Megàlits als districtes de Limoux II i Narbonne III

Seguint amb les vacances de Setmana Santa per la Catalunya Nord, decidim acostar-nos a veure uns pobles del departament veí d'Aude i, de pas, algun megàlit.

Sortim del càmping on érem allotjats a Caudiès de Fenouillèdes i seguim per la carretera D117 en direcció a Foix. Sense deixar aquesta carretera i poc després de Saint Martin Lys, arribem a les gorges de Pierre Lys que forma el riu Aude. Hi ha alguna zona d'aparcament on es poden contemplar aquestes gorges i la carretera, tot i que té les corbes típiques de les diverses carreteres de la zona que segueixen gorges, és prou espectacular.

Més endavant, arribem a Quillan, on, gairebé a la sortida del poble i sense adonar-nos, agafem la D118... dic sense adonar-nos perquè la D117 fa un gir pronunciat a l'esquerra i seguint rectes comença la D118. Després de 11.5 quilòmetres, dins del poble de Couiza, girem a la dreta a l'alçada de l'oficina de turisme agafant la D613 en direcció Serres i un munt de pobles més. 8.3 quilòmetres més tard, havent passat Serres, surt un camí de sorra a l'esquerra i aquí deixem el cotxe, ja que no sabem com és aquest camí i el menhir que busquem només es troba a uns 300 metres seguint el camí. Recorreguda aquesta distància, veurem, a la nostra dreta, el menhir de Peiro lébado o Peyro dreyto, també conegut com a Peyrolles, que és el nom del nucli on es troba.

Aquest roc calcari de 2.50-2.80 metres d'alçada i 0.60 de gruix té un gravat a la seva part superior. No es descriu enlloc l'estil morfològic, de fet l'únic que hem pogut trobat oficialment parlant, és a la web de Plateforme Ouverte du Patrimoine del Ministeri de Cultura francès, que només diu que és Neolític, sense especificar cap datació.

Tornem al cotxe i ens dirigim de nou a Serres, on fem parada tècnica amb els nens per a que juguin al maco parc que es troba al costat del riu i del seu pont de pedra del segle XVII.

Com qui no vol la cosa, se'ns fa l'hora de dinar (francesa, és clar) i de nou, al cotxe, avancem per la D613 fins desviar-nos a l'esquerra per la D14 cap a Rennes les Bains i Bugarach. Després de 13 quilòmetres, ens aturem a aquesta darrera població per dinar.

Un cop dinats, anem a veure el dolmen de Trillol. Avancem per la D14 21 quilòmetres més i, just abans d'arribar a Rouffiac  des Corbières, prenen una estreta pista asfaltada (la D8009) que surt a l'esquerra. 5.6 quilòmetres més endavant, just després d'un mur de pedra per evitar caure al rierol que trobem a mà esquerra, podem aturar el cotxe, millor a la banda esquerra. Ja a peu, enfilem muntanya amunt els 120 metres que ens separen del megàlit i que, evidentment, seran més de 120 degut a les ziga-zagues típiques dels camins de muntanya. Cal dir, que no ens podem perdre perquè el camí cap el dolmen es troba indicat.

També conegut com a Cabane des Maures o dolmen de la Falière, el dolmen de Trillol va ser excavat el juliol del 1922 per Germain Sicard i Marie Landriq, descobrint restes de dos esquelets.

Es tracta d'un dolmen simple, amb una imponent coberta d'unes 8.5 tones de pes, que mesura uns 2.75 metres de longitud, per 2.30 d'amplada i 0.60 de gruix. La cambra mesura 1.84 per 1.01 metres i té una alçada propera a 1.75 metres. El seu túmul és ovalat i fa uns 10.00 per 8.50 metres.

El megàlit en sí va ser espoliat abans del seu estudi, pel que no s'ha pogut recuperar cap resta arqueològica que permeti donar una aproximació a la seva cronologia, però, per l'estil i la localització, ens inclinem a assegurar que és del Neolític final - Calcolític inicial, vers el 3300-2600 a.n.e.

Visitat aquest sepulcre, vam decidir fer mitja volta i visitar un últim dolmen a Rouffiac ja de tornada a l'allotjament. No recordo perquè vam fer això sense avançar els 4 quilòmetres que ens faltaven per a arribar al dolmen de Gouma, molt proper a la D-8009... feia mal temps i els nens ja feia massa estona que eren al cotxe, etc... però està clar que per la zona hem de tornar-hi igualment, així que ja el veurem en alguna altra ocasió. I aquesta ocasió va ser un cap de setmana de finals de primavera de 2026. 

Bé, per a arribar al dolmen de Gouma des del de Trillol, agafem el cotxe i seguim avançant per la mateixa pista asfaltada durant 3.9 quilòmetres. A aquest punt, surt a la nostra dreta una pista sorrenca i aquí podem deixar el cotxe. A peu, recorrem uns 40 metres i arribem a una cruïlla amb una casa a la nostra dreta. Anirem per la pista del mig menys de 15 metres per a girar a l'esquerra a la bifurcació i avançarem uns 35 metres més per la nova pista. A aquest punt a la nostra esquerra, veurem una clariana amb un bidó metàl·lic cremat i entrarem a ella. Seguint un corriol desdibuixat uns 40 metres més, trobarem el dolmen de Gouma sense cap dificultat.

Es tracta d'un megàlit poc estudiat. Tot i això, hem aconseguit trobar una fitxa de Georges-Edouard Pous que diu que es tracta d'un sepulcre de corredor d'estil llenguadocià. Segons ell, la cambra sepulcral mesura 2 metres de llargada per 0.90 metres d'amplada, però no en documenta l'alçada. Sí diu que el corredor és curt i estret, i fa 3.75 metres de llarg per 0.50 d'ample.

La imponent llosa de coberta mesura 1.85 per 1.67 metres, cobrint tota la cambra sepulcral, mentre que l'obra tumular amida 8.80 metres de longitud màxima, per una amplada màxima de 7.70 metres.

L'excavació de G. E. Pous va donar a llum: diversos fragments de ceràmica grollera, 7 anelles de coure, 1 punxó quadrangular de 5.6 centímetres de llargada, 1 anella-penjoll de roca negra, 1 botó d'os amb perforació en "V", grans d'enfilall i diversos penjolls.

L'aixovar que va recuperar a la seva excavació, segons diu en Pous, permet atribuir el sepulcre al Calcolític - Bronze antic. Nosaltres pensem que, per l'estil arquitectònic, fou bastit un xic més enrere, vers el Neolític final, cap el 3000-2700 a.n.e., i pensem que els materials que ell indica, sobretot els pertanyents a l'Edat del Bronze, són fruits de reutilitzacions.

Desfem el camí passant de nou pel dolmen de Trillol fins a trobar novament la D14 i ara girem a l'esquerra. En uns 250 metres, arribem a una cruïlla amb la D804 a l'alçada d'un prat amb cavalls, el cementiri de Rouffiac a tocar i el castell de Peyrepertuse com a teló de fons. 20 metres després, surt un camí asfaltat a la dreta cap a Allé Couverte. Aquesta pista passa a ser de sorra més endavant i, després de 1.3 quilòmetres de prendre-la, arribem a un lloc més ample on es recomana no seguir en cotxe. Deixem aquí el cotxe i agafem un corriol a la dreta muntanya amunt per a arribar al dolmen de La Roudouniero o Paza III en uns 100 metres en línia recta.

Tot i que els habitants de la zona el coneixien de sobres, Germain Sicard indica el 1920 que existeix un tercer dolmen de Paza, però no el va arribar a veure. Nosaltres ens preguntem quins i on són els altres dos. Doncs bé, hem trobat que Paza I va ser pràcticament destruït quan es va trobar i excavar, mentre que Paza II va ser destruït totalment a finals del segle XIX.

Tornant a Paza III, el 1924, Marie Landriq, gairebé quan anava a abandonar la zona després d'haver-ne estudiat diversos megàlits, va sentir parlar d'ell i el va buscar. Va publicar una breu nota sobre La Roudouniero a la Societé d'Études Scientifiques de l'Aude el mes de juny d'aquell any, documentant 7 botons d'os perforats en V, 2 perles òssies i 1 calcària, 1 penjoll de càrdium format per 7 denes, 1 anell de coure, fragments d'un vas de ceràmica campaniforme, 1 làmina de sílex i restes humanes.

Per nosaltres és un nou dolmen simple, ja que no hem trobat definit l'estil a cap lloc, i in situ no hi ha cap llosa de corredor. Pel que fa a les seves dimensions, mesura 2 metres de llarg per 1.50 d'ample, i conserva una alçada aproximada d'1 metre. Es troba contingut a un túmul, prou visible encara, de 7 per 9 metres.

Per la morfologia i les restes recuperades ens inclinem a col·locar-lo vers el Neolític final (cap el 3300 a.n.e.) i utilitzat fins al Calcolític, vers el 2500-2200 a.n.e., degut a la troballa dels fragments del vas campaniforme.

La tarda comença a caure i ens dirigim a l'allotjament passant de nou pels peus de l'imponent castell càtar de Peyrepertuse.

Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir de Peiro lébado o Peyro dreyto o Peyrolles: 31T 446675 4755493

Trillol o Cabane des Maures o la Falière: 31T 465286 4750302

Gouma: 31T 468181 4750621

Paza III o Roudouniero: 31T 461875 4746733

Dòlmens al districte de Carcassonne II

Aquest cop sí. Diria que és la tercera vegada que venim a cercar tots els sepulcres de la necròpoli de La Clape, al terme municipal de Laroque de Fa, i tot seguit, a peu, anirem a visitar un dolmen del terme veí de Davejean i un altre a Dernacueillette. No us alarmeu, la caminada és curta, ja que els sepulcres es troben bastant propers a les línies que separen els municipis.

Aquest cop, nosaltres érem allotjats al petit nucli de Massac, un llogaret que, segons la propietària del lloc on dormíem, té censats 30 habitants. Bé, per arribar a la necròpoli, hem d'emprendre per la carretera D1610 de Massac al poble un pèl més gran de Laroque de Fa. Com a uns 700 metres d'arribar al poble, girarem a mà dreta per una sorrenca pista apta per a cotxe que seguirem uns 1.4 quilòmetres (fins aquí, més tard empitjora). Deixem el cotxe mig ocupant una part de la plana que hi ha a l'esquerra i, ja a peu, ens dirigim, tot creuant aquesta, a buscar el primer dels sepulcres de La Clape. Aquesta necròpoli va ser descoberta vers l'any 1965, i va ser estudiada i excavada a finals d'aquesta dècada i els inicis de la següent per un equip d'investigadors especialitzats, dirigits per Jean Guilaine.

Només començar a caminar, mantenint-nos el més a l'esquerra possible de la plana, veurem un corriol més o menys ample que, seguint-lo, ens portaria de nou a la pista que acabem de fer uns metres més abaix. No l'agafem i continuem per la mencionada plana tot trobant un altre corriol, aquest més desdibuixat, i el seguim. Al poc i just a sobre d'ell, al bell mig d'un tarter, trobarem el sepulcre de La Clape H o VIII.

Segons hem pogut saber, ens trobem davant d'un sepulcre sense estil arquitectònic definit. És del tot peculiar, ja que té una cambra sepulcral arrodonida i sense un corredor definit, estil, segons hem pogut saber, amb alguna mostra al Pirineu francès. Com es pot veure, el túmul és clar, tot i que resta prou degradat, essent aquest de forma circular i construït a raó de pedra calcària local.

De l'excavació, es documenten diverses puntes de fletxa del Neolític final, datades a aquesta època ja que també van sorgir vasos campaniformes a nivells superiors, un bol umbilicat, botons prismàtics, perles de collaret i diverses petxines tallades. Amb aquestes restes, es poden assegurar reutilitzacions al Calcolític i a l'Edat del Bronze antic. Tot i això, a l'obra tumular també s'hi van trobar diverses restes pertanyents a l'Edat del Bronze mitjà i final.

També segons unes monografies de la necròpoli, en les que coincideixen la morfologia, l'estat, la datació i la localització, es van recuperar 11 dents humanes, un fragment de crani, una vèrtebra i algunes falanges, que eren pertanyents a un adult i un infant. Aquestes restes humanes eren acompanyades per un únic ganivet de sílex.

Amb tot això, podríem assegurar que el seu bastiment fou vers el Neolític final, entre el 3000 i el 2700 a.n.e.

Seguim rectes fins que ens trobem que el desdibuixat camí que seguíem desapareix, a uns 180 metres de l'H. Aquí variem el rumb i girem a la nostra esquerra per sobre d'un tarter, lloc on trobarem a la nostra dreta el que vam anomenar com a possible sepulcre I.

No l'hem trobat inventariat, però per nosaltres és bastant probable que sigui una antiga tomba, s'hauria d'excavar per concretar.

Seguint uns 65 metres en aquesta direcció i davallant abruptament pel tarter, trobarem els germans F i G, també anomenats VI i VII. Nosaltres comencem pel de La Clape G o VII, ja que és el que es veu més clarament.

Segons hem pogut saber, es tracta d'un sepulcre de corredor amb un passadís estret bastit a raó de pedra calcària local en sec. A la seva excavació, va aparèixer gran quantitat de restes prehistòriques, sobretot ceràmica d'un estil particular de la zona. Aquest permet documentar el jaciment cap al Neolític final, vers el 2700 a.n.e. 

Es documenta també gran quantitat de restes òssies, d'entre elles restes dentals que van permetre assegurar que havia un mínim de 24 individus a la cambra. Segons aquestes restes dentals recuperades, 9 d'ells tenien menys de 10 anys. A la informació a la que hem pogut accedir, a més de dents, destaca la gran quantitat de cranis i ossos pertanyents a individus infantils i joves.

Al mateix túmul hi ha La Clape F o VI, que, tot i que, com ja es diu a l'estudi, resta molt malmès, encara conserva restes evidents com per a identificar el jaciment. A la informació que hem pogut accedir, no es documenta quin estil de tomba és, per nosaltres amb les restes que veiem ens inclinem a pensar que podria ser un sepulcre de corredor.

A l'excavació de la malmesa tomba, varen sorgir restes d'aixovar que es van considerar minses comparades amb els seus germans. Es documenten: 1 punta de sageta en sílex, una vora de vas, uns quants fragments de ceràmica a mà corresponents a diversos vasos, 5 fragments a torn corresponents a un mateix vas de color vermell, altres fragments ceràmics més a torn. Amb aquestes restes, es podria documentar que el sepulcre fou utilitzat vers el Neolític final, cap el 3000-2700 a.n.e.

Tot seguit, refem el camí tornant a la plana que hi ha entre l'H i el camí. Aquí, entre el corriol pel que venim i la pista per a cotxes, baixarem per un corriol que mena, ara a la nostra dreta. Compte aquí perquè hi ha un corriol més ampli que desemboca al camí que fas amb el cotxe i aquest no és, és un altre que hi ha un metres abans tal i com veníem, com a uns 25 metres de la pista. Dit això, podem ajudar-nos d'un GPS.

Seguint aquest corriol uns 40 metres, trobem un tarter a la nostra dreta que ens permetrà descobrir els megàlits restants de La Clape. Endinsant-nos en ell uns 10 metres, veurem fàcilment La Clape A o I (1).

Es tracta d'un sepulcre de corredor de cambra rectangular i passadís estret i baix, que resta relativament en bon estat i que es conserva dins el seu túmul originalment circular.

De la seva excavació, en diuen que es va recuperar "una petita col·lecció de restes arqueològiques", entre les que destaquen 2 ganivets, 1 columbel·la i les restes antropològiques, entre elles 94 peces dentals, corresponents a un mínim de 15 individus.

Pel que fa a la seva datació, no se'n diu res de res, però, per la tipologia del sepulcre, localització i aixovar recuperat, segurament fou bastit vers el Neolític final, cap el 3000-2700 a.n.e.

Seguim la visita de la necròpoli aturant-nos a observar el sepulcre de la Clape D o IV, que es troba a uns 30 metres del A, tot seguint direcció nord per sobre del tarter.

Es tracta del que el francesos denominen com a "fosse de passage", fossa de corredor. A l'excavació van sorgir només 10 fragments ceràmics. Cronològicament, el podem posicionar vers el Neolític final - Calcolític inicial (3000-2500 a.n.e.).

Just al costat orientats com a la fotografia del D, veiem una acumulació de pedres que ens crida l'atenció, però, tranquils, que ens fa pinta de ser natural, no com el possible I, que sí que ens fa la sensació de que s'hauria d'excavar.

Seguim uns 20 metres en la mateixa direcció, per a trobar l'E o V de La Clape, i veure el C o III. Comencem per La Clape E.

Resta documentat com un nou sepulcre de fossa de corredor, que ha rebut algun tipus de restauració, ja que es documenta que antigament les lloses restaven caigudes i estintolades al túmul calcari.

D'aquest, sobta la gran quantitat de restes que es van trobar a la seva excavació. Es documenten restes òssies d'uns 24 individus, totes pertanyents a individus joves, menys un sol home adult, que anaven acompanyades del pertinent aixovar. A anomenar: 1 fulla i un ganivet en sílex marró, 1 punta de fletxa de sílex blanc, 2 fragments de base de bols ceràmics, 1 botó d'os en "V", 1 penjoll de petxina, 1 petxina de gasteròpode perforada, 3 valves perforades, 10 petxines de dentàliums (2 d'ells encara en la seva posició original), una perla de petxina rodona i plana, i 1 tija d'os treballada amb solc circular incís. A banda, també s'hi ha recuperat divers material, ja històric, com anells o material fèrric.

Per l'estil, les restes recuperades i pel fet de trobar-se on es troba, podem col·locar la construcció i ús de la tomba vers el Neolític final - Calcolític antic, cap el 3300-2500 a.n.e.

A escassos 8 metres, al que sembla ser el mateix túmul, veiem el C o III de La Clape.

Es tracta d'una clara cista megalítica de forma rectangular, a la que es documenta que molt material arqueològic es pot haver perdut muntanya avall per la seva ubicació. Tot i això, a la seva excavació van sorgir restes antropològiques de dos individus, un adult d'entre 20-30 anys i un nen d'uns 6-7. Aquestes restes són 11 dents, un fragment de crani, un fragment de columna vertebral i diverses falanges. Acompanyant aquests individus, només s'hi va trobar un ganivet de sílex.

A falta de Carboni 14, podem datar la tomba pel seu estil arquitectònic i el seu aixovar vers el Neolític final, cap el 3500-3000 a.n.e.

Continuem amb l'últim sepulcre de la necròpoli, el de La Clape B o II, que es troba avançant 10 metres més a la següent clariana.

Es tracta d'una cista que molt possiblement fou construïda vers el Neolític, cap el 3500-3000 a.n.e., i que va ser reutilitzada com a mínim durant l'Edat del Bronze, com ho indiquen les restes d'un gerro ceràmic d'aquesta era, que es van trobar al seu interior. 

Contents per l'èxit amb la Clape, continuem la diada megalítica sortint d'ella tot anant al sepulcre de Coume Jonquière, també conegut com a Les Pintades o Pintados, que encara que es trobi al terme municipal veí, es pot arribar fàcilment a peu. Es troba més o menys a 1 quilòmetre en línia recta i s'hi arriba per una àmplia pista fàcil de seguir.

Seguim el camí tal i com hem arribat a la necròpoli i, al poc, trobem que hem de decidir si esquerra o dreta. Bé, doncs seguim a l'esquerra i, tot fent camí, veiem que aquest es va difuminant a trossos, però nosaltres el seguim fins a topar amb una porta elèctrica d'aquestes pel bestiar. L'obrim i seguim uns 90 metres pel camí, just on veurem un arbre sol a la vora esquerra. En aquest punt, ens endinsem al camp de també l'esquerra uns 30 metres i ja veurem el destruït sepulcre de Coume Jonquière.

El sepulcre resta inventariat per Jean Guilaine, que el va publicar el 1972, i que, segons hem pogut saber, va estudiar junt amb la necròpoli de La Clape. Tot i això, sembla que només l'esmenta i en fa un estudi arquitectònic, però sembla ser que mai ha estat excavat. Igualment, en Guilaine en va fer un petit llibre al qual no podem accedir, ja que mai ha estat digitalitzat i físicament no hi podem accedir.

Però bé, tot i això, en sabem que es tracta d'un dolmen simple, bastit per comparativa arquitectònica local durant el Neolític final i el Calcolític inicial, vers el 3300-2600 a.n.e.

Refem el camí com si volguéssim tornar a La Clape o al cotxe, i allà on hem hagut de decidir fa una estona si dreta o esquerra, emprenem com si volguéssim anar a la dreta (que ara és la nostra esquerra). Just quan s'acaba la corba inicial, veurem un camí més atrotinat que s'endinsa al bosc que ens quedarà a l'esquerra , doncs bé, el seguim anat direcció sud. Uns 800 metres més tard sortim a un més ampli i definit, que seguim cap a l'esquerra i, a uns 280 metres més, veurem una moderna edificació a mà esquerra. Ara mateix el dolmen de Lacamp es troba a uns 210 metres a l'est i s'hi pot arribar tant creuant el camp de davant de les estructures, que es totalment caminable, o bé seguint pel camí i arribant al dolmen fent la volta al camp. Recomanable anar amb un GPS, tot i que resta només a uns 10 metres del camí.

De l'última tomba d'avui, hi ha ben poca informació; de fet, la informació que aportarem majoritàriament no és oficial, a no ser que ho especifiquem abans.

El dolmen va ser possiblement documentat per en Guilaine el 1972, ja que no apareix a les bases de dades antigues, pel que pensem que ja era conegut per la gent del poble, però mai havia estat documentat, i quan l'arqueòleg va anar a estudiar La Clape, va documentar els altres dos que hem vist avui, ja que es troben molt propers entre ells.

Pel que fa a l'estil arquitectònic, no ens atrevim a classificar-lo. Més que res per la falta de la coberta: si fos molt grossa, ens inclinaríem per un dolmen  simple; si fos petita, per tant menys pesada, el més probable és que fos una cista megalítica. Faria falta que s'excavés i se'n definís l'estil, aportant mides i troballes, tot i que segur que ha estat espoliat d'antic.

Com a última dada d'aquest sepulcre, de nou, no oficial, creiem que deuria ser bastit contemporàniament als seus propers germans de La Clape i Coume Jonquière, vers el 3300-2600 a.n.e. 

Amb aquesta visita completada, tornem a l'allotjament a dinar i descansar, que a la tarda volem fem turisme de pobles.

Coordenades UTM(ETRS89):

La Clape H o VIII: 31T 465350 4755202

Possible La Clape I: 31T 465285 4755343

La Clape G o VII: 31T 465231 4755375

La Clape F o VI: 31T 465231 4755375

La Clape A o I: 31T 465293 4755161

La Clape D o IV: 31T 465280 4755185

La Clape E o V: 31T 465285 4755204

La Clape C o III: 31T 465280 4755209

La Clape B o II: 31T 465282 4755219

Coume Jonquière o Les Pintados: 31T 466179 4755746

Lacamp: 31T 466097 4754220

Poblat al districte de Narbonne II

Ja que som de vacances de Setmana Santa, ens acostem a la reserva africana de Sigean, on es poden veure força animals en semi-llibertat. Fa uns anys, nosaltres ja hi havíem estat, però vam pensar que els nens gaudirien de tenir els animals tan a prop. Després de fer un munt de cua, aconseguim entrar al recinte. Fem part de la visita en cotxe, dinem, i fem la resta de visita en cotxe... la visita a peu la deixem per a un altre dia amb menys gent, que entre la cua que hem fet per entrar i la quantitat de gent que hi ha, els nens no gaudirien gaire.

Aprofitant que els nens s'han adormit només sortir del recinte i abans d'anar a l'allotjament, ens acostem a un poblat que hi ha prop de la reserva, al mateix poble de Sigean, l'Oppidum de Pech Maho. Per a arribar-hi des de la reserva, és ben fàcil. Sortim del recinte cap a l'esquerra i seguim rectes 1.150 metres, on trobem una cruïlla a la que agafem la carretera de més a la dreta i travessem un pont. Sense deixar aquesta pista, passem la D-6009 per sota i, poc després, arribem a una carretera secundària a l'alçada d'una empresa de vins, on girem a l'esquerra. 150 metres més endavant, prenem un desviament a la dreta que va a parar a uns camps de conreu a través d'una pista, que seguim aproximadament 1 quilòmetre fins a trobar un camí a la dreta amb les indicacions grogues dels camins francesos. Seguint aquest camí uns 250 metres, arribem a un dipòsit abandonat on hem de deixar el cotxe, ja que hem arribat a les portes del poblat.

Pech Maho va ser descobert el 1913 per Henri Rouzaud, però no va ser excavat fins el 1930 pels amics de Sigean antic (Amis du Vieux Sigean) dirigits per J. Campardou. Posteriorment, Yves Solier va dirigir les excavacions oficials del 1948 al 1974. Des del 1997, les noves excavacions són dirigides per Éric Gailledrat. L'Oppidum de Pech Maho és monument nacional francès des del 1961.

Es tracta d'un poblat fortificat d'1.5 hectàrees amb triple línia de muralles que va ser ocupat des del segle VI a finals del III a.n.e., coincidint la seva fi amb la Segona Guerra Púnica. Sembla que la presència humana al poblat fou discontínua, dividida en tres etapes, que coincideixen amb la construcció de cada una de les muralles.

El poble que l'habitava era el dels Élisyques, coetanis dels pobles ibers de Catalunya, com els laietans, ceretans, etc.

Plànol extret de l'article "La fortification de Pech Maho", d'Éric Gailledrat i Alexandre Beylier

Com ja hem dit, la muralla que l'envolta presenta tres èpoques constructives diferents, el que permet confirmar les diverses ocupacions que comentàvem anteriorment. Aquesta muralla es veu un pèl desproporcionada respecte al poblat, però segurament fou edificada per a mostrar poder a més de per a defensar-se de possibles atacs. Inclús hi ha construït un camp frisi, que després en farem referència.

Dins del poblat, ens crida l'atenció un canal parcialment tapat per pedres. Es tracta d'una sèquia que es troba al carrer principal, que també és el d'accés a la fortalesa durant els segles IV - III a.n.e.

Aquest carrer era molt utilitzat per carros, com denota el desgast de la roca que hi ha més endavant pel pas de les seves rodes. Es veu molt clarament després del gir que fa a la dreta, gairebé arribant a la sortida secundària del poblat.

Inserim un plànol del poblat per a fer més fàcil la seva comprensió en el posicionament de les estances i els carrers. Es troba en francès, però, bé, no cal tenir un francès nadiu per entendre el significat de les paraules.

Extret del web oficial de Sigean: https://www.sigean.fr

Caminant pel carrer principal tot deixant els vestigis d'una torre de quart de cercle a la nostra dreta, i la sèquia darrere, entrem a l'ample carrer principal on hi ha gran quantitat d'estances a mà dreta i esquerra... és on hi ha el que sembla el centre neuràlgic del poblat... si més no, és la part més excavada amb diferència.

A aquesta zona, a la nostra esquerra, s'hi troba el que sembla ser el recinte sagrat i, a prop, s'hi han trobat diversos cranis enterrats seguint els costums de l'època.

L'avinguda principal travessa longitudinalment Pech Maho i, després de passar l'espai sagrat, ens apropa a un nombrós grup d'estances, que, segons la documentació a la que hem pogut accedir, és la zona de magatzems del poblat.

Al final d'aquest carrer, es troba la sortida o entrada secundària del poblat, amb les estances, a dreta i esquerra, dels magatzems de l'oppidum. Aquest et deixa a la part alta del turó... Vam treure el cap un moment, ja que no teníem gaire temps, i ens va semblar veure més restes de la fortificació, ja a extramurs.

Tornem pel mateix carrer cap a l'accés principal i, quan arribem a la sèquia, girem a la dreta, entrant on hi ha el gruix de cases del poblat.

De fet, pensem, i més veient imatges amb Google maps, que la zona de cases era tota la part superior del turó i fins al llindar del bosc, zona on ens trobem ara mateix.

Ja des de fora, fem una volta al recinte delimitat per a veure les restes d'una nova torre que no s'aprecia des de l'interior i, més enllà, un camp defensiu d'estil frisó, com el que trobem a la fortalesa dels Vilars d'Arbeca.

Cal dir que aquesta població va tenir contactes i influències gregues a la seva època inicial, a través d'Etrúria (a l'actual Itàlia) i Empúries, i també amb Marsella, tal com demostren les ceràmiques trobades a les diferents excavacions... tenim la prova amb aquesta copa jònica de vers el segle VI a.n.e.

Extret del web :https://foucautalain9.wixsite.com

A aquestes excavacions, també van sorgir diverses ceràmiques indígenes sense tractar de vers els segles VI i V a.n.e.

Extret del web :https://foucautalain9.wixsite.com

A la segona època d'ocupació (475/450 - 325/300 a.n.e.), va seguir mantenint contactes amb Empúries i Etrúria. Daten d'aquesta època, ceràmiques locals a torn, ceràmiques àtiques i àmfores ibèriques.

Extret del web :https://foucautalain9.wixsite.com

I també un document de venda d'un vaixell, escrit a una tira de plom amb un text en grec i etrusc.

Fotografia del web http://mamediterranee.over-blog.com/

Finalment, a l'última etapa habitada (325/300 -225/200 a.n.e.), es van intensificar els contactes amb Empúries, ja que s'hi ha trobat gran quantitat de ceràmica envernissada negra de la zona de la badia Roses, ceràmica grisa de la costa catalana i àmfores de la mateixa procedència. Algunes d'aquestes peces tenen inscripcions en iber. Per a acabar de confirmar la important relació comercial amb Empúries, es documenten tres ploms escrits en llengua ibera de cap al segle III a.n.e., que, per cert, són els documents més llargs trobats a dia d'avui d'aquesta llengua. Aquests ploms en troben al Museu de Sigean.

Extret del web :https://foucautalain9.wixsite.com

Finalitzada la visita, marxem a l'allotjament a instal·lar-nos i a que els nens juguin una estona a l'aire lliure, aprofitant que fa bo i que aquesta vegada anem de càmping.

Coordenades:

Oppidum de Pech de Maho: UTM(ETRS89): 31T, 496427, 4765828

Megàlits als districtes de Prades X i Limoux I

Nova ruta per França, on trepitjarem dos departaments, començant per l'Aude i acabant la ruta megalítica pels Pyrénées Orientales.

El primer en visitar fou el Grand Menhir de Counozouls o de Conòsols, que realment l'adjectiu de gran li va que ni pintat. Per trobar-lo, emprendrem la carretera D-84 direcció Col de Jau. Als 1.7 quilòmetres d'haver emprès aquesta via tot venint per la D-17, aturem el cotxe al voral de la preciosa carretera asfaltada i trobarem fàcilment una clariana al seu costat esquerre, que ens permetrà veure el menhir a uns 15 - 20 metres en un nivell inferior d'aquesta.

No hi ha cap dubte de que és un menhir prehistòric, no?? Segons Bruno Marc, té una llargada de 8.90 metres, una amplada de 2.25 i un gruix d'1.30 i el seu pes és de 50 tones. És un tros de menhir.

Hem llegit que hi havia un conjunt d'arbres aprofitant la plana que hi ha al davant, que tapaven el gran monument, però que s'ha fet una neteja profunda per poder admirar-lo.

Seguim la carretera, tot arribant al Col de Jau en uns 8.9 quilòmetres. Allà veurem una zona habilitada on deixarem el cotxe, i a peu anirem en direcció una caseta de fusta, i un pal indicador que hi ha a l'altre costat de la carretera. Allà, entre la caseta i el pal veurem estintolat a terra el menhir de Col de Jau o Coll de Jau.

A aquest monòlit prehistòric se li documenta una longitud de 2.50 metres segons en Bruno Marc, tot i que cercant per Internet, hem trobat que li atorgan 2.60 metres.

De nou en marxa, entrant a terres dels Pyrénées Orientales tot seguint per la carretera, ara anomenada D-14 (canvi de departament, canvi de nom). Per ella passarem els pobles de Mosset, que quedarà a la nostra dreta, i el desviament a Molitg a la nostra esquerra (Moset i Molig en català). Poc abans d'arribar al nucli de Catllar, o Catllà en català, i just quan fa 23.4 quilòmetres que hem emprès el camí per la D-14, ens desviem a l'esquerra per la D-619. Seguint-la 10.3 quilòmetres, veurem un camí sorrenc a l'esquerra que seguirem 5 quilòmetres, fins a arribar a una porta... Aquest camí ja l'hem fet diverses vegades i és totalment practicable. És el que porta al dolmen de la Femno Morte, que confirmem que ha estat destruït recentment. Aturem el cotxe davant la porta i ens posem a caminar creuant-la i girant vers la nostra esquerra. Tot caminant per allà, trobarem un corriol que ens apropa al megàlit, però al final hi has d'arribar per coordenades... Es troba prou amagat, nosaltres amb GPS vam donar un munt de voltes, sobretot gràcies al tipus d'arbust de la zona, que punxa prou.

Des del cotxe fins al megàlit hi ha uns 320 metres en línia recta, i a mig camí més o menys guaitarem uns afloraments rocosos que deixarem a l'esquerra, en els que molt posssiblement ens trobem alguna cabra montesa.

El sepulcre de Col de Tribes és una cambra simple, amb un túmul conservat de 12 metres de diàmetre i 2.40 metres d'alçada, que ha estat enriquit a posteriori amb més pedregam. De la cambra funerària podem dir que té unes dimensions de 2.10 metres de llarg, 1.20 d'ample i una alcada d'1.70 metres. Cal destacar la llosa de coberta de la que es documenten unes dimensions de 2.20 metres de longitud, una amplada d'1.77 i un gruix que oscil·la entre els 0.20 i els 0.25 metres.

Jean Abélanet el va excavar l'any 1967, tot i que el sepulcre havia estat violat anteriorment i també s'havia utilitzat om a abric d'agricultors i caçadors Varen sorgir trossos de ceràmica prehistòrica i un fragment de sílex. Com a curiositat d'aquesta excavació, podem dir qu vae sorgir d'entre les terres una moneda de coure amb la Mare de Déu i el Nen i a l'anvers l'escut de Catalunya.

Dir que històricament parlant es coneix d'antic, però que fou descrit per primer cop vers l'any 1832, per Joseph Jaubert de Réart.

Ja tornant, em va semblar veure algun túmul, que quedarà per una altra visita de la zona. Volíem visitar els tres sepulcres de Calahons i el temps se'ns tirava a sobre, tot i que teníem clar que ja no ens donarien de dinar enlloc amb els horaris francesos... Ja sé sap.

Per arribar a la necròpoli de Calahons tornem a la D-619 i l'emprenem en direcció contrària a la que hem arribat, tot refent camí. Ens aturem als 4.1 quilòmetres, on trobarem una pista sorrenca que surt a la dreta i que té una indicació de prohibició de pas de vehicles en 1000 metres. Allà, aturem el cotxe al voral de la carretera i a peu enfilem per la pista, que a uns 600 metres té 2 corbes seguides a la dreta i un camí amb un pas canadenc a l'esquerra. Allà, ens endinsem al "bosc" seguint el senyalitzat "Sentier des Cabanes", tot pujant fins a arribar a una plana, a la seva part més alta. Aquí és on es troben les tres arques de Calahons.

La primera en ser vista és la número III, també anomenada St. Jacques de Calaone, que és l'única que conserva la coberta i un túmul clarament visible.

Dolmen de corredor datable al Neolític final. El descobridor fou Jean Abélanet l'any 1968 després de realitzar una intensa recerca bibliogràfica. Documenta unes dimensions de la cambra mortuòria d'1.80 - 1.85 metres de llargada, una amplada d'1.40 i una alçada màxima de 0.83 metres.

Fou excavat per ell aquest mateix any, extraient de l'interior de la cambra funerària 1 fragment de vas ceràmic vermell romà, 1 esclat de sílex i diversos fragments de ceràmica informe. A l'hora d'excavar el corredor, sorgiren altres restes, com un percussor de quars, trobat a superfície, ceràmica prehistòrica no decorada i una plaqueta d'esquist polida amb dues perforacions, que segons documenta Abélanet, podria ser pertanyent a un antic braçalet d'arquer.

A l'esquerra del III, tal i com hem arribat, trobarem el II a uns 25 metres del company, dins de la mateixa plana.

D'aquest no hem trobat gaire informació, Abélanet només l'esmenta i li atorga una datació de vers el Neolític mitjà, entre el 3800 i el 3300 a.C. Sembla ser l'únic sepulcre de la cultura "Chasséen" que queda a la zona.

Nosaltres afegim que té tota la pinta de cista megalítica.

El tercer de la petita necròpoli, l'I de Calahons, el trobarem uns 95 metres en la mateixa direcció, i a l'extrem  de la plana.

Tomba inèdita fins al 1967, quan Jean Abélanet el va localitzar. Es tracta d'una cista en la que la coberta i el lateral dret de la cambra resten perduts d'antic. Tot i això, se li atorgen unes dimensions internes de la cambra d'uns 2.00 metres de llargada i 0.80 d'ample, amb una alçada màxima conservada de 0.52 metres.

Aquesta cista està dins un túmul de 6 - 7 metres de diàmetre, essent aquest circular. A uns 0.80 metres de la cambra sepulcral, i clavat al túmul, hi ha una llosa que podria ser la de tancament de l'antiga tomba.

Sabem que a l'excavació d'Abélanet al 1967, sorgiren 2 fragments d'esquist amb cassoletes, que curiosament és el mateix material trobat a l'excavació del III, que ben bé i segons Abélanet, podrien ser restes de la llosa de coberta del sepulcre. A banda d'això, no es va trobar cap material més d'era prehistòrica, tot i que sorgiren restes ceràmiques d'era romana, de vers els segles I i II d.C.

També hem sabut que als voltants de la necròpoli de Calahons, s'hi han trobat diversos fragments de ceràmica prehistòrica, dels que desconeixem l'estil... Això aniria bé saber-ho, ja que li podríem atorgar una certa temporalitat.

Coordenades:

Grand Menhir de Counozouls o Conòsols: UTM(ETRS89): 31T, 436461, 4731064

Col de Jau o Coll de Jau: UTM(ETRS89): 31T, 438612, 4726436
Col de Tribes: UTM(ETRS89): 31T, 451625, 4725330
Arca de Calahons III o St Jacques de Calaone: UTM(ETRS89): 31T, 452125, 4722928
Arca de Calahons II: UTM(ETRS89): 31T, 452150, 4722925
Arca de Calahons I: UTM(ETRS89): 31T, 452241, 4722900

Megàlits al districte de Carcassonne I

Ens prenem uns dies de vacances i anem a la propera França, on hi ha quantitat de megàlits no gaire difícils d'arribar, és el que té ser pare i mare, s'han acabat les rutes de caminar molt durant uns anys.

Bé, ens dirigim cap a Vilaroja de Termenés (en Català), Vilaroja Termenés (en Occità) o bé Villerouge-Termenès (en Francès), més que res per fer una visita ràpida del maco poblet i dinar. Tot seguit, prenem la D-613, que és la carretera per on hem arribat, però ara l'agafem en direcció contrària. La seguirem passant Felinas de Termenés, fins a trobar la D-40 a la nostra dreta i per ella seguirem uns dos quilòmetres fins a trobar, just després d'una corba a l'esquerra, un caminoi, també a la nostra esquerra, que ja farem a peu. En uns 100 metres, ens endinsarem a "l'emmaranyat" que hi ha a l'esquerra, cercant i trobant, a uns 15 metres del camí, el menhir caigut de Moulintours.

Aquest monòlit amida 2.65 metres de llarg per 1.15 metres d'ample, i consta d'un pes aproximat de 4 tones. Va ser descobert l'any 2008 per un investigador anglès anomenat Richard Whitehouse. Alguns autors dubten de que algun dia el suposat menhir hagués estat en peu, dubte que fins ara no ha tingut resposta, ja que no s'ha excavat mai, tot i això ja sabem que amb els menhirs, moltes vegades una excavació no determina res.

Hem de dir que per nosaltres fa bona pinta, i si realment es tractes d'un monòlit prehistòric l'hauríem de col·locar entre el Neolític final i el Calcolític, vers el 3300-2200 a.n.e.

Vist el megàlit, tornem al cotxe i ens dirigim per la D-40 de nou cap a la D-613, la que prendrem en la mateixa direcció que abans, fins a arribar a la Ròca de Fan. Ja dins el nucli, girarem a l'esquerra per la D-1610, la que seguirem uns 4.6 quilòmetres fins a trobar a la nostra esquerra després d'una corba àmplia a la dreta, un camí sorrenc que em sembla recordar que tenia una tanca per a les vaques. Allà deixem el cotxe i a peu ens endinsem pel camí enfangat.

El primer que ens trobarem són uns prats on podem trobar el dolmen de Tres Peyros, nosaltres ens el vam saltar, per problemes amb el GPS, però sí que vam veure els dos següents.

Seguim pel camí principal fins a trobar un de més petit que surt a la nostra esquerra, que s'enfila al turó denominat L'Arquette. Seguint aquest camí uns 320 metres i endinsant-nos en un curiós bosc, trobarem a l'esquerra del camí, pujant una petita elevació tumular, el dolmen la Table des Maures o Table des Morts, crec recordar que era senyalitzat.

Lluís Pericot l'indica a la seva tesi l'any 1950, fet que va causar que molts cercadors de tresors l'anessin a excavar, no facilitant la seva conservació. Actualment, el sepulcre està en un estat prou deplorable, fent que sigui complicat definir el seu estil arquitectònic. Per nosaltres, després de llegir diversos estudis sobre ell, ens sembla que és com un dolmen simple, que tenia una sola llosa de coberta, com els de la zona, però amb la diferència que aquest era molt més gran, amb la cambra sepulcral rectangular.

El que sí que veurem clarament és el túmul d'11 metres de diàmetre, de fet, hi pujarem. Les mides aproximades de l'antiga tomba són de 3.30 metres de llarg per 1.20 metres d'ample (val a dir que també l'hem trobat documentat proper als 2 metres d'amplada), i antigament sabem que la llosa de coberta descansava sobre les lloses laterals i la capçalera.

L'any 1896 en M. Barnier va fer una prospecció al megàlit, a la que aparegueren 85 dents humanes, fragments d'ossos humans, l'anell de bronze, una fusaiola de terrissa i un penjoll de cardium. També em consta que aparegué una fulla de ganivet trencada, un botó amb perforació en "V" i un fragment d'ullal de senglar perforat, i segons hem pogut saber en  Jean Guilaine el va re-excavar, trobant un fragment de ceràmica campaniforme, i diversos fragments de ceràmica romana. Totes aquestes troballes es troben al museu de Carcassonne.

El fragment de ceràmica campaniforme, ens assegura una reutilització vers el Calcolític, entre el 2500 i el 2200 a.n.e.

Baixem del túmul, tornant al corriol pel que hem vingut i el seguim en la mateixa direcció, que va baixant sortint del paratge boscos i endinsant-nos en un entorn de prats i petits bosquets. Seguirem el corriol uns 400 metres, fins que en una raconada, on el camí segueix tot fent pujada, de nou cap al turó de L'Arquette, trobarem al seu vèrtex i al llindar d'un bosc, el dolmen de L'Arquette o dolmen des Escoumes.

D'aquest megàlit sí que no podem dir gaire, només que és conegut de temps ençà. Fou visitat per Pericot l'any 1950 per incloure'l a la seva tesi, però abans d'aquesta visita ja ho havia estat en diferents ocasions, la més antiga d'elles, documentada, la produïda per Barnier el 1879. Però amb tantes visites no ens consta cap troballa, per poder argumentar una datació, ja que per l'estil arquitectònic tampoc es pot datar, degut a l'estat ruïnós en el que es troba.

Extraoficialment pensem que deu ser un dolmen simple, per les poques restes que en queden, per l'estil dels germans de la contrada i la seva proximitat, pel que el podríem posicionar a la mateixa era, però com diem, res oficial.

Amb aquestes visites ràpides, torno cap el cotxe on m'esperen la Cris i els nens, passant pel davant del dolmen de Tres Peyros, de nou sense veure'l, i tirem cap a l'allotjament, demà serà un altre dia.

Dia 23-06-2017, avui hem visitat per fi l'amagat (que realment no ho està) dolmen de Tres Peyros o Trois pierres. Però no va ser fàcil, no, i mira que es troba senyalitzat i tot. Al poc de començar el camí, 250 metres com a molt, veurem un corriol a l'esquerra, que s'enfila pel poc pendent del turó. Bé, doncs és per aquí. En uns 50 metres, arribarem a la part alta del turó, on el camí va virant cap a la dreta i passa just pel costat d'un filat. El dolmen es troba a uns dos metres creuant el filat.

Després de veure el megàlit, i ja de tornada, al camí principal, sí que vaig veure el cartell indicant el dolmen, entre dos arbres. Però ja us dic, agafeu un corriol que puja a l'esquerra del camí principal.

Bé, aquest sepulcre és catalogat com a dolmen de corredor segons Lluís Pericot l'any 1950. Segons documentació, la cambra sepulcral amida 1.67 per 1.48 metres, i el corredor, que jo no vaig veure (deu estar destruït, ensorrat o amagat per la vegetació), amida o amidava 3.80 metres de llarg per 0.80 metres d'ample. Resten de la cambra sepulcral quatre lloses, que jo diria que són tres (una d'elles trencada per la meitat). La de capçalera i una a cada banda. Té un túmul circular de 9.50 metres de diàmetre, prou visible just davant de la cambra.

A l'excavació, tot i que el megàlit fou violat diverses vegades d'antic, aparegueren un fragment de plat gris, un altre també de plat d'estil pirinenc, un altre tros de nansa cilíndrica, dos flocs de sílex i cinc perles d'ornament personal. També aparegueren materials corresponents a, com a mínim, l'Edat del Ferro, ja que aparegueren quatre tires d'or, una d'elles amb tres perforacions circulars.

Per estil de sepulcre a la zona podem assegurar que aquest fou bastit i utilitzat entre el 3300 i el 2500/2200 a.n.e. Sent de construcció neolítica final - calcolítica recent.

Ara sí, després de finalitzar aquesta mini-ruta, marxem cap a l'allotjament passant per les maques Gorges de Galamús.

Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir de Moulintours: 31T 465274 4759258

Table des Maures o Table des Morts: 31T 465616 4752715

L'Arquette o des Escoumes: 31T 465988 4752899

Tres Peyros o Trois pierres: 31T 465241 4752690