TRANSLATOR

dimarts, 16 de juliol del 2024

Dolmen al districte de Sarlat la Canéda II

Avui només veurem un sepulcre, i el publiquem sol, ja que els altres jaciments que vam visitar són lluny. La resta del dia, vam estar veient el bonic (tot i que, pel nostre gust, massa turístic i massificat) poble medieval de Sarlat, i tota la tarda de piscina i jocs amb els petits de casa (que ja no són tan petits).

Sí, només un dolmen, però ens va fer il·lusió de veure, ja que era el primer sepulcre de la Dordogne. També van ser els primers de Corrèze abans d'ahir, però havíem vingut per a veure quelcom de la Dordogne i avui ho fem realitat amb un dolmen situat al municipi de Vitrac. Visitarem el sepulcre de Pierre du Diable, Peyrelevade o Griffoul.

Per arribar-hi, és tan fàcil com sortir de Sarlat la Canéda, direcció sud-oest per la D46, fins a trobar una illeta de la que sortirem per la primera sortida direcció Bergerac, entre d'altres, tot prenent la D57. Als 1.8 quilòmetres d'anar per ella, ens desviem a la nostra esquerra, emprenent una nova carretera que ens deixarà en uns 870 metres davant del que queda del sepulcre. Nosaltres vam aparcar el cotxe 75 metres abans, on hi una zona a l'esquerra de la carretera on pots deixar el cotxe i fer el que queda a peu.

No hem trobat informació arqueològica d'aquest jaciment, encara que, com s'observa, té molta pinta de ser només la coberta d'un dolmen; de fet, això sí que ho hem vist a diferents webs d'internet. El que sí hem trobat és que és patrimoni i monument nacional francès des de l'any 1910. Ells mateixos el consideren un monument Neolític. Pel nom, podem intuir alguna llegenda amb el diable pel mig, però és ben curiós no trobar res més, ni tan sols les dimensions de la llosa, d'aquest dolmen classificat com a monument francès i tan accessible.


Coordenades UTM(ETRS89):

Pierre du Diable, Peyrelevade o Griffoul31T 358159 4967977

dilluns, 15 de juliol del 2024

Cova de Lascaux, Sarlat la Canéda I

Primer jaciment a la Dordogne. Realment, és al que li teníem més ganes, va ser, en part, gràcies a ell, pel que ens vam decidir per a aquest districte francès. Parlem de les conegudes i reconegudes arreu coves de Lascaux. Un temple prehistòric, on podrem veure la pintura dels homes prehistòrics, del Paleolític.

Cal dir, que no van ser les primeres pintures paleolítiques descobertes, aquestes foren les d'Altamira, a Santillana del Mar, Cantàbria, dir però, que els francesos, entre altres, van córrer a descatalogar-les afirmant que, per la seva complexitat, havien de ser modernes (ara sabem que aquestes daten del 35600 al 13000 a.n.e.). Anys més tard, descobriren les de Lascaux i, llavors sí, les catalogaren com a pintures prehistòriques.

Visitarem la reproducció IV, ja que les coves originals resten tancades al públic des de 1963, degut al deteriorament que van patir en pocs anys a causa del CO2 emès per la quantitat de persones que la visitaven a diari: hem trobat que feien la visita unes 1200 persones cada dia. Aquesta reproducció de la cova original és la més moderna, ja que si busquem un xic trobarem fàcilment Lascaux II, que és la reproducció inaugurada al 1983, la desconeguda Lascaux III, que és una reproducció ambulant, en funcionament des del 2012 i finalment Lascaux IV, que va ser inaugurada creiem que el 15 de desembre del 2016, tot i que faltaven algunes parts que van estar llestes i visitables la primavera de l'any següent.

Aquesta reproducció és exactament igual que la descoberta el 12 de setembre de 1940 per quatre adolescents i el gos d'un d'ells, de fet gràcies a aquest gos anomenat Robot, i el seu amo Marcel Ravidat, es va trobar la cova, però no van poder entrar. Ho feren dies més tard el Marcel amb l'ajuda de tres amics, desbrossant l'entrada i accedint a la primera sala, on van veure les primeres pintures.

Les coves de Lascaux (Francès), o Las Caus (Occità), és una cova que, pel que sembla, no va ser habitada. Creuen que era un espai més ritual que altra cosa, un gran espai utilitzat pels Neandertals entre el 18000 i el 15000 a.n.e.

Com podem observar, són pintures d'estil naturalista parietal. N'hi ha que són clarament en perfil, però també n'hi ha en les que els artistes buscaven la tercera dimensió utilitzant ombrejats, punts de vista, deformacions de la roca, etc. En aquesta cova, es documenten més de 1900 motius, dels que part d'ells són gravats, pintures animalistes en perfil, tridimensional, traços sense gaire definició, punts negres, alguna mà humana, etc.

Els gravats eren fets amb sílex, mentre que per a les pintures es feien servir òxids, carbons i colors que aporta la mateixa natura, i que barrejant-los amb resines o greixos, obtenien diferents tonalitats. També hi ha pintures per bufera, bufaven la pintura i pintaven com si fos un aerosol d'ara (no explicarem la manera de fer-ho, però és molt enginyós), encara que la majoria són fets directament amb el dit, o els dits, o utilitzant pinzells rudimentaris a raó de fibres vegetals o animal, sobretot per a donar volum a l'obra, pals carbonitzats, etc.

Com podem veure a la fotografia superior, tota la cova estava plena de representacions, inclús el sostre, al qual hi podien accedir construint bastides que eren lligades amb cordes vegetals i encaixades a petits forats que feien a murs interns de la cova o bé a la mateixa paret. Però per si encara no en tenim prou, pensem on es troben les pintures, clarament necessitaven llum per a poder fer la obra, el més fàcil es pensar que feien un foc i llestos, però si ho rumiem bé, s'acabarien ofegant amb el fum. Doncs bé, els artistes Neandertals il·luminaven l'espai per a fer la pintura mitjançant una pedra amb cassoleta, o alguna resta animal petxines grosses o quelcom així, plenes de greix animal, a mode de cera d'una espelma actual, i amb líquens secs o branques de ginebró a mode de metxa, amb aquest estri es feia prou llum amb l'avantatge de que no produeix fum.

Com ja podem pensar, les representacions fetes a la cova santuari són per a venerar la caça. Hi ha moltes femelles prenyades, per a demanar gran quantitat d'animals i també animals morts per a demanar una gran cacera.

Deixem la reproducció de la cova i ens endinsem "al taller", una zona on s'explica com ho feien, i, per tant, hi ha diversos esbossos i evolucions de la pintura acabada.

Es tracta d'una zona on es reprodueixen de nou algunes de les pintures. A més, han col·locat uns miralls per a poder veure millor alguns detalls de les pintures i tot s'acompanya amb l'explicació de l'audio-guia que hem anat utilitzant durant tot el recorregut.

Per últim, comentar que també hi ha un cinema on es reprodueix un vídeo explicant la troballa de les coves i les discusions sobre la datació de les pintures.

Tot i que aquesta entrada sigui relativament curta, és una visita totalment recomanable. Durant una mica més d'una hora, es visita la fascinant reproducció de la cova, el taller, les àrees complementàries i el mirador des d'on t'expliquen la geologia de la zona i la ubicació de la cova real. Nosaltres vam completar la jornada visitant el Parc du Thot, un petit parc d'animals a 8 quilòmetres de la cova on es poden veure alguns dels animals representats a les pintures de Lascaux. És una visita per a fer amb nens i es pot comprar una entrada combinada Lascaux-Thot... si només hi van adults, es pot obviar.

A la fitxa del blog d'aquest jaciment hem inserit unes quantes fotografies més.


Coordenades UTM(ETRS89):

Lascaux IV (reproducció de la cova de Lascaux)31T 355875 4991065

diumenge, 14 de juliol del 2024

Dòlmens al districte de Brive la Gaillarde I

La segona publicació de les vacances del 2024, que, tot i estar allotjats a Dordogne, la vam fer a terres de Corrèze, i en la que visitarem 5 jaciments prehistòrics, tots ells al terme municipal de Saint Cernin de Larche, al districte de Brive la Gaillarde.

Des d'on érem allotjats, prop del petit nucli de Bouch, ens dirigim al nord-est per una carretera secundària, que seguim 17 quilòmetres, fins al poble de Lintignac, on agafarem la D63 a la dreta. Poc després dels 7 quilòmetres, entrant al nucli de Chavanhac deixem la D63 i emprenem la D60 tot girant a l'esquerra. 1 quilòmetre més tard, girem a la dreta per la Route du Lac, que seguirem 2.6 quilòmetres, tot i que al poc canvia de departament, pel que també canvia el nom de la carretera, però bé, que als 2.6 quilòmetres de deixar la D60 i entrant a un petit nucli, emprenem ara la D181 a la nostra dreta. En aquest punt, ja veurem dos rètols indicatius, el primer que posa La Chassagne i al segon posa dòlmens. 1 quilòmetre més tard, veurem una zona habilitada per aparcar a mà dreta de la carretera, i aquí és on deixarem el cotxe.

A peu, creuem la carretera i enfilem per un camí molt marcat. A aquell tram de muntanya, n'hi ha dos de camins, un fet per a 4x4, amb les roderes marcades, i el que emprenem nosaltres, un xic més a l'esquerra, que et porta als sepulcres d'avui seguint-lo.

El primer és el dolmen de La Palein, que es troba a uns 210 metres de l'inici del camí, a escassos 10 metres a l'esquerra d'aquest.

Del bonic sepulcre de La Palein, hem trobat documentat que consta d'un túmul (molt clar) ovalat de 28 metres de llargada, 15.50 metres d'amplada i 1.4 metres d'alçada (a l'estudi del professor Lalande diu que és més gran), de fet, des del camí quasi el trepitges, tot i que la cambra es troba al seu extrem més oriental.

El sepulcre d'estil dolmen simple fa 2.90 metres de llargada, 1.10 metres d'amplada i 1.50 metres d'alçada. A l'estudi, que ja té uns anys, diu que a l'entrada de la tomba hi ha una llosa que podria ser la de tancament, que nosaltres no vam veure. D'altra banda, la coberta mesura 2.85 metres de llargada, 2.43 metres d'amplada i 40 centímetres de gruix.

Per últim, direm que va ser excavat pel senyor Rateau i el professor Lalande de Brive, entre el 1864 i el 1865, i encara que sabem que a aquests temps les excavacions arqueològiques no eren gaire minucioses, ell documenta diverses restes òssies d'un individu, carbons vegetals, fragments ceràmics, un petit tros de ferro i 3 polseres de bronze de secció rectangular. Aquestes últimes troballes resten conservades al Museu Ernest Rupin, a Brive. Cal dir que, segons hem llegit, aquestes són pertanyents a la primera Edat del Ferro francesa, pel que es tractaria d'una reutilització del sepulcre, ja que el dolmen resta datat vers el Neolític, entre el 3100 i el 2500 a.n.e.

Al mateix estudi d'on hem tret la informació, s'esmenta l'existència d'una obra tumular a uns 40 metres al nord-est, que creiem que la vam veure, però no ens hi vam poder apropar perquè hi ha un filat, que el podíem haver saltat, però amb la imatge que vam veure ja no ens va fer falta.

Del túmul de La Palein, no hem trobat cap estudi associat, però al cartell posa que té un diàmetre de 9 metres, que va ser excavat vers el 1870 i que contenia les restes d'un esquelet humà al que se li havia arrencat el cap, s'havia cremat, i s'havien col·locat les cendres en una petita placa ceràmica, amb una altra placa a sobre que feia de tapa. També segons el rètol, cada avantbraç duia tres polseres de bronze, col·locades equidistants entre el colze i el canell. Aquestes resten dipositades al Museu de Labenche.

Com ja pensàvem nosaltres, per la morfologia del túmul, aquest enterrament resta datat vers la primera Edat del Ferro francesa, vers el 750-450 a.n.e.

Seguim per la pista, en la mateixa direcció, fins que peta a una altra pista. En aquest punt, prenem un corriol que segueix en la mateixa direcció que veníem creuant l'arbrat del turó i que ens apropa a la cista de Buffo Vent o Buffovent en 110 metres, a la part alta del turó.

Hem encerclat el que considerem que és el túmul. A la fotografia, es veu el pedregam, que in-situ és encara més evident. Segons l'estudi al que hem pogut accedir, aquest deuria fer, en el seu moment, 12 metres de diàmetre i 1 metre d'alçada. També podem dir que, segons hem pogut saber, tocant aquesta obra tumular n'hi havia una altra, desapareguda a dia d'avui.

A l'interior del túmul, trobem una malmesa cista de la que es van poder extreure les seves dimensions, que eren d'1.30 metres de llargada, 1 metre d'amplada i 90 centímetres d'alçada.

El senyor Lalande també la va excavar i, segons documenta, a banda d'uns quants fragments ossis, no hi havia res. No hem pogut trobar cap datació de la tomba i per l'estil tampoc ho tenim clar, perquè podria ser, a Catalunya, una cista neolítica amb túmul, però a França, i amb la distància a la que ens trobem, no sabem, la veritat.

Ara agafem un altre corriol, un que surt a la dreta tal com hem arribat. Quan s'acaba el corriol i de nou al camí principal, a escassos metres d'aparèixer de nou a ell seguint l'ascens i allunyant-nos cada cop més del cotxe, veurem una bifurcació, on nosaltres agafarem el camí de la dreta, emprenent direcció sud-est. Seguint aquest camí a 240 metres, trobarem, a la nostra esquerra, l'estructura del bronze de Chassagne, i just després el marcadíssim túmul que sustenta el dolmen de la Chassagne. 

Comencem pel preciós megàlit, que s'assembla molt al de La Palein, pel que no dubtem en dir que és també neolític, d'entre el 3100 i el 2500 a.n.e., tot i que al cartell existent allà posa que és del Neolític final/Calcolític, de vers el 2500-1800 a.n.e., i que va ser reutilitzat vers la primera Edat del Ferro, vers el 750-450. Això últim va quedar clar a les investigacions al túmul del 1980, on es van recuperar restes d'aquestes eres. Cal dir que són datacions franceses, i que res tenen a veure amb les catalanes.

El claríssim túmul feia al seu dia 22 metres de diàmetre i 1.50 metres d'alçada, era construït a raó de terra, pedres i blocs, i contenia aquest dolmen simple que veiem a dia d'avui, i del que no hem trobat les dimensions. Tampoc serveix de gaire, ja que, com es veu, torna a estar soterrat. Només podem dir que la coberta mesura 2.10 per 1.45 metres.

També va ser excavat per Lalande, trobant a 50 centímetres de la superfície una construcció semi el·líptica d'uns dos metres de radi, a raó de pedra en sec, per aïllar el difunt, que es trobava a 1 metre del sòl.

Creiem que a l'excavació va passar quelcom i la terra extreta es va acabar barrejant amb les restes que hi havia a l'interior de la cambra, que eren bàsicament carbons, ossos humans, entre ells 15 dents infantils, que no havien tingut cap contacte amb el foc dels carbons i alguns fragments ceràmics. Tot i això, el professor Lalande, també va trobar fragments d'un gerro, 3 perles de "jayet", 1 de calcària polida, no sabem si al mateix dolmen o a una gran quantitat de túmuls satèl·lit que hi ha a les immediacions, que per cert els hem trobat documentats, però no hem trobat la ubicació de cap.

Però això no és tot, ja que, segons el senyor Couchard, es va descobrir al túmul, no sabem si a aquest o a un dels satèl·lits, una gerra ceràmica de color marró, en molt bon estat i que era igual a les ceràmiques del proper dolmen de Route-Vieille, un dolmen de la cultura de Hallstatt (una cultura del 800-500 a.n.e.).

Just al davant, veiem l'anomenada estructura del bronce de la Chassagne, que, segons el rètol, és un annex que se li va fer a l'Edat del Bronze. Nosaltres ja diem sense haver trobat res d'informació, per ara, que ens recorda a les necròpolis que hi ha a Lleida.

Pel que si fos el mateix, tot i la distància, ens trobem davant d'un túmul pla amb cista, on aniria col·locada una urna amb amb les restes incinerades de l'individu.

Dir que, amb la varietat de datacions que ens hem trobat a l'hora de fer l'estudi, pensem que era una zona molt concorreguda a les eres prehistòrica i protohistòrica, ja sigui perquè fos una zona de pas o perquè hagués un poblat a la zona, que va perdurar i evolucionar amb el pas del temps.

Comencem la tornada tot anant pel camí principal fins al punt del corriol que ens portava a Buffovent, aquí girarem a l'esquerra per baixar per on hem pujat fa una estona, i tornem al cotxe, que estava promès als nens que a la tarda i hauria piscina, i n'hi va haver, tot i que al matí ens ha plogut uns 10 minutets quan érem a La Palein


Coordenades UTM(ETRS89):

La Palein31T 375124 4993382
Túmul de La Palein: 31T 375157 4993403 (aprox)
Coffre de Buffo Vent o Buffovent31T 375434 4993491
Chassagne31T 375647 4993202
Estructura del Bronze de la Chassagne31T 375637 4993204

dissabte, 13 de juliol del 2024

Megàlits al districte de Gourdon I

Aquest any, amb el trencament de menisc que vaig tenir, la mala recuperació que porto, el poc entrenament que portem des de fa uns mesos, etc., decidim anar a un espai més planer a visitar jaciments prehistòrics. La idea del primer dia és aprofitar el camí fins a Dordogne (la Dordonya), France, i ens aturarem a veure jaciments a la zona de Gourdon, encara al departament francès de Lot.

Per arribar a la primera tomba, anem cap a Toulouse però nosaltres, que veníem de Narbonne, per l'A61, no hi entrem, agafem la carretera perifèrica direcció Paris/Bordeaux/Albi previ peatge. Ja sortint de la ciutat, la carretera canvia de nom anomenant-se A62, la que deixarem agafant la sortida 10, direcció Paris/Limoges/Montauban per l'A20. Per aquesta seguim tot rectes fins la sortida 56, cap a Aurillac/Sarlat/Figeac, i, a la illeta que ens trobarem al poc, sortim per la tercera escapatòria cap a Payrac/Gourdon emprenent la D801. La seguim 6.4 quilòmetres fins a trobar un desviament a la dreta, just després d'unes cases, amb un petit cartell que indica Ginouillac. Agafant-lo, en més o menys a 1 quilòmetre, veurem un camí sorrenc a la nostra dreta, just després d'una gran granja, allà deixem el cotxe.

A peu, fem els 50 metres que fa el camí sortint a un prat. Just trepitjar-lo, girem a l'esquerra i ja veurem l'imponent sepulcre des Cloups a uns 35 metres, a la vora d'aquest camp de conreu.

Pel que hem trobat sobre el sepulcre, és de tipus "coudé", recolzat en català. La llosa del davant del que seria la cambra funerària seria possiblement la primera llosa d'un corredor, en la què es recolzaria, a la banda esquerra, el roc d'accés al sepulcre.

Segons l'inventari megalític francès, la cambra funerària mesura 1.60 metres de llargada, 1.50 metres d'amplada i 1.80 metres d'alçada, i resten conservades diverses lloses del corredor que, com hem dit abans, és de tipus recolzat.

Inserim un planimetria de Jean Clottes.

Planimetria extreta d'"Inventaire de mégalithes de la France 5. Lot" de Jean Clottes

També hem pogut saber que aquesta antiga tomba neolítica resta protegida i classificada com a monument històric francès des del 5 de novembre del 1973.

Anem a pel següent, el dolmen des Fosses, al què arribarem anant tot tornant cap a la carretera per on ens hem desviat a Ginouillac, i, al davant del desviament, uns metres a l'esquerra surt un camí sorrenc que seguirem fins a la seva fi, on desemboca a la D23, que seguim vers la nostra esquerra uns 730 metres més. En aquest punt, girem a la nostra dreta, deixant enrere una creu de terme i seguint un munt d'indicacions. Avancem tot recte uns 1250 metres, punt on deixem el cotxe, a l'entrada d'un camí. A peu, seguim el camí 65 metres, lloc on en surt un altre a la nostra esquerra i que seguirem uns 105 metres més. A aquest punt, veurem un corriol costerut, que surt del camí pel que anem, a mà dreta. Només encarar aquest corriol, ja veurem el megàlit.

Aquest sepulcre és d'estil indeterminat, tot i que sembla un dolmen simple, però diuen que la llosa d'accés a la cambra funerària podria haver estat una llosa d'un vestíbul.

La pedra de coberta mesura 80 centímetres de gruix, per 2.90 metres de llargada i 1.80 metres d'amplada. D'altra banda, no hem trobat especificades les dimensions de la cambra, ja que descriuen les lloses una a una, dimensions de les que podem extreure unes mides de la cambra sepulcral d'uns 1.80 metres de llarg, per 1 metre d'ample, per 1.60 metres d'alçada.

El que sí que identifiquen és l'obra tumular, tot i que sense donar dimensions. A més, diuen que hi ha una llosa com a un metre de l'entrada a la cambra funerària, que, per les dimensions que donen, podria ser la llosa aquesta que es veu a primer pla.

Aquesta és la planimetria que aporta Jean Clottes.

Planimetria extreta d'"Inventaire de mégalithes de la France 5. Lot" de Jean Clottes

Tot seguit, anem a visitar un cròmlec, el de Peyrebrune, que es troba a la localitat de Saint Project. No s'ha de caminar, arribes amb el cotxe fins al lloc, però sí que t'has d'endinsar en un bosquet que estar molt brut, de sotabosc i d'escombraries humanes; s'ha d'anar amb cura d'on poses els peus.

Per arribar, tornem a la D23 i la seguim fins que s'acaba a la D801. A aquesta, girem a l'esquerra i, en no arriba a 1 quilòmetre, creuem el petit nucli de Peyrebrune, on s'esmenta un dolmen avui desaparegut. Al poc de creuar-lo, trobem una illeta a la que ens sortirem a la segona escapatòria, tot seguint per la D801, i, a uns 30 metres de l'illa veurem un camí a la dreta on endinsem el cotxe. El camí, en no arriba ni a 10 metres, et deixa a un camp de conreu i un bosc a l'esquerra; dins aquest bosc, es troba el cròmlec.

Sincerament, ens va semblar un xic rar, però bé, està documentat al mateix inventari que els anteriors megàlits com un pseudo-cròmlec, del que es van trencar els monòlits que el formaven a la construcció de la carretera del costat. Igualment, si netegessin la zona, les restes del jaciment es veurien millor.

Tornem al cotxe i tornem a la illeta, sortint ara per la quarta escapatòria agafant la D820 direcció Brive i la seguim 3.4 quilòmetres, lloc on creua una altra vegada amb la carretera D23. La seguim a la dreta direcció Reilhauget, però no arribarem a aquest poble, ja que uns 450 metres més tard, a la vora dreta de la carretera, trobarem un accés desbrossat al camp de conreu que hi ha. Tot seguit, caminem uns 50 metres pel camp en la mateixa direcció per la que veníem per l'asfalt i serem davant del bonic dolmen de Rigou.

El cotxe el podeu deixar a l'entrada d'un camí que surt també a la dreta uns 80 metres abans. De fet, aquest camí et permet accedir al camp de conreu, però recomano anar pel voral de la carretera i el voral del camp.

Aquest sepulcre no conserva cap resta de la seva obra tumular i, com hem dit abans, no especifiquen les dimensions internes de la seva cambra. Però com es pot veure, es tracta clarament d'un dolmen simple bastit al Neolític, que conserva una cambra sepulcral que mesura, interpretant les dimensions documentades de les lloses, 2 metres de longitud màxima, per 1.10 metres a la capçalera i una alçada de 1.30 metres.

Seguim fent camí a Dordogne i ara ens aturarem al terme municipal de Lanzac, per a visitar un altre sepulcre, el de Cieurac o Cartayroux. A ell arribem tot tornant a la D820 i seguint-la 12.7 quilòmetres direcció nord, arribant al poble de Le Roc, on girem a la dreta per la D43 i la seguim 2.6 quilòmetres. Aquí, girem de nou a la dreta seguint indicacions cap a Lanzac i seguim 700 metres més, on trobem un altre carrer asfaltat que segueix l'ascens als turons. Al ben poc, veurem a la part dreta de la carretera un lloc on podem deixar el cotxe, amb  una porta que dona accés a un dipòsit d'aigua. 

A peu, seguim la carretereta per la que hem vingut, que al poc deixa de tenir el poc asfalt que li queda i es torna un camí de muntanya. A partir d'aquí s'ha d'anar per coordenades, només puc dir que hem d'avançar uns 340 metres des de la corba de l'última casa i endinsar-nos al bosc de la dreta uns 55 metres. Com a pista, si no aneu amb GPS, dir que el sepulcre es troba entre el que ens va semblar que eren dos antics camps de conreu, a la vora d'un d'aquests.

Pel que veiem, el sepulcre ha estat violat molt clarament, es poden veure dues lloses al fons de la fotografia que bé podrien ser les lloses laterals que li falten o bé part de la coberta.

No hem trobat informació del sepulcre, ja que ens sembla que ha estat desaparegut durant un cert temps, pel que no es tenien estudis actuals del megàlit. Però pel que hem trobat, sense ser cap informació oficial, les lloses que hi ha sobre el túmul serien de la coberta, i li atorguen una alçada màxima de 1.30 metres. La llosa lateral dreta, que és la que resta sencera, fa 2.80 metres de llargada. Desconeixem l'amplada de la tomba, però, com es veu a la fotografia, és prou gran; de fet, no sabem quin tipus de sepulcre és (tot i que fa pinta de dolmen simple), ara, sigui de l'estil que sigui, la cambra sepulcral és de grans dimensions.

Retornem al cotxe (al nostre cas, en tractor, ja que un pagès molt agradable ens va oferir pujar al seu remolc en veure que els nens miraven el seu vehicle amb molta curiositat) i, per acabar, visitem un dolmen més, aquest d'estil diferent als vistos avui. Es tracta del sepulcre de corredor de Laval, al terme municipal de Souillac.

Per arribar-hi, baixem els 700 metres fins el desviament cap a Lanzac i allà girem a la dreta per la D255 direcció Souillac. En 2.2 quilòmetres, entrem al poble, on al primer carrer, l'avinguda de Sarlat, girem a l'esquerra i seguim 750 metres fins a una illeta, on sortim per la primera escapatòria. Seguim rectes fins a una altra illeta, a la que sortim per la quarta, direcció Présignac, i 1 quilòmetre més tard, just creuar les vies de tren sota un magnífic pont, girem a la dreta i seguim el camí 1.8 preciosos quilòmetres per asfalt, lloc on s'acaba l'asfalt i hi ha una zona habilitada per a aparcar.

A peu, seguim una pista que surt a l'esquerra tal i com hem arribat uns 70 metres, i ja veurem la indicació de que el bonic sepulcre de Laval queda a la dreta, a uns 35 metres de la pista.

Es tracta d'un sepulcre de corredor del Neolític, que resta classificat des del 26 de desembre de l'any 1984. Tot i està classificat, no hem aconseguit trobar res de la seva morfologia, bé, sí, que el corredor és fet a raó de pedra seca (fet prou evident)... si més no, com el van deixar a la restauració del 1987-88, després de que maquinària pesada estigués a punt de destrossar-lo el març de 1971.

Tornem a baixar fins a zones habitades i anem fins als afores de Terrasson, que era on teníem el càmping. Amb moltes hores de cotxe i uns quants megàlits, donem el dia per tancat.


Coordenades UTM(ETRS89):

Des Cloups31T 384116 4953319
Des Fosses: 31T 380643 4951052
Cròmlec de Peyrebrune31T 381110 4954266
Rigou: 31T 381114 4957173
Cieurac o Cartayroux31T 378258 4971500
Laval31T 378003 4974710

diumenge, 30 de juny del 2024

Cista i poblats de l'Edat del Bronze al Priorat

Unim a una entrada la visita a tres jaciments del Bronze vistos en dos dies diferents, però molt propers entre ells. Aquesta vegada, viatgem força lluny de casa, concretament a la comarca del Priorat, on, a més de megàlits, podem fer enoturisme i escalada.

Anem a per feina i comencem anant cap el nucli d'Escaladei. Si anem per l'AP7, sortirem a Tarragona, vorejarem Reus per la T11 i seguirem per la N-420 quan l'anterior autovia s'acabi. Una vegada a Les Borges del Camp, prenem la C-242 en direcció a Alforja i conduïm durant 15.2 quilòmetres, punt on girem a l'esquerra cap a Poboleda per la T-702. Passada aquesta població, arribem a Escaladei, però no hi entrem i seguim endavant uns 1400 metres fins que veiem l'accés al recinte de Terra Dominicata. Tot i que té una tanca, nosaltres la vam trobar oberta i vam accedir-hi amb el cotxe. Vam aparcar a l'aparcament del complex i, a peu, vam anar a trobar el jaciment cercat i hem de dir que vam suar perquè feia calor, però no pas perquè sigui difícil de trobar. Caminem com si anéssim cap a l'hotel, però ens desviem de seguida a la dreta per una pista de sorra. En poc més de 150 metres, trobarem una altra pista que surt a l'esquerra; just a aquell punt, en un tros de paret de pedra seca i elevada vers el terra, trobarem la cista del Mas del Tancat camuflada i preservada dins del mur, ja que la resta de talús és de sorra.

Descoberta fortuïtament el maig del 1983 en obrir el camí per a facilitar l'explotació agrícola de la zona, la troballa fou comunicada pel Miquel Salvador i Jassans als Serveis Territorials de Tarragona del Departament de Cultura de la Generalitat. De manera immediata, la Rosó Vilardell i en Xavier Dupré van estudiar la tomba, comprovant que només una petita part havia estat malmesa per la màquina que obria la pista i que ja havia estat remoguda quan ells van arribar. Tot i això, van poder documentar el sepulcre i recollir restes òssies de l'interior de la tomba, corresponents a un sol individu femení d'uns 40 anys. També van recuperar dos fragments ceràmics d'una gran gerra ovalada de pasta marró-vermella amb cordó de digitacions i una rascadora de sílex de l'exterior.

La cista mesura 1.65 metres de longitud per 0.50 d'amplada màxima per 0.45 metres d'alçada i conserva totes les lloses cobertores. Adjuntem un dibuix de planta i secció de la cista extret de la memòria "El Sepulcre del Mas del Tancat (La Morera del Montsant, Priorat). Estudi antropològic de les restes humanes / Elisenda Vives Balmaña" de Dupré i Vilardell.

Planta i secció de la cista extretes de l'estudi de Xavier Dupré i Rosó Vilardell 

Pel que fa a la seva datació, per la ceràmica trobada, ens trobem davant d'una cista del Bronze antic-mig segons l'estudi, mentre que l'inventari arqueològic de la Generalitat diu que és Bronze final (vers el 1200 a.n.e.). Quan va ser estudiada, però, la presència d'un sol individu va generar molta controvèrsia, ja que no es coneixien sepulcres d'aquest estil d'aquesta època tan tardana. Desconeixem si ja se n'han trobat més o, com diu l'estudi, es tracta d'un fet aïllat de sepultura seguint un model arcaic.

Visitada la cista, agafem de nou el cotxe i seguim avançant per la T-702. Entre la Vilella Alta i la Baixa, girem a l'esquerra cap a Gratallops per la T-710 i, en sortir d'aquesta població, girem per la T-712 cap a El Lloar, on la carretera passa a ser la T-732. 1300 metres més endavant, prenem una pista asfaltada que surt a l'esquerra i la seguim durant 3300 metres. A aquest punt, cal travessar el riu Siurana: nosaltres vam anar-hi el 2023 i el riu estava sec, però no podem assegurar que sempre sigui així. Una vegada travessat el riu sec, seguim 1700 metres més i, a una corba tancada, trobem un espai on deixar el cotxe amb un pal indicador de camins. Aparquem i seguim a peu pel camí que surt a l'esquerra. Travessant vinyes i boscos i seguint les indicacions del Puig Roig, arribarem al poblat del Puig Roig del Roget després de recórrer poc menys de 2 quilòmetres.

Aquest poblat bastit entre el final del Bronze i l'inici del Ferro (segles IX - VII a.n.e.) es considera un dels més antics de Catalunya que es pot visitar gairebé complet. Ocupa una extensió d'uns 1200 metres quadrats i, com es pot veure a la imatge, té una estructura molt senzilla: carrer central amb estances estretes i rectangulars a banda i banda. A més, hi ha un mur d'1 metre d'amplada amb més estances a l'altra banda i una torra de vigilància que controlaria l'entorn cap el bosc i el riu Siurana.

Es documenten dues èpoques constructives, una que correspondria al segle IX i de la que es conserven poques restes, i una posterior on ja es va consolidar el poblat tal com el veiem ara. Inserim el plànol dels panells informatius del jaciment per a poder visualitzar millor el jaciment.

Les estances devien tenir sòcol de pedra vermella local (part que encara es conserva), paret de tovot, sostre de branques amb argila i licorella, i terra de sorra batuda. A la majoria d'elles, s'han trobat restes d'estris d'ús habitual a una casa de l'època, com són gerres, grans recipients, olles i vasos de ceràmica, a més de fragments ceràmics a torn de procedència fenícia. També s'hi han trobat pesos de teler, armes, eines de tall i indústria lítica en sílex i pedra polida.

Aquesta zona del Priorat, coneguda com a Baix Priorat, ha estat explotada per a l'extracció de coure i plom des de molt antic fins els anys 1970s. Podem assegurar que els habitants del Puig Roig del Roget ja eren miners i treballaven el plom, ja que s'hi han trobat motlles de foneria i llàgrimes de plom fos, a més de galena o sulfur de plom, el mineral més abundant que permet extreure plom.

Pel que fa a la torre, que és de les poques restes que es conserven de l'etapa inicial del poblat, es troba molt arranada, però se n'ha restaurat un tros.

El poblat va ser abandonat cap el segle VII per un incendi i no es documenta cap reutilització.

El Puig Roig el Roget fou documentat per primera vegada pel doctor Salvador Vilaseca el 1954 i, des del 1977, ha estat excavat i estudiat gairebé sense descans fins el 2014, quan es va acabar de condicionar per a la visita amb nous panells informatius i consolidant alguns murs que s'havien anat deteriorant.

Retornem al cotxe i desfem el camí fins a tornar a passar el riu. A continuació, girem a l'esquerra cap a El Molar i seguim la pista fins que aquesta mor a la T-732 en uns 4 quilòmetres. Prenem aquesta carretera a l'esquerra i, tot seguit, en poc més de 50 metres, girem a la dreta seguint les indicacions del Conjunt arqueològic del Calvari (s. IX - VI aC). En 550 metres, el camí ens durà a unes taules de pícnic i un lloc on deixar el cotxe, just a tocar el jaciment del Calvari.

Avui en dia, es conserva només part del poblat entre força vegetació i realment és una pena, ja que és un dels pocs casos identificats de conjunt poblat + necròpoli tipus camp d'urnes. La necròpoli, situada al sud-oest del cim i que constava de 172 urnes, va ser excavada totalment per Salvador Vilaseca el 1930. Les restes trobades van permetre datar-la entre els segle IX i VI a.n.e. i es troben al Museu Salvador Vilaseca de Reus. Segons el plafó informatiu de l'entrada del jaciment, en estar les urnes directament enterrades a terra, una vegada feta l'excavació i havent extret els materials arqueològics, ja no queda res a conservar i d'aquí la seva desaparició. Al Museu d'Arqueologia de Catalunya, seu de Barcelona, es conserven restes òssies incinerades d'aquesta necròpoli que daten del segle VII a.n.e.

El poblat es troba parcialment destruït pels dipòsit d'aigua construïts a la zona i també per la presència d'arbres, les arrels dels quals han malmès algunes estructures. També va ser estudiat el 1930 per Salvador Vilaseca. Posteriorment, la Universitat de Lleida va realitzar campanyes d'excavació des del 2001 fins el 2011 dirigides per la Núria Rafel i el Xavier Armada dins el projecte “El jaciment protohistòric del Calvari del Molar i l’àrea minerometal·lúrgica Molar-Bellmunt-Falset (2001-2010)", que es van concloure amb la museïtzació del conjunt. Finalment, el 2018 es van remprendre les excavacions per part de la Universitat de Barcelona.

Al plànol següent, extret d'un estudi de la Núria Rafel, es veuen les diferents zones excavades: muralla i barri extramurs a la dreta, muralles i algunes habitacions al centre, i més muralles i restes de cases a l'esquerra.

Planta de les parts excavades extreta de l'article "La cuenca minera del Baix Priorat (Tarragona): Explotación y distribución en época colonial. Recursos locales versus recursos alóctonos" de Núria Rafel Fontanals

La muralla està formada per tres murs paral·lels, existint espai entre ells, fet que creava un passadís de circulació al voltant del poblat. Tanca un espai d'uns 1400 metres quadrats.

Els habitatges són petits i allargats, i hi ha evidències de que podrien haver tingut un segon pis. La zona marcada amb un 1 al plànol anterior es va trobar en molt bon estat de conservació i té una banqueta-lleixa al seu contorn, on es van trobar petits recipients ben conservats, un dipòsit raconer i un molí de de granit per a moldre gra al centre de l'habitació. Es tracta d'una de les estances més antigues del poblat, de cap el segle VIII a.n.e.

A la dreta dels números 4 i 5 de la planta anterior, hi ha tres habitacions que es comuniquen entre elles i que formen un espai d'uns 80 metres quadrats, amb terra decorat amb margues i argila. Es creu que podrien ser les dependències del cabdill del grup o d'algú important dins la comunitat.

Els habitants del Calvari, igual que els veïns del Puig Roig del Roget, eren miners i metal·lúrgics, a més de ramaders i agricultors. Per les restes trobades, se sap que comerciaven amb els fenicis, com a mínim, des del segle VII a.n.e., mitjançant l'intercanvi de plom per coure, bronze i vi, i, fins i tot, imitaven la seva ceràmica. Respecte a les restes relacionades amb la metal·lúrgia, les excavacions han tret a la llum restes de fosa de bronze, escòries de plom, galena i un molí per a moldre-la, una tovera de forn i diverses sagetes de bronze. 

Pel que fa a l'ocupació del poblat, tot i que es té constància de que per aquí ja es movia gent des de finals del segle IX a.n.e., les primeres construccions del poblat del Calvari són del segle VIII a.n.e. El seu abandonament és cap el 575 a.n.e., quan el comerç fenici va entrar en crisi i van acabar les relacions comercials amb aquesta civilització. A diferència del Puig Roig del Roget, els habitants del Calvari es van endur les seves pertinences i per això s'han produït poques troballes ceràmiques. Com a curiositat, a una de les cases extramurs, algú va deixar oblidat un petit tresoret format per sis braçalets de bronze, un botó també de bronze i un penjoll de marbre.

Nosaltres donem el dia per tancat aquí. Aquesta ruta és força completa, però si tenim ganes de més, podem acabar la jornada visitant la cova hospital de Santa Llúcia, ubicada a la Bisbal, que fou utilitzada des de molt antic com a hàbitat i, molt més recentment, com a hospital de campanya a la Guerra Civil, o bé encetar-la per la Cartoixa d'Escaladei.


Coordenades UTM(ETRS89):

Cista del Mas del Tancat: 31T 315595 4568487
Poblat del Bronze del Puig Roig del Roget: 31T 309999 4558269
Poblat del Bronze del Calvari31T 307249 4559973

dissabte, 22 de juny del 2024

Poblat Iber, i poblat i necròpoli del Ferro a L'Urgell

Com segur que heu sentit algun cop, no tenim temps material per a poder actualitzar el blog amb tots els jaciments visitats, i avui farem una publicació d'uns jaciments que vam veure fa tres anys: es tracta de dos "poblats" prehistòrics a l'Urgell, Lleida, als termes de Tornabous i Castellserà respectivament. Hem posat poblat entre cometes perquè el primer que veiem no és un poblat, poblat. Es tracta de la ciutat ibera d'Atanagrum, també coneguda com la del Molí de l'Espígol.

Per arribar-hi, hem d'anar direcció Tàrrega o Anglesola. S'arriba a Tornabous seguint la C-53 que voreja aquest últim nucli tot anant direcció nord-oest seguint una recta de 4.3 quilòmetres. Un cop al poble, sortim d'ell per la banda més al nord-est, emprenent la LV-3231, i, als 60 metres de sortir del nucli, girem vers la nostra dreta per una carretera asfaltada que duu al poblat seguint-la tot recte 1.6 quilòmetres. Comentar que és un dels jaciments més importants d'aquesta era que hi ha i, després de diversos canvis en la seva gestió, ha acabat en mans de la Generalitat, pel que cal apuntar-se i pagar la visita el dia concertat... i no en fan gaires, o sigui que quan t'hi toca anar acostuma a estar ben atapeït de gent.

Just entrar al jaciment, a mà dreta i encara dins el cotxe, comencem a veure murs, que el primer que ens fan pensar és que possiblement la carretera s'ha menjat part del poblat i que, al camp adjacent, també podria haver-hi restes. Però bé, ja veurem.

Dir que totes les fotografies d'aquesta petita però imponent i important ciutat, com les del poblat del Tossal del Moro que visitarem després, són d'en Manuel Lara. Vam fer visita tots sis, però nosaltres hem perdut les fotografies. Sort del bo d'en Manolo.

Aquestes primeres restes són les d'una ciutat de la tribu dels Ilergets, que fou bastida inicialment vers finals del segle VIII inicis del VII a.n.e., a la primera edat del Ferro, i que es va anar modificant i ampliant fins cap a l'any 200 a.n.e., quan es va abandonar a conseqüència de la Segona Guerra Púnica. Però fou un abandó puntual, ja que es documenta una reocupació vers el 100 a.n.e., sent definitivament abandonat uns 50 anys més tard.

Tot seguit, vam anar al centre d'interpretació i ens van explicar la història de la ciutat, el seu urbanisme i el seu sistema defensiu. Segons ens van dir, es tracta d'una petita ciutat que era envoltada per una imponent muralla de 2.10 metres de gruix i 5 metres d'alçada. També disposava de mínim 2 torres de vigilància i diverses fortificacions defensives, a banda també, hem de valorar l'existència d'un fossat, òbviament també de caràcter defensiu.

Aquesta és la idealització de la ciutat ibera pel Museu de Història de Catalunya.

Extret del web del Museu d'història de Catalunya

Comencem la visita tot anant del centre d'interpretació vers la nostra dreta mirant la porta d'accés al jaciment, i veiem una bateria d'estances de la capital ilergeta.

Pel que fa al seu urbanisme, en podem dir que el nucli era organitzat a raó de carrers enllosats, que conduïen a places, cases de diferents dimensions i tipologia, estructures per al control d'aigua, un camp de sitges, i també es documenta una barriada de producció (un polígon industrial), i recordo haver vist un sistema de desaiguat. 

Passant les primeres estances, com hem dit totes arrenglerades, ens trobem de cop anant per un dels amplis carrers del poble (diria que és el que té els carrers més amples que he vist), que no és que abans no hi anéssim, però és que ara és claríssim, amb cases perfectament identificables a costat i costat, i terra clarament enllosat.

Però, el que personalment em va "flipar" més, tot i que el que havia vist fins ara ja era espectacular, va ser a la cantonada d'aquest carrer, amb un altre encara més ample, si gires cap a la dreta per aquest nou carrer, pots veure el desaiguat protohistòric i el fossar, i cap a l'esquerra el carrer que conserva de manera espectacular l'enllosat i algunes cases que podrien ser aristocràtiques, ja que tenen graons a l'entrada, donant-li un toc més senyorial, a més de que són quadrades, a diferència de les típiques rectangulars en bateria, i força més grans que aquestes.

I algunes escales que sembla que donessin accés a un carrer d'un nivell superior, aquest un xic més estret. Com podem veure l'urbanisme d'aquesta petita ciutat era molt i molt complex en comparativa als hàbitats d'aquesta era, clar que al seu inici no era així, ja que, com hem dit, va perdurar fins a inicis del segle II, sent inaugurat vers l'edat del Ferro.

Seguint carrer amunt, trobem una espècie de plaça amb diverses estances adossades a ella, i bé, el millor és donar una volta tranquil·la pel jaciment, ja que el poblat arriba just fins la carretera, i la veritat és impressionant i totalment recomanable una visita.

D'aquí, anem a visitar la necròpoli de l'Edat del Ferro/Iber d'Almenara, tot i que nosaltres hi vam anar dos anys abans per primer cop, però ens va bé per a fer la ruta d'avui, ja que se situa al terme municipal d'Agramunt com el segon poblat. Per a arribar-hi, tornem al poble de Tornabous, però no hi entrem, allà on hem girat a la sortida del poble per anar a Atanagrum o el Molí de l'Espígol, seguim la LV3231, donant l'esquena al nucli, i seguim rectes durant 4.5 quilòmetres, creuant al poc el petit nucli de La Guàrdia. A aquesta distància, travessem el canal d'Urgell i, just travessar-lo, emprenem a la nostra esquerra per una pista que curiosament té el nom de carretera d'Almenara Alta i que va seguint la canalització. Uns 750 metres endavant, aturem el cotxe a un espai que hi ha a la dreta, i enfilem uns metres per la muntanya amb poc desnivell que hi ha, i ja començarem a veure els típics cercles d'obres tumulars planes, aquests totalment restaurats.

La primera intervenció científica duta a terme a la necròpoli és documentada l'any 1973 (tot i que havia estat produïda el 1968) per en Joan Maluquer de Motes, que documenta vuit túmuls sense gaires restes arqueològiques (només dos perfils reconstruïts). Amb tan poca cosa, la necròpoli d'incineració tumular va caure en l'oblit, tot i que nosaltres som del parer que, amb el tipus de necròpoli de la que estem parlant i l'orografia del terreny, diguem-ne que dona per molt. Inserim una planimetria d'una de les obres tumulars.

Planimetria extreta de l'estudi de Josep M. Puche i Fontanilles, i Elisabet Sorribes i Freixes

S'ha de dir que, caminant per la zona, en podem veure més túmuls que encara no han estat ni excavats ni restaurats. Però són clarament més obres del mateix estil. Com hem dit abans, aquest estil de tombes és típic de l'Edat del Bronze final - Edat de Ferro/Iber, i, de fet, aquestes són d'era ibera, vers el segle VIII a.n.e. segons les troballes obtingudes del seu interior. 

Com es veu a la primera fotografia els túmuls han estat reconstruïts, va ser a partir del 31 d'Agost del 2015 i sota demanda de l'ajuntament d'Agramunt, que va voler tornar a treure a la llum aquelles obres tumulars que havia excavat en Maluquer, i condicionar el jaciment per a explotar-lo turísticament parlant.

Cercant ara informació, hem trobat documentada una nova excavació al 2023/24 (en algun lloc hem llegit que és la novena intervenció, és a dir, porten excavant cada any des del 2015), en la que es documenta de nou el jaciment, aportant noves conclusions d'ell, començant per les troballes de més obres tumulars, que, sumades a les anteriors, ronden la cinquantena de túmuls, dels que uns 40 han estat excavats i estudiats. I amb aquestes noves obres trobades i el seu estudi, l'antiguitat del jaciment es recol·loca vers el segle IX a.n.e., a l'Edat del Ferro.

Com no teníem constància d'això, demà mateix anem fer-li una visita, i la primera fotografia que inserim és molt i molt semblant a l'anterior, però amb diverses obres tumulars noves, estudiades i restaurades.

I mirant cap a l'altre costat, tot un seguit més, algunes d'elles a mitges d'excavar i vàries més que ni tan sols s'hi ha començat a fer res.

No sabem fins on volen excavar, però diríem que per la tipologia del jaciment (necròpolis d'incineració tumular plana) i el terreny on es troba, l'extensió d'aquesta pot ser bastant gran.

Anem a pel següent jaciment del dia, el poblat iber del Tossal del Moro. Per a arribar-hi, seguim la "carretera" per la que hem arribat a la necròpoli en la mateixa direcció. 900 metres més tard, ens trobarem amb un pontet que creua el canal, una pista que surt a la nostra dreta, i el camí pel que anem que segueix recte, tots tres porten al protohistòric poblat, però nosaltres, havent mirat abans l'estat dels camins (Google), creuem el pont i tornem a girar a la dreta. Seguim el canal uns 1.5 quilòmetres arribant a un altre pont sobre la canalització d'aigua, el tornem a creuar, i seguim la pista que ens sortirà a mà esquerra. A uns 100 metres, emprenem una nova pista per la que seguim 450 metres més. Aquí trobarem un desviament vers l'esquerra que, en uns 70 metres, ens deixa a una espècie de pàrquing, on deixem el vehicle. A peu, seguim el caminoi que surt a la nostra dreta tal i com hem arribat amb el cotxe; aquí, a la part alta del turó, trobarem les restes del poblat del Tossal del Moro, ja al terme municipal de Castellserà.

Aquest poblat va començar a excavar-se vers l'any 2006, i aquestes excavacions van confirmar que es tracta d'un poblat iber de vers els segles V-II a.n.e., que va ser reutilitzat a l'era visigoda, cap a meitat del segle VII inicis del VIII.

El primer que ens trobem després de la pujada final és un mur defensiu, que segons hem pogut saber, una part d'ell no és l'original ibèric, ja que va ser modificat a la reutilització del poblat.

Aquest mur consta d'un pas estret amb un pedrís per a donar accés al poblat... accés molt simple per a ser iber, deu ser fruit també de la reocupació visigoda.

La part interior resta molt bruta i deixada. Tot i això, es poden veure diversos murs repenjats al que seria la muralla, que creiem que deurien de ser les bases d'estances d'abans de la nostra era, tot i que els murs tenen pinta de reconstruïts.

Pel que hem pogut saber de la seva última ocupació, en destaca una gran casa amb 6 estances connectades per un passadís, 3 magatzems i una gran sala.

I també vam veure algunes coses que no vam saber identificar i que ara, havent vist que va ser reocupat, ja entenem. Amb això no diem que no siguin iberes, però que bé, no sabem que són.

A parer personal, creiem que si la necròpoli de l'Almenara ha estat datada com a preibera, o sigui de l'Edat del Ferro, aquest poblat podria ser també d'aquesta era. També es documenta un altre poblat, el del Tossal de Santa Llúcia, es diu que avui en dia desaparegut, que és datat a l'Edat del Bronze, que estaria a tocar de la necròpoli, i també el del Tossal de l'Àliga on crec que hi van trobar uns fons de cabana.

Extret de l'estudi de Josep M. Puche i Fontanilles Elisabet Sorribes i Freixes

Havent inserit aquesta dibuix-planimetria de la zona, veiem oportú dir que la ciutat d'Atanagrum o del Molí de l'Espígol, es troba just a 5 quilòmetres de Santa Llúcia, igual que el Tossal Redó.

Amb aquest poblat, nosaltres ens donem per satisfets amb la jornada d'avui. Tot i que, com indiquem, es documenten molts jaciments propers, el seu estat de conservació no és bo i no són visitables, així que no us fem recomanacions aquesta vegada.


Coordenades UTM(ETRS89):

Ciutat del Ferro/Iber d'Atanagrum o del Molí de l'Espígol31T 339548 4619297
Necròpoli del Ferro d'Almenara: 31T 337609 4623182
Poblat Iber del Tossal del Moro: 31T 335869 4624408