Dòlmens al districte de Montpellier IV i poblat al de Béziers II

Toca tornada a casa des del departament francès d'Hérault i aprofitem el camí per a visitar alguns jaciments que ens queden un xic apartats dels llocs que tenim controlats a dia d'avui. És per això que ens apropem a la costa, al sud-oest de Montpellier, en concret al terme municipal de Villeveyrac, tot anant per la D2 des de Canet i Plaissan. De fet a uns 5.1 quilòmetres de sortir d'aquest últim poble, trobarem a la nostra dreta un desviament sorrenc, que mena cap a una "Table d'orientation". Just entrar per ell, aturarem el cotxe davant d'un camp de plaques solars.

A peu, seguim pel camí sorrenc vorejant el camp, fins trobar l'anomenada taula d'orientació. A aquesta alçada, entrarem tot rectes al bosc baix que hi ha, donant l'esquena al camp de plaques. Hi ha un corriol que et porta al megàlit de Cantegal o Table des Romains, que es troba a uns 180 metres de la taula, però resta prou desdibuixat, pel que el millor és anar amb coordenades.

És clarament un sepulcre de corredor evolucionat en "P", d'estil llenguadocià o galeria catalana.

Va ser "excavat" per Achille Munier, Charles Clot i el Jaques Audibert. Ara bé, posem l'excavat entre cometes perquè cap d'elles va ser una excavació arqueològica ben feta, van ser més aviat neteges del monument, prospeccions superficials, etc, i no es documenta cap troballa al sepulcre.

Podem dir que, per la seva morfologia, a falta de troballes arqueològiques, el podem col·locar cronològicament vers el Neolític final i el Calcolític inicial vers el 3300-2500 a.n.e.

Pel que fa a les dimensions, tampoc hi ha referència alguna documentada. Per últim, pel que fa a l'obra tumular, es veuen in situ restes molt degradades.

D'aquí, anem a visitar un altre sepulcre, el de La Coste, al terme municipal de Frontignan, al que arribarem seguint la D2 fins topar amb una illeta a la que girarem a l'esquerra, sortint per la tercera i última sortida. Al poc, aquesta carretera ens deixa davant d'una nova illeta a la que de nou tornem a sortir per la tercera i última escapatòria, tot anant de nou per la D2 fins a Gigean. Just a la primera rotonda després del cartell de benvinguda al nucli, virarem a la dreta per la primera escapatòria emprenent la D613 direcció Mèze, Sète i Bèziers i seguirem rectes fins a veure el desviament a Frontignan, entre d'altres, per la D600. Uns 4 quilòmetres més tard, ens sortim de la carretera per la D129 emprenent cap a Balaruc les Bains. En sortir, donem la volta a la illeta, fent-la sencera, com si volguéssim tornar a la carretera per la que hem arribat, però no la tornarem a agafar, la creuarem per sota i seguirem rectes fins a arribar a Frontignan.

Un cop arribats al nucli, ja haurem de tirar de coordenades. El millor per arribar-hi és buscar la Rue Maurice Clavel, que surt del nucli de cases pel seu vessant nord-oest, i seguir-la fins a veure una casa a l'esquerra de la ja pista sorrenca. Aquesta té just davant un camí que la voreja, el seguim, i quan ens trobem al vèrtex superior d'aquesta, just quan el camí gira a l'esquerra, i enfila recte a una nova casa, aturem el cotxe. Ja a peu, anem com si anéssim a aquesta última, i, vorejant-la per l'esquerra, creuem unes vinyes per un corriol desdibuixat, que ens portarà al dolmen de La Coste, a uns 150 metres del cotxe.

Es tracta d'un sepulcre de corredor evolucionat, com una galeria catalana. Aquest consta d'un corredor de 4 metres de llarg per 0.60 metres d'amplada, i una cambra sepulcral formada per 8 lloses (dues per costat), quasi quadrada, de la que no hem pogut trobar les dimensions internes detallades, però, llegint diversos estudis, podem extrapolar que faria uns 2 metres de llargada per 1.60/1.65 metres d'amplada. També conserva una certa obra tumular, que resta molt degradada, d'uns 8-10 metres de diàmetre.

Dir també que hem trobat documentades dues excavacions, de nou, la primera per l'erudit Achille Munier i la segona per part dels també arqueòlegs Charles Clot i Jaques Audibert. A aquestes es documenten troballes neolítiques, tant com d'una reutilització a l'Edat del Ferro. S'ha de dir que el nombre de troballes és força quantiós, pel que resumint podem dir que s'hi va trobar: indústria lítica (puntes, làmines i raspadors), penjolls i denes de calcita, esteatita i calcària, i les restes de diversos individus, inclosos infants.

Per la morfologia i les restes recuperades, podem assegurar que la tomba fou bastida vers el 3300-2500 a.n.e., entre el Neolític final i el Calcolític antic, i va ser reutilitzada a l'Edat del Ferro, vers el segle VII a.n.e.

Un cop visitat el sepulcre, seguim el camí cap a casa, i des d'aquí passarem prou propers a un poblat al que la Cris li tenia unes especials ganes: té una especial retenció per recordar alguns jaciments especials, i val a dir que aquest ho és, i molt. Parlem del mal anomenat poblat celta d'Ensérune.

Aquest espectacular jaciment Ibero-ligur (els celtes no van arribar fins al segle III a.n.e.) es troba al terme municipal de Nissan lez Ensérune, ja, no és que estigui al costat, però bé, com ho vam fer de tornada a casa, l'hora que teníem de cotxe l'havíem de fer igualment. Per arribar, tornarem enrere emprenent l'A9 direcció Catalunya, fins la sortida 36, direcció Castres i Mazamet, entre d'altres, són uns 47.8 quilòmetres. Després de pagar el peatge, a l' illa que hi ha, emprenem la primera sortida, per la D645 direcció Mazamet entre d'altres. Al poc, toparem amb la sortida cap a la D609, indicacions cap a Narbonne i Nissan lez Ensérune. Aquí ja seguirem indicacions cap al nucli i, als 6.7 quilòmetres, ja a tocar del poble, virem a la dreta per una carretera que indica l'oppidum, al que arribarem en uns tres quilòmetres.

L'oppidum d'Ensérune és un dels jaciments protohistòrics més importants del sud de França. Situat sobre un turó d'uns 100 metres d'altura que domina la plana del Llenguadoc, entre Béziers i Narbonne, va estar ocupat gairebé sense interrupció des de mitjans segle VI a.n.e. fins al segle I de la nostra era. La seva posició privilegiada li permetia controlar una important ruta comercial que connectava el món ibèric amb el Mediterrani central i les zones mineres de la Muntanya Negra, riques en coure i plata.

El jaciment ocupa aproximadament unes 30 hectàrees i constitueix un exemple excepcional de contacte entre diverses cultures mediterrànies i continentals. Al llarg de la seva història, hi van conviure influències ibèriques, gregues, cèltiques i romanes, fet que explica la gran diversitat de materials arqueològics recuperats. És per això que es fa força complex explicar breument el jaciment, pel que hem decidit explicar-lo tot seguint la vessant cultural vers el pas del temps.

Tot veient les restes arquitectòniques del segle V a.n.e., arribem al museu, que la veritat és absolutament increïble, sobretot degut a la gran quantitat i varietat de restes arqueològiques que alberga (hi ha plats i bols prehistòrics sencers, apilats com si de vaixelles del S. XXI es tractessin), hi ha de tot, des de ceràmiques a mà, fins a l'estil més refinat, passant per totes les aportacions comercials d'intercanvi amb altres cultures, moltíssimes gerres amb inscripcions iberes, àmfores de diversos estils, ganivets, estris de camp, i diverses troballes més, de totes elles ens va fer gràcia un joc (el parxís de l'època).

I també diverses reconstruccions d'enterraments protohistòrics, que resten en un gran estat de conservació (suposem que deuen haver rebut alguna petita restauració abans de la seva exposició).

Pel que fa al poblat, en sabem que les primeres ocupacions van ser vers el 575-450 a.n.e., corresponen probablement al poble dels Elísics, una comunitat indígena del Llenguadoc molt vinculada al món ibèric. De fet, alguns autors l'anomenen Ibero-ligurs, que destaquen bàsicament per ser una barreja cultural dels Ibers i els antics pobladors de l'Edat del Bronze del lloc. En aquesta fase inicial, l'hàbitat era encara modest i dispers, sense una organització urbana clara. Les construccions ocupaven principalment la part superior del turó i estaven formades per habitatges senzills associats a sitges excavades a la roca destinades a l'emmagatzematge de cereals.

D'aquest període procedeixen ceràmiques locals fetes a mà, però també les primeres importacions mediterrànies, especialment recipients grecs i etruscs, que evidencien l'existència de contactes comercials molt primerencs.

Fins avui, no s'ha identificat cap necròpoli atribuïble amb certesa a aquesta primera fase d'ocupació. Les evidències funeràries conegudes són més tardanes.

A partir de la segona meitat del segle V, entre el 450-300 a.n.e. Ensérune experimenta un creixement espectacular. Les cases es construeixen en pedra, apareixen carrers més regulars i es desenvolupen barris diferenciats, especialment als sectors sud i central del turó. És també el moment en què es multipliquen les sitges d'emmagatzematge, testimoni d'una agricultura cerealista molt desenvolupada.

Els materials arqueològics recuperats mostren una forta influència ibèrica provinent de Catalunya: ceràmiques pintades, objectes de metall, monedes i, sobretot, un conjunt excepcional d'inscripcions ibèriques, considerat únic a França. Aquestes troballes demostren que Ensérune formava part de l'àrea cultural ibèrica malgrat trobar-se al territori de l'actual Llenguadoc.

És precisament durant aquesta etapa quan es crea la gran necròpoli coneguda d'Ensérune. Situada als vessants del turó, ha proporcionat prop de 500 tombes d'incineració datades entre la segona meitat del segle V i finals del segle III a.n.e. Tots els difunts eren cremats i les seves restes dipositades dins urnes o recipients ceràmics acompanyats d'aixovars funeraris, però hem de dir que, per desgràcia, aquesta part del jaciment no és visitable, ja que es troben al camp que es veu a la part exterior del filat que limita la zona visitable. Sabem que parlem d'un espai d'uns 40 metres d'amplada per uns 150 metres de llargada.

Entre el 300 i el 125 a.n.e., el territori passa a estar dominat pels Volques Tectòsages, un poble celta esmentat per les fonts antigues. Malgrat això, la cultura ibèrica no desapareix, ans al contrari, es produeix una fusió cultural molt característica.

Les excavacions han recuperat abundants armes de ferro, espases, llances, escuts, fíbules i ornaments personals que reflecteixen l'aparició d'una aristocràcia guerrera celta. Paral·lelament, continuen arribant productes mediterranis procedents del comerç amb grecs i els pobles de l'actual Itàlia.

La necròpoli segueix utilitzant-se durant aquest període. Les tombes dels guerrers constitueixen una de les troballes més espectaculars del jaciment. Descobertes el 1916, contenien armament de gran qualitat, joies i objectes de prestigi que van donar fama internacional a Ensérune.

Després de la conquesta romana de la Gàl·lia meridional, Ensérune s'integra progressivament dins l'esfera romana. Les cases es transformen, apareixen nous sistemes d'emmagatzematge i es generalitzen les importacions itàliques. Les excavacions han recuperat ceràmiques campanianes, monedes romanes i altres materials característics de la cultura romana.

Durant aquesta etapa, el paper regional de l'oppidum disminueix progressivament davant el desenvolupament de nous centres urbans de la plana i de la Via Domícia. Finalment, durant el segle I de la nostra era, el poblat és abandonat. És en aquesta era on es documenta una vila romana que deuria durar ben poc en utilitat.

Tornem cap al cotxe fent el barri nord, on podem veure clarament restes al més pur estil iber de cases de dues plantes, que van ser erigides vers el segle V a.n.e.

Com abans hem esmentat el que fa realment singular Ensérune és que permet observar, en un mateix lloc, l'evolució d'una comunitat durant més de sis segles. Pocs jaciments del Mediterrani occidental mostren amb tanta claredat la convivència i fusió entre els mons ibèric, celta, grec i romà. Les gairebé 500 tombes de la seva necròpoli, les inscripcions ibèriques, les armes dels guerrers celtes i les importacions mediterrànies converteixen aquest oppidum en una peça clau per entendre la protohistòria del sud de França. Oppidum del que la major part dels especialistes consideren que durant diversos segles la influència ibèrica fou tan intensa que alguns sectors del jaciment podrien interpretar-se gairebé com una ciutat ibèrica situada fora de la Península Ibèrica. Les inscripcions recuperades són la millor prova d'aquesta realitat cultural híbrida.

No podem marxar del jaciment sense fer menció de la plana que hi ha just al costat de la carretera tal i com arribem al poblat, on es pot observar un camp de sitges excavat entre el 1966 i el 1972, i es documenten un total de 72 sitges, del total de més o menys 300 del poblat.

Amb això, donem el dia per acabat, arqueològicament parlant, que val a dir que hem estirat i aprofitat la tornada.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cantegal o Table des Romains: 31T 546238 4819116

La Coste: 31T 559966 4811938

Oppidum d'Ensérune: 31T 509314 4795259

Menhir al districte de Bezières I

Segon dia de vacances de Setmana Santa a l'Hérault francès. Avui teníem previst veure un menhir de camí a diverses necròpolis, però se'ns va anar la idea a norris quan després de veure el monòlit, en apropar-nos a la zona on hi ha les necròpolis (com a mínim en són tres), després d'haver caminat una estona, ens vam trobar els camins que donen accés a aquests jaciments barrats al pas per un bon nombre d'arbres caiguts a causa de la tramuntana de dies abans. Si hagués estat només un arbre, doncs el voreges, o el vas saltant i llestos, però és que era un rere l'altre fins on et donava la vista per tots els camins que vam provar.

Així que vam decidir anar a fer unes altres visites, que hem inclòs a la ruta del primer dia, ja que realment encaixava prou bé per distància i per temps emprat. El menhir, però, el deixarem tot sol i ja acabarem la ruta completa quan tornem a la zona.

Arribem al prehistòric monòlit partint amb el cotxe del nucli de Sant Gervais sur Mare, al que hem arribat per la D922, i en el què, ara just entrar al nucli anant en direcció oest, emprenem una nova carretera que surt a la nostra esquerra, la D922E1 direcció el centre del poble i altres direccions. Uns 650 metres més tard, ja dins el poble, emprenem per la Rue de la Marieanne, que és la D13, i al poc haurem de decidir si esquerra o dreta, nosaltres anem per la esquerra tot seguint per la mateixa carretera. Als 260 metres d'anar per ella, ja sortint del petit poble, ens desviem a la dreta per la D22, que seguirem uns 3.7 quilòmetres fins al Col de Pierre Plantée. Bé, no cal dir res més, ja que a pocs metres d'arribar al cim del coll veurem a la dreta de la carretera el bonic menhir

Es tracta d'un estel·liforme monòlit bastit en micaesquist, del que resten visibles 1.32 metres de llargada, 0.98 metres d'ample i 0.15 metres de gruix. Es poden veure clarament, a les dues cares, tot de creus modernes, en un intent de cristianització del menhir, que fou aixecat originalment vers el 3000 a.n.e., a finals de l'era neolítica.

Ara, com hem dit abans, volíem anar a visitar unes necròpolis que havíem trobat inventariades, prop del encara més petit nucli de Madale, que es troba a un quants quilòmetres al sud-oest. Però, com també hem dit, després d'endinsar-nos als boscos vam haver de fer mitja volta... ja l'acabarem.

Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir de Pierre Plantée: 31T 503174 4830883

Dòlmens i menhirs al districte de Lodève VIII

Avui anem primer al terme municipal d'Octon, a Lodève, a l'Hérault francès. Anirem a visitar la coneguda necròpoli de Toucou, on vam veure 8 dòlmens, 1 probable túmul prehistòric, i dos menhirs. Tot i això, ens vam deixar un parell de menhirs més, i hem trobat documentats fins a 11 sepulcres a la necròpoli, part dels quals no vam saber trobar. En acabar la visita de la necròpoli, canviarem de poble tot anant al proper terme municipal de Le Puech, per visitar un nou megàlit, totalment espectacular, i després cap a Lavalette, on en veurem dos més, un d'ells en perfecte estat de conservació.

Bé, ens arribem al nucli d'Octon i deixem el cotxe a un aparcament que hi ha a poc d'arribar al centre històric del poble. A peu, anem caminant direcció nord, fins a sortir del poble en direcció nord-est per le chemin de Toucou. A la poca estona, veurem un camí cap a l'esquerra que mena cap al castell de Lauziéres, però nosaltres seguim rectes 2.4 quilòmetres, creuant l'antic nucli de Toucou. Aquí, a la part alta de la muntanya, emprendrem un nou caminoi cap a l'esquerra, i el primer dels sepulcres que veurem es troba a 210 metres d'aquest punt, al bell mig del camp de conreu que hi ha a la dreta del camí, a uns 30 metres d'aquest, és fàcil de trobar, sobretot si no està conreat.

Abans de començar a descriure la necròpoli, que per cert també l'hem trobat anomenada com Lacade, hem de dir que els numerarem tal i com els vam veure, ja que cercant informació o simplement la ubicació, ens hem trobat els noms duplicats, a banda de que, com hem dit, la quantitat de sepulcres de la necròpoli varia segons la font. Per això, els posarem tal i com els vam veure, i els que vam poder trobar.

Segons la poca informació a la que hem pogut accedir, aquesta va ser descoberta cap a l'any 1950 pels alumnes de l'escola d'Octon i el seu mestre, i es tracta d'una necròpoli del tot peculiar a la zona, per l'orientació del megàlits i per la seva morfologia. Cal dir que fou bastida a finals del Neolític, vers el 3000-2700 a.n.e., i reutilitzada a l'Edat del Bronze mig i final, entre el 1500 i el 1200 a.n.e.

La peculiaritat estructural, pel que es diu, és deguda al material constructiu, ja que està feta a raó de basalt, a diferència dels sepulcres de corredor veïns, que són de gres. En ser d'aquest material, l'estructura de les tombes varia, ja que aquest material es fragmenta en peces més petites. Tot i això, per les troballes recuperades, els dos estils arquitectònics van conviure en el temps.

A banda, també hem de dir, que a l'estudi que hem trobat, en un principi fa referència a una necròpoli de sepulcres de corredor d'estil Llenguadocià (galeria catalana), però també esmenta que l'accés a les cambres no s'ha pogut estudiar a fons, a manca d'una excavació exhaustiva.

Dit això, comencem pel que vam anomenar Toucou o Lacade I.

Aquest és un sepulcre protegit, segons la Base Mérimée, com a monument històric des del 12 de desembre del 1956. A la petita fitxa de protecció, diu que va ser bastit vers el Neolític local, no documentant-se l'estil arquitectònic, ni cap tipus de mida de la tomba, ni cap excavació. Podem dir que el túmul del sepulcre resta prou ben conservat i amida, més o menys, 11/12 metres de diàmetre, essent de forma ovalada.

A la mateixa alçada, uns 25 metres a l'oest, al límit del bosquet que hi ha, vam trobar una cosa que ens va semblar un pèl estranya, es tracta com d'una obra tumular sense cap llosa a l'interior, però amb un sot al centre de la seva superfície, i, mirant-ho a vista d'ocell, és perfectament rodó. Podrien ser pedres tretes del camp, però per nosaltres hi ha massa "casualitats", com la seva morfologia, que just al costat, al bosquet, no hi ha ni una sola pedra, el solc a la superfície tumular, per què han decidit fer el camp conreable just fins aquí? Bé, per nosaltres, és una obra tumular prehistòrica, que, per cert, també té un forat, al bell mig de l'obra que podria ser una reutilització de l'Edat del Bronze, o una cala.

No hem trobat informació de cap tipus, d'aquesta, per nosaltres, obra tumular.

Just al costat, seguint en la mateixa direcció i anant cap el camí, veurem el que anomenem com a dolmen II de Toucou o Lacade, a escassos 10 metres de l'obra tumular anterior.

És clarament un dolmen, bé, les restes d'un dolmen, que, clar, amb el que en queda, no podem dir la nostra pel que fa a la morfologia. In situ, es poden veure la llosa lateral i un tros de l'accés, que resta a l'esquerra de la fotografia, tocant la lateral i mig coberta per la vegetació que podríem haver eliminat abans de fer la fotografia. Dir que resta protegit i declarat com a monument històric des del 12/12/1956.

Seguim cap a l'oest i, a uns 10 metres, gairebé tocant el camí, trobarem el que anomenem com a Toucou o Lacade III.

Sortim al camí i el continuem tot rectes en la mateixa direcció uns 200 metres fins a trobar un caminoi que surt cap a la dreta, i per ell seguim. Als 40 metres, a la dreta del camí, trobarem el destrossat dolmen de Toucou o Lacade IV. Resta molt malmès, però podem veure alguna llosa d'entre els rocs de l'obra tumular.

Actualment el sepulcre està en estat precari, no sabem si a causa de la pista per la que hem arribat, o perquè, però hem vist fotografies anteriors on es veia en molt millor estat de conservació.

Ara visitarem els menhirs, que es troben un al costat de l'altre, són els menhirs de Lacade. Per arribar-hi, el millor és sortir al camp de conreu tot seguint el camí. Just entrar-hi, girem a la dreta i continuem rectes per la vora del bosc uns 40 metres, on ens endinsem al bosc i, obrint-nos pas entre les plantes i arbres, trobarem els dos menhirs de Lacade en 15 metres.

Es tracta d'un menhir central i un altre més petit que li fa de satèl·lit, estil als de la Pedra Gentil o Pedra de la Murtra, a Sant Climent Sescebes, jaciment que tenia més menhirs satèl·lit en el passat, potser aquí era igual. El menhir central mesura 1.22 metres d'alçada per 0.63 d'amplada i 0.33 de gruix, mentre que el satèl·lit té una alçada aproximada d'1 metre. El conjunt fou descobert el 1953 i, a la notícia del seu descobriment, es descriu com un menhir amb satèl·lit col·locats sobre un petit túmul de pedres d'1.60 metres de diàmetre.

Seguim la ruta que portàvem planificada, anant a visitar els sepulcres V i VI de la necròpoli de Toucou o Lacade, pel que tornem al camp i el creuem direcció nord, fins que aquest s'estreny donant accés a un altre camp. Just allà ens endinsem al bosc que queda a la nostra esquerra i, bé, a partir d'aquí no us podem dir res, s'ha d'arribar seguint les coordenades, ja que no hi ha cap camí, has d'anar pel mig del bosc uns 50 metres en direcció nord-est fins a trobar el dolmen V de Toucou.

D'aquest clar sepulcre, en podem dir que conserva dues lloses, la de capçalera, i una lateral que, segons fonts franceses, amida 1.20 metres de llargada, per 0.80 metres d'alçada, tot i que nosaltres potser la fèiem més llarga.

Vist el V, anem a cercar el dolmen de Toucou VI, que trobarem uns 30 metres més enllà en la mateixa direcció.

Es tracta, de nou segons fonts franceses, d'un antic sepulcre del que en resten tres lloses, una d'elles trencada per la meitat, una altra estintolada i la de capçalera. Nosaltres us diem el que vam veure, perquè ja no sabem si es refereixen a aquest dolmen. Vam veure clarament les tres lloses que formarien la cambra sepulcral, que resten més o menys al seu lloc original. Tenint present la capçalera, al costat dret de l'entrada, al que seria la cambra mortuòria, resta una llosa clavada, que es veu a primer pla a la fotografia, que podria ser una d'un hipotètic corredor (nosaltres la veiem massa gran per l'estil Llenguadocià). També podria ser part de la coberta, fent una interpretació de fotos antigues, on ens sembla que és aquesta llosa la que resta estintolada a terra i repenjada sobre la llosa lateral.

Pugem al camp i tornem a l'inici d'ell, allà on hem girat a l'esquerra des del camí que ens ha portat des d'Octon, just després seguint en la mateixa direcció, trobem un camí que mena cap l'esquerra pel mig d'un camp, seguint-lo i, a uns 200 metres en línia recta des del camí, trobarem el sepulcre de Toucou VII.

Una nova cambra sepulcral, d'estil dolmènic indefinit, però bé, no hi ha dubtes que era una tomba prehistòrica. In situ es pot veure el que ens sembla clarament que era la capçalera, i el que resta d'una llosa lateral, amb clares restes de l'obra tumular que en el seu dia sostenia el megàlit.

A uns 80 metres a l'est, veiem el que vam trobar identificat com a dolmen de Toucou VIII. Sincerament, a nosaltres no ens va fer gaire aspecte de sepulcre, però quelcom és, les lloses es troben clavades i clarament col·locades amb intencionalitat, a banda del que podrien ser restes de l'obra tumular.

A nosaltres, aquest ens va sobtar.Com es pot veure, les pedres són el que queda d'un estret i llarg corredor que duia a una hipotètica cambra sepulcral, avui en dia destruïda, tot i que es poden veure clarament restes de l'obra tumular. Amb aquesta interpretació, sí podem dir que aquest és un sepulcre de corredor Llenguadocià.

L’aixovar recuperat a la necròpoli és prou residual i es compon principalment d’indústria lítica en sílex, com puntes de fletxa, i diverses làmines del mateix material, perles de variscita, (provinents sens dubte de Gavà) i alguns fragments ceràmics corresponents a vasos hemisfèrics, associats al Neolític final.

Inserim una imatge extreta de: Noisette Bec Drelon, Maxime Remicourt, Johanna Recchia, Eric Thirault, Jean Vaquer. Le mégalithisme du Languedoc central : le dolmen des Isserts dans le bassin de la Lergue. in G. Bagan, St. Mauné, G. Beugnon (dir.), Recherches archéologiques et historiques récentes en Languedoc central, Actes de la table ronde de Vailhan, Apr 2019, Vailhan, France. pp.37-58. ⟨hal-03887775⟩

Per acabar amb la peculiar necròpoli de Toucou, podem dir que, segons els estudis als que hem pogut accedir, aquesta va ser modificada a l'era protohistòrica, i n'esmenta uns túmuls d'aquesta etapa, que, com la gran majoria dels sepulcres prehistòrics, no s'han excavat.

Ara sí, tornem al camí principal i l'emprenem direcció en la que hem arribat fins a Octon. Però val a dir que quan ja érem a l'alçada de l'antic nucli de Toucou ens en vam adonar que ens havíem deixat un menhir a no gaire distància del dolmen VIII, i que si segueixes el camí principal cap a l'altre costat (est), en veus un altre (els dos dels que havíem fet menció abans).

Emprenem el cotxe i tornem per on hem vingut tot seguint la D148, i uns 6.3 quilòmetres més tard fem un pronunciat gir a l'esquerra seguint per la D148, en direcció Le Puech. Aquesta la seguim 2.2 quilòmetres, arribant ara a un petit nucli de cases. Aquí deixem la D148 i emprenem a l'esquerra per la D148E3, direcció Mas Delon (on es va trobar un fragment d'estàtua-menhir). Seguim creuant Mas Delon fins que, al poc, haurem de decidir si esquerra o dreta per le Chemin de Frigoulet; bé, doncs cap a la dreta. Uns 600 metres més tard, just en entrar al nucli de Le Puech, girem bruscament a l'esquerra emprenent la D157E5 sortint de l'anomenat poble en pocs metres. A 400 metres de fer el gir, ens trobarem a l'esquerra de la carretera una zona per a deixar el cotxe i així ho fem.

A peu, tornem pel voral de la carretera fins a la corba que hem fet a la dreta, com a uns 120 metres de la zona d'aparcament. Del vèrtex d'aquesta corba, surt un corriol que enfila vers la muntanya i que, en una bona estona, quan arribem al cim d'aquesta ens fa passar just pel costat del bonic dolmen de Lodevois, també anomenat Fourille o Cayroux. En no poder seguir el corriol amb el plànol que hi ha a internet, no podem dir quanta distància hi ha, però en línia recta hi ha 1.15 quilòmetres, seguint el corriol deu haver 1.5 - 2 quilòmetres.

Aquí tenim el sepulcre de corredor (estil llenguadocià).

Tomba construïda en basalt local, com els de Toucou, i bé, de fet oficialment no sabem res, ja que no hi ha res documentat, o no ho hem trobat. Sabem que la coberta era estintolada al terra, i que va ser recol·locada pel G.A.L. entre el 1980-1990.

Per l'estil arquitectònic, podem dir que va ser erigit vers el 3000-2700 a.n.e., a finals de l'era neolítica.

Tornem al cotxe i seguim la carretera tal i com anàvem fins a topar amb la D157, a la que girem a l'esquerra direcció Lavalette. 1 .2 quilòmetres més tard, girem de nou a la dreta per la D157E4 cap el mencionat poble, i uns 5 quilòmetres més endavant trobarem a l'esquerra una entrada al prat on es troben els sepulcres de Mas Trinquier. Entrant per aquí camí, tirarem enrere a uns 100 metres per a trobar el sepulcre B. No cal dir que és recomanable l'ús de GPS.

Es tracta d'un nou sepulcre de corredor curt, en forma de "P", que es troba bastit en una obra tumular que també es va utilitzar per a construir el seu germà. De fet, aquesta obra tumular es troba a un pronunciat pendent, fet pel que, a banda de tenir dues tombes, li atorga una certa complexitat constructiva.

De nou, col·locarem temporalment la tomba al Neolític final, vers el 3000-2700 a.n.e.

Tot seguit, anirem a visitar son germà A, que es conserva en pitjor estat, i que es troba a no arriba a set metres direcció sud-oest; com hem dit, comparteixen túmul.

Un megàlit, que només veure'l ja ens va generar dubtes pel que fa a la seva morfologia, un paradolmen? Segons hem pogut esbrinar, els francesos diuen que és un bloc caigut del penya-segat, i que va destruir l'antiga tomba. Personalment, ho dubtem molt, però bé, no serem nosaltres els que els hi portem la contrària. Per nosaltres, és un paradolmen aprofitant el bloc, pel que deuria ser bastit a la creació de l'obra tumular i el seu company.

I amb això, donem el dia per acabat. La veritat, ha estat intens, 11 dòlmens, 2 menhirs, un túmul i bastants quilòmetres, sobretot es va notar a les cames entre la visita a Toucou i la de Lodevois. Però cal dir que dona temps a fer-ho bé, si és que ens decidim a fer-ho un dia d'estiu, quan el dia es fa més llarg.

Coordenades UTM(ETRS89):

Toucou o Lacade I: 31T 524155 4835490

Possible túmul de Toucou o Lacade: 31T 524125 4835507

Toucou o Lacade II : 31T 524106 4835494

Toucou o Lacade III : 31T 524088 4835494

Toucou o Lacade IV: 31T 523969 4835511

Menhirs de Lacade: 31T 524011 4835504

Toucou o Lacade V: 31T 523963 4835651

Toucou o Lacade VI: 31T 523947 4835679

Toucou o Lacade VII: 31T 524403 4835558

Toucou o Lacade VIII: 31T 524478 4835533

Lodevois o Fourille o Cayroux: 31T 524692 4836720

Mas Trinquier B: 31T 521254 4838049

Mas Trinquier A: 31T 521250 4838043

Megàlits als districtes de Lodève VII i Millau II

Ruta per l'Hérault i l'Aveyron francès. El dia d'avui, començarem per un sepulcre prou malmès, el de Caussignac.

Per trobar-lo, sortim de Les Rives per la D151 direcció Aveyron tot anant cap a La Pezade. Per aquesta, seguirem 3.1 quilòmetres des del seu inici, i aturarem el cotxe al voral de la carretera. A peu, ens endinsem als camps de la dreta de la carretera, i per allà cercarem l'antic sepulcre, que es troba a una clariana entre els matolls... el trobarem fàcilment si anem amb un GPS.

El megàlit, del qual no hem trobat gens d'informació, es troba a 800 - 900 metres al sud de la granja Combefère, inserit en un petit monticle. 

Pel que fa a l'estil del sepulcre, amb les poques pistes que ens dona degut a l'estat en el que es troba, nosaltres apuntem a que podria ser un un dolmen amb un petit corredor, fet que seria del tot inusual respecte els seus companys més immediats, tot i que per la zona en podem trobar.

Tornem al cotxe i continuem amb la ruta d'avui, seguint per la carretera tal i com veníem 900 metres més, lloc on toparem amb un petit nucli de cases a la dreta del camí. Allà deixem el cotxe i fotografiem el monòlit de Combefère, ja que es troba just davant del vèrtex de la primera construcció, a l'altre cantó de la carretera d'entrada a la granja.

D'aquest monòlit, hem pogut saber que fou traslladat a principis del segle XX des d'un prat proper, concretament situat a 1 quilòmetre a l'oest de la ubicació actual, on segons es documenta tenia un germà bessó, el menhir de Peyreplantade A... creiem, per la informació trobada, que no té res a veure amb el menhir de Peyreplantade d'Adissan, però tampoc no ho podem assegurar al 100%. De fet, al lloc original on es trobava aquest menhir hi ha un altre, que deu ser aquest bessó.

Fou llavors, quan el megàlit conegut com a Peyreplantade B, i degut al seu trasllat, va passar a dir-se menhir de Combefère, ja que es troba a l'entrada d'aquesta granja.

El prehistòric roc té una alçada de 1.50 i té un gruix de 0.38 metres a la part alta i 0.35 metres a la base del monòlit.

Per arribar als següents dòlmens, deixem l'Hérault i entrem a l'Aveyron. Des de Combefère, seguim la carretera D151 i prenem direcció Millau quan aquesta mor. Poc després, arribem a la D809 i girem a la dreta cap a La Couvertoirade que, sense variar el nostre destí, passa a dir-se D185. 3.4 quilòmetres després, girem a la dreta per la D55 cap a la mateixa població, i ens tornem a desviar en 500 metres, aquest cop a l'esquerra, cap a La Couvertoirade. Deixem el cotxe a l'aparcament del poble medieval i, a peu, torno cap a la carretera per anar als dòlmens de Viste, mentre la Cristina es queda al cotxe donant de berenar als nens.

Per acabar de trobar els megàlits, hem de seguir un camí que surt a uns 25 metres del desviament al poble, en la direcció que portàvem amb el cotxe, a l'altre costat de la pista asfaltada. Els sepulcres es troben a uns 230 metres d'empendre el caminoi en uns boscos de la dreta d'aquest, el primer que veiem és el de Viste B, que es troba a uns 50 metres del camí que hem fet. Recomano anar amb GPS.

Aquest sepulcre ha estat reconvertit, clarament, en una cabana de pastors, com es veu amb l'amuntegament de pedres, creant una paret de pedra seca al costat est del que seria el sepulcre. 

Es destaca d'ell la llosa de coberta, que segons hem pogut saber amida 3.40 metres de llargada, per 2.60 d'amplada i 0.31 metres de gruix. Aquesta va lliscar temps ençà, cap al lateral oest del megàlit, i fou llavors quan, construint un mur de pedra seca, fou aprofitat com a cabana de pastors.

El segon que vam veure és el de Viste A, que es troba a uns 185 metres en línia recta d'aquest últim. És complicat explicar com arribar-hi, però hi ha com clarianes de pas definides. És com seguint tot recte amb la direcció en la què hem arribat al sepulcre B des del caminoi, tirant un pèl cap a la nostra dreta (uns 75 metres). En aquest és encara més recomanable un GPS.

Dolmen d'aspecte totalment ruïnós, del qual només en resta una llosa lateral de 2.20 metres de longitud.

El túmul ovalat que conté aquesta única llosa és d'uns 12 - 13 metres diametrals en els seus eixos.

No hem trobat la datació de cap dels monuments, però nosaltres, per la similitud amb altres dòlmens de la zona, els datem vers el Neolític.

Una vegada finalitzada la ruta, visitem el maco conjunt medieval de La Couvertoirade i seguim cap al nostre allotjament, ubicat encara una mica més endins de l'Aveyron.

Coordenades:

Caussignac: UTM(ETRS89): 31T, 521966, 4857525
Menhir de Combefère: UTM(ETRS89): 31T, 522038, 4858377
Viste B: UTM(ETRS89): 31T, 524762, 4861841
Viste A: UTM(ETRS89): 31T, 524755, 4862028

Menhir al districte de Béziers I

Aquí va la ruta més ràpida de fer del blog o potser no, però "vaja" rapideta, rapideta. Només ens hem de dirigir a l'ajuntament d'Adissan, i veurem en el petit jardinet que hi ha a la cantonada el menhir de la Peyre Plantade o de la Roque.

S'ha de dir que la seva existència a dia d'avui és gràcies al consell municipal del poble, ja que el megàlit estava considerat com un vulgar roc i a sobre fou trencat per la meitat per un tractor a l'encreuament de camins on es trobava originalment. El consell municipal, amb l'ajut i assessorament d'experts en la matèria, el va reconstruir i feren una còpia que és la que es pot veure davant l'ajuntament des del 2012.

Els estudis fets al megàlit determinen que és datat de fa uns 5000 anys, o sigui vers el Neolític. És construït en basalt, un tipus de roca que no es troba a les rodalies... el jaciment d'aquest material més pròxim es troba a 2.5 quilòmetres del lloc plantat originalment, pel que el menhir va ser prehistòricament transportat.

El monòlit te unes dimensions d'1.60 metres d'alçada i consta d'un gruix de 0.55 a la part superior i de 0.45 metres a la base.

 

Coordenades:

Menhir de La Peyre Plantade: UTM(ETRS89): 31T, 534583, 4820329

Megàlits als districtes de Montpellier III i Lodève VI

Avui, últim dia complet per l'Hérault, fem una ruta circular al voltant de Notre Dame de Londres i Ferrières les Verreries per acabar de completar la zona. Tot i ser un dia molt productiu, amb 11 dòlmens, 2 cistes i 2 menhirs, encara ens vam deixar un munt de coses, entre elles, el dolmen més espectacular de la zona... així tenim excusa per tornar!

Des de l'allotjament, fem el mateix recorregut que la resta de dies, és a dir, anem cap a Montarnaud per la D111E 1 i després cap a Valhauqués, on seguim cap a Viols le Fort seguint la D127. Un cop a aquesta població, prenem la D32 en direcció Ganges i Saint Martin de Londres. 900 metres més endavant, girem a la dreta per agafar la D113 cap a Viols en Laval. Quan arribem a una rotonda es creua aquesta carretera amb la D981, prenem la tercera sortida, tot anant cap a Ganges per la D981. Un cop passat Saint Martin de Londres, agafem el desviament cap a Saint Mathieu i, just quan ens desviem, girem a l'esquerra cap a la D1E6A seguint les indicacions de Ferrières les Verreries. Sense deixar aquesta carretera, que més endavant és la D1E6, arribem a l'esmentat poble (buit per no dir mort...), i a una bifurcació, on prenem la branca dreta cap a Claret (D107E4). Després de recórrer 1 quilòmetre, veiem a la dreta un camí ample tancat per una tanca metàl·lica verda. Aquíodeixem el cotxe i seguim a peu pel camí uns 140 - 150 metres, moment en què veurem un corriol que puja a l'esquerra cap el dolmen de Ferrières.

Aquest impressionant dolmen, contingut dins d'un túmul d'uns 20 metres de diàmetre, consta de cambra sepulcral de 3.50 per 2.60 metres, i un passadís de pedra seca que mesura uns 9 metres, però no conserva cap llosa de coberta. Prop de la cambra, el passadís té un apèndix lateral que sembla que dona lloc a una petita cambra.

Va ser estudiat per Jean Arnal els anys 1950, qui va utilitzar el nom d'aquesta tomba per a crear una nova cultura arqueològica, la de Ferrières (3200 - 2600 a.C.), amb una ceràmica molt característica amb incisions geomètriques principalment.

Analitzant bé el sepulcre, Arnal el descriu com a un dolmen amb cambra trapezoïdal i corredor inacabat, quedant-li només una llosa, i que s'obriria cap a la dreta del túmul (si ens el mirem des del fons del corredor de pedra seca). I què seria la resta que veiem? Doncs serien dues cistes posteriors construïdes a l'Edat del Bronze (2200 - 800 a.C.). El corredor visible de pedra seca conté una primera cista. Més o menys quan el ja portem 2.50 metres de corredor, aquest té una elevació del terreny d'uns 40 centímetres; a aquest punt, hi surt un corredor lateral estret (d'uns 50 centímetres d'amplada) de pedra seca que desemboca a una de les cistes (la longitud total d'aquest corredor és d'uns 3 metres).

Pel que fa a les troballes, al dolmen van ser nombroses: diversos ganivets i puntes de fletxa de sílex, penjolls d'os, jadeïta i variscita, denes de collaret de diversos materials, dents d'animals i pecten utilitzats com a material ornamental, diversos elements metàl·lics (com agulles de coure i denes de bronze, fet que indica la reutilització del sepulcre després de la seva construcció) i ceràmica, com hem dit, que dona nom a una etapa de cultura neolítica. També s'hi van trobar 3096 dents i ossos diversos. No tenim la quantitat d'individus inhumats, però amb la quantitat de dents trobades podem extrapolar que era un nombre alt.

A les cistes, s'hi van trobar dos braçalets de bronze, un punxó d'os, una dena de coure, dos ullals de senglar perforats, una punta de fletxa de sílex, un penjoll d'os i quatre denes d'esteatita, uns 30 kilos de ceràmica de diferents tipus i restes òssies de, com a mínim, quatre individus. 

Ens acostem a continuació al dolmen de Ferrières III, amagat dins el bosc que queda darrere nostre si mirem l'I des del final del corredor. Per arribar-hi, seguim una mica més (uns 100 metres) pel camí ample pel que hem arribat aquí i, quan arribem a una bifurcació, prenem la branca de la dreta per a seguir pel mateix camí. Una vegada arribem al bosc, que ens queda a mà dreta, el millor és seguir les coordenades que duem. El megàlit es troba a la part més oriental del bosc i força al límit, però, com dic, millor cercar-lo amb les coordenades.

Ferrières III té aparença d'un sepulcre de corredor amb aquest malmès degut a la seva reutilització posterior, segurament com a cabana.

A diferència de Ferrières I i II (aquest segon actualment desaparegut), Ferrières III no va ser estudiat per Jean Arnal, així que és de suposar que va ser descobert després dels anys 1950. Lamentablement, no hem trobat informació sobre aquest sepulcre. Com sempre, si en trobem, ja modificaríem l'entrada.

Tornem al cotxe i avancem una mica per la mateixa carretera D107E4 per a visitar la tomba següent. Després de 2.2 quilòmetres, prenem un desviament a mà dreta cap a Mas de Baumes, on arribarem en menys de 400 metres. Nosaltres vam deixar el cotxe a l'aparcament que es troba a mà dreta una mica abans del mas. Ja a peu, anem en línia recta fins el bosc que queda a l'altra banda del camí. Un cop dins del bosc, trobarem un corriol i anirem un pèl cap a l'esquerra, aproximadament uns 50 metres. El dolmen de Baume I és fàcil de trobar, ja que es troba al mateix corriol.

Aquest sepulcre, tot i que es troba força arruïnat, sembla que tenia corredor de pedra seca, com la majoria dels de la zona.

Va ser excavat pels Scouts del Clan de Chênes Vertes i van trobar força material, però no es disposa de cap inventari. 

Seguim la ruta desfent el camí fins la carretera i avancem una mica més, uns 750 metres, punt on trobem un pal elèctric a la nostra dreta. Podem aparcar aquí o prendre la pista que surt darrere el pal i continuar uns 120 metres més amb el cotxe. A aquest punt, trobem un corriol a l'esquerra que hem de seguir uns 400 metres i que abandonarem per a endinsar-nos uns 60 metres a la dreta per a trobar el dolmen de Bouïsset.

Estudiat per Jean Arnal els anys 1950, aquest arqueòleg va determinar que la seva entrada estava formada per dos pilars que havien estat arrodonits per tal de fer un accés a la cambra. Avui en dia, aquest punt no es pot comprovar donat l'estat del sepulcre. Sí podem observar clarament que es tracta d'un dolmen típic de la zona, amb corredor de paret seca.

A l'excavació d'Arnal, s'hi van trobar restes òssies en molt mal estat, 432 peces dentàries, un ganivet de sílex, dues sagetes, tres ganivets, cent denes d'esteatita, una de jadeïta, una de coure i dues de plom, així com setanta-sis denes diverses i tres més de pedra calcària. A més, van aparèixer dos botons perforats en "V", dos penjolls, un càrdium decorat i un punxó d'os. 

Desfem el camí a peu i el tros de pista que hem fet en cotxe i tornem a la carretera, on aparquem el cotxe al costat del pal elèctric que hem comentat abans. Una mica més endavant, surt un corriol a la dreta (no seguir el camí principal!) que ens durà, ens uns 160 metres, al dolmen de Bouisset IA o Plaine de Bouisset IA, desviant-nos un pèl a la dreta. Sincerament, la nomenclatura de la zona porta a errors, però no ens hem de deixar confondre per a admirar més megàlits (que també estan els de la Serre de Bouisset amb estela inclosa!).

El què dèiem, som al dolmen de la Plaine de Bouisset IA, del que només resta una llosa més o menys a lloc i molt pedruscall. Entre tota aquesta pedra, ens crida l'atenció un forat a la seva esquerra a pocs metres. Si ens hi acostem, no tindrem cap dubte de què es tracta d'un altre sepulcre, que nosaltres hem anomenat Bouisset IB o Plaine de Bouisset IB.

Segons la poca informació que hem trobat, aquesta segona tomba, més petita, seria posterior i s'hauria construït aprofitant el túmul ja existent. 

Per a arribar a Bouisset II o Plaine de Bouisset II, hem de tornar al corriol i seguir 160 metres més i, de nou, desviar-nos un pèl a la dreta. Si abans hem trobat dos sepulcres enlloc d'un, ara encara ens serà més difícil saber quants n'hi ha... Anem a explicar-nos...

Teòricament, segons la informació que hem trobat, som davant d'un sepulcre de corredor un pèl arruïnat acompanyat per sis cistes posteriors.

Arribats a aquest punt, nosaltres vam anar a dinar i vam remprendre la ruta per baix, però l'explicarem com si ho haguéssim fet tot seguit. Així doncs, tornem a la carretera D107E i avancem fins que arribem amb una cruïlla amb la D17E6. Girem a la dreta cap a a Valflaunès i Saint Mathieu de Treviers i seguim 1.5 quilòmetres, punt en què, a la nostra dreta veiem un espai sense arbres des d'on parteix un corriol molt desdibuixat. Aquí parem el cotxe i, sense problemes, veiem el menhir tombat de Puech Auroux.

Actualment, conserva uns 2 metres de longitud, però se sap que fa un temps feia 2.20... evidentment, ha estat malmès amb el pas del temps.

De nou al cotxe, avancem 4.9 quilòmetres més i aparquem a l'esquerra de la carretera just on surt un corriol que porta al menhir de Juoilles o Feuilles en uns 25 metres.

L'impressionant menhir de 5.30 metres i només 0.20 - 0.30 de gruix, es troba trencat en dos i ha estat reaixecat fora de la seva ubicació original. Per aquest motiu, és difícil de datar perquè no existeixen elements associats, però podria ser del Neolític mitjà - final, ver el 3500 - 2800 a.C.).

Seguim la ruta per la mateixa carretera i, en 190 metres, agafem un desviament a la dreta cap a la D122 direcció Rouet. 2.2 quilòmetres més endavant, trobem a la dreta una pista desdibuixada on podem aparcar el cotxe, ja que sembla empitjorar uns metres més enllà i no val la pena ficar-hi el cotxe, ja que els megàlits que volem veure es troben molt a prop. Comencem pel de Feuilles I, al que arribem seguint aquesta pista uns 90 metres i endinsant-nos al bosquet de la nostra esquerra. És relativament fàcil de trobar perquè té una torreta de pastor sobre seu.

Llarg dolmen de corredor d'uns 11 metres, sense llosa de coberta i contingut a un túmul d'uns 20 metres de diàmetre, que es troba en bones condicions. Es considera el sepulcre més important d'aquest tipus de la zona.

Fou estudiat per Jean Arnal als anys 1950, però anteriorment havia estat excavat per Louis i Peyrolle. A aquesta excavació, va aparèixer força material molt interessant, com eines de tall, elements ornamentals, fragments de ceràmica i molts fragments d'os trencats, destacant la troballa d'unes 1400 peces dentàries. Entre les eines, cal destacar un punyal de sílex, un fragment d'un altre punyal, un fragment de punta de fletxa, dos ganivets de sílex, nombroses ascles d'aquest material i dos punxons d'os. Pel que fa als ornaments, es van extreure setanta-cinc denes d'esteatita, una de ceràmica vermella, tres d'os, una de coure i dos de plom, així com tres penjolls cilíndrics.   

Per anar a Feuilles II, tornem a la pista i avancem uns 300 metres més, punt al qual hem de tornar a endinsar-nos a la nostra esquerra uns 90 metres per a trobar-lo.

Com es pot apreciar a la foto, no té res a veure amb el seu germà gran i es troba força malmès, tot i que conserva la cambra derruïda i se'n pot intuir el passadís.

També fou estudiat per Arnal als anys 1950, qui documenta les troballes de vuit sagetes de sílex de diferents estils i colors, entre les que hi destaca una de color blanc i en forma de fulla de llorer. També s'hi van extreure elements ornamentals com dos penjolls de càrdium, un altre de calcita transparent i un de dental, dues denes de calcita groga i un punxó d'os. Finalment, unes 80 peces dentàries fan pensar en la presència, com a mínim de 4 individus enterrats.

Tornem fins al cotxe i, a peu, travessem la carretera i seguim endavant uns 80 metres més. Aquí, hem de mirar a la nostra esquerra per a trobar les restes del malmès tercer dolmen des Feuilles.

L'única llosa que resta en peu no permet identificar de quin tipus de sepulcre es tracta, tot i que sembla que les parets del corredor podrien haver estat de pedra seca, fet típic a la zona. El que sí s'observa és un túmul d'uns 5 metres de diàmetre.

Ara sí, reprenem la ruta en cotxe i avancem 1.3 quilòmetres per la D122, punt on trobem una cruïlla a la qual sens desviem a la dreta cap a Notre Dame de Londres per la D122E6. Seguim 120 metres i prenem la pista que surt a la dreta cap als masos du Viale i de Murles. Aparquem 500 metres més enllà i, a peu, ens endinsem pel terreny que queda a la dreta. Amb l'ajuda recomanable d'un GPS, trobarem el dolmen de la Liquière a uns 200 metres a l'est.

La longitud total d'aquest sepulcre de corredor és de 5.4 metres. El fet més curiós d'aquest megàlit és que el túmul, de 8 metres de diàmetre, està construït per dues anelles concèntriques de pedruscall.

També fou estudiat i excavat per Jean Arnal a la mateixa època que els anteriors, però sense troballes tan interessants. Només es documenten una fulla arquejada de sílex, una punta de fletxa i un penjoll de càrdium.

Des d'aquí, seguim explorant el pedruscall de la zona uns 125 metres en direcció sud per a trobar el següent dolmen, el de Marviel.

Una vegada més, ens trobem davant d'un sepulcre de corredor, tot i que aquest està pitjor conservat que l'anterior. Té una longitud total de 4.60 metres i està contingut a un túmul de 7 metres de diàmetre, on també hi trobem una petita toma secundària.

Per no variar, Arnal també el va excavar i explica haver trobat un punyal i una dena de jade, així com trossos d'ossos i fins a 200 peces dentàries. Indica la possibilitat de que possiblement fou reaprofitat en època bàrbara, ja que hi va trobar un anell, un fragment de cinturó i un botó de coure.

Per acabar la jornada, ens volem acostar al dolmen més conegut de la zona, el de Lamalou, i al que ja vam haver d'avortar la visita ahir per culpa de l'aiguaneu, així que tornem al cotxe i a la D122E6, i avancem 700 metres. Girem a la dreta cap a Le Cres i deixem el cotxe prop de les cases. M'acosto a peu a la que es troba més a l'esquerra per a preguntar, ja que, segons la informació que portem, s'hi ha d'accedir a través s'aquesta finca. Després d'una bona estona esperant a que el propietari em fes cas (estava parlant per telèfon), em fa passar a la finca i va buscar al seu pare, qui m'explica amb un castellà prou correcte que ara existeix un camí exterior per anar al sepulcre, però que a una mica de volta i és gairebé mig quilòmetre. Veient l'hora que és, torno al cotxe i decidim amb el Marc que ja hi tornarem en una altra ocasió, ja que comença a fer-se fosc i fer fred, i els nens tenen dret a jugar una estona. Clarament, aquest megàlit se'ns ha resistit i haurem de tornar a la zona!

Coordenades:

Ferrières I (conté cistes Ferrières I i II): UTM(ETRS89): 31T, 564771, 4858084

Ferrières III: UTM(ETRS89): 31T, 564426, 4858122

Baume I: UTM(ETRS89): 31T, 566259, 4857113

Bouïsset: UTM(ETRS89): 31T, 566586, 4856875
Bouisset IA i IB o Plaine de Bouisset IA i IB: UTM(ETRS89): 31T, 567027, 4857055

Bouisset II (conté sis cistes): UTM(ETRS89): 31T, 567147, 4856881
Menhir de Puech Auroux: UTM(ETRS89): 31T, 568565, 4851976
Menhir de Juoilles o Feuilles: UTM(ETRS89): 31T, 568539, 4856707

Feuilles I: UTM(ETRS89): 31T, 566565, 4852079

Feuilles II: UTM(ETRS89): 31T, 566704, 4852259

Feuilles III: UTM(ETRS89): 31T, 566646, 4851871

La Liquière: UTM(ETRS89): 31T, 565559, 4852836

Marviel (conté una tomba secundària): UTM(ETRS89): 31T, 565577, 4852716