TRANSLATOR

dissabte, 28 d’agost de 2021

Megàlits a Llobera, Riner I i Pinós I

Hora d'excursió un pèl lluny de casa. Ens dirigim cap al Solsonès, bé, més concretament al municipi de Torà, encara a la comarca de la Segarra. En arribar a Torà, ens dirigim direcció Solsona per la LV-3005. Passat Vallferosa, surt una carretera asfaltada a mà dreta que continuarem tot seguint els cartells indicatius de la masia de La Vila. Gairebé a la masia, veurem un aparcament indicant un dolmen, ja anant per camí de sorra, a mà dreta. Deixem el cotxe allà i seguim a peu els cartells indicatius del dolmen. Passarem per davant de la casa, amb les respectives bordades dels seus gossos i, al poc de caminar, ens trobarem enmig del túmul que cobreix aquest megàlit.

El sepulcre va lligat a una discussió de per vida: És del Solsonès o és de la Segarra?... o el que és el mateix, és el dolmen de Llobera o el dolmen de Llanera?? No ho saben ni ells, o bé sí que ho saben, però ningú es vol baixar del burro. Nosaltres, conflictes fora, l'anomenarem com dolmen de Llanera, que és el que posa a la pàgina del patrimoni de la Generalitat. Per tant, és de la Segarra. Respecte al nom, també podem trobar que és La Torre dels Moros o el dolmen de la Vila de Gola de Bous, etc.

Es diu que és el dolmen més gran de Catalunya, i, segons proves de C-14, les restes trobades al sepulcre daten del 2550 a.n.e. D'altra banda, hi ha d'altres autors que daten la seva construcció d'entre el 3500 i el 2700 a.n.e., fet que indica una reutilització a època prehistòrica, també trobant restes d'època ibera, dels segles II i I a.n.e., i proves d'una utilització com habitacle sobre el segle XVIII.

La seva cambra està formada per 5 lloses, amb una longitud de 4.70 metres. Amb el corredor té unes mides totals de 9.00 metres de llarg, 1.90 metres d'ample i 2.35 metres d'alçada en el seu punt més elevat. D'altra banda, documentarem certes troballes arqueològiques de Mn. Serra Vilaró al sepulcre: com un vas campaniforme, diversos vasos llisos neolítics, varis fragments d'atuells ceràmics, un molí barquiforme, una destral polida i diverses puntes de sageta de sílex.

Tornem al cotxe per anar direcció Cardona, i ens aturarem al santuari del Miracle. Al conjunt del santuari, val la pena dedicar-li una passejada, és bonic.

Un cop visitat el santuari, agafarem un petit corriol que surt just davant dels edificis creuant la carretera, i puja al petit turó que hi ha al davant. Seguirem el corriol passant per un camp conreat, i a la part esquerra d'aquest, al final de tot del camp, veiem l'ermita de Sant Gabriel.

Al costat es troba el "dolmen" del Miracle. L'anomenen el Roc de la Mare de Déu... aquest megàlit mereix una explicació.

Com es pot veure a la imatge, les pedres laterals no són pas de cultura megalítica, més aviat són de cultura urbana segle XX. Del sepulcre inicial, si és que ho és, només en queda el que creiem que és la llosa de coberta, i els gravats existents a ella li atorguen clarament una datació prehistòrica. Cal fer menció que, segons Serra Vilaró, aquesta llosa és part d'un estil dolmènic nou per a nosaltres, el que ell anomena hemidòlmens. Nota: Actualment, s'ha abandonat la idea de que era un dolmen i aquesta "llosa de coberta" es considera una estela gravada i s'ha inclòs al projecte "Gegants immortals", que explicarem després. 

Ara anem direcció Su, on veurem un altre monument com el que acabem de veure, l'hemidolmen, segons Serra Vilaró o l'estela menhir, segons Josep Tarrús, de Pedrafita de Su. El col·loquem aquí per ordre de nord a sud en fer la ruta, tot i que ara mateix ja no es troba aquí, i, a banda, el vam visitar a una altra de les nostres sortides, pel que el fem en mode actualització a dia 22 de juny del 2018.

Aquest dia, anàvem cap a la Seu d'Urgell i vam passar tot fent camí pel poblet de Su. A una de les cases, tenen una llosa des de fa anys. Un avantpassat del propietari actual la va recuperar de les obres de construcció de la carretera que duu a Ardèvol... i aquí teniu el menhir de Pedrafita de Su.

Pel que fa al monòlit, i a petició expressa del propietari de la finca, no divulgarem les coordenades, de fet, ni tant sols les vam prendre. Però, segons el propietari de la vivenda, el roc serà transportat a El Miracle, netejat i inspeccionat. No sé exactament què en faran, però podria ser que volguessin fer alguna cosa museïtzada, i més tenint en compte la semblança amb El Roc de la Mare de Déu i diverses esteles de la zona, catalogades com a hemidòlmens per en Serra Vilaró.

Mossèn Serra Vilaró els col·loca al principi de l'Edat del Bronze, amb el nom de “megàlits de pedra picada” o “Hemidòlmens”. El mossèn els descriu com a sepulcres tumulars que estaven coberts per una llosa allargada, pesant i amb els angles arrodonits, de superfície llisa, de vegades esculpida parcialment en el perímetre exterior, que per un extrem se sustentava en una pedra o llosa situada en un extrem de la cambra, i per l’altre es recolzava al túmul.

Antoni Mañé, al seu llibre "Itineraris per la Catalunya Central", atorga unes dimensions a la llosa de 2.15 metres de longitud màxima, 1.32 d'amplada màxima i 0.15 metres de gruix. També esmenta que li manca un tros a l'extrem superior. Ell el considera, seguint les explicacions de Serra Vilaró, com un hemidolmen.

Recentment, en Josep Tarrús ha proposat la seva anul·lació com a sepulcre megalític, argumentant el que nosaltres pensem, les cobertes, segons les explicacions de Serra Vilaró, son esteles. Aquesta en qüestió, em va semblar com si tingués un acanalat pel lateral de la llosa, però segons l'amo de la masia, no té cap dibuix a les seves cares.

I sí, queda confirmat el què em deia el bon home. Segons hem trobat per Internet, es tracta d’un projecte de Museu al Territori, amb la implicació del Servei d’Arqueologia i Paleontologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el Consell Comarcal del Solsonès i els diversos ajuntaments compromesos, que sota la coordinació del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, traslladaran, netejaran, estudiaran i exposaran aquestes "estàtues-menhir" que hi ha la zona.

Enumerem a continuació els menhirs inclosos a l'esmentat projecte, anomenat Gegants Immortals:

  • Roc de la Mare de Déu, a Riner (Solsonès)
  • Pedrafita de Su, a Riner (Solsonès)
  • Estela de la Costa dels Garrics del Caballol, a Pinell (Solsonès)
  • Menhir del Solà, a Riner (Solsonès)
  • Estela de Través o Font de Plata, a Solsona (Solsonès)
  • Estela de la Vinya del Giralt a Cardona (Bages)
  • Menhir d’Ardèvol a Riner (Solsonès)

Els participants al projecte col·loquen aquestes escultures cap al 3000 - 2500 a.n.e., quan es va expandir la cultura de les estàtues-menhir a molts llocs d'Europa. Afirmen que Catalunya es troba plenament integrada dins el moviment escultòric de les estàtues menhir, no sent així un fet aïllat o de cultures veïnes.

El trasllat d'aquests rocs està previst per l'any 2018, i la finalització del projecte cap el 2022, tot i que no sabem (ni saben) si els col·locaran al seu lloc original o si els deixaran museïtzats al Santuari del Miracle.

Documentat això, seguim direcció Pinós, per la carretera de Pinós a Ardèvol, i, a uns 2.5 quilòmetres, ens desviem cap a Can Tristany, a la nostra dreta. Per aquest camí de sorra, ens arribem a un punt on hi ha un camí que el creua, que més que un camí és una petita entrada als camps conreats del costat. Al camp de la dreta del camí, es veu un caminet que s'endinsa al bosquet que hi ha al costat (molt maco per cert), net de sotabosc, però alhora fosc i salvatge. Als pocs metres, ens trobem de cara el dolmen de La Pera.

La imponent tomba amida 4.80 metres de longitud, 1.80 metres d'amplada i 1.40 d'alçada, i té un túmul ovalat de 12 metres de diàmetre, sense un clar cròmlec peristàltic. El departament d'arqueologia de la Generalitat diu que, molt possiblement, aquest era quadrat. Va ser documentat per primer cop per en Serra i Vilaró cap a al 1915. Fou excavat a posteriori, però se'n desconeixen els resultats.

Aquest megàlit és considerat de tipus galeria catalana i va ser construït al Neolític final, inicis del Calcolític, vers el 2300 a.n.e. Fou excavat el 1984 per Josep Castany i els seus col·laboradors, i en destaquen d'aquesta excavació fragments ceràmics corresponents a 4 vasos d'estil campaniforme amb decoració incisa, ceràmica grollera i també de fina, fragments de ganivets de sílex, una anella de coure, una dena de collaret de variscita, una d'ambre, un barrilet d'esteatita, un penjoll de càrdium, un nucli de sílex i un fragment de petxina perforada. Aquestes restes es troben dipositades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

Segons hem pogut saber, l'any 1986 es va publicar un estudi que deia que les restes òssies humanes recuperades serien pertanyents a un mínim 3 individus infantils i 14 adults, aquests d'entre 30 i 40 anys.

Cal dir que aquest sepulcre va ser utilitzat ininterrompudament fins a ben entrada l'Edat del Bronze, cap al 1000 a.n.e. i després va ser mig desmuntat i buidat a l'època medieval. Van utilitzar les lloses per a la construcció de la necròpoli de cistes que hi ha darrera seu, a uns 15 metres. Segons hem pogut saber aquesta necròpoli era de 6 tombes, de les que actualment en resten 3.

Ara tornem enrere fins a la carretera asfaltada i seguim direcció Pinós uns 430 metres, on trobem a mà dreta la masia de la Casa Cremada, aquí deixem el cotxe. I a peu, anem a visitar el dolmen del Collet de Su, o dolmen de la Casa Cremada, que és just a la part superior del turonet que hi ha un pèl més endavant travessant la carretera.

La primera nota que hi ha del megàlit és pertanyent a en Serra i Vilaró en un estudi que va fer l'any 1915. El mateix any, va excavar la cambra del megàlit amb en Bosch i Gimpera, i va resultar prou fructífera, es documenten fragments ceràmics de diverses tipologies, fragments de bronze, gran quantitat d'ossos humans i 18 cranis, un d'ells amb trepanació.

Aquest dolmen va ser restaurat l'any 1986, però la seva data de construcció original és del Neolític final, inicis del Calcolític vers el 2200 a.n.e. Igual que el dolmen de la Pera, també va ser reutilitzat, sobre el 1800 a.n.e. Amida 3 metres de longitud, per 2.20 metres d'amplada per 1.40 metres d'alçada.

Anem a dinar al santuari de Santa Maria de Pinós, tot i que amb el ventet que feia, no vam acabar de degustar l'entrepà tan tranquil·lament com ens hauria agradat.

Acabat el dinar, tornem a per feina. Tot sortint del santuari en direcció Vallmanya, abans d'arribar a la casa de can Cabot i uns 600 metres abans d'un dipòsit d'aigua, surt un camí de sorra a mà esquerra, en direcció a la riera de Can Cabot. Seguim el camí uns 350 metres, havent deixat a mà esquerra dos trencalls. Arribat aquest punt, cerquem una cabana de pedra situada en la carena del davant, el dolmen de Can Cabot és dins seu.

És de tipus cambra pirinenca i les seves dimensions són de 2 metres de longitud, 1.55 d'amplada i 1.45 d'alçada, i data del Calcolític, entre el 2000 - 1800 a.n.e. Ha estat, com es pot veure, aprofitat per a altres menesters, transformant el dolmen en cabana de pedra seca.

A l'excavació efectuada l'any 1965, aparegueren fragments ceràmics, diverses restes òssies, una ascla de sílex, un fragment d'agulla de coure i 40 dents humanes.

Per a acabar la visita, afegim un menhir, el del Campot, visitat el 28 d'agost del 2021, i, igual que l'anterior estela de Pedrafita de Su, l'inserim aquí per la seva localització. El trobarem fàcilment, tot desfent el camí fins a la carretera i continuant direcció Vallmanya. Seguim per aquesta carretera fins a topar amb la B-300, on girem a l'esquerra direcció Saló i Manresa. 1.4 quilòmetres més tard, ens desviem a la dreta per una àmplia pista que acaba en una nova pista que la creua uns 250 metres després. Nosaltres girem a l'esquerra cap la casa de Bonsfills. Deixem el cotxe arraconat per on podem al costat de les edificacions, i a peu continuem pel camí fins que aquest s'estreny notablement, i resta en un pitjor mal estat. A uns 15 metres d'aquest punt, trobarem a la vora esquerra del caminoi el caigut i trencat menhir del Campot.

Del monòlit, no en diuen gaire ni la Generalitat ni l'Ajuntament de Pinós. Només diuen que fa uns 1.5 metres de llargada per 80 centímetres d'amplada, mentre que el seu gruix varia entre els 15-20 centímetres a la part superior i els més de 50 centímetres a la banda inferior.

Les dues fonts també esmenten que no hi consta cap treball humà, però, en el cas de la Generalitat, no dubta i diu que la seva localització és un acte clarament humà. Pel que fa a l'Ajuntament de Pinós, no en diu res, però en canvi el cataloguen com a menhir.


Coordenades UTM(ERTS89):

Llobera o Llanera: 31T, 373566, 4639650
Menhir del Roc de la Mare de Déu: 31T, 377626, 4640899, traslladat a ElMiracle
Menhir de Pedrafita de Su: Temporalment a El Miracle
La Pera: 31T, 377438, 4635623
Collet de Su: 31T, 380185, 4635823
Can Cabot: 31T, 380720, 4633338
Menhir del Campot: 31T 384381 4631899

divendres, 6 d’agost de 2021

Dòlmens a La Vansa i Fórnols I, i Ribera d'Urgellet I

A 19 de maig del 2018, fem un cap de setmana llarg a terres alt urgellenques, on aprofitem el casori del meu cosí per a anar a visitar dòlmens i gaudir de la natura tan abrupta a aquesta zona de Catalunya.

La primera visita megalítica, de fet, totes les d'avui, les farem vers els voltants de Montan de Tost o Montant de Tost... Ho hem trobat escrit de les dues maneres. Per arribar-hi, partim de La Seu, a la rotonda que hi ha, en la que et pots desviar cap a Andorra per la N-145. De fet, nosaltres érem allotjats a Anserall, un petit nucli que hi ha tirant cap al país dels Pirineus, a tres quilòmetres de La Seu.

D'aquesta rotonda, virem a la nostra dreta venint d'Anserall, prenent la N-260 fins a Adrall. Just passat el nucli, trobarem una rotonda en la que sortirem per la segona, fent camí per la C-14 tot passant Hostalets de Tost i seguint tot rectes per la carretera fins veure el desviament a l'esquerra cap la LV-4001, direcció Montan de Tost, Sorribes i Ossera, a 17 quilòmetres justos de la rotonda de La Seu.

Per aquí, ens desviem, seguint la carretera que, a poca distància, comença a fer un seguit de ziga-zagues i que ens portarà a la part alta del massís, on passarem el dia. Aquí es troba el nucli de Montan de Tost, que deixarem a la nostra dreta i seguirem tot rectes per la LV-4001. Hi ha un punt on la carretera es torna pista en molt bon estat durant 5 quilòmetres, els farem, i, poc abans de tornar a ser asfaltada, aturarem el cotxe i pujarem a peu al turó de la nostra dreta tal i com veníem. Tot caminant per l'emboscat i al cim del turó, toparem amb un corriol que seguint-lo vers la nostra esquerra ens portarà al sepulcre.

També s'hi pot anar, i molt més ràpid, segons el "maps", per Castellar de Tost, però desconeixem l'estat del camí... Preferim donar la volta i anar per asfaltat.

Aquí tenim el dolmen de Coll d'Arnat.

Cambra pirinenca prou espectacular amb un túmul definit de 9.5 metres de diàmetre. Les grans lloses, per dir-ho d'alguna manera, que es veuen arrepenjades sobre la clara paret lateral de la cambra funerària són les de capçalera. Els rocs de l'altre costat ja es documenten desapareguts d'antic. Segons un dibuix de Rosó Vilardell i Pascual, conservava la capçalera que exercia de tancament al Nord de la cambra. Avui en dia, aquesta també resta desapareguda.

Serra i Vilaró l'excavà l'any 1917, donant a llum 5 fragments ceràmics, 1 dena de collaret en pedra, 1 punta de sageta amb aletes i peduncle de sílex, i un punxó de bronze de secció quadrada. Tot i això, sembla ser que la cambra mortuòria encara no ha estat totalment excavada.

Segons l'inventari arqueològic de la Generalitat, aquest megàlit fou bastit vers el Neolític final i reutilitzat fins al Bronze, entre el 2500 i el 650 a.n.e.

De nou en marxa, ens dirigim al Tarter de Cataplà. Per arribar a aquest és ben fàcil: Només hem de tornar pel camí fet 3.4 quilòmetres; allà veurem un camí que surt vers la nostra dreta, que emprendrem tot fent uns 670 metres, on toparem amb un extens camp de conreu just davant. Aquí aturem el cotxe, i a peu, emprenem una pista que surt desdibuixada en direcció contrària a la pista per la que anem. La seguirem uns 90 metres passant un desviament a la dreta. Just quan la desdibuixada pista vira vers la nostra dreta per tornar a la pista més "automobilitzada" que hem fet, veurem les restes del megàlit a escassos 4 metres.

Cista megalítica amb túmul de 6.5 metres de diàmetre, de la que només queda una llosa. A destacar que quan Serra Vilaró el va visitar i estudiar, les parets de la cambra restaven in situ, mancant només la llosa de coberta.

Segons el servei d'arqueologia de la Generalitat, Serra Vilaró va trobar a l'excavació del 1917: Un vas carenat d'apèndix de botó, diversos fragments de vasos decorats, dues denes de collaret de càrdium i un punxó de bronze, també de secció quadrada i base truncada. Aquest servei el data, igual que l'anterior sepulcre, entre el 2500 i el 650 a.n.e.

Rosó Vilardell l'excavà de nou el 1979, acció de la qual no tenim els resultats.

De nou en marxa, ens dirigim a l'estructura funerària del Cucut. No sé si és un dolmen o exactament què és, l'únic que sí sé és que d'antic va patir modificacions estructurals per encabir-hi una cabana.

Per arribar-hi, prenem de nou el cotxe i seguim per la pista vora els 350 metres, lloc on es bifurca el camí i deixem el cotxe. Seguirem a peu pel camí de l'esquerra, avançant uns 270 metres (a la part final, el camí està molt més desdibuixat). Trobarem l'estructura funerària al costat d'un arbre.

D'aquest no hem trobat gaire informació, només que el daten vers el Neolític final, amb reutilització fins al Bronze. Degut a la manca d'informació sobre la possible estructura funerària, creiem que no ha estat mai excavada, o bé, que si que ho ha estat, amb resultats negatius, cosa probable degut a la seva reutilització com a cabana.

Anem a per un altre... A aquesta zona n'hi ha uns quants, nosaltres no els veurem tots... Anant amb els nens és complicat. Ens dirigim al sepulcre del Tarter del Clot de les Basses I o del Coll de la Bernadella I.

Per arribar-hi, desfem el camí i tornem a la LV-4001. En arribar a ella, l'emprenem a la nostra dreta seguint-la 3.4 quilòmetres, lloc on veurem una edificació a l'esquerra de la carretera. Allà aturem el cotxe.

A peu, voregem la casa pel camí que hi ha i continuem uns 460 metres, on trobem una nova pista que s'enfila a la nostra dreta. Seguim per aquesta uns 60 metres més i veurem el sepulcre a 4 metres a l'esquerra d'aquesta última pista.

Es tracta d'una cista que conserva un túmul de 7.4 metres de diàmetre, amb una cambra funerària en la que manca la llosa de coberta. Tenim constància de que fou excavada per primer cop el 1978, pel que creiem que possiblement fou Rosó Vilardell. Segons la Generalitat, a la seva excavació no es va recuperar cap resta.

Pel que fa a la seva datació, és idèntica a la dels seus companys, d'entre el 2500 i el 650 a.n.e.

Per acabar el dia anem a visitar el proper sepulcre del Clot de les Basses II o Coll de la Bernadella II, aquest es troba a uns 90 metres del seu company. No es pot explicar com anar, es troba al bell mig del bosc... L'únic que podem dir és que el trobarem fent la distància indicada, tot anant pel mig del bosc en paral·lel a la pista per la que hem vingut, en direcció al cotxe.

Fotogènic megàlit que consta d'un túmul, no sabem si artificial, de 6 metres, i just davant seu hi ha, com es veu a la foto, un aflorament rocós. Sepulcre un xic diferent a la resta de la zona, excepte el de Coll d'Arnat. Es tracta, com el seu citat company, d'una cambra pirinenca... veiem a simple vista la manca de treball en el que serien les parets de la cambra mortuòria, però amb un lleuger aplanament. A la seva excavació no es va recuperar cap resta arqueològica.

Tot i la manca de troballes, el servei d'arqueologia de la Generalitat no dubta en datar-lo temporalment entre el Neolític final i l'edat del Bronze (2500 i el 650 a.n.e.).

Deixem la resta de sepulcres per a un altre dia, que tenim el casament d'aquí a una estona. A més, just després de visitar aquests megàlits, vam saber que aquests dos últims tenen un altre germà, que ja visitarem quan tinguem més informació de la seva ubicació.

A dia 6 d'agost de 2021, tornem a la zona i, d'entre altres megàlits, visitem el Clot de les Basses III, que és un clar túmul de pedruscall just al costat del Clot de les Basses I. Trobar-lo és fàcil només has de mirar a l'altra banda del camí, pel que hem arribat al germà I, i a la vora d'aquest, amagat entre arbres i sota bosc, trobarem el petit tarter.

Fou descobert per Judith Pampalona i Gerard Remolins el mes de març de l'any 2007 i el documentaren com a possible túmul, degut a la seva morfologia i la proximitat a diversos megàlits.

Es tracta d'una obra tumular bastida a raó de pedra calcària local formant un cercle de 8 metres de diàmetre per 1.70 metres d'alçada. Tot i això, no hi ha cap llosa de la cambra funerària, ni cap roc del cròmlec de contenció. A la zona central, sí que es veu una petita depressió que, segons Remolins, es podria tractar d'un antic intent de violació.

Ara ens dirigirem a visitar un nou tarter molt proper, el del Passiró.

Per arribar-hi tornem fins on hem deixat el cotxe, però no l'agafem. A peu, seguim uns 70 metres la carretera vers la nostra dreta, on trobarem un camí a l'altre costat d'aquesta que dona accés als camps de conreu. Per ell, enfilem creuant el camp i, a la fi d'aquest, enfilem el petit turó que hi ha. A la seva part alta, buscarem el sepulcre del Tarter del Passiró.

Tot i que el jaciment es troba prou enrunat, no es té el menor dubte de la seva autenticitat, ja que, segons hem trobat a la base de dades de la Generalitat, l'arqueòloga Rosó Vilardell ja el cataloga com a cista megalítica, restant in-situ, només la llosa sud. 

Serra Vilaró el va visitar i va documentar restes de la cambra sepulcral estintolades pel cim, i un túmul molt malmès d'uns 8 metres. De l'excavació, indica la descoberta de diversos fragments ossis, 16 dents humanes, 6 denes de càrdium i 3 dentàliums.

I per si no n'hi havia prou, l'any 1996, a la visita realitzada per a l'elaboració de la Carta Arqueològica, es va trobar un petit fragment de ceràmica a mà en superfície.

Com la resta dels immediats megàlits es col·loca temporalment vers el final del Neolític i amb reutilitzacions fins el Bronze antic.


Coordenades UTM(ETRES89):

Coll d'Arnat: 31T 368491 4678984
Tarter del Cataplà: 31T 368173 4677419
El Cucut: 31T 367820 4677635
Tarter del Clot de les Basses I: 31T 365873 4677220
Tarter del Clot de les Basses II: 31T 365830 4677302
Tarter del Clot de les Basses III: 31T 365856 4677230
Tarter del Passiró: 31T 365674 4677817

dijous, 5 d’agost de 2021

Dòlmens a Les Valls d'Aguilar II

Nova entrada per les Valls d'Aguilar. Després d'haver visitat un menhir antropomorf, el menhir del Cantó, del que no en queden més que les restes, dos possibles túmuls i dos dòlmens, visitarem 3 sepulcres més.

Comencem doncs pel dolmen de la Fossa del Moro de la Guàrdia. Arribem a ell, tot seguint la N-260 des de La Seu direcció oest, i, just passar el petit nucli d'Adrall, trobem una rotonda en la que enfilem per la C-14 per la segona escapatòria. 5.5 quilòmetres més tard, virem a la dreta per la LV-5134, travessant el riu Segre per un pont, amb unes indicacions al poble de Noves de Segre per la LV-5133... tot i això, nosaltres deixem Noves de Segre a l'esquena i continuem el camí per la LV-5134 uns 20.4 quilòmetres des del pont, lloc on trobem una corba molt pronunciada a la dreta, amb una zona per aparcar, abans d'arribar a La Guàrdia d'Ares.

A aquesta corba, deixem el cotxe i, a peu, creuem la carretera amb l'Arnau i l'Ànnia i enfilem per un camí que surt del vèrtex d'aquesta. Als pocs metres, obro una tanca deixant passar a tota la família, la torno a tancar, i caminem uns 50 metres fins trobar-nos a l'alçada del cim del turonet de l'esquerra. Per allà, busquem algun corriolet que ens endinsi a la punxeguda zona, i que ens acabarà portant a l'antic sepulcre de la Fossa del Moro de la Guàrdia.

Es tracta d'un sepulcre del Neolític final, vers el 2500 a.n.e., i utilitzat fins a l'Edat del Ferro, vers el 650 a.n.e., construït en granit i amb l'entrada direcció sud-est.

Segons Albert Fàbrega, Enric Carreras i Josep Tarrús, es tracta d'una cambra pirinenca amb un túmul de 12 metres de diàmetre, amb restes evidents del mur de pedra en sec que feia d'anell de contenció (dels dos en resten petites mostres). La llosa de l'est és caiguda vers l'interior del sepulcre, fet que ha desplaçat la llosa de coberta.

La cambra mesura 1,70 metres de longitud interna. Als documents que hem pogut accedir, no es menciona la seva amplada; tot i això, sabem que la llosa de coberta fa 220 centímetres de longitud per 165 centímetres d'amplada i 40 centímetres de gruix conservat.

No s'hi documenta cap excavació, pel que no disposem d'informació arqueològica, tot i que ja és citat vers el 1988 per Albert Villaró i Xavier Campillo, dient que està desmuntat, en el seu inventari. També indiquen que fou espoliat pels treballadors que van fer la carretera i que van extreure ossos i un collaret.

Amb aquest sepulcre, encetem el nucli de Les Valls d'Aguilar, però ampliarem, ja que n'hi ha molts més.

I a dia 05 d'agost del 2021, tornem a la zona i passem de llarg la corba on vam deixar el cotxe temps ençà per a visitar el sepulcre de la Fossa del Moro de la Guàrdia. De fet, passem el poble, i ens dirigim a fer la ruta dels Manairons, Menairons o Minairons, segons a qui li preguntis. A banda dels dos tarters fets pels Minairons, també visitarem un parell de sepulcres tot fent la ruta. Per a visitar els tarters i un dels dòlmens, s'hi pot arribar en cotxe, tot seguint un camí que surt a 1.9 quilòmetres del nucli a la nostra esquerra, fàcil de reconèixer, ja que té una zona on pots deixar el cotxe just abans del camí i està senyalitzat. Nosaltres, però, fem la ruta a peu.

La veritat és que va ser una gran decisió, ja que vam travessar el camps i boscos fins a la corba que passa per sobre del riu de La Guàrdia, tot i que encara ho podíem haver fet més interessant pels nens, ja que hi ha un pas per un pont de fusta que els hi hagués agradat molt de fer. Però bé, al poc de fer la corba ens desviem a l'esquerra per un camí de muntanya amb una agradable manta de gespa entre arbres. No puc explicar perfectament la ruta però crec que, com a uns 700 metres, ens vam desviar a la dreta per un preciós caminoi, que ens va semblar una riera i que em sembla recordar que era marcat. A la fi de l'ample corriol, sortim al camí de cotxes, just abans del Tarter Gran de la ruta dels Minairons.

Hem estat mirant i no tenim fotografies que facin justícia a aquesta singularitat geomorfològica, per això inserim dues fotos per a intentar transmetre les seves dimensions  amb imatges. 

Es tracta d'un conjunt de pedres de mides força considerables (a la foto anterior, es poden comparar els nostres fills de 5 anys amb els rocs...) que es van desprendre de la muntanya fa molt i molt temps, donades les característiques càrstiques de la zona. La llegenda, però, diu que els minairons* van ser els que van col·locar les pedres allà on són ara. 

*Minairons: Éssers molt menuts similars als elfs, de caràcter entremaliat i molt forçuts i treballadors. Duen barretines vermelles i sovint porten barba. Entre altres llocs, viuen a les muntanyes de l'Alt Urgell.

Després d'admirar la immensitat del tarter, seguim endavant un xic per la pista fins a veure un desboscat a l'esquerra amb una petita identificació que diu Bosc dels Manairons (realment, és l'anomenada Solana de l'Abraham). Aquí, haurem d'anar uns 30 metres cap el bosc per a trobar el dolmen de la Cabana de Plan Fornesa a una clariana. Amb els caminois que duen cap a ell, no té pèrdua.

La primera notícia "documentada", tot i que ja es coneixia d'antic, és la de Serra i Vilaró el 14 de juny de 1920, quan publica dues fotografies, una planta i un alçat. Serra i Vilaró l'excavà l'any següent, trobant-lo tot remenat, però, tot i això, en documenta restes ceràmiques provinents de 3 vasos i "vestigis d'inhumacions".

Segons Josep Tarrús, Enric Carreras i Albert Fàbrega, amb la col·laboració de Gerard Remolins, es tracta d'un dolmen simple estil cambra pirinenca construïda en granit, amb un túmul circular, ben definit, de 12 metres de diàmetre. Indiquen que es poden observar restes del mur de pedra seca que feia d'anell peristàltic del sepulcre.

La cambra fa interiorment prop dels 1.40 metres de llargada interna i, tot i que no descriuen la seva amplada, és prou mesurable, ja que resten les dues lloses laterals de la tomba. També es pot veure que una part de la coberta resta estintolada i recolzada a la llosa de capçalera.

Podríem datar la utilització de la tomba i a falta de dades de les restes recuperades, entre el Neolític final i l'Edat del Bronze. Nosaltres vam col·locar prehistòricament les cambres pirinenques vers el 2200 a.n.e a inicis del Calcolític. Segons la Generalitat, seria corresponent al Neolític final,  vers el 2500 a.n.e. Ens sembla que ja no va de 300 anys!

Un cop vist el megàlit i dinats a la taula que hi ha a la plana del costat del camí instal·lada pels mateixos minairons, creuem aquest camí tot seguint per una clariana boscosa, com abans, amb manta de gespa, al poc es transforma en un corriol desdibuixat que enfila vers la muntanya. El dolmen de la Cabana tova es troba a 590 metres des del camí en línia recta, però, com he dit, el corriol és molt desdibuixat i vas fent esses, però bé, és dalt de tot de l'arrodonit cim, a l'esquerra d'una clariana tal i com anem pujant.

Igual que el proper sepulcre de la Cabana de Plan Fornesa, es documentat per primer cop per en Serra i Vilaró, el mateix dia 14 de juny de 1920, seguint informacions d'un pagès. En  publicà una fotografia, l'alçat, la planta i un dibuix d'un fragment ceràmic.

Segons hem trobat, el sepulcre fou excavat per en Serra i Vilaró l'any següent a la seva troballa, i també se'l va trobar remogut recentment. A l'excavació a aquest dolmen s'hi van recuperar fragments d'inhumacions i restes de també 3 vasos, un d'ells amb línies incises. 

Com el seu proper company, es tracta d'una cambra pirinenca bastida en granit, amb un túmul circular ben visible, de 10-11 metres de diàmetre, però en aquest no s'aprecia cap tipus de resta del sistema de contenció del megàlit.

Segons Tarrús, Carreras, Fàbrega i Remolins, la cambra funerària fa 1.60 metres de longitud i com  en l'anterior, i tot i que conserva in-situ les dues lloses laterals, no es documenta l'amplada. Si que fan referència a la llosa de coberta, que realment és brutal! Ja que tot i que resta trencada, la part que queda al seu lloc original fa 1.72 metres per 1.80 i té un gruix de 62 centímetres. La resta de la coberta resta estintolada a la part posterior d'on aniria la llosa de capçalera. Aquesta última, els arqueòlegs diuen que podria ser una que hi ha caiguda al costat del lateral esquerra de la cambra.

Vist el bonic sepulcre continuem en la mateixa direcció a la que hem arribat, aquest cop fent la baixada a la muntanya, camp a través, ja que el corriol desapareix. Val a dir que no és un bosc amb molt sotabosc i és de fàcil descens. A la part de baix, trobem un camí que el deuen utilitzar per a la tala d'arbres, i el seguim sempre anant vers la nostra dreta fins que topem amb el camí general dels Minairons. Ara mateix estem just al costat del Tarter Llarg de la ruta dels Minairons.

S'ha de dir que a l'altre costat del camí segueix uns metres més, però com amb l'anterior tarter, creiem que les dimensions es veuen millor si hi inserim una referència física, en aquest cas la referència soc jo.

Amb aquesta última 
singularitat geomorfològica, seguim pel camí tot fent baixada fins a arribar a la corba de sobre el riu. Ara sí que ja desfem el camí fet anteriorment tot arribant al cotxe. La ruta no és especialment dura i la veritat és que sí que és molt maca de fer, sobretot la banda nord de la muntanya, amb el riu de La Guàrdia a la vall, que nodreix d'humitat i aigua al bosc.

S'ha de dir que durant el transcurs de la ruta vam veure una estructura tapada per sotabosc i ràpidament vam avisar a en Gerard Remolins per a que li fes una ullada. No sabem si hi ha pogut anar, però ens va dir que ho faria.

Bé, acabada la ruta, retornem a La Seu a fer un passeig pel Parc del Segre.


Coordenades UTM(ETRS89):

Fossa del Moro de la Guàrdia d'Ares: 31T 355314 4683489
Cabana de Plan Fornesa: 31T 354233 4681397
Cabana Tova: 31T 353826 4680926

dimarts, 3 d’agost de 2021

Dòlmens, possibles túmuls i menhir a les Valls d'Aguilar I

Avui, dia que, en principi, no havia de ser megalític, però nosaltres aprofitem allà on anem... vam veure un dolmen del qual només quedava el túmul, i un menhir trencat i simbòlicament reaixecat. Comencem pel monòlit.

El menhir del Cantó, situat al coll que li dona nom, es troba a uns 80 metres a l'esquerra de la N-260 anant de La Seu d'Urgell a Sort, just on hi ha un ampli camí que es pot fer amb cotxe; de fet, nosaltres vam aparcar a la plana que dona accés a aquest pista. A peu, seguim pel camí i veiem fàcilment la rèplica aixecada fa un parell d'anys... que en realitat no s'assembla gaire al monòlit prehistòric, tot i que té unes dimensions molt similars. Uns metres a la seva dreta, en la direcció en la què hi arribem, veiem el que queda del monòlit original, amb una estaca que possiblement fou senyalitzadora temps ençà.

Però segons hem pogut saber, també sembla que ha estat modificat dins el seu enclavament original, ja que, segons les fotos preses fa anys, l'orientació del monòlit era diferent.

Així doncs, del monòlit que documenta Lluís Marià Vidal, de 2 metres de llargada per un gruix de 0.20 metres, i fet en pedra calcària, en resten només 43 centímetres de llargada, per 13 centímetres de gruix, amb una amplada de 30 centímetres.

Una fotografia del 1914, l'última que es va trobar del menhir, és la que es va utilitzar per escollir la localització del prehistòric roc. Tot fa pensar que el menhir original marcava un punt de pas i de pastures entre les dues comarques. Aquesta és la fotografia.

Fotografia de l'arxiu Mas

Sabem que aquest menhir era anomenat popularment amb els noms de l'home de gel, l'home encantat o l'home de pedra. Es tractava d'un roc antropomorf amb diverses inscultures, segons es documenta, entre elles diverses cassoletes i una creu de data posterior en un intent de cristianització del monument, a la seva base (es pot veure a la fotografia).

Pel que fa a la datació del monòlit, va ser construït molt segurament a finals del Neolític o inicis del Calcolític, el que li atorga una antiguitat aproximada de més de 4000 anys. Però, com hem dit, va desaparèixer, sembla que durant les obres de construcció de la carretera N-260, a meitat del segle XX en ser dinamitat, fet que a dia d'avui no permet ni la cerca ni la troballa de cap element relacionat.

Seguint el camí que puja vers el cim del turó on es troba el menhir, topem amb les restes del possible dolmen del Turó del Gosset, conegut com a Túmul del Turó del Gosset. De fet, només en resta el túmul i el negatiu de la cambra sepulcral.

Va ser descobert l'abril del 2010 per Gerard Remolins Zamora, director de l'empresa ReGiraRocs, estudiós de megàlits de la zona i empresa reconstructora de diversos megàlits, com el de Nuncarga i el de la Llosa de Bescaran. Ell mateix documenta un túmul d'un diàmetre de 10 metres, amb una depressió a la part central que és el negatiu de la cambra sepulcral. A simple vista, no s'observa cap de les lloses de l'esmentada cambra, ni del cròmlec peristàlit que encerclava i aguantava les pedres i sorra de l'obra tumular.

Repetim que aquesta obra tumular, és dubtosa, i més havent descobert que a la guerra civil, aquí s'erigia una trinxera o quelcom similar, ara a saber si el negatiu ja hi era, o no.

Finalitzada aquesta breu visita al Port del Cantó, seguim cap a La Seu, on tenim un dinar familiar.

A dia 03 d'agost del 2021, tornem a la zona, per visitar uns dòlmens i un túmul. Concretament, emprenem la pista que surt de l'aparcament del Port del Cantó direcció sud i ens desviem per la primera sortida a la dreta, al principi un pèl atrotinada. La seguim tot rectes fins al cim que es troba a uns 1.6 quilòmetres. Allà aturem el cotxe a una àmplia zona que hi ha a la nostra esquerra.

A peu, comencem la caminada per les roderes marcades que hi ha a la plana, una pista només apta per a 4x4, que ens aproparà al dolmen en uns 800 metres. Val a dir que amb el pal de ferro clavat que es veu a la fotografia es prou fàcil trobar-lo.

Es tracta d'un sepulcre descobert el novembre del 2009 per Albert Villaró Boix, i és bastit amb pedra sorrenca no local, o sigui que les lloses van ser transportades d'algun indret. Segons Enric Carreras, Albert Fàbrega i Josep Tarrús, podria ser un dolmen simple d'estil cambra pirinenca, i, segons ells, la cambra sepulcral deuria de fer una llargada interior de 2.20 metres, prenent com a referència la llosa lateral esquerra, que és l'única que queda in situ i que conté una petita creu gravada.

Com podem veure a la següent fotografia, el túmul circular és ben visible i fa un diàmetre de 8-9 metres. El pedruscall interior és construït a raó de blocs calcaris. Tot i el clar túmul, no hi ha restes evidents del seu cròmlec peristàltic, si és que en tenia.

Si es tractés realment d'una cambra pirinenca i a falta d'excavació i/o troballes, podríem datar el megàlit durant l'era calcolítica a Catalunya, entre el 2200  i el 1800 a.n.e.

Seguim la ruta tot seguint la pista principal que hi ha, fent aquesta un gir a la dreta seguit d'un pronunciat pendent, i, just acabar-lo, va planejant fins al túmul, que es troba a uns 390 metres des de la corba que hi ha a la contundent baixada, a uns 5 metres a l'esquerra del caminoi.

Aquest possible túmul, i dic possible perquè no hem trobat res d'informació arqueològica, tot i que té bastant bona pinta, la localització és molt bona, i es troba al mig de dos clars dòlmens. El vam localitzar gràcies als companys Manel i Pilar de Balenyà. Però això, de seguida que tinguem quelcom a dir, ho direm; fins llavors, es quedarà com a possible.

I ara ja anem a per l'últim monument prehistòric de la ruta... realment el més bonic, encara que es trobés sol a la muntanya, ja valdria la pena fer la caminadeta per a veure aquest preciós sepulcre. Es tracta del dolmen de Biscarbó o la Llosa del Corralet.

Per arribar-hi, seguim el caminoi uns 325 metres, punt en el que el camí es bifurca. Nosaltres girem a la nostra esquerra i continuem la caminada 210 metres més, i ja veurem el bonic sepulcre de Biscarbó a la nostra esquerra, a escassos 5 metres de la pista.

La primera notícia que hem pogut trobar del sepulcre és d'en Josep de Calassanç Serra i Ràfols l'any 1931, que en publica una fotografia i el seu alçat i que també insereix una fotografia d'un vas d'apèndix de botó que es va localitzar a la seva excavació.

Aquest dolmen simple d'estil cambra pirinenca és construït amb lloses de roca calcària i conserva tres de les seves lloses originals, les dues laterals de la cambra sepulcral i la gran llosa de coberta que amida 270 centímetres de llarg per 233 d'ample i 37 centímetres de gruix. On aniria la llosa de capçalera, se li ha construït un mur de pedra en sec no fa gaires anys.

Segons en Carreras, en Fàbregas i en Tarrús, el dolmen té una cambra sepulcral de 2.20 metres de longitud interior i dins d'un clar túmul de 9-10 metres de diàmetre. Per internet, hem trobat que té una amplada de 1.10 metres.

Cal dir que a l'excavació que va patir per part de Serra i Ràfols juntament amb Joan Colominas i Roca, es van recuperar diversos fragments d'ossos humans i els trossos del vas amb apèndix de botó que dèiem abans.

Extret de "La cerámica con asas de apéndice de botón y el final..."

El dibuix que hem inserit l'hem extret de l'estudi que va fer l'arqueòleg Joan Maluquer de Motes Nicolau "La cerámica con asas de apéndice de botón y el final de la cultura megalítica del nordeste de la península".

A la fi, aquest vas, es va poder reconstruir, però no sabem quant material original hi ha.

Extret de Raco.cat

Segons l'inventari arqueològic de la Generalitat aquest sepulcre estaria datat d'entre el Neolític final fins a l'Edat del Bronze, vers el 2500 i el 850 a.n.e. I també segons el Departament de Cultura, cap a l'any 2000 encara es podien observar algunes restes òssies humanes en superfície.

Amb això donem per conclosa la ruta i tornem cap al cotxe, demà més.


Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir del Cantó31T 354766 4692302
Túmul del Turó del Gosset31T 354755 4692191
Corralet II: 31T 353453 4690373
Possible túmul de la Serra del Corralet: 31T 353512 4689929
Biscarbó o Llosa del Corralet: 31T 353762 4689534

dilluns, 2 d’agost de 2021

Dòlmens i túmul a Montferrer i Castellbò IV

Primera ruta de l'Alt Urgell aquestes vacances per anar obrint boca de la zona, on sabem que ens falten bastants megàlits. Veurem tres monuments prehistòrics, dos sepulcres i una obra tumular, al terme municipal de Montferrer i Castellbò.

Comencem pel dolmen de Gavernet. Per arribar-hi, anem per la N-260 en direcció de La Seu a Montferrer. Un cop arribats a aquest últim nucli, virem a la dreta direcció Castellbò i seguim tot rectes passant el desviament a l'aeroport de La Seu d'Urgell - Andorra. També voregem el nucli d'Aravell i, ja fora del poble, veurem un carrer tallat que surt a l'esquerra i, a uns 100 metres, un nou desviament a l'esquerra que sí agafarem, tot anant cap al restaurant Mas d'en Roqueta. Aquí, voregem el restaurant i el conjunt de cases que hi ha i ens desviem a l'esquerra per la primera escapatòria que veiem, tot fent un contundent gir. Als 1.2 quilòmetres d'anar per la pista aturem el cotxe, i, a peu, ens endinsem a l'arbrat de la nostra esquerra. A uns 75 metres de la pista, trobarem, dins d'un bosc d'alzines prou net de sotabosc, el derruït megàlit.

El sepulcre fou descobert el febrer del 2016 per Manel Trepat, un agent rural de la contrada, i ell mateix li va posar el nom, que correspon al topònim del paratge on es troba. Dies més tard, fou visitat pels arqueòlegs Gerard Remolins Zamora, Albert Fàbrega Enfedaque i Jordi Pasques Canut que n'autentificaren la seva construcció prehistòrica, catalogant-lo com a dolmen simple tipus cista.

Segons l'estudi d'aquests arqueòlegs, el megàlit és bastit amb esquist local i conserva un túmul ovalat de pedres mitjanes de 8 metres de diàmetre sense cròmlec peristàltic. A banda d'aquesta informació i degut a la dispersió de lloses, la falta d'algunes i el mal estat en què es troba el sepulcre, no es pot donar cap dada exacta més de la seva morfologia. Haurem d'esperar a una possible excavació per a disposar de més informació.

Tornem al cotxe disposats a visitar el proper túmul de Mardiscle, al que arribem tot tornant per on hem vingut  fins al carrer tallat que hem vist entre Aravell i el desviament al restaurant. Enfilem tot rectes pel carrer deixant un desviament a la nostra esquerra i, a pocs metres, deixem l'asfaltat, tot seguint per una pista sorrenca 1.2 quilòmetres, fins que aquesta empalma amb una altra un xic més ampla en la que seguirem vers la nostra dreta. Seguim  aquesta nova pista 1.8 quilòmetres, moment en què deixem el cotxe al vèrtex d' una corba a la dreta. A peu, ens endinsem pel bosquet que hi ha a l'interior d'aquesta corba i, a uns 16 metres de la pista, veurem fàcilment l'obra tumular de Mardiscle.

També fou descobert pel guarda forestal Manel Trepat, l'any 2014, i fou estudiat per Gerard Remolins Zamora, Albert Fàbrega Enfedaque i Jordi Pasques Canut dos anys més tard. Per la seva composició, el van catalogar com a possible túmul.

El possible túmul resta bastit amb el mateix tipus de pedra que l'anterior megàlit, formant un amuntegament de planta circular de 12 metres de diàmetre per 2 metres d'alçada. Tot i que per nosaltres fa una pinta espectacular, no sobresurt cap tipus de llosa de la seva possible cambra sepulcral, ni es veu resta alguna de cròmlec peristàltic, tot i que això tampoc no vol dir res, ja que el clar dolmen simple que acabem de veure, tampoc en tenia, de peristàlit.

I ara sí, ja anem a per l'últim del dia. El sepulcre que rebrà la nostra visita és el de la Torrota dels Moros, també descobert recentment.

Vam apropar-nos-hi en cotxe, tot i que hi podríem anar a peu, ja que es troba 550 metres endavant seguint per la mateixa pista. A aquest punt, veiem una pista que surt a l'esquerra. A peu entrem per ella i, al ben poc d'agafar-la, veiem fàcilment a la nostra dreta el dolmen.

El sepulcre fou descobert l'estiu del 2014 pel mateix Manel Trepat. Mesos més tard, fou investigat pels arqueòlegs mencionats atorgant-li la mateixa classificació que el de Gavernet.

Inserim un nova fotografia, ja que les fotos no són gaire bones, aquell dia feia molt sol!

A l'estudi realitzat, es descriu un túmul de 12 metres de diàmetre, delimitat parcialment per lloses d'un cròmlec peristàltic. Al bell mig d'ell, s'erigeix una gran llosa que dona certes pistes sobre la cambra funerària, com a mínim la seva orientació (nord-oest/sud-est) i que devia de ser rectangular. No es pot acabar d'assegurar la seva morfologia degut a la falta de lloses. De fet, si dones un volt a les immediates proximitats, es poden veure diversos rocs treballats que amb molta probabilitat formaven part de la cambra o del túmul.

Donem per conclosa la ruta d'avui, i anem cap a casa dels meus tiets, on estàvem passant l'última setmana de vacances.


Coordenades UTM(ETRS89):

Gavernet: 31T 367745 4692352
Túmul de Mardiscle: 31T 366776 4692331
Torrota dels Moros: 31T 366404 4692353