Seguim gaudint de l'estada pel Matarranya i, tot i que la previsió del temps és dolenta per a avui, ens enduem les jaquetes impermeables i a l'aventura! Anirem a veure uns quants túmuls dels típics de la zona, un parell de poblats i unes pintures rupestres poc conegudes. Aviam si el temps ens respecta i podem fer-ho tot.
Comencem la visita amb els túmuls del Cementiri, ubicats al camí que duu a l'antiga estació de Torre del Compte. Per arribar-hi des de Beseit/Beceite, on ens allotjàvem, prenem direcció Vallderoures/Valderrobres i allà agafem l'A-231 cap a La Fresneda. Sense entrar a la població, seguim per la mateixa carretera fins que veiem un desviament a mà dreta que duu a Torre del Compte en 3 quilòmetres. Travessem el poble i girem a l'esquerra cap a l'estació de tren que ara és hotel i parada de la via verda que es pot fer en bici per aquestes terres. Després d'1.2 quilòmetres, trobarem els túmuls a la banda dreta de la pista, enfilats a un petit puig just al punt on una altra pista sorrenca mor a la carretera que seguíem.
Es tracta d'un conjunt de 4 túmuls que van ser excavats i arranjats a finals del 2018 per l'equip de l'arqueòleg José Antonio Benavente, estudiós d'aquest tipus de túmuls i gerent del Consorcio Patrimonio Ibérico de Aragón. Encara que hem trobat informació dient que s'havien descobert quatre túmuls, en Pere Bosch i Gimpera, de l'Institut d'Estudis Catalans, ja n'havia visitat 3 el 1917 i en va deixar constància al seu diari, però no els va netejar ni excavar. Posteriorment, la necròpoli ha estat citada en diversos estudis per Joaquín Tomás Maigí, Purificación Atrián Jordán i Núria Rafel i Fontanals. El 2018, però, les feines van consistir en netejar i consolidar els tres túmuls que en Bosch i Gimpera va visitar i un quart molt més degradat.
De dreta a esquerra segons els veiem des del plafó informatiu, el primer només conserva part del túmul i té un diàmetre de 4 metres, essent el més gran de la necròpoli.
El tercer sepulcre conserva parcialment el túmul i el que devia ser l'espai funerari.
I l'últim és un túmul degradat i afectat per la presència d'arbres.
El nom de necròpoli del Cementiri es deu a que el cementiri modern de Torre del Compte es trobava a aquest paratge.
Seguim la visita tot anant a dos poblats curiosament molt propers entre ells ubicats al poble de Valdeltormo (La Vall de Tormo en català). Avancem per la pista fins que aquesta acaba a la TE-V-3001 i girem a l'esquerra. Uns 4 quilòmetres després, trobem la N-420 i tornem a girar a l'esquerra en direcció Alcañiz i Saragossa. Després de recórrer 4 quilòmetres més, arribem a la població de Valdeltormo i girem a l'esquerra una vegada més seguint cap a l'antiga estació de la localitat i els poblats de Tossal Montanyès i Torre Cremada, a 3.1 i 3.8 quilòmetres respectivament. Des d'aquí, ja no hi ha pèrdua, ja que només cal seguir les indicacions cap a ambdós poblats. Una vegada coberts 2.9 quilòmetres, trobarem una cruïlla indicant Tossal Montanyès a la dreta i Torre Cremada a l'esquerra. Nosaltres vam començar pel primer i vam fer a peu els 200 metres que ens quedaven fins el poblat.
El Tossal Montanyès fou descobert el 1996 per Pierre Moret i José Antonio Benavente mentre estudiaven la Torre Cremada. Ells mateixos van dirigir-ne l'excavació posterior executada entre el 1997 i el 2000.
Es tracta d'un petit assentament de cases rectangulars, d'uns 60 metres de llarg per 15 d'amplada, que conserva poca alçada de murs i on s'han pogut identificar diverses etapes d'ocupació, compreses entre els segles VII i IV a.n.e.
Quan hom arriba al jaciment, observa que destaca clarament un edifici amb tendència circular que es troba a l'extrem dret segons arribem. Es tracta d'una interessant casa-torre d'uns 7 metres de diàmetre interior i uns 9 de diàmetre exterior, que podria haver estat habitada per una família d'alt standing relacionada amb els guerrers. Aquest tipus de construcció era completament novedosa quan es va descobrir el 1997. Per la quantitat de runa, s'estima que hauria tingut un o dos pisos més d'alçada, subjectats per un pilar de fusta. Sembla que la causa del seu abandonament fou un incendi que feu col·lapsar l'edifici el segle V a.n.e., fet que va permetre trobar infinitat d'objectes de la vida ibèrica quotidiana d'aquesta casa, com un teler, un forn de pa, motlles de foneria i ceràmica diversa. Es pot trobar una reproducció d'aquesta llar al Centre de Visitants de Valdeltormo.
Visitada la torre i retornant cap el cotxe, ens crida l'atenció una creu inscrita a una roca mare prop de la zona actual d'accés al poblat.
Prenem de nou el cotxe per a seguir uns 650-700 metres per la pista de l'esquerra. Deixant el cotxe apartat a un camí secundari, arribem a Torre Cremada després de caminar ben poquet.
Si abans era una casa-torre entre murs arranats el què ens cridava l'atenció, ara també som davant d'un poblat de murs enderrocats amb una torre, la torre cremada, sorgint entre ells.
Aquesta vegada, però, la torre no és una casa, sinó una torrassa defensiva que forma part d'un petit recinte emmurallat que protegia un poblat situat cap a la falda del tossal i que no ha estat gaire excavat.
Conegut des del segle XIX, no fou fins el 1916 quan es va publicitar. Excavat principalment a la zona de la torre, les últimes investigacions han estat fetes, com hem esmentat quan parlàvem del Tossal Muntanyès, per Pierre Moret i José Antonio Benavente. Els estudis conclouen que aquesta construcció és del segle I a.n.e. al I d.n.e., coincidint amb la romanització.
Les investigacions dutes a terme tan a la torre com al poblat indiquen la presència de construccions anteriors, possiblement funeràries de vers el segle VI a.n.e... seria la necròpoli associada al Tossal Muntanyès? Però ara, segons el Consorcio Patrimonio Ibérico de Aragón, ens queda més clar, ja que documenta diverses fases d'ocupació que abasteixen dels segles VI al IV a.n.e.
Acabades les visites als poblats, anem ara a una nova necròpoli. Desfem el camí fins a Valdeltormo i girem a la dreta per la N-420, que seguim 3.6 quilòmetres per agafar el desviament cap a Mazaleón (Massalió) per l'A-1412. Arribats a aquesta població, girem a la dreta seguint les indicacions cap a l'ermita de San Cristóbal i el poblat iber (poblat que ja vam visitar fa uns anys), travessem el pont sobre el riu Matarranya i girem a l'esquerra enfilant-nos cap al turó on es troben el poblat i l'ermita. Uns 140 metres més endavant, girem a la dreta i, uns 200 metres més enllà, trobem una cruïlla amb tres camins, on agafem la pista de la dreta. En 270 metres, trobem una bifurcació, on prenem de nou a la dreta i avancem uns 100 metres més. Arribats a aquest punt, aparquem i pugem a peu pel turó seguint les indicacions del sender local SL-TE 18. En uns 70 metres, arribarem a la primera part de la necròpoli de San Cristóbal (o Sant Cristòbol com diu als panells informatius), on s'han rehabilitat dos túmuls que conserven la cista.
El que nosaltres hem indicat com a túmul IA conserva la cista formada per tres lloses (característica comuna del túmuls de cista excèntrica de tipus baixaragonès), mentre que el túmul IB conserva la cambra, formada igualment per tres lloses, i la llosa de coberta, tot i que desplaçada de la seva posició original.
Apretant una mica el ritme perquè comença a ploure, seguim les indicacions del sender local per a arribar a la segona part de la necròpoli, havent recorregut menys de 150 metres, on es veuen tres túmuls en un estat de conservació pitjor i mostrant els diferents moments de vida d'aquests monuments funeraris.
El túmul IIA conserva la cista i part de les pedres que formaven el seu anell de protecció.
La segona tomba ha estat consolidada, tot i que no s'hi ha recol·locat la coberta, que es veu a terra davant de la cista.
I el tercer sepulcre es troba una mica més destrossat que el primer, però també es reconeix clarament el tipus de sepultura que tenim davant.
En total, s'han trobat 20 túmuls prop del poblat de San Cristóbal (i alguns estudiosos esmenten també una cista), tot i que només s'hi han realitzat actuacions sobre aquests 5 que acabem de veure. Es distribueixen en parelles o trios (com bé hem pogut comprovar) i n'hi ha 8 d'aïllats (o bé es trobaven aïllats quan es van documentar).
La necròpoli va ser estudiada per Bosch i Gimpera el 1913-14, qui la va descriure com un conjunt de túmuls molt distanciats entre sí... Normal en part, per a ell, només constava de 6 estructures tumulàries. Poc després, Colominas també va estudiar la necròpoli, però tampoc en va augmentar el número. Posteriorment, va ser excavada per Pérez Temprado (1916-17) i Tomás (1946), que van trobar materials diversos com ceràmica pintada, un botó de bronze i fragments de torques i braçalets. Dins dels diaris de Bosch i Gimpera, i Colominas, es descriuen els inventaris de les seves intervencions esmentant a quin túmul pertanyien, tot i que no ens ha estat possible veure si algun dels sepulcres que hem vist es correspon amb algun dels estudiats per l'Institut d'Estudis Catalans. El que sí que hem vist és que un dels túmuls estudiats en detall (el número 11 de l'inventari de Colominas) no ha estat restaurat i no sabem ni tan sols si encara es conserva. Podem afirmar-ho ja que aquest sepulcre es trobava poc abans de l'última cruïlla que hem trobat abans d'aparcar i no hi ha res senyalitzat per allà. Si hi tornem, ja mirarem si trobem algun tipus de restes a aquella ubicació aproximada. Tot el conjunt va ser analitzat dins del projecte PB88-0455 que es va fer per a estudiar les necròpolis del Baix Aragó i la Vall del Segre.
Per a fer l'última parada del dia, retornem al cotxe i a la carretera A-1412, que prendrem en direcció sud, és a dir, tornem per on hem vingut. Recorrem 6.2 quilòmetres i veiem una casa abandonada arran de carretera amb un ampli espai a l'esquerra de la carretera on podem deixar el cotxe. Des d'aquí, farem a peu 40 metres per a trobar una pista a la dreta que puja cap a les Caigudes del Salbimé (haurem vist el cartell informatiu a la carretera) i el poblat del Piuró del Barranc Fondo (que no visitarem perquè encara no està condicionat per a la visita). Poc després de començar aquest camí, trobem un desviament a l'esquerra i un cartell informatiu que ens diu que arribarem a les pintures rupestres i els túmuls del Salbimé tot seguint el sender local SL-TE 19. Inicialment, el camí no és gaire bo i té un pendent pronunciat, però després s'ajunta amb la pista principal i és molt més planer (haurem fet uns 250 metres). En menys de 100 metres i després d'haver deixat a la dreta un sospitós cercle, arribem al túmul I del Salbimé, que no està senyalitzat, però no ofereix cap dubte.
Aquest túmul amb cista no s'esmenta a l'estudi de Bosch i Gimpera de la necròpoli del Salbimé (o Salbimec), i tampoc apareix a l'aixecament fotogramètric del poblat del Piuró del Barranc Fondo i les seves àrees funeràries, que es va elaborar en el marc del projecte PB88-0455 abans esmentat.
Seguint per la pista, trobem un pal indicador de les pintures i el túmul 2 del Salbimé. Nosaltres farem primer les pintures i, després, els túmuls de tornada. Seguim per la pista per a arribar a les pintures en uns 210 metres des del túmul I i pujant una mica respecte la pista. Sense pèrdua seguint les indicacions i havent de saltar per sobre d'algun tronc caigut, veurem des de lluny on són les pintures, ja que hi ha una tanca metàl·lica que les protegeix i una corda marcant el camí.
Les pintures de les Caigudes del Salbimé van ser descobertes el 1920 per Lorenzo Pérez Temprado, quan es va dedicar a fer prospecció de pintures per la zona. Els estudis de l'abric no van ser publicats fins el 1954 en col·laboració amb Enrique J. Vallespí. Després d'aquest estudi, però, no se sap exactament quan, la part esquerra de les pintures va ser arrencada. Aquest panell contenia una figura humana amb un arc i un fragment d'una altra, a més d'un cèrvol i un fragment d'un altre, tots de tipologia naturalista.
Actualment, costa moltíssim veure quelcom al panell existent, on es troben 4 figures humanes d'estil típicament esquemàtic (art llevantí, vers el 10000 a.n.e.). A la foto anterior, indiquem on es troben les figures, que poden intuir-se apropant molt la imatge i sabent on s'amaguen. Inserim a continuació un calc de com serien les pintures completes amb la informació actual.
 | |
|
Retornem fins al pal indicador i girem a l'esquerra pujant lleugerament pel turó. En uns 100 metres, arribarem a la part alta i a una plana on veurem diversos túmuls sense identificar. Ens va semblar veure'n tres, però hi havia molta pedra solta i cap cartell identificatiu. Hem de dir que aquesta part del sender local no està gaire ben acabada. Tenint en compte que no hem trobat cap explicació d'aquest sender i només s'esmenta a l'aplicació on et parlen de les pintures, potser encara no havien acabat de senyalitzar-lo.
Teòricament i segons el plànol abans esmentat, a aquest sector de la necròpoli hi ha 6 túmuls. Realment, es veuen moltes pedres quan hi ets, però costa molt identificar si allò és un túmul, si són rocs desplaçats i amuntegats o si són pedres de l'entorn. A continuació, posem imatges dels tres que ens semblen més clars i, si en un futur col·loquen els panells informatius, ja confirmarem quantes sepultures hi ha.
Els diferents conjunts de túmuls d'aquesta necròpoli semblen sumar entre 14 (Bosch i Gimpera) i 20 tombes (Tomás). Aquesta necròpoli ha estat àmpliament estudiada per Bosch, Pérez Temprado, Atrián i Tomás, entre d'altres, i a les excavacions es va trobar força material ceràmic, ossos cremats i fragments de braçalets de bronze.
Curiosament, no totes les cistes del Salbimé són fetes amb les tres típiques pedres, sinó que es combina aquest estil amb el de les tombes de paret de pedra seca.
Tot i l'amenaça de pluja durant tot el dia i les quatre gotes que ens han caigut (ens ha plogut més mentre dinàvem...), podem donar-nos per satisfets de tot el què hem vist. Retornem a Beseit i anem amb els nens a la preciosa font de la Rabosa, tot i que aquest cop no ens hi podrem banyar, fa fresqueta!
Coordenades UTM(ETRS89):
Túmul del Cementiri II: 31T 256207 4536654
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada