Cap de setmana molt maco a una casa rural de Puigcerdà. Com anàvem amb família, tampoc va ser un cap de setmana de grans rutes.
En allotjar-nos a cinc minuts de Puigcerdà, no ens va costar gaire de creuar a França a fer visites, incloent, el poble català de Llívia, en el qual mentre els familiars anaven a veure la farmàcia més antiga de Catalunya, la Cris i jo vam anar a veure un menhir que hi ha just a l'entrada del poble (ja hi havíem anat a la farmàcia a una visita anterior a Llívia). Així doncs, agafem el carrer principal i fem com si tornéssim a Catalunya, i, a uns 100-150 metres, veiem a l'esquerra de la N-154 el menhir de la Pedra Dreta.
Com es pot observar, el monòlit resta trencat a la seva part superior. Vam veure unes marques que podrien ser algun tipus d'inscultures, això sí, molt deteriorades, no teníem constància de gravats al menhir i ens va sorprendre bastant, així que li vam fer una foto. Anys més tard, en fer una revisió de l'entrada, podem dir que, segons Carreras i Tarrús, aquest menhir consta d'una creu insculpida amb una eina de ferro i una cassoleta ritual, cosa que deixa entreveure un treball prehistòric i un altre de medieval o modern.
Aquest menhir amida 1.30 metres en el seu punt més allunyat del terra. Té una amplada de 0.96 metres, per un gruix d'uns 0.35 metres. No cal dir que aquest ha variat molt, ja que la via de transport passa i passava en temps romans i medievals just pel davant.
Segons els autors citats abans, aquest menhir seria datat, com ja hem dit, entre el Neolític final i el Calcolític inicial, vers el 3400 i el 2700 a.n.e.
Ja al dia següent, anem a Eyne, Eina en català. Des de Puigcerdà, agafem la N-152, travessant l'antiga frontera per Bourg-Madame, que també el creuarem agafant la N-116, direcció la població de Saillagouse, la qual passarem de llarg. Seguirem per la carretera fins a trobar a mà dreta la indicació d'Eyne per la carretera francesa D-29. Seguirem per aquesta carretera fins a arribar al nucli i, travessant la riera d'Eina, seguirem rectes fins a trobar a mà esquerra la carretera D-33, que seguirem sortint del poble fins a veure un camí de sorra molt ample que s'endinsa vers les valls a la nostra esquerra. Just al davant, a la dreta de la carretera, hi ha una casa i un dels menhirs que marcaven el camí cap el Coll de la Perxa. Ens endinsem al camí, i aparquem el cotxe just a l'entrar. A la foto podem veure el menhir del Senyal de la Perxa II o Coll de la Perxa II.
No hi ha gaire informació del menhir, però el que sí que ens ha fet gràcia trobar és que es descarta que es tracti d'un mil·liari romà o d'una fita medieval, essent amb total seguretat un monòlit aixecat a l'era prehistòrica. Com amb tots els menhirs, és difícil donar-li una datació individual basada en restes arqueològiques recuperades a les immediacions del jaciment, però el podem datar per comparativa i proximitat a altres jaciments. Si ho fem així, aquest es va erigir durant el Neolític.
Ens posem a caminar vers la vall, donant l'esquena a l'asfaltat, pel camí i en no més de 10 minuts, a uns 50 metres d'un altre camí que surt a l'esquerra vers Eina, veurem el dolmen de Pasquerets a la dreta del camí al cim d'un petit i suau turó.
La cambra pirinenca o dolmen simple de Pasquerets o La Borda té unes dimensions de 1.25 metres de llarg, 1.60 d'ample i 1.40 d'alçada màxima. La llosa de coberta es va col·locar a la seva reconstrucció l'any 1987, acció feta per un grup de recerca arqueològica de la zona i és tracta d'una llosa moderna.
El túmul, molt visible, fa 17 metres de diàmetre i conserva una alçada d'1 metre, sent bastit a raó de pedra i terra. La datació del sepulcre és complexa si ens basem als estudis publicats d'ell, ja que hi ha controvèrsia amb les restes recuperades, però nosaltres el col·loquem, pel seu estil arquitectònic al Neolític... com a molt al Calcolític, entre el 3500 i el 2700/2500 a.n.e.
Es documenta, de material recuperat de l'excavació: divers material ceràmic de diferents estils, 1 ascla de sílex, una placa de gneis en forma de disc, 3 denes de collaret d'esteatita negra i un fragment de vidre blau corresponent a un collaret, possiblement provinent de comerç amb l'Orient Mitjà al Bronze mitjà-final de la contrada, que per nosaltres és fruit d'una reutilització.
Inserim la planimetria que dibuixa Jean Abélanet, al seu llibre d'itineraris megalítics del Rosselló i els Pirineus de la Catalunya nord.
Tornem al cotxe, però, abans, la Cris i jo seguim el camí fins la carretera i girem a la dreta com si volguéssim tornar a Eina. A uns 150 metres, al voral esquerre de la carretera, veiem el menhir del Senyal de la Perxa I o Font del Sastre.
Les mides d'aquest menhir són de 1.90 metres d'alçada, 0.60 d'ample i 0.40 de gruix (hem trobat que algun autor el cita com a antropomorf, nosaltres diríem que és estel·liforme). Es calcula que l'aixecament del monòlit fou al Neolític, que els experts col·loquen a grans trets sobre el 4000-3000 a.n.e.
Nosaltres, que som molt d'en Tarrús, tenint present que data el menhir de la Pedra Dreta vers el 3400-2700 a.n.e. i veient la similitud morfològica, així com també l'aixecament del dolmen de Pasquerets, basant-nos en la seva morfologia a l'entorn dels Pirineus, el col·locaríem a la línia temporal com el monòlit de Pedra Dreta.
Ara sí, tornem cap el cotxe amb la família i anem a visitar Montluis / Montlluís, interessant poble, sobretot per la seva fortificació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada