Si algú es mira el bloc amb una mica de deteniment, veurà que en un principi, aquest era dedicat als dòlmens, però en començar a animar-nos a escriure i en veure molts menhirs, vam decidir incloure'ls també, juntament amb cistes, poblats, fortificacions... etc. De fet, n'hem vist molts més dels que fotografiem i datem al nostre inventari, però bé... així tenim més excursions per a repetir.
El que no podíem fer pas és oblidar-nos dels menhirs que tenim prop de casa, així que un dia de vacances ens vam decidir a fer un tomb pels pobles del voltant al nostre, i fer fotos dels menhirs existents.
Comencem per aquest, el menhir de la Pedra Serrada o Pedra del Diable. Situat a Parets del Vallès, al pati de l'edifici del costat de l'IES Parets (actualment INS Torre de Malla), que curiosament és l'institut on treballa el meu sogre. L'edifici és també una escola, l'escola Pau Vila.
És el primer menhir encadenat de Catalunya.
Fou descobert per Francesc Maspons Labrós l'any 1882 i és de tipologia estel·liforme, bastit en granit. Les dimensions que se li atribueixen són de 2.40 metres de llargada, per 1.15 d'amplada i 1.10 de gruix.
Òbviament, el megàlit ha estat traslladat, el seu emplaçament original era al marge d'un camp, on ja el 1882 restava caigut i mig soterrat. Ara, s'emplaça en aquest pati escolar, concretament des del 9 d'octubre de 1985.
Extraiem un croquis del llibre Monografies 13: "Dòlmens i menhirs entre la Tordera i el Besòs. El grup megalític del Maresme i el Baix Vallès" d'Imma Bassols i Fernández, Daniel Daví i Salvanyà, Josep Oriol Font i Cot, Robert Lleonart i Casadevall i Toni Lou i Martínez.
 |
| Extret de Monografies 13 |
Segons Carreras i Tarrús en el seu recull de megàlits catalans, fou erigit vers el Neolític final i el Calcolític antic, entre el 3400 i el 2700 a.n.e.
Agafem el cotxe per a canviar de comarca, anem al Vallès Occidental, però no gaire lluny, en concret, al poble de Palau-Solità i Plegamans. Arribats a Palau, ens dirigim a Can Tarragona, actualment Can Gibert, un mas que ja és Sentmenat, i que disposa d'aquest gran roc franquejant el camí d'accés a la casa. Aquest menhir, però, és fronterer entre els termes municipals esmentats.
Aquest monòlit fou esmentat per primer cop l'any 2011, per Bertran, Bosch i Tenas, i el documenten com a possible menhir de dubtosa cronologia. L'allargat roc de conglomerat amida visiblement 2.25 metres de llarg, 1.85 d'ample per 0.35 de gruix.
Segons el SERP, aquest fou erigit vers el IV i el III mil·lenni a.n.e., basant-se bàsicament a la datació que és atorgada al grup de menhirs del Baix Vallès. Pel que creiem que amb la nova datació prehistòrica d'en Tarrús i en Carreras, aquesta datació seria més acurada, vers el Neolític final i el Calcolític recent entre el 3400 i el 2700 a.n.e.. Tot i que val a dir, que al recull megalític de Catalunya ni el mencionen, no sabem si és que el desconeixen o si és que no el consideren menhir prehistòric; ara, normalment, ells fan referència a possibles megàlits publicats en el nostre i d'altres blogs similars, autentificant o no la seva datació prehistòrica, cas que no es dona amb l'anterior possible menhir.
Tornem al nucli de Palau, tot cercant el carrer del Monòlit. Allà, a l'encreuament amb el carrer de la Pedra Llarga, ens trobem amb el menhir que li dona nom a l'últim carrer.
També fou descobert per en Francesc Maspons Labrós, aquest l'any 1883 i també és un altre menhir estel·liforme, però aquest bastit en conglomerat. Cal dir, però, que aquest sí que es troba al seu lloc original. La part visible del monòlit fa 2.45 metres de llarg (visible), 1.10 metres d'ample i té un gruix de 45 centímetres.
 |
| Extret de Monografies 13 |
Segons Carreras i Tarrús, el monòlit fou aixecat vers el Neolític final i el Calcolític recent, vers el 3400-2700 a.n.e.
De nou al cotxe, posem rumb a Santa Maria de Martorelles, tot tornant a la nostra comarca. Allà, a la plaça que hi ha just quan arribes al poble, a unes escales de baixada, està el mogut menhir de Castellruf o del Pi d'en Casals. No cal dir que es trobava amb el seu company dolmen, en concret a 800 metres al sud d'aquest, just a la muntanya que puja vers el poble, en direcció sud.
El monòlit fou descobert per José Marín Castillo l'any 1970, d'estil estel·liforme i bastit en granit, té unes dimensions totals de 2.20 metres de longitud, 63 centímetres d'ample i 48 centímetres de gruix. A diversos llocs, hem trobat que avui en dia resten visibles 1.85 metres de la seva alçada... potser és sumant-li el calaix que li han fet al mur de l'escala, on resta erigit el menhir.
 |
| Extret de Monografies 13 |
Segons Carreras i Tarrús, el megàlit fou erigit vers el Neolític final i el Calcolític recent, entre el 3000 i el 2700 a.n.e..
Deixem els megàlits per una estona, i intentarem visitar un poblat, sabem de l'existència del poblat de Castellruf, però l'accés a ell ens va fer desistir la primera vegada que vam estar per la zona. Ara sabem d'un camí pujant per la cara sud-est del turó que diuen que és mitjanament transitable... ho tornarem a provar.
Dia 12 de setembre del 2014... ja hem anat al poblat protohistòric de Castellruf. No es pot negar que això de l'arqueologia i les cultures prehistòriques ens agrada.
Per arribar, anem a Santa Maria de Martorelles, aparquem i ens dirigim a peu a la pedrera creuant el poble pel carrer que surt de la placeta on hi ha el menhir de Castellruf. Quan sembla que s'acaba el nucli, veurem una caseta en runes que devia de ser quelcom de la pedrera, i just davant d'ella surt un camí amb bastant inclinació que agafarem. A mig camí, en una pronunciada corba a l'esquerra, surt un corriol a la dreta, que ens porta cap a la pedrera de Can Gallemí en pocs metres (ho dic per si la voleu veure). Nosaltres seguim rectes fins la part alta de les muntanyes i passant a pocs metres del mirador de la pedrera, que ens quedarà a mà dreta. A uns 320 metres d'haver passat el mirador i a mà esquerra, surt un camí que segons el temps que faci que l'han netejat es troba més o menys transitable, seguint aquest caminoi arribarem a una torre elèctrica, des d'om surt un corriol, que aquest sí et porta directament al poblat en pocs metres.
Com el seu nom indica, aquest poblat es troba a la part alta del turó de Castellruf, sent aquest de planta ovalada i d'unes 0.6 hectàrees. Es documenta del poblat una doble muralla, separada uns 13 metres, tot i que de la muralla més baixa respecte el cim només en queden restes al vessant est. Aquesta segona muralla va ser erigida a l'ampliació del poblat vers el segle III a.n.e., ja que es documenten estructures entre els dos murs, així com a l'interior del primer, que fou bastit vers el segle IV a.n.e.
Les estances que es documenten del poblat són rectangulars d'una, dues i tres habitacions, bastides a raó de parets de pedra de mida mitjana, en sec, aixecades directament sobre de la roca mare. De fet, tot el poblat era bàsicament transitable sobre la roca mare, tot i que es documenta algun empedrat i també algun sòl d'estança a raó de terra compactada. D'altra banda, tot parlant del seu urbanisme, es documenten uns petits forats a la muralla que es creu que devia de ser el desaiguat del nucli.
També es documenten 3 fogars, sense llit, bastits directament sobre el sòl rocós i una estança pertanyent a un ferrer, ja que es va localitzar un forn i molta escòria de ferro, que, segons el material recuperat, es va incendiar. I al caminoi d'accés al poblat, s'hi va localitzar una sitja amb tapa de pedra.
La cronologia relativa al jaciment va ser donada per les restes recuperades i sembla ser, segons la ceràmica que s'hi ha localitzat, que el poblat fou habitat des del segle IV a.n.e. fins al segle I a.n.e., o almenys això es creia després de la intervenció de la empresa Àtics ae 2014. Però, aquest és un dels poblats amb més quantitat d'excavacions recents, i de l'any 2022 es documenta una excavació de Marc Guàrdia amb la col·laboració del Museu de Granollers, on documenten 1 torre i un nou tros de mur, tots dos medievals, i una nova torre ibera. De fet, s'està plantejant la seva obertura al públic. Sabent això, a dia 2 d'abril del 2023, tornem al poblat, d'aquí les fotografies noves on es veuen clarament les edificacions, ja que el 2014 només s'intuïen sota la vegetació.
Per acabar la ruta, a 12 de novembre de 2015, anem al museu de Granollers a visitar el menhir de Ca l'Estrada, un bonic i petit monòlit gravat que es va localitzar a Canovelles.
El menhir de Ca L'Estrada va ser descobert l'any 2004 per Albert Fortó, Pablo Martínez i Vanessa Muñoz al municipi de Canovelles durant les obres de la construcció de la Ronda Nord de Granollers. A més del menhir, a Ca L'Estrada es van trobar des d'enterraments i forns del quart i tercer mil·lenni a.n.e., fins a restes d'un assentament medieval, passant per l'època romana.
Però la troballa més impressionant va ser la del poblat Neolític de Ca l'Estrada el 2015, al que li hem dedicat una publicació a banda. Avui en dia (2023), no es veu res des de l'exterior de l'escola que hi han construït. Inicialment, van dir que ho deixarien igual que el vam veure nosaltres, ja que l'escola aniria a sobre, amb un terra de vidre per a poder admirar el poblat, però no sabem com es troba actualment, només que sí que es poden veure algunes restes des del subterrani de l'escola. Preferim quedar-nos amb el record del què vam veure. Aquí inserim l'enllaç a la publicació: Poblat Neolític de Ca l'Estrada.
Tornant al menhir, tot i ser petitó, 93 centímetres d'alçada, 35.5 d'amplada i 24 centímetres de gruix, es tracta d'una estàtua-menhir antropomorfa amb uns gravats (4 cassoletes a la seva part superior) que estan relacionats amb la recollida d'aigua, fet que podria ser ben veritat, ja que es va localitzar dins d'un paleocanal pròxim al poblat que acabem d'esmentar. La figura antropomorfa representa una guerrera a l'estil de les estàtues-menhir de Rouergue que es poden visitar al Museu Fenaille de Rodez.
Com passa amb el menhir de Mollet (Menhir de Mollet o del Pla de les Pruneres), ha patit alguns danys i no es conserva íntegre (ha desaparegut la seva cara frontal), però es pot observar part d'un gravat "amb forma humana": un gravat amb forma de braç, la mà esquerra i el que sembla ser part d’un peu. A la part posterior, es pot distingir el que podrien ser plecs d’una capa o vestit. Per la morfologia dels seus gravats, es pot datar dins el IV mil·lenni a.n.e.
 |
| Extret de la Viquipèdia |
Segons els nous estudis d'en Carreras i en Tarrús, tot i que també el col·loquen, suposem que per la seva morfologia, vers el 3200 a.n.e.. També documenten un carbó localitzat al paleocanal que, segons datació per C-14, és del 2095 ± 49 a.n.e., que tampoc no vol dir res concloent i el posicionen entre el Neolític final i el Calcolític, vers el 3200-2200 a.n.e.
Per a veure perfectament el gravat, el millor és inserir un calc d'ell, que l'hem trobat al llibre Monografies 13, del SERP de la Universitat de Barcelona.
 | |
|
Amb aquest, i tenint en compte el menhir de Mollet abans esmentat i el de Montmeló (Menhir de la Pedra de Llinàs o Can Tacó), donem per tancats els menhirs del Baix Vallès... mentre no se'n descobreixin més...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada