Dòlmens al districte de Carcassonne II

Aquest cop sí. Diria que és la tercera vegada que venim a cercar tots els sepulcres de la necròpoli de La Clape, al terme municipal de Laroque de Fa, i tot seguit, a peu, anirem a visitar un dolmen del terme veí de Davejean i un altre a Dernacueillette. No us alarmeu, la caminada és curta, ja que els sepulcres es troben bastant propers a les línies que separen els municipis.

Aquest cop, nosaltres érem allotjats al petit nucli de Massac, un llogaret que, segons la propietària del lloc on dormíem, té censats 30 habitants. Bé, per arribar a la necròpoli, hem d'emprendre per la carretera D1610 de Massac al poble un pèl més gran de Laroque de Fa. Com a uns 700 metres d'arribar al poble, girarem a mà dreta per una sorrenca pista apta per a cotxe que seguirem uns 1.4 quilòmetres (fins aquí, més tard empitjora). Deixem el cotxe mig ocupant una part de la plana que hi ha a l'esquerra i, ja a peu, ens dirigim, tot creuant aquesta, a buscar el primer dels sepulcres de La Clape. Aquesta necròpoli va ser descoberta vers l'any 1965, i va ser estudiada i excavada a finals d'aquesta dècada i els inicis de la següent per un equip d'investigadors especialitzats, dirigits per Jean Guilaine.

Només començar a caminar, mantenint-nos el més a l'esquerra possible de la plana, veurem un corriol més o menys ample que, seguint-lo, ens portaria de nou a la pista que acabem de fer uns metres més abaix. No l'agafem i continuem per la mencionada plana tot trobant un altre corriol, aquest més desdibuixat, i el seguim. Al poc i just a sobre d'ell, al bell mig d'un tarter, trobarem el sepulcre de La Clape H o VIII.

Segons hem pogut saber, ens trobem davant d'un sepulcre sense estil arquitectònic definit. És del tot peculiar, ja que té una cambra sepulcral arrodonida i sense un corredor definit, estil, segons hem pogut saber, amb alguna mostra al Pirineu francès. Com es pot veure, el túmul és clar, tot i que resta prou degradat, essent aquest de forma circular i construït a raó de pedra calcària local.

De l'excavació, es documenten diverses puntes de fletxa del Neolític final, datades a aquesta època ja que també van sorgir vasos campaniformes a nivells superiors, un bol umbilicat, botons prismàtics, perles de collaret i diverses petxines tallades. Amb aquestes restes, es poden assegurar reutilitzacions al Calcolític i a l'Edat del Bronze antic. Tot i això, a l'obra tumular també s'hi van trobar diverses restes pertanyents a l'Edat del Bronze mitjà i final.

També segons unes monografies de la necròpoli, en les que coincideixen la morfologia, l'estat, la datació i la localització, es van recuperar 11 dents humanes, un fragment de crani, una vèrtebra i algunes falanges, que eren pertanyents a un adult i un infant. Aquestes restes humanes eren acompanyades per un únic ganivet de sílex.

Amb tot això, podríem assegurar que el seu bastiment fou vers el Neolític final, entre el 3000 i el 2700 a.n.e.

Seguim rectes fins que ens trobem que el desdibuixat camí que seguíem desapareix, a uns 180 metres de l'H. Aquí variem el rumb i girem a la nostra esquerra per sobre d'un tarter, lloc on trobarem a la nostra dreta el que vam anomenar com a possible sepulcre I.

No l'hem trobat inventariat, però per nosaltres és bastant probable que sigui una antiga tomba, s'hauria d'excavar per concretar.

Seguint uns 65 metres en aquesta direcció i davallant abruptament pel tarter, trobarem els germans F i G, també anomenats VI i VII. Nosaltres comencem pel de La Clape G o VII, ja que és el que es veu més clarament.

Segons hem pogut saber, es tracta d'un sepulcre de corredor amb un passadís estret bastit a raó de pedra calcària local en sec. A la seva excavació, va aparèixer gran quantitat de restes prehistòriques, sobretot ceràmica d'un estil particular de la zona. Aquest permet documentar el jaciment cap al Neolític final, vers el 2700 a.n.e. 

Es documenta també gran quantitat de restes òssies, d'entre elles restes dentals que van permetre assegurar que havia un mínim de 24 individus a la cambra. Segons aquestes restes dentals recuperades, 9 d'ells tenien menys de 10 anys. A la informació a la que hem pogut accedir, a més de dents, destaca la gran quantitat de cranis i ossos pertanyents a individus infantils i joves.

Al mateix túmul hi ha La Clape F o VI, que, tot i que, com ja es diu a l'estudi, resta molt malmès, encara conserva restes evidents com per a identificar el jaciment. A la informació que hem pogut accedir, no es documenta quin estil de tomba és, per nosaltres amb les restes que veiem ens inclinem a pensar que podria ser un sepulcre de corredor.

A l'excavació de la malmesa tomba, varen sorgir restes d'aixovar que es van considerar minses comparades amb els seus germans. Es documenten: 1 punta de sageta en sílex, una vora de vas, uns quants fragments de ceràmica a mà corresponents a diversos vasos, 5 fragments a torn corresponents a un mateix vas de color vermell, altres fragments ceràmics més a torn. Amb aquestes restes, es podria documentar que el sepulcre fou utilitzat vers el Neolític final, cap el 3000-2700 a.n.e.

Tot seguit, refem el camí tornant a la plana que hi ha entre l'H i el camí. Aquí, entre el corriol pel que venim i la pista per a cotxes, baixarem per un corriol que mena, ara a la nostra dreta. Compte aquí perquè hi ha un corriol més ampli que desemboca al camí que fas amb el cotxe i aquest no és, és un altre que hi ha un metres abans tal i com veníem, com a uns 25 metres de la pista. Dit això, podem ajudar-nos d'un GPS.

Seguint aquest corriol uns 40 metres, trobem un tarter a la nostra dreta que ens permetrà descobrir els megàlits restants de La Clape. Endinsant-nos en ell uns 10 metres, veurem fàcilment La Clape A o I (1).

Es tracta d'un sepulcre de corredor de cambra rectangular i passadís estret i baix, que resta relativament en bon estat i que es conserva dins el seu túmul originalment circular.

De la seva excavació, en diuen que es va recuperar "una petita col·lecció de restes arqueològiques", entre les que destaquen 2 ganivets, 1 columbel·la i les restes antropològiques, entre elles 94 peces dentals, corresponents a un mínim de 15 individus.

Pel que fa a la seva datació, no se'n diu res de res, però, per la tipologia del sepulcre, localització i aixovar recuperat, segurament fou bastit vers el Neolític final, cap el 3000-2700 a.n.e.

Seguim la visita de la necròpoli aturant-nos a observar el sepulcre de la Clape D o IV, que es troba a uns 30 metres del A, tot seguint direcció nord per sobre del tarter.

Es tracta del que el francesos denominen com a "fosse de passage", fossa de corredor. A l'excavació van sorgir només 10 fragments ceràmics. Cronològicament, el podem posicionar vers el Neolític final - Calcolític inicial (3000-2500 a.n.e.).

Just al costat orientats com a la fotografia del D, veiem una acumulació de pedres que ens crida l'atenció, però, tranquils, que ens fa pinta de ser natural, no com el possible I, que sí que ens fa la sensació de que s'hauria d'excavar.

Seguim uns 20 metres en la mateixa direcció, per a trobar l'E o V de La Clape, i veure el C o III. Comencem per La Clape E.

Resta documentat com un nou sepulcre de fossa de corredor, que ha rebut algun tipus de restauració, ja que es documenta que antigament les lloses restaven caigudes i estintolades al túmul calcari.

D'aquest, sobta la gran quantitat de restes que es van trobar a la seva excavació. Es documenten restes òssies d'uns 24 individus, totes pertanyents a individus joves, menys un sol home adult, que anaven acompanyades del pertinent aixovar. A anomenar: 1 fulla i un ganivet en sílex marró, 1 punta de fletxa de sílex blanc, 2 fragments de base de bols ceràmics, 1 botó d'os en "V", 1 penjoll de petxina, 1 petxina de gasteròpode perforada, 3 valves perforades, 10 petxines de dentàliums (2 d'ells encara en la seva posició original), una perla de petxina rodona i plana, i 1 tija d'os treballada amb solc circular incís. A banda, també s'hi ha recuperat divers material, ja històric, com anells o material fèrric.

Per l'estil, les restes recuperades i pel fet de trobar-se on es troba, podem col·locar la construcció i ús de la tomba vers el Neolític final - Calcolític antic, cap el 3300-2500 a.n.e.

A escassos 8 metres, al que sembla ser el mateix túmul, veiem el C o III de La Clape.

Es tracta d'una clara cista megalítica de forma rectangular, a la que es documenta que molt material arqueològic es pot haver perdut muntanya avall per la seva ubicació. Tot i això, a la seva excavació van sorgir restes antropològiques de dos individus, un adult d'entre 20-30 anys i un nen d'uns 6-7. Aquestes restes són 11 dents, un fragment de crani, un fragment de columna vertebral i diverses falanges. Acompanyant aquests individus, només s'hi va trobar un ganivet de sílex.

A falta de Carboni 14, podem datar la tomba pel seu estil arquitectònic i el seu aixovar vers el Neolític final, cap el 3500-3000 a.n.e.

Continuem amb l'últim sepulcre de la necròpoli, el de La Clape B o II, que es troba avançant 10 metres més a la següent clariana.

Es tracta d'una cista que molt possiblement fou construïda vers el Neolític, cap el 3500-3000 a.n.e., i que va ser reutilitzada com a mínim durant l'Edat del Bronze, com ho indiquen les restes d'un gerro ceràmic d'aquesta era, que es van trobar al seu interior. 

Contents per l'èxit amb la Clape, continuem la diada megalítica sortint d'ella tot anant al sepulcre de Coume Jonquière, també conegut com a Les Pintades o Pintados, que encara que es trobi al terme municipal veí, es pot arribar fàcilment a peu. Es troba més o menys a 1 quilòmetre en línia recta i s'hi arriba per una àmplia pista fàcil de seguir.

Seguim el camí tal i com hem arribat a la necròpoli i, al poc, trobem que hem de decidir si esquerra o dreta. Bé, doncs seguim a l'esquerra i, tot fent camí, veiem que aquest es va difuminant a trossos, però nosaltres el seguim fins a topar amb una porta elèctrica d'aquestes pel bestiar. L'obrim i seguim uns 90 metres pel camí, just on veurem un arbre sol a la vora esquerra. En aquest punt, ens endinsem al camp de també l'esquerra uns 30 metres i ja veurem el destruït sepulcre de Coume Jonquière.

El sepulcre resta inventariat per Jean Guilaine, que el va publicar el 1972, i que, segons hem pogut saber, va estudiar junt amb la necròpoli de La Clape. Tot i això, sembla que només l'esmenta i en fa un estudi arquitectònic, però sembla ser que mai ha estat excavat. Igualment, en Guilaine en va fer un petit llibre al qual no podem accedir, ja que mai ha estat digitalitzat i físicament no hi podem accedir.

Però bé, tot i això, en sabem que es tracta d'un dolmen simple, bastit per comparativa arquitectònica local durant el Neolític final i el Calcolític inicial, vers el 3300-2600 a.n.e.

Refem el camí com si volguéssim tornar a La Clape o al cotxe, i allà on hem hagut de decidir fa una estona si dreta o esquerra, emprenem com si volguéssim anar a la dreta (que ara és la nostra esquerra). Just quan s'acaba la corba inicial, veurem un camí més atrotinat que s'endinsa al bosc que ens quedarà a l'esquerra , doncs bé, el seguim anat direcció sud. Uns 800 metres més tard sortim a un més ampli i definit, que seguim cap a l'esquerra i, a uns 280 metres més, veurem una moderna edificació a mà esquerra. Ara mateix el dolmen de Lacamp es troba a uns 210 metres a l'est i s'hi pot arribar tant creuant el camp de davant de les estructures, que es totalment caminable, o bé seguint pel camí i arribant al dolmen fent la volta al camp. Recomanable anar amb un GPS, tot i que resta només a uns 10 metres del camí.

De l'última tomba d'avui, hi ha ben poca informació; de fet, la informació que aportarem majoritàriament no és oficial, a no ser que ho especifiquem abans.

El dolmen va ser possiblement documentat per en Guilaine el 1972, ja que no apareix a les bases de dades antigues, pel que pensem que ja era conegut per la gent del poble, però mai havia estat documentat, i quan l'arqueòleg va anar a estudiar La Clape, va documentar els altres dos que hem vist avui, ja que es troben molt propers entre ells.

Pel que fa a l'estil arquitectònic, no ens atrevim a classificar-lo. Més que res per la falta de la coberta: si fos molt grossa, ens inclinaríem per un dolmen  simple; si fos petita, per tant menys pesada, el més probable és que fos una cista megalítica. Faria falta que s'excavés i se'n definís l'estil, aportant mides i troballes, tot i que segur que ha estat espoliat d'antic.

Com a última dada d'aquest sepulcre, de nou, no oficial, creiem que deuria ser bastit contemporàniament als seus propers germans de La Clape i Coume Jonquière, vers el 3300-2600 a.n.e. 

Amb aquesta visita completada, tornem a l'allotjament a dinar i descansar, que a la tarda volem fem turisme de pobles.

Coordenades UTM(ETRS89):

La Clape H o VIII: 31T 465350 4755202

Possible La Clape I: 31T 465285 4755343

La Clape G o VII: 31T 465231 4755375

La Clape F o VI: 31T 465231 4755375

La Clape A o I: 31T 465293 4755161

La Clape D o IV: 31T 465280 4755185

La Clape E o V: 31T 465285 4755204

La Clape C o III: 31T 465280 4755209

La Clape B o II: 31T 465282 4755219

Coume Jonquière o Les Pintados: 31T 466179 4755746

Lacamp: 31T 466097 4754220

Dòlmens i menhirs al districte de Lodève VIII

Avui anem primer al terme municipal d'Octon, a Lodève, a l'Hérault francès. Anirem a visitar la coneguda necròpoli de Toucou, on vam veure 8 dòlmens, 1 probable túmul prehistòric, i dos menhirs. Tot i això, ens vam deixar un parell de menhirs més, i hem trobat documentats fins a 11 sepulcres a la necròpoli, part dels quals no vam saber trobar. En acabar la visita de la necròpoli, canviarem de poble tot anant al proper terme municipal de Le Puech, per visitar un nou megàlit, totalment espectacular, i després cap a Lavalette, on en veurem dos més, un d'ells en perfecte estat de conservació.

Bé, ens arribem al nucli d'Octon i deixem el cotxe a un aparcament que hi ha a poc d'arribar al centre històric del poble. A peu, anem caminant direcció nord, fins a sortir del poble en direcció nord-est per le chemin de Toucou. A la poca estona, veurem un camí cap a l'esquerra que mena cap al castell de Lauziéres, però nosaltres seguim rectes 2.4 quilòmetres, creuant l'antic nucli de Toucou. Aquí, a la part alta de la muntanya, emprendrem un nou caminoi cap a l'esquerra, i el primer dels sepulcres que veurem es troba a 210 metres d'aquest punt, al bell mig del camp de conreu que hi ha a la dreta del camí, a uns 30 metres d'aquest, és fàcil de trobar, sobretot si no està conreat.

Abans de començar a descriure la necròpoli, que per cert també l'hem trobat anomenada com Lacade, hem de dir que els numerarem tal i com els vam veure, ja que cercant informació o simplement la ubicació, ens hem trobat els noms duplicats, a banda de que, com hem dit, la quantitat de sepulcres de la necròpoli varia segons la font. Per això, els posarem tal i com els vam veure, i els que vam poder trobar.

Segons la poca informació a la que hem pogut accedir, aquesta va ser descoberta cap a l'any 1950 pels alumnes de l'escola d'Octon i el seu mestre, i es tracta d'una necròpoli del tot peculiar a la zona, per l'orientació del megàlits i per la seva morfologia. Cal dir que fou bastida a finals del Neolític, vers el 3000-2700 a.n.e., i reutilitzada a l'Edat del Bronze mig i final, entre el 1500 i el 1200 a.n.e.

La peculiaritat estructural, pel que es diu, és deguda al material constructiu, ja que està feta a raó de basalt, a diferència dels sepulcres de corredor veïns, que són de gres. En ser d'aquest material, l'estructura de les tombes varia, ja que aquest material es fragmenta en peces més petites. Tot i això, per les troballes recuperades, els dos estils arquitectònics van conviure en el temps.

A banda, també hem de dir, que a l'estudi que hem trobat, en un principi fa referència a una necròpoli de sepulcres de corredor d'estil Llenguadocià (galeria catalana), però també esmenta que l'accés a les cambres no s'ha pogut estudiar a fons, a manca d'una excavació exhaustiva.

Dit això, comencem pel que vam anomenar Toucou o Lacade I.

Aquest és un sepulcre protegit, segons la Base Mérimée, com a monument històric des del 12 de desembre del 1956. A la petita fitxa de protecció, diu que va ser bastit vers el Neolític local, no documentant-se l'estil arquitectònic, ni cap tipus de mida de la tomba, ni cap excavació. Podem dir que el túmul del sepulcre resta prou ben conservat i amida, més o menys, 11/12 metres de diàmetre, essent de forma ovalada.

A la mateixa alçada, uns 25 metres a l'oest, al límit del bosquet que hi ha, vam trobar una cosa que ens va semblar un pèl estranya, es tracta com d'una obra tumular sense cap llosa a l'interior, però amb un sot al centre de la seva superfície, i, mirant-ho a vista d'ocell, és perfectament rodó. Podrien ser pedres tretes del camp, però per nosaltres hi ha massa "casualitats", com la seva morfologia, que just al costat, al bosquet, no hi ha ni una sola pedra, el solc a la superfície tumular, per què han decidit fer el camp conreable just fins aquí? Bé, per nosaltres, és una obra tumular prehistòrica, que, per cert, també té un forat, al bell mig de l'obra que podria ser una reutilització de l'Edat del Bronze, o una cala.

No hem trobat informació de cap tipus, d'aquesta, per nosaltres, obra tumular.

Just al costat, seguint en la mateixa direcció i anant cap el camí, veurem el que anomenem com a dolmen II de Toucou o Lacade, a escassos 10 metres de l'obra tumular anterior.

És clarament un dolmen, bé, les restes d'un dolmen, que, clar, amb el que en queda, no podem dir la nostra pel que fa a la morfologia. In situ, es poden veure la llosa lateral i un tros de l'accés, que resta a l'esquerra de la fotografia, tocant la lateral i mig coberta per la vegetació que podríem haver eliminat abans de fer la fotografia. Dir que resta protegit i declarat com a monument històric des del 12/12/1956.

Seguim cap a l'oest i, a uns 10 metres, gairebé tocant el camí, trobarem el que anomenem com a Toucou o Lacade III.

Sortim al camí i el continuem tot rectes en la mateixa direcció uns 200 metres fins a trobar un caminoi que surt cap a la dreta, i per ell seguim. Als 40 metres, a la dreta del camí, trobarem el destrossat dolmen de Toucou o Lacade IV. Resta molt malmès, però podem veure alguna llosa d'entre els rocs de l'obra tumular.

Actualment el sepulcre està en estat precari, no sabem si a causa de la pista per la que hem arribat, o perquè, però hem vist fotografies anteriors on es veia en molt millor estat de conservació.

Ara visitarem els menhirs, que es troben un al costat de l'altre, són els menhirs de Lacade. Per arribar-hi, el millor és sortir al camp de conreu tot seguint el camí. Just entrar-hi, girem a la dreta i continuem rectes per la vora del bosc uns 40 metres, on ens endinsem al bosc i, obrint-nos pas entre les plantes i arbres, trobarem els dos menhirs de Lacade en 15 metres.

Es tracta d'un menhir central i un altre més petit que li fa de satèl·lit, estil als de la Pedra Gentil o Pedra de la Murtra, a Sant Climent Sescebes, jaciment que tenia més menhirs satèl·lit en el passat, potser aquí era igual. El menhir central mesura 1.22 metres d'alçada per 0.63 d'amplada i 0.33 de gruix, mentre que el satèl·lit té una alçada aproximada d'1 metre. El conjunt fou descobert el 1953 i, a la notícia del seu descobriment, es descriu com un menhir amb satèl·lit col·locats sobre un petit túmul de pedres d'1.60 metres de diàmetre.

Seguim la ruta que portàvem planificada, anant a visitar els sepulcres V i VI de la necròpoli de Toucou o Lacade, pel que tornem al camp i el creuem direcció nord, fins que aquest s'estreny donant accés a un altre camp. Just allà ens endinsem al bosc que queda a la nostra esquerra i, bé, a partir d'aquí no us podem dir res, s'ha d'arribar seguint les coordenades, ja que no hi ha cap camí, has d'anar pel mig del bosc uns 50 metres en direcció nord-est fins a trobar el dolmen V de Toucou.

D'aquest clar sepulcre, en podem dir que conserva dues lloses, la de capçalera, i una lateral que, segons fonts franceses, amida 1.20 metres de llargada, per 0.80 metres d'alçada, tot i que nosaltres potser la fèiem més llarga.

Vist el V, anem a cercar el dolmen de Toucou VI, que trobarem uns 30 metres més enllà en la mateixa direcció.

Es tracta, de nou segons fonts franceses, d'un antic sepulcre del que en resten tres lloses, una d'elles trencada per la meitat, una altra estintolada i la de capçalera. Nosaltres us diem el que vam veure, perquè ja no sabem si es refereixen a aquest dolmen. Vam veure clarament les tres lloses que formarien la cambra sepulcral, que resten més o menys al seu lloc original. Tenint present la capçalera, al costat dret de l'entrada, al que seria la cambra mortuòria, resta una llosa clavada, que es veu a primer pla a la fotografia, que podria ser una d'un hipotètic corredor (nosaltres la veiem massa gran per l'estil Llenguadocià). També podria ser part de la coberta, fent una interpretació de fotos antigues, on ens sembla que és aquesta llosa la que resta estintolada a terra i repenjada sobre la llosa lateral.

Pugem al camp i tornem a l'inici d'ell, allà on hem girat a l'esquerra des del camí que ens ha portat des d'Octon, just després seguint en la mateixa direcció, trobem un camí que mena cap l'esquerra pel mig d'un camp, seguint-lo i, a uns 200 metres en línia recta des del camí, trobarem el sepulcre de Toucou VII.

Una nova cambra sepulcral, d'estil dolmènic indefinit, però bé, no hi ha dubtes que era una tomba prehistòrica. In situ es pot veure el que ens sembla clarament que era la capçalera, i el que resta d'una llosa lateral, amb clares restes de l'obra tumular que en el seu dia sostenia el megàlit.

A uns 80 metres a l'est, veiem el que vam trobar identificat com a dolmen de Toucou VIII. Sincerament, a nosaltres no ens va fer gaire aspecte de sepulcre, però quelcom és, les lloses es troben clavades i clarament col·locades amb intencionalitat, a banda del que podrien ser restes de l'obra tumular.

A nosaltres, aquest ens va sobtar.Com es pot veure, les pedres són el que queda d'un estret i llarg corredor que duia a una hipotètica cambra sepulcral, avui en dia destruïda, tot i que es poden veure clarament restes de l'obra tumular. Amb aquesta interpretació, sí podem dir que aquest és un sepulcre de corredor Llenguadocià.

L’aixovar recuperat a la necròpoli és prou residual i es compon principalment d’indústria lítica en sílex, com puntes de fletxa, i diverses làmines del mateix material, perles de variscita, (provinents sens dubte de Gavà) i alguns fragments ceràmics corresponents a vasos hemisfèrics, associats al Neolític final.

Inserim una imatge extreta de: Noisette Bec Drelon, Maxime Remicourt, Johanna Recchia, Eric Thirault, Jean Vaquer. Le mégalithisme du Languedoc central : le dolmen des Isserts dans le bassin de la Lergue. in G. Bagan, St. Mauné, G. Beugnon (dir.), Recherches archéologiques et historiques récentes en Languedoc central, Actes de la table ronde de Vailhan, Apr 2019, Vailhan, France. pp.37-58. ⟨hal-03887775⟩

Per acabar amb la peculiar necròpoli de Toucou, podem dir que, segons els estudis als que hem pogut accedir, aquesta va ser modificada a l'era protohistòrica, i n'esmenta uns túmuls d'aquesta etapa, que, com la gran majoria dels sepulcres prehistòrics, no s'han excavat.

Ara sí, tornem al camí principal i l'emprenem direcció en la que hem arribat fins a Octon. Però val a dir que quan ja érem a l'alçada de l'antic nucli de Toucou ens en vam adonar que ens havíem deixat un menhir a no gaire distància del dolmen VIII, i que si segueixes el camí principal cap a l'altre costat (est), en veus un altre (els dos dels que havíem fet menció abans).

Emprenem el cotxe i tornem per on hem vingut tot seguint la D148, i uns 6.3 quilòmetres més tard fem un pronunciat gir a l'esquerra seguint per la D148, en direcció Le Puech. Aquesta la seguim 2.2 quilòmetres, arribant ara a un petit nucli de cases. Aquí deixem la D148 i emprenem a l'esquerra per la D148E3, direcció Mas Delon (on es va trobar un fragment d'estàtua-menhir). Seguim creuant Mas Delon fins que, al poc, haurem de decidir si esquerra o dreta per le Chemin de Frigoulet; bé, doncs cap a la dreta. Uns 600 metres més tard, just en entrar al nucli de Le Puech, girem bruscament a l'esquerra emprenent la D157E5 sortint de l'anomenat poble en pocs metres. A 400 metres de fer el gir, ens trobarem a l'esquerra de la carretera una zona per a deixar el cotxe i així ho fem.

A peu, tornem pel voral de la carretera fins a la corba que hem fet a la dreta, com a uns 120 metres de la zona d'aparcament. Del vèrtex d'aquesta corba, surt un corriol que enfila vers la muntanya i que, en una bona estona, quan arribem al cim d'aquesta ens fa passar just pel costat del bonic dolmen de Lodevois, també anomenat Fourille o Cayroux. En no poder seguir el corriol amb el plànol que hi ha a internet, no podem dir quanta distància hi ha, però en línia recta hi ha 1.15 quilòmetres, seguint el corriol deu haver 1.5 - 2 quilòmetres.

Aquí tenim el sepulcre de corredor (estil llenguadocià).

Tomba construïda en basalt local, com els de Toucou, i bé, de fet oficialment no sabem res, ja que no hi ha res documentat, o no ho hem trobat. Sabem que la coberta era estintolada al terra, i que va ser recol·locada pel G.A.L. entre el 1980-1990.

Per l'estil arquitectònic, podem dir que va ser erigit vers el 3000-2700 a.n.e., a finals de l'era neolítica.

Tornem al cotxe i seguim la carretera tal i com anàvem fins a topar amb la D157, a la que girem a l'esquerra direcció Lavalette. 1 .2 quilòmetres més tard, girem de nou a la dreta per la D157E4 cap el mencionat poble, i uns 5 quilòmetres més endavant trobarem a l'esquerra una entrada al prat on es troben els sepulcres de Mas Trinquier. Entrant per aquí camí, tirarem enrere a uns 100 metres per a trobar el sepulcre B. No cal dir que és recomanable l'ús de GPS.

Es tracta d'un nou sepulcre de corredor curt, en forma de "P", que es troba bastit en una obra tumular que també es va utilitzar per a construir el seu germà. De fet, aquesta obra tumular es troba a un pronunciat pendent, fet pel que, a banda de tenir dues tombes, li atorga una certa complexitat constructiva.

De nou, col·locarem temporalment la tomba al Neolític final, vers el 3000-2700 a.n.e.

Tot seguit, anirem a visitar son germà A, que es conserva en pitjor estat, i que es troba a no arriba a set metres direcció sud-oest; com hem dit, comparteixen túmul.

Un megàlit, que només veure'l ja ens va generar dubtes pel que fa a la seva morfologia, un paradolmen? Segons hem pogut esbrinar, els francesos diuen que és un bloc caigut del penya-segat, i que va destruir l'antiga tomba. Personalment, ho dubtem molt, però bé, no serem nosaltres els que els hi portem la contrària. Per nosaltres, és un paradolmen aprofitant el bloc, pel que deuria ser bastit a la creació de l'obra tumular i el seu company.

I amb això, donem el dia per acabat. La veritat, ha estat intens, 11 dòlmens, 2 menhirs, un túmul i bastants quilòmetres, sobretot es va notar a les cames entre la visita a Toucou i la de Lodevois. Però cal dir que dona temps a fer-ho bé, si és que ens decidim a fer-ho un dia d'estiu, quan el dia es fa més llarg.

Coordenades UTM(ETRS89):

Toucou o Lacade I: 31T 524155 4835490

Possible túmul de Toucou o Lacade: 31T 524125 4835507

Toucou o Lacade II : 31T 524106 4835494

Toucou o Lacade III : 31T 524088 4835494

Toucou o Lacade IV: 31T 523969 4835511

Menhirs de Lacade: 31T 524011 4835504

Toucou o Lacade V: 31T 523963 4835651

Toucou o Lacade VI: 31T 523947 4835679

Toucou o Lacade VII: 31T 524403 4835558

Toucou o Lacade VIII: 31T 524478 4835533

Lodevois o Fourille o Cayroux: 31T 524692 4836720

Mas Trinquier B: 31T 521254 4838049

Mas Trinquier A: 31T 521250 4838043

Necròpolis, poblats i pintures a Caspe i Alcañiz II

Comencem la ruta d'avui anant a visitar una necròpoli ibera, la de la Loma de los Brunos, situada al terme municipal de Caspe, a la comarca del Bajo Aragón-Caspe, a Zaragoza.

Des de Fabara, Favara de Matarranya en català, on érem allotjats, emprenem per l'A-2411 travessant el riu Matarranya i seguint la carretera 1.6 quilòmetres, fins a arribar a una illa en la què girarem a l'esquerra per l'A-1411. Seguint-la 7.2 quilòmetres, arribem a una altra illa en la què sortim per la primera escapatòria, anant ara per l'A-221, continuant per ella 16.3 quilòmetres. En aquest, punt veurem un desviament a l'esquerra cap a Miraflores i Zaragoceta, pel que seguim 11 quilòmetres més, fins al final de la carretera, lloc on has de decidir si dreta o esquerra, nosaltres girem a la dreta per la CHE-0901, seguint els senyals indicatius cap a La Loma de los Brunos, El Cascarujo i Alcañiz. Seguim aquesta nova carretera 3.5 quilòmetres i emprenem a continuació per un ampli camí sorrenc que surt a mà esquerra. 600 metres més tard, girem a la dreta per una altra pista, per la que avancem tot rectes 2.3 quilòmetres fins trobar un desviament a l'esquerra, punt on deixem el cotxe.

Ens posem a caminar per aquest desviament uns 170 metres més per a arribar a la base de la Loma de los Brunos, un petit tossal d'uns 375 metres on hi trobarem el poblat i la necròpoli que reben el topònim de la localització com a nom.

Pujant al cim del petit turó, trobem la bonica i restaurada necròpoli que consta de 18 túmuls documentats. També hi ha informació d'un parell més, a uns 150 metres al sud del poblat, que han estat destruïts, i de tres més a l'est del poblat, un dels quals queda sovint inundat per l'embassament i també un altre als peus del poblat que també queda remullat cada poc.

Tant la necròpoli com el poblat associat van ser descoberts per Manuel Pellicer, arqueòleg de Caspe, el 29 de desembre de l'any 1958, amb la companyia de Marceliano Pérez, J. Manuel Navarro i Jesús Jiménez.  Anys més tard, el 1980-1982, el professor Jorge Eiroa va dur a terme diverses campanyes d'excavació, tant al poblat com a la necròpoli.

La necròpoli es troba tota senyalitzada i seguint pel cim del puig vas veient les tombes, que resten datades, segons "Iberos en Aragón", entre els segles VII i VI a.n.e., al que denominen com a Ferro final - Iber antic. A l'excavació i posterior restauració, van sorgir les urnes o vasos que contenien les restes incinerades dels inhumats i els aixovars corresponents.

.

Aquests túmuls amb cista mesuren entre 3 i 4 metres de diàmetre sent circulars, tots menys un que és de planta quadrangular.

Cal fer especial menció del número 10, que es troba en posició dominant, essent de grans dimensions, i construït a raó de rocs treballats creant cercles concèntrics esglaonats amb la cista a l'interior, aquesta amb unes lloses prou imponents comparant-les amb la resta.

Ara inserim una imatge extreta del web de "Cultura de Aragón", amb la planimetria del jaciment.

Extret del web de Cultura de Aragón

A aquesta alçada de la necròpoli, baixem uns metres del cim, on veiem un altre túmul, i seguint un desdibuixat corriol arribem al què pensem que són les minses restes del poblat de la Loma de los Brunos. Aquest poblat, com ja hem dit, fou descobert per Manuel Pellicer l'any 1958, i, seguint el seu estudi, es tracta d'un poblat bastit al Bronze final - Ferro inicial, segons ell de cap el 1500 a.n.e., i que va perdurar fins al 500 a.n.e.

A casa, però, hem vist que vam errar en l'orientació segons el que hem vist a l'estudi de Pellicer, perquè és al turó de just l'altre costat de la necròpoli, el que ve després del túmul I i II, a l'est de la necròpoli. Quan tornem per la zona, ja ens hi acostarem.

Tornem al cotxe i ens dirigim a visitar les pintures del Plano del Pulido, que les trobarem tornant enrere pel mateix camí per on hem vingut uns 850 metres. A aquest punt, veiem a la nostra dreta una caseta i de darrere d'ella surt un caminoi que s'enfila pel turó i que al poc té unes escales metàl·liques que duen a les pintures, que resten "protegides" i engabiades.

El millor de tot és que, a més, la tanca està tancada amb clau (quin sentit tindria la tanca si no ho estigués?) i les pintures són a la banda oposada a l'escala, pel que no és possible veure-les des de la porta. Hem de dir que vam contactar amb l'oficina de turisme de Caspe abans d'anar a veure-les i ens van dir que, actualment, no disposen d'horaris de visites per a aquestes pintures perquè l'oficina de turisme es troba a 20 quilòmetres de les pintures i no disposen de cotxe per a que algú vagi a obrir i tancar. Sincerament, sent el segle XXI on les tecnologies ens han envaït, trobem completament incoherent que es publicitin les pintures com a atractiu de la zona, amb el seu fulletó i tot, però no sigui possible veure-les després de fer la quilometrada per a visitar la resta de jaciments. Sabem d'altres llocs que pots aconseguir la clau d'accés d'alguna altra manera... però bé, no serem nosaltres qui els donem la solució. Evidentment, la possibilitat de saltar la porta es podria plantejar, però no és fàcil fer-ho (per això s'ha col·locat) i no és gens segur, així que ens quedem amb aquesta frustració.

Per sort, el nostre amic Manolo (Manuel Lara) va tenir més sort a la seva visita i ens ha enviat unes fotografies del jaciment on podrem admirar aquestes pintures d'estil art rupestre llevantí, que, segons el plafó són amb total seguretat anteriors al 5000 a.n.e.

Foto de Manuel Lara

Aquest jaciment, descobert l'any 1983 per un veí de Caspe, està inclòs com a patrimoni mundial de l'art llevantí i consta d'un cérvol com a dibuix principal, que és el que està més ben conservat, i sota d'ell s'observen restes de fins a 4 cèrvids més.

A la següent imatge, podem veure una cérvola, de la que es veu prou bé el contorn, i darrere seu es veuen unes cames més petites que, segons els estudis, són pertanyents a un altre cèrvid, aquest petit. I a la cantonada superior esquerra, es veu una corona d'un altre mascle adult.

Foto de Manuel Lara

Darrere, hi ha una figura antropomorfa que podria ser un arquer segons hem  llegit.

D'aquí, anem a veure els jaciments d'El Cascarujo, de nou conjunt de necròpoli i poblat. La necròpoli ens va semblar totalment impressionant, de l'estil a la Loma de los Brunos però amb més túmuls, més junts i bastits sobre dues terrasses d'un mateix tossal, en una ubicació espectacular.

Arribarem als jaciments tot anant per la pista tot rectes uns 2 quilòmetres, fins a topar amb la CHE-0901, a la que girem a l'esquerra i la seguim tot rectes 5.4 quilòmetres. En aquest punt, surt un camí vers la nostra dreta que agafarem continuant uns 200 metres, on, de nou, trobarem un camí a la nostra dreta, lloc on deixem el cotxe. A peu, seguim el camí uns 200 metres més, punt on aquest s'enfila al tossal per unes escales que ens deixen a la part alta, amb una de les terrasses a mà dreta i una altra a mà esquerra.

La primera publicació del jaciment complet es remunta al 1920, quan Vicente Bordavíu va excavar part del poblat i les necròpolis. Posteriorment, el 1931, ho feu el francès Adrian Bruhl. Ells documenten 47 túmuls, la majoria de cista excèntrica i circulars, d'entre 4 i 6 metres de diàmetre, tot i que, avui en dia, n'hi ha molts més de documentats. Dir que segons el web del catálogo cultural del Bajo Aragón, tant el poblat com la necròpoli són pertanyents al Ferro-Iber, vers els segles VII-V a.n.e. 

Com podem veure a la imatge de sota, l'any 2011, s'havien descobert 5 zones de necròpolis d'El Cascarujo, amb quasi un centenar d'enterraments documentats, però són bastant més complicades d'accedir i no estan restaurades. Quan tornem a la zona, ja les intentarem anar a visitar. Als estudis als que hem pogut accedir, fan molta comparativa amb el jaciment del Coll del Moro a Gandesa, més que res per la quantitat de necròpolis associades al poblat.

La següent imatge és extreta de la acta del II congrés internacional d'Ibers del Ebre. Editada per la Universitat Rovira i Virgili, l'ICREA/ICAC, el Consorció Patrimonio Ibérico de Aragón, el Gobierno de Aragón, la Universitat de Toulouse-CNRS i la Universitat de Barcelona.

Extret de Iberos del Ebro 

Bé, com dèiem, en arribar a la part alta del tossal, girem a la nostra esquerra i tot seguit trobem el sector IIA de la necròpoli d'El Cascarujo, que és realment impressionant, ja que consta de 25 obres tumulars, totes localitzades a la plana, de la que no queda gaire espai sense utilitzar.

La majoria d'aquestes obres tumulars són de cista excèntrica, tot i que també hi ha alguns "loculi" i cista perifèrica, com la de la fotografia anterior.

D'altra banda, quan es va excavar, es van trobar la sorpresa que, tot i que eren espoliades d'antic, en diverses de les obres, s'hi havien deixat la meitat de les restes o encara restaven intactes, fet que va ajudar al seu estudi. Cal dir que va sorgir gran quantitat de restes ceràmiques al voltant de certs túmuls, així com al túmul 18, que aparegueren fragments ceràmics sota el sòl de la cista.

També en aquesta excavació, es va veure que, a certs túmuls, se'ls havia fet un treball d'adequació del sòl abans de fer l'obra. També es van observar diverses taques negres de cendra, i un túmul, el número 7, en el que es va descobrir la superposició de fins a 5 obres tumulars.

Agafem com si tornéssim al camí per on hem arribat, però no l'agafem i seguim rectes pel cim del tossal. Aquest camí gira cap a la nostra dreta i, de cara, ens trobem amb dos túmuls la mar de bonics.

Un d'ells de planta quadrangular, que, personalment, ens va semblar preciós.

Aquests dos queden just a sota del poblat i, de fet, arribem a les restes d'aquest seguint un corriol que s'enfila pel fort pendent del turó.

Aquí inserim una imatge de la necròpoli des del poblat.

Comencem la visita al poblat, que no ha estat rehabilitat, però que es troba en un estat acceptable, tenint present els anys que té, ja que, com la necròpoli, és datat vers el Ferro final - Iber antic, entre els segles VII i V a.n.e., i, segons la Universitat Rovira i Virgili, amida 1290 m² entre les dues plataformes on es troba bastit.

Presentem la planimetria que descriu la mateixa Universitat.

Extret de Universitat Rovira i Virgili

Nosaltres vam visitar el sector 5, que és el de l'agrupació d'hàbitats, però el poblat és molt més interessant, sobretot defensivament parlant. Explicarem el poblat tot seguint els sectors que hi ha diferenciats segons la Universitat.

El sector 1 podria haver estat un punt de control del poblat, de fet, és el que es creu tot i que, degut a la forta erosió que ha patit, no en resta cap estructura documentada i només s'hi ha trobat gran quantitat de restes ceràmiques. Si ho pensem, tal i com diuen els de la Universitat Rovira i Virgili, aquest lloc controlava l'únic punt d'accés pla fins al sector 5, un estret passadís natural al nord del sector 3, que connectava els sectors 2 i 5.

En el 2, no saben exactament què hi havia degut a la gran erosió que ha patit, però amb la quantitat de pedres que hi ha, els de la Universitat Rovira i Virgili no descarten que hi hagués algun tipus d'estructura defensiva i un possible fossar avui en dia colgat.

Al ja anomenat sector 3, s'hi han trobat diverses cassoletes, tot i que, de nou, la forta erosió patida tampoc no ha deixat cap resta de sistema defensiu. Per experiència, diríem que segur que hi havia quelcom defensiu de control del passadís natural, igual que al sector 2.

Passem ara al sector 4, que és molt possiblement el lloc on es va crear el poblat inicialment, segons Bruhl, cap al Bronze final - Ferro inicial. Hi ha, com podem veure a la planimetria de dalt, tres estances que ocupen un espai de 15 metres de llarg per 4 d'amplada conjuntament, gairebé ocupant tota l'amplada del puig. Ens trobem davant del lloc més fàcilment defensable del tossal i amb més control visual. A més, la construcció de les estances no és casual, ja que la paret feia de mur defensiu i la seva llargada deixava un pas molt estret des de la plataforma.

El sector 5 és el lloc més fàcilment admirable, ja que és l'espai que ocupava el poblat, degut al creixement que va patir. Realment, no sabem exactament que és tot el que veiem, però òbviament aquesta estructura circular no és una construcció natural.

L'urbanisme d'aquest poblat sembla que sigui a raó de 4 unitats de cases a diferents alçades i dos carrers centrals, però Bruhl només el va delimitar, no va excavar les cases per a obtenir una cronologia exacta, i s'han trobat diversos murs inconnexes al conjunt de cases A i C, que, molt possiblement, pertanyen a diverses actualitzacions del poblat.

L'estudi al què hem pogut accedir descriu ràpidament aquest conjunt residencial dient:

• Conjunt D: 6 estances en 300 m².
• Conjunt A: 10 estances en 225 m².
• Conjunt C: 6 estances en 400 m².
• Conjunt B: 4 estances en 250 m².

El sector 6 és el que es troba més a l'extrem del tossal, on s'han trobat dues plataformes, també a diferent nivell, on és factible la seva utilització; de fet, a una d'elles, la inferior, Bruhl, va localitzar una casa i hi ha diverses restes més i quantiosos fragments ceràmics. L'altra, la que es troba un xic més elevada, és una part planera que va vorejant el sector 4.

I ja per acabar, tenim el sector 7, del que no hi ha una clara evidència de que s'hagués utilitzat, tot i que geològicament és possible. Això sí, l'espai útil enganxat al cordó muntanyós dels cims dels turons és molt petit, sobretot si el comparem amb el sector 5 annex.

Per acabar amb el poblat, podem dir que, segons la Rovira i Virgili, la ceràmica recuperada permet assegurar que aquest poblat fou utilitzat vers l'Edat de Bronze final (vers el segle VII a.n.e.). Aquí se'ns han creuat el cables, segle VII Bronze final? Suposem que és sense l'adequació cronològica proposada per Josep Tarrús i Enric Carreras vers els estils ceràmics i de més a Catalunya. Utilitzant-lo, tiraríem uns 500 anys enrere, que ja concorda amb el què, a dia d'avui, contemplem com a Bronze final, el 1200 a.n.e.

També dir que es documenta la muralla del poblat.

Baixem del poblat per on havíem vingut, tornem al cotxe i anem a dinar al poble de Caspe. Després de dinar, emprenem de nou el cotxe amb la intenció de visitar un altre poblat, el de Rocatallada o La  Tallada, al que arribarem tot sortint del poble per la N-211 direcció Alcañiz i, a uns 650 metres, veurem un desviament a la dreta on està indicat La Tallada. Seguint per aquesta ampla pista, arribarem a l'antic poblat en uns 12 quilòmetres. No està gaire ben senyalitzat, així que aneu mirant el GPS.

Es tracta d'un preciós poblat iber que fou descobert per Santiago Vidiella, i que va ser construït, com la gran majoria de poblats prehistòrics i protohistòrics, aprofitant un espai natural que aportava gran visibilitat, defensa tàctica, proximitat a l'aigua, etc. Però en aquest, el de proximitat a l'aigua és, com a poc, curiós, ja que no hem trobat l'evidència de cap riu al lloc. Sí que hi ha un corriol d'aigua a més d'un quilòmetre a l'est, però dubtem que construïssin més d'un quilòmetre de canalització per tenir un accés directe d'aigua. També podria ser que, en aquell moment, hi hagués un altre riu o rec més a prop. La veritat, no ho sabem.

Imatge creada a partir de Google Maps

Però bé, tot i que per aquesta gent 1 quilòmetre era com per a nosaltres anar a llençar les escombraries, el que sí que sembla més evident és que, per a l'aigua de consum quotidià, es deuria utilitzar l'existent a una probable bassa aprofitant la mateixa depressió natural que hi ha dins el poblat.

Extret de Iberos en Aragón

Com podem veure a la fotografia de dalt, com a bon poblat iber es troba al cim d'un turó, amb la depressió que comentàvem a la part central. Si ens fixem a la part sud, encara a la part alta del turó, es veuen dos apilaments rocosos que eren dos murs exteriors i després venia un fossar i la muralla final, mentre que, a la banda més al nord, hi havia una imponent torre defensiva rectangular més un altre fossar també excavat a la roca.

Creiem que a l'oest era defensa natural amb el mur on es repenjaven les cases del poblat i a l'est no ho tenim clar del tot. Hem trobat una maqueta a un blog que tampoc és que ens tregui de molts dubtes, però bé.... L'autor del blog diu que l'ha extret d'un lloc web que es diu maketek, però no l'hem aconseguit trobar.

Extret d'arqueolugares.blogspot.com

Creiem que deuria d'haver-hi alguna torre defensiva per flanquejar l'accés final a les estances del poblat, igual que al vessant més sud del jaciment, i alguna zona més, però no hem trobat cap informació d'això, és més que res, el que creiem per l'experiència en poblats ibers fortificats.

Un cop explicat el complex jaciment, dir que nosaltres vam entrar per la part d'estances que es troben més a l'oest, aquí veiem la part est i la depressió central a la seva esquerra.

Mirant cap al nord des d'on som, veiem el conjunt d'estances de la part superior i al final les restes de la torre amb el fossar nord del jaciment.

Seguim caminant direcció la torre del poblat i, al poc, ens trobem el que ens va semblar un sistema de desaiguat, que creiem devia acabar a la bassa d'aigua, que es trobaria a la part central del poble, a la depressió que hem vist abans.

Continuem avançant fins a trobar-nos amb aquestes restes que dèiem de la imponent torre, que és de dimensions prou grans.

Per no parlar del seu gruix.

Seguim el camí, ara dirigint-nos a la part inferior del poblat i, en aquest moment, ens trobem amb una gran imatge de la depressió central. 

Al web de Patrimonio Cultural de Aragón, es dibuixa una planimetria del poblat on apareixen diversos murs, un d'ells a tocar d'aquesta.

Extret del web de Patrimonio Cultural de Aragón

Avancem vers la part baixa del poblat, que realment és espectacular, on s'observa que el sòl rocós resta desgastat pel pas de gran quantitat de carros.

Acabem amb la visita del jaciment i també de la ruta d'avui amb la història documentada arqueològicament parlant que hi ha d'ell. Fou excavat parcialment entre el 1927 i el 1931 per Pérez Temprado, i Bosch i Gimpera, que excavaren la part superior i part del seu sistema defensiu. Sense dubte, ha estat excavat en més ocasions, però no sabem qui ho ha fet. Això sí, per les restes ceràmiques recuperades, podem assegurar que aquest poblat fou retallat a la roca i bastit vers el IV a.n.e. i utilitzat fins al segle I a.n.e., ja que també ha aparegut una moneda romana. En aquest moment, el poblat fou destruït i abandonat.

Coordenades UTM(ETRS89):

Necròpoli del Ferro-Iber de La Loma de los Brunos: 30T 749694 4558317

Pintures del Plano del Pulido: 30T 749265 4558540

Necròpoli del Ferro-Iber del Cascarujo sector IIA: 30T 746606 4554768

Necròpoli del Ferro-Iber del Cascarujo sector IIB: 30T 746543 4554747

Poblat del Bronze del Cascarujo o el Cabezo del Cascarujo: 30 T 746491 4554693

Poblat Iber de Rocatallada o  La Tallada: 30T 735442 4566992