Pàgines

diumenge, 29 de desembre del 2024

Necròpolis, poblats i pintures a Caspe i Alcañiz II

Comencem la ruta d'avui anant a visitar una necròpoli ibera, la de la Loma de los Brunos, situada al terme municipal de Caspe, a la comarca del Bajo Aragón-Caspe, a Zaragoza.

Des de Fabara, Favara de Matarranya en català, on érem allotjats, emprenem per l'A-2411 travessant el riu Matarranya i seguint la carretera 1.6 quilòmetres, fins a arribar a una illa en la què girarem a l'esquerra per l'A-1411. Seguint-la 7.2 quilòmetres, arribem a una altra illa en la què sortim per la primera escapatòria, anant ara per l'A-221, continuant per ella 16.3 quilòmetres. En aquest, punt veurem un desviament a l'esquerra cap a Miraflores i Zaragoceta, pel que seguim 11 quilòmetres més, fins al final de la carretera, lloc on has de decidir si dreta o esquerra, nosaltres girem a la dreta per la CHE-0901, seguint els senyals indicatius cap a La Loma de los Brunos, El Cascarujo i Alcañiz. Seguim aquesta nova carretera 3.5 quilòmetres i emprenem a continuació per un ampli camí sorrenc que surt a mà esquerra. 600 metres més tard, girem a la dreta per una altra pista, per la que avancem tot rectes 2.3 quilòmetres fins trobar un desviament a l'esquerra, punt on deixem el cotxe.

Ens posem a caminar per aquest desviament uns 170 metres més per a arribar a la base de la Loma de los Brunos, un petit tossal d'uns 375 metres on hi trobarem el poblat i la necròpoli que reben el topònim de la localització com a nom.

Pujant al cim del petit turó, trobem la bonica i restaurada necròpoli que consta de 18 túmuls documentats. També hi ha informació d'un parell més, a uns 150 metres al sud del poblat, que han estat destruïts, i de tres més a l'est del poblat, un dels quals queda sovint inundat per l'embassament i també un altre als peus del poblat que també queda remullat cada poc.

Tant la necròpoli com el poblat associat van ser descoberts per Manuel Pellicer, arqueòleg de Caspe, el 29 de desembre de l'any 1958, amb la companyia de Marceliano Pérez, J. Manuel Navarro i Jesús Jiménez.  Anys més tard, el 1980-1982, el professor Jorge Eiroa va dur a terme diverses campanyes d'excavació, tant al poblat com a la necròpoli.

La necròpoli es troba tota senyalitzada i seguint pel cim del puig vas veient les tombes, que resten datades, segons "Iberos en Aragón", entre els segles VII i VI a.n.e., al que denominen com a Ferro final - Iber antic. A l'excavació i posterior restauració, van sorgir les urnes o vasos que contenien les restes incinerades dels inhumats i els aixovars corresponents.

.

Aquests túmuls amb cista mesuren entre 3 i 4 metres de diàmetre sent circulars, tots menys un que és de planta quadrangular.

Cal fer especial menció del número 10, que es troba en posició dominant, essent de grans dimensions, i construït a raó de rocs treballats creant cercles concèntrics esglaonats amb la cista a l'interior, aquesta amb unes lloses prou imponents comparant-les amb la resta.

Ara inserim una imatge extreta del web de "Cultura de Aragón", amb la planimetria del jaciment.

Extret del web de Cultura de Aragón

A aquesta alçada de la necròpoli, baixem uns metres del cim, on veiem un altre túmul, i seguint un desdibuixat corriol arribem al què pensem que són les minses restes del poblat de la Loma de los Brunos. Aquest poblat, com ja hem dit, fou descobert per Manuel Pellicer l'any 1958, i, seguint el seu estudi, es tracta d'un poblat bastit al Bronze final - Ferro inicial, segons ell de cap el 1500 a.n.e., i que va perdurar fins al 500 a.n.e.

A casa, però, hem vist que vam errar en l'orientació segons el que hem vist a l'estudi de Pellicer, perquè és al turó de just l'altre costat de la necròpoli, el que ve després del túmul I i II, a l'est de la necròpoli. Quan tornem per la zona, ja ens hi acostarem.

Tornem al cotxe i ens dirigim a visitar les pintures del Plano del Pulido, que les trobarem tornant enrere pel mateix camí per on hem vingut uns 850 metres. A aquest punt, veiem a la nostra dreta una caseta i de darrere d'ella surt un caminoi que s'enfila pel turó i que al poc té unes escales metàl·liques que duen a les pintures, que resten "protegides" i engabiades.

El millor de tot és que, a més, la tanca està tancada amb clau (quin sentit tindria la tanca si no ho estigués?) i les pintures són a la banda oposada a l'escala, pel que no és possible veure-les des de la porta. Hem de dir que vam contactar amb l'oficina de turisme de Caspe abans d'anar a veure-les i ens van dir que, actualment, no disposen d'horaris de visites per a aquestes pintures perquè l'oficina de turisme es troba a 20 quilòmetres de les pintures i no disposen de cotxe per a que algú vagi a obrir i tancar. Sincerament, sent el segle XXI on les tecnologies ens han envaït, trobem completament incoherent que es publicitin les pintures com a atractiu de la zona, amb el seu fulletó i tot, però no sigui possible veure-les després de fer la quilometrada per a visitar la resta de jaciments. Sabem d'altres llocs que pots aconseguir la clau d'accés d'alguna altra manera... però bé, no serem nosaltres qui els donem la solució. Evidentment, la possibilitat de saltar la porta es podria plantejar, però no és fàcil fer-ho (per això s'ha col·locat) i no és gens segur, així que ens quedem amb aquesta frustració.

Per sort, el nostre amic Manolo (Manuel Lara) va tenir més sort a la seva visita i ens ha enviat unes fotografies del jaciment on podrem admirar aquestes pintures d'estil art rupestre llevantí, que, segons el plafó són amb total seguretat anteriors al 5000 a.n.e.

Foto de Manuel Lara

Aquest jaciment, descobert l'any 1983 per un veí de Caspe, està inclòs com a patrimoni mundial de l'art llevantí i consta d'un cérvol com a dibuix principal, que és el que està més ben conservat, i sota d'ell s'observen restes de fins a 4 cèrvids més.

A la següent imatge, podem veure una cérvola, de la que es veu prou bé el contorn, i darrere seu es veuen unes cames més petites que, segons els estudis, són pertanyents a un altre cèrvid, aquest petit. I a la cantonada superior esquerra, es veu una corona d'un altre mascle adult.

Foto de Manuel Lara

Darrere, hi ha una figura antropomorfa que podria ser un arquer segons hem  llegit.

D'aquí, anem a veure els jaciments d'El Cascarujo, de nou conjunt de necròpoli i poblat. La necròpoli ens va semblar totalment impressionant, de l'estil a la Loma de los Brunos però amb més túmuls, més junts i bastits sobre dues terrasses d'un mateix tossal, en una ubicació espectacular.

Arribarem als jaciments tot anant per la pista tot rectes uns 2 quilòmetres, fins a topar amb la CHE-0901, a la que girem a l'esquerra i la seguim tot rectes 5.4 quilòmetres. En aquest punt, surt un camí vers la nostra dreta que agafarem continuant uns 200 metres, on, de nou, trobarem un camí a la nostra dreta, lloc on deixem el cotxe. A peu, seguim el camí uns 200 metres més, punt on aquest s'enfila al tossal per unes escales que ens deixen a la part alta, amb una de les terrasses a mà dreta i una altra a mà esquerra.

La primera publicació del jaciment complet es remunta al 1920, quan Vicente Bordavíu va excavar part del poblat i les necròpolis. Posteriorment, el 1931, ho feu el francès Adrian Bruhl. Ells documenten 47 túmuls, la majoria de cista excèntrica i circulars, d'entre 4 i 6 metres de diàmetre, tot i que, avui en dia, n'hi ha molts més de documentats. Dir que segons el web del catálogo cultural del Bajo Aragón, tant el poblat com la necròpoli són pertanyents al Ferro-Iber, vers els segles VII-V a.n.e. 

Com podem veure a la imatge de sota, l'any 2011, s'havien descobert 5 zones de necròpolis d'El Cascarujo, amb quasi un centenar d'enterraments documentats, però són bastant més complicades d'accedir i no estan restaurades. Quan tornem a la zona, ja les intentarem anar a visitar. Als estudis als que hem pogut accedir, fan molta comparativa amb el jaciment del Coll del Moro a Gandesa, més que res per la quantitat de necròpolis associades al poblat.

La següent imatge és extreta de la acta del II congrés internacional d'Ibers del Ebre. Editada per la Universitat Rovira i Virgili, l'ICREA/ICAC, el Consorció Patrimonio Ibérico de Aragón, el Gobierno de Aragón, la Universitat de Toulouse-CNRS i la Universitat de Barcelona.

Extret de Iberos del Ebro 

Bé, com dèiem, en arribar a la part alta del tossal, girem a la nostra esquerra i tot seguit trobem el sector IIA de la necròpoli d'El Cascarujo, que és realment impressionant, ja que consta de 25 obres tumulars, totes localitzades a la plana, de la que no queda gaire espai sense utilitzar.

La majoria d'aquestes obres tumulars són de cista excèntrica, tot i que també hi ha alguns "loculi" i cista perifèrica, com la de la fotografia anterior.

D'altra banda, quan es va excavar, es van trobar la sorpresa que, tot i que eren espoliades d'antic, en diverses de les obres, s'hi havien deixat la meitat de les restes o encara restaven intactes, fet que va ajudar al seu estudi. Cal dir que va sorgir gran quantitat de restes ceràmiques al voltant de certs túmuls, així com al túmul 18, que aparegueren fragments ceràmics sota el sòl de la cista.

També en aquesta excavació, es va veure que, a certs túmuls, se'ls havia fet un treball d'adequació del sòl abans de fer l'obra. També es van observar diverses taques negres de cendra, i un túmul, el número 7, en el que es va descobrir la superposició de fins a 5 obres tumulars.

Agafem com si tornéssim al camí per on hem arribat, però no l'agafem i seguim rectes pel cim del tossal. Aquest camí gira cap a la nostra dreta i, de cara, ens trobem amb dos túmuls la mar de bonics.

Un d'ells de planta quadrangular, que, personalment, ens va semblar preciós.

Aquests dos queden just a sota del poblat i, de fet, arribem a les restes d'aquest seguint un corriol que s'enfila pel fort pendent del turó.

Aquí inserim una imatge de la necròpoli des del poblat.

Comencem la visita al poblat, que no ha estat rehabilitat, però que es troba en un estat acceptable, tenint present els anys que té, ja que, com la necròpoli, és datat vers el Ferro final - Iber antic, entre els segles VII i V a.n.e., i, segons la Universitat Rovira i Virgili, amida 1290 m² entre les dues plataformes on es troba bastit.

Presentem la planimetria que descriu la mateixa Universitat.

Extret de Universitat Rovira i Virgili

Nosaltres vam visitar el sector 5, que és el de l'agrupació d'hàbitats, però el poblat és molt més interessant, sobretot defensivament parlant. Explicarem el poblat tot seguint els sectors que hi ha diferenciats segons la Universitat.

El sector 1 podria haver estat un punt de control del poblat, de fet, és el que es creu tot i que, degut a la forta erosió que ha patit, no en resta cap estructura documentada i només s'hi ha trobat gran quantitat de restes ceràmiques. Si ho pensem, tal i com diuen els de la Universitat Rovira i Virgili, aquest lloc controlava l'únic punt d'accés pla fins al sector 5, un estret passadís natural al nord del sector 3, que connectava els sectors 2 i 5.

En el 2, no saben exactament què hi havia degut a la gran erosió que ha patit, però amb la quantitat de pedres que hi ha, els de la Universitat Rovira i Virgili no descarten que hi hagués algun tipus d'estructura defensiva i un possible fossar avui en dia colgat.

Al ja anomenat sector 3, s'hi han trobat diverses cassoletes, tot i que, de nou, la forta erosió patida tampoc no ha deixat cap resta de sistema defensiu. Per experiència, diríem que segur que hi havia quelcom defensiu de control del passadís natural, igual que al sector 2.

Passem ara al sector 4, que és molt possiblement el lloc on es va crear el poblat inicialment, segons Bruhl, cap al Bronze final - Ferro inicial. Hi ha, com podem veure a la planimetria de dalt, tres estances que ocupen un espai de 15 metres de llarg per 4 d'amplada conjuntament, gairebé ocupant tota l'amplada del puig. Ens trobem davant del lloc més fàcilment defensable del tossal i amb més control visual. A més, la construcció de les estances no és casual, ja que la paret feia de mur defensiu i la seva llargada deixava un pas molt estret des de la plataforma.

El sector 5 és el lloc més fàcilment admirable, ja que és l'espai que ocupava el poblat, degut al creixement que va patir. Realment, no sabem exactament que és tot el que veiem, però òbviament aquesta estructura circular no és una construcció natural.

L'urbanisme d'aquest poblat sembla que sigui a raó de 4 unitats de cases a diferents alçades i dos carrers centrals, però Bruhl només el va delimitar, no va excavar les cases per a obtenir una cronologia exacta, i s'han trobat diversos murs inconnexes al conjunt de cases A i C, que, molt possiblement, pertanyen a diverses actualitzacions del poblat.

L'estudi al què hem pogut accedir descriu ràpidament aquest conjunt residencial dient:

  • Conjunt D: 6 estances en 300 m².
  • Conjunt A: 10 estances en 225 m².
  • Conjunt C: 6 estances en 400 m².
  • Conjunt B: 4 estances en 250 m².

El sector 6 és el que es troba més a l'extrem del tossal, on s'han trobat dues plataformes, també a diferent nivell, on és factible la seva utilització; de fet, a una d'elles, la inferior, Bruhl, va localitzar una casa i hi ha diverses restes més i quantiosos fragments ceràmics. L'altra, la que es troba un xic més elevada, és una part planera que va vorejant el sector 4.

I ja per acabar, tenim el sector 7, del que no hi ha una clara evidència de que s'hagués utilitzat, tot i que geològicament és possible. Això sí, l'espai útil enganxat al cordó muntanyós dels cims dels turons és molt petit, sobretot si el comparem amb el sector 5 annex.

Per acabar amb el poblat, podem dir que, segons la Rovira i Virgili, la ceràmica recuperada permet assegurar que aquest poblat fou utilitzat vers l'Edat de Bronze final (vers el segle VII a.n.e.). Aquí se'ns han creuat el cables, segle VII Bronze final? Suposem que és sense l'adequació cronològica proposada per Josep Tarrús i Enric Carreras vers els estils ceràmics i de més a Catalunya. Utilitzant-lo, tiraríem uns 500 anys enrere, que ja concorda amb el què, a dia d'avui, contemplem com a Bronze final, el 1200 a.n.e.

També dir que es documenta la muralla del poblat.

Baixem del poblat per on havíem vingut, tornem al cotxe i anem a dinar al poble de Caspe. Després de dinar, emprenem de nou el cotxe amb la intenció de visitar un altre poblat, el de Rocatallada o La  Tallada, al que arribarem tot sortint del poble per la N-211 direcció Alcañiz i, a uns 650 metres, veurem un desviament a la dreta on està indicat La Tallada. Seguint per aquesta ampla pista, arribarem a l'antic poblat en uns 12 quilòmetres. No està gaire ben senyalitzat, així que aneu mirant el GPS.

Es tracta d'un preciós poblat iber que fou descobert per Santiago Vidiella, i que va ser construït, com la gran majoria de poblats prehistòrics i protohistòrics, aprofitant un espai natural que aportava gran visibilitat, defensa tàctica, proximitat a l'aigua, etc. Però en aquest, el de proximitat a l'aigua és, com a poc, curiós, ja que no hem trobat l'evidència de cap riu al lloc. Sí que hi ha un corriol d'aigua a més d'un quilòmetre a l'est, però dubtem que construïssin més d'un quilòmetre de canalització per tenir un accés directe d'aigua. També podria ser que, en aquell moment, hi hagués un altre riu o rec més a prop. La veritat, no ho sabem.

Imatge creada a partir de Google Maps

Però bé, tot i que per aquesta gent 1 quilòmetre era com per a nosaltres anar a llençar les escombraries, el que sí que sembla més evident és que, per a l'aigua de consum quotidià, es deuria utilitzar l'existent a una probable bassa aprofitant la mateixa depressió natural que hi ha dins el poblat.

Extret de Iberos en Aragón

Com podem veure a la fotografia de dalt, com a bon poblat iber es troba al cim d'un turó, amb la depressió que comentàvem a la part central. Si ens fixem a la part sud, encara a la part alta del turó, es veuen dos apilaments rocosos que eren dos murs exteriors i després venia un fossar i la muralla final, mentre que, a la banda més al nord, hi havia una imponent torre defensiva rectangular més un altre fossar també excavat a la roca.

Creiem que a l'oest era defensa natural amb el mur on es repenjaven les cases del poblat i a l'est no ho tenim clar del tot. Hem trobat una maqueta a un blog que tampoc és que ens tregui de molts dubtes, però bé.... L'autor del blog diu que l'ha extret d'un lloc web que es diu maketek, però no l'hem aconseguit trobar.

Extret d'arqueolugares.blogspot.com

Creiem que deuria d'haver-hi alguna torre defensiva per flanquejar l'accés final a les estances del poblat, igual que al vessant més sud del jaciment, i alguna zona més, però no hem trobat cap informació d'això, és més que res, el que creiem per l'experiència en poblats ibers fortificats.

Un cop explicat el complex jaciment, dir que nosaltres vam entrar per la part d'estances que es troben més a l'oest, aquí veiem la part est i la depressió central a la seva esquerra.

Mirant cap al nord des d'on som, veiem el conjunt d'estances de la part superior i al final les restes de la torre amb el fossar nord del jaciment.

Seguim caminant direcció la torre del poblat i, al poc, ens trobem el que ens va semblar un sistema de desaiguat, que creiem devia acabar a la bassa d'aigua, que es trobaria a la part central del poble, a la depressió que hem vist abans.

Continuem avançant fins a trobar-nos amb aquestes restes que dèiem de la imponent torre, que és de dimensions prou grans.

Per no parlar del seu gruix.

Seguim el camí, ara dirigint-nos a la part inferior del poblat i, en aquest moment, ens trobem amb una gran imatge de la depressió central. 

Al web de Patrimonio Cultural de Aragónes dibuixa una planimetria del poblat on apareixen diversos murs, un d'ells a tocar d'aquesta.

Extret del web de Patrimonio Cultural de Aragón

Avancem vers la part baixa del poblat, que realment és espectacular, on s'observa que el sòl rocós resta desgastat pel pas de gran quantitat de carros.

Acabem amb la visita del jaciment i també de la ruta d'avui amb la història documentada arqueològicament parlant que hi ha d'ell. Fou excavat parcialment entre el 1927 i el 1931 per Pérez Temprado, i Bosch i Gimpera, que excavaren la part superior i part del seu sistema defensiu. Sense dubte, ha estat excavat en més ocasions, però no sabem qui ho ha fet. Això sí, per les restes ceràmiques recuperades, podem assegurar que aquest poblat fou retallat a la roca i bastit vers el IV a.n.e. i utilitzat fins al segle I a.n.e., ja que també ha aparegut una moneda romana. En aquest moment, el poblat fou destruït i abandonat.


Coordenades UTM(ETRS89):

Necròpoli del Ferro-Iber de La Loma de los Brunos30T 749694 4558317
Pintures del Plano del Pulido: 30T 749265 4558540
Necròpoli del Ferro-Iber del Cascarujo sector IIA: 30T 746606 4554768
Necròpoli del Ferro-Iber del Cascarujo sector IIB: 30T 746543 4554747
Poblat del Bronze del Cascarujo o el Cabezo del Cascarujo: 30 T 746491 4554693
Poblat Iber de Rocatallada o  La Tallada: 30T 735442 4566992

divendres, 27 de desembre del 2024

Poblats, pintures rupestres i sepulcres al Matarranya I

L'estiu del 2012, vam decidir conèixer el que tenim prop de casa, i què millor que gaudir d'aigües clares i fresques com les del Matarranya. Així doncs, agafem el cotxe decidits a passar cinc dies pel que els catalans i alguns aragonesos denominem com La Franja (de fet, els noms dels pobles, els rius i gairebé tot són en català i castellà oficialment i la gent parla en les dues llengües).

Després de visitar diversos pobles, rutes pels rius Matarranya i Ulldemó, amb bany inclòs, decidim fer un dia més cultural i cercar un xic de la prehistòria de la comarca, i, des de Vall de Roures / Valderrobres, que és on ens trobàvem allotjats, ens dirigim per l'A-231 direcció Tortosa, en la qual agafarem un desviament a l'esquerra indicant l'A-1413 que porta a Calaceit / Calaceite passant per Queretes / Cretas. Poc abans d'arribar al poble, veurem a l'esquerra la indicació del poblat de San Antonio i de l'ermita de San Cristóbal.

En la fotografia superior es pot veure part del poblat iber de San Antonio en primer terme i, en un segon, a la muntanya del davant, la gran ermita de San Cristóbal.

A la inferior, es pot veure l'estructura de part del poblat que ha estat mig reconstruït.

Les primeres excavacions de San Antonio són de Juan Cabré el 1902-1903, seguides per les de Bosch i Gimpera el 1915. Aquestes excavacions constaten que el poblat consta de dues etapes d'ocupació, ja documentades per Bosch i Gimpera el 1916. La primera és dels segles V - IV a.n.e., que ocupava només la part superior del turó; i una segona al segle III a.n.e., en la qual es va ampliar molt el poblat i es va construir una muralla amb diverses torres defensives i, fins i tot, una espècie de cisterna tipus bassa per a la recollida de l'aigua de pluja. A la part inferior del poblat, s'ha pogut constatar que les cases eren de dues altures, aprofitant el desnivell de roca.

L'abandonament del poblat fou causat, segons diuen els experts, per la conquesta romana, que en aquest punt geogràfic va ser cap el segle II a.n.e.

Hem trobat aquesta idealització al web d'iberosenaragon, i molta informació arqueològica del poblat, on es documenta gran quantitat de troballes iberes i d'importació, de les que no en farem menció perquè es faria inacabable. Però si que podem dir que inicialment l'extensió del poblat era d'uns 2000-2200 metres², amb un únic carrer central i una trentena de cases, i que després va ser ampliat fins a 3000 metres², per a la segona etapa d'ocupació.

Extret de: https://www.iberosenaragon.net/

Es tracta del poblat més important de la comarca del Matarranya, i hem cregut adient inserir una planimetria, a banda de la idealització, extreta d'un estudi de Pierre Moret, José Antonio Benavente Serrano i Alexis Gorgues, per Iberos en el Bajo Aragón.

Extret d'"Iberos del Matarraña"

A destacar de la planimetria, l'imponent sistema defensiu que disposava el poblat. Segons l'estudi al que hem het referència abans, a la primera fase d'ocupació, aquest assentament estava protegit per dues torres (números 29 i 81), tot i que algun autor n'identifica cinc més, entre les estances, sense aportar gaires criteris.

I veient la planimetria completa del poblat, barrejada amb la idealització, ens fa la sensació de que, amb l'ampliació, es va erigir una tercera torre i es va crear un altre pas vulnerable per als atacants en cas de voler accedir a la part més antiga del poblat. A banda, segons es dibuixa a la idealització, també s'afegeixen dues torres més als extrems del poblats, fortificant les noves estances construïdes vers el segle III a.n.e.

Tornem al cotxe i tirem per l'A-1413 un quilòmetre enrere direcció Queretes, punt on veurem la senyalització del poblat iber de Tossal Redó a mà esquerra, indicant 2.4 quilòmetresEns hi endinsem, però el primer que visitarem no és l'esmentat i senyalitzat poblat, sinó el recentment consolidat petit nucli iber de Vall o Val de Cabrera, que es troba a mig camí del Tossal Redó.

Per arribar-nos-hi, enfilem per la pista durant uns 750 metres, tot fent de camí dues corbes prou contundents. En aquest punt, aturem el cotxe i ens enfilem a la petita elevació que queda a l'esquerra del camí, i ja estem trepitjant el petit jaciment.

Concretament, es va publicar el dia 10 de març de l'any 2022, després d'una excavació parcial i posterior consolidació del jaciment. S'ha de dir que es creia que era un jaciment buidat d'antic, ja que es coneixia des de 1915, quan Bosch Gimpera, al comandament de l'Institut d'Estudis Catalans, el va localitzar i excavar. Com hem dit, es creia, ja que a la part no excavada pels catalans, van sorgir 1 molí barquiforme, un altre amb forat central, tots dos intactes, i també van sorgir trencats 5 molins més, una destral i una bola de pedra. Aquestes troballes resten dipositades al Museo de Teruel.

Segons Iberos en el Bajo Aragón, aquest poblat fou erigit a l'etapa ibera, vers els segles VII-VI a.n.e.

Tornem al cotxe i seguim tal i com veníem uns 150 metres més, trobant un camí vers la nostra dreta. Aquest ens portarà cap el poblat, ara sí, de Tossal Redó, a la part superior d'un turó.

Investigant, hem trobat que realment hi ha dos poblats, també ibers, de Tossal Redó. El Tossal Redó, que és el que es troba arreglat i explotat turísticament per la comunitat aragonesa, i un altre molt proper anomenat Petit Tossal Redó, que està en runes (podria ser que parlessin del de Vall de Cabrera). Ara, també hem trobat dos Vall de Cabrera (el gran i el petit). Sovint, en textos antics, els noms es canvien segons l'autor.

Urbanísticament parlant, és clavat al seu veí San Antonio a la primera fase, un carrer principal, amb les cases als dos costats. Aquest "només" té una cinquantena de cases i és datat del segles VII i VI a.n.e. Després de molt buscar, no hem trobat cap data d'abandonament del poblat, però amb la proximitat del poblat de San Antonio, jo diria que, poc a poc, els habitants van emigrar cap aquest, i més tenint en compte l'ampliació que aquest va rebre segles mes tard.

No disposem de més informació, ja que totes les dades que s'han pogut extreure del jaciment es troben incloses en un llibre editat pel Gobierno de Aragón, en dos volums, i no hem sabut trobar res d'informació del poblat, a nivell públic cercant per Internet. Ens quedem amb una planimetria del poblat que hem extret del web d'iberosenaragon.

Extret de: https://www.iberosenaragon.net/

Ja de tornada cap a Vall de Roures, parem a Queretes i agafem un camí de terra, però molt bo, que mena cap al poblat dels Castellans passant per les pintures rupestres del Gascons i la Roca dels Moros, i un túmul protohistòric.

Aquí veiem el Túmul.

Segons el planell que hi ha allà, és el túmul d'una cista ibera de tipus baixaragonès. D'aquest enterrament no havíem trobat cap referència, tot i que, ara, a 29 d'abril del 2025, en sabem el nom, és el túmul de la Bassa d'en Perler, però bé, només hem pogut saber això i que la tomba data del 500 a.n.e.

Seguim endavant i a mig camí, parem en veure el rètol de La Roca dels Moros. Sorpresa la nostra quan ens trobem això:

Clarament, les han arrancat. Bé, continuem el camí a peu, una mica emprenyats i a poca distància arribem a Els Gascons.

Buffff. M'emprenyo fent l'entrada del bloc, i ja fa anys d'aquesta ruta.

Investigant, hem trobat que aquestes pintures van ser venudes al Museu d'Arqueologia de Barcelona (actualment Museu d'Arqueologia de Catalunya, MAC), per a la seva conservació. Ja ho podrien haver venut als d'Aragó, que són d'ells. A més, a l'arrencament de la pedra del seu lloc original, les pintures dels Gascons van ser destruïdes parcialment.

Temps més tard, hem pogut admirar les pintures de la Roca dels Moros, que com hem dit abans, resten conservades al Museu d'Arqueologia de Catalunya.



Segons el mateix Museu, aquestes pintures són datables a l'Epipaleolític i el Neolític, vers el 10000 i el 5000 a.n.e.

Aquestes foren les primeres pintures identificades com a art rupestre Llevantí. El descobriment fou l'any 1903 per Joan Cabré, i fou venut a la Junta de Museus de Barcelona el 1918, per 14000 pessetes.

Però com no s'acaben de veure bé, tot hi haver retocat la llum i els contrastos de la imatge, inserim una reposició del dibuix original extret del web de Rock Art.

Extret de https://3dscanner.es/matarranya/

I també inserim la restitució de les pintures dels Gascons, també per Rock Art, que són datades de la mateixa època.

Extret de https://3dscanner.es/matarranya/

Per baixar-me una mica els fums, posaré unes pintures rupestres que vam veure dos dies abans, tot caminant pel Matarranya, són a mig camí entre Beseit i El Parrissal i s'anomenen La Fenellassa. Tranquils, no cal caminar des de Beseit, pots anar amb cotxe, al final hi ha una zona d'aparcament previ pagament.

Així doncs, caminem una estona, seguint els rètols indicatius cap al Parrissal, fins veure la indicació de La Fenellassa. Creuem el riu per un pontet rudimentari i admirem els grafitis rupestres.

Es veuen tres homes pintats en vermell, just a sota de la marca d'humitat de color negre. Realment, es veuen 8 figures i part d'una altra, però en fotografia és difícil de veure. S'ha de tenir en compte que aquestes pintures daten, per la seva morfologia, des del Neolític fins a l'Edat dels Metalls. I també inserim la restitució del jaciment segons Rock Art.

Extret de https://3dscanner.es/matarranya/

Ara sí, continuem fins al poblat iber d'Els Castellans. Aquest poblat m'agrada i això que no hi vaig arribar (em feia mal la cama en pujar un fort pendent que porta al poblat), però la Cris sí que va pujar.

I l'entrada al poblat és espectacular, bé, a mi m'ho sembla!

Aquest poblat va ser habitat entre la segona meitat del segle VI i el segle II a.n.e., i, buscant informació sobre ell, hem trobat que l'accés aquest fotografiat, no és l'accés principal, sinó la porta del darrere, que anava coberta per una porta de fusta; la principal donaria accés al poblat a través d'una rampa d'accés i una escala amb diversos murs esglaonats.

El poblat en sí no és gaire gran, uns 70 metres de llarg, per 30 d'ample, i la distribució urbana és idèntica als seus veïns, un carrer central amb l'accés a les estances a banda i banda. Ara, sobta la imponent muralla que arriba a mesurar 9.5 metres de potència, essent totalment massissa. Segons hem pogut saber aquest petit assentament no arribaria ni als 2000 metres², i molt possiblement només estaria habitat per la part aristòcrata de la societat de l'era.

Igual que el poblat del Tossal Redó, no hem sabut trobar res de res d'informació arqueològica detallada, però si sabem que fou declarat bé cultural d'interès a l'any 2001.

Ara sí, tornem al cotxe i anem a descansar a Vall de Roures, fent una volta pel poble.


Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat de San Antonio: 31T 263281 4543098
Poblat de Vall o Val de Cabrera: 31T 264699 4542759
Poblat de Tossal Redó: 31T 265520 4542970
Túmul de la Bassa d'en Perler: 31T 264355 4535915
Pintures de la Roca dels Moros: Museu d'Arqueologia de Catalunya, seu BCN
Pintures dels Gascons: Museu d'Arqueologia de Catalunya, seu BCN
Pintures de la Fenellassa: 31T 263946 4519666
Poblat dels Castellans: 31T 260617 4540124