Dòlmens al districte de Lapurdi I

Avui, ens dirigim a Sare, el primer poble dels Pyrénées Atlantiques des d'Urdazubi (Urdax), on som allotjats, per a repetir viatge al tren cremallera de La Rhune (o Larrun), ja que quan hi vam pujar fa dos anys ens va fer molt mal temps, amb pluja inclosa, i no vam gaudir de les vistes ni del recorregut ni des del cim. A més, com els nens sí van gaudir d'allò més amb el trajecte, repetim sense dubte a l'espera de temps millor... i tenim sort! Hi ha núvols, però podem veure tant muntanya com Mar Cantàbric des del cim.

Un cop finalitzada la visita, que està limitada a 80 minuts al cim i poc es pot fer, ens acostem al següent poble, Ascain, per a visitar una petita necròpoli. Des de l'aparcament de l'estació del tren, girem a l'esquerra per la D4 i arribem a Ascain en uns 3 quilòmetres. Just després de passar el cartell informatiu d'entrada al poble, girem a l'esquerra pel Chemin des Carrières i seguim fins trobar una bifurcació 400 metres més endavant. Prenem la branca de l'esquerra (Chemin de Mixelenea) i avancem 1.1 quilòmetres. A aquest punt, trobem una nova bifurcació i ara hem d'anar a la dreta per l'empinat Chemin de Basatrumil. 150 metres després, trobem un aparcament. Des d'aquí, ja a peu, prenem el camí de sorra de més a la dreta dels tres disponibles i, caminant 120 metres, arribem a una tanca que delimita un prat i que podrem obrir fàcilment.

Per a trobar el primer sepulcre de la necròpoli, hem d'obrir una altra porteta que ens queda a la dreta, al costat d'una caseta d'eines. El veurem fàcilment si mirem a l'arbre que hi ha al costat de la tanca que limita aquest prat.

Argibele 1, també anomenat Arguibele Nord, fou descobert per Jacques Blot el 1970.

Quatre lloses de gres blanc delimiten una cambra trapezoïdal de 2 per 1 metre. L'alçada màxima conservada és de 0.30 metres i no es conserven restes de túmul.

Tornem a la porteta que hem passat i anem al castanyer que es troba just a l'altra banda de la tanca on s'ubica el primer megàlit per a trobar el número 2 de la necròpoli.

Argibele 2 o Sud també fou descobert per Jacques Blot el 1970.

Les tres lloses que es conserven de la cambra donen lloc a una habitació de 1.5 per 0.5 metres, mentre que l'alçada màxima conservada és de 0.54 metres. Es conserven minses restes del túmul.

Anem ara a la part descoberta del prat, on trobarem els tres germans restants de la necròpoli. El primer que ens crida l'atenció és un clar túmul amb pedruscall vora la tanca que delimita el prat.

Argibele 3 fou descobert el 1973 per Jacques Blot segons ell mateix i per Alfonso Martínez el 1999 segons el web Euskal-Herria.org. Qui té la raó? Nosaltres, no ens mullarem.

Segons Blot, mesura 7 metres de diàmetre i s'aixeca 1.5 metres respecte el sòl. No es veuen lloses delimitant una cambra, però sí el seu negatiu.

Si ara mirem cap al dolmen 2 des d'aquest túmul, lleugerament davant a la nostra dreta ens cridarà l'atenció una gran llosa que es troba sobre un lleuger monticle. Es tracta d'Argibele 4.

De nou, aquest megàlit comporta controvèrsia, ja que Jacques Blot esmenta haver-lo trobat el 1973, mentre que Euskal-Herria.org indica que fou descobert per Hilarriak el 1999.

El doctor Blot descriu el sepulcre com a un túmul mixte pedra-sorra de 6 metres de diàmetre i 0.30 metres d'alçada, que conté una cambra de 1.80 de llarg per 0.55 d'ample i 0.40 metres d'alt.

Per a localitzar l'últim túmul, ens col·loquem de nou sobre Argibele 3 mirant cap al 2 i ara desviem la mirada lleugerament a l'esquerra.

Com els dos precedents, Blot afirma haver-lo trobat el 1973 i Euskal-Herria.org atorga el descobriment a Hilarriak el 2003.

Jacques Blot indica que Argibele 5 és un altre túmul de pedra d'uns 10 metres de diàmetre i 0.70 metres d'alçada, al que es conserven dues lloses de la seva cambra.

Cap dels sepulcres ha estat excavat, però per les dades disponibles de la zona i la tipologia de sepulcres, podem datar-los entre el Neolític final de la zona i el Bronze antic.

Tot i que Ascain i voltants són molt rics en megàlits, s'està posant força núvol, així que ens dirigim de nou a Navarra per a agafar forces i seguir la recerca a la tarda.
 

Coordenades UTM(ETRS89):

Argibele I: 30T 611805 4798630

Argibele II: 30T 611804 4798636

Argibele III: 30T 611769 4798640

Argibele IV: 30T 611782 4798634

Argibele V: 30T 611777 4798644

Megàlits al Baztan I

Comencem amb les rutes d'aquest estiu a Nafarroa. A la majoria d'elles, prendrem com a punt central el nucli d'Elizondo. A aquesta, la primera ruta, partim d'ell per la carretera NA-2596 cap a Beartzun i la seguim 6.3 quilòmetres, lloc on emprenem per una desviació asfaltada a l'esquerra, per la que seguim 1.2 quilòmetres. A aquest punt, tornem a girar a l'esquerra i seguim 800 metres més, deixant el cotxe en un espai que hi ha al costat del camí, just abans d'arribar a una casa rural.

A peu, seguim pel camí, tot fent pujada, 1.7 quilòmetres, lloc on ens trobarem amb unes bifurcacions de camins, pel que anem segueix tot recte, un ample a la nostra dreta, un altre més estret encara més a la nostra dreta i un altre a la nostra esquerra. Aquest serà l'eix central de la ruta. Primer anirem tot seguint el camí més estret de la nostra dreta, que ens portarà, en uns 270 metres, al primer dolmen del dia, el de Lamizilo, que queda un pèl a la dreta del camí.

El majestuós, diríem que, dolmen simple, tot i que podria ser un sepulcre de corredor, de Lamizilo o Lamizulo consta d'un túmul de 12-13 metres de diàmetre amb cròmlec peristàltic visible, i conserva una alçada variable segons el punt d'entre 80 centímetres a 1.30 metres. Conserva in situ totes les lloses de la cambra sepulcral, a destacar tres d'elles per les seves dimensions. Dues laterals (1 i 3 de la planta que hem inserit) i la de coberta, que tot i estar trencada, amb una part d'ella dins el sepulcre i altres més esmicolats sobre el túmul, amida 3.55 metres de llarg per 1.95 metres d'ample i un gruix de 40 centímetres.

Les dimensions internes de la cambra són de 3.70 metres de llarg, 1 metre d'amplada i 2 metres d'alçada.

Extret de les fitxes de Luís Millán

Fou descobert per Eulogio Zudaire Huarte el 18 de setembre del 1946, i ell mateix l'excavà aquell dia. No hem trobat resultats de l'excavació que, per cert, ningú els ha vist. El que sí que podem aportar és una fotografia que presenta Luis Millán a les seves fitxes de l'aixovar recuperat per Eulogio Zudaire el 1946, però tampoc no especifica de quin dolmen són aquestes restes.

Ara, també podem dir que l'excavació no va ser gaire profunda, segons tenim entès, o sigui que podria ser que restés material arqueològic soterrat al sepulcre.

A falta d'excavació oficial, la datació atorgada al sepulcre és prou extensa, els investigadors de la contrada li atorguen una edificació i suposo que utilització de vers el Neolític i l'Edat del Bronze de la zona, vers el 5500-900 a.n.e.

Seguim pel camí uns 65 metres més i "veurem" el túmul de Lamizilo o Lamizulo, entre cometes per que les falgueres no deixen veure gairebé res. Però bé, sí que s'intueix i, a més està senyalitzat.

Aquest jaciment és conegut des de l'1 de novembre de l'any 1971, quan Francisco Ondarra Erdozia el va descobrir.

Sabem que consta d'un diàmetre de 6-7 metres i que conserva una alçada de 60 centímetres, amb un petit rebaix a la zona central. Es conserva prou bé, en part gràcies al cròmlec peristàltic que té. No ha estat mai excavat.

Extret de les fitxes de Luís Millán

Segons hem pogut trobar, aquest túmul seria corresponent a l'era calcolítica - Edat del Bronze. A aquesta zona, el Calcolític és datat entre el 2500-1800 a.n.e., i l'Edat del Bronze entre el 1800-900 a.n.e., sent a partir del 900 l'Edat del Ferro.

Seguim rectes pel camí i, a uns 20 metres a la dreta d'aquest, trobarem el túmul d'Errolan o Rolan, que va ser fàcil de localitzar, ja que és un lloc que no sabem ben bé el motiu per a cremar-se cada dos per tres, i l'última vegada que s'havia cremat era uns tres mesos abans de la nostra visita. Així que va ser fàcil de localitzar. Hem trobat més llocs amb aquests matolls cremats... haurem d'investigar per què ho fan.

Com es pot veure a la imatge superior, hi rocs sortint del sòl creant tendència tumular, i a la banda inferior, a la nostra esquerra, hi ha dos blocs que ben bé podrien ser part d'un anell de contenció. S'ha de dir que tot i el boníssim aspecte que fa, com el seu proper germà de Lamizilo, no ha estat mai excavat.

Segons Luis Millán, aquesta obra tumular té un diàmetre de 5 metres i una alçada de 40 centímetres, amb anell de contenció format a raó de blocs de mida mitjana-gran.

Aquesta és la planimetria que es dibuixa a la fitxa corresponent de Luis Millán, que també consta de diversos dibuixos de Balere que creiem que poden ser prou profitosos.

Ja per últim, direm que segons Josu Cabodevilla Lusarreta i Itziar Zabalza Aldave, i a falta d'excavació, aquesta obra seria bastida igual que el seus propers, vers el Calcolític - Bronze de la zona, vers el 2500-900 a.n.e.

Seguint rectes uns 70 metres, trobem al costat esquerre del camí el cròmlec d'Errolan o Rolan. Com es veu a la fotografia, és molt i molt fàcil de localitzar, ja que el caminoi passa just pel costat, tot esquivant-lo i crida bastant l'atenció ja que es veuen diverses lloses. Aquest monument fou descobert per Eulogio Zudaire Huarte el 18 de setembre de l'any 1946.

Es tracta d'un cròmlec tumular de 6-7 metres de diàmetre que consta d'un mínim de 22 rocs formant el peristàltic, que són els visibles actualment, a la superfície. Segons Luís Millán, hi ha un dels rocs que és bastant més gran que els altres, tant d'amplada, com d'alçada, i que es troba trencat en dos, quedant un dels trossos al seu lloc original. Inserim la planta del company Millán... més val una imatge que mil paraules.

El magnífic monument encara no ha estat excavat, però els arqueòlegs de la zona el daten, suposo que per la seva morfologia, a l'edat del Ferro de la contrada, que és a partir del 900 a.n.e.

A tocar del cròmlec, a l'altre costat del camí, veurem el dolmen d'Errolan. A mi em va resultar força maco, tot i que es troba en mal estat de conservació.

Com acabem de dir, el sepulcre no es troba en gaire bon estat, però no hi ha dubte de que és un dels grossos, només cal veure la seva impressionant coberta. Tot i que li falta un tros que resta estintolat a la dreta del sepulcre, amida 3.40 metres de longitud màxima, 2.70 d'amplada màxima i 35 centímetres de gruix, i el tros de coberta trencat té unes dimensions d'1 metre de llarg per 90 centímetres d'ample i 30 centímetres de gruix. En total, arriba a unes dimensions properes als 10 metres² i pesa unes 8 tones.

Segons en Luis Millán i pel que hem entès a les seves fitxes, es tractaria d'un sepulcre de corredor o una galeria coberta (aquesta última, crec que en menys grau de probabilitat), cosa un xic estranya per aquestes terres, que n'hi ha algun a Nafarroa, però estan a uns 60 quilòmetres en línia recta.

Cal dir també que hem trobat "coses rares" d'aquesta tomba. Pel que hem llegit i segons el seu descobridor, Eulogio Zudaire Huarte el 18 de setembre de l'any 1946, dins la cambra, que va excavar el mateix dia, sembla que hi havia una altra cambra sepulcral de més petites dimensions. A la petita excavació que va fer, va extreure tres peces de sílex.

A dia d'avui, es troba en pitjor estat de conservació, ja que segons la planta que presenta Millán es nota la mà humana moderna. Podem veure les restes d'una cabana de pastors construïda a partir de pedres del túmul, avui en dia prou arranada, igual que uns murs moderns fets a partir de pedres de l'obra tumular que tancava la cambra, que van ser desmuntats pel grup HILARRIAK deixant a la vista les lloses. També es documenta un proper tancat bastit amb lloses, que podrien pertànyer al mateix jaciment.

 i 

Planta del jaciment estreta de les fitxes de Luis Millán

No hem trobat dimensions de la cambra a la documentació dels megàlits, ni d'Euskadi ni de Nafarroa, ja que solen inserir les dimensions de les lloses, i, amb la quantitat de lloses que hi ha (14 lloses més la coberta), no ens atrevim a fer una estimació. Però com hem dit abans, és un dels grossos.

Com l'anterior gran sepulcre de Lamizilo, està datat vers el Neolític i l'edat del Bronze, vers el 5500-900 a.n.e. A nosaltres, per la seva morfologia, ens queda clar que la seva construcció és Neolítica, i fou reutilitzat fins el Bronze.

Seguim la ruta preparada, i, com a uns 65 metres, ens posem a buscar el dubtós cròmlec de Burdimotx. De fet, la informació que hem trobat és un xic contradictòria. Nosaltres al final vam anar al què vam, coordenades similars, pensant que no fos un cròmlec tumular.

Com acabem de dir, la informació existent sobre el possible monument és diferent a cada autor que llegim, i les fotos no acompanyen. Uns diuen que és tumular, d'altres que és bastit amb pedres petitones i sense obra tumular interior. Uns a zona planera, altres a vessant. També disputa entre els testimonis, uns 12 altres 20, etc... Al que sí sembla que coincideixen un pèl és amb el diàmetre del cròmlec, d'entre 4.5 i 5 metres, i que es troba tocant el camí.

El possible monument fou descobert per Josu Cabodevilla Lusarreta el 9 de desembre de l'any 2004, i, si realment es tractés de quelcom prehistòric, seria, per la seva morfologia, de l'edat del Ferro, a partir del 900 a.n.e. Inserim del possible monument un dibuix de Balere, extret de les fitxes de Luis Millán.

Seguim uns metres més fins a trobar un camí més rodat, pel que seguirem vers la nostra esquerra uns metres, tot petant al camí més principal. Seguirem aquest cap la nostra dreta fins a fer una pronunciada corba a la nostra dreta amb pendent i, després d'una recta també amb pendent, farem una corba a l'esquerra, aquesta ja més planera. Nosaltres vam dinar aquí, al bonic bosc que ens queda davant, amb la incertesa de si aquest serà el millor camí per trobar el següent megàlit.

(Segons Millán, hi ha un estret i desdibuixat corriol que et porta al sepulcre, que està senyalitzat i tot, però nosaltres no el vam saber trobar, pensem que deu ser partint des de la part més baixa de la muntanya).

Per localitzar-lo, nosaltres vam tirar de GPS. Des de la plana on vam dinar vam seguir cap a la banda contrària a la que havíem arribat. Llavors, es troba una riera prou abrupta que hem de travessar. Tenint en compte l'actual sequera, no portava aigua, però no podem assegurar que sempre vagi buida. Un cop passada la riera, el dolmen de Munautz quedarà prop d'ella baixant uns 100 metres. Insistim, necessari GPS i molta cura amb les pedres!

Aquest dolmen simple es troba construït al centre d'una obra tumular de 8 metres de diàmetre, amb una alçada conservada que va des dels 40 centímetres fins als 2.20 metres. No ens consta cap tipus de cròmlec peristàltic, pensem que potser no en tenia, ja que aquesta funció seria efectuada per uns grans blocs naturals de roca. D'altra banda, la cambra sepulcral té unes dimensions de 2 metres de llarg, per una amplada que augmenta des dels 90 centímetres a la seva entrada als 120 a la capçalera. Inserim planimetria de Luis Millán.

Fou localitzat per Blas Taracena Aguirre l'agost del 1949, membre del "Servicio de Excavaciones de la Institución «Príncipe de Viana»", qui, òbviament, l'excavà tot seguit, almenys una petita part, segons hem trobat documentat. D'aquesta excavació, es documenten unes troballes de: 1 tros de punxó de sílex i 4 raspadors del mateix material; hem llegit que un d'ells era veritablement espectacular. L'any 1973, al Museu de Navarra, hi havia com a aixovar d'aquest dolmen: 3 raspadors, 1 ganivet de sílex i 2 làmines més, del mateix material, una d'elles retocada i sencera.

Ja per acabar amb el megàlit, podem dir que la datació atorgada al sepulcre és idèntica a la dels seus germans, és a dir, erigit al Neolític i utilitzat fins el Bronze.

Ara tornem a l'epicentre de la ruta, allà al camí principal on hi havien les bifurcacions, tot anant ara pel camí més ample que va paral·lel al caminoi que hem seguit abans per visitar els monuments. Un cop allà, emprenem per l'únic camí que sortia a la nostra esquerra tal i com hem arribat aquest matí, fent un pronunciat pendent. Al poc més de 95 metres, seguim un corriol desdibuixat a la nostra esquerra que puja un pèl més pel turó i que ens porta fins al possible menhir de Basabar pocs metres després de passar una torre elèctrica.

La veritat és que no ens va fer gaire aspecte, però hem vist fotografies d'altres èpoques de l'any, i l'adjectiu de possible s'apropa molt més a la realitat que el què vam veure nosaltres.

Inclús hi ha una fitxa de Luis Millán com a monument megalític. Però bé, també la té l'anterior cròmlec, del que nosaltres no hem fet fitxa per que no érem segurs de si era el que vèiem, ni de que fos un cròmlec, ni de res de res, perquè, a més, les descripcions no ens ajudaven. En aquest cas, sí que sabem que ens trobem davant de jaciment segons HILARRIAK i, com no, li farem una fitxa.

Es tracta d'un més que probable menhir localitzat per Francisco Ondarra Erdozia el 29 de març de l'any 1986, que resta estintolat a terra, ja que no es va acabar transportant al lloc on es tenia pensat. Segons en Millán, el monòlit amida 3.45 metres de llarg per 1.30 d'ample a la base un cop aixecat, i 65 centímetres a la banda superior, per un gruix de 60 centímetres. Presentem un dibuix que apareix a les fitxes arqueològiques de Luis Millán.

Tot i això, en aquesta, no es diu gaire del possible monument, tant sols es comenta que té molt bona pinta. La llosa sembla clarament treballada, trencant-la de la seva roca original, que serien els dos blocs del costat. Un cop elaborat el monòlit, no va arribar a ser transportat al lloc d'aixecament. Tot això comporta que no es pugui aportar una decisió pel que fa a la seva datació.

A la fi, des d'aquí, opinem que és un més que probable menhir, però val a dir que ha estat en veure les fotografies i els estudis d'HILARRIAK, que més per la sensació que vam tenir in situ, que era tot ple de falgueres.

Tornem al costerut camí i el seguim cap amunt uns 260 metres més, aquí cerquem algun petit corriol que s'endinsi als matolls de la nostra esquerra, tot trobant el sepulcre a uns 10 metres de la pista més principal.

Aquest dolmen simple, fou descobert per Tomás López de Sellés l'any 1964 i no es documenta cap excavació. Tot i això, la seva construcció està documentada vers el Neolític de la zona, creiem que pel seu estil i pels immediats companys que té.

S'ha de dir que consta d'una obra tumular de 8 metres de diàmetre, de la que no es documenta peristàltic, i que conserva una alçada màxima d'un metre. De la cambra sepulcral, resten dempeus tres lloses, deixant entreveure les seves dimensions exteriors, que serien d'1 metre d'alçada, 2.22 metres de llarg i una amplada conservada de 87 centímetres.

Com sempre inserim la planimetria de Luis Millán.

Cal dir, que les petites i mitjanes lloses que es veuen estintolades a terra, han anat desapareixen en els últims 20 anys, ni en Luis, ni jo, sabem la raó, és prou incomprensible. Però queda clar que la mà de l'home deu tenir molt a veure.

Seguint turó amunt, hi ha més monuments, però nosaltres ja en tenim prou per avui i tornem a gaudir d'Elizondo, que no tot són megàlits. 

Coordenades UTM(ETRS89):

Lamizilo o Lamizulo: 30T 626322 4775938

Túmul de Lamizilo o Lamiulo: 30T 626382 4775905

Túmul d'Errolan o Rolan: 30T 626421 4775881

Cròmlec d'Errolan o Rolan: 30T 626494 4775864

Errolan o Rolan: 30T 626502 4775853

Cròmlec de Burdimotx: 30T 626567 4775846

Munautz: 30T 627657 4775667

Menhir de Basabar: 30T 625965 4776234

Burga: 30T 625847 4776378

Dòlmens i menhir a Benavarri

Avui, visitarem els monuments megalítics de Benavarri/Benabarre, tot i que ja vam visitar un dels sepulcres que veurem el dia 27  juliol de l'any 2014. Però avui que fem la ruta sencera, refem l'entrada de nou.

Per a fer la nova ruta, que és la complerta, per ara, tornem a visitar el sepulcre del Mas del Abad, i ens fixem amb el recentment catalogat com a menhir del Mas del Abad. Tot anant direcció Benavarri des de Barbastre per la N-123 i entre els quilòmetres 33 i 34 de la carretera, ens desviem a la dreta per una carretereta asfaltada que duu a la masia d'Abad. Nosaltres, però, no hi arribarem, ens aturem més o menys al quilòmetre de començar, al costat d'un dipòsit o quelcom així que hi ha a mà esquerra, no recordem què era, però sí recordem que hi havia quelcom, de fet, es veu amb el maps!!

Bé, allà deixem el cotxe, i seguim a peu uns 40-50 metres més, fins a veure un caminoi que s'enfila quasi paral·lel al camí, vers la muntanya de la nostra dreta. Seguint-lo un xic més de 500 metres, veurem fàcilment primer el menhir, estintolat a terra, i després el dolmen de Mas Abad.

Aquest possible menhir, a falta d'un estudi decent, però que no té mala pinta, té una longitud de 2.05 metres, per una amplada a la part gruixuda de 65 centímetres i 40 centímetres a la banda més estreta; el gruix màxim que se li documenta és de 35 centímetres.

Inserim el croquis de Balere, extret de les fitxes de Luis Millán, tots dos membres d'Hilarriak.

Com es pot veure, no és arrodonit, però sí que es denota una estranya morfologia, sembla una estela senyalitzadora del sepulcre, pel que nosaltres li atorgaríem la mateixa datació que la tomba, que documentarem tot seguit.

Pocs metres després seguint el corriol, trobem el dolmen de Mas del Abad. Descobert per Ramón Roy Perdiz l'agost de 1991.

Aquest megàlit consta d'una obra tumular de 8 metres de diàmetre i 40 centímetres d'alçada. D'altra banda, la cambra del sepulcre de corredor de Mas del Abad, té unes dimensions de 1.60 metres de llarg per 1.40 d'ample i les dimensions del corredor són 2.80 metres de llarg per 1.20 d'amplada màxima. La seva antiguitat no està clara, potser degut a que aquest sepulcre ha estat espoliat contínuament des de fa anys, el que vol dir que no hi han pogut trobar restes per a poder justificar una data.

S'ha de dir, però, que l'hem trobat documentat, per part de la Diputación Provincial de Huesca, vers el III mil·lenni a.n.e., a finals del Neolític, inicis del Calcolític.

Inserim un croquis de Balere, extret de les fitxes de Luis Millán.

El que si que hem trobat és que Ramón Roy, que era l'amo de la finca, també va descobrir les pintures rupestres de Mas de Aspra. Desconeixíem la seva existència, però pel que hem trobat, es tractaria de tres antropomorfs en color negre que no es troben gaire lluny del Mas del Abad.

Inserim la planimetria publicada per Luis Millán a les seves fitxes arqueològiques de monuments megalítics.

Per si voleu una vista 360 graus, aquí inserim l'enllaç al sketchfab que hem trobat.

Tornem fins el cotxe i seguim pel camí que surt igual al que hem agafat per anar al conjunt de Mas del Abad, però a l'altre costat del camí. El seguim, tot vorejant els camps al seu inici, més tard, aquest ascendeix al turó, i a la part ja planera veurem un caminet a la nostra dreta que dona accés al dolmen de San Salvador.

També descobert per Ramón Roy el desembre de l'any 1995. Sembla ser que ens trobem davant d'un dolmen simple, amb un túmul molt ben conservat d'un diàmetre de 7-8 metres, i una alçada màxima conservada de 40 centímetres, al centre es localitza una cambra sepulcral que amida 1.40 metres d'ample i 2.10 metres de llarg. A l'interior, hi ha una llosa que sembla que serien les restes de la de coberta.

No ha estat mai excavat, però com el seu proper germà és datat, segons la Diputación de Huesca, vers el III mil·lenni a.n.e., a finals del Neolític, inicis del Calcolític.

Aquesta és la planimetria que presenta Luis Millán a la seva fitxa.

Un cop visitat el megàlit, anem a per l'últim dolmen de la ruta, el de Mas Balón. És per suposat el més difícil de localitzar, ja que no hi ha camí definit, com a mínim quan el vam visitar. Aquest es troba tot seguint rectes pel camí on hem arribat a San Salvador i, com als 450 metres, ens desviarem a la dreta pel mig del bosc, fent ús del G.P.S. i buscant el pas més practicable fins a trobar el dolmen de Mas Balón.

I com no, fou descobert per Ramón Roy, abans del 1995, quan el va donar a conèixer. Es tracta d'un sepulcre estrany, com a mínim per a nosaltres, consta d'un túmul de 7 metres de diàmetre, i que conserva una alçada màxima de 60 centímetres, d'una cambra sepulcral de forma poligonal bastida per 8 lloses, que amida interiorment 1.65 metres per 1.95 metres.

I aquí bé el que jo deia estrany, a l'interior de la cambra hi ha una altra llosa clavada que divideix l'estança de forma longitudinal segons alguns autors; segons altres, serien les restes de la coberta que, a dia d'avui, no s'ha localitzat.

Com sempre que podem, inserim una planimetria per veure més clarament el sepulcre. Aquesta és la que presenta Luís Millán a la fitxa del corresponent jaciment.

En aquest sí que hem trobat quelcom arqueològic:  es documenta una punta de sageta en coure o bronze, recuperada a l'entorn immediat de la tomba.

Amb aquest sepulcre visitat, tornem cap el cotxe amb la sensació de que per aquí n'hi ha d'haver més, sempre que els hagin respectat, però que bé, té bona pinta.

Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir de Mas del Abad: 31T 288392 4664632

Mas del Abad: 31T 288378 4664657

San Salvador: 31T 289142 4663925

Mas Balón: 31T 289980 4663753

Poblats a la Franja de Ponent: Baix Cinca, Cinca Mitjà i la Llitera

Després de visitar el túmul de Saira, sortim de Catalunya seguint lentament el nostre trajecte cap a Roda d'Isàvena. Farem tres parades per a visitar tres poblats ibers del voltant de Fraga.

Per arribar al primer d'ells, un cop a Fraga, agafem la carretera A-1234 cap a Monzón. Arribats al quilòmetre 3, veurem una mica més endavant un cartell informatiu de color blau indicant "el Pilaret, segle III a.n.e." amb una fletxa cap a la dreta, però aquí no podrem pas desviar-nos. Hem d'avançar una mica i girar a la dreta pel Camí del Portell. Als 50 metres, girem a la dreta tot travessant un pont i ens desviem de nou a la dreta a la bifurcació que trobem 90 metres després. Seguint l'antiga carretera (ara en desús) durant 290 metres, aparquem i seguim a peu per la pista privada de la nostra esquerra, que remunta el turonet amb unes quantes ziga-zagues. Després d'uns 160 - 170 metres, veiem a mà esquerra les restes d'una construcció i allà hem d'abandonar la pista per a acabar de pujar el turó sense prendre mal. Al cim d'aquest turó trobarem el poblat iber del Pilaret o el Pilaret de Santa Quitèria.

Es tracta d'un modest poblat edificat el segle III a.n.e. que fou excavat temps ençà i avui es troba abandonat, però encara força visible. Conserva cases de planta rectangular i una cisterna central amb revestiment interior. El 1894, s'hi va trobar una estela gravada amb un text iber.

Baixem del turó, ens hidratem, que fa moltíssima calor, i seguim endavant per la mateixa carretera A-1234. Un cop a Albalat de Cinca, aquesta carretera es bifurca i girem a l'esquerra cap a Alcolea. Entrats a aquesta població, ens tornem a desviar a l'esquerra cap a Chalamera per la HU-V-8611 i seguim 4.3 quilòmetres, moment en què trobarem una desviació a la dreta i una esplanada on podem deixar el cotxe. A peu, ens enfilem turó amunt seguint una pista sorrenca per a arribar al jaciment de La Codera en poc menys de 500 metres.

El conjunt de la Codera pertany a un ventall d'èpoques des del Bronze antic al període iber i està constituït per tres poblats (un del Bronze, un del Ferro i un iber), 4 necròpolis de diferents èpoques i un camps d'urnes. El que nosaltres vam visitar va ser únicament la part de poblat del Ferro, que és l'estructura més preparada per a les visites. La calor que feia, que se'ns feia l'hora de dinar i el desconeixement de gairebé la totalitat de les altres restes van fer que ens quedéssim només amb aquesta petita part i que ara pensem "hi hem de tornar!".

Plànol extret de la pàgina web de La Codera

El que veiem en arribar és una muralla amb les bases de dues torres circulars i, adossades a la muralla, una primera filera de cases allargades. Aquestes cases són les més antigues del poblat, juntament amb el tram recte de muralla, i corresponen a l'època del Ferro antic, vers finals del segle VII a.n.e. A l'extrem oposat a la muralla, les cases donen a un carrer transversal que s'encreua amb un de longitudinal i que segueix la forma del turó on es troba el poblat. A banda i banda d'aquest segon carrer, hi ha habitacions quadrangulars més petites, datades vers principis del segle V a.n.e.

A les excavacions efectuades, s'han trobat evidències de que  aquestes habitacions corresponen a vivendes i també a tallers d'activitats artesanes, on s'hi han trobat forns, però molt poques restes ceràmiques.

Com a curiositat, podem comentar que els carrers estan pavimentats i disposen de vorera.

Al fons del poblat, hi ha les restes de la cisterna, de forma el·líptica de 5 i 7.8 metres d'eix, i fondària conservada de 1.5 metres (es creu que la real devia de ser de 2 metres).

A continuació, ens acostem a dinar a Binèfar, des d'on anirem a fer l'última visita del dia, la del poblat de La Vispesa, situat als afores d'aquesta població, ja dins del terme municipal de Tamarit de Llitera. Des de La Codera, retornarem a Alcolea de Cinca girant a l'esquerra a l'HU-V-8611. Girem a la dreta per anar de nou a Albalat de Cinca per l'A-1235 i avancem fins a Binèfar per l'A-1239. Ja arribant a aquesta població, passem per sota de l'autovia A-22 i trobem una rotonda, on sortim per la primera branca cap a Almacelles i Lleida per la N-240. Avancem 4.5 quilòmetres i agafem una pista sorrenca a l'esquerra poc després d'una gran fàbrica de pinsos. Després de recórrer 310 metres, girem a la dreta i ja veiem el turó de la Vispesa just davant nostre. Tot i això, seguim 330 metres més a deixar el cotxe al què deu ser l'aparcament del poblat, on hi ha un parell de basses, un cartell informatiu del poblat i un caminet habilitat per a pujar-hi.

Per la pujada i al cim, ens criden l'atenció els grans carreus típicament romans, el que ens indica que el poblat fou romanitzat. De fet, fou bastit en època ibera (segle III a.n.e.) i utilitzat fins el baix imperi romà (segle II).

No té muralla i això fa que es barallin dues hipòtesis: o bé que no n'hagués tingut mai, o bé que el seu material fos utilitzat pels romans, com es fa palès amb el material d'altres construccions del recinte.

Al cim del turó, ens crida l'atenció un pou força profund cobert amb una reixa metàl·lica per a evitar caigudes. És d'època romana i servia per a recollir l'aigua de la pluja.

Avançant pel turó, veiem més carreus romans a l'altre extrem i murs poc conservats d'època ibera, així com moltíssima ceràmica en superfície, sobretot als laterals del turó. S'hi han identificat fragments corresponents a l'època dels camps d'urnes del Bronze i ibers (pintats alguns d'ells), ceràmica negra helenística i ceràmica romana.

A la part nord i nord-est, es conserven vestigis d'un carrer empedrat que també disposa de vorera, com hem observat al matí  a la Codera.

Tot i que el poblat era conegut d'antic, va captar les mirades dels estudiosos quan el 1968 es va trobar un gran monument que sembla ser funerari i commemoratiu simultàniament. S'anomena estela ibera de La Vispesa i es conserva al Museu d'Osca. És un pilar de 6 cares amb una escena detallada de guerra i una menció del déu Neitín. També s'hi va trobar un altre fragment amb cavalls que podria ser una part del monument anterior.

Almudena Domínguez Arranz i Elena Maestro Zaldívar han estudiant l'assentament en profunditat des del 1984. Fou declarat bé d'interès local el 2010.

Visitat aquest tercer poblat, deixem les visites per avui i seguim cap a Roda d'Isàvena.

Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat del Pilaret de Santa Quitèria: 31T 277209 4603434

Poblat del Ferro de la Codera: 31T 261861 4619198

Poblat de La Vispesa: 31T 278140 4632814

Dolmen a Riba-roja d'Ebre

A la fi, comencem les esperades vacances; anirem cap a Nafarroa, fent parada i visites a Osca, però el primer que visitem és un sepulcre català, el més meridional, el recentment trobat túmul de Saira.

Per arribar-hi des de Cardedeu, emprenem l'AP-7 i després l'AP-2 en direcció Lleida, i la deixem a la sortida número 6. Al poc, emprenem la C-12 a la nostra dreta, que passa per sobre de l'autopista tot dirigint-se a Maials. Entrem al poble seguint la C-45 i seguim rectes a dues illetes. A uns 450 metres de la segona, girem a la nostra esquerra emprenent la LV-7046 i avancem 2.1 quilòmetres, on virem a l'esquerra per un camí sorrenc que va entre camps d'arbres fruiters. No recordo quins eren exactament, però, bé, eren arbres joves.  Seguim per la pista fins que trobem una edificació a la nostra esquerra, on nosaltres vam deixar el cotxe. Des d'allà, vam seguir per la mateixa pista uns 150 metres, lloc on, al vèrtex interior de la corba a la dreta, hi ha trobarem el Túmul de Saira.

És un dels megàlits trobats més recentment a Catalunya, concretament l'any 2019 per Joan Francesc Martí Aresté, veí de Maials.

Es tracta d'una dolmen tipus cista de l'estil caixa megalítica tancada, que conserva part de l'enllosat de la cambra sepulcral. Aquesta té unes dimensions internes de 1.50 metres de llarg, 1.15 metres d'ample i 82 centímetres d'alçada, continguda a un túmul de 9-10 metres de diàmetre, sense restes d'anell peristàltic.

El sepulcre ha estat excavat per Xavier Bermúdez i Cristina Belmonte en dues ocasions i s'hi han pogut recuperar restes òssies humanes pertanyents a un infant, que ara mateix es troben en procés de datació per C14, i un fragment de ceràmica a mà llis.

Pel tipus de megàlit, Tarrús i Carreras el daten al Calcolític recent - Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

Visitat el sepulcre, tornem al cotxe i seguim camí a Osca, però, abans d'arribar a destí, ens aturarem tres cops més per a veure poblats prehistòrics. A ells, els hi dedicarem una altra entrada.

Coordenades UTM(ETRS89):

Túmul de Saira: 31T 287878 4578801