TRANSLATOR

dimecres, 29 de juliol de 2020

Megàlits a Ituren i Eratsun

Ruta prehistòrica a la comarca navarresa de Malerreka. Anem a dos termes municipals, comencem pel d'Ituren i tot seguit anem a Eratsun.

En primer lloc, volíem visitar les minses restes del dolmen de Garatama. Aquest se situa, com hem dit abans, al terme municipal d'Ituren, que el trobarem anant per la NA-170, poc després d'Elgorriaga en direcció oest, cap a Leitza. Un cop arribats a Ituren i gairebé sortint del petit poble, ens desviem a la dreta, com si anéssim a l'església de San Martín, pel carrer Palacio. Però no hi arribem, ja que, al poc de girar, virem de nou a la dreta, tot seguint per una pista asfaltada, que va en direcció nord, uns 700 metres més tard, i, poc després de passar una casa a mà dreta, veurem un ample camí, també a la dreta; aquí deixem el cotxe. Seguint aquest uns 130 metres més, veurem a la dreta un nou camí que ens arriba a la casa que hem vist abans. Les restes del megàlit es troben a pocs metres de la intersecció dels camins, a mà dreta.

Però quan hi vam arribar tot eren falgueres... no hi aneu per vacances d'estiu a Nafarroa!!! Sabem la seva localització exacta per l'entorn. És fàcilment geolocalitzable.

Sort que Juan Mari Martinez Txoperena ens cedeix una de les seves fotografies.

Imatge extreta de Megalitos Pirenaicos

Segons Txoperena, fou localitzat per Francisco Ondarra Erdozia el 9 de maig de 1987. Consta d'un túmul de 10 metres de diàmetre per una alçada conservada de 95 centímetres.

Segons Luis Millán a les seves fitxes, el descobridor és el mateix, però el túmul fa uns 7 metres de diàmetre, amb una alçada màxima conservada de 30 centímetres a la banda Nord. D'aquesta obra tumular, en Millán n'assegura la visibilitat d'algun roc del cròmlec peristàltic. Al centre d'aquest, es pot veure un gran roc de 0.85 centímetres de llarg, 20 d'alçada des del terra i un gruix de 10 centímetres. Millán aquesta planta del megàlit al seu estudi.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Tornem a la pista principal i seguim en la direcció en què hem arribat, ja que, segons Txoperena, hi ha dos possibles sepulcres ben a prop, els de Goiko borda, però nosaltres no els vam trobar... amb tot ple de falgueres i les poques restes que queden d'ells, se'ns va fer impossible ni saber on eren... Però hi són, ja que a part de Juan Mari, també els documenta en Luis Millán, fent-li les seves fitxes.

Hem pensat que en no veure'ls (almenys el lloc), no els inserirem, però si viatgeu a la zona, en època visitable de megàlits i els voleu veure, ens podeu escriure i us facilitarem informació.

Tornant al cotxe, enfilem de nou cap a la NA-170 i la seguim en la direcció que portàvem uns 7 quilòmetres, tot passant el cartell indicador de Lozabian i creuant el riu Ezkurra. Al poc de fer-ho, enfilem una pista asfaltada a la dreta, fent un gir de 360 graus. Hem de seguir aquesta pista fins a la seva fi, on hi ha una casa tancada, em sembla recordar que era quelcom elèctric. A peu, baixem per la carretera 230 metres i ja veurem un corriol a mà dreta que et duu al, boirós aquell dia, menhir d'Iruñarri, que també podem trobar identificat com a menhir d'Elazmuño, que és el nom del cim.

El preciós monòlit fou descobert per Juan Miguel Sansinenea Goñi la primavera de l'any 1927. Tot i la seva gran bellesa, tant d'ell mateix com de l'entorn, no s'hi ha practicat cap excavació arqueològica oficial documentada, encara que el mateix Sansinenea, afirma que va anar amb José Miguel de Barandiarán, reconeixent el monòlit com a "Irun-Arri" i que feu una prospecció, obtenint resultats negatius.

El menhir, bastit en pedra sorrenca vermellosa, té unes dimensions de 2.90 metres de longitud, amb una amplada que varia entre el 1.20 de la base i el 1.00 metre de la part superior; el gruix del gran roc varia entre 24 i 20 centímetres.

Extret de les fitxes de Luis Millán

S'ha de dir que la cara sud del monòlit conté un seguit cassoletes no gaire profundes ni definides.

Extret de les fitxes de Luis Millán

També hem trobat documentat algun intent d'insculpir alguna petita creu, que nosaltres no vam veure.

Tornem al cotxe i, baixant uns 3.8 quilòmetres, l'aturem a una corba de 90 graus a la dreta, on hi ha una zona per a poder deixar l'automòbil, i així ho fem... val a dir que les vistes des d'aquí eren immillorables, i, a més, vam veure una d'aquelles coses que no es veuen tots els dies, com a poc per a nosaltres, que fem la majoria de les excursions per Catalunya, després en parlarem.

A peu, pugem a la part interior de la corba, tot creuant la carretera, i trobem fàcilment, el menhir d'Azpilleta caigut, envoltat d'aquesta planta autòctona de la zona a aquesta era de l'any.

Menhir localitzat pel mateix Luis Millán, que ens permet l'ús i difusió de les seves fitxes arqueològiques, i Juan José Ochoa de Zabalegui l'1 de desembre de l'any 1990.

Tot i la monumentalitat del megàlit, encara no s'ha practicat cap excavació arqueològica. Per les restes que trobem in situ, podria ser que el monòlit no s'hagués acabat d'erigir, ja que aquest es troba aixecat del sol per la part de la punta, pel que sembla que estiguessin preparant l'aixecament de l'allargat roc.

Extret de les fitxes de Luis Millán

El preciós monòlit té unes mides de 6.20 metres de llargada i 1.20 d'amplada a la seva base. A 1.50 metres d'alçada d'aquest últim punt, l'amplada del roc augmenta fins els 2.15 metres, pel que es creu, que és el punt on la impressionant llosa seria visible arran de terra. A partir d'aquí, aquesta amplada va minvant fins el seu acabament punxegut. Dir també, que el seu gruix mig és de 40 centímetres.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Tornem al cotxe i just abans d'entrar, vam notar com si la claror del sol minvés un xic (tot i que hi havia bastant boira). Ràpidament, vam mirar al cel estranyats i vam poder observar una parella de voltors de dimensions espectaculars, que es van aposentar al rocam que hi ha al costat d'una construcció moderna.

Des d'aquí, no es veuen gaire grans, però, cercant per internet, hem trobat, que el voltor comú, que és clarament el que era quan hem vist les fotografies d'aquests animals, amida 2.80 metres de punta a punta.

Amb aquests preciosos i grans animals voladors, deixarem el megalitisme de Nafarroa i seguirem cap a Euskadi.


Coordenades UTM(ETRS89):

Dolmen de Garatama: 30T, 605063, 4776558
Menhir d'Iruñarri o d'Elazmuño o Irun-Arri: 30T, 596743, 4772681
Memhir d'Azpilleta: 30T, 597860, 4772030

dimarts, 28 de juliol de 2020

Cova i sepulcre als Pyrénées Atlantiques (Cueva de Lezia o Grotte de Sare)

Sent a Euskalherria, bé, encara érem a Nafarroa, però a territori euskaldun, ens decidim per creuar la frontera i anar a France, als Pyrénées Atlantiques, al cim de La Rhune (Fr) o Larrun (Eus), al terme municipal de Sare en francès, Sara en Euskera; lloc des d'on surt un tren  cremallera que et duu al cim. Per als nanos, va ser brutal, i pels grans també, molt maco, la llàstima és que ens vam trobar amb una densa boira... tan densa que sorties xop d'ella. Tot anant al cim de la muntanya, hi ha unes quantes restes prehistòriques, però avui no és el dia com per posar-te a caminar sota un fort pendent, amb boira i dos nens d'encara tres anys. Així que aquests els obviarem. Però de seguida que acabem la visita al cim, del que vam veure ben poc, baixem de nou al poble, i la cosa canvia.

Només baixar del tren i passat el moment d'excitació dels nens, ens dirigim a l'hàbitat de la cova de Leizia o la Grotte de Sare. Per arribar-hi, emprenem la D-4 fins a trobar una rotonda, ja a Sare, on emprendrem per la segona sortida, sent aquesta la D-306. Des d'aquesta rotonda, ja per la nova carretera, seguim tot rectes 3.2 quilòmetres, lloc on trobem un desviament a la nostra esquerra senyalitzant la cova. Per aquesta, anirem tot rectes 2.3 quilòmetres deixant-nos a l'aparcament de la cova.

A partir d'ara, exclusivament al recinte de la Grotte de Sare, no inserirem fotografies nostres, ja que no es poden fer fotos a l'interior, i les que vam fer a l'exterior han quedat molt cremades pel sol... i fa pocs minuts ens estàvem mullant per la intensa boira! Coses de muntanya. Totes les imatges que pengem són extretes del web oficial de les Grottes de Sare.

Aquí paguem l'entrada a la cova, i anem a fer un volt al parc megalític que tenen muntat, ja que les visites són guiades i encara ens faltava una bona estona per iniciar-la.

Quan ja començava a ser l'hora, anem cap a l'entrada, on ens vam quedar una bona estona bocabadats amb ella, és realment espectacular.

Les coves han estat formades pel desgast de l'aigua, i han estat habitades des de temps ençà, tant per animals com per humans. Es documenta, vers el 45000 a.n.e., l'existència a les coves de l'ós de les cavernes, vivint conjuntament amb els rat-penats, que a dia d'avui encara l'habiten.

Inserirem una fotografia de l'entrada per la part de dins, l'anomenada sortida de Barandiarán. Realment espectacular aquesta sortida de la cova amb el llac a la dreta... a la fotografia, deuria d'estar sec, perquè, com hem dit abans, aquestes coves han estat formades pel desgast de l'aigua des de fa uns 100 milions d'anys. Dins d'ella, en veurem clares mostres.

L'etnòleg i prehistoriador José Miguel de Barandiarán les va estudiar, sobretot en la seva relació amb la mitologia euskera, ja que sobre elles recauen moltíssimes llegendes de la zona, i vers el segle XVII, la cova, fou testimoni de persecusions de pressumptes bruixes, fet molt estandaritzat a les coves euskalduns (com a les més que conegudes coves de Zugarramurdi). A l'actualitat, són el tercer lloc amb més visitants de tota l'Iparralde (zona històrica euskera sota l'administració de França).

Aquesta és una de les fotos que hi ha de l'interior de la cova, en la que es veu clarament el treball per erosió que ha produït l'aigua durant anys. Tot i que es veu a simple vista, hi ha llocs on el treball fet per l'aigua és tan evident, que supera les expectatives creades, com a la foto que inserirem a continuació.

I també hi ha zones de gran bellesa, com el llac...


... o el primer pis, que és al que nosaltres més ens interessa, per a dir quelcom, ja que aquí és on és trobaren, segons la guia, les restes arqueològiques pertanyents als habitants del Neolític.

Fou "descoberta" l'any 1912 per E. Passemard, arqueòleg que va descobrir moltes coves i gravats paleolítics de la zona. Ell mateix ja va comentar que hi havia un gruix de sediments que s'haurien de garbellar per a poder catalogar i documentar la cova, però quan va tornar, anys més tard, s'ho va trobar gairebé tot destruït a causa de diverses obres de condicionament de l'anomenada cavitat 3.

Tot i això, va recuperar divers material que és conservat al Musée Basque de Bayona.


Es tracta de restes òssies de fauna de la zona i l'època, una d'elles d'un bòvid, possiblement un ur (una espècie de brau salvatge, avui en dia extint... Bos primigenius primigenius), un altre d'un cavall, i també restes d'ós de les cavernes. També es varen localitzar una veintena de peces de pedra tallada, d'entre elles, un parell de puntes de dors, tres burins, un raspador carenat, un altre de doble de reduït tamany i un tercer en una làmina truncada, els tres sobre làmines de vora retocada. Aquestes restes ens encaixen a l'època del Perigordiense superior, una cultura paleolítica d'entre el 20000 i el 18000 a.n.e.

Tot i les breus dades que hem pogut donar, inserim una part de l'estudi que feu E. Passemard, modificat i traduït per nosaltres:

"El passat mes d'octubre, el Sr. León Castilla, propietari de les Coves de Sara, em va demanar que explorés les moltes parts de la cova, encara desconegudes. Hi vaig anar, en companyia del meu col·lega, l'amic Dr. Tessier. L'exploració va començar immediatament i va durar gairebé vuit dies, va ser dolorós i de vegades perillós, però sempre interessant. Els resultats no s'han d'informar aquí; ens allunyarien massa de la prehistòria. Des del principi, em va turmentar la idea que aquesta cova havia estat habitada en temps prehistòrics; i esperava descobrir-hi alguns vestigis de les eres desaparegudes. Desafortunadament tota l'entrada, gairebé 25 metres d'obertura, i tot l'interior, en una àrea gran, havia estat completament netejats i, en conseqüència, despullats de tot rastre d'indústria i habitatge.

El senyor León Castilla va quedar desconsolat quan es va assabentar de la pèrdua involuntària de les riqueses de la cova, i immediatament va posar a la meva disposició un equip de treballadors, que van ser de gran ajuda per mi."

Després, documenta gran quantitat de "peces i ossos que provenen d'una capa LM50, i conté fragments d'os i dents d'ur, així com un os d'un dit, possiblement de lleó. També van sorgir restes de bou, cavall i bisó. És clarament solutreo-magdalenià, època de l'escultura, amb simples raspadors i dobles, puntes i pales retocades, molt petites. També vaig trobar estris clarament utilitzats al segon pis i un fragment de percutor, en jaspi, un nucli i un raspador."

A banda, també documenta "dos fragments d'os, inclòs un tallat pels quatre costats, que són clarament obra de l'home, probablement en el Neolític." (Tal i com ens va afirmar la guia)

"Malgrat tota la meva investigació, no vaig poder trobar cap rastre de pintures o gravats en les parets de la cova, completament coberta de dipòsits de pedra calcària i estalactites."

Nosaltres afegim que, a banda de les referències prehistòriques, descriu al seu estudi, sales de més de 40 metres d'alçada.

Un cop acabada, la impresionant visita de la cova ens dirigim a visitar un proper sepulcre, el d'Arrixabale. Per arribar-hi, emprenem amb el cotxe la carretera que surt de la cova i la seguim rectes 2.3 quilòmetres fins la D-306, on girem a la dreta i continuem rectes per ella 2.4 quilòmetres. A aquest punt, trobem un desviament a l'esquerra, just després de creuar un pont que creua el riu de Lizuniagako Erreka, girem a l'esquerra i seguim tot rectes 600 metres fins a topar amb la D-406, en la que seguirem tot rectes vers la nostra esquerra 1.7 quilòmetres. Aquí aturem el cotxe on podem... hi ha una entrada d'una casa a mà esquerra que és prou recurrent... bé, de fet, hi ha dues entrades a la mateixa casa i qualsevol d'elles ens va bé per anar al dolmen.

El megàlit però, és a l'altra banda de la carretera. Com diem altres vegades, millor utilitzar un GPS, però, com ajuda, el camí que ens duu al sepulcre es troba entre les dues entrades a la casa. És un camí estre una mica costerut que porta a un cortal i una mena de dipòsit de menjar per a animals. El dolmen es troba just al costat, però, a la nostra visita, estava completament cobert per falgueres i plantes urticants i costava veure. A més, vam haver de saltar una tanca metàl·lica de fàcil accés per entrar però difícil per sortir per arribar fins les pedres. I després de tant d'esforç, ens trobem amb això.


Aquest megàlit fou descobert per Jesús Elósegui el 1936, i va ser documentat posteriorment en un parell d'estudis. Ens crida l'atenció sobretot el segon, ja que es tracta d'una obra de José Miguel de Barandiarán, escrita el 1951.

El megàlit consta d'una cambra, de mides aproximades, de 3 metres de llarg per 1 d'ample i també 1 metre i poc més d'alt. Amb una obra tumular visible (quan està sense vegetació) d'uns 10 metres de diàmetre i mig metre d'alçada, envoltat per un cròmlec peristàltic, a dia d'avui incomplert.

Tot i això, el què vam veure nosaltres és ben poc d'ell, de fet, el vam trobar per la seva fàcil localització amb la construcció moderna que hi ha un xic darrere d'ell i no pas per veure les lloses. Cercant per internet sobre el sepulcre, hem trobat que aquest jaciment és utilitzat sovint com a abocador, fet que no enorgulleix gaire a la raça humana. Per a fer-li una mica de justícia, tot i que tampoc és que es conservi en extraordinàries condicions, afegim una foto de l'Alfonso Martínez, propietari del blog "El Cromlech Pirenaico", de la seva entrada específica de Sare.

Foto d'Alfonso Martínez Manteca

"Vist" el megàlit, retornem cap a l'allotjament, ja que continua fent mal temps i a Sare hi ha molts megàlits. Així que ja tornarem, creuant els dits per a que ens faci bo i no hi hagi tanta vegetació.


Coordenades UTM(ETRS89):

Grotte de Sare o Cueva de Sara30T 615953 4791636
Dolmen de Arrixabale: 30T 613647 4793846

dilluns, 27 de juliol de 2020

Megàlits a Lesaka (Estació megalítica d'Agiña)

Avui sí, primera ruta megalítica a Nafarroa, en concret al terme municipal de Lesaka.

Per arribar a on deixem el cotxe i ens posem a caminar, ho explicarem des del conegut poble (Lesaka). D'ell, sortim direcció Oiartzun per la NA-4000 i, en poc més de 8 quilòmetres, a la part alta de la muntanya d'Agiña, trobarem un aparcament a l'esquerra de la carretera, just al costat del camí asfaltat que t'apropa a la capella d'Agiña. Allà deixem el cotxe i just davant del camí a l'altra banda de la carretera, veurem un pronunciat pendent sorrenc que després es torna un bonic camí, amb cert pendent, però d'aquells típics de Nafarroa i Euskadi (sembla que estiguis passejant per Hobbiton). Al poc d'accedir al camí, veiem la fita i tota la banda de la dreta de la muntanya plena de marques clares de treball humà cobert per la vegetació.

Un xic més endavant, seleccionem la foto que inserim a l'entrada... es veien molt clarament.

Com hem dit, hem inserit aquesta fotografia, però si mires cap a la dreta d'aquesta es veu tot el terra de la vessant de la muntanya ple de "bonys" recoberts d'herba.

Segons Luis Millán i val a dir que a la fita que hi ha també ho diu, hi ha 20 cròmlecs. 2 d'ells descoberts per Luis Peña Basurto, el 15 d'agost de 1958, 7 més l'11 de març de 1984, retrobats per I. Arbelaitz, Luis Del Barrio i el mateix Luis Millán, i més tard, el 12 d'agost de l'any 2006, foren B. Balere, I. Gaztelu, L. Millán, M. Tamayo i X. Taberna qui localitzen els 11 cròmlecs que faltaven.

Millán, a les seves fitxes, publica la següent planimetria.

A banda de la planimetria, aporta molta documentació, detallant els monuments megalítics un per un, tota una feinada, sens dubte. Amb el seu permís nosaltres farem un llistat tal i com fa ell, acabarem abans:

  1. Fa 7 metres de diàmetre i resten 14 rocs.
  2. Fa 3.50 metres de diàmetre i resten 5 rocs.
  3. Fa 4.50 metres de diàmetre i resten 6 rocs.
  4. Fa 5 metres de diàmetre i resten 9 rocs.
  5. Fa 3 metres de diàmetre i resten 3 rocs.
  6. Fa 5 metres de diàmetre i resten 7 rocs.
  7. Fa 5.50 metres de diàmetre i resten 14 rocs.
  8. Fa 3 metres de diàmetre i resten 4 rocs.
  9. Fa 5 metres de diàmetre i resten 11 rocs.
  10. Fa 4 metres de diàmetre i resten 10 rocs.
  11. Fa 6 metres de diàmetre i resten 11 rocs.
  12. Fa 4 metres de diàmetre i resten 21 rocs.
  13. Fa 5.50 metres de diàmetre i resten 7 rocs.
  14. Fa 4.50 metres de diàmetre i resten 10 rocs.
  15. Fa 2.80 metres de diàmetre i resten 9 rocs.
  16. Fa 4.50 metres de diàmetre i resten 13 rocs.
  17. Ovalat, fa 5 metres de diàmetre N-S i 5.50 metres en E-W, resten 13 rocs.
  18. Fa 4.50 metres de diàmetre i resten 11 rocs.
  19. Ovalat, fa 5 metres de diàmetre N-S i 4.50 metres en E-W, resten 7 rocs
  20. Fa 3.50 metres de diàmetre i resten 9 rocs.

Tots aquests cròmlecs daten de l'Edat del Ferro, vers el 800 - 300 a.n.e. Tot i la seva datació no ens consta cap tipus d'excavació oficial al jaciment.

Creuem la carretera per anar a visitar el primer sepulcre del dia, l'anomenat sepulcre d'Agiña. Es troba al poc d'enfilar la pista "cimentada" en direcció a la capella, tot seguint un camí que surt a l'esquerra, en direcció el cim del turó, per cert, amb un cert pendent.

Com es veu a la fotografia, jo anava convençut de que era a la part alta del puig i vaig posar el "turbo"; quan ja era dalt de tot, vaig sentir la Cristina cridant-me... Marc, és aquí!!!... Brrrr, torna a baix mig puig, o tres quarts, per veure les restes "amagades" del megàlit. Aquest es troba per mi a la dreta, per la Cris a l'esquerra del camí, amagat entre, com no, falgueres i algun esbarzer.

Aquest “dolmen corto abierto”, com hem trobat catalogat per algun autor, fou localitzat el 22 de febrer de 1985 per Tomás Atauri Manchola, José Miguel Barandiarán i Manuel Laborde Werlinden.


La cambra funerària amida 1,30 metres de llarg per 1 metre d'amplada, i conserva una alçada de 30 centímetres. Disposa d'un túmul de 5.40 metres de diàmetre i una alçada màxima conservada de 50 centímetres. La cambra es troba centrada al túmul, i al seu interior es pot veure un tros de la coberta. L'altre tros d'ella resta estintolada al sòl a uns 2 metres de la tomba.

Extret de les fitxes de Luis Millán

En aquest estudi morfològic del sepulcre, es documenten tres lloses, les dues laterals i la de capçalera, més els dos trossos de la coberta.

Tot i que nosaltres vam veure moltes falgueres, amb el permís de Luis Millán inserim una de les fotografies del seu estudi.

Extret de les fitxes de Luis Millán

No es documenta cap tipus d'excavació arqueològica, i a superfície no s'hi ha trobat res de res. Sense haver trobat res de res, li atorguen una àmplia data de creació, que va del Neolític al Bronze, que és com si no diguessin res de res.

Tornem a la pista asfaltada i seguim tot rectes donant l'esquena a la carretera. Ja a peus del turó on es troba la capella, fem el "campament base" sota el bonic bosc que hi ha, ja que els 4 cròmlecs d'Aguiña Erdi, es troben just a l'altre costat del camí.

Que com es pot veure resten ocults per les falgueres... no es pot anar a l'estiu per aquesta zona... la natura ho amaga tot!!

Aquest nou conjunt de cròmlecs fou localitzat també per Tomás Atauri, José Miguel Barandiarán i Manuel Laborde el mateix dia de febrer de 1958. Tot i això, el 15 d'agost del mateix any Luis Peña Basurto en localitza 5, és a dir, un més, tot i que aquest mai més s'ha tornat a referenciar.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Amb els cròmlecs d'Agiña Erdi farem el mateix que amb l'anterior jaciment de cercles d'Agiña, tant sols inserirem un llistat amb les seves dimensions, ja que no s'hi ha trobat res a ells. Però sempre ens faltarà el cinquè, que afirma Peña Basurto que va trobar i no ha estat mai geolocalitzat.

  1. Fa 4.60 metres de diàmetre i resten 8 rocs.
  2. Fa 5.20 metres de diàmetre i resten 15 rocs.
  3. Fa 5.80 metres de diàmetre i resten 13 rocs.
  4. Fa 7.60 metres de diàmetre i resten 11 rocs.
Segons Peña Basurto, el cinquè cròmlec creiem que seria ovalat de 6.70 metres de diàmetre S - N i 4.60 E -W, i, segons el dibuix, en restarien 6 rocs... clar això al 1958, potser a dia d'avui no el podríem trobar mai.

Vistes les meravelloses falgueres d'Agiña Erdi, tornem al campament i mentre els nens juguen amb sa mare, m'enfilo pel turó per anar a visitar els cròmlecs d'Agiña Hego... aquests sí que els veurem clarament.

Aquest és el d'Agiña Hego I. Collons amb l'església, no poden posar la pX?a capella un metre més enrere!!!

Fou localitzat per Atauri, Barandiarán i Laborde a la vegada que els anteriors. Consta de 3 metres de diàmetre i manté 13 rocs, al seu lloc original.

Extret de les fitxes de Luis Millán

A l'altre costat de la capella trobarem el III. A la fotografia no es veu clarament, però, in situ, és prou evident.

Aquest també fou localitzat per Atauri, Barandiarán i Laborde, el 22 de febrer de l'any 1958 i fa un diàmetre de 4 metres, mantenint 8 rocs.

Extret de les fitxes de Luis Millán

I a la part de davant de la capella, hi ha el II.

Que fou localitzat per Luis Peña Basurto el 15 d'agost del mateix any. També documenta un altre que sembla que voreja l'estela edificada, però aquest, al parer d'alguns arqueòlegs, és fals. El que sí que és un cròmlec de totes totes mesura 2.50 de diàmetre i, a les fitxes de Millán, es documentaven 8 rocs in situ.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Realment, aquest va costar de veure, però veient antics dibuixos, planimetries i la placa indicadora que hi ha, el vaig veure.

Extret de les fitxes de Luis Millán

També inserim la planta que dibuixa Luis Millán al seu estudi.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Crec que a la planimetria la capella és petita... es veu a les fotos i als seus mateixos dibuixos, a més es veu més clarament com el cròmlec III quasi la toca la capella, i el I és prou més petit.

Segons la placa dels cròmlecs d'Agiña Hego, aquests són datables a l'Edat del Ferro, entre el 800 i el 300 a.n.e.

Baixo cap al bosquet amb la resta de la família i dinem una mica, a l'ombra de l'arbrat del preciós bosquet que hi ha.

Un cop dinats, tornem a la pista cimentada i seguim endavant fins que es torna sorrenca i veiem el gran túmul d'Agiña, del que no es veuen els rocs... o nosaltres no els vam veure, però el que sí que es veu clarament és l'elevació del terreny del cercle tumular ple de falgueres. Possiblement a una altra època de l'any es veu millor.

Fou descobert per Jesús Elósegui Irazusta i Adolfo Leibar Axpe el 3 d'octubre de l'any 1954.

Inserim una fotografia de Luis Millán, a la que es veu molt millor el túmul prehistòric.

Segons informa Millán a les seves fitxes, el túmul fa un diàmetre de 15 metres per una alçada conservada que varia entre 90 centímetres i 1.30 metres, segons on el mesuris. A la part nord-oest hi ha dos cràters, de 2 i 3 metres de diàmetre, i a la part central hi ha una nova depressió de 2.50 per 1.50 metres i una fondària de 30 centímetres.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Tot i la seva monumentalitat, no ha rebut cap excavació arqueològica oficial, que furtives no ho sé, però els cràters que es veuen a l'amuntegament de sorra i pedres, ho sembla. Segons Luis Millán, aquesta seria la seva planta.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Deixem el túmul i, just darrere seu, "veiem" el cròmlec tumular d'Agiña Soroa, que ens va costar d'identificar, per dir-ho així... un d'aquells típics moments que els aficionats al megalitisme tenim de tant en tant, on tot són hipòtesis, a més, el fet de trobar-nos la fita arrancada i mig estintolada a terra no va ajudar gaire. Cercant per Internet ens va semblar que era aquesta zona.


Va ser descobert com gairebé tota la resta el 1958 per Atauri, Barandiarán i Laborde... bona excursió van fer aquell dia!

Extret de les fitxes de Luis Millán

Aquest cròmlec tumular amida 6.50 metres de diàmetre i li resten 9 rocs del seu cròmlec peristàltic.

Com hem dit, Millán documenta part del seu anell peristàltic, i presenta la seva planta, tot i que també diu que el van trobar molt remogut i que dubten de la seva autenticitat. Aquests dubtes hauran d'esperar, ja que, a dia d'avui, no ha rebut cap tipus d'excavació arqueològica.

Extret de les fitxes de Luis Millán

D'aquí, tornem cap el cotxe i ens dirigim a visitar el cròmlec de Gardelko Bagoeta i, tot seguit, el de Gurutzako Lepoa, ja que es troben ben a prop i són de fàcil accés.

Emprenem la NA-4000 en direcció contrària a la que hem arribat aquest matí. Cap a 1.5 quilòmetres, en una corba molt tancada a la dreta, surt al seu vèrtex una pista sorrenca, just al costat d'una caseta de fusta (penso que d'informació del parc, o quelcom així). A escassos 5 metres de fer-la, ja veiem una nova pista a la nostra dreta, i per ella seguim poc més de 100 metres fins a trobar un camí que surt a mà esquerra, quasi en direcció contrària a la que veníem. Allà deixem el cotxe i, a peu, avancem per aquest camí uns 40 metres, poc abans d'arribar a un camp de pastura de bestiar. En aquest punt, veurem un corriol a la nostra dreta que ens durà directes al cròmlec de Gardelko Bagoeta.

D'aquest no hem aconseguit trobar cap fotografia en que es vegi mig bé. En la de Juan Mari Martínez Txoperena, es veuen uns rocs dificultosament. La publiquem editada per a que es vegi un pèl més clar.

Extret de Megalitos Pirenaicos (wiki txoperena)

Com es pot veure a les anteriors fotografies, es troba tocant un filat, pel que queda inaccessible per al bestiar que pastura per aquesta zona, tot i que a la vegada també deixa fer a la natura sense cap tipus de retall.

Sí que es veu molt clar, però, el dibuix en croquis de la planta fet per Txoperena.

Extret de Megalitos Pirenaicos (wiki txoperena)

Fou descobert per Miguel Etxegarrai l'any 1991, i, segons Txoperena, té un diàmetre de 5 metres i li resten in situ 9 rocs.

Tornem al cotxe, ja que el teníem allà i seguim endavant pel camí. En no arriba a 300 metres, trobem un camí que surt a l'esquerra, on aturem el cotxe. A peu, ens endinsem a ell tot girant a la dreta pel mig del bosc a uns 15 metres de la pista sorrenca. No hi ha camí ni corriol, però és de fàcil caminar. A uns 50 metres del camí pel que hem emprès el camp a través, trobem la fita de Gurtzako Lepoa.

Ens trobem amb el que ja esperàvem; sort que Juan Mari Martínez Txoperena ens ha donat permís per a publicar fotos seves, així encara podrem veure algun roc.

Extret de Megalitos Pirenaicos (wiki txoperena)

Fou localitzat per Luis Millán San Emeterio el dia 22 de març de l'any 1998.

Segons Txoperena, fa 6.50 metres de diàmetre amb una elevació màxima de 60 centímetres i conserva 15 rocs del peristàltic in situ.

Extret de Megalitos Pirenaicos (wiki txoperena)

Ara sí, anirem a visitar els túmuls, tot tornant al cotxe i fent el camí de tornada, fins a la caseta de fusta, però en comptes de tirar cap a l'asfalt, girem a la dreta, i aparquem per on podem.

Al mateix vèrtex que fa la corba de sobre la caseta, comencen els túmuls de Gardelko Zelaia. Un grup de 6 túmuls de diverses dimensions, tots ells arrenglerats, que es troba a un bosc de faigs i pins. Van ser descoberts per Luis Millán San Emeterio el dia 28 de març de l'any 2005. No s'ha realitzat cap tipus d'excavació oficial, però al 6 hi ha clares mostres d'una violació no gaire antiga. Inserim la planimetria publicada pel mateix Luis Millán a les seves fitxes.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Comencem pel túmul I, que és el que queda més a prop del camí.

Fa 6.50 metres de diàmetre i té una alçada màxima conservada de 30 centímetres.

A continuació, ens trobem amb el túmul II de Gardelko Zelaia, que crec recordar que és aquest.

Fa 5.50 metres de diàmetre i 40 centímetres d'alçada màxima conservada. 

Hem perdut les fotos, el III que és molt més petit, i es troba al pendent mateix del túmul IV. Té un diàmetre de 3.50 metres i l'alçada màxima conservada és de 15 centímetres.

I, si sóc sincer, la següent foto no sé si és el IV o el V, però vaja són tots junts, no té pèrdua.

El túmul IV consta d'un diàmetre de 8 metres i una alçada màxima conservada de 30 centímetres.

I el V amida 4.50 metres de diàmetre per una alçada màxima de 15 centímetres.

Uns metres més endavant, trobem el túmul de Gardelko Zelaia VI, que, com hem dit abans, és el que ha patit una violació de no fa gaire temps.

Aquest fa 7 metres de diàmetre i té una alçada màxima conservada de 40 centímetres. La cata il·legal que ha rebut és prou gran, de 2.70 per 3.40 metres, i que arriba a una profunditat de 60 centímetres.

Tornem al cotxe i comencem el retorn a l'allotjament, però, tenir a la Cristina com a dona és sinònim de veure totes les pedres que tinguem en un radi de... i bé, els nens s'ho passen genial a la muntanya. Així que anem de nou a la NA-4000 cap a la dreta en direcció a Lesaka i, 1.3 quilòmetres més endavant, ens desviem a l'esquerra cap a Katazpegi Auzoa. Avancem entre caseríos durant 1.4 quilòmetres i agafem llavors la pista asfaltada que surt a l'esquerra, que seguirem 1.2 quilòmetres més. A aquest punt, just on surt un camí a la dreta que torna enrere, deixem del cotxe i comencem a caminar. En uns 600 metres i acompanyant-nos bones vistes a l'esquerra durant el trajecte, arribem a una construcció (no sabria dir si era una casa) a mà dreta i poc després, entre moltíssimes falgueres, arribem al dolmen d'Amargungo Zeharra, del que no vam veure més que un roc entre la vegetació.

La nostra fotografia no és gaire bona, ja que les falgueres ho tapen tot. Ja ho diu el mateix Millán al seu estudi, fotografies del qual van ser preses al gener, pel que es pot veure bastant bé. Sabíem que eren aquests rocs, ja que es troben just al davant d'una edificació moderna i, comparant la nostra perspectiva amb la de les fotografies que dúiem, havia de ser allò.

Aquest sepulcre fou descobert el 24 de gener de 1954 per Jesús Elósegui Irazusta, Pedro Otegui Ecenarro y José María Salaverria Errazquín. La seva autenticitat com a sepulcre és desmentida per alguns autors, afirmant que és un mer aflorament rocós del mateix sol.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Segons Luis Millán, consta d'un túmul de 8 metres de diàmetre amb una alçada d'entre 50 i 60 centímetres, que conserva a dia d'avui part del seu anell peristàltic.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Com es pot veure, el túmul és prou evident, pel que no entenc la negativa sepulcral per part d'alguns, com hem dit abans. Un aflorament rocós natural amb túmul?? El que sí crec és que el sepulcre es troba molt malmès, bé sigui pel pas dels anys o per a una possible violació.

Tornem a dir, el mateix que amb l'altre dolmen, com no ha estat excavat li atorguen una llarga datació... des del Neolític fins el Bronze. 

Extret de les fitxes de Luis Millán

Al centre del túmul, es poden veure 4 lloses, totes elles de quars. No s'ha efectuat cap excavació arqueològica a aquest jaciment.

Uns 30 metres a la dreta i tocant el camí, veurem el cròmlec d'Amargungo Zeharra, al que nosaltres ni ens vam molestar a fer foto perquè no vam veure res de res. Però inseriré les d'en Millán, per si algú hi va en bona temporada!

Aquest va ser descobert el 24 de gener de 1954, per Jesús Elósegui, Pedro Otegui i José María Salaverria.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Aquesta és una fotografia del 10 de maig del 2015, amb raó no el vam ni veure, sense fita, sense cura per part de qui sigui... al cap i a la fi, és una pena, tenint el que tenen a Nafarroa, com a molts altres llocs, no ho preservin. Bé, seguim.

Es tracta d'un cròmlec tumular, que, com sempre segons Millán, tot l'interior és ple de pedres.

Extret de les fitxes de Luis Millán

El cròmlec en sí té unes dimensions prou grans, amb 10 metres de diàmetre i una alçada conservada que varia entre els 30 i els 80 centímetres. Romanen in situ 20 rocs del cròmlec peristàltic, alguns d'ells de grans dimensions.

Extret de les fitxes de Luis Millán

No ha rebut cap tipus de excavació arqueològica oficial, i crec que extraoficial tampoc.

Amb aquest cròmlec, donem el dia per acabat, tot i que ens deixem per una altra ocasió el dolmen de Pagolleta i els cròmlecs propers, ubicats també a Lesaka més al sudd'Agiña, però propers a Arantza, on ens allotjàvem. Es faci des d'on es faci, l'aproximació no és fàcil.

No podem donar per finalitzada aquesta entrada sense agrair, de totes totes a Luis Millán i  Juan Mari Martínez Txoperena l'ús i difusió de les seves fitxes i coneixements... moltes gràcies Luis i Juan Mari!

Coordenades:

Cròmlecs d'Agiña Ipar (20) : UTM(ETRS89): 30T, 600696, 4791012
Agiña: UTM(ETRS89): 30T, 600663, 4790956
Cròmlecs d'
Agiña Erdi (4): UTM(ETRS89): 30T, 600565, 4790644
Cròmlec d'Agiña Hego I: UTM(ETRS89): 30T, 600558, 4790526
Cròmlec d'Agiña Hego II: UTM(ETRS89): 30T, 600553, 4790526 
Cròmlec d'Agiña Hego III: UTM(ETRS89): 30T, 600557, 4790515
Túmul d'agiña: UTM(ETRS89): 30T, 600533, 4790271
Cròmlec tumular d'Agiña Soroa: UTM(ETRS89): 30T, 600528, 4790281
Cròmlec de Gardelko Bagoeta: UTM(ETRS89): 30T, 601793, 4791491
Cròmlec de Gurutzako Lepoa: UTM(ETRS89): 30T, 602183, 4791341
Túmul de Gardelko Zelaia I: UTM(ETRS89): 30T, 601647, 4791511
Túmul de Gardelko Zelaia II: UTM(ETRS89): 30T, 601640, 4791514
Túmul de Gardelko Zelaia III: UTM(ETRS89): 30T, 601634, 4791514
Túmul de Gardelko Zelaia IV: UTM(ETRS89): 30T, 601628, 4791514
Túmul de Gardelko Zelaia V: UTM(ETRS89): 30T, 601620, 4791516
Túmul de Gardelko Zelaia VI: UTM(ETRS89): 30T, 601608, 4791515
Amargungo Zeharra: UTM(ETRS89): 30T, 603707, 4790906
Cròmlec tumular d'Amargungo Zeharra: UTM(ETRS89): 30T, 603677, 4790936