Nova ruta a Port de la Selva, és la cinquena que fem a aquest terme municipal alt empordanès. Val a dir, que tot i que no és gaire difícil, tampoc no és d'anar passejant amb les mans a la butxaca, té força desnivell, creues una riera i sovint trepitges obres tumulars o saltes petits murs de feixa, tant de baixada com de pujada. Cal dir també, que la ruta és circular des de l'antic mas de la Mata.
Comencem la ruta tot anat amb el cotxe per la GIP-6041, aturant el cotxe a l'entrada d'un camí que ens sortirà a mà esquerra, uns 700 metres després de deixar a la dreta l'entrada del dolmen de Vinyes Mortes. A peu continuem pel ampli camí 1.1 quilòmetres, arribant al Mas de la Mata. A partir d'aquí comença la ruta circular, nosaltres, però la farem al revés de com estar recomanada, però bé que es pot fer prou bé... anàvem amb l'Ànnia i l'Arnau, que estan avesats a muntanya, però tenen 5 anys. Per començar amb la ruta baixem pel camí que surt direcció oest del mas de la mata i als 170 metres emprenem per ampli i planer (ara) corriol que surt a mà dreta.
Al cap d'uns 500 metres, tot just després de travessar un mur de pedra en sec, trobarem a la dreta enfilant-nos al marge dret del corriol, el roc amb gravats de Riera Pujolar II.
Aquest roc magníficament esculpit fou descobert el 31 de Gener de 1987, per Enric Carreras i Miquel Dídac Piñero, membres del GESEART, que li donaren el nom actual, degut a la proximitat del sepulcre de Riera Pujolar II, que es troba a uns 15 metres.
El conjunt de gravats ocupa tota la cara del allargat roc, fent un panell d'uns 160 centímetres de costat. Aquest panell, segons Tarrús, consta de 25 cassoletes aïllades, 2 que formen un halteriforme, 4 amb restes de reguerons rectilinis o corbats, 2 cruciformes i 3 grans motius complexos amb esteliformes i cruciformes.
 |
| Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs |
La seva cronologia, és per l'estil, contemporània als gravats dels menhirs i dòlmens de la zona, és a dir entre el Neolític mitja i el Calcolític.
Baixem de la antiga feixa de vinya on es troba el roc, i seguim pel corriol, com hem esmentat abans, a uns 15 metres de camí trobarem just al voral dret d'aquest el sepulcre de Riera Pujolar II. Que cal dir que fou descobert, el mateix dia que els gravats, òbviament també per Enric Carreras i Miquel Dídac Piñero.
Es tracta, segons Tarrús, d'un sepulcre de corredor fet amb esquist. Amb unes dimensions de la cambra sepulcral de 2.2 metres de llargada, 75 centímetres d'amplada i 50 centímetres d'alçada conservada. També s'esmenta dues lloses a la dreta de la cambra que molt possiblement serien la llosa de coberta ("g, h" a la planimetria que presenta en Josep Tarrús i Galter).
.jpg) |
| Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs |
Pel que fa al túmul, no se'n conserva cap resta, tot i que Tarrús no nega que si s'excavés la plana es poguessin trobar restes d'aquest. Ell l'estima circular i d'uns 7/8 metres de diàmetre.
Com acabem de dir, el sepulcre no ha estat mai excavat, però se li pot atorgar una datació segons el seu estil arquitectònic de vers la segona meitat del IV mil·lenni a.n.e. (3500-3000 a.n.e.) a plena era neolítica.
Seguim amb la ruta, i a partir d'aquí comença la baixada més contundent, ja que el següent dolmen, el de Riera Pujolar I, es troba creuant la riera Pujolar (no cal patir es creua fàcilment), trobarem el dolmen que ja haurem vist de baixada, al creuar, a una plana a l'esquerra.
Aquest sepulcre es conegut des de 1912, on Manuel Cazurro li dona el nom de Roca Miralles, o no, per que segons Tarrús al peu de la planta que en dibuixa hi posa clarament Riera Pujolar. És un dòlmens més visitats per arqueòlegs al llarg de la historia: Cazurro, Pericot, Bosch i Gimpera, Macau, etc.
Igual que el seu germà, es tracta d'un sepulcre de corredor fet en esquist, la cambra d'aquest fa de 2 metres de llarg per 70 centímetres d'amplada i una alçada de 1.53 metres. De nou, segons Tarrús, el corredor d'accés era de pedra en sec, i per les evidències que a trobat li estima una llargada de 2 metres, per un mínim de 50 centímetres d'amplada i esmenta que el més provable és que la seva alçada fos entre el 90 centímetres i 1 metre.
 |
| Extret del llibre poblats, dòlmens i menhirs |
I ja per acabar amb la fisonomia, ens fixem en la llosa de coberta on veiem clarament dues cassoletes prou grans, una de 6 i l'altre de 8 centímetres de diàmetre. Parlant de gravats, he llegit que algun dels arqueòlegs que van estudiar el sepulcre, documentaven dues cassoletes més en un aflorament rocós prop de l dolmen.
Per la seva fisonomia, ja que no hi ha restes associades a l'antiga tomba, el datarem vers el 3500-3000 a.n.e.
Dinem i seguim el caminoi que continua just al costat del sepulcre, aquest torna a creuar la riera i ascendeix per la muntanya que hem baixat per un nou corriol. Aquest ens portarà directament al bonic megàlit de Roca Miralles en uns 190 metres de forta pujada, notarem clarament que ens trobem al dolmen ja que trepitjarem la claríssima obra tumular, la cambra sepulcral la veurem a la dreta, a tocar del camí.
Fou descobert per Joan Garriga al 1950, que és el que li posa el nom de Roca Miralles, deixant el de Riera Pujolar pel vist anteriorment, que òbviament li és molt més adient.
Es tracta d'un nou sepulcre de corredor, aquest però amb la cambra prou més gran que els seus immediats companys i construït amb gneis. En quant al corredor d'accés no és visible, però segurament es trobaria quelcom si s'excavés, ja que aquesta zona no ha estat mai desenterrada, ara el que si que es veu i és realment impressionant és la coberta ("g", a la planimetria de Josep Tarrús i Galter), aquesta amida 315 centímetres de llargada per 265 d'amplada i 20 centímetres de gruix, en total consta d'un pes de 4.2 tones.
 |
| Extret del llibre poblats, dòlmens i menhirs |
L'obra tumular, és prou evident, aquest amb forma circular de 9/10 metres de diàmetre i bastit amb rocs de gneis, esquist i quars. El seu anell de contenció es conserva a la banda nord, on es poden observar grans rocs ajaguts, que serien la base d'un mur de pedra en sec.
De gravats no en vam veure, tot i que la llosa de coberta en feia molta pinta, tot i això en Josep Tarrús documenta una cassoleta de 5 centímetres de diàmetre per 2 de fondària al immediat costat sud-est del megàlit.
Les excavacions sofertes al dolmen es limiten a una, feta per Joan Garriga quan el va descobrir, feta a l'interior de la cambra sepulcral, i en documenta nombrosos fragments de ceràmica (creiem que campaniforme), quantitat d'ossos humans, moltes corresponents a individus molt joves. Aquestes restes només s'han trobat documentades, es desconeix la seva ubicació actual.
I ja per acabar, podem dir que aquest sepulcre, té una datació idèntica a la dels seus propers companys, segons la seva morfologia, vers el 3500-3000 a.n.e.
Tornem a emprendre el caminoi que a moments es fa més planer i a uns 360-380 metres ens trobarem a sobre el túmul del Mas de la Mata, la caixa sepulcral es localitza a l'esquerra del caminoi.
Sembla ser que el descobridor del megàlit fou Isidre Macau, cap al 1934, dic sembla per que no en va fer cap fotografia, ni li posa cap nom, tot i que el descriu. Al 1942 August Panyella i Miquel Taradell el retroben, i en dibuixen la primera planta, considerant-lo una galeria coberta.
Josep Tarrús i Galter documenta de la cambra unes dimensions internes de 2 metres de llargada per 1.5 d'amplada i 1.3 metres d'alçada. Ell presenta aquesta planimetria.
 |
| Extret del llibre poblats, dòlmens i menhirs |
També segons ell, bé, i que es veu, el corredor d'accés és format per lloses cavalcades entre elles, i fa 3.20 metres longitudinalment, per 1.20 d'amplada. L'arqueòleg, li estima una alçada d'entre els 90 centímetres i el metre.
Pel que fa a l'obra tumular, és molt evident, amb un diàmetre de 10/11 metres i amb un anell de contenció idèntic, al del megàlit de Roca Miralles.
El dolmen fou excavat per Panyella i Taradell, que en feren dues petites cales a l'interior de la cambra, sense resultats positius, que en documenten restes clares d'una antiga cala il·legal. Tot i això, posteriorment el tornen a excavar a la zona del corredor, publicant-ne els resultats d'aquesta última entre el 1945 i el 1946. La documentació recuperada diu que a 30 centímetres de fondària van sorgir un conjunt d'ossos humans molt esmicolats i ceràmica pertanyent a sis vasos; 4 de ceràmica llisa a mà i 2 de Campaniforme d'estil pirinenc. Aquestes restes es dipositaren al Museu Arqueològic de Barcelona, actualment es troben desaparegudes.
Per l'estil constructiu, sepulcre de corredor amb cambra rectangular curta i corredor estret cavalcat, es podria datar el monument vers el 3000 a.n.e. Tot i que les restes són pertanyents al Calcolític, que serien producte d'una reutilització de la tomba.
Seguim pel corriol i uns 120 metres més tard creuarem amb el primer sender que hem agafat al fer la ruta circular, aquell fàcil amb mantell de gespa, si girem vers la nostra dreta anirem al caminoi amb prou pendent que hem fet al inici, que surt del davant del mas de la Mata, i si seguim per l'esquerra anirem al mateix camí principal, passant a tocar del mas.
Des de l'antiga casa, de la que han rehabilitat una part, refem el camí de tornada, tot arribant al cotxe per dinar un entrepà i anar a fer el cafè a Vilajuïga.
Coordenades UTM(ETRS89):
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada