TRANSLATOR

dissabte, 24 de gener de 2015

Dòlmens a Pinós III, Riner II i Cardona II

Aquest cop tornem cap al Solsonès, realment la zona m'agrada bastant... llàstima els incendis que ha patit, però el lloc on es conserva verge es preciós, molta natura, molts arbres, diversos rius i rierols que abeuren els boscos. A la zona hi ha quantitat de dòlmens, cistes, menhirs, etc... És un bon lloc per a fer una ruta de dissabte, sense caminar gaire, que últimament el temps està molt estrany... de fet aquest dia, després de visitar el primer sepulcre volíem veure un menhir que hi ha prop del santuari de Pinós, i mireu com estava...


La foto, la vaig fer amb el mòvil... però no és que no es vegi el cel perquè la càmera fos dolenta... és que era núvol... i ara inseriré una altra per acabar de rematar...


Increïble... pensant que veníem del primer dolmen... que sí, feia ventet... però tres sota zero a les 11:53 quan veníem del sol total!!

Bé, anem pel primer sepulcre del dia. Per arribar-hi, prenem la C-55, de Manresa a Solsona, desviant-nos a l'esquerra cap a Saló i Pinós, seguirem per aquí fins a arribar a Vallmanya. Just després del rètol de benvinguda al poble, veurem dos camins, seguirem el de la nostra esquerra, seguint la mateixa carretera, la que no deixarem, fins passar l'església de Sant Pere de Vallmanya a la nostra dreta. Tot anat per aquest camí, veurem un nou cartell de Vallmanya i una pista que surt a l'esquerra cap a Matamargó i diverses masies, entre elles Cererols. Girem per aquí i seguim tot rectes fins arribar a aquesta masia. Aquí deixem el cotxe.

A peu, creuem el mas pel camí principal i passem davant d'una bassa, on el camí fa un gir a la dreta. Seguirem per aquest camí vora els 900 metres fins a trobar una corba molt tancada a la dreta, amb fort pendent, anirem per aquí tot rectes deixant un coll a la nostra esquerra. Al passar aquest coll, aneu mirant al marge del camí de la nostra esquerra, a uns dos metres del camí es troba, juntament amb el mig destruït promontori de la Creu dels Albats, el que queda de la cista de la Creu Dels Albats.


Aquesta cista es data com a destruïda ja fa molts anys, documentant un sepulcre que ja estava enderrocat als anys 20, segons Mossèn Serra Vilaró.

La llosa gran que queda de la cista amida 2.30 metres de longitud per una amplada de 1.00 metres i consta d'un gruix de 40 centímetres, ara que pel seu voltant hi ha diverses lloses que bé podrien ser de l'antiga costrucció funerària. Mañé li suposa una cambra de 2.50 metres de llarg, 1.50 d'amplada i una alçada de 1.20 metres. Al seu interior, s'hi van trobar un collaret de denes de pecten (la vieira gallega de tota la vida) i dos cranis humans. D'altra banda Antoni Mañé, a la seva visita va trobar superficialment un raspador de sílex.

Segons la tipologia del sepulcre, el datem a principis del Calcolític, entre el 2200 i el 1800 a.C.

Tornem al cotxe i ens dirigim a la carretera LV-3002 de Cardona a Solsona i passat Su, abans d'arribar al Miracle, prendrem una desviació a Sant Just d'Ardèvol. El sepulcre es troba a un quilòmetre del desviament a mà esquerra del camí, just on creua un camí atrotinat.


La cista de Can Gangolells va ser restaurada l'any 1995, on li van col·locar la llosa de coberta, abans però, s'excavà el sepulcre recollint divers material ceràmic i peces de sílex. La cambra d'aquesta és rectangular, amb unes dimensions originals de 1.90 metres de longitud, 0.77 d'amplada màxima i 0.60 metres d'alçada.

Per la seva morfologia, datem la Cista de Can Gangolells en període del Neolític mig, vers el 3500 - 3000 a.C.

Ja comencem a tenir gana, però abans de dinar anem a veure una altra cista, aquesta situada prop de la masia del Solar, masia que dóna nom al sepulcre: Cista solsoniana del Solar I.

Per arribar-hi, tornem a la LV-3002 i ens arribem al Miracle, però no hi arribem, just quan veiem el rètol informatiu del monestir, veurem un camí que es surt a la nostra dreta, el prenem i, a poca distància, trobarem un encreuament en el que girarem bruscament, de nou, a la dreta. Seguirem uns dos quilòmetres fins a arribar a la masia del Vilaró, la que creuarem pel mig, acompanyats per la cridòria dels gossos. Seguirem pel camí uns 1500 metres més, llavors trobarem una bifurcació a la dreta que, en 500 metres, ens portarà a la masia del Solar (també amb gossos).

Seguim uns 600 metres més i em sembla recordar que vam aparcar a la dreta de la carretera, aprofitant un espai existent. Ja  a peu, pugem al camp per conrear que hi ha just a sobre la carretera, el creuem tirant un xic a la nostra dreta i travessem el camp a traves tot seguint corriols desdibuixats, sense pujar gaire,  ja que el dolmen es troba a no massa distància del camp per llaurar. Buscarem fins a trobar un mur de pedra seca, a uns 15 metres del camp. El dolmen es troba entre el camp i el mur, enganxat a aquest últim.


La cista solsoniana del Solar I té una llargada de 1.60 metres, una amplada de 1.03 i conserva 0.80 metres d'alçada, formant una planta rectangular. Dir també que el que Serra Vilaró va pensar que era la coberta, no es creu que ho fos, ja que les dimensions documentades de la llosa serien més petites que la coberta que necessitaria el megàlit. Es creu que podria ser una estela-menhir, avui en dia desapareguda.

Les troballes obtingudes per Serra Vilaró, tot i que el sepulcre fou excavat amb anterioritat pels pagesos de la zona, es troben al Museu Diocesà de Solsona, amb un gruix de restes òssies, set peces triangulars de sílex i un fragment de punxó d'os.

Anem a dinar, que amb el fred i vent que fa, no ve gaire de gust menjar-se un entrepà al mig de muntanya. Un cop dinats, prenem la carretera LV-3002 direcció Cardona i ens aturem a visitar el menhir de Gangolells. Situat poc després del quilòmetre 8, a una entrada per a cotxes a la nostra dreta, el megàlit és a tocar de la carretera.


El més que prominent roc amida 4.20 metres d'alçada, 1.00 d'amplada i uns 0.40 metres de gruix. Podríem datar el megàlit com el seu company sepulcre, cap al 3500 - 3000 a.C. Aquest menhir va ser traslladat uns 40 metres de la seva ubicació original.

Tornem al cotxe i seguim endavant uns 200 - 300 metres fins que veiem la pista de Can Gangolells, just allà aparquem el cotxe i tornem a peu per la carretera, en direcció el menhir, i en uns 50 - 100 metres, ens endinsem als camps llaurats de la dreta, on, a la primera rasa, veurem caigut al terra i trencat en dos el menhir d'Ardèvol.


El megàlit amida, segons la prospecció del Servei d'Arqueologia de la Generalitat feta el 1995, 1.81 metres de llarg, 1.04 d'ample i de 40 a 26 centímetres de gruix. Datem el megàlit al Neolític, entre el 3500 - 3000 a.C.

Tornem a fer carretera en la mateixa direcció i, al quilòmetre 7 d'ella, veurem una entrada a mà dreta, allà deixem el cotxe, al costat de la Creu de la Llordella. A peu, ens dirigim al bosquet que hi ha just a la nostra dreta quan hem deixat l'asfalt. Al poc veurem, les restes del dolmen de Coma de Fontelles.


El sepulcre està del tot caigut, des de ja fa anys. De fet, Serra Vilaró, en fer l'estudi del megàlit, ja comenta que es troba en estat ruïnós, només es poden veure grans amuntegaments de pedres, en el què, posant un xic d'imaginació, reajuntant les lloses, em va semblar fer un petit dolmen de cambra simple, però com es diu en espanyol, "para gustos, los colores". Segons estimacions de Geseart i Albert Fàbrega, aquest megàlit faria en el seu dia 1.70 metres de llarg, 1.00 d'amplada i 1.00 d'alçada.


Coordenades:

Cista de la Creu dels Albats: UTM(ETRS89): 31T, 381899, 4633737
Cista de Can Gangolells: UTM(ETRS89): 31T, 378636, 4638655
Cista del Solar I: UTM(ETRS89): 31T, 381204, 4643320
Menhir de Gangolells: UTM(ETRS89): 31T, 378703, 4639560
Menhir d'Ardèvol: UTM(ETRS89): 31T, 379061, 4639351
Coma de Fontelles: UTM(ETRS89): 31T, 85641, 4638281

dissabte, 17 de gener de 2015

Paradolmen, menhirs i coves a Vallromanes, Vilanova del Vallès, Vilassar de Dalt i Òrrius

Avui, després d'estar envoltants de polsim tota la setmana pel canvi de portes a casa, necessitem sortir a que ens toqui l'aire. I la millor opció és fer una ruta per la Serralada Litoral amb un boníssim guia, el Joan. El recollim a Montornès i ens dirigim cap a Vallromanes. Travessem el poble tot seguint la riera i enfilem una pista forestal en direcció a la font de Can Gurguí. La pista que seguim desemboca al GR 92 al Coll de Clau, on podem deixar el cotxe sense problemes, donat que aquest GR és una autopista! Des d'aquest punt, seguim el GR cap a la nostra dreta fins a l'alçada del quart pal de fusta de la línia elèctrica i ens endinsem al bosquet. Poc després, a la nostra esquerra trobarem el paradolmen del Boter, descobert pel nostre amic Joan Boter, veí de Montornès, uns 4 metres més avall d'una paret granítica.
 

Tot i que no ha estat mai excavat, diversos experts en cultura megalítica indiquen que molt possiblement es tracti d'un sepulcre del Neolític final - Calcolític (vers el 2500 -2000 a.C.). Les seves dimensions interiors són 2,90 metres de longitud (1,00 metre sense coberta) per 0,80 metres d'amplada i una alçada màxima d'1,00 metre.

Tornem cap el cotxe i seguim les indicacions cap el Coll de Can Gurguí i la Creu de Can Boquet, passant pel mirador de la Cornisa, on podem parar còmodament a veure les vistes del Maresme, el Barcelonès i els dos Vallesos.

Continuem el camí cap a la Creu del Boquet, on hi ha el centre d'informació del Parc de la Serralada Litoral, i allà prenem el camí de més a la dreta i poc després el de l'esquerra. Continuem per aquesta nova pista uns 850 metres fins que veiem a l'esquerra una pista que tira amunt tornant un pèl enrere. Deixem aquí el cotxe i enfilem aquesta pista a peu. Després d'uns 300 metres, ens endinsem al bosquet de la nostra esquerra per un camí i agafem poc després un corriol a la nostra dreta, que ens durà a la Cova d'en Pau per la seva part posterior, en uns 25 metres més. 


Es tracta d'un abric granític utilitzat com a cova sepulcral, aproximadament entre el Neolític i el Calcolític (5000 - 1800 a.C.). La Cova d'en Pau és formada per dos grans rocs recolzats un sobre l'altre a la seva part superior, creant una cavitat de 2.60 metres de llarg per 1.90 d'amplada i també 1.90 metres d'alçada a la banda més oest de la cova, que resta tancada artificialment.

El jaciment fou descobert per Pau Ubach l'any 1950. El març del mateix any es va excavar, aportant diverses troballes, entre elles làmines i puntes de sageta de sílex, plaquetes de pedra treballada de color verdós, ceràmica a mà, etc. Però el que es documenta com a més interessant són unes plaquetes de diorita relacionades a l'ús ritual.

Extret de Monografies 13 del SERP
Amb aquestes troballes, podem dir que l'ús d'aquesta sepultura fou cap al Neolític final o Calcolític inicial, vers el III mil·lenni a.n.e., com a molt tard a inicis del Bronze vers inicis del II mil·lenni. Cal dir que tots aquests elements són conservats al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt.

Desfem el corriol fins al camí i tirem cap a la dreta uns 150 metres, on veurem, sense dificultat, la Cova de la Granota.


Com la seva companya, es tracta d'una cavitat natural formada per blocs de granit reaprofitada com a cova sepulcral. Consta de dues cambres a diferents nivells. La cambra superior mesura 4.5o metres de longitud per 3.60 d'amplada màxima i 2 metres d'alçada màxima. 

A l'excavació del 1950 per part del grup d'Arqueologia de Vilassar de Dalt, que va ser qui va identificar el jaciment, s'hi van trobar, a la cambra superior, tres enterraments, quatre ganivets i tres puntes de sageta de sílex i dues plaques de pedra treballada. 

La cambra inferior, situada just sota l'anterior, va ser excavada el 1955 i s'hi van trobar quatre sagetes de sílex, una dena de collaret i dos fragments de ganivet. Curiosament, a aquesta cambra hi havia una gran pedra quadrangular de 40 centímetres de costat situada al bell mig.

El SERP publica, a banda de les restes ja anomenades, un bol de ceràmica feta a mà, d'un diàmetre de 9.3 centímetres, del que en van recuperar la meitat, però no sabem a quina de les dues estances. També col·loquen l'ús de la cova vers el durant el III mil·lenni a.n.e. i fins al II mil·lenni a.n.e.

Extret de Monografies 13 del SERP
Tornem cap el cotxe i ens dirigim ara cap al dolmen de la Roca d'en Toni, que ja vam visitar fa un temps (Dolmen a Vilassar de Dalt). Per a arribar-hi, desfem el camí fins a la cruïlla on es troba l'oficina d'informació del parc (Creu de Can Boquet) i prenem el camí de la nostra dreta. En menys d'un quilòmetre, arribem a l'esplanada on es troba el dolmen i hi deixem el cotxe. Ja a peu, tornem un pèl enrere i agafem el primer trencall que trobem a l'esquerra. El seguim fins trobar el primer trencall a la dreta, que s'estreny i arriba fins l'hàbitat dels Rocs d'en Sardinyà, a l'esquerra del camí. Aquests rocs són una agrupació de blocs granítics tancant una habitació més o menys circular de 20 metres de diàmetre.


A les diferents excavacions, s'hi han trobat cinc raspadors de sílex del Neolític antic, fragments de ceràmica cardial, tres destrals de basalt, una de diorita, una altra de fibolita, dues masses de molí, indústria lítica diversa, dos fragments de ganivets i un fragment de sílex negre, entre d'altres.

Darrere de l'hàbitat, ens trobem amb el què podria ser una antiga pedrera.


Continuem caminant fins que trobem una pedra amb tendència circular, també a l'esquerra del camí.


Ens trobem davant de la Pedra de Can Boquet, un roc ple de cassoletes, d'entre 4 i 8 centímetres de diàmetre i de 0,5 a 1,5 centímetres de fondària. A més, a la seva part superior, es pot observar un gran orifici de 57 per 42 centímetres i 45 centímetres de fondària, possiblement utilitzat per a cristianitzar la pedra.

Seguim una miqueta més el camí fins a trobar el Castell de Pedra, que conté, a la seva part posterior, la Cova d'en Joan i una altra cavitat més petita.


La Cova d'en Joan té unes dimensions d'1 metre d'alçada per 2 d'amplada i 4.10 de llargada.

Quan va ser descoberta l'any 1977, a uns 70 centímetres de l'entrada per la part exterior, hi havia una mur de pedra seca tancant-la. En treure's aquestes pedres, es va trobar una llosa de 80 centímetres de llarg, per 20 d'ample i 8 de gruix, iniciant un semicercle en pedra seca de 60 cm d'alçada que resguardava tres esquelets en posició fetal. Sabem d'aquests murs de pedra en sec que no són pas de pedra local, pel que havien estat transportats des d'algun indret llunyà.

Extret de Monografies 13 del SERP

A banda, a l'excavació, sorgiren dos fragments de sílex, fragments de ceràmica feta a mà, una pedra de molí i una petita destral de basalt. Per les restes recuperades, podem datar l'ús com a sepulcre d'aquesta cova vers el Bronze inicial, a l'inici del II mil·lenni a.n.e.

Continuem el camí pel pendent que queda davant del Castell de Pedra i baixem uns 100 metres fins trobar uns amuntegaments de pedres a la nostra esquerra. Entre ells, hi trobarem la Cova del Pont.

Sincerament, nosaltres trobem que és més fàcil arribar-hi des de l'ermita de Sant Salvador de Boquet. Aquesta ermita es troba seguint el corriol que surt en baixada des del Castell de Pedra. Una altra opció per a arribar-hi és agafar la pista des del dolmen de la Roca d'en Toni i agafar el camí que, a l'esquerra i poc abans d'arribar a la Creu d'en Boquet, duu a Can Boquet i Sant Salvador. Un cop aquí, deixem l'ermita i el mas a la dreta i trobarem un corriol que, pujant un pèl pel turó, ens porta a la Cova del Pont.

En un cas o en l'altre, recomanem dur les coordenades per anar-hi directes.


Aquesta cova és natural i, possiblement, va ser un lloc d'enterrament. A la seva excavació, efectuada el 1970 per J. Ventura, no s'hi van trobar restes humanes, però sí ceràmica feta a mà de diferents tipus i una destral de pissarra, que permeten datar la presència humana a la cova entre el Neolític i el Bronze Antic (5500 - 1500 a.n.e.).

Desfem el camí fins el cotxe i ens dirigim, tot seguint el GR-92, cap al nord, en direcció a Can Camat. Deixem camins a banda i banda fins que la pista el bifurca en dos; allà, prenem el camí de l'esquerra i el seguim uns 150 metres, fins a trobar a mà esquerra una entrada a un prat. Ja a peu, tenim dues opcions; si anem pel camí, trobarem el menhir de Can Camat a la nostra esquerra sobre el talús.

Fotografia del 23-03-2019
Si anem pel prat paral·lels al seu límit, el veurem a la nostra dreta, un pèl amagat entre la vegetació. 


Les seves dimensions són 1,95 metres d'alçada per 1,00 d'amplada. Mirant aquesta segona fotografia, no diríem que fa aquesta alçada, però per la part del darrere sí s'observa la seva magnitud real. Com és difícil fer una foto, hem posat una foto de cada banda del menhir. En no tenir cap característica particular, no s'ha pogut datar amb exactitud dins de l'ampli marge temporal del Neolític al Bronze (5500 - 650 a.n.e.), tot i que, per les cronologies dels elements megalítics de la zona, el més probable és que fos erigit vers el III mil·lenni a.n.e.

La primera menció d'aquest gran roc fou el 1952 a una publicació de Jaume Clavell. Tot i que ha caigut, com a mínim, una vegada vers el camí, resta al mateix estat.

De nou al cotxe, fem mitja volta i tornem a la Creu d'en Boquet, on prenem la pista que porta a Vallromanes passant pel restaurant de Sant Salvador. Uns 700 metres després, deixem el cotxe i agafem el corriol de l'esquerra, endinsant-nos en un maco i humit bosquet. El seguim uns 500 metres fins una corba una mica tancada a l'esquerra. A banda i banda del camí trobarem els dos trossos del menhir de la Pedra del Diable. Si volem veure el fragment gran, hem de pujar al bosc de la nostra esquerra. Si volem veure el petit, hem de baixar un pèl a la nostra dreta.


Abans de trencar-se, el menhir mesurava 3 metres de longitud per 0,90 d'amplada i 45 centímetres de gruix. El gran menhir té una cassoleta feta al lateral est, de 11 centímetres de diàmetre i 2 de fondària. Segurament, el seu estat actual es deu als moviments de terres fets a la zona. De fet, al mateix megàlit, es poden observar les marques d'una suposada maquinària per moure'l.


El podem col·locar cronològicament, conjuntament amb les sepulcres i d'altres elements megalítics de la Serralada del Litoral, vers el III mil·lenni a.n.e.

Tornem de nou cap el cotxe i continuem cap a Vallromanes per la pista que seguíem. Just arribar a la població, agafem el desviament cap a la urbanització de Can Tàbac i Oasis, pujant pel carrer de Cònsol Balet i seguint per Mare de Déu de Montserrat. Després d'uns 700 metres, deixem el cotxe i prenem el camí que surt a la dreta, just a una corba, fins arribar a una esplanada. Anem cap a la dreta fins a trobar un bosquet, on, caminant uns 25 metres, trobem la Roca Foradada del Turó del Tàbac.

Fotografia del 13-06-2020
Aquesta cova artificial, de 1,40 metres de fondària per 1,10 metres d'amplada i 0,93 d'alçada, es troba esculpida a un gran bloc granític de 3,64 metres de longitud per 3,75 d'amplada i 2,66 metres d'alçada.

Esmentada per primer cop per Artur Osona el 1888, el 1966, el Lluís Galera i Isern l'associà a altres troballes prehistòriques de la zona, mentre que, 10 anys més tard, en J. M. Cuyàs l'assimila a un forn (crec que sí, s'hi podrien fer pizzes a l'interior... però és massa feina, no?). El 1991, el col·lectiu GESEART la considera una cova sepulcral artificial.

Segons Josep Maria Cuyàs, que l'havia visitat l'any 1954 (i que va trigar en publicar-la molt més que nosaltres en acabar una entrada, ja que en parlà 22 anys més tard), la llosa tapa del sepulcre encara era allà, trencada per la meitat (segons Galera d'uns 15 centímetres d'amplada). A la plana que hi ha just davant de la Roca Foradada, va trobar dues destrals de color verdós (de 9 centímetres de llargada per 4.5 d'amplada i 15 centímetres de llargada per 10 d'amplada). I, a uns 75 metres d'allà, en va trobar dues més del mateix estil (de 12 centímetres de llargada per 3.5 d'amplada i 11 centímetres d'amplada per 3 d'amplada). Encara no entenc com ho podia considerar un forn, possiblement es referia a era històrica; de fet, té rebaixos que poden fer pensar que s'utilitzés per a això. A posteriori, s'hi han realitzat diverses prospeccions al seu entorn, en concret els anys 1999, 2003 i 2004, sense haver-se trobat restes associades. Nosaltres, com que no s'hi ha trobat res al seu interior i tampoc no té res de megalític, el seguirem catalogant com a cova, sepulcral o no, encara que per nosaltres, de totes totes fou un sepulcre.

Amb tan poques dades, és difícil de situar temporalment, però, podria datar-se entre finals del Neolític i principis del Calcolític (2700 - 2200 a.n.e.), tal i com es posicionen diversos exemplars de la mateixa fisonomia.

El roc granític conté cassoletes a la part superior... a dia 13-06-2020 vam fer una excursió a la zona amb els nens, i vam veure aquestes inscultures i diverses més, però amb el sol que feia i el joc d'ombres d'aquest amb els arbres, les fotos van quedar horriblement malament, ni editant-les queden mig bé, així que inserim la planta feta pel Seminari d'Estudis i Recerca Prehistòrica (SERP).

Extret de Monografies 13 del SERP
Es tracta d'un conjunt de cassoletes que varien de 5 a 14.5 centímetres de diàmetre. El buidat més gran, que fa uns 45 centímetres, és natural.

Molt a prop de la Roca Foradada, podem trobar més inscultures, tot i que les primeres que veurem es diu que podrien ser naturals, i mirant-nos-ho, les que ens sembla que podrien ser creades per l'home estan força desgastades. Es troben al gran roc que queda a la dreta de la Roca Foradada, tot sortint del seu interior. És la denominada Pedra dels Sacrificis. Aquesta es va trencar, no fa gaire temps, caient la part superior pocs metres per la muntanya.


Segons el SERP, aquesta disposa de dos grans blocs buidats a la seva part superior amb també dos acanalats, que semblen ser d'origen natural.

Si tornem a la Roca Foradada i ens la mirem de front, a la nostra esquerra, just al límit de l'esplanada, veiem un parell de roques que podrien haver estat una sola antigament. Si ens hi acostem i el Sol ho permet, podrem veure unes quantes cassoletes a la seva part superior (indicades a la següent imatge amb els cercles vermell).


També tot tornant a la plana superior i just al costat del corriol que dona accés al bosc on es troba la Roca Foradada, vam veure una pedra, que des de lluny al Marc li feia molt  bona pinta, i tatxan!! unes noves cassoletes que no hem trobat documentades a cap lloc.


Al llibre de monografies 13 del SERP, se'n documenten unes que per l'adreça i descripció que donen, no són aquestes, o sigui que n'hi ha una més tant per ells com per nosaltres.

Ja a la plana, girant cap a la dreta al camí existent, trobem a pocs metres un nou aflorament rocós on es veuen dos rocs  prou estranys morfològicament parlant, sembla que tinguessin gran quantitat de cassoletes d'entre 5.5 i 10 centímetres de diàmetre, algunes unides per reguerons, que a dia d'avui es troben molt erosionades.


Desfem el camí fins el cotxe i ens dirigim a la urbanització de Can Nadal, a Vilanova del Vallès, per finalitzar el completíssim matí. Allà, prenem el carrer de l'Alosa fins que es converteix en pista i, quan aquest s'acaba, prenem el camí de l'esquerra i aparquem. Ja a peu, seguim tot rectes i arribem fins una tanca, on agafem un camí que surt a l'esquerra. Just després, agafem un altre que surt a la dreta resseguint la línia d'alta tensió. El seguim fins trobar un dipòsit a la dreta i entrem al bosc que queda a la nostra esquerra. Baixant pel corriol marcat (compte, en alguns trossos no es veu gaire la senyalització), arribem a la Cova de Can Nadal II i uns 30 metres a l'est, trobem la Cova de Can Nadal I o de l'Escarpat.


Es tracta d'una cavitat en forma de balma de 2 metres de longitud per 2,25 d'amplada i 1,50 metres d'alça màxima. Davant seu, hi ha una llosa que podria haver fet de tancament de la cambra sepulcral, al costat d'una altra llosa més petita, fet que va fer que l'Artur Osona, el 1892, l'esmentés per primera vegada catalogant-la com a dolmen. D'altra banda, el SERP documenta d'altres lloses caigudes muntanya avall, que formarien l'accés megalític al hipogeu. De fet insinuen que la llosa petita seria la que faria de porta d'accés a la cambra funerària.

També documenten restes visibles de túmul de terra i pedres, i diuen que el sostre de la cavitat devia ser ovalat i que ha cedit, donant-li l'aspecte actual, que es troba a la part inferior d'un aflorament granític que conté cassoletes i reguerons a la part superior.

Extret de Monografies 13 del SERP
El 1951, el Grup d'Arqueologia de Vilassar de Dalt hi va fer una excavació, a la que hi va trobar restes esmicolades d'esquelets, fragments ceràmics i tres puntes de sageta amb peduncle i aletes. El 1992, s'hi va fer una prospecció, sense trobar-hi restes associades. Per l'estil de hipogeu paradòlmenic i el treball de les puntes de sageta, podem col·locar el jaciment vers el III mil·lenni a.n.e. vers el Neolític final, inicis del Calcolític.

Tornem a la Cova de Can Nadal II, també anomenada de l'Ermità, car fou utilitzada a l'Edat Mitjana com a eremitori (al seu interior, es pot observar una creu gravada a la paret).

La cambra, excavada artificialment a la roca, té unes dimensions de 3.80 metres de longitud per 1.80 metres d'amplada i 1.50 d'alçada. Si ens fixem en la porta d'accés veurem ràpidament l'aprofitament de la cavitat durant la història, amb uns rebaixos per encabir-hi una porta de fusta.

Igual que la seva veïna, va ser catalogada per l'Artur Osona com a dolmen el 1892. Va efectuar-s'hi una excavació el 1951, per en J. Ventura i s'hi va fer una prospecció el 1992. Les troballes associades a la cova són tres fragments de ceràmica grollera, dos fragments de sílex i un fragment de ganivet de sílex blanc de 3 centímetres de longitud. Tot i no haver-se trobat restes humanes, es podria haver utilitzat com a hipogeu o cambra sepulcral. Per la proximitat de la Cova de Can Nadal I, i el paral·lelisme amb els hipogeus mediterranis el SERP el col·loca vers el III mil·leni a.n.e., com la seva germana I

El SERP descriu la cova com a un hipogeu i documenta a uns 2 metres de l'entrada dues lloses de grans dimensions que podrien haver estat el corredor d'un hipotètic hipogeu paradolmènic.


Encetem la Cova de Can Nadal III, també anomenada cova fonda, per raons òbvies o cova de la Gruta, segons Ubach, membre del grup d'arqueologia de Vilassar de Dalt. És, amb seguretat, la menys coneguda i accessible, però bé, del tema d'accessible, tampoc és com per lligar-se amb cordes de seguretat..

Aquest sepulcre, si és que ho fou, que creiem que sí, és de planta rectangular de 4.40 metres de llargada per 2.25 d'amplada.

L'any 1951, el Grup d'Arqueologia de Vilassar de Dalt va anar a excavar-lo i s'hi van trobar el sòl remogut, pel que l'excavació es va basar en treure terra de l'interior i garbellar a l'exterior. D'aquest garbellat s'obtingueren 7 fragments de ceràmica grollera, 3 fragments de sílex, 2 de ceràmica calcolítica, un tros de ganivet blanc de menys de 4 centímetres i 2 fragments de crani humà, pel que es confirma la seva utilització com a sepultura.

Després de visitar aquestes interessants coves, és hora de tornar a casa, a descansar i poder pair tots els elements que hem visitat.


Coordenades:

Paradolmen d'en Boter: UTM(ETRS89): 31T, 4442293, 4596193
Cova d'en Pau: UTM(ETRS89): 31T, 445493, 4597723
Cova de la Granota: UTM(ETRS89): 31T, 445580, 4597639
Pedrera de Can Boquet: UTM(ETRS89): 31T, 445271, 4597729
Habitat neolític de Rocs d'en Sardinyà: UTM(ETRS89): 31T, 445252, 4597736
Pedra de Can Boquet I: UTM(ETRS89): 31T, 445251, 4597675
Pedra de Can Boquet II: UTM(ETRS89): 31T, 445252, 4597673
Castell de pedra: UTM(ETRS89): 31T, 445201, 4597615
Cova d'en Joan:UTM(ETRS89): 31T, 445223, 4597606
Menhir de Can Camat: UTM(ETRS89): 31T, 445519, 4599153
Menhir de La Pedra del Diable: UTM(ETRS89): 31T, 444079, 4597258
Roca Foradada del Turó del Tàbac: UTM(ETRS89): 31T, 442529, 4598218
Pedra dels sacrificis del Turó del Tàbac: UTM(ETRS89):31T, 442527, 4598239
Inscultures I del Turó del Tàbac: UTM (ETRS89): 31T, 442493, 4598202
Inscultures II del Turó del Tàbac: UTM (ETRS89): 31T, 442558, 4598243
Inscultures III del Turó del Tàbac: UTM (ETRS89): 31T, 442521, 4598199
Hipogeu paradòlmenic de Cova de Can Nadal I: UTM(ETRS89): 31T, 443437, 4599741
Cova de Can Nadal II: UTM(ETRS89): 31T, 443400, 4599744
Cova de Can Nadal III: UTM(ETRS89): 31T, 443413, 4599722

diumenge, 11 de gener de 2015

Dòlmens a Begues, i possibles dolmen i menhir

Diumenge al matí i ja tinc ganes de que arribi la tarda... no per res... és que els Reis ens han portat uns carnets de soci per anar a veure el Barça - Atlético de Madrid, però fins les set de la tarda queda molta estona... sort que havíem quedat amb en Manolo i la Fina per a que ens fessin de guies per la seva zona, i les hores van passar molt ràpid. No hi ha res com anar amb algú que es conegui el terreny.

Primer, ens van dur al dolmen d'Ardenya, situat al Coll de la Creu d'Ardenya. Ben bé no sé com hi vam anar, conduïa la Fina, però cercant he trobat que des del nucli de Begues cal anar direcció a la urbanització Santa Eulàlia i pujar pel carrer Aragó fins a la riera de Can Sadurní. En arribar a la riera, s'ha de deixar el camí pel que veníem i prendre un trencall, a mà esquerra, que duu a la central elèctrica. A aquesta carretera, just quant passes per sota de la primera línia elèctrica, s'obre una pista forestal, a la nostra dreta. Seguirem aquesta pista fins la senyalització de la Creu d'Ardenya. Seguirem tot seguint la línia d'alta tensió, on creuarem un camí empedrat d'època medieval i, a uns vint metres després, agafarem un corriol que surt a la dreta i que en pocs metres ens durà a les restes del dolmen.


Segons els estudis publicats, aquest era un sepulcre amb corredor d'estil galeria catalana, amb tipus de cambra no determinat, per la falta de lloses. Només es conserva el túmul, molt ben definit per cert i unes rengleres de lloses en posició radial respecte el que un dia fou el sepulcre. Entre aquestes lloses, es van localitzar un conjunt de pedres col·locades perpendicularment, fent un cròmlec de contenció.

A l'excavació de l'any 2004, només es va recuperar del seu interior una punta de fletxa de coure, que fa datar el megàlit entre el Neolític final i el Calcolític, a finals del tercer, inici del segon mil·leni. A la segona excavació, efectuada l'any 2005, es va trobar un segon anell de contenció de l'estructura, però de troballes, poques: Uns pocs fragments ceràmics i alguna resta de fauna. Tot i la inexistència de restes humanes, es veu tan clarament que en el seu dia fou un dolmen, que ningú diria que no ho és, se suposa que va rebre espoli i destrucció de les lloses de fa temps.

Tornem al cotxe i anem a visitar el dolmen de Campgràs. Agafem la C-32 fins la sortida 42 i allà ens dirigim cap el massís del Garraf, atravessant la urbanització Rat Penat pel carrer Maria Cristina Güell. Continuem pujant fins a trobar a mà esquerra un aparcament habilitat, on deixem el cotxe. A la nostra dreta, surt el GR-92, que duu al pic de La Morella. Poc després de deixar a la dreta el sender SL-C 99, ens endinsem a l'esquerra en direcció a un munt de rocs de color gris clar. Si hi parem una mica d'atenció, trobarem el dolmen abans d'iniciar la pujada al turonet.


Del megàlit no hi ha gaire informació, l'únic que he pogut trobar és que la llosa de coberta és la que resta desplaçada a l'esquerra de la fotografia tal i com la mirem, i la que faria de capçalera ha caigut cap a l'interior del sepulcre en els últims anys.

A la seva excavació, només es va trobar una moneda d'època medieval. Tot i això, la Generalitat confirma l'autenticitat del Dolmen de Campgràs, i el defineix com una petita galeria catalana.

Actualització del 21 d'abril de l'any 2018. Tot i que ja fa anys que en Manolo em va ensenyar aquest possible sepulcre, que ara amb ulls un xic més megalítics que llavors, ja veig amb més bona pinta, de fet, no estic segur, estic seguríssim de que realment és una antiga tomba. Aquí deixo el possible dolmen de Can Sadurní.

Per arribar partim des de les caves de Montau de Can Sadurní, que es troben a uns 190 metres en línia recta sota la cova de Can Sadurní. A peu, prenem un camí, costerut els primers metres, que surt del costat de l'aparcament. Crec que aquest caminoi duu a la cova, però nosaltres virarem a la dreta a poca distància de pujar (uns deu metres com a molt) per un altre corriol ben definit i sovintejat per la gent de la contrada. Seguirem per aquest fins trobar les restes de Can Jepet, una casa en runes que quedarà a la nostra dreta, just al costat del caminoi. Prenent aquesta edificació com a referència i a uns 90 metres, veurem una clariana al costat esquerre del corriol, just quan comença l'emboscat. A partir d'aquí, és tercer arbre a la dreta... Només puc dir que és per aquí i un xic a la dreta, tot pujant, a 58 metres del senderó.


Hi ha vàries raons en las quals em baso, sense ser arqueòleg, per argumentar la seva autenticitat:
  1. Què fa un amuntegament de pedres justament aquí, al bell mig del bosc?... I si van fer camps conreats a eres passades, per què té aquesta morfologia? Amb certes lloses arrenglerades i amb un cert ordre aparent.
  2. A l'extrem esquerre de la fotografia, hi ha una llosa aparentment treballada que podria ser la de coberta.
  3. Existència de grans rocs a forma de cròmlec peristàlit, encerclant l'evident túmul.
  4. Hi ha un cert enclotat a la part on s'ubicaria la cambra sepulcral, fet prou típic als dòlmens violats o destrossats.
  5. Evidència de vida a la prehistòria en aquesta zona: Cova de Can Sadurní, dolmen d'Ardenya i dolmen de Campgràs.
  6.  I la que més m'ho fa pensar... La semblança estructural i la proximitat a dòlmens del voltant; 641 metres en línia recta al d'Ardenya, i 6.2 quilòmetres al de Campgràs.
Bé, aquí deixo, el per a mi, més que probable dolmen.

Ara introduiré l'altre"possible", un probable menhir. Aquest es troba seguint el corriol que ens ha dut al possible dolmen. Al poc, trobem una pista que prenem a l'esquerra de nou i seguim rectes, per un camí no gaire bo, quan la pista fa un gir a la dreta. Uns 70 metres abans d'arribar a l'encreuament amb la pista que va cap el reconegut oficialment dolmen d'Ardenya, trobem el menhir al costat dret del camí.


Realment, hi ha poc dubte amb el monòlit, almenys per a mi. No tinc les dimensions exactes, però segons en Manolo, fa poc més d'un metre. En estar envoltat de rocam, que podria ser tumular, no es pot descartar que estigui força soterrat i, per tant, sigui més alt.

Actualització finalitzada, aviam si algú qualificat pot verificar els dos possibles monuments.


Coordenades:

Ardenya: UTM(ETRS89): 31T, 409500, 4578429
Campgràs: UTM(ETRS89): 31T,  409113, 4571587
Possible dolmen de Can Sadurní: UTM(ETRS89): 31T, 409292, 4577823
Possible menhir d'Ardenya: UTM(ETRS89): 31T, 409388, 4578428

diumenge, 4 de gener de 2015

Dòlmens a Gorafe VII: Llano de la Carrascosa (Andalusia)

Avui anem a Granada, però hem vist al llibret de Gorafe un dolmen de fàcil accés i molt interessant que no podíem deixar passar.

Agafem, de nou, la carretera GR-6100 en direcció Gorafe i anem fins poc després del quilòmetre 14, on trobem un camí a l'esquerra que es dirigeix cap a la cinglera. Aparquem el cotxe i caminem fins que trobem el barranc. Allà, girarem a la dreta i avançarem vorejant la cinglera fins a trobar el majestuós dolmen de Gorafe, Llano de la Carrascosa 186, també conegut com a Sepultura Grande.
   

De 4,30 metres de longitud, conserva dues grans lloses de coberta, una sobre la cambra trapezoïdal i una altra sobre el corredor. La més grossa de les dues fa 3,75 per 2,45 metres. A les diverses excavacions, s'hi han trobat un dard de tres puntes, un anell, una punta de llança de coure, una punta de fletxa de sílex, dos vasos i algunes restes ceràmiques més, i dos cranis humans. Sembla correspondre a l'època del Neolític final - Calcolític (2400 - 1800 a.C.).

Ara sí, tornem cap el cotxe, que l'Alhambra ens espera! Després de que la vaga dels controladors aeris de fa uns anys ens deixés amb la mel als llavis, a la fi podrem visitar-la!


Coordenades:

Llano de la Carrascosa 186 (Sepultura grande): UTM(ETRS89): 30S, 498330, 4143645

dissabte, 3 de gener de 2015

Dòlmens a Gorafe VI: Majadillas II (Andalusia)

Tornem de Baños de Alicún tot anant per la GR-6101. Deixant el cotxe on l'hem deixat a la ruta de la Sabina, tornem a caminar fins la cinglera, però aquest cop girem a la dreta caminant pel límit dels camps fins a trobar el primer megàlit de la tarda, el Majadillas 81.


Amb una llargada de 1.80 metres, una amplada indeterminada, ja que com es veu falta mig dolmen (pel que queda, se suposa que era pentagonal) i una alçada conservada de 1.50 metres, a les excavacions efectuades per part de Louis Siret i, anys més tard, García Sánchez i Spahni, es va recollir un aixovar de trenta-una puntes de fletxa i un ganivet, tots ells de sílex, un micròlit, un fragment de penjoll de pedra, una destral pulimentada, una espiral de fil de coure, ceràmiques i una dent, que podria ser de gos, a més de diversos ossos humans carbonitzats.

Amb molt bon ritme, que va quedant poca llum, seguim caminant. Com temíem quedar-nos sense llum vam decidir creuar el barranc (és fàcil) a una corba tancada que fa la cinglera. Vam sortir just davant del dolmen de Gorafe, Majadillas 83. No l'havíem vist, ens pensàvem que només era un amuntegament de pedres per posar una senyalització, però, en apropar-nos el vam distingir, d'entre elles.


Aquest dolmen, de 2.10 metres de llarg per 1.50 d'ample i una alçada conservada de 1.15 metres, és de planta poligonal i consta de terra enllosat.

A la seva excavació, García Sánchez i Spahni van extreure del seu interior un tros de punxó d'os, restes ceràmiques de quatre vasos i les restes humanes de dos individus, un adult i un nen.

Just davant d'aquest últim, caminant vers la cinglera, ens trobem amb el magnífic sepulcre número 84 de Majadillas.


D'unes dimensions de 3.20 metres de llarg, 1.45 d'ample i 1.95 d'alçada amb cambra trapezoidal, conserva part de la coberta, tant de la cambra com del corredor.

De la seva excavació, Louis Siret publica uns resultats de: una destral polimentada, un sicell de pedra, vint-i-dues puntes de fletxa i dos ganivets de sílex, diverses petxines, un punxó de coure, restes ceràmiques de nou vasos i vint esquelets humans.

Anys més tard, Sánchez i Spahni publiquen uns resultats de: disset puntes de fletxa, fragments de dos ganivets, una destral polimentada, un tros d'un punxó d'os i un de coure, denes de collar, diversitat de petxines, restes de nou vasos ceràmics, un d'ells reconstruït totalment amb parts trobades temps abans per Siret, i restes de vint-i-dos cossos humans; setze adults, tres joves i tres nens.

Ara sí tornem a l'allotjament, que demà anem a Granada, sobretot per a veure l'Alhambra.


Coordenades:

Majadillas 81: UTM(ETRS89):  30S, 495750, 4146845
Majadillas 83: UTM(ETRS89): 30S, 495840, 4146845
Majadillas 84: UTM(ETRS89): 30S, 495837, 4146863

Dòlmens a Gorafe V: Baños de Alicún (Andalusia)

A la fi, hem arribat a Baños de Alicún... dic a la fi perquè la Cris insistia molt en anar-hi, i això que és la necròpolis que queda més allunyada de Gorafe... jo per mi que havia vist alguna cosa, perquè la veritat, és l'estona a la que vaig gaudir més, i això que "únicament" hi ha vuit dòlmens.

Ens dirigim cap a Villanueva de la Torres per la GR-6100, però no hi arribem, ens desviem a la nostra dreta on s'acaba la carretera (quilòmetre 0). En un moment, passarem per davant d'un balneari (Balneario de Alicún de las Torres), deixant el cotxe al petit aparcament que hi ha davant d'aquest.

A peu, tornem enrere fins la corba que acabem de fer amb el cotxe, on veurem dos camins sorrencs, a la nostra esquerra, gairebé al vèrtex de la corba. Nosaltres agafarem el segon. Als pocs metres, ens trobarem al bell mig d'un desèrtic altiplà,  on seguint unes marques grogues començarem a veure megàlits. El primer, seguint el camí, clar i molt definit el trobarem poc abans de la cinglera.


Es el dolmen de Gorafe, Baños de Alicún 10, de cambra rectangular de 2.20 metres de llargada per 1.65 d'amplada. El belga Louis Siret va trobar-hi una punta de fletxa, dos ganivets, un fragment de sílex, un vas ceràmic i les restes de quatre cossos humans.

En aquest punt, el camí marcat fa un revolt i tot anat en direcció contrària a la que veníem, en uns 40 metres, veiem el Baños de Alicún 9. Aneu amb compte, doncs aquest sepulcre encara resta soterrat. Aquí veiem l'entrada.


Això si que és un dolmen en estat pur... dues paraules... im-pressionant!! Ara penjaré una foto de l'interior... que està un pèl cremada, però bé, es fa el que es pot!!


El dolmen número 9 és de cambra trapezoïdal, o això diuen els estudis, jo el vaig veure més aviat rectangular de 5 metres de llarg per 2.40 d'ample i una alçada de 1.75. El més curiós d'aquest megàlit és que no s'ha trobat cap resta del corredor, ni del túmul, fet que el fa únic. És com si fos un immens sepulcre de fossa que ara té entrada lateral. D'aquest megàlit no hem trobat dades de troballes arqueològiques publicades.

Seguim caminant en la mateixa direcció i, tirant un pèl a la nostra esquerra, fins a trobar, prop del camí de sorra que porta a Villanueva de las Torres, el megàlit número 8.


D'aquest dolmen, hi ha diverses dades, segons l'arqueòleg que hagi fet l'estudi. Per començar, Manuel García Sánchez i Jean-Christian Spahni van fer l'estudi dels megàlits de Baños de Alicún, determinant que en aquest sepulcre la cambra era trapezoïdal de 3.90 metres de llargada i una amplada de 2.80, amb un corredor de 1.80 metres de llarg per 0.95 d'ample.

En realitat el sepulcre és de cambra rectangular, fent 4.10 metres de llargada i de 3.00 a 3.10 d'amplada als seus punts més allunyats. A la intervenció arqueològica, Siret documentà, un vas ceràmic, un fragment de banya i dotze esquelets humans.

Bé, continuem la passejada pel petit altiplà fins a trobar el megàlit de Baños de Alicún 7.


Com es pot veure a la fotografia aquest sepulcre és de cambra quadrangular, però les seves dimensions no han estat publicades, tot i que ha estat estudiat per diversos arqueòlegs.

A la seva excavació, Louis Siret va trobar ganivets de sílex, un de sencer i tres fragments corresponents a altres ganivets, quatre vasos ceràmics i cinc esquelets.

Ara fem mitja volta i tornem a la carretera, després d'estar buscant algun camí per arribar a la resta dels dòlmens, sense èxit. Tornem a l'aparcament per a cotxes i agafem un camí que surt d'allà mateix, al costat d'una font. A partir d'aquí va ser on jo i la Cris vam "flipar".

Al poc de caminar té n'adones, que et trobes caminant entre la cinglera i una "paret" pleníssima de plantes (recordeu que a dalt de la cinglera és desert). Bé, doncs és que per la part alta d'aquesta paret hi ha un aqüeducte, i, és clar, creixen infinitat de plantes. El més impressionant és el canvi radical en uns pocs metres.


Els dòlmens són enmig dels pins que es veuen a la foto, i ara ve la pregunta que em vaig fer jo: I allà com collons hi arribo??... Doncs, per aquí Marc.


Una de les diverses coves que travessa l'aqüeducte per la seva base. Impressiona bastant anar veient gel pel camí i les coves... som al desert!!! I per si no n'hi  havia prou, en creuar aquesta petita cova encara era més maco. És un caminet d'uns dos metres, al lloc més ample, amb arbres pel mig, en el que a la teva dreta et queda el citat aqüeducte i a l'esquerra una sèquia, aquesta sí creada per la mateixa natura.


Seguim pel camí fins que s'acaba en un desnivell rocós on si pugem a la nostra dreta, ens quedem a l'alçada de l'aqüeducte, però, nosaltres anem a l'esquerra. Baixant aquest pendent, arribem al bosquet de pins que veiem des de l'altiplà, en el què amb una passejadeta a l'ombra trobarem quatre sepulcres.

Començant per aquest, el Baños de Alicún 4, on es conserva tot el túmul i només li resta una llosa de coberta.


Aquest exemplar tan ben conservat és, segons els estudis de planta trapezoïdal, de 3.70 metres de llargada per 2.10 d'ample i 1.90 metres d'alçada, amb l'entrada treballada buidant la llosa que fa de porta d'accés.

Siret va trobar en la seva excavació quatre puntes de fletxa, un fragment de sílex i dos esquelets humans. En posteriors excavacions, s'hi han trobat ossos humans en avançat estat de descomposició, uns pocs fragments de sílex i fragments ceràmics. 

Seguim la petita passejada (els quatre sepulcres estan a tocar un de l'altre) i avistem el número 6.


Amb cambra trapezoïdal i amb el corredor desaparegut, conserva unes dimensions de 3.45 metres de llargada, 1.80 d'amplada a la capçalera i 1.30 a l'altre extrem. Com a curiositat, dir que aquest megàlit té un esglaó a la seva entrada, que fa un metre.

L'aixovar recuperat del seu interior pel belga Siret fou d'onze puntes de fletxa de sílex, dos ganivets i fragments d'un tercer, acompanyant les restes de tres cossos humans.

Ara, ens dirigim al número 3, que, per cert, com el company anterior, té un esglaó a l'entrada, aquest de 1.20 metres.


Aquest megàlit es troba en estat ruïnós, fet que fa impossible mesurar les dimensions exactes. Però més o menys fa 1.00 metre de llargada per 1.80 d'amplada, sent més ample que llarg. Es conserven dues lloses de coberta desplaçades al costat del megàlit. En canvi, el corredor està prou ben conservat, es calcula que tenia una amplada de 70 centímetres.

No es va trobar cap tipus de resta arqueològica.

Continuem passejant i trobem el sepulcre més petit de la necròpolis, el Baños de Alicún 5.


L'últim megàlit de Baños de Alicún era, segons l'estudi fet als anys 1955 -1956, de planta trapezoïdal de 3 metres de llargada per 1.85 d'amplada i 1.20 d'alçada màxima. En el seu interior tampoc s'hi va trobar res. Cal dir que és un fet normalitzat a molts megàlits de Gorafe, degut a l'espoli que han rebut des de fa temps.

Com a dada cronològica, dir que aquesta necròpolis està datada a l'era calcolítica.


Coordenades:

(No són del tot fiables)
Baños de Alicún X: UTM(ETRS89): 30S, 490393, 4151570
Baños de Alicún IX: UTM(ETRS89): 30S, 490430, 4151565
Baños de Alicún VIII: UTM(ETRS89): 30S, 490455, 4151575
Baños de Alicún VII: UTM(ETRS89): 30S, 490460, 4151590
Baños de Alicún IV: UTM(ETRS89): 30S, 490197, 4151623
Baños de Alicún VI: UTM(ETRS89): 30S, 490190, 4151600
Baños de Alicún III: UTM(ETRS89): 30S, 490220, 4151608
Baños de Alicún V: UTM(ETRS89): 30S, 490217, 4151590