Tornem a Sant Aniol de Finestres, dic tornem perquè, de temps ençà, hem anat a aquest petit poble a fer dinars amb la família i amb amics, diguéssim que és un clàssic nostre.
Per a arribar-hi des de Cardedeu, emprenem l'AP7 direcció Girona i ens sortim d'ella pel desviament 6B, que va en direcció Girona oest. I de fet ja està, a la rotonda que trobem, és agafar la carretera GI-531 cap a Sant Gregori i seguir durant 24.8 quilòmetres, on, a ben poc d'arribar al poble, ens desviem a la dreta pel camí de Can Tura. Uns 300 metres més endavant, aturem el cotxe a l'encreuar amb un altre camí, que és el que porta a Mieres, on hi ha zona per a aparcar a l'esquerra.
A peu, seguim el camí cap a la dreta i, al ben poc, ja veurem el cartell senyalitzador del Roc de la Melca, que per cert, és erroni, posa que és un poblat Neolític i realment és un hàbitat del Paleolític final.
Es tracta d'un gran bloc de pedra sorrenca utilitzat al 20.900 ± 400 a.n.e., segons les datacions de C14 produïdes pel Centre Scientifique de Monaco, per tant, es tracta d'un jaciment utilitzat vers el Paleolític "final". Ho poso entre cometes ja que encara faltarien uns 15.000 anys fins l'inici del Neolític, però tenint present quan va començar el Paleolític, semblen pocs anys.
El jaciment va ser descobert per Francesc Riuró l'any 1969. Ell, en Miquel Oliva i alguns col·laboradors van recollir divers material arqueològic, avui en dia dipositat al Servei d'Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Girona i al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seu de Girona. Però val a dir que de restes amb suficient material com per poder datar el jaciment només va sorgir un punxó d'os de secció circular.
Pel que hem pogut saber, és el jaciment més antic documentat del Paleolític a la banda nord de la Catalunya actual.
De les excavacions, es documenta la poca quantitat de peces retocades dins el material lític, només són 190, de les 2083 que s'hi van recuperar, i, d'aquestes, només el 56% són en sílex, però destaca el gran percentatge de burins, un 13% del total acumulat. Cal dir que totes les restes recuperades es van trobar en un sol estrat, fet que indica que la utilització del roc va ser curta.
 |
| De Narcís Soler i Masferrer, al seu estudi del Roc |
A la banda superior del gran roc, hi ha grans buidats a la roca, d'uns 50 centímetres o més de diàmetre. També s'hi observen reguerons i alguna cassoleta, fet prou típic a la prehistòria del país.
Seguim pel camí sorrenc, però prou transitable per a qualsevol estil de cotxe, vers la nostra esquerra tal i com hem arribat, tot per apropar-nos a la Cista del Camí del Raspat, però de fet, no ens hi apropem gaire, ja que aturem el cotxe uns 550 metres més tard a l'entrada d'un camí de muntanya que surt a la dreta, poc després de passar l'entrada d'una casa a l'esquerra (la casa del Ras). A peu, ens endinsem pel camí, que al ben poc s'embosca, fent-se difícil de veure, poc després es torna a obrir el pas sent de més fàcil caminar. Aquest camí el seguirem, prop d'un quilòmetre fins a trobar el sepulcre al bell mig del camí. Cal dir que en línia recta el sepulcre es troba a 500 metres d'on hem deixat el cotxe, però, clar, el camí va vorejant el desnivell.
Aquesta cista fou descoberta l'any 1971 per Miquel Oliva i Lluís Esteva, i va ser excavada el 1973 pel mateix Miquel Oliva, juntament amb Francesc Riuró i Narcís Puigdevall, que hi trobaren petits fragments ceràmics que no van determinar.
Segons Josep Tarrús i Enric Carreras, es tracta d'una cista neolítica amb túmul, amb unes mides internes de la cambra de 1.50 metres de llarg, 90 centímetres d'ample i 64 centímetres d'alçada conservada. D'altra banda, l'obra tumular no consta de restes d'anell de contenció i té un diàmetre de 6-7 metres.
També segons Tarrús i Carreras, el sepulcre fou bastit entre el Neolític mig i el final, vers el 3500 i el 3000 a.n.e.
Tornem al cotxe i, en 100 metres, prenem la branca esquerra a la bifurcació que trobem. Avancem 700 metres i aparquem passades les ruïnes de la masia de La Faja, just on hi ha una nova bifurcació. A peu, agafarem la branca de la nostra dreta amb una senyalització en fusta que indica La Trona. Arribarem a la Cista del Caire dels Segalars sense problemes d'orientació seguint aquestes indicacions en fusta (primer cap a La Trona i després cap a la cista), però, això sí, després de fer més esforç que per a la cista anterior, ja que es troba força més amunt.
Descoberta el 1984 per Josep Agustí quan estava transformada en barraca, fou validada per Tarrús i Carreras el 1988, moment en què es van retirar les pedres que no eren pròpies de la cista. Lamentablement, la cista es va amagar de nou entre la vegetació i gràcies a l'esforç dels amics Remi Serra, Pere Parra i Xevi Niell, fou retrobada el novembre del 2021. Com hem dit, actualment està senyalitzada i el camí per a arribar-hi està net, així que no pensem que pugui tornar a caure en l'oblit.
Pel que fa a les seves dimensions, mesura 1.10 metres de llargada per 1.00 d'amplada i conserva 80 centímetres d'alçada, i es troba continguda en un túmul de 5/6 metres de diàmetre. Prop de les 3 lloses que formen la cambra, hi ha fragments de lloses que bé podrien ser part de la coberta o de la quarta llosa de la cista.
No ha estat mai excavada ni s'han trobat restes en superfície, però podria datar-se dins del Neolític mitjà - final, vers el 3900-3400 a.n.e., per la seva morfologia de cista neolítica enterrada.
Desfem el camí, que ara se'ns farà més curt en ser baixada, i, una vegada al cotxe, retrocedim els 700 metres per a arribar a la cruïlla. Ara fem un gir tancat a l'esquerra i seguim 5.8 quilòmetres, pujant al cim de la Palomera i començant a baixar-la, allà, a mà esquerra del camí, veurem el monument de la Dona de la Garrotxa, dedicat a l'arqueòleg Miquel Oliva, i la Talaia del Puig de la Palomera.
Segons hem pogut saber, és el que quedaria d'un antic poblat iber, del que no s'han trobat restes de habitacions, pel que els arqueòlegs pensen que ens trobaríem davant d'un poblat bastit a raó de materials peribles. Igualment, el tancat bosc en el que es troba l'estructura tampoc permet una investigació molt acurada.
Fou descobert pel Dr. Miquel Verdaguer a l'obrir el camí de Mieres a Sant Aniol de Finestres, tot i que, segons el departament de cultura, Francesc Riuró ja en tenia coneixement al 1965.
Com es pot veure, l'edificació ha estat rehabilitada (any 2007) i aquesta és bastida a raó de petites pedres totalment irregulars. Al moment de dur a terme aquesta acció, no va sorgir cap tipus de resta arqueològica associada al monument.
Les intervencions al poblat s'iniciaren l'any 1972 i perduraren discontínuament fins el 1975. Aquestes aportaren una informació suficient com per a catalogar l'espai com a jaciment arqueològic iber.
Es van fer tres cales, d'entre 50 i 100 centímetres, que van aportar material iber, que es va localitzar just a sobre de roca mare; entre ells fusaioles, ceràmica a mà, a torn, ceràmica grisa emporitana, fragments d'àmfores de boca plana de la costa catalana i també escòria de ferro, fet que fa pensar en què es treballava el material a aquest poblat. Això permet datar l'ús del "poblat" vers la segona meitat del segle III a.n.e., mentre que la mateixa Generalitat estima l'edificació del poblat vers el 400 a.n.e.
També direm que a uns 200 metres en direcció Santa Maria de Finestres, diversos autors parlen de les restes d'una possible torre, però, segons alguns d'ells, seria d'era medieval i no del sistema defensiu del "poblat" iber.
Seguim la pista endavant fins arribar a Mieres, i seguirem després a fer una volta pels volcans.