Camp de sitges a La Torre de Claramunt

De nou per l'Anoia, al terme municipal de La Torre de Claramunt, on aquest cop visitarem un jaciment poc comú al que s'hi arriba en cotxe; de fet, la carretera el divideix en dos. Parlem del camp de Sitges del Pla del Camaró.

Per arribar-hi, hem d'acostar-nos fins a La Pobla de Claramunt i anar direcció La Torre de Claramunt per la C-244 uns 2.5 quilòmetres, fins que arribem a una illeta en la que et pots desviar cap a la Torre de Claramunt, Capellades i La Torre Baixa per la tercera escapatòria. Nosaltres sortim per la primera seguint la BV-2133 i, a uns 600 metres a mà esquerra, surt un camí que duu a una edificació moderna, diria que és una centraleta elèctrica o del gasoducte, on deixem el cotxe. A peu, seguim rectes i, a uns 60 metres de l'asfalt, trobem a mà dreta un corriol que ens apropa a la primera part del jaciment.

El jaciment del Pla del Camaró és conegut d'antic. La primera menció arqueològica és d'Amador Romaní que documenta 2 fons de cabana i 15 sitges, i esmenta que, vers el 1906, es va destruir una sepultura excavada al travertí i coberta de llosesque coincideix amb el forat d'una dels dos fons de cabana. Segons ell, algunes de les sitges es van destruir anys mes tard, però en va excavar una de les que encara restaven intactes, trobant al seu interior la tapa d'aquesta, feta a torn, i les restes òssies d'un individu.

També Romaní parla de diversos grups de sitges immediats a aquest lloc anant direcció la illeta que hem fet amb el cotxe, però també cap a l'altre sentit als dos cantons de la carretera. Amb el recompte que hem fet a través de diversos estudis, ens en surten, mínim, una cinquantena d'elles.

El primer que veurem d'aquest tram és el que han documentat com a fons de cabana, segons Cat patrimoni, i que ja deia Amador Romaní.

I les primeres 2 sitges, que es troben poc a sobre d'aquest, entre ell i la carretera.

Seguint en la mateixa direcció, ens trobem un antic camí de carro medieval utilitzat fins al segle XX i, a tocar d'aquest per l'altra banda, podrem veure un segon pla de cabana.

Seguint el camí, creuem la BV-2133 i comencem a veure sitges dins el bosc, en total en aquest espai en veurem un total de 6 sitges més.

De les que una, personalment, ens va resultar molt maca, dues sitges bessones comunicades per un conducte intern.

 I un petit dipòsit de 0,80 metres de fondària.

Val a dir que, segons la informació que hem pogut trobar, aquest camp de sitges en tenia moltes més que a dia d'avui. No cal ser un gran investigador per a saber que, en fer la carretera, en van destruir més d'una, i als camps conreats del costat del bosc també.

Segons les troballes d'Amador Romaní, que resten dipositades al Museu de la Pell d'Igualada i Comarcal de l'Anoia, aquest jaciment es deuria erigir vers el segle IV a.n.e. i va ser utilitzat fins a l'era medieval, al segle X.

Ja que som aquí, molt recomanable anar a visitar l'Abric Romaní i el menhir de la Pedra Dreta o Pedra de Cabrera.

Coordenades UTM(ETRS89):

Camp de sitges del Pla del Camaró: 31T 389261 4599370

Dolmen a Navès IV i Pinell de Solsonès IV, i poblats a Olius III

Nova publicació del Solsonès, Lleida, en concret començarem pel terme municipal de Navès i després pel proper terme d'Olius. Són dies diferents (de fet, anys), però teníem uns poblats que encara no havíem publicat i li van de conya, per proximitat, al rar dolmen d'Aubareda, que vam visitar el mateix dia que les cistes de Cal Tururut.

Per arribar-hi, el més fàcil si vens del sud, com és el nostre cas, és, passat Cardona per la C-55, desviar-se a la dreta direcció Navès. Seguim aquesta carretera secundària fins a la seva fi (7 quilòmetres) i en aquest punt girem a l'esquerra, tot seguint una nova carretera asfaltada (C-26) per pocs metres. En 500 metres, emprenem una pista a mà esquerra, que seguirem recte sobre 1 quilòmetre, arribant a unes naus, punt on fem un gir de quasi 360 graus, continuant per la pista sorrenca uns 700 metres més arribant a les edificacions, que em sembla recordar que eren agrícoles, amb alguna casa (la masia d'Albareda). Doncs bé, l'estrany sepulcre d'Aubareda es troba a la part alta del turó de l'esquerra que hi ha just acabar les modernes edificacions.

Com sempre, tercer arbre a la dreta o sigui que millor anar per coordenades, l'únic que puc dir és que nosaltres vam pujar al principi del bosc (quasi a 4 grapes), per una abrupta pujada que hi ha al costat de les dues últimes edificacions i, un cop al bosc, és cap amunt i a l'esquerra, com a uns 80 metres d'aquesta rampa d'accés.

I aquí el teniu:

Vist així, sembla una simple cista, la veritat és que et quedes un pèl sobtat quan penses en l'exhuberant obra tumular que acabes de pujar, llavors penses que podria se una cista neolítica amb túmul, prou separada de la zona habitual d'aquest tipus de sepulcre a Catalunya, i molt ben conservada.

I després, et fixes que disposa d'un cròmlec més que contundent, i també prou ben conservat. En definitiva, acabes boig pensant quin tipus de sepulcre és.

Sort que tenim informació de l'excavació de la tomba i també d'en Carreras i en Tarrús. Segons ells, és una "petita caixa megalítica tancada", una cista, que fou descoberta per Serra Vilaró del 1915 al 1920, i que va ser excavada per Miquel Cura del 4 al 16 de juliol de l'any 1988. Mesura interiorment 60 centímetres de llarg, per 50 d'ample i fa 55 centímetres d'alçada conservada. També esmenten el clar túmul d'uns 9/10 metres de diàmetre i el cròmlec de blocs en una perfecta disposició.

I ara ve l'interessant, ja que, segons ells, es tracta d'una tomba de la primera Edat del Ferro. És una mica estranya (per la fisonomia i per la localització), però, òbviament, les reduïdes dimensions de la cista no són pas per encabir-hi un cos humà, però sí que hi cap una urna d'incineració. I per donar-los encara més la raó als bons d'en Carreras i en Tarrús, Miquel Cura no troba cap resta a l'excavació, ni al sepulcre, ni al túmul, però sí que s'hi han trobat restes d'un possible hàbitat als volts de mas pertanyent a l'Edat del Bronze final - Edat del Ferro inicial. Tots aquests materials resten dipositats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

Segons els citats autors, la datació atorgada a aquesta peculiar tomba seria de vers el 1200-700 a.n.e.

Ara anirem al poblat iber d'Anseresa. Ho farem tornant a la C-26 i seguint-la vers l'oest, ja sigui desfent el camí fet, o seguint el camí tal i com hem arribat, que també comunica amb la C-26 però un pèl més endavant. De fet, això també serveix per a arribar al mateix sepulcre d'Aubareda, per si veieu que el camí està malament per una banda, sempre podeu donar la volta i provar per l'altre.

Si refem el camí, hem de fer 2.8 quilòmetres per la C-26, fins a trobar el desviament a la dreta cap a Villaró Nou, i si triem per seguir la pista en el mateix sentit en el què hem arribat al sepulcre, només seguirem per la C-26, 1.6 quilòmetres per a trobar el desviament, endinsant-nos per ell. Nosaltres deixem el cotxe a uns 250 metres de fer camí i, a peu, intentem anar cap al nord-oest, seguint corriols. De cop i volta, ens trobarem tot de camps de conreu i al mig d'ells un turó que que és supervivent d'aquesta acció humana. Allà, a la part alta, es troba el poblat de la tribu dels lacetans d'Anseresa.

Aquest petit poblat ja fou excavat per Serra i Vilaró a principis del segle XX, però va quedar a "l'oblit", és a dir, sense tornar a intervenir-hi ni netejar-lo. El 2018, però, va tornar a ser re-excavat pel Centre d'Estudi Lacetans. Segons ells, és el típic poblat iber d'erola (dalt de la muntanya), que ocupava la part alta i planera d'aquest turó, i amb una muralla que l'envoltava totalment.

Les estances adossades a aquest mur eren, com sempre, molt simples, menys una que molt possiblement seria la del cap, que era més gran. A la zona central del poblat, no hi ha cap estructura, pel que els arqueòlegs creuen que és on romandria el bestiar.

Cal dir que, segons les restes recuperades, els arqueòlegs del Centre d'Estudis Lacetans opinen que l'ocupació del poblat va ser molt curta, començant al segle V a.n.e. i abandonant l'espai vers el primer terç del segle IV a.n.e., i ho poden afirmar segons les restes recuperades, que resten dipositades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. De fet, del seu web inserim un dels vasos recuperats i rehabilitats.

Extret de museusolsona.cat

Hem trobat un sketchfab del poblat, per si us voleu fer un idea més real amb les 3 dimensions.

Ara retornem a la C-26 i seguim en la mateixa direcció 3.5 quilòmetres, on girem a la dreta cap a Sant Esteve d'Olius i el Cementiri Modernista. Anant fins aquí, veurem les restes de l'antic poblat, al camp del costat de l'Església de Sant Esteve d'Olius (amb la seva famosa cripta), just a sobre de l'aparcament on deixem al cotxe, i des d'on es veu el mur, del que part és de l'iber inicial.

Sabem d'aquest jaciment, que fou retrobat l'any 1998, amb motiu de l'ampliació de la zona d'aparcament, dic retrobat perquè l'incansable Serra i Vilaró ja documentava en aquest lloc la troballa de restes ceràmiques pintades d'època ibera. La posterior prospecció a càrrec del Centre d'Estudis Lacetans (C.E.L.) va donar a llum quantitat d'estructures iberes, medievals i modernes.

Segons l'estudi, aquest jaciment presenta una ocupació d'uns 7000 metres² entre el riu Cardener i la riera de Sant Joan, essent un 20% d'aquest espai destinat a edificacions d'era medieval i moderna. La resta són el petit poblat iber i gran quantitat de sitges iberes i medievals.

Extret de l'estudi del C.E.L.

Com podem veure, les zones 2 i 3 són les que concentren el gruix de cistes, 32 cistes iberes a la zona 2 i 54 a la 3, quelcom totalment desproporcionat per a l'humil hàbitat de Sant Esteve d'Olius... així com 2 més la petita zona 6, més 2 de la 7, que, curiosament, una d'elles estava plena de llavors cremades, carbons i ceràmica ibera. A nosaltres, sumant-li aquesta última dada de que es localitzen extramurs, ens fa pensar en un abocador, però podria ser que el jaciment iber s'estengués ocupant tota la plana, ja que aquí bàsicament les restes que s'hi han trobat són d'estructures medievals.

Cal dir que les zones 5 i 4 resten sense excavar (igual que un tros de la 2 i la 3), creiem que perquè són privades, a banda de tot el sòl que ocupen l'edifici religiós i les antigues escoles d'Olius. Però bé, segons els estudis fets, mantenint la densitat de jaciments tipus sitja de la plana, a temps ibers hi devia haver unes 300, utilitzades vers el 250 - 175 a.n.e. i que, segons es documenta, s'utilitzarien unes 100 coetàniament, el que ens donaria una capacitat aproximada de 340.000 litres de cereal emmagatzemat. Tenint en compte que a l'hàbitat hi viurien, com a molt, unes 50 persones i el consum anual de cada una d'elles, ens quedaria un excedent d'un 90%. Aquesta quantitat de cereal sobrant fa pensar que el poblat de Sant Esteve d'Olius era un espai sòcio-econòmic de la contrada, i, de fet, resta definit com a nucli d’activitats econòmiques especialitzades.

La zona 1 és a la que es poden veure les estructures d'hàbitat iber, i part de la muralla que els protegia, que va davallant seguint l'orografia del terreny i acaba vers el riu Cardener. A la imatge inferior, podem veure la quantitat de fogars i sòl pavimentat de les estructures, així com les primeres sitges i un forn metal·lúrgic.

Extret de l'estudi del C.E.L.

Del que podríem denominar com a poblat, que fa uns 40 metres², en destaquem primer les restes de la muralla, de la que en queden uns 50 metres de llargada i conserva una alçada que varia entre els 1.10 metres al tram central i 1.60 tocant al cingle de el riu Cardener, tot i que en algun punt s'arriba a mesurar els 2 metres. Aquesta part central de mur era, com a tots els poblats ibers, la paret del fons de les estances, de les que se'n comptabilitzen 9 de simples. Ara, els mateixos arqueòlegs del C.E.L. ja diuen que podrien ser només 1 o 2 cases, aquestes de gran complexitat.

Per últim, direm que, a l'excavació del jaciment, van recuperar restes ceràmiques de diversos estils, produïdes a diversos països d'avui en dia, i vàries del Taller de Roses i del de Petites Estampilles, la majoria dels segles III i II, però també, i això és potser el més interessant, restes dels segles V i IV.

Bé, donem el "poblat" per visitat i, ja de baixada cap a casa, ens desviem un pèl per a visitar un megàlit del terme municipal de Pinell de Solsonès que ens va prou de camí, el destruït dolmen Sant Iscle de Miraver o de Miravé.

Com es pot veure, hi ha gran quantitat de lloses estintolades i, als arbres que queden a la part superior de la fotografia, es pot veure un túmul de sorra, amb una llosa a sobre (que clarament pertany al sepulcre); aquest túmul és de la terra extreta de la cambra pels seus violadors.

A la següent imatge, podem veure la llosa que dèiem, estintolada sobre un túmul, i a la banda de l'esquerra, que a la foto està cremada pel sol (contra el sol, no es por fer res), podem veure una altra llosa, aquesta més petita, estintolada a l'inici de la petita obra tumular.

Es tracta d'un sepulcre de fossa amb coberta megalítica i sense túmul que fou donat a conèixer per Serra i Vilaró entre el 1915 i el 1920, que ja documentava la llosa de coberta partida en 4, probablement, segons Carreras i Tarrús, per la caiguda d'un llamp. Aquesta llosa, unint els trossos, feia, segons Serra Vilaró, 2.55 metres de llarg, 1.65 metres d'ample i 65 centímetres de gruix.

A l'excavació, Serra i Vilaró documenta, tot i les violacions rebudes, diversos fragments de ceràmica a mà, un esclat de sílex, i fragments ossis pertanyents a dos esquelets humans, un d'ells d'un individu jove, a jutjar segons les restes cranials. Aquestes restes foren dipositades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

Creiem que aquestes restes, juntament amb la tipologia, ajuden a datar al megàlit, segons Carreras i Tarrús, vers el Calcolític - Edat del Bronze antic, entre el 2700 i el 1800 a.n.e.

A la zona hi ha molts més jaciments, sobretot dòlmens, des d'aquest últim que hem visitat, just a la serralada muntanyosa que hi ha creuant la carretera, o bé al terme municipal de Navès, a no gaire distància des de l'Aubareda (en cotxe), però bé, amb la tela que ja portem avui, recomano visitar el poblat de Castellvell, a Olius, que fa falta caminar poc, és de fàcil aproximació amb el cotxe i és realment molt interessant. En aquesta publicació, seguint un ordre geogràfic lògic, el veuríem després del poblat de Sant Esteve d'Olius i abans del sepulcre de fossa de Sant Iscle de Miraver.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cista de l'Aubareda: 31T 384802 4649060

Poblat d'Anseresa: 31T 383503 4650597

Poblat de Sant Esteve d'Olius: 31T 381094 4651971

Sant Iscle de Miraver o de Miravé: 31T 371225 4648040

Dòlmens a Cantallops III i La Jonquera VI

Ens acostem de nou a l'Alt Empordà amb l'objectiu de completar la zona de Cantallops - La Jonquera amb tres dòlmens que havíem deixat pendents al llarg de les múltiples visites realitzades a l'àrea. Per això, us semblarà que la ruta és una mica estranya.

Ens hi posem ben d'hora, ja que som al juliol i fa molta calor, amb un megàlit del terme municipal de Cantallops. Des d'aquesta població, prenem la pista que puja a Requesens pel Coll de Madàs, però ens desviem de seguida a l'esquerra per una altra pista que davalla cap a la Riera de Torrelles. Passat el Gorg de Peramala, trobem una bifurcació i allà hem de deixar el cotxe. Seguim pel camí de la dreta i comencem a enfilar-nos cap el Collet Baix. En 450 metres, arribem a la font de la Solanà i seguim endavant 150 metres més, punt on ens desviem de nou pel camí de la dreta, aquest ja més estret i més abrupte. Després de recórrer uns 250 metres, veiem a la dreta la maca font del Clot de la Tina, ben protegida per arbres que tapen el sol, així que més fresqueta a l'estiu que l'anterior. En uns 600 metres més, arribem a un replà on trobem sense pèrdua el dolmen del Collet de Baix uns 10 metres per sobre del camí i senyalitzat des de temps ençà per GESEART. Cal dir que actualment (2023) el camí es troba molt net (antigament estava molt emboscat i el megàlit era difícil de trobar).

Aquest sepulcre de corredor amb cambra trapezoidal i passadís estret fou descobert per Lluís Serrano Jiménez, veí de Cantallops, el 1999.

La cambra mesura 1.20 metres de longitud per 0.80 metres d'amplada i 0.82 d'alçada màxima conservada. No conserva el corredor, però el túmul, en canvi, sí és visible, així com part de l'anell de contenció extern. És de tendència circular amb un diàmetre de 7/8 metres.

Inserim a continuació una planimetria hipotètica de Josep Tarrús.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

Tot i que no ha estat mai excavat, Tarrús i Carreras el daten al Neolític final, és a dir, entre el 3400 i el 3200 a.n.e.

Desfem el camí fins el cotxe i tornem a la pista que duu a Requesens. Ara sí la prenem i arribem fins el Coll de Madàs, on hi ha la magnífica necròpoli que ja hem visitat altres vegades (podeu trobar la referència al final d'aquest post). Avancem fins el desviament al Castell de Requesens, que deixem a mà esquerra, i passem de llarg l'església de Santa Maria de Requesens. Seguim davallant 850 metres més i ens aturem poc abans de trobar una pista a l'esquerra. A la dreta de la pista per la que anàvem, veurem una pedra allargada tombada sospitosament semblant a un menhir caigut. No hem trobat més referència que la menció d'una ruta de wikiloc i, sincerament, té molta forma de menhir mirat des de la pista, però no ens va acabar de convèncer per la part de darrere. Podria ser, doncs, un menhir inacabat. Nosaltres el deixem com a possible menhir de la Vermosa, per la proximitat al córrec del mateix nom.

Tornem al cotxe i ara ja ens dirigim directes al segon dolmen de la jornada. Sense deixar en cap moment la pista per la que anem, rodem 1,3 quilòmetres i deixem el cotxe ben aparcat a un revolt just sobre la riera d'Anyet. Caminem per la pista 200 metres i, quan ja veiem la tanca que dona pas al recinte militar, hem de buscar un corriol a l'esquerra que va cap a la riera i que senyalitza el dolmen de Mesclants o del Gorg Negre. És un corriol humit i amb desnivell (vigileu no relliscar, ho diem per experiència) que baixa a la riera, la travessa i torna a pujar per l'altra banda, tot seguint el camí en corba que duu al dolmen. Va bé si hi anem amb un GPS, però val a dir que està senyalitzat i no té pèrdua.

El dolmen de Mesclants va ser descobert el 1987 per Joan Budó i Jaume Justafré seguint les indicacions del veí de Cantallops Tomàs Massó, que el coneixia d'antic. Es tracta d'un sepulcre de corredor bastit en granit, amb cambra trapezoidal curta i passadís estret sense porta fet de pedra seca.

La cambra mesura 2 metres de llarg per 1.30 d'ample i 1.35 metres d'alçada. Del passadís, s'hi observen restes a la banda esquerra del seu inici i es conserven dues lloses de coberta. Es calcula que mesurava 2.80 metres de longitud i tenia una amplada de 80 centímetres. Pel que fa al túmul, és visible en tot l'entorn de la cambra en forma circular d'uns 8/9 metres de diàmetre i conserva l'anell de contenció fet a raó de blocs ajaguts.

Per a fer-nos una mica d'idea de com se suposa que era, inserim una idealització de la tesi de Josep Tarrús.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

No ha estat mai excavat, però, per la seva morfologia i igual que el Collet de Baix, es pot incloure dins dels sepulcres de corredor de l'Alt Empordà-Rosselló, de construcció vers  entre el 3400 i el 3200 a.n.e.

Va sent hora de dinar, així que desfem tot el camí fins Cantallops i ens acostem a La Jonquera a dinar. Després de l'àpat, ens acostem al Centre d’Informació i Interpretació del Paratge d’Interès Nacional de l’Albera, al centre cultural Can Laporta, ja que fa massa calor com per a posar-se a caminar de nou per la muntanya. Allà, podem trobar informació de tot tipus sobre el massís de l'Albera: megàlits, altre tipus de patrimoni, agricultura, animals, un molí d'oli, etc. I entre les petites coses exposades, hi ha un molí de mà per a moldre cereals trobat a Sant Pere del Pla de l'Arca, corresponent a època neolítica.

Acabada la visita, tot i que segueix fent mooooolta calor, ens animem a acostar-nos al dolmen de Pedreguers, al terme municipal de La Jonquera, però de complicat acostament en cotxe en estar les pistes tancades al trànsit rodat pel risc d'incendi. Així que, plànol en mà, veiem que fent una súper-volta, s'hi pot accedir per França i fer l'últim tros caminant. I cap allà que anem aprofitant que tenim encara força hores de llum per davant. Travessem la frontera per carretera i, en sortir del poble d'El Pertús (Le Perthus en francès), girem a la dreta per la D71 cap a L'Albère - Saint Martin de l'Albère i avancem poc més de 3 quilòmetres per a trobar una ampla pista de sorra a la dreta. Aquí, vam haver de fer aturada tècnica i verificar si podíem passar amb el cotxe o no, ja que el seu mètode és diferent al català. Tenien una taula indicant verd, groc o vermell en funció de si la pista era oberta, oberta per a persones a peu i cotxes o tancada per a tots. Per a verificar quin era el cas, vam haver de buscar al web allà indicat en quin tipus de dia ens trobàvem i vam comprovar que podíem passar-hi amb el cotxe, així que vam poder acostar-nos força més amb el vehicle.

Avancem doncs sense problemes per la còmoda pista, arribem de nou a Catalunya i avancem fins que trobem una bifurcació als 2.8 quilòmetres des de l'inici de la pista. A aquest punt, girem a l'esquerra i seguim 750 metres més per a trobar una nova cruïlla de camins, on aquest cop agafem la pista de més a la dreta i que continua sent còmode per a cotxes. Passem per davant de la petita església romànica de Sant Pere del Pla de l'Arca (pel seu nom, ja podem veure que ens trobem prop del megàlit) i podem aparcar aquí a l'espai habilitat i veure les restes o bé avançar només 150 metres més, ja que el tram final el farem a peu. Hem vist que, fent una volta de 1.3 quilòmetres per la mateixa pista des de l'església, potser s'hi pot arribar en cotxe, però la pista empitjorava i ja no calia arriscar-se. Així que vam deixar el cotxe aquí i vam admirar les restes de l'esmentada església, on, curiosament, van trobar el molí que hem vist a La Jonquera.

Per a arribar al dolmen des de l'església, caminem 150 metres i agafem el camí que davalla i que surt a la dreta de la pista. Anant per ell uns 240 metres, veurem de cara, just allà on el camí mor de nou a l'ampla pista, el dolmen de Pedreguers o del Pla de l'Arca.

Es tracta, com els anteriors, d'un possible sepulcre de corredor amb cambra trapeizodal i fou descobert el 1987 per Valentí Cullell i Andreu. Le cambra mesura internament 2.20 metres de llarg, per 1.30 metres d'ample i 1.10 metres d'alçada. Conserva restes del túmul, de tendència circular i d'uns 8/9 metres de diàmetre, i del seu anell de contenció en pedra seca.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

De nou, per la possible morfologia, ja que no ha estat mai excavat, s'emmarca dins dels sepulcres del Neolític final de la zona, és a dir, entre el 3400 i el 3200 a.n.e.

Vist del tercer megàlit del dia, tornem cap a casa amb el regust d'haver assolit l'objectiu que ens havíem marcat.

Si voleu combinar alguns dels sepulcres visitats avui amb altres rutes completes, teniu un bon ventall. Podem recomanar tot allò que es troba prop del Coll de Madàs: Dòlmens a La Jonquera II i Cantallops I, Dòlmens a La Jonquera IV, Cantallops II i menhir a Sant Climent Sescebes II i Dòlmens a Sant Climent Sescebes V.

Coordenades UTM(ETRS89):

Collet de Baix: 31T 494424 4698714

Possible menhir de la Vermosa: 31T 496134 4698775

Mesclants o Gorg Negre: 31T 496069 4697677

Pedreguers o Pla de l'Arca: 31T 490552 4699356