Pàgines

diumenge, 26 de juliol del 2020

Megàlits a Errenteria i Astigarraga

Primer dia de ruta megalítica per Nafarroa... però ens vam equivocar de carretera i vam acabar a Euskadi... aixxx!!! Bé, la veritat ens va ser prou igual, ja que també portàvem informació de la zona i ho pensàvem visitar en un altre moment.

Comencem la ruta tot posant els peus al terme municipal d'Errenteria. Anirem a visitar el dolmen d'Aitzetako Txabala, el més ben conservat d'una necròpoli, o, com diuen per allà, d'una estació megalítica, en aquest cas, la de Txoritokieta.

Per arribar-hi des d'on érem, una casa al terme municipal d'Arantza (Nafarroa), ens dirigim a agafar la N-121-A i la seguim direcció Irún durant 36 quilòmetres. Al tram final, seguim rectes en dues rotondes, tot creuant l'autopista just sortir de la segona. Poc després, a una nova rotonda sortim per la tercera en direcció Donostia, tot emprenent l'autopista... de pagament clar!! Un cop a l'AP-8, la seguim 10.4 quilòmetres, prenent la sortida 11 direcció Oiartzun/Errenteria. A la rotonda que hi ha a la sortida de l'autopista, emprenem la tercera, la GI-2132, i la seguim tot rectes 5 quilòmetres, lloc on busquem una desviació a la dreta cap a Errenteria per la GI-3671. A més o menys 1.2 quilòmetres d'haver girat a l'esquerra per la GI, emprenem un camí asfaltat que surt a l'esquerra cap al castell de San Marcos, just al vèrtex d'una corba a la dreta. A partir d'aquí i als tres següents encreuaments, girem a l'esquerra. A l'últim, seguim tot rectes fins a trobar una casa amb una zona on es pot deixar algun cotxe. Nosaltres ho fem.

Ja a peu, desfem uns metres el camí fet i ens endinsem per un costerut camí al bosc de l'esquerra, i em sembla recordar que era pel primer encreuament de camins en el que girem novament a l'esquerra. Aquest és molt més pla i, en no gaires metres, et deixa a la plana on es troba el megàlit de Aitzetako Txabala.

El dolmen fou descobert el 13 de febrer de 1962 per Jesús Elosegui Irazusta i Adolfo Leibar Axpe, sent excavat l'any següent per José Miguel de Barandiarán Ayerbe, excavació conclosa amb resultats negatius. Tot i això, al web d'Aranzadi, el col·loquen temporalment parlant a l'era neolítica amb ús fins a l'Edat del Bronze.

L'any 1998-1999, la coberta va resultar trencada per la caiguda d'un arbre. Aquesta va ser restaurada per part del "Departamento de Arqueologí­a Prehistórica de la Sociedad de Ciencias Aranzadi", sota la direcció de F. Zumalabe.

Es tracta d'un dolmen tipus cista, segons documenta Luis Millán San Emeterio, més que res per les dimensions... a Catalunya, crec jo que seria considerat un dolmen, ja que la cambra funerària, segons ell, amida 1.55 metres de llarg per 0.50 d'ample. La seva alçada, si ens basem en les dades que Millán aporta, és variable segons la llosa en què es recolza la coberta, variant entre l'1.10 i 0.80 metres.

Extret de les fitxes de Luis Millán

La coberta resta in situ i fa 1.75 de llarg per 1.35 metres d'ample i 40 centímetres de gruix. A aquesta, Millán documenta una gran cassoleta amb forma rectangular, tot i que en algun estudi se'n documenten dues.

Extret de les fitxes Luis Millán

D'altra banda, es troba dins un túmul que, tot i que degradat pel pas dels anys, és molt clar i definit, de 12 metres de diàmetre i 70 centímetres d'alçada màxima conservada.

Vist el bonic dolmen, seguim el camí que voreja el túmul del sepulcre i que es torna corriol tot ascendint a la plana superior que hi ha, plana on trobarem el gruix de sepulcres... els dòlmens de Berrozpin, si més no, el que queda d'ells.

El primer que veiem és el de Berrozpin III, que, dels Berrozpin, és el més ben conservat!!!

El megàlit fou descobert per Iñaki Gaztelu Iraundegi el 24 d'octubre del 1998, però es desconeix si va informar d'ell, pel que el descobridor oficial és Fran Zumalabe Makirriain el 1999.

Segons Aranzadi i les pròpies fitxes de Luis Millán, és del mateix estil que l'anterior, però clarament molt més degradat. Les dimensions que es poden extreure de les lloses recuperades són d'una alçada màxima de 80 centímetres conservats, per una llargada d'1.5 metres i una amplada d'uns 70 centímetres... dic d'uns, ja que la llosa que falta del lateral, resta caiguda al que seria l'interior de la cambra funerària. Amb això podem dir que del megàlit en resten sis lloses, tres a la cambra, i tres a l'exterior d'aquesta.

Extret de les fitxes de Luis Millán

D'altra banda, en Millán li atorga un túmul de 7 metres de diàmetre, per poc més de 10 centímetres d'alçada conservada.

L'excavació efectuada l'any 1999 per Zumalabe fou produïda només per comprovar el seu caràcter megalític... igualment, en ella, no aparegué res de material de l'època.

Tot seguit, caminem pel corriol fent-nos tota la plana cercant sepulcres. A mig camí, passem pel costat d'un tarter, que ens mirarem més tard; ara anem a la recerca de lloses, o dels típics pals senyalitzadors que posen a Euskadi. Al final de la plana, tot girant un xic a la dreta pel petit desnivell existent, trobem Berrozpin I.

Sepulcre descobert l'any 1990 per Jacques Blot. No ens consta cap tipus d'excavació arqueològica, però l'any 1999, en feines de neteja i conservació de l'espai, s'hi va trobar un fragment d'indústria lítica sense determinar.

El seu estudi determina dues lloses, una d'elles, la que és clarament visible, amida 1.98 metres de llarg per 0.50 d'alt, i consta d'un gruix de 40 centímetres. L'altra, molt més baixa, pot passar desapercebuda (a la foto es veu darrere un bri de gespa). Resta col·locada com si fos la capçalera de la cambra funerària i fa 63 centímetres de llarg, 18 d'alçada i 10 centímetres de gruix.

Extret de les fitxes de Luis Millán

El túmul del sepulcre és de 6 metres de diàmetre i la seva alçada varia entre 10 centímetres a la banda sud, i els 60 que té als laterals.

Visitades les antigues pedres que queden visibles del sepulcre, anem a veure el II de la necro, que es troba a 30 metres pendent avall de l'I, i del que sí que es veu ben poc... nosaltres només  vam veure una certa elevació del que seria el túmul, del que es veu sobresortir un o dos rocs (que no sabem si formen part del sepulcre o no), el que sí és segur és que realment és això, ja que hi ha el típic pal senyalitzador basc del sepulcre.

Però revisant el web d'Aranzadi i la fitxa de Millán, hem descobert que en realitat hi ha dues lloses arrenglerades, però de fet, un dels autors que hem anomenat, ja diu que la separació que hi ha entre elles es tant minsa que no el considera dolmen... ni tant sols cista, però que s'hauria d'excavar per confirmar el possible jaciment.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Veient la planta presentada per Millán, el localitzem a les fotografies que vam fer al túmul.

Fou localitzat per Iñaki Gaztelu Iraundegi el 24 d'octubre de 1998, tot i que oficialment fou el 1999 per Fran Zumbalabe Makirriain, en desbrossar el lloc per a fer-hi la zona d'esbarjo que hi ha a dia d'avui.

De les dues lloses que es documenten, en sabem que la primera fa 70 centímetres de llarg per 25 d'alt i que té un gruix de 20 centímetres; pel que fa a la segona, Millán documenta una llargada de 50 centímetres per una alçada de 20 d'alçada i 15 de gruix. La poca alçada de les lloses, i el fet de que no es trobin centrades a l'obra tumular, fa que passin, com ens va passar a nosaltres, desapercebudes.

Imatge extreta de l'estudi de Luis Millán

Amb el permís de Millán, inserim una fotografia del seu estudi, on es veu molt millor el suposat sepulcre prehistòric.

A banda, podem dir, que el descentrat sepulcre, es troba en un túmul 8 metres de diàmetre per 40 centímetres d'alçada.

A uns metres d'aquest, trobem el sepulcre de Berrozpin IV, és el tarter que hem vist abans. De fet, en aquest tarter es documenten dos megàlits, el número IV i el número V de la necro. El IV és un pèl més evident que el V, amb unes lloses visibles, que serien part de la cambra funerària.

El dolmen fou descobert l'any 2011 per Manu Ceberio Rodríguez i Jesús Tapia Sagarna, i excavat per ells mateixos els dos anys posteriors.

Segons Aranzadi, les feines que s'han dut a terme al megàlit aporten unes dimensions de la cambra sepulcral de 1.75 de llargada per 0.75 metres d'amplada, en la qual no s'hi va trobar res de res. Es documenta, això sí, un enllosat al sòl del sepulcre.

Millán també ha fet la seva fitxa, donant les dimensions de cada llosa, i afirmant que el túmul de la tomba és de 6 metres de diàmetre per una alçada mitjana que oscil·la entre 10 i 20 centímetres. També a la banda nord del túmul, s'observa una llosa que podria haver estat la coberta.

Extret de les fitxes de Luis Millán

A l'altre costat del túmul, hi ha el sepulcre número V, que realment costa prou més veure quelcom, però bé, ens fa la sensació que es troben tots dos de nou en excavació, o una certa rehabilitació, aviam què surt... el IV, personalment fa bona pinta!!

Aquí tenim el V, compartint túmul amb el IV. Aquest fou descobert l'any 2013 per Manu Cebeiro Rodríguez i Jesús Tapia Sagarna, pel que pensem que el van localitzar excavant el IV.

Sense arqueòlegs, nosaltres no el veiem, tan sols ens sobta la desproporcionalitat tumular, i més tenint en compte la ubicació del IV dins d'aquesta. No ens consta cap dada, ja que es troba en procés d'excavació des del 2013.

Com a última dada, direm que tots els sepulcres d'aquesta necròpoli són datats del Neolític final.

Tornem al cotxe i ens dirigim a visitar la cista de Langagorri (zista de Langagorri en euskera, que és l'únic sepulcre de l'estació megalítica d'Igoin-Akola que veiem avui), a la que arribem tot desfent el camí fins la GI-2132. En arribar a ella, la seguim 3.3 quilòmetres, trobant en aquest punt, a la dreta de la carretera, la cista de Langagorri. Nosaltres vam aturar el cotxe a un camí que hi ha poc després del megàlit i que va a Landarbaso.

El megàlit fou descobert per Xabier Peñalber Iribarren l'any 1982 i excavat per ell mateix anys més tard, en concret del 4 al 21 de setembre de 1998. De fet, en Xabier el considerava un menhir, però, quan va començar a excavar, va veure que no era pas un monòlit, si no que es trobava davant d'una antiga tomba datada a l'Edat del Bronze antiga.

La llosa de la cista que podem observar amida 1.80 metres de llarg per 1.05 d'alt, i té un gruix màxim de 30 centímetres. Té gravada una creu de Malta.

A l'excavació, van sorgir diversos elements de l'aixovar funerari, dels que en destaquen:

  • 1 làmina de sílex.
  • 2 fragments de làmina del mateix material.
  • 10 ascles de sílex.
  • 4 denes de collaret, 2 d'elles metàl·liques i 2 lítiques.
  • 1 dent humana.
  • 20 trossets de vidre de roca.
  • 2 espirals d'or.
El fet de trobar les dues espirals és el que confirma el seu ús al Bonze antic. I Aranzadi és el que diu que aquest monument fou bastit en aquesta era. Però, no es descriu res de la seva estructura megalítica.

Luis Millán aporta un dibuix en planta de la cista.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Des d'aquí, visitem un proper sepulcre, una nova cista, la cista Mariola. Per arribar-hi, és ben fàcil, només hem de desfer el camí que acabem de fer 1.5 quilòmetres, on hi ha un restaurant a mà esquerra, que de ben segur ja hem vist abans. Allà girem molt fort a l'esquerra emprenent el carrer Landarbaso Bidea (un altre tram... es troba per tot arreu, aquest camí), que t'apropa, en 350 metres, a la cista, que queda en l'arbrat que hi ha entre el carrer i la carretera.

Va ser descoberta per P.M. Soraluze l'any 1919, però va restar en l'oblit fins que Manu Cebrerio Rodríguez, l'any 2008, el va retrobar... el va excavar aquell mateix any i el següent.

La llosa que resta visible amida, segons Millán, 1.20 metres de llargada per un gruix de 23 centímetres, i sobresurt del sòl 35 centímetres.

Extret de les fitxes de Luis Millán

L'altre gran roc que es veu dempeus al costat no deixa de ser una antiga fita de terme.

Només sabem que, a la seva excavació, van sorgir un seguit de restes lítiques prehistòriques al nivell del pedruscall del sepulcre, i fragments de sílex. Es documenten:

  • 1 fragment de làmina de sílex.
  • 3 ascles del mateix material.
I al nivell inferior del sepulcre, es va trobar 1 nou fragment de sílex.

Aquest sepulcre també és datat a l'Edat del Bronze, segons Aranzadi.

Ara ja comença a ser hora de dinar... escollim una sidreria propera utilitzant el mòbil, i traçant el camí ens adonem que passem al costat dels cròmlecs d'Ermañalde, on fem aturada per visitar-los. Es localitzen tot anat pel camí de Manixene Bidea, on deixem el cotxe en un triangle d'aquests per facilitar les direccions dels automòbils. A peu, seguim pel camí, que comença a Manixene Bidea i al poc ens trobem un botador que ens dona accés al bosc de la dreta, i en uns 40 metres arribem als cròmlecs.

D'aquest grup de tres cròmlecs tumulars, només en resten visibles dos, l'A i el B, el C resta amagat al costat del B.

Van ser localitzats el 23 d'agost de l'any 2000 per Luis Del Barrio Bazaco i Iñaki Gaztelu Iraundegi. D'ells, no es documenta cap tipus d'excavació.

El cròmlec A, l'anomenat en moltes webs com a 1, fa 7.50 metres de diàmetre, i el túmul contingut arriba a una alçada de 80 centímetres.

I seguim pel seu germà, que es troba a tocar de l'A.

Aquest té un diàmetre de 5.50 metres i arriba a una alçada màxima de 0.50 metres. Segons Millán, aquest cròmlec tumular consta d'una doble corona que, in situ, no vam veure, però als estudis que hem pogut accedir es veu clarament.

El cròmlec C o III, no us molesteu perquè no el veureu. Segons els estudis en els que ens basem, aquest és secant amb el B; de fet, s'insereix a ell prop d'un metre i només en resten uns pocs rocs que queden coberts per la vegetació de la dreta del B, tal i com està llançada la fotografia.

Inserim la planta del jaciment segons Millán, per a que ens puguem fer una idea de la seva posició geogràfica.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Al dibuix de Millán, es veu el tercer cercle, molt deteriorat, al costat del B, i tocant l'aflorament rocós que hem trobat referenciat a diversos estudis.

Segons Millán, aquest cròmlec abasteix 7 metres de diàmetre i consta de 45 centímetres d'alçada.

Ara sí, ja podem anar a menjar.

Després del... per dir-ho així MOLT interessant menú sidreria, anem a veure un proper cròmlec tumular, el d'Arreginea. Es localitza al camí Ermita Bidea, carrer que surt al davant d'un bar, que fa cantonada amb el carrer Santio Zeharra Kalea. Aquest el trobarem fàcilment seguint el camí Manixene Bidea uns 200 metres, lloc on desemboca a un altre camí asfaltat, en el que girem cap a la dreta i en uns 150 metres, la pista, passa a ser el carrer Santio Zeharra Kalea. Allà, al principi del carrer, veurem el bar, i el camí asfaltat que surt davant d'ell. Als pocs metres d'anar per aquest camí, veurem una porta metàl·lica a l'esquerra (crec que és una casa rural o quelcom així), que és per on vam sortir de visitar el monument... per entrar vam seguir pocs metres més amunt i vam emprendre un corriol que s'endinsa al bosc de l'esquerra.

Aquest majestuós i important cròmlec fou descobert el 1994 per Maite Izquierdo Marculeta, i no sé per què, no ha estat excavat fins ara, i això que realment és prou impressionant... no ho entenc.

El cròmlec en sí amida, segons Millán, 9.50 metres de diàmetre, delimitat tot ell per una cinquantena de monòlits fent d'anell peristàltit, alguns d'ells prou grans... arriben a una alçada màxima de 80 centímetres. Aquests, a banda de fer d'anell, també farien funció d'estela. L'obra tumular arriba aproximadament al metre d'alçada.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Tot i que, com hem dit abans, no ha estat mai excavat en la seva totalitat, sí que ha rebut diverses campanyes d'excavació per cata, i en elles va sorgir una destral de pedra polida, i una làmina de sílex, sense retocs, però amb signes evidents de treball.

Jesús Altuna Etxabe, Luis Del Barrio Bazaco i Koro Mariezkurrena Gastearena, a la seva carta arqueològica, no ho dubten i el col·loquen temporalment a l'Edat del Ferro.

I per últim, anem a visitar el menhir de la necro d'aquest matí, el menhir de Txoritokieta, que l'hem deixat de banda aquest matí sense voler. Per arribar, tornem a la zona de la necro, però aquest cop, on abans hem girat la tercera a l'esquerra, seguim rectes fins que s'acaba la pista asfaltada, en una altra un xic més ampla. En aquest punt, girem a l'esquerra i seguim rectes uns 300 metres fins a trobar una zona habilitada per deixar cotxes, al costat de la plana on es troben els megàlits de Berrozpin.

A peu, ens endinsem per un camí que va en direcció a aquesta esplanada, però no ens aturem a la plana, seguim rectes i deixem també de costat el desviament que baixa cap al dolmen d'Aitzetako Txabala. Quan portem uns 350 metres de camí, veurem a la nostra dreta un corriol costerut que s'enfila per la muntanya. Tenim dues opcions: o prendre aquesta drecera o seguir rectes pel camí i fer més volta, però molt més pla. Nosaltres vam prendre la primera opció per anar i vam tornar pel camí. Com dèiem, ens enfilem pel corriol fins que aquest mor a un altre (fem uns 100 metres) i anem cap a l'esquerra. Una mica més endavant, a la nostra dreta, però dins dels camps conreats, veurem el menhir de Txoritokieta (per a passar la tanca, disposem d'un botador molt a prop del megàlit).

El monòlit va ser descobert el 15 de febrer de l'any 1981 per Antonio Millán Guerrero i Violeta San Emeterio Alocén.

Segons Luís Millán San Emeterio, aquest menhir fa 2 metres d'alçada, i té una amplada d'1 metre a la banda inferior, i 0.70 a 1.5 metres del sòl. Té un gruix d'entre 0.15 i 0.25 metres.

A la cara que queda a la banda sud del monòlit, hi ha gravada una creu de 35 centímetres de llarg per cada línia. A l'altra cara, trobem un nou gravat que podrien ser, segons Millán unes lletres del segle XV.

Extret de les fitxes de Luis Millán

A dia d'avui, no es documenta cap excavació.

Com a dada curiosa, dir que tot el que hem visitat avui és de l'estació megalítica de Txoritokieta, menys la Cista de Langagorri, que és de la d'Igoin-Akola, que visitarem un altre dia. 

Bé, donem la ruta d'avui per acabada que déu n'hi do... i això que hem començat el dia equivocant-nos de camí. Demà més!!

Nota: Després de la publicació d'aquesta entrada, hem rebut un correu d'Iñaki Gaztelu on ens dona alguns detall del descobriment de diversos megàlits d'aquesta entrada. Podeu llegir-lo a l'apartat de comentaris, a la part inferior de l'entrada. 


Coordenades UTM(ETRS89):

Aitzetako Txabala: 30T 587835 4793770
Berrozpin III: 30T 587863 4793832
Berrozpin I: 30T 587749 4793880
Berrozpin II: 30T 587766 4793859
Berrozpin IV: 30T 587788 4793860
Berrozpin V: 30T 587789 4793859
Cista Langagorri: 30T 588211 4791024
Cista Mariola: 30T 587995 4791919
Cròmlec d'Ermañalde A: 30T 586917 4791145
Cròmlec d'Ermañalde B: 30T 586910 4791149
Cròmlec d'Arreginea: 30T 586548 4791287
Menhir de Txoritokieta
30T 587616 4793492

2 comentaris:

  1. Ermañalde son tres cromlechs todos ellos denunciados el mismo día.
    Berrospin III cuando lo denuncié, localizado con mi mujer Miren Karmele Manzanas Hidalgo, lo denominé Berrospin II, porque hasta entonces sólo era conocido Berrospin I, de Blot, como el túmulo, así lo denominé, Berrospin III, también con mi mujer, ahora denominado Berrospin II. Para cuando Zumalabe los denunció ya conocían en Aranzadi mi denuncia, pero se quedó en el fondo de un cajón, o no lo encontraron. Casualidades las hay como que hoy he estado visitando los dolmenes de Berrospin y Aitzetako Txabala, el cual se ha librado de la caída de un árbol, muy próximo a él; hace unos años le cayó un árbol encima rompiéndole la cubierta.Sobre Berrospin IV y V decir que ya antes los denuncié pero se les olvidó, claramente, anotarlo.
    Salut. iñaki,k.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchas gracias por la información Iñaki, haremos referencia a tu comentario al final de la entrada.

      Elimina