Excursió maca la d'avui, d'aquelles que ens agraden a nosaltres de motxilla amb entrepans i cantimplora.
Ens llevem ben d'hora i anem cap a Aiguafreda per la C-17 i ens endinsem al poble pel seu carrer central, creuant-lo de banda a banda. Just abans de tornar a agafar la C-17 de nou, després del desviament a Aiguafreda de Dalt, tot seguit, prenem una carretera que surt a la dreta direcció El Muntanyà. Seguirem per la carretera, creuant-lo, fins a trobar la BV-5301, en la que girarem a la dreta cap a El Brull.
En arribar a aquesta població, agafarem el GR-2, que és la pista al principi asfaltada que surt davant de l'oficina de turisme. Aparquem el cotxe al poc de que la pista deixa de ser asfaltada, en un raconet que vam trobar, i ens posem a caminar seguint el GR.
Tot anant pel GR-2, trobarem una corba oberta a la dreta, on al final d'aquesta surt un camí que porta a la masia del Brull. Doncs al vèrtex d'aquesta corba, ens endinsarem al bosc a l'esquerra del camí. Allà buscarem el dolmen del Pla del Boix i el trobarem a escassos metres de la cinglera.
Segons hem trobat, aquest sepulcre fou descobert per Enric Sala, del mas Sala, l'any 1915, i es tracta d'una cambra simple, com es pot comprovar a les fotografies que hi ha d'abans de la seva destrucció per part del Centre Excursionista de Vic (com ells mateixos asseguren), el 26 de març de 1916. Tot i això, segons Carreras i Tarrús, es tracta d'una galeria catalana, en la que la cambra amidaria inicialment 2.10 metres de llarg, 1.40 metres d'ample i 1.60 metres d'alçada. Aquests autors no aporten dimensions del suposat corredor (potser degut al mal estat de conservació), però sí que en documenten el seu túmul, que fa unes dimensions d'entre 10 i 11 metres de diàmetre, sense restes de cròmlec o anell de contenció.
Però per si el pobre monument no en tenia prou amb els vigatans, es diu que ara farà uns 45 anys l'alcalde del poble (Ramon Sala) va enganxar a un picapedrer emportant-se les lloses, li va cridar l'atenció, i li va fer posar-les de nou al seu lloc. Alguna es va trencar, però bé, les pedres fins ara són totes al lloc, per si un dia el pensen reconstruir.
Va ser excavat, com hem dit abans, pel Centre Excursionista de Vic, sota la direcció del mossèn de la ciutat, i per Ricard Batista l'any 1962. D'aquestes dues excavacions, es documenten unes restes de: 1 vas campaniforme pirinenc, un altre d'internacional epimarítim (un estil campaniforme primerenc), 1 bol de ceràmica a mà, nombrosos fragments de ceràmica a ma llisa, 1 fragment d'una punta de sageta de sílex, 1 dena discoïdal de calcària, 1 de petxina i 2 de pissarra. I antropològicament parlant, es documenten diversos fragments corresponents a cranis, ossos postcranials i dents. Com no, els materials resten dipositats al Museu Episcopal de Vic.
L'Enric Carreras i en Josep Tarrús posicionen la construcció del sepulcre vers el Neolític final - Calcolític antic, cap el 3000-2700 a.n.e.
Tornem al GR-2 i continuem en la mateixa direcció que portàvem. Passada una estona, trobem una bifurcació que mena de nou cap a la masia del Brull (la masia té tres entrades). Doncs a uns 30 - 45 metres, com a molt, d'aquesta bifurcació, seguint pel GR-2 veurem fixant-nos-hi bé, el dolmen de la creu de la Parròquia o Can Brull, al bosc que tenim a la dreta. S'ha de buscar ben buscat, ja que es tracta d'una cista megalítica amb el túmul en perfecte estat de conservació, pel que queda soterrada.
Va ser el maig del 1992, quan Pere Pujol i Sanglas el va documentar, tot i que, segons hem pogut saber, Josep Casasas, el masover de Can Brull, ja el coneixia d'antic.
Com ja hem dit, es tracta d'una cista megalítica que mesura 1.60 metres de llarg, 95 centímetres d'ample i 1.05 metres d'alçada, amb un túmul d'uns 10/11 metres de diàmetre, sense senyals d'anell de contenció, que, com hem fet menció abans, es troba en un perfecte estat de conservació.
Tot i que no ha estat mai excavat, per la seva tipologia, en Carreras i en Tarrús el coloquen vers el Calcolític - Edat del Bronze antic, entre el 2700-1800 a.n.e.
Seguim pel GR-2 fins que topem amb una desviació a l'esquerra, que puja vers la cinglera. En arribar, veurem una torre de fusta, no sé si és de vigilància o que és, en aquell punt seguirem cap l'esquerra, en sentit contrari al que portàvem pel GR, resseguint la cinglera i ens pocs metres arribarem al dolmen del Serrat de Puigventós.
S'ha d'anar amb cura a l'hora d'avançar, el dolmen es troba en estat ruïnós i pot ser que ens el passem de llarg.
La veritat és que no som bons fotògrafs, però a la foto es pot veure una llosa treballada, la llosa de capçalera i moltes restes de túmul.
El dolmen del Serrat de Puigventós va ser trobat el març del 2013 per Francesc Casanellas, i ha estat verificada la seva autenticitat pel grup GESEART, entre altres.
Tot i que ara, a la última publicació d'en Carreras i en Tarrús (part del GESEART), surt el nom d'aquest "sepulcre", però surt per a descatalogar-lo.
Tornem al GR-2 i després de deixar 4 bifurcacions a la dreta i l'última a l'esquerra, veurem una recta que acaba amb una corba oberta a la dreta. Al vèrtex d'aquesta corba, ens endinsem al bosc que queda a l'esquerra, anant cap la cinglera. I a pocs metres d'ella, trobarem el que queda del dolmen de Serra de l'Arca I o Serrat dels Moros, que, com els seus companys, van ser desmuntats i destrossats pels picapedrers. Hem trobat una foto antiga (vora el 1913/1914), de Fortià Solà i Moreta.
 |
| Extret d'El megalitisme a Catalunya de Carreras i Tarrús |
El sepulcre fou descobert pel rector d'Aiguafreda, Fortià Solà i Moreta l'any 1914 i, segons documenten Carreras i Tarrús, es tractaria d'una possible galeria catalana, que amidava 2.90 metres de llarg, per 1.50 metres d'ample i 1.50 metres d'alçada pel que fa a la cambra sepulcral, i 2.40 metres de llarg, 1.40 metres d'ample i 65 centímetres d'alçada pel que fa al corredor d'accés. De l'obra tumular, en queden restes molt visibles, d'uns 10/11 metres de diàmetre. Del que no s'observen restes, és d'un possible crómlec peristàltit.
S'ha de dir que Fortià Solà ja va donar unes dimensions prou similars a l'estudi que va fer el 1914.
L'any 1915, va ser excavat, primer per Frederic Serradearca, fill de l'amo de les terres, i poc després pel centre excursionista de Vic, amb el mossèn Gudiol Cunill. D'aquestes excavacions, es documenten unes troballes referents a l'aixovar funerari, que com a poc la primera que citarem és prou espectacular, es tracta d'una làmina de sílex gris sense retocar, de 31.5 centímetres, pel que podria haver estat el ganivet recuperat més gran de Catalunya, tot i que personalment dubto que els hi fos útil un estri tan llarg. També es van recuperar diversos fragments d'aquest material, 2 separadors prismàtics d'os amb perforació en "V", 1 fragment d'una dena cilindrica calcària, 1 tassa carenada amb un mugró i diversos fragments de ceràmica a mà.
Parlant de restes antropològiques, es documenten diversos fragments ossis humans, dels que en destaquen 1 fragment de mandíbula corresponent a un adult, fragments de crani d'un nen, diverses dents humanes de nen i d'adult, i restes d'esquelet postcranial. Tot això resta dipositat al Museu Episcopal de Vic. D'altra banda, altres restes que van quedar sota mans dels amos de les terres han desaparegut.
Amb el conjunt d'informació que podem treure del seu estil arquitectònic i les restes recuperades, en Carreras i en Tarrús el col·loquen temporalment entre el Neolític final i el Calcolític antic, vers el 3000-2700 a.n.e.
Seguint pel GR-2 en la mateixa direcció que tot el matí, passant una bifurcació a la dreta, i a uns 50 - 75 metres d'aquesta ens endinsarem al bosc a mà esquerra per trobar el "dolmen" de la Creu del Sastre. Val a dir que el vam trobar, però aquest ha estat recentment descatalogat, pel que l'hem eliminat de la publicació.
Continuem pel GR fins que trobem una petita bifurcació a mà esquerra del camí, a uns 50-100 metres abans d'un revolt molt pronunciat a la dreta. Allà, gairebé a tocar del camí, veurem el que hem trobat reconegut com a tomba de Casanova de Can Serra.
Aquesta possible tomba no ha estat excavada, ja veurem si ho fan, i quins resultats obté.
Ara mateix, ja som molt més a prop d'Aiguafreda que d'El Brull, és a dir, que tornem al GR i donem la volta direcció El Brull. Anem a fer l'última visita prehistòrica del dia, encara que bastant posterior a les sepultures megalítiques.
Caminem sense pressa pel GR, deixant el nostre cotxe enrere, arribant a l'asfaltat i ens desviem per la primera a l'esquerra, que al poc deixa de ser asfaltada, evitant entrar als terrenys de la masia d'El Boix. Seguint el camí tot recte, arribarem a la Fortificació Ibèrica del Turó de Montgròs. A dia d'avui, la Diputació fa unes poques visites guiades a l'any, que són gratuïtes, però cal apuntar-s'hi.
Segons l'estudi al que hem pogut accedir, aquesta muralla, descoberta l'any 1974 per Jaume Bigas, fa 160 metres de llargada per un gruix variable segons el lloc, 6.5 metres a la part més accesible i 1.5 als extrems, una alçada de més de 9 metres, amb unes torres que farien com a minim 11/12 metres d'alçada, pel que es tractava d'una muralla més que imponent (diria que és la més gran que he vist).
La seva ubicació no és casual, ja que és l'únic espai pel que es pot accedir a la part alta, però prou planera del turó, la resta queda envoltada pels penya-segats. Aquesta gran muralla construïda fa inexpugnable un terreny de 9 hectàrees. Es documenten, just darrera la muralla, diverses estances que eren destinades a l'allotjament de personal militar, i un mur discontinuu prou arrasat que podria ser algun edifici recolzat sobre la primera muralla, construïda vers el segle V a.n.e. També cal dir que a l'excavació va sorgir un forn de pa en un perfecte estat de conservació.
Pel que sabem de més a l'interior, el terreny era utilitzat en gran part amb terrasses de conreu i els edificis que s'hi varen erigir eren construïts a nivell de terra, sense gaire base, a més amb el pas dels anys aquesta zona ha estat treballada, tot i que ara és un dens bosc, pel que les restes que s'hi han pogut documentar són més aviat minses... ceràmiques molt fragmentades, algun forat de pal, etc.
És increïble el pensar que aquesta construcció defensiva és feta pels ibers, amb una primera muralla del segle V a.n.e. A l'interior del recinte, però, es documenta ocupació des del segle X a.n.e., tot comprovant l'estil de les restes ceràmiques recuperades i les datacions per C-14 que s'han produït a diversos carbons. Si aquesta datació es correcta, estaríem parlant, segons la nova datació, de l'Edat del Ferro inicial, però Albert López Mullor, l'autor de l'estudi en el qual ens basem, el col·loca a l'Edat del Bronze... no ens barallarem per 200 anys de diferència. El que sí sabem segur és que la muralla es ibera, construïda per la tribu dels Ausetans.
 |
| Extret de "El Montgrós, el Brull. Una fortificació ibèrica al Montseny" |
Com hem dit, la muralla va ser inicialment construïda vers el segle V a.n.e., però segons l'estudi sofert va patir diverses refortificacions vers el segle III a.n.e. Segons López Mullor, la segona muralla, tal i com els emparxats de la primera, són de pedres més grans, donant més robustesa a aquesta, segons creu, inspirant-se en els estils fenicis, grecs i púnics (gent amb la que comerciaven). Aquesta, però, fou mig destruïda cap a l'any 200 a.n.e. a mans dels romans. Posteriorment, es va bastir un mas adosat a la gruixuda muralla a l'era medieval, vers el segles XI a XV.
Aquesta fortificació estava prou ben defensada, a raó de 4 torres, 2 d'elles flanquejant el passadís d'accés al recinte, un fossar amb contraescarpa fortificada, i es poden admirar les restes d'una bestorre o torre cicular, allà on s'acabaria el fossat degut a un aflorament rocós. Segons les excavacions, aquest fossar fa 64 metres de llargada, per una amplada màxima de 3.60 metres i una alçada de 1.80.
I finalment, aniria un tramp de mur, franquejat per les torres 3 i 4 aquesta última com a tancament del sistema defensiu.
Acabem amb una vista aèria de la Fortificació Ibera del Turó de Montgròs extreta del fulletó informatiu de la Diputació de Barcelona que et donen en fer la visita.
Acabada la visita... ara hem de tornar a pujar fins al cotxe!!!! Amb el dinar i la visita, havíem relaxat massa els músculs i era una *+@#~! tornar a pujar. Sort vam tenir que el guia es va oferir per a portar-nos amb el seu cotxe, fins dalt, on comença l'asfaltat. Quan portes hores a les cames de puja i baixa per la muntanya, anar per l'asfalt és com anar per un núvol.
Si voleu ampliar la ruta i veure més megàlits, que per cert passes al costat d'algun d'ells, mireu-vos la publicació de Dòlmens a Aiguafreda I.
