Avui, anem d'excursió al Bages, a la zona propera a Cardona. L'excursió promet bastant encara que ja sabem que, per aquí, els dòlmens són bastant antics i la majoria no s'han conservat gaire bé, ja sigui per la destrucció per part de l'home o per l'abandonament i la falta de cura del nostre patrimoni. No vam poder trobar tot el què portàvem, però és el que té, potser en una altra època de l'any n'haguéssim trobat algun més, no ho sabem.
Comencem pel menhir de la Roqueta, que és el primer que vam visitar. Es troba tot anant per la carretera C-55 cap a Solsona i, poc després de passar Cardona, agafem el desviament cap a Bergús (a l'alçada del quilòmetre 63). Seguim la pista asfaltada sense agafar cap trencall fins que veiem anunciats els masos de Palà de Coma i La Roqueta a la nostra dreta. Ens dirigim cap a ells i passem el primer. Si no vigileu, anireu a petar de ple al centre del terreny ocupat pels diferents edificis de La Roqueta, com ens va passar a nosaltres... Vam tenir la sort que allà vam trobar al propietari del mas, que molt amablement ens va indicar on es trobava el menhir. Vam aparcar una mica més abaix i en arribar a la zona on es troba el menhir, vam retrobar al propietari, que ens va acabar de dir on era, ja que el tapa un gran llorer i no és visible des del camí.
El menhir de la Roqueta és d'estil antropomorf, amb una escotadura a la part superior, i conserva una alçada de 1.50 metres, per una base de 0.60 d'ample i 0.50 metres de gruix. Segons hem pogut, saber es trobava molt proper a dues cistes neolítiques que van ser excavades pel museu d'arqueologia de Barcelona l'any 1957, excavació que va finalitzar amb resultats positius: diverses restes òssies humanes, d'entre elles un crani, i dues làmines de sílex, una d'elles retocada.
En Carreras i en Tarrús opinen que tot i que possiblement es trobava fent de marcador de les cistes neolítiques solsonianes (pertanyents al Neolític ple), aquest monòlit va ser aixecat a posteriori, vers el Neolític final i el Calcolític inicial, cap el 3400-2700 a.n.e.
Com el propietari del mas sembla que hi entén, aprofitem per a petar la xerrada una estona amb ell i ens indica alguns detalls de com arribar als següents megàlits que tenim apuntats. Ens diu, però, que no ens molestem gaire en buscar les dues cistes de la Roqueta, ja que es trobaven on ara hi ha els camps llaurats del costat de la finca i que les dues de Palà de Coma estan força arrasades.
De nou al cotxe, arribem fins el petit nucli de Bergús i aparquem davant de l'església de Sant Joan de Bergús. Des d'aquí, comencem a caminar cap a la muntanya. Dels dos camins que surten de Bergús, prenem el de l'esquerra i, a la cruïlla que trobem poc després, seguim pel del mig. Després d'una curta pujada, arribem a una zona relativament plana després d'una pronunicada corba a la dreta. Trobem un encreuament triple al que prendrem la branca de més a la dreta. Poc després, arribem a un altre, aquest doble, que forma una "V" amb un prat i tornem a prendre el de la dreta. Uns 100 metres després, arribem a una tercera bifurcació on tornem a tirar cap a la dreta. Ara hem d'anar amb compte per a no passar-nos!! 550 metres després d'aquesta última bifurcació, deixant uns prats a l'esquerra, veurem al marge esquerre del camí un conjunt de pedres amuntegades amb una gran llosa tombada i una de més petita sobresortint (l'opció d'ús de gps és de bona ajuda).
El possible dolmen de la Torre de la Roqueta presenta un aspecte del tot ruïnós. A més, si comparem la nostra foto amb la de l'article "Nous megàlits al Bages" de l'Albert Fàbrega (revista Dovella, primavera 2000) i la descripció que en fa l'autor, ens genera dubtes de si realment aquestes restes pertanyen a aquest megàlit, ja que parla d'una llosa dempeus i de formar part d'una cabana de paret seca... Però, d'altra banda, hi ha més fotos a internet que coincideixen amb la nostra, entre d'altres, les de la fitxa de l'inventari de la Generalitat. A més, la descripció que se'n fa a l'inventari de la Generalitat és bastant acord amb el què vam veure. Consta d'una llosa lateral caiguda dins la cambra d'uns 2 metres de longitud i podria tractar-se d'un dolmen simple.
Per a acabar-ho d'adobar, l'Ajuntament de Cardona el té catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local (BCIL), mentre que en Carreras i en Tarrús el desclassifiquen al seu compendi sobre el Megalitisme a Catalunya. Com sempre, sense una excavació (i encara gràcies) és impossible certificar l'autenticitat de determinats jaciments.
Avancem una miqueta més pel mateix camí aviam si tenim la sort de trobar les dues cistes de Palà de Coma. Amb les coordenades que portàvem, vam acabar a una zona enfangada, pel que vam pensar que les dues cistes podien haver quedat sepultades sota dels sediments arrossegats per l'aigua, o bé, havien desaparegut per acció de l'home.
Però uns anys més tard, en concret el dia 18 d'abril de l'any 2026, després d'una exhaustiva recerca biliogràfica, trobem una informació amb fotografies relativament actuals sobre una de les cistes de Palà de Coma. La informació indica que Palà de Coma II encara és visible, però que només queda el negatiu de Palà de Coma I. Anem doncs a cercar-les.
Des del dolmen de la Torre de la Roqueta, seguim endavant 1 quilòmetre i agafem un camí ample a l'esquerra que davalla cap a la riera, pel que avancem uns 520 metres. Si ens hi fixem, veurem la senyalització de la cista a l'altra banda del camp conreat, però més val seguir pel camí per a no malmetre els conreus. Feta la distància indicada, prenem un caminoi a la dreta que va per dins d'un bosquet fins a la cista. No té pèrdua i haurem recorregut només uns 150 metres. Tenint presents les planimetries de les dues cistes, no triguem en identificar la troballa com a Palà de Coma II.
Aquesta cista rectangular de tipus solsonià mesura 1.71 metres de llarg per 1.62 metres d'amplada i conserva una alçada de 0.61 metres. Li manca la llosa de coberta i el costat de ponent d'antic, ja que mossèn Serra Vilaró la descriu també d'aquesta manera al seu compendi de civilització megalítica de Catalunya de 1927.
La necròpoli de Palà de Coma fou localitzada i excavada pel mateix mossèn el 1923. A la tomba supervivent, va desenterrar dos esquelets arronsats, els cranis dels quals eren contra la paret de llevant i no mantenien la connexió anatòmica, pel que afirmava que el sepulcre havia estat violat, possiblement per a robar els collarets de variscita del coll dels difunts. Els estudis indiquen que un dels inhumats era un adult masculí d'edat compresa entre els 20 i els 30 anys. Pel que fa a les troballes de l'aixovar, hi havia dues peces cilíndriques de calaïta, dues puntes de sageta i tres ganivets de sílex, una sageta de triangular (no s'indica material), dos ullals de senglar i dues denes de collaret. Durant molts anys, aquest sepulcre va quedar ocult i no es va retrobar fins després dels incendis de 1998. Aquell mateix any i el següent, Alfons Fíguls va tornar a excavar i netejar el sepulcre, trobant indicis d'un possible cròmlec al voltant del sepulcre.
Extret de la "Memòria dels treballs arqueològics ala necròpolis neolítica de Palà de Coma (Cardona, Bages)", d'Alfons Fíguls
Pel que fa a la datació, i segons la tipologia de sepulcre, el col·locarem temporalment vers el Neolític Mitjà-Ple 3900 - 3400 a.n.e.
En acabar amb la cista visible, vam buscar la germana, però no la vam trobar. La vegetació està força alta, les coordenades disponibles eren poc fiables i les informacions sobre la distància entre elles diferia entre les fonts (entre 10 o 30 metres hi ha distància...).
Com va sent l'hora de dinar, decidim anar a trobar un últim megàlit. Desfem el camí fins a Bergús i tornem al cotxe. Tirem rectes fins la carretera BV-3001, on girem a l'esquerra en direcció Cardona. Passat el quilòmetre 4, prenem el primer trencall que surt a la dreta. Seguint aquesta pista, agafem el segon trencall a la dreta, just després d'una corba pronunciada a l'esquerra. Aquest camí mor a Cal Llauner, però nosaltres hem d'agafar una desviació que surt a l'esquerra poc abans de la casa (més val que deixem el cotxe a l'inici del camí). Ja a peu, trobarem l'hemidolmen de Cardona o el menhir de la Vinya del Giralt després d'uns 100 metres, ajagut, fent de límit entre el camp i el camí.
Aquest gran roc té unes dimensions aproximades de 3.28 metres de longitud (bé, alçada si es conservés a la seva ubicació original), per 1.16 d'amplada i 0.60 de gruix. Alguns autors el consideren "hemidolmen" i, per tant, hauria estat la coberta d'un dolmen actualment desaparegut. Nosaltres que pensem com d'altres arqueòlegs, i no creiem en això dels hemidolmens, pensem que per la seva morfologia pot ser una estela, del Neolític ple, o bé un menhir estel·liforme, del Neolític final, Calcolític.
De fet en Carreras i en Tarrús pensen el mateix i fan esment que, al lloc on es va trobar el monòlit, hi havia un sepulcre de fossa proper (uns 200 metres), tipus d'enterrament del Neolític ple i que va ser excavat amb resultats positius. Lamentablement, aquest sepulcre es troba destruït.
El novembre de l'any 2018 es va comunicar que el menhir s'inclouria dins el projecte Gegants Immortals, però finalment no el van incloure dins del conjunt de monòlits que van ser traslladats al santuari del Miracle, a Riner, per a ser estudiats, restaurats i que finalment es va decidir que tornessin al seu emplaçament original.
Després de menjar un bon entrepà allà mateix aprofitant el bon dia, comencem la tornada cap a Cardona. Com anem amb temps per al partit del Barça i m'ha quedat un regust amarg, convenço al Marc per a veure un sepulcre proper a Cardona del que sí portem bona informació.
A la sortida de Cardona, agafem la carretera B-420 i, poc després del quilòmetre 1, girem per la pista asfaltada que surt a mà esquerra. La seguim sense prendre cap trencall fins que mor a una altra pista asfaltada, on girem a la dreta, passant pel pont que travessa l'Aigua d'Ora i, de nou a la dreta, arribem a l'ermita de Sant Salvador. Seguim el camí fins que després d'una corba pronunciada a la dreta trobem un petit trencall a l'esquerra que acaba a una petita esplanada. Des d'aquí, ens endinsem un pèl al bosc i trobem la cista de Sant Salvador, també coneguda com a sepulcre de la Vinya del Joncar.
Aquest, segons Carreras i Tarrús, dolmen simple té unes dimensions internes de la cambra sepulcral de 2.60 metres de llargada, per 1.60 d'amplada màxima i 1.10 d'alçada. Té una obra tumular de 10/11 metres de diàmetre, que conserva restes d'un mur de contenció.
Va ser excavat entre el 1915 - 1920 pel Mossèn Joan Serra i Vilaró, que va recuperar restes que a dia d'avui es localitzen al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, a nombrar: diversos fragments de ceràmica a mà, també diversos fragments i esquerdells de làmines de sílex i tres denes.
Amb totes aquestes dades, en Carreras i en Tarrús el col·loquen a la línia temporal vers el Calcolític inicial i l'Edat del Bronze antic, cap el 2700-1800 a.n.e.
Després d'aquesta troballa, ja comencem la tornada amb una millor impressió de la jornada. Però, està clar, hem de tornar a aquesta zona, ens queda molt per descobrir! Mostra d'això, són les dues rutes que vam fer posteriorment pels volts de Cardona: Megàlits a Pinós III i Cardona II i Dòlmens i inscultures a Montmajor II, l'Espunyola i Cardona III
Coordenades UTM(ETRS89):
