TRANSLATOR

dissabte, 25 d’octubre del 2014

Poblat a Olèrdola

Excursioneta turística d'un dia, no molt llarga que després es juga el R.Madrid - Barça i això s'ha de veure (total pel que vam fer...).

Anem cap el Penedès, a la seva capital Vilafranca del Penedès, però no hi entrem. Quan sortim de l'AP-7, previ pagament de peatge, a la primera rotonda agafarem la tercera sortida direcció Sant Miquel d'Olèrdola, passant per sobre l'autopista i arribant a una altra rotonda, a la que prendrem la segona sortida.

Seguirem per la carretera fins a la segona entrada a Sant Miquel d'Olèrdola, ens trobarem una altra rotonda, a la qual agafarem la tercera sortida, passant per sobre de la carretera per la que veníem, i una altra rotonda, a aquesta prendrem la primera sortida per la que podem girar. I al cap de poc per si no havíem fet rotondes, una altra, en la que sortirem per la primera i a poca distància girarem cap a la dreta passant de nou per sobre la carretera.

Ara ja som a la BV-2443, aquesta tot recte, sense agafar cap bifurcació fins al final. A mig camí del seu final, deixarem a la nostra esquerra el Mas Segarrulls (Casa de pagès molt gran, avui en dia restaurant).

Entrem al recinte i anem a l'edifici del costat a per informació. Ens donen un fulletó informatiu de tot el que anirem veient... hi ha diversitat de coses. Personalment, em va semblar molt interessant, diverses èpoques, diverses cultures, hàbitats, carrers conservats, etc... que si ho dic tot perd la gràcia!!! Explicaré la volta al recinte tal i com la vam fer, sense ordre cronològic (ja inseriré,un croquis de les èpoques en acabar).

El primer que ens trobem, a part de la muralla romana de 145 metres amb quatre torres, que tanca l'únic accés al poblat, és aquesta gran cisterna romana.

 

Igual que la muralla, data del segle I a.C., amb una capacitat d'uns 350.000 litres. Cal reconèixer la gran inventiva dels Romans; en aquells temps, la cisterna s'omplia amb les pluges, a través de dos canals picats a terra, aquests canals anaven a una petita bassa on quedaven  sedimentades totes les "impureses". Evidentment no és un filtre com els d'ara, però sorra i coses així sí que eren separades del líquid.

Seguim pujant pel caminet marcat fins a arribar a l'església de sant Miquel.

 

Aquesta església  té com a curiositat que ha estat utilitzada en diverses èpoques i ha rebut també diverses "actualitzacions". Primer fou d'estil prerromànic, del que només resta un absis, al lateral de l'església actual. Després, fou refeta en estil romànic, el que va patir diverses destruccions i nous muntatges fins l'any 1885, conserva diverses coses com el campanar i la porta dovellada entre d'altres. Ara mateix l'han més que restaurat, però és curiosa de veure, l'interior és molt auster... (no hi ha res), però em va cridar l'atenció el seu terra.

Just al costat, dins i fora del recinte de l'església, veurem una gran necròpolis datada de l'alta Edat Mitjana.

 

Aquestes tombes són de l'exterior del recinte de l'església, però no gaire, de fet a l'extrem inferior dret, es veu una roca que delimita el recinte més proper a l'església, però el gruix de tombes són situades just al costat d'aquesta, dins del recinte eclesiàstic.

Seguim pujant pel camí, i quan ja s'acaba la muntanya veurem les restes de la talaia romana (s.I a.C.), cosa que van aprofitar 11 - 13 segles més tard, en plena època medieval, per a fer un castell (s.X - s.XII).

 

Ara ja anem de baixada, enganxats a un tros de muralla medieval i a la cinglera darrere seu.  Tot baixant, veiem a l'esquerra un munt de restes del que en el seu dia foren cases medievals. Seguim baixant fins arribar a un pla on ens adonem mirant cap amunt, de que hem baixat paral·lels al que seria un carrer medieval.


Vist això, tornem a pujar, però aquest cop més a la nostra dreta, fins que trobem unes cases amb les seves sitges medievals, amb els forats de subjecció del pals que aguantaven les vivendes.


I una gran pedrera romana i medieval, usada des del segle II-I  a.C. fins el segle X-XII.


Ara sí que baixem fins gairebé tocar la muralla preíbera, construïda el segle VIII-I a.C. Davant d'ella, trobem uns fonaments de cases, que segons els experts era una tintoreria ibèrica d'entre els segles IV i III a.C.

Just al costat tirant cap la sortida del recinte, tenim un edifici medieval del segle XII.


Aquí teniu un croquis amb la urbanització de la muntanya en les diferents èpoques.

La zona blava és la urbanització ibera, la taronja és la romana i la groga és la de l'etapa medieval.

Ara anem a dinar que ens ho hem ben guanyat!!!

Després de dinar tornem al poblat d'Olèrdola, aquest cop no hi entrem. Davant la porta d'accés, virem cap a la nostra dreta. Anant fins la cinglera, veiem una baixada amb un replà a continuació, amb grans vistes i diverses restes de cases d'època medieval, sitges i encaixos.


Un cop admirades aquestes restes, anem cap el costat esquerre de la muralla i agafem un camí que surt de l'aparcament direcció el Pla dels Albats. Tot arribant a les restes de l'església de Santa Maria, començarem a veure diversos sepulcres medievals.


La Necròpolis del Pla dels Albats consta d'un centenar de tombes, les quals es troben arreu del Pla i també a tocar de les ruïnes de l'església de Santa Maria.

Aquests sepulcres medievals són de diverses mides, destacant la gran quantitat de sepultures per a infants, fet que dóna nom al pla, "Pla dels Albats".


Aquestes són les restes de l'església medieval de Santa Maria construïda als inicis del segle X.

Ara sí, tornem al cotxe i anem cap a Vilafranca a veure el partit... que per cert ens el podíem haver estalviat!!! En acabar el partit, emprenyadets, tornem a casa.


Coordenades:

Poblat d'Olerdola: UTM(ETRS89): 31T, 391980, 4573300

dissabte, 18 d’octubre del 2014

Dòlmens a Espolla III

Portem uns dies bastants enfeinats i ja tenim ganes de fer una excursioneta prehistòrica de les nostres, anar a la muntanya per a respirar aire net, escoltar el silenci i sentir la tranquil·litat.

Així doncs, ens llevem d'hora i anem fins a Espolla, que teníem uns megàlits fitxats. És fàcil fitxar-los a Espolla, n'hi ha molts!!

Un cop a Espolla, ens dirigim cap Els Vilars, que és una barriada del poble situada al nord d'aquest. Allà deixem el cotxe al costat de la font que és just al camí, quan aquest fa un gir de 90 graus cap a la dreta endinsant-se al nucli de cases. Ens posem a caminar pel mateix carrer que creua el nucli de cases, tot pujant el coll existent al costat del nucli fins a trobar el rètol indicatiu del dolmen de Morelles. Ens endinsarem pel corriol i en uns deu minuts arribarem al megàlit.

Aquest fou descobert per Andreu Mach, un pastor veí d'Espolla. Però la primera paraula escrita sobre ell, va ser cap l'any 1971, on B. Trèmols el va publicar al diari La Vanguardia.


Les dimensions de la cambra d'aquest sepulcre de corredor són de 2.25 metres de llarg, 1.40 d'amplada i 1.50 metres d'alçada. D'altra banda, el corredor té una llargada de 3.20 metres, una amplada d'1.00 metre i una alçada de 0.60 metres. Per la seva morfologia, Tarrús el data vora el 3500 - 3000 a.C. Es conserva en un gran estat, ja que fou restaurat per GESEART l'any 1997.

El sepulcre ha sofert tres excavacions. La primera l'any 1971, on Joan Ruiz Solanes va trobar 118 fragments ceràmics i un ganivet de sílex dins la cambra, juntament amb un tros d'os de quatre centímetres d'aparença humana. Les restes arqueològiques trobades estan dipositades al Museu de l'Empordà, a Figueres.

La segona produïda l'any 1980 per Josep Castells, Júlia Chinchilla, Josep Tarrús i Roser Vilardell, va aportar uns resultats similars, trobant gran quantitat de fragments ceràmics. En aquesta es van excavar cambra i corredor.  Les troballes obtingudes es dipositaren al Museu Arqueològic de Catalunya.

I la tercera es dugué a terme per Josep Tarrús i Júlia Chinchilla l'any 1988, que van excavar part del túmul, on van aparèixer alguns trossos de ceràmica a mà. La fi de l'excavació no anava per aquest àmbit, més aviat fou per estudiar el túmul i la seva morfologia.

Tornem al camí principal i seguim en la direcció que portàvem. Ara, per arribar al següent megàlit tenim dues opcions de ruta: 

1) (Per mi la millor de les dues) Seguim pel camí fins trobar una cabana al davant ja que el camí fa un gir de 90º a l'esquerra. Just al costat gairebé en el camí, veurem un petit corriol que baixa vers la vall. L'agafarem seguint unes marques grogues, girant a l'esquerra per un altre corriol que encara baixa més, fins a creuar una petita riera, en aquest punt comença l'ascens al puig, no us penseu que és complicat!! En poca estona, arribem a un pla, on trobem el dolmen dels Arreganyats.

2) (Molt més planer) Segueixes pel camí general fins a trobar el rètol indicatiu del dolmen a la dreta d'aquest. Gires seguint la indicació i després d'un parell de cabanes, en 5 - 10 minuts, arribarem al pla on és el dolmen.

El sepulcre és conegut des de l'any 1881, quan Salvador Sanpere i Miquel en parla, encara que mai el va poder visitar.


La cambra del sepulcre de corredor dels Arreganyats té unes dimensions de 2.55 metres de llarg, 1.60 d'amplada i 1.50 metres d'alçada. Pel que fa a la seva entrada, és un corredor fet amb pedra seca amb una llargada de 2.55 metres, una amplada de 80 centímetres i una alçada de 70 centímetres. Per la seva morfologia, seria datable entre el 4000 - 3500 a.n.e., verificant el seu datatge amb una prova de C-14 feta a unes restes carbòniques que s'hi van trobar dins, que va donar una antiguetat de vers el 3450 a.n.e.. El dolmen fou restaurat el setembre del 1986 per GESEART.

Aquest ha rebut quatre intervencions arqueològiques documentades: l'any 1920 Pere Bosch i Gimpera i Lluís Pericot van extraure alguns fragments de ceràmica tosca.

Joan Ruiz Solanes el va excavar el 1970, trobant a l'interior de la cambra una desena de fragments de ceràmica a mà.

El 1979 tornà a ser excavat, aquest cop per Josep Tarrús, Júlia Chinchilla, Josep Castells i Roser Vilardell. Es va excavar l'interior de la cambra, on van localitzar un possible enllosat, i davant d'aquesta, on van documentar un corredor fet amb murs de pedra en sec. En una primera intervenció, a la cambra i el corredor es localitzaren alguns fragments ceràmics. A la segona, on es va aprofundir 15 centímetres més l'excavat, és on es va trobar el gruix de restes arqueològiques; ceràmica a mà, dos trossets de coure i una punta de sílex, aquesta al bell mig d'un fogar, els carbons del qual es van enviar a la Universitat de Granada, on segons C-14, és del 3450 a.C. amb una tolerància de 100 anys.

I el 29 de febrer del 1988, igual que el dolmen de Morelles, el túmul fou excavat per Tarrús i Chinchilla, per estudiar la seva morfologia.

Per tornar al camí general, si has fet la ruta 1, s'ha de creuar el dolmen, tot seguint el corriol que va vorejant el puig, entre alzines, passarem un parell de cabanes. I si has optat per la ruta 2, simplement desfàs el camí.

Seguim pel camí deixant a la dreta el desviament cap a la Font del Roure, i en pocs minuts caminant, tot fent pujada, ens trobem el rètol del tercer dolmen, és a uns deu metres al marge esquerre del camí, just quan hi ha un corriol que es bifurca. Agafant el corriol, accedim al sepulcre de corredor de la Font del Roure.


Publicat el 1881 per Sanpere i Miquel, aquest megàlit és impressionant arqueològicament parlant, ja que és un dels més ben conservats a Catalunya, només es van tornar a posar a lloc les dues cobertes de la cambra i la porta d'accés del corredor a la cambra (GESEART 1995). La cambra consta d'unes dimensions de 2.10 metres de llargada, 2.10 d'amplada i 1.80 metres d'alçada.

El corredor és una barreja entre lloses i murs de pedra seca i té una llargada de 3.40 metres i una amplada que oscil·la entre 80 i 90 centímetres, fent 90 centímetres d'alçada. A la part més propera a la cambra, hi ha erigides, com es veu a la foto, dues grans lloses que conserven originalment la seva part de coberta.

Ha estat excavat tres vegades, el 1920 per Bosch i Gimpera, i Pericot, el 1971 per Lluís Esteva i per Chinchilla i Tarrús l'octubre del 1989. A les tres prospeccions, es van trobar coses, però destaquen els resultats de la de Lluís Esteva, que va trobar 180 fragments ceràmics a mà, una dena de collaret i una punta de sageta amb peduncle i aletes.

Aquest quasi original megàlit és datat del Neolític, entre el 4000 - 3500 a.C.

Tornem enrere pel camí "central" i girarem a la nostra esquerra seguint un camí que porta cap el coll de Llipoters. Al final del camí, surt un corriol cap  a l'esquerra que s'endinsa al bosc, en teoria per aquí hi ha el dolmen de Llipoters o Cantons, però no el vam trobar.

Així doncs resignats i amb gana, perquè havíem deixat els entrepans al cotxe, tornem cap a ell.

Dinem i provem de veure unes inscultures, que, en teoria, hi ha prop del nucli dels Vilars. Però tampoc hi va haver sort!!! Crec que hem de millorar la nostra habilitat amb el gps...


Quan ja portàvem estona buscant, ens vam decidir d'anar a veure el dolmen del Barranc, el qual ja havíem intentat veure a la ruta Dòlmens a Espolla i Sant Climent Sescebes. El camí continuava tallat, però aquest cop l'havíem de veure, que avui ja van dos "xascus"!!!

Tornem a la carretera i tirem com si anéssim a veure els dòlmens de Girarols, tot fent la carretera. Bastant abans d'arribar a la masia de Girarols, veurem un camí a mà dreta amb un fort pendent. Ens hi endinsem amb el cotxe, perquè ja és tard i el sol ja comença a baixar. Deixarem a la dreta l'entrada del camí esfondrat pel riu, i seguint rectes pel camí toparem amb el rètol informatiu del dolmen del Barranc. Conegut des del 1881, quan Salvador Sanpere i Miquel el publicà, dibuixant un croquis.


Aquest sepulcre de corredor del Barranc és flipant!!!! He posat aquesta foto per a que es vegin les dimensions, que són notables, però el millor encara no ha arribat!!  Aquí teniu una foto feta des de la part posterior, on es pot veure la magnitud de la cambra i  restes de l'enllosat de pissarra del seu terra. Possiblement per aquest enllosat, s'hi van trobar dos trossos d'esquelet humà, fet inusual a l'Empordà, ja que per l'acidesa de la seva terra, els ossos tendeixen a desaparèixer.

El 1920 fou excavat per Bosch i Gimpera, i Pericot, on trobaren l'enllosat i moltíssimes restes arqueològiques, i diversos fragments d'ossos allargats i una vèrtebra, presumiblement humana. La llista de troballes és inacabable.

D'altra banda, Júlia Chinchilla, Josep Tarrús i Roser Vilardell l'excavaren el 1981 i 1984, on trobaren gran quantitat de restes i una estella d'os, el seu corredor amb magnífics murs de pedra seca, i molt possiblement també enllosat en el seu dia.  A la cambra, acabaren de localitzar l'impressionant enllosat, del que avui en dia encara són visibles algunes peces in situ.


El 1988, igual que els anteriors dòlmens, es va fer una trinxera al túmul, on Chinchilla i Tarrús varen trobar dos fragments d'os.

Tot el material recuperat entre el 1981 i el 1988 es troba dipositat al Museu Arqueològic de Catalunya.

I ja per a rematar, només cal mirar la llosa de coberta... impressionant, a la que li dediquem dues fotos.


La segona és de més lluny, no es veuen bé els gravats, però fixeu-vos'hi que està completament gravada. I una altra cosa molt curiosa... a la part de roc més propera a mi, vam trobar una inscultura més moderna a la que posava "ROCA 1750", bastant semblant a la que hi ha a la pedra de les Creus a la Roca del Vallès.


Com a apunt final, dir que la cambra d'aquest sepulcre de corredor  amida 4.00 metres de llargada, per 2.40 d'amplada i 1.55 metres d'alçada. Pel que fa al corredor d'accés a la cambra, té una longitud de 3.60 metres, per 90 centímetres d'amplada i té una alçada de 80 centímetres.

El megàlit és datat del 3500 - 3000 a.C. i el seu estat és bo, gràcies a la restauració feta l'any 1985.

Bé, per avui ja n'hi ha prou, agafem al cotxe i cap al bar que juga el Barça!!!!


Coordenades:

Morelles: UTM(ETRS89): 31T, 499826, 4696450
Arreganyats: UTM(ETRS89): 31T, 499179, 4697050
Font del Roure: UTM(ETRS89): 31T, 498102, 4698059
Barranc: UTM(ETRS89): 31T, 501336, 4695167

dissabte, 11 d’octubre del 2014

Menhir a Llívia, i dolmen i menhir a districte de Prades II

Cap de setmana molt maco a una casa rural de Puigcerdà. Com anàvem amb família, tampoc va ser un cap de setmana de grans rutes.

En allotjar-nos a cinc minuts de la ciutat de Puigcerdà, no ens va costar gaire de creuar a França a fer visites, incloent, el poble català de Llívia, en el qual mentre els familias anaven a veure la farmàcia més antiga de Catalunya, la Cris i jo vam anar a veure un menhir que hi ha just a l'entrada del poble (ja hi hem anat a la farmàcia). Així doncs, agafem el carrer principal i fem com si tornéssim a "La nostra Terra", i, a uns 100 - 150 metres, veiem a l'esquerra de la N-154 el menhir de la Pedra Dreta. (Això em fa preguntar-me, per què es diu Pedra Dreta, si està a l'esquerra??)


Sona malament, però, aquest menhir ha estat violat, com molts altres, per la religió cristiana; a la seva part superior, té un forat quadrat on anaven els fonaments d'una creu, avui en dia desapareguda, per sort!! Però, li resten les marques del mal tràngol.


És més un menhir-estela que no pas un menhir, tot i que sembla trencat per la seva part superior. Jo vaig veure unes marques que semblaven inscultures, molt i molt deteriorades, no teníem constància de gravats al menhir, ens va sorprendre bastant i li vam fer una foto. Ara per a fer l'entrada del blog he estat buscant informació i hi ha més gent que també li ha semblat veure-les.


Aquest menhir-estela amida 1.30 metres en el seu punt més allunyat del terra, no cal dir que aquest ha variat molt, ja que la via de transport passa i passava en temps romans i medievals just pel davant. Té una amplada de 0.90, per un gruix d'uns 30 centímetres.

Després d'això, vam anar a visitar certs pobles de per allà, a fer unes compres i cap a l'allotjament a Puigcerdà.

El dia següent anàrem cap a Eyne / Eina. Des de Puigcerdà, agafem la N-152, travessant l'antiga frontera per Bourg-Madame, que també el creuarem agafant la N-116, direcció Saillagouse, la qual passarem de llarg. Seguirem per la carretera fins a trobar a mà dreta la indicació d'Eyne, per la carretera francesa D-29. Seguirem per aquesta carretera fins a arribar al nucli, i travessant la riera d'Eina seguirem rectes fins a trobar a mà esquerra la carretera D-33. Que seguirem sortint del poble, fins a veure un camí de sorra molt ample que s'endinsa vers les valls a la nostra esquerra. Just al davant a la dreta de la carretera hi ha una casa i un dels menhirs que marcaven el camí cap el Coll de la Perxa. Ens endinsem al camí, i aparquem el cotxe just a l'entrar. A la foto podem veure el menhir del Senyal de la Perxa I.


Ens posem a caminar vers la vall, donant l'esquena a l'asfaltat, pel camí i en no més de 10 minuts, a uns 50 metres d' un altre camí que surt a l'esquerra vers Eina, veurem el dolmen de Pasquerets a la dreta del camí al cim d'un petit i suau turó.


La cambra prinenca de Pasquerets consta d'unes dimencions de 1.25 metres de llarg, 1.60 d'ample i 1.40 d'alçada. La llosa de coberta es va posar en la seva reconstrucció i és moderna.

El túmul és molt visible i fa 17 metres de diàmetre i fou erigit al Calcolític, sobre el 2200 - 1700 a.C.

Tornem al cotxe, bé, la Cris i jo no, seguim el camí fins la carretera i girem a la dreta com si volguéssim tornar a Eina, i a uns 150 metres, al voral esquerre de la carretera veiem el menhir del Senyal de la Perxa II.


Les mides d'aquest menhir són de 1.90 metres d'alçada, 0.60 d'ample i 0.40 de gruix. Es calcula que el datatge d'aquest menhir sobre el 4000 - 3000 a.C. en plena era neolítica.

Ara sí, tornem cap el cotxe amb la família, anem a visitar Montluis / Montlluís, interessant poble, sobretot per la seva fortificació. Un cop visitat, tornem a Catalunya.


Coordenades:

Menhir de la Pedra Dreta: UTM(ETRS89): 31T, 415340, 4701242
Menhir del Senyal de la Perxa I: UTM(ETRS89): 31T, 425052, 4704065
Pasquerets: UTM(ETRS89): 31T, 423910, 4704085
Menhir del Senyal de la Perxa II: UTM(ETRS89): 31T, 425055, 4703888

dissabte, 4 d’octubre del 2014

Dòlmens a Navès

Avui, ens dirigim cap al Solsonès a fer una ruta completa per la serra de Busa. Un cop a Solsona, agafem la carretera de Solsona a Berga (C-26) i prenem la desviació a l'esquerra cap a Busa i Besora en forma de pista asfaltada. Seguim aquesta pista, que sembla les Rambles entre la gent caminant i els cotxes, fins ben amunt, deixant el castell de Besora a l'esquerra. Passarem un petit tros sense asfaltar i després arribarem a una corba pronunciada a la dreta i un aparcament de sorra (Coll d'Arques) a l'esquerra, on deixarem el cotxe.

Ens posem a caminar pel camí que surt de l'aparcament vers la vall, i en pocs metres agafarem un corriol a l'esquerra, endinsant-nos al bell mig del bosc fins que sortim a un altre camí ample. Anirem rectes una miqueta més pel bosquet que hi ha a continuació del camí fins a trobar el dolmen de Can Misèries enmig del bosc entre dos grans roures.

Segons vam trobar al seu dia, aquesta cista megalítica té unes dimensions de 3.20 metres de longitud, per 1.40 metres d'amplada per 1 metre d'alt. A l'excavació realitzada, no se'n va extreure res, però, per la seva morfologia, es pot datar dins de l'inici del Calcolític, vers 2700-2200 a.n.e. Tot i això, en Carreras i en Tarrús, al seu últim llibre, creuen que realment és una cabana de pastor. La veritat que ara que hi penso sí que recordo quelcom que no ens quadrava gaire; ara, potser era només per les dimensions de les lloses per un sepulcre d'estil cista... El vam visitar fa quasi 10 anys, érem novells en el tema, s'ha de tornar.

Tornem cap el cotxe amb la intenció de continuar veient dòlmens de la zona, però la quantitat de boletaires, caminants i cotxes ens fa desistir. Ens mengem l'entrepà a un raconet tranquil i decidim anar cap a Montmajor, aviam si la cosa està més tranquil·la. Tornem cap a la C-26 baixant la muntanya i anem una miqueta més en direcció cap a Berga fins que veiem un desviament a mà dreta cap a Linya i Cardona. Poc abans dels dos quilòmetres, girarem a mà esquerra i seguirem la nova carretera durant 3,4 quilòmetres més. En aquest punt, la carretera empalma amb una altra i nosaltres tirarem cap a dreta, seguint durant 700 metres més. Després d'una corba tancada a l'esquerra, trobarem una pista de sorra a la dreta que seguirem uns 130 metres, quan apareixen les terres conreades. Segurament no veurem el dolmen, però és allà, a la nostra esquerra, just sobre el monticle de sorra.

El sepulcre de Sant Grau, també conegut com la Fossa del Gegant, és, segons Carreras i Tarrús, un dolmen simple. Donat a conèixer per Serra i Vilaró entre el 1915 i el 1920, amida 1.80 metres de llarg, per 1.15 metres d'amplada i 1.20 metres d'alçada i consta d'una obra tumular de 9/10 metres de diàmetre sense restes d'anell de contenció.

Fou excavat pel mossèn, que documenta 2 fragments de ceràmica a mà, possiblement campaniformes d'estil pirinenc, 1 fragment amb unglades, 1 nansa d'apèndix de botó, 1 vas troncocònic, 1 làmina de sílex i 1 dena rectangular d'ambre. Aquestes restes foren dipositades al Museu Diocesà i comarcal de Solsona.

Segons els esmentats membres del GESEART, la construcció del sepulcre seria datable entre el Calcolític i l'Edat del Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

Un cop visitat el sepulcre, se'ns comença a fer tard, així que la jornada ha estat poc lluïda pel que fa a dòlmens, però tornem amb uns rovellons pel sopar.

Però, com sempre, si vosaltres voleu ampliar la ruta, el més proper que hi ha al dolmen de Sant Grau és el poblat de Sant Miquel de Sorba i els atrotinats dòlmens del Pla de la Pinassa de Vinya Cabana.


Coordenades UTM(ETRS89):

Can Misèries: 31T 385111 4661635
Sant Grau o Fossa del Gegant: 31t 387887 4645766