TRANSLATOR

dijous, 14 d’agost del 2014

Dòlmens a Sant Pol de la Bisbal i Forallac III

Les vacances s'acaben i volíem veure algun dolmen més de la terra, així doncs, ens llevem, agafem el cotxe i anem cap a Les Gavarres.

Arribem a Sant Pol de la Bisbal, un petit poble molt però molt tranquil, d'aquells que m'agraden a mi. Allà deixem el cotxe i ens posem a caminar en el sentit en el que veníem, creuant el poble pel seu únic carrer. A partir d'aquí, és millor seguir una ruta de wikiloc, nosaltres vam descarregar la 5903339. És bastant complicat d'explicar, ja que agafes molts trencalls. Només us puc advertir que millor que aneu molt ben calçats i procureu de fer-ho quan no hagi plogut en un temps abans.

Però no us vull espantar, que apart d'un parell de camins que amb el temps s'han tornat rieres i el Rebolcall del Llop, que és un pendent molt fort, el camí és gairebé una autovia.

El primer dolmen de la ruta és la cista de La Cadira de Bisbe. Es troba senyalitzada amb un dibuix d'un dolmen en groc, a mà dreta enmig d'una pujada de "l'autovia", vas per un petit corriol desdibuixat fins al cim del turó i allà trobes, molt deteriorat, el sepulcre.

Com no ho teníem clar, vam fer una foto més gran i després hem fet ampliació de la part corresponent. Són les dues lloses paral·leles que hi ha al costat dret de la Cris, en persona es veuen molt més definides i ben col·locades, de fet jo és el primer que vaig dir que era la cista... ja sabeu que la Cris diu que jo els ensumo.


La cista tenia unes mides 2.20 metres de llargada per 0.70 metres d'amplada i 0.50 d'alçada màxima i data del Neolític Final (2500 - 2200 a.C.).

El següent megàlit que ens trobem és el del Clot de La Tina, que el trobarem seguint "l'autovia", en una corriol que s'endinsa dins el bosc, tot pujant, marcat amb unes pedres amuntegades. Seguirem el corriol fins al cim del turó, on trobarem el dolmen del Clot de La Tina.


Aquest galeria catalana en U data del Neolític Final - Bronze Antic (2500 - 1500 a.C.) i té unes mides aproximades de 2.20 metres de longitud per 1.10 d'ample i 0.85 d'alçada màxima.

Just quan baixem del turó, que girarem pel camí a la dreta, ens trobarem el fort pendent del Rebolcall del Llop, són uns 75 - 100 metres, però si vols baixar segur t'hi estàs una estona.



Aquí un parell de fotos del pendent quan érem més o menys a la meitat. Només us dic que les fotos no fan mai justicia de com és en realitat. Vam estar una estona per a fer aquest tram.

En arribar a baix, es transforma en un petit corriol que en uns 100 metres ens porta de nou a "l'autovia", a partir d'aquí és tot recte fins al següent dolmen, però sobretot baixeu-vos la ruta per wikiloc, hi ha molts trencalls!!

A uns 45 minuts de seguir el camí, ens trobarem a la dreta, enganxat a ell, el dolmen de La Taula dels Tres Pagesos, que sorpresa la nostra es troba en plena rehabilitació. Que després d'investigar hem esbrinat que es troba en aquest estat com a mínim des de principis d'any. També hem trobat informació que diu que el dolmen va resultar malmès en la construcció del camí, cosa que crec bastant probable. Com a mínim, certa part del tumul se'l van endur les màquines, ja que és a tocar del camí i, segons la llargada del dolmen, segur que part del corredor també ha estat destruït.



El megàlit data del 2700 - 2200 a.C. i té unes dimensions aproximades de 2.50 metres de llarg, 1.50 d'ample i 0.75 d'alt.

Després d'aquest dolmen ja no n'hi ha cap més, però només pensar en el Rebolcall del Llop, em fa entendre que potser faig més volta per a arribar fins a Sant Pol, però segur que el camí és més fàcil de fer.

Més d'un any després, tornem a la zona perquè hem rebut la notícia de que s'ha finalitzat la restauració de la Taula dels tres Pagesos. Tot i que han deixat uns quants sacs dins del megàlit i sembla una trinxera, val la pena visitar-lo perquè ara sí sembla un dolmen.


Podrien haver tret els sacs, però bé, és el que hi ha... millor així que com estava abans.

  
Coordenades:

Cista de La Cadira de Bisbe: UTM(ETRS89): 31T, 504298, 4641043
Clot de La Tina: UTM(ETRS89): 31T, 504568, 4640971
La Taula dels Tres Pagesos: UTM(ETRS89): 31T, 505499, 4639952

dimarts, 12 d’agost del 2014

Menhirs i poblat al Vallès Oriental i Occidental

Si algú es mira el bloc amb una mica de deteniment, veurà que en un principi, aquest era dedicat als dòlmens, però en començar a animar-nos a escriure i en veure molts menhirs, vam decidir incloure'ls també, juntament amb cistes, poblats, fortificacions... etc. De fet, n'hem vist molts més dels que fotografiem i datem al nostre inventari, però bé... així tenim més excursions per a repetir.

El que no podíem fer pas és oblidar-nos dels menhirs que tenim prop de casa, així que un dia de vacances ens vam decidir a fer un tomb pels pobles del voltant al nostre, i fer fotos dels menhirs existents.

Comencem per aquest, el menhir de la Pedra Serrada o Pedra del Diable. Situat a Parets del Vallès, al pati de l'edifici del costat de l'IES Parets (actualment INS Torre de Malla), que curiosament és l'institut on treballa el meu sogre. L'edifici és també una escola, l'escola Pau Vila.

És el primer menhir encadenat de Catalunya.

Fou descobert per Francesc Maspons Labrós l'any 1882 i és de tipologia estel·liforme, bastit en granit. Les dimensions que se li atribueixen són de 2.40 metres de llargada, per 1.15 d'amplada i 1.10 de gruix.

Òbviament, el megàlit ha estat traslladat, el seu emplaçament original era al marge d'un camp, on ja el 1882 restava caigut i mig soterrat. Ara, s'emplaça en aquest pati escolar, concretament des del 9 d'octubre de 1985.

Extraiem un croquis del llibre Monografies 13: "Dòlmens i menhirs entre la Tordera i el Besòs. El grup megalític del Maresme i el Baix Vallès" d'Imma Bassols i Fernández, Daniel Daví i Salvanyà, Josep Oriol Font i Cot, Robert Lleonart i Casadevall i Toni Lou i Martínez.

Extret de Monografies 13

Segons Carreras i Tarrús en el seu recull de megàlits catalans, fou erigit vers el Neolític final i el Calcolític antic, entre el 3400 i el 2700 a.n.e.

Agafem el cotxe per a canviar de comarca, anem al Vallès Occidental, però no gaire lluny, en concret, al poble de Palau-Solità i Plegamans. Arribats a Palau, ens dirigim a Can Tarragona, actualment Can Gibert, un mas que ja és Sentmenat, i que disposa d'aquest gran roc franquejant el camí d'accés a la casa. Aquest menhir, però, és fronterer entre els termes municipals esmentats.

Aquest monòlit fou esmentat per primer cop l'any 2011, per Bertran, Bosch i Tenas, i el documenten com a possible menhir de dubtosa cronologia. L'allargat roc de conglomerat amida visiblement 2.25 metres de llarg, 1.85 d'ample per 0.35 de gruix.

Segons el SERP, aquest fou erigit vers el IV i el III mil·lenni a.n.e., basant-se bàsicament a la datació que és atorgada al grup de menhirs del Baix Vallès. Pel que creiem que amb la nova datació prehistòrica d'en Tarrús i en Carreras, aquesta datació seria més acurada, vers el Neolític final i el Calcolític recent entre el 3400 i el 2700 a.n.e.. Tot i que val a dir, que al recull megalític de Catalunya ni el mencionen, no sabem si és que el desconeixen o si és que no el consideren menhir prehistòric; ara, normalment, ells fan referència a possibles megàlits publicats en el nostre i d'altres blogs similars, autentificant o no la seva datació prehistòrica, cas que no es dona amb l'anterior possible menhir.

Tornem al nucli de Palau, tot cercant el carrer del Monòlit. Allà, a l'encreuament amb el carrer de la Pedra Llarga, ens trobem amb el menhir que li dona nom a l'últim carrer.

També fou descobert per en Francesc Maspons Labrós, aquest l'any 1883 i també és un altre menhir estel·liforme, però aquest bastit en conglomerat. Cal dir, però, que aquest sí que es troba al seu lloc original. La part visible del monòlit fa 2.45 metres de llarg (visible), 1.10 metres d'ample i té un gruix de 45 centímetres.

Extret de Monografies 13

Segons Carreras i Tarrús, el monòlit fou aixecat vers el Neolític final i el Calcolític recent, vers el 3400-2700 a.n.e.

De nou al cotxe, posem rumb a Santa Maria de Martorelles, tot tornant a la nostra comarca. Allà, a la plaça que hi ha just quan arribes al poble, a unes escales de baixada, està el mogut menhir de Castellruf o del Pi d'en Casals. No cal dir que es trobava amb el seu company dolmen, en concret a 800 metres al sud d'aquest, just a la muntanya que puja vers el poble, en direcció sud.

El monòlit fou descobert per José Marín Castillo l'any 1970, d'estil estel·liforme i bastit en granit, té unes dimensions totals de 2.20 metres de longitud, 63 centímetres d'ample i 48 centímetres de gruix. A diversos llocs, hem trobat que avui en dia resten visibles 1.85 metres de la seva alçada... potser és sumant-li el calaix que li han fet al mur de l'escala, on resta erigit el menhir. 

Extret de Monografies 13

Segons Carreras i Tarrús, el megàlit fou erigit vers el Neolític final i el Calcolític recent, entre el 3000 i el 2700 a.n.e..

Deixem els megàlits per una estona, i intentarem visitar un poblat, sabem de l'existència del poblat de Castellruf, però l'accés a ell ens va fer desistir la primera vegada que vam estar per la zona. Ara sabem d'un camí pujant per la cara sud-est del turó que diuen que és mitjanament transitable... ho tornarem a provar.

Dia 12 de setembre del 2014... ja hem anat al poblat protohistòric de Castellruf. No es pot negar que això de l'arqueologia i les cultures prehistòriques ens agrada.

Per arribar, anem a Santa Maria de Martorelles, aparquem i ens dirigim a peu a la pedrera creuant el poble pel carrer que surt de la placeta on hi ha el menhir de Castellruf. Quan sembla que s'acaba el nucli, veurem una caseta en runes que devia de ser quelcom de la pedrera, i just davant d'ella surt un camí amb bastant inclinació que agafarem. A mig camí, en una pronunciada corba a l'esquerra, surt un corriol a la dreta, que ens porta cap a la pedrera de Can Gallemí en pocs metres (ho dic per si la voleu veure). Nosaltres seguim rectes fins la part alta de les muntanyes i passant a pocs metres del mirador de la pedrera, que ens quedarà a mà dreta. A uns 320 metres d'haver passat el mirador i a mà esquerra, surt un camí que segons el temps que faci que l'han netejat es troba més o menys transitable, seguint aquest caminoi arribarem a una torre elèctrica, des d'om surt un corriol, que aquest sí et porta directament al poblat en pocs metres.

Com el seu nom indica, aquest poblat es troba a la part alta del turó de Castellruf, sent aquest de planta ovalada i d'unes 0.6 hectàrees. Es documenta del poblat una doble muralla, separada uns 13 metres, tot i que de la muralla més baixa respecte el cim només en queden restes al vessant est. Aquesta segona muralla va ser erigida a l'ampliació del poblat vers el segle III a.n.e., ja que es documenten estructures entre els dos murs, així com a l'interior del primer, que fou bastit vers el segle IV a.n.e.

Les estances que es documenten del poblat són rectangulars d'una, dues i tres habitacions, bastides a raó de parets de pedra de mida mitjana, en sec, aixecades directament sobre de la roca mare. De fet, tot el poblat era bàsicament transitable sobre la roca mare, tot i que es documenta algun empedrat i també algun sòl d'estança a raó de terra compactada. D'altra banda, tot parlant del seu urbanisme, es documenten uns petits forats a la muralla que es creu que devia de ser el desaiguat del nucli.

També es documenten 3 fogars, sense llit, bastits directament sobre el sòl rocós i una estança pertanyent a un ferrer, ja que es va localitzar un forn i molta escòria de ferro, que, segons el material recuperat, es va incendiar. I al caminoi d'accés al poblat, s'hi va localitzar una sitja amb tapa de pedra.

La cronologia relativa al jaciment va ser donada per les restes recuperades i sembla ser, segons la ceràmica que s'hi ha localitzat, que el poblat fou habitat des del segle IV a.n.e. fins al segle I a.n.e., o almenys això es creia després de la intervenció de la empresa Àtics ae 2014. Però, aquest és un dels poblats amb més quantitat d'excavacions recents, i de l'any 2022 es documenta una excavació de Marc Guàrdia amb la col·laboració del Museu de Granollers, on documenten 1 torre i un nou tros de mur, tots dos medievals, i una nova torre ibera. De fet, s'està plantejant la seva obertura al públic. Sabent això, a dia 2 d'abril del 2023, tornem al poblat, d'aquí les fotografies noves on es veuen clarament les edificacions, ja que el 2014 només s'intuïen sota la vegetació.

Per acabar la ruta, a 12 de novembre de 2015, anem al museu de Granollers a visitar el menhir de Ca l'Estrada,  un bonic i petit monòlit gravat que es va localitzar a Canovelles.

El menhir de Ca L'Estrada va ser descobert l'any 2004 per Albert Fortó, Pablo Martínez i Vanessa Muñoz al municipi de Canovelles durant les obres de la construcció de la Ronda Nord de Granollers. A més del menhir, a Ca L'Estrada es van trobar des d'enterraments i forns del quart i tercer mil·lenni a.n.e., fins a restes d'un assentament medieval, passant per l'època romana.

Però la troballa més impressionant va ser la del poblat Neolític de Ca l'Estrada el 2015, al que li hem dedicat una publicació a banda. Avui en dia (2023), no es veu res des de l'exterior de l'escola que hi han construït. Inicialment, van dir que ho deixarien igual que el vam veure nosaltres, ja que l'escola aniria a sobre, amb un terra de vidre per a poder admirar el poblat, però no sabem com es troba actualment, només que sí que es poden veure algunes restes des del subterrani de l'escola. Preferim quedar-nos amb el record del què vam veure. Aquí inserim l'enllaç a la publicació: Poblat Neolític de Ca l'Estrada.

Tornant al menhir, tot i ser petitó, 93 centímetres d'alçada, 35.5 d'amplada i 24 centímetres de gruix, es tracta d'una estàtua-menhir antropomorfa amb uns gravats (4 cassoletes a la seva part superior) que estan relacionats amb la recollida d'aigua, fet que podria ser ben veritat, ja que es va localitzar dins d'un paleocanal pròxim al poblat que acabem d'esmentar. La figura antropomorfa representa una guerrera a l'estil de les estàtues-menhir de Rouergue que es poden visitar al Museu Fenaille de Rodez.

Com passa amb el menhir de Mollet (Menhir de Mollet o del Pla de les Pruneres), ha patit alguns danys i no es conserva íntegre (ha desaparegut la seva cara frontal), però es pot observar part d'un gravat "amb forma humana": un gravat amb forma de braç, la mà esquerra i el que sembla ser part d’un peu. A la part posterior, es pot distingir el que podrien ser plecs d’una capa o vestit. Per la morfologia dels seus gravats, es pot datar dins el IV mil·lenni a.n.e.

Extret de la Viquipèdia

Segons els nous estudis d'en Carreras i en Tarrús, tot i que també el col·loquen, suposem que per la seva morfologia, vers el 3200 a.n.e.. També documenten un carbó localitzat al paleocanal que, segons datació per C-14, és del 2095 ± 49 a.n.e., que tampoc no vol dir res concloent i el posicionen entre el Neolític final i el Calcolític, vers el 3200-2200 a.n.e.

Per a veure perfectament el gravat, el millor és inserir un calc d'ell, que l'hem trobat al llibre Monografies 13, del SERP de la Universitat de Barcelona.

Extret de Monografies 13

Amb aquest, i tenint en compte el menhir de Mollet abans esmentat i el de Montmeló (Menhir de la Pedra de Llinàs o Can Tacó), donem per tancats els menhirs del Baix Vallès... mentre no se'n descobreixin més...

 

Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir de la Pedra Serrada: 31T 435460  4602049
Menhir de Can Tarragona: 31T 430207 4605425
Menhir de la Pedra Llarga: 31T 431644 4603544
Menhir de Castellruf o del Pi d'en Casals: 31T 437744 4596668
Poblat de Castellruf: 31T 438731 4596193
Menhir de Ca L'Estrada: Museu de Granollers (C/ Anselm Clavé, 40)

dimecres, 6 d’agost del 2014

"Castro" i estela discoide a Coaña

Les vacances del 2014 han estat properes, vam fer una ruta des de Mollet, passant per  Montfalcó Murallat, la fortificació dels Vilars d'Arbeca, el Congost de Montrebei i la zona de la franja, Vitòria i, a la fi, vam arribar a Astúries (Astúries en asturià). Allà vam estar en dues zones, primer als "Picos de Europa" i després just a l'altra punta, tocant a Galícia, a la comarca del "Parque histórico del Navia". De fet, vam creuar un dia a Galícia, per veure la "playa de las Catedrales", però allò era pitjor que el Portal de l'Àngel el primer dia de rebaixes i vam passar de veure-la, ja hi anirem a la tardor vinent, si podem.

Dins la comarca del Navia, vam anar a veure, sense previ pagament de 3 euros, ja que era dia d'entrada lliure, el "Castro" de Coaña (Cuaña en asturià).

Realment és molt maco, està força ben rehabilitat, és molt gran i es poden diferenciar diverses estructures d'ell. Entre elles, una plaça o punt de vigia, carrers, cases, muralla i inclús unes saunes. La construcció del "castro" és datada d'entre el segles V - IV a.C. i fou habitat fins al segle I. De fet, s'ha comprovat per carboni 14 que el "castro" fou poblat a l'època Protohistòrica entre el segles IV - I a.C.


El Castro de Coaña, es el "castro" més conegut d'Astúries. S'ha excavat diverses vegades, sent la primera a l'any 1877 per l'asturià Xosé María Flórez González. Entre el 1940 i el 1944,  excaven de nou el poblat, els senyors Antonio García Bellido i Juan Uría Riu ampliant molt més el terreny excavat amb anterioritat, el biòleg i el catedràtic historiador d'Espanya afirmaren que aquest poblat no tenia cap tipus de relació directa amb la cultura celta, cultura molt estesa per la zona nord-oest d'Espanya.


El 1959, el prehistoriador valencià expert en Paleolític Superior i Epipaleolític, Francisco Jordá Cerdá començà noves excavacions que es van allargar fins l'any 1961. Després ha patit diversitat de petites excavacions, la majoria a terra ja excavada, fins l'any 2007, que es va decidir consolidar les runes.


Però no només veiem les runes, cal passejar pel poblat. Realment val molt la pena una passejada tranquil·la pel mig de les runes, la zona és preciosa, i de molt fàcil caminar. Tot passejant pel poblat, podrem veure diversos morters i algun molí manual. Aquests elements dictaminen el tipus de vida, en el que fan destacar el conreu i recol·lecció de la terra.

Ja fora del poblat i en direcció Coaña, a un centenar de metres de la carretera AS-12 veurem una estela discoide bastant impressionant. De la coneguda com a "Piedra de Nuestra Señora", d'origen i antiguitat desconeguts, només hem pogut saber de la seva cristianització vers el segle V. Sembla tenir, per la proximitat amb el "castro de Coaña", una certa relació amb ell. Es veu amb bons ulls la construcció de l'estela per algun ritus de culte al Sol o la Lluna, però també podria ser una simple fita viària.


Aquest monument monolític té uns signes gravats, molt borrosos, fet que impedeix la seva interpretació i no ajuda gens a una possible datació. El disc superior fa més de metre i mig de diàmetre, dels més dos metres que té el monument. Pel que fa al seu gruix, varia entre 0.35 i 0.40 metres.


Coordenades:

Castro de Coaña: UTM(ETRS89): 29T, 681869, 4820035
Estela dicoidea: UTM(ETRS89): 29T, 682167, 4820561

dimarts, 5 d’agost del 2014

Dòlmens i túmuls del Monte Areo

Després d'uns dies pels Picos de Europa, ens dirigim a passar un parell més a l'oest d'Astúries. De camí, però, ens aturem a Carreño a visitar la necròpoli del Monte Areo, molt propera a Gijón. Carreño en sí, semblava fàcil de trobar, però igual que ens havien explicat al "concejo" de Cabrales, Carreño en sí no existeix... Vam sortir de l'autovia cap a Candás / Luanco, vam dirigir-nos cap a Candás sense que aparegués Carreño, així que ho vam buscar al gps, que ens va dur, per una altra carretera diferent a la mateixa sortida de l'autovia... Una vegada fet "el primo", decidim que és millor posar directament Monte Areo al gps i llavors, sense cap tipus de problemes, arribem a la muntanyeta a través de la carretera CE-6.

Un cop a Monte Areo, els dòlmens i túmuls no tenen gaire pèrdua, ja que es troben senyalitzats. En total, s'han localitzat més d'una trentena de túmuls, alguns dels quals s'han excavat i ens mostren els dòlmens o restes existents i d'altres han tornat a tapar-se. Hi ha dues zones visitables rellevants: la de Les Huelgues de San Pablo i el Cierru Los Llanos.

Com anem malament de temps i aprofitant que les pistes són boníssimes, pugem amb el cotxe fins a cadascuna de les àrees, començant per la del Cierru Los Llanos, agafant la pista cap al Monte Areo a l'alçada de Fancornio. Allà hi trobem un dolmen, unes roques amuntegades que formaven un dolmen i un parell de túmuls interessants.

Primer de tot, ens acostem al més visible del conjunt, el dolmen de Los Llanos (Monte Areo XV).


Es tracta d'un maco dolmen de corredor datat cap a l'any 3000 a.C. No hem trobat les mides del megàlit, però és una dada rellevant que la llosa de coberta pesa entorn els 2900 kg.

Davant d'ell, es troben les restes consolidades d'un dolmen que no s'ha restaurat i que ha estat espoliat diverses vegades. No té nom propi, però se l'identifica com a Monte Areo XVI.


Per les restes que el composen, sembla tractar-se d'una cambra de planta rectangular amb possible corredor d'entrada, també datat cap al 3000 a.C. No hem trobat informació sobre les dimensions del megàlit, únicament que la llosa que es veu en primer terme a la fotografia pesa uns 5000 kg.

Tornem al cotxe i anem cap al conjunt de San Pablo, on hi trobem identificats un dolmen i uns quants túmuls més.


El dolmen de San Pablo (Monte Areo VI) és una estructura simple que ha estat restaurada i s'ha tapat parcialment per un túmul, deixant només accessible l'entrada. Pel que fa a les seves dimensions interiors, la cambra té una alçada entre 1 i 1,20 metres i una amplada d'uns 2 metres.

A aquesta zona, els panells informatius ens mostren també l'existència de diversos túmuls, com el Monte Areo IV.


Les fotos no fan mai gaire justícia, així que no s'acaba d'observar la curvatura del túmul tot i que és força pronunciada.


Coordenades:

Necròpolis de Los Llanos: UTM(ETRS89): 30T, 274605, 4822900
San Pablo: UTM(ETRES89): 30T, 276705, 4823803

dissabte, 2 d’agost del 2014

Ídolo de Peña Tú (Puertas de Vidiago)

Seguint per Astúries, dediquem un dia a fer zona de costa. Comencem el dia a la platja de Gulpiyuri, prop de Llanes. Es tracta d'una platja interior que val molt i molt la pena visitar en marea alta. Una imatge val més que mil paraules.


Després de fer una mica de turisme per Llanes i voltants, dinem i anem cap a l'Ídolo de Peña Tú, ubicat a Puertas de Vidiago, dins el "concejo" de Llanes. A Puertas de Vidiago, agafem la carretera A-343 en direcció a La Borbolla i, de seguida, trobem l'aparcament de l'aula didàctica de l'Ídolo de Peña Tú, on podem deixar el cotxe. Actualment, l'aula es troba tancada, però des d'allà surt el camí que ens durà fins el cim de Peña Tú i el seu ídol. És fàcil arribar ja que a totes les bifurcacions hi ha indicacions del camí correcte. A una d'elles, hi ha dos possibles camins, un de més curt i escarpat i un altre de més suau i llarg. Com començava a ploure un pèl, nosaltres vam decidir pujar pel llarg, però vam baixar pel curt i podem dir que cap camí és difícil. Des de l'aparcament fins al monument, hi ha un quilòmetre aproximadament. L'entrada és gratuïta i la visita és guiada.


En arribar, el guia va sortir del cotxe, on s'estava refugiant de les quatre gotes que queien. Ens va obrir la porta i ens va convidar a passar fins el final del recinte, des d'on s'observen unes precioses vistes de la serra de la Borbolla. Estem convençuts de que el guia està fart de començar l'explicació i que la gent se li dispersi amb les vistes, així que ha pres la decisió d'indicar a la gent que primer es mirin les vistes i després ja passar a l'explicació. Mentre observàvem la fabulosa vista, el Marc va veure un fantàstic exemplar de Picot (pájaro carpintero) en plena feina. El vam acabar admirant tots tres.

Passem a l'Ídolo de Peña Tú. Fotografia en mà, el guia ens va explicant tros a tros de la roca el conjunt de pintures i inscultures que conté, algunes fàcils de veure, com l'ídol, i d'altres més difícils de localitzar. És difícil datar el conjunt de manera concreta, però pertany al Neolític.


L'Ídolo de Peña Tú es troba a la dreta de la imatge, aquest gravat vermellós que sembla un mol·lusc, i està envoltant de creus i figuretes humanes.


L'ídol fa 1,10 metres d'alt i sembla ser una representació humanoide de forma molt geomètrica i senzilla. Només se li veuen clarament els ulls i el peu esquerre; la resta del cos es troba sota la vestimenta, molt pomposa i amb una coberta o possiblement una capa en tot el seu contorn. Se li diu ídol ja que sembla ser un guerrer (a l'esquerra de la figura es pot veure un gravat en forma d'espasa) i podria ser que fos una mena de monument en la seva memòria.


Completen la roca, com hem comentat, una sèrie de creus gravades, algunes d'elles posteriors a l'ídol, i alguna pintura en forma d'animal.

Com a curiositat, un pot pensar com és que aquestes pintures i gravats que es troben a la intempèrie s'han conservat tant bé. Doncs segons el guia, a aquesta zona, el vent sempre bufa en la mateixa direcció i les pintures estan col·locades a la cara que sempre queda resguardada del vent i la pluja... diga'ls "tontos"...

Un últim detall és que a la serra de la Borbolla s'hi han localitzat més de cinquanta túmuls. Alguns d'ells han estat excavats i alguns tenen cambra funerària al seu interior, però actualment no es troben en un estat adient per a ser visitats. Cronològicament, podrien pertànyer a una època propera al 3000 a.C.


Coordenadas:

Ídolo de Peña Tú: UTM(ETRS89): 30T, 363131, 4805851