Poblat a Castellvell del Camp i forn a Valls

Encetem l'estiu a la platja d'Altafulla, on el Marc va néixer, on va gaudir de mil i un estius quan era petit i on té un vincle especial, tot i que ja no li queda ningú a aquest poblet costaner.

Com és normal en nosaltres, matinem per a fer un banyet a la platja, fem un mos al maco poble i agafem el cotxe per a dirigir-nos a prop de Reus, concretament a Castellvell del Camp. Anem d'Altafulla a Reus per la T-11 i entrem al nucli per Reus Oest. Seguim les indicacions cap a Falset fins que trobem les de Castellvell i Almoster, moment en què anirem cap a aquestes poblacions per la TP-7049. Gairebé sense adonar-nos de que sortim de Reus, arribarem a Castellvell. Passada la primera rotonda amb el nom del poble, arribem a una segona on veiem que s'indica l'ermita de Santa Anna i el poblat seguint tot recte i aquest és el camí que hem de prendre. Avancem pujant pel poble i, quan trobem una bifurcació, anem per l'esquerra en direcció a l'aparcament, que queda als peus de l'ermita. Seguim direcció al camp de futbol fins arribar a una nova bifurcació on s'indica el camp de futbol a la dreta. Nosaltres anirem a l'esquerra i de nou a l'esquerra just després, seguint de nou les indicacions cap a l'ermita de Santa Anna. Hem d'agafar un camí particular que no sempre està obert; de fet, la primera vegada que hi vam anar, el vam trobar tancat per restriccions Covid. Podem deixar el cotxe aquí o bé endinsar-nos una mica més, però no arribarem a l'ermita en cotxe, ja que és un camí privat dels habitants de la casa adossada a l'ermita.

Ja a peu, l'ermita és fàcilment accessible i allà gaudirem d'unes bones vistes de la comarca fins el mar i cap a l'interior. Una vegada a l'ermita, arribar al malmès poblat de Santa Anna no té pèrdua. Vorejarem l'ermita per la seva banda esquerra com si anéssim al jardí de la casa que ocupa el què devia de ser la rectoria i allà trobarem les minses restes del poblat (es calcula 1/4 de la seva extensió original), camuflades amb el què posteriorment va ser una ermita, una casa, un fortí, un cementiri i una pedrera.

Descobert el 1934 per Pere Rius i Salvador Vilaseca, conservador i director del Museu de Reus respectivament, fou excavat sota la direcció del primer, qui va descriure com eren les 7 habitacions iberes que havien sobreviscut, i va trobar moltes restes de ceràmica a mà, 2 pesos de teler i 6 fusaioles, a més d'algun element de ferro. Lamentablement, aquestes restes es van perdre a la Guerra Civil en ser bombardejat el museu de Reus on s'hi varen dipositar.

Les habitacions són rectangulars i es troben adossades entre elles. Algunes conserven graons.

Després d'un intent frustrat d'excavar-lo de nou per Joan Maluquer de Motes el 1980, fou excavat de nou entre el 1985 i el 1987. Cal dir que els inicis d'aquesta segona excavació van consistir en deixar a la vista les restes, ja que estaven totalment cobertes de matolls i de runa de les obres que s'havien fet a l'ermita de Santa Anna.

Finalment, el 2014, es va tornar a intervenir al poblat per a permetre la seva conservació i adequar-lo a la visita, tal com el veiem a dia d'avui: força cuidat i amb molta ceràmica ibera visible a simple vista.

Pel que fa a la datació de la seva construcció, se sap que és una mica anterior al 200 a.n.e., tot i que les excavacions realitzades es van quedar a la segona etapa d'ocupació, del 200 al 150 a.n.e. No es coneix amb exactitud la data del seu abandonament, car no s'hi han trobat restes associades. 

Visitat el poblat i fent un petit berenar, ens dirigim ara a Valls, on volem veure si es poden observar les restes d'una ciutat recentment descoberta. Tornem per on hem vingut i a la rotonda on hem vist la senyalització del poblat, girem per l'última sortida cap a Almoster per la TV-7048. Als afores d'aquesta població, trobem una rotonda, on anem cap a La Selva del Camp seguint la T-3231. Arribats a aquest nucli, trobem una nova rotonda, on agafem la primera sortida cap a Reus per la TP-7013... sí aquestes carreteres que ens emboliquen, de nou a Reus? 800 metres més tard, trobem una nova rotonda, on agafem la tercera escapatòria per a prendre l'autovia C-14 cap a Montblanc. Avancem per aquesta carretera 6.2 quilòmetres fins que aquesta es bifurca entre la C-14 i la C-37, punt on anirem per la C-37 en direcció a Valls. Una vegada a la població, deixarem la C-37 i seguirem les instruccions cap a l'estació de tren. Nosaltres vam aparcar al costat i vam travessar les vies per anar a l'altra banda, on antigament es trobaven les cotxeres o magatzem i sota els quals han trobat indicis d'una gran ciutat ibera. Per a la nostra decepció, tot es troba dins dels murs d'aquestes cotxeres i, al juny de 2022, no es veia res... haurem de tornar!

Cal dir, com a anècdota, que els petitons es van sentir com petits herois, ja que hi havia un petit incendi a l'andana de l'estació i vam trucar al 112, així que van venir els bombers i l'Arnau i l'Ànnia van tenir una confirmació de la importància d'avisar quan detectem conats d'incendi o petites emergències.

Bé, tornant a l'arqueologia, seguim la ruta fent uns quants quilòmetres més per a visitar un forn iber, iberromà o romà segons les fonts. Dins de Valls, seguirem les indicacions cap a Montblanc per la N-240 i, passats uns 3 quilòmetres des de deixar el nucli i 1 des del desviament de Fontscaldes, prenem el camí lateral de la dreta i fem un gir de 180 graus per a agafar la pista asfaltada PR-C-5 que ja indica el forn. En uns 190 metres, veurem a l'esquerra una caseta just abans d'un desviament també a l'esquerra. Dins d'aquesta caseta, hi trobarem el forn de Fonstcaldes.

El 1916, l'historiador Fidel de Moragas va enviar gran quantitat de ceràmica ibera pintada a l'Institut d'Estudis Catalans i aquesta va cridar l'atenció de Josep Colominas i Agustí Duran, que descobriren el forn després de prospectar la zona on s'havia trobat la ceràmica. Va ser excavat el 1920 pel mateix institut per a estudiar tant la ceràmica com el mateix forn. Cal dir que fou el primer forn excavat a Catalunya.

Només es conserva la fogaina del forn, de 5 metres de longitud per 1 d'amplada i 1.25 d'alçada, formada per 4 columnes excavades a l'argila que suporten 4 arcs.  

Les troballes foren gran quantitat de ceràmica ibera a torn i a mà, pintada o sense pintar. Es van trobar restes dins del forn i també a diversos clots propers.

Inicialment, es parlava d'ell com un forn iber degut a la gran quantitat de ceràmica d'aquesta època que s'hi va trobar dins i al seu voltant. Tot i això, una vegada estudiat en profunditat, es creu que el forn és romà per les seves dimensions. Veient les troballes i l'estudi de Josep Colominas i Josep Puig i Cadafalch del 1920, pensem que potser era un forn iber originàriament que va ser convertit en romà entre el segle II a.n.e. i el segle I.

Prop d'aquest forn, els antics del lloc en parlen d'un altre d'iber, però a dia d'avui no s'hi ha trobat res.

Acabada la visita, ja retornem a casa, que, tot i que acabem d'iniciar l'estiu i els dies són molt llargs, avui hem anat força lluny. 

Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat iber de Santa Anna: 31T 340191 4560753

Forn de Fontscaldes: 31T 352349 4577377

Forn Iber a Tona

Una altra de forns. Aquesta, per ara, és l'última d'aquests jaciments, que aquests dies de Setmana Santa volem veure dòlmens, ja que ens deixen sortir.

Per visitar aquest jaciment, anirem a Tona, tot seguint la C-17 i passant Tona, tot venint de Centelles. Sortirem de la carretera a l'escapatòria número 52, la de Tona Nord, que fa un tirabuixó, passa per sobre la C-17 i et deixa a una rotonda de la que sortirem per la N-152z al desviament que hi ha just després d'una lleteria d'aquelles que molen molt... artesanal, i que va paral·lela a una via verda. Quan portem 1.2 quilòmetres, girarem vers la nostra dreta seguint les indicacions dels forns ibers per l'avinguda Balneari uns 270 metres, trobant el Parc Roqueta. D'aquí, girarem pel carrer de més a l'esquerra, el Passeig de la Suïssa, que el seguirem 400 metres. En aquest punt, creuarem un pont a mà dreta que ens deixarà al carrer dels forns ibers, on deixem el cotxe.

Ja a peu, tornem enrere cap el pont i ens endinsem al tros amb gespa que hi ha just a l'inici del pont. Als pocs metres d'entrar per aquest terreny que ens porta a la llera de la riera, veurem a la dreta el magnífic forn gran de la vil·la.

Jaciment idèntic als forns vistos amb anterioritat, aquest, com el forn Iber de Montclús, no té un pilar central, si no que te un mur que divideix la estança de combustió en dos. El jaciment amida uns 2.40 metres de longitud.

Tot i que, com amb la majoria de forns d'aquest estil, hi ha una gran discrepància pel que fa a la seva datació, nosaltres ens posem al costat del departament de cultura de la Generalitat, que el data vers el 650 a.n.e. i el 50 a.n.e. I més, sabent que aquest forn ceràmic, i segons creença d'alguns, aniria estretament relacionat al jaciment del Camp de les Lloses, hàbitat utilitzat des del Bronze, passant per l'iber i el romà.

No conserva la volta, però es pot veure clarament, part de la cambra de cocció.

Com no, mostrem les típiques fumeroles que, realment, a mi és el que més em crida l'atenció d'ells.

Aquesta graella de fumeroles té un gruix de 75 centímetres, i consta, a dia d'avui, de 26 fumeroles de secció quadrangular, que donaven accés a l'escalfor de la cambra de combustió a la cambra de cocció.

Les restes recuperades de l'excavació del jaciment no deixen clara seva datació. Pel que hem trobat, "semblen romanes", la qual cosa no vol dir que el jaciment, en els seus inicis, fos iber, cosa probable, veient la romanització que va patir la contrada. I, com hem dit abans, així el cataloguem nosaltres.

Cal dir que que es documenten fins a 4 forns ceràmics al nucli de Tona. El més proper al jaciment on ens trobem ara era el del forn iber petit de la vil·la, que es trobava on ara hi ha una zona d'esbarjo, amb graella i tot, a uns 50 metres seguint el torrent.

Acabem la visita a Tona a l'agradable parc Roqueta, on els nens gaudeixen d'una estona de tobogans i gronxadors... coses d'anar amb nens! 

Coordenades UTM(ETRS89):

Forn Iber Gran de la Vil·la o de la Vil·la: 31T, 435535, 4634219

Forn iber, poblat i possible menhir a Sant Esteve de Palautordera

Pot semblar que només ens dedicarem a visitar forns ibers a partir d'ara... res més lluny de la realitat, el què passa és que és un nou tipus de jaciment prehistòric que ens ha agradat visitar, i, amb tot això dels confinaments perimetrals per la Covid-19, n'hem trobat alguns prop de casa.

Avui, ens dirigim al terme municipal de Sant Esteve de Palautordera. Però, per arribar al jaciment, farem la volta, ja que pots anar creuant Santa Maria de Palautordera, després Sant Esteve, i tot seguit virant a la dreta, però nosaltres no seguirem aquest itinerari, ja que s'ha de creuar la Tordera, i una companya de la Cris ja ens va advertir que no era el millor per als nens, que el seu va acabar xop. Per això, seguirem tot rectes per la C-251 fins a Sant Celoni. El creuarem, sortint del nucli per la BV-5114, i seguirem aquesta carretera fins a trobar una rotonda on sortirem per la tercera escapatòria tot anant direcció cap a l'ajuntament de Fogars de Montclús per la BV-5119. Al poc de passar el nucli de Mosqueroles, virarem a l'esquerra tot seguint el cartell indicador a l'ermita de Santa Magdalena. Després girem un altre cop, ara vers la dreta tot seguint els cartells cap a l'ermita, lloc on deixarem el cotxe.

A peu, continuem pel camí sorrenc pel que veníem uns 350 metres, trobant a aquesta distància un camí que surt a mà dreta amb trams de fort desnivell de baixada. A 600 metres, després d'una corba prou tancada a l'esquerra, ens enfilem, grimpant per l'abrupta paret que ens queda a la dreta, i ja som a prop del forn iber de Montclús. Val a dir que encara que el forn es veu des de lluny, és útil anar amb coordenades i un GPS, ja que no vam veure cap corriol a seguir quan hi ets a prop i s'ha de cercar entre l'intens sotabosc.

La Cris, que va ser la que va pujar, va arribar pel lateral del jaciment, veient la graella de fumeroles d'aquest forn iber.

L'any 1974, sota la direcció de Luis Monreal y Tejada, gran historiador d'art espanyol, fincat a Barcelona, un grup d'aficionats va extreure les terres que el cobrien, deixant a la vista les 26 fumeroles que es documenten que té, aquestes de 20 centímetres de llargada per 12 d'amplada,  i la cambra de combustió dividida pel típic pilar dels forns ceràmics d'aquesta era. La cúpula on es coïen les ceràmiques, com a tots els forns ibers que hem vist fins ara, ja era destruïda, tot i que es pot intuir un tros de les parets d'aquesta.

El forn iber de Montclús mesura uns 2.0 per 2.5 metres i té una alçada d'1.5 metres, dels que 40 centímetres són de la graella de fumeroles. La seva construcció, segons el departament de cultura de la Generalitat de Catalunya, fou entre el 650 i el 50 a.n.e. Amb aquesta datació, podria ser inclús romà, però, pel que vam veure, ho vam descartar ràpidament (després comentem el perquè).

Inserim una fotografia de la vista davantera del forn... la foto està bastant cremada, sobretot per la banda dreta, el sol li picava de ple, però es pot veure prou bé la part interior.

En primer pla, veiem l'accés per on s'inserien les matèries a la cambra de combustió d'aquest forn, que té una amplada màxima de 112 centímetres.

Ja dins de la cambra, es veu el mur, que divideix l'espai de combustió en dues zones d'aproximadament 1 metre d'ample i uns 80 centímetres d'alçada conservada.

Al voltant del forn, podem veure gran quantitat de ceràmiques que al nostre parer són de tipus ceràmica ibera grollera, que ens encaixaria amb el què diu el departament de cultura de la Generalitat sobre un poblat iber als fonaments del castell medieval de Montclús (segle XI).

Aquest castell és declarat BCIN i suposo que per això no s'ha excavat fins les capes prehistòriques/protohistòriques, però sí que es documenta una sortida d'aigües de construcció ibera, pel que presumiblement aquí hi havia el poblat que faria ús del forn.

La fotografia la vam prendre quan érem baixant al forn, al poc de començar l'abrupte camí, en una corba a l'esquerra on hi ha un petit replà. Les restes no són de l'era de les que nosaltres solem visitar, però cercant per internet aviam si trobàvem una fotografia del desaiguat (que no hem trobat), ens ha semblat força bonic i amb alguna curiositat; pot ser que algun dia ens hi perdem.

I a any 2023, ens hi hem perdut unes quantes vegades, tenim un amic que jugava amb els col·legues per aquets murs, i ens hi va portar per primer cop, i una veïneta que estudia ben a prop i hi vam repetir. Ara, ja podem certificar que és força bonic i interessant. El més curiós de tot és una sortida del sòl de dins el castell que et portava seguint un túnel a la falda de la muntanya, una escapatòria secreta en cas d'assetjament, avui en dia col·lapsada, no sabem si a cosa feta per part de les institucions degut al risc d'ensorrament i la protecció dels visitants, o bé que s'ha ensorrat ella sola. Tot i això, resten tant el forat d'accés de dins el castell com la sortida porticada del bosc.

Per últim, d'aquest tranquil poble en direm que hi ha textos d'antics arqueòlegs on s'esmenta un menhir entre els dos Palautordera, Sant Esteve i Santa Maria. Pel que en sabem, es trobava just on avui en dia hi ha l'illa d'accés al poble de Sant Esteve tot venint de Santa Maria. Doncs bé, al parc del costat, trobem aquest bloc inserit al mur de tancament del recinte.

Es clarament una fita termenal, es veu clarament la S i la E, les inicials de Sant Esteve, i un gravat superior que creiem que és religiós, com el dels llindars de les masies quan aquestes eren beneïdes. Ara, no sabem si el monòlit utilitzat ja estava treballat al moment de donar-li ús com a fita o no.

Preguntarem a l'ajuntament del nucli per si en saben quelcom de la seva procedència.

Amb això, donem per tancada la ruta d'avui. Si en voleu més, hem de pujar Montseny amunt a visitar el dolmen de Puig d'Arques de La Costa del Montseny o bé l'estela del Pla de la Calma, o tornar cap a Vilalba Sasserra a visitar el dolmen de Pedra Arca.

Coordenades UTM(ETRS89):

Forn iber de Montclús: 31T 452732 4618790

Forns ibers a Cànoves i Samalús

Amb tot això de la COVID 19, no podem fer gaires coses, però actualment el confinament és comarcal i aprofitem per anar a veure coses prop de casa. Avui cauran dos forns ibers, que al nostre parer, van molt relacionats amb la ciutat perduda de Lauro, sobretot un d'ells, que es troba a la falda del mateix turó, a la seva part baixa.

Des de Cardedeu, agafem el cotxe i sortim direcció nord per la Bv-5108, fins a topar amb una rotonda on emprenem direcció Cànoves i Samalús per la Bv-5107, i, pocs metres després del cartell de fi de Cànoves Residencial, enfilem amb el cotxe per una pista sorrenca que surt a mà dreta. Aquesta no és que es trobi en un estat boníssim, però bé, tan sols fem uns 20 metres perquè llavors passa a ser particular i deixem el cotxe a la dreta de la pista, a una corba a l'esquerra, aprofitant el camp de conreu que hi ha.

A peu, seguim pel camí i, a pocs metres, n'agafem un de nou que surt a la dreta amb un fort pendent. Seguirem aquest una cinquantena de metres veient a un nivell superior a l'esquerra el Forn de la Servera, o mal anomenat Forn de Pega.

Es tracta d'un forn ceràmic idèntic als de Rubí i Sant Cugat, i, igual que per ells, hi ha una gran varietat d'opinions en la seva datació. Nosaltres creiem que deu ser del començament de l'època ibera, segle VI a.n.e. Com a mínim, les restes que vam veure escampades al seu voltant ens podrien enclavar en aquest punt temporal. Parlem de ceràmica grisa de la costa catalana.

Aquestes obertures donen accés a la cambra de combustió que, en aquest cas, és rectangular, de 2.40 metres de llargada per 1.95 metres d'amplada. Al bell mig, disposa d'un pilar de forma circular amb un diàmetre d'uns 50 centímetres que suporta el foradat sostre, que realment és el que fa que aquests forns siguin espectaculars a simple vista.

Es conserven gran part de la graella i de la cambra de combustió, mancant de l'antic forn el corredor d'accés a la cambra, així com la volta superior, que tancaria la zona de cocció del material ceràmic.

La graella que podem veure té forma rectangular, de 2.07 metres de llarg per 1.30 metres d'ample i un gruix de 62 centímetres. En aquest espai, s'hi encabeixen 14 fumeroles (2 d'elles trencades), que no mantenen una igualtat dimensional ni de fisonomia.

El departament de cultura de la Generalitat li atorga una cronologia des del 650 al 50 a.n.e.

Vist el primer forn de la ruta (que ja dic que no vam caminar gens), tornem al cotxe, i seguim per la Bv-5107, i la seguim en la mateixa direcció dos quilòmetres (apropant-nos a la zona de Lauro), lloc on deixem el cotxe a una zona habilitada per encabir contenidors, just després de la Casa Pericas. A peu, desfem un xic de camí tot anant pel voral de la carretera, entre aquesta i la casa. Als metres de deixar l'habitatge a l'esquena, agafem un corriol que surt a la nostra dreta i que, al ben poc, ens dona accés a un altre que va paral·lel a la carretera, però a un nivell inferior, i ens apropa a la casa. El seguim, però no arribarem a la casa, ja que, quan som a uns metres d'ella, podem veure a l'esquerra i amagat per la vegetació el forn iber de Can Pericas.

La primera referència que hem trobat d'ell és la d'Antoni Gallardo, esmentant que el seu fill el va trobar vers l'any 1938.

És tracta d'un forn iber de petites dimensions, que singularment no disposa de columna central (possiblement degut a les seves dimensions) com la del proper forn, acabat de visitar. És gairebé quadrat, fent 2 metres de llargada per 1.80 metres d'amplada.

També, com el seu proper germà, i fet prou típic als forns d'aquesta era, li manquen el corredor d'accés, si és que en va tenir, i la coberta de l'enreixat... o sigui de la cambra de cocció ceràmica.

De la graella superior, en podem dir que consta de 34 fumeroles rectangulars, faltant-ne tant sols 1 del que deuria ser el seu estat original. Aquestes es troben posicionades formant una quadrícula de 5 fileres on cada una d'elles consta de 7 fumeroles.

Segons el departament de cultura de la Generalitat, és datable, igual que el seu proper germà, vers el 650 fins al 50 a.n.e.

Aquests jaciments tenen la particularitat de ser molt propers a torrents, necessaris per a les tasques de ceramista. Però aquest en qüestió, a banda, consta d'una diferència que ens pot ajudar a la seva datació, la proximitat a la Ciutat ibera de Lauro. Aquesta es troba a només uns 500 metres en línia recta, pel que la ciutat va estretament relacionada amb el forn, sota el nostre parer; és més, pensem que el Forn de la Servera també hi està relacionat.

Ja per últim, esmentar que a la prospecció que es va fer al jaciment durant el 2010 i el 2011, van sorgir fragments ceràmics corresponents a l'època ibera de la zona.

Amb aquesta visita, ja tornem a casa, esperant que mantinguessin el confinament comarcal i almenys poder visitar restes iberes o cercar de més antigues... no va ser així.  

Coordenades UTM(ETRS89):

Forn Iber de la Servera: 31T 445497 4616360

Forn Iber de Can Pericas: 31T 444134 4615768

Forns ibers i estela a Sant Cugat i Rubí

Avui, dia fàcil, tot i que de molt recorregut amb cotxe, ja que vam visitar un altre jaciment a la província de Tarragona. Però hem fet entrades separades per la distància en la seva localització i, ja posats, afegirem un altre jaciment "idèntics" que hi ha a la contrada i que vam visitar dies més tard.

Així doncs, comencem la visita al Forn iber que hi ha a Sant Cugat del Vallès. Trobem el prehistòric forn tot anant per la BV-1415 de Cerdanyola del Vallès al barri d'Horta de la ciutat de Barcelona. Just al punt quilomètric 3, ens desviem per un camí sorrenc, però en molt bon estat, cap a la masia restaurant Can Borrell. Al restaurant, hi arribem tot deixant el cotxe als grans aparcaments que hi ha. Ja a peu, pugem una forta rampa asfaltada que hi ha davant del restaurant, virem a l'esquerra i, als pocs metres, tornem a baixar vorejant la terrassa del massificat, aquell dia, establiment, seguint l'ample camí de Can Jané, ara ja donant-li l'esquena a la masia. Per ell, seguim fins que veiem un corriol, clarament molt caminat, que creua la riera de Sant Medir i ens apropa, en direcció contrària a la que hem portat i en pocs metres, a l'ermita de Sant Adjutori, tot sigui dit, no gaire maca per nosaltres. Seguint el corriol uns 70 metres més, arribem al bonic forn iber, que rep diversos noms... Forn iber de Sant Adjutori, Forn iber de Sant Cugat, Forn iber de Collserola, etc...

Aquest jaciment, que segons la meva opinió va abastir dues civilitzacions, la ibera i la romana, fou descobert vers l'any 1962, i va ser completament reformat l'any 2003. La cavitat on es produïa la combustió és de forma rectangular amb un pilar al bell mig, i, segons el que hem entès sobre el seu funcionament, les peces es coïen a la part superior, al voltant de les fumeroles.

Sembla que, en aquests tipus de forns, hi havia una espècie de creus de ceràmica a l'interior de les fumeroles que quadriculaven el forat per on sortia l'escalfor.

A la pedra cobertora de la cavitat on es feia la combustió, just davant de la llosa amb les fumeroles, es veu, segons el meu criteri, un clar acanalat per a la recollida de suposat material de rebuig de la cocció.

Aquest acabava sortint del forn pels laterals de la porta d'introducció de llenya, com podem veure a la primera imatge de la publicació, a la esquerra del forn, o sigui a la nostra dreta.

Amb aquest tipus de jaciments, hi ha una gran controvèrsia amb la seva datació, ja que hi ha qui en diu que són ibers, n'hi ha que diu que són romans, ibero-romans, alt-medievals, baix-medievals i, fins i tot, algun que diu que són moderns.

Nosaltres amb aquest forn en qüestió i cercant informació, creiem que es tracta d'un forn iber reutilitzat a l'era romana, però "amb molts dubtes". Ens basem en restes trobades a les seves rodalies pertanyents a les dues èpoques.

També, l'Albert Fàbrega, reconegut professor de matemàtiques i gran arqueòleg d'època antiga, tot dient que és complicat de datar aquest tipus de jaciments, assegura, com nosaltres, que seria datable temporalment a l'era ibero-romana pels materials recuperats al seu voltant.

Dies més tard, en concret el dia 8 de desembre del 2020, anem a Rubí, que queda just a l'altra banda de la plana, on a dia d'avui es troben Sant Cugat, Valldoreix i Rubí, limitat lateralment per Cerdanyola del Vallès i Castellbisbal. Anem a visitar el forn iber de Rubí o del poblat de Can Fatjó. Per a arribar-hi, hem de dirigir-nos a la Plaça de la Font de la Via, ubicada poc després del Castell de Rubí, on també s'hi van trobar vestigis ibers. L'esmentada plaça es troba a tocar de la via del tren al carrer de la Font de la Via. El forn es troba a una caseta protectora més tancada que la de Sant Cugat, així que inserim una foto extreta d'internet perquè, amb el tancat, no es veu gaire bé (que diria que també està feta amb el tancat), però bé.

Fotografia extreta del web de l'Ajuntament de Rubí

Just al turó de davant del forn és on es trobava el poblat de Can Fatjó, que, segons la fitxa produïda per la secció d'arqueologia de la Generalitat de Catalunya, és datable des del 450 a.n.e., i el Roger Riera Vargas, al seu estudi "Estelas ibéricas con lanzas y tropas auxiliares en el nordeste peninsular", ubica el poblat a l'edat ibera plena. A banda, a la zona també s'hi han recuperat unes sitges utilitzades vers el segle III a.n.e.

Amb tot això, podríem datar el forn a l'era ibera per la seva proximitat als jaciments. Però segons l'Ajuntament de Rubí, les restes de terrissa recuperades al forn quan es va localitzar vers l'any 1925 eren de mitjans del segle II a.n.e. - inicis del I a.n.e.

Tornem al que dèiem abans: iber, ibero-romà o romà? Aquest últim distintiu, el de romà, pot ser pels pèls, tenint en compte que l'era de romanització a Catalunya acaba vers el 50 a.n.e. Ens tornem a quedar amb el període ibero-romà, nosaltres, per a la utilització sense acabar de datar la seva construcció.

A banda, segons els estudis, l'any 1968, s'hi van trobar diversos murs, material ceràmic i una peça especial de la què parlarem en breu. El 1969, es va localitzar una torre circular propera a unes muralles i un conjunt de dòlies (atuells de ceràmica de la Roma antiga).

La peça especial que dèiem abans, la vam veure, per segon cop, fa un dies al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seu de Barcelona, a l'exposició "Art Primer". Es tracta de l'estela de Can Fatjó.

Aquest treballat roc va ser recuperat, com hem dit, l'any 1968, a una prospecció del terreny per a una posterior urbanització. Va ser l'arqueòleg Francesc Margenat qui va trobar la coneguda Estela Ibera de Can Fatjó.

Es tracta d'un monòlit de pedra sorrenca d'1.5 metres d'alçada, amb un total de 18 gravats, la major part d'ells en forma de llança, amb punta amb forma de fulla de llorer, distribuïdes per tota la llargada del megàlit.

Extret de l'estudi de Roger Riera Vargas

El mateix Museu d'Arqueologia de Catalunya, la cataloga com a ibera, sobretot per la similitud amb altres 30 exemplars, la majoria amb els mateixos gravats, trobats a l'Aragó i que són datats vers el segle II a.n.e. Pel que hem trobat, però, l'Aragó ja era romanitzat a aquesta era. Pel que fa a Catalunya, també s'han trobat altres esteles d'aquest tipus, però moltes menys.

Ho deixem per ara, però seguirem fent visites a nous forns de datació incerta.

Coordenades UTM(ETRS89):

Forn Iber de Sant Cugat o de Sant Adjutori: 31T 426041 4589789

Forn Iber de Can Fatjó o de Rubí: 31T 418799 4593521

Estela Ibera de Can Fatjó o de Rubí: Museu d'Arqueologia de Catalunya, seu de BCN