TRANSLATOR

diumenge, 13 de setembre de 2020

Ciutat perduda de Lauro

Dia de sorpreses, com a poc, per a mi... en teoria, anàvem a veure un poblat a Cànoves i Samalús, el poblat de Puigcastell, però el que vam veure no va ser el que crèiem que seria un poblat iber normal i corrent...

Sortim de casa i ens dirigim al terme de Cànoves i Samalús, tot prenent la BP-5107 i creuant Cànoves. Entre el quilòmetre 38 i el 39 de la carretera i ja arribant a Samalús, veurem les indicacions al poblat i un centre cívic a la dreta. Nosaltres vam aparcar a aquest últim i a peu vam tornar per on havíem vingut en arribar. Gairebé arribant de nou a la carretera, emprenem un camí sorrenc a l'esquerra. A partir d'aquí, no hi ha pèrdua, el camí fins al poblat està senyalitzat tota l'estona, inclús hi ha unes escales de fusta de tant en tant per a fer-lo més accessible (que al final no ho acaba sent del tot). Cal dir, que és un dels últims vestigis incorporats a la Ruta dels Ibers i d'aquí que l'accés estigui força condicionat.

Després d'una forteta pujada i escalada pels petitons, ens trobem una plana, amb això...

Encara no sabíem res d'això de Lauro i, mòbil en mà, a buscar quelcom (potser és l'únic bo dels mòbils d'avui en dia). Vam veure ràpidament que èrem davant d'un dels hàbitats ibers més importants de Catalunya, tota una ciutat ibera.

Cercant informació, hem sabut que era la denominada "ciutat perduda de Lauro". Els arqueòlegs i estudiosos ja sabien que havia de ser per aquí, però la buscaven més a la plana, ja que Lauro és la correlació toponímica de Llerona, població que es troba a uns 5 quilòmetres.

De fet, el "poblat iber de Puig del Castell" es coneixia des de l'any 1955, i no va ser fins al 2011 quan, amb noves excavacions, es van poder veure les seves grans dimensions.

Imatge extreta del diari El País

L'arqueòleg director de les excavacions del jaciment, Marc Guàrdia i Llorens, afirma que ens trobem davant de la “Ciutat perduda de Lauro”. No dubta gens ni mica en dir-ho, ja que, per les seves característiques estructurals i dimensions, no pot tractar-se d'un poblat. Només delimitant la seva muralla, a base de cates, es pot veure el tamany del recinte (unes 4 hectàrees), mur del que s'ha estudiat bastant menys del 50%, i on s'han descobert fins a set torres defensives. Segons Guàrdia, i cito textualment, “no n'hi ha un d'igual a tota Catalunya”... a banda del sistema defensiu, queda palesa la seva importància amb la gran quantitat i qualitat de restes aparegudes, i més si tenim en compte que només s'ha excavat un 1% del jaciment, pel que jo també m'aventuro a dir que devia de ser la capital de la tribu dels laietans.

Parlem d'una ciutat bastida habitada vers el 450 a.n.e. i fins al 50 a.n.e., tot i que molt possiblement ja era zona habitada durant la primera part del Ferro, ja que l'altra muralla identificada és anterior, encara que no se sap de quan és exactament, ja que no s'ha pogut aprofundir tant a les excavacions com per a poder trobar restes més antigues.

Aquesta és una de les dues entrades fortificades descobertes fins ara. De les seves torres defensives, en podem dir que no sóns com es creia en principis massisses, sinó que són buides per dins creant una estança que a posteriori fou dividida.

D'aquesta era ibera, sí que hi ha diverses restes, però de totes elles, la més destacable és la de les seves monedes, encunyades a Lauro entre el 150 i el 90 a.n.e.

Guàrdia ha revisat les 117 monedes recuperades encunyades a la ciutat de Lauro (algunes porten gravada la llegenda). Ha pogut comprovar que el gruix d'elles s'ha trobat al Vallès, segons documenta, un 76% del total s'ha trobat a menys de 30 quilòmetres a la rodona. 

A més, també hi ha el conegut tresor de Cànoves, localitat situada només a tres quilòmetres del jaciment i que consta de 41 monedes més, 21 d'elles amb l'inscripció de Lauro.

Imatge extreta del diari El País

S'ha pogut corroborar aquest fet fent la revisió i comparativa de les llegendes inscrites a les monedes vers les de les àmfores que transportaven el preuat vi que es produïa a aquesta ciutat.

No podem dir res més d'aquest jaciment, ja que no ha estat excavat a consciència, encara que es coneixia de temps ençà. Ara amb les noves prospeccions fetes a partir del 2011 i la introducció a la Ruta dels Ibers per part del Museu d'Arqueologia de Catalunya, creiem que hi haurà un bon estudi d'ell, tot i que tenen molta feina!!

Anirem seguint i actualitzant la informació sobre aquesta ciutat.


Coordenades:

Ciutat de Lauro: UTM(ETRS89): 
31T, 443887, 4616262

dissabte, 22 d’agost de 2020

Megàlits a Palau-Sator i Madremanya

Nova ruta megalítica a Catalunya. Aquest cop, anem cap a Girona, a les comarques del Gironès i el Baix Empordà. Comencem tot anant a visitar els megàlits de Bevià, però, per vegada enèsima, ens vam trobar caçadors al lloc, pel que vam decidir anar un xic més amunt, al Baix Empordà, on també teníem identificades diverses coses que volíem veure.

Així doncs, anem al terme municipal de Palau-Sator, al Baix Empordà, i visitem el menhir "fals" del Garrigar, que no és més que un bloc erràtic que per "A" o per "B" es troba en aquesta posició. A la fotografia, pot semblar un veritable monòlit prehistòric, però vist in situ, ja dic que no ho és pas.

De fet, els arqueòlegs catalans que hi ha a la zona, que en són bastants, ni l'esmenten als seus estudis, i si trobes d'ell alguna referència, és per a dir que és fals.

El primer megàlit confirmat que visitem és el "proper" dolmen del Garrigar, també al terme municipal de Palau-Sator. Un megàlit prou destrossat, però que clarament és un sepulcre megalític... més clar encara vist in situ. Posem el proper entre cometes, perquè per apropar-nos amb el cotxe vam haver de fer una volta que no vegis... que tampoc vam guanyar tant, però bé ja ens va agradar la idea, ens deixava a tocar, de tornada, de la bonica pedrera pre-romana dels Clots de Sant Julià i el possible dolmen de Mas Puigsec.

El dolmen es troba als boscos que hi ha entre Peratallada i Torrent, pel que el millor és tot anant per la C-66, aturar el cotxe a l'inici d'una pista que surt a mà dreta tot venint, com veníem nosaltres, de Torrent, a més o menys 1.4 quilòmetres de la rotonda en la que agafes aquesta carretera.

A partir d'aquí, enfilem a peu, per un camí apte per a 4x4. La veritat, és complicat d'explicar com arribar, ja que hi ha molts camins, sobretot a la part final... el millor és inserir les coordenades que portem al Maps, o bé anar amb un GPS.

Aquest megàlit va ser descobert a inicis del 2017, segons documenta Xavier Niell Ciurana al seu llibre "Dòlmens, coves i menhirs". Segons en Xevi, es tracta d'una possible galeria coberta, amb un túmul de 7 o 8 metres de diàmetre, a dia d'avui molt degradat, però del que en podria restar una llosa del cròmlec peristàltic. Tot i això, al voltant del més que possible megàlit, s'hi pot veure gran quantitat de rocs i lloses que, de ben segur, haurien format part del sepulcre.

L'estructura visible amida 1.75 metres de llargada per 1.10 d'amplada, i conserva una alçada d'1 metre. No podem dir res més perquè encara no ha estat excavat.

Tornem al cotxe i anem a visitar el possible dolmen i la pedrera dels Clots de Sant Julià, que, per cert, a ella, hi ha moltes coses, haurem de tornar.

Des del cotxe, seguim en la mateixa direcció que portàvem 2.3 quilòmetres, lloc on girem a la dreta per un desviament asfaltat que va a l'hotel Mas Rabiol. Just passar el complex, on s'acaba la carretera per on anem, girem a l'esquerra. Uns 350 metres més tard, a una corba a l'esquerra, ens desviem pel camí que surt al seu vèrtex i el seguim passant de llarg la pedrera. Uns 170 metres més enllà, veiem un camp de conreu al davant i una casa d'aquestes xules a la seva dreta: Allà aturem el cotxe.

Ja a peu, enfilem per un camí que voreja la casa passant per davant de la seva porta. A uns 50-70 metres, emprenem un ample corriol que surt a la dreta, i que ens porta en direcció cap on hem aparcat. Aquest ens deixa a una cinquantena de metres al costat del possible sepulcre, que roman a la dreta del camí.

No sóc arqueòleg, però, per l'estil arquitectònic, per a mi, això no és prehistòric, jo el dataria a l'era medieval o així, on excavaven a la roca per a fer, per exemple, les tombes antropomorfes, però també n'he vist de tipus cista individual.

Un cop dita la nostra opinió sense ser arqueòlegs, resumim el que hem trobat d'ella. Fou descoberta l'any 1943 per part de Lluís Pericot i Miquel Oliva Prat. D'aquesta troballa no hem trobat informes d'excavació. De fet, l'únic que podem dir d'ella és que per la majoria dels autors que l'han estudiat diuen que ens trobem davant d'una tomba alt medieval, tot i que algun també diu que podria ser una cista prehistòrica reaprofitada.

Tornem al cotxe i ens dirigim a la pedrera, tot tornant enrere pel mateix camí. Aturem el cotxe en veure el cartell informatiu, i a peu ens endinsem per la clariana... com volíem anar a visitar més megàlits no ens vam quedar gaire estona, però és un lloc com per estar-hi mig matí, té moltes coses dignes de veure... ja hi tornarem!!! I molt segurament, li dedicarem una entrada a banda, que potser s'ampliarà en el seu moment per les Pedreres de la Muntanya d'en Torró, a Forallac, ja que en Xevi, per exemple, les considera una extensió d'Els Clots de Sant Julià.

Inserim aquesta fotografia a mode de tastet. A ella, es poden veure dos grans blocs de pedra, a la banda inferior dreta de la imatge, preparats per a utilitzar en quelcom necessari.

D'aquesta pedrera, no en podem dir gaire, tan sols que la documenten temporalment a l'era pre-romana, sense donar una datació exacta. L'únic assegurat és que és prehistòrica. Ja podrien fer-hi una excavació, almenys per a datar-la!

Nosaltres, amb la quantitat de restes megalítiques que hi ha a les rodalies i el fet que dins del complex hi ha una cova artificial, que fou datada per Josep Tarrús i Júlia Chinchilla, cap el 2700-2200 a.n.e. vers el Neolític final, inicis del Calcolític, creiem que aquesta pedrera pot haver estat en ús des de bastant abans del que es creu oficialment. Ara, també hi ha moltes restes medievals properes.

I tal com nosaltres, també ho creuen diversos autors, que li atorguen un primer ús per a la producció d'objectes lítics i un segon, a partir del segle IV a.n.e., per a la construcció. Segons ells, s'hauria extret de la pedrera, no menys de 35000 metres cúbics.

Tornem al cotxe, i anem cap al Gironès, a la zona de Madremanya, on a la fi, al quart intent, podem visitar el sepulcre de Bevià... una clara cista, prou ampla per cert.

Per arribar, tornem a la C-66 creuant La Bisbal d'Empordà i la seguim fins a Corçà. Al poc d'entrar al poble, girem a l'esquerra per la GIV-6701 i avancem durant 7.7 quilòmetres, fins a trobar el desviament a l'esquerra a Bevià. Seguim el camí uns metres, tot passant una seca riera, i deixant el cotxe just després a la dreta del camí principal.

Ja a peu, ens endinsem per un caminoi amb bastant vegetació que surt al costat de la riera. El seguim tot rectes fins a trobar-nos amb un camp de conreu, que voregem vers la nostra dreta, tot entrant als pocs metres a un altre camp, aquest de planter d'arbres o quelcom així,. Creuem el camp en diagonal arribant just a la seva cantonada superior dreta. D'ella, surt un camí de tractor que dona accés a la plana superior, i just entrar a aquesta plana, veurem a la nostra esquerra un corriol prou amagat per la vegetació que ens durà a la Cista de Bevià.

Tal i com el dolmen de Garrigar , la cista de Bevià fou descoberta a inicis de l'any 2017. Segons en Xevi, es podria tractar d'una cista neolítica amb túmul, que amida interiorment 2 metres de llargada per 1.03 d'amplada i consta d'una alçada conservada de 63 centímetres.

Proper al sepulcre, es poden veure 5 tombes alt medievals, que vam buscar i no trobar, i això que segons m'han dit són allà mateix (està clar, no es pot anar amb presses).

Seguim el camí i, a uns 160 metres, trobem la línia divisòria entre els dos termes, Madremanya i Sant Martí Vell. Aquesta línia és feta amb monòlits, però de tots ells n'hi ha un, que és totalment diferent, de color, de forma, de posició...


Aquí podem veure la línia termenal, queda clar el què abans hem dit, no?


Té l'aspecte total d'un menhir. A més, antigament se solien prendre els monòlits existents com a fites de terme. Com no ha rebut cap excavació, no es pot assegurar amb totalitat la seva datació prehistòrica, inclús encara que es fes podria ser molt bé que no es trobés cap resta associada a la seva excavació. Per nosaltres, com per Tarrús, Niell i d'altres, és un possible menhir.

Acabades les visites, tornem a casa, que se'ns comença a fer tard amb els petitons.


Coordenades:

Garrigar : UTM(ETRS89): 31T, 508863, 4645550
Pedrera de Clots de Sant Julià: UTM(ETRS89): 31T, 506153, 4645853
Cista de Bevià: UTM(ETRS89): 31T, 495019, 4649972
Menhir de Bevià : UTM(ETRS89): 31T, 495074, 4650122

diumenge, 26 de juliol de 2020

Megàlits a Errenteria i Astigarraga

Primer dia de ruta megalítica per Nafarroa... però ens vam equivocar de carretera i vam acabar a Euskadi... aixxx!!! Bé, la veritat ens va ser prou igual, ja que també portàvem informació de la zona i ho pensàvem visitar en un altre moment.

Comencem la ruta tot posant els peus al terme municipal d'Errenteria. Anirem a visitar el dolmen d'Aitzetako Txabala, el més ben conservat d'una necròpoli, o, com diuen per allà, d'una estació megalítica, en aquest cas, la de Txoritokieta.

Per arribar-hi des d'on érem, una casa al terme municipal d'Arantza (Nafarroa), ens dirigim a agafar la N-121-A i la seguim direcció Irún durant 36 quilòmetres. Al tram final, seguim rectes en dues rotondes, tot creuant l'autopista just sortir de la segona. Poc després, a una nova rotonda sortim per la tercera en direcció Donostia, tot emprenent l'autopista... de pagament clar!! Un cop a l'AP-8, la seguim 10.4 quilòmetres, prenent la sortida 11 direcció Oiartzun/Errenteria. A la rotonda que hi ha a la sortida de l'autopista, emprenem la tercera, la GI-2132, i la seguim tot rectes 5 quilòmetres, lloc on busquem una desviació a la dreta cap a Errenteria per la GI-3671. A més o menys 1.2 quilòmetres d'haver girat a l'esquerra per la GI, emprenem un camí asfaltat que surt a l'esquerra cap al castell de San Marcos, just al vèrtex d'una corba a la dreta. A partir d'aquí i als tres següents encreuaments, girem a l'esquerra. A l'últim, seguim tot rectes fins a trobar una casa amb una zona on es pot deixar algun cotxe. Nosaltres ho fem.

Ja a peu, desfem uns metres el camí fet i ens endinsem per un costerut camí al bosc de l'esquerra, i em sembla recordar que era pel primer encreuament de camins en el que girem novament a l'esquerra. Aquest és molt més pla i, en no gaires metres, et deixa a la plana on es troba el megàlit.

El dolmen fou descobert el 13 de febrer de 1962 per Jesús Elosegui Irazusta i Adolfo Leibar Axpe, sent excavat l'any següent per José Miguel de Barandiarán Ayerbe, excavació conclosa amb resultats negatius. Tot i això, al web d'Aranzadi, el col·loquen temporalment parlant a l'era neolítica amb ús fins a l'Edat del Bronze.

L'any 1998-1999, la coberta va resultar trencada per la caiguda d'un arbre. Aquesta va ser restaurada per part del "Departamento de Arqueologí­a Prehistórica de la Sociedad de Ciencias Aranzadi", sota la direcció de F. Zumalabe.

Es tracta d'un dolmen tipus cista, segons documenta Luis Millán San Emeterio, més que res per les dimensions... a Catalunya, crec jo que seria considerat un dolmen, ja que la cambra funerària, segons ell, amida 1.55 metres de llarg per 0.50 d'ample. La seva alçada, si ens basem en les dades que Millán aporta, és variable segons la llosa en què es recolza la coberta, variant entre l'1.10 i 0.80 metres.

Extret de les fitxes de Luis Millán

La coberta resta in situ i fa 1.75 de llarg per 1.35 metres d'ample i 40 centímetres de gruix. A aquesta, Millán documenta una gran cassoleta amb forma rectangular, tot i que en algun estudi se'n documenten dues.

Extret de les fitxes Luis Millán

D'altra banda, es troba dins un túmul que, tot i que degradat pel pas dels anys, és molt clar i definit, de 12 metres de diàmetre i 70 centímetres d'alçada màxima conservada.

Vist el bonic dolmen, seguim el camí que voreja el túmul del sepulcre i que es torna corriol tot ascendint a la plana superior que hi ha, plana on trobarem el gruix de sepulcres... els dòlmens de Berrozpin, si més no, el que queda d'ells.

El primer que veiem és el de Berrozpin III, que, dels Berrozpin, és el més ben conservat!!!

El megàlit fou descobert per Iñaki Gaztelu Iraundegi el 24 d'octubre del 1998, però es desconeix si va informar d'ell, pel que el descobridor oficial és Fran Zumalabe Makirriain el 1999.

Segons Aranzadi i les pròpies fitxes de Luis Millán, és del mateix estil que l'anterior, però clarament molt més degradat. Les dimensions que es poden extreure de les lloses recuperades són d'una alçada màxima de 80 centímetres conservats, per una llargada d'1.5 metres i una amplada d'uns 70 centímetres... dic d'uns, ja que la llosa que falta del lateral, resta caiguda al que seria l'interior de la cambra funerària. Amb això podem dir que del megàlit en resten sis lloses, tres a la cambra, i tres a l'exterior d'aquesta.

Extret de les fitxes de Luis Millán

D'altra banda, en Millán li atorga un túmul de 7 metres de diàmetre, per poc més de 10 centímetres d'alçada conservada.

L'excavació efectuada l'any 1999 per Zumalabe fou produïda només per comprovar el seu caràcter megalític... igualment, en ella, no aparegué res de material de l'època.

Tot seguit, caminem pel corriol fent-nos tota la plana cercant sepulcres. A mig camí, passem pel costat d'un tarter, que ens mirarem més tard; ara anem a la recerca de lloses, o dels típics pals senyalitzadors que posen a Euskadi. Al final de la plana, tot girant un xic a la dreta pel petit desnivell existent, trobem Berrozpin I.

Sepulcre descobert l'any 1990 per Jacques Blot. No ens consta cap tipus d'excavació arqueològica, però l'any 1999, en feines de neteja i conservació de l'espai, s'hi va trobar un fragment d'indústria lítica sense determinar.

El seu estudi determina dues lloses, una d'elles, la que és clarament visible, amida 1.98 metres de llarg per 0.50 d'alt, i consta d'un gruix de 40 centímetres. L'altra, molt més baixa, pot passar desapercebuda (a la foto es veu darrere un bri de gespa). Resta col·locada com si fos la capçalera de la cambra funerària i fa 63 centímetres de llarg, 18 d'alçada i 10 centímetres de gruix.

Extret de les fitxes de Luis Millán

El túmul del sepulcre és de 6 metres de diàmetre i la seva alçada varia entre 10 centímetres a la banda sud, i els 60 que té als laterals.

Visitades les antigues pedres que queden visibles del sepulcre, anem a veure el II de la necro, que es troba a 30 metres pendent avall de l'I, i del que sí que es veu ben poc... nosaltres només  vam veure una certa elevació del que seria el túmul, del que es veu sobresortir un o dos rocs (que no sabem si formen part del sepulcre o no), el que sí és segur és que realment és això, ja que hi ha el típic pal senyalitzador basc del sepulcre.

Però revisant el web d'Aranzadi i la fitxa del Millán, hem descobert que en realitat hi ha dues lloses arrenglerades, però de fet, un dels autors que hem anomenat, ja diu que la separació que hi ha entre elles es tant minsa que no el considera dolmen... ni tant sols cista, però que s'hauria d'excavar per confirmar el possible jaciment.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Veient la planta presentada per Millán, el localitzem a les fotografies que vam fer al túmul.

Fou localitzat per Iñaki Gaztelu Iraundegi el 24 d'octubre de 1998, tot i que oficialment fou el 1999 per Fran Zumbalabe Makirriain, en desbrossar el lloc per a fer-hi la zona d'esbarjo que hi ha a dia d'avui.

De les dues lloses que es documenten, en sabem que la primera fa 70 centímetres de llarg per 25 d'alt i que té un gruix de 20 centímetres; pel que fa a la segona, Millán documenta una llargada de 50 centímetres per una alçada de 20 d'alçada i 15 de gruix. La poca alçada de les lloses, i el fet de que no es trobin centrades a l'obra tumular, fa que passin, com ens va passar a nosaltres, desapercebudes.

Imatge extreta de l'estudi de Luis Millán

Amb el permís de Millán, inserim una fotografia del seu estudi, on es veu molt millor el suposat sepulcre prehistòric.

A banda, podem dir, que el descentrat sepulcre, es troba en un túmul 8 metres de diàmetre per 40 centímetres d'alçada.

A uns metres d'aquest, trobem el sepulcre de Berrozpin IV, és el tarter que hem vist abans. De fet, en aquest tarter es documenten dos megàlits, el número IV i el número V de la necro. El IV és un pèl més evident que el V, amb unes lloses visibles, que serien part de la cambra funerària.

El dolmen fou descobert l'any 2011 per Manu Ceberio Rodríguez i Jesús Tapia Sagarna, i excavat per ells mateixos els dos anys posteriors.

Segons Aranzadi, les feines que s'han dut a terme al megàlit aporten unes dimensions de la cambra sepulcral de 1.75 de llargada per 0.75 metres d'amplada, en la qual no s'hi va trobar res de res. Es documenta, això sí, un enllosat al sòl del sepulcre.

Millán també ha fet la seva fitxa, donant les dimensions de cada llosa, i afirmant que el túmul de la tomba és de 6 metres de diàmetre per una alçada mitjana que oscil·la entre 10 i 20 centímetres. També a la banda nord del túmul, s'observa una llosa que podria haver estat la coberta.

Extret de les fitxes de Luis Millán

A l'altre costat del túmul, hi ha el sepulcre número V, que realment costa prou més veure quelcom, però bé, ens fa la sensació que es troben tots dos de nou en excavació, o una certa rehabilitació, aviam què surt... el IV, personalment fa bona pinta!!

Aquí tenim el V, compartint túmul amb el IV. Aquest fou descobert l'any 2013 per Manu Cebeiro Rodríguez i Jesús Tapia Sagarna, pel que pensem que el van localitzar excavant el IV.

Sense arqueòlegs, nosaltres no el veiem, tan sols ens sobta la desproporcionalitat tumular, i més tenint en compte la ubicació del IV dins d'aquesta. No ens consta cap dada, ja que es troba en procés d'excavació des del 2013.

Com a última dada, direm que tots els sepulcres d'aquesta necròpoli són datats del Neolític final.

Tornem al cotxe i ens dirigim a visitar la cista de Langagorri (zista de Langagorri) a la que arribem tot desfent el camí fins la GI-2132. En arribar a ella, la seguim 3.3 quilòmetres, trobant en aquest punt, a la dreta de la carretera, la cista de Langagorri. Nosaltres vam aturar el cotxe a un camí que hi ha poc després del megàlit i que va a Landarbaso.

El megàlit fou descobert per Xabier Peñalber Iribarren l'any 1982 i excavat per ell mateix anys més tard, en concret del 4 al 21 de setembre de 1998. De fet, en Xabier el considerava un menhir, però, quan va començar a excavar, va veure que no era pas un monòlit, si no que es trobava davant d'una antiga tomba datada a l'Edat del Bronze antiga.

La llosa de la cista que podem observar amida 1.80 metres de llarg per 1.05 d'alt, i té un gruix màxim de 30 centímetres. Té gravada una creu de Malta.

A l'excavació, van sorgir diversos elements de l'aixovar funerari, dels que en destaquen:

  • 1 làmina de sílex.
  • 2 fragments de làmina del mateix material.
  • 10 ascles de sílex.
  • 4 denes de collaret, 2 d'elles metàl·liques i 2 lítiques.
  • 1 dent humana.
  • 20 trossets de vidre de roca.
  • 2 espirals d'or.
El fet de trobar les dues espirals és el que confirma el seu ús al Bonze antic. I Aranzadi és el que diu que aquest monument fou bastit en aquesta era. Però, no es descriu res de la seva estructura megalítica.

Luis Millán aporta un dibuix en planta de la cista.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Des d'aquí, visitem un proper sepulcre, una nova cista, la cista Mariola. Per arribar-hi, és ben fàcil, només hem de desfer el camí que acabem de fer 1.5 quilòmetres, on hi ha un restaurant a mà esquerra, que de ben segur ja hem vist abans. Allà girem molt fort a l'esquerra emprenent el carrer Landarbaso Bidea (un altre tram... es troba per tot arreu, aquest camí), que t'apropa, en 350 metres, a la cista, que queda en l'arbrat que hi ha entre el carrer i la carretera.

Va ser descoberta per P.M. Soraluze l'any 1919, però va restar en l'oblit fins que Manu Cebrerio Rodríguez, l'any 2008, el va retrobar... el va excavar aquell mateix any i el següent.

La llosa que resta visible amida, segons Millán, 1.20 metres de llargada per un gruix de 23 centímetres, i sobresurt del sòl 35 centímetres.

Extret de les fitxes de Luis Millán

L'altre gran roc que es veu dempeus al costat no deixa de ser una antiga fita de terme.

Només sabem que, a la seva excavació, van sorgir un seguit de restes lítiques prehistòriques al nivell del pedruscall del sepulcre, i fragments de sílex. Es documenten:

  • 1 fragment de làmina de sílex.
  • 3 ascles del mateix material.
I al nivell inferior del sepulcre, es va trobar 1 nou fragment de sílex.

Aquest sepulcre també és datat a l'Edat del Bronze, segons Aranzadi.

Ara ja comença a ser hora de dinar... escollim una sidreria propera utilitzant el mòbil, i traçant el camí ens adonem que passem al costat dels cròmlecs d'Ermañalde, on fem aturada per visitar-los. Es localitzen tot anat pel camí de Manixene Bidea, on deixem el cotxe en un triangle d'aquests per facilitar les direccions dels automòbils. A peu, seguim pel camí, que comença a Manixene Bidea i al poc ens trobem un botador que ens dona accés al bosc de la dreta, i en uns 40 metres arribem als cròmlecs.

D'aquest grup de tres cròmlecs tumulars, només en resten visibles dos, l'A i el B, el C resta amagat al costat del B.

Van ser localitzats el 23 d'agost de l'any 2000 per Luis Del Barrio Bazaco i Iñaki Gaztelu Iraundegi. D'ells, no es documenta cap tipus d'excavació.

El cròmlec A, l'anomenat en moltes webs com a 1, fa 7.50 metres de diàmetre, i el túmul contingut arriba a una alçada de 80 centímetres.

I seguim pel seu germà, que es troba a tocar de l'A.

Aquest té un diàmetre de 5.50 metres i arriba a una alçada màxima de 0.50 metres. Segons Millán, aquest cròmlec tumular consta d'una doble corona que, in situ, no vam veure, però als estudis que hem pogut accedir es veu clarament.

El cròmlec C o III, no us molesteu perquè no el veureu. Segons els estudis en els que ens basem, aquest és secant amb el B; de fet, s'insereix a ell prop d'un metre i només en resten uns pocs rocs que queden coberts per la vegetació de la dreta del B, tal i com està llançada la fotografia.

Inserim la planta del jaciment segons Millán, per a que ens puguem fer una idea de la seva posició geogràfica.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Al dibuix de Millán, es veu el tercer cercle, molt deteriorat, al costat del B, i tocant l'aflorament rocós que hem trobat referenciat a diversos estudis.

Segons Millán, aquest cròmlec abasteix 7 metres de diàmetre i consta de 45 centímetres d'alçada.

Ara sí, ja podem anar a menjar.

Després del... per dir-ho així MOLT interessant menú de sidreria, anem a veure un proper cròmlec tumular, el d'Arreginea. Es localitza al camí Ermita Bidea, carrer que surt al davant d'un bar, que fa cantonada amb el carrer Santio Zeharra Kalea. Aquest el trobarem fàcilment seguint el camí Manixene Bidea uns 200 metres, lloc on desemboca a un altre camí asfaltat, en el que girem cap a la dreta i en uns 150 metres, la pista, passa a ser el carrer Santio Zeharra Kalea. Allà, al principi del carrer, veurem el bar, i el camí asfaltat que surt davant d'ell. Als pocs metres d'anar per aquest camí, veurem una porta metàl·lica a l'esquerra (crec que és una casa rural o quelcom així), que és per on vam sortir de visitar el monument... per entrar vam seguir pocs metres més amunt i vam emprendre un corriol que s'endinsa al bosc de l'esquerra.

Aquest majestuós i important cròmlec fou descobert el 1994 per Maite Izquierdo Marculeta, i no sé per què, no ha estat excavat fins ara, i això que realment és prou impressionant... no ho entenc.

El cròmlec en sí amida, segons Millán, 9.50 metres de diàmetre, delimitat tot ell per una cinquantena de monòlits fent d'anell peristàltit, alguns d'ells prou grans... arriben a una alçada màxima de 80 centímetres. Aquests, a banda de fer d'anell, també farien funció d'estela. L'obra tumular arriba aproximadament al metre d'alçada.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Tot i que, com hem dit abans, no ha estat mai excavat en la seva totalitat, sí que ha rebut diverses campanyes d'excavació per cata, i en elles va sorgir una destral de pedra polida, i una làmina de sílex, sense retocs, però amb signes evidents de treball.

Jesús Altuna Etxabe, Luis Del Barrio Bazaco i Koro Mariezkurrena Gastearena, a la seva carta arqueològica, no ho dubten i el col·loquen temporalment a l'Edat del Ferro.

I per últim, anem a visitar el menhir de la necro d'aquest matí, el menhir de Txoritokieta, que l'hem deixat de banda aquest matí sense voler. Per arribar, tornem a la zona de la necro, però aquest cop, on abans hem girat la tercera a l'esquerra, seguim rectes fins que s'acaba la pista asfaltada, en una altra un xic més ampla. En aquest punt, girem a l'esquerra i seguim rectes uns 300 metres fins a trobar una zona habilitada per deixar cotxes, al costat de la plana on es troben els megàlits de Berrozpin.

A peu, ens endinsem per un camí que va en direcció a aquesta esplanada, però no ens aturem a la plana, seguim rectes i deixem també de costat el desviament que baixa cap al dolmen d'Aitzetako Txabala. Quan portem uns 350 metres de camí, veurem a la nostra dreta un corriol costerut que s'enfila per la muntanya. Tenim dues opcions: o prendre aquesta drecera o seguir rectes pel camí i fer més volta, però molt més pla. Nosaltres vam prendre la primera opció per anar i vam tornar pel camí. Com dèiem, ens enfilem pel corriol fins que aquest mor a un altre (fem uns 100 metres) i anem cap a l'esquerra. Una mica més endavant, a la nostra dreta, però dins dels camps conreats, veurem el menhir de Txoritokieta (per a passar la tanca, disposem d'un botador molt a prop del megàlit).

El monòlit va ser descobert el 15 de febrer de l'any 1981 per Antonio Millán Guerrero i Violeta San Emeterio Alocén.

Segons Luís Millán San Emeterio, aquest menhir fa 2 metres d'alçada, i té una amplada d'1 metre a la banda inferior, i 0.70 a 1.5 metres del sòl. Té un gruix d'entre 0.15 i 0.25 metres.

A la cara que queda a la banda sud del monòlit, hi ha gravada una creu de 35 centímetres de llarg per cada línia. A l'altra cara, trobem un nou gravat que podrien ser, segons Millán unes lletres del segle XV.

Extret de les fitxes de Luis Millán

A dia d'avui, no es documenta cap excavació.

Com a dada curiosa, dir que tot el que hem visitat avui és de l'estació megalítica de Txoritokieta, menys la Cista de Langagorri, que és de la d'Igoin-Akola, que visitarem un altre dia. 

Bé, donem la ruta d'avui per acabada que déu n'hi do... i això que hem començat el dia equivocant-nos de camí.

Demà més!!


Coordenades:

Aitzetako Txabala: UTM(ETRS89): 30T, 587835, 4793770
Berrozpin III: UTM(ETRS89): 30T, 587863, 4793832
Berrozpin I: UTM(ETRS89): 30T, 587749, 4793880
Berrozpin II: UTM(ETRS89): 30T, 587766, 4793859
Berrozpin IV: UTM(ETRS89): 30T, 587788, 4793860
Berrozpin V: UTM(ETRS89): 30T, 587789, 4793859
Cista Langagorri: UTM(ETRS89): 30T, 588211, 4791024
Cista Mariola: UTM(ETRS89): 30T, 587995, 4791919
Cròmlec d'Ermañalde A: UTM(ETRS89): 30T, 586917, 4791145
Cròmlec d'Ermañalde B: UTM(ETRS89): 30T, 586910, 4791149
Cròmlec d'Arreginea: UTM(ETRS89): 30T, 586548, 4791287
Menhir de Txoritokieta: UTM(ETRS89): 
30T, 587616, 4793492

dissabte, 25 de juliol de 2020

Dolmen a Sos del Rey Católico

Comencem les vacances d'estiu d'aquest 2020 que està sent molt estrany i estressant degut al COVID 19! De fet, la idea era sortir un dia més tard, però hem decidit marxar abans per a no quedar-nos confinats a casa, que sonaven campanes de nou.

Bé, aquesta vegada, deixant a banda els plans inicials d'anar al Benelux, tornem a decidir-nos per passar uns dies a Nafarroa i Euskadi. De camí, com són massa hores amb els nens, ens toca dinar sortint d'Aragó i decidim anar a Sos del Rey Católico, poble amb un interessant nucli medieval i que conserva l'únic dolmen conegut a la província de Saragossa. Dinem al poble i després, amb una calorassa inhumana, busquem el dolmen. Tornem a la carretera que porta a Sangüesa, Javier i el pantà de Yesa (A-127) i girem a l'esquerra per una pista sorrenca 100 metres abans del desviament cap a Navardún. Seguim aquesta pista (autopista) durant uns 2700 metres i aturem el cotxe, ja que a l'esquerra del camí, davant nostre i una mica elevat sobre un petit puig, podem trobar el dolmen d'Añués (nucli despoblat i castell proper), també conegut com a dolmen d'Arás.

Descobert el 2008 per Mariano Zarzuelo quan investigava sobre la propera calçada romana (el camí per on hem arribat), es tracta d'un dolmen simple o de passadís curt, i no ha estat mai excavat.

Croquis extret de la fitxa de Luis Millán(c) (HILARRIAK)

Es troba afectat per les feines agrícoles limítrofes, tot i que conserva part del cròmlec peristàltit i la cambra en bon estat. Aquesta cambra té 6 lloses i la coberta caiguda entre elles. Es troba contingut en un túmul de 15 metres de diàmetre i 2,40 metres d'alçada màxima.

Vist el megàlit, el temps ens convida a resguardar-nos de la calor, així que seguim camí cap al nostre allotjament a Nafarroa.


Coordenades:

Añués o Arás: UTM(ETRS89): 30T, 644291, 4708019

dissabte, 22 de febrer de 2020

Megàlits a Fitor V

Avui, dia amb ganes d'anar a fer muntanya amb els nens, i amb els pocs dòlmens fàcils que ens queden a Catalunya, ens dirigim a Fitor, al terme de Forallac, per intentar visitar el sepulcre de Vinya Gran. Ja havíem provat de veure'l amb els nens i tot, però aquell intent va acabar amb mal tràngol, ja que una grua 4x4 ens va haver de treure d'un toll d'aquells que semblen un mar, i que ens vam trobar tot just passar una elevació d'aquestes que fan perquè surti l'aigua de la pista... és a dir, que no el vam ni veure venir.

Aquest cop, anant per una ruta alternativa a la que vam fer temps ençà, ens dirigim a Llofriu tot seguint l'AP-7. Sortim d'ella per la sortida 9A - 9B en direcció Port/Palamós i emprenem la C-35. Seguim aquesta 16.9 quilòmetres, punt on la carretera vira a la dreta empalmant amb la C-65. Uns 6 quilòmetres més tard, a l'alçada de Santa Cristina d'Aro, la carretera passa a ser la C-31. La seguim uns 23 quilòmetres fins a trobar una rotonda, on la C-31 es desvia més cap a la costa, direcció Palafrugell d'entre altres. Nosaltres, però, sortim per la següent sortida de la circumferència en direcció La Bisbal, Torroella i Girona per la C-66. Sense deixar aquesta carretera, arribem a una rotonda on has de triar entre Pals i Torroella, o La Bisbal, i anem cap a aquesta segona opció seguint la C-66. 2.9 quilòmetres més endavant, girem a l'esquerra cap a Sant Climent de Peralta pel camí de la Carbonera. Avancem 2 quilòmetres per la pista asfaltada i, a una corba tancada a la dreta, trobem dues pistes de sorra davant nostre. Agafem la de la dreta, que es dirigeix cap a Fitor i el Coll de Tramuntana, on arribem després de 2.8 quilòmetres de bona pista de sorra. (Podríem haver arribat aquí des de Llofriu seguint el carrer Ramal i després Ter -va ser on ens vam quedar tirats- o bé Ramal i després Puig Montoriol, però com és una mica empinat i no coneixíem l'estat d'aquesta pista, vam preferir el camí més llarg, però segur, que hem explicat-).

Tornant a la ruta... al Coll de Tramuntana, hi trobem un cartell indicatiu del lloc on ens trobem i aquí deixem el cotxe. Ara sí, a peu, ens endinsem per la pista més ampla de l'esquerra, que encara que sembli mentida és un carrer... el carrer Ter. El seguim uns 360 metres, on veiem un nou camí que surt vers la nostra esquerra, que tot i que clarament és un nou camí, segueix sent el carrer Ter. Uns 305 metres més tard, ens endinsem per un corriolet que ens quedarà a mà esquerra, i veiem a pocs metres el possible menhir de Fitor.



Aquest possible menhir rep diversos noms: menhir de Fitor, de Maria José o menhir del descarregador de Raïms.

És una llosa de pissara, no gaire gran, megalíticament parlant, tot i que sembla trencada. La llosa en qüestió amida 0.90 metres d'alçada, per 0.50 d'amplada... el possible megàlit és envoltat per un túmul, també de pissarra. En Xevi Niell i en Pau Roig l'esmenten al seu llibre Dòlmens, menhirs i coves: monuments megalítics del Baix Empordà, el Gironès i la Selva, però no descriuen el seu diàmetre. Tot i això, és força evident, pel que no cal una gran referència arqueòloga per veure'l.

Seguim el camí per visitar el que realment hem vingut a veure, el dolmen de Vinya Gran. Tornem al camí i el seguim uns metres més en la mateixa direcció tot fent un revolt pronunciat a la dreta. Als pocs metres, ens trobarem a mà dreta un caminoi que se separa del camí principal tot seguint la mateixa direcció. Aquest té una indicació del megàlit que pot passar desapercebuda.

Aquest caminoi, en pocs metres passa a ser un corriol, i, anant per ell uns 100 metres més, veurem a la nostra esquerra un amuntegament de pedres, que per qui es dedica a visitar dòlmens ja l'hi és familiar. Val a dir que també hi ha una indicació de dolmen com la del camí, però encara més camuflada que l'anterior.


Seguim pel corriol que marca aquest amuntegament i, en uns 40 metres més, toparem  amb el sepulcre de Vinya Gran.


El megàlit fou excavat per Maties Pallarès el 1919. Ell mateix el documenta l'any 1923, denominant-lo com a cista... esmenta que en aquells temps era utilitzat com a cabana. Lluís Esteva i Cruañes l'excava i el documenta el 1970, considerant-lo un dolmen de "finestra" dubtosa.

Xavier Niell i Ciurana el va excavar i estudiar recentment, documentant-lo al seu llibre Dòlmens, coves i menhirs.

Ell diu que aquest megàlit és provablement d'una galeria coberta en U estreta. El sepulcre en si, amida 1.50 metres de llarg, 0.60 d'ample i conserva una alçada màxima d'1 metre.

Es documenten 5 lloses de la cambra... la de capçalera, la de la banda esquerra, 2 de la banda dreta i la llosa de coberta, també es documenta la llosa transversal que hi ha a l'entrada, dient que la seva posició és dubtosa, ja que no fa gaire, era caiguda i podria haver format part del corredor d'accés a la cambra sepulcral.

El que sí que s'afirma al seu estudi és l'existència d'una cassoleta d'uns 3 centímetres de diàmetre per 1 de fondària a la carta interna de la segona llosa lateral dreta, a la seva part inferior, desmentint com a humanament creat, les altres dues cassoletes naturals que té el  megàlit.

Del túmul, es conserven restes visibles i, entre els 3 i 5 metres, s'observen dos grans blocs, que podrien haver format part d'un cromlech peristàlit, tal com indica en Xevi (com es fa dir, i tal i com es va presentar quan el vam conèixer).

D'altra banda, en la excavació, es varen trobar diverses restes: 1 penjoll de pissarra, 10 fragments de ceràmica de color rogenc, 1 ascla de sílex i 1 còdol.

En Xevi el situa temporalment entre el 3000 i el 2500 a.n.e., pel que estem parlant d'una tomba neolítica.

Tot i que tenim constància de roques amb gravatas i d'altres possibles sepulcres, ho deixem per avui. Com sempre, tenim l'excusa per tornar.


Coordenades:

Possible menhir de Fitor: UTM(ETRS89):31T, 509522, 4640593
Vinya Gran: UTM(ETRS89):31T, 509851, 4640652