TRANSLATOR

dimarts, 30 de març de 2021

Dolmen, poblat i estela a Montblanc

Avui, aprofitant les vacances de Setmana Santa, anem a Montblanc, a Tarragona. Aquest bonic poble medieval és la capital de la comarca de la Conca de Barberà.

El terme municipal, a nosaltres ens donaria per unes quantes rutes, ja que a banda de la cista, les minses restes del poblat i les esteles, es documenten gravats, pintures (11 conjunts, declarats patrimoni de la humanitat per la UNESCO el 1998), jaciments paleolítics, neolítics i de l'edat del Bronze. Però la seva geolocalització no és gaire apropiada per l'estat familar al que ens trobem, així que ens limitem a fer, aquesta vegada, allò més assequible.

Un cop a Montblanc, entrem al seu nucli medieval atravessant les maques muralles, dirigint-nos a la seva banda més alta, on es troben les restes del castell. Quasi arribant al cim, aturem el cotxe i ens dirigim al Centre d'Interpretació d'Art Rupestre de les muntanyes de Prades (CIAR), que es troba al carrer de la Pedrera, aprofitant l'edificació d'una antiga presó (molt interessant tot plegat). Aprofitem per a comentar que s'ha de pagar una entrada assequible (es pot agafar un combinat amb l'altre museu) i no admeten targetes de crèdit.

A l'interior, podem veure unes quantes reproduccions d'aquest tipus de jaciment que li dona nom al museu, i, entre altres coses, hi són les esteles de Passanant en versió original.

Aquest prehistòric monument va ser descobert vers l'any 1965 per Enric Moreu-Rey, entre els termes municipals de Passanant i de Vallfogona de Riucorb. No sabem si es tracta d'un sol megàlit o de dos, ens ho hem trobat documentat de les dues maneres. A nosaltres no ens encaixa del tot, perquè tot i que els dos menhirs són de dibuix de la mateixa tipologia, no ens sembla veure una conexiò entre un i altre, però s'ha de dir, que tenen el mateix gruix i que podria ser que no s'hagués recuperat una part de l'estela que les fes coincidir. També falta un tros del que sembla ser un ídol a la part superior.

Val a dir, que segons algunes informacions, alguns veïns de Passanant es van emportar certes pedres del conjunt, pel que ja comencem a parlar d'un monòlit, no de dos. Les pedres que es poden veure restaven en poder del seu descobridor, que les va donar al Museu Comarcal de la Conca de Barberà (MCCB) quan aquest va inaugurar el Centre d'Interpretació d'Art Rupestre (CIAR).

Segons el departament de cultura de la Generalitat, les quatre lloses gravades encaixarien perfectament donant-li una longitud de 1.75 metres, 58 centímetres d'amplada i 33 centímetres de gruix al monòlit format per tres blocs, i d'el quart bloc amidaria 1.05 metres de llarg, 66 centímetres d'ample i 33 centímetres de gruix.

Tot i que no s'ha trobat cap sepulcre a les immediacions d'on es va descobrir, no es dubta a l'hora de documentar-la com a estela funerària, atorgant-li una datació d'entre el Neolític final o Calcolític, segons el CIAR, i de vers el IV mil·lenni segons la Generalitat. Al mateix terme de Passanant, hi ha la cista del Pla de la Sala, a la zona de Comalats, també datada vers el Calcolític.

Sortim del CIAR, i enfilem per caminois, la majoria habilitats, fins a arribar al cim del turó de Santa Bàrbara. Allà ens trobem quelcom estrany.

En teoria, veiem les restes d'un poblat iber de la tribu dels Cessetans anomenat el Pla de Santa Bàrbara, en el que es documenten uns primers sondejos entre el 1933 i el 1934 per part del Museu de Reus.

Com tenim el mala costum d'anar als jaciments sense saber exactament què hi ha, ens va sorprendre, però cercant informació, hem pogut saber que aquesta zona ja podria ser habitada a inicis de l'edat del Ferro, segons unes restes ceràmiques recuperades l'any 1985 en el procés d'adequació de la zona, tot i que el jaciment d'aquesta època es troba a la davallada del turó. Tot seguit, esdevingué un poblat iber, immediatament al costat de l'antic assentament del Ferro, però també hi ha documentat un castell medieval amb una ermita, a la part alta del petit cim. Segons hem pogut saber, es va utilitzar el rocam del poblament iber del Pla de Santa Bàrbara per a construir aquesta edificació medieval.

La documentació trobada ens indica que es tracta d'un petit poblat de només tres estances amb una llar de foc al mig. Només vam poder admirar una maqueta i un dibuix en planta de tot el jaciment al Museu Comarcal de la Conca de Barberà, i en ell es poden observar diverses sitges.

Al costat de les típiques estances rectangulars iberes, s'observa un conjunt de cercles, que representen els possibles fons de cabana de l'edat del Ferro, i que estarien relacionats amb les restes ceràmiques obtingudes, tot i que es dubta de la seva autenticitat pel seu reduït diàmetre.

Tornem a baixar, ja amb ganes de veure el què realment més ens interessa, la cista de Comellar del Mas de Baix. Aquesta es troba al Museu Comarcal de la Conca de Barberà, que el trobarem fàcilment passant per davant del CIAR i baixant per unes escales a la primera a l'esquerra, que donen a una petita placeta. Baixant un altre petit tram esglaonat, sortim a un carrer que seguirem vers la nostra dreta. Aquest va vorejant l'absis de l'església de Santa Maria, i, al poc, veurem unes noves escales a mà esquerra. Per elles baixem i al primer carrer girem de nou a l'esquerra, trobant-nos el MCCB al poc de fer el gir. (Donar les gràcies al company Alex Negreira per donar-nos la seva ubicació).

La reconstrucció de la cista, la trobarem al segon pis, junt amb una espectacular font d'informació dels jaciments de la contrada.

Pel que fa a la localització de l'enterrament, fou totalment fortuïta, originada per tasques agrícoles, segons el departament de cultura de la Generalitat, als camps de darrere del Mas de l'Huguet, que és un mas situat al punt quilomètric número 3 de la carretera TV-7003, que surt de Vimbodí en direcció Prades. Fou localitzada vers el febrer de l'any 1974 a l'esmentada propietat privada, pertanyent llavors a la senyora Magdalena Amigo, veïna de Vimbodí.

Sorpresa va tenir el tractorista quan la rella va quedar enganxada a la llosa de coberta, deixant a la vista la tomba amb esquelet i aixovar inclosos. Després d'unes tasques gens curoses, arqueològicament parlant, per part del mossèn del poble, va ser estudiat i documentat per l'equip de recerques de Tarragona, i el 9 d'agost de 1979 fou depositat al Museu Provincial de Tarragona. Anys més tard, fou traslladat al lloc actual.

La cista és de forma rectangular, amidant interiorment 108 centímetres de longitud, 72 d'amplada i 64 centímetres de fondària. Pel que fa a la coberta, era bastida amb dues lloses, una d'elles, de forma rectangular, és la que fou arrencada pel tractor, i la segona restà insitu al seu lloc, sent de forma triangular. Per la composició de la roca, aquestes podrien provenir d'uns afloraments que es troben a quilòmetre i mig d'on se situava aquest jaciment.

Hem extret una imatge en planta del jaciment de l'estudi arqueològic en el què ens hem basat i, en el que veient el text, també es basa el departament de cultura de la Generalitat. Aquest estudi és produït per J.M. Miró, A. Blanc, J.M. Garballó, J.Ll. Gras, J. Ribas, C. Vallès, E. Vallès i M. Vallès, i és titulat amb el nom d'Un enterrament Neolític a Vimbodí: La cista del Comellar del Mas Baix i el Neolític a la Conca de Barberà.

Extret de l'estudi anomenat al paràgraf anterior

Tot i que no tingui una datació radiocarbònica, tant l'estil del sepulcre com l'aixovar funerari recuperat ens permeten col·locar el jaciment vers el Neolític, concretament a la primera meitat del IV mil·lenni a.n.e., vers el 4200/4000 - 3500 a.n.e.

Seguint la visita pel Museu, i poc després de veure l'antiga tomba, ens trobem amb part del seu aixovar funerari exposat a una de les vitrines.

Pel que hem pogut trobar documentat, les restes d'aixovar són prou quantioses. D'entre elles, es destaquen, pel que fa a l'indústria lítica, dues làmines de sílex. De la indústria òssia, unes puntes allargades, que es poden veure a la foto anterior, i diversos fragments de punxó.

Extret de l'estudi: Un enterrament Neolític a Vimbodí

I pel que fa a ceràmica, es documenten diverses restes, entre les que destaca el petit recipient que acabem de veure, que, personalment, em sembla prou elaborat.

Extret de l'estudi: Un enterrament Neolític a Vimbodí

Aquí tanquem prehistòricament el dia, i ens dirigim al meu poble nadiu, Altafulla, on els nens s'ho van passar de conya jugant amb les onades de la mar vers la platja, tot i que encara fa fred per banyar-se.


Coordenades UTM(ETRS89):

Pedres decorades de Passanant: CIAR de les muntanyes de Prades
Poblat iber del Pla de Santa Bàrbara: 31T, 346193, 4582332
Cista de Comellar del Mas de BaixMuseu Comarcal de la Conca de Barberà (MCCB)

dissabte, 20 de març de 2021

Forn Iber a Tona

Una altra de forns. Aquesta, per ara, és l'última d'aquests jaciments, que aquests dies de Setmana Santa volem veure dòlmens, ja que ens deixen sortir.

Per visitar aquest jaciment, anirem a Tona, tot seguint la C-17 i passant Tona, tot venint de Centelles. Sortirem de la carretera a l'escapatòria número 52, la de Tona Nord, que fa un tirabuixó, passa per sobre la C-17 i et deixa a una rotonda de la que sortirem per la N-152z al desviament que hi ha just després d'una lleteria d'aquelles que molen molt... artesanal, i que va paral·lela a una via verda. Quan portem 1.2 quilòmetres, girarem vers la nostra dreta seguint les indicacions dels forns ibers per l'avinguda Balneari uns 270 metres, trobant el Parc Roqueta. D'aquí, girarem pel carrer de més a l'esquerra, el Passeig de la Suïssa, que el seguirem 400 metres. En aquest punt, creuarem un pont a mà dreta que ens deixarà al carrer dels forns ibers, on deixem el cotxe.

Ja a peu, tornem enrere cap el pont i ens endinsem al tros amb gespa que hi ha just a l'inici del pont. Als pocs metres d'entrar per aquest terreny que ens porta a la llera de la riera, veurem a la dreta el magnífic forn gran de la vil·la.

Jaciment idèntic als forns vistos amb anterioritat, aquest, com el forn Iber de Montclús, no té un pilar central, si no que te un mur que divideix la estança de combustió en dos. El jaciment amida uns 2.40 metres de longitud.

Tot i que, com amb la majoria de forns d'aquest estil, hi ha una gran discrepància pel que fa a la seva datació, nosaltres ens posem al costat del departament de cultura de la Generalitat, que el data vers el 650 a.n.e. i el 50 a.n.e. I més, sabent que aquest forn ceràmic, i segons creença d'alguns, aniria estretament relacionat al jaciment del Camp de les Lloses, hàbitat utilitzat des del Bronze, passant per l'iber i el romà.

No conserva la volta, però es pot veure clarament, part de la cambra de cocció.

Com no, mostrem les típiques fumeroles que, realment, a mi és el que més em crida l'atenció d'ells.

Aquesta graella de fumeroles té un gruix de 75 centímetres, i consta, a dia d'avui, de 26 fumeroles de secció quadrangular, que donaven accés a l'escalfor de la cambra de combustió a la cambra de cocció.

Les restes recuperades de l'excavació del jaciment no deixen clara seva datació. Pel que hem trobat, "semblen romanes", la qual cosa no vol dir que el jaciment, en els seus inicis, fos iber, cosa probable, veient la romanització que va patir la contrada. I, com hem dit abans, així el cataloguem nosaltres.

Cal dir que que es documenten fins a 4 forns ceràmics al nucli de Tona. El més proper al jaciment on ens trobem ara era el del forn iber petit de la vil·la, que es trobava on ara hi ha una zona d'esbarjo, amb graella i tot, a uns 50 metres seguint el torrent.

Acabem la visita a Tona a l'agradable parc Roqueta, on els nens gaudeixen d'una estona de tobogans i gronxadors... coses d'anar amb nens! 


Coordenades UTM(ETRS89):

Forn Iber Gran de la Vil·la o de la Vil·la31T, 435535, 4634219

dissabte, 13 de març de 2021

Poblat iber a Santa Maria de Martorelles

Petita excursió amb els nens, que, tot i no veure el jaciment, s'ho van passar de conya cercant espàrrecs amb son pare. Ens dirigim a Santa Maria de Martorelles i creuem el poble pel carrer principal fins arribar a la plaça de Joan Matons. A aquesta, hi ha un parell de bars que s'omplen a petar de ciclistes i moters els caps de setmana, l'única parada d'autobús del poble, i, a les escales que surten d'ella, el menhir de Castellruf. Un cop aquí, hem de seguir pel carrer Font del Ca, que és el que surt de la plaça a la nostra esquerra tal i com hem arribat i t'apropa a l'antiga pedrera i al poblat i dolmen de Castellruf. Als pocs metres d'anar per ell, girem a l'esquerra pel carrer de Sant Domènec, que al principi té un fort pendent. Uns 70 metres més tard, ens trobem amb una bifurcació, on nosaltres emprenem per la dreta tot seguint pel carrer Camí del Poal, on aparquem el cotxe.

A peu, continuem pel camí creuant una cadena que barra el pas als cotxes i, al poc, ens "colem" per un camí que surt a mà dreta. El "colem" és perquè té una tanca que, sincerament, no sé què hi fa allà. Molts habitants de Santa Maria de Martorelles van allà a passejar els gossos, a buscar espàrrecs, bolets o simplement gaudir del bosc. Seguim el camí fins a topar amb el filat elèctric, que seguirem pel netejat sotabosc, vers la nostra esquerra, i gairebé arribant al cim del turó, ens endinsarem per corriols molt desdibuixats de nou a l'esquerra. A uns 25 metres del camí, toparem amb un puig rocós i sorrenc, al cim del qual es troba l'estructura que cerquem, el "poblat" iber de Can Gallemí o Guillemí.

Del jaciment, es documenten dues habitacions de 7 metres² i un mur d'1.15 metres d'amplada que les envolta, vorejant el cim del turó, tot i aquest mur, clarament defensiu, en Joan Oller Guzman, professor del departament de ciències de l'antiguitat i l'Edat Mitjana de la U.A.B. el cataloga com a assentament rural, molt possiblement subordinat del proper poblat de Castellruf. S'ha de dir també que a la part baixa del turó, s'hi va trobar un camp de de 14 sitges.

Segons la tesi doctoral d'en Joan Oller Guzman, es tracta d'un jaciment d'era ibera antiga, utilitzat fins a l'era romana tardo-republicana, que fou descobert a les obres de construcció de la carretera de Santa Maria de Martorelles, vers els anys 50 del segle XX.

S'ha de dir que les prospeccions es van produir sobretot gràcies a un afeccionat, el senyor Andrés Cueto del Rio, que va localitzar divers material ceràmic iber i algunes restes òssies humanes.

Entre els anys 1956 i 1961, s'hi duren a terme diverses campanyes d'excavació al jaciment, les que descriu en Josep Maria Cuyàs i Tolosa, historiador autodidacte de la història de Badalona. Segons ell, es localitzaren 3 àmfores, ceràmica àtica roja, precampaniana, grisa ibera, campaniana, ibera a mà i a torn, alguna d'elles pintada, comuna romana, fusaioles, 1 molí de pedra, diverses destrals de sílex i algun element metàl·lic, com sivelles de cinturó en bronze, una javelina i també aparegué un motlle de terracota. Segons es documenta, les restes òssies obtingudes són les d'un sol esquelet, que mantenia la punta de sageta que el va malferir, in-situ.

Nosaltres també pensem que és un annex defensiu o rural del poblat de Castellruf, però la Diputació de Barcelona diu que, per les vessants del turó, s'observen restes d'estructures (jo el que vaig veure van ser moltes feixes) que podrien correspondre a una hipotètica línia defensiva del petit jaciment, que el cataloga com a poblat.

Finalitzada la visita, anem a fotografiar de nou el menhir de Castellruf i prendre quelcom aprofitant el solet que fa a la plaça.


Coordenades UTM(ETRS89):

"Poblat" del Turó de Can Gallemí o Can Guillemí31T, 437974, 4596647

dissabte, 27 de febrer de 2021

Forn iber a Sant Esteve de Palautordera

Pot semblar que només ens dedicarem a visitar forns ibers a partir d'ara... res més lluny de la realitat, el què passa és que és un nou tipus de jaciment prehistòric que ens ha agradat visitar, i, amb tot això dels confinaments perimetrals per la Covid-19, n'hem trobat alguns prop de casa.

Avui, ens dirigim al terme municipal de Sant Esteve de Palautordera. Però, per arribar al jaciment, farem la volta, ja que pots anar creuant Santa Maria de Palautordera, després Sant Esteve, i tot seguit virant a la dreta, però nosaltres no seguirem aquest itinerari, ja que s'ha de creuar la Tordera, i una companya de la Cris ja ens va advertir que no era el millor per als nens, que el seu va acabar xop. Per això, seguirem tot rectes per la C-251 fins a Sant Celoni. El creuarem, sortint del nucli per la BV-5114, i seguirem aquesta carretera fins a trobar una rotonda on sortirem per la tercera tot anant direcció cap a l'ajuntament de Fogars de Montclús per la BV-5119. Al poc de passar el nucli de Mosqueroles, virarem a l'esquerra tot seguint el cartell indicador a l'ermita de Santa Magdalena. Després has de girar un altre cop, ara vers la dreta tot seguint els cartells cap a l'ermita, lloc on deixarem el cotxe.

A peu, continuem pel camí sorrenc pel que veníem uns 350 metres, trobant a aquesta distància un camí que surt a mà dreta amb trams de fort desnivell de baixada. A 600 metres, després d'una corba prou tancada a l'esquerra, ens enfilem, grimpant per l'abrupta paret, que ens queda a la dreta, i ja som a prop del forn iber de Montclús. Val a dir que encara que el forn es veu des de lluny, és útil anar amb coordenades i un GPS, ja que no vam veure cap corriol a seguir quan hi ets a prop i s'ha de cercar entre l'intens sotabosc.

La Cris, que va ser la que va pujar, va arribar pel lateral del jaciment, veient la graella de fumeroles d'aquest forn iber.

L'any 1974, sota la direcció de Luis Monreal y Tejada, gran historiador d'art espanyol, fincat a Barcelona, un grup d'aficionats va extreure les terres que el cobrien, deixant a la vista les 26 fumeroles que es documenten que té, aquestes de 20 centímetres de llargada per 12 d'amplada,  i la cambra de combustió dividida pel típic pilar dels forns ceràmics d'aquesta era. La cúpula on es coïen les ceràmiques, com a tots els forns ibers que hem vist fins ara, ja era destruïda, tot i que es pot intuir un tros de les parets d'aquesta.

El forn iber de Montclús amida uns 2.0 per 2.5 metres i té una alçada d'1.5 metres, dels que 40 centímetres són de la graella de fumeroles.

Ara inserim una fotgrafia de la vista davantera del forn... la foto està un cremada, sobretot per la banda dreta, el sol l'hi picava de ple, però es poden veure prou bé la part interior.

En primer pla, veiem l'accés per on s'inserien les matèries a la cambra de combustió d'aquest forn, que té una amplada màxima de 112 centímetres.

Ja dins de la cambra, es veu el que normalment és un pilar, que en aquest cas és un mur, que divideix l'espai de combustió en dues zones d'aproximadament un metre d'ample i uns 80 centímetres d'alçada conservada.

Al voltant del forn, podem veure gran quantitat de ceràmiques que al nostre parer són de ceràmica ibera grollera, que ens encaixaria amb el què diu el departament de cultura de la Generalitat, sobre un poblat iber als fonaments del castell medieval de Montclús (segle XI).

Aquest castell és declarat BCIN i suposo que per això no s'ha excavat fins les capes prehistòriques, però sí que es documenta una sortida d'aigües de construcció ibera.

La fotografia la vam prendre quan érem baixant al forn, al poc de començar l'abrupte camí, en una corba a l'esquerra on hi ha un petit replà. Les restes no són de l'era de les que nosaltres solem visitar, però cercant per internet aviam si trobava una fotografia del desaiguat, m'ha semblat força bonic i amb alguna curiositat; pot ser que algun dia ens hi perdem.

Per donar per acabada la publicació, esmentem que el departament de cultura de la Generalitat li atorga una datació temporal d'entre el 650 i el 50 a.n.e.


Coordenades UTM(ETRS89):

Forn iber de Montclús31T, 452732, 4618790

dissabte, 2 de gener de 2021

Forns ibers a Cànoves i Samalús

Amb tot això de la COVID 19, no podem fer gaires coses, però actualment el confinament és comarcal i aprofitem per anar a veure coses prop de casa. Avui cauran dos forns ibers, que al nostre parer, van molt relacionats amb la ciutat perduda de Lauro, sobretot un d'ells, que es troba a la falda del mateix turó, a la seva part baixa.

Des de Cardedeu, agafem el cotxe i sortim direcció nord per la Bv-5108, fins a topar amb una rotonda on emprenem direcció Cànoves i Samalús per la Bv-5107, i, pocs metres després del cartell de fi de Cànoves Residencial, enfilem amb el cotxe per una pista sorrenca que surt a mà dreta. Aquesta no és que es trobi en un estat boníssim, però bé, tan sols fem uns 20 metres perquè llavors passa a ser particular i deixem el cotxe a la dreta de la pista, a una corba a l'esquerra, aprofitant el camp de conreu que hi ha.

A peu, seguim pel camí i, a pocs metres, n'agafem un de nou que surt a la dreta amb un fort pendent. Seguirem aquest una cinquantena de metres veient a un nivell superior a l'esquerra el Forn de la Servera, o mal anomenat Forn de Pega.

Es tracta d'un forn ceràmic idèntic als de Rubí i Sant Cugat, i, igual que per ells, hi ha una gran varietat d'opinions en la seva datació. Nosaltres creiem que deu ser del començament de l'època ibera, segle VI a.n.e. Com a mínim, les restes que vam veure escampades al seu voltant ens podrien enclavar en aquest punt temporal. Parlem de ceràmica grisa de la costa catalana.

Aquestes obertures donen accés a la cambra de combustió que, en aquest cas, és rectangular, de 2.40 metres de llargada per 1.95 metres d'amplada. Al bell mig, disposa d'un pilar de forma circular amb un diàmetre d'uns 50 centímetres que suporta el foradat sostre, que realment és el que fa que aquests forns siguin espectaculars a simple vista.


Es conserven gran part de la graella i de la cambra de combustió, mancant de l'antic forn el corredor d'accés a la cambra, així com la volta superior, que tancaria la zona de cocció del material ceràmic.

La graella que podem veure té forma rectangular, de 2.07 metres de llarg per 1.30 metres d'ample i un gruix de 62 centímetres. En aquest espai, s'hi encabeixen 14 fumeroles (2 d'elles trencades), que no mantenen una igualtat dimensional ni de fisonomia.

El departament de cultura de la Generalitat li atorga una cronologia des del 650 al 50 a.n.e.

Vist el primer forn de la ruta (que ja dic que no vam caminar gens), tornem al cotxe, i seguim per la Bv-5107, i la seguim en la mateixa direcció dos quilòmetres (apropant-nos a la zona de Lauro), lloc on deixem el cotxe a una zona habilitada per encabir contenidors, just després de la Casa Pericas. A peu, desfem un xic de camí tot anant pel voral de la carretera, entre aquesta i la casa. Als metres de deixar l'habitatge a l'esquena, agafem un corriol que surt a la nostra dreta i que, al ben poc, ens dona accés a un altre que va paral·lel a la carretera, però a un nivell inferior, i ens apropa a la casa. El seguim, però no arribarem a la casa, ja que, quan som a uns metres d'ella, podem veure a l'esquerra i amagat per la vegetació el forn iber de Can Pericas.

La primera referència que hem trobat d'ell és la d'Antoni Gallardo, esmentant que el seu fill el va trobar vers l'any 1938.

És tracta d'un forn iber de petites dimensions, que singularment no disposa de columna central (possiblement degut a les seves dimensions) com la del proper forn, acabat de visitar. És gairebé quadrat, fent 2 metres de llargada per 1.80 metres d'amplada.

També, com el seu proper germà, i fet prou típic als forns d'aquesta era, li manquen el corredor d'accés, si és que en va tenir, i la coberta de l'enreixat... o sigui de la cambra de cocció ceràmica.

De la graella superior, en podem dir que consta de 34 fumeroles rectangulars, faltant-ne tant sols 1 del que deuria ser el seu estat original. Aquestes es troben posicionades formant una quadrícula de 5 fileres on cada una d'elles consta de 7 fumeroles.

Segons el departament de cultura de la Generalitat, és datable, igual que el seu proper germà, vers el 650 fins al 50 a.n.e.

Aquests jaciments tenen la particularitat de ser molt propers a torrents, necessaris per a les tasques de ceramista. Però aquest en qüestió, a banda, consta d'una diferència que ens pot ajudar a la seva datació, la proximitat a la Ciutat ibera de Lauro. Aquesta es troba a només uns 500 metres en línia recta, pel que la ciutat va estretament relacionada amb el forn, sota el nostre parer; és més, pensem que el Forn de la Servera també hi està relacionat.

Ja per últim, esmentar que a la prospecció que es va fer al jaciment durant el 2010 i el 2011, van sorgir fragments ceràmics corresponents a l'època ibera de la zona.

Amb aquesta visita, ja tornem a casa, esperant que mantinguessin el confinament comarcal i almenys poder visitar restes iberes o cercar de més antigues... no va ser així.  


Coordenades UTM(ETRS89):

Forn Iber de la Servera31T, 445497, 4616360
Forn Iber de Can Pericas: 31T, 444134, 4615768

dimarts, 8 de desembre de 2020

Forns ibers i estela a Sant Cugat i Rubí

Avui, dia fàcil, tot i que de molt recorregut amb cotxe, ja que vam visitar un altre jaciment a la província de Tarragona. Però hem fet entrades separades per la distància en la seva localització i, ja posats, afegirem d'altres jaciments idèntics que hi ha a la contrada i que vam visitar dies més tard.

Així doncs, comencem la visita al Forn iber de Sant Cugat.

Trobem el prehistòric forn tot anant per la BV-1415 de Cerdanyola del Vallès al barri d'Horta de la ciutat de Barcelona. Just al punt quilomètric 3, ens desviem per un camí sorrenc, però en molt bon estat, cap a la masia restaurant Can Borrell. Al restaurant, hi arribem tot deixant el cotxe als grans aparcaments que hi ha. Ja a peu, pugem una forta rampa asfaltada que hi ha davant del restaurant, virem a l'esquerra i, als pocs metres, tornem a baixar vorejant la terrassa del massificat, aquell dia, establiment, seguint l'ample camí de Can Jané, ara ja donant-li l'esquena a la masia. Per ell, seguim fins que veiem un corriol, clarament molt caminat, que creua la riera de Sant Medir i ens apropa, en direcció contrària a la que hem portat i en pocs metres, a l'ermita de Sant Adjutori, tot sigui dit, no gaire maca per nosaltres. Seguint el corriol uns 70 metres més, arribem al bonic forn iber, que rep diversos noms... Forn Iber de Sant Adjutori, Forn Iber de Sant Cugat, Forn Iber de Collserola, etc...

Aquest jaciment, que segons la meva opinió va abastir dues civilitzacions, la ibera i la romana, fou descobert vers l'any 1962, i va ser completament reformat l'any 2003. La cavitat on es produïa la combustió és de forma rectangular amb un pilar al bell mig, i, segons el que hem entès sobre el seu funcionament, les peces es coïen a la part superior, al voltant de les fumeroles.

Pel que tenim entès, en aquests tipus de forns, a l'interior de les fumeroles, hi havia una espècie de creus de ceràmica, que quadriculaven el forat per on sortia l'escalfor.

A la pedra cobertora de la cavitat on es feia la combustió, just davant de la llosa amb les fumeroles, es veu, segons el meu criteri, un clar acanalat per a la recollida de suposat material de rebuig de la cocció.

Aquest acabava sortint del forn pels laterals de la porta d'introducció de llenya.

Amb aquest tipus de jaciments, hi ha una gran controvèrsia amb la seva datació, ja que hi ha qui en diu que són ibers, n'hi ha que diu que són romans, ibero-romans alt-medievals, baix-medievals i, fins i tot, algun que diu que són moderns.

Nosaltres amb aquest forn en qüestió i cercant informació, creiem que es tracta d'un forn iber, reutilitzat a l'era romana, però "amb molts dubtes". Ens basem en restes trobades a les seves rodalies pertanyents a les dues èpoques.

També, Albert Fàbrega, reconegut professor de matemàtiques i gran arqueòleg d'època antiga, tot dient que és complicat de datar aquest tipus de jaciments, assegura, com nosaltres, que, pels materials recuperats al seu voltant, seria datable temporalment a l'era ibero-romana.

Dies més tard, en concret el dia 8 de desembre del 2020, anem a Rubí, que queda just a l'altra banda de la plana, on a dia d'avui es troben Sant Cugat, Valldoreix i Rubí, limitat lateralment per Cerdanyola del Vallès i Castellbisbal, a visitar el forn iber de Rubí o del poblat de Can Fatjó. Per arribar-hi, hem de dirigir-nos a la Plaça de la Font de la Via, ubicada poc després del Castell de Rubí, on també s'hi van trobar vestigis ibers. L'esmentada plaça es troba a tocar de la via del tren al carrer de la Font de la Via. El forn es troba a una caseta protectora més tancada que la de Sant Cugat, així que inserim una foto extreta d'internet perquè, amb el tancat, no es veu gaire bé.

Fotografia extreta del web de l'Ajuntament de Rubí

Just al turó de davant del forn és on es trobava el poblat de Can Fatjó, que, segons la fitxa produïda per la secció d'arqueologia de la Generalitat de Catalunya, és datable des del 450 a.n.e., i, el Roger Riera Vargas, al seu estudi "Estelas ibéricas con lanzas y tropas auxiliares en el nordeste peninsular", ubica el poblat a l'edat plena ibera. A banda, a la zona també s'hi han recuperat unes sitges utilitzades vers el segle III a.n.eAmb tot això, podríem datar el forn a l'era ibera per la seva proximitat als jaciments. Però segons l'Ajuntament de Rubí, les restes de terrissa recuperades al forn quan es va localitzar vers l'any 1925 eren de mitjans del segle II a.n.e. - inicis del I a.n.e.

Tornem al que dèiem abans: iber, ibero-romà o romà? Aquest últim distintiu, el de romà, pot ser pels pèls, tenint en compte que l'era de romanització a Catalunya acaba vers el 50 a.n.e. Ens tornem a quedar amb el període ibero-romà, nosaltres, per a la utilització sense acabar de datar la seva construcció.

A banda, segons els estudis, l'any 1968, s'hi van trobar diversos murs, material ceràmic i una peça especial de la què parlarem en breu. El 1969, es va localitzar una torre circular propera a unes muralles i un conjunt de dòlies (atuells de ceràmica de la Roma antiga).

La peça especial que dèiem abans, la vam veure, per segon cop, fa un dies al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seu de Barcelona, a l'exposició "Art Primer". Es tracta de l'estela de Can Fatjó.

Aquest treballat roc va ser recuperat, com hem dit, l'any 1968, a una prospecció del terreny per a una posterior urbanització. Va ser l'arqueòleg Francesc Margenat qui va trobar la coneguda Estela Ibera de Can Fatjó.

Es tracta d'un monòlit de pedra sorrenca d'1.5 metres d'alçada, amb un total de 18 gravats, la major part d'ells en forma de llança, amb punta amb forma de fulla de llorer, distribuïdes per tota la llargada del megàlit.

Extret de l'estudi de Roger Riera Vargas

El mateix Museu d'Arqueologia de Catalunya no ho dubta i la cataloga com a ibera, sobretot per la similitud amb altres 30 exemplars, la majoria amb els mateixos gravats, trobats a l'Aragó i que són datats vers el segle II a.n.e. Pel que hem trobat, però, l'Aragó ja era romanitzat a aquesta era. Pel que fa a Catalunya, també s'han trobat altres esteles d'aquest tipus, però moltes menys.

Ho deixem per ara, però seguirem fent visites a nous forns de datació incerta.


Coordenades UTM(ETRS89):

Forn Iber de Sant Cugat o de Sant Adjutori31T, 426041, 4589789
Forn Iber de Rubí o de Can Fatjó31T, 418799, 4593521
Estela Ibera de Can Fatjó o de Rubí: Museu d'Arqueologia de Catalunya, seu de BCN

dissabte, 17 d’octubre de 2020

Poblat, possible cista i possible jaciment a Folgueroles

Com ja s'acosta la castanyada, ens decidim a fer una excursioneta al bosc a collir-ne unes quantes. Ens dirigim als boscos de Les Guilleries i, quan ja tenim el cistell ple, decidim fer una visita cultural a la fortificació ibera del Casol de Puigcastellet.

Així doncs, prenem l'Eix i anem cap a Folgueroles, per a començar la ruta des de la Font Trobada, que es troba tot creuant Folgueroles i emprenent la N-141d direcció embassament de Sau. Just abans d'arribar al quilòmetre 6, veiem una pista sorrenca que ens duu en pocs metres a la zona habilitada com a aparcament que hi ha a la font.

Ens posem a caminar seguint la mateixa pista i girem a l'esquerra per la primera pista que trobem a pocs metres de l'aparcament. Per ella, seguim tot rectes creuant camps conreats de blat de moro, fins que arribem a mig veure una casa, en aquest punt entrem en un petit bosquet i al poc surt a una ampla pista, transitable en cotxe, per la que girem a la dreta. Uns 100 metres més tard, girem a l'esquerra per un costerut camí, just al costat d'una nova casa. Al fer el costerut tram, sortim a una nova pista en la que girem de nou a la dreta, i la seguim rectes, fins trobar una bifurcació a la que seguim per la nostra esquerra. Poc després, veiem una zona més ampla del mateix camí, que es deu utilitzar com a aparcament. A aquest espai, veiem un corriol que s'enfila a la nostra esquerra tot endinsant-se al bosc. Seguint aquest, anirem directes a la fortificació.

Això és el que veus quan arribes a la fortificació. D'entrada, no sembla gaire interessant, però comences a investigar i déu n'hi do. La conclusió al final de la jornada és al contrari del pensat en aquesta primera fotografia.

Ens trobem davant del poblat del Casol de Puigcastellet, habitat entre l'últim terç del segle III fins a inicis del segle II a.n.e. (uns 40-60 anys, segons les restes recuperades). Consta d'una curiosa fisonomia, la de fortificació en barrera, que hem vist poques vegades, de fet, només en recordo tres, la Fortificació ibera del Turó de Montgròs, la del Poblat d'Olèrdola, i, a mi, em recorda un xic al Poblat de Bolvir de Cerdanya, tot i que a aquest últim poblat, com ja diem a la seva pertinent entrada, el mur davanter, no era construït com a sistema defensiu, era per demostrar visualment el seu gran poder. Els altres dos jaciments sí que els veig clarament amb la mateixa estructura, aprofitant la seva geolocalització, al costat de cingleres abruptes... òbviament, els altres dos amb molts més habitants.

Aquest jaciment fou descobert a la dècada dels 60 per un grup d'arqueòlegs aficionats, com nosaltres, relacionats amb el Museu Episcopal de Vic, sota la direcció del Dr, Eduard Junyent i Martí Castany, van excavar les estances 5, 6, 7 i 8, i van treure tota la sorra de davant del mur amb maquinària pesada, cosa que ha impedit un posterior estudi. D'aquestes excavacions, es conserven dos cranis, dels quals no en sabem la datació temporal.

Extret del web de la ruta dels Ibers: www.rutadelsibers.cat

Segons la Ruta dels Ibers, a banda i banda del mur visible a dia d'avui, hi deuria d'haver dos braços de pedra que arribarien fins a la cinglera. En aquests braços, hi hauria les portes d'accés a la fortificació, protegides pel cos de guàrdia.

Partint d'aquesta base, el mur faria uns 64.9 metres de llargada per 2.5 metres d'amplada, i conserva una alçada de 1.82 metres (es creu que devia de ser molt més alt). És construït totalment en sec i amb les lloses visibles treballades, no sent així les de l'interior del gruixut mur.

Sí, la foto no és gaire bona, l'hem editat, perquè aquell dia feia tant de sol que algunes fotos han quedat bastant malament.

D'altra banda, defensivament parlant, no ens podem oblidar de la torre, completament massissa, i de 12.2 metres de llarg per 6.3 d'ample. Al ser completament massissa, es creu que devien d'utilitzar unes escales mòbils o quelcom així, per pujar-hi.

A l'altre costat de l'edificació, ens trobem amb deu estances tot aprofitant els contraforts del mur, totes elles enganxades a aquest. Tenen entre 4.5 i 6.0 metres d'amplada, i entre 3.0 i 4.5 metres de llargada.

Planimetria general de la fortalesa del Casol de Puigcastellet. (Dibuix Elisabet Huntingford)

Davant de les estances 1, 2 i 3, s'hi documenta un patí descobert i empedrat, delimitat perimetralment per tres petits murs, que ara no es veuen. El sòl d'aquest pati està construït a base de pedres allisades i terra compactada, fins arribar davant de la estança número tres, on apareix la mateixa roca mare, que també formava part del patí.

Tot i això, els murs de les estances són visiblement més prims que la muralla i estan col·locats en una posició que no encaixa amb el gruixut mur, pel que els arqueòlegs opinen que molt possiblement es construïren amb posterioritat. De fet, les estructures de les estances 2, 5, 7, 8 i 9, es troben sobre l'estrat III, que és el més antic, i contemporani a l'edificació de la gran muralla, mentre que l'1, el 3, el 4 i el 10 s'assenten a l'estrat I, que és l'última fase d'ocupació de la fortificació. A banda d'aquest tema, no s'ha trobat cap negatiu de pal per a la subjecció del sostre, pel que es creu que aquest era recolzat directament sobre la muralla.

Estança I

Segons sembla, les estances 1, 2 i 3 serien més dedicades a habitatges, tot i que de la 3 no es té del tot clar. Sobre les altres estances, tampoc no queda clara la seva funcionalitat, però podrien ser, magatzems o establies, degut a la important quantitat de restes òssies animals trobades al jaciment, pertanyents a 17 vaques, 16 porcs, 13 ovelles, 6 cavalls, 5 cabres i 5 galls, que són animals que podrien romandre amb estables. A banda, també s'hi han trobat restes de 5 cérvols, 2 conills de camp, 2 gossos domèstics, 2 guineus i 1 ase. L'escassa presència de restes d'animals marins indica el seu aïllament del món iber degut a la seva localització.

Possibles estances de ús de magatzem o estable

Com ja hem dit, a les excavacions fetes al jaciment, va aparèixer molta resta faunística... doncs només era el 9% de les troballes recuperades, pel que imagineu la quantitat de restes ceràmiques, lítiques, etc. que hi devia d'haver. Els arqueòlegs en destaquen sobretot la ceràmica.

Aquesta, segons Mònica Gallach i Ot Ordeig que foren els arqueòlegs que en un re-estudi del jaciment a l'any 2015 documenten que, de les restes trobades al jaciment, un 90% són ceràmiques, d'elles, un 75% informes. La predominant és la modelada a torn comuna ibera en un 60 % del total, i a torn de vernís negre amb un 2% del total, aquestes considerades articles de luxe, algunes d'elles provinents de Roses. També va sorgir divers material d'ús domèstic amb ceràmica reduïda a mà.


La imatge inserida ha estat extreta de l'estudi que va rebre el Casol de Puigcastellet l'any 1988 per part del Patronat d'Estudis Ausonencs, en un estudi anomenat la Fortalesa Ibèrica del Casol de Puigcastellet, a càrrec de Maria Dolors Molas i Font, Montserrat de Rocafiguera i Espona i Imma Mestres i Santacreu.

Llegint aquest estudi, ens crida l'atenció la manca, a diferència d'altres enclavaments ibers, de ceràmica d'importació d'altres cultures... una nova mostra del seu aïllament.

Donem per visitat el poblat i, just darrere seu, tot seguint el camí, a la nostra dreta i amagat pel bosc, trobem una claríssima pedrera que no sabíem que existia.

Aquesta va ser explotada durant el segle XVII, però no hem trobat res d'informació sobre aquesta acció... si va ser una re-explotació, o si el sòl estava intacte, que és el més probable. Ara, penso jo, quin tros d'esplanada de pedra que tenien davant la fortificació, millor visibilitat impossible, sense arbres, ni matolls, ni res, només pedra.

Un cop vista la maca i curiosa pedrera, ens dirigim a visitar una possible cista, tot seguint el camí que surt a l'esquerra després del poblat, just davant de la pedrera. En acabar el primer tram de baixada, veiem que el camí més definit vira cap a la nostra esquerra, tot seguint la baixada; nosaltres, però, seguim rectes, veient com comença a atrotinar-se la pista amb força pendent a trams. 

A mig camí de la cista, vam veure quelcom estrany... al nostre parer, no és res prehistòric, però potser sí medieval o amb reaprofitament en aquesta era (no ho sabem tu!!), una excavació ens trauria els dubtes.

Potser no és cap de les dues coses, però el fet que des de la pista fins al punt exacte del possible jaciment estigui clarament desbrossat i veiéssim el clar amuntegament de petits rocs a l'inici del caminoi, col·locats per l'home modern, ens fa pensar en diverses possibilitats.

Investigant l'hem trobat referenciat com a dolmen del Camell, per aficionats a la muntanya... ja dic, no estaria de més una excavació.

Tornem al camí i seguim tot rectes pel pendent. En pocs metres, arribem a una corba a la dreta i, després d'un tros planer, ja que crec que som a la part alta del turó, fem una corba a l'esquerra. Als pocs metres, veiem ,també a l'esquerra del camí, la possible cista. D'aquesta, no teníem informació, però la vam veure publicada al blog dels companys Balenyà, en Manel i la Pilar, que ja l'havien visitat el 24 de juny del 2016, és la possible cista del Pla del Bronze.

Aquí la teniu, val a dir que algú li ha estintolat a sobre aquesta gran llosa blanquinosa, així que millor que inserim una imatge feta pels Balenyà el 2016, que es veu el "possible" del nom que li hem donat, tant en Manel i la Pilar, com nosaltres.

Imatge extreta de Dòlmens i menhirs Pilar

Fixant-me en la fotografia del companys Balenyà, sembla que aquesta llosa blanca és la que es mig veu al costat d'una de les lloses clavades a terra. No ho sabem tu!! Però, per poder, podria ser, fa la mateixa pinta que moltes que sí que han estat excavades i confirmades. La seva localització és bona i, encara que no sigui quelcom definitiu, la seva orientació també ho és.

Ara sí que ja donem la visita per acabada i baixem per l'altra banda del turó, que els nens n'hi s'han queixat encara, però cal recordar que hem accedit a la fortificació per un corriol habilitat, al bell mig d'una cinglera, que no era difícil, però sí que puja, i que a més ja portaven quilòmetres a les cames. PD: Vam arribar justets justets!!


Coordenades UTM(ETRS89):

Fortificació del Casol de Puigcastellet31T, 445332, 4642666
Construcció megalítica del Pla del Bronze: 31T, 445717, 4642675
Possible cista del Pla del Bronze31T, 445742, 4642561