Cova i dolmen al districte de Cahors VI

Avui comencem la jornada fent una visita guiada a unes antigues mines de fosfat, en desús actualment, ubicades molt a prop del nostre allotjament. Sortim del càmping de Limogne en Quercy cap a la dreta i girem de nou a la dreta en arribar a la D19, que indica Varaire i les Phosphatières du Cloup d'Aural. Sense deixar aquesta carretera, arribem a l'aparcament de les esmentades "Phosphatières" en poc més de 9 quilòmetres.

La visita, conduïda per un guia en francès i amb cartells explicatius, fa un recorregut molt curt i interessant per les antigues mines, actualment plenes d'exuberant vegetació.

Les Phosphatières du Cloup d’Aural són una esquerda càrstica que es va formar fa desenes de milions d’anys i s'ha anat omplint naturalment amb sediments rics en fosfats. Per aquest motiu, va ser explotada com a mina d'aquest mineral entre finals del segle XIX i inicis del XX, activitat que va permetre descobrir-ne el gran interès científic des del punt de vista paleontològic.

El jaciment conserva una seqüència excepcional del Paleogen (fa entre 66 i 23 milions d’anys), amb abundants restes d’animals prehistòrics, com primats primitius, carnívors, ungulats i rèptils. En destaquen el Cadurcotherium i el Bachitherium, mamífer herbívor autòcton del municipi de Bach, on es troba el jaciment. Concretament, és un artiodàctil primitiu (parent llunyà de cérvols i camèlids), que va viure durant l’Oligocè, aproximadament fa 30–25 milions d’anys. Tant durant el recorregut com al museu, es poden observar ossos d'aquests animals.

En molt menor quantitat, també s’hi han identificat indicis d’ocupació humana prehistòrica, probablement relacionats amb l’ús ocasional d’espais càrstics.

En finalitzar la visita, pots marxar, visitar el museu o bé fer un parell d'activitats lliures per a nens. Evidentment, nosaltres vam estar buscant els animals prehistòrics ocults al bosc i un joc de pistes amb recompensa final. Una vegada fets, visitem el museu del recinte i tornem al càmping a dinar. Després de fer sobretaula i deixar baixar el sol, decidim anar a visitar un altre megàlit de la zona, aquesta vegada al veí poble de Lugagnac. Sortim de nou del càmping a la dreta i girem a l'esquerra per la D911 cap al poble de Limogne. Uns 260 metres més endavant, trobem una primera cruïlla on prenem cap a l'esquerra cap a Lugagnac per la D40 i, just després, arribem a una segon cruïlla on tornem a girar a l'esquerra seguint les mateixes indicacions. Poc abans de fer 2 quilòmetres per aquesta carretera, ens desviem a la dreta cap a Céneviéres. Avancem per aquesta carretera secundària uns 1900 metres i trobem una cruïlla amb la zona de contenidors de brossa a la nostra dret. Nosaltres vam deixar aquí el cotxe, però es podria seguir en cotxe per una pista sorrenca fins a tocar el dolmen. En ambdós casos, hem de prendre la pista de la nostra esquerra i caminar 400 metres. Girem llavors a l'esquerra per un camí una mica més estret i caminem 100 metres més. A aquest punt, ja veurem el dolmen de Mas Rastouillet o Grèzo de Pouèto al bosc de la nostra dreta.

Es tracta d'un megàlit imponent amb la mateixa fesomia típica dels dòlmens simples de la zona situat a un túmul ovalat d'uns 16 per 14 metres encara força visible. La cambra mesura 2.70 metres de longitud, 1.05 metres d'amplada i 1.00 metre d'alçada, i està coberta per una gran llosa de 3.05 per 2.10 metres, amb un gruix de 0.45 metres. Com a curiositat, comentar que s'observen tres llosetes d'un possible cròmlec que envoltava el dolmen.

Extret de l'"Inventaire des mégalithes de la France. 5 — Lot"

Seguint amb la informació extreta de l'inventari de Lot d'en Jean Clottes que estem utilitzant per a fer les entrades d'aquesta zona, podem datar el megàlit al Neolític, vers el 3500 - 3000 a.n.e.

Acabada la breu visita, retornem a l'allotjament a sopar, relaxar-nos i preparar la jornada de demà.

Coordenades UTM(ETRS89):

Phosphatières du Cloup d'Aural: 31T 395651 4911729

Mas Rastouillet o Grèzo de Pouèto: 31T 399544 4919587

Dòlmens a Forallac II

Aprofitant el cap de setmana llarg de Sant Joan, anem cap a les Gavarres a passar la revetlla amb uns amics. De pas, aprofitem per a visitar els dòlmens de la Serra d'en Cals, al terme municipal de Forallac.

Ens acostem amb el cotxe fins a l'església de Santa Coloma de Fitor i, a partir d'aquí, seguim les marques grogues i blanques de la ruta dels dòlmens de la Serra d'en Cals. Des de l'església, ens dirigim a l'est cap a Can Marines. Aproximadament 1.3 quilòmetres després, arribem al pou de glaç del Mas Cals, originari possiblement dels segle XIII o XIV.

Passat el pou, continuem pel mateix camí i comencem l'ascens a la Serra d'en Cals. Passades les carboneres (no vam fer foto), arribem al sepulcre del Doctor Pericot.

Fou descobert l'any 1975 per Joan Garriga i Sitjar i Joan Botey i Serra, i es tracta d'una probable galeria catalana amb el sòl enllosat, que seria datada entre el 3000 i el 2700 a.n.e.

Aquesta tomba consta d'una obra tumular d'uns 6/7 metres de diàmetre i, pel que fa a la cambra sepulcral, es documenten unes dimensions internes de 80 centímetres de llarg per 70 centímetres d'ample i 1.05 metres d'alçada.

A l'excavació feta per en Lluís Esteva i en Josep Tarrús l'any 1978, van sorgir un ganivet de sílex marró al túmul i un disc de quars dins la cambra. Aquestes restes foren dipositades al Museu Municipal de Sant Feliu de Guíxols.

A uns 12 metres darrere del sepulcre, davant de la cinglera, trobarem les inscultures de les rodalies del Dr. Pericot.

Aquesta és potser la més fotografiada, és la primera que veus en arribar al lloc i és molt clara. Es poden veure 7 cassoletes unides per reguerons ben definides. Essent allà, es veuen molt millor que en fotografia, sobretot les tres de dalt, que arriben a mesurar 10 centímetres de diàmetre i 6.5 centímetres de profunditat.

Però en realitat, el conjunt engloba tres rocs, aquests sumen un total 17 cassoletes, la més gran de 16 centímetres de diàmetre i 7 centímetres de profunditat. A banda, també es documenta una cassoleta aïllada uns 15 metres a l'est, que no vam veure. Si voleu veure la resta de fotografies del conjunt, podeu trobar-les a la seva fitxa.

Aquí inserim un calc que hem extret d'un estudi de Lluís Esteva i Cruañas i Josep Tarrús i Galter. 

Just a sota de les inscultures, com si t'anessis a caure per la cinglera, veurem que hi ha un replà de fàcil accés i allà trobarem el probable paradolmen d'en Lluís Esteva.

Donat a conèixer l'any 2011 per Joan Botey i Serra, amo de les terres, a uns arqueòlegs de la Universitat Autònoma de Barcelona, aquests arqueòlegs l'inspeccionaren poc temps després.

Es tracta d'una petita balma, que consta d'una visera de 1.30 metres de llargada per 1 metre de profunditat. L'espai que resta sota d'aquesta visera fa 2 metres de llarg per 1 metre d'amplada, trobant-se delimitada per un mur de pedra en sec amb una llosa clavada que faria de muntant a la porta d'accés al sepulcre. Al voltant de la cavitat, crida l'atenció una gran quantitat de pedres de mida mitjana/gran, que ben bé podrien formar, en el seu dia, una obra tumular de  6 metres de distància.

Durant el sondeig per part de la Universitat Autònoma de Barcelona, va sorgir diversa ceràmica feta a mà, i es va constatar l'arranjament del sòl d'aquesta cavitat, pel que té bastants números que aquesta cavitat fos utilitzada com a sepulcre alternatiu.

En Xavier Niell Ciurana (Xevi) i en Pau Roig, al seu llibre "Dòlmens, Coves i Menhirs", diuen que molt possiblement fos un sepulcre durant la prehistòria recent (creiem que es refereixen al Calcolític - Edat del Bronze antic).

Seguint la caminada només 400 metres més, trobem la Cista del Clot del Llorer o Cim del Clot del Llorer.

Descoberta per Josep Botey i Riera l'any 1965, es tracta d'una cista neolítica amb túmul i és datada, pel seu estil arquitectònic, d'entre el 3400-3000 a.n.e.

Aquesta antiga tomba conserva les minses restes d'un túmul de terra, amb cròmlec peristàltic, de 5/6 metres de diàmetre, i una cambra funerària de 1.70 metres de llargada, 60 centímetres d'amplada i 65 centímetres d'alçada.

Fou excavada per Luís Esteva l'any 1965, però d'aquesta acció no es documenta cap tipus de troballa.

Seguint les marques, arribem, després d'uns 600 metres, al poblat d'en Cals, situat sobre el cim de Cals i pertanyent a l'època medieval.

Després d'una breu visita, ja que el poblat no és gaire gran, continuem per la part alta de la serra. Uns 400 metres més endavant, veiem a la dreta del camí el primer dels tres megàlits més coneguts de la ruta.

El dolmen dels Tres Peus o dolmen Gran de Fitor, també conegut com a dolmen Gran o dolmen de Fitor, el que indica que és el dolmen més important de la zona, va ser descobert per Vicenç Piera Tossetti i Miquel Torroella Plaja l'any 1881. Per la seva morfologia, una galeria catalana, deuria ser construït cap el 3000-2700 a.n.e., vers el Neolític final i el Calcolític recent.

Segons en Carreras i en Tarrús, consta d'un túmul circular amb restes d'anell de contenció, d'un diàmetre de 8/9 metres. Pel que fa a la cambra sepulcral, amida internament 2.40 metres de longitud, 1.40 metres d'amplada i 1.28 d'alçada màxima conservada, essent així la cambra més gran de la contrada.

Tot i que no s'ha excavat, en superfície s'hi van trobar un fragment de vas carenat i un altre de ceràmica a mà, fet que dona suport a la seva datació.

Tornant al camí, recorrem només 100 metres per a trobar, a l'esquerra del camí, el dolmen de la Serra d'en Cals.

Aquest petit megàlit, un pèl caigut, fou descobert per Manuel Cazurro l'any 1912. Es tracta d'una galeria catalana erigida entre el Neolític final i el Calcolític inicial, vers el 3000-2700 a.n.e. Consta d'una obra tumular de 7/8 metres de diàmetre, de forma circular i amb restes d'un anell de contenció, i, al seu centre, una cambra sepulcral amb unes dimensions internes de 1.70 metres de llarg, 80 centímetres d'ample i 1.10 metres d'alçada màxima.

Va ser excavat per en Lluís Esteva l'any 1965 i, malauradament, aquesta excavació va acabar sense cap tipus de troballa arqueològica a documentar.

Recorrem uns 100 metres més de camí per a trobar, a la dreta, la següent estació del nostre recorregut.

El dolmen dels Tres Caires, que va ser descobert, igual que l'anterior, per Manuel Cazurro l'any 1912, es tracta novament d'una galeria catalana, que, com totes les d'aquest estil arquitectònic, és de l'era neolítica final - calcolítica inicial, entre el 3000-2700 a.n.e. 

Consta d'una obra tumular de tendència circular amb restes d'anell de contenció de 8/9 metres de diàmetre, i una cambra sepulcral que mesura internament 1.90 metres de longitud, 80 centímetres d'amplada i 1 metre d'alçada. Pel que fa al que queda de corredor, es documenten 70 centímetres de llargada conservada, 80 centímetres d'amplada i 70 d'alçada.

També fou excavat per Lluís Esteva l'any 1965, en aquest cas, també sense cap troballa arqueològica a documentar.

Tornem de nou al camí i caminem una miqueta més, no pas gaire, uns 300 metres, per a trobar el següent megàlit, aquest a mà esquerra del camí i més difícil de trobar, car que els matolls existents tapen part de les minses restes del dolmen.

El sepulcre de les Maries, anomenat així perquè hi havia dues Maries a l'equip que el va excavar, és el més modern de tota la ruta pel que fa a la seva descoberta, ja que no es té cap notícia d'ell fins l'any 2011.

Les poques restes que en queden no permeten veure fàcilment la seva tipologia, però es veu que tenia corredor i que devia ser de dimensions considerables, ja que les restes visibles fan 5.20 metres de llargada, 2.00 metres d'amplada i 78 centímetres d'alçada. Podria tractar-se d'una galeria coberta o catalana.

Tot i això, en Josep Tarrús i l'Enric Carreras no l'inclouen al recull dolmènic català de l'any 2022. Nosaltres creiem que documentant-se una amplada, ben bé es podria tractar d'un  corredor d'accés, pel que sí que el deixem al nostre blog, encara que a l'excavació no es va trobar res, fet pel qual no es pot datar amb exactitud, però per la probable tipologia del megàlit, podria ubicar-se cap el 3000-2700 a.n.e.

Per enèsima vegada, retornem a la pista i aquest cop haurem de recòrrer quilòmetre i mig abans de trobar el següent sepulcre. No deixarem les marques blanques i grogues, però hem d'anar amb compte, ja que hem de deixar la pista que seguíem i agafar un corriol. Si no perdem de vista les marques, no té pèrdua.

Maties Pallarés, l'any 1923, fou qui descobrí la galeria catalana de Serra Mitjana o Portell de Sant Jaume, que també està datat, segons el seu estil, entre el Neolític final - Calcolític inicial, vers el 3000-2700 a.n.e. El corredor és prou visible, tot i que quan hi vam anar era molt emboscat i vam fer les fotos com vam poder, a banda que llavors la visita de megàlits no era com és ara per a nosaltres, que ja en tenim més experiència i un pèl més de nocions megalítiques.

El túmul que suporta el sepulcre és de 7/8 metres de diàmetre amb restes de l'anell de contenció. La cambra sepulcral amida 1.30 metres de llarg, 90 centímetres d'ample i 1.20 metres d'alçada. El que queda del corredor d'accés mesura 80 centímetres de llargada, 90 centímetres d'amplada i 70 d'alçada conservada.

Va ser excavat per Maties Pallarés el mateix any del seu descobriment recuperant-hi fragments ceràmics a mà. Esteva, el 1965, també ho va fer, obtenint els mateixos resultats pel que fa a les troballes arqueològiques.

Un mig quilòmetre endavant, ens trobem amb l'últim dels megàlits de la ruta d'avui, el que rep el nom de la Roca de l'Aglà o Roca de la Gla, d'entre altres, que el vam tornar a visitar a dia 03/08/2023, pel que aprofitem per actualitzar l'entrada i, ja de pas, inserir diverses inscultures que vam veure aquest dia.

Fou Manuel Cazurro el qui el va descobrir l'any 1912 i es tracta, com la majoria dels seus companys, d'una galeria catalana, arquitectura que indica que la seva època de construcció fou el període del Neolític final al Calcolític recent, cap el 3000-2700 a.n.e.

Té una obra tumular de 8/9 metres de diàmetre amb senyals de l'anell de contenció extern, i la cambra sepulcral que suporta fa 1.20 metres de longitud per 70 centímetres d'amplada i 1.05 metres d'alçada màxima. Del corredor, que cal dir que han desaparegut lloses d'aquest entre l'any 1983 i el 2013, se'n documenten unes dimensions de 1.80 metres de llarg, 70 centímetres d'ample i 80 centímetres d'alçada conservada.

Fou excavat l'any 1965 per Esteva, recuperant-hi un fragment de ceràmica a mà, i, a la visita del GESEART el dia 05/05/1989, es van recollir tres fragments més de ceràmica a mà sobre el túmul.

Aquí és on vam fer una de les parades principals el dia 03/08/2023, ja que es documenten nombrosos gravats a 190 metres a la rodona i, sent així, ens vam dedicar una estona a buscar-ne alguns (molt divertit pels nens).

El primer que veiem és una petita cassoleta just al bloc rocós del darrere, que assenyalo amb la punta del peu. Com es pot veure, la part superior de la cassoleta ha desaparegut degut al trencament de la superfície rocosa. Nosaltres l'anomenarem Inscultures de la Roca de l'Aglà III, grup II, tot i que només vam saber veure aquesta, clar que tampoc vam escalar el gran roc (és possible, i bastant típic que a la part superior n'hi hagi més).

Per nosaltres, no hi ha cap tipus de dubte de la seva autenticitat, creiem que la degradació que ha patit superficialment el roc fa que tingui aquest aspecte amb els angles superiors tant rectes. Es poden veure a la fotografia diversos esclats de la roca.

Un cop a casa, hem trobat gran quantitat de gravats documentats (molts més dels que vam veure), al llibre "Dòlmens, Coves i Menhirs", d'en Pau Roig i en Xavier Niell, gran expert de la zona. El primer és una cassoleta, que la situa 7 metres del sepulcre, i que podria ser aquesta, però quan encara restava menys deteriorada, tot i que ja esmenta que en aquell moment ja patia una forta degradació.

Tot seguit, ens criden els nens, que es trobaven en un gran bloc rocós uns metres dins el bosc, perquè havien trobat això (ja saben el que han de buscar, ja).

Podem veure clarament tres maquíssimes cassoletes, dins un panell inclinat. Les anomenem gravats de la Roca de l'Aglà IV, del grup III. Dins el mateix gran bloc, el "nanus" troben els gravats V, del grup III.

En aquest tram de roc, es presenten dues cassoletes, prou grans i profundes.

Tornem al camí principal i l'emprenem com quan anàvem abans, cap a l'església de Fitor, i, als pocs metres, veurem a la dreta un plafó informatiu indicant el lloc del que nosaltres bategem com a inscultures de la Roca de l'Aglà, grup I, on hi ha dos conjunts de cassoletes que es veuen a simple vista... si busques bé, pot ser que n'hi hagi més.

El primer conjunt, que hem anomenat com a inscultures de la Roca de l'Aglà I, es troba a la part superior d'un roc a tocar de la pista.

Com a mínim, n'hi ha 3 de clares, i diverses de dubtoses, aquestes últimes podrien haver estat ben clares i s'han anat erosionant amb el temps, o bé que fossin més petites o incipients.

I just darrere seu, en un bloc estintolat a terra, veiem la clara cassoleta de la Roca Aglà II.

Aquí se'n veu una de prou grossa i ben definida, que també ens sembla que surt esmentada per en Xevi i en Pau, però bé, com hem dit abans, ell documenta inscultures a uns 190 metres a la rodona del megàlit, i parla d'un total de 9 conjunts.

Creiem que totes aquestes inscultures han de ser coetànies al sepulcre de la Roca de l'Aglà, pel que els col·loquem temporalment a finals del Neolític - inicis del Calcolític, vers el 3000-2700 a.n.e., tot i que en Xavier Niell i el Pau Roig esmenten que, pel tipus de gravat, ha de ser del 3000 al 2200 a.n.e., encara que no descarten la idea de que es fessin al Bronze inicial, vers el 2200-1800 a.n.e.

Continuem el camí que ens portarà de nou fins a l'església de Santa Coloma de Fitor, on tenim el cotxe. Malgrat que encara hi ha algun indret més que voldríem visitar, ha aparegut una pluja tímida i ens toca fer els dos últims quilòmetres més ràpid del que voldríem, no fos cas que apretés!!

El 24/10/2015, vam tornar a passar per aquella zona, aquesta vegada com a boletaires, i vam aprofitar per a visitar un possible sepulcre que ens havíem deixat, les minses restes del dolmen de les Tres Finques o Pedra Dreta de les Tres Finques, situat just a l'altra banda del camí on trobem el dolmen de Tres Caires. Actualment, es tenen dubtes de si és un menhir o un dolmen.

Del tros de roc, no se'n sap gaire, però, per la seva morfologia, se li pot suposar que hauria estat la llosa de capçalera d'un malmès dolmen o, com hem dit abans, tractar-se d'un menhir. Les dimensions que es documenten són de 1.70 metres d'alçada, 1.54 d'amplada i té un gruix de 0,50 metres.

En Carreras i en Tarrús no el col·loquen al seu inventari dolmènic del 2022, ja que el veuen molt dubtós i fan referència a una fita moderna piramidal, segons Vidal el 1850.

Per si teniu ganes de més, ben a prop a tots aquests megàlits es poden trobar un gran nombre de sepulcres tot seguint les rutes de Forallac: Dòlmens a Forallac I, Dòlmens a Sant Pol de la Bisbal i Forallac III i Dòlmens, menhirs, inscultures i l'alineament, a Forallac IV, Palamós i voltants.

Coordenades UTM(ETRS89):

Doctor Pericot: 31T 506048 4641207

Inscultures del Doctor Pericot: 31T 506048 4641194

Paradolmen d'en Lluís Esteva: 31T 506054 4641190

Cista del Clot del Llorer: 31T 506334 4641133

Tres Peus: 31T 506852 4640759

Serra d'en Cals: 31T 506928 4640784

Tres Caires: 31T 506999 4640740

Les Maries: 31T 507148 4640677

Serra Mitjana o Portell de Sant Jaume: 31T 507819 4640820

Roca de l'Aglà o Roca de la Gla: 31T 508106 4640531

Inscultures de la Roca de l'Aglà I: 31T 508090 4640483

Inscultures de la Roca de l'Aglà II: 31 T 508090 4640482

Inscultures de la Roca de l'Aglà III: 31T 508098 4640526

Inscultures de la Roca de l'Aglà IV: 31T 508076 4640543

Inscultures de la Roca de l'Aglà V: 31T 508073 4640538

Pedra Dreta de les Tres Finques: 31T 507024 4640797

Conjunt d'Ullastret (Ciutats, poblat, necròpoli i pedreres)

L'agost del 2012, vam passar uns dies a l'apartament que tenen els meus tiets a L'Estartit. En dormir a aquella zona, era més fàcil accedir a determinats llocs amb tota la calma i tranquil·litat. Així que un dia vam anar a Ullastret, a veure el poblat iber que porta el seu nom, visita obligada tenint en compte que és el jaciment iber més gran i important de Catalunya. L'agost del 2023, de nou des de l'apartament de L'Estartit, tornem a la zona per a veure altres jaciments del conjunt arqueòlogic d'Ullastret. 

Però anem a pams. El poblat visitable es localitza al Puig de Sant Andreu, a Ullastret, al bell mig de l’Empordà, i ara se'l comença a conèixer també amb aquest nom... ja veureu perquè. Es pensa que, per les seves dimensions i restes trobades, fou la capital de la tribu dels Indigets o Indiketes. Segons es documenta, aquest ocuparia un espai d'unes 8 hectàrees, sent de forma triangular, amb el vessant més al nord tallada per una de les pedreres iberes de la zona, els dos laterals amb defenses naturals i una sola cara amb un suau pendent.

Cal dir que l'origen del poblat es remunta a l'edat del Ferro, concretament a finals del segle VII a.n.e., que es va anar reformant, ampliant i fortificant amb el pas dels anys, essent a partir del 550 a.n.e. on ja es veu un clar model iber. Òbviament, d'aquest inici del Ferro no en queda cap resta arquitectònica, ja que els mètodes constructius eren peribles i, per si no n'hi havia prou, el progrés iber va esborrar tot indici, però sí s'han trobat materials d'aquesta època.

Al segle VI a.n.e., els Indigets explotaven tot el territori empordanès i en gestionaven el comerç, ja fos entre tribus indígenes o amb els grecs i els fenício-púnics de la propera Empúries. El poblat va anar creixent i fortificant-se fins a la primera meitat del segle IV a.n.e., completant el que es considera la ciutat més gran i antiga de Catalunya, i que donava cabuda a uns 4000 habitants.

A més de la barriada de gent de poble, també s'han trobat grans cases de gent important, un forn metal·lúrgic per a bronze i ferro del segle III a.n.e., un enllosat i, fins i tot, un palau de 500 metres² també del segle III a.n.e.

La capital ibera dels Indigets va desaparèixer amb l'arribada dels romans al segle II a.n.e., es creu que degut al sistema d'explotació del territori i la repressió del cònsol romà, ja que no s'han trobat restes que denotin una ocupació violenta.

A les fotos inferiors, podem veure un conjunt de sitges, just al costat de fonaments de cases, i una cisterna que encara conserva una llosa de coberta.

Avui en dia, amb més experiència per part nostra, sabem que en realitat es tracta d'un gran centre neuràlgic del mon iber, amb gran quantitat d'assentaments grans i petits a tocar un de l'altre, amb la ciutat del Puig de Sant Andreu i l'hàbitat de l'Illa d'en Reixac formant una dípolis com a epicentre. De fet, visitem el segon assentament pel que fa a rellevància al conjunt indiget d'Ullastret a dia 02/08/2023, que, a més, creiem que és el més proper al Puig de Sant Andreu (300/400 metres) i del que es poden treure més conclusions per la seva ubicació actual, ja que resta totalment verge, perquè, com el seu nom indica, era una illa que es trobava dins d'un estany format per les aigües del Daró i que va ser assecat durant el segle XIX. Per tant, pot ser molt interessant; de fet, actualment està en excavació.

Extret de http://www.macullastret.cat

Arribarem a l'Illa d'en Reixac a peu en uns 750 metres, tot seguint el camí que surt davant de la zona d'aparcament de la ciutat ibera d'Ullastret. Per arribar fins a la porta actual del jaciment, seguim pel camí que hem indicat uns 250 metres, on creuem, mitjançant un petit pont a la nostra dreta, el Daró Vell, tot seguint direcció nord. Pocs metres després, ens desviem cap a la nostra dreta per un camí amb xiprers al vessant de la nostra dreta i que voreja una moderna edificació. Al final d'aquest camí, trobem el jaciment de l'Illa d'en Reixac, que només és visitable amb visita guiada actualment.

Primer es va dir que podria ser una "urbanització" del Puig de Sant Andreu, però ha quedat desmentit perquè la datació aportada d'aquest "poblat" és del 550 a.n.e., just quan es daten també les primeres construccions protohistòriques al Puig de Sant Andreu, tot i que cal dir que als dos antics nuclis s'han trobat restes datades al Paleolític superior i d'era calcolítica. Segons hem trobat al web del MAC d'Ullastret, aquest segon assentament tenia unes dimensions de 5 hectàrees i era habitat per uns 2000 habitants. Actualment, l'opinió consensuada és que les dues ciutats van funcionar com una ciutat doble amb una extensió de 16 hectàrees.

No ens enrotllem, com dèiem, avui visitem l'Illa d'en Reixac i, com també hem dit, es trobava al centre d'un llac creat a raó de l'aigua del Daró i que, segons el MAC, només tenia un accés al nucli que creuava el llac des de terra ferma. Aquesta porta ha estat localitzada a l'última excavació efectuada a l'illa durant el mes de juny de 2023. Per a fer-nos una idea, no podem deixar passar l'oportunitat d'inserir una de les moltes recreacions idealitzades que hem trobat.

Extret de http://www.macullastret.cat

Com podem veure, no surt dibuixat l'accés al recinte, ja que la troballa és de molt recent descoberta, però es troba a la banda esquerra de la imatge, gairebé on l'illa s'apropa més a terra ferma. Aquest únic accés fou bastit a raó de 2 murs paral·lels de 2.25 metres d'amplada, que contenien l'aigua del llac i formaven entre ells un carrer d'uns 4 metres d'amplada.

A banda del dificultós accés al poblat en cas de batalla, es documenten tot i la gran defensa natural, uns murs defensius de 3 metres de gruix, pel que a simple vista ja deuria ser prou espectacular i semblar prou inexpugnable.

I per si no n'hi havia prou, al final d'aquest únic accés a peu, els atacants es trobaven amb la porta ibera més imponent documentada a Catalunya, més gran encara que la del veí nucli del Puig de Sant Andreu. Aquesta es va trobar tapiada i incendiada intencionadament; els arqueòlegs creuen que es va fer com a acte simbòlic al tancament i abandonament del nucli.

Inserim a continuació una idealització del MAC Ullastret amb el carrer d'accés dibuixat. Creiem que més o menys aquest dibuix està fet com si el miréssim des del Puig de Sant Andreu amb el massís del Montgrí al fons.

Extret de http://www.macullastret.cat

Pel que fa a la trama urbanística, inserim una fotografia de la zona excavada al sud de l'antiga illa, que es data cap el 450 a.n.e.

A la zona central, presumiblement més antiga, hi ha una petita zona excavada amb diferents estances, mentre que a la part nord, la trama urbana no ha estat destapada encara, només són visibles l'entrada al poblat i un tros d'ample mur a la nostra esquerra. Haurem d'estar atents a les properes campanyes d'excavació per a conèixer les novetats.

Per a acabar amb aquesta ciutat doble, recomanem veure el vídeo de la recreació tridimensional dels dos poblats, que mostra com s'imagina el conjunt d'Ullastret vers el 250 a.n.e.

Visitades les dues ciutats, anem ara a veure altres jaciments del conjunt i ens acostem al Puig de Serra. Sortim per l'accés actual i seguim endavant pel camí tot girant a la dreta en arribar a la pista. Avancem per ell tot contemplant els prats de gira-sols i, poc abans d'arribar a una bifurcació, havent recorregut uns 1100 metres, ens enfilem al turó de l'esquerra, el Puig de Serra, on es té constància d'una necròpoli ibera, restes d'hàbitats i pedreres. Actualment, però, no s'observen restes evidents de cap dels jaciments, només vestigis, ja que han estat àmpliament espoliats.

Extret de http://www.macullastret.cat

Comencem per la necròpoli de Puig de Serra. Descoberta el 1982 en trobar-se moltíssimes restes ceràmiques en superfície quan s'estaven fent extraccions de terres per a canalitzar el riu Daró, fou excavada amb caràcter urgent entre aquell any i el 1986. En total, es van localitzar 87 estructures d'enterrament força malmeses i es creu que podrien haver estat més. A dia d'avui, amb prou feines es poden identificar i només ens atrevim a posar aquesta foto...

Es van trobar quatre estils d'enterrament: amb loculus excavats al sediment de terra, amb espais excavats lleugerament a la roca mare, amb loculus excavats a la roca mare o bé urnes col·locades a diàclasis del terreny. En general, contenien urnes petites sense protecció. A més de les urnes, amb restes molt cremades, hi havia altres vasos que contenien aixovar típic del període Ferro - Ibèric Ple (450 - 200 a.n.e.).

Una de les tombes, identificada amb el número 80, va donar lloc a una troballa molt interessant i és l'única que destaca per sobre de les altres, pel que es creu que devia de pertànyer a algú important. Es tracta d'una gran tomba (1.50 metres de longitud per 1.15 d'amplada i 0.20 de fondària) excavada al subsòl i revestida amb morter de calç que no tenia cap tipus de coberta protectora. L'urna cinerària, de ceràmica àtica amb figures roges, té una cara d'amazona a una banda i dues figures vestides amb himatia (vestit tradicional grec) a l'altra cara. Contenia molt poques restes incinerades, el que no ha permès identificar el sexe de la persona enterrada. Tot i això, la decoració de l'urna i alguns detalls de l'aixovar, com sis fusaioles, una fíbula i una sivella de cinturó, ambdues de bronze, permeten intuir que es tractava d'una dona. La inhumació es pot datar entre el 330 i el 320 a.n.e. atesa la cronologia del vas més modern de l'aixovar. Inserim a continuació una reproducció de com es va trobar la tomba.

Motlle exposat al MAC-Ullastret realitzat per l'escultor Torres Monsó (extret de http://www.macullastret.cat)

Actualment, es creu que aquesta necròpoli estaria associada a l'Illa d'en Reixac i no pas al Puig de Sant Andreu.

Ens desplacem ara als extrems oest i sud del puig, on veiem diversos retalls a la roca que corresponen a zones d'extracció de pedra; pedra que va ser utilitzada per a bastir l'Illa d'en Reixac i també va ser utilitzada al Puig de Sant Andreu a l'Ibèric ple, ja que la seva pedrera va quedar dins la ciutat i es va deixar de fer servir.

Per últim i no per això menys important, indiquem que, durant les campanyes del 1982 al 1986, es van excavar 3 cabanes de l'Ibèric antic (mitjans segle VI a mitjans segle V a.n.e.) i es van trobar moltes restes per tota la banda nord del puig. Es creu que aquest hàbitat perible es va abandonar en ubicar-s'hi la necròpoli.

Segons es diu al web del MAC Ullastret, aviat es publicarà una monografia sobre el Puig de Serra per a donar a conèixer aquesta barreja de jaciments interessantíssima que no té gaire visibilitat. 

Per a finalitzar ja, i com hem comentat de passada, a la zona arqueològica del conjunt d'Ullastret, hi ha restes documentades del Paleolític Superior, sílex concretament, i restes ceràmiques del Calcolític, a més de cranis trepanats. Tot això es troba dipositat al Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC) d'Ullastret, que es troba dins del recinte del poblat, i, com hem esmentat, també hi ha abundant, variat i ben conservat aixovar de la necròpoli del Puig de Serra, principalment de la tomba 80.

Si busquem més informació a la base de dades de la Generalitat (Invarque) i a l'àmplia bibliografia d'Ullastret, podem trobar referències a més hàbitats a l'aire lliure de la zona, tant al terme municipal d'Ullastret com al de Serra de Daró, però no és fàcil identificar-los a dia d'avui, així que donem per tancada, de moment, la visita al monumental conjunt d'Ullastret.

I ens agrada la prehistòria, però tenint molt proper un jaciment romà, no podem deixar de visitar-lo i incorporar-lo a la nostra ruta. Es tracta del pont de la Roqueta, ubicat al costat de la font del mateix nom i que també es troba inclòs dins del conjunt d'Ullastret declarat com a bé cultural d'interès nacional. Per a trobar-lo, hem de baixar del Puig de Serra per qualsevol dels dos vessants amb camí accessible i continuar uns metres cap el nord. Just on conflueixen els dos camins, trobem el pont i una àmplia zona on es pot deixar el cotxe.

Ara sí tanquem la ruta. Si l'hem començat al Puig de Sant Andreu, haurem de seguir el camí de la dreta tenint aquest pont de la Roqueta a la nostra esquena. Arribarem fàcilment a l'aparcament en uns 2 quilòmetres sense deixar aquest camí.

Coordenades UTM(ETRS89):

Ciutat ibera d'Ullastret: 31T 506460 4650390

Ciutat ibera de l'Illa d'en Reixac: 31T 506776 4651158

Pedrera est de Puig de Serra: 31T 506651 4652188

Necròpolis de Puig de Serra: 31T 506595 4652100

Pedrera nord de Puig de Serra: 31T 506518 4652257

Camp de sitges a La Torre de Claramunt

De nou per l'Anoia, al terme municipal de La Torre de Claramunt, on aquest cop visitarem un jaciment poc comú al que s'hi arriba en cotxe; de fet, la carretera el divideix en dos. Parlem del camp de Sitges del Pla del Camaró.

Per arribar-hi, hem d'acostar-nos fins a La Pobla de Claramunt i anar direcció La Torre de Claramunt per la C-244 uns 2.5 quilòmetres, fins que arribem a una illeta en la que et pots desviar cap a la Torre de Claramunt, Capellades i La Torre Baixa per la tercera escapatòria. Nosaltres sortim per la primera seguint la BV-2133 i, a uns 600 metres a mà esquerra, surt un camí que duu a una edificació moderna, diria que és una centraleta elèctrica o del gasoducte, on deixem el cotxe. A peu, seguim rectes i, a uns 60 metres de l'asfalt, trobem a mà dreta un corriol que ens apropa a la primera part del jaciment.

El jaciment del Pla del Camaró és conegut d'antic. La primera menció arqueològica és d'Amador Romaní que documenta 2 fons de cabana i 15 sitges, i esmenta que, vers el 1906, es va destruir una sepultura excavada al travertí i coberta de llosesque coincideix amb el forat d'una dels dos fons de cabana. Segons ell, algunes de les sitges es van destruir anys mes tard, però en va excavar una de les que encara restaven intactes, trobant al seu interior la tapa d'aquesta, feta a torn, i les restes òssies d'un individu.

També Romaní parla de diversos grups de sitges immediats a aquest lloc anant direcció la illeta que hem fet amb el cotxe, però també cap a l'altre sentit als dos cantons de la carretera. Amb el recompte que hem fet a través de diversos estudis, ens en surten, mínim, una cinquantena d'elles.

El primer que veurem d'aquest tram és el que han documentat com a fons de cabana, segons Cat patrimoni, i que ja deia Amador Romaní.

I les primeres 2 sitges, que es troben poc a sobre d'aquest, entre ell i la carretera.

Seguint en la mateixa direcció, ens trobem un antic camí de carro medieval utilitzat fins al segle XX i, a tocar d'aquest per l'altra banda, podrem veure un segon pla de cabana.

Seguint el camí, creuem la BV-2133 i comencem a veure sitges dins el bosc, en total en aquest espai en veurem un total de 6 sitges més.

De les que una, personalment, ens va resultar molt maca, dues sitges bessones comunicades per un conducte intern.

 I un petit dipòsit de 0,80 metres de fondària.

Val a dir que, segons la informació que hem pogut trobar, aquest camp de sitges en tenia moltes més que a dia d'avui. No cal ser un gran investigador per a saber que, en fer la carretera, en van destruir més d'una, i als camps conreats del costat del bosc també.

Segons les troballes d'Amador Romaní, que resten dipositades al Museu de la Pell d'Igualada i Comarcal de l'Anoia, aquest jaciment es deuria erigir vers el segle IV a.n.e. i va ser utilitzat fins a l'era medieval, al segle X.

Ja que som aquí, molt recomanable anar a visitar l'Abric Romaní i el menhir de la Pedra Dreta o Pedra de Cabrera.

Coordenades UTM(ETRS89):

Camp de sitges del Pla del Camaró: 31T 389261 4599370