Primer dissabte al matí després de les vacances d'estiu, necessitem veure dòlmens per a pair-ho! jeje.
Qualsevol excusa és bona per a fer una ruta prehistòrica i avui marxem cap el Bages, concretament, comencem per Aguilar de Segarra, on arribem a través de l'Eix Transversal. Sortim de l'eix a la sortida 114 i, per la carretera N-141b anem direcció Sant Pere Sallavinera passant per sota de l'eix. Cap al quilòmetre 24.6, tornem a passar per sota de l'eix i, just després, agafem el trencall de la dreta. Passat el pont sobre la via del tren, prenem la primera bifurcació a la dreta, en forma de pista forestal i indicant la masia de Serragallarda. La pista està en bon estat, però nosaltres vam aparcar el cotxe just al seu començament, al costat del contenidor. Abans d'arribar a la casa, a una corba, seguim la pista de la dreta que davalla fins una esplanada "abocador" i continuem uns 40 metres més fins a arribar a un trencall al costat d'una roca, on seguim cap a la dreta. Una vegada al cim del turonet, caminem cap el sud uns 50 metres més fins arribar a la cinglera. Allà a la dreta, a uns 10 metres, veiem el dolmen de Serragallarda.
El megàlit fou descobert per Miquel Estruch, abans del 2000, i segons l'Enric Carreras i en Josep Tarrús, membres del GESEART, arqueòlegs i grans expertes en el mon prehistòric de Catalunya (sobretot de l'Empordà i la Catalunya Nord, a la actual França), es tracta d'un dolmen simple amb unes dimensions de 2 metres de llarg, 1.40 metres d'amplada 75 centímetres d'alçada, i consta d'un túmul sense restes de cròmlec de contenció de 10/11 metres.
No es documenta cap excavació, ni s'hi ha trobat res en superfície, però pel seu estil arquitectònic ells el daten al Calcolític - Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.
Desfem el camí fins a la masia de Can Serragallarda i ara la passem de llarg, trobant una nova companya de ruta, una maca gosseta pastor alemany del mas que s'anima a venir amb nosaltres. Després de 450 metres, trobem una cruïlla, a la que seguim recte uns 150 metres més. Una vegada la pista comença a pujar, recorrem poc més de 500 metres fins a arribar a un prat. Aquí, ens dirigim cap a l'est pel mig del prat uns 300 metres, on trobem una altra pista que baixa i una carena. Pugem a la carena i avancem pel seu caire uns 200 metres. Una vegada dalt del turó, baixem en direcció sud vorejant un mur de pedra seca de separació de finques. Poc abans d'iniciar la pujada al següent pic, trobem la cista de Cal Biel integrada al mur divisori. Sincerament, la gossa ens va ajudar a trobar-la, ja que no és del tot senzill arribar-hi donat que no hi ha cap corriol definit i les lloses conserven tan poca alçada que queden mimetitzades entre la vegetació.
La tomba fou descoberta l'any 2002, per Miquel Estruch, i la veritat es que no hi va haver gaire quòrum de sobre quin estil de dolmen es tractava, nosaltres, de fet, vam pensar que podria ser una cista. Però ara en Carreras i en Tarrús l'inclouen a l'últim compendi de megàlits a Catalunya (amb una fotografia que evidencia l'estil), llibre on les cistes queden excloses, per que tal i com deia Tarrús, per algun lloc has de tallar. Ells la consideren un dolmen simple de 1.60 metres de llargada 1 metre d'amplada 60 centímetres d'amplada, amb un túmul de tendència circular al que li queda algun tros de mur de contenció, i que amida entre 7/8 metres de diàmetre.
Encara no s'ha excavat, ni s'hi ha trobat cap material associat en superfície, però, pel seu estil arquitectònic el podem datar entre el Calcolític i el Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.
Desfem el camí i tornem al cotxe. Prenem de nou la pista asfaltada, anant cap a la dreta. La seguim uns 3100 metres, passant pel Molí de Boixadors, i deixem el cotxe, ja que hem d'agafar la pista que surt a l'esquerra i no és apta per al nostre cotxe. Avancem per aquesta pista passant per les runes de Can Fontanet i, després d'uns 1100 metres, a l'inici d'una corba, a uns 15 metres a la dreta del camí, trobem el sepulcre de la Tomba del General Carlista o dolmen de Boixadors.
El sepulcre fou descobert per Josep Costa l'any 1922, i la vam trobar documentada com una cista megalítica, datada cap el Calcolític - Edat del Bronze antic, vers el 2200-1500 a.n.e., té unes dimensions internes de 1.90 metres de llarg per 90 centímetres d'amplada i 75 centímetres d'alçada.
Avui dia podem dir que realment es tracta d'un dolmen simple d' 1.50 metres de llarg 1 metre d'amplada i 1 metre d'alçada conservada, no té restes de sistema de contenció, però consta d'un túmul circular de 8/9 metres de diàmetre. I que fou erigit durant el Calcolític-Bronze antic, ver el 2700-1800 a.n.e. Tot i això no ha estat mai excavat ni s'ha trobat res en superfície.
Tornem al cotxe i anem a menjar-nos l'entrepà a Rajadell mentre pensem cap on anar a la tarda, ja que encara els dies són llargs i tenim per davant moltes hores de llum. Mirant la bibliografia que portem, decidim anar a fer una ruta per la vall del Cardener, així que ens dirigim a Balsareny. Allà, agafem la carretera que porta a Súria, BP-4313, i aparquem a l'alçada de la residència canina "Els Tres Pins" situada a la dreta poc abans del quilòmetre 45. Des d'allà, continuem caminant una miqueta més fins que veiem, a la banda esquerra, una lona blava. Travessem la carretera i, sota la lona, trobem la cista del Pla del Coll en procés de restauració. Fem una foto com podem i diem de tornar a veure-la finalitzada.
I aquest estiu passat, ja ho estava, així que vam repetir la visita. La cista es troba just al talús de la carretera (podríem dir que és un miracle que encara existeixi, tenint en ment el destí d'altres sepultures en aquestes situacions), i ha estat acondicionada i apuntalada per a mantenir la forma de cambra rectangular.
Fou descoberta en quan es va fer l'ampliació de la carretera i buidada pels mateixos obres que la van trobar, tot i que hem llegit que no hi havia cap tipus de parament funerari, només hi havia quantitat de restes antropològiques (em sembla estrany).
Anys més tard, al 1977, fou investigada per Miquel Cura, que va assegurar que es tractava d'una cista, sense cap tipus d'obra tumular, era simplement excavada a terra. També ens presenta un dibuix de les seves seccions. Que nosaltres hem extret de l'estudi "Els megàlits neolítics del solsonià", de Josep Castany.
 |
| Seccions de Miquel Cura |
També segons Castany, aquesta tomba faria 2 metres de llarg, 1.50 metres d'amplada i 90 centímetres de fondària conservada. Ell no es mulla amb una datació exacte, tot i que està inclosa en un llibre de tombes neolítiques, no determina els anys.
Però en el seu dia vam trobar una informació que deia es seves dimensions eren de 1.75 metres de llarg, 1.30 metres d'ample i 90 centímetres d'alçada, i que pertanyia molt possiblement al Neolític final, entre el 2500 i el 2200 a.n.e., que avui en dia, amb el endarreriment cronològic que hi ha hagut, seria més o menys del 3200-2700 a.n.e.
De nou al cotxe, continuem cap a Súria fins al quilòmetre 53.7. Just abans de passar pel pont dels Barquets, agafem la pista de terra de la dreta i deixem el cotxe just al principi, ja que no és apta per a vehicle convencional. Quan la pista es bifurca, agafem la branca de la dreta fins que a la nostra dreta comença una altra pista (haurem fet uns 200 metres). Just a aquell punt, ens dirigirem cap a la nostra esquerra, endinsant-nos a la pineda, on trobem, a uns 10 metres de la pista, el sepulcre dels Barquets.
Ens trobem davant d'una cista solsoniana descoberta als volts del 2000, que amida internament 1.07 metres de llarg, 75 centímetres d'ample i 50 centímetres d'alçada, encara que Albert Fàbregas dimensiona les lloses una a una, i les laterals són bastant més grans, però clar no són encaixades al seu extrem final, ell en presenta aquesta planimetria.
 |
| Planimetria de Jordi Guàrdia |
Tot i que no ha estat excavada, per la seva morfologia podem datar-la, segons en Carreras i en Tarrús, al Neolític mitjà-final, vers el 3900-3400 a.n.e.
De tornada al cotxe, arribem a Súria i ens dirigim ara cap al nucli de Valls de Torroella o Colònia Valls, dins del terme municipal de Sant Mateu de Bages, per la carretera C-55 que duu a Cardona. Segons les indicacions que tenim, hem de prendre la pista forestal que porta a la granja Jorba, però després d'anar amunt i avall per Valls, no som capaços de trobar-la. Com que fa calor i no hi ha ningú al carrer a qui preguntar, ens dirigim al casino del poble a demanar ajut. Preguntem a la barra si algú ens pot indicar com arribar a la granja Jorba, però ningú no en sap res... aish, anem malament! Canviem la pregunta i els diem que estem cercant una sèrie de dòlmens prop del poble i ara la cosa canvia. El número de persones al nostre voltant augmenta i ens pregunten quins exactament i si tenim més informació. Traiem la nostra guia (llibre dels itineraris dolmènics per la Catalunya Central d'en Mañé), que passa de mà en mà... Després d'una estona, un bon home ens indica que ell en coneix un parell de l'altre costat de la carretera i ens indica com travessar-la i alguns detalls per a arribar als diferents sepulcres.
Acabat el nucli de Valls de Torroella, a mà dreta trobem una ampla pista forestal que poc després fa una corba pronunciada a la dreta tornant cap a Valls. Després de passar un mas, travessem per sobre la carretera C-55 per un pont de color groc i seguim aquesta pista sense agafar cap trencall. Quan ja portem uns 3,7 quilòmetres, veiem un mur de contenció de formigó a l'esquerra de la pista. Al revolt següent cap a l'esquerra, veiem a mà dreta tres pedres formant una "L", és el sepulcre megalític del Cap de la Carena del Pla del Llop o de les Comes de Torroella, per la masia que hi ha un pèl més amunt. Val a dir que vam trobar el megàlit fàcilment per la indicació del mur de formigó que ens van donar al casino.
Segons hem trobat documentat els descobridors d'aquesta antiga tomba, varen ser dos Mossens (descobridors segur que no, però van ser els primers en fer ressò, com passa amb molts altres jaciments a Catalunya), aquests dos eren en Ramon Canal i en Joan Serra i Vilaró.
Segons es documenta es tracta d'un dolmen simple bastit en gres, i les dimensions que se li han pogut estimar interpretant un dibuix d'en Serra i Vilaró del 1927, són de 1.80 metres de llarg, 1 metre d'amplada (aproximadament), i 69 centímetres d'alçada. Ell el va excavar entre l'any 1915 i el 1920, i es documenten diverses ceràmiques típiques del Bronze final i fragments molt trossejats d'ossos humans. Aquestes restes van quedar dipositades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.
En Carreras i en Tarrús daten aquesta tomba vers el Calcolític - Edat del Bronze antic, entre el 2700 i el 1800 a.n.e.
Fem mitja volta i tornem a baixar cap a Valls per la mateixa pista. Després d'uns 2,8 quilòmetres, on veiem una línia elèctrica, deixem el cotxe al costat de la fita de la Diputació de Barcelona, situada a l'esquerra del camí, i ens endinsem al "bosc" seguint la línia elèctrica. Passats uns 200 metres, arribem al "dolmen" i al "menhir" de Vinya Sala, separats un metre escàs.
De camí, però, vam trobar aquest roc, que es veu clarament treballat, no ens sembla pas un menhir, però veient el de Vinya Sala... no sé, nosaltres el vam fotografiar i marcar. Poder va ser en el seu dia una fita o quelcom de l'estil.
Aquest menhir estela, té una alçada teòrica de 1.20 metres... El Marc no és un hobbit (fa aproximadament 1.75 metres), així que 1,20 em sembla poc... jo crec que l'alçada visible és propera a 1.60... L'amplada i el gruix màxim són 0.45 i 0.17 metres respectivament. Igualment per a nosaltres no és res prehistòric, però bé, el deixarem com a possible
Pel que fa al "dolmen" hem trobat documentat, és una possible cista neolítica construïda cap el 2000 a.n.e. (datació no Neolítica) a la qual només li resta una llosa en peu i una altra de caiguda. Tenint en compte aquestes lloses, es determinen unes dimensions de cambra de 2,20 metres de llarg, 0,48 d'ample i 0,65 d'alt. Nosaltres no vam trobar res de res on devia ser. I pel que fa al menhir, el veiem estrany, per nosaltres tampoc ho és, ni per a en Carreras i en Tarrús. Però els hi farem fitxa i els inserim al blog com a possibles, per que la Generalitat els documenta com a esteles.
Tornant cap a Valls, com encara hi ha llum, decidim anar fins a l'últim dolmen de la ruta. Un cop travessat el pont groc sobre la C-55, anem cap a la dreta, en direcció Palà de Torroella i Sant Salvador de Torroella. En entrar al nucli de Palà, la carretera es bifurca i l'abandonem, prenent la via de l'esquerra. Després de poc més de 100 metres, agafem el carrer que surt a l'esquerra (carrer del molí) fins que trobem un pont a mà esquerra. Travessat aquest pont sobre el Cardener, girem a la dreta i seguim per la pista asfaltada. Deixem el primer trencall i, en arribar al segon, agafem la branca de l'esquerra (direcció Els Elements), que seguim durant uns 2,1 quilòmetres. Prenem llavors una pista que surt a la dreta i que, en 400 metres, porta a la pagesia de Vallbona. Allà hi podem deixar el cotxe; bé, nosaltres vam coincidir amb la mestressa i ens va dir que el podíem deixar allà, però que no ens entretinguéssim o se'ns faria fosc per tornar. Després de jugar una mica amb un gatet de la casa, ens dirigim cap el nord-oest tot pujant un turó força costerut durant uns 10 minuts, fins que trobem una pista a l'esquerra. L'agafem, però, al poc, veiem una altra a la dreta que hem de seguir fins a arribar a una esplanada on hi ha una torre d'alta tensió. Seguint en la mateixa direcció uns 10 minuts més veiem un túmul entre els arbres a la dreta del camí (si continuéssim 50 metres més, arribaríem a una segona torre elèctrica). Dic veiem un túmul perquè, tot i que el dolmen és gran, no es veu gaire des del camí.
Aquest megàlit (la Tomba del Moro del Serrat de les Moles) fou descobert al 1920, per Joan Tristany, i podria tractar-se d'una arca amb vestíbul pou o bé un sepulcre de corredor de passadís curt.
Les dimensions internes de la cambra són de 1.20 metres de llarg per 1.60 metres d'ample, i 1.75 metres d'alçada, i pel fa al corredor o vestíbul pou es documenten unes mides de 80 centímetres de llargada, 1.20 metres d'amplada màxima, i una alçada de també 80 centímetres. També consta d'una obra tumular de 8/9 metres de diàmetre amb restes evidents del mur de contenció extern.
La seva excavació, per part d'en serra i Vilaró i en Tristany, va ser prou fructuosa, tot i que no es van recuperar restes humanes, però sí 2 fragments de ceràmica a mà, 1 fulla sense tetocs i un fragment triangular de sílex, 8 dentàliums, 2 denes de petxina i 1 de pedra. Tot fou dipositat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.
Segons es documenta aquest jaciment fou bastit entre el Calcolític Inicial i l'Edat del Bronze antic, tal i com demostren les troballes arqueològiques obtingudes, com el seu estil arquitectònic, seria d'entre el 2700 i el 1800 a.n.e.
Una vegada visitat el megàlit, tornem ràpidament cap a la masia, no fos cas que se'ns fes fosc com deia la mestressa, i cap a casa, que avui sí marxem amb els deures ben fets.
