Ciutat ibera a Sant Julià de Ramis

Avui, com últimament, anem a fer una ruta apta per a nens: visitarem un poblat iber a Sant Julià de Ramis. Per arribar, prenem l'AP7 fins la sortida 6, que es troba just després de passar un pont per sota, i va en direcció Girona nord, Banyoles, Olot. Al poc de sortir i com a moltes de les autopistes catalanes topem amb el peatge... després del peatge anem per la primera sortida a la dreta que hi ha, a ben pocs metres d'aquest, tot fent via per la C-66, direcció Girona, Figueres, Palamós.

Poc després, just creuar per dalt l'autopista "de pagament", sortim a la dreta cap a la N-IIa, direcció Girona, Figueres, Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis. Al poc d'emprendre aquesta nova carretera, virem a l'esquerra direcció Figueres. Passem de llarg el nucli de Sant Julià de Ramis, que ens quedarà a la dreta, i després del quilòmetre 723 de la carretera, virem a la dreta per una sortida amb canvi de paviment a la dreta direcció Fortalesa de Sant Julià de Ramis. Seguim rectes per ella direcció Veïnat dels Sants Metges, aturant el cotxe al final de la pista asfaltada, davant l'església dels Sants Metges. A peu, seguim l'ample camí que, en uns 250 metres, t'apropa al poblat de Kerunta.

Poblat peculiar, no només per la seva creació ibera i el posterior aprofitament romà, sinó perquè les cases són construïdes aprofitant el desnivell de la muntanya, degut al seu creixement... i no havent-hi prou amb això, i tenint en compte que l'ample camí et duu a la torre defensiva del poble i que pots veure diverses restes de cases tot sent a l'església dels Sants Metges si mires cap a la davallada de la muntanya, el poblat era realment grandiós. Les restes més visibles són d'era medieval, però sota es conserven les restes prehistòriques.

També allà, just sota de l'església hi ha diverses tombes antropomorfes, datables a l'era medieval.

La construcció del poblat es remunta al segle VI a.n.e., quan, segons es documenta una colla d'ibers es van instal·lar en aquest cim. La ubicació de l'assentament no és casual, ja que des d'allà tenen una gran vigia de l'entorn.

Personalment, per la morfologia del poblat, em recorda prou a la ciutat ibera del Castellet de Banyoles.

La part superior del turó té forma d'espigó allargassat, i l'hàbitat a ell adossat queda naturalment protegit per tres costats, només deixant la banda oest com a més accessible. La part més aplanada on es començar a construir el poblat queda a 150 metres per sobre la plana.

Cal dir que des de la torre de vigia fins a les restes iberes que hi ha al costat de l'església hi ha 315 metres en línia recta, i es documenta una amplada d'entre 60 i 80 metres. No sabem si és la fi del poblat, o aquest continua, podria ser tranquil·lament que s'allargués uns metres més fins al següent turó; de fet, seria més lògic defensivament parlant.

Imatge creada a partir de google maps

En color gris, de la part excavada a les restes de sota l'església... en vermell, fins on nosaltres creiem que podria ser.

Segons hem pogut saber, la presència humana al poblat va anar augmentant amb el pas del temps, tal i com es demostra amb el descobriment de tres muralles defensives fetes amb motiu d'ampliació. A banda d'aquestes muralles, també s'han trobat diverses i variades ceràmiques, corresponents a diferents èpoques.

El poblat fou abandonat, pels habitants del Ferro, vers l'any 550 a.n.e., re-habitat de nou un segle més tard per Ibers que, des del 218 a.n.e. i fins el 50 a.n.e., convivien amb els romans. Amb aquest re-habitatge la ciutat de Kerunta va patir un gran canvi, transformant-se en un dels nuclis romans més poderosos.

S'ha d'explicar que el nom de Kerunta és donat pels arqueòlegs, devien de trobar algun tipus d'inscripció, i també dir que l'actual Girona és coneguda en llengua ibera amb el nom de nova Kerunta... té una certa explicació, ja que l'emperador romà Pompeu va dissoldre la ciutat de Kerunta, creant la nova ciutat de Gerunda, i, òbviament, portant tot el poder allà.

És bé cultural d'interès nacional des del 10 juliol de 2012.

Visitada la ciutat, tornem a les zones baixes, que fa força vent i no és agradable estar a la intempèrie. Realment, el mirador col·locat sobre el baluard és maco perquè permet veure les diferents muntanyes de la zona, però no fa dia d'estar veient paisatges...

Coordenades UTM(ETRS89):

Ciutat de Kerunta: 31T 487664 4653083

Poblat a Olius

Avui, visitem els primer dels tres poblats que vam visitar el desembre d'aquest any. La veritat, força interessant, ens va fer gràcia la seva ubicació, la gran quantitat de sitges que vam veure, i la clara reutilització del poblat en diferents èpoques.

Per arribar, el més fàcil és anar fins a Solsona i sortir d'ella per la C-149 direcció est, cap a Castellvell i Sant Climenç. Als 2 quilòmetres de sortir del nucli, farem un gir molt pronunciat a la dreta, tot seguint indicacions a Castellvell. Als 800 metres d'anar per la carretera, toparem amb l'antiga edificació, que té una zona habilitada per a aparcar el cotxe. Allà el deixem i a peu tornem pel camí acabat de fer, emprenent un camí que surt a la dreta en una seixantena de metres. Aquest és el que et duu, en uns 100 metres, a la plana del cim del turó on es troba el jaciment; realment, a una posició dominant de la contrada.

El poblat lacetà de Castellvell fou excavat per Serra i Vilaró, que el documentà a les seves memòries del 1920, atorgant-li una superfície de 5500 metres².

Planta de Serra i Vilaró de l'any 1919

A dia d'avui, i gràcies als estudis realitzats pel Centre d'Estudis Lacetans (C.E.L.), es documenta una expansió del poblat vers el vessant sud del turó, segons les restes de murs i troballes arqueològiques de material ceràmic. Amb aquest teòric creixement del poblat, aquest abastiria uns 8000 metres².

Planta general feta pel C.E.L. l'any 2011

Ens trobem davant d'un poblat de l'edat del Ferro vers el segle VII-VI a.n.e. i utilitzat en sis etapes, tres d'elles a la prehistòria... més ben dit a la protohistòria, que bàsicament és l'etapa de la que hi ha algun document escrit, encara que sigui creat per una altra cultura més avançada. A Catalunya, és vers el 1er mil·lenni a.n.e. i fins a la conquesta romana.

La primera d'aquestes ocupacions seria la que hem esmentat breument al paràgraf superior, a l'Edat del Ferro, que és el moment fundacional del poblat. En aquesta era, es construeix la bateria de cases i el mur defensiu. A ambdues construccions, se'ls atorga una cronologia provisional, a falta de més resultats, de vers els segles VII-VI a.n.e.

A dia d'avui, d'aquesta etapa de la vida del poblat, es documenten restes ceràmiques a mà amb formes, i decoració típica de l'edat de Ferro final.

Aquesta dona peu a les dues següents, ja a l'era ibera. Diem això perquè, com a molts poblats, les edificacions de l'edat del Ferro van ser modificades i utilitzades per la nova civilització. Cal dir que aquest nivell estratigràfic és el que es conserva en pitjor estat, degut a l'arrasament del camp i a l'afectació constructiva de les etapes històriques. La més malmesa és, sobretot, la segona etapa ibera, que va del segle IV al III, durant l'iber ple-final. Evidentment, és la que es trobava més en superfície.

La primera de les dues etapes iberes és la pertanyent al segle VI-V a.n.e., on les restes trobades bàsicament es limiten a paviments i fogars.

Com hem dit abans, ens va sobtar la gran quantitat de sitges que hi ha, algunes d'elles superposades: Per a fer-ho més visible, inserim una fotografia aèria de la part del poblat on es troben. Aquest magatzems soterrats poden datar-se vers els segles II i I a.n.e.

Imatge extreta del Web del Museu de Solsona

Davant de la bateria de cases, veiem la bassa o cisterna, que realment, pel que hem trobat documentat d'ella, és força interessant.

Pel que sembla, l'excavació efectuada per Serra i Vilaró no fou gaire minuciosa, més aviat, tan sols es va dedicar a documentar el poblat i les seves estructures, sense excavar-les. De fet, d'aquesta zona de la cisterna, amb la gran complexitat que té, no en diu gairebé res. Segons el C.E.L., hi ha en aquesta zona, una superposició de fases ocupacionals.

A la campanya del 2012, s'excavà de nou aquesta zona, aquest cop a mans del C.E,L., i s'arriba a la conclusió que la bassa central no és la documentada per en Serra i Vilaró, sinó una de datació anterior, aquesta envoltada per un mur ovalat de grans dimensions. Posteriorment, aquesta és seccionada per una nova bassa i un barri de cases, a l'etapa medieval del poblat.

Planimetria de l'ocupació medieval segons el C.E.L.

La bassa d'era ibera, segons els arqueòlegs del C.E.L., devia de ser construïda vers l'iber ple. Aquesta és d'un metre de fondària, tot i que atansa, diametralment parlant, prou superfície. La medieval, al contrari, arriba als tres metres de fondària, ja que van tallar la roca mare, però és molt més petita pel que fa a dimensions superficials.

Planimetria segles VII - III a.n.e., segons el C.E.L.

Com podem veure a la planta de les restes del poblat vers el segle VII - III a.n.e., hi ha dos murs tot sortint dels habitatges, que insinuen un recinte ovalat en aquest lloc.

Per acabar amb la visita, observem aquestes restes, que clarament són modernes... pel tipus de "maó", per dir-ho així, ens fa la sensació, sense ser uns grans experts, que com a molt deuen de ser del segle XIX. I ara veient el que diuen els del C.E.L., veiem que podríem no anar gaire desencaminats. Ells documenten els fonaments d'una torre construïda amb carreus perfectament tallats i units amb calç. A l'excavació, sorgiren diverses restes de ceràmica vidriada, pel que la datació relativa ha de ser posterior al segle XIII – XIV. Pel que fa a la seva funció, és del tot incerta, però podria ser una torre defensiva de l'era. De fet, se'n documenta una altra, just a l'altra banda del poblat, datada del segle XI.

De la primera de les torres, però, també es diu que podria haver estat edificada per a la utilització de la xarxa de telègrafs del segle XIX, que és el que ens feia pinta a nosaltres.

Amb això, acabem la visita i l'estudi per recerca del poblat, que tal com pensem nosaltres, els arqueòlegs del C.E.L. confirmen que ens trobem davant d'un hàbitat prou complex... No cal dir que molt més del que creia Serra i Vilaró. El seguirem de prop, ja que ens sembla molt interessant, sobretot per les diferents etapes d'ocupació superposades.

Últimament, afegim enllaços de publicacions properes per a donar opcions d'allargar la ruta. Ara bé, en aquest cas, n'hi ha tantes que recomanem que mireu el plànol i decidiu, si és que ho voleu fer.

Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat de Castellvell: 31T 375742 4650218

Necròpoli i poblats al Segrià

Dia de visita ibera, on en vam veure dos poblats i una necròpoli tumular a la comarca del Segrià. A la comarca, n'hi ha més de poblats i necros, però eren tancats i s'ha de demanar cita prèvia, pel que aquests els deixarem per una altra ocasió.

Comencem per la necròpoli del Bronze de les Roques de Sant Formatge.

Per arribar al jaciment, sortim de Seròs per la carretera C-45 en direcció Massalcoreig, Fraga i Zaragoza a la rotonda que hi ha al carrer d'Aviganya. Al poc, trobem una nova rotonda que creuem tot seguint per la C-45 i, només 60 metres més tard, vorejant les piscines municipals, girem a l'esquerra per la LV-7045A. Seguirem aquesta uns 600 metres fins trobar una nova carretereta a mà esquerra, aquesta més estreta, que seguirem uns 400 metres fins a trobar un magatzem o quelcom així a la nostra dreta. Allà aturem el cotxe.

El tros de la necròpoli que visitarem es troba tal i com hem arribat amb el cotxe a una zona planera a la falda del turó de la nostra esquerra, a la que vam accedir tots quatre per un caminoi que hi ha a la dreta de la necro quan vas cap ella... els nens s'ho van passar teta!!

A la fotografia es veu la part rehabilitada (que té uns 70m²) amb el magatzem al fons. Segons les dades a les que hem pogut accedir, aquesta és l'àrea nord del camp F, un dels diversos camps dels que consta la necro, i s’ha centrat en la restauració de vuit túmuls. S'han restaurat tres models de construccions funeràries tumulars: els túmuls circulars delimitats per una anella de lloses clavades; els túmuls circulars amb sòcol perimetral; i els túmuls rectangulars amb sòcol perimetral. Val a dir que la superposició d'aquestes construccions deixa clara la seva utilització en el temps.

Hem trobat un dibuix amb les obres tumulàries al camp F en la seva primera intervenció, entre els anys 1963 i 1964.

Planta del camp F (imatge extreta de la revista d'Arqueologia de Ponent)

De resultes d'aquesta exacavació, es documenten més de 200 obres funeràries tumulars a aquest sector i 338 en el total. El sector F és, a dia d'avui, el que millor es conserva.

Les excavacions d'aquestes obres tumulars del 2001 al 2003, sota la direcció arqueològica de Montse Gené, no va reportar cap urna sencera, fet que indica una clara espoliació, però sí que va sorgir el conegut fragment d’estela antropomorfa escolpida de Roques o l'Oriol, que és com es diu l'excavador que el va trobar.

Imatge extreta del Museu de Lleida

Es tracta del cap d'un guerrer, que segons algunes fonts té més de 3.000 anys. Possiblement, formava part d'una estela funerària preibèrica, concretament del Bronze final.

L'any 2017, el Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya va intervenir al jaciment per a fer-lo visitable. La reexcavació dels túmuls va ser prou profitosa:Es va recuperar divers material, sobretot fragments de bronze del'interior dels túmuls, sovint barrejats amb restes òssies humanes cremades.

Aquesta intervenció també va posar en evidència l'existència d'esteles o fites en algunes estructures, que eren situades en un extrem del túmul o del sòcol perimetral.

La necro era datada, segons les excavacions de principis del segle XXI, entre els segles IX i VII a.n.e., vers el -900 i el -650, però la troballa de l'estela antropomorfa fa trontollar aquesta afirmació, atorgant-li un possible inici d'utilització proper al 1000 a.n.e.

No vam ser capaços de trobar el poblat associat, ja que no teníem gaire temps ni dades, i amb la canalla vas a horaris marcats, però tot es farà.

De nou al cotxe i, després de fer un mos, ens disposem a visitar el maquíssim poblat de Genó. Per arribar-hi, tornem a Seròs i el creuem tot endintsant-nos pel carrer d'Aviganya, que al poc és la carretera LP-7041; per ella, conduïm fins a entrar a Aitona, que és el poble següent. En entrar-hi, prenem el primer desviament a la dreta, pel camí Llardecans (bonic nom), i seguim tot rectes per ell fins que passa a ser la carretera d'Aitona, que creua el riu Segre en breu. Per ella seguim tot rectes fins creuar el Canal de Seròs; just creuar-lo, surt un camí a l'esquerra, el qual emprenem vorejant el Pantà del Curt. En uns 350 metres, el camí fa un gir pronunciat a l'esquerra i, uns 100 metres després, girem de nou a l'esquerra, emprenent un camí que al poc es bifurca, lloc on nosaltres agafarem la pista de la dreta, seguint-la fins a trobar una petita zona habilitada per a deixar cotxes... i així ho fem (hi ha indicacions).

A peu, començo l'ascensió per camí habilitat al poblat mentre la Cris canvia els bolquers a l'Ànnia... i a mig camí, se m'afegeix l'Arnau (aquests nens són uns cracks... ell va accedir i passejar pel poblat sol, i no feia gaire que caminava).

Aquí el teniu, el poblat de l'Edat del Bronze de Genó, datat vers el Bronze Final, entre el 1150 i el 900 a.n.e. El cim del turó consta d'un perímetre ovalat amb les vivendes situades a l'extrem, deixant al centre un carrer o plaça. El poblat, que abarca 1.037 m², fou descobert el 14 d'abril de 1955 per R. Pita Mercé. L'excavació va donar a llum les estructures constructives, fragments d'àmfores, ceràmiques llises i camps d'urnes.

Com una imatge val més que mil paraules, i per a que us feu una idea del poblat, inserim una fotografia d'una maqueta de la teòrica planta de l'antic nucli.

Imatge extreta de Vikipèdia

Com a curiositat, cal dir que amb l'estudi de les restes que va aportar l'excavació del jaciment, es va poder saber que els habitants d'aquest nucli produïen cervesa, sent la producció més antiga d'Europa d'aquesta beguda.

Els habitatges del poblat eren construïts, pel que fa a les parets, bàsicament de pedra i fins a una alçada propera als dos metres. La teulada, segons els estudis que ha rebut el nucli, era feta de vegetals amb un cobriment de fang. Cada estança tenia un foc, tres o quatre àmfores de gairebé un metre d'alçada i un gran forat que es creu que s'utilitzava a mode de sitja, la qual cosa fa pensar en un estil de societat igualitari.

Pel que fa a les restes arqueològiques, com hem dit abans, el material ceràmic és prou divers: àmfores amb decoració, àmfores amb cordons impressos, petits vasos amb un cordó envoltant-los al voltant de la vora, tasses carenades, tasses amb apèndix de botó, urnes "sassenay", i divers material ceràmic, més d'altres tipologies de vasos i tasses. Pel que fa al material metàl·lic, és prou escàs: braçalets, agulles, anells, comptes de collar i una destral de mida petita. El material lític consisteix en: dents de falç amb pàtina, gratadors, algunes làmines de sílex i un fragment de braçalet en lignit. A banda d'això, també es recuperaren molins de mà barquiformes i diversos percutors, d'entre altres restes de vida quotidiana.

El material recuperat atorga al poblat una utilització entre el 1150 a.n.e. i el 900 a.n.e., és a dir, al Bronze final. Degut al grandíssim bon estat en el què s'han trobat gran part d'aquestes restes, juntament amb altres evidències, donen a entendre, segons els experts, que els habitants d'aquest poblat l'abandonaren ràpidament a causa d'un foc que el va destruir totalment.

Imatge extreta de viquipedia

Hem inserit aquest dibuix en planta del poblat per explicar fàcilment on es van  trobar la majoria de les restes, avui en dia dipositades al Museu d'Arqueologia de Catalunya i el Museu de Lleida. Aquesta estança és la que té una estructura diferent, la numerada com a H2.

Tornem al cotxe i ens disposem a visitar l'últim poblat del dia, el de Gebut. Per arribar-hi, tornem a Aitona i girem a la dreta per l'avinguda principal del poble, anomenada Avinguda 27 de Gener, que creua el poble i es transforma a la seva fi en la carretera LP-7041. Als 2.1 quilòmetres d'haver girat per aquesta avinguda, tornem a desviar-nos, aquest cop a l'esquerra, emprenent un camí amb un rètol indicatiu del poblat. Seguim per la pista uns 760 metres, on topem amb una zona habilitada per aparcar. Des d'aquest aparcament, tornant uns 120 metres enrere tot seguint el camí, veurem a mà dreta un caminoi que puja a la nostra dreta. L'emprenem i, fent unes ziga-zagues, arribem al cim del turó, lloc on es troba el poblat Iber de Gebut.

Bonic poblat de creació documentada vers el 700 a.n.e. i utilitzat fins vora el 200 a.n.e.. El jaciment es troba, com hem dit abans, al cim del turó, però aquest nucli s'extendria per les vessants i els terrenys planers del costat, ja que, l'any 1979, la Secció d'Arqueologia de l'Institut d'Estudis Ilerdencs va trobar restes d'habitació a la plana del costat. Aquestes habitacions evidenciaven un estat de semidestrucció per les feines agrícoles realitzades a la zona. A l'excavació va sorgir divers i variat material ceràmic d'era ibera: estatuetes, útils de bronze, fragments d'espases, monedes, molins de mà, etc.

També va sorgir alguna resta romana, que es creu que és producte de la dispersió del material que tenia una vil·la documentada d'aquesta era ben aprop, just a sota de l'aflorament rocós que hem vist de camí, que, per cert, hem trobat que era utilitzat com a hàbitat a l'aire lliure a plena edat del Bronze, vers el 1200 a.n.e.

Imatge extreta amb el Google maps

Tornant al cim del turó, es pot veure clarament a la imatge anterior, una sèrie d'estances rectangulars arrenglerades en dos carrers, enllosats amb pedres, i una cisterna enganxada a un d'ells, que mostrem a la següent fotografia.

Es documenta que, fa un temps, es podia observar un sistema de clavegueram per la recollida d'aigües, actualment molt degradat i perdut. El poblat també conserva restes d'un mur defensiu.

Segons hem pogut saber, unes noves excavacions arqueològiques del Grup d'Investigació Prehistòrica de la Universitat de Lleida, van donar a llum, entre altres coses, el cap d'una figureta femenina de terracota...

Imatge extreta de LleidaDiari

...i un nou tros de mur defensiu de 4 metres de gruix, construït per l'ampliació del'assentament.

Imatge extreta de LleidaDiari

A l'excavació, també es recuperaren un motlle de foneria per a la producció de penjolls de bronze, un ham, restes de raïm i de blat, fragments ceràmics de diverses èpoques, d'altres provinents d'Itàlia i peces de collaret de corall.

Bé, un nou poblat, però de segur que hi tornarem; perquè per les dimensions, l'amplitud de la muralla, la conservació de les estances, la cisterna, etc., val la pena una nova visita amb més calma. I més, sabent que l'adequaran per a fer visites públiques. Finalitzem la visita per Terres de Ponent, que els dies són curts i comença a fer fred.

Imatge extreta de LleidaDiari

Coordenades:

Necròpoli de Roques de Sant Formatge: UTM(ETRS89): 31T, 282670, 4593288
Poblat de Genó: UTM(ETRS89): 31T, 289498, 4594419
Poblat de Gebut: UTM(ETRS89): 31T, 289255. 4598531

Sepulcres i inscultures a Roses V

Avui ens llevem ben d'hora i ens dirigim a Roses. Volem completar una ruta que vam fer fa uns cinc anys, però llavors no disposàvem de gaire informació sobre la localització d'alguns dels sepulcres. Podeu consultar l'entrada corresponent a Dòlmens i estela-menhir a Roses II.

Aquesta vegada, amb força més dades, ens dirigim al turó del Pení, on iniciarem la ruta, tot seguint la GI-614 i desviant-nos cap a la GI-620 poc després del punt quilomètric 8. El primer que fem és aturar-nos al Neo-dolmen de La Fura o Mas Romanyac, ubicat al costat esquerre de la carretera després de recórrer uns 1300 metres per aquesta nova carretera.

Aquest "neo-dolmen" té una pinta dubtosa i vam consultar a en Josep Tarrús, expert en el megalitisme de la zona, per saber si ell en tenia alguna informació. Com sempre molt amable, ens va confirmar que no sembla tractar-se d'un sepulcre, només d'una pedra aixecada.

Avancem per la mateixa carretera fins que aquesta es bifurca entre una pista i la carretera que va a la zona militar. Nosaltres seguim per la pista de sorra, que es troba en bon estat tot i que hi circula gran quantitat de cotxes i, fins i tot, el trenet turístic de Roses... sense comentaris. 500 metres més endavant, prenem un camí que surt a l'esquerra i que està tancat al trànsit rodat. Uns 160 metres més endavant, veiem un corriol desdibuixat a l'esquerra i molt rocam. Aventurant-nos a la recerca lliure o amb l'ajut del GPS, podem trobar 5 tombes de la necròpoli del Bronze de Puig Alt.

Aquesta necròpoli està formada per dos sectors, el del Puig Alt on ens trobem, i el del Coll dels Sarraïns, una mica més endavant seguint la mateixa pista.

El primer sector, més septentrional, conté 5 tombes conservades, mentre que el segon, ubicat més meridionalment, conserva 36 sepultures. D'aquesta segona, el que sí sabem és que la pista passa per sobre i sembla haver afectat el seu traçat original.

Com es pot observar a les fotografies de la part septentrional, la necròpoli es troba força malmesa i amb risc de desaparició sota la vegetació baixa i punyent de l'esplanada. A més, es troba molt accessible i ha estat espoliada diverses vegades.

Pel que fa al seu descobriment, les primeres notícies que es tenen es deuen a documents del segle XVII. Posteriorment, ja a meitats del segle XX, soldats de la base del Pení i aficionats a l'arqueologia van començar a informar de la troballa de restes, fet que es recull a una nota d'en Josep Rahola i Sastre del 1952 i a un article de V. Roure del 1955. Entre mig dels dos articles, el Doctor Oliva, responsable del Servei d'Arqueologia de Girona, va identificar aquesta necròpoli com a una necròpoli hallstàttica el 1954. Pel que sembla, en Joan Maluquer de Motes hi va intervenir una dècada més tard, però no hi ha constància real de que hi excavés, ja que ell mateix indicava que havia tingut impediments militars per fer-ho. De tota manera, la persona que l'ha estudiat amb més profunditat és l'Enriqueta Pons, alumna del professor Maluquer, que hi ha treballat en diverses ocasions (1979, 1983-84 i 1999). Al seu llibre Pobles de muntanya, pobles d'aigua al Pirineu oriental (1100-650 aC), recopila molta informació sobre la necròpoli.

La primera excavació sistemàtica fou realitzada el 1979 i va consistir en l'estudi de la necròpoli del coll dels Sarraïns o necròpoli meridional), on es van identificar 36 estructures tumulàries, entre elles les dues esmentades pel professor Maluquer a les seves classes. Aquest estudi va treure a la llum gran quantitat d'urnes cineràries amb incisió de doble traç.

Pel que fa a la necròpoli septentrional o del Puig Alt pròpiament dita, no va ser fins el 1983 quan el GESEART va donar a conèixer que l'havia retrobat. Llavors, l'Enriqueta Pons i el seu equip van estudiar la zona i van identificar 5 tombes força deteriorades i, ja el 1994, es van centrar en l'estudi de la número 1, d'un diàmetre d'entre 3.20 i 3 metres. Aquesta tomba (possiblement la de les nostres primeres fotografies de més amunt) havia estat espoliada d'antic, però la seva excavació va donar lloc a troballes ceràmiques i òssies calcinades.

Tots aquests estudis i excavacions permeten datar aquesta necròpoli al Bronze final, vers el 850 - 650 a.C.

Quan vam tornar-hi, el dia 8 de maig de l'any 2021, creiem que vam poder mig veure les dues tombes de la part de Puig Alt que ens faltaven. La veritat és que, en una, el Marc hi va caure. Hi ha un negatiu prou exagerat, molt segurament fruit d'una anterior violació. La segona que ens faltava es troba poc després d'aquest negatiu, vers el camí. Però, amb com està de crescuda la vegetació, no ho acabàvem de veure clar, s'hauria de desbrossar tot l'entorn i portar-hi arqueòlegs per a una hipotètica reconstrucció.

Tot seguint el camí, vam anar a visitar les 36 tombes de la necròpoli del Coll dels Sarraïns esperant que es vegin millor. Tornem al camí i el seguim fent un fort desnivell a trams, fins que veiem, a la banda esquerra del camí, part de la necròpoli del Coll des Sarraïns ben senyalitzada.

Segons l'Enriqueta Pons, aquesta necròpoli d'incineració es coneix d'antic. Com hem comentat més amunt, ja era documentada vers el juny de l'any 1954 com a necròpoli Hallstàttica per l'arqueòleg Miquel Oliva.

Per a nosaltres, és brutal, a més estar molt neta. Es poden veure gran quantitat de lloses estintolades a terra i un mur a la part superior dreta de la imatge, que, segons hem trobat, són més lloses de la necròpoli. Pel que es diu, aquestes van ser retirades del camp pel propietari, en el seu temps, de les terres.

Segons la mateixa Enriqueta Pons, es tracta de 36 cercles d'incineració tumulària, amb unes mides que oscil·len entre 1 i 7 metres de diàmetre.

A la banda dreta, trobem una nova zona de necròpoli, el que vol dir, com hem dit abans, que el camí n'ha destrossat unes quantes.

Inserim una nova imatge de la part de l'esquerra, en la que s'identifica més el treball humà que va rebre aquesta plana vers finals de l'edat del Bronze.

Acabem amb la Necròpoli del Coll dels Sarraïns inserint un dibuix en planta del jaciment, extret de l'estudi que feu l'Enriqueta Pons, on indica el nom alternatiu del conjunt, Rocaplana de Sant Tomàs.

Tornem cap dalt, i a la mateixa zona de la necròpoli septentrional, o Puig Alt, però a uns 150 metres de les tombes i a uns 80 metres del dipòsit d'aigua, trobem una preciosa llosa plena de gravats, concretament, cassoletes i reguerons.

La Roca del Puig Alt és una superfície plana de pissarra un pèl inclinada d'uns 5 per 3 metres plena de cassoletes, reguerons i creus. Se'n poden comptar 14 cassoletes, 45 cruciformes simples, 1 de doble i 1 de triple, diversos semicercles i gravats en "Y", a més d'una estructura reticular central. Va ser descoberta el 1998 pel geòleg Carles Roqué. 

Prop d'aquesta roca, a uns 20 metres a l'oest, trobem una altra roca amb cassoletes.

Tot i que podem trobar més roques amb gravats a aquesta zona, nosaltres tornem al cotxe i continuem una mica més (uns 1400 metres) per a arribar a la plana on es troba la cista del Puig Rodó, que no vam trobar la vegada anterior que vam estar per aquí, ja que cal posar-li una mica (força) d'imaginació. En aquest cas, 100% recomanable dur GPS, tot i que val a dir que han col·locat una senyalització que ajuda a trobar-la.

Aquesta cista amb túmul molt malmesa va ser descoberta el 1985 per Àngel Bosch, Montse Borràs, Joan Gisbert i Josep Tarrús, que es trobaven fent una prospecció arqueològica per la zona.

Comparant les fotos actuals amb les de quan va ser excavada per Josep Tarrús, Sara Aliaga i Oriol Mercadal el 1989, veiem que el túmul s'ha camuflat força entre la vegetació, el que dificulta la seva localització. No es conserva cap de les lloses, ni se'n conservaven quan va ser descoberta, però l'excavació va confirmar que hi havia les marques d'encaixos de les lloses a la roca mare. Aquestes marques permeten donar unes mides de la cambra de 1.5 metres de longitud per 1.0 d'amplada.

Pel que fa al túmul, es documenta un diàmetre de 14 - 15 metres, i es descriu una alçada conservada de 50 centímetres, tot i que a la seva construcció deuria fer 1 metre aproximadament. Aquest resta format per rocs, ben col·locats, segons hem pogut saber, alguns es sobreposen ocultant lloses que enforteixen el túmul en posició radial. No es documenta d'ell cap tipus de anell de contenció.

Inserim la idealització del megàlit segons Josep Tarrús, publicada a la seva tesi doctoral.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Igual que prop de Puig Alt, aquesta zona també està plena de gravats. Tenim referències d'una roca plena de cassoletes, però se'ns resisteix. Veiem primer la Pedra del Puig Rodó II.

Presenta dues cassoletes unides per un regueró i una altra d'aïllada.

Cercant la I, visitem un abric que deu ser modern, però que originàriament bé podria haver estat utilitzat en època prehistòrica.

Finalment, fent ús de les coordenades que duem, veiem que hi ha una llosa solta i l'aixequem... en efecte, la llosa que portàvem estona buscant estava tapada per una altra llosa, suposem que per a preservar-la.

La Pedra del Puig Rodó I conté una quarantena de cassoletes aïllades i nou més d'unides per reguerons. La superfície abastada pels gravats és de 100 per 80 centímetres.

Les dues pedres gravades del Puig Rodó van ser descobertes per Sara Aliaga i Oriol Mercadal el 1989, i foren ells qui les batejaren amb el nom del cim proper.

Si ens hi fixem, just al costat de la pedra I, veiem una cassoleta a una altra roca (o a nosaltres ens va semblar una cassoleta...). D'aquesta, no hem trobat cap referència i la indiquem com a pedra III a l'apartat de coordenades.

Inserim el calc de les inscultures fet per Sara Aliaga i Oriol Mercadal, extret de la tesi doctoral d'en Tarrús, on ens veuen les pedres I i II, però no aquesta que acabem de comentar.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Ens dirigim ara al Pla de les Gates, passant per la Tomba del General i fent-li una foto amb la nova càmera per a canviar la que teníem a l'entrada de l'anterior vegada. Arribats al Pla de les Gates, uns metres allunyada de la pista i amb un panell indicatiu, trobem la cista del Pla de les Gates, una mica més fàcil de reconèixer que l'anterior.

Descoberta el 1986 per Sara Aliaga, Josep Tarrús i Júlia Chinchilla, es tracta d'una cista amb túmul de l'època més antiga del megalitisme de la zona, dins del Neolític Mitjà (finals del V mil·lenni - principis del IV mil·lenni a.C.).

A l'excavació del novembre de 1987 realitzada per Sara Aliaga, Oriol Mercadal i Josep Tarrús, no van aparèixer restes òssies ni d'aixovar, i les terres semblaven recents, pel que es dedueix que havia estat espoliada. Es va poder recuperar gran part del túmul que ja era parcialment visible i que mesura uns 7 - 8 metres de diàmetre, i 25 centímetres d'alçada, tot i que devia fer prop d'1 metre originàriament. La cista, com és típic en aquestes construccions, es troba desplaçada del seu centre. Les dimensions internes de la cambra són 1.25 metres de longitud, 0.75 metres d'amplada i 0.67 metres d'alçada conservada. Aquests arqueòlegs comenten la possibilitat de que una de les lloses trobades al túmul, clavada a terra, podria ser una estela indicativa del sepulcre.

Aquesta és la idealització de la estructura del megàlit segons Josep Tarrús.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Passejant per l'entorn de la cista, el Marc va veure unes roques amb marques sospitoses que semblaven cassoletes. Mirant a casa la tesi del Josep Tarrús (Poblats, dòlmens i menhirs. Els grups megalítics de l'Albera, serra de Rodes i Cap de Creus), hem vist que esmenta l'existència de roques amb cassoletes i reguerons a la zona... potser algun d'ells són els que vam veure.

Finalitzada la visita, ens acostem a Roses a fer un passeig per la platja i a posar els peus en remull, que ve de gust amb el bon temps que ens ha acompanyat.

 Coordenades UTM(ETRS89):

Necròpoli del Bronze del Puig Alt: 31T, 518924, 4680313

Necròpoli del Bronze del Coll dels Sarraïns: 31T, 518944, 4679778

Inscultures de Puig Alt I: 31T, 518996, 4680335

Inscultures de Puig Alt II: 31T, 518987, 4680321
Cista del Puig Rodó: 31T, 518120, 4679750
Inscultures de la Pedra del Puig Rodó I: 31T, 518094, 4679700
Inscultures de la Pedra del Puig Rodó II: 31T, 518088, 4679701
Inscultures de la Pedra del Puig Rodó III: 31T, 518095, 4679701
Cista del Pla de les Gates: 31T, 517252, 4678965