TRANSLATOR

dilluns, 13 d’agost de 2018

Dolmen a Ardèche II i hàbitat a Drôme

De tornada cap a casa, tot venint de Schweiz (Suïssa), fem la segona ruta d'aquest departament francès, l'Ardèche. Va ser prou novedós i interessant per nosatres, tot i que només vam visitar dos jaciments... precisament, el segon fou el que ens va fer "flipar" més.

El primer que veiem és el dolmen de Chabot o Chabaud, al que arribem partint des de Tornon, una població a la vora del riu Rhône, que en aquest tram fa de frontera natural entre Ardèche i Drôme. La ciutat es troba uns 20 quilòmetres al nord de la també ciutat de Valença. Explicarem com arribar des de Tornon, tot i que nosaltres vam anar per una altra via, ja que veníem de Suïssa.

Sortim de Tornon per la D-532, deixant enrere les cases del nucli i un parell de càmpings. Al poc de deixar-los a l'esquena, la carretera per la que anem gira vers la nostra dreta, però nosaltres seguim rectes per la D-534 que va en direcció Lamastre i Colombier le Vieux. 1.5 quilòmetres més tard, just havent passat un pont sobre el riu Duzon, girem a l'esquerra per la D-238 direcció Colombier le Jeune. Als 10.5 quilòmetres d'anar per ella, poc abans d'entrar al poble esmentat, girem a la dreta per una carrretera anomenada Pierrebonne. Seguint-la 1.2 quilòmetres, en aquest punt s'acaba l'asfaltat i veurem una casa a l'esquerra amb un camí sorrenc que li dona accés. Aquí deixem el cotxe, arribant-nos a peu al dolmen que es troba a uns 50 metres anant per aquest camí, a mà dreta.


Sobre aquest sepulcre fet en granit local només hem pogut trobar una datació neolítica, que es va excavar el 1880 i que es troba a una propietat privada.

Com anàvem sobrats de temps (és un dir), anem al que a nosaltres ens va semblar realment molt interessant, l'hàbitat de Roches qui Dansent. Hi arribarem tornant a Tornon per la D-532, refent el camí que hem seguit per arribar aquí. Ja anant per la zona de cases de la perifèria, ens desviem a la dreta direcció sud-est per la D-86, carretera que ens duu al centre de Tornon, tot vorejant el Rhône. Al poc, veiem un pont només per a vianants que el creua i, mig quilòmetre més tard, trobem una rotonda amb accés a un nou pont que el creua, aquest per a automòbils. Per ell creuem el riu i, just fer-ho, seguim cap a la dreta. Als 100 metres, virem de nou, aquest cop a l'esquerra, tot seguint la D-241. Al poc, trobem una nova rotonda on sortim per la primera, fent via per la D-532a i creuem unes vies de tren. Tot seguint recte, topem amb una nova rotonda, en la que sortim per la tercera, ara anant per la D-109. Als 7.7 quilòmetres, girem a l'esquerra en una bifurcació i als 750 metres virem de nou a l'esquerra, creuant l'A-7. La carretera per la que anem va paral·lela a aquesta A-7 i la seguim uns 1.5-2 quilòmetres, fins a trobar un desviament a l'esquerra uns 200 metres abans de creuar de nou l'A-7. Per ell, ens endinsem virant a la dreta per la primera carretera que ens trobem, la D-163, que seguim 1.1 quilòmetres, lloc on virem a l'esquerra seguint un antic asfaltat. 1.5 quilòmetres més tard, girem a la dreta per una nova pista asfaltada que creua l'hàbitat de Roches qui Dansent.


També conegut com el conjunt de pedres de Douévas, es troba dins del bosc de Quinze Ans. Es tracta d'un conjunt de blocs erràtics que podrien tenir uns 180 milions d'anys, alguns dels quals arriben als 10 metres d'alçada.


Un estudi del segle XIX de M. de Colonjon descriu l'indret documentant menhirs, dòlmens, un trílit, un cròmlec i un altar rocós. Sincerament, havent vist el lloc i llegint estudis porteriors, no sembla pas coincidir la realitat amb aquell estudi. També hi ha constància d'actuacions de pica-pedrers... així que vés a saber si tot això descrit el segle XIX era cert i ha desaparegut amb el pas dels anys.

El que sí se sap és que aquest jaciment va ser utilitzat per la tribu gal·la dels Al·lòbroges (Allobroges en francès/llatí), poble contemporani a les diverses tribus iberes. 


El nom de les Roques que ballen es deu a una de les múltiples llegendes del lloc, que diu que aquestes roques ballen la nit de Nadal mentre les fades les protegeixen.


Visitat el lloc i amb la pluja com a companya, retornem a l'allotjament per a preparar la bossa per a tornar a casa... les vacances ja s'acaben! 


Coordenades:

Chabot: UTM(ETRS89): 31T, 634057, 4986658
Hàbitat Roches qui Dansent: UTM(ETRS89):31T, 646174, 5002483

dissabte, 11 d’agost de 2018

Dòlmens, esteles i menhirs a Valais II

Seguim la ruta per Suïssa anant avui a un dels llocs que no et pots perdre si ets aficionat a la prehistòria. Anem a Sion, on s'han trobat (i encara se'n troben) els dòlmens més espectaculars de tot el país, molts d'ells fets reaprofitant esteles, a l'estil del megàlit dels Reguers de Seró.

Per començar, ens acostem al parc arqueològic de Saint Guérin, muntat amb alguns dels megàlits trobats durant els anys 1960 i 1970 a les proximitats. És una visita lliure d'horaris i gratuïta. Hem d'anar al recinte que queda entre cases al sud de l'avinguda de Petit Chasseur i al nord del Chemin des Collines, davant de l'escola secundària de Saint Guérin. Allà, hi trobarem, reubicats, l'alineament de Chemin des Collines i també alguna de les sepultures (o fragments) de la necròpoli de Petit Chasseur.

Però anem a pams i comencem per l'alineament de Chemin des Collines.

Descobert el juliol de 1964 durant les excavacions per a la construcció dels fonaments d'un parell d'edificis al carrer Chemin des Collines, i desmuntat el mateix any, l'alineament està format per 13 menhirs de mides molt diverses, 6 d'ells amb gravats antropomorfs i cassoletes. Poc després del 1970, els menhirs van ser traslladats a la ubicació actual.

Plànol de la ubicació original extret de l'article "Découvertes archéologiques récentes à l'ouest de Sion: nouvelles données sur le néolithique valaisan" de O-J Bocksberger

El conjunt va ser estudiat immediatament per Olivier-Jean Bocksberger, director de les properes excavacions de Petit Chasseur, que s'estaven realitzant simultàniament, i Denis Weidmann. La seva datació correspon al Neolític mitjà.

Seguim la visita per les poques restes de la necròpoli que es van recol·locar a aquest emplaçament. Però abans d'entrar en detalls, fem una introducció històrica al conjunt.

Les feines d'excavació per a la construcció d'un canal a unes vinyes el juliol del 1961 (a l'actual avinguda de Petit Chasseur), van treure a la llum dues cistes pràcticament intactes i amb algunes lloses gravades. Això va alertar els arqueòlegs, que inicialment van indicar que eren construccions medievals en no existir restes prehistòriques a aquesta zona. Però Olivier-Jean Bocksberger va indicar que feien tota la pinta de ser neolítiques. I no s'equivocava! ja que posteriorment van trobar ceràmica campaniforme a les múltiples campanyes d'excavació que es van realitzar. Sota la seva direcció, la zona es va seguir excavant i el 1962 es van trobar les cistes MIII, MIV (que no se la considera part de la necròpoli en ser d'un altre tipus constructiu i la seva absència deixa un buit de números a l'inventari...) i MV, el majestuós dolmen MVI amb el seu túmul triangular i les cistes que l'acompanyaven MVII i MVIII. Posteriorment, van ser trobades les cistes MIX i MX, i el 1969 es va trobar el dolmen MXI, fet gairebé totalment per esteles gravades.

Plànol de Petit Chasseur extret de l'article de Favre et al. 1986

Molt anys després, el 1987, durant les excavacions per a fer un aparcament a un edifici de l'avinguda Petit Chasseur situat uns 120 metres més a l'est, es van descobrir un dolmen molt similar al MVI, que fou anomenat MXII, i la cista MXIII. L'inventari de la necròpolis s'acaba aquí, tot i que s'han seguit trobant restes per la zona i altres espais de Sion.

Tornant a la visita, l'espai dedicat als megàlits ens va crear força confusió. A banda de tenir el dolmen MVI dins una construcció de formigó i vidre, hi ha tres cistes i unes lloses que costa identificar. Allà, no hi ha cap mena d'informació sobre els megàlits i, amb la bibliografia que hem anat llegint, que n'hi ha per avorrir, no és fàcil determinar quina és cadascuna d'elles. A més, com veurem més endavant, gairebé totes les sepultures de Petit Chasseur tenien alguna llosa amb gravats, i aquestes esteles van ser retirades per a la seva millor conservació, pel que no és possible veure cap de les tombes amb les seves lloses originals. Teòricament, quan el 1973 es va muntar aquest "parc" arqueològic, van traslladar el dolmen MVI, que veurem a continuació, i les cistes MVII i MVIII... però ja hem dit que hi ha tres cistes... D'altra banda, als cartells informatius de l'interior del tancat es diu que el parc conté els menhirs del Chemin des Collines, el dolmen MVI, dues esteles i una petita tomba a l'exterior. Qui dona més? Sincerament, tenint en compte el reaprofitament d'esteles i que aquestes han estat tretes del lloc original i exposades o bé guardades per a la seva conservació, ens fa la impressió que aquestes tombes de l'exterior de l'edifici de formigó s'han construït amb lloses "sobrants" dels megàlits desmuntats simulant tombes de l'antiga necròpolis. Bé, comprem que són les MVII i MVIII excepte les lloses gravades i "noves cistes" sense identificar car són "artificials".

Com és impossible identificar-les, col·loquem tot seguit les seves imatges sense més informació.



Finalment, ens acostem al tancament de formigó i vidre on aquests suïssos guarden la "joia de la corona" de la necròpolis, trobada el 1962, i traslladada i reconstruïda als anys 1970. És l'anomenat dolmen MVI.

La cambra, que mesura 2.50 metres per 1.30, es trobava continguda a un túmul triangular de 6 metres de base i 16 d'alçada, que s'ha reconstruït a l'emplaçament actual. Durant l'estudi del megàlit, es van trobar dos enterraments del Bronze i un altre de molt proper a l'extrem nord d'aquest peculiar túmul. L'entrada a la cambra era lateral, per la llosa nord-est, que té un orifici, i hi havia un petit corredor d'entrada.

Aquest sepulcre tenia les esteles 7, 8 i, la dubtosa per a alguns arqueòlegs, 29.

En l'excavació de la cambra, van aparèixer restes òssies calcinades d'un mínim de 12 individus, fragments de ceràmica campaniforme, puntes de sageta i elements ornamentals (com botons i una espiral d'argent). Es va constatar un mínim de dues violacions del sepulcre, la primera a l'època de la cultura campaniforme i la segona a l'edat del Bronze. A aquesta darrera, es va incorporar un fogar i l'excavació del megàlit va destapar una urna d'incineració intacta del Bronze antic a un racó de la cambra.

A l'exterior del dolmen, es van trobar diferents capes estratigràfiques amb restes associades, però alterades degut a les violacions de la tomba. Entre totes les capes, comentem que a la tercera més fonda s'hi van trobar restes òssies, punyals de sílex, discos de pedra i plaquetes perforades d'os. A la següent capa superior, s'hi van trobar restes d'uns 81 individus i material remogut de l'era campaniforme.

Per últim, adossada al dolmen per la part sud, es trobava una cista que no va ser traslladada quan es va col·locar el dolmen MVI a la ubicació actual. Al seu interior, entre altres coses, van aparèixer dues agulles de bronze i una destral. A la part nord del sepulcre MVI, es van trobar les tres tombes del Bronze que hem indicat abans, en forma de fossa i amb ric aixovar funerari.

Dins del mateix recinte tancat del dolmen MVI, a la seva paret oest, hi ha dues esteles del dolmen MXI que eren massa grans com per a exposar-les amb la resta al museu on van ser col·locades als anys 1970. Degut a aquesta ubicació rere un vidre i tenint en compte el bon dia que ens va fer i la furgoneta aparcada davant del vidre, ens va ser impossible fer fotos decents.

Però bé, aquí teniu la primera estela que veiem, la 23, llosa est del megàlit MXI.

Es tracta d'una estela de marbre de grans dimensions: 349 centímetres d'alçada conservada (380 suposats), 177 d'amplada i 13 de gruix. Crida l'atenció el gran forat de reaprofitament del seu lateral.

Tot i que no s'aprecia a la fotografia, aquesta llosa conserva una petita part de gravats a la part de la llosa que va quedar soterrada quan es va reutilitzar, que representen una figura masculina.

Esquema extret del monogràfic "Les stèles anthropomorphes de la nécropole néolithique du Petit-Chasseur à Sion (Valais, Suisse)" de Pierre Corboud

Just al seu costat, tenim l'estela 21, llosa oest del dolmen MXI, la foto del qual encara és més dolenta que l'anterior... grrrrrrr!! Val a dir que les fotos són dolentes, però també costa veure en directe què hi ha dins del vidre.

Feta en marbre de sericita, mesura actualment 3.14 metres d'alçada (estimada 3.60 metres) per 1.63 d'amplada i 0.14 de gruix.

Els pocs gravats que conserva no permeten distingir si és una figura femenina o masculina.

Esquema extret del monogràfic sobre les esteles de la necròpolis de Pierre Corboud

Acabada la visita a l'espai "d'interpretació" i després de fer un picnic al Domaine des Iles, zona d'esbarjo lacustre de Sion, tornem a la ciutat vella per a visitar la col·lecció d'esteles de Petit Chasseur que es troba, a dia d'avui, a la Salle des Stèles de l'antiga presó de Le Pénitencier. Després del tancament del museu d'arqueologia de La Grange, a l'Evêque, on les esteles més representatives es van col·locar durant els anys 1970, les 16 esteles exposades es van traslladar a una sala d'aquesta antiga presó, i es van col·locar fent jocs de llum per tal d'apreciar-ne els gravats.

La primera estela que veiem és la 27, pertanyent a l'entrada del dolmen MXI, constituït íntegrament per esteles reaprofitades (recordeu que les dues que hem vist junt al dolmen MVI són també de MXI). 

Es tracta d'un fragment de marbre de 91 centímetres d'alçada per 44 d'amplada, i un gruix de 5 - 6 centímetres, que representa la part inferior d'una estela de 165 centímetres d'alçada estimada.

L'estudi de la figura revela que es va esculpir en dues etapes diferents, segurament per a acabar de definir els gravats de la primera època. Representa un personatge de sexe indeterminat, ja que no s'observen els detalls típics de cap dels dos sexes. Respecte als gravats geomètrics, podem veure rombes i triangles.

Aquesta pedra gravada descansava horitzontalment i amb els gravats visibles sobre l'estela 26 que veiem tot seguit.

Feta en quarsita, mesura 124 centímetres d'alçada, 80 d'amplada i 13 - 14 de gruix. 

Tot i la ser antropomorfa, no s'hi observa cap gravat. Val a dir que el seu estat de conservació és dolent, pel que podrien haver-se perdut. Una altra teoria és que no s'arribés a gravar. Curiosament, és l'única estela de la necròpoli sense gravats, però és una estela clarament per la seva forma.

Tot i que el dolmen MXI on van ser trobades es data vers el 2400 a.C. per les troballes ceràmiques i les datacions de carboni 14 practicades, aquestes dues esteles sembla que van ser col·locades força més tard, a l'època del Bronze antic suïs (2100 - 2000 a.n.e.).

La següent estela és la 1, trobada fent de capçalera al dolmen MI, que era íntegrament format per esteles.

Aquesta roca gravada de marbre gris mesura actualment 1.28 metres d'alçada (se li suposa una alçada de 2.20 metres) i 1.03 metres d'amplada, mentre que el seu gruix és d'uns 6 - 7 centímetres.

El seu treball, igual que passa a l'estela 27, va ser fet en dues fases. A la primera, es van fer relleus per a donar lloc a una figura masculina de la que només se n'aprecia el nas i alguns trets ornamentals d'aquest gènere. La segona fase, en canvi, és de gravats, però aquests no representen un sexe determinat i la zona corresponent al cap va quedar transformada en un sol.

Per a poder encabir-la com a llosa al dolmen MI, es va retallar part de l'estela i per això sembla que els gravats estiguin col·locats en diagonal.

A continuació, trobem l'estela 24, llosa lateral de l'avantcambra del dolmen MXI.

Feta també en marbre gris, mesura 1.93 metres d'alçada (2.30 d'alçada hipotètica) per 0.94 d'amplada i uns 10 centímetres de gruix.

Representa una figura masculina a la que se li veu parcialment una mà i que duu quatre punyals, un sobre el cinturó i tres més sota d'ell, que no són del tot similars entre ells, el que fa pensar que foren esculpits en èpoques diferents.

Tot seguit, veiem l'estela 2, també feta en marbre. Era la llosa oest del dolmen MI i es va trobar, com la majoria, amb els gravats cap a l'interior. La menjada circular de la banda inferior es deu a la construcció d'un canal de rec, mentre que la part superior fou trencada quan es va descobrir.  

Mesura 2.59 metres d'alçada per 1.18 metres d'amplada, i té un gruix d'uns 8 - 9 centímetres. Se li suposa una alçada real de 2.80 metres.

Tot i que pot semblar una figura femenina, si ens hi fixem, veurem el punyal típic de les figures masculines sota el cinturó. El que semblen els pits és un penjoll en forma d'espiral doble. També s'hi observen dos bracets força ben conservats.

La següent estela és un fragment de la 16, que fou retallada per tots els costats per a poder formar part del dolmen MV, essent la llosa nord. Realment, és una pena perquè aquesta sí mostra clarament els seus gravats.

Feta en marbre gris, mesura 86 centímetres d'alçada i 70 d'amplada, i té un gruix de 5 - 6 centímetres. Pels estudis fets als seus gravats, es pot estimar una alçada de 275 centímetres... el què deia, una llàstima! Ben pensat, podrien haver fet dues lloses del dolmen amb la mateixa estela i així ara podríem veure-la més sencera.

Es tracta d'una figura masculina de la que podem veure un punyal i part d'un altre, un braç i el seu cinturó.

Tot seguit, veiem l'estela 8, feta en quarsita. Formava part de la cista annexa a la cara sud del dolmen MVI, d'aquí potser que no la restauressin amb el dolmen.


Mesura 1.63 metres d'alçada (1.85 teòricament) per 0.80 d'amplada, i té un gruix de 6 - 7 centímetres.

Pels elements del seus gravats, com una destral (tot i que és incompleta degut a que a l'estàtua li manca l'extrem esquerre), es pot deduir que representa una figura masculina. Conserva les mans i part del cinturó.

A la següent paret, trobem l'estela 15, que es conserva gairebé sencera gràcies a haver pogut recuperar quatre trossos seus. No formava part de cap megàlit i es va trobar tombada, amb els gravats cap amunt, al costat de la cista MX. És feta en marbre de sericita.

Les seves dimensions són 1.54 metres d'alçada, 1.10 d'amplada, i 4 - 5 centímetres de gruix.

Ens tracta d'una de les poques esteles femenines del conjunt, ja que no duu armes. Porta un collaret triple i la decoració es completa amb motius geomètrics: rombes concèntrics, triangles i punts. També s'hi observen lleugerament les mans.

La següent estela és la 25, però, lamentablement, es trobava de viatge a Zurich. Com l'anterior, es va trobar també sencera i gairebé íntegra. Formava part del dolmen MXI com a element ornamental davant de la cambra.

Tot seguit, veiem la fragmentada estela 6. Feta en marbre gris, va ser reutilitzada com a llosa oest en la construcció de la cista MII. El petit tros que l'acompanya es va trobar dins d'una canalització moderna.

Conserva unes dimensions de 1.13 metres d'alçada (1.90 teòrics), 0.86 metres d'amplada i 9 - 10 centímetres de gruix.

Representa la part inferior d'una figura femenina que mostra les mans i la decoració geomètrica en relleu.

A continuació, veiem un petit fragment de l'estela 19, que era la llosa nord de la cista MIII. És de marbre gris.

Es conserven 66 centímetres d'alçada per 73 d'amplada, mentre que el gruix és de 6 - 7 centímetres.

Pels detalls que es conserven, com el cinturó i una bossa, es dedueix que representa una figura masculina.

Seguim avançant per a observar l'estela 10, millor conservada que les anteriors. Feta en marbre, es va trobar com a paret oest de la cista MVIII.

Les seves dimensions actuals són de 166 centímetres d'alt (175 teòrics), 98 d'ample i 7 - 8 centímetres de gruix.

Aquesta figura femenina conserva el collaret, els braços gairebé complets i el cinturó, així com força gravats geomètrics.

Al costat, trobem l'estela en marbre gris número 5. Era la llosa nord de la cista MII.

Aquest fragment té una alçada de 67 centímetres (105 suposats), una amplada de 41 centímetres i un gruix de 6 centímetres.

Encara que no es pot afirmar, sembla representar una figura femenina que conserva un braç i les mans, així com el collaret i el cinturó.

A continuació, trobem l'estela 18, de marbre gris, i reaprofitada com a llosa est de la cista MIX.

Faltant-li només el cap, mesura 101 centímetres d'alçada (115 suposats), 56 d'amplada i entre 6 i 9 centímetres de gruix.

Tot i que els seus dibuixos es troben una mica malmesos, podem veure clarament que és un personatge masculí, ja que conserva un punyal dins d'una bossa penjada al cinturó i arc amb fletxa. Com a la resta, la vestimenta i accessoris estan decorats amb motius geomètrics.

I acabem la visita amb l'estela central de la sala, la número 20, que es pot veure per ambdós costats perquè conserva gravats a les dues cares. Com moltes de les anteriors, és de marbre gris i formava part del dolmen MXI, essent la llosa nord.

Es conserven 153 centímetres d'alt per 123 d'ample, i té 10 de gruix. Se li suposa una alçada de 190 centímetres si disposés del cap, que es va trencar per a poder-la reutilitzar. Al voltant d'on es trobava, es podien observar restes de la llosa trencada.

Es tracta de l'única estela que té gravats a les dues cares, amb personatges de sexes diferents a cadascuna d'elles. Es pensa que es deu a una reutilització.

La primera que veiem és la figura masculina.

El que més crida l'atenció és la presència d'un arc amb una única fletxa, com ja hem vist a alguna altra estela. També conserva el collaret i el cinturó, i el conjunt es completa amb motius geomètrics de diferent qualitat si comparem els dos extrems del roc.

Per acabar, veiem la representació femenina, igualment molt completa i ben conservada.


Té un collaret de tres nivells i penjoll amb una creu de Sant Andreu dibuixada. A més, es poden veure els braços esquemàtics col·locats sobre la panxa, polseres als canells i un cinturó, i l'estàtua es completa amb gravats geomètrics de decoració.

Finalment, anem a explicar una mica la línia temporal tant de les esteles com dels megàlits en els què van ser reutilitzades, i per a això ens ajudem d'una infografia que hem trobat a diversos estudis del conjunt, com el monogràfic de Pierre Corboud que hem fet servir per a explicar les esteles.

Taula extreta del monogràfic sobre les esteles de la necròpolis de Pierre Corboud

Els dòlmens més antics són els més grans i els seus túmuls eren triangulars. Curiosament, el que sembla ser el més veterà és precisament l'últim que fou trobat, el MXII, construït vers el 2900 -  2750 a.ne., seguit del MVI, també corresponent al Neolític final suís. Aquest darrer megàlit conservava dues esteles gravades, pel que forçosament han de ser anteriors a aquest període i podríem datar-les cap el 3000 a.n.e. Els objectes gravats a aquestes representacions i l'ornamentació més senzilla confirmen aquesta teoria.

Posteriorment, a l'època anomenada campaniforme pel tipus de ceràmica associada i que seria la transició entre el Neolític i el Bronze (l'equivalent al nostre Calcolític), es va construir la resta de tombes, la majoria de tipus cista o bé dòlmens més petits. En elles, trobem esteles senzilles i també del que s'anomenen tipus B, més evolucionades en objectes i tècniques d'escultura.

Finalment, amb posterioritat a la construcció de les tombes, hi ha la col·locació de les esteles auxiliars del megàlit MXI, ja a l'edat de Bronze suís, equivalent al final del Calcolític català.

Amb la vista d'aquestes magnífiques esteles, anem a seguir la visita per la ciutat, ja que la resta de monuments prehistòrics són visitables només sota demanda i previ pagament... almenys, quan hi vam estar. Bé, val a dir, que el dolmen MXII sí és visitable, però no vam poder trobar-lo amb la informació que dúiem. Per a que us feu una idea de la magnitud megalítica de Sion, el 2017 es van descobrir diverses tombes (algunes amb restes humanes) en dues excavacions diferents que s'estaven duent a terme. El 2018, poc abans de la nostra arribada, es van trobar un dolmen ben gros durant les obres d'un aparcament a la zona de Dom Bosco, força a prop de les troballes de Petit Chasseur. El setembre del mateix any, es van trobar dues esteles més amb gravats de l'estil de les de l'esmentada necròpoli. L'abril del 2019, una estela completa de 3 metres d'alçada va ser trobada a les obres d'un altre aparcament a la zona de Dom Bosco. L'estiu del mateix any, es van trobar 6 esteles més al nord de l'avinguda de Petit Chasseur, a només 100 metres de la ubicació actual del dolmen MVI i a 300 metres del dolmen MXII... En definitiva, sembla que haurem d'anar fent plans de tornada a Sion i voltants... però sempre que aquests suïssos comencin a prendre consciència del patrimoni que tenen a la zona i el preparin per a visites.


Coordenades UTM(ETRS89):

Alineament del Chemin des Collines: 32T, 372898, 5121125
Petit Chasseur MVI: 32T, 372869, 5121110
Esteles de Petit Chasseur 23 i 21: 32T, 372866, 5121107
Esteles de Petit Chasseur 27, 16, 1, 24, 2, 16, 8, 15, 6, 19, 10, 5, 18 i 20: Musée de l'Ancien Pénitencier

divendres, 10 d’agost de 2018

Inscultures a Valais I

Seguint amb les vacances suïsses, de camí al següent allotjament prop de Sion, ja al cantó de Valais, ens desviem lleugerament cap a les muntanyes alpines per a visitar una magnífica roca gravada. Veníem de Neuheim, entre Zürich i Lucerna, i portàvem força estona de cotxe i, fins i tot, tren porta-cotxes (molt recomanable) per a travessar les muntanyes, però la informació que teníem sobre aquest roc va fer que anéssim muntanya amunt.

Per a arribar-hi, anem per la ruta 9 en sentit Sion i la deixem agafant el desviament cap a Anniviers, Crans-Montana i Sierre. Fem la rotonda que trobem gairebé sencera per a prendre la quarta sortida en direcció Val d'Anniviers. Ens enfilem muntanya amunt i seguim les indicacions cap a Saint Luc, on arribarem després de recórrer 17 quilòmetres.


Aparquem el cotxe a l'aparcament de davant de l'oficina de turisme i seguim pujant pel mateix carrer. Poc després, trobem una corba molt tancada i nosaltres avancem rectes cap a l'església per la Rue du Vieux Village. 140 metres més endavant, girem a l'esquerra i, quan hem de triar obligatòriament entre dreta o esquerra, agafem la branca esquerra i comencem a pujar... com si no haguéssim pujat prou per la carretera!! Pel Sentier de Tsarrire, caminem uns 125 metres (que es fan moooooooooooolt més llargs degut al fort pendent) i agafem llavors el Sentier des Grands que surt a la nostra dreta fins a trobar un camí més ample, el de la Fortouna. A aquest punt, prenem un corriol i, uns 60 metres més munt, trobarem la Pierre aux Sauvages o Pirra Servagios.



Aquesta pedra de gneis, trencada en 3 fragments i que es troba a 1714 metres d'altitud, mesura 14 metres de longitud i 6.50 d'amplada. La seva espectacularitat radica en què conté més de 350 cassoletes, algunes aïllades i d'altres unides amb reguerons. Té el privilegi de ser la roca gravada més gran de Suïssa.


Les primeres informacions d'aquestes inscultures són de F. Keller entre 1870 i 1872. Posteriorment, Jean-Christian Spanhi (sí, el mateix que va estar per Gorafe) la descriu dins d'un article recopilatori dels monuments megalítics de la Val d'Anniviers.

De llegendes sobre l'origen de la roca, n'hi ha diverses. Una diu que la pedra era transportada per esperits per a llençar-la sobre Saint Luc degut al mal comportament dels seus habitants, però Déu va aturar-los perquè encara hi havia bona gent al poble, així que van deixar anar la pedra i va quedar trencada on la veiem ara. Una segona llegenda explica que la roca s'hauria desprès de la muntanya i s'hauria quedat aturada allà abans d'aixafar el poble. I la tercera, una mica més cruenta, explica que es feia servir de lloc de tortura per als delinqüents (salvatges) i que, en funció de com eren els seus crims, la cassoleta sobre la que es vessava la sang tenia mida diferent.

Vist el roc, retornem al cotxe... sort que ara és de baixada!! Hem trobat que prop d'on l'hem deixat, durant la construcció de l'hotel Bella Tola anys enrere, es van descobrir una altra roca amb gravats i diverses tombes de l'edat de Ferro. Al voltant de Saint Luc, es té constància de més roques gravades. També es documenta una pedra amb petjades prop de la pedra gravada que hem visitat, però es va eliminar quan es van fer les pistes d'esquí.

Nosaltres, amb aquesta, en tenim prou i ja ens adrecem directes a l'allotjament, que demà el dia promet visitant Sion, les seves tombes, esteles i alineaments...



Coordenades:

Pierre des Sauvages: UTM(ETRS89): 32T, 392021, 5119672

dijous, 9 d’agost de 2018

Megàlits a Baden-Württemberg

Amb aquesta entrada, encetem un nou país... Deutschland (Alemanya), on visitarem dos sepulcres i tres menhirs.

Dels dos dòlmens, el primer, o més ben dit el que queda d'ell, es troba al poble de Schwörstadt, nucli fronterer entre Deutschland i Schweiz (Alemanya i Suïsssa). De fet, la divisió dels països és feta amb la separació natural que crea el riu Rhin, riu que rega aquest poble. A aquest, hi arribarem tot anant per la carretera B-34, que, a trams, va vorejant el riu.


Nosaltres vam entrar a Alemanya des d'un petit nucli suís, anomenat Stein, on comença un pont sobre el Rhin que acaba a Alemanya, al nucli de Bad Säckingen. Anem per la carretera 518 i, quan aquesta s'acaba en 1.5 quilòmetres aproximadament, virem a l'esquerra per la ja anomenada anteriorment carretera B-34, per la que seguim 7 quilòmetres, entrant al poblet que li dona nom al megàlit. En aquest punt, girem a la dreta pel carrer Römerstraße, pel que en 300 metres, trobem les restes del sepulcre entre dues parcel·les edificades a mà dreta.


Aquest és el dolmen de Schwörstadt o Heidenstein. El primer nom, com hem dit, és el del nucli on es troba, i, de fet, aquest megàlit dona nom a aquest peculiar estil amb el forat a la llosa "porta" conegut com a "forat de l'ànima"; i el segon és el nom de la muntanya, on se situa.


Ens consta que a principis del segle XIX, el sepulcre era anomenat popularment amb el nom de Heideempel i que conservava el seu estat original amb totes les seves lloses "in situ". Aquest s'ubicava en una zona de vinyes, i de fet era utilitzat com a caseta per a deixar les eines i demés. Quan aquestes foren abandonades, tant la llosa de capçalera com les laterals de la cambra foren destruïdes i utilitzades en la construcció de noves carreteres... La de coberta, però, va acabar en mans d'un ferrer per utilitzar-la com a pedra d'esmolar per les eines. De les lloses de la tomba, només en restà la davantera.

Les excavacions sofertes al 1922 i 1926 determinen una longitud de 3 metres, una amplada de 2.60 a la part de davant i 2.30 al darrere. Del curiós forat, hem pogut saber que té un diàmetre de 45 centímetres, sent un xic ovalat. Aquest és de dimensions prou grans, ja que en la majoria dels sepulcres d'aquest estil el forat acostuma a ser una mica més petit.

Es documenten al seu interior restes de 19 cossos humans, una fulla de ganivet en pedra foguera i dents d'animals perforats, avui en dia dipositats al museu de Bad Säckingen, i d'altres ossos d'animals, suposadament de diversos sacrificis. Aquests elements daten la tomba a la segona meitat del IV mil·leni a.n.e. Aquestes sepultures són lligades a la cultura Horgen.


Val a dir que a l'any 1934 Freiherr von Schönau, amo de les terres, fent un acte que diu molt d'ell, va donar-les per al seu estudi i posterior conservació.


Tornem al cotxe i anem a visitar el primer menhir del dia... ens semblava prou fàcil perquè sabíem que es localitzava al camp de futbol del nucli de Waldshut Tiengen, però resulta que es troba a "l'antic camp de futbol", vam donar una de voltes!!!


Al menhir, hi arribarem anant tot rectes per la carretera que hem seguit per arribar a Schwörstadt, com si tornéssim vers Suissa, uns 38.1 quilòmetres, lloc on virem a la dreta per un carrer anomenat Wutachstraße. Anant per aquest carrer uns 180 metres, girem a la segona intersecció a l'esquerra prenent la Sudetenstraße i seguim 400 metres més. En aquest punt, veurem a mà esquerra un zona d'aparcament, allà deixarem el cotxe.


A peu, emprenem tot recte pel cami asfaltat, que voreja longitudinalment el nou camp de futbol i l'oval d'atletisme. Metres més tard, sempre anant rectes, creuarem per un pont el riu Wutach, i, a l'acabar aquest pont, veurem a l'esquerra el malmès antic camp de futbol (les graderies i restes de l'estadi van ser desmuntades el 2019). A la punta oposada del camp on ens trobem, tot fent una diagonal, trobarem el menhir de Langstein (el 2018 encara dins del recinte del camp de futbol).


Aquest és el monòlit, que té pinta de ser un bloc erràtic recol·locat en posició vertical. Aquest tros de roc rep dos noms, Langenstein o Lange Stein, tots dos venen a dir (pedra llarga), o, anteriorment, també va ser anomenat com a Chindlistein en el dialecte de la zona.

Aquest imponent menhir té una alçada visible de 5.92 metres, sent de base quasi rectangular i presenta un diàmetre màxim d’1.70 metres.

El tema de la descoberta del megàlit no ens queda clar, ja que hi ha qui diu que fou documentat per primer cop vers el 858, i d'altres diuen que el primer document històric del monòlit és de l'any 1020. Sigui el que sigui, es coneix d'antic i no es pot dir que es descobrís a època moderna. 

Buscant informació d'ell, hem trobat diverses fotografies... ens ha fet gràcia perquè en algunes veiem la graderia de l'antic camp, con el vam veure nosaltres, i en altres no. Això és degut a l'enderrocament de les antigues instal·lacions duta a terme l'any 2019 per utilitzar aquest espai com a zona inundable. Cal dir que li deuria fer falta, ja que hem trobat, que aquestes primeres instal·lacions foren construïdes vers el 1908, pel que ja tenien una certa edat (111 anys). L'any 2018, quan nosaltres vam estar per allà, s'acabaven d'estrenar les noves instal·lacions esportives a l'altre costat del riu i per això ens va costar trobar el menhir, ja que el buscàvem al costat del camp d'esports sense saber que n'hi havien dos...

A modus de reconeixement històric van aixecar un roc al costat del nou estadi del FC Tiengen 08 e.V., roc que no s'hi assembla gaire, i a més, amb prou feines arriba als 2 metres.

Fotografia del roc, extret del web del FC Tiengen 08 e.V.

De nou, tornem a la B-34 i la seguim en la direcció que portàvem. En 3.6 quilòmetres, ens desviem a l'esquerra per la B-314... 6400 metres més tard, virem a la dreta per la L-163a i la seguim 2.3 quilòmetres, creuant Degernau, el poble que li dona nom al megàlit. En aquest punt, trobem a la dreta de la carretera, a un agrupament boscós, el sepulcre de Degernau, pocs metres abans d'una zona on podem deixar el cotxe, també a la dreta.


Del sepulcre col·lectiu de Degernau, en podem dir bastants coses, tot i que no gaire detallades. La informació que es proporciona dels megàlits alemanys és quantiosa, tot i que no gaire “científica”, almenys fins a on hem pogut accedir a dia d'avui.

Aquesta tomba fou descoberta l'any 1936 pel mestre de Degernau Joseph Schneider. Aquest mestre també el va excavar, trobant restes del Neolític i l'Edat del Bronze antiga, tals com restes ceràmiques, destrals de pedra, eines de sílex i restes de joies de l'època, que es troben dipositades al Museu de Heimatmuseum de Waldshut. Aquestes restes són associades a la cultura de Horgen (3400-2800 a.n.e.), per tant, junt amb l'estil constructiu, el col·loquen en el temps vers el 3000 a.n.e., tot i que en el cartell informatiu del dolmen posa que és del 2000 a.n.e.

Anys més tard, el 1954, l'arqueòleg Edward Sangmeister el va excavar no obtenint resultats al seu interior, ja que quan va aixecar la pesada llosa de coberta (unes 3 tones), no va trobar res, però sí que va trobar quelcom al costat immediat del sepulcre, que, segons les excavacions, deuria de ser una antiga via romana.

La sepultura va ser reconstruïda l'any 1970 segons les restes del megàlit i el seu estil, clarament Schwörstadt, conservant el peculiar “forat de l'ànima”, que en aquesta tomba fa entre 36 a 38 centímetres de diàmetre. D'altra banda, les mesures de la cambra sepulcral són de 2.20 metres de llarg per 1.20 d'ample i també 1.20 metres d'alçada. La llosa de coberta que hem mencionat abans amida 3 metres de llarg per 1.50 d'ample i té un gruix de 30 centímetres.

Sincerament, aquesta no la vam mesurar i trobem diverses dimensions documentades d'ella; un altre diu que fa 2.70 per 2.20 metres i que pesa 3.3 tones. Aquest mateix document també li atorga al forat de l'anima un diàmetre de 36-38 centímetres. S'entén un pèl aquest batibull de mides ja que poden ser de l'original o del dolmen reconstruït, si és que hi havia lloses com per a poder mesurar-lo inicialment, i surten en algun antic document.

El túmul d'aquesta antiga tomba és allargat, amb una llargada de 8 metres per 5 metres de diàmetre en amplitud, i una alçada d'1.80 metres, arribant just a la llosa de coberta.

Mig quilòmetre més tard, tot anant per la mateixa carretera i en el mateix sentit que portàvem, aturem el cotxe al voral i ens endinsem al camp de la dreta. Dins d'ell, trobem el menhir "associat" al sepulcre que acabem de veure... el menhir de Degernau.


Segons hem pogut saber, l'any 1954, un estudiant de Joseph Schneider, descobridor del dolmen de Degernau, va trobar el menhir del mateix nom estintolat a terra i del qual només sobresortien uns 10 centímetres. Per la data, tot i que no n'hem trobat cap documentació que ho digui clarament, creiem que fou l'arqueòleg Edward Sangmeister, que va reexcavar el sepulcre de Degernau aquell any.

Es descriu que a l'excavació del monòlit es varen localitzar diferents restes ceràmiques, destrals i altres restes, relacionades amb la cultura Horgen, fet que ens fa pensar en un probable menhir senyalitzador de l'antic sepulcre, que es troba a uns 500 metres en línia recta. Tot i que no ens quadraria amb la línia temporal que se suposa d'aquests grans rocs i sumat a la incertesa de que aquest fos el seu emplaçament original, ja que el més probable, segons els experts, és que aquest es trobés a la part alta de la muntanya, ens fan pensar en que el menhir i el dolmen, tot i que porten el mateix nom, no devien d'estar relacionats... a no ser que es reutilitzés el sepulcre i fos llavors quan s'erigís el monòlit.

El reaixecament de la Pedra llarga o menhir de Degernau es produí l'any 1971, i, amb la informació relacionada de l'aixecament, s'esmenta un possible segon menhir del que no hem trobat informació. El que sí hem localitzat és la longitud total del monòlit... amida 2.25 metres, amb una base rectangular de 1 metre per 0.80.

El daten a grans trets entre el 2000 i el 1800 a.n.e., tot i que si les restes de cultura Horgen trobades estiguessin relacionades amb aquest gran roc, la datació variaria.

Seguim la ruta pel menhir de Langstein Weilheim. Per arribar-hi... coses d'aquelles que no t'has acabat de mirar, i després quan hi ets, penses... seré tonto!!! Podríem haver fet una altra ruta i haver-lo vist abans, però bé, per uns minuts de més i sent a Alemanya... tant se val.

Així doncs, tornem cap enrere fins a Whaldshut Tiengen, tal i com hem vingut, tot anant per la B-34. Dins del poble, topem amb l'antiga rotonda per la que abans hem seguit rectes; ara però, sortim per la segona, que va direcció nord-oest pel carrer Feldbergstraße. Aquest carrer canvia de nom dient-se carrer de Tiengen (en alemany, clar). Seguint-lo, topem amb una nova rotonda, en la que sortim per la primera branca seguint la L-157, i, més o menys un quilòmetre més tard, girem a la dreta emprenent el carrer Hauptstraße. Seguint-lo 7.1 quilòmetres i creuant el nucli de Weilheim, veiem un desviament que duu a Bierbronnen per la K6558. A un centenar de metres, aturem el cotxe i ens endinsem al camp de l'esquerra, en el què, en el seu límit amb el camp adjacent, trobarem el menhir.

El Menhir de Nöggenschwiel o Langstein Weilheim, popularment conegut com a Langer Stein, és un monòlit que mesura més de 2 metres de longitud, dels que 1.80 metres són visibles. Parlant de dimensions, es documenta una amplada de 0.70 metres, 0.40 metres de gruix a la seva part inferior i a la banda superior un gruix que oscil·la entre 0.30 i 0.25 metres.

Cercant informació, hem trobat també la creença que hi ha sobre ell de que es tracti d'un antic vestigi de la cultura Horgen (Horgen Kultur), tot i que, com hem dit abans, la datació generalitzada dels menhirs és molt posterior.


Com es pot veure, el menhir és “construït” amb forma triangular, sobre un bloc erràtic de gres de colors.

Segons un hostaler del poble, un tal A. Hilpert, aquest monòlit tenia un germà petit, situat a l'est de la capella i entre un emmaranyat de carreteres, que era conegut popularment com la pedra curta. Diem era perquè, com ell mateix diu, va ser destruït pel propietari de les terres. Segons ell, també aquest faria 1.20 metres d'alçada. Fa pocs anys, en una prospecció a la zona indicada, es va localitzar rocam de grans i petites dimensions de pedra que no és pròpia de la zona.

Amb el triangular monòlit, ens acomiadem d'Alemanya i tornem a l'allotjament suís a descansar un xic, demà més.


Coordenades:

Schwörstadt o Heidenstein: UTM(ETRS89):32T, 415188, 5271626
Menhir de Langstein: UTM(ETRS89): 32T, 445552, 5275167
Degernau: UTM(ETRS89):32T, 454545, 52792670
Menhir de Degernau: UTM(ETRS89): 32T, 455080, 5279111
Menhir de Langstein Weilheim:UTM(ETRS89): 32T, 440244, 5281186

dimarts, 7 d’agost de 2018

Dolmen al Jura

Després d'un dia de descans de "pedres", més que res per no agobiar als nens amb el tema i fer que ells també tinguin dies del seu rol, anem al Jura a visitar la llosa que queda del megàlit de la Pierre Percée.

Concretament, anem vers el poble de Courgenay. Per arribar-hi, és ben fàcil, només hem d'emprendre la carretera número 16 i sortir-nos a la sortida 6. En sortir, ens dirigim al poble, que queda a mà dreta després de la corba de sortida de la carretera. Als 2.2 quilòmetres d'anar rectes per ella, veiem a la dreta a la llosa dempeus que queda del dolmen.


Clarament, és de l'estil típic d'aquesta zona, el Schwörstadt. La llosa de l'antic megàlit fa 2.60 metres de longitud, tot i que hem trobat informació sobre un antic dibuix d'ella al que li atorguen deu peus d'alçada, és a dir, a uns 3.30 metres del terra. L'amplada de la llosa es canviant: fa 2.57 a la base, mentre que a la part inversa amb prou feines arriba als 2.30 metres. El seu gruix mig és de 0.45 metres.

Ens crida l'atenció que la primera excavació documentada que hi ha d'aquest sepulcre col·lectiu és del 1715, i que va patir d'altres a principis del segle XIX pel sotsprefecte de Porrentruy, M. Daubers. De la primera excavació, no hem trobat cap tipus d'informació, i, de la segona, només en sabem que es va confirmar que era un dolmen, pel que devien d'haver-hi les parets laterals de la cambra, però no es va localitzar res de res.

El forat per on s'introduirien les restes humanes fa 50 centímetres de diàmetre a la seva part sud i 40 a la part nord; les vores són arrodonides i les parets polides.

Tot i que a nosaltres ens va semblar molt clarament un sepulcre tipus Schwörstadt, alguns autors creuen en la possibilitat que realment sigui un menhir, degut a la seva hipotètica alçada d'aquell antic dibuix que hem dit abans.

Pel que fa a la data de construcció, els dòlmens tipus Schwörstadt s'han datat entre el 3500 - 3000 a.n.e..

Amb aquesta única visita, tanquem el dia dolmènicament parlant i anem a veure i dinar al poble de Saint Ursanne. Per completar el dia i de tornada a l'allotjament, a la tarda anem a fer un passeig per les gorges de Verena (Verenaschlucht). Totes dues visites són 100% recomanables!


Coordenades:

Pierre Percée: UTM(ETRS89): 32T, 358073, 5252007