Dòlmens a La Vansa i Fórnols I, i Ribera d'Urgellet I

A 19 de maig del 2018, fem un cap de setmana llarg a terres alt urgellenques, on aprofitem el casori del meu cosí per a anar a visitar dòlmens i gaudir de la natura tan abrupta a aquesta zona de Catalunya.

La primera visita megalítica, de fet, totes les d'avui, les farem vers els voltants de Montan de Tost o Montant de Tost... Ho hem trobat escrit de les dues maneres. Per arribar-hi, partim de La Seu, a la rotonda que hi ha, en la que et pots desviar cap a Andorra per la N-145. De fet, nosaltres érem allotjats a Anserall, un petit nucli que hi ha tirant cap al país dels Pirineus, a tres quilòmetres de La Seu.

D'aquesta rotonda, virem a la nostra dreta venint d'Anserall, prenent la N-260 fins a Adrall. Just passat el nucli, trobarem una rotonda en la que sortirem per la segona, fent camí per la C-14 tot passant Hostalets de Tost i seguint tot rectes per la carretera fins veure el desviament a l'esquerra cap a la LV-4001, direcció Montan de Tost, Sorribes i Ossera, a 17 quilòmetres justos de la rotonda de La Seu.

Per aquí, ens desviem, seguint la carretera que, a poca distància, comença a fer un seguit de ziga-zagues i que ens portarà a la part alta del massís, on passarem el dia. Aquí es troba el nucli de Montan de Tost, que deixarem a la nostra dreta i seguirem tot rectes per la LV-4001. Hi ha un punt on la carretera es torna pista en molt bon estat durant 5 quilòmetres, els farem, i, poc abans de tornar a ser asfaltada, aturarem el cotxe i pujarem a peu el turó de la nostra dreta tal i com veníem. Tot caminant per l'emboscat i al cim del turó, toparem amb un corriol que, seguint-lo vers la nostra esquerra, ens portarà al sepulcre.

També s'hi pot anar, i molt més ràpid, segons el "maps", per Castellar de Tost, però desconeixem l'estat del camí... Preferim donar la volta i anar per asfaltat.

Aquí tenim el dolmen de Coll d'Arnat, que a primera vista, ja em sembla el dolmen de més estil cambra pirinenca que he vist fins ara.

Fou descobert per en Serra i Vilaró l'any 1917 i val a dir que aquest sepulcre, vist in-situ, és prou espectacular, amb un túmul definit de 9.5 metres de diàmetre. Les grans lloses, per dir-ho d'alguna manera, que es veuen arrepenjades sobre la clara paret lateral de la cambra funerària són les de capçalera. Els rocs de l'altre costat ja es documenten desapareguts d'antic. Segons un dibuix de Rosó Vilardell i Pascual, conservava la capçalera que exercia de tancament al nord de la cambra. Avui en dia, aquesta també resta desapareguda.

Hem extret una planimetria de l'estudi sobre excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys, de Rosó Vilardell.

Planimetria de Rosó Vilardell

Serra i Vilaró l'excavà el mateix 1917, donant a llum 2 fragments ceràmics de vores de vasos campaniformes, 1 dena de collaret en pedra, 1 punta de sageta amb aletes i peduncle de sílex, i un punxó de bronze de secció quadrada. Aquests materials resten dipositats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Anys més tard, en concret el 1978-1979, Roser Vilardell i Pascual, el torna a excavar, donant a llum 1 punta de sageta amb peduncle i aletes de sílex blanc, que també resta al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

Tot i això, sembla ser que la cambra pirinenca encara no ha estat totalment excavada.

Segons en Tarrús i en Carreras a la revisió actualitzada dels megàlits catalans, es tracta d'un dolmen simple, per mi, una claríssima cambra pirinenca, que ells dimensionen interiorment amb 2.10 metres de llargada 1.05 metres d'ample i 1 metre d'alçada. Aquesta es troba a l'interior d'una obra tumular de 9/10 metres de diàmetre, sense senyals d'anell de contenció, feta a raó de pedres i terra. Ells el col·loquen temporalment vers el Calcolític i el Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

De nou en marxa, ens dirigim al Tarter de Cataplà. Per arribar a aquest és ben fàcil: Només hem de tornar pel camí fet 3.4 quilòmetres; allà veurem un camí que surt vers la nostra dreta, que emprendrem tot fent uns 670 metres, on toparem amb un extens camp de conreu just davant. Aquí aturem el cotxe i, a peu, emprenem una pista que surt desdibuixada en direcció contrària a la pista per la que anem. La seguirem uns 90 metres passant un desviament a la dreta. Just quan la desdibuixada pista vira vers la nostra dreta per tornar a la pista més "automobilitzada" que hem fet, veurem les restes del megàlit a escassos 4 metres.

Cista megalítica amb túmul de 6.5 metres de diàmetre, de la que només queda una llosa. A destacar que quan Serra Vilaró el va visitar i estudiar, les parets de la cambra restaven in situ, mancant només la llosa de coberta.

Segons el servei d'arqueologia de la Generalitat, Serra Vilaró va trobar a l'excavació del 1917: Un vas carenat d'apèndix de botó, diversos fragments de vasos decorats, dues denes de collaret de càrdium i un punxó de bronze, també de secció quadrada i base truncada. Aquests materials foren dipositats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. "Rosó" Vilardell l'excavà de nou el 1978-1979, acció que no va aportar cap material arqueològic.

Planimetria de Rosó Vilardell

En Josep Tarrús i l'Enric Carreras documenten una caixa megalítica tancada (cista megalítica), d'unes dimensions internes de 1.50 metres de llarg, 90 centímetres d'ample i una alçada de 70 centímetres. Es troba a l'interior d'una obra tumular de 7/8 metres de diàmetre, sense senyals de cròmlec peristàltic, i el col·loquen vers el Calcolític - Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

De nou en marxa, ens dirigim a l'estructura funerària del Cucut. No sé si és un dolmen o exactament què és, l'únic que sí sé és que d'antic va patir modificacions estructurals per encabir-hi una cabana.

Per arribar-hi, prenem de nou el cotxe i seguim per la pista vora els 350 metres, lloc on es bifurca el camí i deixem el cotxe. Seguirem a peu pel camí de l'esquerra, avançant uns 270 metres (a la part final, el camí està molt més desdibuixat). Trobarem l'estructura funerària al costat d'un arbre.

Fou descobert i excavat sense resultats positius vers l'any 1978-1979. Tres anys més tard, Roser Vilardell el publica, dient que el veu com a molt dubtós. També ho van fer Albert Villaró i Xavier Campillo el 1988 al seu inventari de l'Alt Urgell, però no el trobaren i també el cataloguen com a dubtós.

Planimetria de Rosó Vilardell

Segons el departament de cultura de la Generalitat, si realment es tractés d'una tomba, tindria una obra tumular d'uns 10 metres de diàmetre i seria corresponent al Neolític final, amb reutilització fins al Bronze, vers el 2500-650 a.n.e.*

Anem a per un altre... A aquesta zona n'hi ha uns quants, nosaltres no els veurem tots avui... ja que anant amb els nens és complicat. Ens dirigim al sepulcre del Tarter del Clot de les Basses I o del Coll de la Bernadella I.

Per arribar-hi, desfem el camí i tornem a la LV-4001. En arribar a ella, l'emprenem a la nostra dreta seguint-la 3.4 quilòmetres, lloc on veurem una edificació a l'esquerra de la carretera. Allà aturem el cotxe.

A peu, voregem la casa pel camí que hi ha i continuem uns 460 metres, on trobem una nova pista que s'enfila a la nostra dreta. Seguim per aquesta uns 60 metres més i veurem el sepulcre a 4 metres a l'esquerra d'aquesta última pista.

Es tracta d'una cista que conserva un túmul de 7.4 metres de diàmetre, amb una cambra funerària en la que manca la llosa de coberta. Tenim constància de que fou excavada per primer cop el 1978, pel que creiem que possiblement fou Rosó Vilardell. Segons la Generalitat, a la seva excavació no es va recuperar cap resta.

Segons en Carreras i en Tarrús es tracta d'una caixa megalítica tancada (cista megalítica), que fa 1.15 metres de llarg per 50 centímetres d'amplada i 1 metre d'alçada. Coincideixen amb la Generalitat (és d'on vam treure la informació de dalt) pel que fa a les dimensions tumulars, tot i que es limiten a documentar-lo entre 7/8 metres de diàmetre. Tampoc no documenten restes arqueològiques associades, i, pel que fa a la seva datació, és idèntica a la dels seus companys, d'entre el 2700 i el 1800 a.n.e.

Planimetria de Rosó Vilardell

Com a apunt final del sepulcre, i segons Albert Villaró i Xavier Campillo, la coberta se l'endugué un pagès amb el seu tractor, el mateix que va destruir els dòlmens del Tossal Jovell I i II.

Per acabar el dia anem a visitar el proper sepulcre del Clot de les Basses II o Coll de la Bernadella II, aquest es troba a uns 90 metres del seu company. No es pot explicar com anar, es troba al bell mig del bosc... L'únic que podem dir és que el trobarem fent la distància indicada, tot anant pel mig del bosc en paral·lel a la pista per la que hem vingut, en direcció al cotxe.

Fotogènic megàlit que consta d'un túmul, no sabem si artificial, de 6 metres, i just davant seu hi ha, com es veu a la foto, un aflorament rocós. Sepulcre un xic diferent a la resta de la zona. Es tracta, com el seu citat company, d'una cambra pirinenca... segons la Generalitat. A la seva excavació no es va recuperar cap resta arqueològica.

En Carreras i en Tarrús informen que el va descobrir i excavar sense resultats Roser Vilardell vers el 1978-1979. Villaró i Campillo també el visiten, tot considerant-lo dubtós. Els primers autors, opinen, que realment es tracta d'un paradolmen. Sense atorgar-li una datació.

Planimetria de Rosó Vilardell

Tot i la manca de troballes, el servei d'arqueologia de la Generalitat no dubta en datar-lo temporalment entre el Neolític final i l'edat del Bronze, vers el 2500 i el 650 a.n.e.*

Deixem la resta de sepulcres per a un altre dia, que tenim el casament d'aquí a una estona. A més, just després de visitar aquests megàlits, vam saber que aquests dos últims tenen un altre germà, que ja visitarem quan tinguem més informació de la seva ubicació.

A dia 6 d'agost de 2021, tornem a la zona i, d'entre altres megàlits, visitem el Clot de les Basses III, que és un clar túmul de pedruscall just al costat del Clot de les Basses I. Trobar-lo és fàcil només has de mirar a l'altra banda del camí, pel que hem arribat al germà I, i a la vora d'aquest, amagat entre arbres i sotabosc, trobarem el petit tarter.

Fou descobert per Judith Pampalona i Gerard Remolins el mes de març de l'any 2007 i el documentaren com a possible túmul, degut a la seva morfologia i la proximitat a diversos megàlits.

Es tracta d'una obra tumular bastida a raó de pedra calcària local formant un cercle de 8 metres de diàmetre per 1.70 metres d'alçada. Tot i això, no hi ha cap llosa de la cambra funerària, ni cap roc del cròmlec de contenció. A la zona central, sí que es veu una petita depressió que, segons Remolins, es podria tractar d'un antic intent de violació.

Ara ens dirigirem a visitar un nou tarter molt proper, el del Passiró.

Per arribar-hi, tornem fins on hem deixat el cotxe, però no l'agafem. A peu, seguim uns 70 metres la carretera vers la nostra dreta, on trobarem un camí a l'altre costat d'aquesta que dona accés als camps de conreu. Per ell, enfilem creuant el camp i, a la fi d'aquest, enfilem el petit turó que hi ha. A la seva part alta, buscarem el sepulcre del Tarter del Passiró.

Tot i que el jaciment es troba prou enrunat, no es té el menor dubte de la seva autenticitat, ja que, segons hem trobat a la base de dades de la Generalitat, l'arqueòloga Rosó Vilardell ja el cataloga com a cista megalítica, restant in-situ, només la llosa sud. 

Serra Vilaró el va visitar i va documentar restes de la cambra sepulcral estintolades pel cim, i un túmul molt malmès d'uns 8 metres. De l'excavació, indica la descoberta de diversos fragments ossis, 16 dents humanes, 6 denes de càrdium, 3 dentàliums i l'any 1996, a la visita realitzada per a l'elaboració de la Carta Arqueològica, es va trobar un petit fragment de ceràmica a mà en superfície. Les restes queden dipositades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

Planimetria de Rosó Vilardell

Amb la nova informació de què disposem, en podem dir que el cataloguen com a dolmen simple, amb una cambra d'1.65 metres d'ample, per 75 centímetres d'alçada i 53 centímetres de gruix, i que consta d'una obra tumular de 8/9 metres de diàmetre amb restes d'anell de contenció. D'altra banda, en Carreras i en Tarrús també esmenten les restes recuperades que ja hem dit, però donen l'apunt de que les dents humanes citades són pertanyents a un mínim de 3 individus.

Com la resta dels immediats megàlits, es col·loca temporalment vers el final del Calcolític i l'Edat del Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e..

* antiga datació prehistòrica catalana.

Coordenades UTM(ETRES89):

Coll d'Arnat: 31T 368491 4678984

Tarter del Cataplà: 31T 368173 4677419
El Cucut: 31T 367820 4677635
Tarter del Clot de les Basses I: 31T 365873 4677220
Tarter del Clot de les Basses II: 31T 365830 4677302

Tarter del Clot de les Basses III: 31T 365856 4677230

Tarter del Passiró: 31T 365674 4677817

Dòlmens a Les Valls d'Aguilar II

Nova entrada per les Valls d'Aguilar. Després d'haver visitat un menhir antropomorf, el menhir del Cantó, del que no en queden més que les restes, dos possibles túmuls i dos dòlmens, visitarem 3 sepulcres més.

Comencem doncs pel dolmen de la Fossa del Moro de la Guàrdia. Arribem a ell, tot seguint la N-260 des de La Seu direcció oest, i, just passar el petit nucli d'Adrall, trobem una rotonda en la que enfilem per la C-14 per la segona escapatòria. 5.5 quilòmetres més tard, virem a la dreta per la LV-5134, travessant el riu Segre per un pont, amb unes indicacions al poble de Noves de Segre per la LV-5133... tot i això, nosaltres deixem Noves de Segre a l'esquena i continuem el camí per la LV-5134 uns 20.4 quilòmetres des del pont, lloc on trobem una corba molt pronunciada a la dreta, amb una zona per aparcar, abans d'arribar a La Guàrdia d'Ares.

A aquesta corba, deixem el cotxe i, a peu, creuem la carretera amb l'Arnau i l'Ànnia i enfilem per un camí que surt del vèrtex d'aquesta. Als pocs metres, obro una tanca deixant passar a tota la família, la torno a tancar, i caminem uns 50 metres fins trobar-nos a l'alçada del cim del turonet de l'esquerra. Per allà, busquem algun corriolet que ens endinsi a la punxeguda zona, i que ens acabarà portant a l'antic sepulcre de la Fossa del Moro de la Guàrdia.

Es tracta d'un sepulcre del Calcolític inicial - Edat del Bronze antiga, vers el 2700-1800 a.n.e., i utilitzat fins a l'Edat del Ferro, vers el 650 a.n.e., construït en granit i amb l'entrada direcció sud-est.

Segons Albert Fàbrega, Enric Carreras i Josep Tarrús, es tracta d'una cambra pirinenca amb un túmul de 12 metres de diàmetre, amb restes evidents del mur de pedra en sec que feia d'anell de contenció (dels dos en resten petites mostres). La llosa de l'est és caiguda vers l'interior del sepulcre, fet que ha desplaçat la llosa de coberta.

La cambra mesura 1,70 metres de longitud interna, 1.05 metres d'ample i 1.40 metres d'alt. També sabem que la llosa de coberta fa 220 centímetres de longitud per 165 centímetres d'amplada i 40 centímetres de gruix conservat.

D'altre banda, del túmul es documenten unes dimensions diametrals de 11-12 metres, amb un cròmlec bastit amb murs de pedra seca.

No s'hi documenta cap excavació, pel que no disposem d'informació arqueològica, tot i que ja és citat vers el 1988 per Albert Villaró i Xavier Campillo, dient que està desmuntat, en el seu inventari. També indiquen que fou espoliat pels treballadors que van fer la carretera i que van extreure ossos i un collaret.

Amb aquest sepulcre, encetem el nucli de Les Valls d'Aguilar, però ampliarem, ja que n'hi ha molts més.

I a dia 05 d'agost del 2021, tornem a la zona i passem de llarg la corba on vam deixar el cotxe temps ençà per a visitar el sepulcre de la Fossa del Moro de la Guàrdia. De fet, passem el poble, i ens dirigim a fer la ruta dels Manairons, Menairons o Minairons, segons a qui li preguntis. A banda dels dos tarters fets pels Minairons, també visitarem un parell de sepulcres tot fent la ruta. Per a visitar els tarters i un dels dòlmens, s'hi pot arribar en cotxe, tot seguint un camí que surt a 1.9 quilòmetres del nucli a la nostra esquerra, fàcil de reconèixer, ja que té una zona on pots deixar el cotxe just abans del camí i està senyalitzat. Nosaltres, però, fem la ruta a peu.

La veritat és que va ser una gran decisió, ja que vam travessar el camps i boscos fins a la corba que passa per sobre del riu de La Guàrdia, tot i que encara ho podíem haver fet més interessant pels nens, ja que hi ha un pas per un pont de fusta que els hi hagués agradat molt de fer. Però bé, al poc de fer la corba ens desviem a l'esquerra per un camí de muntanya amb una agradable manta de gespa entre arbres. No puc explicar perfectament la ruta però crec que, com a uns 700 metres, ens vam desviar a la dreta per un preciós caminoi, que ens va semblar una riera i que em sembla recordar que era marcat. A la fi de l'ample corriol, sortim al camí de cotxes, just abans del Tarter Gran de la ruta dels Minairons.

Hem estat mirant i no tenim fotografies que facin justícia a aquesta singularitat geomorfològica, per això inserim dues fotos per a intentar transmetre les seves dimensions  amb imatges. 

Es tracta d'un conjunt de pedres de mides força considerables (a la foto anterior, es poden comparar els nostres fills de 5 anys amb els rocs...) que es van desprendre de la muntanya fa molt i molt temps, donades les característiques càrstiques de la zona. La llegenda, però, diu que els minairons* van ser els que van col·locar les pedres allà on són ara. 

*Minairons: Éssers molt menuts similars als elfs, de caràcter entremaliat i molt forçuts i treballadors. Duen barretines vermelles i sovint porten barba. Entre altres llocs, viuen a les muntanyes de l'Alt Urgell.

Després d'admirar la immensitat del tarter, seguim endavant un xic per la pista fins a veure un desboscat a l'esquerra amb una petita identificació que diu Bosc dels Manairons (realment, és l'anomenada Solana de l'Abraham). Aquí, haurem d'anar uns 30 metres cap el bosc per a trobar el dolmen de la Cabana de Plan Fornesa a una clariana. Amb els caminois que duen cap a ell, no té pèrdua.

La primera notícia "documentada", tot i que ja es coneixia d'antic, és la de Serra i Vilaró el 14 de juny de 1920, quan publica dues fotografies, una planta i un alçat. Serra i Vilaró l'excavà l'any següent, trobant-lo tot remenat, però, tot i això, en documenta restes ceràmiques provinents de 3 vasos i "vestigis d'inhumacions".

Segons Josep Tarrús, Enric Carreras i Albert Fàbrega, amb la col·laboració de Gerard Remolins, es tracta d'un dolmen simple estil cambra pirinenca construïda en granit, amb un túmul circular, ben definit, de 12 metres de diàmetre. Indiquen que es poden observar restes del mur de pedra seca que feia d'anell peristàltic del sepulcre.

La cambra fa interiorment prop dels 1.41 metres de llargada interna, 1.23 metres d'ample i 1.10 metres d'alt. També diem que es pot veure que una part de la coberta resta estintolada i recolzada a la llosa de capçalera.

Podríem datar la utilització de la tomba i a falta de dades de les restes recuperades, entre el Neolític final i l'Edat del Bronze. Nosaltres vam col·locar prehistòricament les cambres pirinenques vers el 2200 a.n.e a inicis del Calcolític. Segons la Generalitat, seria corresponent al Neolític final,  vers el 2500 a.n.e. Ens sembla que ja no va de 300 anys!

Però tot aquest últim paràgraf, ara ha quedat "inutilitzat", degut al canvi que s'ha oficialitzat en les etapes prehistòriques. Ara i de forma oficial, es tracta d'un sepulcre del Calcolític - Edat del Bronze, vers el 2700-1800 a.n.e.

Un cop vist el megàlit i dinats a la taula que hi ha a la plana del costat del camí instal·lada pels mateixos minairons, creuem aquest camí tot seguint per una clariana boscosa, com abans, amb manta de gespa, al poc es transforma en un corriol desdibuixat que enfila vers la muntanya. El dolmen de la Cabana tova es troba a 590 metres des del camí en línia recta, però, com he dit, el corriol és molt desdibuixat i vas fent esses, però bé, és dalt de tot de l'arrodonit cim, a l'esquerra d'una clariana tal i com anem pujant.

Igual que el proper sepulcre de la Cabana de Plan Fornesa, es documentat per primer cop per en Serra i Vilaró, el mateix dia 14 de juny de 1920, seguint informacions d'un pagès. En  publicà una fotografia, l'alçat, la planta i un dibuix d'un fragment ceràmic.

Segons hem trobat, el sepulcre fou excavat per en Serra i Vilaró l'any següent a la seva troballa, i també se'l va trobar remogut recentment. A l'excavació a aquest dolmen s'hi van recuperar fragments d'inhumacions i restes de també 3 vasos, un d'ells amb línies incises. 

Com el seu proper company, es tracta d'una cambra pirinenca bastida en granit, amb un túmul circular ben visible, de 10-11 metres de diàmetre, però en aquest no s'aprecia cap tipus de resta del sistema de contenció del megàlit.

Segons Tarrús, Carreras, Fàbrega i Remolins, la cambra funerària fa 1.60 metres de longitud, 1.27 metres d' ample i 1.20metres d'alçada. Hem trobat documentada específicament les mides de la llosa de coberta, que realment és brutal! Ja que tot i que resta trencada, la part que queda al seu lloc original fa 1.72 metres per 1.80 i té un gruix de 62 centímetres. La resta de la coberta resta estintolada a la part posterior d'on aniria la llosa de capçalera. Aquesta última, els arqueòlegs diuen que podria ser una que hi ha caiguda al costat del lateral esquerra de la cambra.

Com amb els anteriors companys visitats, datem aquest sepulcre seguint la nova línia temporal prehistòrica, del Calcolític antic a l'Edat del Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e. 

Vist el bonic sepulcre continuem en la mateixa direcció a la que hem arribat, aquest cop fent la baixada a la muntanya, camp a través, ja que el corriol desapareix. Val a dir que no és un bosc amb molt sotabosc i és de fàcil descens. A la part de baix, trobem un camí que el deuen utilitzar per a la tala d'arbres, i el seguim sempre anant vers la nostra dreta fins que topem amb el camí general dels Minairons. Ara mateix estem just al costat del Tarter Llarg de la ruta dels Minairons.

S'ha de dir que a l'altre costat del camí segueix uns metres més, però com amb l'anterior tarter, creiem que les dimensions es veuen millor si hi inserim una referència física, en aquest cas la referència soc jo.

Amb aquesta última singularitat geomorfològica, seguim pel camí tot fent baixada fins a arribar a la corba de sobre el riu. Ara sí que ja desfem el camí fet anteriorment tot arribant al cotxe. La ruta no és especialment dura i la veritat és que sí que és molt maca de fer, sobretot la banda nord de la muntanya, amb el riu de La Guàrdia a la vall, que nodreix d'humitat i aigua al bosc.

S'ha de dir que durant el transcurs de la ruta vam veure una estructura tapada per sotabosc i ràpidament vam avisar a en Gerard Remolins per a que li fes una ullada. No sabem si hi ha pogut anar, però ens va dir que ho faria.

Bé, acabada la ruta, retornem a La Seu a fer un passeig pel Parc del Segre.

Coordenades UTM(ETRS89):

Fossa del Moro de la Guàrdia: 31T 355314 4683489

Cabana de Plan Fornesa: 31T 354233 4681397

Cabana Tova: 31T 353826 4680926

Dòlmens, possibles túmuls i menhir a les Valls d'Aguilar I

Avui, dia que, en principi, no havia de ser megalític, però nosaltres aprofitem allà on anem... vam veure un dolmen del qual només quedava el túmul, i un menhir trencat i simbòlicament reaixecat. Comencem pel monòlit.

El menhir del Cantó, situat al coll que li dona nom, es troba a uns 80 metres a l'esquerra de la N-260 anant de La Seu d'Urgell a Sort, just on hi ha un ampli camí que es pot fer amb cotxe; de fet, nosaltres vam aparcar a la plana que dona accés a aquest pista. A peu, seguim pel camí i veiem fàcilment la rèplica aixecada fa un parell d'anys... que en realitat no s'assembla gaire al monòlit prehistòric, tot i que té unes dimensions molt similars. Uns metres a la seva dreta, en la direcció en la què hi arribem, veiem el que queda del monòlit original, amb una estaca que possiblement fou senyalitzadora temps ençà.

Però segons hem pogut saber, també sembla que ha estat modificat dins el seu enclavament original, ja que, segons les fotos preses fa anys, l'orientació del monòlit era diferent.

Així doncs, del monòlit que documenta Lluís Marià Vidal, de 2 metres de llargada per un gruix de 0.20 metres, i fet en pedra calcària, en resten només 43 centímetres de llargada, per 13 centímetres de gruix, amb una amplada de 30 centímetres.

Una fotografia del 1914, l'última que es va trobar del menhir, és la que es va utilitzar per escollir la localització del prehistòric roc. Tot fa pensar que el menhir original marcava un punt de pas i de pastures entre les dues comarques. Aquesta és la fotografia.

Fotografia de l'arxiu Mas

Sabem que aquest menhir era anomenat popularment amb els noms de l'home de gel, l'home encantat o l'home de pedra. Es tractava d'un roc antropomorf amb diverses inscultures, segons es documenta, entre elles diverses cassoletes i una creu de data posterior en un intent de cristianització del monument, a la seva base (es pot veure a la fotografia).

Pel que fa a la datació del monòlit, va ser construït molt segurament a finals del Neolític o inicis del Calcolític, el que li atorga una antiguitat aproximada de més de 4000 anys. Però, com hem dit, va desaparèixer, sembla que durant les obres de construcció de la carretera N-260, a meitat del segle XX en ser dinamitat, fet que a dia d'avui no permet ni la cerca ni la troballa de cap element relacionat.

Seguint el camí que puja vers el cim del turó on es troba el menhir, topem amb les restes del possible dolmen del Turó del Gosset, conegut com a Túmul del Turó del Gosset. De fet, només en resta el túmul i el negatiu de la cambra sepulcral.

Va ser descobert l'abril del 2010 per Gerard Remolins Zamora, director de l'empresa ReGiraRocs, estudiós de megàlits de la zona i empresa reconstructora de diversos megàlits, com el de Nuncarga i el de la Llosa de Bescaran. Ell mateix documenta un túmul d'un diàmetre de 10 metres, amb una depressió a la part central que és el negatiu de la cambra sepulcral. A simple vista, no s'observa cap de les lloses de l'esmentada cambra, ni del cròmlec peristàlit que encerclava i aguantava les pedres i sorra de l'obra tumular.

Repetim que aquesta obra tumular, és dubtosa, i més havent descobert que a la guerra civil, aquí s'erigia una trinxera o quelcom similar, ara a saber si el negatiu ja hi era, o no.

Finalitzada aquesta breu visita al Port del Cantó, seguim cap a La Seu, on tenim un dinar familiar.

A dia 03 d'agost del 2021, tornem a la zona, per visitar uns dòlmens i un túmul. Concretament, emprenem la pista que surt de l'aparcament del Port del Cantó direcció sud i ens desviem per la primera sortida a la dreta, al principi un pèl atrotinada. La seguim tot rectes fins al cim que es troba a uns 1.6 quilòmetres. Allà aturem el cotxe a una àmplia zona que hi ha a la nostra esquerra.

A peu, comencem la caminada per les roderes marcades que hi ha a la plana, una pista només apta per a 4x4, que ens aproparà al dolmen del Corralet II o Biscarbó II  en uns 800 metres. Val a dir que amb el pal de ferro clavat que es veu a la fotografia es prou fàcil trobar-lo.

Es tracta d'un sepulcre descobert el novembre del 2009 per Albert Villaró Boix, i és bastit amb pedra sorrenca no local, o sigui que les lloses van ser transportades d'algun indret. Segons Enric Carreras, Albert Fàbrega i Josep Tarrús, podria ser un dolmen simple d'estil cambra pirinenca, i, segons ells, la cambra sepulcral deuria de fer una llargada interior de 2.20 metres, prenent com a referència la llosa lateral esquerra, que és l'única que queda in situ i que conté una petita creu gravada.

Com podem veure a la següent fotografia, el túmul circular és ben visible i fa un diàmetre de 8-9 metres. El pedruscall interior és construït a raó de blocs calcaris. Tot i el clar túmul, no hi ha restes evidents del seu cròmlec peristàltic, si és que en tenia.

Si es tractés realment d'una cambra pirinenca i a falta d'excavació i/o troballes, podríem datar el megàlit durant l'era calcolítica a Catalunya, entre el 2200  i el 1800 a.n.e.

Tot i que Tarrús i Carreras el daten vers els inicis del Calcolític i el Bronze antic, vers el 2700 i el 1800 a.n.e.

Seguim la ruta tot seguint la pista principal que hi ha, fent aquesta un gir a la dreta seguit d'un pronunciat pendent, i, just acabar-lo, va planejant fins al túmul, que es troba a uns 390 metres des de la corba que hi ha a la contundent baixada, a uns 5 metres a l'esquerra del caminoi.

Aquest possible túmul, i dic possible perquè no hem trobat res d'informació arqueològica, tot i que té bastant bona pinta, la localització és molt bona, i es troba al mig de dos clars dòlmens. El vam localitzar gràcies als companys Manel i Pilar de Balenyà. Però això, de seguida que tinguem quelcom a dir, ho direm; fins llavors, es quedarà com a possible.

I ara ja anem a per l'últim monument prehistòric de la ruta... realment el més bonic, encara que es trobés sol a la muntanya, ja valdria la pena fer la caminadeta per a veure aquest preciós sepulcre. Es tracta del dolmen de Biscarbó I o la Llosa del Corralet I.

Per arribar-hi, seguim el caminoi uns 325 metres, punt en el que el camí es bifurca. Nosaltres girem a la nostra esquerra i continuem la caminada 210 metres més, i ja veurem el bonic sepulcre de Biscarbó a la nostra esquerra, a escassos 5 metres de la pista.

La primera notícia que hem pogut trobar del sepulcre és d'en Josep de Calassanç Serra i Ràfols l'any 1931, que en publica una fotografia i el seu alçat i que també insereix una fotografia d'un vas d'apèndix de botó que es va localitzar a la seva excavació.

Aquest dolmen simple d'estil cambra pirinenca és construït amb lloses de roca calcària i conserva tres de les seves lloses originals, les dues laterals de la cambra sepulcral i la gran llosa de coberta que amida 270 centímetres de llarg per 233 d'ample i 37 centímetres de gruix. On aniria la llosa de capçalera, se li ha construït un mur de pedra en sec no fa gaires anys.

Segons en Carreras, en Fàbregas i en Tarrús, el dolmen té una cambra sepulcral de 2.20 metres de longitud, una amplada de 1.20 metres i 1 metre d'alçada, que resta dins d'un clar túmul de 9-10 metres de diàmetre, del que queden restes del seu cròmlec, en forma de mur de pedra en sec.

Cal dir que a l'excavació que va patir per part de Serra i Ràfols juntament amb Joan Colominas i Roca, es van recuperar diversos fragments d'ossos humans i els trossos del vas amb apèndix de botó que dèiem abans.

Extret de "La cerámica con asas de apéndice de botón y el final..."

El dibuix que hem inserit l'hem extret de l'estudi que va fer l'arqueòleg Joan Maluquer de Motes Nicolau "La cerámica con asas de apéndice de botón y el final de la cultura megalítica del nordeste de la península".

A la fi, aquest vas, es va poder reconstruir, però no sabem quant material original hi ha.

Extret de Raco.cat

Segons l'inventari arqueològic de la Generalitat aquest sepulcre estaria datat d'entre el Neolític final fins a l'Edat del Bronze. Però en Tarrús i en Carreras el daten vers el Calcolític i l'Edat del Bronze, vers el 2700-1800 a.n.e.

També segons el Departament de Cultura, cap a l'any 2000 encara es podien observar algunes restes òssies humanes en superfície.

Amb això donem per conclosa la ruta i tornem cap al cotxe, demà més.

Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir del Cantó: 31T 354766 4692302

Túmul del Turó del Gosset: 31T 354755 4692191

Llosa del Corralet II o Biscarbó II: 31T 353453 4690373

Possible túmul de la Serra del Corralet: 31T 353512 4689929

Llosa del Corralet I o Biscarbó I: 31T 353762 4689534

Dòlmens i túmul a Montferrer i Castellbò IV

Primera ruta de l'Alt Urgell aquestes vacances per anar obrint boca de la zona, on sabem que ens falten bastants megàlits. Veurem tres monuments prehistòrics, dos sepulcres i una obra tumular, al terme municipal de Montferrer i Castellbò.

Comencem pel dolmen de Gavernet. Per arribar-hi, anem per la N-260 en direcció de La Seu a Montferrer. Un cop arribats a aquest últim nucli, virem a la dreta direcció Castellbò i seguim tot rectes passant el desviament a l'aeroport de La Seu d'Urgell - Andorra. També voregem el nucli d'Aravell i, ja fora del poble, veurem un carrer tallat que surt a l'esquerra i, a uns 100 metres, un nou desviament a l'esquerra que sí agafarem, tot anant cap al restaurant Mas d'en Roqueta. Aquí, voregem el restaurant i el conjunt de cases que hi ha i ens desviem a l'esquerra per la primera escapatòria que veiem, tot fent un contundent gir. Als 1.2 quilòmetres d'anar per la pista aturem el cotxe, i, a peu, ens endinsem a l'arbrat de la nostra esquerra. A uns 75 metres de la pista, trobarem, dins d'un bosc d'alzines prou net de sotabosc, el derruït megàlit.

El sepulcre fou descobert el febrer del 2016 per Manel Trepat, un agent rural de la contrada, i ell mateix li va posar el nom, que correspon al topònim del paratge on es troba. Dies més tard, fou visitat pels arqueòlegs Gerard Remolins Zamora, Albert Fàbrega Enfedaque i Jordi Pasques Canut que n'autentificaren la seva construcció prehistòrica, catalogant-lo com a dolmen simple tipus cista.

Segons l'estudi d'aquests arqueòlegs, el megàlit és bastit amb esquist local i conserva un túmul ovalat de pedres mitjanes de 8 metres de diàmetre sense cròmlec peristàltic. A banda d'aquesta informació i degut a la dispersió de lloses, la falta d'algunes i el mal estat en què es troba el sepulcre, no es pot donar cap dada exacta més de la seva morfologia. Haurem d'esperar a una possible excavació per a disposar de més informació.

A dia 07/07/2022 actualitzem un pel l'entrada amb la informació que detallen Tarrús i Carreras al seu recull megalític de Catalunya. Segons ells es tracta d'una caixa megalítica tancada, amb unes dimensions internes de 90 centímetres de llarg, 90 centímetres d'ample i 60 centímetres d'alçada conservada. Ells també, el col·loquen temporalment vers el Calcolític antic i el bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

Tornem al cotxe disposats a visitar el proper túmul de Mardiscle, al que arribem tot tornant per on hem vingut  fins al carrer tallat que hem vist entre Aravell i el desviament al restaurant. Enfilem tot rectes pel carrer deixant un desviament a la nostra esquerra i, a pocs metres, deixem l'asfaltat, tot seguint per una pista sorrenca 1.2 quilòmetres, fins que aquesta empalma amb una altra un xic més ampla en la que seguirem vers la nostra dreta. Seguim  aquesta nova pista 1.8 quilòmetres, moment en què deixem el cotxe al vèrtex d' una corba a la dreta. A peu, ens endinsem pel bosquet que hi ha a l'interior d'aquesta corba i, a uns 16 metres de la pista, veurem fàcilment l'obra tumular de Mardiscle.

També fou descobert pel guarda forestal Manel Trepat, l'any 2014, i fou estudiat per Gerard Remolins Zamora, Albert Fàbrega Enfedaque i Jordi Pasques Canut dos anys més tard. Per la seva composició, el van catalogar com a possible túmul.

El possible túmul resta bastit amb el mateix tipus de pedra que l'anterior megàlit, formant un amuntegament de planta circular de 12 metres de diàmetre per 2 metres d'alçada. Tot i que per nosaltres fa una pinta espectacular, no sobresurt cap tipus de llosa de la seva possible cambra sepulcral, ni es veu resta alguna de cròmlec peristàltic, tot i que això tampoc no vol dir res, ja que el clar dolmen simple que acabem de veure, tampoc en tenia, de peristàlit.

I ara sí, ja anem a per l'últim del dia. El sepulcre que rebrà la nostra visita és el de la Torrota dels Moros, també descobert recentment.

Vam apropar-nos-hi en cotxe, tot i que hi podríem anar a peu, ja que es troba 550 metres endavant seguint per la mateixa pista. A aquest punt, veiem una pista que surt a l'esquerra. A peu entrem per ella i, al ben poc d'agafar-la, veiem fàcilment a la nostra dreta el dolmen.

El sepulcre fou descobert l'estiu del 2014 pel mateix Manel Trepat. Mesos més tard, fou investigat pels arqueòlegs mencionats atorgant-li la mateixa classificació que el de Gavernet.

Inserim un nova fotografia, ja que les fotos no són gaire bones, aquell dia feia molt sol!

A l'estudi realitzat, es descriu un túmul de 12 metres de diàmetre, delimitat parcialment per lloses d'un cròmlec peristàltic. Al bell mig d'ell, s'erigeix una gran llosa que dona certes pistes sobre la cambra funerària, com a mínim la seva orientació (nord-oest/sud-est) i que devia de ser rectangular. No es pot acabar d'assegurar la seva morfologia degut a la falta de lloses. De fet, si dones un volt a les immediates proximitats, es poden veure diversos rocs treballats que amb molta probabilitat formaven part de la cambra o del túmul.

Segons Tarrús i Carreras es podria tractar d'un dolmen simple amb entrada frontal rebaixada, però com diuen... podria ser. Si que donen dimensions del sepulcre, 1.50 metres de llarg, 1 metre d'ample i una alçada de 75 centímetres, ells però, li atorguen un túmul de 7-8 metres de diàmetre, i el col·loquen temporalment com el de Gavernet, entre el 2700 i el 1800 a.n.e.

Donem per conclosa la ruta d'avui, i anem cap a casa dels meus tiets, on estàvem passant l'última setmana de vacances.

Coordenades UTM(ETRS89):

Gavernet: 31T 367745 4692352

Túmul de Mardiscle: 31T 366776 4692331

Torrota dels Moros: 31T 366404 4692353

Dolmen a Odèn II (Cambrils)

Ruta a banda per a visitar un megàlit inèdit a la zona del Solsonès. Es tracta del dolmen de Cal Xinquet, situat al terme municipal Odèn, concretament a la localitat de Cambrils, i relativament a prop dels megàlits de la Caixa del Moro.

Per arribar-hi, depenent del nostre origen, podem arribar per dos camins diferents. El primer, tal com vam fer nosaltres, des de Solsona, agafant la LV-4011 cap a Montpol i Cambrils. El segon camí, anant per la C-14 fins a Coll de Nargó i prenent poc després la L-401 cap a Fígols i Alinyà, i Cambrils.

Sigui quina sigui la manera d'arribar a Cambrils, un cop allà, seguirem en direcció a Odèn per la L-401 i recorrerem 2.5 quilòmetres més. Veurem llavors a l'esquerra el desviament cap a les cases de Xinquet i Petit poc abans d'una pronunciada corba a la dreta. Com no és fàcil deixar el cotxe a la L-401, podem pujar cap als masos i aparcar uns 100 metres més endavant a un trosset de sorra que hi ha a l'esquerra, just a la corba que dona accés a les cases.

Ja a peu, seguim la pista asfaltada de l'esquerra i arribem a Cal Xinquet. Un cop allà, girem cap a la casa i, deixant-la a la nostra dreta seguim endavant per la pista sorrenca. Poc després (a uns 70 metres de l'inici de la pista és de sorra), girem a la dreta per un atrotinat camí i avancem uns 50 - 60 metres més sense camí clarament definit però sempre pujant i girant vers la esquerra. Fins trobar una clariana desbrossada recentment, a ella hi trobarem el dolmen de Cal Xinquet tapat per un plàstic negre i envoltat d'un gran túmul de pedruscall de mida mitjana.

A dia d'avui, no hi ha informació publicada sobre la seva excavació arqueològica, produïda pel Grup de Prehistòria del Solsonès i el Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona. Les actuacions van ser realitzades l'estiu del 2017 (sota la direcció de Ricard Arnaiz Guiu i Erik Villarroya de Diego) i el setembre del 2019 (sota direcció de Joaquim Sisa López de Pablo, Erik Villarroya de Diego i Andreu Monforte Barberán).

Actualment, el megàlit es troba tapat per tal de ser protegit mentre es realitza la consolidació del jaciment i s'obtenen els resultats dels estudis de les seves troballes (ossos i aixovar funerari entre elles, tot i que es va evidenciar el seu espoli anterior durant l'excavació). Preliminarment, es considera que aquest sepulcre va ser construït durant el Bronze Antic (2000 - 1500 a.n.e..).

Però a 07/06/2022 amb l'adquisició de l'últim llibre d'en Josep Tarrús i n'Enric Carreras (El megalitisme a Catalunya: una visió actualitzada), aconseguim prou informació. Es tracta d'un dolmen simple, jo diria que estil cambra pirinenca, amb una cambra que amida interiorment 1.74 metres de llarg, per 1.10 d'ample i 1.10 metres d'alçada. Pel que fa a l'obra tumular, és de forma circular d'uns 8-9 metres, sense senyals de cròmlec peristàltic.

A banda, de les excavacions sofertes als estius dels anys 2017 i 2019, es documenten certes troballes arqueològiques pertanyents a l'Edat del Bronze antic i vàries restes humanes. Aquests materials seran dipositats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Amb aquesta informació en Carreras i en Tarrús el daten vers el Calcolític recent i el Bronze antic, vers el 2700 -1800 a.n.e.

Destapat i vist el sepulcre amb el permís del Grup de Prehistòria del Solsonès, el tornem a tapar, i seguim ruta cap a l'Alt Urgell, on passarem uns dies per a finalitzar les vacances.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cal Xinquet: 31T 368460 4666689