Avui toca visita per les terres de Tafalla, al nucli d'Artajona, a Nafarroa, on, de nou, coincidim amb el Manolo i la Fina... jajaja, però, aquest cop, in-intencionadament.
Comencem visitant la galeria coberta de Farangortea o Portillo de Enériz. Per arribar-hi, és ben fàcil, és molt a prop del nucli urbà d'Artajona. Sortim d'ell per la NA-6020, i, a més o menys 1.2 quilòmetres de sortir de l'edificat, veurem un camí asfaltat i senyalitzat que surt a l'esquerra. Aquest, el seguirem uns 350 metres, on trobarem una nova sortida a l'esquerra; la prendrem 160 metres més, on girarem a la nostra dreta pel camí existent. El seguirem fins a trobar, també, a la nostra dreta una àmplia zona d'aparcament amb un camí sorrenc que surt d'ella. Aquí deixem el cotxe i, a peu, anem a visitar el sepulcre tot seguint els cartells informatius.
Abans de començar amb el megàlit, hem de dir que a cap dels sepulcres hem trobat una datació científica o individual per a cada un d'ells, simplement diuen que els dòlmens d'aquesta zona foren utilitzats durant tot el III mil·lenni inicis del segon. Pel que ens hem pres la llibertat de datar la construcció de tots ells d'entre el 3200-3000 a.n.e.
Sepulcre descobert el 15 d'octubre de 1960 per Tomás López Sellés, s'excavà en diferents campanyes. A la de l'any 1961, es va excavar la part davantera del megàlit, mentre que al 1962, la cambra funerària pròpiament dita. L'excavació efectuada per Domingo Fernández Medrano va resultar molt poc abundant pel que fa a materials recuperats... La cambra havia estat violada amb anterioritat. Les minses restes documentades són: Diverses peces dentàries, un tros de mandíbula inferior, una dena calcària discoidal, un fragment ceràmic amb decoració en relleu i sis fragments de ceràmica llisa.
El túmul és de tendència el·líptica de 21.50 metres i fa 11.20 metres en els seus eixos. Pel que fa a l'alçada tumular, originalment, faria 2.50 metres, però el fet que es trobi assentat sobre un monticle natural faria que l'obra fos visiblement bastant més espectacular. Tomás López Sellés calculava entre 7 i 8 metres d'alçada.
Pel que fa a les dimensions del sepulcre, es documenta una llargada total (cambra funerària i galeria) de 5.90 metres. La cambra en si fa 2.80 metres de llargada (pel que la perforada porta es troba gairebé al mig del megàlit) i consta d'una amplada interior de 1.45 metres. Pel que fa a l'alçada i amb la falta de coberta, podem extrapolar que era propera als 2 metres, que és el que mesuren d'alçada les lloses més ben conservades.
Vista la primera galeria coberta, anem a per la segona, prenent el camí que surt de l'ampli aparcament i seguint-lo uns 470 metres, lloc on trobarem una altra zona desboscada per a aturar cotxes, aquí el deixem, tot prenent un corriol que surt just davant d'ella creuant la pista. Aquest ens portarà al megàlit de La Mina de Farangortea en uns 210 metres tot pujant el turó.
Dolmen de corredor, idèntic al seu proper company. Fou descobert el 15 de gener de 1962 per Baltasar Anduerza, un guarda forestal de la zona. Segons Txoperena consta d'un túmul de 15 metres de diàmetre i una alçada de 2.30 metres.
De la cambra sepulcral es descriuen, segons Maluquer de Motes, deu lloses que la formen, creant una cambra de 3.50 metres de llargada per 1.90 metres d'amplada, i deu lloses més al seu corredor, de 2.75 metres de llargada. Això crea un sepulcre en el que les seves dimensions totals superen els 6.50 metres de llargada i 2 metres d'amplada. L'alçada queda relativitzada com la del seu proper company, en aquest se li estima de 1.90 metres.
De les seves prospeccions, sabem que fou excavat per primer cop per Fernández Medrano el mateix any de la troballa, amb resultat positiu encara que no gaire abundant. Tot i això, fou Maluquer de Motes el primer en publicar-lo detalladament el 1963. Segons ell, els primers 0.40 metres excavats eren compostos per ossos humans fragmentats i aixafats, tot un ossari, que feia impossible determinar quants individus hi havia en aquesta tomba col·lectiva.
Del poc material arqueològic recuperat, tenint en compte la quantitat d'inhumats, es documenta divers material ceràmic, objectes d'ornament, estris quotidians, com destrals de pedra polida, i material lític de sílex, os i una peça de metall no identificat... Possiblement coure.
Visitats els dos megàlits més coneguts i impressionants de la zona, veurem el possible menhir de La Mina de Farangortea. Es troba al costat del camí que refem per arribar de nou al cotxe, a uns 55 metres de la pista.
Són minses, però són clares restes d'un dolmen, encara que n'hi ha que ho dubten; a falta d'excavació no es pot assegurar, però per a mi en té tota la pinta, tot i que la manca d'obra tumular, ens fa dubtar. Però bé, alguna cosa és, les lloses no es claven a terra soles, i menys arrenglerades.
Fou localitzat el 5 d'octubre de 2002 per l'arqueòleg Javier Nuin Cabello, i es podria datar dins del Neolític.
Continuem la ruta anant a visitar uns quants túmuls ubicats a una zona de conreus. Ara, prenem la NA-6030 cap a Artajona i seguim rectes quan aquesta s'ajunta a aquesta població amb la NA-6020. Després de 4 quilòmetres, girem a l'esquerra per una pista asfaltada per continuar uns 800 metres més. A aquest punt, aturem el cotxe i pugem turó amunt uns 150 metres per a trobar el túmul de Genzelaia Cabezón. Proper al túmul trobarem un antic camí, on asseguren un assentament de l'edat del Bronze. Hem pogut saber que uns metres més enllà, es poden veure diverses estructures i evidents sondejos arqueològics, dels que es desconeix la seva legalitat.
Túmul molt ben definit de forma el·líptica de, segons Txoperena, de 12 metres de llargada per 7 d'amplada i que conserva una alçada d'1 metre.
Fou localitzat i catalogat el 24 de novembre de l'any 2007 pel grup Hilharriak. No hem pogut trobar cap tipus d'informació pel que creiem que encara no ha estat estudiat.
Anem ara a visitar el menhir de Genzelaia i els seus túmuls veïns. No són difícils de trobar, però és aconsellable el GPS degut a les seves reduïdes dimensions. Tornem al cotxe i seguim la pista endavant uns 1300 metres, punt on girem a l'esquerra. Continuem poc més d'un quilòmetre i aturem el cotxe al voral. Des d'aquí, a peu ens dirigim al turó que queda a uns 400 metres a la nostra esquerra. Al seu cim, però ben al límit, el primer que trobem és el caigut menhir de Genzelaia.
Fou localitzat per part del grup Hilharriak, l'1 de desembre de l'any 2007.
Segons Txoperena, no pot afirmar que sigui un menhir, ja que no està plantat, més aviat sembla que estigui mogut, humanament parlant, de no fa gaires anys. Tot i això, degut a la seva fisonomia, els propers megàlits, i les seves dimensions (1.73 metres de llarg, 0.70 d'ample i 0.15 metres de gruix), no dubtem a catalogar-lo com a possible menhir. A nosaltres ens ho sembla més que molts que han estat confirmats.
Al mateix cim, ens dirigim als tres petits túmuls. El primer es troba a menys de 5o metres al Sud del menhir.
El conjunt de tres túmuls fou localitzat el 22 d'octubre del 2002 per Nuin Cabello. I segons els experts, la disposició dels tres túmuls fa pensar que realment es tracta d'obres tumulars prehistòriques que han sobreviscut al pas del temps i l'acció humana i animal que ha patit la zona.
Txoperena documenta d'aquest túmul unes dimensions diametrals de 5 metres i un alçada conservada de 0.50 metres. En no haver-se excavat, no disposem de cap tipus d'informació.
Seguim pel II, a pocs metres a l'Est del primer, i, sorpresa la nostra, quan vam veure que es trobava en excavació, pel que, amb una mica de paciència, podrem trobar quelcom d'informació.
Del túmul central d'aquest conjunt de tres podem dir que té un diàmetre de 6 metres amb una elevació de 0.60 metres. No hem trobat cap menció especial d'aquest túmul, els informes d'excavació encara no deuen d'estar publicats.
I anem a pel III, una mica al Nord del segon, i al que Txoperena li estima una obra tumular de dimensions exactes al seu immediat company, 6 metres de diàmetre per 0.60 d'alçada conservada.
Hora de dinar, ho fem amb en Manolo i la Fina a Artajona i, després de recuperar forces i energia, tornem a la cerca megalítica, ara acompanyats i amb núvols de tempesta que van i venen.
El primer en ser visitat són les restes del suposat dolmen de Karakidoia II, que fou localitzat el 15 d'octubre de 2002 per Javier Nuin Cabello. Per arribar-hi, sortim d'Artajona cap el Nord per la NA-6020 i ens desviem a la dreta per una pista asfaltada a l'alçada del quilòmetre 9.30 d'aquesta carretera. Després de recórrer uns 750 metres, a peu, ens enfilem pel caire dret del turó per a trobar les possibles restes del dolmen de Karakidoia II en uns 200 metres.
Es creu que són les restes tumulars d'un possible megàlit del que no hi ha informació, pel que no deu haver estat estudiat ni excavat, encara que diversos autors confirmen la seva autenticitat, a simple vista, inclús, donant-li una àmplia datació d'entre el Neolític i l'edat del Bronze. A nosaltres ens sembla una cosa molt rara, sobretot per la forma de les pedres que resten del possible túmul. Però cal dir que en Manolo, a la visita, va trobar un fragment de sílex en superfície.
Tornem al cotxe i avancem 1.5 quilòmetres pel mateix camí fins que arribem a l'inici d'un corriol que surt a mà dreta. Aparquem a la pista i seguim a peu per aquest corriol uns 370 metres, punt en el que pugem pel turó uns 30 metres més (millor dur GPS). Aquí, hi trobarem el menhir de Soplahogueras.
A primera vista, penses "això és un roc normal i corrent". A dia d'avui, sabem que just al costat del gran roc hi ha un altre gran roc a terra amb una llosa clavada al lateral (el vam veure, però no ens vam fixar en la llosa clavada), pel que podria ser la base d'un menhir. La part del possible menhir fotografiada seria un tros, o la part superior. Diversos autors confirmen la seva oficialitat. Segons Txoperena, la part del menhir que resta in situ té unes dimensions de 0.40 metres d'alt, 0.90 d'ample i 0.40 metres de gruix. I la part estintolada fa 2.10 metres de llarg i 0.90 d'ample. Aquest menhir fou localitzat, de nou, per Nuin Cabello el 14 d'octubre de l'any 2002.
Personalment, cada cop em sembla més un menhir. No sabíem res de la suposada base, i, fins i tot li veig un cert contorn fàl·lic. Cal dir també, que la Cris i en Manolo, que són els que van anar a visitar-lo, van trobar a terra diversos esclats de sílex.
De nou al cotxe, tornem a la carretera NA-6020 i la travessem prenent la pista que queda just davant. Cap als 500 metres veiem un camí a l'esquerra on deixem el cotxe. Seguim a peu per aquest camí, travessem uns prats i ens enfilem per un bosc, on trobarem el possible dolmen d'Andiuz.
Nosaltres, ben al contrari que el menhir de Soplahogueras, no creiem que això sigui un dolmen, però se li documenten entre el rocam existent diverses lloses clavades a terra. Txoperena, al seu web, documenta un túmul de 8 metres de diàmetre per 0.80 metres d'alçada conservada, pel que podria ser algun tipus d'estructura funerària sense identificar.
El possible sepulcre fou descobert el 13 de setembre de 2002 per Nuin Cabello.
Amb aquesta visita donem el dia per tancat, megalíticament parlant, que comença a tronar i caure gotellada.
Possible menhir de La Mina de Farangortea: 30T 602741 4719689
San Bartolomé: 30T 603609 4714848
Túmul de Genzelaia (Cabezón): 30T 599901 4712788
Menhir de Genzelaia: 30T 600947 4713210
Túmul de Genzelaia I: 30T 600940 4713202
Túmul de Genzelaia II: 30T 600927 4713187
Túmul de Genzelaia III: 30T 600918 4713184
Karakidoia II: 30T 604609 4717607
Menhir de Soplahogueras: 30T 605563 4716868
Andiuz: 30T 604562 4718996
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada