TRANSLATOR

dimarts, 28 d’agost de 2012

Poblat a Palafrugell / Llafranc

De vacances a l'Estartit, on el meu tiet ens va deixar el seu apartament, així teníem molt més a prop diferents zones amb gran quantitat de megàlits. Però no tot són els megàlits, com afeccionats a la prehistòria, també ens criden l'atenció els poblats, que és el que veurem avui.

Prenem el cotxe i ens dirigim a Palafrugell, on agafem l'autovia que va a Llafranc; un cop aquí, anem vers el far de Sant Sebastià, que val la pena admirar-lo una bona estona. Va ser construït el 1851, pel Ministeri de Foment, amb el nom de "Plan general de alumbrado de España e islas adyacentes".



Hem de tenir en compte que aquest far es veu des de 32 milles nàutiques (59 quilòmetres), fet que el fa el far més potent de tota la costa catalana. Avui en dia completament automatitzat, perdent així els tres llocs de treball que incloia en el passat. Però, bé s'hi ha fet un hotel - restaurant, aprofitant l'encant de la contrada, que deu aportar bastants llocs de treball... pensant en positiu... perquè nosaltres el veiem tan proper a les restes que se'ns fa impossible no pensar que es deuen haver carregat mig jaciment.

Allà trobarem les restes, molt i molt arreglades del poblat ibèric de Sant Sebastià de la Guarda.



Situat a 156 metres sobre el nivell del mar, però tocant el penya-segat, té una superficie d'uns 300 metrtes quadrats. La datació que se li dóna és d'entre els segles V i I a.C., tot i que s'hi han trobat restes del segle VI a.C.

El poblat en si són quatre cases amb els seus carrers, que es veuen perfectament després de l'estudi i posterior consolidació de la Universitat de Girona l'any 1998 (per mi massa "consolidat"). A més de quinze sitges i un forn.

Fou descobert el 1960 per Joan Badia i Homs, acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts i nascut a Palafrugell.

Actualment, resta tal i com es va deixar en la consolidació d'urgència, efectuada per la Universitat de Girona.


Coordenades:

Poblat de Sant Sebastià de la Guarda: UTM(ETRS89): 31T, 516795, 4638406

dissabte, 25 d’agost de 2012

Dòlmens i inscultures a Vilajuïga I

Avui, fem part de la ruta dels dòlmens de Vilajuïga... tot i la calor insoportable.

Primer de tot, dir que, seguint els cartells de senyalització, ens vam perdre el primer dolmen de la ruta del Palau Robert (Vinya del Rei)... Tot i això, els altres quatre dòlmens situats de pujada cap a Sant Pere de Rodes no tenen pèrdua. Això sí, el camí és força costerut i estret, caminant alguns trossos per sobre de les pedres de delimitació de finques. I, si a més fa un sol de justícia de ple agost, ja es pot entendre perquè només vam fer la meitat de la ruta. La part de baixada, la deixem per a la primavera.

Agafant la carretera que va de Vilajuïga a Sant Pere de Rodes (GIP-6041), poc després del quilòmetre 1, es pot deixar el cotxe a un espai a mà dreta, sota d'un gran arbre. Aquí ja comencen les indicacions que ens duran a fer tota la ruta. Però, atenció, us perdreu el dolmen de la Vinya del Rei si a la bifurcació on indica que és cap a l'esquerra la seguiu. Per anar a la Vinya del Rei, s'ha de seguir recte. Si aneu cap a l'esquerra, anireu a aquest, el dolmen del Garrollar.

Aquest sepulcre és de tipologia sepulcre de corredor i, com bona part dels dòlmens d'aquesta zona, correspon al Neolític final, vers el 3400-3200 a.n.e. Es troba força ben conservat, ja que disposa de tota l'estructura original de la cambra i bona part del túmul de pedruscall que l'envoltava, el qual amida 12-13 metres de diàmetre, sense restes de cròmlec peristàltic. Pel que fa a la cambra, té unes dimensions de 2.10 metres de longitud, 1.90 d'amplada i 1.65 metres d'alçada.

Imatge extreta del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" (Josep Tarrús)

Les excavacions del megàlit no han estat gaire profitoses, ja que en cap de les dues excavacions documentades que hi ha no es va trobar res, la primera produïda per Isidre Macau l'any 1932, i la segona per August Panyella i Miquel Taradell el 1942.

Seguint la ruta marcada i pujant la muntanya uns 200 metres, arribem al dolmen de la Talaia.

De nou, un sepulcre de corredor, aquest datat a finals del IV mil·lenni a.n.e., a finals de l'era neolítica, entre el 3200 i el 3000 a.n.e.  Es conserva força bé, tot i que li manca una part del corredor. El túmul construït per erigir-lo és mig visible, de tendència circular, i amida uns 7 - 8 metres de diàmetre, amb restes d'un mur de contenció bastit a partir de pedra en sec. Pel que fa a la cambra, té unes dimensions de 1.60 metres de longitud, 1.10 d'amplada i 1.18 metres d'alçada.

El 1942 fou excavat per August Panyella i Miquel Taradell, que rebaixant 30 - 45 centímetres recuperaren 4 fragments de ceràmica a mà corresponents a petits vasos llisos. Aquests es troben desapareguts a dia d'avui, tot i que Panyella i Taradell els desaren al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a Barcelona.

Imatge extreta del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" (Josep Tarrús)

Seguint només 50 m més el mateix camí, arribem al dolmen de les Ruïnes.

Ens trobem davant d'un nou sepulcre de corredor, que també correspon a finals del IV mil·lenni a.n.e., entre el 3200 i el 3000 a.n.e. Consta d'un túmul de tendència circular de 7 - 8 metres de diàmetre i amb restes de mur de pedra en sec com a sistema de contenció del megàlit. D'altra banda, la cambra mesura interiorment 2.15 metres de llarg, per 1.40 metres d'ample i té una alçada conservada de 1.40 metres.

Imatge extreta del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" (Josep Tarrús)

A l'excavació que va rebre l'any 1942 a mans d'August Panyella i Miquel Taradell, es van localitzar diverses restes òssies humanes molt malmeses i fragments de ceràmica a mà, que van ser dipositats al Museu Arqueològic de Catalunya, a Barcelona, però que avui en dia també resten desaparegudes. Aquestes restes fan pensar en reutilitzacions al Calcolític. L'any 1983, l'Enric Carreras i en Miquel Dídac Piñero, membres del GESEART, recuperaren en superfície i dins la cambra una punta de sageta de sílex amb peduncle i aletes, que fou dipositada a l'antic Museu-Arxiu de Palafrugell.

Continuant la pujada, arribem a l'últim dels dòlmens, el de la Carena.

Sepulcre, que pertany a finals de IV, inicis del III mil·lenni a.n.e., vers el 3000-2700 a.n.e. pel que és el sepulcre més "jove" de tots. Es tracta d'una galeria catalana de finals del Neolític, inicis del Calcolític. Consta d'un túmul de tendència circular de 7-8 metres de diàmetre sense restes d'anell de contenció. La cambra sepulcral amida interiorment 2 metres de llargada per 1.60 d'amplada i 1.20 metres d'alçada.

Imatge extreta del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" (Josep Tarrús)

Arqueològicament parlant, el 1932, l'Isidre Macau va recuperar una destral de pedra polida, i, l'any 1941, Rafael Barnés hi va trobar alguns ossos i dues peces discoïdals d'esteatita negra corresponents a un collaret.

Seguim l'ascensió, arribant a la plana que hi ha davant la carretera a la que hem deixat el cotxe a baix de tot. A aquesta plana, surt un camí a la dreta que et porta a uns quants dòlmens més (els quals no veurem avui). Just arribar al pla, a la nostra esquerra veiem les inscultures de les Creus de la Carena I.

Aquest roc amida uns 145 centímetres de llarg per uns 70 centímetres d'ample, essent quasi rectangular i els gravats (creus i cassoletes) ocupen gairebé tota la superfície. Destaquem a banda una de les creus, que va ser resseguida amb una eina metàl·lica a l'era medieval, fàcil de veure, per la seva secció i la seva fondària.

Imatge extreta del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" (Josep Tarrús)

Com hem comentat, hi ha uns altres dòlmens propers i la roca amb inscultures no està pas sola... però aiò ho deixem per a un altre dia.


Coordenades UTM(ETRS89):

El Garrollar: 31T 510090 4686454
La Talaia: 31T 510276 4686525
Les Ruïnes: 31T 510303 4686528
La Carena: 31T 510414 4686548
Inscultures de les Creus de la Carena I: 31T 510711 4686605

Conjunt d'Ullastret (Ciutat, poblat, necròpolis i pedrera)

L'agost del 2012 vam passar uns dies a l'apartament que tenen els meus tiets a L'Estartit. En dormir a aquella zona, era més fàcil accedir a determinats llocs amb tota la calma i tranquil·litat. Així que un dia vam anar a Ullastret, a veure el poblat iber que porta el seu nom, visita obligada tenint en compte que és el jaciment iber més gran i important de Catalunya.

Es localitza al Puig de Sant Andreu, a Ullastret, al bell mig de l’Empordà. Es pensa que, per les seves dimensions i restes trobades, el poblat fou la capital de la tribu dels Indigets. Segons es documenta, aquest ocuparia un espai d'unes 8 hectàrees, sent de forma triangular, amb la vessant més al nord tallada per una de les pedreres iberes de la zona, els dos laterals amb defenses naturals i una sola cara amb una suau pendent.

Cal dir, que fundacional-ment, i segons unes prospeccions documentades per la Generalitat, era un poblat de l'edat del Ferro, del segle VII a.n.e. d'uns 2000 metres², que es va anar ampliant i fortificant amb el pas dels anys, sent a partir del 550 a.n.e. on ja es veu una clar model iber. Òbviament d'aquest no en queda cap resta, ja que els mètodes constructius eren peribles, i, per si no n'hi havia prou, el progrés iber va ensorrar tot indici.

Posteriorment, els Indigets o Indiketes explotaven tot el territori empordanès i en gestionaven el comerç, ja fos entre tribus indígenes o amb els grecs i els fenicio-púnics de la propera Empúries. La construcció del poblat, com hem dit, data de la primera meitat del segle VI a.n.e., però, com també hem dit, el poblat va seguir creixent i fortificant-se fins a la primera meitat del segle IV a.n.e., completant el que es considera la ciutat més gran, i antiga de Catalunya, i que donava cabuda a uns 4000 habitants.

A més de la barriada de gent de poble, també s'han trobat grans cases de gent important, un forn metal·lúrgic per a bronze i ferro del segle III a.n.e., un enllosat i, fins i tot, un palau de 500 metres² també del segle III a.n.e.

La capital ibera dels Inidigets va desaparèixer amb l'arribada dels romans al segle II a.n.e. Es creu que degut al sistema d'explotació del territori i la repressió del cònsol romà, ja que no s'han trobat restes que denotin una ocupació violenta.

A les fotos inferiors, podem veure un conjunt de sitges, just al costat de fonaments de cases, i una cisterna que encara conserva una llosa de coberta.

Avui en dia, amb més experiència per part nostre, sabem que en realitat es tracta d'un gran centre neuràlgic del mon iber, amb gran quantitat d'assentaments grans i petits a tocar un de l'altre, amb la ciutat del Puig de Sant Andreu i la de l'Illa d'en Reixach, formant una dípolis, com a epicentre, de fet, visitem a dia 02/08/2023, el segon assentament, pel que fa a rellevància al conjunt Indiget d'Ullastret, que a més, creiem que és el més proper al Puig de Sant Andreu (300/400 metres) i del que es poden treure més conclusions, per la seva ubicació actual ja que resta totalment verge, i protohistòrica per que que com el seu nom indica era una illa que es trobava dins d'un estany produït per les aigües del Daró, que va ser assecat durant el segle XIX. Per tant, pot ser molt interessant, de fet actualment està en excavació.

Extret de http://www.macullastret.cat

Parlem de l'assentament de l'Illa d'en Reixac. Primer es va dir que podria ser una "urbanització" del Puig de Sant Andreu, però ha quedat desmentit per que la datació aportada a aquest "poblat" es del 550 a.n.e., just quan es daten també les primeres construccions protohistòriques al Puig de Sant Andreu, tot i que cal dir que als dos antics nuclis s'han trobat restes datades al paleolític superior i d'era calcolítica.

Segons hem trobat al web del MAC d'Ullastret, aquest segon assentament té unes dimensions de 5 hectàrees, i tenia uns 2000 habitants. Amb relació a això, hem de dir que en una visita a un altre jaciment iber, una de les arqueòlogues ens va dir que la ciutat d'Ullastret feia 14 hectàrees, no sabem si és que s'ha delimitat un nou perímetre o es que li afegeixen les hectàrees de l'Illa d'En Reixach, fent tal i com nosaltres anomenem la publicació "Conjunt d'Ullastret". Però bé, a Internet hi ha de tot, des de les 8 que diem nosaltres fins a 15 o 16 hectàrees.

Com dèiem, avui visitem l'Illa d'en Reixach, i com també hem dit es trobava al centre d'un llac creat a raó de l'aigua del Daró, que segons el MAC només tenia un accés al nucli que creuava el llac des de terra fermaPer a fer-nos una idea, no podem deixar passar la oportunitat de inserir una de les moltes recreacions idealitzades que hem trobat. Com podem veure no surt dibuixat l'accés al recinte, ja que la troballa és de recent descoberta, es troba a la banda esquerra de la imatge, gaire-bé on la illa s'apropa més a terra ferma.

Extret de http://www.macullastret.cat

Aquest únic accés, fou bastit a raó de 2 murs paral·lels de 2.25 metres d'amplada, que contenien l'aigua del llac, i formaven entre ells un carrer d'uns 4 metres d'amplada.

A banda del dificultós accés al poblat en cas de batalla, es documenten tot i la gran defensa natural, uns murs defensius de 3 metres de gruix, pel que a simple vista ja deuria ser prou espectacular i semblar prou inexpugnable.

I per si no n'hi havia prou al final d'aquest únic accés a peu, els atacants es trobaven amb la porta Ibera més imponent documentada a Catalunya, més gran encara que la del veí nucli del Puig de Sant Andreu. Aquesta es va trobar tapiada i incendiada intencionadament, els arqueòlegs creuen que es va fer, com a acte simbòlic al tancament i abandonament del nucli.

Ara si, inserim una idealització del MAC Ullastret amb el carrer d'accés dibuixat. Creiem que més o menys aquest dibuix està fet com si el miréssim des del Puig de Sant Andreu.

Extret de http://www.macullastret.cat

Aquesta és la zona excavada, de l'antiga illa, més propera al Puig de Sant Andreu, la trama urbanística que es pot observar és del 450 a.n.e.



Com hem dit, hi ha documentat sílex datat al Paleolític Superior i restes ceràmiques del Calcolític, cranis trepanats, i abundant, variat i ben conservat aixovar de la necròpoli del Puig de la Serra. Tot això es troba dipositat al Museu d'Arqueologia de Catalunya d'Ullastret, que es troba dins del recinte del poblat.

Per últim, recomanem veure el vídeo de la recreació tridimensional dels dos poblats, aquest està fet de una hipotètic conjunt d'Ullastret vers el 250 a.n.e.




Coordenades UTM(ETRS89):

Ciutat ibera d'Ullastret: 31T 506460 4650390
Poblat iber de l'Illa d'en Reixac:
Pedrera Puig de Serra:
Necròpolis de Puig de Serra:
Pedrera ??? segurament puig de la serra

dijous, 16 d’agost de 2012

Poblats, pintures rupestres i sepulcres al Matarranya I

L'estiu del 2012 vam decidir conèixer el que tenim prop de casa, i què millor que gaudir d'aigües clares i fresques com les del Matarranya. Així doncs, agafem el cotxe decidits a passar cinc dies pel que els catalans i alguns aragonesos denominem com La Franja (de fet, els noms dels pobles, els rius i gairebé tot són en català i castellà oficialment, la gent parla en les dues llengües).

Després de visitar diversos pobles, rutes pel Matarranya i l'Ulldemó, amb bany inclòs, decidim fer un dia més cultural i cercar un xic de la prehistòria de la comarca, i des de Vall de Roures / Valderrobres, que és on ens trobàvem allotjats, ens dirigim per l'A-231 direcció Tortosa, en la qual agafarem un desviament a l'esquerra indicant l'A-1413 que porta a Calaceit / Calaceite passant per Queretes / Cretas. Poc abans d'arribar al poble, veurem a l'esquerra la indicació del poblat de San Antonio i de l'ermita de San Cristóbal.


En la fotografia superior es pot veure part del poblat iber de San Antonio en primer terme i en un segon, a la muntanya del davant, la gran ermita de San Cristóbal.

A la inferior es pot veure l'estructura de part del poblat que ha estat mig reconstruït.


El poblat consta de dues etapes d'ocupació, la primera és dels segles IV i V a.C., que ocupava només la part superior del turó, i una segona al segle III a.C., en la qual es va ampliar molt el poblat i es va construir una muralla amb diverses torres defensives i fins i tot una espècie de cisterna tipus bassa per a la recollida de l'aigua de pluja. A la part inferior del poblat, s'ha pogut constatar que les cases eren de dues altures, aprofitant el desnivell de roca.

L'abandonament del poblat fou causat, segons diuen els experts, per la conquesta romana, que en aquest punt geogràfic va ser cap el segle II a.C.

Només esmentar que aquest és el poblat més important de la comarca del Matarranya.

Tornem al cotxe i tirem per la A-1413 un quilòmetre enrere direcció Queretes / Cretas, en aquest punt veurem a mà esquerra la senyalització del poblat iber de Tossal Redó.

Ens hi endinsem a peu fins a trobar el poblat, no gaire lluny, a la part superior d'un turó.


Investigant, he trobat que realment hi ha dos poblats, també ibers, de Tossal Redó. El Gran Tossal Redó, que és el que es troba arreglat i explotat turísticament per la comunitat aragonesa, i un altre molt proper anomenat el Petit Tossal Redó, que està en runes.


Urbanísticament parlant és clavat al seu veí San Antonio, un carrer principal, amb les cases als dos costats. Aquest "només" té una cinquantena de cases i és datat del segles VI i VII a.C. Després de molt buscar, no hem trobat cap data d'abandonament del poblat, però amb la proximitat del poblat de San Antonio, jo diria que poc a poc els habitants van emigrar cap aquest, i més tenint en compte l'ampliació que va rebre aquest.

Ja de tornada cap a Vall de Roures / Valderrobres, parem a Queretes / Cretas i agafem un camí de terra, però molt bo que mena cap al poblat dels Castellans i que en el seu camí trobarem les pintures rupestres del Gascons i la Roca dels Moros, i una cista molt però molt estranya, tant estranya que encara estem pensant si comptar-la o no!! Al final sí, tot i que és protohistòrica (període iber). Aquí teniu la fotografia de la cista.


Segons el planell "cutre" que hi ha allà és el túmul d'una cista Ibera, de la qual les lloses que feien de cambra han desaparegut. Com no hem trobat cap nom a la cista, se'l posem nosaltres, la bategem amb el nom de Cista Protohistòrica de Queretes, aquesta data del 500 a.C.

Bé, a mig camí, parem en veure el rètol de La Roca dels Moros. Sorpresa la nostra quan ens trobem això:


Les han arrancat!!!

Continuem el camí a peu, una mica emprenyadets i a poca distància arribem a Els Gascons:


Més emprenyada!!! M'emprenyo fent l'entrada del bloc, i ja fa dos anys d'aquesta ruta!!

Investigant, hem trobat que aquestes pintures van ser venudes al museu d'Arqueologia de Barcelona (actualment Museu d'Arqueologia de Catalunya on, curiosament, s'hi troben el dolmen i el menhir de Vinya Monera...). Ja ho podrien haver venut als d'Aragó, que són d'ells. A més, a l'arrencament de la pedra del seu lloc original, les pintures dels Gascons van ser destruïdes totalment.

Temps més tard hem pogut admirar les pintures, que com hem dit abans, resten conservades al Museu d'Arqueologia de Catalunya.



Segons el mateix Museu, aquestes pintures són datables al Epipaleolític i el Neolític, vers el 10000 i el 5000 a.C..

Aquestes foren les primeres pintrures identificades com a art rupestre Llevantí. El descobriment fou l'any 1903 per Joan Cabré, i fou venut a la Junta de Museus de Barcelona al 1918, per 14000 pessetes.

Per baixar-me una mica els fums posaré unes pintures rupestres que vam veure dos dies abans, tot caminant pel Matarranya, són a mig camí entre Beseit / Beceite i El Parrissal i s'anomenen La Fenellassa. Tranquils... no cal caminar des de Beseit, pots anar amb cotxe, al final hi ha una zona d'aparcament previ pagament.

Així doncs, caminem una estona, seguint els rètols indicatius cap al Parrissal, fins veure la indicació de La Fenellassa. Creuem el riu per un pontet rudimentari i admirem els grafitis rupestres.


Es veuen tres homes pintats en vermell, just a sota de la marca d'humitat de color negre,. Realment es veuen 8 figures i part d'una altra, però en fotografia es difícil de veure. S'ha de tenir en compte que aquestes pintures daten per la seva morfologia des del Neolític fins a l'Edat dels Metalls.

Ara sí, continuem fins al poblat iber d'Els Castellans, aquest poblat m'agrada i això que no hi vaig arribar... (em feia mal la cama en pujar un fort pendent que porta al poblat), però la Cris sí que va pujar, i en veure les fotos... un altre cop emprenyat!!! M'agrada perquè no sembla gaire restaurat, que potser sí!!


I l'entrada al poblat és espectacular, bé, a mi m'ho sembla!



Aquest poblat va ser habitat entre els segles VI i II a.C., i, buscant informació sobre ell, he trobat que l'accés aquest fotografiat, no és l'accés principal, sinó la porta del darrere.

El poblat en sí, no és gaire gran, uns 70 metres de llarg, per 30 d'ample, i la distribució urbana és idèntica als seus veïns, un carrer central amb l'accés a les vivendes a banda i banda.

Ara sí, tornem al cotxe i anem a descansar a Vall de Roures / Valderrobres, fent una volta pel poble.

El dia que tornàvem cap a Catalunya, com m'havia quedat amb l'ànsia d'Els Castellans, li proposo a la Cris d'anar a veure algun poblat tot fent turisme urbanístic del segle XXI de tornada. Ella accepta la petició i posem rumb als poblats de les Escodines i San Cristóbal amb el maleter del cotxe ple a rebentar de coses.

Des de Vall de Roures / Valderrobres, agafem el cotxe i tornem a anar a Calaceit / Calaceite passant pel davant dels poblats de San Antonio i Tossal Redó. Un cop a Calaceit girem a l'esquerra per la N-420 en la qual, al cap d'un quilòmetre, agafarem la bifurcació que mena a Massalió / Mazaleón, on no hi arribarem, ja que els poblats són abans.

Primer trobarem senyalitzats a la dreta, els dos poblats ibers d'Escodines, Escodines Altes i  Escodines Baixes. A la seva excavació es va determinar que aquests dos poblats eren un degut a la poca distància entre ells (uns 100 metres) i la urbanització i restes trobades. 

Aquest és Escodines Altes.


I aquest, Escodines Baixes, amb Escodines Altes a la part superior del turonet.


Segons les troballes obtingudes, l'assentament data del segles VIII i VII a.C.

Un cop fetes les fotografies, tornem al cotxe i continuem direcció Massalió / Mazaleón i, poc abans d'arribar al poble, veiem el rètol indicatiu del poblat de San Cristóbal (bé, despoblado segons el cartell...). Es pot pujar amb cotxe fins al poblat, el camí està habilitat per a que els feligresos puguin anar a l'església de San Cristóbal, just al costat del poblat. Que poguéssim pujar amb el cotxe fins allà mateix va anar de conya, el temps se'ns tirava a sobre!! I més quan el vam veure, ja que ens va semblar bastant gran, i t'hi estàs una estona.


L'assentament va ser habitat als segles VII i VI a.C.

Tornem al cotxe i anem a casa, que déu n'hi do quines vacances!!


Coordenades:

Poblat de San Antonio: UTM(ETRS89): 31T, 263281, 4543098
Poblat de Gran Tossal Redó: UTM(ETRS89): 31T, 265520, 4542970
Poblat dels Castellans: UTM(ETRS89): 31T, 260617, 4540124
Cista Protohistòrica de Queretes: Abans de la Roca dels Moros, a l'esquerra del camí.
Pintures de la Roca dels Moros: Museu d'Arqueologia de Catalunya.
Pintures dels Gascons: UTM(ETRS89): Museu d'Arqueologia de Catalunya.
Pintures de la Fenellassa: UTM(ETRS89): 31T, 263946, 4519666
Poblat d'Escodines Altes: UTM(ETRS89): 30T, 742341, 4547737
Poblat d'Escodines Baixes: UTM(ETRS89): 30T, 742509, 4547584
Poblat de San Cristóbal: UTM(ETRS89): 31T, 257323, 4548835