TRANSLATOR

dissabte, 27 de juny del 2015

Dòlmens a Cabó

Encara som de cap de setmana pel Pallars, i, tot i que ens resten alguns megàlits per la zona, anem a l'Alt Urgell a fer la desitjada, des de fa temps, ruta dels dòlmens de la vall de Cabó.

Així doncs, ben d'hora, ens arribem a Organyà, on davant d'un forn del carrer principal (fan unes napolitanes d'espinacs i panses que estan de mort), comença la ruta, prenent la carretera que porta fins a Cabó. Tot caminant per ella, en poc menys d'un quilòmetre, girarem a l'esquerra per una carretera que porta a Montanissell. Anem per ella tot rectes, acompanyats per la remor de l'aigua del rec que hi ha a la seva vora esquerra, passant una casa al poc de començar. Seguim per la carretera fins a trobar un camí sorrenc i costerut que surt a l'esquerra, tot senyalitzant la ruta dels dòlmens.

Trobarem el primer sepulcre a un turonet a la dreta del camí, quan aquest fa un gir a l'esquerra, tot just acabar la pujada inicial, i, on a partir del qual, el terreny es fa més planer. Buscant, perquè està un xic amagat i mal senyalitzat, trobarem sense gaire dificultat el dolmen del Serrat de Cobertrades o Turó de la Carrabina.

Cal dir que els sepulcres d'aquesta contrada són cambres pirinenques molt accentuades, amb les lloses més gruixudes, no estan gens treballades, o molt poc, i no tenen cap cassoleta, regueró o inscultura.

Fou descobert vers l'any 1916 per en Joan Serra i Vilaró i, a la intervenció que va fer, aparegueren dos fragments ceràmics decorats amb línies paral·leles, una nansa, tres fragments carenats, un altre amb decoracions ovalades, un esclat de sílex, un cristall de roca, diversos fragments ceràmics més, i 24 dents humanes. Aquest material fou dipositat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

Segons l'Enric Carreras i en Josep Tarrús, aquest sepulcre té unes dimensions internes de 1.30 metres de llarg, 75 centímetres d'ample i 1.05 metres d'alçada, i consta d'un túmul de tendència circular amb restes de l'anell de contenció, de 7/8 metres de diàmetre.

Per acabar amb aquesta cambra pirinenca, podem dir que en Carreras i en Tarrús la col·loquen temporalment vers el Calcolític i el Bronze antic, del 2700 al 1800 a.n.e.

Seguirem pel camí principal un quilòmetre més, deixant a mà dreta dos camins. Prenem aquest cop sí, el tercer, que és un camí que ve de baix i es troba just davant d'un prat (no està senyalitzat, però si ens hi fixem veurem la típica fita de pedres). Baixarem per ell uns 50 metres i trobarem a l'esquerra el preciós i magníficament conservat dolmen de la Cabana del Moro de la Colomera.

Fou esmentat per primer cop l'any 1893 pel geòleg Lluís Maria Vidal. Aquest el batejà amb el nom de dolmen de Cabó, tot fent referència a unes pedres clavades que podrien ser el cròmlec del sepulcre.

El dolmen de la Colomera o Cabana del Moro de la Colomera crida molt l'atenció, com acabem de dir, pel boníssim estat de conservació del seu túmul; per la banda del darrere del megàlit es distingeix perfectament, fent aquest un diàmetre de 8/9 metres. Les mides del sepulcre són bastant grans per ser una cambra pirinenca; la cambra amida 1.80 metres de llarg per 1.30 d'ample i té una alçada de 1.05 metres. D'altra banda, cal fer referència a la gran magnitud de la coberta, que amida 2.90 metres de llarg per 2.40 d'ample, i té un gruix màxim de 75 centímetres.

Arqueològicament parlant, fou estudiat per Serra Vilaró, que en va extreure diferents i variats materials de l'època, tals com dues ascles de sílex, un ganivet i un fragment d'un altre, dos esclats retocats, un vas carenat, trenta-set fragments ceràmics informes, un fragment de base amb incisions, un fragment de vora, una dena de bronze, un punxó, un anell de bronze, una dena d'os, cinc fragments d'ambre vermell, una agulla de 53 centímetres de llarg, tres mandíbules inferiors humanes, diversos trossos ossis humans i 160 peces dentàries.

Aquest sepulcre resta datat com el seu proper company, vers el 2700-1800 a.n.e., del Calcolític inicial al Bronze antic.

Tornem al camí principal i continuem la marxa en la mateixa direcció fins a trobar un altre camí que surt a la dreta. Aquest baixa i creua una petita riera; fem una minsa pujada i abans que el camí giri, a la part alta del turonet, cercarem a la dreta del camí entre arbrat i plantes diverses la caixa megalítica de la Cabana del Serrat del Malpàs.

La cista té unes dimensions, segons Mañé, de 1.50 metres de llarg, 0.90 metres d'ample i 0.80 metres d'alçada conservada, i resta al bell mig d'un túmul de 7/8 metres de diàmetre. La coberta resta estintolada al seu costat, fruit de la seva primera excavació, efectuada per Serra Vilaró l'any 1916, a la que va extreure un fragment de serra de sílex, quatre fragments d'un braçalet de bronze, un tros de dentàlium i una dena d'esteatita.

Com els seus companys, el megàlit fou construït entre el Calcolític recent i el Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

Trobat i observat el megàlit, tornem al camí i continuem la caminada. A partir d'aquest instant, farem una variant del recorregut establert de la ruta de la Vall de Cabó. Seguirem rectes pel camí una bona estona. Ens desviem pel quart camí ample que trobem a la dreta, que té bosc tancat a l'esquerra, un prat a la dreta i que va baixant vers la carretera de Cabó. A l'estona de baixar, deixem a la dreta una construcció moderna... tipus búnquer. Nosaltres seguim baixant fins la carretera. Un cop a l'asfalt prenem direcció Cabó, i, al poc, veurem un tancat a la part esquerra de la carretera en el sentit que portem, que dóna accés a un camp de pastura de vaques. Al costat d'aquesta tanca, veiem un petit forat, pel qual accedim al camp, i, vigilant les vaques, el creuem fins la vora dreta, on trobarem sense cap dificultat el fals dolmen de Can Boixadera.

Es tracta d'una construcció moderna. Més que res, la identifiquem perquè volíem fer la ruta sencera, i documentar els dos falsos dòlmens que hi ha a la zona. Nosaltres, que aquí érem novells amb el tema, i més de cambres pirinenques, vam picar, perquè a molts llocs a internet surt com a dolmen. A dia d'avui, ho tindríem bastant clar, crec que varen ser els companys de Balenyà, que ens ho van advertir. Aprofito per donar les gràcies al Manel i la Pilar, i agrair la gran tasca que fan. 

Vist el peculiar megàlit, creuem de nou la zona de pastura, aquest cop en direcció contrària i anem pujant cap dalt de la muntanya allunyant-nos de la carretera, prenent un corriol desdibuixat, que ens portarà a la part alta del tancat. Allà buscarem un pas d'aquells en què els humans hi passen, però el bestiar no. A partir d'aquí, es tracta de cercar pel bosc, tot girant cap a l'esquerra com si volguéssim tornar a Organyà i pujant un xic més de pujada. Al final, trobarem a una clariana, a pocs metres del camí pel que hem baixat abans (al costat del búnquer) i d'una línia elèctrica, el fals dolmen del Clot de les Canyes.

Una nova estructura moderna, de la que també podem trobar rutes que hi passen o fotografies per internet, però realment no és res prehistòric.

Ara, ens adonem que hem fet una bajanada... sortim pel camí que hem fet fa poc, just davant del búnquer. Tornem a baixar fins l'asfaltat i prenem la mateixa direcció que hem pres abans, passant de nou per davant la tanca del camp on es troba Can Boixadera. Seguim tot rectes passant diverses cases, on després d'elles el camí es torna una pista forestal, que passa per sobre del riu del Cap de la Vall, que poc abans era el riu de Cabó, i seguim caminant una bona estona tot rectes.

Ens relaxem de la llarga caminada quan al vèrtex d'una corba a l'esquerra, veiem una pista que surt vers la masia enrunada de Favà. Els dos dòlmens més llunyans de la ruta són a tocar. Bé, el primer havia estat un dolmen o això es diu, perquè no hem trobat gaire informació. Segons es diu, el varen destruir en fer la pista per la que anem caminant. Es diu que el volen reconstruir, però, de fet, només vam trobar una llosa prou sospitosa. Aquesta es troba a la següent corba, en ple vèrtex d'aquesta, mig soterrada. Diverses fonts diuen que aquest roc és la coberta del dolmen de Pui de Cabó.

Hem de dir que, a dia 16 de febrer de l'any 2023,  no recordem d'on vam treure la informació, i a dia d'avui no trobem cap documentació oficial.

Vista la roca i havent buscat per la zona sense trobar res més, el donem per visitat i seguim endavant uns metres més, fins a trobar un camí que desemboca al nostre per la dreta. També hi ha una petita bassa, mig natural, a l'esquera del camí, que alimenta el rec que va per la vora de la pista. Des d'allà estant, podem veure fàcilment i clara a l'esquerra del camí, uns metres sota seu, el dolmen de l'Espluga del Molí de Favà.

S'ha de reconèixer que quan el veus, allà tan ben conservat, entre mig dels arbres, el primer que fas és dir... què bonic! Després t'assabentes de que la cambra pirinenca del Molí de Favà també va ser destruïda, per un tal "Pipa", que opinava que això era "vell". Per sort, aquesta sí ha estat reconstruïda, pels mateixos veïns de Cabó, i clar, ara mateix té un aspecte fantàstic.

La cambra del Molí de Favà amida 1.85 metres de llarg, per 1.05 metres d'ample i 1.07 metres d'alçada. Segons el mossèn Serra i Vilaró disposava d'una obra tumular, de la que quedaven poques restes, de tendència circular.

Fou enregistrat i estudiat per primer cop per Serra Vilaró l'any 1916, però no el va excavar. Més tard, el 1925, rebé la visita de Lluís Pericot, i finalment fou estudiat per Cura i Ferran l'any 1971, quan ja era destruït. Tot i els diversos estudis que ha rebut, no s'hi ha trobat cap resta. Òbviament, el senyor "Pipa" hi té molt a veure amb això, però no es dubta de la seva autenticitat, de fet en Carreras i en Tarrús li atorguen una cronologia constructiva del 2700-1800 a.n.e.

A dia 16 de febrer de l'any 2023, ens assabentem, segons en Carreras i en Tarrús, que aquest megàlit, fou destruït amb l'ampliació de la pista (possiblement, d'aquí la dinamització del senyor Pipa), pel que creiem que realment el megàlit anomenat Pui de Cabó i aquest podrien ser el mateix, però val a dir que no tenim cap informació oficial que ho asseguri, i en canvi sí que hem trobat alguna menció de dos sepulcres a aquesta zona.

Ara sí, fem la volta i pel mateix camí tornem prenent la carretera de Cabó, aquest cop direcció Organyà. Això d'anar per asfaltat no té gaire gràcia, però bé, què hi farem. Passem tota la part coneguda de carretera i seguim tot rectes per ella passant per davant del nucli de Vilar, i, uns 1400 metres més tard, a la recta a la que al final veiem la casa de l'Oliva, surt un camí vers els cims de la muntanya a la nostra dreta. El prenem i anem fent pujada fins que aquest es bifurca en dos camins, un cap a l'esquerra i un altre desdibuixat que segueix recte. Just a aquest punt, agafem un corriol que surt a la dreta del camí. En arribar al desbrossat d'una línia elèctrica, girarem a la dreta cercant un altre corriol a l'altre vora del desbrossat, que prenent-lo ens portarà en pocs metres a la cambra pirinenca de Pedracabana o Pedra Cabana.

He decidit inserir aquesta fotografia, perquè es veuen clarament unes quantes pedres del cròmlec tumular de la cambra. A mi personalment, aquest megàlit em va agradar molt, per l'entorn, la conservació de l'estructura i el túmul clarament visible del sepulcre.

El tomba de Pedra Cabana té unes dimensions internes de 1 d'ample, 1.50 metres de llarg i 1.10 metres d'alçada conservada. Pel que fa al túmul, té un diàmetre de 8/9 metres i conserva part del seu anell de contenció o cròmlec.

Fou estudiat i excavat per Serra Vilaró l'any 1927, excavació que no fou gaire fructífera, ja que l'amo del terreny l'excavà setmanes abans, quan Serra Vilaró li demanà permís per a fer-ho. Anys més tard, vers l'any 1971, tornà a ser estudiat, aquest cop per Miquel Cura i Anna Ferran.

Les troballes arqueològiques extretes per Serra Vilaró, tot i l'espoli produït per l'amo, van ser encara que minses, prou significatives, trobant diverses restes ceràmiques de diverses tipologies, elements d'ornament personal (denes, anells, 1 braçalet, etc.), diverses restes d'objectes metàl·lics, fragments d'un crani, 3 mandíbules, i peces dentàries pertanyents a un mínim de 6 individus, dels que un era un infant. Tots els materials arqueològics recuperats foren dipositats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

En Josep Tarrús i l'Enric Carreras el posicionen durant el Calcolític - Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

Desfem el camí i tornem a l'asfaltat seguint direcció Organyà. Quan arribem a l'alçada de la casa de l'Oliva, la carretera fa un canvi de direcció, anant cap a les muntanyes i deixant el riu, ara sí, de Cabó, a l'esquena. Als metres que la carretera torni a canviar de direcció, anant de cara al riu i donant-li l'esquena als cims, veurem un camí bastant atrotinat i molt costerut que surt a la nostra dreta. La cambra pirinenca de l'Oliva o Cabana del Moro de l'Oliva es troba tot anant per aquí, fins a un desbrossat elèctric. A partir d'aquí, és com l'anterior megàlit (a buscar el corriol que hi ha a l'altra banda del desbrossat, tot anant a la nostra dreta), fins trobar el sepulcre de l'Oliva o Cabana del Moro de l'Oliva.

Nosaltres vam anar camp a través i vam tornar pel corriol marcat amb fites. Però bé, la qüestió és arribar al dolmen... al que arribes per davant, que la veritat és que és gairebé impossible arribar-hi per un altre lloc, perquè té un petit replà just darrera del dolmen i després un fort pendent de baixada, pel qual deu haver caigut la llosa de capçalera.

Aquesta cambra pirinenca té unes dimensions interiors de 1.70 metres de llarg, 1.10 metres de llargada i 1.62 metres d'alçada màxima Es troba al centre d'un túmul bastit a raó de terra i pedres de 7/8 metres de diàmetre, que no conserva cap resta de cròmlec peristàltic.

Com els seus companys, també va rebre diverses visites durant el segle XX. A la primera, feta per Serra Vilaró l'any 1916, es va trobar divers material arqueològic: fragments ceràmics de diferents tipus, dues denes de collar de pedra, dos discoïdals, un dentàlium, un anell de bronze i 23 dents humanes, una d'elles d'un infant. Aquestes troballes, resten depositades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Posteriorment, en concret l'any 1971, Anna Ferran i Miquel Cura el tornaren a estudiar, aportant noves planimetries del sepulcre i dibuixos de les restes recuperades per Serra i Vilaró.

Per últim, com totes les tombes d'aquesta publicació, datem la construcció de la tomba, segons Carreras i Tarrús, vers el Calcolític i l'Edat del Bronze antic

De nou, tornem a la carretera i caminem, ara sí, destinació Organyà.

Advertir que per aquesta ruta s'ha d'estar mitjanament preparat. El terreny no és gaire dificultós, però és molt llarga... uns 30 quilòmetres. També s'ha de procurar no fer-la a l'estiu, portar molta aigua i força menjar. Aaah, i sobre la senyalització... no tots els megàlits estan senyalitzats i, els que ho estan, es troben a uns metres de la senyalització, la qual cosa s'agraeix a l'hora de fer les fotografies.



Coordenades UTM(ETRS89):

Serrat de Cobertrades: 31T 360120 4675233
La Colomera: 31T 359370 4675576
Serrat del Malpàs: 31T 359049 4675801
"Restes de Pui de Cabó": 31T 352328 4678482
Espluga del Molí de Favà: 31T 351755 4678547
Pedra Cabana: 31T 357840 4676564
Cabana del Moro de l'Oliva: 31T 358535 4676177

divendres, 26 de juny del 2015

Dolmen a Baix Pallars - Peramea II

Aquest cap de setmana tornem al Pallars Sobirà, encara que després va resultar que la ruta a peu més decent, la vam fer a l'Alt Urgell.

Però vam visitar un sepulcre prop de Peramea, bé, el que vam poder veure... però això sí, amb la posterior cerveseta gelada al bar del poble... que amb la calor que fa aquests dies, el refrigeri és necessari més sovint de l'habitual.

El sepulcre es localitza tot anant com si anéssim al sepulcre de la Cabana Mosquera, que vam visitar en la ruta Dolmen a Baix Pallars - Peramea. Passem de llarg el sepulcre de l'IKEA, que li dic jo, aturant-nos pocs metres després d'una corba d'uns 90 graus a l'esquerra, on hi ha una entrada als camps tancada per un filat dels típics del bestiar. Hem d'anar a peu, travessant aquest filat. A partir d'aquí, és millor anar seguint les coordenades, ja que el sepulcre es troba al bell mig d'un dels prats que hi ha de baixada.


Això és el que es veu del dolmen de les Esplanes. No vam poder veure res més ja que l'accés fins a ell és totalment impossible. Es troba sobre un túmul d'esbarzers, i quins esbarzers tu!! Són tirant a arbres!!

Fins ara no hem trobat informació del megàlit, i òbviament, ni tant sols el vam mesurar. Seguirem buscant i actualitzant.


 Coordenades:

Esplanes: UTM(ETRS89): 31T, 339114, 4686846

diumenge, 7 de juny del 2015

Dòlmens a La Jonquera IV, Cantallops II i menhir a Sant Climent Sescebes II

Diumenge a Figueres; ahir vam visitar mas Gamarús i hem aprofitat l'avinentesa per passar el cap de setmana a la zona, en companyia d'en Manolo i la Fina.

Esmorzem a l'hotel, al mateix menjador on la nit anterior havíem vist el Barça fer-se campió de la Champions League, i anem a Cantallops, on es troben els megàlits del Coll de Madàs, visitats a la ruta Dòlmens a La Jonquera II i Cantallops I, fem una visita ràpida als dòlmens de Coll de Madàs I i al II, vigilant perquè estaven fent una cursa de BTT i el corriol no és massa ample... i no vegis com anaven! Del II, tornem al camí principal del qual venim, on tenien muntat un avituallament per als ciclistes, amb la calor que fotia, vaig estar a punt de llençar-me dins les galledes d'aigua freda que tenien per mantenir frescos els sucs vitamínics. Seguim el camí pocs metres en la mateixa direcció en la que hem arribat al Coll de Madàs, i tot just després de travessar el que sembla un antic marc d'una tanca del camí, girem a la dreta prenent un corriol que baixa vers la vall. Al poc, surt a un camí més ample i just a l'altre costat d'aquest últim, veurem les restes del dolmen del Coll de Madàs o Medàs IV.

D'aquest megàlit, no hem trobat res, és inèdit per la majoria, tot i que és molt fàcil d'arribar i és a poca distància del camí principal. Potser no el cataloguen com a dolmen, però no sé, té bona pinta vist en persona. Particularment, n'he vist de pitjors catalogats.

A més, s'ha de tenir en compte la quantitat de dòlmens que hi ha al voltant d'aquest. La zona té l'aspecte de tota una necròpoli que seria datable vers el Neolític, i, tot i que no ens podem aventurar a donar una antiguitat exacta del suposat megàlit, el podríem col·locar temporalment entre el 3400-3000 a.n.e.

Tornem cap la pista, i refem el camí passant de nou per davant les galledes, i deixant a l'esquerra el corriol que mena al dolmen II del Coll de Madàs o Medàs, però abans d'acabar la corba a la que ens trobem, prenem un corriol amb la indicació de Cantallops que baixa amb un pendent bastant contundent, fruit de l'aigua que hi deu baixar en èpoques de pluja. Seguim el corriol, que a punts es fa planer, fins a trobar quasi al bell mig del camí, en un d'aquests punts planers, el sepulcre, possiblement de corredor o galeria catalana en U, del Puig Gros. Des del corriol, hi ha una indicació cap a l'esplanada on es troben les restes.

El dolmen fou descobert el 16 d'abril del 1998 per Jaume Justafré i Baigueret, membre de Geseart. Malauradament, no ens consta cap excavació.

Aquest sepulcre veritablement està fet pols, però val molt la pena visitar-lo. Es poden veure la mar de bé les lloses radials intratumulars que hi ha envoltant aquesta possible galeria catalana. La cambra en si té unes dimensions de 1.15 metres de llargada, 1.00 metres d'amplada, i conserva una alçada de 35 centímetres, essent molt més baixa que la llosa radial més gran, que es veu a la part de darrere del que seria la cambra, la qual amida 70 centímetres.

La informació a la que hem pogut accedir de l'obra tumular ens fa dedicar-li un paràgraf a banda, ja que consta d'un anell interior, seguit de lloses radials i un anell de contenció extern sense estructura de contenció visible de 7/8 metres de diàmetre. Per a fer-nos una idea de la morfologia inicial de la tomba, i totes les seves parts, inserim una planimetria de la idealització que proposa Tarrús, a la seva tesi.

Extret de Poblats, dòlmens i menhirs

Per la seva morfologia, en Carreras i en Tarrús, el col·loquen en el temps vers el Neolític final, entre el 3000 i el 2700 a.n.e.

Vist l'impressionant megàlit, almenys per a nosaltres, tornem cap el camí principal, on ens rep la Fina animant-nos a l'última pujada, tot prenent la fresca sota un arbre. Un cop rehidratats, seguim la pista cap a Requesens aturant-nos en el segon corriol que veurem a la nostra esquerra; pel primer també s'hi pot anar, però fas més tros a peu. Recomano el segon, que després ja les passareu magres per a arribar al megàlit. No hi ha un camí definit, bé sí que hi és, però és difícil de trobar i de seguir. Gran part, la fem camp a través per un bosc d'alzines i roures, intentant localitzar el sepulcre utilitzant el GPS.

Al final, sí que vam trobar el camí, el qual es desdibuixa i rep un fort pendent just abans d'arribar al dolmen. Pujant i tirant pel desdibuixat corriol existent cap a l'esquerra, trobarem el dolmen de la Banya de Saus a un espai gairebé planer.

Fou descobert el 7 de març del 1999 per Roger Vila i Sandra Becerril, veïns de Barcelona, que deurien d'estar buscant bolets o d'excursió durilla, ja que el megàlit es troba perdut enmig de la muntanya, a uns 435 metres sobre el nivell del mar.

Es tracta d'un sepulcre de corredor, bastit en granit. La cambra, que té la llosa de coberta caiguda al seu costat, amida 1.60 metres de llargada, 90 centímetres d'amplada i una alçada de 1.10 metres. D'altra banda, la llosa cobertora té unes dimensions de 2.73 metres de llargada, 2.23 d'amplada i un gruix que varia entre 15 i 20 centímetres. D'altra banda, el túmul que sustenta el megàlit és de tendència circular d'uns 8/9 metres de diàmetre, amb un cròmlec bastit a raó d'un mur de pedra en sec.

Planimetria de Josep Tarrús

No s'hi ha efectuat cap prospecció ni s'ha trobat res en superfície, però en Carreras i en Tarrús el col·loquen cronològicament, per la morfologia del sepulcre, al Neolític, vers el 3400-3200 a.n.e.

També fem referència a l'última llosa de la dreta del corredor, ja que, segons es documenta, aquesta és antropomorfa a la seva base, i que es clavava sobre una ranura d'una llosa planera. D'aquesta, n'hem extret una imatge de la tesi doctoral de Josep Tarrús.

Extret de Poblats, dòlmens i menhirs

Baixem, ara molt més ràpid, cap al cotxe, amb el que seguirem per la pista tot rectes fins a trobar una pista a la dreta que creua la ribera d'Anyet. Seguirem aquesta pista tot rectes, deixant un camí a la nostra esquerra al poc d'anar per ella. Ens aturem i aparquem quan veiem una masia, just al costat esquerre del camí. Mireu-vos bé el mas, és sincerament espectacular... s'hi pot entrar amb compte, i consta de dues plantes. En pujar a la segona, te n'adones de que no és un mas qualsevol, és una ermita romànica, amb els seus arcs i els seus absis i tot, que va ser reconvertida temps ençà en masia. Crec que es diu Mas de l'Església Vella, mentre que l'ermita és l'església de Santa Maria de Requesens.

A peu, tornem cap a l'última corba que hem fet amb el cotxe, prenent un corriol ample que surt al seu vèrtex. Anem seguint les marques grogues i les fites que hi ha, tot girant cap a l'esquerra fins al punt que ens vam mig perdre, sort que el GPS no s'equivoca. Només puc dir que després de virar a l'esquerra, el dolmen del Mas dels Buencs, Boencs o Buenys, es troba a la part alta del cim que hi ha, de nou a l'esquerra del camí, a tocar de la cinglera existent.

A aquest sepulcre de corredor (el corredor resta sepultat), no sé com catalogar-lo... el catalogaré com a paradolmen, ja que la paret de l'esquerra del sepulcre, tal i com el mirem, és un aflorament rocós natural que ha estat mig retallat i treballat, per tant, seria un paradolmen, però té la seva "gràcia" que s'hi hagi construït tot un sepulcre de corredor a aquesta cambra paradolmènica.

Va ser descobert l'any 1990 per Pere Verdaguer, que el va ensenyar a Joan Carles Torres, que feu el mateix amb el grup GESEART el 26 de novembre del 1994. No s'ha excavat mai, tot i que ja ho ha estat furtivament. De fet, el GESEART va trobar petits trossos de ceràmica a mà a la terra de l'excavació furtiva, que era al costat, temps ençà.

Planimetria de Josep Tarrús

La cambra té unes dimensions internes de 2.10 metres de llarg, 80 centímetres d'ample i 1.40 metres d'alçada, i tota l'estructura consta d'una obra tumular de 7/8 metres de diàmetre, delimitada per un mur de pedra en sec. Per la seva morfologia, en Carreras i en Tarrús el daten a l'era neolítica final, vers el 3200-3000 a.n.e.

Tornem al cotxe, ens eixuguem la suor de l'última caminadeta, fem canvi de roba i ens dirigim, a la fi, cap a casa, bé, a posteriori d'un dinar ben guanyat a Sant Climent Sescebes. Però quan érem a punt d'arribar a Vilartolí, ens parem a visitar el menhir de Santa Fe dels Solers o de Vilartolí.

El gran roc ha estat citat un munt de vegades a la història actual, començant per Joan Papell i Llenas el 1891, Manuel Cazurro el cita el 1912, on ja adverteix del forat en la part superior per col·locar-li la maleïda creu. Joan Ruiz Solanes fa el propi l'any 1972, en fer la restauració de la Cabana Arqueta. Un altre Joan, en Joan Solà, i Lluís Esteva el tornen a citar el 1979. L'any 1988, el descriu GESEART, i el 1992 Tarrús i Chinchilla fan el mateix. A partir d'aquí, podeu trobar infinitat de mencions a la bibliografia.

El més curiós és que amb tantes esmentades, ningú comenta cap reaixecament d'aquest menhir antropomorf, estil frare, que consta d'unes dimensions de 1.95 metres d'alçada, 80 centímetres d'amplada i 50 centímetres de gruix. En Josep Tarrús i Galter li dibuixa una planimetria, en la que es poden veure perfectament els rebaixos prehistòrics, així com el treball fet per encastar-li un adornament religiós modern.

Planimetria de Josep Tarrús

En no haver-se excavat mai, no trobar-se res en superfície, no tenir cap senyal propi d'una època, i tenint en compte la resta de megàlits que hi ha a la contrada, en Carreras i en Tarrús el col·loquen a la prehistòria vers el Neolític, entre el 3400-2700 a.n.e. 

Per a completar el dia, ens hauríem de mirar, sí o sí, la publicació de la resta de la necròpoli de Coll de Medàs, on també indiquem el proper dolmen de Coma de Gall. I, per si encara tenim temps i ganes, la dels sepulcres de Collet de Baix i el Gorg Negre.


Coordenades UTM(ETRS89):

Coll de Madàs o Medàs IV: 31T 495222 4697713
Puig Gros: 31T 495747 469749
Banya de Saus: 31T 494946 4698362
Mas dels Buencs: 31T 495137 4698761
Menhir de Vilartolí: 31T 496937 4693767

dissabte, 6 de juny del 2015

Dolmen a Espolla IV

Avui toca excursió amb cotxe... però no us penseu que fàcil, i en grup amb persones que sovint han estat esmentades a aquest bloc. Ens va fer gràcia i, siguem sincers,... un xic d'orgull quan una part d'aquesta gent també ens reconeixia pel bloc.

Vàrem quedar a la cooperativa d'Espolla a un quart d'onze. Allà, ens vam repartir les vint persones que érem en cinc cotxes 4x4. A la Cris i a mi ens va tocar al cotxe d'en Tarrús, el qual va arribar al dolmen amb una roda punxada... però bé, va arribar.

Cal dir que aquesta ruta l'hem fet justament aquest dia perquè es l'únic de l'any en el que pots accedir amb cotxe dins la propietat, ja que hi fan l'aplec de Sant Genís a l'ermita pre-romànica de Sant Genís d'Esprac, i els amos obren l'accés.

Foto de Manuel Lara
De la cooperativa, ens dirigim cap a mas Girarols i, un cop passat el mas, després d'un revolt a la dreta, agafarem a l'esquerra una pista amb el nom de Baussitges. Al poc, veurem unes cases a la nostra esquerra amb un tancat al camí que passa pel bell mig d'elles. L'obrim i tirem tot rectes passant el desviament cap a l'ermita de Sant Genís. A partir d'aquí, o aneu amb 4x4 (millor que sigui curt) o ja heu begut oli. Vas seguint el camí travessant rius i rierols, encaixant cops de roc a la panxa del pobre cotxe i fent girs impossibles, durant uns 13 quilòmetres, en els quals, el cotxe, no passa de primera.

En arribar a l'àrea on es troba el megàlit, deixem els cotxes a una zona sense arbrat a l'esquerra del camí.

A peu, seguim pel camí uns 80 metres, tot fent una corba de nou a la nostra esquerra. Llavors pugem vers el cim de la muntanya, uns 15 metres, i, allà trobarem el sepulcre de corredor del Mas Gamarús.


Del megàlit en qüestió, dir que va ser retrobat per en David (David Vergés i Boix), el tracto de tu, ja que aquell dia vam dinar junts, a l'aplec de Sant Genís, érem asseguts l'un davant del altre... sé que m'ho permet. Anteriorment, havia estat esmentat per Manuel Cazurro l'any 1912, i era conegut pels propietaris de la immensa finca.

Es localitza a 673 metres d'altitud, a una falda arbrada de la muntanya, sense gaire sotabosc, per tant, bastant net, i fàcil de caminar, tot i el pronunciat pendent que hi ha en algunes zones. És de cambra trapezoïdal de 1.70 metres de llargada, 1.00 metres d'amplada i 0.75 metres d'alçada. La llosa cobertora resta caiguda davant del sepulcre, a la part inferior dreta de la fotografia es veu un tros.

Encara no s'hi ha fet cap excavació, però, Enric Carreras i Josep Tarrús el col·loquen cronològicament al Neolític mitjà, vers el 3500 - 2700 a.C., suposo que per la morfologia de la tomba.


Coordenades:

Mas Gamarús: UTM(ETRS89): 31T, 500601, 4700719