Jaciments a L'Escala, i poblat a Bellcaire d'Empordà

Aquesta vegada, anem a L'Escala, on volem visitar les diverses necròpolis de Vilanera. Anem una mica a l'aventura, ja que ens han dit que les troballes més interessants es troben tapades per a preservar-se. Però bé, com som molt curiosos, allà que anem!

Ens acostem a L'Escala per la GI-623 que agafem en sortir de l'AP-7 per la sortida 5. Poc abans d'entrar al nucli, ens desviem per la GIV-6322 cap a Albons i, als 950 metres, trobem el camí de Vilanera a la nostra esquerra. Just al principi del camí, podem deixar el cotxe.

Comencem explicant com es va descobrir la zona per a posar-nos en context. Es tenia constància de ceràmiques prehistòriques i romanes trobades en superfície per part del membre del GESEART Miquel Dídac Piñero juntament amb altres membres del Centre d'Estudis Escalencs. Paral·lelament, es volia construir a la zona un conjunt de cases unifamiliars i un camp de golf, així que es va fer una prospecció preliminar que va confirmar la presència de restes arqueològiques. Es va fer una primera recerca entre els anys 1999 i 2000, i després es van tapar i abandonar els jaciments, quedant obert el debat de si es feien les cases i el camp de golf. Es va decidir que no i després d'actuacions camperoles per a plantar-hi blat de moro al sector 3 i que, afortunadament, no van malmetre les restes, l'any 2015 es va declarar la zona com a zona EPA (espai de protecció arqueològica) i es van reprendre les excavacions el 2016.

Elaborat a partir del plànol inclòs a l'estudi "Excavacions arqueològiques a Vilanera (L'Escala, Alt Empordà)" de diversos autors

Com que els jaciments que trobarem són variats, inserim un plànol per tal d'ajudar a la seva identificació.

Just on hem deixat el cotxe, trobem el sector 4 i la primera necròpoli, la d'incineració del Bronze final.

Excavada entre l'octubre de 1999 i el juny del 2000, es van localitzar 23 tombes senzilles que aprofitaven les esquerdes del sòl per a encabir-hi urnes. No disposaven de lloses protectores ni d'aixovar i contenien restes esmicolades parcialment cremades. El 2006, en fer-se obres d'ampliació a la carretera que dona accés al conjunt, es van descobrir 3 tombes més del mateix estil. A dia d'avui, no es coneix del tot l'abast d'aquest sector, ja que no s'ha tornat a excavar i l'atenció principalment recau en el sector 3 que explicarem més endavant.

100 metres més endavant i a tocar del mas, trobem estructures i una necròpoli ibero-romana, a més de dues sitges que van treure a la llum molta ceràmica de l'època.

Més amunt i deixant el mas a la dreta, trobem les minses restes del monestir de Santa Maria de Vilanera, fundat el 1328 per monges benedictines. Es creu que la construcció d'aquest convent i el mas va fer desaparèixer una petita vil·la romana.

Tornant al camí de la Torre Vilanera, avancem uns 450 metres, deixant el maco mas del segle XIV amb la seva torre medieval quadrada a la nostra esquerra. Arribem al sector 3, on es troben els túmuls neolítics de Vilanera i la necròpoli de la primera edat del Ferro, juntament amb algunes tombes del Bronze final i una tomba romana amb restes púniques descoberta a la campanya del 2023.

Segons les últimes investigacions, l'espai d'aquest sector 3 és d'uns 10000 m², donades les dues tombes trobades durant l'estudi de delimitació del 2016. Per a fer-nos una idea de la complexitat del conjunt, inserim una planta d'aquest sector de l'any 1999, quan es contemplaven només uns 6000 m² d'extensió. Per a acabar-nos d'ubicar, la pista estaria situada a la part superior de la imatge, a tocar del túmul 2. 

Planta inclosa a la memòria d'excavació "Vilanera - Sector 3 - Necròpolis d'incineració" de Dolors Codina

Però anem a pams i comencem pels túmuls, ja que són els que queden més a prop de la pista.

Plànol elaborat a partir d'una imatge de l'article "Examples and results of aerial phtogrammetry in archeology with UAV" de diversos autors

A data 2024, es documenten tres túmuls confirmats (els T1, T2 i T3 de la imatge anterior) i uns altres tres de possibles localitzats amb georadar i pendents de confirmació per excavació. Els túmuls ja estudiats es troben protegits completament per sorra i només són visibles trossets de lona que delaten on són. Això és així perquè aquest conjunt continua en excavació (des del 2016 fins ara) i és l'única manera de preservar el conjunt dels furtius.

Dèiem al principi que érem curiosos. I una altra característica que els aficionats a l'arqueologia tenim és que som perseverants en la recerca. Doncs bé, el juny del 2024, l'amic Manolo ens va informar del seminari internacional que es feia al MAC - Empúries sobre els orígens i desenvolupament del megalistisme arcaic a la Península Ibèrica, durant el qual, a principis de juliol, es destaparien part dels túmuls i s'oferiria una visita tant per als assistents al seminari com al públic en general. I allà de cap que ens hi vam anar. Concretament, el 6 de juliol, vam tornar a Vilanera, aquest cop acompanyats per la Fina i el Manolo i retrobant allà al Remi, el Pere i el Pitruc. Va ser una jornada molt interessant, ja que vam gaudir d'una visita guiada individualitzada per part del Miquel Molist, catedràtic de prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador del sappo_uab, grup encarregat de les excavacions a Vilanera durant els últims anys.

Dit tot això, tornem a la visita del jaciment. Venint del Mas Vilanera, el primer que trobem és el Túmul-II, el més impressionant dels tres. Fou descobert el 2000, però excavat entre el 2016, moment en què es van reprendre les excavacions a aquest sector, i el 2017 per Dolors Codina i Francesca Pullia.

L'espai quadrangular de 8 metres de llarg per 5 d'ample que s'havia delimitat va treure a la llum una cista neolítica amb túmul que va ser trobada intacta.

Mesura 1.50 metres de llarg per 1.00 metre aproximat d'ample i 1.00 metre d'alt. Com a curiositat, dir que tenia un túmul complex, format per un primer anell de 6 metres de diàmetre de pedra calcària i un més extern de 9-10 metres de diàmetre sense anell de contenció. Es pot veure actualment que el túmul és allargat realment, com un cairn d'estil atlàntic (com alguns dòlmens de Bretanya). De fet, a l'altra banda de la pista, es pot veure un rectangle corresponent a l'excavació efectuada per a la completa delimitació del túmul. 

Es van trobar fragments de dos vasos tipus Montboló, un triangle de sílex i restes humanes de quatre individus arronsats. Dos d'ells eren dins la tomba, mentre els altres dos eren als extrems del sepulcre per la part exterior, entre els dos túmuls (aquests dos eren un adult i un infant). També es van trobar restes d'ossos infantils sota la coberta, que curiosament no descansa sobre lloses per la part on es van trobar els ossos sinó sobre llosetes. Aquestes últimes restes només corresponen als peus i part inferior de les cames i, per com estaven disposades, sembla que van ser embolcallades per un material perible (fulles o pell) que ara ja no existeix.

Les datacions de C-14 realitzades sobre les restes dels 5 individus inhumats han permès datar el dolmen dins el Neolític mitjà, cap el 4200 - 3800 a.n.e., pel que estem parlant d'un dels sepulcres més antics de Catalunya, juntament amb els de Tavertet, a Osona.

Avançant un pèl més per la pista, podem veure ara el tronc d'un arbre tallat i un túmul ben clar, l'anomenat Túmul-I, que conté una cista dins d'un túmul d'uns 8 metres de diàmetre amb anell peristàltic.

Fou excavat durant la campanya 1999-2000, i les restes trobades van ser una base ceràmica a mà d'època presumiblement del Bronze.

Planta extreta de l'article "Tipologia dels enterraments localitzats al sector 3 de la necròpolis de Vilanera" de Dolors Codina i Carme Montalbán

Per últim, el Túmul-III, més allunyat de la pista i no gaire perceptible, resta sense excavar.

Sembla contenir una altra cista neolítica dins d'un túmul d'uns 30 metres de diàmetre. Aquesta grandària fa que aquest túmul hagi estat malmès amb la construcció posterior de tombes de la necròpoli adjacent de la primera edat del Ferro. Segurament, les excavacions donaran més informació sobre aquest túmul.

A aquest sector 3, com hem comentat, també es troben tombes de cremació. En total, ja es té constància de més de 130 enterraments, essent els del Bronze final els de menor quantitat. Igual que passava al sector 4, són urnes que es col·locaven dins diàclasis o forats de la mateixa roca sense anar acompanyades d'aixovar.

Les tombes més nombroses d'aquest sector són de la primera edat del Ferro i consten de fossa excavada (una d'elles és d'uns 2 metres de diàmetre), urna cinerària amb tapadora i vasets més petits amb aixovar. En alguns dels vasets, s'hi han trobat materials metàl·lics con fíbules, sivelles o ganivets. Algunes tombes tenen estela senyalitzadora. Aquesta part es pot datar vers el segle VII a.n.e.

I per acabar de completar el sector, comentar que a l'excavació del desembre 2022 - gener 2023, es va descobrir una tomba d'incineració romana (segle II a.n.e.) corresponent a un infant dins d'una fossa que contenia una tomba d'incineració del Ferro amb un conjunt de peces excepcional de tipus fenici (segle VII a.n.e.). Ambdues tombes es troben dins de l'enorme Túmul-II. Durant l'excavació 2023-2024, es van documentar 7 tombes més d'aquest sector.

De tornada cap el cotxe, anem a trobar el què diuen que podria ser un menhir, anomenat com la zona. Per a trobar-lo, anem uns 150 metres en direcció lleugerament nord-oest tornant cap el mas. Si les herbes estan baixes, el podrem veure de lluny, però millor anar-hi amb les coordenades.

El possible menhir de Vilanera és un petit roc clavat que destaca sobre el paisatge lliure de pedres de la zona. No hem trobat informació sobre ell i així que potser caldria fer-ne una excavació per a discernir si és un menhir o no. 

Com podeu veure, aquesta zona arqueològica està plena de sorpreses, així que seguirem atents a les següents campanyes d'excavació que s'hi duguin a terme. De fet, mentre actualitzem aquesta entrada, a febrer de 2025, ja hi ha notícies de la troballa d'un assentament iber a l'última campanya. Es troba ubicat molt proper al possible menhir, a la part alta de la muntanya, on ja el 2023 es van trobar els fonaments d'un edifici. Com sempre a aquest conjunt, s'ha preservat sota lones i sorra, així que no és visitable a dia d'avui.  

Aprofitant que hem anat fins a L'Escala, fem una ruta circular i ens acostem a veure la necròpoli romana de les Corts o del Castellet. Seguim pel camí de Vilanera i al poc girem a l'esquerra pel cami ral d'Empúries o de França, el que era la via Heraklea, tot anant per una pineda que desemboca a la zona residencial del Camp dels Pilans. Travessarem aquest barri i arribarem a la rotonda on hem agafat la carretera d'Albons al matí. A aquest punt, prenem el camí de sorra que duu al maco hotel restaurant del Molí de L'Escala, travessem el pont del molí i arribem als masos fortificats amb torres rodones de les Corts (Mas Feliu i Mas Torreportes). Aquí, podem deixar els dos masos a la dreta i després girar a la dreta, o bé passar el primer mas i girar llavors a la dreta. En els dos casos, arribarem al turó de les Corts, on ja veurem el monument funerari romà del Castellet sense gaire esforç.

Es tracta d'una torre de 5 metres de costat per 3,5 d'alçada feta per vuit filades horitzontals de pedra tipus formigó romà (opus caementicium) revestides amb blocs de pedra sorrenca.

Per a veure les poques restes visibles de la necròpoli, des d'allà, recularem per anar trobant les tombes per la banda nord del turó, conservades de manera molt irregular i bastant deplorable en la majoria dels casos. Segons els estudis d'Almagro del 1953, la necròpoli contenia unes 600 tombes d'època tardorromana (segle II a.n.e.) de tipus incineració amb urna.

Visitat aquest conjunt, tornem cap a Vilanera a buscar el cotxe i ens dirigim ara una mica més enllà seguint la carretera d'Albons. Un cop a aquesta població, seguim les indicacions cap a Bellcaire d'Empordà i, en sortir d'Albons, agafem la tercera desviació a l'esquerra per un camí sorrenc (a poc més d'1 quilòmetre des de l'últim carrer del poble). Quan aquest camí gira a l'esquerra, passarem per una llengua de terra on, a ambdós costats de la pista, trobarem les minses restes del jaciment de Mas Gusó o Can Gusó (o, fins i tot, Puig Moragues) parcialment cobertes per sorra i vegetació.

Aquest jaciment, actualment identificat com a statio romana, és en realitat una superposició de jaciments que van des del Neolític final fins ben entrat el període romà (segle III). A mode de petita explicació, inserim un plànol on es poden veure part de les estructures de les diferents èpoques.

Extret de l'article "La ceràmica grisa monocroma de Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)" de Josep Casas i Victòria Soler

La primera ocupació es pot datar al Neolític final, donada la troballa de ceràmica de l'estil del grup de Veraza acompanyant un forat de pal de cabana.

Del Bronze inicial, es van trobar restes constructives i una tomba en fossa amb un individu masculí d'entre 24 i 28 anys.

A partir d'aquí, es troben restes del Ferro i ja d'època ibera, com fosses i sitges reutilitzades com a escombreres i tres cabanes iberes, que es barregen amb les estructures romanes.

Durant la campanya 2012 - 2013, es va poder delimitar l'estructura romana i es van trobar restes associades a soldats romans, així que es va canviar l'opinió de què era una vil·la per a identificar-la com a statio o, el que és el mateix, un establiment militar per a acollir unes 15 persones, el general i els seus soldats.

Aquest jaciment és conegut, com a mínim, des dels anys 1980s, s'hi van realitzar uns primers sondejos el 1987 i ha estat excavat en diverses fases sobretot per l'empordanès Josep Casas i Genover, qui ha publicat nombrosos estudis sobre ell.

Si volem ampliar la visita amb altres jaciments propers, evidentment, tot i que no sigui ben bé prehistòric, hem de parlar d'Empúries. Ciutat grega inicialment i romana posteriorment, fet únic a la Península Ibèrica, és el jaciment greco-romà més important de Catalunya. Tot i que no es veuen restes iberes, sí es documenten contactes ibers amb la població grega d'Empórion.

Coordenades UTM(ETRS89):

Necròpoli del Bronze (sector 4): 31T 509216 4663000

Necròpoli ibero-romana (sector 4): 31T 509291 4662964

Túmul II de Vilanera: 31T 509648 4662817

Túmul I de Vilanera: 31T 509685 4662796

Túmul III de Vilanera: 31T 509671 4662790

Necròpolis del Ferro i Bronze (sector 3): 31T 509662 4662787

Possible menhir de Vilanera: 31T 509620 4662966

Poblat de Mas Gusó: 31T 507582 4660055

Poblat lacustre de La Draga, Banyoles

A la fi, visitem el poblat neolític de La Draga, un dels nostres primers objectius, que per una raó o una altra hem hagut d'anar posposant durant anys. Anem a la capital del Pla de l'Estany, Banyoles, i tocant el preciós estany, el més gran de Catalunya, trobem la museïtzació d'aquest antiquíssim poblat, amb reconstruccions de com devien de ser les cabanes dels antics pobladors de la zona.

L'entrada al parc Neolític de La Draga no és lliure, i s'ha de dir que la llista d'espera no és pas curta. S'ha de fer a través d'e-mail a l'agenda d'activitats del Museu de Banyoles.

Per contextualitzar-nos al jaciment, direm que es tracta de l'únic poblat neolític lacustre de la península Ibèrica. Segons ens van comentar a la visita, el llim que conté el llac és el que ha fet que es conservés gran varietat d'estris de diferents materials, llavors, arcs, fletxes... i les estructures de les cases i magatzems d'aquest poblat, datat vers els finals del VI mil·lenni a.n.e. Però potser, el que és més impressionant, és la recuperació, en perfecte estat, de restes de menjar, pel que podem saber la dieta d'aquests habitants prehistòrics del poblat.

La reconstrucció hipotètica que s'ha fet de l'antic poblat és produïda a raó de les troballes obtingudes, que degut al seu perfecte estat, permeten reproduir l'aparença real, o quasi bé real, del poblat, entre magatzems i habitatges.

Reconstrucció hipotètica del poblat

A banda d'això, a la visita també mostren estris quotidians de la vida neolítica al poblat lacustre. Òbviament no són els originals, que són conservats al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles, però, com amb les estructures, s'han pogut reproduir amb total perfecció, aquests estris, entre ells hi ha culleres, remenadors, bols, molins, etc.

Si féssim una publicació amb tot tipus de detalls sobre el poblat, ens allargaríem molt, ja que els estudis que hi ha d'ell són extremadament grans i realitzats per gran quantitat d'arqueòlegs de renom a Catalunya, pel que intentarem anar un pèl al gra.

L'impressionant i únic jaciment de La Draga fou descobert l'any 1990 a raó d'uns moviments de terra per a preparar la zona com a subseu dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Poc s'imaginaven els descobridors que es trobaven davant del primer poblat lacustre prehistòric de tota la península. Cal dir que, a dia d'avui, és catalogat com el primer poblat neolític antic litoral, de cultura cardial, de tota l'Europa occidental.

Els primers treballs de camp es van produir el mateix 1990, sota comandament de Júlia Chinchilla amb la col·laboració de Josep Tarrús. Van descobrir gran quantitat d'estructures, que a més es trobaven en perfectíssim estat. 

Però no és el mateix excavar i documentar arqueològicament parlant, a terra ferma, que a sota l'aigua, pel que van demanar ajut al laboratori de dendrocronologia de Laténium del Musée et Parc Archéologique de Neuchâtel (Suïssa), grans experts en aquests tipus de poblats.

Extret de "El jaciment Neolític lacustre de la Draga"*

Del 1991 al 2005, les excavacions foren a càrrec del MACB, dirigides per Josep Tarrús, Júlia Chinchilla i Àngel Bosch. I del 2008 al 2013, van ser dirigides pels tres arqueòlegs anteriors, més Ramon Buxó, Antoni Palomo, Raquel Piqué, Maria Saña i Xavier Terradas, quan es va aconseguir una nova injecció de diners de les administracions per a continuar amb l'estudi del jaciment.

Durant aquests anys, s'han excavat 4 sectors, 3 d'ells a “terra ferma” i un de subaquàtic, aquest a càrrec del Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, secció del Museu d'Arqueologia de Catalunya. A la fi, ha estat estudiat prop d'un 10% del que creuen que atansaria el poblat.

Extret de "El jaciment Neolític lacustre de la Draga"*

Amb això, s'han descobert dos nivells del Neolític cardial, que segons el C-14 serien entre el 5250 i el 5150 a.n.e., un estat d'abandó del poblat de 50 anys, i un altre d'entre el 5100 i el 4900 a.n.e.

D'altra banda, es van fer altres sondejos subaquàtics que han confirmat altres poblaments a les vores de l'estany, datats vers el Neolític mitjà, a finals de l'edat del Bronze i a l'època romano-republicana.

Com hem dit abans, no entrarem en detalls d'excavació, perquè l'entrada es faria eterna. Cal dir que l'estudi en que ens hem basat és del 2011, on s'havien excavat 818 metres², dels quals 310 metres² són subaquàtics, i creiem que n'hi ha prou per a fer-nos una idea de la importància del jaciment.

Tot i que nosaltres ens quedem aquí, s'ha seguit estudiant el terreny. S'ha de dir, que es calcula una superfície total d'uns 8000 metres².

Les restes recuperades són quantioses i en perfecte estat. N'hi ha tant de fauna domèstica i salvatge, com de cereals, fruits, objectes d'os i banya, ceràmica, sílex, roques polides i elements de mòlta dels jaciments cardials del Mediterrani occidental.

Extret del web de la UAB, excavacions del 2013-2014 del sector A

A banda de fogars, negatius de pal, enllosats, estructures, fustes, fustes cremades, etc.

Inserim una imatge en planta de l'excavació de la zona A, on es veuen fogars de la fase recent, enllosats, i negatius de pal de la fase més antiga.

Extret de "El jaciment Neolític lacustre de la Draga"*

Però val a dir que el que més admiració crea, sobretot entre arqueòlegs, són els estris de fusta o fibres vegetals que s'hi han recuperat, entre ells bols, espàtules, remenadors, cullerots, pintes, fusos, pales, aixes, tascons, ganxos, pals cavadors, falç, llances, arcs, fletxes, cistells i cordes.

Extret del web del Museu de Banyoles

Amb això, acabem l'entrada, tot i que, com hem dit, hi ha tanta informació i tantes restes documentades que és impossible encabir tota la documentació amb una simple publicació de blog. D'altra banda, no podem deixar de recomanar la visita a aquest conjunt lacustre.

*Bibliografia: El jaciment Neolític lacustre de la Draga; per Àngel Bosch, Ramon Buxó, Júlia Chinchilla, Antoni Palomo, Raquel Piqué, Maria Saña, Josep Tarrús i Xavier Terradas.

Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat lacustre de La Draga: 31T 480079 4663884

Poblat neolític de Ca l'Estrada II

Avui, anirem ben a prop de casa, concretament a Canovelles, on han descobert un poblat neolític quan estaven fent un forat a terra per començar a inserir els fonaments de l'escola Els Quatre Vents, actualment l'escola ja està construïda, però segons el pla constructiu està programat de tal manera que les restes quedin exposades al seu lloc original, almenys això es deia, ho podré confirmar aquest dissabte 16/4/2025, que farem una visita guiada al jaciment. Tinc l'esperança de que hagin respectat l'espai, ja que és un dels pocs assentaments neolítics a Catalunya, i realment el més ben conservat, i l'únic amb aquests sòls de cabana, un sistema de recollida d'aigua, i enterraments, a part dels fogars, tan ben conservats.

Com el lloc és certament únic i espectacular, crec que el millor és inserir una fotografia del poblat.

Ara, no sé si això és tot el que hi ha o hi ha més coses sepultades sota terra, perquè en té tota la pinta. De fet, a l'estudi de la zona es parla d'un hàbitat d'uns 3000 metres quadrats; al meu parer, ha de ser bastant més gran del que es pot veure exposat (aquí no hi ha 3000 metres quadrats). Crec que amb un alineament de blocs, una petita "cisterna" (per dir-ho d'alguna manera) per a recollir l'aigua de la pluja, també hi ha dos enterraments, i només dos sòls de dues cabanes. Em sembla poca vivenda per una infraestructura tan ben delimitada i erigida.

Anem pas a pas, fixant-nos en les diferents construccions prehistòriques. La primera és el curiós alineament de rocs.

Els estudis creats del poblat pels entesos en la matèria diuen que seria un alineament per a la separació del món dels vius i el món dels morts, tot i que  les tombes són més properes al que seria el món dels vius, a poca distància de les cabanes.

Just al costat, seguint el tall de les màquines que hi ha a la dreta de la foto, trobarem a la cantonada de l'excavació el primer fogar del jaciment, que tenint en compte el pensament dels arqueòlegs sobre l'alineament, devia ser ritual pels morts, però bé, la veritat és que no acabem d'entendre la disposició dels àmbits dins del poblat

Seguim endavant pel jaciment, i el primer que veiem és, al bell mig de la zona excavada, una depressió amb sòl pavimentat, per dir-ho d'alguna manera.

Aquesta depressió, segons els arqueòlegs, era per a recollir aigua de pluja, aquí sí que hi estic d'acord, tot i que tenen el Congost a tocar, que en aquelles èpoques a més, devia anar força més crescut del que va actualment. La depressió creada és prou gran, hi caben un quants litres aquí.

Seguim la visita tot apropant-nos a un enterrament, que cal dir que ja sabíem que era un enterrament, ja que havia vist fotografies de l'excavació on es veu l'esquelet humà de l'individu, que hem pogut saber que tindria entre 50 i 65 anys, i que hi va ser inhumat farà uns 6500 - 6800 anys.

Com es veu, el sepulcre va ser mig destruït per la maquinària excavadora, tot i això, aquest va tenir més sort que el company, que sí que se'l van carregar del tot.

Encara bo, que d'aquest es va poder recuperar intacte l'esquelet humà, destrossant, això sí, l'aixovar que l'acompanyava, una cabra, un recipient que es va trencar en caure de la pala de la màquina, però que van poder reconstruir.

Al costat, veiem el que potser és el més espectacular del poblat, els dos sòls de cabana.

Són típics sols de cabana, només cal omplir els terres de sorra, i compactar-la trepitjant-la, així et queda un sòl planer i ferm.

Al costat veiem unes lones, que no aixecarem pas, però segons el què hem pogut saber, són fogars. De tots ells, n'hi havia un que no s'apagava mai, així tenien el foc just quan el volien.

Seguint tot rectes pel jaciment veiem dos forats perfectament delimitats a la part superior esquerra de l'excavació. No sabíem ben bé què nassos era, però ens hem assabentat que es tracta de dues sitges d'era medieval, d'entre els segles XI i XIII.

Com a dada final, anotarem un total de 6 fogars repartits a tot el poblat, que mitjançant el Carboni 14 han donat datacions d'entre el 4800 i el 4500 a.n.e.

Molt proper a aquest jaciment, se situa Ca l'Estrada I, on es van trobar l'estela menhir del mateix nom (podeu consultar l'entrada Menhirs i poblat al Vallès Oriental i Occidental I), un parell d'enterraments neolítics (d'una dona d'uns 25 - 30 anys i d'un nen d'un 5 - 7 anys), així com estructures posteriors (romanes i medievals). Val a dir que aquest jaciment no es pot visitar, ja que va quedar sepultat per la ronda nord de Granollers.

Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat neolític de Ca l'Estrada II: 31T 439962 4608074

Paradolmen, menhirs i coves a Vallromanes, Vilanova del Vallès, Vilassar de Dalt i Òrrius

Avui, després d'estar envoltants de polsim tota la setmana pel canvi de portes a casa, necessitem sortir a que ens toqui l'aire. I la millor opció és fer una ruta per la Serralada Litoral amb un boníssim guia, el Joan. El recollim a Montornès i ens dirigim cap a Vallromanes. Travessem el poble tot seguint la riera i enfilem una pista forestal en direcció a la font de Can Gurguí. La pista que seguim desemboca al GR 92 al Coll de Clau, on podem deixar el cotxe sense problemes, donat que aquest GR és una autopista! Des d'aquest punt, seguim el GR cap a la nostra dreta fins a l'alçada del quart pal de fusta de la línia elèctrica i ens endinsem al bosquet. Poc després, a la nostra esquerra trobarem el paradolmen del Boter, descobert pel nostre amic Joan Boter, veí de Montornès, uns 4 metres més avall d'una paret granítica. 

Tot i que no ha estat mai excavat, diversos experts en cultura megalítica indiquen que molt possiblement es tracti d'un sepulcre del Neolític final - Calcolític (vers el 2500 -2000 a.C.). Les seves dimensions interiors són 2,90 metres de longitud (1,00 metre sense coberta) per 0,80 metres d'amplada i una alçada màxima d'1,00 metre.

Tornem cap el cotxe i seguim les indicacions cap el Coll de Can Gurguí i la Creu de Can Boquet, passant pel mirador de la Cornisa, on podem parar còmodament a veure les vistes del Maresme, el Barcelonès i els dos Vallesos.

Continuem el camí cap a la Creu del Boquet, on hi ha el centre d'informació del Parc de la Serralada Litoral, i allà prenem el camí de més a la dreta i poc després el de l'esquerra. Continuem per aquesta nova pista uns 850 metres fins que veiem a l'esquerra una pista que tira amunt tornant un pèl enrere. Deixem aquí el cotxe i enfilem aquesta pista a peu. Després d'uns 300 metres, ens endinsem al bosquet de la nostra esquerra per un camí i agafem poc després un corriol a la nostra dreta, que ens durà a la Cova d'en Pau per la seva part posterior, en uns 25 metres més. 

Es tracta d'un abric granític utilitzat com a cova sepulcral, aproximadament entre el Neolític i el Calcolític (5000 - 1800 a.C.). La Cova d'en Pau és formada per dos grans rocs recolzats un sobre l'altre a la seva part superior, creant una cavitat de 2.60 metres de llarg per 1.90 d'amplada i també 1.90 metres d'alçada a la banda més oest de la cova, que resta tancada artificialment.

El jaciment fou descobert per Pau Ubach l'any 1950. El març del mateix any es va excavar, aportant diverses troballes, entre elles làmines i puntes de sageta de sílex, plaquetes de pedra treballada de color verdós, ceràmica a mà, etc. Però el que es documenta com a més interessant són unes plaquetes de diorita relacionades a l'ús ritual.

Extret de Monografies 13 del SERP

Amb aquestes troballes, podem dir que l'ús d'aquesta sepultura fou cap al Neolític final o Calcolític inicial, vers el III mil·lenni a.n.e., com a molt tard a inicis del Bronze vers inicis del II mil·lenni. Cal dir que tots aquests elements són conservats al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt.

Desfem el corriol fins al camí i tirem cap a la dreta uns 150 metres, on veurem, sense dificultat, la Cova de la Granota.

Com la seva companya, es tracta d'una cavitat natural formada per blocs de granit reaprofitada com a cova sepulcral. Consta de dues cambres a diferents nivells. La cambra superior mesura 4.5o metres de longitud per 3.60 d'amplada màxima i 2 metres d'alçada màxima.

A l'excavació del 1950 per part del grup d'Arqueologia de Vilassar de Dalt, que va ser qui va identificar el jaciment, s'hi van trobar, a la cambra superior, tres enterraments, quatre ganivets i tres puntes de sageta de sílex i dues plaques de pedra treballada.

La cambra inferior, situada just sota l'anterior, va ser excavada el 1955 i s'hi van trobar quatre sagetes de sílex, una dena de collaret i dos fragments de ganivet. Curiosament, a aquesta cambra hi havia una gran pedra quadrangular de 40 centímetres de costat situada al bell mig.

El SERP publica, a banda de les restes ja anomenades, un bol de ceràmica feta a mà, d'un diàmetre de 9.3 centímetres, del que en van recuperar la meitat, però no sabem a quina de les dues estances. També col·loquen l'ús de la cova vers el durant el III mil·lenni a.n.e. i fins al II mil·lenni a.n.e.

Extret de Monografies 13 del SERP

Tornem cap el cotxe i ens dirigim ara cap al dolmen de la Roca d'en Toni, que ja vam visitar fa un temps (Dolmen a Vilassar de Dalt). Per a arribar-hi, desfem el camí fins a la cruïlla on es troba l'oficina d'informació del parc (Creu de Can Boquet) i prenem el camí de la nostra dreta. En menys d'un quilòmetre, arribem a l'esplanada on es troba el dolmen i hi deixem el cotxe. Ja a peu, tornem un pèl enrere i agafem el primer trencall que trobem a l'esquerra. El seguim fins trobar el primer trencall a la dreta, que s'estreny i arriba fins l'hàbitat dels Rocs d'en Sardinyà, a l'esquerra del camí. Aquests rocs són una agrupació de blocs granítics tancant una habitació més o menys circular de 20 metres de diàmetre.

A les diferents excavacions, s'hi han trobat cinc raspadors de sílex del Neolític antic, fragments de ceràmica cardial, tres destrals de basalt, una de diorita, una altra de fibolita, dues masses de molí, indústria lítica diversa, dos fragments de ganivets i un fragment de sílex negre, entre d'altres.

Darrere de l'hàbitat, ens trobem amb el què podria ser una antiga pedrera.

Continuem caminant fins que trobem una pedra amb tendència circular, també a l'esquerra del camí.

Ens trobem davant de la Pedra de Can Boquet, un roc ple de cassoletes, d'entre 4 i 8 centímetres de diàmetre i de 0,5 a 1,5 centímetres de fondària. A més, a la seva part superior, es pot observar un gran orifici de 57 per 42 centímetres i 45 centímetres de fondària, possiblement utilitzat per a cristianitzar la pedra.

Seguim una miqueta més el camí fins a trobar el Castell de Pedra, que conté, a la seva part posterior, la Cova d'en Joan i una altra cavitat més petita.

La Cova d'en Joan té unes dimensions d'1 metre d'alçada per 2 d'amplada i 4.10 de llargada.

Quan va ser descoberta l'any 1977, a uns 70 centímetres de l'entrada per la part exterior, hi havia una mur de pedra seca tancant-la. En treure's aquestes pedres, es va trobar una llosa de 80 centímetres de llarg, per 20 d'ample i 8 de gruix, iniciant un semicercle en pedra seca de 60 cm d'alçada que resguardava tres esquelets en posició fetal. Sabem d'aquests murs de pedra en sec que no són pas de pedra local, pel que havien estat transportats des d'algun indret llunyà.

Extret de Monografies 13 del SERP

A banda, a l'excavació, sorgiren dos fragments de sílex, fragments de ceràmica feta a mà, una pedra de molí i una petita destral de basalt. Per les restes recuperades, podem datar l'ús com a sepulcre d'aquesta cova vers el Bronze inicial, a l'inici del II mil·lenni a.n.e.

Continuem el camí pel pendent que queda davant del Castell de Pedra i baixem uns 100 metres fins trobar uns amuntegaments de pedres a la nostra esquerra. Entre ells, hi trobarem la Cova del Pont.

Sincerament, nosaltres trobem que és més fàcil arribar-hi des de l'ermita de Sant Salvador de Boquet. Aquesta ermita es troba seguint el corriol que surt en baixada des del Castell de Pedra. Una altra opció per a arribar-hi és agafar la pista des del dolmen de la Roca d'en Toni i agafar el camí que, a l'esquerra i poc abans d'arribar a la Creu d'en Boquet, duu a Can Boquet i Sant Salvador. Un cop aquí, deixem l'ermita i el mas a la dreta i trobarem un corriol que, pujant un pèl pel turó, ens porta a la Cova del Pont.

En un cas o en l'altre, recomanem dur les coordenades per anar-hi directes.

Aquesta cova és natural i, possiblement, va ser un lloc d'enterrament. A la seva excavació, efectuada el 1970 per J. Ventura, no s'hi van trobar restes humanes, però sí ceràmica feta a mà de diferents tipus i una destral de pissarra, que permeten datar la presència humana a la cova entre el Neolític i el Bronze Antic (5500 - 1500 a.n.e.).

Desfem el camí fins el cotxe i ens dirigim, tot seguint el GR-92, cap al nord, en direcció a Can Camat. Deixem camins a banda i banda fins que la pista el bifurca en dos; allà, prenem el camí de l'esquerra i el seguim uns 150 metres, fins a trobar a mà esquerra una entrada a un prat. Ja a peu, tenim dues opcions; si anem pel camí, trobarem el menhir de Can Camat a la nostra esquerra sobre el talús.

Fotografia del 23-03-2019

Si anem pel prat paral·lels al seu límit, el veurem a la nostra dreta, un pèl amagat entre la vegetació.

Les seves dimensions són 1,95 metres d'alçada per 1,00 d'amplada. Mirant aquesta segona fotografia, no diríem que fa aquesta alçada, però per la part del darrere sí s'observa la seva magnitud real. Com és difícil fer una foto, hem posat una foto de cada banda del menhir. En no tenir cap característica particular, no s'ha pogut datar amb exactitud dins de l'ampli marge temporal del Neolític al Bronze (5500 - 650 a.n.e.), tot i que, per les cronologies dels elements megalítics de la zona, el més probable és que fos erigit vers el III mil·lenni a.n.e.

La primera menció d'aquest gran roc fou el 1952 a una publicació de Jaume Clavell. Tot i que ha caigut, com a mínim, una vegada vers el camí, resta al mateix estat.

De nou al cotxe, fem mitja volta i tornem a la Creu d'en Boquet, on prenem la pista que porta a Vallromanes passant pel restaurant de Sant Salvador. Uns 700 metres després, deixem el cotxe i agafem el corriol de l'esquerra, endinsant-nos en un maco i humit bosquet. El seguim uns 500 metres fins una corba una mica tancada a l'esquerra. A banda i banda del camí trobarem els dos trossos del menhir de la Pedra del Diable. Si volem veure el fragment gran, hem de pujar al bosc de la nostra esquerra. Si volem veure el petit, hem de baixar un pèl a la nostra dreta.

Abans de trencar-se, el menhir mesurava 3 metres de longitud per 0,90 d'amplada i 45 centímetres de gruix. El gran menhir té una cassoleta feta al lateral est, de 11 centímetres de diàmetre i 2 de fondària. Segurament, el seu estat actual es deu als moviments de terres fets a la zona. De fet, al mateix megàlit, es poden observar les marques d'una suposada maquinària per moure'l.

El podem col·locar cronològicament, conjuntament amb les sepulcres i d'altres elements megalítics de la Serralada del Litoral, vers el III mil·lenni a.n.e.

Tornem de nou cap el cotxe i continuem cap a Vallromanes per la pista que seguíem. Just arribar a la població, agafem el desviament cap a la urbanització de Can Tàbac i Oasis, pujant pel carrer de Cònsol Balet i seguint per Mare de Déu de Montserrat. Després d'uns 700 metres, deixem el cotxe i prenem el camí que surt a la dreta, just a una corba, fins arribar a una esplanada. Anem cap a la dreta fins a trobar un bosquet, on, caminant uns 25 metres, trobem la Roca Foradada del Turó del Tàbac.

Fotografia del 13-06-2020

Aquesta cova artificial, de 1,40 metres de fondària per 1,10 metres d'amplada i 0,93 d'alçada, es troba esculpida a un gran bloc granític de 3,64 metres de longitud per 3,75 d'amplada i 2,66 metres d'alçada.

Esmentada per primer cop per Artur Osona el 1888, el 1966, el Lluís Galera i Isern l'associà a altres troballes prehistòriques de la zona, mentre que, 10 anys més tard, en J. M. Cuyàs l'assimila a un forn (crec que sí, s'hi podrien fer pizzes a l'interior... però és massa feina, no?). El 1991, el col·lectiu GESEART la considera una cova sepulcral artificial.

Segons Josep Maria Cuyàs, que l'havia visitat l'any 1954 (i que va trigar en publicar-la molt més que nosaltres en acabar una entrada, ja que en parlà 22 anys més tard), la llosa tapa del sepulcre encara era allà, trencada per la meitat (segons Galera d'uns 15 centímetres d'amplada). A la plana que hi ha just davant de la Roca Foradada, va trobar dues destrals de color verdós (de 9 centímetres de llargada per 4.5 d'amplada i 15 centímetres de llargada per 10 d'amplada). I, a uns 75 metres d'allà, en va trobar dues més del mateix estil (de 12 centímetres de llargada per 3.5 d'amplada i 11 centímetres d'amplada per 3 d'amplada). Encara no entenc com ho podia considerar un forn, possiblement es referia a era històrica; de fet, té rebaixos que poden fer pensar que s'utilitzés per a això. A posteriori, s'hi han realitzat diverses prospeccions al seu entorn, en concret els anys 1999, 2003 i 2004, sense haver-se trobat restes associades. Nosaltres, com que no s'hi ha trobat res al seu interior i tampoc no té res de megalític, el seguirem catalogant com a cova, sepulcral o no, encara que per nosaltres, de totes totes fou un sepulcre.

Amb tan poques dades, és difícil de situar temporalment, però, podria datar-se entre finals del Neolític i principis del Calcolític (2700 - 2200 a.n.e.), tal i com es posicionen diversos exemplars de la mateixa fisonomia.

El roc granític conté cassoletes a la part superior... a dia 13-06-2020 vam fer una excursió a la zona amb els nens, i vam veure aquestes inscultures i diverses més, però amb el sol que feia i el joc d'ombres d'aquest amb els arbres, les fotos van quedar horriblement malament, ni editant-les queden mig bé, així que inserim la planta feta pel Seminari d'Estudis i Recerca Prehistòrica (SERP).

Extret de Monografies 13 del SERP

Es tracta d'un conjunt de cassoletes que varien de 5 a 14.5 centímetres de diàmetre. El buidat més gran, que fa uns 45 centímetres, és natural.

Molt a prop de la Roca Foradada, podem trobar més inscultures, tot i que les primeres que veurem es diu que podrien ser naturals, i mirant-nos-ho, les que ens sembla que podrien ser creades per l'home estan força desgastades. Es troben al gran roc que queda a la dreta de la Roca Foradada, tot sortint del seu interior. És la denominada Pedra dels Sacrificis. Aquesta es va trencar, no fa gaire temps, caient la part superior pocs metres per la muntanya.

Segons el SERP, aquesta disposa de dos grans blocs buidats a la seva part superior amb també dos acanalats, que semblen ser d'origen natural.

Si tornem a la Roca Foradada i ens la mirem de front, a la nostra esquerra, just al límit de l'esplanada, veiem un parell de roques que podrien haver estat una sola antigament. Si ens hi acostem i el Sol ho permet, podrem veure unes quantes cassoletes a la seva part superior (indicades a la següent imatge amb els cercles vermell).

També tot tornant a la plana superior i just al costat del corriol que dona accés al bosc on es troba la Roca Foradada, vam veure una pedra, que des de lluny al Marc li feia molt  bona pinta, i tatxan!! unes noves cassoletes que no hem trobat documentades a cap lloc.

Al llibre de monografies 13 del SERP, se'n documenten unes que per l'adreça i descripció que donen, no són aquestes, o sigui que n'hi ha una més tant per ells com per nosaltres.

Ja a la plana, girant cap a la dreta al camí existent, trobem a pocs metres un nou aflorament rocós on es veuen dos rocs  prou estranys morfològicament parlant, sembla que tinguessin gran quantitat de cassoletes d'entre 5.5 i 10 centímetres de diàmetre, algunes unides per reguerons, que a dia d'avui es troben molt erosionades.

Desfem el camí fins el cotxe i ens dirigim a la urbanització de Can Nadal, a Vilanova del Vallès, per finalitzar el completíssim matí. Allà, prenem el carrer de l'Alosa fins que es converteix en pista i, quan aquest s'acaba, prenem el camí de l'esquerra i aparquem. Ja a peu, seguim tot rectes i arribem fins una tanca, on agafem un camí que surt a l'esquerra. Just després, agafem un altre que surt a la dreta resseguint la línia d'alta tensió. El seguim fins trobar un dipòsit a la dreta i entrem al bosc que queda a la nostra esquerra. Baixant pel corriol marcat (compte, en alguns trossos no es veu gaire la senyalització), arribem a la Cova de Can Nadal II i uns 30 metres a l'est, trobem la Cova de Can Nadal I o de l'Escarpat.

Es tracta d'una cavitat en forma de balma de 2 metres de longitud per 2,25 d'amplada i 1,50 metres d'alça màxima. Davant seu, hi ha una llosa que podria haver fet de tancament de la cambra sepulcral, al costat d'una altra llosa més petita, fet que va fer que l'Artur Osona, el 1892, l'esmentés per primera vegada catalogant-la com a dolmen. D'altra banda, el SERP documenta d'altres lloses caigudes muntanya avall, que formarien l'accés megalític al hipogeu. De fet insinuen que la llosa petita seria la que faria de porta d'accés a la cambra funerària.

També documenten restes visibles de túmul de terra i pedres, i diuen que el sostre de la cavitat devia ser ovalat i que ha cedit, donant-li l'aspecte actual, que es troba a la part inferior d'un aflorament granític que conté cassoletes i reguerons a la part superior.

Extret de Monografies 13 del SERP

El 1951, el Grup d'Arqueologia de Vilassar de Dalt hi va fer una excavació, a la que hi va trobar restes esmicolades d'esquelets, fragments ceràmics i tres puntes de sageta amb peduncle i aletes. El 1992, s'hi va fer una prospecció, sense trobar-hi restes associades. Per l'estil de hipogeu paradòlmenic i el treball de les puntes de sageta, podem col·locar el jaciment vers el III mil·lenni a.n.e. vers el Neolític final, inicis del Calcolític.

Tornem a la Cova de Can Nadal II, també anomenada de l'Ermità, car fou utilitzada a l'Edat Mitjana com a eremitori (al seu interior, es pot observar una creu gravada a la paret).

La cambra, excavada artificialment a la roca, té unes dimensions de 3.80 metres de longitud per 1.80 metres d'amplada i 1.50 d'alçada. Si ens fixem en la porta d'accés veurem ràpidament l'aprofitament de la cavitat durant la història, amb uns rebaixos per encabir-hi una porta de fusta.

Igual que la seva veïna, va ser catalogada per l'Artur Osona com a dolmen el 1892. Va efectuar-s'hi una excavació el 1951, per en J. Ventura i s'hi va fer una prospecció el 1992. Les troballes associades a la cova són tres fragments de ceràmica grollera, dos fragments de sílex i un fragment de ganivet de sílex blanc de 3 centímetres de longitud. Tot i no haver-se trobat restes humanes, es podria haver utilitzat com a hipogeu o cambra sepulcral. Per la proximitat de la Cova de Can Nadal I, i el paral·lelisme amb els hipogeus mediterranis el SERP el col·loca vers el III mil·leni a.n.e., com la seva germana I.

El SERP descriu la cova com a un hipogeu i documenta a uns 2 metres de l'entrada dues lloses de grans dimensions que podrien haver estat el corredor d'un hipotètic hipogeu paradolmènic.

Encetem la Cova de Can Nadal III, també anomenada cova fonda, per raons òbvies o cova de la Gruta, segons Ubach, membre del grup d'arqueologia de Vilassar de Dalt. És, amb seguretat, la menys coneguda i accessible, però bé, del tema d'accessible, tampoc és com per lligar-se amb cordes de seguretat.

Aquest sepulcre, si és que ho fou, que creiem que sí, és de planta rectangular de 4.40 metres de llargada per 2.25 d'amplada.

L'any 1951, el Grup d'Arqueologia de Vilassar de Dalt va anar a excavar-lo i s'hi van trobar el sòl remogut, pel que l'excavació es va basar en treure terra de l'interior i garbellar a l'exterior. D'aquest garbellat s'obtingueren 7 fragments de ceràmica grollera, 3 fragments de sílex, 2 de ceràmica calcolítica, un tros de ganivet blanc de menys de 4 centímetres i 2 fragments de crani humà, pel que es confirma la seva utilització com a sepultura.

Després de visitar aquestes interessants coves, és hora de tornar a casa, a descansar i poder pair tots els elements que hem visitat.

Coordenades UTM(ETRS89):

Paradolmen d'en Boter: 31T 4442293 4596193

Cova d'en Pau: 31T 445493 4597723

Cova de la Granota: 31T 445580 4597639

Pedrera de Can Boquet: 31T 445271 4597729
Habitat neolític de Rocs d'en Sardinyà: 31T 445252 4597736

Pedra de Can Boquet I: 31T 445251 4597675

Pedra de Can Boquet II: 31T 445252 4597673

Castell de pedra: 31T 445201 4597615

Cova d'en Joan: 31T 445223 4597606

Menhir de Can Camat: 31T 445519 4599153

Menhir de La Pedra del Diable: 31T 444079 4597258

Roca Foradada del Turó del Tàbac: 31T 442529 4598218
Pedra dels sacrificis del Turó del Tàbac: 31T 442527 4598239
Inscultures I del Turó del Tàbac: 31T 442493 4598202
Inscultures II del Turó del Tàbac: 31T 442558 4598243
Inscultures III del Turó del Tàbac: 31T 442521 4598199

Hipogeu paradòlmenic de Cova de Can Nadal I: 31T 443437 4599741

Cova de Can Nadal II: 31T 443400 4599744

Cova de Can Nadal III: 31T 443413 4599722