Encara som de cap de setmana pel Pallars, i, tot i que ens resten alguns megàlits per la zona, anem a l'Alt Urgell a fer la desitjada, des de fa temps, ruta dels dòlmens de la vall de Cabó.
Així doncs, ben d'hora, ens arribem a Organyà, on davant d'un forn del carrer principal (fan unes napolitanes d'espinacs i panses que estan de mort), comença la ruta, prenent la carretera que porta fins a Cabó. Tot caminant per ella, en poc menys d'un quilòmetre, girarem a l'esquerra per una carretera que porta a Montanissell. Anem per ella tot rectes, acompanyats per la remor de l'aigua del rec que hi ha a la seva vora esquerra, passant una casa al poc de començar. Seguim per la carretera fins a trobar un camí sorrenc i costerut que surt a l'esquerra, tot senyalitzant la ruta dels dòlmens.
Trobarem el primer sepulcre a un turonet a la dreta del camí, quan aquest fa un gir a l'esquerra, tot just acabar la pujada inicial, i, on a partir del qual, el terreny es fa més planer. Buscant, perquè està un xic amagat i mal senyalitzat, trobarem sense gaire dificultat el dolmen del Serrat de Cobertrades o Turó de la Carrabina.
Cal dir que els sepulcres d'aquesta contrada són cambres pirinenques molt accentuades, amb les lloses més gruixudes, no estan gens treballades, o molt poc, i no tenen cap cassoleta, regueró o inscultura.
Fou descobert vers l'any 1916 per en Joan Serra i Vilaró i, a la intervenció que va fer, aparegueren dos fragments ceràmics decorats amb línies paral·leles, una nansa, tres fragments carenats, un altre amb decoracions ovalades, un esclat de sílex, un cristall de roca, diversos fragments ceràmics més, i 24 dents humanes. Aquest material fou dipositat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.
Segons l'Enric Carreras i en Josep Tarrús, aquest sepulcre té unes dimensions internes de 1.30 metres de llarg, 75 centímetres d'ample i 1.05 metres d'alçada, i consta d'un túmul de tendència circular amb restes de l'anell de contenció, de 7/8 metres de diàmetre.
Per acabar amb aquesta cambra pirinenca, podem dir que en Carreras i en Tarrús la col·loquen temporalment vers el Calcolític i el Bronze antic, del 2700 al 1800 a.n.e.
Seguirem pel camí principal un quilòmetre més, deixant a mà dreta dos camins. Prenem aquest cop sí, el tercer, que és un camí que ve de baix i es troba just davant d'un prat (no està senyalitzat, però si ens hi fixem veurem la típica fita de pedres). Baixarem per ell uns 50 metres i trobarem a l'esquerra el preciós i magníficament conservat dolmen de la Cabana del Moro de la Colomera.
Fou esmentat per primer cop l'any 1893 pel geòleg Lluís Maria Vidal. Aquest el batejà amb el nom de dolmen de Cabó, tot fent referència a unes pedres clavades que podrien ser el cròmlec del sepulcre.
El dolmen de la Colomera o Cabana del Moro de la Colomera crida molt l'atenció, com acabem de dir, pel boníssim estat de conservació del seu túmul; per la banda del darrere del megàlit es distingeix perfectament, fent aquest un diàmetre de 8/9 metres. Les mides del sepulcre són bastant grans per ser una cambra pirinenca; la cambra amida 1.80 metres de llarg per 1.30 d'ample i té una alçada de 1.05 metres. D'altra banda, cal fer referència a la gran magnitud de la coberta, que amida 2.90 metres de llarg per 2.40 d'ample, i té un gruix màxim de 75 centímetres.
Arqueològicament parlant, fou estudiat per Serra Vilaró, que en va extreure diferents i variats materials de l'època, tals com dues ascles de sílex, un ganivet i un fragment d'un altre, dos esclats retocats, un vas carenat, trenta-set fragments ceràmics informes, un fragment de base amb incisions, un fragment de vora, una dena de bronze, un punxó, un anell de bronze, una dena d'os, cinc fragments d'ambre vermell, una agulla de 53 centímetres de llarg, tres mandíbules inferiors humanes, diversos trossos ossis humans i 160 peces dentàries.
Aquest sepulcre resta datat com el seu proper company, vers el 2700-1800 a.n.e., del Calcolític inicial al Bronze antic.
Tornem al camí principal i continuem la marxa en la mateixa direcció fins a trobar un altre camí que surt a la dreta. Aquest baixa i creua una petita riera; fem una minsa pujada i abans que el camí giri, a la part alta del turonet, cercarem a la dreta del camí entre arbrat i plantes diverses la caixa megalítica de la Cabana del Serrat del Malpàs.
La cista té unes dimensions, segons Mañé, de 1.50 metres de llarg, 0.90 metres d'ample i 0.80 metres d'alçada conservada, i resta al bell mig d'un túmul de 7/8 metres de diàmetre. La coberta resta estintolada al seu costat, fruit de la seva primera excavació, efectuada per Serra Vilaró l'any 1916, a la que va extreure un fragment de serra de sílex, quatre fragments d'un braçalet de bronze, un tros de dentàlium i una dena d'esteatita.
Com els seus companys, el megàlit fou construït entre el Calcolític recent i el Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.
Trobat i observat el megàlit, tornem al camí i continuem la caminada. A partir d'aquest instant, farem una variant del recorregut establert de la ruta de la Vall de Cabó. Seguirem rectes pel camí una bona estona. Ens desviem pel quart camí ample que trobem a la dreta, que té bosc tancat a l'esquerra, un prat a la dreta i que va baixant vers la carretera de Cabó. A l'estona de baixar, deixem a la dreta una construcció moderna... tipus búnquer. Nosaltres seguim baixant fins la carretera. Un cop a l'asfalt prenem direcció Cabó, i, al poc, veurem un tancat a la part esquerra de la carretera en el sentit que portem, que dóna accés a un camp de pastura de vaques. Al costat d'aquesta tanca, veiem un petit forat, pel qual accedim al camp, i, vigilant les vaques, el creuem fins la vora dreta, on trobarem sense cap dificultat el fals dolmen de Can Boixadera.
Es tracta d'una construcció moderna. Més que res, la identifiquem perquè volíem fer la ruta sencera, i documentar els dos falsos dòlmens que hi ha a la zona. Nosaltres, que aquí érem novells amb el tema, i més de cambres pirinenques, vam picar, perquè a molts llocs a internet surt com a dolmen. A dia d'avui, ho tindríem bastant clar, crec que varen ser els companys de Balenyà, que ens ho van advertir. Aprofito per donar les gràcies al Manel i la Pilar, i agrair la gran tasca que fan.
Vist el peculiar megàlit, creuem de nou la zona de pastura, aquest cop en direcció contrària i anem pujant cap dalt de la muntanya allunyant-nos de la carretera, prenent un corriol desdibuixat, que ens portarà a la part alta del tancat. Allà buscarem un pas d'aquells en què els humans hi passen, però el bestiar no. A partir d'aquí, es tracta de cercar pel bosc, tot girant cap a l'esquerra com si volguéssim tornar a Organyà i pujant un xic més de pujada. Al final, trobarem a una clariana, a pocs metres del camí pel que hem baixat abans (al costat del búnquer) i d'una línia elèctrica, el fals dolmen del Clot de les Canyes.
Una nova estructura moderna, de la que també podem trobar rutes que hi passen o fotografies per internet, però realment no és res prehistòric.
Ara, ens adonem que hem fet una bajanada... sortim pel camí que hem fet fa poc, just davant del búnquer. Tornem a baixar fins l'asfaltat i prenem la mateixa direcció que hem pres abans, passant de nou per davant la tanca del camp on es troba Can Boixadera. Seguim tot rectes passant diverses cases, on després d'elles el camí es torna una pista forestal, que passa per sobre del riu del Cap de la Vall, que poc abans era el riu de Cabó, i seguim caminant una bona estona tot rectes.
Ens relaxem de la llarga caminada quan al vèrtex d'una corba a l'esquerra, veiem una pista que surt vers la masia enrunada de Favà. Els dos dòlmens més llunyans de la ruta són a tocar. Bé, el primer havia estat un dolmen o això es diu, perquè no hem trobat gaire informació. Segons es diu, el varen destruir en fer la pista per la que anem caminant. Es diu que el volen reconstruir, però, de fet, només vam trobar una llosa prou sospitosa. Aquesta es troba a la següent corba, en ple vèrtex d'aquesta, mig soterrada. Diverses fonts diuen que aquest roc és la coberta del dolmen de Pui de Cabó.
Hem de dir que, a dia 16 de febrer de l'any 2023, no recordem d'on vam treure la informació, i a dia d'avui no trobem cap documentació oficial.
Vista la roca i havent buscat per la zona sense trobar res més, el donem per visitat i seguim endavant uns metres més, fins a trobar un camí que desemboca al nostre per la dreta. També hi ha una petita bassa, mig natural, a l'esquera del camí, que alimenta el rec que va per la vora de la pista. Des d'allà estant, podem veure fàcilment i clara a l'esquerra del camí, uns metres sota seu, el dolmen de l'Espluga del Molí de Favà.
S'ha de reconèixer que quan el veus, allà tan ben conservat, entre mig dels arbres, el primer que fas és dir... què bonic! Després t'assabentes de que la cambra pirinenca del Molí de Favà també va ser destruïda, per un tal "Pipa", que opinava que això era "vell". Per sort, aquesta sí ha estat reconstruïda, pels mateixos veïns de Cabó, i clar, ara mateix té un aspecte fantàstic.
La cambra del Molí de Favà amida 1.85 metres de llarg, per 1.05 metres d'ample i 1.07 metres d'alçada. Segons el mossèn Serra i Vilaró disposava d'una obra tumular, de la que quedaven poques restes, de tendència circular.
Fou enregistrat i estudiat per primer cop per Serra Vilaró l'any 1916, però no el va excavar. Més tard, el 1925, rebé la visita de Lluís Pericot, i finalment fou estudiat per Cura i Ferran l'any 1971, quan ja era destruït. Tot i els diversos estudis que ha rebut, no s'hi ha trobat cap resta. Òbviament, el senyor "Pipa" hi té molt a veure amb això, però no es dubta de la seva autenticitat, de fet en Carreras i en Tarrús li atorguen una cronologia constructiva del 2700-1800 a.n.e.
A dia 16 de febrer de l'any 2023, ens assabentem, segons en Carreras i en Tarrús, que aquest megàlit, fou destruït amb l'ampliació de la pista (possiblement, d'aquí la dinamització del senyor Pipa), pel que creiem que realment el megàlit anomenat Pui de Cabó i aquest podrien ser el mateix, però val a dir que no tenim cap informació oficial que ho asseguri, i en canvi sí que hem trobat alguna menció de dos sepulcres a aquesta zona.
Ara sí, fem la volta i pel mateix camí tornem prenent la carretera de Cabó, aquest cop direcció Organyà. Això d'anar per asfaltat no té gaire gràcia, però bé, què hi farem. Passem tota la part coneguda de carretera i seguim tot rectes per ella passant per davant del nucli de Vilar, i, uns 1400 metres més tard, a la recta a la que al final veiem la casa de l'Oliva, surt un camí vers els cims de la muntanya a la nostra dreta. El prenem i anem fent pujada fins que aquest es bifurca en dos camins, un cap a l'esquerra i un altre desdibuixat que segueix recte. Just a aquest punt, agafem un corriol que surt a la dreta del camí. En arribar al desbrossat d'una línia elèctrica, girarem a la dreta cercant un altre corriol a l'altre vora del desbrossat, que prenent-lo ens portarà en pocs metres a la cambra pirinenca de Pedracabana o Pedra Cabana.
He decidit inserir aquesta fotografia, perquè es veuen clarament unes quantes pedres del cròmlec tumular de la cambra. A mi personalment, aquest megàlit em va agradar molt, per l'entorn, la conservació de l'estructura i el túmul clarament visible del sepulcre.
El tomba de Pedra Cabana té unes dimensions internes de 1 d'ample, 1.50 metres de llarg i 1.10 metres d'alçada conservada. Pel que fa al túmul, té un diàmetre de 8/9 metres i conserva part del seu anell de contenció o cròmlec.
Fou estudiat i excavat per Serra Vilaró l'any 1927, excavació que no fou gaire fructífera, ja que l'amo del terreny l'excavà setmanes abans, quan Serra Vilaró li demanà permís per a fer-ho. Anys més tard, vers l'any 1971, tornà a ser estudiat, aquest cop per Miquel Cura i Anna Ferran.
Les troballes arqueològiques extretes per Serra Vilaró, tot i l'espoli produït per l'amo, van ser encara que minses, prou significatives, trobant diverses restes ceràmiques de diverses tipologies, elements d'ornament personal (denes, anells, 1 braçalet, etc.), diverses restes d'objectes metàl·lics, fragments d'un crani, 3 mandíbules, i peces dentàries pertanyents a un mínim de 6 individus, dels que un era un infant. Tots els materials arqueològics recuperats foren dipositats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.
En Josep Tarrús i l'Enric Carreras el posicionen durant el Calcolític - Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.
Desfem el camí i tornem a l'asfaltat seguint direcció Organyà. Quan arribem a l'alçada de la casa de l'Oliva, la carretera fa un canvi de direcció, anant cap a les muntanyes i deixant el riu, ara sí, de Cabó, a l'esquena. Als metres que la carretera torni a canviar de direcció, anant de cara al riu i donant-li l'esquena als cims, veurem un camí bastant atrotinat i molt costerut que surt a la nostra dreta. La cambra pirinenca de l'Oliva o Cabana del Moro de l'Oliva es troba tot anant per aquí, fins a un desbrossat elèctric. A partir d'aquí, és com l'anterior megàlit (a buscar el corriol que hi ha a l'altra banda del desbrossat, tot anant a la nostra dreta), fins trobar el sepulcre de l'Oliva o Cabana del Moro de l'Oliva.
Nosaltres vam anar camp a través i vam tornar pel corriol marcat amb fites. Però bé, la qüestió és arribar al dolmen... al que arribes per davant, que la veritat és que és gairebé impossible arribar-hi per un altre lloc, perquè té un petit replà just darrera del dolmen i després un fort pendent de baixada, pel qual deu haver caigut la llosa de capçalera.
Aquesta cambra pirinenca té unes dimensions interiors de 1.70 metres de llarg, 1.10 metres de llargada i 1.62 metres d'alçada màxima Es troba al centre d'un túmul bastit a raó de terra i pedres de 7/8 metres de diàmetre, que no conserva cap resta de cròmlec peristàltic.
Com els seus companys, també va rebre diverses visites durant el segle XX. A la primera, feta per Serra Vilaró l'any 1916, es va trobar divers material arqueològic: fragments ceràmics de diferents tipus, dues denes de collar de pedra, dos discoïdals, un dentàlium, un anell de bronze i 23 dents humanes, una d'elles d'un infant. Aquestes troballes, resten depositades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Posteriorment, en concret l'any 1971, Anna Ferran i Miquel Cura el tornaren a estudiar, aportant noves planimetries del sepulcre i dibuixos de les restes recuperades per Serra i Vilaró.
Per últim, com totes les tombes d'aquesta publicació, datem la construcció de la tomba, segons Carreras i Tarrús, vers el Calcolític i l'Edat del Bronze antic
De nou, tornem a la carretera i caminem, ara sí, destinació Organyà.
Advertir que per aquesta ruta s'ha d'estar mitjanament preparat. El terreny no és gaire dificultós, però és molt llarga... uns 30 quilòmetres. També s'ha de procurar no fer-la a l'estiu, portar molta aigua i força menjar. Aaah, i sobre la senyalització... no tots els megàlits estan senyalitzats i, els que ho estan, es troben a uns metres de la senyalització, la qual cosa s'agraeix a l'hora de fer les fotografies.
