Aquest cop anem a Banyoles. Fem una visita a les Estunes que té la capital del Pla de l'Estany, deixant el cotxe a tocar de l'estany més gran del país, i fent una caminadeta d'una mitja hora com a molt!
Recomano fer una visita a aquesta curiositat natural en forma d'esquerdes a la roca que originen cavitats subterrànies. Sempre vigilant, no desllorigar-se un turmell, és molt fàcil aquí.
Si vols, et pots endinsar pel mig de les anomenades Estunes. Jo, de fet, no em vaig poder resistir, maleint no haver portat el frontal per endinsar-me més i més.
Després d'admirar el racó, tornem al cotxe i anem direcció Pujarnol per la GI-524, parant a la vil·la romana de Vilauba. Bé, comentem com arribar-hi. Sortint de Banyoles justament pel mateix carrer que hem seguit abans per anar a les Estunes i girant cap a la dreta a l'alçada de la font Pudosa, que ja la tindrem ubicada per la ruta d'abans... (si t'hi apropes, s'olora, però és quan s'acaba la ciutat, per si no heu anat a les Estunes) i s'ha d'agafar el segon trencall a l'esquerra, endinsant-nos per la GI-524, fins que veiem la vil·la.
La visita a Vilauba la vam fer a mitjans del 2013 i en aquells temps la carretera passava pel mig d'ella. Pel que tenim entès, ara han canviat el recorregut de la carretera, per a poder excavar aquesta zona, ja que les termes excavades de la vil·la han resultat ser de les més importants de Catalunya i es trobaven just sota la carretera. Segons el que he llegit, han variat la GI fent-la passar uns metres més avall.
Aquesta construcció és datada al segle I, tenint diverses actualitzacions de la vil·la durant el segon i el tercer segle.
Un cop feta la paradeta i la visita, seguim per la GI-524 en la mateixa direcció que portàvem. Seguirem per la carretera fins a trobar un desviament a la dreta amb el rètol indicatiu del dolmen de Closes o de Pujarnol i un altre de Puigsuris. Al poc d'agafar el desviament, en un revolt a l'esquerra, veurem a la part dreta de la corba, una senyalització del dolmen. Allà deixarem el cotxe i saltant el filat del camí que surt de la mateixa corba, ens posem a caminar per ell, i en dos minuts (com a molt) veurem en pocs metres a la dreta d'aquest el dolmen.
La antiga tomba fou descoberta per Miquel Frigola i el mossèn Lluís Blanch l'any 1954, i es tracta d'un dolmen d'estil indeterminat, tot que en Carreras i en Tarrús opinen que es podria tractar d'una galeria catalana.
La cambra que formen les lloses que resten dem peus fa 1.05 metres de llarg, 1.70 metres d'ample, i conserva una alçada de 1.25 metres. Aquesta es troba dins d'una obra tumular de 7/8 metres de diàmetre, sense restes d'anell peristàltic.
A l'excavació de Lluís Esteva l'any 1968, no va sorgir cap resta arqueològica associada a l'era en la que es va construir, ja que segons el seu estil arquitectònic, encara que hi hagi dubtes de quin és exactament, seia bastit entre el 3000-2700 a.n.e., a finals del Neolític.
Podem dir que el seu estat és molt bo, sobretot gracies a les restauracions que van fer l'equip del Geseart l'any 1993 i 2004.
Tornem al cotxe i anem cap al poble de Sant Martí de la Mota, i tot anant per GIV-5191, a 2.5 quilòmetres del poble, trobarem el rètol indicatiu del dolmen del Turó de Sant Dalmau o de la Mota. Es troba a una parcel·la de la urbanització.
Aquesta malmesa tomba fou descoberta l'any 1974, per Erundino Sanz. Es tracta d'una clara galeria catalana, bastida en gres, que consta d'una cambra sepulcral de 2 metres de llarg, 1.60 metres d'ample i 1.10 metres d'alçada màxima conservada, i pel que fa al corredor és documenten unes dimensions internes de 1.90 metres de longitud màxima, 1.50 metres d'ample i 1 metre d'alçada conservada. d'altra banda l'obra tumular que el sustenta, és de forma circular de 9/10 metres de diàmetre, amb restes d'un mur de pedra en sec que feia d'anell de contenció.
Fou excavat per Lluís Esteva amb la companyia d'Erundino Sanz un any després de la seva descoberta. en aquesta aparegueren gran quantitat de fragments ceràmics a mà d'estil campaniforme pirinenc, que és databla vers el Neolític final i el Calcolític inicial, i d'altres de l'Edat del Bronze inicial i final, 110 unitats senceres i 6 fragments més de denes discoïdals de diferents materials, 5 fragments de làmines de sílex, 1 dent d'ase, i diverses restes humanes, a remarcar les 158 dents, que ens permeten assegurar que en aquest sepulcre hi havia 34±6 individus, de ambdós sexes i diferents edats. Tot l'aixovar i material recuperat resta dipositat al Museu Comarcal de Banyoles.
Per últim direm que gracies a les restes ceràmiques i el seu estil arquitectònic, a falta de C14, podem datar el sepulcre vers el Neolític final i el Calcolític inicial, cap el 3000-2700 a.n.e.
Vist el sepulcre, recollim i cap a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada