TRANSLATOR

dimarts, 8 de desembre de 2020

Forns ibers i estela a Sant Cugat i Rubí

Avui, dia fàcil, tot i que de molt recorregut amb cotxe, ja que vam visitar un altre jaciment a la província de Tarragona. Però hem fet entrades separades per la distància en la seva localització i, ja posats, afegirem d'altres jaciments idèntics que hi ha a la contrada i que vam visitar dies més tard.

Així doncs, comencem la visita al Forn iber de Sant Cugat.

Trobem el prehistòric forn tot anant per la BV-1415 de Cerdanyola del Vallès al barri d'Horta de la ciutat de Barcelona. Just al punt quilomètric 3, ens desviem per un camí sorrenc, però en molt bon estat, cap a la masia restaurant Can Borrell. Al restaurant, hi arribem tot deixant el cotxe als grans aparcaments que hi ha. Ja a peu, pugem una forta rampa asfaltada que hi ha davant del restaurant, virem a l'esquerra i, als pocs metres, tornem a baixar vorejant la terrassa del massificat, aquell dia, establiment, seguint l'ample camí de Can Jané, ara ja donant-li l'esquena a la masia. Per ell, seguim fins que veiem un corriol, clarament molt caminat, que creua la riera de Sant Medir i ens apropa, en direcció contrària a la que hem portat i en pocs metres, a l'ermita de Sant Adjutori, tot sigui dit, no gaire maca per nosaltres. Seguint el corriol uns 70 metres més, arribem al bonic forn iber, que rep diversos noms... Forn Iber de Sant Adjutori, Forn Iber de Sant Cugat, Forn Iber de Collserola, etc...

Aquest jaciment, que segons la meva opinió va abastir dues civilitzacions, la ibera i la romana, fou descobert vers l'any 1962, i va ser completament reformat l'any 2003. La cavitat on es produïa la combustió és de forma rectangular amb un pilar al bell mig, i, segons el que hem entès sobre el seu funcionament, les peces es coïen a la part superior, al voltant de les fumeroles.

Pel que tenim entès, en aquests tipus de forns, a l'interior de les fumeroles, hi havia una espècie de creus de ceràmica, que quadriculaven el forat per on sortia l'escalfor.

A la pedra cobertora de la cavitat on es feia la combustió, just davant de la llosa amb les fumeroles, es veu, segons el meu criteri, un clar acanalat per a la recollida de suposat material de rebuig de la cocció.

Aquest acabava sortint del forn pels laterals de la porta d'introducció de llenya.

Amb aquest tipus de jaciments, hi ha una gran controvèrsia amb la seva datació, ja que hi ha qui en diu que són ibers, n'hi ha que diu que són romans, ibero-romans alt-medievals, baix-medievals i, fins i tot, algun que diu que són moderns.

Nosaltres amb aquest forn en qüestió i cercant informació, creiem que es tracta d'un forn iber, reutilitzat a l'era romana, però "amb molts dubtes". Ens basem en restes trobades a les seves rodalies pertanyents a les dues èpoques.

També, Albert Fàbrega, reconegut professor de matemàtiques i gran arqueòleg d'època antiga, tot dient que és complicat de datar aquest tipus de jaciments, assegura, com nosaltres, que, pels materials recuperats al seu voltant, seria datable temporalment a l'era ibero-romana.

Dies més tard, en concret el dia 8 de desembre del 2020, anem a Rubí, que queda just a l'altra banda de la plana, on a dia d'avui es troben Sant Cugat, Valldoreix i Rubí, limitat lateralment per Cerdanyola del Vallès i Castellbisbal, a visitar el forn iber de Rubí o del poblat de Can Fatjó. Per arribar-hi, hem de dirigir-nos a la Plaça de la Font de la Via, ubicada poc després del Castell de Rubí, on també s'hi van trobar vestigis ibers. L'esmentada plaça es troba a tocar de la via del tren al carrer de la Font de la Via. El forn es troba a una caseta protectora més tancada que la de Sant Cugat, així que inserim una foto extreta d'internet perquè, amb el tancat, no es veu gaire bé.

Fotografia extreta del web de l'Ajuntament de Rubí

Just al turó de davant del forn és on es trobava el poblat de Can Fatjó, que, segons la fitxa produïda per la secció d'arqueologia de la Generalitat de Catalunya, és datable des del 450 a.n.e., i, el Roger Riera Vargas, al seu estudi "Estelas ibéricas con lanzas y tropas auxiliares en el nordeste peninsular", ubica el poblat a l'edat plena ibera. A banda, a la zona també s'hi han recuperat unes sitges utilitzades vers el segle III a.n.eAmb tot això, podríem datar el forn a l'era ibera per la seva proximitat als jaciments. Però segons l'Ajuntament de Rubí, les restes de terrissa recuperades al forn quan es va localitzar vers l'any 1925 eren de mitjans del segle II a.n.e. - inicis del I a.n.e.

Tornem al que dèiem abans: iber, ibero-romà o romà? Aquest últim distintiu, el de romà, pot ser pels pèls, tenint en compte que l'era de romanització a Catalunya acaba vers el 50 a.n.e. Ens tornem a quedar amb el període ibero-romà, nosaltres, per a la utilització sense acabar de datar la seva construcció.

A banda, segons els estudis, l'any 1968, s'hi van trobar diversos murs, material ceràmic i una peça especial de la què parlarem en breu. El 1969, es va localitzar una torre circular propera a unes muralles i un conjunt de dòlies (atuells de ceràmica de la Roma antiga).

La peça especial que dèiem abans, la vam veure, per segon cop, fa un dies al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seu de Barcelona, a l'exposició "Art Primer". Es tracta de l'estela de Can Fatjó.

Aquest treballat roc va ser recuperat, com hem dit, l'any 1968, a una prospecció del terreny per a una posterior urbanització. Va ser l'arqueòleg Francesc Margenat qui va trobar la coneguda Estela Ibera de Can Fatjó.

Es tracta d'un monòlit de pedra sorrenca d'1.5 metres d'alçada, amb un total de 18 gravats, la major part d'ells en forma de llança, amb punta amb forma de fulla de llorer, distribuïdes per tota la llargada del megàlit.

Extret de l'estudi de Roger Riera Vargas

El mateix Museu d'Arqueologia de Catalunya no ho dubta i la cataloga com a ibera, sobretot per la similitud amb altres 30 exemplars, la majoria amb els mateixos gravats, trobats a l'Aragó i que són datats vers el segle II a.n.e. Pel que hem trobat, però, l'Aragó ja era romanitzat a aquesta era. Pel que fa a Catalunya, també s'han trobat altres esteles d'aquest tipus, però moltes menys.

Ho deixem per ara, però seguirem fent visites a nous forns de datació incerta.


Coordenades UTM(ETRS89):

Forn Iber de Sant Cugat o de Sant Adjutori31T, 426041, 4589789
Forn Iber de Rubí o de Can Fatjó31T, 418799, 4593521
Estela Ibera de Can Fatjó o de Rubí: Museu d'Arqueologia de Catalunya, seu de BCN

dissabte, 24 d’octubre de 2020

Poblat lacustre de La Draga, Banyoles

A la fi, visitem el poblat neolític de La Draga, un dels nostres primers objectius, que per una raó o una altra hem hagut d'anar posposant durant anys. Anem a la capital del Pla de l'Estany, Banyoles, i tocant el preciós estany, el més gran de Catalunya, trobem la museïtzació d'aquest antiquíssim poblat, amb reconstruccions de com devien de ser les cabanes dels antics pobladors de la zona.

L'entrada al parc Neolític de La Draga no és lliure, i s'ha de dir que la llista d'espera no és pas curta. S'ha de fer a través d'e-mail a l'agenda d'activitats del Museu de Banyoles.

Per contextualitzar-nos al jaciment, direm que es tracta de l'únic poblat neolític lacustre de la península Ibèrica. Segons ens van comentar a la visita, el llim que conté el llac és el que ha fet que es conservés gran varietat d'estris de diferents materials, llavors, arcs, fletxes... i les estructures de les cases i magatzems d'aquest poblat, datat vers els finals del VI mil·lenni a.n.e. Però potser, el que és més impressionant, és la recuperació, en perfecte estat, de restes de menjar, pel que podem saber la dieta d'aquests habitants prehistòrics del poblat.

La reconstrucció hipotètica que s'ha fet de l'antic poblat és produïda a raó de les troballes obtingudes, que degut al seu perfecte estat, permeten reproduir l'aparença real, o quasi bé real, del poblat, entre magatzems i habitatges.

Reconstrucció hipotètica del poblat

A banda d'això, a la visita també mostren estris quotidians de la vida neolítica al poblat lacustre. Òbviament no són els originals, que són conservats al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles, però, com amb les estructures, s'han pogut reproduir amb total perfecció, aquests estris, entre ells hi ha culleres, remenadors, bols, molins, etc.

Si féssim una publicació amb tot tipus de detalls sobre el poblat, ens allargaríem molt, ja que els estudis que hi ha d'ell són extremadament grans i realitzats per gran quantitat d'arqueòlegs de renom a Catalunya, pel que intentarem anar un pèl al gra.

L'impressionant i únic jaciment de La Draga fou descobert l'any 1990 a raó d'uns moviments de terra per a preparar la zona com a subseu dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Poc s'imaginaven els descobridors que es trobaven davant del primer poblat lacustre prehistòric de tota la península. Cal dir que, a dia d'avui, és catalogat com el primer poblat neolític antic litoral, de cultura cardial, de tota l'Europa occidental.

Els primers treballs de camp es van produir el mateix 1990, sota comandament de Júlia Chinchilla amb la col·laboració de Josep Tarrús. Van descobrir gran quantitat d'estructures, que a més es trobaven en perfectíssim estat. 

Però no és el mateix excavar i documentar arqueològicament parlant, a terra ferma, que a sota l'aigua, pel que van demanar ajut al laboratori de dendrocronologia de Laténium del Musée et Parc Archéologique de Neuchâtel (Suïssa), grans experts en aquests tipus de poblats.

Extret de "El jaciment Neolític lacustre de la Draga"*

Del 1991 al 2005, les excavacions foren a càrrec del MACB, dirigides per Josep Tarrús, Júlia Chinchilla i Àngel Bosch. I del 2008 al 2013, van ser dirigides pels tres arqueòlegs anteriors, més Ramon Buxó, Antoni Palomo, Raquel Piqué, Maria Saña i Xavier Terradas, quan es va aconseguir una nova injecció de diners de les administracions per a continuar amb l'estudi del jaciment.

Durant aquests anys, s'han excavat 4 sectors, 3 d'ells a “terra ferma” i un de subaquàtic, aquest a càrrec del Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, secció del Museu d'Arqueologia de Catalunya. A la fi, ha estat estudiat prop d'un 10% del que creuen que atansaria el poblat.

Extret de "El jaciment Neolític lacustre de la Draga"*

Amb això, s'han descobert dos nivells del Neolític cardial, que segons el C-14 serien entre el 5250 i el 5150 a.n.e., un estat d'abandó del poblat de 50 anys, i un altre d'entre el 5100 i el 4900 a.n.e.

D'altra banda, es van fer altres sondejos subaquàtics que han confirmat altres poblaments a les vores de l'estany, datats vers el Neolític mitjà, a finals de l'edat del Bronze i a l'època romano-republicana.

Com hem dit abans, no entrarem en detalls d'excavació, perquè l'entrada es faria eterna. Cal dir que l'estudi en que ens hem basat és del 2011, on s'havien excavat 818 metres², dels quals 310 metres² són subaquàtics, i creiem que n'hi ha prou per a fer-nos una idea de la importància del jaciment.

Tot i que nosaltres ens quedem aquí, s'ha seguit estudiant el terreny. S'ha de dir, que es calcula una superfície total d'uns 8000 metres².

Les restes recuperades són quantioses i en perfecte estat. N'hi ha tant de fauna domèstica i salvatge, com de cereals, fruits, objectes d'os i banya, ceràmica, sílex, roques polides i elements de mòlta dels jaciments cardials del Mediterrani occidental.


Extret del web de la UAB, excavacions del 2013-2014 del sector A


A banda de fogars, negatius de pal, enllosats, estructures, fustes, fustes cremades, etc.

Inserim una imatge en planta de l'excavació de la zona A, on es veuen fogars de la fase recent, enllosats, i negatius de pal de la fase més antiga.

Extret de "El jaciment Neolític lacustre de la Draga"*

Però val a dir que el que més admiració crea, sobretot entre arqueòlegs, són els estris de fusta o fibres vegetals que s'hi han recuperat, entre ells bols, espàtules, remenadors, cullerots, pintes, fusos, pales, aixes, tascons, ganxos, pals cavadors, falç, llances, arcs, fletxes, cistells i cordes.

Extret del web del Museu de Banyoles

Amb això, acabem l'entrada, tot i que, com hem dit, hi ha tanta informació i tantes restes documentades que és impossible encabir tota la documentació amb una simple publicació de blog. D'altra banda, no podem deixar de recomanar la visita a aquest conjunt lacustre.

*Bibliografia: El jaciment Neolític lacustre de la Draga; per Àngel Bosch, Ramon Buxó, Júlia Chinchilla, Antoni Palomo, Raquel Piqué, Maria Saña, Josep Tarrús i Xavier Terradas.


Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat lacustre de La Draga: 31T, 480079, 4663884

dissabte, 17 d’octubre de 2020

Poblat, possible cista i possible jaciment a Folgueroles

Com ja s'acosta la castanyada, ens decidim a fer una excursioneta al bosc a collir-ne unes quantes. Ens dirigim als boscos de Les Guilleries i, quan ja tenim el cistell ple, decidim fer una visita cultural a la fortificació ibera del Casol de Puigcastellet.

Així doncs, prenem l'Eix i anem cap a Folgueroles, per a començar la ruta des de la Font Trobada, que es troba tot creuant Folgueroles i emprenent la N-141d direcció embassament de Sau. Just abans d'arribar al quilòmetre 6, veiem una pista sorrenca que ens duu en pocs metres a la zona habilitada com a aparcament que hi ha a la font.

Ens posem a caminar seguint la mateixa pista i girem a l'esquerra per la primera pista que trobem a pocs metres de l'aparcament. Per ella, seguim tot rectes creuant camps conreats de blat de moro, fins que arribem a mig veure una casa, en aquest punt entrem en un petit bosquet i al poc surt a una ampla pista, transitable en cotxe, per la que girem a la dreta. Uns 100 metres més tard, girem a l'esquerra per un costerut camí, just al costat d'una nova casa. Al fer el costerut tram, sortim a una nova pista en la que girem de nou a la dreta, i la seguim rectes, fins trobar una bifurcació a la que seguim per la nostra esquerra. Poc després, veiem una zona més ampla del mateix camí, que es deu utilitzar com a aparcament. A aquest espai, veiem un corriol que s'enfila a la nostra esquerra tot endinsant-se al bosc. Seguint aquest, anirem directes a la fortificació.

Això és el que veus quan arribes a la fortificació. D'entrada, no sembla gaire interessant, però comences a investigar i déu n'hi do. La conclusió al final de la jornada és al contrari del pensat en aquesta primera fotografia.

Ens trobem davant del poblat del Casol de Puigcastellet, habitat entre l'últim terç del segle III fins a inicis del segle II a.n.e. (uns 40-60 anys, segons les restes recuperades). Consta d'una curiosa fisonomia, la de fortificació en barrera, que hem vist poques vegades, de fet, només en recordo tres, la Fortificació ibera del Turó de Montgròs, la del Poblat d'Olèrdola, i, a mi, em recorda un xic al Poblat de Bolvir de Cerdanya, tot i que a aquest últim poblat, com ja diem a la seva pertinent entrada, el mur davanter, no era construït com a sistema defensiu, era per demostrar visualment el seu gran poder. Els altres dos jaciments sí que els veig clarament amb la mateixa estructura, aprofitant la seva geolocalització, al costat de cingleres abruptes... òbviament, els altres dos amb molts més habitants.

Aquest jaciment fou descobert a la dècada dels 60 per un grup d'arqueòlegs aficionats, com nosaltres, relacionats amb el Museu Episcopal de Vic, sota la direcció del Dr, Eduard Junyent i Martí Castany, van excavar les estances 5, 6, 7 i 8, i van treure tota la sorra de davant del mur amb maquinària pesada, cosa que ha impedit un posterior estudi. D'aquestes excavacions, es conserven dos cranis, dels quals no en sabem la datació temporal.

Extret del web de la ruta dels Ibers: www.rutadelsibers.cat

Segons la Ruta dels Ibers, a banda i banda del mur visible a dia d'avui, hi deuria d'haver dos braços de pedra que arribarien fins a la cinglera. En aquests braços, hi hauria les portes d'accés a la fortificació, protegides pel cos de guàrdia.

Partint d'aquesta base, el mur faria uns 64.9 metres de llargada per 2.5 metres d'amplada, i conserva una alçada de 1.82 metres (es creu que devia de ser molt més alt). És construït totalment en sec i amb les lloses visibles treballades, no sent així les de l'interior del gruixut mur.

Sí, la foto no és gaire bona, l'hem editat, perquè aquell dia feia tant de sol que algunes fotos han quedat bastant malament.

D'altra banda, defensivament parlant, no ens podem oblidar de la torre, completament massissa, i de 12.2 metres de llarg per 6.3 d'ample. Al ser completament massissa, es creu que devien d'utilitzar unes escales mòbils o quelcom així, per pujar-hi.

A l'altre costat de l'edificació, ens trobem amb deu estances tot aprofitant els contraforts del mur, totes elles enganxades a aquest. Tenen entre 4.5 i 6.0 metres d'amplada, i entre 3.0 i 4.5 metres de llargada.

Planimetria general de la fortalesa del Casol de Puigcastellet. (Dibuix Elisabet Huntingford)

Davant de les estances 1, 2 i 3, s'hi documenta un patí descobert i empedrat, delimitat perimetralment per tres petits murs, que ara no es veuen. El sòl d'aquest pati està construït a base de pedres allisades i terra compactada, fins arribar davant de la estança número tres, on apareix la mateixa roca mare, que també formava part del patí.

Tot i això, els murs de les estances són visiblement més prims que la muralla i estan col·locats en una posició que no encaixa amb el gruixut mur, pel que els arqueòlegs opinen que molt possiblement es construïren amb posterioritat. De fet, les estructures de les estances 2, 5, 7, 8 i 9, es troben sobre l'estrat III, que és el més antic, i contemporani a l'edificació de la gran muralla, mentre que l'1, el 3, el 4 i el 10 s'assenten a l'estrat I, que és l'última fase d'ocupació de la fortificació. A banda d'aquest tema, no s'ha trobat cap negatiu de pal per a la subjecció del sostre, pel que es creu que aquest era recolzat directament sobre la muralla.

Estança I

Segons sembla, les estances 1, 2 i 3 serien més dedicades a habitatges, tot i que de la 3 no es té del tot clar. Sobre les altres estances, tampoc no queda clara la seva funcionalitat, però podrien ser, magatzems o establies, degut a la important quantitat de restes òssies animals trobades al jaciment, pertanyents a 17 vaques, 16 porcs, 13 ovelles, 6 cavalls, 5 cabres i 5 galls, que són animals que podrien romandre amb estables. A banda, també s'hi han trobat restes de 5 cérvols, 2 conills de camp, 2 gossos domèstics, 2 guineus i 1 ase. L'escassa presència de restes d'animals marins indica el seu aïllament del món iber degut a la seva localització.

Possibles estances de ús de magatzem o estable

Com ja hem dit, a les excavacions fetes al jaciment, va aparèixer molta resta faunística... doncs només era el 9% de les troballes recuperades, pel que imagineu la quantitat de restes ceràmiques, lítiques, etc. que hi devia d'haver. Els arqueòlegs en destaquen sobretot la ceràmica.

Aquesta, segons Mònica Gallach i Ot Ordeig que foren els arqueòlegs que en un re-estudi del jaciment a l'any 2015 documenten que, de les restes trobades al jaciment, un 90% són ceràmiques, d'elles, un 75% informes. La predominant és la modelada a torn comuna ibera en un 60 % del total, i a torn de vernís negre amb un 2% del total, aquestes considerades articles de luxe, algunes d'elles provinents de Roses. També va sorgir divers material d'ús domèstic amb ceràmica reduïda a mà.


La imatge inserida ha estat extreta de l'estudi que va rebre el Casol de Puigcastellet l'any 1988 per part del Patronat d'Estudis Ausonencs, en un estudi anomenat la Fortalesa Ibèrica del Casol de Puigcastellet, a càrrec de Maria Dolors Molas i Font, Montserrat de Rocafiguera i Espona i Imma Mestres i Santacreu.

Llegint aquest estudi, ens crida l'atenció la manca, a diferència d'altres enclavaments ibers, de ceràmica d'importació d'altres cultures... una nova mostra del seu aïllament.

Donem per visitat el poblat i, just darrere seu, tot seguint el camí, a la nostra dreta i amagat pel bosc, trobem una claríssima pedrera que no sabíem que existia.

Aquesta va ser explotada durant el segle XVII, però no hem trobat res d'informació sobre aquesta acció... si va ser una re-explotació, o si el sòl estava intacte, que és el més probable. Ara, penso jo, quin tros d'esplanada de pedra que tenien davant la fortificació, millor visibilitat impossible, sense arbres, ni matolls, ni res, només pedra.

Un cop vista la maca i curiosa pedrera, ens dirigim a visitar una possible cista, tot seguint el camí que surt a l'esquerra després del poblat, just davant de la pedrera. En acabar el primer tram de baixada, veiem que el camí més definit vira cap a la nostra esquerra, tot seguint la baixada; nosaltres, però, seguim rectes, veient com comença a atrotinar-se la pista amb força pendent a trams. 

A mig camí de la cista, vam veure quelcom estrany... al nostre parer, no és res prehistòric, però potser sí medieval o amb reaprofitament en aquesta era (no ho sabem tu!!), una excavació ens trauria els dubtes.

Potser no és cap de les dues coses, però el fet que des de la pista fins al punt exacte del possible jaciment estigui clarament desbrossat i veiéssim el clar amuntegament de petits rocs a l'inici del caminoi, col·locats per l'home modern, ens fa pensar en diverses possibilitats.

Investigant l'hem trobat referenciat com a dolmen del Camell, per aficionats a la muntanya... ja dic, no estaria de més una excavació.

Tornem al camí i seguim tot rectes pel pendent. En pocs metres, arribem a una corba a la dreta i, després d'un tros planer, ja que crec que som a la part alta del turó, fem una corba a l'esquerra. Als pocs metres, veiem ,també a l'esquerra del camí, la possible cista. D'aquesta, no teníem informació, però la vam veure publicada al blog dels companys Balenyà, en Manel i la Pilar, que ja l'havien visitat el 24 de juny del 2016, és la possible cista del Pla del Bronze.

Aquí la teniu, val a dir que algú li ha estintolat a sobre aquesta gran llosa blanquinosa, així que millor que inserim una imatge feta pels Balenyà el 2016, que es veu el "possible" del nom que li hem donat, tant en Manel i la Pilar, com nosaltres.

Imatge extreta de Dòlmens i menhirs Pilar

Fixant-me en la fotografia del companys Balenyà, sembla que aquesta llosa blanca és la que es mig veu al costat d'una de les lloses clavades a terra. No ho sabem tu!! Però, per poder, podria ser, fa la mateixa pinta que moltes que sí que han estat excavades i confirmades. La seva localització és bona i, encara que no sigui quelcom definitiu, la seva orientació també ho és.

Ara sí que ja donem la visita per acabada i baixem per l'altra banda del turó, que els nens n'hi s'han queixat encara, però cal recordar que hem accedit a la fortificació per un corriol habilitat, al bell mig d'una cinglera, que no era difícil, però sí que puja, i que a més ja portaven quilòmetres a les cames. PD: Vam arribar justets justets!!


Coordenades UTM(ETRS89):

Fortificació del Casol de Puigcastellet31T, 445332, 4642666
Construcció megalítica del Pla del Bronze: 31T, 445717, 4642675
Possible cista del Pla del Bronze31T, 445742, 4642561

dissabte, 3 d’octubre de 2020

Dòlmens a El Port de la Selva IV

Nova ruta a l'Alt Empordà, aquesta al terme municipal d'El Port de la Selva. 

Per arribar al primer dolmen, emprenem la pista asfaltada que va cap a la Perafita i que hi ha just abans d'una rotonda a la GI-613 venint d'El Port, quan aquesta interacciona amb la GI-614. La seguim tot rectes creuant una urbanització i, a la seva fi, la pista deixa de ser asfaltada, essent ara sorrenca. Aquí deixem el cotxe i ens posem a caminar per ella. 1 quilòmetre més tard, veiem a mà esquerra un caminoi que s'endinsa a un dels turons aplanats típics de la zona. Seguint el camí, trobem el sepulcre de La Cendrera.

Aquest dolmen fou descobert vers el 1896 - 1897 per Romuald Alfaràs, que no el va publicar mai. Sí que ho feu, el 1898, Lluís María Vidal. No ens consta cap excavació oficial, tot i que el més probable és que el mateix Alfaràs l'excavés.

Josep Tarrús i Galter, a la seva tesi doctoral, Poblats, dòlmens i menhirs, afirma que, al moment de la visita del sepulcre (15-6-1998), restava igual que el va dibuixar Joan Garriga el 1948, amb la llosa de coberta trencada, molt possiblement a causa d'una antiga violació.

Es tracta d'un sepulcre de corredor bastit en pissarra. Aquest té unes dimensions internes de 1.48 metres de longitud, 1.00 metre d'amplada i 1.10 metres d'alçada.

Imatge extreta de la tesi de Josep Tarrús

Una de les lloses que hi havia al davant de l'entrada ha desaparegut, igual que el túmul estimat a uns 6 o 7 metres de diàmetre. Evidentment, la seva localització no deu haver ajudat gaire a la conservació del túmul. Tot i això, Tarrús documenta part del seu anell peristàltic.

A falta d'excavacions arqueològiques documentades, podem mig datar el sepulcre, per la seva localització i el seu estil arquitectònic, vers la segona meitat del IV mil·lenni a.n.e., vers el 3500 - 3000 a.n.e. 

Ara anem a pel segon, el sepulcre de Mas Godó, que es troba tot seguint la mateixa pista sorrenca per la que hem vingut. A uns 600 metres, trobem un encreuament, pel que virem a la dreta seguint per ell uns 370 metres, tot deixant a sobre del camí les restes enrunades d'un mas, el Mas Bufadors. Feta aquesta distància, emprenem un corriol que surt a mà esquerra, i, seguint-lo uns 370 metres més, trobem un nou corriol, aquest a mà dreta i fent un xic més de baixada. En 30 metres, et deixa al sepulcre.

Conegut des de 1944, quan Joan Garriga i August Panyella el van descobrir. Ells mateixos l'excavaren, localitzant una moneda d'Isabel II i fragments de ceràmica moderna.

Tarrús el documenta igual que a l'any 1944, i, segons el que vam veure nosaltres, també ens sembla que es conserva exactament igual que el que dibuixa Tarrús, amb la llosa de capçalera cedida cap l'interior del sepulcre, cosa que ha fet que la coberta es trobi en posició inclinada vers la seva posició original.

Imatge extreta de la tesi de Josep Tarrús

Es tracta, com el seu company, d'un sepulcre de corredor, també construït amb pissarra i d'unes dimensions internes de 1.60 metres de longitud i 1.55 metres d'amplada.

Tant el corredor com el túmul han desaparegut; de l'últim, Tarrús documenta que devia de tenir un contrafort a la vessant frontal-lateral dreta del sepulcre. Segons ell, deuria de tenir un diàmetre d'uns 7 - 8 metres, amb un cròmlec peristàltic bastit en un mur de pedra en sec.

De la zona, ens faltarà el dolmen de Taballera, que ja visitarem en una altra ocasió, ja que ens quedava bastant fins a ell i amb els nens ja se sap... També ens faltaran les inscultures de La Perafita, de les que no ens havíem dut informació per a aquesta excursió. Com sempre, hi tornarem! 


Coordenades:

La Cendrera: UTM(ETRS89): 31T, 519025, 4683868
Mas Godó: UTM(ETRS89): 31T, 519859, 4684300


divendres, 2 d’octubre de 2020

Poblat a Pontós

Grata sorpresa la d'avui. Ens dirigíem a l'alberg de la Generalitat que hi ha a Llançà amb la idea de passar un cap de setmana gaudint dels nens, la natura i veure dòlmens, que, per aquella zona, encara ens en falten uns quants, i, tot cercant per Internet, trobem la recent excavació del poblat de Mas Castellar, a Pontós. Com ens anava de pas, fem una aturada. A mode personal, vaig gaudir moltíssim de la visita, i crec que no vaig ser l'únic... tant la Cris, com l'Ànnia i l'Arnau s'ho van passar genial.

Per arribar a l'hàbitat iber, cal prendre l'AP-7 direcció Empordà, i sortir a la sortida de Vilademuls, La Jonquera, França, paguem el peatge dels... i prenem l'A-2, que, sense deixar-la, es torna en la N-II que creua Bàscara. Seguim per ella fins a trobar el desviament a Pontós a mà esquerra per la GIP-5126. Per aquesta carretera seguirem 2.3 quilòmetres, lloc on ens desviarem vers la nostra dreta, per un camí sorrenc (al vèrtex d'aquest amb la GIP-5126 veurem una petita moderna edificació amb el text Mas Castellar). Als 500 metres, passarem un mas, el Mas Castellar, i aturarem el cotxe just després. A peu, i tot seguint el camí, ja veurem clars testimonis d'excavació arqueològica vers la nostra dreta.

Segons el departament de Cultura de la Generalitat, l'última excavació és del 2020 -2021.

Ens trobem davant d'un poblat iber fortificat, tot i que els seus inicis són de l'Edat del Ferro, vers el segle VII a.n.e., que perdurà en el temps transformant el seu urbanisme en estil grec, segons la Generalitat, molt probablement per la proximitat a Emporion, “Empúries”, i Rhode, “Ciutadella de Roses”, poblats clarament hel·lenitzats per les colònies gregues.

Òbviament, els descobridors del jaciment foren els habitants del mas, la família Llavanera, que informaren al que avui en dia és el Museu d'Arqueologia de Catalunya-Girona, que el va excavar entre el 1975 i el 1978. Aquestes excavacions es reiniciaren el 1989 i s'han mantingut fins com a mínim, fins al 2016, però ja dic que de 2016 ni de broma.

Amb aquestes excavacions, es descobriren, parlant a l'engròs, un poblat fortificat iber, dels segles V al IV a.n.e., un camp de sitges amb clares reutilitzacions, des del segle VII al II a.n.e., i una zona agrària d'entre els anys 225 al 175 a.n.e.

Només entrar al jaciment, ens trobem amb el gruix del poblat iber amb la seva muralla defensiva, i una zona on hi ha una casa més noble, on, segons l'Enriqueta Pons, hi ha un nivell d'excavació més antic que la pròpia casa, pel que hem trobat documentat, sembla ser de l'iber antic.

Segons l'Enriqueta Pons i el seu equip d'arqueòlegs, aquest poblat ocupa la part meridional i central del camp de dalt del jaciment, i li atorguen un inici d'establiment vers l'edat del Bronze final i principis de l'edat del Ferro, amb una clara especialització en tasques agrícoles i ramaderes.

És una fortificació qualificada com a poblat en barrera, amb cases adossades intramurs i extramurs, i amb dues entrades al nucli, l'última descoberta aquest últim any al vessant oest de la plana. Pel que hem trobat documentat, el poblat fou abandonat pels seus habitants originaris vers el 400 a.n.e. pacíficament, degut a un canvi sòcio-cultural. Va deixar de ser un poblat de famílies dedicades a la producció agrària i ramadera per esdevenir un poblament residencial, de famílies més elitistes dins el món iber de la zona.

Es pot veure gran quantitat de sitges dins mateix de cada estança, la qual cosa defineix, encara més, el caràcter agrícola-productor de la societat fundadora d'aquest poblat.

L'estança del costat...

Tot veient sitges i estances, acabem trepitjant l'àmbit ramader del jaciment, com hem dit abans, de datació posterior al poblat. Aquest es troba a l'est de la plana de dalt del jaciment, i, urbanísticament parlant, és bastit des d'un carrer central, amb estances a un costat i l'altre; s'ha de dir que les de la banda de la dreta, es troben prou més excavades i rehabilitades, però, tant a l'esquerra com abans de l'inici d'aquest carrer central, es poden veure murs d'aquest hàbitat ramader. Del que hi ha excavat, es veuen diverses cases amb vàries estances i patis. Cal destacar-ne una que amida uns 350 metres².

I una altra estança que ocupa tota l'amplada del poblament, segons els arqueòlegs dedicada a sacrificis de cans pel culte a Demèter, lloc de reunió i diverses tasques domèstiques.

Aquest tros del jaciment consta de dues fases d'ocupació d'entre els segles III i II a.n.e., datades segons les troballes de ceràmica de vernís negre del taller de Roses i ceràmica campaniana A respectivament.

També es documenta una estructura urbanística a nivell inferior de l'ocupació del tros de jaciment, però no hem trobat res de res sobre ella. Pel nivell d'excavació, ha de ser anterior, sí o sí, i així ho determina Enriqueta Pons al seu estudi.

Tot el camp de dalt del jaciment es va abandonar a principis del segle II a.n.e., igual que les sitges, que van quedar en desús, substituint aquest estil d'emmagatzematge iber pel del doli romà. Tot i això, hem trobat documentat l'ús puntual d'una de les més grans cases entre el 185 i el 175 a.n.e.

Pel que fa a les sitges, que es poden veure unes quantes a l'extrem del jaciment rural, vers el camp, i al mateix camp de conreu, es tracten d'una petita mostra d'un camp que amida unes 2.5 hectàrees, dividides entre els camps de dalt i el de baix... ens va semblar veure una al camp de baix a tocar de la bassa que tenen. Aquesta gran extensió de sitges per a l'emmagatzematge del cereal va tenir el temps de plenitud vers finals del segle V a.n.e. i tot el IV a.n.e. Tot i això es documenten reutilitzacions d'aquestes fins a principis del segle II a.n.e.

Hem editat la fotografia, ja que la natura cobria la majoria d'elles. De fet, la Cris ho pot afirmar, ja que va caure dins d'una fent la fotografia... per sort es troben plenes de sorra. Com hem dit, aquestes són les que hi ha immediatament després de l'edificació, però també n'hi ha de rehabilitades si ens endinsem pel camp de conreu (es poden veure a la fotografia aèria) i, com també hem dit abans, al camp de baix.

Pel que sabem amb l'abandonament del poblat i el seu ús esporàdic, aquesta terra quedà deshabitada fins a la construcció del mas, del que no hi ha data de construcció. Els arqueòlegs diuen que es podria relacionar amb un forn que es va trobar a uns 40 metres de la moderna edificació. Segons ells, el forn és modern, tot i que per la descripció que donen podria ser un forn iber. En tot cas, no el vam veure ja que va ser sepultat pel risc que hi havia en excavar-lo degut al mal estat en el què es trobava.

Es documenta que el forn va ser descobert per Narcís de Llavanera, i que resta un tros del sostre de la cambra de combustió, que presenta 23 fumeroles, amb unes dimensions, pel que fa a la cambra de combustió, d'1 metre d'amplada i 1.2 metres de fondària, encaixat al mateix marge natural del sòl.

Recordem que aquests estils de forns, els col·loquem "nosaltres" a l'era ibera per les restes ceràmiques que hem trobat, però hi ha gent que els col·loca al món romà. Pensem que, òbviament, també es reutilitzaren a aquesta era, però el fet de trobar ceràmica grisa de la costa catalana en diversos d'aquests jaciments, ens fa creure que, quan van arribar els romans, aquests forns ja existien i només els van reutilitzar.

Com a última dada, dir que el jaciment fou declarat BCIN el 22 de març del 2016.

Amb això, tornem al cotxe i seguim cap a Llançà.


Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat de Mas Castellar: 31T, 491877, 4672085

dissabte, 19 de setembre de 2020

Ciutat perduda de Les Masies de Sant Miquel

Avui, hem d'anar a la província de Tarragona, i, ja que hi som, decidim a passar a visitar el poblat de Santa Anna, a Castellvell del Camp, però el vam trobar tancat per COVID. Ja de tornada, parem a dinar a un parc del poble de Banyeres del Penedès. No va ser casual parar-nos a dinar aquí, ja que, tot seguit, anem a visitar la recent descoberta ciutat ibera de Les Masies de Sant Miquel.

Des del nucli de Banyeres, emprenem direcció sud-oest vorejant la urbanització de Casa Roja. Poc després, topem amb dues naus industrials a la nostra esquerra. La carretera les voreja tot fent un gir de 90 graus de nou a l'esquerra i a uns 30 metres de girar, virem de nou, ara a la dreta, i seguim tot rectes passant per davant d'una empresa de transports escortada per banderes. Al poc de passar-la, arribem al nucli de Les Masies de San Miquel, topant amb una rotonda.

Aparquem a aquesta primera zona, a on puguem, i a peu emprenem el camí que surt del poble donant l'esquena a l'esmentada rotonda. Seguint-lo uns 225 metres, trobem un encreuament de camins, on seguim a la nostra esquerra vorejant un camp d'oliveres fins a arribar a la ciutat ibera.

Hem trobat aquesta planta general del poblat a l'estudi "Pla director del jaciment arqueològic de Masies de Sant Miquel".

Planta publicada de la intervenció de delimitació de l’any 1993

Ens disposem a visitar la ciutat perduda de Les Masies de Sant Miquel, a Banyeres del Penedès, Tarragona, zona on ja es creia que hi devia d'haver la "capital" de la contrada, degut a a unes troballes que es van fer a la dècada dels 80 per part de Joan Santacana i Joan Sanmartí a un terreny proper al jaciment actual. Segons es documenta, van trobar en superfície gran quantitat de restes ceràmiques iberes i fenícies. També hem trobat referenciades unes investigacions del 1963 de la necròpolis associada, molt propera a la rotonda per la què hem arribat.

L'any 1987, es va fer una excavació d'urgència degut a la trobada de restes durant les obres de construcció d'una canalització a una finca privada. El 1998, la construcció d'una bassa sense permís a la mateia finca, va treure a la llum els primers murs de la ciutat. Un sondeig amb georadar per part de la Universitat de Barcelona va determinar llavors 2.5 hectàrees de jaciment. L'any 2000, en una nova prospecció resseguint els murs defensius trobats poc abans, es va definir una superfície d'unes 3.5 - 4 hectàrees. Finalment, una altra prospecció amb georadar l'any 2018 va permetre definir el seu urbanisme, dividit partint de tres carrers centrals i d'altres que els creuen transversalment, a banda de certs murs extramurs. Segons hem pogut saber, a l'època de màxima esplendor seria habitada per unes 5000 persones. A partir del 2018, aprofitant tots aquests resultats, es van iniciar les excavacions.

A l'actualitat, l'arqueòleg Jordi Morer, assegura que aquest assentament podria haver estat habitat des del segle VII a.n.e., i fins el segle II a.n.e., quan la ciutat va quedar abandonada pacíficament amb l'inici de la Segona Guerra Púnica i posteriors revoltes indígenes. En total, s'han constatat 4 etapes d'utilització. El que més sobta de la ciutat és que, tot i les seves dimensions, no ha estat reutilitzada pels romans ni per a cap civilització posterior, fet que la fa extremadament interessant arqueològicament parlant. 

Aquesta és la imatge que publica TV3 al seu web de la prospecció per georadar del jaciment. També es pot veure un vídeo complet dels resultats d'aquest georadar a Youtube, on es mostra la més que possible extensió del poblat cap l'esquerra del què ja s'ha excavat, segons mirem el jaciment tal i com hem arribat, i que quedaria sota cases, camps de conreu i, fins i tot, l'ermita de Sant Miquel i el parc infantil annex. Això suposaria una ampliació al doble de la seva superfície documentada actualment. 

Imatge extreta del web de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

Aclarim que aquesta entrada del blog no té cap informació definitiva arqueològicament parlant, ja que, a dia d'avui, no s'ha excavat, ni de bon tros, tot el jaciment (i costarà, ja que hi ha edificacions modernes construïdes a sobre). A la imatge superior, trobo a faltar murs de tancament, però, en canvi, es veuen estructures a l'exterior del centre neuràlgic del poblat. Tot i això, sí es veu el que jo penso que és el carrer d'accés al poblat definit com "A", que segons crec devia ser flanquejat a banda i banda.

El primer pas per al seu estudi, el va fer l'Ajuntament de Banyeres comprant el terreny on es troba el jaciment. I per això, per fi, es va poder començar a excavar fa un parell d'anys.


L'estudi del jaciment, com ja s'havia fet abans, va a càrrec de la Universitat de Barcelona, sota la direcció dels professors Joan Sanmartí, Jaume Noguera i Maria Carme Belarte, i la prospecció geofísica és produïda per l'empresa SOT. A dia d'avui, amb el georadar, s'han identificat unes 200 estances, places, edificis singulars, muralles, torres i un gran fossat.

Aquesta ciutat seria habitada pels Cessetans, i, tot i les seves grans dimensions i segons alguns autors, no seria la capital de la Cessetània oriental; aquest pes cauria sobre Kesse, ciutat de la que s'han trobat monedes amb la seva llegenda, però no s'ha trobat el lloc exacte de producció d'elles. Segons aquests autors, seria a l'actual TarragonaTot i això, es documenten dos possibles noms per a aquesta ara gran ciutat de Tarragona: Kesse i Tarakon... Nosaltres, com molts, ens inclinem per la segona possibilitat, ni que sigui per la seva etimologia. Fins i tot, aquests autors que dèiem defensen aquest pensament basant-se en fets històrics documentats, pel que llavors la població de Kesse restaria sense una ubicació.

Amb aquest pensament, no volem dir res, però creient que Tarakon, al nostre parer, és l'actual Tarragona, podria ser que ens trobéssim davant la ciutat de Kesse... ja dic que és a criteri personal. Tot i això, destaquem que ens trobem a una ciutat ibera de segon ordre, ja que el jaciment existent sota els edificis de Tarragona, abastiria perimetralment unes 9 hectàrees, davant de les 4.5 de les Masies de Sant Miquel. 

Deixant el nom de banda, la ciutat de les Masies de Sant Miquel, es creu que sí tindria un cert control polític i econòmic d'aquesta zona de la Cessetània, on, per norma, els assentaments són prou més petits.

Plànol de la Cessetània extret del Pla director del jaciment arqueològic de Masies de Sant Miquel

Com és lògic, encara no hi ha informació escrita sobre les excavacions. De fet, l'únic estudi una mica complet que hem pogut trobar d'aquest jaciment és del 2017, estudi que documenta les petites excavacions produïdes a l'assentament, així com la troballa l'any 1963, a l'immediat turó que hi ha al nord, de la necròpoli de Can Canyís. Aquest cementiri fou majoritàriament destruït per les feines agrícoles, però s'hi va recuperar divers material de l'època ibera antiga i, l'any següent, es va excavar una tomba sencera que restava enterrada, l'anomenada tomba del guerrer de la necròpoli de Can Canyís.

Extret del Pla director del jaciment arqueològic de Masies de Sant Miquel

Tots els materials recuperats resten al Museu del Vendrell.

A les excavacions realitzades fins al moment a la zona, es documenten 5 nivells estratigràfics, corresponents a un mínim de 5 fases d'ocupació de l'assentament.

  • La anomenada fase 1 és pertanyent al segon i tercer quart del segle VI a.n.e. i fins a inicis del V a.n.e. segons les troballes recuperades, i fou localitzada l'any 1987. És el nivell estratigràfic que va relacionat temporalment a la necròpolis de Can Canyís. A aquesta fase, l'assentament devia ser prou rellevant comercialment parlant, ja que es documenten ceràmiques gregues, etrusques i fenícies.

  • La fase 2 aniria temporalment parlant entre mitjans del segle V a.n.e i el final del segle IV, i també fou localitzada a la campanya del 1987.

  • La fase 3 abastiria des de finals del segle III fins a principis del II a.n.e., i fou localitzada l'any 1998. Aquesta és la etapa on la ciutat de les Masies de Sant Miquel va anar desapareixent degut al gran conflicte extern amb l'inici de la Segona Guerra Púnica.

La gran ciutat ibera va quedar abandonada totalment cap el 200 a.n.e. segons les restes localitzades sobre un contundent nivell de cendres i carbons, indicant una incineració de l'espai excavat, i on es recuperaren majoritàriament fragments ceràmics d'importació itàlica del tipus campaniana A, però també produccions del taller de Roses i del de Petites estampetes.

Extret del Pla director del jaciment arqueològic de Masies de Sant Miquel

  • La fase 4 abastiria el segle II a.n.e., documentada arqueològicament parlant al 1987 a raó de l'exhumació de part d'un recinte datat vers el segle II, del que no s'ha pogut estimar fins a quan va ser utilitzat, degut a la destrucció patida per arrasaments moderns. Segons els arqueòlegs, aquesta ocupació seria de caràcter residual.

  • I la fase 5, que segons es documenta va durar un segle, ja a la immediata història, descoberta per Santmartí i Santacana l'any 1986. Sembla ser que s'hi va construir un establiment rural, una vil·la o un santuari rural, existent a l'alt imperi romà.
Tenint molt present que Jordi Morer afirma que ja era habitat durant el segle VII a.n.e., veient l'explicació que es dona de la fase 1 a l'estudi en el que ens hem basat, i amb el poc percentatge del total del jaciment excavat, nosaltres també pensem que ja era habitat a l'edat del Ferro, fent comparativa amb altres jaciments.

Seguirem de prop els avanços al jaciment, ja que creiem que en no gaire temps es publicaran resultats de les excavacions, ja que ja ha estat declarat BCIN i es tenia previst obrir les visites al públic cap a febrer de 2021.


Coordenades UTM(ETRS89):

Ciutat ibera de Les Masies de Sant Miquel31T, 379300, 4569587