TRANSLATOR

dilluns, 30 de desembre de 2019

Dolmen a Rabós III

De tornada d'una merescuda escapada nadalenca a França, anem al terme municipal de Rabós, tot tornant de la Catalunya Nord, per la carretera del Col de Banyuls, a la que seguim 1.8 quilòmetres des del punt on entres a "la Terra". En aquest lloc, enmig de les muntanyes, trobem una masia mig enrunada a mà dreta, el Mas Pils, i una pista forestal per la que hem de seguir a l'esquerra. Aquesta, que ja es veu atrotinada a primera vista... després empitjora i a més creua dos recs amb prou aigua, almenys quan hi vam anar. No és apta per cotxes 4x2, però sí que ho és per a 4x4.

Nosaltres, que malgrat la muntanya que arribem a fer encara no tenim 4x4, aturem el cotxe davant del mas a l'entrada de la pista i, a peu, enfilem pel camí amb els dos "trastos" de la casa, que van gaudir d'allò més creuant els recs i llançant pedres a l'aigua, per molt que jo els digués que no la molestessin.

A uns 800 metres d'emprendre el camí, just abans de creuar el segon rec, aquest amb menys intensitat de volum d'aigua, veurem un corriol molt desdibuixat, tot i que senyalitzat, que s'enfila per la muntanya de la nostra esquerra amb el sentit de la marxa que portem. Segons el rètol, la tomba és a 400 metres, tot i que ho he mesurat utilitzant el Google Maps i es troba a 190 metres en línia recta... evidentment, el corriol no va en línia recta, però tampoc no ens van semblar 400 metres...

Aquí tenim el sepulcre de corredor de Comes Llobes de Pils, prou monumental, la veritat. Es pot entreveure tot anant pel mateix camí pel que hem anat continuant un xic més i mirant cap a la muntanya.

Aquest sepulcre és conegut des de finals del segle XIX, com a mínim. En aquesta era, el menciona Josep Antoni de Nouvilas. Però aquest no és l'únic que el documenta, de fet hi ha molts autors que ho fan... Joaquim Botet i Sisó el 1911, Manuel Cazurro el 1912, Pere Bosch i Gimpera el 1919, Lluís Pericot el 1925 i Isidre Macau el 1934.

Tot i les moltes mencions, només va rebre dues excavacions documentades, una de Pericot i una altra de Macau, les quals no van donar a llum cap resta arqueològica, però Josep Castells, Josep Tarrús, Júlia Chinchilla i Roser Vilardell el van estudiar i excavar de l'11 al 18 d'agost de 1979, on sí que aparegueren restes arqueològiques al corredor de la tomba. Aquestes troballes resten dipositades al Museu d'Arqueològic de Catalunya a la seva seu de Girona. Aquest estudi, publicat com a memòria d'excavació arqueològica de "Els dòlmens de Comes Llobes de Pils i de Solar d'en Gibert", ha servit com a base d'aquesta entrada. 

A banda, es documenten, a la tesi d'en Tarrús, 28 fragments de ceràmica a mà, 1 punta de sageta triangular amb peduncle, 5 peces de collaret d'esteatita, 1 peça de collaret de calaïta, 4 peces de collaret d'os, 2 tubulars de calaïta, 2 fragments de vas campaniforme pirinenc, 2 vores de bol i 1 de gobelet de ceràmica a mà, i 3 fragments a mà decorats amb cordons.

Extret de "Els dòlmens de Comes Llobes de Pils i de Solar d'en Gibert"
Com es veu a la següent imatge que inserim (de la mateixa memòria que l'enterior), gairebé tots ells es van trobar al corredor.

Extret de "Els dòlmens de Comes Llobes de Pils i de Solar d'en Gibert"
Comparant el primer dibuix i el que inserim tot seguit, veurem que les restes d'època inicial del sepulcre, el Neolític, van quedar amagades per l'ensorrament o abatiment intencionat de la llosa d'accés a la cambra sepulcral, i els d'era posterior a la seva creació, es van trobar, també al passadís d'accés, a no gaire profunditat. Té pinta d'excavació furtiva.

Extret de "Els dòlmens de Comes Llobes de Pils i de Solar d'en Gibert"
Però segons Macau, la cambra ja havia estat excavada per un pastor de mas Pils, fins a uns 50 centímetres de profunditat, trobant-hi un "ansat trencat" i un ganivet de sílex de "pam i mig" de llarg. Aquestes troballes resten desaparegudes avui en dia. Tot i això, Macau va garbellar les terres extretes pel pastor trobant petits fragments de ceràmica a mà.

Entrem en l'arquitectura del sepulcre i dins de la gran quantitat de dibuixos en planta que hi ha de la tomba, nosaltres ens quedem amb el de Tarrús, que a la seva tesi dibuixa aquesta planta del que seria la cambra sepulcral.

Extret del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs"
Segons el mateix llibre, fa 1.65 metres de longitud, 1.15 d'amplada i 1.70 metres d'alçada. El seu corredor seria bastit amb dos murs de pedra en sec creant un passadís de 2.20 metres de longitud i una amplada de 85/90 centímetres. L'alçada màxima conservada a dia d'excavació era de 55 centímetres, tot i que devia ser, com a mínim, de 1.2 metres, que és la longitud de la pedra que dona accés al sepulcre.

Esmentem a banda la coberta, en la que trobem 38 cassoletes a la seva cara superior, mentre que la cara inferior és desbastada amb les cantoneres repicades.

Tarrús no troba restes d'enllosat, però documenta un mur d'uns 50 centímetres de pedra en sec que impedia l'accés. Ell mateix diu que "serviria com a estructura de condemnació", pel que estaríem parlant d'un sepulcre d'un sol ús. Tot i això, les restes arqueològiques documentades atorguen reutilitzacions al Calcolític i l'Edat del Bronze.

Del túmul, en podem dir que devia de tenir uns 7-8 metres de diàmetre creat a partir de pedres i terra (a dia d'avui conserva una alçada màxima de 75 centímetres). Tot ell era envoltat per un cromlech peristàlit de pedra en sec amb una base de grans rocs ajaguts.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs
La dimensió total del sepulcre, longitudinalment parlant, és de 3.85 metres, i cal destacar, parlant de mides, la llosa de coberta, que fa 2.18 per 1.75 per 0.30 metres de gruix, i un pes aproximat de 2.8 tones.

Aquest imponent sepulcre fou reconstruït per diversos membres del GESEART l'octubre de 1997, tasca complicada tenint present la seva ubicació.

Com a última dada, direm que podem col·locar el megàlit, pel seu estil arquitectònic, a la segona fase dels sepulcres de corredor de l'Alt Empordà-Rosselló, vers el 3500 al 3000 a.n.e.

Cal dir que aquest sepulcre no es troba aïllat tot i que nosaltres només vam visitar aquest... Molt proper, però en terres franceses, es troba el dolmen del Coll de Brau, i seguint la mateix pista, però muntanya amunt, hi ha el dolmen del Solar d'en Gibert. No són dòlmens del tot complicats per a arribar, però amb el nostre cotxe i els petitons amb gana, se'ns hauria complicat molt el tema... així que seguim el camí cap a casa i els deixem pendents per a una altra ocasió.


Cordenades

Comes Llobes de Pils: UTM (ETRS89): 31T, 504179, 4698059

diumenge, 29 de desembre de 2019

Megàlits a Pyrénées Orientales X

Aprofitant una escapada per les terres del sud de França, ens acostem a fer part dels megàlits que hi ha a la zona de muntanya entre Banyuls i Cerbère. Sortim de l'allotjament que teníem a Portvendres i ens dirigim cap a Banyuls per la carretera de la costa (D-914). Un cop passat aquest nucli, agafem la pista asfaltada que va per les muntanyes amb vistes a tot el litoral Mediterrani i que surt a mà dreta just després de la zona urbanitzada de Castel Béar. Després de 3.4 quilòmetres per aquesta pista agafem una pista sense asfaltar que surt a mà dreta i que s'enfila per la muntanya. En 950 metres, a un revolt tancat, deixem el cotxe i avancem 120 metres més, d'on surt el corriol que ens duu al Dolmen de la Coma Estapera en pocs metres (menys de 150).


Esmentat per primera vegada per Ludovic Martinet cap el 1883 com a dolmen del Coll de Cerverol, fou declarat monument històric francès el 1889. Gairebé 100 anys més tard,  apareix a la bibliografia un altre megàlit amb el nom de Coll del Pinyer. Després de diversos estudis per part de Geseart, aquest grup arriba a la conclusió que el dolmen del Coll del Pinyer i Coma Estapera són el mateix... només havien existit dos temporalment per un canvi de nom fet per Jean Abélanet.

Història a banda, ens trobem davant d'un sepulcre de corredor amb cambra trapezoïdal curta, formada per cinc lloses i una coberta força imponent, i passadís estret fet de pedra seca o pedres, però que no és visible actualment. Aquests rocs donen lloc a una cambra de 1.80 metres de llarg per 1.40 d'amplada i 0.90 metres d'alçada interior. Pel que fa al túmul, deuria fer unes 8 - 9 metres de diàmetre.

A la imatge inferior, podem veure la planta i alçat publicats pel Josep Tarrús a la seva tesi.

Croquis extret de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

El context espacial i la seva tipologia donen lloc a una datació relativa a la segona part del IV mil·lenni a.n.e., dins la segona fase dels sepulcres de corredor de la zona.

Un cop visitat el dolmen, seguim per la mateixa pista a peu, ja que no està practicable pel nostre cotxe, fins que trobem un fort revolt amb una torre d'alta tensió a sobre. Sense arribar a la torre, a aquest punt, prenem un corriol força costerut que surt a la dreta i ens enfilem muntanya amunt per agafar la cresta de la muntanya. Davallant aquesta cresta i en uns 220 metres, trobem a mà dreta el dolmen del Col de la Creu, també anomenat dolmen de Gratallops o de Puig Joan.


Esmentat per primer cop per Jean Abélanet el 1970, que ja l'havia visitat el 1963 després que li fos comunicada la seva existència per part d'un capellà de Banyuls cap l'any 1950, es tracta d'un sepulcre de corredor amb cambra trapezoïdal curta i passadís estret no gaire ben conservat i, actualment, mig tapat per la vegetació. El 1970, va ser excavat per Jean Abélanet i, el 1998, va ser estudiat i netejat per diversos membres del GESEART. L'esquema inferior mostra la disposició de les lloses, no visibles totes elles a dia d'avui.

Croquis extret de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús
La cambra mesura internament 2.10 metres de longitud, per 1.15 d'amplada i 1.30 d'alçada. El corredor és de pedra seca i fa uns 3.10 metres de longitud per 0.70 d'amplada. Segons Josep Tarrús a la seva tesi, és dels més ben conservats d'aquest estil... està clar que ara no es veu el mateix que si el tornéssim a netejar... Tampoc no es veu la seva coberta des del camí, però es pot veure parcialment des de la part posterior, sota els matolls que queden a mà dreta (a l'esquerra si mirem la foto). Pel que fa al túmul, devia de ser circular, d'uns 8 - 9 metres de diàmetre.

A la següent imatge, podem veure la reconstrucció teòrica del sepulcre amb totes les lloses trobades.

Croquis extret de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

Les úniques troballes documentades són fragments de vasos campaniformes i d'altres del Bronze mitjà.

Per la seva tipologia, es pot datar dins la segona meitat del IV mil·lenni a.n.e., a la segona fase dels sepulcres de corredor de la zona.

A continuació, desfem el camí fins la pista asfaltada i seguim endavant en direcció a Cerbère, on volem visitar un menhir. La pista asfaltada mor a la D-914 abans de Cerbère, però la pedra dreta es troba al nucli de Perafita, així que girem a l'esquerra i avancem 1.5 quilòmetres. A la rotonda que trobem, prenem la primera sortida cap al camí de ronda i Perafita. Uns 230 metres més endavant passant per sobre de la via del tren i girem a la dreta cap un descampat des del qual ja es veu el menhir. Es pot deixar aquí el cotxe i anar a peu.


Tot i la seva situació sobre un tros de terra ridícul entre la via del tren i la carretera, sembla que aquesta és la seva ubicació original.

El menhir de Pedrafita o Pedra Dreta de Cervera és citat ja el 981, però la primera informació arqueològica va ser donada per Jean Bernard Alart el 1868. El 1901, va ser excavat per Henri Sabarthez, qui documenta terres negres al forat d'implantació del menhir, però no va trobar cap material arqueològic.

Com es pot veure a l'esquema següent, actualment, es veure 2.10 metres de menhir fal·liforme de secció rectangular, tot i que el 1922 se'n veien 2.80 metres dels 3.90 metres que mesura realment. Aquesta diferència es deu a que, abans del 1981, va ser reomplert amb una capa de pedres de 0.70, possiblement per enfortir l'estructura.

Croquis extret de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

En no haver trobat materials associats al menhir, no es pot datar amb gaire detall, però sí emmarcar-lo entre el IV i III mil·lenni a.n.e.

La idea era visitar tots els dòlmens de la zona, però els dies són curts i el nostre cotxe no és una gran meravella per agafar depèn de quina pista, així que retornem cap a la zona on tenim l'allotjament, i ens anem a fer una visita i sopar a Cotlliure.


Coordenades:

Coma Estapera: UTM(ETRS89): 31T, 511793, 4699950
Col de la Creu o Gratallops: UTM(ETRS89): 31T, 511214, 4700680
Menhir de Peyrefite: UTM(ETRS89): 31T, 513094, 4700422

dissabte, 28 de desembre de 2019

Dolmen a Maureillas las Illas/Morellàs i les Illes

Avui visitem el bonic dolmen de La Siureda, La Sureda en català. No és difícil comprendre el perquè d'aquest nom: quan veus on es troba, queda claríssim. El posem a banda d'altres sepulcres de la zona perquè, curiosament en aquestes muntanyes, que disposen de gran quantitat d'afloraments rocosos i són prou riques en consumibles humans, només s'hi ha trobat aquest, just al costat del camí... la resta són boscos completament verges.

També curiosament, tant a la costa, com un xic més a l'interior i entrant a Catalunya, hi ha gran quantitat de tombes, però en aquestes muntanyes només es documenta aquesta.

Aquest sepulcre és situat al terme municipal de Maureillas las Illas, tot i que de fet, està més a prop d'una urbanització que es diu Les Hauts de Céret... per arribar al dolmen, hi has de passar. Aquesta urbanització es troba entre Céret / Ceret (català) i Maureillas las Illas / Morellàs i les Illes (català), tot anant cap al sud.

Des de Les Hauts de Céret, hem d'emprendre una pista asfaltada en direcció l'hotel Mas Pauline, desviant-nos a la dreta des del carrer d'Allée de Pallagourdi. 1.5 quilòmetres més tard, tot seguint les indicacions cap a l'hotel i després d'un revolt a la dreta, veurem des del mateix camí el dolmen de la Siureda, en una elevació natural a la nostra esquerra.


Aquesta cambra pirinenca, fou descoberta pel ceretà Gilles Borat, que el va ensenyar a l'arqueòlega Françoise Claustre el setembre de 1985.

Aquesta última l'excavà entre l'any següent i el 1988, documentant-lo en un llibret monogràfic. Geseart també el documenta l'any 1988, i Josep Tarrús i Júlia Chinchilla, l'any 1992. Jean Abélanet també ho fa en el seu llibre Itinéraries mégalithiques.

Però, tot i això, nosaltres ens basarem principalment en el què descriu Tarrús en la seva tesi doctoral.

Començarem per la seva descripció fisico-arquitectònica: Consta d'una cambra rectangular amb porta-finestra d'accés a l'espai sepulcral, que segons Tarrús, fa 2 metres de longitud per 1.7 metres d'amplada i d'una alçada d'1.5 metres...

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

... situat com hem dit abans en una elevació natural, tot i que amb clares restes de túmul, al que se li atorga un diàmetre d'uns 9-10 metres, envoltat tot ell per restes d'un anell peristàlit, que, segons Tarrús, podria ser la base d'un mur de pedra en sec.

Extret del llibre poblats, dolmens i menhirs

A l'excavació efectuada per Claustre i Patrícia Pons, es va localitzar, en els nivells superiors, gran quantitat de restes ceràmiques de vasos, una d'elles a torn, una fusaiola circular de terracota, una anella de bronze i un fragment de pedra de molí. Aquest nivell d'excavació va ser datat al Bronze final, vers el 1100-700 a.n.e.

Als nivells inferiors, més propis de l'era de construcció i primer ús del dolmen, es van localitzar una dena de variscita circular i alguns fragments de ceràmica a mà llisa. Aquestes restes, trobades al nivell inicial del sepulcre, el col·loquen temporalment vers el Calcolític o principis de l'edat del Bronze, cap el 2500-2000 a.n.e.

També en aquest primer nivell de terres del dolmen, Claustre i Pons hi van trobar petits trossos de restes òssies humanes.

Les restes recuperades resten dipositades al Museu Arqueològic de Céret.

Amb aquesta visita ens dirigim a l'apartament que havíem agafat per a descansar un xic després de tants quilòmetres de cotxe, que demà més dòlmens!!


Coordenades:

La Siureda: UTM(ETRS89): 31T, 482856, 4701226