Necròpolis, poblats i pintures a Caspe i Alcañiz II

Comencem la ruta d'avui anant a visitar una necròpoli ibera, la de la Loma de los Brunos, situada al terme municipal de Caspe, a la comarca del Bajo Aragón-Caspe, a Zaragoza.

Des de Fabara, Favara de Matarranya en català, on érem allotjats, emprenem per l'A-2411 travessant el riu Matarranya i seguint la carretera 1.6 quilòmetres, fins a arribar a una illa en la què girarem a l'esquerra per l'A-1411. Seguint-la 7.2 quilòmetres, arribem a una altra illa en la què sortim per la primera escapatòria, anant ara per l'A-221, continuant per ella 16.3 quilòmetres. En aquest, punt veurem un desviament a l'esquerra cap a Miraflores i Zaragoceta, pel que seguim 11 quilòmetres més, fins al final de la carretera, lloc on has de decidir si dreta o esquerra, nosaltres girem a la dreta per la CHE-0901, seguint els senyals indicatius cap a La Loma de los Brunos, El Cascarujo i Alcañiz. Seguim aquesta nova carretera 3.5 quilòmetres i emprenem a continuació per un ampli camí sorrenc que surt a mà esquerra. 600 metres més tard, girem a la dreta per una altra pista, per la que avancem tot rectes 2.3 quilòmetres fins trobar un desviament a l'esquerra, punt on deixem el cotxe.

Ens posem a caminar per aquest desviament uns 170 metres més per a arribar a la base de la Loma de los Brunos, un petit tossal d'uns 375 metres on hi trobarem el poblat i la necròpoli que reben el topònim de la localització com a nom.

Pujant al cim del petit turó, trobem la bonica i restaurada necròpoli que consta de 18 túmuls documentats. També hi ha informació d'un parell més, a uns 150 metres al sud del poblat, que han estat destruïts, i de tres més a l'est del poblat, un dels quals queda sovint inundat per l'embassament i també un altre als peus del poblat que també queda remullat cada poc.

Tant la necròpoli com el poblat associat van ser descoberts per Manuel Pellicer, arqueòleg de Caspe, el 29 de desembre de l'any 1958, amb la companyia de Marceliano Pérez, J. Manuel Navarro i Jesús Jiménez.  Anys més tard, el 1980-1982, el professor Jorge Eiroa va dur a terme diverses campanyes d'excavació, tant al poblat com a la necròpoli.

La necròpoli es troba tota senyalitzada i seguint pel cim del puig vas veient les tombes, que resten datades, segons "Iberos en Aragón", entre els segles VII i VI a.n.e., al que denominen com a Ferro final - Iber antic. A l'excavació i posterior restauració, van sorgir les urnes o vasos que contenien les restes incinerades dels inhumats i els aixovars corresponents.

.

Aquests túmuls amb cista mesuren entre 3 i 4 metres de diàmetre sent circulars, tots menys un que és de planta quadrangular.

Cal fer especial menció del número 10, que es troba en posició dominant, essent de grans dimensions, i construït a raó de rocs treballats creant cercles concèntrics esglaonats amb la cista a l'interior, aquesta amb unes lloses prou imponents comparant-les amb la resta.

Ara inserim una imatge extreta del web de "Cultura de Aragón", amb la planimetria del jaciment.

Extret del web de Cultura de Aragón

A aquesta alçada de la necròpoli, baixem uns metres del cim, on veiem un altre túmul, i seguint un desdibuixat corriol arribem al què pensem que són les minses restes del poblat de la Loma de los Brunos. Aquest poblat, com ja hem dit, fou descobert per Manuel Pellicer l'any 1958, i, seguint el seu estudi, es tracta d'un poblat bastit al Bronze final - Ferro inicial, segons ell de cap el 1500 a.n.e., i que va perdurar fins al 500 a.n.e.

A casa, però, hem vist que vam errar en l'orientació segons el que hem vist a l'estudi de Pellicer, perquè és al turó de just l'altre costat de la necròpoli, el que ve després del túmul I i II, a l'est de la necròpoli. Quan tornem per la zona, ja ens hi acostarem.

Tornem al cotxe i ens dirigim a visitar les pintures del Plano del Pulido, que les trobarem tornant enrere pel mateix camí per on hem vingut uns 850 metres. A aquest punt, veiem a la nostra dreta una caseta i de darrere d'ella surt un caminoi que s'enfila pel turó i que al poc té unes escales metàl·liques que duen a les pintures, que resten "protegides" i engabiades.

El millor de tot és que, a més, la tanca està tancada amb clau (quin sentit tindria la tanca si no ho estigués?) i les pintures són a la banda oposada a l'escala, pel que no és possible veure-les des de la porta. Hem de dir que vam contactar amb l'oficina de turisme de Caspe abans d'anar a veure-les i ens van dir que, actualment, no disposen d'horaris de visites per a aquestes pintures perquè l'oficina de turisme es troba a 20 quilòmetres de les pintures i no disposen de cotxe per a que algú vagi a obrir i tancar. Sincerament, sent el segle XXI on les tecnologies ens han envaït, trobem completament incoherent que es publicitin les pintures com a atractiu de la zona, amb el seu fulletó i tot, però no sigui possible veure-les després de fer la quilometrada per a visitar la resta de jaciments. Sabem d'altres llocs que pots aconseguir la clau d'accés d'alguna altra manera... però bé, no serem nosaltres qui els donem la solució. Evidentment, la possibilitat de saltar la porta es podria plantejar, però no és fàcil fer-ho (per això s'ha col·locat) i no és gens segur, així que ens quedem amb aquesta frustració.

Per sort, el nostre amic Manolo (Manuel Lara) va tenir més sort a la seva visita i ens ha enviat unes fotografies del jaciment on podrem admirar aquestes pintures d'estil art rupestre llevantí, que, segons el plafó són amb total seguretat anteriors al 5000 a.n.e.

Foto de Manuel Lara

Aquest jaciment, descobert l'any 1983 per un veí de Caspe, està inclòs com a patrimoni mundial de l'art llevantí i consta d'un cérvol com a dibuix principal, que és el que està més ben conservat, i sota d'ell s'observen restes de fins a 4 cèrvids més.

A la següent imatge, podem veure una cérvola, de la que es veu prou bé el contorn, i darrere seu es veuen unes cames més petites que, segons els estudis, són pertanyents a un altre cèrvid, aquest petit. I a la cantonada superior esquerra, es veu una corona d'un altre mascle adult.

Foto de Manuel Lara

Darrere, hi ha una figura antropomorfa que podria ser un arquer segons hem  llegit.

D'aquí, anem a veure els jaciments d'El Cascarujo, de nou conjunt de necròpoli i poblat. La necròpoli ens va semblar totalment impressionant, de l'estil a la Loma de los Brunos però amb més túmuls, més junts i bastits sobre dues terrasses d'un mateix tossal, en una ubicació espectacular.

Arribarem als jaciments tot anant per la pista tot rectes uns 2 quilòmetres, fins a topar amb la CHE-0901, a la que girem a l'esquerra i la seguim tot rectes 5.4 quilòmetres. En aquest punt, surt un camí vers la nostra dreta que agafarem continuant uns 200 metres, on, de nou, trobarem un camí a la nostra dreta, lloc on deixem el cotxe. A peu, seguim el camí uns 200 metres més, punt on aquest s'enfila al tossal per unes escales que ens deixen a la part alta, amb una de les terrasses a mà dreta i una altra a mà esquerra.

La primera publicació del jaciment complet es remunta al 1920, quan Vicente Bordavíu va excavar part del poblat i les necròpolis. Posteriorment, el 1931, ho feu el francès Adrian Bruhl. Ells documenten 47 túmuls, la majoria de cista excèntrica i circulars, d'entre 4 i 6 metres de diàmetre, tot i que, avui en dia, n'hi ha molts més de documentats. Dir que segons el web del catálogo cultural del Bajo Aragón, tant el poblat com la necròpoli són pertanyents al Ferro-Iber, vers els segles VII-V a.n.e. 

Com podem veure a la imatge de sota, l'any 2011, s'havien descobert 5 zones de necròpolis d'El Cascarujo, amb quasi un centenar d'enterraments documentats, però són bastant més complicades d'accedir i no estan restaurades. Quan tornem a la zona, ja les intentarem anar a visitar. Als estudis als que hem pogut accedir, fan molta comparativa amb el jaciment del Coll del Moro a Gandesa, més que res per la quantitat de necròpolis associades al poblat.

La següent imatge és extreta de la acta del II congrés internacional d'Ibers del Ebre. Editada per la Universitat Rovira i Virgili, l'ICREA/ICAC, el Consorció Patrimonio Ibérico de Aragón, el Gobierno de Aragón, la Universitat de Toulouse-CNRS i la Universitat de Barcelona.

Extret de Iberos del Ebro 

Bé, com dèiem, en arribar a la part alta del tossal, girem a la nostra esquerra i tot seguit trobem el sector IIA de la necròpoli d'El Cascarujo, que és realment impressionant, ja que consta de 25 obres tumulars, totes localitzades a la plana, de la que no queda gaire espai sense utilitzar.

La majoria d'aquestes obres tumulars són de cista excèntrica, tot i que també hi ha alguns "loculi" i cista perifèrica, com la de la fotografia anterior.

D'altra banda, quan es va excavar, es van trobar la sorpresa que, tot i que eren espoliades d'antic, en diverses de les obres, s'hi havien deixat la meitat de les restes o encara restaven intactes, fet que va ajudar al seu estudi. Cal dir que va sorgir gran quantitat de restes ceràmiques al voltant de certs túmuls, així com al túmul 18, que aparegueren fragments ceràmics sota el sòl de la cista.

També en aquesta excavació, es va veure que, a certs túmuls, se'ls havia fet un treball d'adequació del sòl abans de fer l'obra. També es van observar diverses taques negres de cendra, i un túmul, el número 7, en el que es va descobrir la superposició de fins a 5 obres tumulars.

Agafem com si tornéssim al camí per on hem arribat, però no l'agafem i seguim rectes pel cim del tossal. Aquest camí gira cap a la nostra dreta i, de cara, ens trobem amb dos túmuls la mar de bonics.

Un d'ells de planta quadrangular, que, personalment, ens va semblar preciós.

Aquests dos queden just a sota del poblat i, de fet, arribem a les restes d'aquest seguint un corriol que s'enfila pel fort pendent del turó.

Aquí inserim una imatge de la necròpoli des del poblat.

Comencem la visita al poblat, que no ha estat rehabilitat, però que es troba en un estat acceptable, tenint present els anys que té, ja que, com la necròpoli, és datat vers el Ferro final - Iber antic, entre els segles VII i V a.n.e., i, segons la Universitat Rovira i Virgili, amida 1290 m² entre les dues plataformes on es troba bastit.

Presentem la planimetria que descriu la mateixa Universitat.

Extret de Universitat Rovira i Virgili

Nosaltres vam visitar el sector 5, que és el de l'agrupació d'hàbitats, però el poblat és molt més interessant, sobretot defensivament parlant. Explicarem el poblat tot seguint els sectors que hi ha diferenciats segons la Universitat.

El sector 1 podria haver estat un punt de control del poblat, de fet, és el que es creu tot i que, degut a la forta erosió que ha patit, no en resta cap estructura documentada i només s'hi ha trobat gran quantitat de restes ceràmiques. Si ho pensem, tal i com diuen els de la Universitat Rovira i Virgili, aquest lloc controlava l'únic punt d'accés pla fins al sector 5, un estret passadís natural al nord del sector 3, que connectava els sectors 2 i 5.

En el 2, no saben exactament què hi havia degut a la gran erosió que ha patit, però amb la quantitat de pedres que hi ha, els de la Universitat Rovira i Virgili no descarten que hi hagués algun tipus d'estructura defensiva i un possible fossar avui en dia colgat.

Al ja anomenat sector 3, s'hi han trobat diverses cassoletes, tot i que, de nou, la forta erosió patida tampoc no ha deixat cap resta de sistema defensiu. Per experiència, diríem que segur que hi havia quelcom defensiu de control del passadís natural, igual que al sector 2.

Passem ara al sector 4, que és molt possiblement el lloc on es va crear el poblat inicialment, segons Bruhl, cap al Bronze final - Ferro inicial. Hi ha, com podem veure a la planimetria de dalt, tres estances que ocupen un espai de 15 metres de llarg per 4 d'amplada conjuntament, gairebé ocupant tota l'amplada del puig. Ens trobem davant del lloc més fàcilment defensable del tossal i amb més control visual. A més, la construcció de les estances no és casual, ja que la paret feia de mur defensiu i la seva llargada deixava un pas molt estret des de la plataforma.

El sector 5 és el lloc més fàcilment admirable, ja que és l'espai que ocupava el poblat, degut al creixement que va patir. Realment, no sabem exactament que és tot el que veiem, però òbviament aquesta estructura circular no és una construcció natural.

L'urbanisme d'aquest poblat sembla que sigui a raó de 4 unitats de cases a diferents alçades i dos carrers centrals, però Bruhl només el va delimitar, no va excavar les cases per a obtenir una cronologia exacta, i s'han trobat diversos murs inconnexes al conjunt de cases A i C, que, molt possiblement, pertanyen a diverses actualitzacions del poblat.

L'estudi al què hem pogut accedir descriu ràpidament aquest conjunt residencial dient:

• Conjunt D: 6 estances en 300 m².
• Conjunt A: 10 estances en 225 m².
• Conjunt C: 6 estances en 400 m².
• Conjunt B: 4 estances en 250 m².

El sector 6 és el que es troba més a l'extrem del tossal, on s'han trobat dues plataformes, també a diferent nivell, on és factible la seva utilització; de fet, a una d'elles, la inferior, Bruhl, va localitzar una casa i hi ha diverses restes més i quantiosos fragments ceràmics. L'altra, la que es troba un xic més elevada, és una part planera que va vorejant el sector 4.

I ja per acabar, tenim el sector 7, del que no hi ha una clara evidència de que s'hagués utilitzat, tot i que geològicament és possible. Això sí, l'espai útil enganxat al cordó muntanyós dels cims dels turons és molt petit, sobretot si el comparem amb el sector 5 annex.

Per acabar amb el poblat, podem dir que, segons la Rovira i Virgili, la ceràmica recuperada permet assegurar que aquest poblat fou utilitzat vers l'Edat de Bronze final (vers el segle VII a.n.e.). Aquí se'ns han creuat el cables, segle VII Bronze final? Suposem que és sense l'adequació cronològica proposada per Josep Tarrús i Enric Carreras vers els estils ceràmics i de més a Catalunya. Utilitzant-lo, tiraríem uns 500 anys enrere, que ja concorda amb el què, a dia d'avui, contemplem com a Bronze final, el 1200 a.n.e.

També dir que es documenta la muralla del poblat.

Baixem del poblat per on havíem vingut, tornem al cotxe i anem a dinar al poble de Caspe. Després de dinar, emprenem de nou el cotxe amb la intenció de visitar un altre poblat, el de Rocatallada o La  Tallada, al que arribarem tot sortint del poble per la N-211 direcció Alcañiz i, a uns 650 metres, veurem un desviament a la dreta on està indicat La Tallada. Seguint per aquesta ampla pista, arribarem a l'antic poblat en uns 12 quilòmetres. No està gaire ben senyalitzat, així que aneu mirant el GPS.

Es tracta d'un preciós poblat iber que fou descobert per Santiago Vidiella, i que va ser construït, com la gran majoria de poblats prehistòrics i protohistòrics, aprofitant un espai natural que aportava gran visibilitat, defensa tàctica, proximitat a l'aigua, etc. Però en aquest, el de proximitat a l'aigua és, com a poc, curiós, ja que no hem trobat l'evidència de cap riu al lloc. Sí que hi ha un corriol d'aigua a més d'un quilòmetre a l'est, però dubtem que construïssin més d'un quilòmetre de canalització per tenir un accés directe d'aigua. També podria ser que, en aquell moment, hi hagués un altre riu o rec més a prop. La veritat, no ho sabem.

Imatge creada a partir de Google Maps

Però bé, tot i que per aquesta gent 1 quilòmetre era com per a nosaltres anar a llençar les escombraries, el que sí que sembla més evident és que, per a l'aigua de consum quotidià, es deuria utilitzar l'existent a una probable bassa aprofitant la mateixa depressió natural que hi ha dins el poblat.

Extret de Iberos en Aragón

Com podem veure a la fotografia de dalt, com a bon poblat iber es troba al cim d'un turó, amb la depressió que comentàvem a la part central. Si ens fixem a la part sud, encara a la part alta del turó, es veuen dos apilaments rocosos que eren dos murs exteriors i després venia un fossar i la muralla final, mentre que, a la banda més al nord, hi havia una imponent torre defensiva rectangular més un altre fossar també excavat a la roca.

Creiem que a l'oest era defensa natural amb el mur on es repenjaven les cases del poblat i a l'est no ho tenim clar del tot. Hem trobat una maqueta a un blog que tampoc és que ens tregui de molts dubtes, però bé.... L'autor del blog diu que l'ha extret d'un lloc web que es diu maketek, però no l'hem aconseguit trobar.

Extret d'arqueolugares.blogspot.com

Creiem que deuria d'haver-hi alguna torre defensiva per flanquejar l'accés final a les estances del poblat, igual que al vessant més sud del jaciment, i alguna zona més, però no hem trobat cap informació d'això, és més que res, el que creiem per l'experiència en poblats ibers fortificats.

Un cop explicat el complex jaciment, dir que nosaltres vam entrar per la part d'estances que es troben més a l'oest, aquí veiem la part est i la depressió central a la seva esquerra.

Mirant cap al nord des d'on som, veiem el conjunt d'estances de la part superior i al final les restes de la torre amb el fossar nord del jaciment.

Seguim caminant direcció la torre del poblat i, al poc, ens trobem el que ens va semblar un sistema de desaiguat, que creiem devia acabar a la bassa d'aigua, que es trobaria a la part central del poble, a la depressió que hem vist abans.

Continuem avançant fins a trobar-nos amb aquestes restes que dèiem de la imponent torre, que és de dimensions prou grans.

Per no parlar del seu gruix.

Seguim el camí, ara dirigint-nos a la part inferior del poblat i, en aquest moment, ens trobem amb una gran imatge de la depressió central. 

Al web de Patrimonio Cultural de Aragón, es dibuixa una planimetria del poblat on apareixen diversos murs, un d'ells a tocar d'aquesta.

Extret del web de Patrimonio Cultural de Aragón

Avancem vers la part baixa del poblat, que realment és espectacular, on s'observa que el sòl rocós resta desgastat pel pas de gran quantitat de carros.

Acabem amb la visita del jaciment i també de la ruta d'avui amb la història documentada arqueològicament parlant que hi ha d'ell. Fou excavat parcialment entre el 1927 i el 1931 per Pérez Temprado, i Bosch i Gimpera, que excavaren la part superior i part del seu sistema defensiu. Sense dubte, ha estat excavat en més ocasions, però no sabem qui ho ha fet. Això sí, per les restes ceràmiques recuperades, podem assegurar que aquest poblat fou retallat a la roca i bastit vers el IV a.n.e. i utilitzat fins al segle I a.n.e., ja que també ha aparegut una moneda romana. En aquest moment, el poblat fou destruït i abandonat.

Coordenades UTM(ETRS89):

Necròpoli del Ferro-Iber de La Loma de los Brunos: 30T 749694 4558317

Pintures del Plano del Pulido: 30T 749265 4558540

Necròpoli del Ferro-Iber del Cascarujo sector IIA: 30T 746606 4554768

Necròpoli del Ferro-Iber del Cascarujo sector IIB: 30T 746543 4554747

Poblat del Bronze del Cascarujo o el Cabezo del Cascarujo: 30 T 746491 4554693

Poblat Iber de Rocatallada o  La Tallada: 30T 735442 4566992

Poblats i túmuls a Alcañiz I

Seguim amb les vacances de Nadal del 2025. Ara ja érem instal·lats a Favara en català, Fabara en espanyol, un bonic poble saragossà amb diversos llocs d'especial interès arqueològic per a nosaltres. Tot i això, avui marxem al terme municipal d'Alcañiz, fugint de la intensa boira de Fabara, que finalment ens va acompanyar els tres dies que vam ser a la zona baixaragonesa, tant de dia com de nit, va ser quelcom realment espectacular, no vam veure el sol en tres dies, bé, una estoneta al mig dia d'aquest primer dia, i ja està. Boira fins a tornar a Catalunya.

Bé, comencem pel poblat d'El Taratrato, al que arribarem tot anant per la N-420. A l'alçada d'Alcañiz, creiem que canvia de nom o en té dos, juntament amb la N-211, i poc després amb la N-232; en tot cas, és seguir tot recte fins poc després del punt quilomètric 148 d'aquesta última, passat un desviament a la dreta a Puigmoreno, Valamuel i el circuit de Motorland. Com diem, al poc d'aquest punt quilomètric, ja veurem a mà esquerra indicacions cap el poblat, just després d'un altre rètol de Puigmoreno i Zaragoza. Seguint indicacions i en ben  poc temps, arribem al poblat.

El jaciment fou excavat en la seva totalitat per Vicente Bardavíu i Pierre Paris els anys 1924 i 1925. Anys més tard, el 1982, es publicà una planta del poblat pel professor Francisco Burillo, i, el 2007 i el 2009, el Gobierno de Aragón el va consolidar i habilitar.

No és que sigui molt gran (poc més de 50 metres de llargada), però per la seva morfologia és prou difícil de fotografiar sencer, per no dir impossible, però la Cris va pujar a un promontori del lateral i va fer una ràfega de fotos per treure el màxim; igualment, faltarà la plana de la part superior, però bé, per a fer-nos una idea, ja val.

La primera és de l'entrada del poblat.

La segona, de la zona central. Aquí va ser on ens vam fixar en els rocs existents a cada estança com a mode de columnes que allà no sabíem ben bé que eren, mentalment teníem hipòtesis, poc probables, la veritat, i ara hem vist que, segons la planimetria de "Iberos en Aragon", són recolzaments per als pals que suportarien la planta superior.

I la tercera, on sembla que el carrer central s'eixampla encara més fent una espècie de petita plaça, i, després d'ella, entre la boira es mig veuen dos plafons més, que són la part planera més alta del poblat.

A aquesta zona alta, vam veure un seguit de petites estances i, al final del que seria el poblat, un espai obert sense cap tipus de resta d'edificacions, que podria haver esdevingut com a mercat o quelcom així, ja que sabem que els intercanvis amb la cultura grega en aquest poblat eren força habituals a la primera meitat del segle IV a.n.e.

El Taratrato és un poblat iber bastit i utilitzat entre els segles V i IV a.n.e., amb un carrer central que fa com una "S" bastant oberta en pujada i que es va ampliant en el seu transcurs. Es documenten unes 40 cases dividides pel carrer central i tres carrers a la banda esquerra, que devien fer d'accés a les estances de més al fons tocant el mur.

Extret del web iberosenaragon.net

Defensivament parlant, era prou elaborat, tot i que a la banda més al nord del poblat aquest es limitava a l'aprofitament del desnivell natural del sòl com a sistema defensiu, a banda de la muralla. Tot i que creiem que hi ha dues zones en aquest lateral del jaciment on el mur no s'ha conservat, i hi ha dues superfícies planeres on es podrien haver construït dues torres defensives.

Planta de les estructures del poblat iber d'El Taratrato (segons J. A. Benavente, M. Lanuza i S. Melguizo

Com podem veure, la banda nord del poblat era defensada pel desnivell natural i el mur, mentre que la banda més accessible, la sud, era flanquejada per tres torres (com a mínim, perquè podria ser que n'hi hagués una altra), i un més que probable fossat.

Aquest poblat es dedicava bàsicament a l'activitat agrícola, especialment a la dels cereals, ja que en cada estança s'hi va trobar un molí, de mà o de vaivé, i en una se'n van trobar quatre, pel que la van considerar el forn de pa del poblat, però en canvi no es va localitzar l'element imprescindible per a fer aquesta producció, el forn.

Per acabar amb el jaciment, podem dir que, segons es documenta, el jaciment fou abandonat a causa d'un gran incendi a finals del segle IV a.n.e. i va ser reutilitzat a l'era romana.

De la intensa boira del poblat, anem a visitar la necròpoli tumular d'incineració de San Martín, que, per sorpresa nostra, vam poder admirar sota rajos solars, com hem dit abans, els únics clars en tots els dies que vam ser a l'Aragó. 

Per arribar-hi, emprenem el camí de tornada cap a Alcañiz per la N-232 i ens desviem per la escapatòria que hem vist abans cap a Puigmoreno i Valmuriel per la TE-V-7333, que també porta al circuit de Motorland. A 1.6 quilòmetres, trobarem una illeta just davant del circuit, on girarem a la dreta per la primera escapatòria seguint-la 1.9 quilòmetres fins a una altra illeta, en la que també sortirem per la primera escapatòria seguint tot rectes 1.2 quilòmetres més, recorregut que voreja un bassa artificial. Just a la fi d'aquest recorregut, aturem el cotxe a una zona habilitada que hi ha, amb uns amplis camins que surten a la banda esquerra de la carretera tal i com veníem.

A peu, agafem el primer camí, que és el més costerut, i, a uns 175 metres d'emprendre'l, girem a la dreta per un corriol que va per la cresta del turó, diríem que fet per les motos de cross que van o venen dels diversos circuits que hi ha al costat de Motorland, i que són les culpables del deteriorament dels jaciments, ja que les restes es troben dividides o destrossades pel caminoi. La necròpoli és a aquest camí i realment resta molt destruïda, però encara podem distingir quatre obres tumulars clares i altres de possibles.

La primera, la vam trobar a uns 80 metres d'emprendre l'estret camí.

Seguim buscant per la zona, ja que no teníem coordenades i la veritat tampoc és que serveixin de gaire amb aquest tipus d'enterraments i la presència de cert sotabosc. Malauradament, algunes les trobem fàcilment, però malmeses pel camí creat per les motos, ja que han anat deixant parts visibles de les tombes que reconeixes ràpidament si tens certa experiència.

I també en vam veure alguna fora del camí, al camp de l'esquerra tal i com anem.

Altres també al camí no tan clares en fotografia, tot i que es distingeix perfectament el cercle i algun roc que surt de terra.

I també a la plana de baix de l'allargat turó, vam veure algun lloc que, per experiència, ens fa bona pinta. Semblen les restes d'un túmul que floreixen al sòl actual, cosa que ja hem vist diverses vegades.

Cal dir que aquí és on vam trobar un tros ceràmic en superfície que semblava pertanyent a una urna, que bé podria ser d'aquest teòric túmul o també podria haver caigut dels vistos a la part alta del turó.

Ara, tornem al camí més ampli, des del que hem pujat des de l'asfaltat, i l'agafem vers la nostra dreta. Just acabar la corba en la que sortim, veurem a l'esquerra un camp de conreu, ens endinsem per la seva vora esquerra buscant algun corriol que ens doni accés al turó allargat que hi ha a aquest costat. Trobant-lo i seguint-lo, veurem al poc un amuntegament de pedres que al nostre parer és artificial.

Té clarament tendència circular i es troba massa lluny del camp de conreu per a ser pedres extretes d'aquest, i, a més, resten mig clavades. No sabem que és, però, ni hem trobat referència d'ell en cap estudi arqueològic.

Poc després, seguint el corriol cap el cim de l'elevació i sobre una superfície un xic planera, trobarem el malmès assentament de San Martín, a una localització dominant que permetia el control de la zona. Realment, resta molt deteriorat, però a la banda superior es poden veure les restes de diverses petites estances, i, segons documentació, a la part inferior s'hi han trobat diverses cendres, possibles murs i també diverses excavacions furtives.

El jaciment ha aportat gran quantitat de restes ceràmiques i, en menys mesura, lítiques, com percutors de sílex i dents de falç. Esmentar també la poca quantitat de ceràmica a torn amb decoracions geomètriques, cosa que fa pensar que el moment del seu abandonament fou vers l'era ibera antiga, cap a finals del segle VI a.n.e.

Aquí inserim una planimetria que hem trobat a un estudi que vindria a ser el POUM d'un poble a Catalunya. Només veient la limitació que li atorguen, el més probable és que als camps del voltant també es poguessin recuperar restes.

Extret del "Plan General de Ordenación Urbana de Alcañiz - Delimitación de yacimientos arqueológicos"

Per acabar, podem dir que, segons aquest estudi, el poblat fou bastit a l'Edat del Bronze i fou utilitzat, com acabem de dir, fins a l'iber antic.

D'aquí, anem a dinar, fem l'entrepà al costat de la bassa artificial, on, per curiós que ens sembli veient l'ambient d'aquest matí, desitjàvem un arbre frondós per a que ens fes ombra, no els quatre arbres de secà que hi ha allà.

Un cop dinats, anem a per l'últim jaciment del dia, per mi, el més espectacular, el poblat d'El Palao. Per visitar-lo, tornem a la N-232 i la seguim vers la nostra esquerra direcció Alcañiz tot rectes durant 3.7 quilòmetres, arribant a una illeta en la que sortim per la primera escapatòria, agafant la N-211 direcció Calanda i Terol. Seguim aquesta 2.4 quilòmetres desviant-nos a la nostra esquerra per l'A-2405 direcció Castelserás i El Palao. 900 metres més tard, trobem un camí que surt a la nostra dreta i, seguint-lo 1.4 quilòmetres més, podem deixar el cotxe quan creguem oportú. Seguint a peu, trobarem el caminoi d'accés al poblat, que puja a la part alta del turons que hi ha.

Es tracta d'un poblat iber de grans dimensions, unes 4 hectàrees, essent el més gran de la comarca del Bajo Aragón, que va perdurar en el temps transformant-se en ibero-romà. S'estima que la seva fundació, segons els últims estudis, fou vers el segle IX a.n.e. i els últims vestigis arqueològics apunten que s'abandonà vers el segle II de la nostra era, pel que el poblat fou habitat durant uns 1100 anys, molt probablement de forma ininterrompuda.

El poblat es troba entre els tres petits cims que es veuen a la fotografia, dos més al nord i un més al sud, i les carenes entre ells.

Extret de Google Maps

De fet, si ens apropem amb la mateixa aplicació, començarem a veure estructures, tant a la banda superior com a la banda inferior de la imatge que acabem d'inserir. Per a fer-nos una millor idea de tot el conjunt, inserim una planimetria de Silvia Alfayé, José Antonio Benavente, Alexis Gorgues, Francisco Marco y Pierre Moret extreta de la memòria d'excavació del jaciment de 2003.

Extret de l'estudi "El oppidum ibero-romano de El Palao (Alcañiz, Teruel). Campaña de excavaciones 2003" (S. Alfayé, J.A. Benavente, A. Gorgues, F. Marco y P. Moret

La següent fotografia és l'ampliació de la zona nord, on es poden veure diverses estructures, i molts espais que resten sense excavar. Encerclem la primera de les coses que ens va impactar del jaciment: l'entrada al poblat, un accés en passadís natural, flanquejat per elevacions a banda i banda, també naturals, una d'aquelles meravelles geològiques que et captiva.

Extret de Google Maps

I el punt senyalitzador marca la segona, el què pot semblar una gran bassa, però que realment són les restes d'una muralla d'època republicana construïda a raó de carreus. Devia de tenir una alçada de 5 metres, conservant-ne 4 actualment. 

Amb aquestes bones primeres impressions, ens dirigim a la part alta del turó situat a l'esquerra de l'accés. Curiosament, és la part més antiga del jaciment, marcada com a zona 2 al plànol anterior. S'hi han trobat restes ceràmiques prou nombroses corresponents al Bronze Final i a la Primera Edat del Ferro; són ceràmiques a mà i sense decoració. No s'observen, però, restes d'edificacions, ja que semblen arrasades per les posteriors construccions iberes. 

D'aquesta segona fase ocupació, la ibera inicial, es conserven diverses restes de muralla, construïda entre finals del segle VI i la primera meitat del segle V a.n.e., i una quantitat de deixalles força important. A la part nord de la zona on ens trobem, hi ha tres construccions destacables: una torre semicircular, de 5.40 metres de diàmetre i 1.20 de gruix de mur, pertanyent a la muralla; una torre oval exempta, de 5.30 per 3.80 metres, a la zona més extrema de la plataforma; i un parament exterior a la muralla que discorre paral·lel a ella i que es troba separat de la torre oval per un passadís d'entrada de 2.20 metres d'amplada. La interpretació que els estudiosos donen a aquests dos últims elements és que es trobaven extramurs i estaven fets per a dificultar l'entrada al poblat, ja que s'havia de passar entre els dos per a accedir al poblat. S'estima que l'extensió de l'hàbitat en aquest moment era d'uns 1500 m².

Durant el període iber ple, el sistema defensiu descrit es manté amb algunes modificacions. Al segle V a.n.e., es realitza una reforma important i es construeix un nou mur que, juntament amb un altre de reforç, complica encara més l’accés mitjançant un camí en ziga-zaga o chicane entre les torres. Després d’un ús breu, la torre semicircular ibera i el mur afegit posteriorment són desmantellats, i el fossat s’omple d’enderrocs i deixalles. Al final d'aquesta ocupació, només romanen l’avant-mur i la torre oval parcialment coberts per sediments. Sobre les restes, es forma un nou nivell de circulació exterior, on s’acumulen abocaments domèstics procedents del poblat, els més conservats de tots els tobats al jaciment. S'hi troben restes de ceràmica a mà evolucionada de l'edat de Ferro i també ceràmica ibera pintada a mà amb motius ceràmics senzills.

Les construccions del següent període, l'ibèric final (segles III–II a.n.e.), estan molt mal conservades a causa de les fortes alteracions produïdes en època romana imperial. Només es conserven parcialment els fonaments, ja que els nivells d’ús i els sòls originals han desaparegut. Les edificacions d’aquest període utilitzen una tècnica mixta de pedra i fusta, semblant a la de la muralla de la zona 1 de l'esquema anterior. En aquest moment, es reforça el parament sud-est de la torre oval amb un gruixut mur de maçoneria i se’n construeix un altre al sud-oest, a la base del qual s’han trobat restes d’un entramat de bigues i pals de fusta, probablement part d’un sistema estructural intern.

La reforma efectuada en època romana va transformar profundament l’urbanisme d'aquesta zona, cobrint les estructures iberes i donant lloc a un nou barri alt-imperial, del qual no es conserven restes visibles per culpa de l’erosió. Les restes romanes que es conserven a aquest sector es concentren sobretot a les plataformes intermèdies i als vessants. S'han excavat elements arquitectònics d’època republicana i alt-imperial (habitatges amb paviments, dipòsits i estructures de magatzem), així com materials associats (ceràmica, llànties romanes, etc.), que indiquen una ocupació sòlida i activitat domèstica i productiva continuada.

Baixem del turó i anem a la banda dreta segons entres al poblat per a veure les diferents restes romanes existents, corresponents al segle I.

Actualment, es considera que les construccions d'aquesta zona eren edificis públics, com la cúria, on es reunien els magistrats i personatges principals de la ciutat. Es documenten dues habitacions d'uns 40 metres quadrats excavades sobre la roca mare que es comunicaven entre elles per tres portes i que disposaven de terra pavimentat en morter de calç o guix, i que havien disposat de coberta recolzada a uns pilars centrals encara visibles. 

El Palao és conegut des de principis del segle XX i ha estat excavat repetidament: per Vicente Bardavíu i Raymond Thouvenot el 1928, per Francisco Marco entre el 1978 i el 1985, i pels esmentats anteriorment Francisco Marco, Pierre Moret i José Antonio Benavente el 2003. Donada la monumentalitat del conjunt i les restes trobades, alguns estudiosos el consideren l'antiga ciutat d'Usekerte o Osicerda, tot i que no hi ha unanimitat ni proves que confirmin aquesta hipòtesi.

Ho deixem per avui, que ja hem vist força jaciments i la boira convida a anar cap a l'allotjament a entrar en calor i passar la tarda en família.

Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat Iber d'El Taratrato: 30T 727184 4552408

Túmul de San Martín I: 30T 737124 4550323

Túmul de San Martín II: 30T 737126 4550337

Túmul de San Martín III: 30T 737122 4550342

Túmul de San Martín IV: 30T 737124 4550337

Poblat de l'Edat del Bronze de San Martín: 30T 736936 4550488

Poblat Iber/Ibero-romà d'El Palao: 30T 736706 4545394