Pintures a Santa Eulalia de la Peña

Últim dia de vacances fora de Catalunya i aprofitem que ens trobàvem relativament a prop per anar a Santa Eulalia de la Peña, a la comarca de la Hoya de Huesca i visitar unes pintures que es troben prou accessibles. Parlem de les pintures de la Covacha o los Covachos de la Raja.

Trobarem el poble uns quilòmetres al nord de la capital de la província. Nosaltres vam anar per l'autopista A-23, sortint d'ella a l'escapatòria 375 i, a la rotonda existent just sortir, emprenem per la primera sortida, tot seguint l'HU-324, que voreja el poble de Sabayés. A poc més de 500 metres del poble, emprendrem una carretera que surt a la nostra esquerra (també HU-3243) que ens portarà directament al nucli de Santa Eulalia de la Peña, que es troba senyalitzat. Ara, val a dir que potser és més pràctic sortir d'Osca per l'HU-324 i agafar aquest desviament a la nostra dreta.

Bé, arribem com arribem, deixem el cotxe a qualsevol racó del poble. A peu i a la banda més nord i passant per davant de l'església del nucli, emprenem un ruta circular que et duu a les pintures i dos pous de glaç en 4.5 quilòmetres. Nosaltres però, no anirem a visitar els pous, anem directament a les pintures seguint tot rectes pel corriol uns 500 metres. No té gaire dificultat i es troba ben marcat i definit, tot sortint des del carrer Santa Eulalia. El corriol va vers l'oest, i després vira cap al nord per arribar a l'abric que protegeix les pintures del desgast natural.

A simple vista, vam veure un parell de cèrvids (o de l'estil), un d'ells prou espectacular, i un parell de borrons vermells, clar que amb el tancat que hi ha, tampoc és que et puguis apropar gaire.

Segons hem pogut saber, les pintures són bàsicament naturalistes i d'art esquemàtic, de l'estil de l'art rupestre llevantí, tot i la distància amb el Mediterrani. Aquest és datat vers el 10000 a.n.e., a finals del Paleolític, tot i que s'ha de dir que hi ha una gran controvèrsia amb la cronologia exacta d'aquest estil artístic.

Aquestes pintures produïdes al mig d'una balma d'uns 11 metres de llargada per 3 metres de fondària màxima van ser descobertes durant els anys 90 per l'espeleòleg Esteban Anía, membre del "Grupo de Investigación Espeleológica de Peña Guara", que ràpidament va informar als experts en el tema Vicente Valdellou, Albert Painaud, Maria José Calvo i Pedro Ayuso. De la documentació propiciada per ells, és d'on en farem tres cèntims sobre les antigues pintures i d'on traurem el calc per a poder oferir una millor visualització de panell.

Extret de la revista Bolskan, 14

El panell és format per 5 figures: una d'elles és un humà, i també hi ha un cèrvid, un bòvid i dos càprids, a banda dels borrons d'identificació incerta.

Ja satisfets de la nostra excursió, tornem cap el cotxe i seguim cap a casa, però de nou ens aturarem a l'alçada de la Franja per a visitar un poblat iber, que anirà a la seva entrada pertinent.

Coordenades UTM(ETRS89):

Pintures de los Covachos o la Covacha de la Raja: 30T 714057 4682439

Megàlits a la Merindad de Tudela (Bardenas Reales)

La següent parada de tornada a casa des de Burgos, la fem a terres de Nafarroa, a ple desert de les Bardenas Reales, on creiem que temps ençà no deuria de ser tan desert, i on visitarem dos megàlits tot fent camí a La Terra. Cal dir que es documenten a any 1991, 273 jaciments en aquest desert.

El primer, un menhir, costumitzat modernament. Hi arribarem emprenent la NA-125 als afores de Tudela direcció Ejea de los Caballeros. Als 6.8 quilòmetres, ens desviem a l'esquerra per l'anomenat camí de Las Bardenas Reales. Per ell, seguirem tot rectes 3.9 quilòmetres, lloc on trobarem un encreuament on al seu vèrtex hi ha el menhir de Valdecruz, aprofitat per a la senyalització de propietats.

Aquest megàlit fou descobert per Luis Millán San Emeterio el dia 3 d'abril de 1994 i, a dia d'avui, no ha estat excavat.

El monòlit ha estat investigat pel grup HILARRIAK, i segons la documentació facilitada per Luis Millán, el monòlit fa 1.75 metres d'alçada màxima, per un amplada que varia entre els 130 centímetres a la seva base fins als 70-80 a la part més elevada. El seu gruix varia entre els 25 i els 30 centímetres.

Inserim la planimetria que presenta Luis Millán a la seva fitxa.

Extret de les fitxes de Luis Millán

I també presentem el dibuix que va fer el també membre d'Hilarriak, Balere Barrero Hidalgo.

Extret del "Catálogo de monumentos megalíticos de Navarra"

Visitat el monòlit prehistòric, anem a veure el que queda del dolmen de Tres Montes. Per arribar-hi, seguim tot rectes tal i com hem arribat fins al curiós monòlit. A uns 500 metres, hi ha un desviament, pel que nosaltres anem cap a la dreta. A partir d'aquí, es tracta de seguir recte per la pista uns 2.6 quilòmetres més, fins que el camí pel que anem empalma amb un de nou, creant un triangle entre els dos camins, aquí deixarem el cotxe.

A peu, continuem pel nou camí direcció nord-est, ara més atrotinat. A uns 200 metres, emprendrem una nova pista que surt a la dreta i la seguirem fins que aquesta s'esborra. A partir d'aquí, el millor és anar amb un GPS, però bé, que tampoc té gaire pèrdua; com a mínim, quan hi vam anar nosaltres, que el camp no estava conreat, ja que el megàlit es troba a un petit promontori que hi ha al bell mig del camp, com a uns 500 metres en línia recta, des d'on desapareix el caminoi.

Fou localitzat vers l'any 1990 per María Luisa García García i Jesús Sesma Sesma. Va ser excavat durant els mesos de juliol, agost i setembre de 1996 i el setembre de 1997, pels mateixos i María Teresa Andrés Rupérez.

Ens trobem davant d'un curiós dolmen/hipogeu (a nivell europeu), ja que la cambra era bastida amb fusta, amb els seus pilars i tot. Queden els negatius, el què ens fa pensar que les teories de sostres de material perible al proper Burgos pot ser que no vagin tan mal encaminades. De fet, com a megalític, només podem considerar les lloses del corredor.

Inserim un reproducció feta per Jesús Sesma Sesma, María Teresa Andrés Rupérez i María Luisa García García.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Aquesta cambra és quasi quadrada fent 4.20 metres de llargada i 3.10 d'amplada màxima; pel que fa a l'alçada, arriba als 1.80 metres. Tant el sòl com les parets de l'estança són recoberts de petites lloses de pedra calcària.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Pel que fa al corredor d'accés, té una llargada de 2.20 metres per una amplada de 0.90 metres. Pel que fa a la seva alçada, es documenta una màxima de 1.05, i conserva 4 lloses in situ a la banda esquerra i 3 a la dreta. També conserva la llosa de tancament.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Pel que fa a les excavacions efectuades, es documenten diverses restes humanes corresponents a un individu adult, que es trobava en posició fetal a la part central de la tomba, i que tenia com a aixovar un vas campaniforme d'estil marítim. Sembla que aquest fou l'últim individu en ser enterrat en aquesta tomba.

A un estrat similar al de l'enterrament central, es van recuperar diverses restes òssies humanes als laterals de la cambra i al costat de la porta d'accés, alguns d'ells desendreçats i altres en paquets d'ossamenta. Junt amb ells, es documenta l'esquelet d'un individu infantil que va ser inhumat, també en posició fetal, com l'individu del centre de la cambra.

Extret de les fitxes de Luis Millán

L'aixovar recuperat es redueix a diversos fragments de ceràmica campaniana corresponents a 3 vasos, 13 fragments de ceràmica llisa, 1 agulla d'os, 3 puntes de sageta, 2 d'elles amb peduncle i aletes, 2 denes de collaret, 1 d'elles de cal·laïta i l'altre de pedra calcària, 1 dent de falç i un petit fragment metàl·lic.

Pel que fa a la datació, podem dir que, gràcies a un tros de carbó que es va recuperar a nivell de les restes humanes i el C14, aquesta tomba fou utilitzada vers el 2380 ± 110 a.n.e., a l'era calcolítica de la zona (bé, a Catalunya seria a l'impàs entre el Neolític i el Calcolític).

Cal dir que que la informació del sepulcre de Tres Montes, l'hem recuperat de les fitxes d'en Luis Millán, que a la vegada les ha elaborat a partir dels informes d'excavació de Jesús Sesma, María Teresa Andrés i María Luisa García.

Ara sí, anem cap a l'allotjament. Per tornar a l'asfaltat, només hem d'agafar de nou el cotxe i seguir per la nova pista, tot recte, i aquesta ens durà a la NA-125 en uns 2 quilòmetres, on, a la fi, nosaltres emprenem cap al petit poblet de Casas de Esper, ja tocant la província d'Osca.

Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir de Valdecruz: 30T 624869 4663708

Tres Montes: 30T 626392 4661991

Dòlmens i cova a Alfoz de Burgos III

Ara sí, últims jaciments prehistòrics a Burgos, al terme municipal de Huérmeces.

Per a veure les dues primeres estructures d'avui, cal, sí o sí, anar amb GPS, ja que es troben al bell mig de camps de conreu i ens és difícil d'acabar de definir un camí concret, però ho intentarem. Bé, sortim de Ruyales del Páramo, nucli pertanyent a Huérmeces, per una pista sorrenca que s'endinsa als camps direcció oest des del carrer La Fuente. A uns 700 metres, veurem un camí que surt a l'esquerra i, just després, un que surt a la dreta, pel que seguirem 1.5 quilòmetres, on creuarem amb una altra pista que va de nord a sud. Poc després, la pista per la que anem es bifurca, i emprenem la de l'esquerra. Aquesta ens aproparà a la ubicació del megàlit. Quan queda més a prop de la pista, és a uns 520 metres de recórrer-la.

A peu, emprenent un camí creat per als tractors que surt a mà esquerra, voregem un camp de conreu i, tot entrant a un segon, on veurem al mig del camp la típica illeta de terreny no conreat, típica per a la conservació de monuments megalítics de la obra dels tractors.

Val a dir que el millor és intentar arribar-hi per coordenades, ja que es pot intentar arribar per diferents llocs.

A la fi, arribem a l'estrany sepulcre de Ruyales I o La Mina, I o II, tenim dubtes de com l'anomenen. És un megàlit de difícil interpretació, però no es dubta de la seva creació prehistòrica, tot i que els dos megàlits de Ruyales o de La Mina són prou diferents a la resta.

Per començar amb les diferències, es documenta el tema de l'orientació, que a nosaltres no ens aporta gaire (els hem vist cap a tots costats)*, però és que tots els de la zona, com a mínim els més importants, estan situats amb el corredor d'accés a la sortida del sol durant el solstici d'hivern (sud-est). En canvi, els germans Ruyales es troben mirant al sud-oest, com a mínim el que estem veient. Clar que tampoc acaben de tenir clar si eren dòlmens de corredor, i si aquest estava orientat cap on sembla que indiquen les lloses que es troben in situ clavades al sòl.

Imatge extreta del llibre "Tumbas de Gigantes"

*Acabem de trobar un estudi que diu que aquesta orientació, és típica dels dòlmens de corredor de tot l'estat i gran part d'Europa, amb l'excepció del catalans, sobretot els de l'Empordà, on l'orientació varia a més o menys al 50% dels megàlits. Segons aquest estudi, els que estan orientats a una altra direcció són sobretot els més moderns.

El que es veu del possible sepulcre de corredor és un bonic cròmlec un xic ovalat d'un diàmetre de 8.4 metres, que és visible amb el Google maps. Al seu estudi no es descriu aquest cròmlec ni cap tipus de resta tumular. Tampoc no s'hi ha trobat cap resta prehistòrica associada al megàlit. Tot i això, és considerat un sepulcre de corredor. És estrany; el tema del túmul es pot entendre per la gran feina agrícola que hi ha al seu voltant, però el que no es pot entendre és que, amb tant moviment de terres, no hagi aparegut res de res, ni un trosset de sílex, ni ceràmica, ni restes de cap tipus. De fet, i segons documentació, ja a mitjans del segle passat quan es van donar a conèixer, els arqueòlegs ja feien aquesta observació.

Imatge extreta de Google Maps

Vist Ruyales I, ens dirigim a visitar son germà tot tornant a l'encreuament que esmentàvem abans amb la pista que va direcció nord - sud, i emprenem aquesta cap al sud, seguint-la uns 530 metres. Recorregut aquest espai, el megàlit ens quedarà al camp de la nostra dreta, a uns 30 metres de la pista. Per a fer-ho més fàcil, inserirem una fotografia editada del "maps", indicant els dos sepulcres.

Imatge extreta del Google Maps i editada per nosaltres

A la fi, arribem a l'estructura megalítica de Ruyales II, de la que amb prou feines en queden un parell de lloses clavades in situ, però que, segons el llibre "Tumbas de Gigantes", editat per coneguts arqueòlegs de la zona com Miguel Ángel Moreno Gallo, Germán Delibes de Castro, Rodrigo Villalobos García i Javier Basconcillos Arce, el cròmlec faria un diàmetre de 4.9 metres.

Igual que el seu germà, no ha estat excavat i, a falta de més lloses encara, es dubta més de la seva orientació, però podria ser com la de son germà, segons els estudis, per la semblança de les restes entre les dues estructures, a banda de la seva claríssima relació degut a la seva proximitat, ja que, en línia recta, hi ha uns 320 metres.

Visitat el megàlit, tornem al cotxe per a dirigir-nos a un nou allotjament que havíem agafat per a fer una tornada esglaonada des de Burgos a Catalunya, però, abans de començar el llarg viatge, fem allò de "ja que hi som, ens hi aturem". I ho fem on comença el corriol que et duu a les coves de Valdegoba, just quan prens denou la carretera de Huérmeces (BU-622).

La primera cita que hem trobat de les coves és la de l'Eudald Carbonell vers el 1986, tot i que a aquesta cita ja diu que la coneixia de temps ençà (a inicis dels 70, quan era anomenada com a Cueva del Botijo), i que estava sent espoliada (per això la cova gran ara es troba tapiada).

Es tracta d'un dels més importants jaciments del Paleolític mig de la península, ja que s'hi ha trobat gran quantitat d'indústria lítica, moltes restes òssies animals de diferents espècies, etc. Però el que més importància li va donar al jaciment va ser una mandíbula humana de vers el 100.000 a.n.e. (Neandertal), d'un individu de 13 anys.

Extret de Los Neandertales de la Cueva de Valdegoba, pel grup d'espeleologia Edelweiss

A les posteriors excavacions, a banda de restes faunístiques, material lític i ceràmic, es varen seguir trobant diverses restes òssies humanes, pertanyents a un infant i unes que serien pertanyents a un individu adult.

Les coves en sí se situen a la muntanya que hi ha just davant del cartell informatiu, inserim una fotografia del lloc exacte. Nosaltres no hi vam pujar, ja que anàvem curts de temps i, com hem dit abans, la cova principal es troba tapiada. Però, si algú hi vol pujar, les dues covatxes que hi ha al costat resten obertes.

Segons els estudis als que hem pogut accedir, aquestes tres cavitats també foren reutilitzades vers el Neolític i inicis de l'Edat del Bronze, supòsit recolzat segurament per la troballa de restes lítiques associades a aquestes eres.

Ara sí, emprenem camí a la província de Zaragoza, on teníem l'allotjament per un parell de nits. Però abans d'arribar, ens aturem a Las Bardenas Reales, a Nafarroa. Els megàlits que veurem, però, els posarem a una nova publicació.

Coordenades UTM(ETRS89):

Ruyales I o La Mina I o II: 30T 431171 4710395

Ruyales II o La Mina I o II: 30T 431493 4710339

Cuevas de Valdegoba: 30T 436325 4710272

Túmuls i dòlmens a Páramos IV

Últim dia per la comarca de Páramos, on visitarem 4 dòlmens i un túmul... sabem que ens deixem moltes coses, però els dies són limitats i els dies de vacances també, i, si a sobre et passa com ens va passar a nosaltres, que ens va saltar el retrovisor del conductor, pel que no podíem circular, ja ni t'explico. A més, vam perdre tot el matí esperant un mecànic que ens fes un arranjament per a poder seguir conduint... clar, tenint en compte que era un dissabte a ple mes de Juliol i que ens vam quedar a l'observatori astronòmic de Cantabria, des d'on volíem començar la ruta, el mecànic va trigar una estona.

Aprofitant que ens vam quedar tirats a l'"Observatorio Astronómico de Cantabria", visitem el túmul de la Curva de Navazal II, que és fronterer entre Castilla y León i Cantabria. Per a trobar-lo, partim des d'"El mirador de la Lora", creuem la carretera i emprenem un camí sorrenc. Com a uns 100 metres, veurem el túmul a la nostra esquerra, a uns 20 metres de la pista. Fàcil de distingir pel rètol plantat a sobre.

La veritat, és que hi ha més túmuls per la plana, però aquest té un component important (a banda de que ja sabíem de l'existència d'un possible element prehistòric a la plana, la llosa que hi ha a la part central, el fa distingible de la resta), tot i que val a dir, que arreu veiem rocs amb curioses morfologies... inclús dins del recinte de l'observatori, on es documenta un dolmen destruït o molt arranat.

Sabem ben poc del túmul, tan sols que fa uns 9 metres de diàmetre i que ha estat modificat per caçadors de la contrada. Aquest, però, ha tingut més sort que el seu germà I, que ha desaparegut, i que es trobava entre la carretera i el II, prou més a prop de l'asfaltada pista... nosaltres no en vam trobar cap resta, però si a algú li interessa buscar més, ja sabeu. S'ha de donar les gràcies al col·lectiu de caçadors de la zona, tot i que val a dir que ja estava prou arrasat a les fotos que hem pogut recuperar.

Un cop arribat el mecànic i arreglat el retrovisor, anem a dinar, i partint des de Sargentes de la Lora anem a visitar el bonic sepulcre de La Cabaña. De fet, arribar-hi és molt fàcil, només hem d'emprendre el camí sorrenc senyalitzat que surt a la part més nord-est del nucli i recorre 2.4 quilòmetres, on ja veurem el típic recinte dels dòlmens de la contrada.

Es tracta d'un sepulcre de corredor descobert l'any 1984. S'ha de dir que ens trobem davant d'un dels dòlmens més coneguts de les terres burgaleses.

Pel que fa a les dimensions, consta d'una cambra sepulcral de forma circular d'uns 3.2 metres de diàmetre i un corredor d'uns 5.5 metres, tot ell protegit per una obra tumular de 16 metres de diàmetre per 2 metres d'alçada.

L'any següent al seu descobriment, va ser excavat per "primer cop", diem per primer cop entre cometes perquè suposem que abans de la seva consolidació fou excavat de nou, però no hem trobat res. Les mencions que hem recuperat d'ell diuen que, tot i haver estat saquejat des de temps romans, les intervencions sofertes aporten un bon conjunt de materials recuperats.

Cal dir que d'època moderna es destaca el fet de que s'hi van trobar casquets de bala de la Guerra Civil, ja que el sepulcre va ser utilitzat com a trinxera improvisada. Però el més curiós és que, tot i la similitud de l'aixovar amb la resta del megàlits de la zona, en aquest no es va recuperar cap tipus de resta campaniforme o més moderna, pel que els estudiosos el van denominar com a "sepulcro libre de reutilizaciones" rere el Neolític Final. Aquest fet és corroborat per les datacions radio-carbòniques que s'hi han produït, que el col·loquen temporalment vers la segona meitat del IV mil·lenni a.n.e. Però el que acabem de dir no és del tot exacte, ja que entre l'ossari van aparèixer restes de dos individus d'època alt medieval, pel que sí, no va ser reutilitzat a la prehistòria, però sí que ho va ser a la nostra era.

Pel que fa a l'ossari recuperat, es determina que és pertanyent a les restes d'entre 12 i 20 humans, gran part d'ells adults, juvenils i algun nen. A l'estudi d'aquestes restes, s'ha detectat que en algunes d'elles hi ha marques de descarnament en viu sobre les restes humanes de l'ésser.

L'aixovar associat als difunts del sepulcre és bàsicament geomètrics i material lític, denes de collaret, ceràmica, alguna espàtula en os d'animal, i els arqueòlegs destaquen una punta de sageta amb peduncle, pel que deu ser maquíssima.

Per acabar amb el sepulcre, direm que segons Germán Delibes de Castro, les datacions radio-carbòniques el col·locaven temporalment cap al 3220 a.n.e., amb un error de ±65 anys.

Vist l'impressionant megàlit, ens dirigim a veure son germà, el número 2 de La Cabaña. Per arribar-hi, seguim pel camí tal com hem arribat uns 700 metres i, a l'esquerra a pocs metres del camí, veurem un nou recinte: aquí es troba el dolmen de La Cabaña II, que no ha estat excavat, tot i que resta emmurallat.

 

Aquest sepulcre, com hem dit, encara no ha estat excavat, pel que no se'n sap res, l'única actuació que s'hi ha fet ha estat la delimitació de terreny per a protegir-lo, com a poc dels propers conreus, i s'ha fet a càrrec de la Junta de Castilla y León.

Tornem al cotxe, desfem el camí i creuem el poble en direcció sud fins topar amb la carretera  BU-V-6222, per la que girem a la dreta, i, al poc, just abans del desviament a l'esquerra cap a Ayoluengo, ens desviem a la dreta per una pista en molt bon estat. A uns 450 metres, veurem un camí prou malmès que surt a la dreta. Podem deixar el cotxe pocs metres més endavant, on hi ha una nau, tot i que nosaltres el vam deixar a la carretera.

Seguim tot rectes pel destrossat camí 430 metres, veient en aquest punt, a la nostra dreta el que queda del megàlit de La Horquilla.

Es tracta d'un dolmen simple, en el que es va intervenir arqueològicament parlant l'any 2020. A aquesta excavació, es va determinar una cambra sepulcral de 2 metres de diàmetre al centre d'un túmul de 9 metres de diàmetre. Es varen recuperar diverses restes òssies humanes, les quals no s'han passat per carboni 14 per a obtenir una datació real, però, per l'estil constructiu, els arqueòlegs no ho dubten i el col·loquen temporalment en un punt anterior al del dolmen neolític de La Cabaña, on recordem que el C14 va donar una antiguitat de vers el 3220 a.n.e., amb un error de ±65 anys.

El sepulcre ha estat novament excavat aquest agost-setembre del 2021, estarem pendents de noves informacions.

De nou, emprenem la tornada al cotxe que, com he dit, l'havíem deixat a la carretera i ens dirigim a veure l'últim sepulcre del dia, seguint caminant, ja que la nova estructura es troba ben a prop. Només hem de girar a l'esquerra a la carretera i, als pocs metres, girar de nou a  l'esquerra per la pista asfaltada que duu a Ayoluengo. Tot anant per aquesta, en 110 metres, mirem a la nostra esquerra per a veure l'estructura megalítica del Arroyo de la Vegas en no arriba a 20 metres.

Es tracta d'una estructura sepulcral tumular de l'Edat del Bronze de la zona (2200 - 1500 a.n.e.). Va ser excavada recentment en dues ocasions, els anys 2017 i 2019. Es determina d'aquestes intervencions una estructura que es composa d'una petita i ovalada cambra sepulcral de 2 metres², amb sòl enllosat i parets de blocs de mitjana mesura, tota ella inserida dins un túmul de 10 metres de diàmetre per 0.5 metres d'alçada. Part del cròmlec es conserva a dia d'avui, i fou erigit amb lloses calcàries d'1 metre clavades a terra. Entre els dos cercles, s'hi va construir un altre de petites pedres a mode de contrafort.

Com més val una imatge que mil paraules, inserim una fotografia de l'excavació del sepulcre.

Extret del llibre "Territorio Megalítico"

Dins la cambra sepulcral, es van localitzar les restes d'un mínim de tres individus adults i un d'infantil. Aquestes restes eren acompanyades d'un aixovar prou típic de l'Edat del Bronze local, però degut a les violacions del recinte, només s'hi ha recuperat divers material ceràmic i dues denes de collaret en pedra.

Amb el sepulcre d'Arroyo de las Vegas, donem per acabades les visites per avui, com sempre, demà més.

Coordenades UTM(ETRS89):

Curva Navazal II: 30T 422908 4735777

La Cabaña: 30T 426642 4735894

La Cabaña II: 30T 425977 4735806

La Horquilla: 30T 428031 4735747

Arroyo de las Vegas: 30T 428498 4735067

Jaciments d'Atapuerca i dòlmens a Alfoz de Burgos II

La d'avui, la visita de més renom de les vacances a Burgos: anem a Atapuerca, el jaciment més important de la Península, i un dels més importants del món. Les visites a les impressionants coves són guiades per arqueòlegs i personal de la Fundación Atapuerca, del Centro de Arqueología Experimental (CAREX). Nosaltres vam tenir la mala sort (o vam pecar de desconeixement) que als mesos de juny i juliol la ruta es fa per un sender paral·lel en alt (des d'on veus poc, la veritat), ja que el jaciment es troba en excavació. Normalment, la visita es fa per l'interior de "La Trinchera del Ferrocarril", que és com es diu el jaciment. Tot i això, el que vam poder veure i ens van explicar ens va semblar absolutament brutal.

Per arribar-hi, el més factible és anar a la N-I entre els nuclis de Quintanapalla i Rubena. Deixem aquesta i emprenem un desviament per la BU-701, direcció Barrios de Colina de Atapuerca. Al quilòmetre més o menys, ens desviem a l'esquerra per la BU-V-7012, que creua Olmos de Atapuerca i després Atapuerca, i, com a mig quilòmetre de l'últim nucli, surt un ampli camí sorrenc senyalitzat a mà esquerra que ens duu al CAREX en uns 500 metres.

Després de recollir les entrades, vam fer una visita a l'exposició permanent sobre arqueologia experimental que hi tenen i, poc després, ja ens va cridar la guia i cap a l'autocar que et porta al jaciment en uns 15 minuts.

Les cavitats que formen el jaciment visitat foren descobertes quan es van començar les obres de construcció d'una via de ferrocarril per a fer arribar materials miners a Euskadi, obres que començaren vers el 1896 i perduraren fins el 1901. Durant aquest espai de temps, va ser quan es va fer la trinxera, que va deixar al descobert algunes de les cavitats de la Sierra de Atapuerca. El 1910, aquest ferrocarril va quedar en desús a causa del gran cost econòmic que representava.

Extret de la Wikipedia

El primer que trobem a la visita és l'anomenada Sima del Elefante, una gruta d'uns 18 metres de fondària que es va convertir en una trampa natural per als animals terrestres a conseqüència de la caiguda de part del seu sostre de l'avenc durant el Pleistocè.

Extret de la Wikipedia

Les excavacions a aquest jaciment són sistemàtiques des del 1996, tot i que ens consta que s'excava des del 1992. I com hem dit abans, es trobava en ple procés d'excavació, i aquesta és l'única fotografia que vam poder fer... com a mínim es pot veure tot el que han arribat a investigar.

D'aquestes excavacions, ha sorgit gran quantitat de restes, ja siguin humanes, com lítiques, com ossos pertanyents a animals herbívors amb clars signes de treball humà a ells, restes esquelètiques d'animals de tot tipus (rinoceronts, elefants, ossos, linx, etc.) i prop de 100 eines de pedra. La troballa més important, però, fou l'any 2007, quan es va localitzar un tros de mandíbula humana que és la que li dona la datació de, com a mínim, fa 1.22 milions d'anys, 1.3 segons la mateixa Fundación Atapuerca, sent la resta humana més antiga d'Europa.

Extret de la Wikipedia

Com es pot imaginar, per comentar només aquesta cova d'Atapuerca, se'ns faria etern. Per a més informació, dirigiu-vos a la mateixa Wikipedia, on hi ha un molt bon estudi.

Seguim la visita apropant-nos a la cavitat de Complejo Galería. A l'estudi d'aquest jaciment, ens hem trobat amb molta informació, però molt tècnica, pel que ho reduirem a explicar que bàsicament era una trampa natural utilitzada fa mig milió d'anys pels pre-neandertals de la zona, que simplement i feien caure els animals, quan fugien d'ells.

L'explicació que ens van donar els arqueòlegs va ser d'un raonament demolidor, ja que a les excavacions del jaciment, es trobaven les parts òssies centrals dels animals de gran mida, cap de les seves extremitats. Els pre-neandertals no podien dur el pes sencer de l'animal, pel que li trencaven les extremitats i se les emportaven a l'hàbitat on vivien i ràpid, ja que els carronyaires podien arribar en qualsevol moment.

Havent vist aquesta, ens dirigim a la Gran Dolina, que, com totes, és molt i molt interessant, ja que es tracta d'una cova que fou habitada, segons les restes recuperades, en dos moments del Paleolític: el primer fa uns 900.000 anys per l'Homo antecessor i fa uns 350.000 ho fou pes Pre-neandertals.

Com a restes arqueològiques, es destaca un crani, recuperat el dia 8 de juliol de 1994, pertanyent a un nen de fa uns 900.000 anys. En aquell moment, es tractava d'una nova espècie d'homínid, l'Homo antecessor. Posteriorment, es varen trobar les restes de fins a 6 individus a l'excavació del jaciment.

Extret de la Wikipedia

S'ha de dir que amb els estudis realitzats, s'ha arribat a la decisió de que aquest homínid és el predecessor de l'Homo Neandertal i l'Homo Sapiens. I segons ells també, es pot assegurar que aquests homínids eren caníbals segons les restes estudiades d'óssos d'animals i humans, en les que es denotava un raspat superficial i trencament de l'os per l'extracció de la medul·la.

També es destaca la troballa al jaciment d'indústria lítica de fa més de 1.500.000, per tant si hi ha industria lítica vol dir que a aquesta era ja hi havia “gent” a Atapuerca, pel que serien els homínids més antics d'Europa... falta trobar restes.

Cal dir que nosaltres hem visitat només 1 dels jaciments d'Atapuerca, i a la seva web en documenten 5... espectacular. I fins ara, també documenten 5 tipus d'homínids:

• Homo sp. (encara per determinar, 1.300.000 anys)
• Homo antecessor (900.000 anys)
• Pre-neandertal (500.000 anys)
• Homo neanderthalensis (50.000 anys)
• Homo sapiens, que som nosaltres

Amb aquesta última zona d'excavació, deixem les coves amb el regust de no haver pogut baixar a veure in-situ els jaciments. Tot anant per la mateixa trinxera, a punt de pujar a l'autocar... última mirada i ens tornarem a veure, jaciments d'Atapuerca!

Un cop arribats de nou al CAREX, dinem un entrepà i fem la visita de la zona exterior, on reprodueixen les formes de com feien les tasques habituals de la vida prehistòrica. I un cop acabats, anem a cercar els dòlmens que teníem identificats a la zona. N'hi ha més, però nosaltres en vam veure dos, el primer el número II d'Atapuerca.

Es troba just al costat del CAREX. Per arribar-hi, enfilem com si tornéssim al poble d'Atapuerca i ens desviem per la pista sorrenca que hi ha al costat de l'edifici a la nostra dreta. A 370 metres d'emprendre la pista, veurem un aparcament a la nostra dreta, hi entrem i deixem l'automòbil. A peu, emprenem pel camí que surt de la zona per a aparcar més al nord-est, i a uns 130 metres es bifurca en dues pistes: una que segueix recte i una altra que segueix més el camí marcat que gira a l'esquerra. Nosaltres seguim per l'última i, a una trentena de metres, veurem un corriol molt desdibuixat a mà dreta que ens portarà al sepulcre més ben conservat d'Atapuerca en 10-15 metres, l'Atapuerca IV.

Aconsellem anar amb un GPS, ja que el més probable és que ni tan sols veiem el corriol degut a la vegetació, i les lloses del sepulcre no aixequen gaire, pel que també queden cobertes. El que sí es nota in-situ és l'obra tumular, que la recordo prou gran.

D'aquest megàlit, només hem trobat una menció "mig decent" d'ell, dient que consta d'una obra tumular de 25 metres de diàmetre i que les lloses de la cambra sepulcral resten al cràter central. També s'esmenta que ha estat objecte d'excavacions parcials oficials en diverses ocasions, i que ara mateix es troba en espera per a la seva consolidació.

Tot i això, no hem trobat l'informe d'excavació, però bé, els quatre megàlits d'Atapuerca són datats vers el Neolític de la zona, amb reutilitzacions fins a l'Edat del Bronze.

El següent sepulcre és el que nosaltres vam trobar identificat com a Atapuerca I.

Creiem que realment és l'1 perquè el paisatge que es veu a la foto concorda prou amb les fotos publicades del sepulcre, i l'obra tumular és més que evident. Pel que es veu, li queda una llosa de la cambra sepulcral dins el cràter central del túmul, que fa 35 metres de diàmetre, tot i que nosaltres no la vam veure ja que les plantes ens arribaven gairebé al pit, i, òbviament, no es veia res. Aquest "megàlit" fou donat a conèixer l'any 1975 per José Luis Uribarri.

Com amb son germà, no hem aconseguit recuperar gens d'informació arqueològica, pel que no en podem dir res més.

Tornem al cotxe i enfilem cap a l'allotjament, però, de camí, visitarem quelcom més. Estem parlant de les restes del dolmen de Fresno o Masa. Per arribar-hi, desfem el camí fet arribant-nos a la N-1 i la emprenem direcció Burgos, continuem per l'A-1 i, al poc, ens en sortim per l'escapatòria 249, per la BU-30 dirigint-nos a l'A-73 direcció Santander/Burgos. Al poc, l'autopista deixa de ser-ho transformant-se en la N-627, per la que seguirem 4.4 quilòmetres, on arribant a les rodalies de Sant Martín de Ubierna, ens desviem a la dreta per la N-623. 14.7 quilòmetres més tard, trobarem una illeta, on girarem a la nostra esquerra. Just sortir de la illeta, emprenent la nova direcció, veurem una moderna edificació a la nostra dreta, i just passar-la un camí sorrenc en direcció nord que seguirem uns 600, punt on és millor deixar-lo degut a l'empitjorament de la pista.

Aquí si que ja és molt recomanable dur el GPS en mà, ja que haurem de seguir per la pista com uns 280 metres i endinsar-nos al camp de la nostra esquerra uns 140 metres més. És complicat explicar com trobar-lo sense referències. I aquí el tenim, el dolmen de Fresno o Masa, del que s'ha de dir, que in-situ té millor pinta que no en fotografia (com sempre).

D'aquest arrasat megàlit tampoc hem trobat informació arqueològica, tot i que sí sabem que fou el mateix amo de les terres que el va anar destruint amb el tractor fins que se'n va adonar que es tractava d'una antiga tomba. El bon home va informar de la troballa, i ara el conserva a l'espera d'una excavació arqueològica oficial.

D'aquí ens dirigim a intentar trobar el túmul del mateix nom, que per la informació que portàvem, vam agafar de nou el cotxe hi vam tornar exactament per on havíem vingut i a 400 metres de incorporar-nos a la N-623, aturem el cotxe al lateral de la carretera. La creuem i a uns 35 metres de aquesta veurem fàcilment aquest arbre.

Per la informació de la que disposàvem, el túmul era aquí, on es troba aquest arbre, segons teníem entès, l'arbre havia crescut al bell mig del cràter tumular. Aquest, com hem dit, es troba just al costat de la N-623, tot i que també és descriu als estudis, que a la contrada hi ha diverses obres tumulars.

Com acabem de veure, al lloc on nosaltres pensàvem que era, hi ha una llosa que sembla treballada, tot i que petita per a ser d'una cambra sepulcral, podria ser part d'un hipotètic corredor. Pel que fa al túmul, com es pot veure a la fotografia, el lloc ha estat llaurat recentment pel cultiu de cereals, pel que no és estrany no veure cap tipus de resta tumular.

Amb això donem el dia per acabat arqueològicament parlant, i anem a descansar i jugar amb els nens. Com sempre, demà més.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cova de la Sima del Elefante: 30T 457228 4688761

Cova de Complejo Galería: 30T 457186 4688918

Cova de Gran Dolina: 30T 457162 4688964

Atapuerca II: 30T 458839 4692126

Atapuerca I: 30T 459002 4691851

Fresno o Masa: 30T 439557 4719599

Túmul de Fresno o de Masa: 30T 440459 4718884

Poblats celtiber i de l'Edat del Ferro, i necròpoli celtibera a Alfoz de Burgos

Una publicació diferent la d'ara, després de tants dòlmens o estructures del Neolític o Calcolític. Farem una visita a la necròpoli i el poblat de La Polera, datats d'era celtibera, i el poblat de Ciudad Pedrosa, datat a l'Edat del Ferro inicial de la zona, vers el 1000 a.n.e.

Hi arribarem tot conduint per la N-627 direcció Burgos, on a uns 70 metres pel petit poble  d'Ubierna, girarem a l'esquerra per un camí que surt just davant de l'Ermita de Nuestra Señora de Montes Claros. Seguint el camí, sense desviar-nos i a uns 3.5 quilòmetres, aturem el cotxe just al vèrtex amb un camí en pitjor estat que pel que anàvem i que surt a mà dreta. A peu, seguim aquest nou caminoi uns 230 metres, lloc on ens desviarem de nou a  la dreta per un altre del mateix estil (crec recordar que, en aquest punt, ja estava senyalitzat). Bé, si seguim rectes per ell, com a 100 metres, començarem a veure cercles d'incineració a banda i banda del camí.

Es tracta d'una necròpoli tumular, de diàmetres compresos entre els 2 i els 5.5 metres. En molts dels túmuls s'ha pogut recuperar l'aixovar dins de l'urna que contenia les cendres del difunt amb un conjunt de materials d'ornament personal, ja siguin ganivets, puntes de sageta, fíbules o plaques de cinturó.

Aquestes tombes, utilitzades entre els segles V i IV a.n.e., estaven senyalitzades amb esteles, de les que se'n "conserva" una decorada, tot i que crec que actualment es troba desapareguda.

Extret del web burgossinirmaslejos.

Segons la informació arqueològica a la que hem pogut accedir, hi ha tres tipus d'obres tumulars: Una d'elles és la que aprofita el terreny rocós natural per aixecar sobre d'ell la tomba; la segona obra tumular presenta un cròmlec circular que defineix el lloc on es troba l'enterrament; i la tercera es tracta com un doble cròmlec (com la de la primera imatge), que sembla servir per a protegir més el forat creat per endinsar l'urna funerària.

A continuació, inserim unes urnes de la necròpoli dipositades al Museo de Burgos.

Extret del blog: zaleza.blogspot

Hem inserit només una fotografia de la necròpoli i ara n'afegim una altra, que no sé si són els més grans i restaurats, però sí els que ens van cridar més l'atenció. Val a dir que el número de cercles de la necròpoli és ingent, estenent-se durant uns 130 metres del camí, com hem dit, a banda i banda d'aquest, arribant als 103 sepulcres, tot i que amb els rocs remoguts que vam veure in-situ, jo no dubtaria en pensar que n'hi deuen haver més encara.

Tornem al cotxe, i seguim rectes pel camí fins veure una elevació allargada que queda a la dreta del camí, i que clarament no és natural. Allà aturem el cotxe, ja que la pista empitjora i fem la visita dels poblats de La Polera i de Ciudad Pedrosa a peu. 

Ens trobem davant del poblat més important de la contrada pel que fa a la cultura celtibera, La Polera, que té unes dimensions de gairebé 1 quilòmetre de llarg pels 250 metres que ocupa la plana on es troba, i es calcula que hi devien viure unes 500 persones.

De fet, l'assentament de La Polera es va erigir al començament de l'altiplà aprofitant les estructures del poblat existent de Ciudad Pedrosa, datat de la primera Edat del Ferro de la zona, i que es troba a la fi d'aquesta plana tocant els penya-segats, amb unes dimensions d'unes 20-25 hectàrees. Per tant, defensivament parlant, la seva situació era immillorable, ja que l'únic lloc on havia de tenir vigilància era a la zona oest del poblat.

L'únic sistema defensiu no natural que clarament vam identificar van ser les restes de la doble muralla erigides per a la defensa del poblat de l'Edat del Ferro. D'aquestes, en queden a dia d'avui, dos amuntegaments de pedra i terra. S'estima que farien 4 metres d'alçada i 8 metres d'amplada, i que estarien distanciades entre elles uns 25 metres essent l'única construcció defensiva del poblat del Ferro. Aquestes dues muralles separarien dos recintes, identificat un com a espai agrari, i l'altre com a l'antiga Ciudad Pedrosa.

Aquí tenim les restes de les dues muralles del poblat de la primera Edat del Ferro de la zona.

Segons es descriu als estudis consultats, la zona del poblat celtiber de La Polera va ser ocupada durant dues etapes de l'Edat del Ferro. A la segona (època celtibera), pertany la necròpoli tumular que hem visitat, ja que, ocupacional-ment parlant, va ser molt més abundant que la primera segons les prospeccions efectuades. Aquest poblat tenia una nova muralla molt més avançada a l'altiplà on ens situem i ben propera a la necròpoli associada. Diversos autors denominen el poblat de La Polera com la ciutat turmoga de Bravum.

Planimetria dels poblats, murs i necròpoli, extret del web burgossinirmaslejos

Com hem dit abans, al poblat de La Polera es va construir una muralla a la zona oest, que també era doble i feia uns 2.5 metres d'amplada, segons hem pogut veure a la planimetria inserida. Conjuntament amb un fossar natural existent, feien una imponent construcció defensiva. Per la seva localització i composició, els arqueòlegs pensen que podria ser que només hi hagués una entrada al recinte, que seria per on actualment vas amb el cotxe, però tampoc descarten una possible entrada a l'altre costat de l'altiplà.

Degut a l'aprofitament de la zona per a conrear fins a època moderna, els resultats que s'hi poden aportar segons excavacions arqueològiques no són gaire definitius respecte a la morfologia de l'assentament. Tot i això, es documenta un ús, segons les restes recuperades, de la primera Edat del Ferro de la zona (1000 a.n.e.), una altra de la segona (era celtibera), un aprofitament romà durant el segle II i un assentament tardo-romà durant el segle IV.

Coordenades UTM(ETRS89):

Necròpolis de la Polera (103 enterraments): 30T 443892 4705326

Poblat Celtiber de La Polera: 30T 443118 4705681

Poblat de l'Edat del Ferro de Ciudad Pedrosa: 30T 442653 4705984

Dòlmens a Páramos III

Nou dia de visites per la comarca de Páramos. La d'avui és la tercera, on visitarem 3 sepulcres al Valle de Sedano, i, després de dinar, canviarem de comarca, tot anant a Alfoz de Burgos, per a visitar un parell de jaciments a la zona de Merindad del río Ubierna, en concret a Gredilla La Polera, però això ho descriurem a una altra publicació perquè queda prou lluny i la diferència cronològica és bastant gran.

Comencem pel megàlit de la Nava Negra. Per arribar-hi, és un xic complicat, ja que el megàlit es troba al mig del camp, i no té un accés clar i definit. El que vam fer nosaltres és partir de Sedano per la BU-V-5032, i a uns 4.3 quilòmetres de sortir de Gredilla (de Sedano en aquest cas), emprendre una pista sorrenca que surt a la dreta. Seguim aquesta nova pista 3.3 quilòmetres, lloc on prenem una nova que surt a la dreta. A uns 500 metres d'anar per ella, ens desviem per un nova pista que surt a la nostra dreta i que es troba en molt mal estat a trossos, pel que deixem el cotxe quan ja no ho veiem clar i seguim a peu. Com a 1.2 quilòmetres d'agafar aquesta pista, a una corba a l'esquerra, ens desviem per una nova pista que surt també a l'esquerra i que encara és en pitjor estat que l'anterior. Seguint aquesta uns 100 - 110 metres, ens apropem al desdibuixat corriol d'accés al sepulcre, que surt, de nou, a mà esquerra.

Com es veu, el dolmen ha estat restaurat i em sembla recordar que inclús tenia algun tipus de rètol. S'ha de dir que, tot i que el camí no està habilitat ni senyalitzat, el megàlit sembla que sí el netegen... potser la propera vegada que hi passem ja estarà totalment condicionat per a les visites. 

D'aquest sepulcre de corredor, en podem dir que té un túmul de 17 metres de diàmetre per 2 metres d'alçada. Pel que fa a la seva cambra funerària, només conserva 3 lloses originals, encara sort que són totalment oposades i faciliten el coneixement diametral de l'ovalada habitació, que mesura 3 metres. D'altra banda, el corredor fa 4 metres de llargada i, a l'excavació, es va trobar totalment colgat, pel que els arqueòlegs suposen que, en el seu dia, el sepulcre va ser clausurat.

Tot i la seva clausura, es té constància que durant el segle XX va ser objecte de diversos espolis i excavacions furtives, fets que han provocat la seva destrucció i la falta de restes arqueològiques. Tot i això, es documenten diverses fulles i micròlits de sílex, una destral polida i una altra d'ofita a les excavacions oficials.

El què hem dit abans que el megàlit semblava prou net és just al contrari del seu germà Nava Negra II. El trobarem, no fàcilment, tot tornant al camí on nosaltres havíem deixat el cotxe, del que farem des de la corba que ens duu al dolmen de Nava Negra uns 400 metres, trobant unes terres sense treballar enmig de dues zones conreades a mà dreta a aquesta distància. Aquí, sota d'uns esbarzers, hi ha el sepulcre de Nava Negra II. Allà estant, es veu clarament i inclús es veu pedruscall del túmul i alguna llosa prou sospitosa.

D'aquest. no hi ha cap tipus d'informació, tot i que el vam trobar documentat per Aranzadi, que esmenta diversos megàlits de la zona.

Un cop vist el sepulcre, ens posem de nou en marxa i anem a veure el proper sepulcre de corredor de Las Arnillas, aquest sí, totalment condicionat per les visites turístiques.

S'hi arriba fàcilment tot seguint l'últim camí que hem fet abans de desviar-nos per veure els germans de Nava Negra. Només hem de seguir el camí en la mateixa direcció 2 quilòmetres més, i ja veurem el típic emmurallat quadrat dels bonics sepulcres de corredor de Burgos.

De nou, ens trobem davant d'un sepulcre de corredor, aquest bastant imponent. Es documenta un túmul de 25 metres de diàmetre i 2 metres d'alçada a la zona de la cambra funerària. Aquesta és circular, de quasi 4 metres de diàmetre, amb un espectacular corredor de 12 metres d'entrada.

Arqueològicament parlant, és el dolmen més contundent de la contrada pel que fa a restes funeràries, documentant-se una trentena d'individus entre la cambra i el corredor. Segons els arqueòlegs, sembla ser que temps ençà, els mateixos humans de les terres agruparen els ossos més grans dels difunts com per fer espai. Però segons diuen ells mateixos, sembla un ritual funerari, ja que diuen que al corredor es va trobar un conjunt de cranis.

Extret de Territorio Megalítico

Pel que fa a les restes associades al megàlit, daten de diferents èpoques de la prehistòria: Primerament, s'associa a l'era neolítica antiga, vers el 3500 a.n.e., amb tot un seguit de micròlits, espàtules i denes de collaret. També es documenta, seguint la línia temporal, puntes de sageta i un ganivet de sílex de vers el 3000 a.n.e. I també es documenten restes de vers el 2500 a.n.e., a finals del Calcolític de la zona, segons les restes de vasos campaniformes recuperats. També es documenten botons d'os perforats en "V", típics del 2000 a.n.e. Com a observació pel que fa a aquestes restes, podem dir que segons es documenta, totes aquestes dades han estat revisades per C-14.

Per últim, volem esmentar la gran quantitat de cranis trepanats que han sorgit de l'enterrament col·lectiu, algun d'ells amb una supervivència prou àmplia a raó d'aquestes intervencions.

Amb el gran sepulcre de Las Arnillas, donem per acabada la ruta dolmènica d'avui, i anem a l'allotjament a dinar i a jugar una estona, però, a la tarda-vesprada, ja que, com hem dit abans, veurem alguna cosa més.

 

Coordenades UTM(ETRS89):

Nava Negra: 30T 444841 4730152

Nava Negra II: 30T 445319 4729940

Las Arnillas: 30T 444373 4729497