Inscultures i dòlmens al districte de Prades XVIII

Última publicació de l'any, aquesta també l'última de l'estada nadalenca a les terres franceses del districte de Prades. Avui ens dirigim al terme municipal de Serdinyà, just a les muntanyes del costat de la ruta de Prades XVII. Avui sí, farem la ruta a peu, i només de matí, que, quan acabem, anirem tornant cap a Cardedeu.

Iniciarem la caminada des de la coneguda zona d'esbarjo del Col de Fins, però aquest cop emprenem un corriol que surt del costat esquerre, tal hi com arribem, de la zona d'aparcament, tot fent baixada. Deixem aquest "site", com diuen a França, a la nostra esquena i emprenem per un bonic i ben definit corriol, que va virant cap la nostra dreta, emprenent direcció nord/nord-est i que ens fa petar en uns 550 metres a un camí més ampli, per a que els cotxes puguin accedir com a una centraleta, no sé si elèctrica o de què, que hi ha uns metres més endavant.

Deixant la centraleta a l'esquena, seguim la baixada agafant de nou un corriol en bon estat i, de nou, al poc petem a un camí més ampli que seguirem a la nostra dreta. El seguirem (si el plànol no m'enganya) 1.8 quilòmetres mantenint-nos sempre a la dreta i en aquest punt entrarem al bosc de la nostra esquerra, que fa un xic de pujada, i buscarem un antiga edificació, el Cortal d'en Polit. Bé, a partir d'aquí coordenades, que la senyalització és poc útil, però les dues cistes són a tocar. També es poden trobar fàcilment sabent que són companyes de túmul o de dos túmuls contigus, i que es troben a la part més alta del petit turó, a uns 35 metres del cortal direcció nord. Però abans d'arribar a les tombes, trepitjarem, sí o sí, ja que és l'únic accés no emboscat, les inscultures de Pla de Tarters.

Realment impressionant aquest gravat, es tracta d'un aflorament rocós amb un gran conjunt de cassoletes, reguerons i cassoletes ovalades, conegut des de l'any 1967. 

Es documenta gran quantitat de cassoletes simples, algunes d'elles amb regueró, i d'altres de forma ovalada, la més gran d'aquestes de 35 centímetres de llargada, 14 d'amplada i 5 centímetres de profunditat; la resta, segons en Jean Abélanet, és d'entre 3 i 6 centímetres.

Planimetria de Jean Abélanet

Com hem dit abans, aquest aflorament granític es troba al començament de l'elevació tumular, de les cistes i podem dir que la primera d'elles es localitza a escassos metres de distància, tot accedint a la part alta del túmul. I aquí la teniu, es tracta d'una cista (pels francesos cofre) de la que només es conserven tres lloses, i davant d'elles hi ha un conjunt de rocs disposats en semicercle, que semblen moguts modernament.

Segons Jean Abélanet, les lloses laterals amiden 50 i 45 centímetres respectivament. No diu res de la llosa de capçalera, però deu fer també uns 50 centímetres de llargada; de fet, inserim la planimetria que presenta al seu llibre "Itinéraires Mégalithiques". Creiem que la pedra que es veu dibuixada en gris més lleu és la vista fa un moment espectacular pedra amb cassoletes.

Planimetria de Jean Abélanet

Uns 8.5 metres més al nord, per la part superior del túmul, hi ha la cista número II, que per cert, quan hi vam anar, hi havia un arbre mort estintolat sobre el túmul que esperem que treguin breument, era massa gran per a moure'l nosaltres. Aquí hi veiem el segon sepulcre de Pla de Tarters.

El primer que veiem és la llosa que faria de coberta estintolada a terra, que segons n'Abélanet és més o menys quadrada de 80x80 centímetres i consta d'un gruix de 25 centímetres. També, segons ell, bé, si més no el que dibuixa a la planimetria, sembla que aquesta llosa tindria dos rebaixos artificials que nosaltres no vam veure, ja que aquí em vaig trencar el menisc i vam anar per feina per a sortir ràpid de la inestable obra tumular.

Per acabar amb la petita necròpoli de Pla de Tarters, direm que, segons Abélanet, deuria ser bastida a finals del Neolític local, vers el 2500 a.n.e.

Planimetria de Jean Abélanet

També segons ell, la llosa reposa sobre de tres lloses, del tot inaccessibles, i creiem que la quarta, que faria el tancament de la cista, és la que es pot veure dibuixada al croquis sobre el túmul, descartant una altra que dibuixa al cròmlec peristàltic. Però bé, que tampoc la vam veure.

Baixant de l'obra tumular per on hem vingut, ens apropem al Cortal d'en Polit per a visitar el que diuen que és un possible dolmen. Just quan ets davant de la porta del cortal i has de pujar un xic de nivell per a visitar les lloses, veiem aquest aflorament amb, com a mínim, dues cassoletes assegurades i una tercera de molt probable.

Aquest aflorament no el teníem controlat, no l'esmenten ni als estudis que tenim, i val a dir que no ho entenem gaire, ja que com amb l'anterior conjunt de Pla de Tarters, hi has de passar per sobre per anar a un conjunt rocós del que en el seu dia es va dir que era un dolmen. Ara, veient el croquis d'Abélanet, podria ser la pedra grisa que dibuixa a l'esquerra de les lloses del possible megàlit. Un cop descoberta, per a nosaltres la bonica roca, fem els escassos dos metres que hi ha, ja en pla i veiem les suposades restes megalítiques.

Per a nosaltres no hi ha dubtes, no es tracta de cap monument megalític, són uns afloraments rocosos amb una forma molt peculiar que surten de terra i queden repenjats-inserits a la paret del cortal.

Aquí inserim la planimetria del lloc, segons Jean Abélanet. Com podem veure, són unes quantes lloses que, in-situ, no es veuen treballades. Com a molt, es podrien haver aprofitat com a paradolmen, fet del que també en tenim molts dubtes.

Planimetria de Jean Abélanet

Hi ha un espai que ho sembla més, però en aquest podem veure com, al sòl interior del què seria la suposada cambra, també erigeixen afloraments del mateix estil, en versió reduïda. Pel que, per nosaltres, no és res de res.

Un cop acabada la ruta, tornem ràpidament cap a Cardedeu, a sopar, a dormir, i al dia següent a urgències de l'hospital de Granollers a que em mirin el menisc.

Si en voleu més, sempre podeu fer la molt propera visita que vam fer un parell de dies abans de Dòlmens i inscultures al districte de Prades XVII, i també podem visitar el dolmen de Corbatorat o Coberturat, accessible a peu o en cotxe fins i tot.

Coordenades UTM(ETRS89):

Inscultures del Pla de Tarters: 31T 444985 4712155

Pla de Tarters I: 31T 444978 4712161

Pla de Tarters II: 31T 444974 4712168

Inscultures del Cortal d'en Polit: 31T 444980 4712121

Possible jaciment del Cortal d'en Polit: 31T 444979 4712124

Dòlmens i inscultures al districte de Prades XVII

Avui ens apropem des d'Olette, on érem allotjats, al terme municipal de Serdinyà, en concret a un petit nucli anomenat Joncet, que és des d'on surt la carretera D27. Aquesta és la que seguirem fent-nos arribar a una zona d'esbarjo que hi ha a la part alta del Col du Fins, i aquí és on iniciarem la ruta d'avui... i la de demà (ho volíem visitar tot el mateix dia, per això vam fer les aproximacions amb cotxe, però vam tenir un imprevist i no es va poder fer).

Avui, però, farem més cotxe per les pistes que comencen aquí, tot i que primer farem una visita a peu. Anirem a veure les inscultures de Col de Fins. Per a arribar-hi, emprenem la pista que surt de la zona d'esbarjo direcció nord-est i, a uns 45 metres, aquesta es bifurca, seguint la més principal tot recte i un altre camí rodat a la nostra dreta. Seguim per aquest últim caminant poc més de 100 metres fins que trobem una nova bifurcació: tot recte vas a una casa i cap a la nostra dreta surt un camí, que agafem fins a trobar un filat per al bestiar. El creuem i, a pocs metres a la nostra esquerra, veurem un prominent aflorament rocós. Els gravats es troben a la seva part posterior.

Es tracta d'un conjunt de cassoletes prehistòriques insculpides a la roca. Amb el sol que feia, la fotografia feta des de sobre seu no quedava gens bé i la vam fer de lateral, però inserim una planimetria de Jean Abélanet extreta del web francès Site Rando 66.

Calc de Jean Abélanet

Un cop vistos els gravats, tornem al cotxe i ara sí l'emprenem per la pista més general, deixant a la dreta la que hem fet a peu, i, a uns  350 metres de deixar-la, aturem el cotxe al voral i pugem vers la muntanya per a buscar el dolmen, que es troba a la part alta, a uns 75 metres de la pista. Ara, quan érem allà, vam veure que just on acaba el túmul pel seu vessant més oest hi ha un atrotinat camí, però camí, que amb el google maps hem vist que surt des de la pista principal 150 metres abans d'on hem deixat el cotxe, és a dir, a 200 metres des de la bifurcació, a mà esquerra, que s'enfila al coll i planeja per la seva part superior.

Bé, aneu com hi aneu, aquest megàlit, el de Pla d'Arques I, no us el podeu pas saltar, és amb diferència el més bonic i ben conservat que hi ha a la ruta, personalment un dels més bonics que he vist a França... que sí, li manca la coberta, però les parts del monument es veuen claríssimament: la cambra, el túmul i el cròmlec que aguanta a aquest.

Es tracta d'un dolmen simple amb accés per llosa rebaixada, que pel que ens ha semblat que proposen l'Enric Carreras i en Josep Tarrús al seu estudi "ANNALS 181 anys de recerca, dòlmens de la Catalunya Nord", i seria erigit durant el Neolític, vers el 3600-3200 a.n.e.

D'altra banda, Jean Abélanet diu que, segons un croquis que han fet a raó del seu estudi, la cambra és quasi rectangular, i mesura 1.83 metres de llargada màxima per 1.20 metres d'amplada màxima. Aquest és el croquis que ell presenta al seu llibre "Itinéraires Mégalithiques".

Planimetria de Jean Abélanet

També en diu que es troba dins una obra tumular erigida a raó de pedres i terra d'11.5 metres de diàmetre i, com no, fa esment al clar cròmlec que disposa, construït amb grans blocs que encara es troben al seu lloc original.

A l'excavació produïda vers els anys 1965-1966, Abélanet va trobar gran quantitat de restes d'àmfora romana barrejades amb altres fragments ceràmics prehistòrics a la cambra. Però segons ell, el més interessant va ser l'excavació del túmul, sobretot a la zona de davant l'entrada, on, a banda de diverses restes romanes, van sorgir diversos fragments de ceràmica prehistòrica, diversos esclats de sílex i d'altres de jaspi d'origen local, que era el que utilitzaven el nadius a falta de sílex. També van recollir una plaqueta de gneis treballada i una tapa de gerro indeterminable, però que, segons Jean, és més comú a jaciments prehistòrics que a romans.

Tot seguit, anirem visitar el seu germà, el malmès Puig d'Arques II, al que arribarem emprenent el cotxe i seguint tot rectes uns 240 metres fins a veure a mà dreta un accés als camps del bestiar, novament amb un filat, que l'Arnau va obrir i l'Ànnia tancar, per a accedir als anomenats camps. A la fi d'aquests, a uns 220 metres des de l'accés veurem a la dreta l'obra tumular del sepulcre, que val a dir que al principi costa prou de distingir, però que caminant l'elevació, la veus clarament, i inclús distingeixes restes de l'antic sepulcre.

A l'estudi esmentat abans d'en Carreras i en Tarrús, se'l dona per desaparegut i no fan cap referència a quin tipus de sepulcre deuria de ser. Nosaltres, per la distància entre ells i la pinta que fa el túmul, ens inclinem a pensar que, molt probablement, es tractés d'un nou dolmen simple, pel que el podríem datar vers el 3600-3200 a.n.e. segons aquesta morfologia.

Abélanet esmenta que, quan el va visitar per primer cop, al desembre de l'any 1965, el dolmen ja havia desaparegut, tot i que va identificar les parts que composen la tomba disperses per la zona, igual que nosaltres. I inclou que va trobar a superfície diversos fragments ceràmics prehistòrics i un esclat de jaspi amb treball per percussió. 

Ens acostem ara a veure el suposat dolmen de l'Argelagosa, descobert per Gilbert Nief i que esmenta en Jean Abélanet al seu llibre d'itineraris megalítics sense haver-lo visitat. Per a fer-ho, retornem al cotxe, avancem 900 metres i aparquem. A aquest punt, agafem un marcat camí que surt a l'esquerra i que ens duu, en uns 600 metres, al que per nosaltres és un aflorament rocós sense cap tipus d'evidència prehistòrica. Cal dir, però, que el camí per arribar-hi va resultar ser bonic.

Desfem el camí i continuem a pel tercer megàlit, que es troba un xic emboscat, tot i està just al costat de la sorrenca pista; de fet, a ella estant, es veu una llosa que podria ser part de la cambra o part del cròmlec, ja que el túmul arriba fins allà. Anem a pams, però. Tornem al cotxe i seguim fent camí en la mateixa direcció sense desviar-nos 2.1 quilòmetres i, allà a la nostra dreta, davant d'una esborrada pista a l'esquerra, trobarem la cista de la Serra de Sta. Eulalie I o Serrat de les Garbères II.

Segons Abélanet, les lloses laterals que es poden veure actualment fan 1.13 metres de llargada i 80 centímetres corresponentment. També esmenta que, sobre el molt visible túmul, hi ha diverses lloses que podrien haver format part d'aquesta cambra. Documenta que el túmul és de forma ovalada d'eixos de 8.50 i 6.50 metres.

Planimetria de Jean Abélanet

Per nosaltres, té pinta de cista neolítica amb túmul, però no hem trobat cap estudi que ens permeti assegurar la seva morfologia i cronologia. En Carreras i en Tarrús l'esmenten de passada i en Jean Abélanet diu que és un cofre en el que, a l'excavació del 1966, van sorgir diversos fragments ceràmics que podrien correspondre a una urna del Bronze final o del Ferro. Personalment, creiem que, si realment es tractessin de ceràmiques de l' Edat del Bronze o de la del Ferro, serien fruit d'una reutilització de la cista o petit dolmen simple amb accés per llosa rebaixada, ja que no és el lloc habitual per a les tombes d'aquestes èpoques i els immediats companys són tots datats a l'era neolítica.

Seguim a per l'últim sepulcre del dia, el de Serra de Sta. Eulalie II o Serrat de les Garbères I, que, només pel nom, ja podem imaginar que està ben a prop. Es troba tot seguint la pista de tota l'estona uns 300 metres i, a l'esquerra, just en acabar una petita pujada, trobem la tomba.

Es tracta, per a nosaltres, d'un sepulcre exactament igual a l'anterior. Aquest, però, conserva un xic millor la seva cambra sepulcral. No podem dir el mateix del seu túmul, que va ser parcialment arrasat per la maquinària en fer la pista.

Les lloses que resten d'aquesta cambra ens permeten afirmar una cavitat sepulcral de mínim 1.20 metres de llarg per 54 centímetres d'amplada. El túmul era perfectament circular i aprofitava uns afloraments rocosos, que es poden veure entre el camí i el sepulcre.

Planimetria de Jean Abélanet

Els resultats de l'excavació d'urgència que es va fer van resultar negatius pel que fa a la cambra, no sent així al que va quedar d'obra tumular, en el que es documenten petits fragments ceràmics prehistòrics, un fragment de quars amb treball per percussió i un nucli del mateix material.

Si voleu fer la ruta a peu, seria tot seguint el camí que hem dit que ens portava al primer dolmen a uns 200 metres de la bifurcació i, seguint-lo tot recte, ja que després va al segon tal i per on hem entrat nosaltres a peu, i segueix recte fins a acabar al camí principal veient el tercer i el quart, però no sabem com està. Ara puc dir que si haguéssim tingut una bola per a veure el futur, l'hauríem fet a peu, ja que aquí vam punxar i vam perdre el que ens restava de dia esperant la grua, quan volíem haver aprofitat aquest temps per a fer l'altra ruta que surt des del Col de Fins.

Si vosaltres teniu més temps i en teniu ganes de més, en breu publicarem l'esmentada ruta des del Col de Fins. També queda proper el dolmen de Corbatorat, que es troba just a la serra de l'altre costat de Fullà i al que es pot arribar en cotxe si no volem caminar gaire.

CoordenadesUTM(ETRS89):

Inscultures du Col de Fins: 31T 445964 4710034

Pla d'Arques I: 31T 445793 4710235

Pla d'Arques II: 31T 446089 4710647

Suposat dolmen de l'Argelagosa: 31T 446046 4711931

Serra de Sta. Eulalie I o Serrat de les Garbères II: 31T 446377 4712799

Serra de Sta. Eulalie II o Serrat de les Garbères I: 31T 446365 4713093

Sepulcres a Taradell II

El confinament per la Covid, ja sigui total, de comunitat autònoma, comarcal o municipal, també ha portat alguna cosa bona i, al nostre cas, ha estat seguir fent recerca sobre alguns jaciments teòricament desapareguts o extremadament malmesos.

Reflex d'aquesta recerca és la sortida d'avui a Taradell, on visitarem un parell de sepulcres molt poc coneguts i una zona arrasada on antigament hi havia una necròpoli. Però anem a pams i comencem anant a la urbanització de Goitallops. Allà, si avancem fins ben amunt seguint per l'avinguda que dona nom a la urbanització, arribem a la rotonda on aquesta acaba, a l'anomenat monument del Gos Caçador (indicat malament a alguns webs com monument al Caçador... serà que és el mateix...). Bé, un cop a aquesta plaça, aparquem el cotxe i seguim a peu per la pista un pèl atrotinada per al nostre 308 que surt més a la dreta. La seguim durant 400 metres, moment en què prenem una pista que baixa a la dreta amb fort pendent en direcció al Pedró dels Mossos d'Esquadra. En poc més de 120 metres, trobem una bifurcació i seguim pel ramal de la dreta, una mica deteriorat, però força clar. En uns 270 metres, arribem a una nova cruïlla i prenem de nou a la dreta. Seguim aquest camí uns 900 metres i ens endinsarem al bosquet de la dreta uns 15 metres per a trobar les minses restes de la tomba de la Serra de Montmany.

Com podeu veure a la imatge, les roques conserven molt poca alçada i es troben una mica ocultes sota la vegetació i pel matoll que hi creix a sobre... Inserim una altra fotografia de detalls per a veure millor la majoria de lloses.

A aquesta foto, sembla que la llosa de l'esquerra seria la de capçalera (o peu) de la tomba, i la immediata següent amb la que faria vèrtex està clarament desplaçada.

L'única informació que hem trobat classifica la tomba com a prehistòrica sense donar-ne gaires detalls, ja que indica que no ha estat mai excavada ni s'hi ha trobat material en superfície.

Des d'on ens trobem, podem sortir del bosc deixant la tomba a la dreta tot dirigint-nos a la cinglera. Just davant, però a l'altra banda de la vall, es troba la tomba dels Sequers de Gasala, que vam veure fa ja uns quants anys. Curiós, no?

Retornem al camí i desfem l'itinerari fins a la plaça on es troba el monument del Gos Caçador. Des d'allà, seguim per l'avinguda Goitallops 900 metres. A la nostra dreta, dins del jardí d'una casa, però poc visibles des del carrer, trobarem les dues tombes de Goitallops. Vam tenir sort perquè els propietaris ens van permetre l'accés al jardí.

Fortuïtament descobertes el 1994 quan el propietari de la finca volia plantar un arbre, van ser immediatament estudiades per Imma Mestres, Josep Pujades i Carme Subirana en una intervenció d'urgència. Tot i que les lloses de coberta d'ambdues tombes no es conservaven ni in situ ni íntegres, sí es van recuperar restes òssies, lítiques i ceràmiques.

La tomba número 1, més quadrangular i de 1.40 metres de longitud per 1.05 d'amplada i 0.90 d'alçada, està formada per quatre lloses megalítiques. Contenia les restes força malmeses d'un individu que s'havien col·locat sobre una capa de sauló i una altra de terra. Entre la sorra de la tomba es van trobar una trentena de fragments informes de ceràmica a mà sense decoració i sis fragments de sílex.

Per la tipologia de l'enterrament i els materials arqueològics associats, aquesta tomba pot ubicar-se a època prehistòrica, però no es pot datar amb precisió. Als estudis consultats, es parla de que es determinaria la seva edat utilitzant carboni 14, però no hem trobat els resultats d'aquests estudis (si és que es van arribar a fer).

Pel que fa a la tomba número 2, fa pinta de ser més moderna només per la seva forma. Mesura 1.75 metres de longitud per 0.50 d'amplada, mentre que la seva alçada màxima és de 0.35 metres.

Com el seu veí, ja no conservava la coberta quan es va excavar, però sí les restes d'un esquelet completament estirat al seu interior. A l'exterior de la tomba, es van trobar fragments de sílex i ceràmica del mateix tipus de la trobada a la tomba número 1. Amb això, es pot concloure que les restes recuperades serien de la primera sepultura i que la segona seria posterior, possiblement medieval.

Al costat d'aquesta segona cista, hi ha un cartell informatiu on s'indica que són dues tombes medievals. Per la tipologia de la primera i les troballes, nosaltres som de l'opinió que una és prehistòrica mentre que la segona podria ser medieval.

Finalitzada la visita i agraint l'amabilitat dels propietaris, ens dirigim a visitar un últim sepulcre molt malmès, l'anomenada tomba de la Serra. Des d'on som, és més pràctic anar caminant que en cotxe, ja que només hem de seguir per l'Avinguda Goitallops fins el final (passa a dir-se Montseny). Però bé, ho expliquem en cotxe tot i que s'ha de fer una mica de volta per a arribar a l'inici de l'últim tram de la ruta d'avui. Seguim avançant per l'Avinguda Goitallops fins que, obligatòriament, hem de girar a l'esquerra per la Ronda Vilademany. Poc després, en trobar una rotonda, agafem la primera escapatòria tot prenent la carretera de Balenyà. En uns 375 metres, girem a la dreta seguint les indicacions cap a l'Institut, on podem aparcar còmodament. A peu, caminem uns metres per l'Avinguda de Montserrat i de seguida trobem una pista de sorra: a la dreta és particular i s'anomena Camí de la Serra; cap a l'esquerra, creua la riera de la Tomba. Nosaltres, anirem a l'esquerra, passarem per sobre de la seca riera i ens enfilarem cap al cim del turonet seguint el camí principal. En una suau caminada de 1100 metres des de la riera, arribem a un filat elèctric que tanca un suau puig amb pins i roures, al cim del qual es troba la Tomba de La Serra o del Serrat del Cementiri... bé, el què queda d'ell. De fet, es té constància d'una necròpoli formada per 3 tombes, però només es conserva aquesta. Les altres dues, més petites i situades al sud i l'est de la principal, foren possiblement destruïdes en el transcurs d'una excavació clandestina duta a terme per un grup de Manresa el 1988.

A dia d'avui, s'observen clarament dues lloses i fragments més petits aflorant al costat d'un tronc i una suau depressió plena de fulles i pinassa que seria la cambra d'aquesta caixa megalítica tancada. Pel que fa a les seves dimensions, segons Tarrús i Carreras, mesura 0.95 metres de llarg per 0.60 d'ample i 0.40 d'alçada màxima conservada (és a dir, sense la fullaraca). Aquests autors documenten un possible sòl enllosat que, evidentment, nosaltres no vam poder veure, i un túmul de tendència circular de 9 - 10 metres de diàmetre.

Sobre el seu descobriment, hem trobat que fou en Segismund Serra Vall-Llobera qui va identificar el conjunt el 1920, però també que ho feu un grup de joves de Taradell el 1928, grup que va excavar-lo aquell any sota la direcció del mateix Serra Vall-Llobera, Josep Molas (farmacèutic i secretari de l'Ajuntament de Taradell) i Francesc Pujol. Aquesta excavació va donar a llum nombroses restes òssies i ceràmiques, on destaca una olla sencera a torn que sembla més moderna, denes discoïdals de collaret i fragments de sílex. Aquestes restes foren guardades per Molas a un armari de casa seva i ara es troben, creiem, a l'Ajuntament de Taradell.

Posteriorment, el 1958, el mossèn Antoni Pladevall va realitzar una prospecció al túmul i va trobar alguns fragments més de sílex, una dena rectangular de calaïta, ceràmica grollera de cocció reduïda i oxidant, un fragment ceràmic decorat amb ziga-zaga incisa i un fragment de ganivet de sílex d'uns 10,5 cm. Aquestes restes es troben al Museu Episcopal de Vic. Finalment, l'any 1962, Ricard Batista i Roca acompanyat per Pladevall va realitzar una nova excavació, que no va donar lloc a troballes. Addicionalment, van fer la documentació planimètrica del jaciment per al Corpus de Sepulcros Megalíticos de España de Batista, dins del volum de la comarca de Vic.

Per totes les troballes documentades, es pot dat el conjunt dins del Calcolític recent - Bronze antic, vers el 2700 - 1800 a.n.e.

Ara sí, ho deixem aquí, que ha estat un matí força ben aprofitat, i ja veurem més coses un altre dia. Tot i això, si us quedeu amb ganes de més, us podeu acostar al dolmen del Sequers de Gasala tot seguint la interessant ruta que vam fer nosaltres passant pel castell de Taradell i les Cuines del bandoler Rocaguinarda.

Coordenades UTM(ETRS89):

Tomba de la Serra de Montmany: 31T 441451 4633711

Tombes de Goitallops: 31T 441448 4634664

Tomba de la Serra: 31T 441744 4635327

Balma sepulcral a Olius II i megàlits a Riner II

Per a explicar aquesta nova ruta a terres del Solsonès, a la que visitarem una cova sepulcral i tres dòlmens, partim de la seva capital, Solsona. Sortim d'ella per la seva banda sud-oest, prenent la C-75 direcció Guissona i Cervera (C-451). Als 3 quilòmetres, la carretera creua una rotonda i nosaltres farem el gir a aquesta tot creuant la C-75. Just fer-ho, emprendrem per una pista asfaltada vers la nostra esquerra. Uns 350 metres més tard, surt un camí sorrenc que porta a una zona d'emmagatzematge al descobert de bombones de butà en uns 150 metres. Allà deixem el cotxe.

A peu, ens endinsem per un corriol que voreja el filat a la dreta de la porta d'accés d'aquest, i el seguim creuant un petit desboscat, fent una davallada abrupta cap a la vall quan el corriol es torna a apropar al filat. A partir d'aquí, seguirem un corriol desdibuixat que surt a la nostra esquerra i que encara davalla més. S'ha de dir que la cova sepulcral d'Aigües Vives no es troba lluny, a uns 40 metres de l'abrupta baixada, entre el camí sorrenc que hi ha més a baix i la zona d'emmagatzematge, a escassos 7 metres d'aquesta última, tot i que no és visible des d'ella, ja que queda sota.

Aquí teniu la balma sepulcral d'Aigües Vives.

Com diu l'Albert Fàbregas, es tracta molt probablement de la balma sepulcral prehistòrica més estudiada i esmentada de tota la literatura megalítica (hem trobat 20 mencions d'autors diferents, a banda de la del descobridor, i sense cercar gaire). Fou descoberta per Joan Serra i Vilaró l'any 1917, i ell mateix va excavar-la el mateix any, datant-la segons les quantioses restes recuperades vers el Calcolític i l'Edat de Bronze inicial. Quan es varen publicar els resultats de l'excavació l'any 1923, en Serra i Vilaró esmentava que, quan van descobrir la cova, aquesta encara conservava una de les lloses del sepulcre paradolmènic.

L'arqueòloga Mireia Pedro Pascual esmenta que, a la prospecció efectuada l'any 2002, les terres de l'interior de la cavitat encara conservaven estelles i fragments ossis humans. També segons ella, la cavitat té una llargada màxima de 5 metres, per 3 metres d'amplada i conserva 1 metre d'alçada. Aquestes mides varien prou de les que va donar en Serra i Vilaró en el seu dia, degut clarament al reompliment de la cavitat.

Ja per a acabar amb aquest sepulcre, tot i que ens podríem estendre d'allò més, farem un llistat de les restes recuperades documentades:

• Vasos campaniformes i un bol amb incisions.
• 1 colador.
• Diversos fragments ceràmics amb incisions.
• Vasos ceràmics reconstruïts sense decoració.
• Dues puntes de sageta en sílex amb aletes i peduncle.
• Fragments de ganivets i ascles del mateix material.
• Fragment de punxó en os.
• 41 botons d'os de diverses tipologies.
• 2090 denes de petxina.
• 116 penjolls de càrdium.
• 11 cranis de llop perforats.
• 1 dena de pedra negra.
• 1 dena de vèrtebra de peix.
• 3 punxons metàl·lics.
• 2 puntes de sageta metàl·liques.
• 1 punyal metàl·lic.
• 1 anell de plata.
• Restes d'ovicaprí, conill i ocell.
• Restes humanes d'un centenar d'individus (32 cranis conservats).

Els cranis humans estudiats són majoritàriament homes, de diverses edats, tot i que també hi ha dones i individus infantils. Totes les restes recuperades resten dipositades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

Ara, anem a veure dòlmens, visitarem la necròpoli del Solar, formada per 5 cistes i una mena de paradolmen, de les que només 3 cistes resten dempeus. Cal dir que aquest estil de sepulcre és datat al Neolític, vers el 4100-3400 a.n.e.

La número I, que vam visitar en realitat el 24 de gener de l'any 2015, es troba en un estat regular; la II, a la que en Serra i Vilaró va veure només dues lloses, però no va trobar resta alguna a l'interior i que ja no existeix lamentablement; la III, que va ser restaurada fa uns anys; la IV es conserva in-situ tot i que he llegit a algun lloc que està restaurada; la V està desapareguda, per no dir derruïda, tot i que Serra i Vilaró la va estudiar i sí que hi va trobar quelcom; i de la VI es diu que era de tipus paradolmen amb una balma que hi ha prop del mas, i que en Serra i Vilaró l'excavà amb resultats positius quan ja era derruïda.

Per arribar-hi, tornem a la C-75 seguint-la direcció Guissona i, al poc, ens desviem a l'esquerra per la LV-3002. A l'estona, ens desviem a l'esquerra, tot anant cap a El Miracle. El passem i, quan s'acaba el nucli, prenem una pista asfaltada que surt a la nostra esquerra. A poca distància, trobem un encreuament en el què girarem bruscament a la dreta. Seguim uns dos quilòmetres fins a arribar a la masia del Villaró, que creuarem pel mig, acompanyats per la cridòria dels gossos, i seguim pel camí uns 1500 metres més, llavors trobarem una bifurcació a la dreta que, en 500 metres, ens portarà a la masia del Solar (també amb gossos). Seguim uns 600 metres més i em sembla recordar que vam aparcar a la dreta de la carretera, aprofitant un espai existent.

Ja a peu, pugem al camp per conrear que hi ha just a sobre la carretera, el creuem tirant un xic a la nostra dreta i travessem el camp a través tot seguint corriols desdibuixats, sense pujar gaire, ja que el dolmen es troba a no massa distància del camp per llaurar. Buscarem fins a trobar un mur de pedra seca, a uns 15 metres del camp. El dolmen es troba entre el camp i el mur, enganxat a aquest últim.

Fotografia a 25/11/2023

La cista solsoniana del Solar I té una llargada de 1.60 metres, una amplada màxima de 1.03 i conserva 0.80 metres d'alçada, formant una planta rectangular. Dir també que el que Serra i Vilaró va pensar que era la coberta no pot ser, ja que les dimensions documentades de la llosa serien més petites que la coberta que necessitaria el megàlit. L'arqueòleg Josep Castany i Llussà, a l'igual que nosaltres, creu que podria ser una estela-menhir, si ens basem en la seva morfologia i dimensions.

Inserim planimetries dels sepulcres extretes de la tesi doctoral d'en Josep Castany i Llussà.

Extret d'Els megàlits neolítics del "Solsonià" de Josep Castany i Llussà

Les troballes obtingudes per Serra i Vilaró, tot i que el sepulcre fou excavat amb anterioritat pels pagesos de la zona, es troben al Museu Diocesà de Solsona, amb un gruix de restes òssies, set peces triangulars de sílex i un fragment de punxó d'os.

Extret d'Els megàlits neolítics del "Solsonià" de Josep Castany i Llussà

Pels materials recuperats i a falta de proves de C-14, podem datar aquest sepulcre a l'era neolítica, que va del 5500 al 2700 a.n.e., que ja ens encaixa amb la datació a aquest estil de sepulcre.

Ara, a 25 de novembre de 2023, tornem al lloc per a visitar la col·locada estela del Solar, de nou, al seu lloc després de la restauració dins del programa de Gegants Immortals. Desconeixíem que es trobava tan a prop del sepulcre i, de fet, quan vam venir el 2015, no vam veure-la, així com tampoc la possible coberta de la cista, que es veu estintolada a pocs metres del sepulcre a la fotografia anterior.

Segons en Carreras i en Tarrús, l'estela es va descobrir l'any 1916 pel Mossèn Joan Serra i Vilaró, i es tracta d'una estela possiblement antropomorfa que té tot el contorn molt ben polit, i unes possibles cassoletes molt petites. Ells li donen una llargada de 2.18 metres, 75 centímetres d'ample i 40 centímetres de gruix, i li documenten una construcció neolítica, de vers el 3900-3400 a.n.e.

Tornem al cotxe, i anem fins a la Masia del Solar, la creuem i, als 150 metres d'ella, veiem un camí sorrenc que seguim 950 metres fins a trobar una bifurcació on aturarem el cotxe. A peu, refem el camí pocs metres veient un caminoi que surt a la nostra esquerra. El caminoi empitjora als metres tornant-se un corriol desdibuixat i és molt desdibuixat  a la part final, pel que és molt recomanable l'ús de GPS i bastant intuïció dolmènica, però bé, a la fi arribarem a la cista d'El Solà III o El Solar III.

Fotografia a 25/11/2023

Com els seus germans, fou descobert pel Mossèn Serra i Vilaró, que segons descriu, en aquell moment ja estava prou malmès degut al xaragall que passa just pel costat, que amb el desgast de l'aigua havia fet caure les lloses. El sepulcre va ser reconstruït a finals de la dècada dels 90 inicis del nou mil·lenni. Les dimensions que podem donar després d'aquesta acció són d'una llargada de 1.80 metres, 1.00 d'amplada i una alçada de 1.05 metres.

Extret d'Els megàlits neolítics del "Solsonià" de Josep Castany i Llussà

Pel que fa a les restes arqueològiques recuperades al megàlit, Serra i Vilaró documenta un sol individu d'uns 50 anys. Però després, al moment de la seva neteja, van aparèixer fragments de dos cranis, restes d'extremitats superiors i inferiors i diverses peces dentàries. Segons Lluís Guerrero, aquestes restes són pertanyents a una dona d'entre 30 i 35 anys, un home de 20-30 i un infant d'entre els 10 i els 13 anys.

A banda, es va poder recuperar com a aixovar dels enterraments 1 collaret format per 9 denes de cal·laïta i dos semi-ullals de senglar, 1 petxina de càrdium perforada, 1 fulla de sílex, 2 fragments de punxó en os i 3 fragments d'ullal de senglar

Extret d'Els megàlits neolítics del "Solsonià" de Josep Castany i Llussà

El següent megàlit el trobarem a només 12 metres metres en direcció nord, un pèl a l'est de l'anterior sepulcre. Veurem clarament la cista solsoniana d'El Solar IV a la part superior del túmul, just abans del  rierol.

Fotografia a 25/11/2023

Creiem que el megàlit es troba exactament igual que quan el visità en Serra i Vilaró, ja que en el seu estudi dibuixa una planta exacta a la que es presenta avui dia. També deia que estintolades al costat de la cista hi ha tres lloses que serien la coberta, tot i que, segons Josep Castany i Llussà, en queden dues (a la fotografia, se'n veu una a l'immediat costat esquerre del sepulcre). També en Josep Castany documenta un rebaix típic de picapedrer a una de les lloses per a aixecar una de les de coberta fent palanca.

Les dimensions atorgades a aquest megàlit són una llargada de 1.74 metres, una amplada de 1.00 i una fondària de 90 centímetres.

Extret d'Els megàlits neolítics del "Solsonià" de Josep Castany i Llussà

Pel que fa a les restes antropològiques recuperades del seu interior, en Serra i Vilaró només va guardar un crani, tot i que se sap que hi havien més restes òssies que ni tant sols es van documentar. Aquest crani es troba dipositat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, i va ser estudiat pel Dr. Lluís Guerrero i Sala, expert en antropologia, que diu que es tractaria d'un home de 20 a 30 anys.

També es va recuperar divers aixovar funerari dins la tomba.

Extret d'Els megàlits neolítics del "Solsonià" de Josep Castany i Llussà

Del parament funerari, en destaquem 1 collaret de 14 denes  de cal·laïta, 1 cargol marí amb perforació, 3 geomètrics de sílex, 4 fulles del mateix material i 2 fragments de ceràmica negrosa corresponents a diferents vasos.

Amb aquest últim sepulcre, donem la ruta per acabada, tornem al cotxe i, tot i que un pèl tard, anem a dinar, que ens ho hem guanyat.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cova sepulcral d'Aigües Vives: 31T 376718 4647049

Estela del Solar o Solà: 31T 381202 4643322

El Solar I o El Solà I: 31T 381204 4643320

El Solar III o El Solà III: 31T 379644 4642495

El Solar IV o El Solà IV: 31T 379648 4642506

Dòlmens al districte de Prades XV

Com cada any i cada vegada que hi ha sorteig, vam participar a la iniciativa de vacances en família de la Generalitat, i vam escollir de destí, de nou, Prada de Conflent. Després de passar el gairebé tot el primer dia a la reserva africana de Sigean, anem a l'alberg de Prada, que és la seu de la Universitat Catalana d'Estiu des del 1968.

Al dia següent, i com sempre amb ganes de veure patrimoni, vam visitar moltes coses com castells i ciutats medievals, rius, i com no, 3 dòlmens que ens faltaven de la zona.

Comencem pel de Molló, que es troba al terme municipal de Mosset, tot i que sabem que ens falten coses a Prada que també volem veure. Així doncs, agafem la D-619 que creua la banda nord del poble amb el nom de Rue de Catllar, seguim per ella direcció est fins que aquesta fa un revolt a la dreta, i també segueix la carretera asfaltada tot recte. Nosaltres seguim rectes per aquesta, que es passa a dir D-14 i va direcció Mosset d'entre altres. 8.2 quilòmetres més tard, ja dins el nucli de Mosset, girem a la dreta per un carrer, em sembla recordar que bastant estret, que en pocs metres ens deixa al carrer Portal de France, que el seguim cap a la nostra esquerra. Poc després, aquest carrer fa una corba prou pronunciada a la dreta (quasi 360 graus), i uns 50 metres més tard emprenem la desviació a l'esquerra que hi ha. Per aquesta pista, seguim rectes uns 4 quilòmetres, on trobarem a la nostra esquerra el dolmen de Molló (millor anar amb coordenades tot i que es troba molt proper a la pista).

La primera notícia documentada d'ell fou vers el setembre 2005, quan el senyor Reyne de Montpellier, resident del castell de Mosset, li va mostrar a Jean Abélanet.

Es tracta d'un dolmen simple bastit en granit, amb una forma lleugerament trapezoidal, accentuada a dia d'avui pel seu malmès estat de conservació.

Planimetria de Jean Abélanet

Amb la visió del croquis de dalt, podem dir que la seva llargada màxima és de 1.10 metres, que correspon amb la llosa que resta en diagonal. La de l'altre costat mesura 95 centímetres de llarg, la de capçalera només fa uns 60 centímetres, i es conserva una alçada màxima de 90 centímetres. Esmentar també la petita llosa que hi ha de tancament del sepulcre, que mesura 72 centímetres de longitud, i que aixeca ben poc de terra.

Sembla que el megàlit no ha estat objecte de cap excavació oficial, però a superfície es va trobar un fragment ceràmic d'un fons de vas carenat.

Per acol·locar-lo temporalment, ja que el company Abélanet no en diu res, ho farem segons en Tarrús, que els data igual que els de l'Albera Sud i el Cap de Creus, vers el Neolític, entre el 3600-3200 a.n.e.

Per últim, i com podem veure a la imatge inferior, sembla que el túmul hagi estat mogut a època moderna per fer un camí d'accés al prat, amb maquinària pesada. In-situ, es veu clarament.

Vist el megàlit, comencem la tornada cap a Prada tornant a la D-14, però ens desviem cap al poble de Molig. Quan arribem al primer pas de vianants, girem a l'esquerra i, en uns 100 metres, tornem a girar a l'esquerra pel carrer Major. Al poc de seguir-lo, arribem a una placeta, lloc on girem a la dreta tot seguint el carrer d'Amont. Aquest carrer es torna pista i t'apropa al megàlit en 5.1 quilòmetres, comptant des de la plaça, i just després d'una corba pronunciada a l'esquerra, surt un caminoi de nou a l'esquerra, que emprenem a peu, i que va pujant a la muntanya. Seguim aquest uns 70 metres i ens tornem a bifurcar a l'esquerra per un corriol bastant pitjor del perquè hem vingut (brut de sotabosc i pedres soltes del túmul del dolmen) i que, en uns 15 metres, et planta davant del megàlit del Pla de l'Arca o Cava del Misser.

També hem vist ja a casa que de fet és la mateixa pista que el dolmen de Molló, i que si la segueixes recte arribes al mateix lloc, per darrera, en 8.2 quilòmetres.

Segons Abélanet, ens trobem davant d'un dolmen simple que consta d'unes bones dimensions respecte els seu companys de contrada. Hem de dir que la llosa de coberta ja a primera vista ens va semblar impressionant, ja sigui pel treball associat com per les dimensions, que segons el citat autor fa aproximadament 2.20 per 2.10 metres. Pel que fa a la cambra sepulcral, interpretant el què diu Abélanet, es dimensionen les lloses una a una. Dona unes dimensions de més o menys 1.65 metres d'amplada, per 2.08 metres de llargada màxima, mentre que l'alçada de la cambra no la publica, tot i que sí el gruix de les lloses, que varia entre 15 i 28 centímetres. També esmenta la gran quantitat de cassoletes que hi ha insculpides a la llosa de coberta (unes 30).

Planimetria de Jean Abélanet

I en dibuixa un túmul ovalat d'uns 6/7 metres d'amplada, per una llargada d'uns 15 metres, que sembla que contingui restes de dos cròmlecs, un d'intern, al voltant de la cambra sepulcral, i un altre suportant l'obra tumular.

Aquesta tomba ha estat saquejada des de fa molt temps. És per això que ni tan sols s'hi ha fet una excavació (som de l'opinió que es mereix un sondeig sí o sí), segur que encara trobarien coses per a poder datar amb exactitud la sepultura i, a més, podrien saber l'alçada real. Com a descobridor, que en aquest cas seria el primer que el publica car que es coneix de molt antic, consta el Joseph Jaubert de Réart el 1832.

I com acabem de dir, no donen datació exacta, pel que ens guiarem pel que diu Tarrús dels dòlmens simples de l'Albera, que fou erigit vers el Neolític entre el 3600 i el 3200 a.n.e.

I ara a dinar, ho vam fer a una zona desboscada al bell mig de la muntanya, i tot seguit emprenem el cotxe per a visitar el poble medieval de Vilafranca de Conflent, i que els nens gaudissin anant per la seva muralla. Però si voleu més veure més, sempre podeu anar a la ruta de Megàlits als Pyrénées Orientales VIII i Aude III, els de Pyrénées Orientales són els més propers al Pla de l'Arca, també és encara molt més fàcil d'arribar al dolmen del Cortal d'En Ponsi, que encara no hem vist, tot i que vam estar dinant  a només 500 metres d'ell!

Coordenades UTM(ETRS89):

Molló: 31T 446514 4725580

Pla de l'Arca o Cova del Misser: 31T 450869 4724673