TRANSLATOR

diumenge, 21 d’abril del 2019

Dolmen a Trévillach

Avui, acomiadant-nos dels Pyrénées Orientales per aquesta vegada, ens dirigim a veure un dolmen que queda lluny de les altres zones on en tenim de pendents, però ubicat dins de la zona megalítica del centre d'aquest departament que ja tenim gairebé liquidada. A més, el temps no acompanya i no podem aventurar-nos a la muntanya. Dit tot això, ens dirigim al municipi de Trévillach. Si hi arribem venint des d'Ille-sur-Tèt i Montalba-le-Château per la D2, poc després de sortir de Trévillach, al Col des Auzines, trobem un desviament a l'esquerra cap a Tarerach i Vinça per la D13. 400 metres més enllà, agafem una pista asfaltada que surt a la dreta i la seguim durant 2 quilòmetres. A aquest punt, prenem el camí de l'esquerra, en forma de pista sorrenca d'estat irregular, que ens duu fins l'inici del bosc municipal de Campoussy després de fer 1.6 quilòmetres més, on hem de deixar el cotxe (si hi anem amb un cotxe normal, és millor deixar el cotxe abans perquè el camí té trams complicats). El dolmen que busquem es troba a uns 20 metres de la pista a una zona força embardissada (recomanable dur GPS) i amb altres rocams propers.



El sepulcre de l'Eygassier o la Mort de l'Éguassier és força llarg, però estret, i no conserva la llosa de coberta a lloc, tot i que es pot veure caiguda un extrem de la cambra. Aquesta mesura uns 2.60 metres de longitud per 0.90 d'amplada, i conserva una alçada màxima de 0.64 metres. Té aparença de ser una cambra simple i es pot veure el túmul de pedruscall entre les bardisses.

La primera vegada que s'esmenta la seva existència va ser el 1950 quan el va publicar en Lluís Pericot, tot i que l'alcalde de Sournia, Lucien Piéchon, i Pierre Ponsich, ja n'havien donat referències anteriorment. Quan va ser visitat el 1964 per Jean Abélanet, es va constatar que havia estat espoliat i no es va excavar. No tenim constància de posteriors actuacions.

Per la morfologia de cista megalítica, el podríem datar al Neolític mitjà o final, però no podem assegurar res.

Acabada la visita i amb uns núvols molt foscos sobre nostre, emprenen la tornada cap a casa.



Coordenades:

L'Eygassier o Mort de l'Éguassier: UTM(ETRS89): 31T, 457715, 4727008

dissabte, 20 d’abril del 2019

Megàlits a Aude V

Seguint amb les vacances de Setmana Santa per la Catalunya Nord, decidim acostar-nos a veure uns pobles del departament veí d'Aude i, de pas, algun megàlit.

Sortim del càmping on érem allotjats a Caudiès de Fenouillèdes i seguim per la carretera D117 en direcció a Foix. Sense deixar aquesta carretera i poc després de Saint Martin Lys, arribem a les gorges de Pierre Lys que forma el riu Aude. Hi ha alguna zona d'aparcament on es poden contemplar aquestes gorges i la carretera, tot i que té les corbes típiques de les diverses carreteres de la zona que segueixen gorges, és prou espectacular.

Més endavant, arribem a Quillan, on, gairebé a la sortida del poble i sense adonar-nos, agafem la D118... dic sense adonar-nos perquè la D117 fa un gir pronunciat a l'esquerra i seguint rectes comença la D118. Després de 11.5 quilòmetres, dins del poble de Couiza, girem a la dreta a l'alçada de l'oficina de turisme agafant la D613 en direcció Serres i un munt de pobles més. 8.3 quilòmetres més tard, havent passat Serres, surt un camí de sorra a l'esquerra i aquí deixem el cotxe, ja que no sabem com és aquest camí i el menhir que busquem només es troba a uns 300 metres seguint el camí. Recorreguda aquesta distància, veurem, a la nostra dreta, el menhir de Peiro lébado o Peyro dreyto, també conegut com a Peyrolles, que és el nom del nucli on es troba.


Aquest roc calcari de 2.50 metres d'alçada i 0.60 de gruix té un gravat a la seva part superior.

Tornem al cotxe i ens dirigim de nou a Serres, on fem parada tècnica amb els nens per a que juguin al maco parc que es troba al costat del riu i del seu pont de pedra del segle XVII.



Com qui no vol la cosa, se'ns fa l'hora de dinar (francesa, és clar) i de nou, al cotxe, avancem per la D613 fins desviar-nos a l'esquerra per la D14 cap a Rennes les Bains i Bugarach. Després de 13 quilòmetres, ens aturem a aquesta darrera població per dinar. Diuen que havia de ser l'únic lloc del planeta que sobreviuria a la fi del món del 21 de desembre de 2012... només diem que ja som al 2019... Això sí, el pic de Bugarach, de 1230 metres i que es troba allà mateix, és curiós de veure.

Un cop dinats, anem a veure el dolmen de Trillol. Avancem per la D14 21 quilòmetres més i, just abans d'arribar a Rouffiac  des Corbières, prenen una estreta pista asfaltada (la D8009) que surt a l'esquerra. 5.6 quilòmetres més endavant, just després d'un mur de pedra per evitar caure al rierol que trobem a mà esquerra, podem aturar el cotxe, millor a la banda esquerra. Ja a peu, enfilem muntanya amunt els 120 metres que ens separen del megàlit i que, evidentment, seran més de 120 degut a les ziga-zagues típiques dels camins de muntanya. Cal dir, que no ens podem perdre perquè el camí cap el dolmen es troba indicat.


També conegut com a Cabane des Maures o dolmen de la Falière, el dolmen de Trillol va ser excavat el juliol del 1922 per Germain Sicard i Marie Landriq, descobrint restes de dos esquelets.

Pel que fa a les seves dimensions, hem trobat les mides de cadascun dels ortostrats, però no de la cambra. La coberta, d'unes 8.5 tones de pes, mesura uns 2.75 metres de longitud, per 2.30 d'amplada i 0.60 de gruix. La cambra mesura 1.84 per 1.01 metres i té una alçada propera a 1.75 metres. El seu túmul és ovalat i fa uns 10.00 per 8.50 metres.

Visitat aquest sepulcre, vam decidir fer mitja volta i visitar un últim dolmen a Rouffiac ja de tornada a l'allotjament. No recordo perquè vam fer això sense avançar els 4 quilòmetres que ens faltaven per a arribar al dolmen de Gouma, molt proper a la D-8009... feia mal temps, els nens al cotxe, etc... però està clar que per la zona hem de tornar-hi igualment, així que ja el veurem en alguna altra ocasió.

Desfem el camí fins a trobar de nou la D14 i ara girem a l'esquerra. En uns 250 metres, arribem a una cruïlla amb la D804 a l'alçada d'un prat amb cavalls, el cementiri de Rouffiac a tocar i el castell de Peyrepertuse com a teló de fons. 20 metres després, surt un camí asfaltat a la dreta cap a Allé Couverte. Aquesta pista passa a ser de sorra més endavant i, després de 1.3 quilòmetres de prendre-la, arribem a un lloc més ample on es recomana no seguir en cotxe. Deixem aquí el cotxe i agafem un corriol a la dreta muntanya amunt per a arribar al dolmen de La Roudouniero o Paza III en uns 100 metres en línia recta.


Tot i que els habitants de la zona el coneixien de sobres, Germain Sicard indica el 1920 que existeix un tercer dolmen de Paza, però no el va arribar a veure. El 1924, Marie Landriq, gairebé quan anava a abandonar la zona després d'haver-ne estudiat diversos megàlits, va sentir parlar d'ell i el va buscar. Va publicar una breu nota sobre La Roudouniero a la Societé d'Études Scientifiques de l'Aude el mes de juny d'aquell any, documentant set botons d'os perforats en V, dues perles òssies i una calcària, un penjoll de càrdium format per set denes, un an anell de coure, fragments d'un vas de ceràmica campaniforme, una làmina de sílex i restes humanes.

Parlant de dimensions, mesura 2 metres de llarg per 1.50 d'ample, i conserva una alçada aproximada d'1 metre. Es troba contingut a un túmul, prou visible encara, de 7 per 9 metres.

La tarda comença a caure i ens dirigim a l'allotjament passant de nou pels peus de l'imponent castell càtar de Peyrepertuse.



Coordenades:

Peiro lébado o Peyro dreyto: UTM(ETRS89): 31T, 446675, 4755493
Trillol: UTM(ETRS89): 31T, 465286, 4750302
Paza III o Roudouniero: UTM(ETRS89): 31T, 461875, 4746733

divendres, 19 d’abril del 2019

Poblat a Aude IV

Ja que som de vacances de Setmana Santa, ens acostem a la reserva africana de Sigean, on es poden veure força animals en semi-llibertat. Fa uns anys, nosaltres ja hi havíem estat, però vam pensar que els nens gaudirien de tenir els animals tan a prop. Després de fer un munt de cua, aconseguim entrar al recinte. Fem part de la visita en cotxe, dinem, i fem la resta de visita en cotxe... la visita a peu la deixem per a un altre dia amb menys gent, que entre la cua que hem fet per entrar i la quantitat de gent que hi ha, els nens no gaudirien gaire.

Aprofitant que els nens s'han adormit només sortir del recinte i abans d'anar a l'allotjament, ens acostem a un poblat que hi ha prop de la reserva, al mateix poble de Sigean, l'Oppidum de Pech Maho. Per a arribar-hi des de la reserva, és ben fàcil. Sortim del recinte cap a l'esquerra i seguim rectes 1.150 metres, on trobem una cruïlla a la que agafem la carretera de més a la dreta i travessem un pont. Sense deixar aquesta pista, passem la D-6009 per sota i, poc després, arribem a una carretera secundària a l'alçada d'una empresa de vins, on girem a l'esquerra. 150 metres més endavant, prenem un desviament a la dreta que va a parar a uns camps de conreu a través d'una pista, que seguim aproximadament 1 quilòmetre fins a trobar un camí a la dreta amb les indicacions grogues dels camins francesos. Seguint aquest camí uns 250 metres, arribem a un dipòsit abandonat on hem de deixar el cotxe, ja que hem arribat a les portes del poblat.

Pech Maho va ser descobert el 1913 per Henri Rouzaud, però no va ser excavat fins el 1930 pels amics de Sigean antic (Amis du Vieux Sigean) dirigits per J. Campardou. Posteriorment, Yves Solier va dirigir les excavacions oficials del 1948 al 1974. Des del 1997, les noves excavacions són dirigides per Éric Gailledrat. L'Oppidum de Pech Maho és monument nacional francès des del 1961.

Es tracta d'un poblat fortificat d'1.5 hectàrees amb triple línia de muralles que va ser ocupat des del segle VI a finals del III a.n.e., coincidint la seva fi amb la Segona Guerra Púnica. Sembla que la presència humana al poblat fou discontínua, dividida en tres etapes, que coincideixen amb la construcció de cada una de les muralles.

El poble que l'habitava era el dels Élisyques, coetanis dels pobles ibers de Catalunya, com els laietans, ceretans, etc.

Plànol extret de l'article "La fortification de Pech Maho", d'Éric Gailledrat i Alexandre Beylier

Com ja hem dit, la muralla que l'envolta presenta tres èpoques constructives diferents, el que permet confirmar les diverses ocupacions que comentàvem anteriorment. Aquesta muralla es veu un pèl desproporcionada respecte al poblat, però segurament fou edificada per a mostrar poder a més de per a defensar-se de possibles atacs. Inclús hi ha construït un camp frisi, que després en farem referència.

Dins del poblat, ens crida l'atenció un canal parcialment tapat per pedres. Es tracta d'una sèquia que es troba al carrer principal, que també és el d'accés a la fortalesa durant els segles IV - III a.n.e.

Aquest carrer era molt utilitzat per carros, com denota el desgast de la roca que hi ha més endavant pel pas de les seves rodes. Es veu molt clarament després del gir que fa a la dreta, gairebé arribant a la sortida secundària del poblat.

Inserim un plànol del poblat per a fer més fàcil la seva comprensió en el posicionament de les estances i els carrers. Es troba en francès, però, bé, no cal tenir un francès nadiu per entendre el significat de les paraules.

Extret del web oficial de Sigean: https://www.sigean.fr

Caminant pel carrer principal tot deixant els vestigis d'una torre de quart de cercle a la nostra dreta, i la sèquia darrere, entrem a l'ample carrer principal on hi ha gran quantitat d'estances a mà dreta i esquerra... és on hi ha el que sembla el centre neuràlgic del poblat... si més no, és la part més excavada amb diferència.

A aquesta zona, a la nostra esquerra, s'hi troba el que sembla ser el recinte sagrat i, a prop, s'hi han trobat diversos cranis enterrats seguint els costums de l'època.

L'avinguda principal travessa longitudinalment Pech Maho i, després de passar l'espai sagrat, ens apropa a un nombrós grup d'estances, que, segons la documentació a la que hem pogut accedir, és la zona de magatzems del poblat.

Al final d'aquest carrer, es troba la sortida o entrada secundària del poblat, amb les estances, a dreta i esquerra, dels magatzems de l'oppidum. Aquest et deixa a la part alta del turó... Vam treure el cap un moment, ja que no teníem gaire temps, i ens va semblar veure més restes de la fortificació, ja a extramurs.

Tornem pel mateix carrer cap a l'accés principal i, quan arribem a la sèquia, girem a la dreta, entrant on hi ha el gruix de cases del poblat.

De fet, pensem, i més veient imatges amb Google maps, que la zona de cases era tota la part superior del turó i fins al llindar del bosc, zona on ens trobem ara mateix.


Ja des de fora, fem una volta al recinte delimitat per a veure les restes d'una nova torre que no s'aprecia des de l'interior i, més enllà, un camp defensiu d'estil frisó, com el que trobem a la fortalesa dels Vilars d'Arbeca.


Cal dir que aquesta població va tenir contactes i influències gregues a la seva època inicial, a través d'Etrúria (a l'actual Itàlia) i Empúries, i també amb Marsella, tal com demostren les ceràmiques trobades a les diferents excavacions... tenim la prova amb aquesta copa jònica de vers el segle VI a.n.e.

Extret del web :https://foucautalain9.wixsite.com

A aquestes excavacions, també van sorgir diverses ceràmiques indígenes sense tractar de vers els segles VI i V a.n.e.

Extret del web :https://foucautalain9.wixsite.com

A la segona època d'ocupació (475/450 - 325/300 a.n.e.), va seguir mantenint contactes amb Empúries i Etrúria. Daten d'aquesta època, ceràmiques locals a torn, ceràmiques àtiques i àmfores ibèriques.

Extret del web :https://foucautalain9.wixsite.com

I també un document de venda d'un vaixell, escrit a una tira de plom amb un text en grec i etrusc.

Fotografia del web http://mamediterranee.over-blog.com/

Finalment, a l'última etapa habitada (325/300 -225/200 a.n.e.), es van intensificar els contactes amb Empúries, ja que s'hi ha trobat gran quantitat de ceràmica envernissada negra de la zona de la badia Roses, ceràmica grisa de la costa catalana i àmfores de la mateixa procedència. Algunes d'aquestes peces tenen inscripcions en iber. Per a acabar de confirmar la important relació comercial amb Empúries, es documenten tres ploms escrits en llengua ibera de cap al segle III a.n.e., que, per cert, són els documents més llargs trobats a dia d'avui d'aquesta llengua. Aquests ploms en troben al Museu de Sigean.

Extret del web :https://foucautalain9.wixsite.com

Finalitzada la visita, marxem a l'allotjament a instal·lar-nos i a que els nens juguin una estona a l'aire lliure, aprofitant que fa bo i que aquesta vegada anem de càmping.


Coordenades:

Oppidum de Pech de Maho: UTM(ETRS89): 31T, 496427, 4765828

dissabte, 13 d’abril del 2019

Dòlmens a Castellfollit del Boix II

Ens acostem aquesta vegada a visitar un dolmen ben formós i un parell de túmuls molt propers, però poc coneguts, ja que pertanyen a un estil arquitectònic poc comú a Catalunya. Concretament, anem al municipi de Castellfollit del Boix, però lluny del nucli, i la manera més pràctica per a arribar-hi és per l'Eix Transversal (C-25): venint des de Manresa, prenem la sortida 120 cap a Castellar i agafem la primera sortida cap a la N-141g a la rotonda que trobem poc després. Un cop a Castellar, girem a l'esquerra cap a la masia de Cal Marquet, interessant i curiosa granja de cria de perdius. Seguim la carretera asfaltada fins que, després d'uns 2500 metres, trobem la pista de sorra que duu a aquest mas. 900 metres més endavant, la pista es bifurca i prenem la branca de l'esquerra. Seguim 850 metres més per a trobar l'entrada al mas, però seguim la pista endavant per la dreta d'aquesta i aparquem una mica més endavant. Des d'allà, caminant una mica vorejant els camps de conreus, arribem al dolmen més aristocràtic, el de Can Marquet de Grevalosa, també conegut com a Can Marquet.

Es tracta d'un dolmen de tipus cambra pirinenca o dolmen simple per la seva morfologia i es pot datar entre el 2200 i el 1700 a.n.e.; tot i que ara, amb la nova datació prehistòrica, i segons Carreras i Tarrús, podria haver estat bastit entre el Calcolític i el Bronze, vers el 2700-1800 a.n.e.

Fou trobat per Miquel Cura l'any 1975, tot i que el propietari de la masia ja el coneixia de temps ençà, però creia que era una antiga cabana de vinyataires, ja que tenia unes parets de pedra en sec emmurallant les lloses megalítiques. Aquestes lloses, avui en dia visibles, conformen una cambra sepulcral de 2 metres de llarg per 1.10 d'amplada per 1.30 metres d'alçada. La cambra no conserva cap tipus de tancament o d'accés.

Miquel Cura el definia com una cambra pirinenca. A dia d'avui, 12/06/2019 i després de quasi mil sepulcres, ens permetem opinar i, sota el nostre punt de vista (aficionat), veiem les lloses massa treballades com per a catalogar-lo com a cambra pirinenca. Però cal dir, que a dia d'avui, creiem que ja es diu que és una cambra pirinenca pel fet de trobar-se on es troba.

El túmul, molt malmès, no conserva restes del cròmlec peristàltic, però sí que s'han trobat restes d'un anell que li donen un diàmetre de 7-8 metres a l'obra tumular.

L'excavació de Miquel Cura no va proporcionar cap mena de resta prehistòrica i s'ha de dir que el megàlit fou restaurat sota la seva supervisió poc després d'acabar l'excavació.

Tornem al cotxe per a avançar una mica més (1300 metres des de l'accés al mas) i, a peu, agafem un camí (més aviat corriol) a la dreta que puja cap a la Serra de Clarena, que es troba just a sobre (pensem, però, que es pot seguir endavant amb el cotxe i arribar fins els túmuls). Una vegada a la pista de sorra del replà superior, avancem uns 60 metres cap a la nostra dreta. A aquest punt, uns 10 metres a la nostra esquerra, quedarà el túmul I de la Serra de Clarena.

Aquest túmul és de forma allargada, amb 9.60 metres a la part més llarga per 6 - 6.50 metres a la part més estreta. Conté dues estructures diferenciades, una de circular feta amb mur de pedra seca i situada gairebé al centre del túmul, i una altra d'inhumació col·lectiva. La cambra circular mesura 1.80 metres de diàmetre màxim i té una alçada de 85 centímetres. Part del mur del costat nord d'aquest cercle es troba derruït, comunicant així l'estructura circular amb la zona d'inhumació col·lectiva, que es troba parcialment delimitada per 4 lloses inclinades cap a l'interior. Aquesta zona ocupa una extensió de 2 per 1 metre i va ser on es van trobar les restes òssies de 5 adults i 1 nen.

Inserim una planimetria de Josep Castells, Jordi Enrich i Juan Enrich.

Extret d'Excavacions Arqueològiques a Catalunya

Com a troballes de tipus ceràmic, es van obtenir fragments de 10 vasos de diferents mides i decoracions, mentre que es va trobar força més material ornamental, com 357 denes de collaret de càrdium (totes trobades a la zona d'inhumació), un penjoll de pecten polit de 29 mil·límetres de longitud i un fragment de punxó de coure de 48 mil·límetres de longitud. Per últim, sobre el túmul, es va trobar un nucli de sílex rosat.

Les restes humanes van permetre datar el monument pel mètode de C14, donant lloc a una temporalitat dins del Bronze antic, concretament vers el 1750 a.n.e. (amb un error de 100 anys amunt o avall).

El que no va ser tan fàcil de documentar va ser la seva tipologia, ja que es tracta d'una estructura complexa. L'estudi detallat de les restes i la seva ubicació dins del túmul porten als arqueòlegs que el van estudiar (Josep Castells, Jordi Enrich i Juan Enrich) a creure que va ser una cista o cambra pirinenca posteriorment modificada amb la creació de la cambra central de pedra seca.

Tornem a la pista per a seguir endavant uns 400 - 420 metres més. De nou a l'esquerra, però ara a uns 30 metres de la pista, trobem el Túmul II de la Serra de Clarena.

Aquest segon túmul, més modest que el seu germà, conté una cista a la que s'hi va trobar una urna funerària de perfil bitroncocònic amb digitacions impreses tapada per una llosa petita. Al costat d'aquesta urna, va aparèixer un vas trencat que devia contenir, temps ençà, l'aixovar funerari.

Podem datar aquesta estructura dins del Bronze Final III, vers el 900-650 a.n.e. Cal dir que aquesta afirmació és de l'estudi de la tomba dels anys 80 i que, a dia d'avui, no es trobaria dins d'aquesta etapa, ja que tot aquest interval d'anys pertany a l'Edat del Ferro, a banda del fet de que s'hagi trobat una urna funerària (enterrament típic de l'edat del Ferro).

Els dos túmuls van ser descoberts el 1981 per membres de la secció d'arqueologia del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, que van fer una prospecció per la zona després d'un incendi ocorregut l'octubre del 1980. Aquestes feines van permetre descobrir altres estructures del mateix estil a municipis propers.

Amb això, acabem la ruta, però si teniu ganes de més, podeu visitar les malmeses cistes de Cal Pessetero, més properes a Castellfollit o bé els dòlmens de Rubió, ja a l'Anoia.



Coordenades UTM(ETRS89):

Cal Marquet de Grevalosa: 31T 386909 4617480
Túmul I de la Serra de Clarena: 31T 386393 4617199
Túmul II de la Serra de Clarena: 31T 386368 4617597