TRANSLATOR

divendres, 31 de juliol del 2020

Dòlmens a Hernani I i cròmlecs a Oiartzun I

Primer de tot, esmentar que aquesta ruta es pot completar amb una altra que encara no hem publicat, però que ho farem en breu. És una ruta totalment a peu que nosaltres no vam completar per motius obvis amb dos nens que encara no tenien 4 anys. Però val a dir que s'ho van treballar.

Comencem pel sepulcre de Putzuzar, de l'estació megalítica d'Igoin-Akola, al terme municipal d'Hernani, com tots els dòlmens que veurem avui. D'aquest poble, sortim direcció sud-est cap al petit nucli d'Ereñotzu per la GI 3410, que va creuant els polígons d'aquest terme municipal. Aproximadament als 230 metres de deixar aquests polígons a l'esquena i endinsar-nos al bosc, trobarem una pista asfaltada que surt a mà esquerra i que seguirem aproximadament 1.9 quilòmetres. A aquest punt, topem amb un desviament-aparcament a la dreta, just després del cartell de benvinguda a l'Aiako Harria, o el que és el mateix, al parc natural de les Penyes d'Aia. És l'aparcament de la zona d'esbarjo d'Akola i allà deixem el cotxe.

Ja a peu, seguim pel caminoi uns 550-570 metres més, lloc on trobem el dolmen de Putzuzar a la nostra esquerra. La seva ubicació no es troba indicada des del camí i cal entrar a un tancat. Nosaltres vam trobar el lloc exacte perquè anàvem amb coordenades, però al sortir vam veure un pas habilitat que no havíem vist anteriorment.

Segons Luis Millán, el megàlit fou localitzat per Lontxo Ugarte López de Bergara durant el mes d'abril de l'any 2014.

Segons ell, del sepulcre original, resten 5 lloses, 2 de la cambra i 3 del corredor d'accés a la cambra sepulcral. Segons les seves mides, podem deduir una cambra mortuòria que amidaria uns 2.55 metres de llarg, per 55 centímetres d'ample i que conserva una alçada màxima de 80 centímetres. Té un túmul de pedres de mida mitjana de 9 metres de diàmetre, del que es poden observar alguns rocs del cròmlec peristàltic, i una alçada màxima conservada de 90 centímetres al seu vessant est.

Aquesta és la planta del megàlit que presenta Millán al seu estudi:

Extret de les fitxes de Luis Millán

L'antiga tomba fou excavada l'any 2019, i es documenta que, el primer dia d'excavació, aparegué l'extrem punxegut d'una punta de sageta i dues pedres fogueres. El tercer dia, aparegué la part de darrere de la mateixa punta. Segons els experts, pel treball constructiu d'aquesta, seria datada vers el 3500 - 3000 a.n.e., vers l'era neolítica.

Cal dir que les úniques restes que podem trobar per aquí són lítiques, ja que qualsevol altre tipus de material es dona per desaparegut degut a l'acidesa que té el sòl en aquesta zona muntanyosa. Per aquesta raó, alguns sepulcres són de difícil datació, i més tenint present la seva reutilització des del Neolític fins a l'edat del Bronze local.

El sepulcre en sí és prou interessant, ja que, a diferència de la immensa majoria de tombes megalítiques d'Euskadi, sembla que clarament tindria un corredor d'accés.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Retornem al camí i seguim endavant travessant un pas canadenc, i, poc després, a la bifurcació existent, prenem el camí de l'esquerra, un xic més atrotinat, i que ens arriba al cim de les petites muntanyes. Just abans d'arribar a la clariana superior, trobem a l'esquerra l'arrasat sepulcre de Sagastietako Lepua II.

Descobert per Luis Del Barrio Bazaco i Nicolás Susperregi el 21 de maig del 1978, d'ell no resta documentada cap excavació arqueològica.

Millán a les seves fitxes documenta 4 lloses, dues d'elles es troben in situ i les altres dues estintolades a terra. No diu res de corredor, pel que per la seva ubicació creiem que les 4 devien ser part de la cambra funerària.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Les dimensions de la cambra funerària no són de fàcil afirmació, ja que, tot i que el seu estat és prou precari, es pot estimar, una superfície de la cambra no menor als 1.90 metres de llarg per 50 centímetres d'ample, i una alçada màxima conservada de 70 centímetres.

Té una obra tumular de 9 metres de diàmetre amb una alçada conservada, al seu vessant sud, de 70 centímetres.

També inserirem un dibuix de Balere Barrero Hidalgo company de Luis Millán San Emeterio.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Segons la revista Munibe, editada per la "Sociedad de Ciencias Aranzadi", a la publicació del sepulcre de l'any 1979, a la visita realitzada es va trobar una ascla de sílex en superfície, i es dibuixa aquesta planta.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Seguim endavant pel camí veient clarament el dolmen Sagastietako Lepua I, ja a la plana superior del cim, i sense arbrat. És el més ben conservat dels tres germans de Sagastietako Lepua.

Aquest sepulcre fou localitzat per Jesús Elósegui Irazusta el 30 d'abril de l'any 1950. I fou excavat per ell mateix, Tomas Atauri i Manuel Laborde el 14 de setembre i el 12 d'octubre del mateix any.

Arqueològicament parlant, és molt interessant, tant per les seves dimensions com per la definició de les seves parts.

El túmul, que, com acabem de dir, és clarament visible i definit, amida 12 metres de diàmetre, arribant als 90 centímetres d'alçada conservada. La cambra conserva cinc lloses, totes elles dempeus. I la llosa de coberta resta pràcticament intacta. Tot i això, el seu estat estructural és un xic atrotinat. Ho podem veure mirant la planta que publica Luis Millán.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Al nostre parer, sabent les dimensions de les lloses, la cambra funerària devia fer, al seu estat original, 2.80 metres de llarg per 2.10 metres d'amplada. A dia d'avui, la seva alçada màxima conservada és d'1.70 metres. La coberta té unes dimensions de 1.90 metres d'ample i una llargada que varia entre els 2.90 al lateral sud i els 1.80 a la banda nord (nosaltres diríem que li falta un tros, veient les dimensions i els dibuixos de Balere Barrero Hidalgo), mentre que el gruix és de 35 centímetres. També de la cambra, podem dir que es va trobar una llosa al seu sòl de 1,75 metres de llarg per 72 centímetres d'ample i un gruix de 13 centímetres, que podria ser un possible enllosat, tot i que els arqueòlegs no en tenen la certesa.

Ja per últim, hem de fer referència a una nova peça megalítica del sepulcre, una espècie d'estela senyalitzadora descoberta el 27 de març de l'any 2009 al vessant nord del túmul.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Ara sí, endinsant-nos en el tema de les peces arqueològiques recuperades al megàlit, podem dir que en són moltes, tant d'ornamenta personal, com de vasos ceràmics, de material lític, etc... 

Segons la documentació recuperada de les excavacions del 1950, s'hi van trobar al túmul, però properes a la cambra, tres denes de collaret i una plaqueta polida.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Quan van excavar la cambra, no van trobar res de res... bé, sí, un clau rovellat, que no van passar per C-14, i moltes evidències de que aquesta havia estat utilitzada en època moderna com a galliner, magatzem, amagatall de caça, etc.

En el segon dia d'excavació, sí que es va trobar quelcom dins de la cambra sepulcral, i d'altres restes pel seu túmul. Es documenten ascles de sílex, ganivets, puntes de sageta del mateix material, trossos de pissarra treballats, cristalls, una vèrtebra de xai, un molar d'herbívor i unes bales esfèriques de plom.

Però a banda d'això, també van trobar quelcom diferent, almenys per a nosaltres...  unes fites inserides al túmul, volent encerclar el megàlit, totes elles a la mateixa distància de la tomba.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Girant vers la nostra dreta quasi completament respecte com hem arribat, a la clariana superior (des de la que es veu tota la badia de Donosti) i seguint el camí, que es desdibuixa tot enfilant un nou cim (el Collado de Akola), veiem les minses restes de Sagastietako Lepua III.


Ens trobem davant de les restes d'un antic sepulcre erigit a terreny pla, que a dia d'avui es troba totalment arrasat, pel que no es poden fer gaires observacions. Actualment, conserva un túmul de 8 metres de diàmetre i que arriba al 15 centímetres d'alçada. Pel que diu Millán, conserva una petita depressió a la part central.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Segons Balere Barrero, Goyo Mercader, Luis Millán, Xabier Taberna i Iñigo Txintxurreta, ja l'havien vist en diverses vegades en les seves prospeccions a la zona, i segons ells no el van denunciar, degut al seu estat. No és fins l'abril del 2014 que s'oficialitza la seva troballa per part de Luis del Barrio.

I segons hem pogut saber, li atorga al sepulcre les lloses que diu que hi ha a la vora del camí.

Òbviament, no s'ha recuperat cap tipus de resta arqueològica.

Seguim el camí vers el Collado de Akola, que es va fent més estret i desdibuixat, i que s'acaba fent un corriol primer i després una zona rocosa que puja i baixa a la part alta del cim, on els nens s'ho van passar genial. Un cop passat el "collado", ja amb el camí idèntic a com era amb els sepulcres de Sagastietako, veurem una intersecció amb un fàcil camí a la dreta que ens condueix al camí principal de l'inici de l'excursió. El deixem enrere i seguim pel maco camí uns 100 metres més, trobant a la nostra esquerra el dolmen d'Akolako Lepua II.

Fou descobert per Jesús Elósegui Irazusta el 30 d'abril de l'any 1950, i no ha rebut cap excavació arqueològica.

La tomba d'Akola II és construïda al centre d'una obra tumular de 8 metres de diàmetre, arribant a conservar una alçada màxima de 40 centímetres al seu vessant oest. 

Extret de les fitxes de Luis Millán

Per les lloses que queden, podem extrapolar unes dimensions de 2.60 metres de llarg. A dia d'avui, conserva 85 centímetres d'ample (deuria ser-ho més antigament) i conserva una alçada màxima de 70 centímetres.

Ens posem en marxa de nou, emprenent el fort pendent que hi ha durant uns 70 metres, i desviant-nos vers la nostra dreta per una zona plena de les típiques plantes d'Euskadi a l'estiu. Per ella ens endinsem uns 35 metres des del camí que portàvem, tot trobant el dolmen d'Arritxieta.

Megàlit descobert per Francisco Auzmendi i José Miguel de Barandiarán Ayerbe, el 12 de setembre de l'any 1928.

Consta d'un túmul de 10 metres de diàmetre per una alçada màxima conservada de 50 centímetres al seu vessant nord. Tot ell resta remogut a causa d'antigues violacions al sepulcre i, fins i tot, es pot observar una cala il·legal amb buidat tumular des del seu extrem fins el fons de la cambra.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Les seves lloses varien, pel que fa a la llargada, entre l'1.20 metres i els 80 centímetres, tot i que n'hi ha una que en fa 40 centímetres. La seva amplada va dels 70 als 40 centímetres a totes menys a una, que en fa 20 centímetres. Per últim, documentar que el seu gruix varia entre els 20 i els 10 centímetres. Creiem que les dimensions més reduïdes, sinó totes, són trencaments de les lloses originals.

Inserim a continuació el dibuix fet per Balere Barrero Hidalgo.

Extret de les fitxes de Luis Millán

No podem dir gaire més del megàlit, ja que a dia d'avui no ha estat excavat oficialment.

Ja anem a per l'última visita de l'excursió matinal, el dolmen d'Akolako Lepua I, tot i que seguint tot rectes podem anar a veure d'altres megàlits, que nosaltres veurem en un altre moment.

Per arribar a, com hem dit, l'últim, tornem al bonic camí pel que hem anant veient sepulcres i el desfem un xic, fins a arribar a aquell clar camí que hem vist abans i que ens apropava al caminoi més principal. Als metres de caminar per ell, ens endinsem al net bosc que ens queda a l'esquerra, trobant el megàlit a uns 40 metres del camí, i al vèrtex mateix del bosc, tocant el camí principal.

Com l'anterior sepulcre, fou localitzat per Francisco Auzmendi i José Miguel de Barandiarán Ayerbe, el 12 de setembre de l'any 1928.

Aquesta antiga tomba consta d'un túmul de 12 metres de diàmetre i una alçada màxima conservada que arriba als 2.30 metres al seu lateral sud. Al seu centre, s'erigeix la cambra funerària, que segons documenta Millán, a l'any 1950 conservava quatre lloses dempeus, tal i com van ser col·locades, i el terra enllosat. A dia d'avui, en resten 2 i del sòl només es poden trobar minses restes, que no trigaran gaire en desaparèixer.

Extret de les fitxes de Luis Millán

La coberta del sepulcre resta desapareguda, però es poden estimar unes dimensions de la cambra sepulcral, segons les mides existents, de no menys de 2.15 metres de llarg i 70-80 centímetres d'ample, conservant una alçada d'1.35 metres.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Va ser excavat per Tomás Atauri, Jesus Elósegui i Manuel Laborde els dies 8 i 9 d'agost del 1950. Ells publiquen aquesta planta, on també s'observa un possible cercle de rocs erigits ocults pel túmul, exactament igual que en el de Sagastietako Lepua I.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Els resultats d'aquesta excavació van ser prou interessants, tot i que les excavacions arqueològiques a aquesta era, eren prou dolentes. Es documenta un seguit de material que resta dipositat, a l'igual que el del seu germà, a la col·lecció de la Sociedad de Ciencias Aranzadi, al Museo de San Telmo, a Donostia.

De les troballes, se'n destaquen, 12 ascles de sílex, algunes d'elles de dimensions prou grans, 3 cristalls de roca, 5 còdols de quarsita i 1 làmina de pissarra. També va aparèixer divers i variat material modern com ceràmica, bales de plom, etc.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Amb aquest últim sepulcre, donem la ruta dolmènica per acabada malgrat que, com hem dit anteriorment, n'hi ha bastants més si continues tot recte on nosaltres hem girat.

Tot i això, no acabem les nostres visites a monuments prehistòrics d'avui. Després de dinar, ens dirigim al terme municipal d'Oiartzun a veure els cròmlecs d'Egiar, pertanyents a l'estació megalítica d'Oiartzun – Erlaitz.

Per arribar a aquests monuments megalítics, cal sortir d'Oiartzun direcció est per la GI-2134, carretera que deixarem als 1.9 quilòmetres, quan prenem a la dreta la GI-3454, direcció Inglesaren Gaztelua. Als 1.7 quilòmetres, ens desviem per un camí asfaltat que surt a mà dreta, quasi en paral·lel a la carretera. Nosaltres vam seguir aquesta pista uns 550 metres i vam deixar el cotxe a una zona que hi ha al seu costat dret poc abans d'endinsar-nos a un bosc.

A peu i creuant la pista, pugem el costerut pujol sense arbrat. Arribem al cim per la vora del bosc que dèiem abans, a través d'un corriol que va apareixent a moments, i que és prou més visible a la part superior. Aquest corriol duu directament al conjunt de cròmlecs al ben poc de fer el cim.

Aquesta és la planta del jaciment.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Nosaltres vam arribar pel cròmlec VIII, però hi ha un altre camí que arribes pel número II, que potser sigui més fàcil.

Segons hem pogut saber, foren localitzats el 21 de març de 1909 per Pedro Manuel Soraluce y Bolla, que també els va excavar, conjuntament amb Telésforo Aranzadi Unamuno. Soraluce en va trobar set, però un cop netejada la petita plana inclinada va aparèixer un altre, que, segons documentació, conservava a l'interior una petita cista, aquest seria el vuitè. Anys més tard, el 1967, foren excavats i reconstruïts per Jesús Altuna Etxabe. El vuitè cròmlec era format per petites lloses, que, a dia d'avui, o han desaparegut o es troben soterrades. I per si no n'hi havia prou, segons Millán, hi ha dos possibles cròmlecs més, el denominat com a IX, que es troba a l'est del número VI, i que fa 3 metres de diàmetre, i el X, ubicat al nord-est de l'I i que faria un diàmetre de 8 metres.

Comencem parlant del grup que formen dins la planta del jaciment els cròmlecs I, II i III. Aquest és el número I, que segons Luis Millan fa 5.50 metres de diàmetre i consta de 21 rocs.

A mig metre del cercle, i cap a l'interior del monument s'intueix un altre cercle, format per petits rocs.

Extret de les fitxes de Luis Millán

El II, que es troba immediatament al costat, és ovalat i segons Millán amida 6 metres de nord a sud i 5.5 d'est a oest, restant-li 16 rocs de l'antic cercle.

El número III és el més gran de tots els que hi ha confirmats. Mesura 7.5 metres de diàmetre i  conserva 20 rocs de l'anell peristàltic, amb la peculiaritat que un d'ells és un menhir estela de 1.78 metres d'alçada.

El següent, el número IV, a pocs metres de l'últim vist, fa 6 metres de diàmetre i conserva 13 rocs.

El que ve ara, el número V, és per a mi un dels macos, tot i les seves reduïdes dimensions, ja que només fa 2 metres de diàmetre i té 6 rocs. I a més, li falta la meitat del cercle, però la definició del tros que en queda, amb les 6 lloses gairebé enganxades entre sí, el fan molt interessant.

Anem a pel VI. Sincerament, a mi, aquest em va costar d'entendre... De fet, ho vaig fer a casa mesos més tard veient les fitxes del Millán. Em va costar d'entendre degut a que aquest és doble.

Extret de les fitxes de Luis Millán

El cercle més gran mesura 6 metres de diàmetre, mentre que el petit fa 3.60 metres de diàmetre i està format per molts rocs i una sola llosa treballada.

I per últim, veiem el VII, que fa 6 metres de diàmetre i en resten 24 rocs del total original.

A les excavacions rebudes, no es documenta cap resta arqueològica recuperada.

Amb els cròmlecs vistos emprenem la baixada fent una última ullada a tot el jaciment... és realment impressionant. Inserim una fotografia extreta de les fitxes d'en Millán, feta des del cròmlec número I.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Com a humans, tots tenim gustos diferents, però crec que tothom deu opinar que aquest lloc és preciós.

Deixem els megàlits per avui i tornem a l'allotjament a agafar forces i preparar la ruta per demà. 


Coordenades UTM(ETRS89):

Putzuzar30T, 587087, 4788819
Sagastietako Lepua II30T, 586815, 4788846
Sagastietako Lepua I30T, 586754, 4788838
Sagastietako Lepua III30T, 586788, 4788878
Akolako Lepua II30T, 587493, 4789237
Arritxieta30T, 587579, 4789224
Akolako Lepua I30T, 587490, 4789100
 Egiar I: 30T, 594740, 4794778
Egiar II: 30T, 594733, 4794771
Egiar III: 30T, 594730, 4794768
Egiar IV: 30T, 594719, 4794757
Egiar V: 30T, 594720, 4794756
Egiar VI: 30T, 594707, 4794753
Egiar VII: 30T, 594701, 4794752

dimecres, 29 de juliol del 2020

Megàlits a Ituren i Eratsun

Ruta prehistòrica a la comarca navarresa de Malerreka. Anem a dos termes municipals, comencem pel d'Ituren i tot seguit anem a Eratsun.

En primer lloc, volíem visitar les minses restes del dolmen de Garatama. Aquest se situa, com hem dit abans, al terme municipal d'Ituren, que el trobarem anant per la NA-170, poc després d'Elgorriaga en direcció oest, cap a Leitza. Un cop arribats a Ituren i gairebé sortint del petit poble, ens desviem a la dreta, com si anéssim a l'església de San Martín, pel carrer Palacio. Però no hi arribem, ja que, al poc de girar, virem de nou a la dreta, tot seguint per una pista asfaltada, que va en direcció nord, uns 700 metres més tard, i, poc després de passar una casa a mà dreta, veurem un ample camí, també a la dreta; aquí deixem el cotxe. Seguint aquest uns 130 metres més, veurem a la dreta un nou camí que ens arriba a la casa que hem vist abans. Les restes del megàlit es troben a pocs metres de la intersecció dels camins, a mà dreta.

Però quan hi vam arribar tot eren falgueres... no hi aneu per vacances d'estiu a Nafarroa!!! Sabem la seva localització exacta per l'entorn. És fàcilment geolocalitzable.

Sort que Juan Mari Martinez Txoperena ens cedeix una de les seves fotografies.

Imatge extreta de Megalitos Pirenaicos

Segons Txoperena, fou localitzat per Francisco Ondarra Erdozia el 9 de maig de 1987. Consta d'un túmul de 10 metres de diàmetre per una alçada conservada de 95 centímetres.

Segons Luis Millán a les seves fitxes, el descobridor és el mateix, però el túmul fa uns 7 metres de diàmetre, amb una alçada màxima conservada de 30 centímetres a la banda Nord. D'aquesta obra tumular, en Millán n'assegura la visibilitat d'algun roc del cròmlec peristàltic. Al centre d'aquest, es pot veure un gran roc de 0.85 centímetres de llarg, 20 d'alçada des del terra i un gruix de 10 centímetres. Millán aquesta planta del megàlit al seu estudi.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Tornem a la pista principal i seguim en la direcció en què hem arribat, ja que, segons Txoperena, hi ha dos possibles sepulcres ben a prop, els de Goiko borda, però nosaltres no els vam trobar... amb tot ple de falgueres i les poques restes que queden d'ells, se'ns va fer impossible ni saber on eren... Però hi són, ja que a part de Juan Mari, també els documenta en Luis Millán, fent-li les seves fitxes.

Hem pensat que en no veure'ls (almenys el lloc), no els inserirem, però si viatgeu a la zona, en època visitable de megàlits i els voleu veure, ens podeu escriure i us facilitarem informació.

Tornant al cotxe, enfilem de nou cap a la NA-170 i la seguim en la direcció que portàvem uns 7 quilòmetres, tot passant el cartell indicador de Lozabian i creuant el riu Ezkurra. Al poc de fer-ho, enfilem una pista asfaltada a la dreta, fent un gir de 360 graus. Hem de seguir aquesta pista fins a la seva fi, on hi ha una casa tancada, em sembla recordar que era quelcom elèctric. A peu, baixem per la carretera 230 metres i ja veurem un corriol a mà dreta que et duu al, boirós aquell dia, menhir d'Iruñarri, que també podem trobar identificat com a menhir d'Elazmuño, que és el nom del cim.

El preciós monòlit fou descobert per Juan Miguel Sansinenea Goñi la primavera de l'any 1927. Tot i la seva gran bellesa, tant d'ell mateix com de l'entorn, no s'hi ha practicat cap excavació arqueològica oficial documentada, encara que el mateix Sansinenea, afirma que va anar amb José Miguel de Barandiarán, reconeixent el monòlit com a "Irun-Arri" i que feu una prospecció, obtenint resultats negatius.

El menhir, bastit en pedra sorrenca vermellosa, té unes dimensions de 2.90 metres de longitud, amb una amplada que varia entre el 1.20 de la base i el 1.00 metre de la part superior; el gruix del gran roc varia entre 24 i 20 centímetres.

Extret de les fitxes de Luis Millán

S'ha de dir que la cara sud del monòlit conté un seguit cassoletes no gaire profundes ni definides.

Extret de les fitxes de Luis Millán

També hem trobat documentat algun intent d'insculpir alguna petita creu, que nosaltres no vam veure.

Tornem al cotxe i, baixant uns 3.8 quilòmetres, l'aturem a una corba de 90 graus a la dreta, on hi ha una zona per a poder deixar l'automòbil, i així ho fem... val a dir que les vistes des d'aquí eren immillorables, i, a més, vam veure una d'aquelles coses que no es veuen tots els dies, com a poc per a nosaltres, que fem la majoria de les excursions per Catalunya, després en parlarem.

A peu, pugem a la part interior de la corba, tot creuant la carretera, i trobem fàcilment, el menhir d'Azpilleta caigut, envoltat d'aquesta planta autòctona de la zona a aquesta era de l'any.

Menhir localitzat pel mateix Luis Millán, que ens permet l'ús i difusió de les seves fitxes arqueològiques, i Juan José Ochoa de Zabalegui l'1 de desembre de l'any 1990.

Tot i la monumentalitat del megàlit, encara no s'ha practicat cap excavació arqueològica. Per les restes que trobem in situ, podria ser que el monòlit no s'hagués acabat d'erigir, ja que aquest es troba aixecat del sol per la part de la punta, pel que sembla que estiguessin preparant l'aixecament de l'allargat roc.

Extret de les fitxes de Luis Millán

El preciós monòlit té unes mides de 6.20 metres de llargada i 1.20 d'amplada a la seva base. A 1.50 metres d'alçada d'aquest últim punt, l'amplada del roc augmenta fins els 2.15 metres, pel que es creu, que és el punt on la impressionant llosa seria visible arran de terra. A partir d'aquí, aquesta amplada va minvant fins el seu acabament punxegut. Dir també, que el seu gruix mig és de 40 centímetres.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Tornem al cotxe i just abans d'entrar, vam notar com si la claror del sol minvés un xic (tot i que hi havia bastant boira). Ràpidament, vam mirar al cel estranyats i vam poder observar una parella de voltors de dimensions espectaculars, que es van aposentar al rocam que hi ha al costat d'una construcció moderna.

Des d'aquí, no es veuen gaire grans, però, cercant per internet, hem trobat, que el voltor comú, que és clarament el que era quan hem vist les fotografies d'aquests animals, amida 2.80 metres de punta a punta.

Amb aquests preciosos i grans animals voladors, deixarem el megalitisme de Nafarroa i seguirem cap a Euskadi.


Coordenades UTM(ETRS89):

Dolmen de Garatama: 30T, 605063, 4776558
Menhir d'Iruñarri o d'Elazmuño o Irun-Arri: 30T, 596743, 4772681
Memhir d'Azpilleta: 30T, 597860, 4772030

dimarts, 28 de juliol del 2020

Grotte de Sare (o Cova de Lezia) i sepulcre al districte de Bayonne II

Sent a Euskalherria, bé, encara érem a Nafarroa, però a territori euskaldun, ens decidim per creuar la frontera i anar a France, als Pyrénées Atlantiques, al cim de La Rhune (Fr) o Larrun (Eus), al terme municipal de Sare en francès, Sara en Euskera; lloc des d'on surt un tren  cremallera que et duu al cim. Per als nanos, va ser brutal, i pels grans també, molt maco, la llàstima és que ens vam trobar amb una densa boira... tan densa que sorties xop d'ella. Tot anant al cim de la muntanya, hi ha unes quantes restes prehistòriques, però avui no és el dia com per posar-te a caminar sota un fort pendent, amb boira i dos nens d'encara tres anys. Així que aquests els obviarem. Però de seguida que acabem la visita al cim, del que vam veure ben poc, baixem de nou al poble, i la cosa canvia.

Només baixar del tren i passat el moment d'excitació dels nens, ens dirigim a l'hàbitat de la cova de Leizia o la Grotte de Sare. Per arribar-hi, emprenem la D-4 fins a trobar una rotonda, ja a Sare, on emprendrem per la segona sortida, sent aquesta la D-306. Des d'aquesta rotonda, ja per la nova carretera, seguim tot rectes 3.2 quilòmetres, lloc on trobem un desviament a la nostra esquerra senyalitzant la cova. Per aquesta, anirem tot rectes 2.3 quilòmetres deixant-nos a l'aparcament de la cova.

A partir d'ara, exclusivament al recinte de la Grotte de Sare, no inserirem fotografies nostres, ja que no es poden fer fotos a l'interior, i les que vam fer a l'exterior han quedat molt cremades pel sol... i fa pocs minuts ens estàvem mullant per la intensa boira! Coses de muntanya. Totes les imatges que pengem són extretes del web oficial de les Grottes de Sare.

Aquí paguem l'entrada a la cova, i anem a fer un volt al parc megalític que tenen muntat, ja que les visites són guiades i encara ens faltava una bona estona per iniciar-la.

Quan ja començava a ser l'hora, anem cap a l'entrada, on ens vam quedar una bona estona bocabadats amb ella, és realment espectacular.

Les coves han estat formades pel desgast de l'aigua, i han estat habitades des de temps ençà, tant per animals com per humans. Es documenta, vers el 45000 a.n.e., l'existència a les coves de l'ós de les cavernes, vivint conjuntament amb els rat-penats, que a dia d'avui encara l'habiten.

Inserirem una fotografia de l'entrada per la part de dins, l'anomenada sortida de Barandiarán. Realment espectacular aquesta sortida de la cova amb el llac a la dreta... a la fotografia, deuria d'estar sec, perquè, com hem dit abans, aquestes coves han estat formades pel desgast de l'aigua des de fa uns 100 milions d'anys. Dins d'ella, en veurem clares mostres.

L'etnòleg i prehistoriador José Miguel de Barandiarán les va estudiar, sobretot en la seva relació amb la mitologia euskera, ja que sobre elles recauen moltíssimes llegendes de la zona, i vers el segle XVII, la cova, fou testimoni de persecusions de pressumptes bruixes, fet molt estandaritzat a les coves euskalduns (com a les més que conegudes coves de Zugarramurdi). A l'actualitat, són el tercer lloc amb més visitants de tota l'Iparralde (zona històrica euskera sota l'administració de França).

Aquesta és una de les fotos que hi ha de l'interior de la cova, en la que es veu clarament el treball per erosió que ha produït l'aigua durant anys. Tot i que es veu a simple vista, hi ha llocs on el treball fet per l'aigua és tan evident, que supera les expectatives creades, com a la foto que inserirem a continuació.

I també hi ha zones de gran bellesa, com el llac...


... o el primer pis, que és al que nosaltres més ens interessa, per a dir quelcom, ja que aquí és on és trobaren, segons la guia, les restes arqueològiques pertanyents als habitants del Neolític.

Fou "descoberta" l'any 1912 per E. Passemard, arqueòleg que va descobrir moltes coves i gravats paleolítics de la zona. Ell mateix ja va comentar que hi havia un gruix de sediments que s'haurien de garbellar per a poder catalogar i documentar la cova, però quan va tornar, anys més tard, s'ho va trobar gairebé tot destruït a causa de diverses obres de condicionament de l'anomenada cavitat 3.

Tot i això, va recuperar divers material que és conservat al Musée Basque de Bayona.


Es tracta de restes òssies de fauna de la zona i l'època, una d'elles d'un bòvid, possiblement un ur (una espècie de brau salvatge, avui en dia extint... Bos primigenius primigenius), un altre d'un cavall, i també restes d'ós de les cavernes. També es varen localitzar una veintena de peces de pedra tallada, d'entre elles, un parell de puntes de dors, tres burins, un raspador carenat, un altre de doble de reduït tamany i un tercer en una làmina truncada, els tres sobre làmines de vora retocada. Aquestes restes ens encaixen a l'època del Perigordiense superior, una cultura paleolítica d'entre el 20000 i el 18000 a.n.e.

Tot i les breus dades que hem pogut donar, inserim una part de l'estudi que feu E. Passemard, modificat i traduït per nosaltres:

"El passat mes d'octubre, el Sr. León Castilla, propietari de les Coves de Sara, em va demanar que explorés les moltes parts de la cova, encara desconegudes. Hi vaig anar, en companyia del meu col·lega, l'amic Dr. Tessier. L'exploració va començar immediatament i va durar gairebé vuit dies, va ser dolorós i de vegades perillós, però sempre interessant. Els resultats no s'han d'informar aquí; ens allunyarien massa de la prehistòria. Des del principi, em va turmentar la idea que aquesta cova havia estat habitada en temps prehistòrics; i esperava descobrir-hi alguns vestigis de les eres desaparegudes. Desafortunadament tota l'entrada, gairebé 25 metres d'obertura, i tot l'interior, en una àrea gran, havia estat completament netejats i, en conseqüència, despullats de tot rastre d'indústria i habitatge.

El senyor León Castilla va quedar desconsolat quan es va assabentar de la pèrdua involuntària de les riqueses de la cova, i immediatament va posar a la meva disposició un equip de treballadors, que van ser de gran ajuda per mi."

Després, documenta gran quantitat de "peces i ossos que provenen d'una capa LM50, i conté fragments d'os i dents d'ur, així com un os d'un dit, possiblement de lleó. També van sorgir restes de bou, cavall i bisó. És clarament solutreo-magdalenià, època de l'escultura, amb simples raspadors i dobles, puntes i pales retocades, molt petites. També vaig trobar estris clarament utilitzats al segon pis i un fragment de percutor, en jaspi, un nucli i un raspador."

A banda, també documenta "dos fragments d'os, inclòs un tallat pels quatre costats, que són clarament obra de l'home, probablement en el Neolític." (Tal i com ens va afirmar la guia)

"Malgrat tota la meva investigació, no vaig poder trobar cap rastre de pintures o gravats en les parets de la cova, completament coberta de dipòsits de pedra calcària i estalactites."

Nosaltres afegim que, a banda de les referències prehistòriques, descriu al seu estudi, sales de més de 40 metres d'alçada.

Un cop acabada, la impresionant visita de la cova ens dirigim a visitar un proper sepulcre, el d'Arrixabale. Per arribar-hi, emprenem amb el cotxe la carretera que surt de la cova i la seguim rectes 2.3 quilòmetres fins la D-306, on girem a la dreta i continuem rectes per ella 2.4 quilòmetres. A aquest punt, trobem un desviament a l'esquerra, just després de creuar un pont que creua el riu de Lizuniagako Erreka, girem a l'esquerra i seguim tot rectes 600 metres fins a topar amb la D-406, en la que seguirem tot rectes vers la nostra esquerra 1.7 quilòmetres. Aquí aturem el cotxe on podem... hi ha una entrada d'una casa a mà esquerra que és prou recurrent... bé, de fet, hi ha dues entrades a la mateixa casa i qualsevol d'elles ens va bé per anar al dolmen.

El megàlit però, és a l'altra banda de la carretera. Com diem altres vegades, millor utilitzar un GPS, però, com ajuda, el camí que ens duu al sepulcre es troba entre les dues entrades a la casa. És un camí estre una mica costerut que porta a un cortal i una mena de dipòsit de menjar per a animals. El dolmen es troba just al costat, però, a la nostra visita, estava completament cobert per falgueres i plantes urticants i costava veure. A més, vam haver de saltar una tanca metàl·lica de fàcil accés per entrar però difícil per sortir per arribar fins les pedres. I després de tant d'esforç, ens trobem amb això.


Aquest megàlit fou descobert per Jesús Elósegui el 1936, i va ser documentat posteriorment en un parell d'estudis. Ens crida l'atenció sobretot el segon, ja que es tracta d'una obra de José Miguel de Barandiarán, escrita el 1951.

El megàlit consta d'una cambra, de mides aproximades, de 3 metres de llarg per 1 d'ample i també 1 metre i poc més d'alt. Amb una obra tumular visible (quan està sense vegetació) d'uns 10 metres de diàmetre i mig metre d'alçada, envoltat per un cròmlec peristàltic, a dia d'avui incomplert.

Tot i això, el què vam veure nosaltres és ben poc d'ell, de fet, el vam trobar per la seva fàcil localització amb la construcció moderna que hi ha un xic darrere d'ell i no pas per veure les lloses. Cercant per internet sobre el sepulcre, hem trobat que aquest jaciment és utilitzat sovint com a abocador, fet que no enorgulleix gaire a la raça humana. Per a fer-li una mica de justícia, tot i que tampoc és que es conservi en extraordinàries condicions, afegim una foto de l'Alfonso Martínez, propietari del blog "El Cromlech Pirenaico", de la seva entrada específica de Sare.

Foto d'Alfonso Martínez Manteca

"Vist" el megàlit, retornem cap a l'allotjament, ja que continua fent mal temps i a Sare hi ha molts megàlits. Així que ja tornarem, creuant els dits per a que ens faci bo i no hi hagi tanta vegetació.


Coordenades UTM(ETRS89):

Grotte de Sare o Cueva de Sara30T 615953 4791636
Dolmen de Arrixabale: 30T 613647 4793846