Seguint amb les vacances de Setmana Santa per la Catalunya Nord, decidim acostar-nos a veure uns pobles del departament veí d'Aude i, de pas, algun megàlit.
Sortim del càmping on érem allotjats a Caudiès de Fenouillèdes i seguim per la carretera D117 en direcció a Foix. Sense deixar aquesta carretera i poc després de Saint Martin Lys, arribem a les gorges de Pierre Lys que forma el riu Aude. Hi ha alguna zona d'aparcament on es poden contemplar aquestes gorges i la carretera, tot i que té les corbes típiques de les diverses carreteres de la zona que segueixen gorges, és prou espectacular.
Més endavant, arribem a Quillan, on, gairebé a la sortida del poble i sense adonar-nos, agafem la D118... dic sense adonar-nos perquè la D117 fa un gir pronunciat a l'esquerra i seguint rectes comença la D118. Després de 11.5 quilòmetres, dins del poble de Couiza, girem a la dreta a l'alçada de l'oficina de turisme agafant la D613 en direcció Serres i un munt de pobles més. 8.3 quilòmetres més tard, havent passat Serres, surt un camí de sorra a l'esquerra i aquí deixem el cotxe, ja que no sabem com és aquest camí i el menhir que busquem només es troba a uns 300 metres seguint el camí. Recorreguda aquesta distància, veurem, a la nostra dreta, el menhir de Peiro lébado o Peyro dreyto, també conegut com a Peyrolles, que és el nom del nucli on es troba.
Aquest roc calcari de 2.50 metres d'alçada i 0.60 de gruix té un gravat a la seva part superior.
Tornem al cotxe i ens dirigim de nou a Serres, on fem parada tècnica amb els nens per a que juguin al maco parc que es troba al costat del riu i del seu pont de pedra del segle XVII.
Com qui no vol la cosa, se'ns fa l'hora de dinar (francesa, és clar) i de nou, al cotxe, avancem per la D613 fins desviar-nos a l'esquerra per la D14 cap a Rennes les Bains i Bugarach. Després de 13 quilòmetres, ens aturem a aquesta darrera població per dinar. Diuen que havia de ser l'únic lloc del planeta que sobreviuria a la fi del món del 21 de desembre de 2012... només diem que ja som al 2019... Això sí, el pic de Bugarach, de 1230 metres i que es troba allà mateix, és curiós de veure.
Un cop dinats, anem a veure el dolmen de Trillol. Avancem per la D14 21 quilòmetres més i, just abans d'arribar a Rouffiac des Corbières, prenen una estreta pista asfaltada (la D8009) que surt a l'esquerra. 5.6 quilòmetres més endavant, just després d'un mur de pedra per evitar caure al rierol que trobem a mà esquerra, podem aturar el cotxe, millor a la banda esquerra. Ja a peu, enfilem muntanya amunt els 120 metres que ens separen del megàlit i que, evidentment, seran més de 120 degut a les ziga-zagues típiques dels camins de muntanya. Cal dir, que no ens podem perdre perquè el camí cap el dolmen es troba indicat.
També conegut com a Cabane des Maures o dolmen de la Falière, el dolmen de Trillol va ser excavat el juliol del 1922 per Germain Sicard i Marie Landriq, descobrint restes de dos esquelets.
Pel que fa a les seves dimensions, hem trobat les mides de cadascun dels ortostrats, però no de la cambra. La coberta, d'unes 8.5 tones de pes, mesura uns 2.75 metres de longitud, per 2.30 d'amplada i 0.60 de gruix. La cambra mesura 1.84 per 1.01 metres i té una alçada propera a 1.75 metres. El seu túmul és ovalat i fa uns 10.00 per 8.50 metres.
Visitat aquest sepulcre, vam decidir fer mitja volta i visitar un últim dolmen a Rouffiac ja de tornada a l'allotjament. No recordo perquè vam fer això sense avançar els 4 quilòmetres que ens faltaven per a arribar al dolmen de Gouma, molt proper a la D-8009... feia mal temps, els nens al cotxe, etc... però està clar que per la zona hem de tornar-hi igualment, així que ja el veurem en alguna altra ocasió.
Desfem el camí fins a trobar de nou la D14 i ara girem a l'esquerra. En uns 250 metres, arribem a una cruïlla amb la D804 a l'alçada d'un prat amb cavalls, el cementiri de Rouffiac a tocar i el castell de Peyrepertuse com a teló de fons. 20 metres després, surt un camí asfaltat a la dreta cap a Allé Couverte. Aquesta pista passa a ser de sorra més endavant i, després de 1.3 quilòmetres de prendre-la, arribem a un lloc més ample on es recomana no seguir en cotxe. Deixem aquí el cotxe i agafem un corriol a la dreta muntanya amunt per a arribar al dolmen de La Roudouniero o Paza III en uns 100 metres en línia recta.
Tot i que els habitants de la zona el coneixien de sobres, Germain Sicard indica el 1920 que existeix un tercer dolmen de Paza, però no el va arribar a veure. El 1924, Marie Landriq, gairebé quan anava a abandonar la zona després d'haver-ne estudiat diversos megàlits, va sentir parlar d'ell i el va buscar. Va publicar una breu nota sobre La Roudouniero a la Societé d'Études Scientifiques de l'Aude el mes de juny d'aquell any, documentant set botons d'os perforats en V, dues perles òssies i una calcària, un penjoll de càrdium format per set denes, un an anell de coure, fragments d'un vas de ceràmica campaniforme, una làmina de sílex i restes humanes.
Parlant de dimensions, mesura 2 metres de llarg per 1.50 d'ample, i conserva una alçada aproximada d'1 metre. Es troba contingut a un túmul, prou visible encara, de 7 per 9 metres.
La tarda comença a caure i ens dirigim a l'allotjament passant de nou pels peus de l'imponent castell càtar de Peyrepertuse.
Tornem al cotxe i ens dirigim de nou a Serres, on fem parada tècnica amb els nens per a que juguin al maco parc que es troba al costat del riu i del seu pont de pedra del segle XVII.
Com qui no vol la cosa, se'ns fa l'hora de dinar (francesa, és clar) i de nou, al cotxe, avancem per la D613 fins desviar-nos a l'esquerra per la D14 cap a Rennes les Bains i Bugarach. Després de 13 quilòmetres, ens aturem a aquesta darrera població per dinar. Diuen que havia de ser l'únic lloc del planeta que sobreviuria a la fi del món del 21 de desembre de 2012... només diem que ja som al 2019... Això sí, el pic de Bugarach, de 1230 metres i que es troba allà mateix, és curiós de veure.
Un cop dinats, anem a veure el dolmen de Trillol. Avancem per la D14 21 quilòmetres més i, just abans d'arribar a Rouffiac des Corbières, prenen una estreta pista asfaltada (la D8009) que surt a l'esquerra. 5.6 quilòmetres més endavant, just després d'un mur de pedra per evitar caure al rierol que trobem a mà esquerra, podem aturar el cotxe, millor a la banda esquerra. Ja a peu, enfilem muntanya amunt els 120 metres que ens separen del megàlit i que, evidentment, seran més de 120 degut a les ziga-zagues típiques dels camins de muntanya. Cal dir, que no ens podem perdre perquè el camí cap el dolmen es troba indicat.
També conegut com a Cabane des Maures o dolmen de la Falière, el dolmen de Trillol va ser excavat el juliol del 1922 per Germain Sicard i Marie Landriq, descobrint restes de dos esquelets.
Pel que fa a les seves dimensions, hem trobat les mides de cadascun dels ortostrats, però no de la cambra. La coberta, d'unes 8.5 tones de pes, mesura uns 2.75 metres de longitud, per 2.30 d'amplada i 0.60 de gruix. La cambra mesura 1.84 per 1.01 metres i té una alçada propera a 1.75 metres. El seu túmul és ovalat i fa uns 10.00 per 8.50 metres.
Visitat aquest sepulcre, vam decidir fer mitja volta i visitar un últim dolmen a Rouffiac ja de tornada a l'allotjament. No recordo perquè vam fer això sense avançar els 4 quilòmetres que ens faltaven per a arribar al dolmen de Gouma, molt proper a la D-8009... feia mal temps, els nens al cotxe, etc... però està clar que per la zona hem de tornar-hi igualment, així que ja el veurem en alguna altra ocasió.
Desfem el camí fins a trobar de nou la D14 i ara girem a l'esquerra. En uns 250 metres, arribem a una cruïlla amb la D804 a l'alçada d'un prat amb cavalls, el cementiri de Rouffiac a tocar i el castell de Peyrepertuse com a teló de fons. 20 metres després, surt un camí asfaltat a la dreta cap a Allé Couverte. Aquesta pista passa a ser de sorra més endavant i, després de 1.3 quilòmetres de prendre-la, arribem a un lloc més ample on es recomana no seguir en cotxe. Deixem aquí el cotxe i agafem un corriol a la dreta muntanya amunt per a arribar al dolmen de La Roudouniero o Paza III en uns 100 metres en línia recta.
Tot i que els habitants de la zona el coneixien de sobres, Germain Sicard indica el 1920 que existeix un tercer dolmen de Paza, però no el va arribar a veure. El 1924, Marie Landriq, gairebé quan anava a abandonar la zona després d'haver-ne estudiat diversos megàlits, va sentir parlar d'ell i el va buscar. Va publicar una breu nota sobre La Roudouniero a la Societé d'Études Scientifiques de l'Aude el mes de juny d'aquell any, documentant set botons d'os perforats en V, dues perles òssies i una calcària, un penjoll de càrdium format per set denes, un an anell de coure, fragments d'un vas de ceràmica campaniforme, una làmina de sílex i restes humanes.
Parlant de dimensions, mesura 2 metres de llarg per 1.50 d'ample, i conserva una alçada aproximada d'1 metre. Es troba contingut a un túmul, prou visible encara, de 7 per 9 metres.
La tarda comença a caure i ens dirigim a l'allotjament passant de nou pels peus de l'imponent castell càtar de Peyrepertuse.
Coordenades:
Peiro lébado o Peyro dreyto: UTM(ETRS89): 31T, 446675, 4755493
Trillol: UTM(ETRS89): 31T, 465286, 4750302
Paza III o Roudouniero: UTM(ETRS89): 31T, 461875, 4746733
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada