TRANSLATOR

dissabte, 23 de maig del 2015

Dòlmens a Gombrèn

Avui, fem nit al Ripollès a una casa rural prop de Ripoll (El bressol de Catalunya). Ens llevem al matí i posem rumb al santuari de Montgrony. En arribar-hi, visitem les dues ermites; la de Mare de Déu de Montgrony...


...i seguint les escales vers el cim de la muntanya, trobem la de Sant Pere de Montgrony. A la que li dediquem un parell de fotografies.

La part del davant...



... i una altra per darrere, on hi ha una maca i àmplia esplanada de gespa, just abans de començar el bosc.


Vistos els edificis religiosos, tornem a baixar fins l'aparcament, on agafarem un camí que surt a l'esquerra, de la fi de les escales i la rampa de baixada, just on comença l'aparcament. Per aquest camí, sortirem a una esplanada, on, habitualment, hi ha gent fent escalada a les parets del costat de l'ermita de la Mare de Déu de Montgrony (a la foto de l'ermita es veu l'esplanada sota l'ermita, a la seva dreta, amb un escalador mirant-s'ho). Creuem l'esplanada, prenent unes escales amb barana de fusta i, al poc, aquestes escales es tornen corriol. Aquest és el tram més fotut de la petita ruta, més que res per la seva inclinació. Tot anant pel corriol, trobarem un cartell indicatiu a la font de la Mare de Déu, seguint tot recte, i Pardinella a l'esquerra. Prenem aquest últim i el seguim fins a petar a un pista forestal, on, creuant-la, al prat de l'altre costat, trobarem el dolmen de Pardinella.

 

Aquesta cista pirinenca, que es troba a 1250 metres d'alçada, està prou conservada, falten ben poques lloses, i més tenint en compte les dues lloses molt i molt sospitoses que hi ha davant del sepulcre ajagudes a terra. Els experts, però, diuen que cap d'elles seria la de coberta, desapareguda de temps ençà.

Es va descobrir cap l'any 1920, fent tasques de desforestació per guanyar espais de pastura. A la seva descoberta, s'hi van trobar gran quantitat d'ossos humans i ceràmiques, i jo crec que devien extreure algun tipus de material lític, que, per desconeixença no van saber catalogar.

Ja que no ens consta cap tipus d'informació de l'excavació del 1920, feta per veïns del poble, i que a una altra, feta per J. Colomines el 1936, no s'hi va trobar res, aquesta cista resta sense una datació exacta; això sí, dins del Neolític, segons la seva morfologia, encara que no és exactament igual a la resta de cistes pirinenques. Diferències com per exemple el túmul, que era fet íntegrament de terra, i la seva col·locació, enfonsada entre dos túmuls de roca mare, la fan singular.

Tornem al cotxe refent el camí, el prenem i comencem el descens direcció Gombrèn. Anem tirant fins veure la indicació del gorg dels Banyuts, just després de passar una masia a tocar de la carretera a la nostra esquerra, un camí de muntanya a Castellar de n'Hug a la dreta i un "pas canadenc" per les vaques per la mateixa carretera. Baixant per unes escales, de nou de fusta, arribarem al gorg dels Banyuts.


La foto no és que diguem d'una gran qualitat, la vaig fer amb el mòbil... però vaja per a veure que és un racó magnífic ja en tenim prou, no? Diu la llegenda que aquí hi morí el comte Arnau...

Actualització del dia 29 de setembre del 2018...

A poc d'arribar al santuari de Montgrony, s'hi ha descobert recentment un nou sepulcre, del qual donarem informació, però no inserirem les coordenades per demanda expressa del arqueòlegs encarregats de la seva excavació i posterior estudi.

Aquí teniu el dolmen simple dels Camps de Montgrony.



Segons GESEART, que són els que han fet el primer estudi del megàlit el mes de maig d'enguany, es tractaria d'un sepulcre d'era calcolítica, segons la seva estructura i a falta d'excavació. En aquesta podria ser que apareguessin restes òssies, segons afirma en Josep Tarrús, degut al sòl calcari existent.

Es tracta d'un dolmen simple amb la típica llosa rebaixada d'accés a la cambra funerària. Del megàlit, es conserven totes les lloses excepte la coberta, donant unes mesures d'1.97 metres de llarg, per 1.35 d'ample, distància que minva fins l'1.15 a la capçalera, i 1.45 d'alçada. Es troba contingut en un túmul d'uns 8.5 metres de diàmetre.

El sepulcre fou descobert per Joan Vigueras, veí de Campdevànol, que donà coneixement al servei de cultura local. Però de fet, es tenia constància, segons antigues rumorologies, de que a aquestes contrades hi havia un altre "dolmen", a banda del de Pardinella, i així es publicava al llibre Montgrony-Gombrèn editat el 1987 per Ramon Vinyeta.


Coordenades:

Pardinella: UTM(ETRS89): 31T, 425820, 4679162
Camps de Mongrony: UTM(ETRS98): XX, XXXXX, XXXXXXX

diumenge, 17 de maig del 2015

Jaciment a Capellades (Abric Romaní) i menhir a Vilanova d'Espoia

Fa uns dies que sortim poc... s'acumulen els aniversaris familiars a aquesta franja de l'any; però com avui tenim lliure, anem a fer una de les visites que teníem pendents des de gairebé el principi de començar a empapar-nos de temes prehistòrics... l'abric Romaní.

Així doncs, ens dirigim a Capellades, tot anant per l'AP-7 fins a Martorell i després la B-224 fins a Capellades. Un cop allà, busquem l'abric... és fàcil de localitzar. Es troba a l'extrem del poble (Ronda del Capelló), just on comença el que seria l'antic saltant d'aigua de més d'un quilòmetre de llarg. La cinglera del Capelló, anomenada així perquè el salt d'aigua que hi havia, fruit de les aigües freàtiques que hi ha sota Capellades, anava transformant els sediments calcaris, fent tota una teulada de travertí, avui en dia encara visible. Agraïments a la Diana i en Pep, companys del web ambotes per la foto que inserim a continuació. L'abric Romaní es troba a aquesta cinglera i és un hàbitat estacional, utilitzat al Paleolític, aprofitant aquesta teulada natural.

Fotografia d'Ambotes (Pep i Diana)

Ens disposem a entrar al món del Paleolític. Jo ja m'estic imaginant tot ple de plantes i arbres a arreu (sense cotxes, ni carreteres) i un salt d'aigua amb força intensitat, al llarg dels mil cinc metres de llargada que té la cinglera... comencem.

L'abric fou descobert per Amador Romaní Guerra el 9 d'Agost del 1909, i es tracta d'un jaciment de 17 metres de potència i 27 nivells arqueològics. Ell mateix, amb el suport de l'Institut d'Estudis Catalans, començà l'excavació, dirigida per Norbert Font i Sagué i Lluís Maria Vidal. L'excavació fou aturada el 1930 amb la mort d'Amador Romaní, documentant altres jaciments de la cinglera i el que llavors ja seria l'hàbitat més antic de Catalunya (Paleolític superior, fa uns 39000)... i acabava de començar!

Els anys 50 i 60, Eduard Ripoll, amb la col·laboració de George Laplace i Henry de Lumley, el seguiren excavant.

L'excavació actual s'està duent a terme des de l'any 1983 sota la direcció d'Eudald Carbonell, i es troba a un nivell de 20 metres sota el sòl actual, on s'hi estima una cronologia de fa 70.000 anys, en ple Paleolític mitjà, per tant, Homo Neanderthalensis. S'han recuperat diverses restes òssies de diferents animals; cavalls, cèrvols, rinoceronts, cabres, senglars, lleons, etc. També varietat d'estris de pedra tallada, de sílex, negatius d'arbres, i moltes altres coses. 

Però el més important són els més de 200 fogars que s'hi han trobat ja que a través dels seus carbons i, mitjançant el C-14, s'ha pogut datar qualsevol alçada de l'excavació. I encara més remarcable, la descoberta del 25 d'agost del 2022, quan es van recuperar els primers fragments ossis humans, al nivell arqueològic "R": part d'un crani de Neandertal de fa 60000 anys.

A la fotografia podem veure en primer pla un negatiu d'arbre, del que es documenta una datació de 55000 anys i, més al fons, a les portes de la cova que han fet els mateixos arqueòlegs, s'hi poden veure les restes de diversos fogars.

Esperem haver d'actualitzar l'entrada, ja que queden uns 30 metres per excavar, i té molt bona pinta!!

Tornem al cotxe després de fer un parell d'activitats que entren amb el preu de l'entrada i anem cap a Vilanova d'Espoia, al terme municipal de La Torre de Claramunt.

Un cop arribats a Vilanova, ens dirigim cap a l'església de Sant Salvador i, al parc del costat, veiem el gran menhir de la Pedra Dreta, també conegut amb el nom de Pedra de Cabrera o Pedra dreta de la Casa Blanca.

El monòlit de la Pedra de Cabrera va ser descobert l'any 1922 pel mossèn Pere Bosch i Ferran. L'any 1929, Amador Romaní va afirmar que es tractava d'un menhir, tot i que jo, particularment, el veig com a prou dubtós, però bé, ell era l'expert. No es trobava on és actualment, era a un bosc prop del castell.

Al suposat menhir se li va perdre la pista, fins que el 1976, un altre mossèn, en Batlle i Mauerer, el va retrobar i el va plantar al costat de l'església per a embellir l'entorn del renovat temple.

Tot i que, com ja hem dit, el veiem com a molt dubtós, s'ha de reconèixer que la morfologia sembla ser, com a mínim, peculiar, i, al moment de la troballa l'any 1922, va ser fotografiat, i estava dempeus... com a poc curiós, no? Es va excavar la zona on era plantat inicialment sense obtenir cap resultat, res anormal tractant-se d'un menhir.

Ara, segons l'Enric Carreras i en Josep Tarrús, sabem que amida 2.20 metres de longitud, 1.20 metres d'ample i 50 centímetres de gruix. Ells també opinen que és dubtós, però que si realment es tractés d'un menhir deuria ser erigit vers el Neolític final - Calcolític inicial, vers el 3400-2700 a.n.e.

Si voleu visitar més jaciments que queden prop dels de la ruta d'avui, recomanem visitar el camp de sitges del Pla del Camaró, també al terme municipal de La Torre de Claramunt.


Coordenades UTM(ETRS89):

Abric Romaní: 31T 390568 4598737
Menhir de la Pedra Dreta o Pedra de Cabrera: 31T 387715 4596917

diumenge, 3 de maig del 2015

Inscultures, cova i menhirs al Vallès Oriental i el Moianès

Avui, anem d'excursió amb en Joan a visitar racons poc coneguts de Granollers, Sant Quirze Safaja i Castellterçol.

Per començar, ens dirigim al bosc de Can Ferran, a tocar del polígon industrial del Coll de la Manya, a Granollers. Aparquem a l'alçada del número 7 del carrer Copèrnic, just on comença una tanca d'una casa que va quedar a mitges de construir i on hi ha un cartell informatiu del bosc de Can Ferran. Allà surt un corriol més que desdibuixat que baixa cap el Roc dels Carlins. Si no saps on és, millor no hi vagis! La senyalització del que fa un temps era un camí ha estat menjada per la vegetació! Sort que anàvem amb en Joan, que ens va guiar perfectament.

El Roc dels Carlins és un petit bloc granític amb tres creus esculpides. Com es veu a la foto, la pedra no és gaire gran, té una alçada aproximada de 90 centímetres per 1 metre d'amplada i 1.05 metres de gruix, personalment em va semblar més petita. Donada la presència de molsa i heura, nosaltres no vam localitzar més que la creu més gran, d'uns 29 centímetres de llargada per 17 d'amplada i una fondària de 2.7 centímetres. Segons unes notes de Gener Aymamí del 1990, les altres creus fan 17 per 4 i 12 per 10 centímetres. Només amb el nom ja veiem que ningú la considera prehistòrica, però és un jaciment curiós de veure. 

Amb els pantalons i les cames mullades per la humitat de la vegetació, tornem al cotxe i ens dirigim a Sant Quirze Safaja. Seguint la carretera BV-1341, deixem el cotxe al descampat que hi ha al costat dels barracons de l'escola del poble. Travessem la carretera i agafem una pista amb un senyal de direcció prohibida. Després d'uns metres, trobem una cadena, que podem passar pel costat, i una cruïlla una mica més endavant, on prenem el camí de l'esquerra. Sense deixar-lo, arribem a la Balma de l'Espluga i, si hi anem després de pluges fortes, podrem veure també el Salt de l'Espluga... no va ser el nostre cas, només queien alguns rajolins d'aigua i el torrent anava més aviat sec.

La foto no es pot dir que sigui gaire bona, però és la millor que vam fer... és un lloc difícil de fotografiar, car només fa 15 metres d'amplada a la part més fonda! Aquesta balma de roca calcària, de 100 metres de longitud aproximada, va ser habitada entre el Paleolític Superior i el Neolític, vers el 33000-3500 a.n.e. Als diferents sondeigs realitzats es van trobar punxons d'os, destrals de basalt, ceràmica cardial i llisa, i diverses peces de sílex.

Desfem el camí i ens dirigim ara a l'ermita de Barnils, dedicada a la Mare de Déu del Roser i davant la qual hi ha un curiós menhir. Per arribar-hi, tornem al nucli de Sant Quirze i prenem el carrer de la dreta que indica cap el casc antic i l'església. Poc abans de recórrer 400 metres, girem a la dreta per seguir de nou les indicacions cap el casc antic. Després d'un 170 metres, deixem a la dreta l'església i seguim per la carretera uns 130 metres més, passant pel costat del cementiri. A aquest punt, prenem la pista de sorra de l'esquerra i trobem una bifurcació després de fer uns 1500 metres, on agafem la branca de l'esquerra. Continuem per aquesta pista sense agafar cap desviament fins la masia de Barnils, ubicada a uns 2600 metres de la bifurcació. Aparquem davant de la masia, des d'on ja veiem l'ermita i el monòlit.

La cristianitzada Pedra dreta de Barnils o Bernils és un roc de 1.55 metres d'alçada, per 30 centímetres de gruix i d'amplada variable, essent 70 centímetres a la part superior i 90 a la inferior.

Tornem al cotxe i seguim la pista amunt uns 750 metres, on prenem la pista que surt a la dreta i girem de nou a la dreta poc després. Després de gairebé un quilòmetre, hem de deixar el cotxe i seguir a peu pel camí que ens queda un pèl a la dreta. Baixem paral·lels al torrent de l'Espluga fins trobar, dins la riera, la fita del Torrent de l'Espluga I.

No se sap ben bé si es tracta d'un menhir o d'una fita de territori, però no direu que no és estrany trobar una pedra dreta dins del curs d'una riera...

Seguim vorejant el torrent uns 400 metres fins que trobem una pista que surt a la nostra dreta. A aquest punt, a la nostra esquerra, trobem el que sembla una altra fita o més aviat un menhir, ja que la divisió de termes no passa per aquest punt.

Tornem al cotxe i ens dirigim al polígon industrial de Castellterçol, com si anéssim cap a la Casa Nova del Verdaguer. Poc després, deixem al cotxe a un aparcament a mà esquerra. Des d'aquí, anem cap a la riera de Fontscalents, on trobem El Roquer, una construcció en ruïnes que va ser un taller tèxtil entre els segles XVI i XIX.

Amb el cotxe i sense travessar la riera, seguim endavant i deixem a l'esquerra el pont del Molí Nou. Uns 200 metres després de passar la casa de Cal Murri, trobem la poua de glaç de la Vinyota a la nostra esquerra. Va ser construïda el segle XVIII i té uns 10 metres de fondària.

De nou al cotxe, retrocedim fins el pont i travessem la riera. Just després, prenem un camí a la dreta que ens duu cap a la casa d'Esplugues. És una pista un pèl malmesa i nosaltres no vam poder arribar en cotxe fins la mateixa masia, avui en dia abandonada, però ens vam quedar ben a prop. La curiositat d'aquest indret és que es troba integrat dins una balma i és situat davant d'un maco pont que travessa la riera. Tot i que es té constància d'aquest mas des del segle XIV, el que veiem actualment data del segle XVIII.

De tornada al cotxe, ens acostem a veure els enterraments del Bosc del Verdaguer i la cista del Verdaguer, ja que en Joan no els coneix, i retornem a casa. Matí de diumenge ben completet, el nostre!


Coordenades UTM(ETRS89):

Roc del Carlins: 31T 438555 4604391
Balma de l'Espluga: 31T 430148 4620249
Menhir de Barnils: 31T 432260 4622886
Torrent de l'Espluga I: 31T 432319 4622176
Torrent de l'Espluga II: 31T 431998 4621932