TRANSLATOR

diumenge, 31 de desembre del 2017

Menhir a Hérault VIII

Aquí va la ruta més ràpida de fer del blog o potser no, però "vaja" rapideta, rapideta. Només ens hem de dirigir a l'ajuntament d'Adissan, i veurem en el petit jardinet que hi ha a la cantonada el menhir de la Peyre Plantade o de la Roque.


S'ha de dir que la seva existència a dia d'avui és gràcies al consell municipal del poble, ja que el megàlit estava considerat com un vulgar roc i a sobre fou trencat per la meitat per un tractor a l'encreuament de camins on es trobava originalment. El consell municipal, amb l'ajut i assessorament d'experts en la matèria, el va reconstruir i feren una còpia que és la que es pot veure davant l'ajuntament des del 2012.

Els estudis fets al megàlit determinen que és datat de fa uns 5000 anys, o sigui vers el Neolític. És construït en basalt, un tipus de roca que no es troba a les rodalies... el jaciment d'aquest material més pròxim es troba a 2.5 quilòmetres del lloc plantat originalment, pel que el menhir va ser prehistòricament transportat.

El monòlit te unes dimensions d'1.60 metres d'alçada i consta d'un gruix de 0.55 a la part superior i de 0.45 metres a la base.

 
Coordenades:

Menhir de La Peyre Plantade: UTM(ETRS89): 31T, 534583, 4820329

dissabte, 30 de desembre del 2017

Megàlits a Hérault VII

Avui, últim dia complet per l'Hérault, fem una ruta circular al voltant de Notre Dame de Londres i Ferrières les Verreries per acabar de completar la zona. Tot i ser un dia molt productiu, amb 11 dòlmens, 2 cistes i 2 menhirs, encara ens vam deixar un munt de coses, entre elles, el dolmen més espectacular de la zona... així tenim excusa per tornar!

Des de l'allotjament, fem el mateix recorregut que la resta de dies, és a dir, anem cap a Montarnaud per la D111E 1 i després cap a Valhauqués, on seguim cap a Viols le Fort seguint la D127. Un cop a aquesta població, prenem la D32 en direcció Ganges i Saint Martin de Londres. 900 metres més endavant, girem a la dreta per agafar la D113 cap a Viols en Laval. Quan arribem a una rotonda es creua aquesta carretera amb la D981, prenem la tercera sortida, tot anant cap a Ganges per la D981. Un cop passat Saint Martin de Londres, agafem el desviament cap a Saint Mathieu i, just quan ens desviem, girem a l'esquerra cap a la D1E6A seguint les indicacions de Ferrières les Verreries. Sense deixar aquesta carretera, que més endavant és la D1E6, arribem a l'esmentat poble (buit per no dir mort...), i a una bifurcació, on prenem la branca dreta cap a Claret (D107E4). Després de recórrer 1 quilòmetre, veiem a la dreta un camí ample tancat per una tanca metàl·lica verda. Aquíodeixem el cotxe i seguim a peu pel camí uns 140 - 150 metres, moment en què veurem un corriol que puja a l'esquerra cap el dolmen de Ferrières.



Aquest impressionant dolmen, contingut dins d'un túmul d'uns 20 metres de diàmetre, consta de cambra sepulcral de 3.50 per 2.60 metres, i un passadís de pedra seca que mesura uns 9 metres, però no conserva cap llosa de coberta. Prop de la cambra, el passadís té un apèndix lateral que sembla que dona lloc a una petita cambra.

Va ser estudiat per Jean Arnal els anys 1950, qui va utilitzar el nom d'aquesta tomba per a crear una nova cultura arqueològica, la de Ferrières (3200 - 2600 a.C.), amb una ceràmica molt característica amb incisions geomètriques principalment.

Analitzant bé el sepulcre, Arnal el descriu com a un dolmen amb cambra trapezoïdal i corredor inacabat, quedant-li només una llosa, i que s'obriria cap a la dreta del túmul (si ens el mirem des del fons del corredor de pedra seca). I què seria la resta que veiem? Doncs serien dues cistes posteriors construïdes a l'Edat del Bronze (2200 - 800 a.C.). El corredor visible de pedra seca conté una primera cista. Més o menys quan el ja portem 2.50 metres de corredor, aquest té una elevació del terreny d'uns 40 centímetres; a aquest punt, hi surt un corredor lateral estret (d'uns 50 centímetres d'amplada) de pedra seca que desemboca a una de les cistes (la longitud total d'aquest corredor és d'uns 3 metres).

Pel que fa a les troballes, al dolmen van ser nombroses: diversos ganivets i puntes de fletxa de sílex, penjolls d'os, jadeïta i variscita, denes de collaret de diversos materials, dents d'animals i pecten utilitzats com a material ornamental, diversos elements metàl·lics (com agulles de coure i denes de bronze, fet que indica la reutilització del sepulcre després de la seva construcció) i ceràmica, com hem dit, que dona nom a una etapa de cultura neolítica. També s'hi van trobar 3096 dents i ossos diversos. No tenim la quantitat d'individus inhumats, però amb la quantitat de dents trobades podem extrapolar que era un nombre alt.

A les cistes, s'hi van trobar dos braçalets de bronze, un punxó d'os, una dena de coure, dos ullals de senglar perforats, una punta de fletxa de sílex, un penjoll d'os i quatre denes d'esteatita, uns 30 kilos de ceràmica de diferents tipus i restes òssies de, com a mínim, quatre individus. 

Ens acostem a continuació al dolmen de Ferrières III, amagat dins el bosc que queda darrere nostre si mirem l'I des del final del corredor. Per arribar-hi, seguim una mica més (uns 100 metres) pel camí ample pel que hem arribat aquí i, quan arribem a una bifurcació, prenem la branca de la dreta per a seguir pel mateix camí. Una vegada arribem al bosc, que ens queda a mà dreta, el millor és seguir les coordenades que duem. El megàlit es troba a la part més oriental del bosc i força al límit, però, com dic, millor cercar-lo amb les coordenades.



Ferrières III té aparença d'un sepulcre de corredor amb aquest malmès degut a la seva reutilització posterior, segurament com a cabana.

A diferència de Ferrières I i II (aquest segon actualment desaparegut), Ferrières III no va ser estudiat per Jean Arnal, així que és de suposar que va ser descobert després dels anys 1950. Lamentablement, no hem trobat informació sobre aquest sepulcre. Com sempre, si en trobem, ja modificaríem l'entrada.

Tornem al cotxe i avancem una mica per la mateixa carretera D107E4 per a visitar la tomba següent. Després de 2.2 quilòmetres, prenem un desviament a mà dreta cap a Mas de Baumes, on arribarem en menys de 400 metres. Nosaltres vam deixar el cotxe a l'aparcament que es troba a mà dreta una mica abans del mas. Ja a peu, anem en línia recta fins el bosc que queda a l'altra banda del camí. Un cop dins del bosc, trobarem un corriol i anirem un pèl cap a l'esquerra, aproximadament uns 50 metres. El dolmen de Baume I és fàcil de trobar, ja que es troba al mateix corriol.


Aquest sepulcre, tot i que es troba força arruïnat, sembla que tenia corredor de pedra seca, com la majoria dels de la zona.

Va ser excavat pels Scouts del Clan de Chênes Vertes i van trobar força material, però no es disposa de cap inventari. 

Seguim la ruta desfent el camí fins la carretera i avancem una mica més, uns 750 metres, punt on trobem un pal elèctric a la nostra dreta. Podem aparcar aquí o prendre la pista que surt darrere el pal i continuar uns 120 metres més amb el cotxe. A aquest punt, trobem un corriol a l'esquerra que hem de seguir uns 400 metres i que abandonarem per a endinsar-nos uns 60 metres a la dreta per a trobar el dolmen de Bouïsset.


Estudiat per Jean Arnal els anys 1950, aquest arqueòleg va determinar que la seva entrada estava formada per dos pilars que havien estat arrodonits per tal de fer un accés a la cambra. Avui en dia, aquest punt no es pot comprovar donat l'estat del sepulcre. Sí podem observar clarament que es tracta d'un dolmen típic de la zona, amb corredor de paret seca.

A l'excavació d'Arnal, s'hi van trobar restes òssies en molt mal estat, 432 peces dentàries, un ganivet de sílex, dues sagetes, tres ganivets, cent denes d'esteatita, una de jadeïta, una de coure i dues de plom, així com setanta-sis denes diverses i tres més de pedra calcària. A més, van aparèixer dos botons perforats en "V", dos penjolls, un càrdium decorat i un punxó d'os. 

Desfem el camí a peu i el tros de pista que hem fet en cotxe i tornem a la carretera, on aparquem el cotxe al costat del pal elèctric que hem comentat abans. Una mica més endavant, surt un corriol a la dreta (no seguir el camí principal!) que ens durà, ens uns 160 metres, al dolmen de Bouisset IA o Plaine de Bouisset IA, desviant-nos un pèl a la dreta. Sincerament, la nomenclatura de la zona porta a errors, però no ens hem de deixar confondre per a admirar més megàlits (que també estan els de la Serre de Bouisset amb estela inclosa!).


El què dèiem, som al dolmen de la Plaine de Bouisset IA, del que només resta una llosa més o menys a lloc i molt pedruscall. Entre tota aquesta pedra, ens crida l'atenció un forat a la seva esquerra a pocs metres. Si ens hi acostem, no tindrem cap dubte de què es tracta d'un altre sepulcre, que nosaltres hem anomenat Bouisset IB o Plaine de Bouisset IB.


Segons la poca informació que hem trobat, aquesta segona tomba, més petita, seria posterior i s'hauria construït aprofitant el túmul ja existent. 

Per a arribar a Bouisset II o Plaine de Bouisset II, hem de tornar al corriol i seguir 160 metres més i, de nou, desviar-nos un pèl a la dreta. Si abans hem trobat dos sepulcres enlloc d'un, ara encara ens serà més difícil saber quants n'hi ha... Anem a explicar-nos...


Teòricament, segons la informació que hem trobat, som davant d'un sepulcre de corredor un pèl arruïnat acompanyat per sis cistes posteriors.



Arribats a aquest punt, nosaltres vam anar a dinar i vam remprendre la ruta per baix, però l'explicarem com si ho haguéssim fet tot seguit. Així doncs, tornem a la carretera D107E i avancem fins que arribem amb una cruïlla amb la D17E6. Girem a la dreta cap a a Valflaunès i Saint Mathieu de Treviers i seguim 1.5 quilòmetres, punt en què, a la nostra dreta veiem un espai sense arbres des d'on parteix un corriol molt desdibuixat. Aquí parem el cotxe i, sense problemes, veiem el menhir tombat de Puech Auroux.


Actualment, conserva uns 2 metres de longitud, però se sap que fa un temps feia 2.20... evidentment, ha estat malmès amb el pas del temps.

De nou al cotxe, avancem 4.9 quilòmetres més i aparquem a l'esquerra de la carretera just on surt un corriol que porta al menhir de Juoilles o Feuilles en uns 25 metres.


L'impressionant menhir de 5.30 metres i només 0.20 - 0.30 de gruix, es troba trencat en dos i ha estat reaixecat fora de la seva ubicació original. Per aquest motiu, és difícil de datar perquè no existeixen elements associats, però podria ser del Neolític mitjà - final, ver el 3500 - 2800 a.C.).

Seguim la ruta per la mateixa carretera i, en 190 metres, agafem un desviament a la dreta cap a la D122 direcció Rouet. 2.2 quilòmetres més endavant, trobem a la dreta una pista desdibuixada on podem aparcar el cotxe, ja que sembla empitjorar uns metres més enllà i no val la pena ficar-hi el cotxe, ja que els megàlits que volem veure es troben molt a prop. Comencem pel de Feuilles I, al que arribem seguint aquesta pista uns 90 metres i endinsant-nos al bosquet de la nostra esquerra. És relativament fàcil de trobar perquè té una torreta de pastor sobre seu.


Llarg dolmen de corredor d'uns 11 metres, sense llosa de coberta i contingut a un túmul d'uns 20 metres de diàmetre, que es troba en bones condicions. Es considera el sepulcre més important d'aquest tipus de la zona.

Fou estudiat per Jean Arnal als anys 1950, però anteriorment havia estat excavat per Louis i Peyrolle. A aquesta excavació, va aparèixer força material molt interessant, com eines de tall, elements ornamentals, fragments de ceràmica i molts fragments d'os trencats, destacant la troballa d'unes 1400 peces dentàries. Entre les eines, cal destacar un punyal de sílex, un fragment d'un altre punyal, un fragment de punta de fletxa, dos ganivets de sílex, nombroses ascles d'aquest material i dos punxons d'os. Pel que fa als ornaments, es van extreure setanta-cinc denes d'esteatita, una de ceràmica vermella, tres d'os, una de coure i dos de plom, així com tres penjolls cilíndrics.   

Per anar a Feuilles II, tornem a la pista i avancem uns 300 metres més, punt al qual hem de tornar a endinsar-nos a la nostra esquerra uns 90 metres per a trobar-lo.


Com es pot apreciar a la foto, no té res a veure amb el seu germà gran i es troba força malmès, tot i que conserva la cambra derruïda i se'n pot intuir el passadís.

També fou estudiat per Arnal als anys 1950, qui documenta les troballes de vuit sagetes de sílex de diferents estils i colors, entre les que hi destaca una de color blanc i en forma de fulla de llorer. També s'hi van extreure elements ornamentals com dos penjolls de càrdium, un altre de calcita transparent i un de dental, dues denes de calcita groga i un punxó d'os. Finalment, unes 80 peces dentàries fan pensar en la presència, com a mínim de 4 individus enterrats.

Tornem fins al cotxe i, a peu, travessem la carretera i seguim endavant uns 80 metres més. Aquí, hem de mirar a la nostra esquerra per a trobar les restes del malmès tercer dolmen des Feuilles.


L'única llosa que resta en peu no permet identificar de quin tipus de sepulcre es tracta, tot i que sembla que les parets del corredor podrien haver estat de pedra seca, fet típic a la zona. El que sí s'observa és un túmul d'uns 5 metres de diàmetre.

Ara sí, reprenem la ruta en cotxe i avancem 1.3 quilòmetres per la D122, punt on trobem una cruïlla a la qual sens desviem a la dreta cap a Notre Dame de Londres per la D122E6. Seguim 120 metres i prenem la pista que surt a la dreta cap als masos du Viale i de Murles. Aparquem 500 metres més enllà i, a peu, ens endinsem pel terreny que queda a la dreta. Amb l'ajuda recomanable d'un GPS, trobarem el dolmen de la Liquière a uns 200 metres a l'est.


La longitud total d'aquest sepulcre de corredor és de 5.4 metres. El fet més curiós d'aquest megàlit és que el túmul, de 8 metres de diàmetre, està construït per dues anelles concèntriques de pedruscall.

També fou estudiat i excavat per Jean Arnal a la mateixa època que els anteriors, però sense troballes tan interessants. Només es documenten una fulla arquejada de sílex, una punta de fletxa i un penjoll de càrdium.

Des d'aquí, seguim explorant el pedruscall de la zona uns 125 metres en direcció sud per a trobar el següent dolmen, el de Marviel.



Una vegada més, ens trobem davant d'un sepulcre de corredor, tot i que aquest està pitjor conservat que l'anterior. Té una longitud total de 4.60 metres i està contingut a un túmul de 7 metres de diàmetre, on també hi trobem una petita toma secundària.

Per no variar, Arnal també el va excavar i explica haver trobat un punyal i una dena de jade, així com trossos d'ossos i fins a 200 peces dentàries. Indica la possibilitat de que possiblement fou reaprofitat en època bàrbara, ja que hi va trobar un anell, un fragment de cinturó i un botó de coure.

Per acabar la jornada, ens volem acostar al dolmen més conegut de la zona, el de Lamalou, i al que ja vam haver d'avortar la visita ahir per culpa de l'aiguaneu, així que tornem al cotxe i a la D122E6, i avancem 700 metres. Girem a la dreta cap a Le Cres i deixem el cotxe prop de les cases. M'acosto a peu a la que es troba més a l'esquerra per a preguntar, ja que, segons la informació que portem, s'hi ha d'accedir a través s'aquesta finca. Després d'una bona estona esperant a que el propietari em fes cas (estava parlant per telèfon), em fa passar a la finca i va buscar al seu pare, qui m'explica amb un castellà prou correcte que ara existeix un camí exterior per anar al sepulcre, però que a una mica de volta i és gairebé mig quilòmetre. Veient l'hora que és, torno al cotxe i decidim amb el Marc que ja hi tornarem en una altra ocasió, ja que comença a fer-se fosc i fer fred, i els nens tenen dret a jugar una estona. Clarament, aquest megàlit se'ns ha resistit i haurem de tornar a la zona!

Coordenades:

Ferrières I (conté cistes Ferrières I i II): UTM(ETRS89): 31T, 564771, 4858084
Ferrières III: UTM(ETRS89): 31T, 564426, 4858122
Baume I: UTM(ETRS89): 31T, 566259, 4857113
Bouïsset: UTM(ETRS89): 31T, 566586, 4856875
Bouisset IA i IB o Plaine de Bouisset IA i IB: UTM(ETRS89): 31T, 567027, 4857055
Bouisset II (conté sis cistes): UTM(ETRS89): 31T, 567147, 4856881
Menhir de Puech Auroux: UTM(ETRS89): 31T, 568565, 4851976
Menhir de Juoilles o Feuilles: UTM(ETRS89): 31T, 568539, 4856707
Feuilles I: UTM(ETRS89): 31T, 566565, 4852079
Feuilles II: UTM(ETRS89): 31T, 566704, 4852259
Feuilles III: UTM(ETRS89): 31T, 566646, 4851871
La Liquière: UTM(ETRS89): 31T, 565559, 4852836
Marviel (conté una tomba secundària): UTM(ETRS89): 31T, 565577, 4852716

divendres, 29 de desembre del 2017

Megàlits a Hérault VI

Després de visitar quatre megàlits al matí (Megàlits a Hérault V) i avortar la ruta per la neu, a la tarda, amb millor temps, vam decidir anar una mica al nord a visitar dòlmens i menhirs molt fàcils d'arribar. Sortim de Saint Paul et Valmalle, on érem allotjats, cap el nord per l'A750 i l'abandonem per la sortida 58 cap a Saint André de Sangonis i Montpeyroux. Tot seguit, arribem a una rotonda i sortim pel segon destí, cap a Lagamas, Saint Jean de Fos i Montpeyroux per la D4. Després de fer 2.8 quilòmetres, seguim per l'esquerra a la bifurcació cap a Montpeyroux, Saint Jean de Fos i Saint Guilhem le Désert per la D9. Seguim poc més de 17 quilòmetres per aquesta carretera, punt on girem a la dreta per la D130 prenent les indicacions, entre altres, cap al dolmen de Ferrussac, al que arribarem en un 2200 metres. Uns 300 metres abans, però, ens aturem a visitar el Petit Dolmen de Ferrussac, a escassos 20 metres a l'esquerra de la carretera.



És un modest dolmen simple de 1.70 metres de longitud per 0.90 d'amplada i 1 metre d'alçada interiorment. Es troba dins una obra tumular de 12 metres de diàmetre per 2  d'alçada.

No ens consta cap excavació, tot i que creiem que n'ha rebut.

Com ja hem dit abans, 300 metres després per la mateixa carretera, que temps ençà fou calçada romana, trobem fàcilment el dolmen més gran de Ferrussac a l'esquerra de la senzilla carretera


El Grand Dolmen de Ferrussac té una coberta que fa més de 4.60 metres de longitud i pesa més de 13 tones, tapant una cambra de 2.90 metres de longitud, per 1.30 d'amplada i 2.50 d'alçada. Com es pot veure a la imatge, conserva un corredor més baix fet de pedra seca, d'uns 5.25 metres de longitud i 0.80 d'alçada. Es troba contingut en un túmul d'uns 23 metres de diàmetre i 2 d'alçada. Es tracta del dolmen més gran del Larzac Meridional. 

La primera menció del megàlit és d'un tal L. Vinas el 1866, tot i que no fou excavat fins el 1957 per Gaston Combarnous. Aquesta va donar lloc a troballes de 60 quilos de restes òssies i 1700 peces dentàries, que corresponen, com a mínim a 50 adults i 10 nens, 3 quilos de ceràmica de diferents estils, 27 peces de sílex de formes diverses, 13 fragments de peces ornamentals de bronze, 7 pedra local, 11 de calcària i 1500 perles d'esteatita. A més, van aparèixer diversos estris de pedra i os, penjolls de pecten, minerals variats i botons.  

Posteriorment, va ser restaurat, ja que en aquesta època es conservava només el corredor i la llosa dreta de la cambra, amb altres lloses escampades per sobre del túmul. Fou llavors quan el desaparegut pilar esquerre va passar a ser un bloc de formigó.

Té una datació vers el 3500 - 2500 a.C., dins del Neolític.

Per arribar a les restes del següent dolmen, el de Ferrussac III, anem uns 56 metres en direcció Nord-Oest.


S'observen tres petites lloses trencades sobre un túmul, que engloben una superfície de 1.40 per 0.80 metres.

No ens consta cap prospecció ni excavació.

Si avancem uns 100 metres més en direcció Nord-Est pel bosc, trobarem el menhir de Ferrussac B, de 3.30 metres de longitud.



Tornant al cotxe i seguint carretera endavant, ens dirigim a uns quants menhirs. Trobem el primer a la nostra esquerra després de recórrer 3 quilòmetres i endinsant-nos 50 metres al prat (perfectament visible des de la carretera).



Conegut com a menhir de la Levade o Coulet D, mesura 3.28 metres d'alçada. una amplada màxima de 0.75 i un  gruix de 0.40 metres. De caràcter fàl·lic, ha estat reaixecat entre el 1971 i el 2017.

650 metres més endavant, arribem a un punt en el què trobem un menhir a cada banda de la carretera. Nosaltres vam visitar primer el de la dreta, anomenat de la Cisternette, com el mas més proper, o Coulet C.

Mesura, amb la part soterrada, 2.70 metres d'alçada, va ser redreçat uns anys enrere. És el més petit del conjunt. 

A l'altra banda de la carretera, veiem el menhir de Coulet B.


De 3.25 metres d'alçada i 1.35 d'amplada, també fou redreçat temps ençà.

Per anar a l'últim menhir, podem avançar 250 metres i saltar la porta metàl·lica verda de la nostra esquerra o bé seguir 150 metres després de veure aquesta porta fins a arribar al camí de la Cisternette i obrir la porta de la tanca. D'una manera o d'una altra, hem de fer uns 100 metres per a arribar al malmès menhir de Coulet.



Com es pot veure a la imatge, es troba trencat a la part inferior i ha estat reaixecat, com els altres tres companys. Té una alçada aproximada de 3 metres i una amplada de 1.50 metres.

Dels menhirs no hem pogut trobar més informació.

Seguint a peu el camí de la Cisternette, trobem uns dòlmens a una distància aproximada d'un quilòmetre, però es comença a fer fosc i ens agradaria berenar al maco poble medieval de Saint Guilhem le Desert, així que ho deixem per avui.



Coordenades:

Petit dolmen de Ferrussac: UTM(ETRS89): 31T, 538704, 4848495
Grand dolmen de Ferrussac: UTM(ETRS89): 31T, 538938, 4848683
Ferrussac III: UTM(ETRS89): 31T, 538891, 4848714
Menhir de Ferrussac B: UTM(ETRS89): 31T, 538974, 4848760
Menhir de Levade o Coulet D: UTM(ETRS89): 31T, 541149, 4850596
Menhir de Cisternette o Coulet C: UTM(ETRS89): 31T, 541761, 4850754
Menhir de Coulet B: UTM(ETRS89): 31T, 541729, 4850881
Menhir de Coulet: UTM(ETRS89): 31T, 542026, 4850932

Megàlits a Hérault V

Tot i que hi ha amenaça de pluja (o neu), som de vacances i seguim la nostra ruta. Avui, seguim visitant l'Hérault francès, i, en concret, la zona de Viols Le Fort. Des de l'allotjament a Saint Paul et Valmalle, agafem la carretera D111E1 cap a Montarnaud. Un cop a aquesta població, prenem la D27E1 cap a Argelièrs, on canviem a la D27E3 cap a Viols Le Fort i Saint Martin de Londres. Continuem 4.3 quilòmetres i aturem el cotxe al voral. A la nostra dreta, en només uns 15 metres, trobarem el dolmen de Matelettes.



Es tracta d'un sepulcre del neolític tardà de la zona (3200 - 2800 a.C.), amb la disposició típica d'aquesta àrea, túmul de pedra seca, cambra sepulcral senzilla i corredor rectilini.


Visitada ràpidament aquesta tomba (perquè no dona per més...), seguim carretera amunt fins que aquesta mor a la D32, que agafem a l'esquerra cap a Puéchabon i Aniane. Després d'1.7 quilòmetres, girem a la dreta per la pista que porta al Mas du Cournon i tirem endavant 1 quilòmetre, punt on girem a la dreta. Uns 180 metres després, prenem la branca de la dreta i avancem 460 metres més, on deixem el cotxe a una clariana, també a la nostra dreta. Des d'aquí, anem uns 50 metres a la dreta fins a trobar el dolmen de Mas du Cournon II.



Del túmul, només sobresurten dues lloses de mides mitjanes. Per la tipologia de la zona, podria ser que hagués tingut un corredor, desaparegut avui en dia.

Aquest megàlit semi-destruït té un germà proper, a l'altra banda del mas del mateix nom, al que no vam poder arribar per culpa de l'estat de la pista i el risc de pluja. A prop, trobem altres megàlits encara més complicats d'arribar amb les nostres circumstàncies. Una altra vegada serà.

Tornem a la carretera D32 a l'esquerra, cap a Viols le Fort. Un cop passada aquesta població sense deixar la D32, girem a la dreta per la D113 cap a Viols en Laval. Després de 3.1 quilòmetres, trobem una rotonda i prenem la tercera sortida en direcció a Ganges i Saint Martin de Londres per la D986. 6.7 quilòmetres més endavant, havent passat aquesta segona població, agafem a la dreta la D1E5 en direcció Notre Dame de Londres. Quan aquesta carretera mor a la D1, girem a la dreta i avancem 2.7 quilòmetres per aquesta via, punt on girem a l'esquerra per la D122E6 i seguim 1.1 quilòmetres més, prenent, de nou a l'esquerra, una pista que duu a la casa rural de Le Lamalou gîte du Pic Saint Loup. Aparquem prop de la casa, però tirem pel camí de l'esquerra turó amunt. En uns 100 metres, a la dreta, trobem el túmul i les lloses que sobreviuen del sepulcre de la Bergerie de Lamalou I.


Actualment, resten dues lloses dins d'un visible túmul de 8 metres, que defineixen una cambra d'1.90 per 1.46 metres. Quan el va estudiar Jean Arnal als anys 50 del segle XX, encara quedaven tres, tot i que una d'elles es trobava força arruïnada.

A l'excavació efectuada pel mateix Arnal, es van trobar 230 peces, entre elles: perles d'os i esteatita, elements de sílex (com puntes de fletxa), diversos fòssils, ossos i dents d'animals utilitzats com a elements ornamentals, diversos hams i cinc collarets. A més, s'hi van trobar restes que podrien correspondre a uns 20 individus acompanyats de ceràmica no ornamentada.

Travessem el túmul i ens dirigim cap a la casa entre la vegetació per a trobar el dolmen de la Bergerie de Lamalou 2 a una clariana en poc més de 80 metres.


També estudiat per Arnal, sembla que s'hagi recol·locat la llosa de coberta sobre uns rocs que no són els originals, ja que la descripció d'aquest arqueòleg no coincideix amb la realitat actual. Segons ell, la coberta mesura 2.15 metres de longitud per 1.70 d'amplada.

Pel que fa a les troballes, són molt més escasses: 2 perles de calcita, 1 perla d'àmbar vermell, 1 punxó d'os, així com restes òssies i de ceràmica.

Amb una mica d'aiguaneu, tornem cap al cotxe i, oh! sorpresa, el cotxe es queda encallat per una pedra a una de les rodes posteriors. Amb un fred de nassos, ens veiem obligats a treure el gat del maleter i aixecar el cotxe... per sort, vam poder treure la pedra i seguir el dia, però amb el temps en contra, vam decidir avortar ruta i tornar a l'allotjament.

A la tarda, el temps va millorar i vam fer una altra ruta, però l'endemà, amb un temps fred sense neu, vam decidir acabar la ruta que havíem deixat penjada. Tot això ho expliquem a noves entrades per tal de fer les rutes no gaire enrevessades.


Coordenades:

Matelettes: UTM(ETRS89): 31T, 554436, 4841549
Mas du Cournon II: UTM(ETRS89): 31T, 552628, 4843073
Bergerie de Lamalou I: UTM(ETRS89): 31T, 563753, 4852771
Bergerie de Lamalou II: UTM(ETRS89): 31T, 563781, 4852665

dijous, 28 de desembre del 2017

Megàlits a Hérault IV

De nou a França, a les terres de l'Hérault, on visitarem 12 sepulcres i una estel·la... Més ben dit la seva reproducció.

Comencem per la petita necròpoli de Mas Reynard. Per arribar-hi, emprenem la N-109, que passa pel costat de Juvignac. Tot anant per aquesta carretera, prenem la sortida 62 i, a la rotonda, sortim per la segona prenent ara la D-619, que a poca estona gira vers la nostra esquerra; nosaltres la deixem i seguim tot rectes, ara per la D-111 fins a entrar a Vailhauquès, Valhauqués en Occità. A aquest nucli, deixem la D-111, prenent la D-127E6 a la nostra dreta, que porta a Viols le Fort. "A uns 780 metres, surt una pista sorrenca a la nostra esquerra que es troba en bon estat, per la que seguirem 1.1 quilòmetres, on veiem a la dreta un caminoi que ens portarà als megàlits."

El que em posat entre comes no ho podem assegurar al 100%, ja que quan hi vam anar, la carretera era tallada, pel que vam fer la volta i vam pujar pel mig del costerut bosc, que un xic més a la dreta és penya-segat.

Seguint les indicacions anteriors, el primer dolmen que trobem és el de Mas Reynard I. 


El que ens ha passat amb el megàlit és certament sorprenent, no hi ha res d'ell, només que és en forma de "Q" (no veiem aquesta forma). I això que jo diria que deu haver estat restaurat i excavat, i la situació d'ell és de fàcil accés. Si trobem quelcom, actualitzarem.

Tornem pel camí fent uns 180 metres, on veiem un caminoi vers la nostra esquerra; el seguirem i a 30 metres veurem, de nou a l'esquerra, un corriol que en 30 metres més ens durà al dolmen de Mas Reynard II. Aquest, a diferència del següent, es troba a terreny planer.


La cambra funerària encara es conserva en prou bon estat, resten d’ella tres lloses de calcària local. La posició de les lloses delimiten una cambra trapezoïdal d'uns 2 metres de llarg per 1 metre d’amplada a la capçalera, i 1.50 metres a l’entrada de la cambra.

D’altra banda, les restes del passadís són d’uns 3 metres de llargada, arrenglerat amb el lateral oest del sepulcre, donant-li una certa forma en “P”. Aquesta paret del corredor d’accés és feta de pedra seca, no sent així la veïna del davant, que és megalítica.

Del túmul podem dir que és de 8 a 9 metres de diàmetre, limitat per un cròmlec peristàltic que a la seva banda nord-oest es recolza a un aflorament rocós natural. L'excavació a la que hem pogut accedir documenta, al túmul, una plaqueta polida que atorga una datació constructiva del sepulcre del Neolític final.

Segons l’estudi d’uns carbons vegetals localitzats al corredor, es documenten de la tomba, un mínim de tres usos. A l’excavació efectuada, s'hi va trobar un gerro decorat que dataria l'ús sepulcral dins el Neolític final, el segon seria un nou ús a finals del Neolític, com atorga un fragment ceràmic de cultura posterior, i l’últim seria datat a finals de l’edat del Bronze, segons fragments d’un vas ceràmic i una datació per C-14 d’un carbó.

També és documenten alguns trets de la cultura "Fontbouisse" datada entre el 2800 i el 2200 a.C. fet que ja concordaria amb el seu ús al Neolític final.

D'altra banda, i segons J. Audibert, va exhumar unes restes que estarien datades per C-14 vers el 1220 – 1047 a.C. Aquesta informació seria inèdita, ja que cap dels seus excavadors (Arnal el 1963 i Audibert el 1956) documenten cap resta humana.

Ara visitarem el III de Reynard refent els 30 metres fins al caminoi, i el seguim com abans vers la nostra esquerra, començant la baixada. A la poca estona, el camí es desdibuixa molt, pel que no hi ha forma de descriure l'itinerari... L'únic que podem dir és que es troba a uns 295 metres de la intersecció del caminoi amb el corriol. El millor és anar per coordenades.


La foto amb el corredor no va quedar gens bé.... amb el joc de llums, entre els arbres i el dur sol que feia, fou impossible. Però bé, amb aquesta es pot veure la llosa de capçalera de la cambra sepulcral i el corredor que va de costat.

D'aquest tampoc hem trobat res més que mesura 9 metres de longitud i que és un sepulcre de corredor (aquest si que te forma de "Q"). Clarament, no ha estat restaurat, pel que podria ser que no hi hagués cap tipus d'informació. Si trobéssim quelcom, ja ho posaríem al blog.

Personalment, em sembla un dolmen de corredor llarg, d'aquests estil galeria catalana.

Tornem a la carretera D-127E6 i la seguim en la mateixa direcció que abans 4.4 quilòmetres. Allà emprenem camí per la D-127 direcció Viols le Fort en francès o Viòus lo Fòrt en Occità durant 2.9 quilòmetres, on trobem un desviament molt ampli a la dreta i tallat per al trànsit rodat. Allà deixem el cotxe, i a peu ens endinsem per un camí que queda a l'altra banda de la carretera. Tirem per ell fent una corba a l'esquerra prou pronunciada, on podem veure unes piscines per al recolliment d'aigua, a la dreta. Seguim tot rectes pel camí, on ara ens trobem uns camps tancats per un contundent filat. Després del tercer i últim camp, girem a la dreta per un camí que hi just a la seva fi. En acabar el camp tancat, ens endinsem al rocós bosc de darrere seu i anem fàcilment per ell en direcció les piscines que hem vist abans, tot passant els altres camps. Realment, és fàcil de trobar, es troba a uns 35 metres dels camps, a pocs passos de deixar-los a l'esquena, però millor anar amb un GPS, per a trobar encara més fàcilment el dolmen de Devois de Rambion.


Consta d’un gran túmul de pedra i una sola cambra sepulcral amb corredor llarg. De nou, em recorda molt a les galeries catalanes, sent la cambra funerària prou més alta que el corredor d’accés.

A dia d’avui, no hem trobat els resultats de cap excavació, si és que n’ha rebut alguna.

La construcció del megàlit es remunta al Neolític final de la zona, vers el 3200 a.C. i el 2800 a.C.

Tornem al cotxe i seguim per la carretera fins a Viols le Fort - Viòus lo Fòrt. Just entrar, girem a la dreta per la D-32, i en 900 metres girem de nou a la dreta per la D-113, la que seguirem 1 quilòmetre fins veure el Château de Cambous a la nostra esquerra. Cal vorejar el castell pel carrer Le Parc i girar a la dreta quan s'acaba. Per aquesta carretera, seguirem uns 150 metres fins a la fi del camp de la dreta. En aquest punt, aturem el cotxe, i a peu fem camí per un corriol que surt pel camp i ens portarà en 180 metres al sepulcre de Cambous.


Sepulcre que consta d’un túmul de 10 metres de diàmetre, amb dos cercles concèntrics de pedra al voltant. La cambra del mig està formada de parets de pedra seca i tres lloses, una la de capçalera, i les altres creant el porticó d’accés a la cambra.

Això encara dona més suport a les restes evidents d'un passadís d'entrada al sepulcre, sent aquestes també de pedra en sec. Per la morfologia i les dimensions relatives entre la cambra i el corredor, a mi em recorda molt a una galeria coberta.

No ens consta cap tipus d’excavació.

Ara ens dirigim a visitar el destrossat sepulcre de Col de Maupas. Tot tornant amb el cotxe pel camí que hem fet, però poc abans d'arribar a Viols le Fort girem a la dreta per la D-127 direcció Cazarils. En 1.5 quilòmetres, aturem el cotxe al voral dret de la carretera i a peu enfilem un caminoi a l'esquerra de la D-127, camí que, per cert, és bastant rocós. A uns 245 metres de fer camí, veurem una minsa clariana a la part dreta d'aquest, per ella entrem, trobant les restes del sepulcre a uns 20 metres de l'empedrat camí.


Dolmen totalment destruït, del que només en queden restes d'un gran túmul de també uns deu metres de diàmetre i algunes lloses estintolades sobre ell. Aquest tarter està reconegut com a estructura d'un antiga tomba megalítica, de la qual no hem pogut trobar gens d'informació.

El següent, el proper dolmen de Maupas, es troba a 100 metres de l'anterior, tot caminant pel planer bosc. No es pot explicar del tot com arribar-hi, és com seguint tot rectes tal i com hem vingut des del pedregós camí, girant a l'esquerra. El millor, anar amb GPS.


Aquesta primera fotgrafia és del que nosaltres creiem que deuria ser el corredor d'accés a la cambra funerària.


I aquesta és la cambra sepulcral.

Es troba en un estat bastant precari, tot i que com heu vist, la cambra encara és reconeixible i al seu costat hi ha una gran llosa que possiblement era la de coberta.

D'altra banda, el túmul es conserva prou bé, amb unes dimensions de 10 metres de diàmetre i 1 d’alçada.

No hem trobat cap referència a cap excavació; si en trobéssim, ja actualitzaríem.

Ara veurem una cosa nova per a nosaltres, una tomba oval. De fet, en veurem tres, que formen una petita necròpoli. Una d'elles amb una estel·la, que òbviament no és l'original, aquesta resta conservada en un Museu. Pero, bé comencem cercant i trobant la tomba oval de Cazarils II.

Tornem al camí i continuem per ell, fins a trobar un camí de l'estil al pel que anem a mà esquerra i per ell ens endinsem fent uns 90 metres en línia recta, punt on el camí gira novament a l'esquerra. Seguint-lo una cinquantena de metres més, ens porta a l'antiga tomba oval, que ens queda a la dreta del caminoi.


La "Tombe ovale de Cazarils II" és un sepulcre funerari construït al Calcolític local, segons la tipologia estructural del sepulcre, que segons els experts és de cultura "Fontbouisse", datada vers el 2800-2200 a.C. Es caracteritza per la seva mida reduïda i la clara estructura en forma d'"U". Tot i això, les excavacions sofertes per l’antiga tomba han donat a llum materials de l'Edat del Bronze (no tenim informació de l'excavació). Fet clar de reutilització en el temps prehistòric.

L’única dada dimensional que hem pogut trobar fins ara és que les lloses de l'arrodonida cambra conserven, a dia d’avui, un metre d’alçada.

Tornem al camí i ens dirigim a la tomba oval I de la necròpoli, tornant enrere per on hem vingut fins a arribar a la corba, que ara ens quedarà a la dreta. Deixem la corba a l'esquena seguint tot rectes uns 15 metres, i a l'esquerra veurem fàcilment el sepulcre.

Ràpidament veiem que una de les seves lloses és una estel·la que per l'estat de conservació és una réplica, fet prou habitual a França.


Aquesta fou descoberta l'any 1952 per integrants del "Centre de Recherches Archéologiques des Chênes Verts". Era col·locada on és ara, just davant de l'entrada. Resta gravada una de les cares, on s'hi veuen dues ratlles horitzontals a forma de celles, al bell mig d'aquestes dues noves ratlles gravades en vertical que formen el que seria el nas, i partint d'aquestes últimes, unes línies corbes a mode de contorn facial. A mitja estel·la es veuen, segons diuen alguns, els dos braços amb les mans juntes... M'inclino a pensar que és la típica tira que tenen altres estel·les, per a subjectar l'enigmàtic objecte.

Aquest monument prehistòric consta d'una alçada de 72 centímetres, una amplada de 35, i un gruix de 17 centímetres, sent de roca calcària. El roc original es troba resguardat al Museu de la Societat Arqueològica de Montpeller.

Ara, ja assimilada l'estel·la, ens dediquem a admirar la seva estructura.


Del sepulcre sabem que segons les troballes arqueològiques de l'excavació (1 navalla de bronze amb mànec lateral), daten la utilització de la tomba a l'edat del Bronze i la primera edat del Ferro. Tot i que per la seva tipologia, la mateixa que el seu company ja visitat, fou erigit dins el Calcolític de la zona, cap al 2800-2200 a.C.

Pel que fa a les seves dimensions, hem trobat documentat, una obra tumular que amida 8 metres de diàmetre a l'eix nord - sud i 6 a l'altre, sent aquesta el·líptica. Pel que fa a la cambra sepulcral, li atorguen unes dimensions de 4 metres a l'eix nord - sud i 2.5 metres a l'est - oest, l'alçada conservada no arriba al metre, sent més baixa que el seu proper veí "Tombe ovale de Cazarils I".

Sembla ser que aquesta fou la primera tomba oval que van trobar de les tres de la petita necropòli.

Un cop visitat el segon sepulcre oval del dia, tornem al camínoi més principal i el seguim en la mateixa direcció uns 80 metres més, allà veurem fàcilment el dolmen de La Draille a l'esquerra del camí i a tocar d'aquest.


La construcció del dolmen de la Draille es col·loca dins la línia temporal al Neolític final local, vers el 3000 a.C., tot i que com els seus companys també es va reutilitzar a l’era calcolítica, afirmació contundent quan a l'excavació va sorgir un gerro pertanyent a la cultura “Fontbouisse” al corredor d'accés.

És construït dins un gran túmul de pedra, del que no hem trobat dimensions, però creiem que ronda els 14 metres de diàmetre, i segons hem trobat amb una cambra sepulcral de 5 metres de llargada per 2 metres d’amplada (no recordem que la cambra fos tant gran). Aquesta, coberta per una llosa que ronda les 6 tones de pes. El corredor que duu a la cambra sepulcral és llarg, d’uns 7 metres de longitud.

No tenim constància de cap excavació.

Tornem al cotxe, tot seguint l'empedrat camí de tornada. Un cop al cotxe, emprenem direcció Viols le Fort per D-127, uns 550 metres, allà trobem una pista que surt a l'esquerra desdibuixada fent un gir molt pronunciat, el següent sepulcre es troba entre aquesta pista i la D-127. A peu, emprenem per l'antiga pista que a uns 90 metres d'on hem deixat el cotxe ens porta a la "Tombe ovale de Cazarils III", la que veurem fàcilment a l'esquerra del camí. 


La “tombeau ovale de Cazarils III” és idèntica a les seves germanes pel que fa a datació temporal, ja que és, segons els experts de la mateixa cultura. Com a mínim, l’estil arquitectònic és idèntic, potser un xic més petita i una morfologia en “U” un pèl més tancada, però vaja que és com els companys de necròpoli, de “culture de Fontbouisse” datada entre el 2800-2200 a.C. 

No tenim constància de cap excavació.

Com a curiositat, cal dir que Bruno Marc té inventariats una vintena de sepulcres ovals a l’Hérault, dels quals nosaltres només n’hem vist tres avui.

Tornem a la D-127, i l'emprenem tal i com anàvem, direcció Viols le Fort, carretera que a 1 quilòmetre desemboca a la D-32, que girant a la nostra dreta ens portarà al nucli esmentat. Creuarem el poble sense deixar aquesta via, i quan veiem que a la nostra esquerra ja és camp llaurat, o per llaurar, i a la dreta encara hi ha cases d'aquestes tipus xalet, amb piscina i tot, girarem a l'esquerra per l'ample carrer de "Carrière du Pic st. Loup". A uns 25 metres i poc abans d'un carrer que surt a l'esquerra aturem el cotxe. A peu, ens dirigim per un corriol clar i definit, que ens portarà al dolmen de Des Carrières o Soulas en uns 45 metres.


Cal fer menció del següent sepulcre, la seva perfecció tumular en pedra en sec, no fent falta les lloses laterals de la cambra... D’aquests ja n’hem vist uns quants a terres franceses, encara no sé si és obra d'una suposada restauració, o que realment eren així. Datat al Neolític final de la contrada, vers el 3200 - 2800 a.C.

A destacar les restes del terra enllosat de la cambra, d'aproximadament 4 metres². La llosa que fa un cert tancament de la cambra funerària vers una avantcambra és prou clara. L'avantcambra s'estima, segons documentació, d’uns 2 metres².

La llosa de capçalera, que mesura 4.50 metres de longitud per més de 2 metres d’amplada, té un pes aproximat de vora les 7.5 tones.

També segons documentació, hi ha restes evidents de cròmlec de contenció.

Bé, per avui ja n'hi ha prou, no?? Anem a descansar, demà més.


Coordenades:

Mas Reynard o Reinhardt I: UTM(ETRS89): 31T, 557920, 4837001
Mas Reynard o Reinhardt II: UTM(ETRS89): 31T, 557792, 4836952
Mas Reynard o Reinhardt III: UTM(ETRS89): 31T, 557875, 4836674
Devois de Rambion: UTM(ETRS89): 31T, 557471, 4843154
Cambous: UTM(ETRS89): 31T, 558681, 4844855
Col de Maupas: UTM(ETRS89): 31T, 556885, 4845132
Maupas: UTM(ETRS89): 31T, 556809, 4845067
Tombe ovale de Cazarils II: UTM(ETRS89): 31T, 557005, 4845009
Estel·la de Cazarils: UTM(ETRS89): 31T, 557007, 4845008
Tombe ovale de Cazarils I: UTM(ETRS89): 31T, 556980, 4844946
La Draille: UTM(ETRS89): 31T, 556887, 4844925
Tombe ovale de Cazarils III o Trumauquiès: UTM(ETRS89): 31T, 557136, 4845025
Des Carrières o Soulas: UTM(ETRS89): 31T, 556272, 4843175