TRANSLATOR

dimarts, 29 d’agost de 2017

Megàlits al Roncal-Salazar II

Nova ruta pel Roncal-Salazar; avui veurem dos sepulcres, maques i verdes muntanyes, valls, poblets, etc. de Nafarroa.

Emprenem el camí tot sortint de Lintzoain per la N-135 direcció Espinal. Passat el nucli i la benzinera abandonada que hem vist diversos dies, girem a la dreta per la NA-140. Seguirem per aquesta 32.1 quilòmetres, deixant enrere diversos pobles, fins arribar a Otsgabia. Just abans de creuar el riu Zatoya i entrar al nucli, deixem la carretera, tot agafant la NA-2012 direcció Irati. Per aquesta seguirem sobre 1.8 quilòmetres, fins prop del punt quilomètric 11, on trobem un camí sorrenc que s'endinsa als camps conreats que hi ha. Aquest, en més o menys 1.2 quilòmetres, ens apropa al dolmen de Landabixkarra o Landabizkarra. El sepulcre es troba a una arbreda (d'aquestes per a que les vaques tinguin ombra) que hi ha a uns 50 metres a l'esquerra de la pista per la que hem vingut.


Fou localitzat per José Miguel de Barandiarán Ayerbe el 20 de juliol de l'any 1923. Segons documenta Luis Millán a les fitxes d'Hilarriak, aquest sepulcre consta d'un túmul de 16 metres de diàmetre i una alçada que en certs punts arriba a 1 metre.

De la cambra sepulcral en sí, es documenten 5 lloses, dues de les quals es troben estintolades al costat de la cambra funerària. La més espectacular és la llosa de coberta, que amida 3.50 metres de llarg per 2.70 d'ample i 0.55 metres de gruix. Podem deduir per les mides de les lloses que resten que la cambra d'aquest megàlit faria un mínim de 0.75 metres d'amplada i 1.35 metres d'alçada, sense poder determinar la seva longitud, tot i que podria ser propera a la llargada de la coberta, que recordem fa 3.50 metres.

No consta cap tipus d'excavació al megàlit.

Seguint per la pista uns 560 metres més, en una corba a l'esquerra, i a escassos 10 metres de la pista, també a l'esquerra d'ella, veiem el dolmen de Larburua o Landabixkarra II.


Localitzat per Tomás López Sellés el 7 de setembre de l'any 1955, i, tot i que, com el seu proper company, ha rebut incomptables visites, no es documenta cap excavació.

D'ell, es documenta un túmul de 10 metres de diàmetre, la seva l'alçada va a zones, n'hi ha on no en queda res, i n'hi ha en les que es poden observar alçades de 30, i fins i tot 50 centímetres.

La cambra sepulcral és al mig de l'obra tumular, i conserva les quatre lloses de l'estança, només falta la de coberta. Aquesta és de forma trapezoïdal, amb una llargada interna de 2.15 metres. El tros més ample de la tomba fa 0.90 metres, i el més estret en fa 0.40. Dir que la llosa número tres (numerada per Hilarriak i tombada sobre el terra) té una llargada de 3.20 metres i una amplada de 1.30 metres, pel que es dedueix, que l'alçada de la cambra mortuòria, seria d'un mínim d'1.30 metres en aquest punt... La de davant no es queda pas enrere i té una amplada d'1 metre.

Després d'una intensa recerca, no hem trobat cap tipus de datació dels megàlits, però, per l'estil arquitectònic, a nosaltres ens semblen neolítics.


Coordenades:

Landabixkarra: UTM(ETRS89): 30T, 654641, 4756483
Larburua o Landabixkarra II: UTM(ETRS89): 30T, 655079, 4756694

dilluns, 28 d’agost de 2017

Dòlmens, túmuls i possibles dòlmens i menhirs a Tafalla

Avui toca visita per les terres de Tafalla, a Nafarroa, on, de nou, coincidim amb el Manolo i la Fina... jajaja, però, aquest cop, inintencionadament.

Comencem visitant la galeria coberta de Farangortea o Portillo de Enériz. Per arribar-hi, és ben fàcil, és molt a prop del nucli d'Artajona. Sortim d'ell per la NA-6020, i, a més o menys 1.2 quilòmetres de sortir de l'edificat, veurem un camí asfaltat i senyalitzat que surt a l'esquerra. Aquest, el seguirem uns 350 metres, on trobarem una nova sortida a l'esquerra; la prendrem 160 metres més, on girarem a la nostra dreta pel camí existent. El seguirem fins a trobar, també, a la nostra dreta una àmplia zona d'aparcament amb un camí sorrenc que surt d'ella. Aquí deixem el cotxe i, a peu, anem a visitar el sepulcre tot seguint els cartells informatius.


Sepulcre descobert el 15 d'octubre de 1960 per Tomás López Sellés, s'excavà en diferents campanyes. A la de l'any 1961, es va excavar la part davantera del megàlit, mentre que al 1962, la cambra funerària pròpiament dita. L'excavació efectuada per Domingo Fernández Medrano va resultar molt poc abundant pel que fa a materials recuperats... La cambra havia estat violada amb anterioritat. Les minses restes documentades són: Diverses peces dentàries, un tros de mandíbula inferior, una dena calcària discoïdal, un fragment ceràmic amb decoració en relleu i sis fragments de ceràmica llisa.

El túmul és de tendència el·líptica de 21.50 metres i fa 11.20 metres en els seus eixos. Pel que fa a l'alçada tumular, originalment, faria 2.50 metres, però el fet que es trobi assentat sobre un monticle natural faria que l'obra fos visiblement bastant més espectacular. Tomás López Sellés calculava entre 7 i 8 metres d'alçada.

Pel que fa a les dimensions del sepulcre, es documenta una llargada total (cambra funerària i galeria) de 5.90 metres. La cambra en si fa 2.80 metres de llargada (pel que la perforada porta es troba gairebé al mig del megàlit) i consta d'una amplada interior de 1.45 metres. Pel que fa a l'alçada i amb la falta de coberta, podem extrapolar que era propera als 2 metres, que és el que medeixen d'alçada les lloses més ben conservades.

Vista la primera galeria coberta, anem a per la segona, prenent el camí que surt de l'ampli aparcament i seguint-lo uns 470 metres, lloc on trobarem una altra zona desboscada per a aturar cotxes, aquí el deixem, tot prenent un corriol que surt just davant d'ella creuant la pista. Aquest ens portarà al megàlit de La Mina de Farangortea en uns 210 metres tot pujant el turó.


Dolmen de corredor, idèntic al seu proper company. Fou descobert el 15 de gener de 1962 per Baltasar Anduerza, un guarda forestal de la zona. Segons Txoperena consta d'un túmul de 15 metres de diàmetre i una alçada de 2.30 metres.

De la cambra sepulcral es descriuen, segons Maluquer de Motes, deu lloses que la formen, creant una cambra de 3.50 metres de llargada per 1.90 metres d'amplada, i deu lloses més al seu corredor, de 2.75 metres de llargada. Això crea un sepulcre en el que les seves dimensions totals superen els 6.50 metres de llargada i 2 metres d'amplada. L'alçada queda relativitzada com la del seu proper company, en aquest se li estima de 1.90 metres.

De les seves prospeccions, sabem que fou excavat per primer cop per Fernández Medrano el mateix any de la troballa, amb resultat positiu encara que no gaire abundant. Tot i això, fou Maluquer de Motes el primer en publicar-lo detalladament el 1963. Segons ell, els primers 0.40 metres excavats eren compostos per ossos humans fragmentats i aixafats, tot un ossari, que feia impossible determinar quants individus hi havia en aquesta tomba col·lectiva.

Del poc material arqueològic recuperat, tenint en compte la quantitat d'inhumats, es documenta divers material ceràmic, objectes d'ornamenta, estris quotidians, com destrals de pedra polida, i material lític de sílex, os i una peça de metall no identificat... Possiblement coure.

Visitats els dos megàlits més coneguts i impressionants de la zona, veurem el possible menhir de La Mina de Farangortea. Es troba al costat del camí que refem per arribar de nou al cotxe, a uns 55 metres de la pista.


D'aquest possible megàlit no hem trobat res de res, pel que si ho és, seria inèdit. El que sí que hem trobat és gran quantitat de menhirs dubtosos a la zona. Aquest en qüestió, sembla com si fos part d'un menhir trencat.  Mesura 1.15 metres d'alçada per 0.32 a la seva part més ampla.

Arribem al cotxe i ens posem de nou en ruta per visitar el sepulcre de San Bartolomé. Desfem la pista fins la NA-6020 i la prenem a la dreta cap a Artajona. Un cop a aquest nucli, trobem una cruïlla on girem a l'esquerra en direcció a la població de Tafalla per la NA-6030. Després de 2.20 quilòmetres, trobem dos camins, un a cada banda de la carretera; nosaltres prenem el de l'esquerra i avancem uns 35 metres. Trobarem les restes del dolmen de San Bartolomé a la nostra esquerra ocultes pels matolls.


Són minses, però són clares restes d'un dolmen, encara que n'hi ha que ho dubten; a falta d'excavació no es pot assegurar, però per a mi en té tota la pinta, tot i que la manca d'obra tumular, ens fa dubtar. Però bé, alguna cosa és, les lloses no es claven a terra soles, i menys arrenglerades.

Fou localitzat el 5 d'octubre de 2002 per l'arqueòleg Javier Nuin Cabello, i es podria datar dins del Neolític.

Continuem la ruta anant a visitar uns quants túmuls ubicats a una zona de conreus. Ara, prenem la NA-6030 cap a Artajona i seguim rectes quan aquesta s'ajunta a aquesta població amb la NA-6020. Després de 4 quilòmetres, girem a l'esquerra per una pista asfaltada per continuar uns 800 metres més. A aquest punt, aturem el cotxe i pugem turó amunt uns 150 metres per a trobar el túmul de Genzelaia Cabezón. Proper al túmul trobarem un antic camí, on asseguren un assentament de l'edat del Bronze. Hem pogut saber que uns metres més enllà, es poden veure diverses estructures i evidents sondejos arqueològics, dels que es desconeix la seva legalitat.


Túmul molt ben definit de forma el·líptica de, segons Txoperena, de 12 metres de llargada per 7 d'amplada i que conserva una alçada d'1 metre.

Fou localitzat i catalogat el 24 de novembre de l'any 2007 pel grup Hilharriak. No hem pogut trobar cap tipus d'informació pel que creiem que encara no ha estat estudiat.

Anem ara a visitar el menhir de Genzelaia i els seus túmuls veïns. No són difícils de trobar, però és aconsellable el GPS degut a les seves reduïdes dimensions. Tornem al cotxe i seguim la pista endavant uns 1300 metres, punt on girem a l'esquerra. Continuem poc més d'un quilòmetre i aturem el cotxe al voral. Des d'aquí, a peu ens dirigim al turó que queda a uns 400 metres a la nostra esquerra. Al seu cim, però ben al límit, el primer que trobem és el caigut menhir de Genzelaia.


Fou localitzat per part del grup Hilharriak, l'1 de desembre de l'any 2007.

Segons Txoperena, no pot afirmar que sigui un menhir, ja que no està plantat, més aviat sembla que estigui mogut, humanament parlant, de no fa gaires anys. Tot i això, degut a la seva fisonomia, els propers megàlits, i les seves dimensions (1.73 metres de llarg, 0.70 d'ample i 0.15 metres de gruix), no dubtem a catalogar-lo com a possible menhir. A nosaltres ens ho sembla més que molts que han estat confirmats.

Al mateix cim, ens dirigim als tres petits túmuls. El primer es troba a menys de 5o metres al Sud del menhir.

El conjunt de tres túmuls fou localitzat el 22 d'octubre del 2002 per Nuin Cabello. I segons els experts, la disposició dels tres túmuls fa pensar que realment es tracta d'obres tumulars prehistòriques que han sobreviscut al pas del temps i l'acció humana i animal que ha patit la zona.


Txoperena documenta d'aquest túmul unes dimensions diametrals de 5 metres i un alçada conservada de 0.50 metres. En no haver-se excavat, no disposem de cap tipus d'informació.

Seguim pel II, a pocs metres a l'Est del primer, i, sorpresa la nostra, quan vam veure que es trobava en excavació, pel que, amb una mica de paciència, podrem trobar quelcom d'informació.


Del túmul central d'aquest conjunt de tres podem dir que té un diàmetre de 6 metres amb una elevació de 0.60 metres. No hem trobat cap menció especial d'aquest túmul, els informes d'excavació encara no deuen d'estar publicats.


I anem a pel III, una mica al Nord del segon, i al que Txoperena li estima una obra tumular de dimensions exactes al seu immediat company, 6 metres de diàmetre per 0.60 d'alçada conservada.


Hora de dinar, ho fem amb en Manolo i la Fina a Artajona i, després de recuperar forces i energia, tornem a la cerca megalítica, ara acompanyats i amb núvols de tempesta que van i venen.

El primer en ser visitat són les restes del suposat dolmen de Karakidoia II, que fou localitzat el 15 d'octubre de 2002 per Javier Nuin Cabello. Per arribar-hi, sortim d'Artajona cap el Nord per la NA-6020 i ens desviem a la dreta per una pista asfaltada a l'alçada del quilòmetre 9.30 d'aquesta carretera. Després de recòrrer uns 750 metres, a peu, ens enfilem pel caire dret del turó per a trobar les possibles restes del dolmen de Karakidoia II en uns 200 metres.


Es creu que són les restes tumulars d'un possible megàlit del que no hi ha informació, pel que no deu haver estat estudiat ni excavat, encara que diversos autors confirmen la seva autenticitat, a simple vista, inclús, donant-li una àmplia datació d'entre el Neolític i l'edat del Bronze. A nosaltres ens sembla una cosa molt rara, sobretot per la forma de les pedres que resten del possible túmul.

Tornem al cotxe i avancem 1.5 quilòmetres pel mateix camí fins que arribem a l'inici d'un corriol que surt a mà dreta. Aparquem a la pista i seguim a peu per aquest corriol uns 370 metres, punt en el que pugem pel turó uns 30 metres més (millor dur GPS). Aquí, hi trobarem el menhir de Soplahogueras.


A primera vista, penses "això és un roc normal i corrent". A dia d'avui, sabem que just al costat del gran roc hi ha un altre gran roc a terra amb una llosa clavada al lateral, pel que podria ser la base d'un menhir. La part del possible menhir fotografiada seria un tros, o la part superior. Diversos autors confirmen la seva oficialitat. De fet, i segons Txoperena, la part del menhir que resta in situ té unes dimensions de 0.40 metres d'alt, 0.90 d'ample i 0.40 metres de gruix. I la part estintolada fa 2.10 metres de llarg i 0.90 d'ample. Aquest menhir fou localitzat, de nou, per Nuin Cabello el 14 d'octubre de l'any 2002.

Personalment, cada cop em sembla més un menhir. No sabia res de la suposada base, i, fins i tot li veig un cert contorn fàl·lic. Cal dir també, que la Cris i en Manolo, que són els que van anar a visitar-lo, van trobar a terra diversos esclats de sílex. 

De nou al cotxe, tornem a la carretera NA-6020 i la travessem prenent la pista que queda just davant. Cap als 500 metres veiem un camí a l'esquerra on deixem el cotxe. Seguim a peu per aquest camí, travessem uns prats i ens enfilem per un bosc, on trobarem el possible dolmen d'Andiuz... 


Nosaltres, ben al contrari que el menhir de Soplahogueras, no creiem que això sigui un dolmen, però se li documenten entre el rocam existent diverses lloses clavades a terra. Txoperena, al seu web, documenta un túmul de 8 metres de diàmetre per 0.80 metres d'alçada conservada, pel que podria ser algun tipus d'estructura funerària sense identificar.

El possible sepulcre fou descobert el 13 de setembre de 2002 per Nuin Cabello.

Amb aquesta visita donem el dia per tancat, megalíticament parlant, que comença a tronar i caure gotellada.


Coordenades:

Farangortea o Portillo de Enériz: UTM(ETRS89): 30T, 602388, 4719976
La Mina de Farangortea: UTM(ETRS89): 30T, 602875, 4719721
Possible menhir de La Mina de Farangortea: UTM(ETRS89): 30T, 602741, 4719689
San Bartolomé: UTM(ETRS89): 30T, 603609, 4714848
Túmulo de Genzelaia (Cabezón): UTM(ETRS89): 30T, 599901, 4712788
Menhir de Genzelaia: UTM(ETRS89): 30T, 600947, 4713210
Túmulo de Genzelaia I: UTM(ETRS89): 30T, 600940, 4713202
Túmulo de Genzelaia II: UTM(ETRS89): 30T, 600927, 4713187
Túmulo de Genzelaia III: UTM(ETRS89): 30T, 600918, 4713184
Karakidoia II: UTM(ETRS89): 30T, 604609, 4717607
Menhir de Soplahogueras: UTM(ETRS89): 30T, 605563, 4716868
Andiuz: UTM(ETRS89): 30T, 604562, 4718996

diumenge, 27 d’agost de 2017

Megàlits a l'Auñamendi V

Cinquena ruta per l'Auñamendi navarrès, que tot i que només veurem un megàlit, aquest va ser un dels dies més macos de la nostra estada a Nafarroa.

Comencem el dia anant al bonic embassament d'Eugi, on arribarem des de Lintzoain tot prenent la N-135 cap a Erro. Un cop travessat aquest poble, seguim per la mateixa carretera fins l'alçada de Zubiri. Just abans d'entrar a aquesta població, que queda a mà esquerra, nosaltres girem a la dreta prenent la NA-138. Per aquesta, seguirem 5.5 quilòmetres fins veure la presa de l'embassament a la nostra esquerra. Val la pena aturar el cotxe i gaudir de les vistes amb el nucli de cases blanques d'Eugi al fons.

Seguim la carretera passant Eugi i una cosa d'aquelles que ens agrada tant poc, una pedrera, a la nostra dreta. Des de la presa farem uns 8.8 quilòmetres fins a trobar el que, al meu parer, és el més maco del dia... La "Real Fábrica de Armas de Eugi". La fàbrica més coneguda de la zona és la d'Orbaizeta, a l'entrada de la Selva d'Irati, però aquesta ens va semblar més maca per l'entorn on es troba i perquè pots gaudir-la en solitud.


Impressionants les ruïnes de l'antiga fàbrica al bell mig del bosc, amb un munt de cartells informatius que et diuen on ets de la fàbrica, i certa informació de l'estança on et trobes. Val molt la pena, jo m'hi hauria muntat una caseta en aquest entorn.

La fàbrica, construïda vers el 1766 i utilitzada fins al 1794, fa un total de 10000 m², tota ella amb diverses restes de diferents estances, carboneres, forns, etc. Ara, el que avui en dia es conserva millor són les arcades que hi ha sobre el riu Arga (riu necessari per l'abastiment energètic de la fàbrica). Són realment impressionants.


Dins d'aquests 10000 m², també s'hi encabeix el que foren les cases dels treballadors, que devien de ser força, ja que s'estima que hi vivien unes 500 persones. L'enclavament de la fàbrica no és a l'atzar... Queda clara la gran quantitat de recursos naturals a la zona, i la proximitat estratègica amb la frontera francesa, a uns 5 quilòmetres en línia recta.

Un cop visitada la fàbrica, volíem veure els megàlits que hi ha més al nord, just abans d'entrar a França, però se'ns va posar a ploure i, per la informació que teníem, la pluja venia del nord, així doncs vam empendre camí cap al sud amb la intenció de veure uns quants megàlits... Però només en vam poder veure un, la resta del dia se la va passar plovent.

Per arribar a l'únic dolmen que vam poder veure, tornem fins a Erro i prenem la NA-2330, per la que seguirem 5.5 quilòmetres tot trobant el desviament a l'esquerra cap a Ardaiz, per la NA-2331. Més o menys, la seguirem un quilòmetre, fins a trobar a mà dreta un estil capella que en realitat és una font, amb una zona dessemboscada davant i una taula d'aquestes de pícnic, allà deixem el cotxe. A peu, ens endinssem al sotabosc que ens quedarà a la dreta tot mirant la font, tot seguint un corriol molt desdibuixat uns 100 metres, on trobarem el dolmen d'Ezkiregi o Moruen Koba.


Descobert per José Miguel de Barandiaran el 26 de Juny de 1934, l'excavà el mateix any. Les troballes, si és que n'hi va haver, encara no les hem trobat documentades enlloc. D'altra banda, el túmul consta de 13 metres de diàmetre per 1.80 metres d'alçada. Segons Barandiaran, a la llosa de coberta, hi ha, des del seu centre, una línia gravada que va fent ziga-zaga per la superfície de la roca, acabant-se a l'extrem dret d'aquesta.

Segons el Govern de Navarra, aquest sepulcre es troba a 695 metres sobre el nivell del mar i el daten a grans trets a l'edat del Bronze local, entre el 2000 i el 900 a.C.

Després d'aquest, vam voler anar a visitar els tres sepulcres més que hi ha al terme municipal, però ens vam trobar el camí tancat, estava que mig plovia, els nens havien de menjar, etc., pel que vam decidir passar, per un altre dia.


Coordenades:

Ezkiregi o Moruen Koba: UTM(ETRS89): 30T, 625311, 4750149

dissabte, 26 d’agost de 2017

Megàlits a Aoiz i Lumbier

Nova ruta per la Navarra euskaldun, tot i que a la frontera sud. Avui acabarem a la zona de Lumbier, i haurem vist un menhir, un dolmen i dos congostos.

Sortim de Lintzoain, on érem allotjats, per la N135 direcció Erro i, a l'entrar al nucli, prenem a la nostra esquerra la NA-2330. Per aquesta, seguim tot rectes una bona estona fins a arribar a l'alçada d'Urrotz, on creuarem la NA-150 per prendre la NA-234. Aquesta fa un gir a la dreta i, al poc, seguirem tot rectes per la NA-8103, deixant la NA-234 a l'esquerra. Aquesta ens permetrà entrar al nucli d'Urrotz Villa, que queda a la nostra dreta. Un cop al nucli central, buscarem la plaça El Ferial... El poble és petit i la plaça és gran, és impossible no trobar-la. Bé, doncs darrere de la paret de "frontón" que hi ha, trobarem l'estrany menhir d'Erroldan Arriya.



Descobert per J. M. Barandiaran el 1921, amb unes dimensions longitudinals de 2.55 metres i unes amplades d'entre 0.50 i 0.60 metres, essent de secció quasi quadrada. El monòlit té en un dels costats unes petites cassoletes d'origen natural. Tot i això, és classificat com a menhir, encara que no hagi rebut cap tipus d'estudi. Potser és degut a la seva perfecció arquitectònica, que no sembla ser deguda a un desgastament natural.


Tornem enrere i prenem la NA-150 vers la nostra dreta. Compte que a uns 4.5 quilòmetres la carretera gira 90 graus a la dreta, (si seguim rectes, canviem de carretera). Continuem deixant a l'esquena diversos pobles fins a arribar a Lumbier, bé, de fet, al nucli - nucli no cal entrar... Anem a la "Foz de Lumbier", i s'hi arriba tot seguint la NA-150 amb el gruix del poble a l'esquerra. Quan trobem una rotonda, també a la nostra esquerra, és el final del poble de Lumbier. A aquesta sortirem per la primera branca, prenent la Carretera de la "Foz de Erripidea", i al poc veurem un desviament a la dreta, que prendrem; aquesta és la "Vía Verde de Irati". Per ella seguirem, i, en no arriba a un quilòmetre veurem un gran aparcament a la nostra esquerra, on deixem el cotxe.

En teoria l'accés és gratuït, però no l'aparcament. Quan hi ha els vigilants de la zona d'aparcament, et cobren 2.5 euros per cotxe, 1 per moto. Sabem que hi fan visites guiades i tot, trucant al telf. 948 88 0874, però nosaltres no la vam fer pas i sincerament no crec que valgui la pena, amb el fulletó informatiu n'hi ha prou.


A peu, emprenem el camí que surt al final de l'aparcament i en ben poc temps entrem al que és la "foz" en si, tot passant per un túnel i caminant per un camí habilitat. De fet, ens van dir que per allà hi passava un tren i que l'únic que havien fet era aplanar-ho més encara i treure les vies... o sepultar-les, no sé.


El lloc en si és força maco. Vas amb el riu Irati al costat durant els 1300 metres que fa el congost. Aquest riu és el que ha anat desgastant les parets del que ara són penya-segats durant milions d'anys. També trobem l'encant del vol de les més de 200 parelles de voltors lleonats que hi viuen sedentàriament, essent aquest el lloc on hi ha una de les concentracions més elevades de tot el món. Ens consten a Portugal, reintroduïts a Itàlia, a llocs determinats de França i algunes parts del nord d'Europa, però a l'hivern emigren més al sud. Aquestes aus rapinyaires fan entre 2.50 i 2.60 metres de punta a punta d'ala... És prou impressionant veure-les.

A l'estona, passarem per un altre túnel, més llarg, i sortirem al que es coneix com "El Puente del Diablo". En sortir del tunelat, hem de prendre un corriol que surt a la dreta per arribar-hi. Si després del missatge d'advertència de la perillositat del camí, ens decidim a fer-lo, en pocs metres arribem a les restes del pont.


Des del camí, només veiem les seves restes, tot i que per l'autovia que va paral·lela a aquest tram de riu es pot veure una mica més del pont, encara que des de força lluny. Fou construït el segle XVI i destruït durant la Guerra de la Independència del 1812.

Vist el congost, volem veure el que sense dubte deu ser el més maco de tota Nafarroa, el d'Arbaiun, aquest creat pel riu Salazar. Deu ser impressionant, ja que es troba verge totalment, pagaria per poder veure'l (de fet, es fan visites guiades, trucar al mateix número d'abans). Bé, tornem a la NA-150 i la seguim uns 850 metres, on aquesta es desvia un xic a l'esquerra. Nosaltres seguim rectes prenent la NA-178, per la que farem poc més de 10 quilòmetres tot trobant el sortida, també a l'esquerra cap a la NA-2160. Per aquesta seguirem fins a veure sense cap tipus de dificultat el mirador de la "Foz de Arbaiun".



La denominen "Reina de las Foces" i realment no m'estranya, ja que ens consta que resta totalment verge durant els 6 quilòmetres que té de longitud. És considerada com a "Reserva Natural y Zona de Especial Protección de las Aves",  sent el voltor lleonat l'au predominant, amb una nombrosa colònia no quantificada.

Tornem  al cotxe i continuem la carretera en el mateix sentit que abans, fins a petar de nou amb la NA-178. Per ella seguim fins a trobar, a la dreta, la carretera que duu a Bigüezal i Castillonuevo just passar un pont sobre el riu Salazar. A aquest punt, a mà esquerra veiem l'antic traçat de la carretera i una zona de descans a l'inici de la carretera de Bigüézal, on podem deixar el cotxe. Ja a peu, travessem la NA-178  i agafem un camí que comença al mateix punt que l'antic traçat de la carretera. Després d'uns 170 metres, hem de girar a la dreta i avançar uns 40 metres camp a través per a trobar el dolmen de El Puente de Bigüézal.


Descobert per Valentín Araguás i José María Mikeleiz el 1955, fou excavat per Joan Maluquer de Motes el mateix any. A aquesta excavació aparegueren 16 dents humanes, corresponents a un mínim de 6 individus, diversos fragments ossis impossibles de determinar i dos trossos ceràmics informes d'estil campaniforme. Les restes són dipositades al Museu de Navarra, a Pamplona. A banda, a una excursió prehistòrica realitzada el 14 de maig de 1986, es va trobar una petita destral polimentada sobre el seu túmul.

Actualment, es troba contingut a un túmul ovalat de 7.10 per 12 metres, però sembla que hagués estat circular i retocat posteriorment per feines agrícoles. Es tracta d'una cista de 1.40 per 1.10 metres.

Un cop visitat el sepulcre, tornem a Lintzoain, sobretot per a que l'Ànnia i l'Arnau, l'Arnau i l'Ànnia, juguin una estona corretejant pel passadís de la casa.


Coordenades:

Menhir d'Erroldan Arriya: UTM(ETRS89): 30T, 626063, 4737340
Puente de Bigüézal: UTM(ETRS89): 30T, 649826, 4728939

dimecres, 23 d’agost de 2017

Megàlits a l'Auñamendi II

Avui volem fer una sortida entre Navarra i França. Comencem sortint de Lintzoain i girant a l'esquerra per la N-135, que seguirem 10 quilòmetres, creuant l'Espinal i passant davant de la benzinera fora de servei que ja havíem vist el primer dia. A uns 350 metres d'aquesta, girarem vers la nostra dreta prenent la NA-140, per la que continuarem 9 quilòmetres passant pel poble de Garralda, i seguint fins a arribar al nucli d'Aribe. Al poc d'entrar al petit nucli, girarem a l'esquerra per la NA-2030, en la que farem uns 11 quilòmetres, tot passant pel nucli d'Orbara i Orbaitzeta, a la fi del qual trobarem la coneguda fàbrica d'armes d'aquesta població. És la més coneguda, però, al nostre gust, és maca, però no li arriba ni a la sola de la sabata a la que vam visitar un altre dia: la d'Eugi (Megàlits a l'Auñamendi V).


La Real Fàbrica d'Armes i Municions va ser una manufactura reial espanyola, per ordre de Carlos III d'Espanya creada el 1784 i mantenint-se en funcionament fins a 1884. La ubicació geogràfica permetia abastir fàcilment dels recursos naturals necessaris per a la producció, i a l’hora era un lloc prou estratègic, gairebé a la frontera amb França... Els francesos, però, la van destruir parcialment durant la Guerra de la Independència.


El 15 de juliol de 2008 fou declarat Bé d'Interès Cultural, catalogant-la com a Monument.

Un cop visitada l'antiga fàbrica, seguim la carretera, tot creuant-la. En passar les últimes cases del conjunt històric, prendrem la carretera que va vers la nostra dreta, per dirigir-nos al primer megàlit del dia, el d'Azpegi II. En no arriba a 3 quilòmetres, veurem el refugi d'Azpegi a la nostra esquerra, on podem deixar el cotxe, ja que seguint per la carretera uns 130 metres trobarem un corriol que surt d'aquesta a la seva banda, de nou esquerra. El corriol està senyalitzat, i et porta directe al dolmen. També s'hi pot anar seguint la pista amb el cotxe, però és més embolicat.


Descobert el 1961 per Tomás López Sellés, té un túmul circular de 10 metres de diàmetre i conserva només dues lloses, de dimensions similars, una d'1.60 metres de longitud per 1.40 d'alçada i 17 centímetres de gruix, i l'altra d'1.68 metres de longitud per 1.08 d'alçada i 23 centímetres de gruix.

Seguim uns 50 metres en la mateixa direcció i trobem el sepulcre d'Azpegi I.


El megàlit, també descobert el 1961 per López Sellés, té un túmul d'uns 16 metres de diàmetre i una alçada d'uns 2 metres de diferència entre la part més elevada i la més fonda. La cambra mesura, aproximadament, 2 per 2 metres, i es troba envoltada per una dotzena de pedres a mode de cròmlec (tot i que no són gaire visibles degut a la vegetació). No es té constància d'excavació i el seu estat no és òptim, ja que mostra signes d'espoli i les seves lloses es troben escampades per la zona.

Aquests dos megàlits d'Azpegi es daten entre el 3000 i el 1500 a.C., és a dir, entre el Neolític final de la zona i l'Edat del Bronze.  

Des d'aquí, seguim cap a l'esquerra i pugem pel turó, on es troba una imatge de la Mare de Déu d'Azpegi, que ens serveix de referència per a trobar uns cròmlecs de descoberta recent. Darrere d'ella, al cim del turó, trobem els dos cròmlecs d'Etzangio.


El primer cròmlec fa 4 metres de diàmetre i consta de 15 pedres.



Aquest segon cròmlec mesura 3.50 metres de diàmetre i té de 12 rocs.

Van ser descoberts el 2006 per Juan Mari Martínez Txoperena.

Seguint amb la ruta, la intenció era passar a França i visitar més megàlits d'allà, però quan vam arribar al cim del coll, on hi ha una bona quantitat de cròmlecs que explicarem a una altra entrada, vam poder admirar una gran quantitat de núvols que venien ràpidament cap a on érem en forma de boira espessa... molt bonic, però no ens va donar bona pinta, i pel que teníem entès a França estava caient el diluvi universal. Així que vam fer mitja volta, esperant que no ens plogués (no va ser així).

Després de fer un pícnic a la part baixa de la muntanya, vam retrocedir fins Lintzoain per a visitar el dolmen i el cròmlec de Mugarri, que es troben al mateix Lintzoain. Per arribar-hi, tornem al poble i partint de la casa on ens allotgem i seguint el "camino de Santiago" uns 1.2 quilòmetres trobarem una bifurcació, en la que el camí que porta a Galícia gira a l'esquerra. Doncs nosaltres seguim rectes 2 quilòmetres i aturem el cotxe a la mateixa pista (no són les rambles de Barcelona). A peu, ens endinsem al prat de la dreta, i a uns 90 metres del camí trobem el negatiu del dolmen de Mugarri. 


Es veuen restes de pedres, però llosa, cap ni una. Tot i això, el túmul fa uns 10 metres de diàmetre i té una alçada de 0.90 metres. Va ser descobert per López Sellés el 1958.

A menys de 10 metres a la seva dreta deixant la pista a la nostra esquena, podem trobar el que pot ser el cròmlec de Mugarri, també força imperceptible.


D'aquest cercle, no hem trobat més que la seva ubicació, desconeixem el seu descobridor i no el vam mesurar.

Donem per acabada la recerca megalítica i tornem a l'apartament a gaudir de la resta de la jornada en família.


Coordenades:

Azpegi II: UTM(ETRS89): 30T, 644546, 4766155
Azpegi I: UTM(ETRS89): 30T, 644503, 4766188
Cròmlec d'Etzangio I: UTM(ETRS89): 30T, 644328, 4766102
Cròmlec d'Etzangio II: UTM(ETRS89): 30T, 644321, 4766097
Mugarri: UTM(ETRS89): 30T, 627245, 4759710
Cròmlec de Mugarri: UTM(ETRS89): 30T, 627263, 4759701

dimarts, 22 d’agost de 2017

Megàlits als Pyrénées Atlantiques

Nou dia a Nafarroa. Avui, però, anem a les terres franceses dels Pyrénées Atlantiques. Va ser d'aquells dies dels que no van sortir les coses gaire bé, principalment, perquè el plànol que portàvem al GPS no tenia les corbes de nivell i això pot suposar grans impediments, com que en línia recta tinguis l'objectiu a 300 metres, però que tinguis una muntanya davant, o bé que hi hagi un penya-segat al mig.

Tot i això, encara vam veure coses... un dolmen i tres cròmlecs. Comencem pel dolmen, situat a la part alta de la muntanya, però de fàcil accés, ja que hi ha cases prop d'ell.

Per arribar, sortim de Mendive, França, per la carretera anomenada Village o D-117 i la seguim durant 2 quilòmetres, en direcció a la carretera D-18. Aquesta la prenem vers la nostra esquerra, tot creuant un conjunt de cases un xic disseminades, durant 1.1 quilòmetres. En aquest punt, trobarem una carretera a la dreta, la qual prendrem, i al poc creuarem una riera. En travessar-la, girarem a l'esquerra i seguirem rectes per la carretera asfaltada. Nosaltres vam deixar el cotxe en una corba prou tancada d'esquerres on després d'ella, tocant el bosc, hi havia un automòbil antic aparcat (fent de casa pels insectes i diversitat animal), per no ficar-nos al proper mas de Gasteynia. A partir d'aquí, fem el poc camí que queda fins al sepulcre a peu. Seguint el camí pel que anàvem i pujant l'empinat turó de la dreta, veurem el dolmen de Gasteynia o Chuberam o Gaxteena, també conegut a l'entorn euskaldun com a Mairietxea, al seu cim.


Descobert per José Miguel Barandiaran el 7 de desembre de 1945, el dolmen ha resistit les feines agrícoles i el pastoreig que hi ha la zona, bé, no tot el dolmen... només és manté dempeus la cambra sepulcral; el túmul i el seu peristàlit han desaparegut degut a l'aplanament del terreny per a fer zona de pastura.

La cambra és construïda per lloses de material local, menys la de coberta i la de capçalera que pel material (quars vermell) van ser transportades des de les muntanyes d'Armiaga o d'Urtxurri. Com es pot veure a la fotografia, a la llosa de coberta li falta un tros... almenys això crec jo, pel que no cobreix del tot el que seria l'estança mortuòria.

La cambra sepulcral té una forma un mica trapezoïdal, un xic més ampla a la part de capçalera. Pel que fa a dimensions, el sepulcre fa 3 metres de llarg per 1.40 metres d'ample i 1.65 metres d'alt. És monument nacional francès des del 1952.

Només hem pogut trobar les dimensions del megàlit segons en Barandiaran, ni cap estudi ni excavació. D'altra banda, investigant hem sabut que el Dr. Jacques Blot el va estudiar posteriorment... Els informes d'excavació els va donar al DRAC francès, i no hem pogut localitzar els arxius. L'únic de la història del sepulcre que hem pogut trobar a banda de les dimensions és que fou buidat per a fer-lo servir com a magatzem d'eines.

Tot seguit, emprenem la tornada a la D-18, en la que girarem vers la nostra dreta i seguirem tot rectes durant 14.3 quilòmetres, tot trobant a aquesta distància, a la nostra dreta, el desviament cap a la D-301. Per aquesta, seguirem 10.1 quilòmetres, on després d'un seguit de corbes d'aquestes per guanyar alçada, amb unes vistes espectaculars, girarem quasi 360º a l'esquerra... Als 1.47 kilòmetres, aturem el cotxe, a un enxamplament per a aparcar que hi ha. Els tres cròmlecs de Errozate són a l'esquerra de la carretera en el sentit en el que veniem, just davant d'aquesta petita zona habilitada per a aturar el cotxe. El que és més curiós, és que els tres cròmlecs són el II, el III i el IV, no sabem que n'és de l'I... Sota la carretera?? Doncs sí! En total, hi havia 5 cercles, però dos van ser destruïts.


Com hem dit, aquest conjunt en un principi era de 5 cròmlecs situats a 1273 metres d'alçada que van ser descoberts per Jacques Blot el 1970; de fet, ell descriu els cinc al seu estudi.

Segons ell, el desaparegut Errozate I era el cròmlec més gran del conjunt amb un diàmetre de 9 metres, una superfície lleugerament tumular, i constava de 12 pedres visibles. Va desaparèixer en fer, precisament, l'eixamplament de la pista on hem deixat el cotxe. El d'Errozate II fa cinc metres de diàmetre i hi havia 11 pedres visibles quan va ser estudiat. El III fa 3 metres de diàmetre i resten 7 pedres visibles. El IV mesura 3 metres de diàmetre i consta de 4 pedres visibles. I el V feia 4 metres de diàmetre i només tenia 2 pedres visibles; aquest va desaparèixer en construir-se la pista el 1972.

A la zona central dels cròmlecs, hi van trobar cendres, carbons i restes òssies humanes incinerades. Les datacions mitjançant el carboni 14 que s'han fet a les restes trobades per Bolt han donat una datació del cròmlec II de fa 268± 100 anys, del III de 2320 ± 100, i del IV 2640 ± 100 anys.

De tornada, hi ha més megàlits accessibles per nosaltres i els nens, però anàvem justos de benzina i totes les benzineres que veiem eren tancades o no tenien gasoil. A més, volíem visitar Saint Jean Pied de Port, Donibane Garazi en euskera... Molt maco, però massa calor per tanta pujada i cotxet bessoner. S'ha de dir que la Cris em va ajudar a fer la baixada... Sense comentaris!!!!


Coordenades:

Gasteynia o Chuberam o Mairietxea: UTM(ETRS89): 30T, 651320, 4775130
Errozate II: UTM(ETRS89): 30T, 649300, 4767336
Errozate III: UTM(ETRS89): 30T, 649301, 4767332
Errozate IV: UTM(ETRS89): 30T, 649305, 4767332