Seguim amb la visita a Carnac i voltants (es pot consultar la primera part del dia a Megàlits al districte de Lorient IIA). Ja dins el terme de La Trinité sur Mer, ens acostem al nucli de Kermarquer. Des de l'alineament de Le Petit Ménec, tornem a la D186 i anem cap el sud durant 1.10 quilòmetres aproximadament, on veiem el cartell informatiu del nucli de Kermarquer a la nostra dreta. Just després, agafem la primera a la dreta i aparquem, ja que el megàlit que rep el nom del poble ens queda al monticle que hi ha just a la nostra dreta. Un cartell de fusta ens indica el corriol que hem de prendre i que ens duu al dolmen en 100 metres.
Tot i que l'entrada al sepulcre és bastant normal, es tracta d'un magnífic dolmen de corredor transsepte amb entrada lateral, que disposa de dues cambres. La cambra principal és quadrada de 2.50 metres de costat i la lateral té tendència octogonal amb 1.50 metres de costat.
Durant les seves excavacions, dutes a terme el 1866, 1867 i 1887, es van recuperar moltes restes corresponents al Neolític mitjà i al Calcolític, entre les que hi destaquen restes de vasos ceràmics, penjolls, sagetes i dues denes d'or. Va ser restaurat per Le Rouzic entre 1905 i 1927.
Com la tomba és un pèl complexa, hem decidit inserir una planimetria de prehistoricjersey on es pot veure una primera cambra sepulcral, seguint tot recte el corredor, i un alta a la seva esquerra. Per la disposició de les lloses, sembla que el corredor seria en forma de L.
 |
| Extret de http://www.prehistoricjersey.net/ |
A continuació, ens desplacem a la maca necròpoli de Kervilor, més coneguda com a Mané Bras. Per a arribar-hi, agafem el cotxe de nou i tornem a la cruïlla amb la D186, però, en lloc de seguir aquesta, la travessem en direcció al nucli de Kervilor. Quan s'acaba el carrer, girem a l'esquerra i deixem al cotxe al poc, ja que en uns 100 metres trobem, a la nostra esquerra, les marques per anar als dòlmens de Mané Bras. S'ha de caminar uns 500 metres entre bosc, però no té pèrdua.
El primer dolmen que trobem, tot i que no és espectacular, té la seva gràcia. És el sepulcre A de la necròpoli i està mig camuflat per la vegetació. Només conserva les parets laterals i es tracta d'un sepulcre de corredor amb una cambra lateral al final del corredor. Durant les excavacions de 1866, 1868 i 1898, es van trobar vasos ceràmics del Neolític mitjà.
Just al costat i al mig del túmul, trobem els dòlmens B i C d aquesta petita, però espectacular necròpoli de Mané Bras.
Per últim, el dolmen C, situat més a la dreta, que també és un sepulcre de corredor. A les diferents excavacions, es va trobar material divers, com bols amb potes, vasos ceràmics sencers, sis puntes de fletxa i setze denes de collaret.
Els tres sepulcres van ser restaurats el 1927, moment en què es va trobar més ceràmica i, fins i tot, una petita placa d'or.
Tornem enrere i ens dirigim a un megàlit "urbanita", d'aquells senyalitzats i amb asfalt fins al seu costat. Es tracta de la galeria coberta de Mané-Roullarde, Mané-Roularde o d'Er-Roh. Per a arribar-hi, agafem el carrer cap al sud (cap al nucli de La Trinité sur Mer) i passem de llarg la cruïlla d'abans. A la següent, anem a la dreta i agafem el primer carrer a l'esquerra. Ens uns 260 metres, trobem a la nostra dreta el carreró que porta al dolmen. Està senyalitzat, però d'aquella manera que si no et fiques dins del carreró no veus el senyal.
Aquesta impressionant galeria mesura 19 metres de longitud (d'aquí la dificultat de fer-li una bona foto) per 1.20 d'amplada i conserva 4 lloses de coberta repartides sobre el sepulcre. Tot i ser força popular, no hem gaire informació al respecte: En sabem que va ser erigida al Neolític final i va ser reutilitzada a època romana. Fins finals dels 1980s, es trobava al jardí d'una casa particular ocult entre la vegetació. Per la informació de l'esborrat (quan hi vam anar) cartell que es troba al costat de la sepultura, s'intueix que diu que s'hi van trobar peces de sílex i ceràmica durant les seves excavacions, i que algunes lloses tenen gravats.
Ens dirigim ara a un menhir d'aquells que ens hem de mirar des de lluny, ja que es troba enmig d'un camp de blat de moro d'una propietat privada. Tornem a la D186 i ens dirigim cap el nord, passant de llarg el desviament cap a l'alineament de Le Petit Ménec. Agafem la següent pista cap a la dreta, que, entre molts altres llocs, va a Kerlagad. Ens desviem a la primera pista a la dreta i passarem de llarg el menhir, ja que no està indicat i no es veu gaire bé. Quan arribem a una corba a la dreta, podem deixar el cotxe allà i el divisarem darrere nostre enmig del prat conreat.
El menhir de Kerlagad, en honor al mas on es troba, té una alçada de 4.30 metres, per una amplada de 2 metres i un gruix de 1.40 metres.
Amb la impotència de no poder acostar-nos, retornem a la D186 per a dirigir-nos a un curiós conjunt: el de Le Moustoir. Després de 1.2 quilòmetres de carretera, girem a l'esquerra cap a Le Moustoir i Carnac i, en 850 metres a peu de carretera, trobem el túmul de Le Moustoir i els seus menhirs.
El túmul mesura 89 metres de longitud, per 40 d'amplada i té una alçada de 8 metres. Ha estat excavat en diferents èpoques deixant a la vista una galeria coberta a la seva part oest, un nucli central amb un petit cròmlec, no accessible, i dues cistes a la part est, accessibles des de sobre del túmul, però no obertes al públic.
Per tant, ens conformem amb entrar dins de la galeria que es pot visitar, on hi ha un cambra rectangular de 4 per 2 metres amb alguns gravats a les seves parets. Tant l'interior de la cambra com la seva entrada són força difícils de fotografiar donada la poca llum que entra al conjunt, però aquí teniu una imatge de part dels seus gravats, ja que valen molt la pena.
Vorejant el túmul cap a l'oest, trobem un dels menhirs de Le Moustoir, el número I per a nosaltres, però hem trobat referències d'ell com el menhir B.
Té una alçada de 3.30 metres, una amplada d'1 metre i un gruix de 80 centímetres. Va ser re-aixecat per Le Rouzic l'any 1919.
Pugem ara al túmul, que està coronat per un altre menhir, com ja hem vist al túmul de Kercado.
El menhir II, indicat com a C a alguna bibliografia, mesura 2.10 metres d'alçada. Molt a prop d'aquest menhir, es troba la tapa que duu a les dues cistes que conté el túmul.
La pregunta evident veient la bibliografia és... i el menhir A? Doncs existeix encara a dia d'avui, però es troba a 200 metres al nord-oest del túmul i no sabíem de la seva existència quan vam fer la visita.
Com encara queda dia i claror per davant, ens decidim a visitar més megàlits i ens dirigim ara al nucli de Keriaval. Continuem per la pista que hem seguit per a arribar a Le Moustoir fins que aquesta mor a la D119, on girem a la dreta. Aquesta carretera s'acaba a una rotonda, on prenem la tercera sortida en direcció a Carnac per la D768. Seguirem aquesta recta durant 2700 metres i agafem el trencall de l'esquerra cap a una bolera i Keriaval. Just després de passar la bolera, trobem a la nostra esquerra un camí senyalitzat que duu al sepulcre en 300 metres.
El dolmen de Keriaval és senzillament impressionant, tot i que no ha arribat sencer fins als nostres dies.
Es tracta d'un dolmen transsepte amb dues cambres a cada banda del corredor i una cambra final. Mesura 9 metres de longitud per 6.60 d'amplada i es pot endevinar un túmul de 30 per 22 metres. La cambra més gran, la del costat nord-est, mesura 2.40 per 2.20 metres de costat. No hem trobat informació sobre les dimensions ni pesos dels rocs que fan de coberta, però són espectaculars!
Va ser excavat durant l'any 1866, donant lloc a troballes interessants, com ceràmica del tipus Kerugou, dues denes de collaret, dues peces de fus per a teixir i un ganivet de sílex.
Amb ganes de veure més, però sense bateria a la càmera de fotos (sort dels mòbils), ens acostem al conjunt proper de Mané Kerioned, que també ens apassionarà. Desfem el camí fins la D768 i la travessem. Just després, a la nostra esquerra, trobarem l'aparcament d'aquest conjunt, al que arribem després d'un curt passeig entre arbres.
La necròpoli consta de tres dòlmens, amb orientacions diferents, com col·locats a tres dels costats d'un rectangle. Les tombes estaven cobertes per un túmul que va ser destruït completament a l'excavació realitzada el 1866 i les sepultures van ser restaurades el 1900 i el 1921. Resten dempeus quatre petites pedres que delimitaven el túmul. El conjunt es pot datar cap el 3500 a.n.e.
La primera de les tombes que vam visitar va ser la C, que actualment disposa d'unes escales per accedir-hi, ja que es troba soterrada i al marge de la carretera.
Baixant els graons, accedim lateralment a una galeria de 11 metres de longitud amb nombrosos gravats a les seves parets. Destaquen els tipus de motius, ja que no són els habituals a Bretanya. Si bé és veritat que hi ha destrals i arcs, molts dels gravats són rectangles connectats entre ells, jous i alguna mena de serp.
Tot i ser una foto amb el mòbil, ha quedat prou bé, oi? De tota manera, millor dur una llanterna.
A la seva excavació, es van recuperar només dos fragments d'os.
Al centre del conjunt, es troba Mané Kerioned B, semi-enterrat al terreny, no completament cobert i col·locat perpendicularment als seus dos veïns.
És, amb diferència, el més petit dels tres. Durant la seva excavació, van aparèixer ceràmica i un ganivet de sílex.
Per últim, el dolmen A és el que més destaca segons els experts per les seves dimensions i perquè és fàcilment visible, tot i que, per nosaltres, el C, per la longitud i els gravats, és el més interessant.
Aquesta galeria coberta d'alçada creixent des de l'entrada fins la cambra mesura 9 metres de longitud.
Com a troballes, podem indicar una destral polida de pedra, bocins de sílex, ceràmica i dues peces de fus per a teixir.
Tot i que encara queda claror, ens retirem per avui, que amb un total de 33 jaciments podem marxar molt contents i hem de digerir-los. Si et passes de veure coses, després és difícil recordar-les totes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada