TRANSLATOR

dilluns, 13 d’agost de 2018

Dolmen a Ardèche II i hàbitat a Drôme

De tornada cap a casa, tot venint de Schweiz (Suïssa), fem la segona ruta d'aquest departament francès, l'Ardèche. Va ser prou novedós i interessant per nosatres, tot i que només vam visitar dos jaciments... precisament, el segon fou el que ens va fer "flipar" més.

El primer que veiem és el dolmen de Chabot o Chabaud, al que arribem partint des de Tornon, una població a la vora del riu Rhône, que en aquest tram fa de frontera natural entre Ardèche i Drôme. La ciutat es troba uns 20 quilòmetres al nord de la també ciutat de Valença. Explicarem com arribar des de Tornon, tot i que nosaltres vam anar per una altra via, ja que veníem de Suïssa.

Sortim de Tornon per la D-532, deixant enrere les cases del nucli i un parell de càmpings. Al poc de deixar-los a l'esquena, la carretera per la que anem gira vers la nostra dreta, però nosaltres seguim rectes per la D-534 que va en direcció Lamastre i Colombier le Vieux. 1.5 quilòmetres més tard, just havent passat un pont sobre el riu Duzon, girem a l'esquerra per la D-238 direcció Colombier le Jeune. Als 10.5 quilòmetres d'anar per ella, poc abans d'entrar al poble esmentat, girem a la dreta per una carrretera anomenada Pierrebonne. Seguint-la 1.2 quilòmetres, en aquest punt s'acaba l'asfaltat i veurem una casa a l'esquerra amb un camí sorrenc que li dona accés. Aquí deixem el cotxe, arribant-nos a peu al dolmen que es troba a uns 50 metres anant per aquest camí, a mà dreta.


Sobre aquest sepulcre fet en granit local només hem pogut trobar una datació neolítica, que es va excavar el 1880 i que es troba a una propietat privada.

Com anàvem sobrats de temps (és un dir), anem al que a nosaltres ens va semblar realment molt interessant, l'hàbitat de Roches qui Dansent. Hi arribarem tornant a Tornon per la D-532, refent el camí que hem seguit per arribar aquí. Ja anant per la zona de cases de la perifèria, ens desviem a la dreta direcció sud-est per la D-86, carretera que ens duu al centre de Tornon, tot vorejant el Rhône. Al poc, veiem un pont només per a vianants que el creua i, mig quilòmetre més tard, trobem una rotonda amb accés a un nou pont que el creua, aquest per a automòbils. Per ell creuem el riu i, just fer-ho, seguim cap a la dreta. Als 100 metres, virem de nou, aquest cop a l'esquerra, tot seguint la D-241. Al poc, trobem una nova rotonda on sortim per la primera, fent via per la D-532a i creuem unes vies de tren. Tot seguint recte, topem amb una nova rotonda, en la que sortim per la tercera, ara anant per la D-109. Als 7.7 quilòmetres, girem a l'esquerra en una bifurcació i als 750 metres virem de nou a l'esquerra, creuant l'A-7. La carretera per la que anem va paral·lela a aquesta A-7 i la seguim uns 1.5-2 quilòmetres, fins a trobar un desviament a l'esquerra uns 200 metres abans de creuar de nou l'A-7. Per ell, ens endinsem virant a la dreta per la primera carretera que ens trobem, la D-163, que seguim 1.1 quilòmetres, lloc on virem a l'esquerra seguint un antic asfaltat. 1.5 quilòmetres més tard, girem a la dreta per una nova pista asfaltada que creua l'hàbitat de Roches qui Dansent.


També conegut com el conjunt de pedres de Douévas, es troba dins del bosc de Quinze Ans. Es tracta d'un conjunt de blocs erràtics que podrien tenir uns 180 milions d'anys, alguns dels quals arriben als 10 metres d'alçada.


Un estudi del segle XIX de M. de Colonjon descriu l'indret documentant menhirs, dòlmens, un trílit, un cròmlec i un altar rocós. Sincerament, havent vist el lloc i llegint estudis porteriors, no sembla pas coincidir la realitat amb aquell estudi. També hi ha constància d'actuacions de pica-pedrers... així que vés a saber si tot això descrit el segle XIX era cert i ha desaparegut amb el pas dels anys.

El que sí se sap és que aquest jaciment va ser utilitzat per la tribu gal·la dels Al·lòbroges (Allobroges en francès/llatí), poble contemporani a les diverses tribus iberes. 


El nom de les Roques que ballen es deu a una de les múltiples llegendes del lloc, que diu que aquestes roques ballen la nit de Nadal mentre les fades les protegeixen.


Visitat el lloc i amb la pluja com a companya, retornem a l'allotjament per a preparar la bossa per a tornar a casa... les vacances ja s'acaben! 


Coordenades:

Chabot: UTM(ETRS89): 31T, 634057, 4986658
Hàbitat Roches qui Dansent: UTM(ETRS89):31T, 646174, 5002483

divendres, 10 d’agost de 2018

Inscultures a Valais I

Seguint amb les vacances suïsses, de camí al següent allotjament prop de Sion, ja al cantó de Valais, ens desviem lleugerament cap a les muntanyes alpines per a visitar una magnífica roca gravada. Veníem de Neuheim, entre Zürich i Lucerna, i portàvem força estona de cotxe i, fins i tot, tren porta-cotxes (molt recomanable) per a travessar les muntanyes, però la informació que teníem sobre aquest roc va fer que anéssim muntanya amunt.

Per a arribar-hi, anem per la ruta 9 en sentit Sion i la deixem agafant el desviament cap a Anniviers, Crans-Montana i Sierre. Fem la rotonda que trobem gairebé sencera per a prendre la quarta sortida en direcció Val d'Anniviers. Ens enfilem muntanya amunt i seguim les indicacions cap a Saint Luc, on arribarem després de recórrer 17 quilòmetres.


Aparquem el cotxe a l'aparcament de davant de l'oficina de turisme i seguim pujant pel mateix carrer. Poc després, trobem una corba molt tancada i nosaltres avancem rectes cap a l'església per la Rue du Vieux Village. 140 metres més endavant, girem a l'esquerra i, quan hem de triar obligatòriament entre dreta o esquerra, agafem la branca esquerra i comencem a pujar... com si no haguéssim pujat prou per la carretera!! Pel Sentier de Tsarrire, caminem uns 125 metres (que es fan moooooooooooolt més llargs degut al fort pendent) i agafem llavors el Sentier des Grands que surt a la nostra dreta fins a trobar un camí més ample, el de la Fortouna. A aquest punt, prenem un corriol i, uns 60 metres més munt, trobarem la Pierre aux Sauvages o Pirra Servagios.



Aquesta pedra de gneis, trencada en 3 fragments i que es troba a 1714 metres d'altitud, mesura 14 metres de longitud i 6.50 d'amplada. La seva espectacularitat radica en què conté més de 350 cassoletes, algunes aïllades i d'altres unides amb reguerons. Té el privilegi de ser la roca gravada més gran de Suïssa.


Les primeres informacions d'aquestes inscultures són de F. Keller entre 1870 i 1872. Posteriorment, Jean-Christian Spanhi (sí, el mateix que va estar per Gorafe) la descriu dins d'un article recopilatori dels monuments megalítics de la Val d'Anniviers.

De llegendes sobre l'origen de la roca, n'hi ha diverses. Una diu que la pedra era transportada per esperits per a llençar-la sobre Saint Luc degut al mal comportament dels seus habitants, però Déu va aturar-los perquè encara hi havia bona gent al poble, així que van deixar anar la pedra i va quedar trencada on la veiem ara. Una segona llegenda explica que la roca s'hauria desprès de la muntanya i s'hauria quedat aturada allà abans d'aixafar el poble. I la tercera, una mica més cruenta, explica que es feia servir de lloc de tortura per als delinqüents (salvatges) i que, en funció de com eren els seus crims, la cassoleta sobre la que es vessava la sang tenia mida diferent.

Vist el roc, retornem al cotxe... sort que ara és de baixada!! Hem trobat que prop d'on l'hem deixat, durant la construcció de l'hotel Bella Tola anys enrere, es van descobrir una altra roca amb gravats i diverses tombes de l'edat de Ferro. Al voltant de Saint Luc, es té constància de més roques gravades. També es documenta una pedra amb petjades prop de la pedra gravada que hem visitat, però es va eliminar quan es van fer les pistes d'esquí.

Nosaltres, amb aquesta, en tenim prou i ja ens adrecem directes a l'allotjament, que demà el dia promet visitant Sion, les seves tombes, esteles i alineaments...



Coordenades:

Pierre des Sauvages: UTM(ETRS89): 32T, 392021, 5119672

dijous, 9 d’agost de 2018

Megàlits a Baden-Württemberg

Amb aquesta entrada, encetem un nou país... Deutschland (Alemanya), on visitarem dos sepulcres i tres menhirs.

Dels dos dòlmens, el primer, o més ben dit el que queda d'ell, es troba al poble de Schwörstadt, nucli fronterer entre Deutschland i Schweiz (Alemanya i Suïsssa). De fet, la divisió dels països és feta amb la separació natural que crea el riu Rhin, riu que rega aquest poble. A aquest, hi arribarem tot anant per la carretera B-34, que, a trams, va vorejant el riu.


Nosaltres vam entrar a Alemanya des d'un petit nucli suís, anomenat Stein, on comença un pont sobre el Rhin que acaba a Alemanya, al nucli de Bad Säckingen. Anem per la carretera 518 i, quan aquesta s'acaba en 1.5 quilòmetres aproximadament, virem a l'esquerra per la ja anomenada anteriorment carretera B-34, per la que seguim 7 quilòmetres, entrant al poblet que li dona nom al megàlit. En aquest punt, girem a la dreta pel carrer Römerstraße, pel que en 300 metres, trobem les restes del sepulcre entre dues parcel·les edificades a mà dreta.


Aquest és el dolmen de Schwörstadt o Heidenstein. El primer nom, com hem dit, és el del nucli on es troba, i, de fet, aquest megàlit dona nom a aquest peculiar estil amb el forat a la llosa "porta" conegut com a "forat de l'ànima"; i el segon és el nom de la muntanya, on se situa.


Ens consta que a principis del segle XIX, el sepulcre era anomenat popularment amb el nom de Heideempel i que conservava el seu estat original amb totes les seves lloses "in situ". Aquest s'ubicava en una zona de vinyes, i de fet era utilitzat com a caseta per a deixar les eines i demés. Quan aquestes foren abandonades, tant la llosa de capçalera com les laterals de la cambra foren destruïdes i utilitzades en la construcció de noves carreteres... La de coberta, però, va acabar en mans d'un ferrer per utilitzar-la com a pedra d'esmolar per les eines. De les lloses de la tomba, només en restà la davantera.

Les excavacions sofertes al 1922 i 1926 determinen una longitud de 3 metres, una amplada de 2.60 a la part de davant i 2.30 al darrere. Del curiós forat, hem pogut saber que té un diàmetre de 45 centímetres, sent un xic ovalat. Aquest és de dimensions prou grans, ja que en la majoria dels sepulcres d'aquest estil el forat acostuma a ser una mica més petit.

Es documenten al seu interior restes de 19 cossos humans, una fulla de ganivet en pedra foguera i dents d'animals perforats, avui en dia dipositats al museu de Bad Säckingen, i d'altres ossos d'animals, suposadament de diversos sacrificis. Aquests elements daten la tomba a la segona meitat del IV mil·leni a.n.e. Aquestes sepultures són lligades a la cultura Horgen.


Val a dir que a l'any 1934 Freiherr von Schönau, amo de les terres, fent un acte que diu molt d'ell, va donar-les per al seu estudi i posterior conservació.


Tornem al cotxe i anem a visitar el primer menhir del dia... ens semblava prou fàcil perquè sabíem que es localitzava al camp de futbol del nucli de Waldshut Tiengen, però resulta que es troba a "l'antic camp de futbol", vam donar una de voltes!!!


Al menhir, hi arribarem anant tot rectes per la carretera que hem seguit per arribar a Schwörstadt, com si tornéssim vers Suissa, uns 38.1 quilòmetres, lloc on virem a la dreta per un carrer anomenat Wutachstraße. Anant per aquest carrer uns 180 metres, girem a la segona intersecció a l'esquerra prenent la Sudetenstraße i seguim 400 metres més. En aquest punt, veurem a mà esquerra un zona d'aparcament, allà deixarem el cotxe.


A peu, emprenem tot recte pel cami asfaltat, que voreja longitudinalment el nou camp de futbol i l'oval d'atletisme. Metres més tard, sempre anant rectes, creuarem per un pont el riu Wutach, i, a l'acabar aquest pont, veurem a l'esquerra el malmès antic camp de futbol (les graderies i restes de l'estadi van ser desmuntades el 2019). A la punta oposada del camp on ens trobem, tot fent una diagonal, trobarem el menhir de Langstein (el 2018 encara dins del recinte del camp de futbol).


Aquest és el monòlit, que té pinta de ser un bloc erràtic recol·locat en posició vertical. Aquest tros de roc rep dos noms, Langenstein o Lange Stein, tots dos venen a dir (pedra llarga), o, anteriorment, també va ser anomenat com a Chindlistein en el dialecte de la zona.

Aquest imponent menhir té una alçada visible de 5.92 metres, sent de base quasi rectangular i presenta un diàmetre màxim d’1.70 metres.

El tema de la descoberta del megàlit no ens queda clar, ja que hi ha qui diu que fou documentat per primer cop vers el 858, i d'altres diuen que el primer document històric del monòlit és de l'any 1020. Sigui el que sigui, es coneix d'antic i no es pot dir que es descobrís a època moderna. 

Buscant informació d'ell, hem trobat diverses fotografies... ens ha fet gràcia perquè en algunes veiem la graderia de l'antic camp, con el vam veure nosaltres, i en altres no. Això és degut a l'enderrocament de les antigues instal·lacions duta a terme l'any 2019 per utilitzar aquest espai com a zona inundable. Cal dir que li deuria fer falta, ja que hem trobat, que aquestes primeres instal·lacions foren construïdes vers el 1908, pel que ja tenien una certa edat (111 anys). L'any 2018, quan nosaltres vam estar per allà, s'acabaven d'estrenar les noves instal·lacions esportives a l'altre costat del riu i per això ens va costar trobar el menhir, ja que el buscàvem al costat del camp d'esports sense saber que n'hi havien dos...

A modus de reconeixement històric van aixecar un roc al costat del nou estadi del FC Tiengen 08 e.V., roc que no s'hi assembla gaire, i a més, amb prou feines arriba als 2 metres.

Fotografia del roc, extret del web del FC Tiengen 08 e.V.

De nou, tornem a la B-34 i la seguim en la direcció que portàvem. En 3.6 quilòmetres, ens desviem a l'esquerra per la B-314... 6400 metres més tard, virem a la dreta per la L-163a i la seguim 2.3 quilòmetres, creuant Degernau, el poble que li dona nom al megàlit. En aquest punt, trobem a la dreta de la carretera, a un agrupament boscós, el sepulcre de Degernau, pocs metres abans d'una zona on podem deixar el cotxe, també a la dreta.


Del sepulcre col·lectiu de Degernau, en podem dir bastants coses, tot i que no gaire detallades. La informació que es proporciona dels megàlits alemanys és quantiosa, tot i que no gaire “científica”, almenys fins a on hem pogut accedir a dia d'avui.

Aquesta tomba fou descoberta l'any 1936 pel mestre de Degernau Joseph Schneider. Aquest mestre també el va excavar, trobant restes del Neolític i l'Edat del Bronze antiga, tals com restes ceràmiques, destrals de pedra, eines de sílex i restes de joies de l'època, que es troben dipositades al Museu de Heimatmuseum de Waldshut. Aquestes restes són associades a la cultura de Horgen (3400-2800 a.n.e.), per tant, junt amb l'estil constructiu, el col·loquen en el temps vers el 3000 a.n.e., tot i que en el cartell informatiu del dolmen posa que és del 2000 a.n.e.

Anys més tard, el 1954, l'arqueòleg Edward Sangmeister el va excavar no obtenint resultats al seu interior, ja que quan va aixecar la pesada llosa de coberta (unes 3 tones), no va trobar res, però sí que va trobar quelcom al costat immediat del sepulcre, que, segons les excavacions, deuria de ser una antiga via romana.

La sepultura va ser reconstruïda l'any 1970 segons les restes del megàlit i el seu estil, clarament Schwörstadt, conservant el peculiar “forat de l'ànima”, que en aquesta tomba fa entre 36 a 38 centímetres de diàmetre. D'altra banda, les mesures de la cambra sepulcral són de 2.20 metres de llarg per 1.20 d'ample i també 1.20 metres d'alçada. La llosa de coberta que hem mencionat abans amida 3 metres de llarg per 1.50 d'ample i té un gruix de 30 centímetres.

Sincerament, aquesta no la vam mesurar i trobem diverses dimensions documentades d'ella; un altre diu que fa 2.70 per 2.20 metres i que pesa 3.3 tones. Aquest mateix document també li atorga al forat de l'anima un diàmetre de 36-38 centímetres. S'entén un pèl aquest batibull de mides ja que poden ser de l'original o del dolmen reconstruït, si és que hi havia lloses com per a poder mesurar-lo inicialment, i surten en algun antic document.

El túmul d'aquesta antiga tomba és allargat, amb una llargada de 8 metres per 5 metres de diàmetre en amplitud, i una alçada d'1.80 metres, arribant just a la llosa de coberta.

Mig quilòmetre més tard, tot anant per la mateixa carretera i en el mateix sentit que portàvem, aturem el cotxe al voral i ens endinsem al camp de la dreta. Dins d'ell, trobem el menhir "associat" al sepulcre que acabem de veure... el menhir de Degernau.


Segons hem pogut saber, l'any 1954, un estudiant de Joseph Schneider, descobridor del dolmen de Degernau, va trobar el menhir del mateix nom estintolat a terra i del qual només sobresortien uns 10 centímetres. Per la data, tot i que no n'hem trobat cap documentació que ho digui clarament, creiem que fou l'arqueòleg Edward Sangmeister, que va reexcavar el sepulcre de Degernau aquell any.

Es descriu que a l'excavació del monòlit es varen localitzar diferents restes ceràmiques, destrals i altres restes, relacionades amb la cultura Horgen, fet que ens fa pensar en un probable menhir senyalitzador de l'antic sepulcre, que es troba a uns 500 metres en línia recta. Tot i que no ens quadraria amb la línia temporal que se suposa d'aquests grans rocs i sumat a la incertesa de que aquest fos el seu emplaçament original, ja que el més probable, segons els experts, és que aquest es trobés a la part alta de la muntanya, ens fan pensar en que el menhir i el dolmen, tot i que porten el mateix nom, no devien d'estar relacionats... a no ser que es reutilitzés el sepulcre i fos llavors quan s'erigís el monòlit.

El reaixecament de la Pedra llarga o menhir de Degernau es produí l'any 1971, i, amb la informació relacionada de l'aixecament, s'esmenta un possible segon menhir del que no hem trobat informació. El que sí hem localitzat és la longitud total del monòlit... amida 2.25 metres, amb una base rectangular de 1 metre per 0.80.

El daten a grans trets entre el 2000 i el 1800 a.n.e., tot i que si les restes de cultura Horgen trobades estiguessin relacionades amb aquest gran roc, la datació variaria.

Seguim la ruta pel menhir de Langstein Weilheim. Per arribar-hi... coses d'aquelles que no t'has acabat de mirar, i després quan hi ets, penses... seré tonto!!! Podríem haver fet una altra ruta i haver-lo vist abans, però bé, per uns minuts de més i sent a Alemanya... tant se val.

Així doncs, tornem cap enrere fins a Whaldshut Tiengen, tal i com hem vingut, tot anant per la B-34. Dins del poble, topem amb l'antiga rotonda per la que abans hem seguit rectes; ara però, sortim per la segona, que va direcció nord-oest pel carrer Feldbergstraße. Aquest carrer canvia de nom dient-se carrer de Tiengen (en alemany, clar). Seguint-lo, topem amb una nova rotonda, en la que sortim per la primera branca seguint la L-157, i, més o menys un quilòmetre més tard, girem a la dreta emprenent el carrer Hauptstraße. Seguint-lo 7.1 quilòmetres i creuant el nucli de Weilheim, veiem un desviament que duu a Bierbronnen per la K6558. A un centenar de metres, aturem el cotxe i ens endinsem al camp de l'esquerra, en el què, en el seu límit amb el camp adjacent, trobarem el menhir.

El Menhir de Nöggenschwiel o Langstein Weilheim, popularment conegut com a Langer Stein, és un monòlit que mesura més de 2 metres de longitud, dels que 1.80 metres són visibles. Parlant de dimensions, es documenta una amplada de 0.70 metres, 0.40 metres de gruix a la seva part inferior i a la banda superior un gruix que oscil·la entre 0.30 i 0.25 metres.

Cercant informació, hem trobat també la creença que hi ha sobre ell de que es tracti d'un antic vestigi de la cultura Horgen (Horgen Kultur), tot i que, com hem dit abans, la datació generalitzada dels menhirs és molt posterior.


Com es pot veure, el menhir és “construït” amb forma triangular, sobre un bloc erràtic de gres de colors.

Segons un hostaler del poble, un tal A. Hilpert, aquest monòlit tenia un germà petit, situat a l'est de la capella i entre un emmaranyat de carreteres, que era conegut popularment com la pedra curta. Diem era perquè, com ell mateix diu, va ser destruït pel propietari de les terres. Segons ell, també aquest faria 1.20 metres d'alçada. Fa pocs anys, en una prospecció a la zona indicada, es va localitzar rocam de grans i petites dimensions de pedra que no és pròpia de la zona.

Amb el triangular monòlit, ens acomiadem d'Alemanya i tornem a l'allotjament suís a descansar un xic, demà més.


Coordenades:

Schwörstadt o Heidenstein: UTM(ETRS89):32T, 415188, 5271626
Menhir de Langstein: UTM(ETRS89): 32T, 445552, 5275167
Degernau: UTM(ETRS89):32T, 454545, 52792670
Menhir de Degernau: UTM(ETRS89): 32T, 455080, 5279111
Menhir de Langstein Weilheim:UTM(ETRS89): 32T, 440244, 5281186

dimarts, 7 d’agost de 2018

Dolmen al Jura

Després d'un dia de descans de "pedres", més que res per no agobiar als nens amb el tema i fer que ells també tinguin dies del seu rol, anem al Jura a visitar la llosa que queda del megàlit de la Pierre Percée.

Concretament, anem vers el poble de Courgenay. Per arribar-hi, és ben fàcil, només hem d'emprendre la carretera número 16 i sortir-nos a la sortida 6. En sortir, ens dirigim al poble, que queda a mà dreta després de la corba de sortida de la carretera. Als 2.2 quilòmetres d'anar rectes per ella, veiem a la dreta a la llosa dempeus que queda del dolmen.


Clarament, és de l'estil típic d'aquesta zona, el Schwörstadt. La llosa de l'antic megàlit fa 2.60 metres de longitud, tot i que hem trobat informació sobre un antic dibuix d'ella al que li atorguen deu peus d'alçada, és a dir, a uns 3.30 metres del terra. L'amplada de la llosa es canviant: fa 2.57 a la base, mentre que a la part inversa amb prou feines arriba als 2.30 metres. El seu gruix mig és de 0.45 metres.

Ens crida l'atenció que la primera excavació documentada que hi ha d'aquest sepulcre col·lectiu és del 1715, i que va patir d'altres a principis del segle XIX pel sotsprefecte de Porrentruy, M. Daubers. De la primera excavació, no hem trobat cap tipus d'informació, i, de la segona, només en sabem que es va confirmar que era un dolmen, pel que devien d'haver-hi les parets laterals de la cambra, però no es va localitzar res de res.

El forat per on s'introduirien les restes humanes fa 50 centímetres de diàmetre a la seva part sud i 40 a la part nord; les vores són arrodonides i les parets polides.

Tot i que a nosaltres ens va semblar molt clarament un sepulcre tipus Schwörstadt, alguns autors creuen en la possibilitat que realment sigui un menhir, degut a la seva hipotètica alçada d'aquell antic dibuix que hem dit abans.

Pel que fa a la data de construcció, els dòlmens tipus Schwörstadt s'han datat entre el 3500 - 3000 a.n.e..

Amb aquesta única visita, tanquem el dia dolmènicament parlant i anem a veure i dinar al poble de Saint Ursanne. Per completar el dia i de tornada a l'allotjament, a la tarda anem a fer un passeig per les gorges de Verena (Verenaschlucht). Totes dues visites són 100% recomanables!


Coordenades:

Pierre Percée: UTM(ETRS89): 32T, 358073, 5252007

diumenge, 5 d’agost de 2018

Dólmens a Basel-Landschaft I

Comencem el dia ben d'hora... s'ha d'aprofitar el temps tot i que tampoc no pots anar molt ràpid fent les coses si vas amb nens, però bé, es va fent.

Avui, visitarem tan sols dos sepulcres (que al final resulten ser tres), el de Laufen i el d'Aesch, tots dos al cantó de Basel-Landschaft. El primer d'ells, el trobem al poble de Laufen, que és el que li dona el nom. Per arribar-hi, hem d'agafar la carretera número 18, que passa pel poble, i, just davant de l'entrada del que ens va semblar el barri històric, es troba aquest megàlit (pres per una vitrina), al costat de l'església de Santa Caterina. Tot i que per visitar el dolmen no cal fer res més que baixar del cotxe, recomanem una volteta per aquest curiós, tot i que molt arreglat, barri antic del poble.


La tomba col·lectiva de Laufen fou descoberta l'any 1946, i excavada per Alban Gerster, però no es trobava pas on és ara, sinó un quilòmetre més al sud, als terrenys que ocupa la fàbrica de ceràmica i mobiliari de bany al que el poble dona nom. Gràcies a un estudi posterior, l'any 1989, va ser traslladat i reconstruït a l'emplaçament actual.

Aquest sepulcre, construït amb pedra calcària, és de tipus Schwörstadt, estil molt típic a Alemanya, que té la peculiaritat de tenir un forat fet per erosió a la seva llosa d'entrada a la cambra sepulcral, pel qual se suposa que "llançaven" les restes humanes. En aquest cas, aquest forat s'entreveu en una d'elles.

Quan va ser excavat per Gerster el 1946, va trobar les dues lloses col·locades en angle recte tal com les veiem ara i dues més prop de la cambra. El va reconstruir com si la més estreta fos la llosa nord de la cambra i la coberta fos la més gran. Durant aquesta excavació, va trobar 121 dents, corresponents a un mínim de 24 adults i 8 nens.

El 1989, com a conseqüència de l'ampliació de la fàbrica, fou excavat de nou abans de ser traslladat i les seves lloses van ser restaurades. Aquest segon estudi va demostrar que les dues lloses en angle recte sí eren on s'havien col·locat en origen, però no es podia dir el mateix de les altres dues. La gran llosa que Gerster va col·locar com a coberta era una llosa lateral, mentre que la seva llosa nord devia de ser part de la coberta. Aquesta reordenació de les lloses dona com a resultat una cambra amb dimensions interiors d'entre 1.75 i 2.05 metres d'amplada, per 2.25 de llargada i 1.50 metres d'alçada (1.80 metres per la part exterior).

Arribat el moment del trasllat al costat de l'església de Santa Caterina, es va decidir restaurar el monument com es pensava que havia estat en origen. El mes de maig de 1989, el dolmen va quedar instal·lat a la nova i actual ubicació. Va ser llavors quan es va col·locar la vitrina on es pot veure el sepulcre a dia d'avui.

Pel que fa a les troballes humanes, els diferents estudis no permeten tenir un nombre definitiu d'individus, i aquest varia entre 12, 19 o 24 adults i 4 nens. Això és degut als diferents espolis que ha patit la tomba i a que no es conserven totes les restes que hi devia d'haver al seu interior.

Els materials conservats i alguna que altra prova de C-14 permeten situar el megàlit vers el 2000 a.n.e., que no acaba de quadrar amb la datació de l'estil Schwörstadt que tenim entesa. 

Segons hem pogut esbrinar, durant una altra excavació als terrenys de l'empresa Laufen l'any 2000, una excavadora va descobrir una llosa, també de pedra calcària, de 2.90 metres per 1.70, uns 120 metres al sud-oest de l'emplaçament de l'anterior dolmen. Els estudis als que hem pogut accedir diuen que sens dubte es tractaria d'un segon dolmen d'era neolítica, pel que van decidir instal·lar aquesta llosa al mateix recinte que el company Laufen. Creiem que és la gran llosa que hi ha dreta davant del clar angle de la cambra sepulcral de Laufen.

Visitat el barri històric de Laufen, ens dirigim tots quatre a veure el sepulcre d'Aesch. Val a dir que els nens es van quedar dormits al cotxe i jo em vaig quedar amb ells, esperant a la carretera que t'apropa a aquest curiós sepulcre. Des del dolmen de Laufen, prenem la carretera 18, que passa a peu del sepulcre, en sentit nord. Un cop arribats a Aesch, girem a l'esquerra per Klusstrasse uns 100 metres abans d'arribar a l'estació del tramvia. Després d'uns 2250 metres, aparquem a la dreta i agafem el camí que surt a la dreta cap el megàlit. Poc després, trobem una cruïlla i seguim per la branca esquerra, i girem a la dreta al primer camí que veiem. Poc després, ja veiem les indicacions del sepulcre d'Aesch.

Fou descobert per Karl Blarer el 1907, i estudiat per Paul i Fritz Sarasin del 1907 al 1909.


Avui dia, està clarament reconstruït; d'ell, només en resten part de les 17 lloses que formaven la cambra funerària del megàlit. Aquesta té unes dimensions de 4 metres de llargada per 3 d'amplada. Els estudis efectuats li atorguen una antiga alçada de 2.0 a 2.5 metres, pel que la capacitat de la cambra seria considerable, d'uns 24 - 30 metres cúbics. El túmul que contenia el megàlit devia de ser d'uns 4 metres d'alçada, per un diàmetre d'entre 10 i 12 metres. Del peristàlit que l'abraçava, no en queden restes a dia d'avui, però sí eren visibles l'any 1907.

Els experts col·loquen la tipologia de l'antiga tomba com la del seu anterior company, dins dels sepulcres de tipus Schwörstadt, tot i que no hi ha evidència de l'existència de forat de l'ànima.

Les restes humanes que s'hi han pogut extreure pertanyen a 14 nens i 33 adults, i també van sorgir d'altres restes animals utilitzades per a la producció de penjolls o amulets. També es van trobar fragments de ceràmica, dues puntes de fletxa, una fulla de punyal de sílex i moltes dents d’animals perforades, que provenen d’ornaments i collarets que portaven els difunts. Tots aquests elements es van datar al Neolític final.

El 1993, i segons la Universitat ETH Hönggerberg de Zürich, després de fer les proves de C-14 a aquestes restes, se li atorga una utilització de vers el 2400 a.n.e., per tant, de l'era transitòria entre el Neolític i el Calcolític de Catalunya. Segons hem pogut trobar cercant informació, la cultura associada a aquest estil de sepulcre (Horgener Kultur) té els seus inicis vers la segona meitat del IV mil·leni i només es troba a França, Suïssa i Alemanya.

Per avui, suficient, que ens espera un camí no molt curt fins a l'allotjament. un altre dia més!


Coordenades:

Laufen I i II: UTM(ETRS89): 32T, 386883, 5253289
Aesch: UTM(ETRS89): 32T, 392160, 5258206

dissabte, 4 d’agost de 2018

Megàlits a Bern I

Avui, nou cantó suís, en concret, serem a Bern, Berne o Berna... a Schweiz, com ja hem comentat, conviuen tres llengües oficials: l'alemany, que és com l'escrivim nosaltres, el francés i l'italià, pel que de vegades és complicat saber inclús on vols anar o a on ets, tota una "putada".

Com deia, entrem a Bern i ens dirigim a la localitat d'Oberbipp, a la que arribem partint des de Biel/Bienne per l'autopista 5. La seguim, tot rectes, transformant-se aquesta en l'autopista 1 i l'E-25, que va direcció Zürich/Luzern/Basel. Per ella, seguim fins la sortida 42, que va cap a Wangen a.A./Herzogenbuchsee/Wiedlisbach, i just sortir a la nova carretera, la 22, la prenem a l'esquerra direcció Wangenstrasse, passant per sobre de l'autopista. La seguim rectes tot entrant al nucli, però no la deixem fins a trobar-nos amb la Route 5, la que emprenem a la nostra dreta en direcció Basel/Olten.

Ja som a poc d'arribar i comencen les indicacions encara més enrevessades... als 2.1 quilòmetres d'anar per la Route 5, fem un gir prou pronunciat a l'esquerra per emprendre el carrer Untergasse. Als 500 metres, fem un gir, de nou a l'esquerra, per agafar l'Obisgasse i, als 200 metres, girem a la dreta pel carrer Kirchgasse; el seguim fins a trobar un aparcament just davant i un altre que ens quedarà a mà esquerra, just davant de l'altre. Deixem el cotxe aquí i a peu ens endinsem pel carrer Moosgasse, en el qual en pocs metres veurem l'església d'Oberbipp a la dreta. Allà hi trobem el dolmen just darrera d'ella, al costat del cementiri.


Aquest dolmen és d'un estil de cultura estrany en aquesta localització, ja que, per norma, es troben més cap a la zona sud alemanya. Fou descobert l'octubre de l'any 2011, a uns 500 metres al sud de la ubicació actual, al carrer Steingasse, per un noi d'11 anys que estava intrigat per una pedra que sobresortia al prat de casa seva. Com hem dit abans és d'un estil que es troba focalitzat un xic més al nord: Els dòlmens catalogats com a sepulcres d'Horgen, datables de entre el 3400 i el 2850 a.n.e. De fet, no hi ha tanta distància, però els dòlmens suïssos d'aquest estil van ser destruïts perquè dificultaven l’ús agrícola del terreny.

Es tracta d'un sepulcre rectangular del Neolític de 2 metres d'amplada, 3 de llarg i 1 metre d'alçada, amb una cambra sepulcral de mides internes de 1.4 metres d'amplada per 2 metres de llarg en pedra granítica, pedres que van ser transportades pel glacialAaregletscher fins la zona a mode de blocs erràtics. D'altra banda, el sòl del que consta el sepulcre és de pedra calcària local. I també, segons hem pogut, saber davant del megàlit es van trobar dos blocs de gneis flanquejant l'entrada, a mode d'estel·la.

Segons informes d'excavació, a l'espai adjacent al sepulcre, s'hi van trobar restes d'era romana i medieval, pel que aquest devia d'star intacte i ben visible fins al segle XIII. El sediment que el cobria fins l'era actual era degut, probablement, a les inundacions del riu de Mühlebach

A l'excavació de la cambra sorgiren restes de 30 cossos humans d'era neolítica.


Extret del folletó informatiu del sector d'arqueologia del cantó de Bern
I també restes de l'aixovar funerari corresponent; tals com un ganivet de sílex, nou puntes de sageta del mateix material, sis penjolls de dents d'animals (una d'elles de porc senglar, molt ben conservada), i un cargol de mar (prou degradat) i una dena de collaret de pedra.


Extret del folletó informatiu del sector d'arqueologia de Bern
També, al voltant del sepulcre es van recuperar 4 puntes de sílex, que segons els arqueòlegs serien datables al Mesolític, dues puntes de sageta més, nombrosos esclats de sílex i peces de carbó vegetal. Aquestes restes demostren, mitjançant el C-14, que aquest sepulcre va estar en ús a la prehistòria fins X - IX a.n.e. D'altra banda, també van sorgir restes de l'edat mitjana i de l'època romana.

Vist el sepulcre, anem a per un menhir proper, que, per cert, l'explicació de com arribar-hi pot ser un pèl complicada si la fem en detall, més que res per la seva proximitat (es troba a 4 quilòmetres en linea recta), pel que has d'anar per carrers i carreteres per arribar a dos pobles més enllà en direcció Biel/Bienne.

Bàsicament, creues Wiedlisbach i et dirigeixes cap a Attiswil, on, al costat de l'esglesia del municipi, just davant de la vivenda del que creiem deu de ser el capellà, trobem, al bell mig d'un camp desboscat, el monòlit d'Attiswil.


Per cert, església en alemany es diu kirche... més que res perquè pot ser útil saber aquest mot a l'hora de cercar l'esglési
a.


Ens trobem davant d'un menhir bastant gran, ja que al 1855 fou excavat i mesurat, donant una longitud total de 3.6 metres.

Igualment, es va tornar a excavar l'any 1963, excavació que va revelar fragments de sílex prehistòrics i ceràmica romana, pel que se suposa que el menhir deuria de tornar a ser mig sepultat amb la mateixa terra extreta, a l'excavació anterior.

Donem el tema prehistòric per acabat per avui i anem a visitar les meravelles naturals que hi ha a la zona.


Coordenades:

Oberbipp :UTM(ETRS89):32T, 398642, 5235284
Menhir de Attiswil :UTM(ETRS89):32T, 395194, 5233267

dijous, 2 d’agost de 2018

Inscultures i sepulcre a Vaud IV

Nova ruta pel cantó suís de Vaud. El primer que vam anar a veure van ser unes inscultures que es troben al jardí de l'església del poble de Rances. No teníem ni idea de com eren, ni d'exactament on eren, però són prou evidents.


Just a la dreta d'aquest roc en veiem un altre amb gravats bastant més desgastats.


Aquestes dues pedres es van dipositar en aquest lloc l'any 1945, quan les van trobar en les obres de construcció d'una carretera.

Ara anem a veure un possible paradolmen, que havent-lo vist confirmo, al meu parer, la seva autenticitat.

Des del poble de Rances, prenem la carretera secundària de Le Noux en direcció L'Abergement, La Mathoulaz i Le Souchet. La seguim fins a la seva fi, on girem a l'esquerra direcció L'Abergement. Uns 900 metres més tard topem amb el desviament cap aquesta població a la dreta i allà aturem el cotxe.

A peu, tornem enrere uns 100 metres tot resseguint la  carretera per un bonic prat que hi ha, a la fi del qual veiem un ample camí a la nostra esquerra que s'endinsa al bosc. Als pocs metres d'anar per ell, veurem a la dreta un corriol desdibuixat que porta directe a un imponent aflorament rocós en pocs metres. Just davant d'aquest, veiem això...


Seguim mirant-nos el roc i ens adonem de que es troba completament treballat, ple de cassoletes i cavitats a la roca no naturals.


Donant-li la volta al megalític roc, veiem el que els experts de la zona cataloguen com a més que possible paradolmen, el paradolmen de Bon Château. En té molta pinta, sobretot per la gran quantitat de gravats que hi ha a la seva coberta, i si, imaginàriament, col·loques un parell de lloses treballades queda una cambra sepulcral perfecta.


Un cop a casa, hem pogut confirmar la nostra opinió amb la bibliografia, ja que l'arqueòleg Victor-Henri Bourgeois indica que es tracta d'un paradolmen al seu llibre del 1926 "Les monuments mégalithiques le long du Jura suisse". A més, comptabilitza les cassoletes en un total de 38 cassoletes.


Coordenades:

Cúpules RancesUTM(ETRS89): 32T, 311436, 5181574
Possible paradolmen Bon châteauUTM(ETRS89): 32T, 308966, 5181514

dimecres, 1 d’agost de 2018

Megàlits a Vaud III

Avui, ruta de monòlits suïssos, el primer l'estela de Lutry... que vam trobar sense saber ni que existia.

Per trobar-la ens dirigim al nucli de Lutry, un poble de la perifèria de Lausanne. Nosaltres la vam trobar de casualitat... érem fent un mos al port del poble, que s'obre al llac Leman, i tot tornant cap on era aparcat el cotxe, al costat del conegut alineament d'aquesta localitat, vam trobar l'estela en un carreró d'aquests amb vivendes a sobre. Em sembla recordar que era pujant per la Rue du Bourg, que és la continuació de la Rue du Port, fins a trobar un passatge anomenat du Simplon  a mà esquerra.


Formava part del conegut alineament que hi ha a uns dels aparcaments del poble. Els estudiosos d'aquest conjunt megalític la cataloguen com el menhir número 14 de l'alineament. Té la curiositat de que ha estat gravat en dos moments: el primer era un gravat de forma femenina, amb dos cercles en forma de pit femení, i gravats simulant flocs de cabell; i un segon gravat amb forma masculina, amb els ulls, un cinturó d'espatlla en forma de X, un ganivet i tres cercles a mitja alçada. El menhir original es conserva al museu cantonal d'història i arqueologia de Lausanne, i el que veiem és una rèplica... segons hem pogut saber.

Ara anem a veure l'alineament de Lutry, tot tornant a l'aparcament de la Possession, on hem deixat el cotxe, nom també donat al magnífic alineament. L'aparcament es troba al costat dret de la Rue des Terreaux, sortint a ella des de la Route de Lavaux.


Fou descobert l'estiu del 1984 amb motiu de la construció de l'aparcament, tot i que a uns 30 metres a l'oest de la ubicació actual. Els monòlits foren desplantats per fer l'obra i, ja que hi eren, van ser més fàcilment estudiats. Aquests megàlits es replantaren tal com els veiem ara l'any 1986 amb l'orientació original, oest-est.

Està format per un conjunt d'esteles alineades, tocant-se lateralment, durant uns 20 metres. Segons els experts, el menhir central, el número 6, de més de 4 metres originalment, és del que parteix la resta de la morfologia de l'estructura. I també podem dir que el número 24 no es va localitzar, només varen trobar el negatiu, però que molt probablement sigui el menhir de "du Voisinand",  que fou descobert el 2014 a 100 metres al nord-est.

Tots els menhirs d'aquest bonic conjunt són tirant a antropomorfs, menys el número 14 que és el dels gravats, que hem vist amb anterioritat. El monument en si és datat segons els experts en el tema vers el 2450 a.C. (a finals de l'era neolítica local), però s'ha de tenir en compte que el primer dels gravats del menhir 14 són encara més antics... el monument és sovintejat fins al 1550 a.C. a mitjants de l'edat del Bronze local.

Donant per visitat l'alineament, anem a veure un tros de menhir, el d'Essertes-Auboranges. Hi ha diferents camins per arribar al gran menhir; de tots ells, el que creiem que és més fàcil, tot i que trigues uns 5 minuts més que els altres, és anant-hi per la carretera 9, la que trobarem tot creuant la Route de Lavaux, i seguint tot rectes per la Route de la Coversion. Al creuar les vies de tren, a la rotonda, prendrem la tercera sortida seguint per la mateixa Route, que va paral·lela a les vies.

Seguim rectes per ella, passant-se a dir Route du Landar, en la que trobarem un desviament a la dreta cap a la carretera 9. Seguirem aquesta fins la sortida 13 i, en arribar a l'encreument de la següent carretera, el seguirem a la nostra esquerra, tot creuant la 9 que acabem de deixar. Seguim aquesta carretera tot rectes uns quilòmetres direcció Forel (Lavaux), poble que creuarem sortint per la Route de Moudon, fins a topar amb un encreuament al petit nucli de Servion, on girarem a la dreta. A uns 600 metres, girem de nou a la dreta prenent la chemin du Clos-Joli, que als 100 metres es bifurca... nosaltres anem per l'esquerra.

En 300 metres virem a la dreta per la chemin de la Montagne i, al ben poc, veurem que ens trobem al mig de camps llaurats. Bé, sense deixar la carretera, girarem a l'esquerra en quant podem, creuant al poc un rierol. En fer-ho, la primera a l'esquerra i uns metrtes més enllà de nou la primera a l'esquerra... l'asfalt et duu fins al monument del Menhir d'Essertes o Pierre du dos à l'âne.


El monument és datat, com és natural en els menhirs i segons els especialistes, dins d'un ampli espai temporal. Ells el daten vers el 4.500 al 1.500 a.C., i té una alçada de 5,60 metres, amb un pes pròxim a les 25 tones. Aquest monòlit era ensorrat parcialment d'antic i es considerava un vulgar bloc erràtic fins a la dècada dels 90, que va ser estudiat i col·locat a la ubicació actual.

Cal dir que ens trobem davant del menhir més famós de Suïssa, i que està situat just a la frontera entre els cantons de Vaud i Friburg.

Donant per vist el monòlit, anem a veure el "menhir" de la Roche, que es troba al municipi del mateix nom. No donem més indicacions perquè, segons nosaltres, és un grandíssim bloc erràtic sense cap tipus de treball humà prehistòric. Ens basem en la seva localització, la seva morfologia, les dimensions i la informació que hem trobat d'ell.


Com ja hem dit, creiem que no és un menhir, però si el voleu visitar, teniu les coordenades més abaix. Si més no, és un bloc erràtic ben curiós ubicat a un maco emplaçament. Una vegada allà, un pensa: I d'on ha vingut aquest enorme roc?


Coordenades:

Estela de Lutry: UTM(ETRS89): 32T, 322444, 5152506
Alineament de Lutry o de la Possession: UTM(ETRS89): 32T, 322375, 5152571
Menhir d'Essertes-Auboranges o Pierre du dos à l'âne: UTM(ETRS89): 32T, 331032, 5160343
"Menhir" La Roche: UTM(ETRS89): 32T, 356514, 5172688