Dòlmens a Sant Climent Sescebes V

Aquesta, la d'avui, una publicació complicada, ja que es troba a terreny militar, on, val a dir, ja hi havíem entrat en alguna ocasió, però era quan l'accés no estava vetat com ara, i els monuments que vàrem visitar eren a tocar de cotxe o a pocs metres de distància, i a la banda més exterior de la base (si la base no es trobés on es troba, en podríem veure un bon grapat en un sol dia). Un dels que visitarem avui es localitza relativament proper a les dependències del campament, mentre que el segon es troba més a l'interior i cal recórrer força terreny militar. Cap dels dos té camí definit fins el megàlit i cal anar amb les coordenades. Per anar tranquils i més encara anant amb canalla, s'ha de demanar autorització d'entrada al recinte a les "fuerzas armadas" i que aquestes et confirmin que hi pots entrar i quan, ja que no es permet l'accés si hi ha maniobres. Com a últim comentari, nosaltres vam trigar més d'un any en tenir autorització... així que paciència.

Com dèiem abans, visitarem dos sepulcres, començant pel dolmen de les Closes. Seguint les instruccions dels militars, vam accedir a la zona per Vilartolí, vam passar pel menhir del mateix nom i vam seguir les pistes fins a quedar el més propers possibles al dolmen.  Ens vam emboscar ben emboscats per trobar-lo i vam atravessar un rec sec a dia d'avui amb la sequera, tot i que potser queda algun petit corriol quan és temporada de menys vegetació. El dolmen queda sobre un petit pujol una mica amagat per la vegetació.

La possible galeria catalana o dolmen simple (no sembla que hi hagi espai per encabir un corredor) de les Closes va ser documentat per primer cop el dia 17 de febrer de 1979, quan Jaume Boix, veí de Sant Climent Sescebes, que el coneixia de temps ençà, el va ensenyar a Josep Castells, Júlia Chinchilla, Rosó Vilardell i Josep Tarrús. Tot i això, actualment no es documenta cap tipus de prospecció arqueològica.

La bonica tomba, sobretot si la reconstruïm mentalment (la coberta i una de les lloses laterals, resten trencades en tres trossos cada una), té unes dimensions de 2 metres de llarg per 1.40 metres d'amplada i 1.03 d'alçada conservada. Aquesta es troba a l'interior d'un túmul de 7/8 metres de diàmetre que conserva restes d'un mur de contenció, bastit a raó de pedra en sec.

Per a fer-nos una idea, inserim la planta i l'alçat que presenta Josep Tarrús a la seva tesi doctoral, "Poblats, dòlmens i menhirs".

Extret de la tesi de Josep Tarrús

També cal dir de la llosa de coberta que presenta un gravat força complex format per tres cruciformes units per un regueró. Igual que hem fet amb la planimetria del sepulcre, inserim un calc, també de Josep Tarrús.

Extret de la tesi de Josep Tarrús

Segons en Tarrús i en Carreras, la cronologia del megàlit seria corresponent al final del Neolític i fins a finals del Calcolític, vers el 3000-2200, suposem que per la seva tipologia, ja que, com hem dit abans, el sepulcre no ha estat mai excavat.

Ara anem a veure un altre dolmen, que ja dic que si l'anterior em semblava bonic, aquest és espectacular. Parlem del sepulcre de la Portadella d'en Massot. Si anem en cotxe des de Les Closes, dedicarem més de mitja hora per a recórrer un munt de pistes, travessant gairebé tota l'extensió del campament militar. Ens acostarem al màxim en cotxe, que nosaltres vam deixar a l'inici del camí que s'ha de fer a peu i des del qual, de nou sense corriol definit, arribes a la Portadella d'en Massot. Veient com és actualment l'accés, ens fem a la idea de perquè no fa tant que es va descobrir en comparació amb els seus veïns.

És per això també que es va trobar en aquest estat tan excepcional, és preciós! Bé, com dèiem, fou descobert l'any 1995-1996 per Andrés López i Manuel Ricart mentre recollien suro a la zona. El 2005, en Manuel Ricart va ensenyar el possible megàlit a un altre veí de Sant Climent, en Josep Reig, qui va informar al GESEART a principis de novembre del 2010. Pocs dies després, fou visitat per aquest grup, confirmant la troballa d'un nou dolmen.

Es tracta d'un dolmen simple estil vestíbul/pou, en el que la cambra sepulcral mesura internament 1.90 metres de llarg, per 1.20 d'ample i 85 centímetres d'alçada. D'altra banda, del vestíbul, es documenten unes dimensions de 80 centímetres de llarg per 90 d'ample i una alçada màxima conservada de 20 centímetres.

Es troba dins un túmul circular de 9/10 metres de diàmetre, del que no es conserva, si és que en va tenir, resta alguna de cròmlec peristàltic, tot i que es veu claríssimament un anell de contenció interior, que, segons Carreras i Tarrús, és d'uns 1.5/2 metres de diàmetre (personalment diria que és més gran), utilitzant lloses clavades.

Inserim una planta i un alçat del Josep Tarrús i l'Enric Carreras del seu article sobre noves troballes megalítiques a l'Alt Empordà i el Rosselló (1999-2015). 

Extret de l'article "Nous monuments megalítics a l'Alt Empordà i el Rosselló entre 1999-2015", d'Enric Carreras i Josep Tarrús

Per acabar amb el megàlit, en direm que segons els autors acabats d'esmentar, la cronologia relativa d'aquesta tomba seria corresponent a l'era calcolítica, d'entre el 2700 i el 2200 a.n.e.

Per si voleu fer més extensa la visita megalítica d'avui, es poden visitar diversos jaciments, alguns molt propers a les tombes vistes avui, tant dins com fora de la base. Us  deixem aquí els enllaços a les diverses rutes que hem fet per la zona: Dolmen a Espolla I, Dòlmens a Espolla II i Sant Climent Sescebes I, Dòlmens a La Jonquera IV, Cantallops II i menhir a Sant Climent Sescebes II, Megàlits i inscultures a Sant Climent Sescebes III i Espolla V i Dolmen i menhir a Sant Climent Sescebes IV

Nosaltres, pleguem per avui i seguim cap a Cantallops fent una nova visita als dòlmens del Coll de Madàs.

Com a informació addicional, quan contacteu amb els militars, heu de donar les coordenades dels llocs on voleu anar, matrícules dels cotxes que accediran (millor 4x4 o suv en sequera, alguns són de difícil aproximació), així com els noms complets i els DNIs de tots els visitants.

Coordenades UTM(ETRS89):

Les Closes: 31T 496212 4691934

Portadella d'en Massot: 31T 496686 4697472 

Cova neolítica a Vallirana i restes iberes a Molins de Rei

Avui fem una ruta de poc caminar. Visitarem una cova ocupada entre el Neolític i el Bronze, i les minses restes del que podria ser un poblat iber. Tots dos, es troben al Baix Llobregat, comarca no gaire prolífica en jaciments neolítics i ibers.

Comencem per la cova tot anant a Vallirana, on podem arribar per la B-24, que ens estalvia passar pel centre de la població. Quan aquesta carretera mor a la N-340, avancem fins a trobar el cartell de Les Casetes d'en Julià i girem llavors a l'esquerra cap el polígon industrial. Arribats a una primera rotonda, seguim endavant per la segona sortida i trobem una segona rotonda, on sortim també per la segona sortida. Arribem a una tercera rotonda i aquesta vegada sortim per la primera escapatòria, seguint pel carrer Baix Llobregat. A la quarta rotonda que trobem, ja sense fàbriques al voltant, veiem l'inici de la ruta a peu dels forns de calç. Nosaltres, però, seguim en cotxe per la primera sortida pel carrer Comtes d'Arruga i avancem fins la següent corba (molt tancada), on, a la dreta de la carretera, veurem un antic carrer asfaltat que s'enfila cap el cim de la urbanització de Les Bassioles i que està actualment tancat al trànsit rodat. Allà, podem deixar el cotxe i caminar pel costerut carrer uns 550 metres per a trobar, a mà dreta, l'inici del corriol que duu a la cova baixant cap a la riera de Cervelló en uns 30 metres. També podem acabar de pujar a la urbanització i arribar al carrer tancat (anomenat Olesa de Bonesvalls) per la part de dalt, de manera que el corriol a la cova ens quedaria a l'esquerra i caminaríem encara menys.

Inserim una fotografia des de l'interior de la cova vers l'exterior.

La Cova Bonica és una cova natural molt bonica (d'aquí el nom), d'aquelles amb estalactites i estalagmites (avui en dia destrossades per individus incívics), que va ser ocupada entre el Neolític antic cardial i el Bronze. Es divideix en diferents estances, una principal i dues laterals a la dreta, que han estat estudiades (i espoliades) en diferents èpoques. També comentar que la cova ha estat utilitzada com a planter, com a mina de calcita (fet identificat a l'excavació del 2010) i per al cultiu de xampinyons, pel que ha estat contínuament maltractada.

Per a fer-nos una idea de la seva distribució, inserim un plànol de la cova on s'indiquen les zones excavades durant el segle XX.

Extret de la fitxa de l'Invarque de la Cova Bonica: https://invarque.cultura.gencat.cat/card/2569

Per començar, la sala principal (a l'esquerra de la imatge) fou parcialment excavada per l'arqueòleg Josep de Calassanç Serra-Ràfols el 1936, però els resultats no van ser publicats degut a l'esclat de la Guerra Civil.

Durant els anys 1978 a 1984, les sales laterals van ser excavades clandestinament per un tal senyor Aznar que va donar els objectes al Museu de Gavà el 1987 i que ara es troben exposats a l'esmentat museu. Aquestes intervencions sense tenir gaire en compte els nivells estratigràfics han fet que, en vista del material, es pugui datar l'ocupació del jaciment molt àmpliament, com hem esmentat, entre el Neolític antic cardial i l'edat de Bronze. Concretament, el material extret es correspon a ceràmica cardial de diferents tipus i una fusaiola de terra cuita, restes òssies humanes i restes d'animals i indústria lítica. Dins d'aquesta última categoria, podem esmentar esclats i fulles de sílex, un nucli de jaspi i destrals polides.

Fotografia de Manuel Lara

Pel que fa a les restes faunístiques, podem destacar punxons i espàtules d'os, un anell de petxina i un braçalet de pectunculus. A més, s'hi va trobar un petit punyal de bronze.

Fotografia de Manuel Lara

Posteriorment, entre el 2008 i el 2016, la cova ha estat excavada i estudiada pel Grup de Recerca del Quaternari (GRQ) de la Universitat de Barcelona amb col·laboració de la Universidad Complutense de Madrid durant els últims anys. Aquestes intervencions han consistit en excavar científicament els sectors ja excavats antigament, així com estudiar-ne de nous, tant a l'interior com a l'exterior, per a completar la recerca. Per exemple, el 2009 es van re-excavar els sectors excavats per Serra-Ràfols i Aznar (zona est), i es van trobar materials similars als ja inventariats, a més d'una estructura de combustió i 2 forats possiblement de pals. Les següents excavacions s'han dedicat a estudiar el jaciment en tota la seva extensió.

Com a últim detall, indiquem que la inhumació col·lectiva de sis individus amb objectes domèstics i restes d'animals (cabres i ovelles principalment) ha permès certificar que aquestes restes humanes són de les més antigues corresponents al Neolític trobades a la Península Ibèrica, ja que corresponen al 5400 a.n.e. aproximadament.

Visitat aquest interessant jaciment situat en un bonic enclavament (era comentari fàcil, jejeje), ens desplacem a Molins de Rei per a veure un "poblat iber"... ja veureu més endavant perquè ho posem entre cometes.

De nou al cotxe, desfem el camí fins la B-24 i la prenem en sentit Vallirana. La seguim fins que, passat Cervelló, mor a la N-340 i, ja a Molins, just després de passar per sobre de la B-23, girem a l'esquerra cap a la C-1413a. Ens mantenim a la dreta per a seguir per aquesta carretera en direcció a El Papiol i Rubí durant 500 metres, punt on trobem un semàfor i girem a la dreta per la BV-1468, també anomenada Carretera de Vallvidrera. Un quilòmetre després, trobem una rotonda i seguim per la segona sortida cap el tanatori i el cementiri de Molins, tot i que no hi arribarem, ja que ens aturarem en recórrer 300 metres. A peu, agafem el carrer de l'esquerra que puja cap a un bosquet i llegirem la informació de què allà, a la Plaça de les Bruixes, es documenten restes de ceràmica ibera.

El jaciment de la Plaça de les Bruixes I va ser descobert el 1974 i consisteix en una fossa de material ceràmic que s'ha relacionat amb un possible forn que no ha estat localitzat. Pel tipus de ceràmica trobada, es considera que pertany als segles III - II a.n.e.

Anem ara a l'altra banda del carrer, retrocedim 80 metres i agafem a l'esquerra el carrer Estefania de Requesens. Quan aquest deixa de ser asfaltat, avancem uns 80 metres més pel camí sorrenc per a trobar, a banda i banda del camí, unes restes dins d'uns tancats metàl·lics una mica deixats.

Aquest espai, conegut com a Plaça de les Bruixes II, va ser descobert el 1971 arran de les obres per a eixamplar el camí que duu de Molins a Sant Bartomeu de la Quadra. Inicialment, es van trobar els tres recintes a tocar del camí, que consisteixen en dos dipòsits rectangulars de pedra i dues sitges amb ceràmica ibera d'uns 1.70 metres de diàmetre.

Els dos dipòsits tenen paviment de tipus opus signinum, parets arrebossades amb morter de calç i sòcol.

Posteriorment, a una prospecció realitzada pel Grup d'Arqueologia del Museu de Molins durant les excavacions dels anys 1972 i 1973, es va trobar el dipòsit circular que és més lluny del camí i que no es troba arrebossat, mentre que el paviment és de terra piconada. Al seu interior, hi havia tègules.

Pels materials recuperats, datats entre els segles II i I a.n.e., es tenen dubtes de si totes aquestes troballes corresponen a un assentament rural iber o bé a una petita vila romana d'època republicana.

Com aquest poblat és una mica descafeïnat, si us heu quedat amb ganes de més, podeu completar la ruta amb el poblat de La Penya del Moro, a cavall entre Sant Just Desvern i Sant Feliu de Llobregat.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cova Bonica: 31T 407525 4580393

Restes iberes de la Plaça de les Bruixes I: 31T 418136 4585618
 Establiment ibero-romà de la Plaça de les Bruixes II: 31T 418412 4585854

Inscultures, balmes sepulcrals a la Noguera i estela-menhir-dolmen de Seró

Actualització... bé, de fet, són dues rutes que les unim, i afegim 3 jaciments prehistòrics més.  Aquesta és en gran part a la Noguera, només l'últim jaciment és a l'Urgell. Pel que com podeu pensar la ruta va de nord a sud.

Així doncs, comencem la ruta per les inscultures de Mas de n'Olives, al terme municipal de Ponts. Avui comencem la ruta des d'Artesa de Segre i d'aquest nucli sortim per la L-512 direcció nord. A uns 4.5 quilòmetres, girem a la dreta agafant la LV-5122, per la que seguirem uns 5.4 quilòmetres, on deixarem el cotxe al mateix camí sorrenc que ens durà als gravats, i que surt a mà dreta de la carretera, al costat d'un camp de conreu i una granja porcina.

A peu, seguim el camí tot recte uns 870 metres i, a aquesta distància, ja veurem a la nostra esquerra una estructura d'aquestes per a protegir els jaciments del desgast meteorològic, i un estret corriol que ens hi apropa.

El jaciment fou descobert el 15 d'abril de l'any 1981, per Josep Lluís Peña Monné, de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, quan l'amo del mas n'Olives, que era parent seu, li va dir que hi havia una roca amb unes ratlles gravades al marge del riu Segre. Van anar-hi per netejar el roc i van descobrir els gravats, que bàsicament són dos conjunts de gravats, més una zona intermèdia prou deteriorada i un altre amb reguerons i cassoletes a la banda inferior. A mode personal, crec que n'hi devien d'haver més dels que es veuen actualment. També, cal dir que es documenta que n'hi havia més en altres lloses que van quedar destruïdes en ser dinamitades i, a la riuada de l'any 1982, els trossos dels esclatats rocs van ser arrossegats pel riu.

Aquest suport, que mesura 9 metres de llargada per 7.20 metres d'amplada màxima, consta, com hem dit, de diferents espais treballats.

Extret del web Serradelmontsec.com

Segons documentació, al gran suport, s'identifiquen fins a 81 figures que resten agrupades escenificant escenes, que s'han separat en dos grups segons la seva antiguitat, morfologia i tècnica de gravat. Tots dos són esquemàtics, però només el més modern és figuratiu i representa figures humanes. Segons Lluís Díez-Coronel Montull, les figures més desgastades són d'entre el 2200 i el 1800 a.n.e. tot i que utilitza l'antiga datació temporal i els col·loca vers el Calcolític i l'edat del Bronze antic, que amb la nova cronologia serien de l'edat del Bronze, a mode personal diria que el gravats esquemàtics que hi ha darrere dels homes han de ser més antics, corresponents a la nova datació calcolítica, que va del 2700 al 2200 a.n.e.

I pel que fa a l'altre grup, seria corresponent al 1800-650 a.n.e., el que anomenen com a Bronze final, que a dia d'avui seria Bronze-Ferro.

Aquests són els gravats de la part superior del suport, en el que es compten 27 figures, de les que 10 són humanes senceres, i 7 d'inacabades, diverses cassoletes, dibuixos esquemàtics, i repicats informes.

La banda inferior dreta de la llosa tampoc es queda curta en gravats, s'hi documenten 23 figures humanes complertes, 1 figura esquemàtica i 3 cassoletes.

També, com podem observar al calc que hem inserit, a la zona central, baixa i perifèrica del suport, hi ha quantitat de gravats (reguerons, cassoletes, inicis de gravats que semblen amb finalitat humanoide, etc.).

De fet, les representacions humanes també li atorguen el pseudònim d'"Els homes orant de mans de n'Olives", dels que hi ha diverses interpretacions metafòriques.

Del bonic gravat, anem a visitar un sepulcre alternatiu, a la balma sepulcral dels Bancals de la Força. Arribem a aquesta tomba alternativa tot tornant per la L-512 fins a Artesa de Segre, i és aquí on emprenem la C-14 direcció Ponts (crec que ara hi ha un desviament i no cal arribar al poble). Per aquesta, continuem 12.3 quilòmetres, on veurem un senyalització cap a La Força. Seguim pel camí, que al començament és asfaltat, i, a 3 quilòmetres, aturem el cotxe, a poca distància d'unes edificacions. Aquí surt un camí, clarament fet per tractor, que dona accés als bancals. A un d'ells, hi ha uns 200 metres en línia recta de la pista per on hem arribat, trobarem la balma sepulcral dels Bancals de La Torre.

Aquesta balma sepulcral, l'hem trobat documentada a l'inventari de patrimoni de la Generalitat, com a quasi inèdita, ja que només consta una menció històrica d'ella. Segons ells, es tracta d'una tomba del Calcolític de cap el 2200-1800 a.n.e. (antiga datació). Com està datat segons la seva morfologia i les restes recuperades a l'excavació del 2003, es podria dir, que actualment la podríem recol·locar vers el 2700-2200 a.n.e. (nova datació calcolítica). Ara si poguéssim trobar alguna datació radio-carbònica, si que sortiríem de dubtes.

Mesura longitudinalment 7.40 metres i ha estat construïda buidant les argiles de sota el marge i deixant com a coberta una gran llosa de gres. Com es pot veure, la balma va ser dividida en dues cambres funeràries deixant la part central com a suport de la coberta, que hem trobat documentat que aquesta part central era recoberta per dues lloses. 

Aquest "pilar" central amida 1.15 metres, i com acabem de dir, era sostingut per dues lloses, una a a cada cambra, nosaltres només en vam veure una.

La tomba que encara té la llosa mesura, segons els informes d'excavació, 3.20 metres de llarg, i es poden veure al seu interior, a l'extrem oposat de la llosa gran, petites lloses de tancament de la cambra sepulcral.

A l'excavació, es van recuperar diversos cranis i paquets d'ossos llargs. Al seu estudi antropològic, es diu que s'hi van poder dur a terme dues datacions absolutes, però es limiten a dir que són corresponents al III mil·lenni a.n.e., sense especificar la datació resultant.

L'altra cambra amida 2.80 metres de longitud i, segons es documenta, a l'excavació varen veure clares marques de buidat de la balma, pel que la recuperació de materials arqueològics va ser més aviat minsa.

Per acabar amb aquesta, balma direm que no podem afegir res sobre les restes en teoria recuperades, ja que no es troba cap tipus de documentació sobre elles, ni se sap on es troben físicament les troballes.

Visitada la balma sepulcral, ens dirigim a Seró, un poble petit d'aquells que m'agraden, que pertany a Artesa de Segre. Hi arribem tot tornant a la C-14 i girant a mà dreta per ella, com si anéssim cap a Artesa de Segre i seguint 2.8 quilòmetres, lloc on girem a la dreta per la LV-3021 direcció Seró, poble al que arribarem en 1 quilòmetre. Just a l'entrada del poble i a mà dreta, trobarem L'Espai Transmissor, que és on es troba aquest espectacular conjunt megalític. És (com a mínim, per a mi) del més impressionant que he vist a Catalunya. 

La disposició de les lloses té una certa explicació. Explicaré la mateixa història que ens van explicar a nosaltres...

Tot va començar quan iniciaren les obres per a la construcció del canal Segarra - Garrigues, que havia de portar aigua del Segre. Fent una rasa, a 2.5 metres de profunditat, va aparèixer mig sepulcre, l'altra meitat se l'havia endut la màquina pel davant (però no se'l va carregar). Pararen les obres i excavaren el lloc, veient que totes les lloses eren gravades, centímetre a centímetre, per davant, per darrere, els costats... a la fi, tot!!! Estaven davant d'una cosa molt i molt estranya, diferent, única, un sepulcre amb totes les seves cares completament gravades. Aquesta tomba tenia unes dimensions de 2.20 metres de llargada per 1.80 d'amplada i 1.60 d'alçada a la capçalera, i a l'excavació, es va trobar divers aixovar: ceràmiques, botons d'os de diferents formes, més de 400 denes de collarets, nuclis i puntes de sílex, etc. Tot això, acompanyant a diverses restes òssies humanes.

Afegim que es tractava d'un dolmen simple i que es trobava al centre d'una obra tumular de pedres i terra, amb cròmlec peristàltic de lloses clavades (algunes d'elles corresponents a trossos de les esteles) de 9/10 metres de diàmetre. De les restes òssies recuperades, que eren pertanyents a un mínim de dos individus, s'ha pogut datar la seva utilització com a tomba d'entre el 2750 i el 2650 a.n.e. a finals del Neolític inicis del Calcolític.

Van desmuntar el megàlit i documentar i examinar totes les lloses, veient que realment aquestes lloses eren, juntes, dues gegantines esteles i una altra de més petita. La primera faria uns 7 metres d'alçada, la segona mesuraria 2.6 metres, mentre que la petita, que es conserva íntegra, fa 1.10 metres. L'estela més gran del conjunt està catalogada com l'estela més gran d'Europa.

Ara, i sabent la datació del megàlit quan era una tomba, podem dir que aquestes esteles són Neolítiques, de fet en Josep Tarrús i l'Enric Carreras les posicionen en algun moment del Neolític final del 3400 al 2700 a.n.e.

Pel grup de prehistòria de la Universitat de Lleida

Se suposa que en algun moment, es van destruir les esteles i van fer amb elles el sepulcre. Té tota la pinta d'una guerra entre tribus, però també podria ser un canvi religiós o quelcom així. No és l'únic lloc al món on trobem aquesta situació. A Sion, també hi ha megàlits construïts amb esteles reutilitzades.

Totes les visites són de pagament i guiades, per tant, si el voleu visitar,  millor mireu el web: http://www.seroespaitransmissor.cat. Nosaltres us recomanem la visita, tant perquè els megàlits són espectaculars, com també perquè el recinte ha rebut premis per la seva arquitectura i disseny innovador.

Visitat l'impressionant megàlit, ens dirigim a veure una nova balma sepulcral, aquesta anomenada de Renant o de la Sargantana, pel que tornem al cotxe i ens dirigim al terme de Oliola. Per a fer-ho, creuem el poble de Seró i continuem rectes per la LV-3021 durant 5.6 quilòmetres. A aquesta distància, petarem amb la C-14, a la que girarem vers la nostra dreta i seguirem durant 8.6 quilòmetres, entrant al nucli d'Agramunt. Al ben poc d'entrar-hi, a uns 200 metres de creuar el canal d'Urgell, ens desviem a l'esquerra per la Ronda dels Comptes d'Urgell, seguim el carrer uns 500 metres, i aquí, girarem de nou la nostra esquerra, per la carretera de Puelles, que seguim 3 quilòmetres, allunyant-nos del nucli i arribant a Les Puelles, nucli al que no entrarem, ja que just abans d'entrar ens desviarem a la dreta direcció Coscó. Quan som a mitges de vorejar el nucli, girem a la dreta 90º per una pista sorrenca en bon estat. Aquesta, es bifurca a 500 metres, nosaltres anem cap a l'esquerra, i seguim aquesta última pista durant 1.4 quilòmetres. Aquí hi ha una entrada als camps, amb un dipòsits o quelcom així, i aquí deixem el cotxe.

Ja a peu, creuem el camp de conreu direcció sud-est uns 240 metres, fins a una llengua de bosc que entra dins el prat conreat. Voregem aquesta llengua de bosc tot seguint un difuminat camí de tractor, el seguim fent-se aquest més clar i creuant el bosc per accedir al camp de conreu següent. En aquest punt, a la part esquerra del bosc i a uns 20 metres del desdibuixat camí, trobarem la balma de Renant o de la Sargantana.

Fou excavada per primer cop el setembre de l'any 1979, i s'ha de dir que es trobava intacte, menys un profund forat d'uns 80 centímetres de diàmetre, d'una clandestina excavació. També sabem que es va excavar el jaciment durant el 1982 i el 1983 i que foren els arqueòlegs els que li posaren el sobrenom de balma de la Sargantana.

Es tracta clarament d'una balma, exactament igual a la de la Torre, aquesta de poc més de 3 metres de longitud. Com podem veure, s'hi van afegir lloses per adequar la balma com a tomba paradolmènica. De fet, segons hem pogut llegir als informes de les excavacions, la cambra era dividida en dos subcambres, aquestes totalment tancades per lloses verticals (avui en dia desaparegudes) repenjades a la gran balma de gres i amb sòl enllosat. Segons es documenta, la llosa que feia la divisió de cambres va caure, però, tot i això, es va seguir utilitzant el sepulcre com a tomba comunitària. Inserim una planimetria extreta de l'estudi "Prospecció dels conjunts paradolmènics de Catalunya: Comarques de la Noguera i Segarra", de Mireia Pedro.

Extret de l'estudi de Mireia Pedro Pascual

A aquest sepulcre alternatiu, s'hi van trobar tres nivells de sedimentació, el primer d'ells, com és normal, estèril de restes arqueològiques, un segon amb més de 50 inhumacions amb els seus aixovars, i un tercer nivell amb gran quantitat d'ossos fragmentats, que són mostres d'un gran ossari anterior a les més de 50 inhumacions.

Documentem de l'aixovar: 1 bol ceràmic fet a mà, 5 puntes de sageta de sílex, fragments o ganivets sencers, també de sílex, corresponents a un total de 8, 1 raspador de sílex, 1 gratador del mateix material, 3 làmines d'aquest material sense retocar, 1 fragment de punxó i 2 espàtules d'os, 18 dentàliums, 4 ullals de senglar polits, 6 denes discoïdals de calcària, 1 centenar de denes discoïdals d'1.5 mil·límetres i 1 punxó de coure.

Extret de l'estudi de Mireia Pedro Pascual

També podem dir que les restes humanes del segon nivell eren pertanyents a 29 homes, 19 dones i n'hi ha 4 d'indeterminats, la gran majoria entre els 21 i els 60 anys, fent una mitjana d'edat de 35 anys. Segons es documenta, dos dels cranis recuperats eren trepanats, i tots dos van sobreviure a aquesta acció.

Per acabar amb la balma, la posicionarem a l'era neolítica final - calcolítica inicial, vers la primera meitat del III mil·lenni, entre el 3000 i el 2500 a.n.e.

Ara sí, veurem l'últim megàlit del dia. Després d'haver dinat a Agramunt, prenem la carretera L-303 (C-352) cap a Puigverd d'Agramunt i Cervera. Poc després del quilòmetre 19, agafem la pista que surt a la nostra dreta i la seguim uns 400 metres. Ja a peu, travessem el prat que queda a l'esquerra en direcció a una petita illa d'arbres, on trobarem les minses restes del que fins fa ben poc, es coneixia com el possible dolmen del Tossal.

Fins ara, es considerava que, tot i ser difícil determinar la seva estructura, dimensions i  tipologia, podria tractar-se d'un sepulcre de corredor força malmès de l'edat del Bronze o la del Ferro.

Es documentaven dos estudis del possible dolmen, un de l'any 1964 i un altre del 2004, evidenciant una gran degradació entre ambdós. A l'estudi inicial, es parla d'un corredor de 10,85 metres de longitud i 0,60 d'amplada mitjana, amb unes lloses que sobresurten del terra entre 50 i 70 centímetres. En canvi, en Josep Oriol Font comenta al seu informe de prospecció del 2004 que sembla endevinar-se un corredor amb quatre lloses d'una banda i una a l'altra entre la vegetació. Pel que fa a les mides de la cambra, el segon estudi indica una longitud de 3,10 metres per 0,85 d'amplada, amb dues lloses a la capçalera i tres més a cada banda, conservant-se només a la seva posició original les tres del costat nord. Respecte a la coberta, tot i que l'estudi del 1964 cita tres lloses de grans dimensions, només resta un tros dins de la cambra que podria ser part d'una de les tres lloses.

Per acabar, s'han documentat diverses troballes: fragments de ceràmica decorada de l'edat del Bronze i ibèrica, abundants restes de sílex i alguns fragments de destrals de pedra polida.

Actualment, i segons Enric Carreras i Josep Tarrús, aquest jaciment ha quedat descatalogat com a sepulcre prehistòric, documentant la semblança a les estructures megalítiques que hi ha a la comarca del costat i que han estat catalogades com d'època medieval. I de fet, ja diuen que les destrals de pedra polida, que és l'únic element trobat, que és clarament prehistòric, són de procedència desconeguda.

Coordenades UTM(ETRS89):

Inscultures de Mas de n'Olives: 31T 345789 4642244

Balma dels Bancals de La Torre: 31T 345144 4639964

Reguers de Seró: 31T 343089 4637659

Balma de Renant o de la Sargantana: 31T 346371 4628431

Hàbitat a Sant Llorenç de Montgai (Camarasa): La Roca dels Bous

Ens trobem a Camarasa i ens desplacem a un dels seus nuclis, Sant Llorenç de Montgai, a visitar el jaciment més important de la zona: La Roca dels Bous.

A Camarasa, prenem la C-13 en direcció a Balaguer i agafem al poc la LV-9047 cap a Sant Llorenç de Montgai. Després de recórrer 2.7 quilòmetres, veurem a l'esquerra una zona per a aparcar i, poc després, un caminoi a la dreta per a accedir a un aparcament de sorra més gran. Deixant el cotxe a qualsevol dels dos, ja veurem el cartell identificatiu del campus d'arqueologia de l'UAB, gestora del jaciment. Per accedir al jaciment, s'ha d'entrar al caminoi del parking gran i seguir les indicacions a la dreta per anar pujant per la muntanya suament acompanyats pels escaladors a les verticals parets de la Cascalda i els reflexes dels núvols sobre les calmades aigües de l'embassament de Sant Llorenç.

Tot i que es pot arribar fins al jaciment i veure'l parcialment des de la tanca, nosaltres vam optar per la visita guiada, on el primer tros es fa seguint el camí, les indicacions d'una tauleta digital i uns plafons informatius que et van posant en situació sobre l'entorn i el jaciment.

La Roca dels Bous és un jaciment en forma d'abric que servia de vivenda temporal als neandertals de fa 60000 anys que viatjaven entre els Pirineus i la plana de Lleida. Aquesta presència temporal s'ha determinat arran de la distribució anàrquica i superposició existent dels fogars, estratègicament enganxats a la paret i que, a més de servir per cuinar, donarien més escalfor als habitants de l'abric durant la nit.

Pel que fa a la datació, la gran quantitat de material lític de tipus mosterià (sílex i quarsita) i els ossos dels animals que els servien d'aliment han permès definir que els habitants de l'abric van ser, com hem comentat, neandertals, durant el Paleolític mig, mentre que anàlisis de carboni 14 sobre els ossos d'animals trobats als diferents estrats ha revelat una ocupació discontínua de fins el 36000 a.n.e. Aquesta data indica que és una de les últimes ocupacions neandertals, ja que els sàpiens ja habitaven aquesta zona durant aquell període. De fet, l'arqueòleg que ens va acompanyar durant la visita i que ha estat excavant al jaciment durant 3 campanyes ens va comentar que sembla que, a la Roca dels Bous, es podrien haver produït troballes neandertals - sàpiens, donant lloc a hibridacions entre ambdues espècies.

El fet de trobar restes d'entre el 60000 i el 36000 a.n.e. és excepcional i permet veure les evolucions dels neandertals en les seves diverses estades a l'abric.

El jaciment fou descobert a principis dels 1970 per Enric Sunyer i Coma, que el va excavar i en va publicar una memòria el 1973. Posteriorment, el Departament d'Història de les Societats el va excavar de nou entre el 1987 i el 2000, amb excepció del 1993. Des del 2001, el jaciment és exacavat cada any per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Va ser declarat BCIN (Bé Cultural d'Interès Nacional) el 2015.

Per a acabar la visita a Sant Llorenç de Montgai, es pot fer una ruta circular al pantà, passant per la presa i pel turó del Monteró, que queda davant de la Roca dels Bous i on hi ha restes d'un poblat ibero-romà. 

Prop d'aquest jaciment, i també gestionat pel campus de l'UAB, es troba la Cova Gran de Santa Linya (entrada pendent de fer).

Coordenades UTM(ETRS89):

La Roca dels Bous: 31T 321277 4638067

Pintures a Peramola

Ens disposem a fer una ruta fàcil per a veure unes pintures rupestres a una zona on no són habituals per ara, tot i que és una àrea on hi ha molts megàlits i, per tant, una zona amb alta densitat de població a la prehistòria. A més, sí es documenta gran quantitat de pintures a la veïna comarca de la Noguera.

Ens dirigim a Castell-llebre, un nucli de Peramola, des d'Oliana. Entrant a aquesta població per la C-14 en direcció a La Seu, ens desviem a l'esquerra seguint la indicació cap a l'oficina de turisme i ens dirigim cap el Segre sense deixar aquest carrer. A l'alçada de la depuradora, prenem la pista asfaltada de l'esquerra i, de nou, girem a l'esquerra a la bifurcació que trobem. Just després, seguim les indicacions cap a Tragó que ens faran travessar el Segre per un pont penjant. Acabat el pont, girem a la dreta i avancem fins que la pista mor a la carretera LV-5118, punt on girem a l'esquerra. En 800 metres a la dreta, trobem el desviament cap a Castell-llebre i el seguirem fins l'hotel Can Boix. Just al costat de l'accés a l'hotel, a mà dreta, surt una pista de grava on podem deixar el cotxe al costat del cartell informatiu de Santa Maria de Castell-llebre i arribar-nos fins el Roc de Rumbau a peu. Val a dir que també s'hi pot arribar fins al peu del roc en cotxe, però nosaltres preferim caminar.

Fent un agradable passeig de 1400 metres, arribem a un eixamplament del camí amb un cartell informatiu de l'àrea d'escalada del Roc de Rumbau. Allà, ens haurem d'enfilar per la muntanya per tal d'arribar al punt d'escalada i les pintures, que es troben tancades i tenen panell informatiu, no té pèrdua!

Ens trobem davant de les pintures del Roc de Rumbau o Roca dels Moros (tan originals com sempre amb els noms...) i, per a veure-les, cal mirar un pèl amunt, per sobre de la tanca, ja que es troben a 6 metres d'alçada. Per a facilitar la recerca, cal mirar dins un petit abric natural format a la roca, d'aproximadament 3 per 2 metres.

Són una representació de l'art esquemàtic llevantí, tot i trobar-se força lluny de la costa, i són dins del llistat del patrimoni mundial de la humanitat.

El conjunt consta de 6 figures que costen de diferenciar:

1. Cercles concatenats
2. Indeterminada
3. Traç
4. Elements anellats i taques de pigment
5. Digitacions
6. Barra

No hem estat capaços de trobar el calc digital, encara que ens consta que n'existeix un al fons del Museu d'Arqueologia de Catalunya, així que adjuntem la mateixa foto anterior (que és la millor que vam poder fer tenint en compte que el sol hi tocava de ple) amb uns petits retocs per a fer més clares les pintures i afegim algun comentari... sense estar 100% segurs de que les nostres identificacions coincideixin amb el llistat anterior.

Aquestes pintures foren descobertes el 1969 per Francesc Riart Jou, Miquel Bach Porredón i J. Bach Vila, vilatans de Peramola, que van informar a l'arqueòleg Luis Díez-Coronel, qui publicà la troballa dos anys després.

Ens consta una menció d'un suposat paradolmen a l'indret, però no hi ha informació clara de si realment ho és. Si un dia l'arribéssim a veure, ja actualitzaríem l'entrada. Dit això, i per si voleu fer més completa la diada, podeu visitar les properes tombes reubicades degut a la construcció de l'embassament de Rialb: Dolmen de Perotillo, Caixa del moro del Coll del Pauet i Dolmen del Pla de Nuncarga.

Coordenades UTM(ETRS89):

Pintures del Roc de Rumbau: 31T 358267 4659804

Dolmen i icnites a Abella de la Conca

Avui, aprofitant que som a l'alberg de Tremp de vacances en família, ens acostem a un dolmen que havia restat inèdit fins que Josep Tarrús i Enric Carreras l'han publicat al seu últim llibre, "El megalitisme a Catalunya: Una visió actualitzada". Concretament, anem a veure el malmès dolmen de Matacoix, a Abella de la Conca, i, de camí, farem una breu parada a un jaciment peculiar de "dinosaures".

Per a arribar-hi, ens dirigim a Isona i allà agafem la carretera L-511 cap a Coll de Nargó. Als 3.2 quilòmetres, ens desviem a la dreta en direcció a l'Ermita de la Posa, el jaciment paleontològic del mateix nom i el búnquer. Seguint 1.1 quilòmetres, deixem el cotxe a la bifurcació que trobem i, a peu, prenem la pista de la dreta per a desviar-nos de nou a la dreta poc després. Trobarem el jaciment de la Posa a només a 60 metres.

Les marques que podem intuir a la fotografia anterior corresponen a dos tipus d'animals diferents. Hi ha marques de caus de crustacis (camins subterranis verticals i ramificats) i uns altres forats més arrodonits que inicialment es van identificar com a petjades de dinosaures, però que realment són marques de rajades. 

Aquests animals marins, que encara perduren actualment, vivien aquí quan aquesta zona era mar i, tal com fan ara, enfonsaven part del seu cos al sòl marítim per a buscar menjar, donant lloc a aquest curiós sòl foradat que veiem avui dia amb la retirada del mar i el pas del temps.

Es calcula que l'antiguitat d'ambdues restes és d'uns 72- 70 milions d'anys, el que correspon al període del Campanià superior - Maastrichtià inferior.

Tornem a la L-511 i girem a la dreta. En arribar al poblet de Bóixols després de 13.3 quilòmetres de revirada carretera amb maques vistes, fem un gir pronunciat a l'esquerra un pèl abans d'arribar a l'església. 

Seguint 2.1 quilòmetres, primer per pista asfaltada i després per pista de sorra, topem amb una trifurcació i prenem la pista de més a la dreta. 550 metres més endavant, obviem el camí de la dreta i avancem 1.4 quilòmetres més, punt on podem deixar el cotxe just al costat del dolmen de Matacoix, a tocar del marge esquerre de la pista. Sí, haurem fet força pista de muntanya i haurem invertit una mitja hora des d'Isona, però les vistes són espectaculars i el sepulcre no té pèrdua.

Descobert per Jordi Pasques el 2009 i sense haver-se realitzat cap intervenció arqueològica, sembla tractar-se d'un dolmen simple amb accés frontal per llosa rebaixada.

Com es pot observar a la imatge anterior, només conserva dues lloses de la cambra i restes d'una tercera que podria ser part de la coberta. Tenint en compte això, la seva cambra fa actualment 1.70 metres de longitud per 1.00 d'amplada i conserva 55 centímetres d'alçada. Es troba al bell mig d'un gran túmul d'entre 11 i 12 metres de diàmetre, sense evidències d'anell peristàltic.

Acabem amb el sepulcre dient, que segons Tarrús i Carreras, seria construït vers el Calcolític inicial i el bronze antic, vers el 2700 i el 1800 a.n.e.

Després de respirar aire pur amb vistes a la serra de Carreu - Sant Corneli, tornem a Isona a gaudir de Boletus, la seva fira del bolet, que no tot són sepulcres i jaciments en general.

Coordenades UTM(ETRS89):

Jaciment d'icnites de la Posa: 31T 341044 466559

Matacoix: 31T 346204 4672114

Poblat a Belianes i jaciments prehistòrics a L'Albi

Diada molt i molt bonica la d'avui, en companyia dels amics Fina i Manolo. La veritat és que vam veure un munt de coses. Comencem quedant amb la parella al poble de Belianes, a l'Urgell, on vam anar a un parc que hi ha entre les piscines del poble i les muralles d'aquest, a veure unes esteles històriques que hi ha. D'aquí, ens dirigim cap la ciutat ibera del Tossal de la Pleta.

Hi ha diversos camins per arribar-hi, però nosaltres guiarem pel que ens ha semblat el més còmode per arribar-hi, que no és que hi hagi gaire diferència (amb tots arribes en cotxe al peu del turó on es troba el poblat), però bé. Agafem el cotxe i anem direcció nord per la LP-2015 i, quan estem sortint del nucli, virem a l'esquerra agafant el camí de Mollerussa que deixarem a poc més dels 500 metres, després de passar unes naus industrials, i agafem un camí a la nostra esquerra, que en uns 450 metres s'acaba, donant accés al camí de la Marinova. Aquí, girem a la dreta i seguim rectes 1.6 quilòmetres, on, ja a peu del turó, girem a la dreta per un camí, que en uns 250 metres ens deixa a l'inici del que dona accés a la part alta del turó.

A peu, pugem pel camí tot vorejant la petita muntanya, arribant a la part superior a un camp d'oliveres, camp que es troba sobre part de la ciutat (i que encara no ha pogut ser excavat). Però bé, seguint el camí, i després del camp, veurem a dreta i esquerra les estructures de l'antic nucli que ocupava tota la plana superior del turó. Per ubicar-nos millor, inserim una captura del Google maps, que hem editat.

Les primeres informacions d'aquest jaciment es remunten al 1889 per part de Josep Pleyan de Porta, historiador i cronista. Posteriorment, ja a mitjans segle XX, l'hisotirador local Ramon Boleda i Cases publica l'existència d'aquest poblat que identifica com a iberoromà.

El 1993, uns arqueòlegs de la Universitat de Lleida que treballaven al jaciment veí dels Vilars d'Arbeca engeguen una prospecció al tossal i evidencien les violacions furtives i la presència d'una sitja. Com es tenia constància d'ocupació al tossal fins època medieval, no es podia determinar sense excavar a quina data pertanyien les diferents evidències trobades. No és fins el 2010 quan un nou equip d'arqueòlegs es posa de debò a estudiar el jaciment. Ramon Cardona Colell, Jordi Pou Vallès, Cristina Garcia-Dalmau, Jordi Morer de Llorens i David Asensio Vilaró han dirigit campanyes d'excavacions des de llavors, anant traient a la llum els diferents espais esmentats... i el que els queda.

Des de gener del 2020, és un Espai de Protecció Arqueològica (EPA).

Per a situar-nos cronològicament, el Tossal de la Pleta va ser habitat entre el segles VII i II-I a.n.e., en funció del sector. Ho anirem veient a mida que expliquem les zones.

Bé, comencem pel centre del poblat tal i com arribes, on la rodona taronja és la bassa o cisterna, ubicada al barri central, entre els carrers 1 (carrer sud) i 2 (carrer nord). Es creu que aquesta bassa és de les zones més antigues del jaciment i que el poble es va anar creant al seu voltant, fet sovint trobat als poblats ilergets, com es veu, per exemple, a Estinclells o al veí Vilars d'Arbeca.

Les seves dimensions són força notables: 19 metres de longitud per 15 d'amplada, amb una fondària de 2.6 metres. El pendent dels carrers 1 i 2 feia que la bassa recollís l'aigua de pluja. No podem menysprear tampoc les amplades d'aquests carrers, uns 6 metres el carrer 1, per uns 7.5 del carrer 2.

D'aquí, girem a la dreta i veiem el que per nosaltres va ser la primera part del poblat, definit a la fotografia anterior amb el número 1. Val a dir que la fotografia és feta des de l'extrem sud-est de la plana. A la imatge, es poden veure perfectament els dos carrers i la bassa que hem identificat a la captura anterior, amb les oliveres darrere seu.

Aquests carrers delimiten l'anomenat barri central, on s'han identificat 6 recintes, dels quals només 3 han estat excavats. Sembla que aquestes estances són independents entre elles (excepte dues d'elles que sembla que sí es comuniquen) i haurien canviat els seus usos durant els segles, essent magatzems o zones comunals en uns inicis possiblement transformats en vivendes posteriorment (tot i les seves petites dimensions, només 15 metres quadrats). Als recintes excavats, s'hi han trobat dues pavimentacions successives sota el nivell d'enderroc corresponent al segle II a.n.e., moment en què el poblat va començar a ser abandonat coincident amb el final de la Segona Guerra Púnica.

Si mirem a la bassa, a la nostra dreta veurem més estructures gairebé al límit del tossal. Són les que els arqueòlegs han definit com a barri sud i que conté 7 vivendes. Aquesta vegada, no hi ha dubte del seu ús des del moment de la seva construcció, tot i que, com el barri central, també va patir reformes i dues pavimentacions successives. L'accés a les cases es faria des del carrer 1 i estarien adossades a la muralla del poblat, actualment desapareguda en haver cedir el marge del tossal.

L'època principal d'utilització d'aquests dos barris és el segle III a.n.e., mentre que el seu abandonament, com hem esmentat, seria el segle II a.n.e.

Continuem la visita tot caminant direcció nord, visitant el que hem definit com a sector 2 i que es correspon amb el barri nord del poblat, descobert el 2012. Aquesta part queda més baixa respecte els barris central i sud, pel que pot passar inadvertida. Són estructures més grans d'estil clarament romà que van estar ocupades fins el segle I a.n.e.

Als extrems sud i nord, tocant amb el camp d'oliveres, s'han identificat petites restes de la primera època constructiva de l'hàbitat, que es correspon amb el Bronze final - primera Edat del Ferro. 

Avancem ara de nou cap el límit meridional del tossal i anem a la plana sud-est que hem marcat amb els números 3 i 4. Allà hi trobem un nou barri descobert el 2017 i una gran extensió, marcada en taronja, que serà properament excavada.

El nostre sector 3 reprodueix l'esquema dels explicats barris sud i central, tenint la continuació del carrer 1 com a separador entre ambdós. Tot seguit, es troba una zona sense urbanitzar i es retroben restes del segle III a.n.e. al límit est del turó i adossades al recinte del sector 4. Les restes del límit del tossal tenen una amplada d'uns 80 - 90 centímetres i es corresponen amb el mur de tancament del poblat, que sí s'ha conservat, tot i que malmès, a aquest costat.

Seguim amb la visita tot anant a l'altre extrem del sud-est de la plana passant per un punt geodèsic, el definit per nosaltres com a número 4.

Aquí s'hi troben unes restes quadrangulars ben definides que, com hem indicat, se superposen a restes del segle III a.n.e. A més, s'hi han identificat dues sitges, una a l'exterior d'aquest recinte i una altra a l'interior i afectada pels murs de l'esmentat recinte o bé els murs del que podria haver estat una altra cisterna o bassa. Aquestes sitges corresponen als segles II - I a.n.e., mentre que l'edificació correspon a època romana republicana, segle I a.n.e.

Per finalitzar amb el jaciment, indiquem que, com ja hem esmentat, el camp d'oliveres tapa part de la ciutat i és en espera de ser excavat. En superfície per tota l'extensió de la ciutat, hi trobem molta quantitat de ceràmica de totes les èpoques constructives que hem comentat. Tenint en compte aquest territori, el jaciment ocupa una superfície d'unes 2 hectàrees, el que planteja la hipòtesi de que es tracti d'una nova ciutat ilergeta. Els arqueòlegs que hi treballen, per comparativa amb les altres regions iberes, indiquen que la Ilergècia és massa gran i que potser es dividia en tres àrees diferents, essent el Tossal de la Pleta la ciutat més gran (capital?) d'una de les tres. Les altres dues serien el Molí d'Espígol i Iltirta (l'actual Lleida). Amb aquesta partició, els Vilars d'Arbeca i Estinclells quedarien sota el domini del Tossal de la Pleta.

Desfem el camí fins Belianes, travessem la població seguint la L-201 i girem a la dreta cap a Els Omells per la LV-2014. Poc després, trobem un trencall a l'esquerra també cap a Els Omells, aquest cop per la L-220. 700 metres més endavant, girem a l'esquerra per una pista sorrenca i, en 24 metres, girem de nou, aquest cop a la dreta. En 800 metres, prenem a l'esquerra a la bifurcació i girem a la dreta tot seguit. Seguint aquesta nova pista, en poc més de 500 metres, trobem que aquesta s'acaba i aquí podem deixar el cotxe, als peus de l'ermita de Sant Joan de Maldanell.

El conjunt de Sant Joan de Maldanell inclou un santuari rupestre, restes d'un castell, tombes excavades a la roca i vestigis de presència ibera. També prehistòric, s'ha inventariat errònicament un aflorament rocós com a dolmen.

A la plana que queda immediatament al nivell inferior de l'aparcament és on podem trobar el santuari rupestre i l'antiga església romànica de Sant Joan de Maldanell, car la que es veu avui en dia al cim del turó és del segle XX.

Del santuari rupestre, veiem clarament la seva estructura tot arribant-nos per al roc on anirien anclades les seves vigues. Inserim una fotografia des de la part inferior, per veure aquests treballs per a encabir-hi les vigues que soportarien el pes de la teulada.

Al cim del turó és on se situava el castell de finals del segle XI i on s'han trobat restes iberes en superfície, pel que es creu que allà hi devia d'haver un poblat anterior al castell medieval.

El següent jaciment, tot i que no és prehistòric, ens sembla espectacular i és fàcil de trobar, com a mínim 1 de les 7 que crec que hi ha. Només hem de tornar a peu al camí principal, des d'on ens hem desviat a l'esquerra per a visitar el santuari, i seguir-lo recte uns pocs metres fins a veure un gran roc a la nostra dreta, a la part superior d'aquest roc n'hi ha una de molt clara.

Per arribar-hi emprenem un corriol que surt a tocar del gran roc, que seguint-lo et duu a una nova edificació mig rupestre, però no hi arribarem pas a l'edificació, ja que al ben poc de fer la pujada des del camí principal, girarem a la nostra dreta per accedir a la banda superior del bloc rocós.

Nosaltres no vam veure les altres 6, però en Manolo i el nostre fill Arnau sí. No podem explicar com arribar, sabem que són més al nord del castell i força més abaix, però teniu les coordenades al final.

I això és el que va veure l'amic Manolo, però creiem que tot i l'evident treball humà, no tenen profunditat suficient com per a considerar-les tombes (poder vistes in-situ tenen millor pinta), a més hem trobat un blog aquest croquis, i hem vist alguna fotografia amb les 6 tombes, 5 d'adults i 1 d'infantil (i d'aquest blog estan extretes les coordenades).

Extret de Necrópolis medievales excavadas en la roca

Ara, el més curiós d'aquest conjunt és l'acanalat entre les tombes, d'interpretació lliure i variada, des de ritual, a la recollida d'aigua per al bestiar quan aquestes ja eren buides.

També, cal dir que, segons aquest blog, que sincerament està molt bé, hi ha més tombes que no s'han pogut localitzar i que, segons l'autor, les ha trobat documentades. Aquestes tombes antropomorfes van clarament associades al santuari rupestre que hem visitat.

Vist això, dinem i anem direcció L'Albi, a la comarca veïna de Les Garrigues, on havíem quedat amb en Ramon per a que ens guiés pel municipi per a visitar diversos jaciments aprofitant les jornades europees del patrimoni, ja que són jaciments tancats amb clau i val la pena admirar-los des de dins. Per aquest motiu, no indiquem com arribar, ja que el Ramon ens va guiar amb el cotxe del Manolo i la Fina.

Comencem per les pintures de la Vall de la Coma o Font del Comellar. Aquestes pintures van ser descobertes el 1984 per Àlex Mir i Llauradó, arqueòleg de Les Borges Blanques,  i resten incloses a l'inventari de patrimoni arqueològic de Catalunya. Un any més tard, van ser estudiades i documentades per Anna Alonso Tejada, arqueòloga que va estudiar l'art rupestre Llevantí. Dir que aquest jaciment va ser declarat BCIN, i també va ser anomenat com a Patrimoni Mundial de la UNESCO el desembre de 1998.

I aquí el teniu. Dir que hem retocat la fotografia per a augmentar el seu contrast i que es veiesin millor les pintures... que no és una meravella, però bé, com a mínim, es veuen un parell de representacions humanes esquemàtiques, amb més claretat, tot i que, a la part inferior dreta, pot ser ja a l'exterior del cercle, hi ha una pintura més que el sol no deixa veure per molts tractaments que hi facis.

Es localitzen en una petita balma que mesura prop d'1 metre d'alçada i 70 centímetres d'amplada, dins d'un plafó còncau d'uns 3.5 metres. El panell conté 10 figures, entre ramiformes, antropomorfs, quadrúpedes i representacions humanes d'estil esquemàtic, fets amb diverses tonalitats de vermell i castany.

Inserim el calc de les pintures fet per Àlex Mir i Anna Alonso per a facilitar la identificació de les figures. També podeu veure un sketchfab de les pintures, que no és gaire complert, però bé, és el que hi ha.

Calc extret de l'sketchfab de les pintures

Segons el departament de cultura de la Generalítat, aquest fris es podria datar des del Neolític fins a l'Edat del Bronze, ja que l'art esquemàtic és l'estil d'art que s'implanta a Catalunya en acabar el Paleolític.

Ara, anem un punt que no estava previst a la ruta, però el bon home es va motivar veient el nostre interès i ens va fer un tour guiat per moltes més coses de les què ens pensàvem (moltíssimes gràcies, va ser brutal). D'aquí, ens va portar a visitar un preciós gravat, d'aquells que aquí no se'n veuen, una espiral al més pur estil gallec, maquíssima de veritat. És l'anomenada Fondo de l'Aiguamoll.

D'aquesta preciosa representació, en podem dir que ha estat estudiada des de temps ençà per diversos autors, i la documenten tots ells a la prehistòria, tot i que hi ha diverses opinions referents a quina edat és pertanyent, el que sí que se sap és que el bonic gravat és fet a raó de cops amb una eina metàl·lica. També en podem dir que aquesta s'ha salvat de miracle, ja que es troba al mig del que seria una era d'un establiment agrari mig rupestre, així com una creu típica prehistorica, que no vam veure per desconeixement (i mira que vaig buscar), que segons hem sabut es troba a la banda nord-est de l'aflorament.

Extret de la revista d'Arqueologia de Ponent

N'hi ha que diuen que és neolítica, d'altres calcolítica, Edat del Bronze, inclús de l'Edat del Ferro. Jo penso que si està feta a percusió, neolítica no és, a no ser que hagi estat repicada a posteriori, que crec que és el cas. Sobretot veient que a escassos metres hi ha gravada la típica creu neolítica, calcolítica o, com a molt, de l'Edat del Bronze, i es poden observar clares marques a tot l'aflorament en un suposat intent d'aplanar-lo més per a la seva utilització com a era i diversos forats com per encabir-hi vigues de fusta o quelcom així (a saber com era l'aflorament abans de ser l'antiga cabana del Català). Per tant, jo crec, i també ho he trobat documentat, que, com a mínim, es va fer ara farà uns 3000 - 3200 anys.

El gravat en sí és un xic ovalat, fent uns diàmetres de 95 centímetres de nord a sud, i 108 centímetres d'est a oest. Pel que fa al solc, té una amplada que varia des dels 0.4 als 2.2 centímetres, tot i que si pensem en el repicat posterior, aquestes mides no deurien de ser les originals, però s'hi aproparien. Dient això, inserim un calc del magnífic gravat de l'estudi de Marcos García Díez, Josep Martín Uixan i Josep Zaragoza Solé.

Extret de la revista d'Arqueologia de Ponent

Havent vist aquesta preciositat, el bon home ens porta a una nova balma pintada, la Balma dels Punts. Pintures descobertes l'any 1995 per uns caçadors de la contrada. Realment, una altra preciositat. Aquesta espectacular pintura barreja dos estils: el naturalista i l'esquemàtic, dins una balma no gaire profunda, que aporta un fris d'uns 3 metres d'alçada per 10 metres de llargada, que resta declarada patrimoni de la humanitat des del 1998, i també, com no, BCIN.

Es tracta d'un cérvol i es documenta un quadrúpede, que no vam saber veure, com a representants de l'art llevantí. Hem de dir que hem pujat el contrast i jugat un pèl amb les llums de la fotografia per a fer més visible el cérvol a la imatge.

S'ha de dir que també hi ha diverses figures que a simple vista no es veuen, però que a l'estudi es mencionen i s'insereixen al calc de més avall; en total, s'hi compten 11 representacions gràfiques.

A més, els més de 400 punts com a representació esquemàtica, que, també cal dir, és una de les representacions d'aquest estil més importants de Catalunya. També, a la banda superior del fris, es pot veure un conjunt de gravats i una creu que són medievals.

Segons la Generaliat, aquest panell és datat vers el Neolític o el Bronze, a més de l'era medieval... diguéssim que no es mullen gaire amb la datació prehistòrica, però Ramón Viñas Vallverdú al seu estudi ho veu tal i com ho veiem nosaltres, que clarament es tracta d'una barreja d'Art Llevantí, que és pertanyent al Paleolític, i d'Art Esquemàtic del Neolític, però no veiem superposicions dels estils, pel que ens inclinem a pensar que deuria ser fets a inicis del Neolític, evolucionant l'estil postpaleolític. Tot i això, tampoc documenta cap data exacta, nosaltres ens inclinem a pensar, veient la meticulosa elaboració del cérvol principal, que és molt possible que sigui proper a la fi de l'Art Llevantí, vers el V mil·leni a.n.e. (cap el 5500 a.n.e.).

Extret de l'estudi de Ramón Viñas Vallverdú

I ja per acabar la ruta per la muntanya, ens apropa al camp del davant, creuant la pista, on el bon home ens va ensenyar una nova balma, anomenada Balma dels Vaixells, amb gravats ibers i medievals, que es mostren en un panell de 2.70 metres de llargada per 1.50 metres d'amplada. Dels gravats que serien ibers, sembla ser que no hi hauria dubte, ja que, segons ens va dir el guia, són lletres de l'abecedari ibèric, confirmades per un arqueòleg o professor, no ho recordo bé. La veritat és que sí que en tenen pinta. Inserim una fotografia de les lletres iberes.

Dels gravats medievals, tampoc no hi ha cap tipus de dubte, ja que es tracta d'uns velers que fondejaven les costes catalanes vers els segles XIV i XV. Aquests gravats van ser declarats BCIN l'any 1998.

Extret de l'article "Una aproximació als graffitis i gravats de la Balma dels Punts i del seu entorn" d'Alexandre Grimal, Anna Alonso i Rosa Díaz

Tornem al poble de l'Albi, pensant que ja s'havia acabat la ruta turística... i no! Anem al castell del poble i, a banda de visitar la majestuosa edificació, l'home que ens havia portat durant hores a racons increïbles ens duu a una part del castell amb el terra de vidre per a que poguem veure les restes d'uns murs pertanyents a un poblat iber, que s'erigia just on segles més tard es va fer el castell, fet prou típic, ja que els poblats ibers i els castells s'erigiren als cims dels turons per a augmentar la seva capacitat defensiva.

L'any 1936, part del castell medieval, del que ja es tenia constància al segle XII, reconvertit en palau renaixentista es va volar per a evitar que la gent prengués mal amb les seves ruïnes i així va quedar fins que, el 1977, el baró de L'Albi, Carles de Montoliu, va donar el castell a l'ajuntament i aquest, uns quants anys més tard, va netejar parcialment de runa. Va ser lleugerament excavat en diverses ocasions (anys 1980s i 1990s) i el 2008 - 2009 es va dur a terme una excavació profunda amb motiu de la seva restauració, moment en què els orígens del castell i posteriors reformes van sortir a la llum. Fou llavors quan es van trobar restes de la primera Edat del Ferro al sector nord del castell, tal com es mostra a la figura següent extreta de la memòria de l'excavació esmentada.

Extret de l'article "La campanya d'excavacions arqueològiques al castell de L’Albi (Les Garrigues) durant l'any 2008" de José Francisco Casabona Sebastián, María Pilar de la Fuente Oliver i Josep Gallart Fernàndez

Les restes trobades es corresponen a part d'una torre quadrada i murs de muralla d'un gruix de 1.20 metres, fet que evidencia que ens trobem d'un recinte fortificat amb paral·lelismes amb els Vilars d'Arbeca.

També es van trobar fragments ceràmics, alguns molt fragmentats, eines de granit, làmines de sílex i material en bronze que va permetre acabar de datar el poblat, com hem dit, dins de la primera Edat del Ferro. Entre el material de bronze, cal destacar dues fíbules de doble ressort, dues fletxes amb peduncles i aletes, un fragment de fermall de cinturó i un penjoll globular, a més de fragments de braçalets. Aquest material es pot veure amb una de les sales del castell.

Ara sí, donem per acabada la ruta i, tot i que ja n'hi ha prou per a qualsevol esser humà, dir que, des d'El Tossal de la Pleta, tenim molt a prop la fortificació dels Vilars d'Arbeca i els Estinclells, i des de la ruta que hem fet per l'Albi, no és que ens quedi res a prop del que nosaltres hem vist, fins ara, però si hi ha temps, es poden visitar els jaciments de Montblanc o bé les pintures de la Roca dels Moros, a El Cogul.

Coordenades UTM(ETRS89):

Ciutat ibera del Tossal de la Pleta: 31T 331774 4603631

Tomba excavada en roca isolada de Maldanell: 31T 337277 4600654

Conjunt principal de tombes excavades en roca de Maldanell: 31T 337076 4600985

Pintures de la Vall de la Coma o Font del Comellar: 31T 327231 4591052

Inscultures de Fondo de l'Aiguamoll: 31T 324581 4591788

Balma dels Punts: 31T 325114 4590610

Balma dels Vaixells: 31T 325035 4590685

Murs ibers del Castell de L'Albi: 31T 327507 4587897