Inscultures, balmes sepulcrals a la Noguera i estela-menhir-dolmen de Seró

Actualització... bé, de fet, són dues rutes que les unim, i afegim 3 jaciments prehistòrics més.  Aquesta és en gran part a la Noguera, només l'últim jaciment és a l'Urgell. Pel que com podeu pensar la ruta va de nord a sud.

Així doncs, comencem la ruta per les inscultures de Mas de n'Olives, al terme municipal de Ponts. Avui comencem la ruta des d'Artesa de Segre i d'aquest nucli sortim per la L-512 direcció nord. A uns 4.5 quilòmetres, girem a la dreta agafant la LV-5122, per la que seguirem uns 5.4 quilòmetres, on deixarem el cotxe al mateix camí sorrenc que ens durà als gravats, i que surt a mà dreta de la carretera, al costat d'un camp de conreu i una granja porcina.

A peu, seguim el camí tot recte uns 870 metres i, a aquesta distància, ja veurem a la nostra esquerra una estructura d'aquestes per a protegir els jaciments del desgast meteorològic, i un estret corriol que ens hi apropa.

El jaciment fou descobert el 15 d'abril de l'any 1981, per Josep Lluís Peña Monné, de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, quan l'amo del mas n'Olives, que era parent seu, li va dir que hi havia una roca amb unes ratlles gravades al marge del riu Segre. Van anar-hi per netejar el roc i van descobrir els gravats, que bàsicament són dos conjunts de gravats, més una zona intermèdia prou deteriorada i un altre amb reguerons i cassoletes a la banda inferior. A mode personal, crec que n'hi devien d'haver més dels que es veuen actualment. També, cal dir que es documenta que n'hi havia més en altres lloses que van quedar destruïdes en ser dinamitades i, a la riuada de l'any 1982, els trossos dels esclatats rocs van ser arrossegats pel riu.

Aquest suport, que mesura 9 metres de llargada per 7.20 metres d'amplada màxima, consta, com hem dit, de diferents espais treballats.

Extret del web Serradelmontsec.com

Segons documentació, al gran suport, s'identifiquen fins a 81 figures que resten agrupades escenificant escenes, que s'han separat en dos grups segons la seva antiguitat, morfologia i tècnica de gravat. Tots dos són esquemàtics, però només el més modern és figuratiu i representa figures humanes. Segons Lluís Díez-Coronel Montull, les figures més desgastades són d'entre el 2200 i el 1800 a.n.e. tot i que utilitza l'antiga datació temporal i els col·loca vers el Calcolític i l'edat del Bronze antic, que amb la nova cronologia serien de l'edat del Bronze, a mode personal diria que el gravats esquemàtics que hi ha darrere dels homes han de ser més antics, corresponents a la nova datació calcolítica, que va del 2700 al 2200 a.n.e.

I pel que fa a l'altre grup, seria corresponent al 1800-650 a.n.e., el que anomenen com a Bronze final, que a dia d'avui seria Bronze-Ferro.

Aquests són els gravats de la part superior del suport, en el que es compten 27 figures, de les que 10 són humanes senceres, i 7 d'inacabades, diverses cassoletes, dibuixos esquemàtics, i repicats informes.

La banda inferior dreta de la llosa tampoc es queda curta en gravats, s'hi documenten 23 figures humanes complertes, 1 figura esquemàtica i 3 cassoletes.

També, com podem observar al calc que hem inserit, a la zona central, baixa i perifèrica del suport, hi ha quantitat de gravats (reguerons, cassoletes, inicis de gravats que semblen amb finalitat humanoide, etc.).

De fet, les representacions humanes també li atorguen el pseudònim d'"Els homes orant de mans de n'Olives", dels que hi ha diverses interpretacions metafòriques.

Del bonic gravat, anem a visitar un sepulcre alternatiu, a la balma sepulcral dels Bancals de la Força. Arribem a aquesta tomba alternativa tot tornant per la L-512 fins a Artesa de Segre, i és aquí on emprenem la C-14 direcció Ponts (crec que ara hi ha un desviament i no cal arribar al poble). Per aquesta, continuem 12.3 quilòmetres, on veurem un senyalització cap a La Força. Seguim pel camí, que al començament és asfaltat, i, a 3 quilòmetres, aturem el cotxe, a poca distància d'unes edificacions. Aquí surt un camí, clarament fet per tractor, que dona accés als bancals. A un d'ells, hi ha uns 200 metres en línia recta de la pista per on hem arribat, trobarem la balma sepulcral dels Bancals de La Torre.

Aquesta balma sepulcral, l'hem trobat documentada a l'inventari de patrimoni de la Generalitat, com a quasi inèdita, ja que només consta una menció històrica d'ella. Segons ells, es tracta d'una tomba del Calcolític de cap el 2200-1800 a.n.e. (antiga datació). Com està datat segons la seva morfologia i les restes recuperades a l'excavació del 2003, es podria dir, que actualment la podríem recol·locar vers el 2700-2200 a.n.e. (nova datació calcolítica). Ara si poguéssim trobar alguna datació radio-carbònica, si que sortiríem de dubtes.

Mesura longitudinalment 7.40 metres i ha estat construïda buidant les argiles de sota el marge i deixant com a coberta una gran llosa de gres. Com es pot veure, la balma va ser dividida en dues cambres funeràries deixant la part central com a suport de la coberta, que hem trobat documentat que aquesta part central era recoberta per dues lloses. 

Aquest "pilar" central amida 1.15 metres, i com acabem de dir, era sostingut per dues lloses, una a a cada cambra, nosaltres només en vam veure una.

La tomba que encara té la llosa mesura, segons els informes d'excavació, 3.20 metres de llarg, i es poden veure al seu interior, a l'extrem oposat de la llosa gran, petites lloses de tancament de la cambra sepulcral.

A l'excavació, es van recuperar diversos cranis i paquets d'ossos llargs. Al seu estudi antropològic, es diu que s'hi van poder dur a terme dues datacions absolutes, però es limiten a dir que són corresponents al III mil·lenni a.n.e., sense especificar la datació resultant.

L'altra cambra amida 2.80 metres de longitud i, segons es documenta, a l'excavació varen veure clares marques de buidat de la balma, pel que la recuperació de materials arqueològics va ser més aviat minsa.

Per acabar amb aquesta, balma direm que no podem afegir res sobre les restes en teoria recuperades, ja que no es troba cap tipus de documentació sobre elles, ni se sap on es troben físicament les troballes.

Visitada la balma sepulcral, ens dirigim a Seró, un poble petit d'aquells que m'agraden, que pertany a Artesa de Segre. Hi arribem tot tornant a la C-14 i girant a mà dreta per ella, com si anéssim cap a Artesa de Segre i seguint 2.8 quilòmetres, lloc on girem a la dreta per la LV-3021 direcció Seró, poble al que arribarem en 1 quilòmetre. Just a l'entrada del poble i a mà dreta, trobarem L'Espai Transmissor, que és on es troba aquest espectacular conjunt megalític. És (com a mínim, per a mi) del més impressionant que he vist a Catalunya. 

La disposició de les lloses té una certa explicació. Explicaré la mateixa història que ens van explicar a nosaltres...

Tot va començar quan iniciaren les obres per a la construcció del canal Segarra - Garrigues, que havia de portar aigua del Segre. Fent una rasa, a 2.5 metres de profunditat, va aparèixer mig sepulcre, l'altra meitat se l'havia endut la màquina pel davant (però no se'l va carregar). Pararen les obres i excavaren el lloc, veient que totes les lloses eren gravades, centímetre a centímetre, per davant, per darrere, els costats... a la fi, tot!!! Estaven davant d'una cosa molt i molt estranya, diferent, única, un sepulcre amb totes les seves cares completament gravades. Aquesta tomba tenia unes dimensions de 2.20 metres de llargada per 1.80 d'amplada i 1.60 d'alçada a la capçalera, i a l'excavació, es va trobar divers aixovar: ceràmiques, botons d'os de diferents formes, més de 400 denes de collarets, nuclis i puntes de sílex, etc. Tot això, acompanyant a diverses restes òssies humanes.

Afegim que es tractava d'un dolmen simple i que es trobava al centre d'una obra tumular de pedres i terra, amb cròmlec peristàltic de lloses clavades (algunes d'elles corresponents a trossos de les esteles) de 9/10 metres de diàmetre. De les restes òssies recuperades, que eren pertanyents a un mínim de dos individus, s'ha pogut datar la seva utilització com a tomba d'entre el 2750 i el 2650 a.n.e. a finals del Neolític inicis del Calcolític.

Van desmuntar el megàlit i documentar i examinar totes les lloses, veient que realment aquestes lloses eren, juntes, dues gegantines esteles i una altra de més petita. La primera faria uns 7 metres d'alçada, la segona mesuraria 2.6 metres, mentre que la petita, que es conserva íntegra, fa 1.10 metres. L'estela més gran del conjunt està catalogada com l'estela més gran d'Europa.

Ara, i sabent la datació del megàlit quan era una tomba, podem dir que aquestes esteles són Neolítiques, de fet en Josep Tarrús i l'Enric Carreras les posicionen en algun moment del Neolític final del 3400 al 2700 a.n.e.

Pel grup de prehistòria de la Universitat de Lleida

Se suposa que en algun moment, es van destruir les esteles i van fer amb elles el sepulcre. Té tota la pinta d'una guerra entre tribus, però també podria ser un canvi religiós o quelcom així. No és l'únic lloc al món on trobem aquesta situació. A Sion, també hi ha megàlits construïts amb esteles reutilitzades.

Totes les visites són de pagament i guiades, per tant, si el voleu visitar,  millor mireu el web: http://www.seroespaitransmissor.cat. Nosaltres us recomanem la visita, tant perquè els megàlits són espectaculars, com també perquè el recinte ha rebut premis per la seva arquitectura i disseny innovador.

Visitat l'impressionant megàlit, ens dirigim a veure una nova balma sepulcral, aquesta anomenada de Renant o de la Sargantana, pel que tornem al cotxe i ens dirigim al terme de Oliola. Per a fer-ho, creuem el poble de Seró i continuem rectes per la LV-3021 durant 5.6 quilòmetres. A aquesta distància, petarem amb la C-14, a la que girarem vers la nostra dreta i seguirem durant 8.6 quilòmetres, entrant al nucli d'Agramunt. Al ben poc d'entrar-hi, a uns 200 metres de creuar el canal d'Urgell, ens desviem a l'esquerra per la Ronda dels Comptes d'Urgell, seguim el carrer uns 500 metres, i aquí, girarem de nou la nostra esquerra, per la carretera de Puelles, que seguim 3 quilòmetres, allunyant-nos del nucli i arribant a Les Puelles, nucli al que no entrarem, ja que just abans d'entrar ens desviarem a la dreta direcció Coscó. Quan som a mitges de vorejar el nucli, girem a la dreta 90º per una pista sorrenca en bon estat. Aquesta, es bifurca a 500 metres, nosaltres anem cap a l'esquerra, i seguim aquesta última pista durant 1.4 quilòmetres. Aquí hi ha una entrada als camps, amb un dipòsits o quelcom així, i aquí deixem el cotxe.

Ja a peu, creuem el camp de conreu direcció sud-est uns 240 metres, fins a una llengua de bosc que entra dins el prat conreat. Voregem aquesta llengua de bosc tot seguint un difuminat camí de tractor, el seguim fent-se aquest més clar i creuant el bosc per accedir al camp de conreu següent. En aquest punt, a la part esquerra del bosc i a uns 20 metres del desdibuixat camí, trobarem la balma de Renant o de la Sargantana.

Fou excavada per primer cop el setembre de l'any 1979, i s'ha de dir que es trobava intacte, menys un profund forat d'uns 80 centímetres de diàmetre, d'una clandestina excavació. També sabem que es va excavar el jaciment durant el 1982 i el 1983 i que foren els arqueòlegs els que li posaren el sobrenom de balma de la Sargantana.

Es tracta clarament d'una balma, exactament igual a la de la Torre, aquesta de poc més de 3 metres de longitud. Com podem veure, s'hi van afegir lloses per adequar la balma com a tomba paradolmènica. De fet, segons hem pogut llegir als informes de les excavacions, la cambra era dividida en dos subcambres, aquestes totalment tancades per lloses verticals (avui en dia desaparegudes) repenjades a la gran balma de gres i amb sòl enllosat. Segons es documenta, la llosa que feia la divisió de cambres va caure, però, tot i això, es va seguir utilitzant el sepulcre com a tomba comunitària. Inserim una planimetria extreta de l'estudi "Prospecció dels conjunts paradolmènics de Catalunya: Comarques de la Noguera i Segarra", de Mireia Pedro.

Extret de l'estudi de Mireia Pedro Pascual

A aquest sepulcre alternatiu, s'hi van trobar tres nivells de sedimentació, el primer d'ells, com és normal, estèril de restes arqueològiques, un segon amb més de 50 inhumacions amb els seus aixovars, i un tercer nivell amb gran quantitat d'ossos fragmentats, que són mostres d'un gran ossari anterior a les més de 50 inhumacions.

Documentem de l'aixovar: 1 bol ceràmic fet a mà, 5 puntes de sageta de sílex, fragments o ganivets sencers, també de sílex, corresponents a un total de 8, 1 raspador de sílex, 1 gratador del mateix material, 3 làmines d'aquest material sense retocar, 1 fragment de punxó i 2 espàtules d'os, 18 dentàliums, 4 ullals de senglar polits, 6 denes discoïdals de calcària, 1 centenar de denes discoïdals d'1.5 mil·límetres i 1 punxó de coure.

Extret de l'estudi de Mireia Pedro Pascual

També podem dir que les restes humanes del segon nivell eren pertanyents a 29 homes, 19 dones i n'hi ha 4 d'indeterminats, la gran majoria entre els 21 i els 60 anys, fent una mitjana d'edat de 35 anys. Segons es documenta, dos dels cranis recuperats eren trepanats, i tots dos van sobreviure a aquesta acció.

Per acabar amb la balma, la posicionarem a l'era neolítica final - calcolítica inicial, vers la primera meitat del III mil·lenni, entre el 3000 i el 2500 a.n.e.

Ara sí, veurem l'últim megàlit del dia. Després d'haver dinat a Agramunt, prenem la carretera L-303 (C-352) cap a Puigverd d'Agramunt i Cervera. Poc després del quilòmetre 19, agafem la pista que surt a la nostra dreta i la seguim uns 400 metres. Ja a peu, travessem el prat que queda a l'esquerra en direcció a una petita illa d'arbres, on trobarem les minses restes del que fins fa ben poc, es coneixia com el possible dolmen del Tossal.

Fins ara, es considerava que, tot i ser difícil determinar la seva estructura, dimensions i  tipologia, podria tractar-se d'un sepulcre de corredor força malmès de l'edat del Bronze o la del Ferro.

Es documentaven dos estudis del possible dolmen, un de l'any 1964 i un altre del 2004, evidenciant una gran degradació entre ambdós. A l'estudi inicial, es parla d'un corredor de 10,85 metres de longitud i 0,60 d'amplada mitjana, amb unes lloses que sobresurten del terra entre 50 i 70 centímetres. En canvi, en Josep Oriol Font comenta al seu informe de prospecció del 2004 que sembla endevinar-se un corredor amb quatre lloses d'una banda i una a l'altra entre la vegetació. Pel que fa a les mides de la cambra, el segon estudi indica una longitud de 3,10 metres per 0,85 d'amplada, amb dues lloses a la capçalera i tres més a cada banda, conservant-se només a la seva posició original les tres del costat nord. Respecte a la coberta, tot i que l'estudi del 1964 cita tres lloses de grans dimensions, només resta un tros dins de la cambra que podria ser part d'una de les tres lloses.

Per acabar, s'han documentat diverses troballes: fragments de ceràmica decorada de l'edat del Bronze i ibèrica, abundants restes de sílex i alguns fragments de destrals de pedra polida.

Actualment, i segons Enric Carreras i Josep Tarrús, aquest jaciment ha quedat descatalogat com a sepulcre prehistòric, documentant la semblança a les estructures megalítiques que hi ha a la comarca del costat i que han estat catalogades com d'època medieval. I de fet, ja diuen que les destrals de pedra polida, que és l'únic element trobat, que és clarament prehistòric, són de procedència desconeguda.

Coordenades UTM(ETRS89):

Inscultures de Mas de n'Olives: 31T 345789 4642244

Balma dels Bancals de La Torre: 31T 345144 4639964

Reguers de Seró: 31T 343089 4637659

Balma de Renant o de la Sargantana: 31T 346371 4628431

Hàbitat a Sant Llorenç de Montgai (Camarasa): La Roca dels Bous

Ens trobem a Camarasa i ens desplacem a un dels seus nuclis, Sant Llorenç de Montgai, a visitar el jaciment més important de la zona: La Roca dels Bous.

A Camarasa, prenem la C-13 en direcció a Balaguer i agafem al poc la LV-9047 cap a Sant Llorenç de Montgai. Després de recórrer 2.7 quilòmetres, veurem a l'esquerra una zona per a aparcar i, poc després, un caminoi a la dreta per a accedir a un aparcament de sorra més gran. Deixant el cotxe a qualsevol dels dos, ja veurem el cartell identificatiu del campus d'arqueologia de l'UAB, gestora del jaciment. Per accedir al jaciment, s'ha d'entrar al caminoi del parking gran i seguir les indicacions a la dreta per anar pujant per la muntanya suament acompanyats pels escaladors a les verticals parets de la Cascalda i els reflexes dels núvols sobre les calmades aigües de l'embassament de Sant Llorenç.

Tot i que es pot arribar fins al jaciment i veure'l parcialment des de la tanca, nosaltres vam optar per la visita guiada, on el primer tros es fa seguint el camí, les indicacions d'una tauleta digital i uns plafons informatius que et van posant en situació sobre l'entorn i el jaciment.

La Roca dels Bous és un jaciment en forma d'abric que servia de vivenda temporal als neandertals de fa 60000 anys que viatjaven entre els Pirineus i la plana de Lleida. Aquesta presència temporal s'ha determinat arran de la distribució anàrquica i superposició existent dels fogars, estratègicament enganxats a la paret i que, a més de servir per cuinar, donarien més escalfor als habitants de l'abric durant la nit.

Pel que fa a la datació, la gran quantitat de material lític de tipus mosterià (sílex i quarsita) i els ossos dels animals que els servien d'aliment han permès definir que els habitants de l'abric van ser, com hem comentat, neandertals, durant el Paleolític mig, mentre que anàlisis de carboni 14 sobre els ossos d'animals trobats als diferents estrats ha revelat una ocupació discontínua de fins el 36000 a.n.e. Aquesta data indica que és una de les últimes ocupacions neandertals, ja que els sàpiens ja habitaven aquesta zona durant aquell període. De fet, l'arqueòleg que ens va acompanyar durant la visita i que ha estat excavant al jaciment durant 3 campanyes ens va comentar que sembla que, a la Roca dels Bous, es podrien haver produït troballes neandertals - sàpiens, donant lloc a hibridacions entre ambdues espècies.

El fet de trobar restes d'entre el 60000 i el 36000 a.n.e. és excepcional i permet veure les evolucions dels neandertals en les seves diverses estades a l'abric.

El jaciment fou descobert a principis dels 1970 per Enric Sunyer i Coma, que el va excavar i en va publicar una memòria el 1973. Posteriorment, el Departament d'Història de les Societats el va excavar de nou entre el 1987 i el 2000, amb excepció del 1993. Des del 2001, el jaciment és exacavat cada any per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Va ser declarat BCIN (Bé Cultural d'Interès Nacional) el 2015.

Per a acabar la visita a Sant Llorenç de Montgai, es pot fer una ruta circular al pantà, passant per la presa i pel turó del Monteró, que queda davant de la Roca dels Bous i on hi ha restes d'un poblat ibero-romà. 

Prop d'aquest jaciment, i també gestionat pel campus de l'UAB, es troba la Cova Gran de Santa Linya (entrada pendent de fer).

Coordenades UTM(ETRS89):

Habitat de La Roca dels Bous: 31T 321277 4638067

Dòlmens a Vilanova de Meià II

El primer que direm d'aquesta entrada és que, si es vol fer la ruta completa, el més adient és barrejar-la amb la de Megàlits a Vilanova de Meià I. Amb la informació d'amdues, es pot fer una ruta megalítica prou brutal, més ben dit unes, ja que és bastant difícil poder-los veure tots en un dia, i encara ens en falta algun.

El primer sepulcre que veurem avui és el del Cogulló, al què hi arribarem tot partint des de Vilanova de Meià per la L-913 direcció Tremp. A uns 4.6 quilòmetres de deixar el nucli i poc després de la corba següent a la Font de la Figuera (una zona d'esbarjo amb taules i bancs de pedra), emprenem amb el cotxe per un camí sorrenc que surt a la dreta. A uns 870 metres de camí, veurem un altre que comença tot recte mentre el camí pel que veníem gira a l'esquerra. No recordo si en el nostre cas vam deixar el cotxe aquí i vam seguir a peu, o vam seguir un tros més amb el cotxe, però bé, si vas amb un 4x4, inclús un 4x2 alt, el camí em va semblar transitable.

Des d'aquest punt, seguirem el camí recte, no puc donar una referència exacta de fins on, però, com a molt, pots caminar uns 2 quilòmetres. Aquí s'acaba la pista i vam agafar un corriol desdibuixat, ple de pedregam, que puja per la muntanya de l'esquerra. El seguim fins a la plana que hi ha al cim, on virarem a la nostra esquerra i, a partir d'aquí, cal sí o sí, dur GPS, tot i que hi ha un corriol molt i molt desdibuixat, que t'hi porta directe.

El megàlit del Cogulló es coneixia de temps ençà per la gent de la contrada, però fou el pastor de Cal Nari, el senyor Joan Llach, qui va informar de la troballa. L'única excavació que hem trobat documentada és del 1981-1982 per part de Josep Ignasi Rodríguez Duque i Joan Ramon González i Pérez, membres del Servei d'Arqueologia de l'I.E.I.

Segons els citats arqueòlegs, es tracta d'una cambra pirinenca d'1.8 metres de llarg per una amplada de 80 centímetres, que es troba dins una obra tumular ovalada de 5.5 per 7 metres, feta amb pedra i terra. Del cròmlec peristàltic, es documenta que es conserven algunes clares mostres.

Inserim una planimetria que té en Francesc Baldrís al seu web, feta pels arqueòlegs que van estudiar el megàlit.

Extret del web sigmascorpii

A aquesta cambra pirinenca, se li atorga una datació de l'Edat del Bronze, d'entre el 1500 a.n.e. i el 1200 a.n.e., reafirmada pel tros de ceràmica a mà que van trobar els arqueòlegs a la seva excavació. Tot i això, a la revisió megalítica de Catalunya de l'any 2022, segons Josep Tarrús i Galter i Enric Carreras i Vigorós, aquesta cambra pirinenca es va erigir vers el Calcolític - Bronze antic, vers el 2000 i el 1800 a.n.e.

Per acabar amb el megàlit, direm que, a la seva llosa lateral, consta d'un gravat amb forma de creu. Nosaltres tot i que ja ho sabíem a l'hora de visitar-lo no el vam veure, potser degut al sol que feia junt amb la desconeixença del lloc exacte. Ara ens queda clar veient el dibuix de sigmascorpii.

Tornem al cotxe i ens dirigim direcció Vilanova de Meià. A 1.5 quilòmetres, girarem a la dreta, pel camí on vam començar la ruta de Megàlits a Vilanova de Meià I. Si volem fer tots els sepulcres d'una tacada, recomano anar primer al Cogulló i després, a partir d'aquest moment, seguir la ruta I per ordre de localització dels megàlits d'est a oest, i, quan l'acabem, vindran els dos megàlits que inserirem ara.

El primer, el de Reguer, que trobarem tot prenent el cotxe després de visitar els megàlits de la Lloella del Llop, continuant pel camí de Rúbies 7.2 quilòmetres. En aquest punt, aturem el cotxe al voral del camí i, a peu, ens endinsem per la plana de l'esquerra uns 30 metres tal i com hem arribat. Aquí trobarem sense dificultat el dolmen de Reguer, amb un boix de considerables dimensions a la zona d'influència del sepulcre.

Tot i el mal estat en el que es troba, podem assegurar que és una tomba, que consta d'unes mides de 2 metres de llarg, per 1 metre d'ample i conserva 48 centímetres d'alçada. Fou descobert pels nostres veïns de Cardedeu,  Lluís Vidal i Carme Vila l'any 2006. No ha estat mai excavat i tampoc s'ha trobat cap material a superfície, però, a la revisió megalítica de Catalunya de l'any 2022, i segons Josep Tarrús i Galter i Enric Carreras i Vigorós, aquesta caixa megalítica tancada es va erigir vers el Calcolític - Bronze antic, vers el 2000 i el 1800 a.n.e.

El que sí que es veu clarament és el seu túmul, aquest d'uns 8.5 metres de diàmetre, i  sembla que originalment les pedres d'ell estarien col·locades a consciència, fent cercles a la tomba.

Tornem al cotxe i anem a visitar el segon i últim (fins ara) sepulcre de la ruta de Rúbies, que trobarem tot seguint pel camí d'aquest nucli abandonat. A uns 200 metres, la pista davalla un xic a una bifurcació anant, també un xic, cap la nostra dreta. 1.7 quilòmetres més tard, el camí passa just al costat d'un petit bosquet que ens quedarà a mà esquerra, i al seu interior veurem la tomba de Rúbies o Tossal de les Torretes.

La fotografia no és que sigui boníssima, però és el que toca quan fa un sol brutal i et trobes dins un petit bosc, el contrallum és inevitable.

Fou descobert pel senyor Jaume Pujades l'hivern de 1997. Per la seva localització, creiem que ja es devia conèixer, però no s'havia informat de la seva descoberta. Tot i això, encara no ha rebut cap excavació oficial.

Dimensionalment parlant, la tomba fa 2.2 metres de llarg i també 2.2 metres d'amplada màxima a l'entrada de la cambra i 1.73 a la capçalera, dir també que dins de la cambra hi una llosa que podria haver format part de la coberta.

Inserim una planimetria d'un estudi de Jaume Camats de l'Associació Cultural la Roureda.

Extret de "Sepulcres Megalítics del Montsec"

El túmul és molt visible, tot i que no es pot mesurar el seu diàmetre degut al treball agrícola del camp del costat i la dispersió i escampat per l'altre lateral.

A falta d'excavació científica, per la seva estructura, es pot datar el sepulcre dins l'ampli ventall de l'edat del Bronze, des del 1800 a.n.e. fins al 650 a.n.e. però com en els  anteriors Tarrús i Carreras el situen vers el Calcolític final i el Bronze antic, 2000 - 1800 a.n.e.

Ara sí, donem per acabada (de moment), la ruta.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cogulló: 31T 337804 4651535

Reguer: 31T 329778 4653245

Rúbies o del Tossal de les Torretes: 31T 328255 4653693

Megàlits a Vilanova de Meià I

(Dir que amb el temps hem anat avançant prou a aquesta zona, i també se n'han descobert de nous. Per tant, el més factible per a preparar una bona excursió cultural és entrelligar les publicacions de Vilanova de Meià, ja que quasi tots parteixen del camí a Rúbies).

Sortint de Seró, anem a dinar a Artesa, i, tot seguit, ens dirigim a Vilanova de Meià per la L-512, tot passant pel Pont d'Alentorn, que, com el seu nom indica, té un pont sobre el riu Segre. Seguim tot recte fins a trobar el desviament cap a Vilanova de Meià a la nostra esquerra (LP-9132), passarem Alentorn i seguirem rectes uns quilòmetres fins a Vilanova. En arribar al poble, es creua amb una altra carretera (LV-9131), cap a l'esquerra vas a Santa Maria de Meià i cap a la dreta, que és per on anirem, al nucli del poble. Nosaltres, però, el passarem de llarg tot sortint del poble i continuarem per aquesta pista asfaltada endinsant-nos per les cingleres i muntanyes. Havent passat el quilòmetre 3, girarem a la nostra esquerra per una pista sorrenca amb direcció el poble abandonat de Rúbies, l'ermita de Meià i la Pedrera entre d'altres.

Ara ja és tot recte per aquesta pista, per la qual anirem deixant alguna casa al seu costat, creuarem algun camí atrotinat i passarem per davant del megàlit de Sòl Joaquim, que no vam veure, perquè és a uns metres de la carretera, però el vam visitar de baixada. Just abans de començar a pujar vers el Pla de la Gallina (més o menys devem portar uns 4.4 quilòmetres de camí), veurem un camp tancat a la nostra esquerra amb una petita entrada, on deixarem el cotxe.

A peu, anem paral·lels al tancat, trobant el que sembla un camí per als tractors, que baixa al que deu ser rierol en èpoques de pluja, el creuem i fem una forta pujada cap el següent coll. Un cop a dalt, seguint el camí de tractors a l'esquerra, trobarem a la dreta d'aquest, entre arbrat, el megàlit de la Lloella del Llop I.

A aquesta cambra pirinenca se li suposen unes mides de 1.60 metres de llarg, per 1.80 d'ample i hi ha documentades dues excavacions; una l'any 1972 i l'altra el 1981. Segons la documentació pertinent, a aquestes excavacions s'hi va extreure: diferents ceràmiques d'edat prehistòrica i del segle XVIII, que reafirmen la seva utilització com a aixopluc de pastors, 6 denes de càrdium, un parell de puntes de cap de ferro, diferents peces d'ornamenta de bronze i tres incisius humans.

Inserim un dibuix de les restes recuperades de l'estudi de Joan Maluquer de Motes i Miquel Cura-Morera. 

Extret de "Los sepulcros megalíticos de Vilanova de Meià"

Se li estima una datació del Bronze mig - final, entre el 1500 i el 650 a.n.e.

Un cop fetes les fotos i tota la pesca, tornem al camí "tractoril", i en la mateixa direcció i a uns 120 metres, també a la dreta, dalt d'un turó, buscarem el dolmen de la Lloella del Llop II.

En aquest sepulcre de tipus cambra pirinenca, la datació atorgada és exactament la mateixa que la del seu company d'un xic més amunt, i també té dues excavacions documentades (els mateixos anys que el Lloella I). En elles, s'hi va trobar divers material ceràmic de diferents tipologies, tres dentàliums, diverses peces decoratives i variades peces d'ornament personal de bronze i una de plata.

De nou, inserim un dibuix d'algunes les restes recuperades al sepulcre, de l'estudi de Joan Maluquer de Motes i Miquel Cura-Morera.

Extret de "Los sepulcros megalíticos de Vilanova de Meià"

El sepulcre amida 2.10 metres de llargada per 1.60 d'amplada.

Amb aquestes dues visites, decidim cercar el dolmen del Pla de la Gallina tot seguint el què dèiem que devia ser un rierol en èpoques plujoses... al poc ens rendim... les coordenades ens ho senyalitzaven, certament bastant lluny i els dies no són encara suficientment llargs.

Així doncs, tornem al cotxe i tirem cap avall, aparcant un quilòmetre i mig després, just abans d'un revolt a l'esquerra. A uns 15 metres a la dreta del camí, a aquesta corba trobarem el dolmen de Sòl Joaquim.

Estem davant d'un altre dolmen simple de tipus cambra pirinenca, amb unes dimensions de 1.96 de llarg, per 1.10 d'ample.

Inserim una planimetria del sepulcre feta per Jaume Camats.

Extret del web sigmascorpii

També ha rebut dues excavacions; la primera furtiva, i la segona vers l'any 1982, que documenta unes troballes de diferents peces ceràmiques, nou peces de collaret de petxina perforades, acompanyant diverses restes òssies i dentals humanes.

Per avui, n'hi ha prou, que ja queda poc Sol, així que marxem a Vilanova de la Sal, on tenim l'allotjament, a veure com perd el Barça la final de la Copa del Rei de bàsquet... què hi farem!

Dia 8 de Setembre del 2019.

Tornem a la zona després de fer unes vacances de rutes dolmèniques per França, on vam ser a dos departaments, i a l'Alt Urgell. Entrem pel mateix camí que havíem agafat fa 4 anys i aturem el cotxe quan veiem la primera pista que surt a la dreta, uns 750 metres abans d'arribar a Sòl Joaquim; és un desgastat camí que antigament devia de ser rodat i que arribava a la font de Paüs, a peus de la Serra del mateix nom. A peu, ens endinsem per ell poc més de mig quilòmetre, on després d'un gir a l'esquerra i un pendent, trobem, a la nostra esquerra i dins del bosc a pocs metres de la pista, el dolmen de Paüs.

Pel que hem trobat sobre aquest antic sepulcre, no té cap excavació oficial documentada, ja que fa relativament poc que s'ha localitzat. Ho van fer membres de l'Associació Cultural "La Roureda", seguint informacions de Ferran Sánchez Agustí.

Aquest sepulcre d'estil cambra simple té unes dimensions internes de 2.65 metres de llarg per 1.08 metres d'ample.

Dibuix extret de l'estudi "Sepulcres Megalítics del Montsec", de Jaume Camats, de l'Associació Cultural la Roureda.

Extret de "Sepulcres Megalítics del Montsec"

L'alçada, així com la seva morfologia exacta i la seva orientació, són impossibles de determinar degut al seu malmès estat de conservació. No és visible cap resta de l'obra tumular.

Un xic més a la dreta, veiem estintolat a terra, el que innegablement era el menhir senyalitzador del sepulcre.

No consta cap estudi del monòlit, almenys cercant per internet, però tenim la certesa de que és un antic menhir, ja que ho hem comentat amb diverses persones que es dediquen al món del megalitisme, ja sigui de forma professional com a afeccionats del tema, i tots coincidim en la seva autenticitat. Inclús tenia per algun lloc les seves dimensions, però ara no les trobo.

Visita acabada, tornem cap a casa, que demà comença la rutina!

Coordenades UTM(ETRS89):

Lloella del Llop I: 31T 334389 4652905

Lloella del Llop II: 31T 334583 4652758

Sòl Joaquim: 31T 335621 4653003

Paüs: 31T 335978 4653139

Menhir de Paüs: 31T 335979 4653144

Dolmen i menhir a Montmagastre, i necròpoli a Gerb

Tot s'acaba... comencem l'últim dia de semi-vacances que ens havíem agafat per la Noguera, serà qüestió d'aprofitar el temps al màxim avui!!

Ahir a la nit, vam estar mirant si hi havia quelcom que ens cridés l'atenció per aquí a prop, a part del què ja portàvem nosaltres cercat, i vam trobar una necròpoli prehistòrica al poble de Gerb, que és a tocar de Balaguer. Vam decidir anar a fer un cop d'ull. Així doncs, ens dirigim cap allà. Un cop a Gerb, preguntem pel cementiri a la poca gent que hi pel carrer... la necròpoli de La Colomina es troba just davant d'aquest.

Denominada com a necròpoli tumular d'incineració, La Colomina és datada entre el 850 - 650 a.n.e. i consta d'un conjunt de túmuls sense elevació d'entre un i cinc metres de diàmetre. Òbviament, els han reconstruït, però crec que encara queda molt per excavar.

Sobre els còdols que veiem, que ja dèiem que eren reconstruïts, anava un altre empedrat enllosant el túmul. Al bell centre, una petita fossa amb una "àmfora" contenia les restes incinerades de l'individu i el seu aixovar. Just sobre seu, es col·locava una pedra en posició vertical per a senyalitzar la tomba. Aquesta senyalització no es conserva a totes les tombes.

L'any 1965 es van documentar setze túmuls i disset urnes, i l'any 1987, fent treballs per igualar el nivell de terres per a poder conrear, van aparèixer trenta túmuls més, aquests en perfecte estat.

Agafem de nou el cotxe i ens dirigim a Montmagastre tot anat per la C-26 fins a Artesa de Segre, on endinsant-nos al nucli, buscarem la L-512 direcció Tremp. Just al quilòmetre vuit de la carretera, girarem a la dreta prenent una carretera que ens portarà a Montmagastre. Parem el cotxe a l'última casa (Cal Donzell) que hi ha abans d'arribar al cartell de benvinguda al poble (uns cinc quilòmetres), just sota el castell. A peu, continuem per la carretera, en la mateixa direcció i als pocs metres veurem un cartell indicador, a la dreta del camí, senyalitzant la direcció en la que trobarem el megàlit, que, tot i les seves grans dimensions, està mig amagat.

He fet la fotografia des de lluny... volia que sortís la immensa llosa de coberta, és la del davant, amb unes marques sospitoses de picapedrer. La volia fer una mica lateral, però la vegetació no em deixava.

La cambra sepulcre amida 3.45 metres de llargada per una amplada de 1.60 metres i una alçada de 1.20 metres a la capçalera. L'amplada va disminuint vers l'entrada fins a arribar prop dels 1.50 metres... fins on vam poder mesurar. L'alçada varia segons el punt, ja que el megàlit no ha estat excavat, i a més, està col·locat a un lloc amb un lleuger pendent.

La llosa de coberta fa és de forma rectangular i amida 4.40 metres de llarg, per 2 metres d'ample i 40 centímetres de gruix

El túmul que l'envolta és poc visible a dia d'avui, però Tarrús i Carreras documenten que deuria ser força complex, bastit amb grans rocs i lloses radials que ara només són visibles, arran de terra, a la vessant sud-est. També estimen una obra tumular de més de 8 metres de diàmetre i molt possiblement amb un cròmlec bastit a base de murs i lloses.

El més estrany d'aquest sepulcre, però, és la seva tipologia, ja que és una galeria catalana, un estil gents habitual per aquestes terres. Els autors abans nombrats li atorguen una cronologia de vers el Neolític final i el Calcolític antic, cap al 3000-2700 a.n.e.

Tornem al cotxe i anem enrere per on hem vingut, vigilant per la vora esquerra del camí, perquè quan portem més o menys un quilòmetre, veurem el majestuós menhir de Montmagastre.

Aquest menhir ha estat desplaçat diverses vegades, és a dir, que no es troba al lloc original. Té una alçada de 2.85 metres, el seu gruix varia d'entre 8 a 17 centímetres i una amplada d'entre 40 i 65 centímetres. Segons Josep Tarrús i Enric Carreras, que l'anomenen Pedrafita de Montmagastre, el citat monòlit es podria tractar d'això, una pedra fita medieval o inclús moderna, però conclouen que no es possible de determinar, i que si es tractés d'un monòlit prehistòric, seria datat per la seva morfologia, d'entre el Neolític final i el Calcolític antic, vers el 3400-2700 a.n.e.

Just al costat, veiem una pedra... com a poc curiosa.

No creiem que sigui un menhir, però, si ho fos, no tindria cap relació amb el de Montmagastre, recordem que aquest ha estat mogut com a mínim tres vegades.

Coordenades UTM(ETRS89):

Necròpoli de La Colomina: Davant del cementiri de Gerb

Montmagastre: 31T 344983 4648369

Menhir de Montmagastre: 31T 344576 4648273

Possible Menhir de Montmagastre II: 31T 344576 4648274

Dolmen a la Baronia de Rialb

Aprofitant un cap de setmana rural per Lleida, ens vam apropar a un dolmen, de mides considerables i en bon estat, ja que va ser traslladat l'any 1999, junt amb l'ermita que hi ha al costat (Santa Eulàlia de Pomanyons del s. XI), degut a la construcció de l'embassament de Rialb. Realment es trobava on ara és l'aigua. Per accedir-hi, a Ponts s'ha d'agafar la carretera que va a Isona (C-1412b) i agafar el camí de sorra que surt a mà dreta indicant Mas Pomanyons.

Aquest dolmen de nom Sòls de Riu o Espluga dels Tres Pilars fou descobert vers l'any 1917 per Tomàs Boix. Es tracta d'una galeria catalana amb dimensions actuals de la cambra (després del seu trasllat, el 28 d'abril del 1999), de 2.40 metres de llarg, 1.60 d'ample i 1.64 d'alçada, i un corredor de 1.10 metres de llarg, 1.60 d'amplada i 1.48 d'alçada. Però segons documenta Serra i Vilaró al seu estudi del 1927, la tomba era un pèl diferent dimensionalment parlant. Ell dona unes mides internes de la cambra de 2.30 de llarg 1.50 d'ample i 1.92 d'alçada, i del corredor 60 centímetres de llargada, 1.50 d'amplada i 1.43 d'alçada. En qualsevol cas, seguiria sent una galeria catalana, tan sols variaria el seu corredor d'accés, entre llarg i curt. Cal dir que segons alguns autors, aquest corredor deuria ser més llarg a la seu construcció.

Segons hem pogut trobar documentat, a l'excavació del 3 de març de 1999, al seu lloc original, hi havia un túmul de més de 8 metres de diàmetre, amb restes de l'anell peristàltic, que, segons la definició, possiblement era la base d'un mur de contenció de pedra en sec.

Com a restes arqueològiques recuperades al megàlit, es documenten: 1 punta de sageta en sílex, allargada amb peduncle i aletes, diversos fragments de ceràmica llisa d'una tassa carenada i 30 dents humanes, que foren reuperades per Joan Serra i Vilaró al 1927, i que resten dipositades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. De l'excavació del 1999, es documenten: fragments de 2 vasos ceràmics llisos, 2 puntes de sageta de sílex, 1 destral de pedra polida i restes d'un mínim de 2 esquelets humans, un adult i un subadult. Aquestes restes es troben dipostades al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seu de Barcelona.

Segons en Carreras i en Tarrús, aquest megàlit seria datable vers el 3000-2700 a.n.e., entre el Neolític final i el Calcolític inicial.

Proper proper al traslladat megàlit, no tenim res a la nostra base de dades, però el que ens queda més aprop seria el dolmen del Perotillo, rescatat del mateix embassament, o els jaciments de Montmagastre.

Coordenades UTM(ETRS89):

Sòls de Riu o Espluga dels Tres Pilars: 31T 351141 4649501