Ciutat celtibera i romana de Numància, dolmen a Tierras Altas i icnites a La Rioja Baja

Avui ens acomiadem del pont de Sant Joan acostant-nos al mític enclavament de Numància, al poble sorià de Garray. A més, aprofitarem la tornada a casa per a visitar un parell de llocs interessants, concretament, un dolmen encara a la província de Soria i un jaciment d'icnites dels molts que hi ha a La Rioja.

Comencem, doncs, anant al poble de Garray, des d'on arribarem a Numància fàcilment, ja que està força ben senyalitzada.

Numància és molt famosa per ser una ciutat celtibera, concretament dels arèvacs, que va ser contínuament atacada entre el 153 i el 133 a.n.e. pels romans. Durant aquests anys, els numantins van plantar cara als romans amb una resistència ferotge, resistència que ha donat lloc a l'adjectiu numantí/na per a descriure una resistència o defensa tenaç, obstinada i valenta davant d'una situació molt adversa. Els romans només van aconseguir tòrcer els numantins quan el general Publi Corneli Escipió Emilià la va assetjar entre el 134 i el 133 a.n.e. des de 7 o 8 turons que envoltaven la ciutat i des d'on controlaven i bloquejaven l'entorn amb una muralla de 9 quilòmetres de perímetre, de manera que els habitants de Numància van passar molta gana i molts habitants van emmalaltir. Tot i la feblesa, no es van rendir: la major part dels numantins van incendiar les cases i es van suïcidar per a no ser apressats. Posteriorment, Escipió va entrar a la ciutat a acabar-la de destruir.

Deixant aquesta informació del seu final de banda, ens centrem en Numància en si. Cal dir que la ciutat es va erigir al turó de la Muela, un turó proper al riu Duero, el segle VI a.n.e., però són poques les restes que es conserven d'aquest període, ja que, com hem indicat, la ciutat va ser destruïda, i posteriorment s'hi va edificar un poblament romà aprofitant els fonaments celtibèrics.

Tot i això, a la part més septentrional del poblat s'han recuperat restes de la muralla i algunes cases del poblat celtiber.

La muralla feia uns 5 metres d'alçada i era bastida amb una base de pedra (d'uns 3.5 metres) i un parapet de tova (de 1.5 metres aproximadament). Es té constància també de l'existència de diverses torres rectangulars construïdes en fusta disposades aproximadament cada 30 metres. La muralla tancava un espai ocupat pel poblat d'unes 8 hectàrees aproximadament.

Pel que fa a les cases, es construïen de la mateixa manera, amb pedra, tova i amb fusta o palla com a teulada. Tenien una superfície de 12 per 3 metres, i l'espai interior es distribuïa en 3 estances: zona d'entrada i taller, habitació central amb la llar de foc, i magatzem per al gra a la part posterior. A algunes de les cases, s'hi han trobat enterraments infantils. Les cases es trobaven adossades i hi havia carrerons molt estrets per a protegir-se del vent i el fred sorià. 

Les excavacions realitzades als fonaments de les cases celtibèriques han aportat la informació de que els habitants de Numància eren agricultors, ramaders i caçadors, a més d'artesans del ferro i la ceràmica.

Es calcula que la població era d'entre 1500 i 2000 habitants, tot i que va arribar gairebé als 4000 durant el setge d'Escipió, ja que gent que vivia extramurs va entrar a la ciutat buscant més seguretat front els romans.

Com hem comentat, posteriorment a la destrucció de la ciutat celtibera, els romans van trobar que no s'hi estava tan malament i van construir la seva ciutat fent ús de les estructures existents. Van ampliar l'espai a unes 9 hectàrees, tot i que, amb les últimes troballes de necròpolis, es calcula que podria arribar a 22 hectàrees. Seguint amb la línia celtibera, els romans també van dissenyar sistemes de protecció contra el fred sorià i les seves inclemències, com carrers paral·lels a la direcció del vent del nord, passeres de pedra elevades per a evitar passar per sobre del fang o l'aigua acumulada, canalitzacions per a l'aigua de pluja i, a les cases més riques, terra tèrmic. Sí, sí, com l'actual terra amb calor radiant! En aquest cas, l'aire calent d'un forn exterior passava per sota de les rajoles.

També es conserven restes d'una gran cisterna central per a la reserva d'aigua i de clavegueram subterrani.

Els habitatges seguien l'estètica de la domus romana: un pati central a l'estil dels atris, però més protegit, amb les habitacions disposades al voltant d'aquest pati.

Després de la interessant visita guiada i com tenim temps abans de dinar, ens acostem a una zona on hi ha nombrosos poblats més discrets que Numància, i un dolmen, el de l'Alto de la Tejera, al terme municipal de Carrascosa de la Sierra.

Des de Numància, tornem a Garray, on prenem la N-111 en direcció a Logroño i, just després, ens desviem per la SO-615 cap a Buitrago i Arnedo. Després de recórrer uns 11 quilòmetres, a Ausejo de la Sierra, girem a la dreta per la SO-P-1110 en direcció a Cuéllar de la Sierra i Castilfrío de la Sierra. A l'entrada d'aquest últim poble, la carretera que seguim mor a la SO-P-1206 i girem a la dreta per a entrar a l'esmentat poble. Avancem 700 metres i prenem una pista sorrenca que surt a la nostra esquerra, per la que seguim uns 650 metres més. A aquest punt, girem de nou a l'esquerra per a seguir pujant lleugerament per una altra pista sorrenca que ens acosta gairebé a peu de sepulcre en 2 quilòmetres. Aturem aquí el cotxe i anem caminant cap a la nostra dreta. En menys de 100 metres, arribarem al tancat que conté el dolmen del Alto de la Tejera, tancat que disposa de mirador per a poder observar la tomba en alçada.

Aquest dolmen de corredor, contingut en un túmul encara visible d'uns 18 metres de diàmetre, té una cambra circular d'uns 3 metres de diàmetre formada per 6 lloses. Actualment, no conserva la coberta, però es creu que els fragments de pedra de la part superior del túmul i una llosa que es va trobar dins la cambra podrien ser les seves restes.

El corredor, lleugerament en corba, mesura 7.5 metres de longitud i té una amplada de 0.70 metres. A l'excavació, es van identificar tres lloses transversals que el dividien en tres trams. Segons l'informe d'excavació, les seves característiques i les petites pedres que subjectaven les lloses transversals indiquen que probablement es tractava d’un corredor sense coberta.

Planimetria extreta de l'article "El dolmen de "El Alto de la Tejera" (Carrascosa de la Sierra, Soria). El fenómeno megalítico en el Alto Duero", d'A. Jimeno Martínez i J. J. Fernández Moreno 

El megàlit fou descobert per Carlos Álvarez i Mariano Heras, que van veure unes lloses sospitoses que van resultar ser algunes lloses de la cambra. Tot i això, els veïns del poble el coneixien d'antic i havia patit diversos espolis abans de la seva excavació, realitzada el setembre del 1986 i el març del 1987 per part del Colegio Universitario de Soria.

Les troballes, ubicades principalment a la cambra, van ser força nombroses: 258 restes lítiques tallades en sílex blanc o gris (com ascles, làmines sense retocar, nuclis, restes de talla, fragments informes i eines), 1 destral polida en pissarra grisa, 314 fragments de ceràmica llisa i decorada (principalment campaniforme), 6 cristalls de roca i centenars de petites pirites fèrriques de forma hexagonal.

Al túmul, afectat pels treballs agrícoles, i als seus voltants, també es van recollir moltes restes de sílex (227) del mateix estil que les trobades a la cambra, incloent ascles, làmines i laminetes, i eines. Aquestes darreres inclouen 13 peces amb osques, 6 burins, 5 raspadors, 5 micròlits geomètrics, 3 fragments de falç.

Totes aquestes troballen permeten datar el megàlit al Calcolític, però pensem que segurament són fruit d'una reutilització a aquesta època. A alguns estudis de la zona, s'indica que la seva construcció sembla neolítica. Per tant, podem dir que l'Alto de la Tejera podria haver estat bastit al Neolític i va ser reutilitzat durant el Calcolític, ja a principis del II mil·leni a.n.e.

Aquest dolmen està situat a una zona plena de poblats pertanyents a la cultura castrenya de la primera Edat del Ferro (segles VIII - VI a.n.e.). De fet, a Castilfrío de la Sierra hi ha el "Centro de Interpretación de los Castros y los Pelendones" (nom del poble celtibèric de la zona). Nosaltres, però, tenint en compte la temperatura de 40 ºC que estàvem suportant, que gairebé era l'hora de dinar i que encara ens quedaven uns 500 quilòmetres per arribar a casa, deixem els castros per un altre dia.

Ens acostem a dinar a San Pedro Manrique i comencem la tornada cap a casa fent una petita desviació del trajecte més ràpid per a visitar un curiós jaciment paleontòlogic, el de Valdecevillo, al poble riojà d'Enciso, on es conserven icnites de diversos dinosaures. Des de San Pedro, agafem la SO-630 cap a Villar del Río i la seguim fins que empalma amb la SO-615. Aquí girem a la dreta cap a Arnedo i avancem paral·lels al riu Cidacos i l'embassament d'Enciso per a entrar de nou a la Rioja (ara la carretera es diu LR-115). Arribats a Enciso, seguim les indicacions cap als jaciments d'Enciso tot travessant el Cidacos pel seu pont medieval i girant tot seguit a l'esquerra. En menys de 2 quilòmetres i a la nostra dreta, trobarem l'aparcament de Valdecevillo.

Aquest parc d'icnites, gratuït a dia d'avui, conserva les petjades de diferents dinosaures i hi han col·locat les reproduccions en mida real dels dinosaures que les van deixar. Està habilitat amb una rampa que marca i facilita el recorregut a fer, i conté panells informatius a cada conjunt de petjades.

Sota un sol aclaparador, comencem la rampa vient les petjades d'un teròpode, un gran dinosaure carnívor i bípede, la recreació del qual veiem a l'altra banda del jaciment, sobre l'aparcament.

Tot seguit, trobem un conjunt curiós: les empremtes de 3 membres d'un mateix grup, concretament d'iguanodons. Serien 2 adults i una cria.

I per últim, veiem força petjades d'un gran quadrupède, concretament un sauròpode, possiblement del tipus braquisaure, que, curiosament, va deixar un canvi de direcció de moviment per a la posteritat. Es creu que aquest moviment estrany fou perquè l'animal es va sentir amenaçat per un altre i va fugir. És el conjunt que es veu amb menys definició, tot i que s'indica que es conserva més d'una cinquantena de marques.

Aquestes icnites es van formar al Cretàcic inferior, aproximadament fa entre 130 i 110 milions d'anys, quan la zona era un llac.

Visitades les icnites i les corresponents reproduccions de dinosaures, ara sí que comencem la tornada cap a casa amb calma i tranquil·litat.

Coordenades UTM(ETRS89):

 Ciutat celtibera de Numantia: 30T 546145 4628776 

Alto de la Tejera: 30T 559720 4641166 

Icnites de Valdecevillo I (Teròpode): 30T 561493 4665257

Icnites de Valdecevillo II (Iguanadons): 30T 561458 4665127

Icnites de Valdecevillo III (Sauròpode): 30T 561461 4665104

Dolmen i túmul a Soto en Cameros (Camero Viejo) i icnites a Villoslada de Cameros (Camero Nuevo)

Comencem la ruta d'avui tot anant al nucli de Trevijano, un petit poblet del terme municipal de Soto en Cameros, a la comarca de Camero Viejo, al que arribarem prenent un desviament a la dreta (LR-462) des de la LR-250 venint des del sud. Just arribar al poble, girem a la dreta, trobant-nos una zona d'aparcament, i aquí deixem el cotxe.

A peu, emprenem un camí sorrenc, el carrer d'El Collado, que surt del poble des de la mateixa zona d'aparcament en direcció nord/nord-oest. A uns 900 metres de fer el camí, trobarem a mà dreta un nou camí que surt a la dreta, però com acostuma a passar, no l'agafem, emprenem un estret corriol que també surt d'aquest punt, que va vorejant i en algun punt creuant o compartint el Barranco de Trevijano. Ara, és anar seguint el caminoi, que va resseguint la part baixa de l'orografia del terreny, fins a arribar a un punt on gira bruscament a l'esquerra. En aquest punt som a uns 300 metres de camí del sepulcre, això sí, amb un considerable pendent, ja que pugem a la part alta del turó.

El dolmen de Collado del Mallo ens recorda molt i molt als de Burgos, tant per l'immens túmul que té, com per les dimensions i morfologia de la seva estructura interna (recomanem buscar la seva fitxa al blog). Redactarem aquí la història del sepulcre, que té molta molla.

El dolmen de Collado del Mallo va ser descobert l’any 1988. L’any 1993 va patir un espoli parcial de la cambra i, arran d’això, es va emprendre una campanya de protecció i posterior excavació arqueològica dirigida per Carlos López de Calle, entre 1994 i 1996. El monument és classificat, malgrat algunes particularitats, com un sepulcre de corredor. La cambra tenia uns 7-8 m² i el corredor, uns 7 metres de longitud. En aquest sector, que es conservava molt millor que la cambra, es van documentar una llar, dos grans blocs verticals, diversos empedrats i restes humanes, algunes de les quals cremades.

La part més significativa per entendre la història del monument és el nivell inferior o nivell C, situat sota l’empedrat del corredor i també sota el túmul, almenys en el quadrant nord-est. En aquest nivell, es van recuperar restes humanes associades a materials neolítics, fet que demostra que hi havia activitat funerària anterior a la construcció del sepulcre. Les datacions situen aquesta primera ocupació en el Neolític avançat, aproximadament entre el 3700 i el 2900 a.n.e., amb datacions calibrades de 3662-3121 i 3339-2916 a.n.e.

Aquest enllosat o empedrat infratumular és especialment important perquè no es limita al corredor, sinó que l’estrat funerari continua sense interrupció sota el túmul. Per això, els investigadors interpreten que el dolmen es va implantar sobre una àrea funerària anterior, i no simplement que hi hagués hagut una activitat ocasional abans de construir-lo. En altres paraules, el monument megalític hauria monumentalitzat un espai que ja tenia una funció funerària.

Extret del pdf de Carlos López de Calle, María José Iriarte i Lydia Zapata

Posteriorment, el sepulcre va tenir diverses fases d’utilització. La segona fase correspon al Calcolític inicial, aproximadament entre el 2900 i el 2200 a.n.e., quan la cambra ja funcionava com a sepulcre col·lectiu. La tercera fase correspon al Calcolític recent, aproximadament entre el 2500 i el 2050 a.n.e., moment en què es documenten un nou empedrat, noves deposicions i algunes evidències de cremació.

L’estudi antropològic indica que el ritual funerari va ser majoritàriament d’inhumació primària. Tot i que els ossos apareixien molt fragmentats, desordenats i sense connexions anatòmiques, els investigadors consideren que aquest desordre és principalment conseqüència de la reutilització continuada del sepulcre i de la manipulació dels ossos per aprofitar l’espai funerari, i no d’una pràctica generalitzada d’enterraments secundaris. Es va estimar un nombre mínim de 31 individus: 12 subadults i 19 adults, que anaven acompanyats de ceràmica neolítica i campaniforme, ceràmica de pastilles repujades, micròlits, làmines i peces foliàcies de sílex, botons de perforació en V i tipus tortuga, penjolls i denes d’os, puntes de fletxa de sílex i os, un punxó d’os, una peça de coure i una gran dena d’or.

Les cremacions, en canvi, van ser molt poc freqüents: només es van identificar 43 restes òssies cremades en tot el jaciment. La seva associació amb carbons d’avellaner fa pensar que no van ser accidentals, però els investigadors no poden determinar amb certesa quin ritual concret s’hi va practicar. També es va descartar que la llar de foc que hi havia al costat fos responsable de la cremació dels difunts, ja que aquesta contenia fusta de teix, mentre que les restes cremades estaven associades principalment a l’avellaner.

En definitiva, el Collado del Mallo no sembla un monument construït i utilitzat en una única etapa, sinó un espai funerari amb una llarga continuïtat d’ús. Primer hi havia una àrea funerària neolítica anterior, després es va construir el sepulcre de corredor, probablement monumentalitzant aquell espai preexistent, i finalment el monument va ser reutilitzat durant el Calcolític, amb diverses deposicions i petites evidències de cremació. El fet que el nivell funerari anterior continuï sota l’enllosat del corredor i sota el túmul és probablement la dada més important.

D'aquí, anem a visitar el segon monument del dia, un túmul documentat i reconegut arqueològicament parlant. Aquest es troba al mateix terme municipal, de fet, tot seguint la ruta per internet, hem vist que si segueixes pel camí des d'on hem agafat el corriol també hi arribes, però no sabem com està el camí, ja que nosaltres el que vam fer va ser tornar al poble, agafar el cotxe i tornar a la LR-250. Seguim aquesta vers la nostra dreta 6.2 quilòmetres, on, de nou, girem a la dreta tot seguint la LR-461 direcció Luezas, però no arribarem al nucli, ens aturarem uns 4.2 quilòmetres més tard, a l'entrada d'un camí que surt a la nostra dreta (aquest és el que empalma amb l'anterior jaciment). 

A peu, pugem al turó que queda a l'altre costat de la carretera per la que hem arribat, i tot anant cap a la nostra esquerra, apropant-nos al punt més alt, i amb més domini visual, trobem el túmul del Barranco de la Cadena.

És tracta d'un túmul, que tot i que resta confirmat i documentat per l'arqueòleg Alfonso Martínez Tobías com a construcció de la prehistòria, molt possiblement al Neolític, coetani al dolmen de Collado del Mallo, no ha estat mai excavat, pel que no en podem dir res segur d'ell.

Per acabar el dia, després de dinar a Logroño, anem a veure unes icnites al poble de Villoslada de Cameros, tot sortint de la ciutat i prenent la N-111 direcció sud durant uns 48 quilòmetres, on girem a la dreta per la LR-333 direcció al poble. Quan som a punt de deixar-lo a la nostra esquena, ens desviem a l'esquerra per la LR-448, i, uns 150 metres més tard, aturem el cotxe a l'esquerra de la carretera, a una àmplia zona habilitada que hi ha. A peu, creuem la carretera per la que hem arribat, i veiem a la paret rocosa inclinada que hi ha després d'ella, les magnifiques petjades de dinosaure.

Inserim la petjada més clara, però in-situ es veu un panell força gran, de petjades d'aquests animals del Cretaci.

Cal dir que després vam fer una visita pel poble, tornant uns metres enrere per la carretera que hem arribat, i deixant el cotxe a una zona d'aparcament per als visitants del poble, just davant d'un preciós pont i un parc infantil a tocar del riu.

Es tracta d'un poble medieval barrejat amb cases renaixentistes dels segles XVI, XVII i XVIII. Una barreja, que sumant-li els dos rius que el creuen, fa que, se'ns dubte, sigui un nucli prou bonic i peculiar.

Coordenades UTM(ETRS89):

Collado del Mallo: 30T 545527 4683946

Túmul del Barranco de la Cadena: 30T 545601 4681289

Icnites de Villoslada de Cameros: 30T 526990 4661873

Poblats a Campo de Borja (Zaragoza), i dòlmens i túmuls a Camero Nuevo (La Rioja)

Arriba Sant Joan, que com sabem és festa sonada a Catalunya. Per a nosaltres, és una de les dates que tenim marcades al calendari per marxar fora. Aquest cop anirem a La Rioja, gaudint d'un regal que ens van fer, i, com sempre, aprofitarem per a visitar algun jaciment arqueològic de camí.

Fem la nostra primera visita a la comarca de Campo de Borja, a Zaragoza, al terme municipal de Mallén, a un poblat anomenat El Convento. Mallén és un poble que es troba a uns 55-60 quilòmetres de Zaragoza, direcció nord-oest.

El jaciment es troba passat el poble, a uns 770 metres de fer el camí de Calveta, a la vora esquerra d'aquest, just després d'un camí que va cap a l'esquerra, on veurem un escampat amb un caminoi al vèrtex que s'endinsa a ell. Com a uns 70 metres fent una lleugera pujada, arribarem on es troba geolocalitzat el jaciment.

Nosaltres ens el vam trobar tapat per les típiques lones de treballs arqueològics en procés.

Segons hem pogut saber, el jaciment d'El Convento, ocupa un petit turó dividit en dues àrees. La més petita, d'unes 0.5 hectàrees, que és on ens trobem, ha estat parcialment destruïda per una plantació d'arbres, fet que va deixar al descobert nombroses restes arqueològiques, com carreus, motllures d'estuc i ceràmiques fetes a mà i a torn.

Però el més rellevant es troba just a l'altra banda del camí (no ho vam veure, ho desconeixíem i no hi ha restes visibles en superfície), on es documenten unes 6.5 hectàrees de jaciment, i que és on s'han dut a terme totes les excavacions, tot i que també ha patit alteracions per les feines agrícoles i per l'erosió natural.

Inserim una planimetria de tot el jaciment extreta de l'estudi que van fer de la campanya del 1988-1989, els arqueòlegs José Ignacio Royo, María Luisa de Sus i Fernando Maneros, per a la Diputació general d'Aragó.

Cal dir que tots els punts marcats són llocs on s'hi ha fet una prospecció, i s'hi han trobat des de murs de cases i restes pròpies de la cultura dels camps d'urnes (900-700 a.n.e.), fins a esquelets d'enterraments infantils d'època romana, passant per destrals polides, ceràmiques, sílex treballat, etc.

El jaciment és conegut d'antic i s'ha identificat tradicionalment amb la ciutat celtibera de Manlia, esmentada per Diodor i Apià durant les guerres celtibèriques. Les primeres excavacions van ser dirigides per Armengol l'any 1930. Posteriorment, diversos investigadors hi van estudiar materials com monedes romanes, ceràmiques celtibèriques i terra sigil·lada hispànica. Les excavacions sistemàtiques iniciades el 1987 van confirmar una llarga ocupació del jaciment, des de la primera Edat del Ferro fins al segle III.

Seguim el camí marcat anant a visitar el jaciment d'El Calvario, tot aturant-nos al terme municipal de Tabuenca, un altre poble de la comarca de Campo de Borja. 

Per arribar-hi, emprenem de nou el camí de Calveta, ara, però, en direcció Mallén uns 550 metres i, a aquesta distància, virem a la dreta per la carretera CP-02, la seguim tot rectes entrant al nucli de Frescano, a uns 4 quilòmetres. Creuem el nucli seguint rectes per la carretera i, a la illeta del final del poble seguint tal i com veníem, la carretera passa a dir-se Z-324 (indicacions cap a Magallón). Al poc, entrarem a un petit nucli que es diu Agón, del que sortirem per la mateixa carretera. Uns 3 quilòmetres més tard, ja dins de Magallón, girem a l'esquerra per A-121 / Avenida de la Paz, i la seguim 8.5 quilòmetres entrant al nucli de Fuendejalón, girant a la dreta a aquesta distància per la CV-620 i seguint-la fins trobar l'A-1301 en uns 5.8 quilòmetres. Seguim aquesta nova carretera a l'esquerra seguint indicacions a Tabuenca, a la que arribarem en uns 5 quilòmetres més. Un cop al nucli, girarem a l'esquerra pel carrer Tiro Bola, i, a uns 400 metres, ens quedarà el cementiri del poble a la nostra esquerra, on nosaltres vam deixar el cotxe.

El jaciment d'El Calvario es troba just darrere del cementiri, al cim del turó que es veu direcció est. Hi accedirem tot tornant al carrer, ara camí pel que veníem, i intentant anar cap a l'esquerra sempre seguint el camí (el corriol d'accés al cim es veu clarament des del cementiri i va seguint un viacrucis).

I de nou més lones i petits fragments de ceràmica en superfície, què hi farem. Pel que hem pogut saber, es tracta d'un assentament celtiber dels segles II i I a.n.e. de tipus poblat, que ocuparia part del turó. La Universidad de Zaragoza en destaca la seva muralla, que era un híbrid entre muralla celtibera i romana, i l'activitat minera dels seus habitants, que sota el control de la Roma republicana, extreien el material fèrric de les mines de la Sierra del Moncayo i es processava al mateix poblat, com prova la quantitat de tallers localitzats al turó i l'abundant escòria d'aquest material.

Val a dir que, tot i que el seu bastiment és totalment celtiber, el poblat va perdurar en el temps fins al segle II, sent plenament romà, que va ser quan es va modernitzar la muralla, creant l'híbrid al que fèiem menció abans, i industrialitzant el poblat, del que sortien tones de ferro. També segons hem pogut trobar, aquí va ser quan el poblat va perdre el seu nom celtiber i es va anomenar romanament com a Tabuca.

Bé, tornem al cotxe i ens dirigim a destí (Viguera, a la comarca de Camero Nuevo, La Rioja). Com ens acostuma a passar moltes vegades, arribem d'hora, pel que ens instal·lem, ens aclimatem, que estem fregant els 40 graus, i anem a visitar els primers megàlits del viatge. Per a trobar-los, agafem el cotxe i sortim del poble direcció la carretera N-111, que és l'única manera d'arribar al poble. Girem a la dreta i seguim la carretera poc més de 5 quilòmetres, on ja veurem el desviament cap a Nalda, tot anant per la LR-440. Sortim del nucli pel seu vessant sud-est per un camí, asfaltat a trossos, que surt a tocar del forn de pa Cuadra, proper al carrer San Miguelito. Com a uns 400 metres d'emprendre el camí, girem a la dreta en una corba que crec recordar era asfaltada i, a partir d'aquí tot rectes. No tenim eines com per dir quanta estona és per arribar als dòlmens, però ben bé un quart d'hora, però bé, ja ho veurem, perquè, quan arribes al lloc, tens, a banda i banda del camí, dos megàlits prou majestuosos.

Comencem amb el de la nostra esquerra, el de Peña Guerra II, protegit per una tanca de fusta.

La cambra mesura 2 per 2.40 metres i està formada per quatre lloses i es troba continguda en un túmul d'uns 12 metres de diàmetre. La coberta resta desapareguda.

Planimetria extreta de l'estudi "Excavaciones en la zona dolménica de Peña Guerra (Nalda, Rioja)" de Carlos L. Pérez i José M. Rodanés

Aquest dolmen fou trobat a la prospecció realitzada a la zona del dolmen I el 1979 i la seva cambra fou excavada el mateix any. Els resultats de l'excavació van ser força interessants, ja que el sepulcre no havia estat violat i, a més, es van trobar dos nivells d'enterraments. El primer, evidentment més modern i a una profunditat d'entre 93 i 150 centímetres, contenia restes òssies disperses corresponents a 6-8 individus acompanyades de ceràmica campaniforme, un punxó d'os i un petit fragment de sílex d'una possible falç. La segona capa d'inhumació, a fondària d'entre 163 i 179 centímetres, contenia restes òssies molt aixafades en tota la superfície de la cambra. Corresponien a uns 11-15 i individus, i l'aixovar estava format per dues destrals polides, una làmina-ganivet de sílex i dos fragments ossis treballats per a utilitzar com a eina (possiblement perforadors), així com petits fragments de ceràmica llisa a mà. 

Els estudis realitzats a les restes per Carboni 14 aporten una data aproximada de construcció del megàlit vers el Neolític final (entre el 3635 - 3099 a.n.e.), i una reutilització a època campaniforme (vers el 1886 - 1545 a.n.e.). 

El 1980, es va fer una segona fase d'excavació, aquesta vegada al túmul. Es va descobrir el que semblava ser un corredor, però que va resultar ser, segons alguns autors, una cambra secundària d'una superfície aproximada d'1 metre quadrat. Aquesta cambra es troba es posició excèntrica respecte de túmul i també contenia restes humanes, corresponents, com a mínim, a 26 individus. La seva datació, situada entre el 3637 i el 3382 a. n. e., indica que aquest espai va ser utilitzat durant el Neolític final. La presència de cranis, ossos petits i algunes connexions anatòmiques ha fet plantejar que els individus hi poguessin haver estat dipositats directament o que els ossos hi haguessin estat traslladats de manera molt acurada des de la cambra principal.

Després d'aquesta segona campanya d'excavació, Carlos L. Pérez Arrondo va realitzar aquestes planimetries dels dos nivells: el superior (II), més modern i amb menys cossos; i l'inferior (I), més antic i amb una densitat força més alta de cossos.

Tot seguit, anem a l'altra banda del camí, on trobem Peña Guerra III.

Es tracta d'un túmul ovalat d'uns 24 per 20 metres que conserva una llosa trencada força gran. Com el veí II, aquest dolmen fou trobat a la prospecció del 1979. Segons la informació del mateix 1979, aquesta prospecció va treure a la llum restes òssies i un petit fragment de ceràmica amb decoració campaniforme incisa, pel que l'enterrament es podria datar en època calcolítica. Posteriorment, però, a un estudi del 1983, es posa en dubte que es tracti d'un megàlit i no s'esmenten les troballes òssies. Curiosament, els dos articles d'on hem extret la informació són del mateix autor, Carlos L. Pérez Arrondo, acompanyat en l'article antic per José María Rodanés Vicente. Nosaltres el mantenim com a Peña Guerra III donada la quantitat de publicacions que el citen com a dolmen.

Un cop visitat aquests dos megàlits, seguim el camí senyalitzat per a pujar a Peña Guerra I i tractar de localitzar el túmul anomenat Peña Guerra IV, ja que no tenim més que una fotografia seva. A uns 180 metres i a la nostra dreta, veiem un primer monticle que no sembla Peña Guerra IV però que realment ens sembla un túmul, així que l'anomenem possible túmul de Peña Guerra V.

Seguint ara el costerut camí uns 200 metres més, arribem a Peña Guerra I, que es troba protegit per una tanca de fusta i al que s'accedeix passant per un pas anti-vaques també de fusta prou estret.

Peña Guerra I, descobert el 1958, és un sepulcre de corredor format per una cambra funerària de planta poligonal amb 5 lloses i un corredor d'accés d'uns 2.5 metres de longitud i 70 centímetres d'amplada, tot contingut en un túmul de 15 per 14 metres, per uns 2 metres d'alçada.

Com Peña Guerra II, va ser excavat per Carlos L. Pérez Arrondo entre el 1979 i el 1980. La cambra havia estat fortament espoliada, però el corredor conservava part del seu contingut funerari. Durant l’excavació, s’hi van recuperar restes humanes corresponents a, com a mínim, 8 individus, entre els quals hi havia infants, així com diversos elements d’aixovar. D'aquests elements, destaquen fragments de ceràmica campaniforme, denes de collaret de diferents materials (os, pedra, conquilla i atzabeja), punxons de coure i botons amb perforació en V. Inserim a continuació la planimetria del seu excavador.

Peña Guerra I fou construït probablement durant el Neolític final, tot i que no disposem d’una datació directa de la seva construcció. La presència dels materials exhumats indica que el monument va ser reutilitzat durant el Calcolític, molt temps després de les primeres deposicions funeràries. Dels enterraments, s'han obtingut datacions d’aproximadament 1940 – 1600 a. n. e.

De tornada cap el cotxe, seguim buscant el túmul IV, però no el localitzem. Veiem, en canvi, gran quantitat de pedruscall a escassos 30 metres del possible V, a l'altra banda del camí. Fent una anàlisi, no coincideix amb la foto de Peña Guerra IV, però bé podria ser un altre túmul i nosaltres l'anomenem possible túmul de Peña Guerra VI.

Després de revisar la foto i comparar amb l'entorn, desistim de seguir buscar el túmul IV i retornem a Viguera, on soparem i prepararem les visites del següent dia.

Coordenades UTM(ETRS89):

El Convento: 30T 630036 4640337

El Calvario: 30T 621762 4616644

Peña Guerra II: 30T 544610 4685316

Peña Guerra III: 30T 544579 4685307

Possible túmul Peña Guerra V: 30T 544688 4685452

Peña Guerra I: 30T 544861 4685473

Possible túmul Peña Guerra VI: 30T 544649 4685453

Megàlits als districtes de Limoux II i Narbonne III

Seguint amb les vacances de Setmana Santa per la Catalunya Nord, decidim acostar-nos a veure uns pobles del departament veí d'Aude i, de pas, algun megàlit.

Sortim del càmping on érem allotjats a Caudiès de Fenouillèdes i seguim per la carretera D117 en direcció a Foix. Sense deixar aquesta carretera i poc després de Saint Martin Lys, arribem a les gorges de Pierre Lys que forma el riu Aude. Hi ha alguna zona d'aparcament on es poden contemplar aquestes gorges i la carretera, tot i que té les corbes típiques de les diverses carreteres de la zona que segueixen gorges, és prou espectacular.

Més endavant, arribem a Quillan, on, gairebé a la sortida del poble i sense adonar-nos, agafem la D118... dic sense adonar-nos perquè la D117 fa un gir pronunciat a l'esquerra i seguint rectes comença la D118. Després de 11.5 quilòmetres, dins del poble de Couiza, girem a la dreta a l'alçada de l'oficina de turisme agafant la D613 en direcció Serres i un munt de pobles més. 8.3 quilòmetres més tard, havent passat Serres, surt un camí de sorra a l'esquerra i aquí deixem el cotxe, ja que no sabem com és aquest camí i el menhir que busquem només es troba a uns 300 metres seguint el camí. Recorreguda aquesta distància, veurem, a la nostra dreta, el menhir de Peiro lébado o Peyro dreyto, també conegut com a Peyrolles, que és el nom del nucli on es troba.

Aquest roc calcari de 2.50-2.80 metres d'alçada i 0.60 de gruix té un gravat a la seva part superior. No es descriu enlloc l'estil morfològic, de fet l'únic que hem pogut trobat oficialment parlant, és a la web de Plateforme Ouverte du Patrimoine del Ministeri de Cultura francès, que només diu que és Neolític, sense especificar cap datació.

Tornem al cotxe i ens dirigim de nou a Serres, on fem parada tècnica amb els nens per a que juguin al maco parc que es troba al costat del riu i del seu pont de pedra del segle XVII.

Com qui no vol la cosa, se'ns fa l'hora de dinar (francesa, és clar) i de nou, al cotxe, avancem per la D613 fins desviar-nos a l'esquerra per la D14 cap a Rennes les Bains i Bugarach. Després de 13 quilòmetres, ens aturem a aquesta darrera població per dinar.

Un cop dinats, anem a veure el dolmen de Trillol. Avancem per la D14 21 quilòmetres més i, just abans d'arribar a Rouffiac  des Corbières, prenen una estreta pista asfaltada (la D8009) que surt a l'esquerra. 5.6 quilòmetres més endavant, just després d'un mur de pedra per evitar caure al rierol que trobem a mà esquerra, podem aturar el cotxe, millor a la banda esquerra. Ja a peu, enfilem muntanya amunt els 120 metres que ens separen del megàlit i que, evidentment, seran més de 120 degut a les ziga-zagues típiques dels camins de muntanya. Cal dir, que no ens podem perdre perquè el camí cap el dolmen es troba indicat.

També conegut com a Cabane des Maures o dolmen de la Falière, el dolmen de Trillol va ser excavat el juliol del 1922 per Germain Sicard i Marie Landriq, descobrint restes de dos esquelets.

Es tracta d'un dolmen simple, amb una imponent coberta d'unes 8.5 tones de pes, que mesura uns 2.75 metres de longitud, per 2.30 d'amplada i 0.60 de gruix. La cambra mesura 1.84 per 1.01 metres i té una alçada propera a 1.75 metres. El seu túmul és ovalat i fa uns 10.00 per 8.50 metres.

El megàlit en sí va ser espoliat abans del seu estudi, pel que no s'ha pogut recuperar cap resta arqueològica que permeti donar una aproximació a la seva cronologia, però, per l'estil i la localització, ens inclinem a assegurar que és del Neolític final - Calcolític inicial, vers el 3300-2600 a.n.e.

Visitat aquest sepulcre, vam decidir fer mitja volta i visitar un últim dolmen a Rouffiac ja de tornada a l'allotjament. No recordo perquè vam fer això sense avançar els 4 quilòmetres que ens faltaven per a arribar al dolmen de Gouma, molt proper a la D-8009... feia mal temps i els nens ja feia massa estona que eren al cotxe, etc... però està clar que per la zona hem de tornar-hi igualment, així que ja el veurem en alguna altra ocasió. I aquesta ocasió va ser un cap de setmana de finals de primavera de 2026. 

Bé, per a arribar al dolmen de Gouma des del de Trillol, agafem el cotxe i seguim avançant per la mateixa pista asfaltada durant 3.9 quilòmetres. A aquest punt, surt a la nostra dreta una pista sorrenca i aquí podem deixar el cotxe. A peu, recorrem uns 40 metres i arribem a una cruïlla amb una casa a la nostra dreta. Anirem per la pista del mig menys de 15 metres per a girar a l'esquerra a la bifurcació i avançarem uns 35 metres més per la nova pista. A aquest punt a la nostra esquerra, veurem una clariana amb un bidó metàl·lic cremat i entrarem a ella. Seguint un corriol desdibuixat uns 40 metres més, trobarem el dolmen de Gouma sense cap dificultat.

Es tracta d'un megàlit poc estudiat. Tot i això, hem aconseguit trobar una fitxa de Georges-Edouard Pous que diu que es tracta d'un sepulcre de corredor d'estil llenguadocià. Segons ell, la cambra sepulcral mesura 2 metres de llargada per 0.90 metres d'amplada, però no en documenta l'alçada. Sí diu que el corredor és curt i estret, i fa 3.75 metres de llarg per 0.50 d'ample.

La imponent llosa de coberta mesura 1.85 per 1.67 metres, cobrint tota la cambra sepulcral, mentre que l'obra tumular amida 8.80 metres de longitud màxima, per una amplada màxima de 7.70 metres.

L'excavació de G. E. Pous va donar a llum: diversos fragments de ceràmica grollera, 7 anelles de coure, 1 punxó quadrangular de 5.6 centímetres de llargada, 1 anella-penjoll de roca negra, 1 botó d'os amb perforació en "V", grans d'enfilall i diversos penjolls.

L'aixovar que va recuperar a la seva excavació, segons diu en Pous, permet atribuir el sepulcre al Calcolític - Bronze antic. Nosaltres pensem que, per l'estil arquitectònic, fou bastit un xic més enrere, vers el Neolític final, cap el 3000-2700 a.n.e., i pensem que els materials que ell indica, sobretot els pertanyents a l'Edat del Bronze, són fruits de reutilitzacions.

Desfem el camí passant de nou pel dolmen de Trillol fins a trobar novament la D14 i ara girem a l'esquerra. En uns 250 metres, arribem a una cruïlla amb la D804 a l'alçada d'un prat amb cavalls, el cementiri de Rouffiac a tocar i el castell de Peyrepertuse com a teló de fons. 20 metres després, surt un camí asfaltat a la dreta cap a Allé Couverte. Aquesta pista passa a ser de sorra més endavant i, després de 1.3 quilòmetres de prendre-la, arribem a un lloc més ample on es recomana no seguir en cotxe. Deixem aquí el cotxe i agafem un corriol a la dreta muntanya amunt per a arribar al dolmen de La Roudouniero o Paza III en uns 100 metres en línia recta.

Tot i que els habitants de la zona el coneixien de sobres, Germain Sicard indica el 1920 que existeix un tercer dolmen de Paza, però no el va arribar a veure. Nosaltres ens preguntem quins i on són els altres dos. Doncs bé, hem trobat que Paza I va ser pràcticament destruït quan es va trobar i excavar, mentre que Paza II va ser destruït totalment a finals del segle XIX.

Tornant a Paza III, el 1924, Marie Landriq, gairebé quan anava a abandonar la zona després d'haver-ne estudiat diversos megàlits, va sentir parlar d'ell i el va buscar. Va publicar una breu nota sobre La Roudouniero a la Societé d'Études Scientifiques de l'Aude el mes de juny d'aquell any, documentant 7 botons d'os perforats en V, 2 perles òssies i 1 calcària, 1 penjoll de càrdium format per 7 denes, 1 anell de coure, fragments d'un vas de ceràmica campaniforme, 1 làmina de sílex i restes humanes.

Per nosaltres és un nou dolmen simple, ja que no hem trobat definit l'estil a cap lloc, i in situ no hi ha cap llosa de corredor. Pel que fa a les seves dimensions, mesura 2 metres de llarg per 1.50 d'ample, i conserva una alçada aproximada d'1 metre. Es troba contingut a un túmul, prou visible encara, de 7 per 9 metres.

Per la morfologia i les restes recuperades ens inclinem a col·locar-lo vers el Neolític final (cap el 3300 a.n.e.) i utilitzat fins al Calcolític, vers el 2500-2200 a.n.e., degut a la troballa dels fragments del vas campaniforme.

La tarda comença a caure i ens dirigim a l'allotjament passant de nou pels peus de l'imponent castell càtar de Peyrepertuse.

Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir de Peiro lébado o Peyro dreyto o Peyrolles: 31T 446675 4755493

Trillol o Cabane des Maures o la Falière: 31T 465286 4750302

Gouma: 31T 468181 4750621

Paza III o Roudouniero: 31T 461875 4746733

Dòlmens al districte de Carcassonne II

Aquest cop sí. Diria que és la tercera vegada que venim a cercar tots els sepulcres de la necròpoli de La Clape, al terme municipal de Laroque de Fa, i tot seguit, a peu, anirem a visitar un dolmen del terme veí de Davejean i un altre a Dernacueillette. No us alarmeu, la caminada és curta, ja que els sepulcres es troben bastant propers a les línies que separen els municipis.

Aquest cop, nosaltres érem allotjats al petit nucli de Massac, un llogaret que, segons la propietària del lloc on dormíem, té censats 30 habitants. Bé, per arribar a la necròpoli, hem d'emprendre per la carretera D1610 de Massac al poble un pèl més gran de Laroque de Fa. Com a uns 700 metres d'arribar al poble, girarem a mà dreta per una sorrenca pista apta per a cotxe que seguirem uns 1.4 quilòmetres (fins aquí, més tard empitjora). Deixem el cotxe mig ocupant una part de la plana que hi ha a l'esquerra i, ja a peu, ens dirigim, tot creuant aquesta, a buscar el primer dels sepulcres de La Clape. Aquesta necròpoli va ser descoberta vers l'any 1965, i va ser estudiada i excavada a finals d'aquesta dècada i els inicis de la següent per un equip d'investigadors especialitzats, dirigits per Jean Guilaine.

Només començar a caminar, mantenint-nos el més a l'esquerra possible de la plana, veurem un corriol més o menys ample que, seguint-lo, ens portaria de nou a la pista que acabem de fer uns metres més abaix. No l'agafem i continuem per la mencionada plana tot trobant un altre corriol, aquest més desdibuixat, i el seguim. Al poc i just a sobre d'ell, al bell mig d'un tarter, trobarem el sepulcre de La Clape H o VIII.

Segons hem pogut saber, ens trobem davant d'un sepulcre sense estil arquitectònic definit. És del tot peculiar, ja que té una cambra sepulcral arrodonida i sense un corredor definit, estil, segons hem pogut saber, amb alguna mostra al Pirineu francès. Com es pot veure, el túmul és clar, tot i que resta prou degradat, essent aquest de forma circular i construït a raó de pedra calcària local.

De l'excavació, es documenten diverses puntes de fletxa del Neolític final, datades a aquesta època ja que també van sorgir vasos campaniformes a nivells superiors, un bol umbilicat, botons prismàtics, perles de collaret i diverses petxines tallades. Amb aquestes restes, es poden assegurar reutilitzacions al Calcolític i a l'Edat del Bronze antic. Tot i això, a l'obra tumular també s'hi van trobar diverses restes pertanyents a l'Edat del Bronze mitjà i final.

També segons unes monografies de la necròpoli, en les que coincideixen la morfologia, l'estat, la datació i la localització, es van recuperar 11 dents humanes, un fragment de crani, una vèrtebra i algunes falanges, que eren pertanyents a un adult i un infant. Aquestes restes humanes eren acompanyades per un únic ganivet de sílex.

Amb tot això, podríem assegurar que el seu bastiment fou vers el Neolític final, entre el 3000 i el 2700 a.n.e.

Seguim rectes fins que ens trobem que el desdibuixat camí que seguíem desapareix, a uns 180 metres de l'H. Aquí variem el rumb i girem a la nostra esquerra per sobre d'un tarter, lloc on trobarem a la nostra dreta el que vam anomenar com a possible sepulcre I.

No l'hem trobat inventariat, però per nosaltres és bastant probable que sigui una antiga tomba, s'hauria d'excavar per concretar.

Seguint uns 65 metres en aquesta direcció i davallant abruptament pel tarter, trobarem els germans F i G, també anomenats VI i VII. Nosaltres comencem pel de La Clape G o VII, ja que és el que es veu més clarament.

Segons hem pogut saber, es tracta d'un sepulcre de corredor amb un passadís estret bastit a raó de pedra calcària local en sec. A la seva excavació, va aparèixer gran quantitat de restes prehistòriques, sobretot ceràmica d'un estil particular de la zona. Aquest permet documentar el jaciment cap al Neolític final, vers el 2700 a.n.e. 

Es documenta també gran quantitat de restes òssies, d'entre elles restes dentals que van permetre assegurar que havia un mínim de 24 individus a la cambra. Segons aquestes restes dentals recuperades, 9 d'ells tenien menys de 10 anys. A la informació a la que hem pogut accedir, a més de dents, destaca la gran quantitat de cranis i ossos pertanyents a individus infantils i joves.

Al mateix túmul hi ha La Clape F o VI, que, tot i que, com ja es diu a l'estudi, resta molt malmès, encara conserva restes evidents com per a identificar el jaciment. A la informació que hem pogut accedir, no es documenta quin estil de tomba és, per nosaltres amb les restes que veiem ens inclinem a pensar que podria ser un sepulcre de corredor.

A l'excavació de la malmesa tomba, varen sorgir restes d'aixovar que es van considerar minses comparades amb els seus germans. Es documenten: 1 punta de sageta en sílex, una vora de vas, uns quants fragments de ceràmica a mà corresponents a diversos vasos, 5 fragments a torn corresponents a un mateix vas de color vermell, altres fragments ceràmics més a torn. Amb aquestes restes, es podria documentar que el sepulcre fou utilitzat vers el Neolític final, cap el 3000-2700 a.n.e.

Tot seguit, refem el camí tornant a la plana que hi ha entre l'H i el camí. Aquí, entre el corriol pel que venim i la pista per a cotxes, baixarem per un corriol que mena, ara a la nostra dreta. Compte aquí perquè hi ha un corriol més ampli que desemboca al camí que fas amb el cotxe i aquest no és, és un altre que hi ha un metres abans tal i com veníem, com a uns 25 metres de la pista. Dit això, podem ajudar-nos d'un GPS.

Seguint aquest corriol uns 40 metres, trobem un tarter a la nostra dreta que ens permetrà descobrir els megàlits restants de La Clape. Endinsant-nos en ell uns 10 metres, veurem fàcilment La Clape A o I (1).

Es tracta d'un sepulcre de corredor de cambra rectangular i passadís estret i baix, que resta relativament en bon estat i que es conserva dins el seu túmul originalment circular.

De la seva excavació, en diuen que es va recuperar "una petita col·lecció de restes arqueològiques", entre les que destaquen 2 ganivets, 1 columbel·la i les restes antropològiques, entre elles 94 peces dentals, corresponents a un mínim de 15 individus.

Pel que fa a la seva datació, no se'n diu res de res, però, per la tipologia del sepulcre, localització i aixovar recuperat, segurament fou bastit vers el Neolític final, cap el 3000-2700 a.n.e.

Seguim la visita de la necròpoli aturant-nos a observar el sepulcre de la Clape D o IV, que es troba a uns 30 metres del A, tot seguint direcció nord per sobre del tarter.

Es tracta del que el francesos denominen com a "fosse de passage", fossa de corredor. A l'excavació van sorgir només 10 fragments ceràmics. Cronològicament, el podem posicionar vers el Neolític final - Calcolític inicial (3000-2500 a.n.e.).

Just al costat orientats com a la fotografia del D, veiem una acumulació de pedres que ens crida l'atenció, però, tranquils, que ens fa pinta de ser natural, no com el possible I, que sí que ens fa la sensació de que s'hauria d'excavar.

Seguim uns 20 metres en la mateixa direcció, per a trobar l'E o V de La Clape, i veure el C o III. Comencem per La Clape E.

Resta documentat com un nou sepulcre de fossa de corredor, que ha rebut algun tipus de restauració, ja que es documenta que antigament les lloses restaven caigudes i estintolades al túmul calcari.

D'aquest, sobta la gran quantitat de restes que es van trobar a la seva excavació. Es documenten restes òssies d'uns 24 individus, totes pertanyents a individus joves, menys un sol home adult, que anaven acompanyades del pertinent aixovar. A anomenar: 1 fulla i un ganivet en sílex marró, 1 punta de fletxa de sílex blanc, 2 fragments de base de bols ceràmics, 1 botó d'os en "V", 1 penjoll de petxina, 1 petxina de gasteròpode perforada, 3 valves perforades, 10 petxines de dentàliums (2 d'ells encara en la seva posició original), una perla de petxina rodona i plana, i 1 tija d'os treballada amb solc circular incís. A banda, també s'hi ha recuperat divers material, ja històric, com anells o material fèrric.

Per l'estil, les restes recuperades i pel fet de trobar-se on es troba, podem col·locar la construcció i ús de la tomba vers el Neolític final - Calcolític antic, cap el 3300-2500 a.n.e.

A escassos 8 metres, al que sembla ser el mateix túmul, veiem el C o III de La Clape.

Es tracta d'una clara cista megalítica de forma rectangular, a la que es documenta que molt material arqueològic es pot haver perdut muntanya avall per la seva ubicació. Tot i això, a la seva excavació van sorgir restes antropològiques de dos individus, un adult d'entre 20-30 anys i un nen d'uns 6-7. Aquestes restes són 11 dents, un fragment de crani, un fragment de columna vertebral i diverses falanges. Acompanyant aquests individus, només s'hi va trobar un ganivet de sílex.

A falta de Carboni 14, podem datar la tomba pel seu estil arquitectònic i el seu aixovar vers el Neolític final, cap el 3500-3000 a.n.e.

Continuem amb l'últim sepulcre de la necròpoli, el de La Clape B o II, que es troba avançant 10 metres més a la següent clariana.

Es tracta d'una cista que molt possiblement fou construïda vers el Neolític, cap el 3500-3000 a.n.e., i que va ser reutilitzada com a mínim durant l'Edat del Bronze, com ho indiquen les restes d'un gerro ceràmic d'aquesta era, que es van trobar al seu interior. 

Contents per l'èxit amb la Clape, continuem la diada megalítica sortint d'ella tot anant al sepulcre de Coume Jonquière, també conegut com a Les Pintades o Pintados, que encara que es trobi al terme municipal veí, es pot arribar fàcilment a peu. Es troba més o menys a 1 quilòmetre en línia recta i s'hi arriba per una àmplia pista fàcil de seguir.

Seguim el camí tal i com hem arribat a la necròpoli i, al poc, trobem que hem de decidir si esquerra o dreta. Bé, doncs seguim a l'esquerra i, tot fent camí, veiem que aquest es va difuminant a trossos, però nosaltres el seguim fins a topar amb una porta elèctrica d'aquestes pel bestiar. L'obrim i seguim uns 90 metres pel camí, just on veurem un arbre sol a la vora esquerra. En aquest punt, ens endinsem al camp de també l'esquerra uns 30 metres i ja veurem el destruït sepulcre de Coume Jonquière.

El sepulcre resta inventariat per Jean Guilaine, que el va publicar el 1972, i que, segons hem pogut saber, va estudiar junt amb la necròpoli de La Clape. Tot i això, sembla que només l'esmenta i en fa un estudi arquitectònic, però sembla ser que mai ha estat excavat. Igualment, en Guilaine en va fer un petit llibre al qual no podem accedir, ja que mai ha estat digitalitzat i físicament no hi podem accedir.

Però bé, tot i això, en sabem que es tracta d'un dolmen simple, bastit per comparativa arquitectònica local durant el Neolític final i el Calcolític inicial, vers el 3300-2600 a.n.e.

Refem el camí com si volguéssim tornar a La Clape o al cotxe, i allà on hem hagut de decidir fa una estona si dreta o esquerra, emprenem com si volguéssim anar a la dreta (que ara és la nostra esquerra). Just quan s'acaba la corba inicial, veurem un camí més atrotinat que s'endinsa al bosc que ens quedarà a l'esquerra , doncs bé, el seguim anat direcció sud. Uns 800 metres més tard sortim a un més ampli i definit, que seguim cap a l'esquerra i, a uns 280 metres més, veurem una moderna edificació a mà esquerra. Ara mateix el dolmen de Lacamp es troba a uns 210 metres a l'est i s'hi pot arribar tant creuant el camp de davant de les estructures, que es totalment caminable, o bé seguint pel camí i arribant al dolmen fent la volta al camp. Recomanable anar amb un GPS, tot i que resta només a uns 10 metres del camí.

De l'última tomba d'avui, hi ha ben poca informació; de fet, la informació que aportarem majoritàriament no és oficial, a no ser que ho especifiquem abans.

El dolmen va ser possiblement documentat per en Guilaine el 1972, ja que no apareix a les bases de dades antigues, pel que pensem que ja era conegut per la gent del poble, però mai havia estat documentat, i quan l'arqueòleg va anar a estudiar La Clape, va documentar els altres dos que hem vist avui, ja que es troben molt propers entre ells.

Pel que fa a l'estil arquitectònic, no ens atrevim a classificar-lo. Més que res per la falta de la coberta: si fos molt grossa, ens inclinaríem per un dolmen  simple; si fos petita, per tant menys pesada, el més probable és que fos una cista megalítica. Faria falta que s'excavés i se'n definís l'estil, aportant mides i troballes, tot i que segur que ha estat espoliat d'antic.

Com a última dada d'aquest sepulcre, de nou, no oficial, creiem que deuria ser bastit contemporàniament als seus propers germans de La Clape i Coume Jonquière, vers el 3300-2600 a.n.e. 

Amb aquesta visita completada, tornem a l'allotjament a dinar i descansar, que a la tarda volem fem turisme de pobles.

Coordenades UTM(ETRS89):

La Clape H o VIII: 31T 465350 4755202

Possible La Clape I: 31T 465285 4755343

La Clape G o VII: 31T 465231 4755375

La Clape F o VI: 31T 465231 4755375

La Clape A o I: 31T 465293 4755161

La Clape D o IV: 31T 465280 4755185

La Clape E o V: 31T 465285 4755204

La Clape C o III: 31T 465280 4755209

La Clape B o II: 31T 465282 4755219

Coume Jonquière o Les Pintados: 31T 466179 4755746

Lacamp: 31T 466097 4754220