Diumenge a Figueres; ahir vam visitar mas Gamarús i hem aprofitat l'avinentesa per passar el cap de setmana a la zona, en companyia d'en Manolo i la Fina.
Esmorzem a l'hotel, al mateix menjador on la nit anterior havíem vist el Barça fer-se campió de la Champions League, i anem a Cantallops, on es troben els megàlits del Coll de Madàs, visitats a la ruta Dòlmens a La Jonquera II i Cantallops I, fem una visita ràpida als dòlmens de Coll de Madàs I i al II, vigilant perquè estaven fent una cursa de BTT i el corriol no és massa ample... i no vegis com anaven! Del II, tornem al camí principal del qual venim, on tenien muntat un avituallament per als ciclistes, amb la calor que fotia, vaig estar a punt de llençar-me dins les galledes d'aigua freda que tenien per mantenir frescos els sucs vitamínics. Seguim el camí pocs metres en la mateixa direcció en la que hem arribat al Coll de Madàs, i tot just després de travessar el que sembla un antic marc d'una tanca del camí, girem a la dreta prenent un corriol que baixa vers la vall. Al poc, surt a un camí més ample i just a l'altre costat d'aquest últim, veurem les restes del dolmen del Coll de Madàs o Medàs IV.
D'aquest megàlit, no hem trobat res, és inèdit per la majoria, tot i que és molt fàcil d'arribar i és a poca distància del camí principal. Potser no el cataloguen com a dolmen, però no sé, té bona pinta vist en persona. Particularment, n'he vist de pitjors catalogats.
Tornem cap la pista, i refem el camí passant de nou per davant les galledes, i deixant a l'esquerra el corriol que mena al dolmen II del Coll de Madàs o Medàs, però abans d'acabar la corba a la que ens trobem, prenem un corriol amb la indicació de Cantallops que baixa amb un pendent bastant contundent, fruit de l'aigua que hi deu baixar en èpoques de pluja. Seguim el corriol, que a punts es fa planer, fins a trobar quasi al bell mig del camí, en un d'aquests punts planers, el sepulcre, possiblement de corredor o galeria catalana en U, del Puig Gros. Des del corriol, hi ha una indicació cap a l'esplanada on es troben les restes.
El dolmen fou descobert el 16 d'abril del 1998 per Jaume Justafré i Baigueret, membre de Geseart. Malauradament, no ens consta cap excavació.
Aquest sepulcre veritablement està fet pols, però val molt la pena visitar-lo. Es poden veure la mar de bé les lloses radials intratumulars que hi ha envoltant aquesta possible galeria catalana. La cambra en si té unes dimensions de 1.15 metres de llargada, 1.00 metres d'amplada, i conserva una alçada de 35 centímetres, essent molt més baixa que la llosa radial més gran, que es veu a la part de darrere del que seria la cambra, la qual amida 70 centímetres.
La informació a la que hem pogut accedir de l'obra tumular ens fa dedicar-li un paràgraf a banda, ja que consta d'un anell interior, seguit de lloses radials i un anell de contenció extern sense estructura de contenció visible de 7/8 metres de diàmetre. Per a fer-nos una idea de la morfologia inicial de la tomba i totes les seves parts, inserim una planimetria de la idealització que proposa Tarrús a la seva tesi.
 |
| Extret de Poblats, dòlmens i menhirs |
Per la seva morfologia, en Carreras i en Tarrús, el col·loquen en el temps vers el Neolític final, entre el 3000 i el 2700 a.n.e.
Vist l'impressionant megàlit, almenys per a nosaltres, tornem cap el camí principal, on ens rep la Fina animant-nos a l'última pujada, tot prenent la fresca sota un arbre. Un cop rehidratats, seguim la pista cap a Requesens aturant-nos en el segon corriol que veurem a la nostra esquerra; pel primer també s'hi pot anar, però fas més tros a peu. Recomano el segon, que després ja les passareu magres per a arribar al megàlit. No hi ha un camí definit, bé sí que hi és, però és difícil de trobar i de seguir. Gran part, la fem camp a través per un bosc d'alzines i roures, intentant localitzar el sepulcre utilitzant el GPS.
Al final, sí que vam trobar el camí, el qual es desdibuixa i rep un fort pendent just abans d'arribar al dolmen. Pujant i tirant pel desdibuixat corriol existent cap a l'esquerra, trobarem el dolmen de la Banya de Saus a un espai gairebé planer.
Fou descobert el 7 de març del 1999 per Roger Vila i Sandra Becerril, veïns de Barcelona, que deurien d'estar buscant bolets o d'excursió durilla, ja que el megàlit es troba perdut enmig de la muntanya, a uns 435 metres sobre el nivell del mar.
Es tracta d'un sepulcre de corredor, bastit en granit. La cambra, que té la llosa de coberta caiguda al seu costat, amida 1.60 metres de llargada, 90 centímetres d'amplada i una alçada de 1.10 metres. D'altra banda, la llosa cobertora té unes dimensions de 2.73 metres de llargada, 2.23 d'amplada i un gruix que varia entre 15 i 20 centímetres. D'altra banda, el túmul que sustenta el megàlit és de tendència circular d'uns 8/9 metres de diàmetre, amb un cròmlec bastit a raó d'un mur de pedra en sec.
 |
| Planimetria de Josep Tarrús |
No s'hi ha efectuat cap prospecció ni s'ha trobat res en superfície, però en Carreras i en Tarrús el col·loquen cronològicament, per la morfologia del sepulcre, al Neolític, vers el 3400-3200 a.n.e.
També fem referència a l'última llosa de la dreta del corredor, ja que, segons es documenta, aquesta és antropomorfa a la seva base, i que es clavava sobre una ranura d'una llosa planera. D'aquesta, n'hem extret una imatge de la tesi doctoral de Josep Tarrús.
 |
| Extret de Poblats, dòlmens i menhirs |
Baixem, ara molt més ràpid, cap al cotxe, amb el que seguirem per la pista tot rectes fins a trobar una pista a la dreta que creua la ribera d'Anyet. Seguirem aquesta pista tot rectes, deixant un camí a la nostra esquerra al poc d'anar per ella. Ens aturem i aparquem quan veiem una masia, just al costat esquerre del camí. Mireu-vos bé el mas, és sincerament espectacular... s'hi pot entrar amb compte, i consta de dues plantes. En pujar a la segona, te n'adones de que no és un mas qualsevol, és una ermita romànica, amb els seus arcs i els seus absis i tot, que va ser reconvertida temps ençà en masia. Crec que es diu Mas de l'Església Vella, mentre que l'ermita és l'església de Santa Maria de Requesens.
A peu, tornem cap a l'última corba que hem fet amb el cotxe, prenent un corriol ample que surt al seu vèrtex. Anem seguint les marques grogues i les fites que hi ha, tot girant cap a l'esquerra fins al punt que ens vam mig perdre, sort que el GPS no s'equivoca. Només puc dir que després de virar a l'esquerra, el dolmen del Mas dels Buencs, Boencs o Buenys, es troba a la part alta del cim que hi ha, de nou a l'esquerra del camí, a tocar de la cinglera existent.
A aquest sepulcre de corredor (el corredor resta sepultat), no sé com catalogar-lo... el catalogaré com a paradolmen, ja que la paret de l'esquerra del sepulcre, tal i com el mirem, és un aflorament rocós natural que ha estat mig retallat i treballat, per tant, seria un paradolmen, però té la seva "gràcia" que s'hi hagi construït tot un sepulcre de corredor a aquesta cambra paradolmènica.
Va ser descobert l'any 1990 per Pere Verdaguer, que el va ensenyar a Joan Carles Torres, que feu el mateix amb el grup GESEART el 26 de novembre del 1994. No s'ha excavat mai, tot i que ja ho ha estat furtivament. De fet, el GESEART va trobar petits trossos de ceràmica a mà a la terra de l'excavació furtiva, que era al costat, temps ençà.
 |
| Planimetria de Josep Tarrús |
La cambra té unes dimensions internes de 2.10 metres de llarg, 80 centímetres d'ample i 1.40 metres d'alçada, i tota l'estructura consta d'una obra tumular de 7/8 metres de diàmetre, delimitada per un mur de pedra en sec. Per la seva morfologia, en Carreras i en Tarrús el daten a l'era neolítica final, vers el 3200-3000 a.n.e.
Tornem al cotxe, ens eixuguem la suor de l'última caminadeta, fem canvi de roba i ens dirigim, a la fi, cap a casa, bé, a posteriori d'un dinar ben guanyat a Sant Climent Sescebes. Però quan érem a punt d'arribar a Vilartolí, ens parem a visitar el menhir de Santa Fe dels Solers o de Vilartolí.
El gran roc ha estat citat un munt de vegades a la història actual, començant per Joan Papell i Llenas el 1891, Manuel Cazurro el cita el 1912, on ja adverteix del forat en la part superior per col·locar-li la maleïda creu. Joan Ruiz Solanes fa el propi l'any 1972, en fer la restauració de la Cabana Arqueta. Un altre Joan, en Joan Solà, i Lluís Esteva el tornen a citar el 1979. L'any 1988, el descriu GESEART, i el 1992 Tarrús i Chinchilla fan el mateix. A partir d'aquí, podeu trobar infinitat de mencions a la bibliografia.
El més curiós és que amb tantes esmentades, ningú comenta cap reaixecament d'aquest menhir antropomorf, estil frare, que consta d'unes dimensions de 1.95 metres d'alçada, 80 centímetres d'amplada i 50 centímetres de gruix. En Josep Tarrús i Galter li dibuixa una planimetria a la seva tesi, en la que es poden veure perfectament els rebaixos prehistòrics, així com el treball fet per encastar-li un adornament religiós modern.
 |
| Planimetria de Josep Tarrús |
En no haver-se excavat mai, no trobar-se res en superfície, no tenir cap senyal propi d'una època, i tenint en compte la resta de megàlits que hi ha a la contrada, en Carreras i en Tarrús el col·loquen a la prehistòria vers el Neolític, entre el 3400-2700 a.n.e.
Per a completar el dia, ens hauríem de mirar, sí o sí, la publicació de la resta de la necròpoli de Coll de Medàs, on també indiquem el proper dolmen de Coma de Gall. I, per si encara tenim temps i ganes, la dels sepulcres de Collet de Baix i el Gorg Negre.
Banya de Saus: 31T 494946 4698362
Mas dels Buencs: 31T 495137 4698761
Menhir de Vilartolí: 31T 496937 4693767
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada