Pàgines

dissabte, 27 de maig del 2023

Dòlmens a Navès III

Després d'uns dies sense publicar noves rutes completes, avui descrivim una que vam fer amb els nostres amics Fina i Manolo. Ens dirigim a la província de Lleida, a la comarca del Solsonès concretament, a fer un volt pel terme municipal de Navès, volt en el què visitarem tres sepulcres i una cosa, per dir-ho així, molt rara que ens va ensenyar en el seu dia l'amic Joan Boter, de la qual havíem perdut les fotos i en Manolo i la Fina no havien vist. Val a dir que en aquesta publicació, només inserirem aquest rar jaciment i els dos sepulcres de la petita necròpoli de Cal Tururut; el tercer, l'afegirem a una altra ruta on és més adient.

El primer d'ells serà aquest estrany jaciment de nom Can Feliu, que és el nom de la masia més propera. S'hi pot arribar de diverses maneres, la qüestió és arribar a les rodalies de l'antic castell de Navès. A nosaltres ens va bé arribar-nos a Cardona per la C-55 i, a uns tres quilòmetres d'haver vorejat el poble, ens desviem a Navès a la nostra dreta. 3.6 quilòmetres més tard, ens desviem de nou direcció Sorba, Vilardeny i Gargallà, i seguim tot rectes per la carretera fins que aquesta creua la C-26, emprenent vers la Vall d'Ora. En 550 metres, agafarem un desviament a la nostra esquerra que ens aproparà al bonic mas de Can Feliu en 900 metres. En aquest punt, girarem per un camí a la dreta, que, en 400 metres, passa al costat d'un gran dipòsit d'aigua i allà deixem el cotxe.

A peu, seguim pel camí uns pocs metres buscant una entrada factible al bosc de l'esquerra, en el que als pocs metres d'entrar a ell, depèn de com, ja estarem trepitjant el jaciment. Això és tal i com em va passar a mi, que vaig fer un petit salt per baixar a un nivell inferior del sòl i resulta que el que aguantava el nivell superior era una llosa clavada a terra, i ens va semblar que n'hi havia més en la mateixa posició i direcció.

Les lloses més remarcables del jaciment són les que queden uns metres a la dreta en fer el saltiró, que també sembla que estiguin alineades amb la primera. Ara, cal dir que hi ha lloses per tot arreu, estintolades, clavades, trencades... per nosaltres una autèntica bogeria, ja no sabíem, ni cap a on tirar les fotografies.

També pots anar pel camí i, a uns 50 metres de seguir-lo, endinsar-te al bosc i anar directament a les lloses més visibles.

D'aquest jaciment, hem trobat un estudi de Joana Xandri Solé i Mercè Canela Garayoa, en el què no diuen gairebé res definitiu, ja que a la seva excavació van sorgir restes com una tègula romana, dos fragments de ceràmica a mà i diversos fragments ceràmics d'era medieval, però cap resta humana que ens permeti dir que és algun tipus de sepulcre. Tampoc veuen viable que es tracti d'un tancat per al bestiar, més que res perquè es faria amb un altre tipus de material, molt més simple i lleuger, i, per tant, de fàcil construcció, no com l'elaborada construcció d'aquest cercle de lloses, on cada una d'elles ha estat treballada i falcada. Segons elles, es tractaria d'un gran cercle de lloses que va ser mig destruït pel camí de la pedrera de Besora.

Tot seguit, recomanem anar a visitar el sepulcre d'El Puput, que es troba només a 700 metres d'aquest jaciment seguint endavant per la mateixa pista. Nosaltres el vam visitar ja fa anys i resta publicat a Dòlmens a Navès II. Tot seguit, tornem  al cotxe i ens dirigim a visitar els germans de Cal Tururut.

La veritat és que per arribar-hi va ser tota una odissea, ja que cal anar a l'altra vessant de la serra muntanyosa (de fet, són dues serres, una comença allà mateix i segons per on vagis no l'has de coronar). No us puc dir exactament per on vam anar, guiava la Fina, i la veritat és que ens vam embolicar perquè vam intentar canviar de falda de muntanya per l'església de Sant Andreu de Pujol Melós, i quan ja hi érem ens vam trobar que el camí desapareixia. Vam tornar a baixar i crec recordar que vam girar a l'esquerra per una altra pista, que ens apropa a la rasa de la Vallanca. En menys d'un quilòmetre, fem un gir abrupte per un camí seguint direcció nord-oest. El primer dels germans Tururut es troba a 2.7 quilòmetres des d'aquest punt.

En el nostre cas, que teníem un itinerari intens marcat per l'amic Manolo, ens vam apropar amb el cotxe tot el que vam poder, deixant tots dos en un clariana a l'esquerra del camí, propera als grans tolls que quedaven a la rasa. Vam seguir caminant pel camí i crec recordar que, després d'una corba a la dreta seguida d'un pendent pronunciat, vam arribar a la següent corba, aquesta a l'esquerra, i, al poc de completar-la, ens vam endinsar en un bonic bosquet a mà esquerra. Ja a terreny més planer i a uns 20 metres de la pista, vam trobar la cista neolítica de Cal Tururut I.

Del sepulcre de Cal Tururut I, hi ha molta informació publicada, de la que n'extraiem cinc cèntims, sobretot de la documentació de la tesi doctoral de Josep Castany i Jussà, publicada el 12 de desembre de l'any 2008.

Fou donat a conèixer l'any 1983 pel senyor Josep Guilanyà i l'any següent fou excavat per Josep Castany i Lluís Guerrero, que primer el consideraven una cambra pirinenca, i el van acabar determinant com un sepulcre neolític del Solsonià. Determinen que fou construït vers el 4100-3400 a.n.e., i que patí modificacions estructurals cap el Neolític final - Calcolític inicial, vers el 3200-2700, per les troballes recuperades (tot i que ja havia estat violat repetidament) i certs punts de la seva estructura física, de la que n'inserim una planimetria de la tesi doctoral de Castany. 

Planimetria de Josep Castany

Segons Castany, la tomba mesura 2 metres de llargada, 1.20 d'amplada i 1.15 metres de fondària, i es troba dins un túmul natural, pel que no es documenta cap tipus de cròmlec.

Val a dir que, antropològicament parlant, s'han pogut recuperar de la tomba i garbellant les terres dels violadors del megàlit, diverses restes òssies i quatre queixals pertanyents a un individu jove d'entre 15 i 20 anys i d'un adult de 20-25, que resten al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

El seu aixovar era a raó de 5 fragments ceràmics corresponents a 2 vasos, una fulla de sílex de color gris-beix i una punta de sageta de sílex amb peduncle i retoc abrupte, però planera a la zona central (pel que hem llegit, una autèntica bellesa).

Un cop visitada, anirem a veure Cal Tururut II, també conegut com Els Tossals. Per arribar-hi, tornem al camí i seguim en la mateixa direcció uns 160 metres, on veurem un corriol molt destirotat que s'enfila als boscos de la dreta. En uns 250 metres de pujada i baixada, trobarem el sepulcre. Millor anar amb coordenades, és allò de tercer arbre a la dreta.

Aquest sepulcre fou descobert pel senyor Jaume Serra, de mas Poses. No es conserva gaire de l'antiga tomba degut a que antigament el terreny va ser una feixa per a conreus i, a banda, el megàlit va ser profundament violat.

Inserim la planimetria que presenta Josep Castany a la seva tesi doctoral.

Planimetria de Josep Castany

Es tracta, segons Josep Castany, d'una cista solsoniana modificada a posteriori, exactament igual que el seu company Tururut I. Es tracta, doncs, d'un sepulcre d'era neolítica, vers el 4100-3400 a.n.e., reutilitzat molt probablement vers el Neolític final - Calcolític entre el 3200 i el 2700 a.n.e..

Les dimensions internes de la tomba, segons Castany, són de 2.20 metres de longitud, 1.07 metres d'amplada i 75 centímetres d'alçada, però, val a dir que, segons la Universitat de Lleida, les dimensions dels dos sepulcres de l'estació de Cal Tururut, són més petites.

Per últim, podem dir que, tot i la violació que hem esmentat abans, Lluís Guerrero va recuperar del costat del sepulcre, d'unes terres extretes del seu interior a la violació que dèiem, alguns fragments d'ossos que correspondrien, segons Guerrero, a un individu adult de sexe indeterminat.

Nosaltres ho deixem aquí, però si en voleu més, podem dir que per la zona d'entre l'estructura megalítica i el sepulcre d'El Puput, a mà esquerra hi ha documentat un dolmen, el de Cal Vila, que resta desaparegut per a nosaltres... ja hi hem anat tres vegades, sols, amb el Manolo i la Fina, i no l'hem trobat. Per anar a cosa feta, podeu visitar els propers poblats d'Olius, o la peculiar tomba d'Aubareda, inclús ja de baixada el dolmen Miraver.


Coordenades UTM(ETRS89):

Estructura megalítica de Can Feliu: 31T 387148 4651469
Cal Tururut I31T 386496 4654816
Cal Tururut II o Els Tossals31T 386555 4655087

diumenge, 21 de maig del 2023

Dòlmens a Rubió i Santa Coloma de Queralt, i ciutat a Els Prats de Rei

Remodelem una de les nostres rutes més antigues, ja que hem visitat diversos jaciments nous i, de fet, pel que començàvem, l'hem mogut a una altra ruta.

Comentat això, iniciem la ruta d'avui pel Túmul de la Serra de Rubió, al que arribarem tot seguint l'A2 fins a Igualada, on sortirem per la sortida 554, seguint per la BV-1031 direcció Prats de Rei i Calaf. Per ella, conduïm uns 8.6 quilòmetres, on ens desviem vers la nostra dreta direcció Sant Martí de Maçana. 1 quilòmetre després, la pista, que ara és sorrenca, es bifurca i nosaltres seguim per l'esquerra. 850 metres més tard, aturem el cotxe a la vora esquerra del camí. Ja a peu, seguim la carretera uns metres més passant un d'aquests gegants eòlics i ens enfilem al turó que comença després d'ell. A la plana de dalt, trobarem el conegut com a Túmul de la Serra de Rubió.

Aquest, al nostre parer, clar sepulcre, i més veient les restes tumulars que hi ha al seu voltant, amida 6 metres de diàmetre segons el web de patrimoni cultural de la Diputació. No ha estat mai excavat, tot i que de veu a veu, per la contrada, s'havia dit que hi havien trobat ceràmica incisa de l'Edat del Bronze.

De nou al cotxe, tornem a la BV-1031 i avancem 1.5 quilòmetres. A la dreta de la carretera, una mica abans del quilòmetre 8, ens trobem amb el dolmen de les Maioles.

La cambra d'aquesta galeria catalana, segons Carreras i Tarrús un dolmen simple amb corredor-vestíbul, té unes dimensions de 1.95 metres de llargada per 1.10 d'amplada i 1.65 d'alçada màxima conservada. El seu corredor mesura 1.40 metres de llarg per 1.14 d'ample i 60 centímetres d'alçada. Resta erigit dins un túmul amb restes d'un mur de contenció de 9/10 metres de diàmetre i cal dir que s'estima que fou erigit durant l'Edat del Bronze, vers el 2200-1800 a.n.e.

Fou excavat i consolidat per Xavier Clop i Josep Miquel Faura el març de 1995, i val a dir que l'excavació va ser prou profitosa, ja que es documenten 15 vasos de ceràmica a mà, 2 percussors de granit, 1 punta de sageta amb peduncle, nuclis, ascles i fragments de làmines de sílex, 1 punxó de coure, 10 denes d'esteatita i 5 dentàliums. Tot aquest aixovar acompanyava les restes de 15 individus, 12 d'ells adults, 2 juvenils i 1 infant. Aquestes restes han estat assajades per la Universitat Autònoma de Barcelona mitjançant carboni 14, donant uns resultats de vers més o menys el 1900-1800 a.n.e.

Agafem de nou el cotxe i poc després, a l'alçada del quilòmetre 5 i també a la dreta, trobem la cista megalítica dels Tres Reis, tot i que Enric Carreras i Josep Tarrús cataloguen la tomba com a dolmen simple.

Les dimensions internes d'aquest sepulcre són de 2.20 metres de llarg, 1.30 d'ample i 1.03 d'alçada, i consta d'un clar túmul de 8/9 metres de diàmetre, amb un mur de contenció bastit a raó de grans blocs.

A la seva excavació, per part de Ricard Batista Noguera al gener del 1964, es van recuperar un total de 230 fragments ceràmics a mà propis d'estris del Calcolític final - Edat del Bronze inicial, i també s'hi van trobar 7 peces dentàries d'adult. Totes les restes recuperades resten dipositades al M.A.C. seu de Barcelona. Amb tot això, es podria datar l'aixecament de l'antiga tomba vers el 2700-1800 a.n.e., durant el Calcolític o el Bronze antic.

Tornem al cotxe i seguim per la carretera en la mateixa direcció tan sols 500 metres, on agafem una pista que surt a l'esquerra i la seguim 170 metres més. Aquí podem deixar el cotxe còmodament i prenem un corriol prou marcat que surt a la nostra esquerra tal i com veníem, poc abans de començar els camps de conreu. Caminant poc més de 150 metres, veurem a la dreta una petita caseta de maons i, davant seu, un forat camuflat entre la vegetació que és el que resta del Túmul de Pedrafita o dolmen d'Avellanets.

Es tracta, segons el web de patrimoni de la Diputació d'una obra tumular de 8.7 per 7 metres i una alçada conservada que oscil·la entre 65 centímetres i 1.25 metres. Tot i que a dia d'avui no és visible cap tipus d'estructura funerària, es documenta una inhumació per incineració pertanyent a l'Edat del Bronze.

Quan el túmul fou descobert el 1982 per la secció d'arqueologia del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, l'avi de la propera masia de Cal Barrusca els va indicar que la zona havia estat remoguda per un grup de francesos feia molts anys. Durant l'excavació del 1983 realitzada per Josep Castells i Jordi Enrich, es van recuperar fragments ceràmics del Bronze final que haurien contingut les restes cremades. També es van trobar esclats de sílex.

Per últim, ens dirigim al nucli d'Els Prats de Rei, al que arribem tot seguint la carretera i prenent un desviament a la dreta, senyalitzat, en uns 4 quilòmetres més. Allà cercarem el Santuari de la Mare de Déu del Portal i, just davant, veurem uns cercles envidrats a la seva part superior que són per a poder veure les restes de la coneguda com a Ciutat perduda de Sikarra o Sigarra, restes iberes que queden sepultades sota el sòl actual.

D'aquesta ciutat fortificada, hem trobat documentat un estudi sobre els murs localitzats, suposem per georadar. Aquest estudi diu que les primeres muralles que va haver en aquest poble són datables a l'Edat del Ferro, vers els segles VI a.n.e., que són les que es poden veure a la placeta que hi ha davant del Santuari. La veritat és que no hi ha gaire a fotografiar... bé, sí que hi ha, però entre el sol i els vidres, és del tot impossible fer quelcom mig decent. Així que inserirem fotografies de quan es va excavar l'any 2013.

Segons es documenta, aquest mur té una llargada de 10 metres per 5 metres d'amplada i 4 metres d'alçada, amb una inclinació de 40 graus.

Imatge de https://www.festacatalunya.cat/

Es tracta d'un tram de mur defensiu amb un fossat no molt profund amb forma de "V".

Extret de: https://www.elpuntavui.cat

També en sabem que es va proposar una restitució de tota la muralla ibera identificada, però que la Generalitat va argumentar la manca de diners i cito textualment: "la falta d'entitat del jaciment". Però el veïnat i diverses associacions reclamen una intervenció al jaciment per tal d'explotar-lo culturalment i turística. Val a dir que al 2023, quan hi vam anar (per segon cop), no vam veure res de res, suposem que el fet de que part del traçat d'aquesta muralla resti sota el poble actual fa difícil una actuació a gran escala.

Extret de https://patrimonicultural.diba.cat

Cal dir que tampoc ens vam moure gaire i que podria ser que hagin fet alguna cosa als camps que hi ha tocant el poble. Amb la vista amb satèl·lit no ens acaba de quedar clar si han fet quelcom. També al plànol inserit podem veure els llocs on s'hi han trobat restes d'edat iberoromana dels segles III-I a.n.e.

Suposo que per les dimensions dels murs, s'anomena com a Ciutat perduda de Sikarra o Sigarra, que segons es creu és el topònim més antic de la Segarra i que fou citada per Ptolomeu com a capital ibera de la Segarra, i de la que s'han recuperat només tres monedes encunyades, una al Museu de Cervera i dues que resten en mans particulars.

Imatge de la Diputació de Barcelona

Després d'aquest matí tan ben aprofitat, ens vam acostar fins a Argençola per a agafar forces abans d'anar a cercar l'últim dolmen, aquest ja a Tarragona, per ben poc, al terme municipal de Santa Coloma de Queralt, al nucli de La Pobla de Carivenys. De vegades, aquesta última tomba és ubicada a Argençola, ja que es troba prop del límit entre municipis i rep el nom d'un mas d'aquesta població de l'Anoia. La tomba es troba ubicada a l'esquerra de la carretera C-241e, que va de Santa Coloma de Queralt a Igualada, concretament al quilòmetre 14.2.

Es tracta de la cista megalítica o dolmen simple, segons l'arqueòleg, dels Plans d'en Ferran, que va ser descoberta vers el 1971, per una família d'Igualada (Dalmases-Martí).

Consta d'una cambra sepulcral amb unes dimensions de 1.30 metres de llargada, per 1 metre d'amplada i 75 centímetres d'alçada conservada i d'obra tumular visible d'uns 8/9 metres de diàmetre, no sent així amb el seu peristàlit, que ha estat arrasat pels camps de conreu. Dir també que la coberta conté un mínim de 5 creus i algunes cassoletes aïllades.

Fou excavat per Ricard Batista, Maria Àngels Petit, Araceli Martín i Domènec Campillo l'any 1973. Es recuperaren les restes de, com a mínim, 14 individus (10 adults i 4 infants), amb un aixovar a raó de ceràmica a mà, estris del Calcolític o Bronze inicial, 1 botó piramidal en petxina perforat en V, collarets i 2 anelles de bronze. Aquest material es troba al M.A.C. seu de Barcelona, però també es documenta més material dipositat al Museu de la Pell d'Igualada i Comarcal de l'Anoia, aquest de furtives excavacions.

Segons Josep Tarrús i Enric Carreras, la construcció d'aquesta tomba és datada al Calcolític, vers el 2700-2200 a.n.e.

Dia complet el d'avui amb megàlits ben accessibles i interessants. Si en voleu més, tot i que la ruta ja és prou llarga, sempre us podeu apropar a la ruta dels Túmuls de Clarena i Can Marquet, o apropar-nos a algun jaciment de la ruta de Megàlits i inscultures al Bages.


 Coordenades UTM(ETRS89):

Túmul de la Serra de Rubió: 31T 384416 4613519
Les Maioles: 31T 382979 4613732
Els Tres Reis: 31T 381806 4615747
Túmul de Pedrafita o dolmen d'Avellanets31T 381429 4616043
Ciutat ibera de Sikarra o Sigarra: 31T 378669 4618038
Plans d'en Ferran: 31T 371071 4603105