Dolmen, poblat i estela a Montblanc

Avui, aprofitant les vacances de Setmana Santa, anem a Montblanc, a Tarragona. Aquest bonic poble medieval és la capital de la comarca de la Conca de Barberà.

El terme municipal, a nosaltres ens donaria per unes quantes rutes, ja que a banda de la cista, les minses restes del poblat i les esteles, es documenten gravats, pintures (11 conjunts, declarats patrimoni de la humanitat per la UNESCO el 1998), jaciments paleolítics, neolítics i de l'edat del Bronze. Però la seva geolocalització no és gaire apropiada per l'estat familar al que ens trobem, així que ens limitem a fer, aquesta vegada, allò més assequible.

Un cop a Montblanc, entrem al seu nucli medieval atravessant les maques muralles, dirigint-nos a la seva banda més alta, on es troben les restes del castell. Quasi arribant al cim, aturem el cotxe i ens dirigim al Centre d'Interpretació d'Art Rupestre de les muntanyes de Prades (CIAR), que es troba al carrer de la Pedrera, aprofitant l'edificació d'una antiga presó (molt interessant tot plegat). Aprofitem per a comentar que s'ha de pagar una entrada assequible (es pot agafar un combinat amb l'altre museu) i no admeten targetes de crèdit.

A l'interior, podem veure unes quantes reproduccions d'aquest tipus de jaciment que li dona nom al museu, i, entre altres coses, hi són les esteles de Passanant en versió original.

Aquest prehistòric monument va ser descobert vers l'any 1965 per Enric Moreu-Rey, entre els termes municipals de Passanant i de Vallfogona de Riucorb. No sabem si es tracta d'un sol megàlit o de dos, ens ho hem trobat documentat de les dues maneres. A nosaltres no ens encaixa del tot, perquè tot i que els dos menhirs són de dibuix de la mateixa tipologia, no ens sembla veure una conexiò entre un i altre, però s'ha de dir, que tenen el mateix gruix i que podria ser que no s'hagués recuperat una part de l'estela que les fes coincidir. També falta un tros del que sembla ser un ídol a la part superior.

Val a dir, que segons algunes informacions, alguns veïns de Passanant es van emportar certes pedres del conjunt, pel que ja comencem a parlar d'un monòlit, no de dos. Les pedres que es poden veure restaven en poder del seu descobridor, que les va donar al Museu Comarcal de la Conca de Barberà (MCCB) quan aquest va inaugurar el Centre d'Interpretació d'Art Rupestre (CIAR).

Segons el departament de cultura de la Generalitat, les quatre lloses gravades encaixarien perfectament donant-li una longitud de 1.75 metres, 58 centímetres d'amplada i 33 centímetres de gruix al monòlit format per tres blocs, i d'el quart bloc amidaria 1.05 metres de llarg, 66 centímetres d'ample i 33 centímetres de gruix.

Tot i que no s'ha trobat cap sepulcre a les immediacions d'on es va descobrir, no es dubta a l'hora de documentar-la com a estela funerària, atorgant-li una datació d'entre el Neolític final o Calcolític, segons el CIAR, i de vers el IV mil·lenni segons la Generalitat. Al mateix terme de Passanant, hi ha la cista del Pla de la Sala, a la zona de Comalats, també datada vers el Calcolític.

Sortim del CIAR, i enfilem per caminois, la majoria habilitats, fins a arribar al cim del turó de Santa Bàrbara. Allà ens trobem quelcom estrany.

En teoria, veiem les restes d'un poblat iber de la tribu dels Cessetans anomenat el Pla de Santa Bàrbara, en el que es documenten uns primers sondejos entre el 1933 i el 1934 per part del Museu de Reus.

Com tenim el mala costum d'anar als jaciments sense saber exactament què hi ha, ens va sorprendre, però cercant informació, hem pogut saber que aquesta zona ja podria ser habitada a inicis de l'edat del Ferro, segons unes restes ceràmiques recuperades l'any 1985 en el procés d'adequació de la zona, tot i que el jaciment d'aquesta època es troba a la davallada del turó. Tot seguit, esdevingué un poblat iber, immediatament al costat de l'antic assentament del Ferro, però també hi ha documentat un castell medieval amb una ermita, a la part alta del petit cim. Segons hem pogut saber, es va utilitzar el rocam del poblament iber del Pla de Santa Bàrbara per a construir aquesta edificació medieval.

La documentació trobada ens indica que es tracta d'un petit poblat de només tres estances amb una llar de foc al mig. Només vam poder admirar una maqueta i un dibuix en planta de tot el jaciment al Museu Comarcal de la Conca de Barberà, i en ell es poden observar diverses sitges.

Al costat de les típiques estances rectangulars iberes, s'observa un conjunt de cercles, que representen els possibles fons de cabana de l'edat del Ferro, i que estarien relacionats amb les restes ceràmiques obtingudes, tot i que es dubta de la seva autenticitat pel seu reduït diàmetre.

Tornem a baixar, ja amb ganes de veure el què realment més ens interessa, la cista de Comellar del Mas de Baix. Aquesta es troba al Museu Comarcal de la Conca de Barberà, que el trobarem fàcilment passant per davant del CIAR i baixant per unes escales a la primera a l'esquerra, que donen a una petita placeta. Baixant un altre petit tram esglaonat, sortim a un carrer que seguirem vers la nostra dreta. Aquest va vorejant l'absis de l'església de Santa Maria, i, al poc, veurem unes noves escales a mà esquerra. Per elles baixem i al primer carrer girem de nou a l'esquerra, trobant-nos el MCCB al poc de fer el gir. (Donar les gràcies al company Alex Negreira per donar-nos la seva ubicació).

La reconstrucció de la cista, la trobarem al segon pis, junt amb una espectacular font d'informació dels jaciments de la contrada.

Pel que fa a la localització de l'enterrament, fou totalment fortuïta, originada per tasques agrícoles, segons el departament de cultura de la Generalitat, als camps de darrere del Mas de l'Huguet, que és un mas situat al punt quilomètric número 3 de la carretera TV-7003, que surt de Vimbodí en direcció Prades. Fou localitzada vers el febrer de l'any 1974 a l'esmentada propietat privada, pertanyent llavors a la senyora Magdalena Amigo, veïna de Vimbodí.

Sorpresa va tenir el tractorista quan la rella va quedar enganxada a la llosa de coberta, deixant a la vista la tomba amb esquelet i aixovar inclosos. Després d'unes tasques gens curoses, arqueològicament parlant, per part del mossèn del poble, va ser estudiat i documentat per l'equip de recerques de Tarragona, i el 9 d'agost de 1979 fou depositat al Museu Provincial de Tarragona. Anys més tard, fou traslladat al lloc actual.

La cista és de forma rectangular, amidant interiorment 108 centímetres de longitud, 72 d'amplada i 64 centímetres de fondària. Pel que fa a la coberta, era bastida amb dues lloses, una d'elles, de forma rectangular, és la que fou arrencada pel tractor, i la segona restà insitu al seu lloc, sent de forma triangular. Per la composició de la roca, aquestes podrien provenir d'uns afloraments que es troben a quilòmetre i mig d'on se situava aquest jaciment.

Hem extret una imatge en planta del jaciment de l'estudi arqueològic en el què ens hem basat i, en el que veient el text, també es basa el departament de cultura de la Generalitat. Aquest estudi és produït per J.M. Miró, A. Blanc, J.M. Garballó, J.Ll. Gras, J. Ribas, C. Vallès, E. Vallès i M. Vallès, i és titulat amb el nom d'Un enterrament Neolític a Vimbodí: La cista del Comellar del Mas Baix i el Neolític a la Conca de Barberà.

Extret de l'estudi anomenat al paràgraf anterior

Tot i que no tingui una datació radiocarbònica, tant l'estil del sepulcre com l'aixovar funerari recuperat ens permeten col·locar el jaciment vers el Neolític, concretament a la primera meitat del IV mil·lenni a.n.e., vers el 4200/4000 - 3500 a.n.e.

Seguint la visita pel Museu, i poc després de veure l'antiga tomba, ens trobem amb part del seu aixovar funerari exposat a una de les vitrines.

Pel que hem pogut trobar documentat, les restes d'aixovar són prou quantioses. D'entre elles, es destaquen, pel que fa a l'indústria lítica, dues làmines de sílex. De la indústria òssia, unes puntes allargades, que es poden veure a la foto anterior, i diversos fragments de punxó.

Extret de l'estudi: Un enterrament Neolític a Vimbodí

I pel que fa a ceràmica, es documenten diverses restes, entre les que destaca el petit recipient que acabem de veure, que, personalment, em sembla prou elaborat.

Extret de l'estudi: Un enterrament Neolític a Vimbodí

Aquí tanquem prehistòricament el dia, i ens dirigim al meu poble nadiu, Altafulla, on els nens s'ho van passar de conya jugant amb les onades de la mar vers la platja, tot i que encara fa fred per banyar-se.

Coordenades UTM(ETRS89):

Pedres decorades de Passanant: CIAR de les muntanyes de Prades

Poblat iber del Pla de Santa Bàrbara: 31T, 346193, 4582332

Cista de Comellar del Mas de Baix: Museu Comarcal de la Conca de Barberà (MCCB)

Megàlits i possible jaciment a Palau-saverdera II

Primera ruta amb prou desnivell dels nens; la farem a l'Alt Empordà, en concret, començarem a Palau-saverdera. Podem trobar aquest urbanitzat nucli tot anant per la GI-610 entre Vilajuïga i Roses.

Un cop arribats a ell, ens dirigim a la banda més est del poble, a la fi del carrer de Hegel, on, al poc de començar la pista sorrenca, ens desviem vers la nostra dreta per un corriol que s'enfila entre murs de separació de terrenys vers la muntanya. No té pèrdua, ja que el camí està senyalitzat amb rètols i les típiques marques de camins de muntanya dibuixades a les pedres, indicant el camí a seguir.

Durant la ruta, veurem dos dòlmens, un paradolmen, un cau, diverses cassoletes, de les que no podem assegurar la seva creació humana, i passarem pel costat d'un abric i una barraca de vinya, que tot i ser prou més moderna, sempre fa gràcia de trobar-te-les al vell mig de la muntanya. De fet, algunes s'han trobat revestint exteriorment un antic dolmen.

A l'estona de caminar, topem amb el Roc del Duc. No hem pogut localitzar gaire informació, però pel que sembla, el denominen com una curiositat geològica. A mi, si em pregunteu no m'ho sembla pas, però bé, que no sóc cap expert en geologia, ni tinc nivell màxim d'arqueologia, a casa només som afeccionats a aquest últim tema.

El que ens crida més l'atenció i ens fa pensar en un possible jaciment és que en aquesta muntanya hi ha tres sepulcres, però no hi ha cap menhir senyalitzador (al cim del costat sí), i sincerament ens costa creure, que les lloses que hi ha damunt del roc, tinguin naturalment aquesta forma i es trobin situades tal i com estan. Però bé, lliure interpretació.

Deixem el roc i seguim l'ascensió fins trobar un desviament a mà dreta, que creua un desdibuixat, a trams, mur de separació de terres, per ell girarem. Per terreny planer, tot i que accidentat, ens portarà a l'arrasat dolmen de la Febrosa II en uns 100 metres.

És un pel difícil de fotografiar (bé, com tots els de l'entrada), és el que té quan es troben encabits a uns vessants amb tant desnivell. Però, podem veure, diverses lloses treballades, formant la cambra i una d'estintolada a la part davantera.

Segons hem pogut saber, va ser retrobat el 7 d'agost de l'any 2000, per Joan Padrosa i Dalfau i Ricard Aiguabella, veïns de Palau-saverdera, després de l'incendi que va patir el Cap de Creus el dia anterior. Fins aquell moment, restava desaparegut, tot i que es tenia constància d'un altre dolmen proper al de la Febrosa I.

Segons el departament de cultura de la Generalitat, el sepulcre, que es troba integrat dins les parets de vinya, seria de cambra quadrada curta, conservant totes les lloses utilitzades per a bastir-la, ja sigui al seu lloc original, o bé estintolades al terra degut al seu esfondrament. De la resta del megàlit, en canvi, no es conserva res de res, ni de l'obra tumular, ni del corredor d'accés.

A l'article "Nous monuments megalítics a l'Alt Empordà i el Rosselló entre 1999 – 2015", de l'Enric Carreras i el Josep Tarrús, hem trobat dimensionada la cambra sepulcral, de 2.50 metres de longitud, 1.00 metre d'amplada i 1.25 d'alçada. D'altra banda, també defineixen dimensionalment la llosa de coberta, que fa 2.75 metres de llarg per 1.90 metres d'ample, i 20 centímetres de gruix.

Val a dir que, tot i que aquest sepulcre de corredor va restar desaparegut molts anys, segons Josep Tarrús i Galter, el veí de Palau-saverdera Miquel de la Borni va recuperar junt amb Isidre Macau una vintena de destrals polides al lloc on "creia" que s'erigia el sepulcre, que ell mateix el donava com a destruït pel manteniment de les parets de vinya. D'aquestes destrals, se'n conserven 10, que foren fotografiades i descrites per Macau. Segons la Tarrús aquestes 10 destrals resten dipositades a l'ajuntament de Palau-saverdera. D'un parell d'elles, n'hem trobat un dibuix a la tesi doctoral d'en Tarrús.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

A aquest llibre, podem trobar descrites 8 de les 10 destrals que va fotografiar Isidre Macau, més dues descripcions més, fetes pel propi Macau. 

Per últim, podem dir que Josep Tarrús, el sepulcre seria bastit, per la seva arquitectura, vers mitjans del IV mil·lenni a.n.e., entre el 3400-3200 a.n.e.

Tornem al caminoi més principal i el seguim en la direcció que portàvem cap el cim muntanyós. El costerut caminoi torna a creuar el mur de la nostra dreta i, en aquest punt, ens trobem a uns 180 metres del dolmen de la Febrosa I, tot anant per aquest més planer camí.

Isidre Macau el descriu per primer cop l'any 1934, publicant-ne una planta i una fotografia. El 1950 ho fa Lluís Pericot, el 1970 és el torn d'Anna Ferran i Miquel Cura, tot seguit per un bon grapat d'autors... la gràcia d'això és que cap d'ells va ser capaç de trobar el dolmen de la Febrosa II, que es troba només a uns 190 metres, però es trobava llavors amagat per la vegetació.

Segons Tarrús, es tracta d'un sepulcre de corredor atrinxerat pel lateral dret i la capçalera, degut al contundent desnivell. La cambra funerària és de forma trapezoïdal a raó de 5 lloses conservades a banda de la coberta. Si l'estança tenia un sòl enllosat, ha desaparegut.

A la tesi doctoral d'en Tarrús, hem trobat una fotografia del megàlit feta el dia 30 setembre de l'any 1986, poc abans de que col·lapsés.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Les seves dimensions serien de 2.9 metres de longitud, 1.9 metres d'amplada i una alçada màxima de 2.0 metres. Pel que fa al corredor d'accés, no es conserva cap tipus de resta, però sí que hi ha minses restes del seu túmul al seu vessant nord.

Presentem la idealització del sepulcre segons en Josep Tarrús i Galter a la seva tesi.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Pel que fa a la seva antiguitat, Josep Tarrús el posiciona temporalment per l'estil arquitectònic (sepulcre de corredor), atorgant-li una datació idèntica al seu proper germà, de vers el 3400 – 3200 a.n.e. No s'ha produït cap excavació arqueològica al jaciment, pel que no consta cap tipus de troballa associada. Com a molt, es podrien relacionar tant a aquest sepulcre com a l'anterior, les destrals polides que Macau va recuperar.

Ens posem de nou en marxa, tot seguint el corriol en la mateixa direcció uns 160 metres més, tot trobant a aquesta distància, a la esquerra del camí i enfilat uns metres per la muntanya el paradolmen dels Sinyols o dels Sinols.

El sepulcre fou descobert pels veïns de Palau-saverdera Joan Pedrosa, Martí Padrosa i Ricard Aiguabella, durant el mes de maig de l'any 1999. El dia 19 de setembre de l'any següent fou visitat per Enric Carreras, i el dia 5 de febrer de l'any 2001 fou estudiat pel GESEART al complet.

El paradolmen és bastit a partir d'un gran roc natural de gneis, que per la seva posició fa un cau d'interessants dimensions. L'obertura d'aquest fou tancat per tres lloses, que es conserven al seu lloc, i una més que inicia el corredor per entrar a l'antiga tomba. Amb aquestes tres lloses de tancament, la cambra sepulcral amida interiorment uns 3 metres de longitud, 2.5 metres d'amplada i 70 centímetres d'alçada. El túmul per a la construcció del corredor d'accés resta gairebé desaparegut.

Imatge de l'interior del sepulcre, extreta de l'article Nous monuments megalítics a l'Alt Empordà i el Rosselló entre 1999 – 2015, d'Enric Carreras i Josep Tarrús.

Extret de l'article anomenat al paràgraf anterior

Pel que fa a l'aixovar documentat a l'informe del GESEART, només hi ha diversos fragments de ceràmica a mà prehistòrica, sense donar gaires detalls d'ella. Però bàsicament, per datar-lo es basen en l'estil arquitectònic del sepulcre a la zona, col·locant-lo vers el Neolític final i el Calcolític campaniforme, vers finals del IV mil·lenni inicis del III.

Ara mateix, ens trobem al punt més allunyat de la circular ruta, pel que iniciem la tornada, primer passant per un tram molt costerut (de baixada), per sort no gaire llarg, que després va fent ziga-zaga tot baixant la rocosa muntanya. En aquest tram, és on passem pel costat de la barraca de vinya i de l'abric, que ens quedaran a mà dreta. De cop i volta, veurem com l'estret camí es torna més pedregós, semblant-se molt a un torrent natural, i poc després ens endinsem, ara sí, pel Rec del Serrat del Nin. Seguint aquest rec, sortim a l'altra banda del carrer que creua amb el de Hegel, just al lloc on hem deixat el cotxe.

Coordenades UTM(ETRS89):

Possible jaciment del Roc del Duc: 31T 513324 4684020

La Febrosa II: 31T 513482 4683913

La Febrosa I: 31T 513639 4684015

Paradolmen dels Sinyols o dels Sinols: 31T 513707 4683888

Sepulcres a Taradell II

El confinament, ja sigui total, de comunitat autònoma, comarcal o municipal, també ha portat alguna cosa bona i, al nostre cas, ha estat augmentar el ventall de jaciments prehistòrics que podíem visitar, i seguir fent recerca sobre alguns teòricament desapareguts o extremadament malmesos.

Reflex d'aquesta recerca és la sortida d'avui a Taradell, on visitarem un parell de sepulcres molt poc coneguts i una zona arrasada on antigament hi havia una necròpoli. Però anem a pams i comencem anant a la urbanització de Goitallops. Allà, si avancem fins ben amunt seguint per l'avinguda que dona nom a la urbanització, arribem a la rotonda on aquesta acaba, a l'anomenat monument del Gos Caçador (indicat malament a alguns webs com monument al Caçador... serà que és el mateix...). Bé, un cop a aquesta plaça, aparquem el cotxe i seguim a peu per la pista un pèl atrotinada per al nostre 308 que surt més a la dreta. La seguim durant 400 metres, moment en què prenem una pista que baixa a la dreta amb fort pendent en direcció al Pedró dels Mossos d'Esquadra. En poc més de 120 metres, trobem una bifurcació i seguim pel ramal de la dreta, una mica deteriorat, però força clar. En uns 270 metres, arribem a una nova cruïlla i prenem de nou a la dreta. Seguim aquest camí uns 900 metres i ens endinsarem al bosquet de la dreta uns 15 metres per a trobar les minses restes de la tomba de la Serra de Montmany.

Com podeu veure a la imatge, les roques conserven molt poca alçada i es troben una mica ocultes sota la vegetació i pel matoll que hi creix a sobre... Inserim una altra fotografia de detalls per a veure millor la majoria de lloses.

A aquesta foto, sembla que la llosa de l'esquerra seria la de capçalera (o peu) de la tomba, i la immediata següent amb la que faria vèrtex està clarament desplaçada.

L'única informació que hem trobat classifica la tomba com a prehistòrica sense donar-ne gaires detalls, ja que indica que no ha estat mai excavada ni s'hi ha trobat material en superfície.

Des d'on ens trobem, podem sortir del bosc deixant la tomba a la dreta tot dirigint-nos a la cinglera. Just davant, però a l'altra banda de la vall, es troba la tomba dels Sequers de Gasala, que vam veure fa ja uns quants anys. Curiós, no?

Retornem al camí i desfem l'itinerari fins a la plaça on es troba el monument del Gos Caçador. Des d'allà, seguim per l'avinguda Goitallops 900 metres. A la nostra dreta, dins del jardí d'una casa, però poc visibles des del carrer, trobarem les dues tombes de Goitallops. Vam tenir sort perquè els propietaris ens van permetre l'accés al jardí.

Fortuïtament descobertes el 1994 quan el propietari de la finca volia plantar un arbre, van ser immediatament estudiades per Imma Mestres, Josep Pujades i Carme Subirana en una intervenció d'urgència. Tot i que les lloses de coberta d'ambdues tombes no es conservaven ni in situ ni íntegres, sí es van recuperar restes òssies, lítiques i ceràmiques.

La tomba número 1, més quadrangular i de 1.40 metres de longitud per 1.05 d'amplada i 0.90 d'alçada, està formada per quatre lloses megalítiques. Contenia les restes força malmeses d'un individu que s'havien col·locat sobre una capa de sauló i una altra de terra. Entre la sorra de la tomba es van trobar una trentena de fragments informes de ceràmica a mà sense decoració i sis fragments de sílex.

Per la tipologia de l'enterrament i els materials arqueològics associats, aquesta tomba pot ubicar-se a època prehistòrica, però no es pot datar amb precisió. Als estudis consultats, es parla de que es determinaria la seva edat utilitzant carboni 14, però no hem trobat els resultats d'aquests estudis (si és que es van arribar a fer).

Pel que fa a la tomba número 2, fa pinta de ser més moderna només per la seva forma. Mesura 1.75 metres de longitud per 0.50 d'amplada, mentre que la seva alçada màxima és de 0.35 metres.

Com el seu veí, ja no conservava la coberta quan es va excavar, però sí les restes d'un esquelet completament estirat al seu interior. A l'exterior de la tomba, es van trobar fragments de sílex i ceràmica del mateix tipus de la trobada a la tomba número 1. Amb això, es pot concloure que les restes recuperades serien de la primera sepultura i que la segona seria posterior, possiblement medieval.

Al costat d'aquesta segona cista, hi ha un cartell informatiu on s'indica que són dues tombes medievals. Per la tipologia de la primera i les troballes, nosaltres som de l'opinió que una és prehistòrica mentre que la segona podria ser medieval.

Finalitzada la visita i agraint l'amabilitat dels propietaris, ens dirigim al costat del càmping La Vall, al que arribem seguint una mica més per l'avinguda Goitallops i girant a la dreta en direcció a aquest càmping. La idea és veure una última tomba molt malmesa, l'anomenada tomba de la Serra, però, amb les indicacions que portàvem, no vam ser capaços de trobar les minses restes... podria ser que ja no es poguessin veure...

Ara sí, ho deixem aquí, que ha estat un matí força ben aprofitat, i ja veurem més coses un altre dia.

Coordenades UTM(ETRS89):

Tomba de la Serra de Montmany: 31T, 441451, 4633711

Tombes de Goitallops: 31T, 441448, 4634664

Forn Iber a Tona

Una altra de forns. Aquesta, per ara, és l'última d'aquests jaciments, que aquests dies de Setmana Santa volem veure dòlmens, ja que ens deixen sortir.

Per visitar aquest jaciment, anirem a Tona, tot seguint la C-17 i passant Tona, tot venint de Centelles. Sortirem de la carretera a l'escapatòria número 52, la de Tona Nord, que fa un tirabuixó, passa per sobre la C-17 i et deixa a una rotonda de la que sortirem per la N-152z al desviament que hi ha just després d'una lleteria d'aquelles que molen molt... artesanal, i que va paral·lela a una via verda. Quan portem 1.2 quilòmetres, girarem vers la nostra dreta seguint les indicacions dels forns ibers per l'avinguda Balneari uns 270 metres, trobant el Parc Roqueta. D'aquí, girarem pel carrer de més a l'esquerra, el Passeig de la Suïssa, que el seguirem 400 metres. En aquest punt, creuarem un pont a mà dreta que ens deixarà al carrer dels forns ibers, on deixem el cotxe.

Ja a peu, tornem enrere cap el pont i ens endinsem al tros amb gespa que hi ha just a l'inici del pont. Als pocs metres d'entrar per aquest terreny que ens porta a la llera de la riera, veurem a la dreta el magnífic forn gran de la vil·la.

Jaciment idèntic als forns vistos amb anterioritat, aquest, com el forn Iber de Montclús, no té un pilar central, si no que te un mur que divideix la estança de combustió en dos. El jaciment amida uns 2.40 metres de longitud.

Tot i que, com amb la majoria de forns d'aquest estil, hi ha una gran discrepància pel que fa a la seva datació, nosaltres ens posem al costat del departament de cultura de la Generalitat, que el data vers el 650 a.n.e. i el 50 a.n.e. I més, sabent que aquest forn ceràmic, i segons creença d'alguns, aniria estretament relacionat al jaciment del Camp de les Lloses, hàbitat utilitzat des del Bronze, passant per l'iber i el romà.

No conserva la volta, però es pot veure clarament, part de la cambra de cocció.

Com no, mostrem les típiques fumeroles que, realment, a mi és el que més em crida l'atenció d'ells.

Aquesta graella de fumeroles té un gruix de 75 centímetres, i consta, a dia d'avui, de 26 fumeroles de secció quadrangular, que donaven accés a l'escalfor de la cambra de combustió a la cambra de cocció.

Les restes recuperades de l'excavació del jaciment no deixen clara seva datació. Pel que hem trobat, "semblen romanes", la qual cosa no vol dir que el jaciment, en els seus inicis, fos iber, cosa probable, veient la romanització que va patir la contrada. I, com hem dit abans, així el cataloguem nosaltres.

Cal dir que que es documenten fins a 4 forns ceràmics al nucli de Tona. El més proper al jaciment on ens trobem ara era el del forn iber petit de la vil·la, que es trobava on ara hi ha una zona d'esbarjo, amb graella i tot, a uns 50 metres seguint el torrent.

Acabem la visita a Tona a l'agradable parc Roqueta, on els nens gaudeixen d'una estona de tobogans i gronxadors... coses d'anar amb nens! 

Coordenades UTM(ETRS89):

Forn Iber Gran de la Vil·la o de la Vil·la: 31T, 435535, 4634219

Poblat iber a Santa Maria de Martorelles

Petita excursió amb els nens, que, tot i no veure el jaciment, s'ho van passar de conya cercant espàrrecs amb son pare. Ens dirigim a Santa Maria de Martorelles i creuem el poble pel carrer principal fins arribar a la plaça de Joan Matons. A aquesta, hi ha un parell de bars que s'omplen a petar de ciclistes i moters els caps de setmana, l'única parada d'autobús del poble, i, a les escales que surten d'ella, el menhir de Castellruf. 

Un cop aquí, hem de seguir pel carrer Font del Ca, que és el que surt de la plaça a la nostra esquerra tal i com hem arribat i t'apropa a l'antiga pedrera i al poblat i dolmen de Castellruf. Als pocs metres d'anar per ell, girem a l'esquerra pel carrer de Sant Domènec, que al principi té un fort pendent. Uns 70 metres més tard, ens trobem amb una bifurcació, on nosaltres emprenem per la dreta tot seguint pel carrer Camí del Poal, on aparquem el cotxe.

A peu, continuem pel camí creuant una cadena que barra el pas als cotxes i, al poc, ens "colem" per un camí que surt a mà dreta. El "colem" és perquè té una tanca que, sincerament, no sé què hi fa allà. Molts habitants de Santa Maria de Martorelles van allà a passejar els gossos, a buscar espàrrecs, bolets o simplement gaudir del bosc. Seguim el camí fins a topar amb el filat elèctric, que seguirem pel netejat sotabosc, vers la nostra esquerra, i gairebé arribant al cim del turó, ens endinsarem per corriols molt desdibuixats de nou a l'esquerra. A uns 25 metres del camí, toparem amb un puig rocós i sorrenc, al cim del qual es troba l'estructura que cerquem, el "poblat" iber de Can Gallemí o Guillemí.

Del jaciment, es documenten dues habitacions de 7 metres² i un mur d'1.15 metres d'amplada que les envolta, vorejant el cim del turó, tot i aquest mur, clarament defensiu, en Joan Oller Guzman, professor del departament de ciències de l'antiguitat i l'Edat Mitjana de la U.A.B. el cataloga com a assentament rural, molt possiblement subordinat del proper poblat de Castellruf. S'ha de dir també que a la part baixa del turó, s'hi va trobar un camp de de 14 sitges. Segons la tesi doctoral d'en Joan Oller Guzman, es tracta d'un jaciment d'era ibera antiga, de cap al segle V a.n.e., i utilitzat fins a l'era romana tardo-republicana.

Fou descobert a les obres de construcció de la carretera de Santa Maria de Martorelles, vers els anys 50 del segle XX, i s'ha de dir que les prospeccions es van produir sobretot gràcies a un afeccionat, el senyor Andrés Cueto del Rio, que va localitzar divers material ceràmic iber i algunes restes òssies humanes.

Entre els anys 1956 i 1961, s'hi duren a terme diverses campanyes d'excavació al jaciment, les que descriu en Josep Maria Cuyàs i Tolosa, historiador autodidacte de la història de Badalona. Segons ell, es localitzaren 3 àmfores, ceràmica àtica roja, precampaniana, grisa ibera, campaniana, ibera a mà i a torn, alguna d'elles pintada, comuna romana, fusaioles, 1 molí de pedra, diverses destrals de sílex i algun element metàl·lic, com sivelles de cinturó en bronze, una javelina i també aparegué un motlle de terracota.

Segons es documenta, les restes òssies obtingudes són les d'un sol esquelet, que mantenia la punta de sageta que el va malferir, in-situ.

Nosaltres també pensem que és un annex defensiu o rural del poblat de Castellruf, però la Diputació de Barcelona diu que, per les vessants del turó, s'observen restes d'estructures (jo el que vaig veure van ser moltes feixes) que podrien correspondre a una hipotètica línia defensiva del petit jaciment, que el cataloga com a poblat.

Finalitzada la visita, anem a fotografiar de nou el menhir de Castellruf i prendre quelcom aprofitant el solet que fa a la plaça.

Coordenades UTM(ETRS89):

"Poblat" del Turó de Can Gallemí o Can Guillemí: 31T 437974 4596647