TRANSLATOR

diumenge, 1 d’agost de 2021

Dolmen a Odèn II (Cambrils)

Ruta a banda per a visitar un megàlit inèdit a la zona del Solsonès. Es tracta del dolmen de Cal Xinquet, situat al terme municipal Odèn, concretament a la localitat de Cambrils, i relativament a prop dels megàlits de la Caixa del Moro.

Per arribar-hi, depenent del nostre origen, podem arribar per dos camins diferents. El primer, tal com vam fer nosaltres, des de Solsona, agafant la LV-4011 cap a Montpol i Cambrils. El segon camí, anant per la C-14 fins a Coll de Nargó i prenent poc després la L-401 cap a Fígols i Alinyà, i Cambrils.

Sigui quina sigui la manera d'arribar a Cambrils, un cop allà, seguirem en direcció a Odèn per la L-401 i recorrerem 2.5 quilòmetres més. Veurem llavors a l'esquerra el desviament cap a les cases de Xinquet i Petit poc abans d'una pronunciada corba a la dreta. Com no és fàcil deixar el cotxe a la L-401, podem pujar cap als masos i aparcar uns 100 metres més endavant a un trosset de sorra que hi ha a l'esquerra, just a la corba que dona accés a les cases.

Ja a peu, seguim la pista asfaltada de l'esquerra i arribem a Cal Xinquet. Un cop allà, girem cap a la casa i, deixant-la a la nostra dreta seguim endavant per la pista sorrenca. Poc després (a uns 70 metres de l'inici de la pista és de sorra), girem a la dreta per un atrotinat camí i avancem uns 50 - 60 metres més sense camí clarament definit però sempre pujant i girant vers la esquerra. Fins trobar una clariana desbrossada recentment, a ella hi trobarem el dolmen de Cal Xinquet tapat per un plàstic negre i envoltat d'un gran túmul de pedruscall de mida mitjana.

A dia d'avui, no hi ha informació publicada sobre la seva excavació arqueològica, produïda pel Grup de Prehistòria del Solsonès i el Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona. Les actuacions van ser realitzades l'estiu del 2017 (sota la direcció de Ricard Arnaiz Guiu i Erik Villarroya de Diego) i el setembre del 2019 (sota direcció de Joaquim Sisa López de Pablo, Erik Villarroya de Diego i Andreu Monforte Barberán).

Actualment, el megàlit es troba tapat per tal de ser protegit mentre es realitza la consolidació del jaciment i s'obtenen els resultats dels estudis de les seves troballes (ossos i aixovar funerari entre elles, tot i que es va evidenciar el seu espoli anterior durant l'excavació). Preliminarment, es considera que aquest sepulcre va ser construït durant el Calcolític Final o el Bronze Antic (2000 - 1500 a.C.).

Destapat i vist el sepulcre amb el permís del Grup de Prehistòria del Solsonès, el tornem a tapar, i seguim ruta cap a l'Alt Urgell, on passarem uns dies per a finalitzar les vacances.


Coordenades UTM(ETRS89):

Cal Xinquet: 31T 368460 4666689

dijous, 22 de juliol de 2021

Dòlmens a Páramos III

Nou dia de visites per la comarca de Páramos. La d'avui és la tercera, on visitarem 3 sepulcres al Valle de Sedano, i, després de dinar, canviarem de comarca, tot anant a Alfoz de Burgos, per a visitar un parell de jaciments a la zona de Merindad del río Ubierna, en concret a Gredilla La Polera, però això ho descriurem a una altra publicació perquè queda prou lluny i la diferència cronològica és bastant gran.

Comencem pel megàlit de la Nava Negra. Per arribar-hi, és un xic complicat, ja que el megàlit es troba al mig del camp, i no té un accés clar i definit. El que vam fer nosaltres és partir de Sedano per la BU-V-5032, i a uns 4.3 quilòmetres de sortir de Gredilla (de Sedano en aquest cas), emprendre una pista sorrenca que surt a la dreta. Seguim aquesta nova pista 3.3 quilòmetres, lloc on prenem una nova que surt a la dreta. A uns 500 metres d'anar per ella, ens desviem per un nova pista que surt a la nostra dreta i que es troba en molt mal estat a trossos, pel que deixem el cotxe quan ja no ho veiem clar i seguim a peu. Com a 1.2 quilòmetres d'agafar aquesta pista, a una corba a l'esquerra, ens desviem per una nova pista que surt també a l'esquerra i que encara és en pitjor estat que l'anterior. Seguint aquesta uns 100 - 110 metres, ens apropem al desdibuixat corriol d'accés al sepulcre, que surt, de nou, a mà esquerra.

Com es veu, el dolmen ha estat restaurat i em sembla recordar que inclús tenia algun tipus de rètol. S'ha de dir que, tot i que el camí no està habilitat ni senyalitzat, el megàlit sembla que sí el netegen... potser la propera vegada que hi passem ja estarà totalment condicionat per a les visites. 

D'aquest sepulcre de corredor, en podem dir que té un túmul de 17 metres de diàmetre per 2 metres d'alçada. Pel que fa a la seva cambra funerària, només conserva 3 lloses originals, encara sort que són totalment oposades i faciliten el coneixement diametral de l'ovalada habitació, que mesura 3 metres. D'altra banda, el corredor fa 4 metres de llargada i, a l'excavació, es va trobar totalment colgat, pel que els arqueòlegs suposen que, en el seu dia, el sepulcre va ser clausurat.

Tot i la seva clausura, es té constància que durant el segle XX va ser objecte de diversos espolis i excavacions furtives, fets que han provocat la seva destrucció i la falta de restes arqueològiques. Tot i això, es documenten diverses fulles i micròlits de sílex, una destral polida i una altra d'ofita a les excavacions oficials.

El què hem dit abans que el megàlit semblava prou net és just al contrari del seu germà Nava Negra II. El trobarem, no fàcilment, tot tornant al camí on nosaltres havíem deixat el cotxe, del que farem des de la corba que ens duu al dolmen de Nava Negra uns 400 metres, trobant unes terres sense treballar enmig de dues zones conreades a mà dreta a aquesta distància. Aquí, sota d'uns esbarzers, hi ha el sepulcre de Nava Negra II. Allà estant, es veu clarament i inclús es veu pedruscall del túmul i alguna llosa prou sospitosa.

D'aquest. no hi ha cap tipus d'informació, tot i que el vam trobar documentat per Aranzadi, que esmenta diversos megàlits de la zona.

Un cop vist el sepulcre, ens posem de nou en marxa i anem a veure el proper sepulcre de corredor de Las Arnillas, aquest sí, totalment condicionat per les visites turístiques.

S'hi arriba fàcilment tot seguint l'últim camí que hem fet abans de desviar-nos per veure els germans de Nava Negra. Només hem de seguir el camí en la mateixa direcció 2 quilòmetres més, i ja veurem el típic emmurallat quadrat dels bonics sepulcres de corredor de Burgos.

De nou, ens trobem davant d'un sepulcre de corredor, aquest bastant imponent. Es documenta un túmul de 25 metres de diàmetre i 2 metres d'alçada a la zona de la cambra funerària. Aquesta és circular, de quasi 4 metres de diàmetre, amb un espectacular corredor de 12 metres d'entrada.

Arqueològicament parlant, és el dolmen més contundent de la contrada pel que fa a restes funeràries, documentant-se una trentena d'individus entre la cambra i el corredor. Segons els arqueòlegs, sembla ser que temps ençà, els mateixos humans de les terres agruparen els ossos més grans dels difunts com per fer espai. Però segons diuen ells mateixos, sembla un ritual funerari, ja que diuen que al corredor es va trobar un conjunt de cranis.

Pel que fa a les restes associades al megàlit, daten de diferents èpoques de la prehistòria: Primerament, s'associa a l'era neolítica antiga, vers el 3500 a.n.e., amb tot un seguit de micròlits, espàtules i denes de collaret. També es documenta, seguint la línia temporal, puntes de sageta i un ganivet de sílex de vers el 3000 a.n.e. I també es documenten restes de vers el 2500 a.n.e., a finals del Calcolític de la zona, segons les restes de vasos campaniformes recuperats. També es documenten botons d'os perforats en "V", típics del 2000 a.n.e. Com a observació pel que fa a aquestes restes, podem dir que segons es documenta, totes aquestes dades han estat revisades per C-14.

Per últim, volem esmentar la gran quantitat de cranis trepanats que han sorgit de l'enterrament col·lectiu, algun d'ells amb una supervivència prou àmplia a raó d'aquestes intervencions.

Amb el gran sepulcre de Las Arnillas, donem per acabada la ruta dolmènica d'avui, i anem a l'allotjament a dinar i a jugar una estona, però, a la tarda-vesprada, ja que, com hem dit abans, veurem alguna cosa més.

 

Coordenades UTM(ETRS89):

Nava Negra30T 444841 4730152
Nava Negra II: 30T 445319 4729940
Las Arnillas: 30T 444373 4729497

dimecres, 21 de juliol de 2021

Dòlmens a Páramos II

Avui, nova ruta per la comarca de Páramos, on veurem tres sepulcres de corredor, i també farem una visita més bany al Pozo Azul, una surgència d'aigua al terme municipal de Covanera.

Comencem dirigint-nos al nucli de Tubilla del Agua per la N-623 direcció nord. Creuarem el poble desviant-nos per l'únic carrer que hi ha a la nostra dreta de tot el poble, anomenat carrer la Solana, que es troba quasi acabant el petit nucli. Aquest, el continuarem fins a la fi de l'asfaltat i les cases, on hi ha una àmplia zona per a deixar el cotxe. A peu, seguim el camí uns 450 metres arribant a una mena de petit parc (bàsicament recordo un banc), del que surt un corriol direcció est, que em penso que ja hi havia indicacions al sepulcre de Valdemuriel.

El corriol és prou verd, semblant a l'inici del que vam fer ahir per anar a la necròpoli de Fuentepecina, i, tal com el d'ahir, a l'estona comença el típic paratge burgalès. Però aquest cop, a uns 330 metres de creuar la riera, virem per un corriol que ens quedarà a mà esquerra tot obrint pas cap el cim del davant. A aquest hi ha tot un bosc, jo diria que plantat, i el caminoi discorre per ell fins a arribar al sepulcre de corredor de Valdemuriel, que per desgràcia nostra, es troba a ple sol.

Es tracta d'un sepulcre de corredor de mides un xic més petites que els grans dòlmens de la contrada; de fet, és prou diferent. Per exemple, ja es veu que la cambra sepulcral no és circular, sinó que és un xic hexagonal, fent 2 metres d'ample per uns 5 metres de llargada, amb un corredor de pedra seca de només uns 4 metres. També cal dir que consta de túmul de 16 metres de diàmetre, per una alçada conservada de 1.5 metres, del que va sorgir un carbó al què se li va fer la prova de C-14, i que va donar una antiguitat d'entre el 4800 i el 4300 a.n.e.

De la seva excavació, en podem dir que es van poder recuperar restes òssies humanes i un aixovar format per les típiques làmines, micròlits i elements d'ornament personal, un conjunt de vasos ceràmics i un fragment d'ídol d'espàtula.

Amb aquestes dades, podem mig assegurar que ens trobem davant de l'avantpassat del sepulcre de corredor clàssic de la contrada. Té una altra orientació i és prou rudimentari en comparativa, però, per a mi, és preciós, personalment em va agradar tant el sepulcre com la localització.

Refem el camí arribant al cotxe i enfilem cap a la tomba d'El Virgazal. Per arribar-hi, enfilem per la N-623 creuant el nucli, tot anat en direcció contrària a la que hem arribat, i just a les últimes cases virem a la dreta per la BU-V-6431, direcció Tablada del Rudrón i Bañuelos del Rudrón, entre d'altres. Seguirem aquesta 6.3 quilòmetres, creuant el petit nucli de Tablada del Rudrón, i en aquest punt girarem a la dreta per una pista sorrenca, per la que, a uns 3.7 quilòmetres, ens trobarem una bifurcació. A aquesta, seguirem per la dreta i, com a 1.15 quilòmetres aturem el cotxe al voral de la pista per a visitar l'antiga tomba que ens quedarà a mà esquerra, just al vèrtex entre el camí per on veníem i un caminoi desdibuixat que surt d'ell.

Ens trobem davant d'un sepulcre tumular del Calcolític de la zona. Estructuralment parlant, és molt diferent als megàlits neolítics de la zona, però força semblant si comparem amb algunes obres tumulars d'arreu.

Es tracta d'un túmul circular de 12 metres de diàmetre i 1 d'alçada, amb una zona central, també circular, de 6 metres de diàmetre delimitat per una espècie de cròmlec de petites lloses, i amb una rasa al centre i tres forats tocant aquesta. Hem extret aquest croquis constructiu de la pàgina web de Territorio Megalítico per a il·lustrar millor la seva descripció.

Dibuix de Francisco Tapias (Universidad de Valladolid)

A la rasa central, s'hi va trobar un esquelet humà pertanyent a un home d'uns 30 - 40 anys, restes amb datació documentada vers la segona meitat del III mil·lenni, i que segons les proves de ADN fetes, era provinent de barreges humanes originàries de les estepes russes. De l'excavació, també es destaca la troballa d'un botó d'ivori i ornamenta personal en or amb decoració típica britànica, que junt amb la seva posició dins l'enterrament, fa pensar que aquest devia ser de classe superior a la resta dels inhumats que es van localitzar al sepulcre.

Com acabem de dir, també es van localitzar més restes, concretament de 7 individus més, 5 d'ells també datats vers el Calcolític (un d'ells també de provinença russa), mentre que els altres 2 van ser datats vers el Bronze antic de la contrada, a la primera meitat del II mil·lenni. Tots ells anaven acompanyats d'aixovar funerari campaniforme.

D'aquí, anem a dinar a Covanera i, després de dinar, anem a refrescar-nos i relaxar-nos un xic al riu Rudrón, on hi ha uns magnífics escampats a la vora del riu, ideals per a posar les tovalloles. Tot i això, un cop remullats, agafem el cotxe, que el teníem a ple sol a l'aparcament del poble, que es troba just darrera dels escampats que dèiem i creuem el riu pel pont, virem a l'esquerra ,i un xic més endavant, aturem el cotxe a l'ombra d'uns grans arbres alimentats contínuament pel riu. A peu, seguim el camí fins a topar com amb una espècie d'embassament de reduïdes dimensions a mà dreta. Just creuar-lo, emprenem un caminoi que surt també a la dreta i que ens durà a la surgència d'aigua coneguda com el Pozo Azul.

Imatge extreta del web mar de hielo

Preciós lloc, tot i que val a dir que personalment em falten arbres i em sobra gent. Jo diria que la manca d'arbres i més natura són deguts a la massificació humana que deu patir a l'estiu, perquè aquí a la tardor o a l'hivern no t'hi banyes... és de les aigües més fredes a les que m'he remullat. Recomano, si algú es vol banyar, pujar per un corriol, mig escalant per la roca i tirar-s'hi sense pensar-s'ho gaire... a peu el més probable és que l'aigua no et passi dels genolls i surtis. Cal tenir present que aquesta aigua no ha vist mai la llum del sol, ve de l'interior del planeta.

Havent gaudit de l'aigua tant al riu com a la surgència, anirem a visitar l'últim dolmen del dia, el de San Quirce.

Per arribar-hi, sortim de Covanera per la BU-514 i, emprenent al poc la N-623 en direcció sud, a cosa d'un xic més dels 5 quilòmetres i havent creuat Tubilla del Agua, agafem un desviament a la dreta que s'endinsa als camps de conreu. Més o menys al quilòmetre i mig, prenem un desviament a l'esquerra, que, en una seixantena de metres, ens porta a un camp, en el seu dia conreat, i on dins d'ell, a uns 80 metres de la fi del camí d'accés, veurem el que queda del túmul del megàlit i les seves lloses. No cal dir que és quasi imprescindible l'ús d'un GPS!!

Es tracta d'un nou sepulcre de corredor, aquest en molt mal estat, inclús l'hem trobat en molt mal estat a les fotografies que hi ha del moment de la seva excavació. És un dels sepulcres de corredor més "modestos" de la contrada pel que fa a les dimensions. La típica cambra circular fa "només" 3 metres de diàmetre i el túmul que la sustenta és de 16 metres diametralment parlant, això sí, els seus constructors van afavorir-se d'una petita elevació natural del terreny... "què modest".

De l'excavació, es documenten restes humanes pertanyents a un mínim de 12 individus, gran part d'ells adults, i tot un seguit del típic aixovar neolític, com fulles i esclats de sílex, a banda d'un ullal de porc senglar polit.

Amb això, donem per acabat el dia pel que fa a la recerca dolmènica, demà més.


Coordenades UTM(ETRS89):

Valdemuriel30T 435585 4729163
El Virgazal: 30T 431440 4732531
San Quirce: 30T 433532 4726258

dimarts, 20 de juliol de 2021

Dòlmens a Páramos I

Nou dia a la província espanyola de Burgos, i, avui sí, caminarem una mica, menys del que volíem fer en inici, però almenys vam caminar. Visitarem la necròpoli de Fuentepecina, que fou excavada per Germán Delibes i el seu equip, i que consta de quatre sepulcres amb aparença de dolmen simple, un d'ells, en molt mal estat, ja que, segons hem trobat documentat, antigament passava un camí per sobre  d'ell.

Per arribar a la zona on deixarem el cotxe i ens posarem a caminar, hem d'agafar la N-623 direcció nord, com si anéssim des de Quintanilla Sobresierra a Tubilla del Agua. Just al quilòmetre 36 de la carretera, ens desviarem a la dreta per la BU-514 direcció Sedano. Uns 4.6 quilòmetres més tard, a la sortida d'una petita corba a l'esquerra, trobarem a mà dreta de la carretera un camí sorrenc que baixa als escassos boscos de la zona i el rierol que l'alimenta, l'Arroyo de la Canaleja. Aparquem el cotxe uns metres més endavant, on trobarem llocs per a deixar-lo sense que molesti a la circulació.

A peu, tornem enrere i ens endinsem pel citat camí, la veritat es que és un racó molt maco, es nota que hi ha aigua ben a prop. Passem una bassa i, poc després, veurem un "dujo", que és una edificació apícola típica de la zona, a mà esquerra. Llavors el camí enfila perdent tota la verdor boscosa, acabant en el típic terra erm de Burgos. Quan arribem a terra planer, a 950 metres d'alçada, veurem que hi ha un antic camí de muntanya molt desdibuixat, que surt a mà dreta a uns 2 quilòmetres de començar el camí des de la carretera, i en aquesta direcció ja veurem el cartell informatiu del dolmen de Fuentepecina I a uns 45 metres al nord-est.

Aquest en qüestió va ser sepultat novament després del seu estudi. Segons es documenta, consta d'una cambra poligonal de 2.5 metres de diàmetre, i a l'excavació varen sorgir tres lloses d'un possible corredor o d'un vestíbul.

Des de Fuentepecina I i mirant cap al sud, veurem a uns metres un cartell informatiu, que és el que indica la localització dels sepulcres. El segon, el trobem seguint el camí que hi ha un xic més.

Aquest dolmen és l'únic del que podem veure lloses de la seva cambra sepulcral, formant una estança hexagonal de també 2.5 metres de diàmetre. Tot i això, l'obra tumular és més gran que l'anterior, fa 17.5 metres de diàmetre. A més del perfecte estat de la cambra, es va poder documentar un petit vestíbul que donava accés a la cambra. 

El tercer, el trobarem tot seguint rectes la direcció en què hem arribat al segon, creuant la cambra sepulcral i acostant-nos al proper túmul, que hi ha al bell mig del camp conreat.

D'aquest en sabem que ha estat refet tumularment parlant fa pocs anys, ja que a l'excavació es va poder observar que havia estat arrasat per un cabana moderna i una necròpolis medieval; per aquest fet, no s'han pogut saber la seva forma original ni les seves dimensions.

I ja per acabar, visitem el quart sepulcre de la Necròpoli de Fuentepecina, que el trobarem tot tornant al desdibuixat camí en direcció nord-est. Es troba a escassos metres de passar aquest, al bell mig d'una illeta d'aquestes que fan als horts.

El IV és prou estrany, pel que es documenta i el que vam veure, ni te elevació tumular, ni costa de cap resta megalítica, pel que es podria tractar d'un sepulcre tumular sense cambra megalítica, tot i que tampoc es pot menysprear la possibilitat de que sigui un sepulcre megalític en molt mal estat de conservació. Ja hem dit abans que antigament, segons hem pogut trobar documentat, li passava un camí per sobre.

Segons documentació, entre el sepulcres de la necròpoli es va recuperar un extens i variat aixovar, entre ells micròlits, espàtules d'os, denes de pissarra, lignit, talc i variscita, destrals polides, fulles de sílex i quars.

Les restes òssies, tot i la seva mala localització per a una bona conservació, s'eleven a més de 30 individus dels dos sexes. 

Pel que fa a la datació dels sepulcres, segons les datacions obtingudes per mitjà de C-14, els quatre sepulcres van ser utilitzats a l'hora, i ho feren a la primera meitat del IV mil·lenni, vers el 4000 -3500 a.n.e., sent els precursors d'aquets grans dòlmens de corredor que hi ha a la contrada.

Tornem al camí principal pel que hem arribat a peu des de la carretera amb la intenció d'anar, tot seguint el camí, a veure d'altres túmuls que hi ha més endavant, però el sol i els pocs arbres ens van fer repensar-nos-ho i vam començar el descens de l'altiplà per tornar al cotxe. Demà més.


Coordenades UTM(ETRS89):

Fuentepecina I30T 441224 4724794
Fuentepecina II: 30T 441201 4724554
Fuentepecina III: 30T 441076 4724540
Fuentepecina IV: 30T 441424 4724689

dilluns, 19 de juliol de 2021

Megàlits a Las Merindades

Ja instal·lats a la zona escollida, farem la primera ruta, que, com gairebé totes les últimes, és en cotxe, tot i que els nens ja comencen a aguantar suficient.

Comencem visitant el gran sepulcre d'El Morueco o El Moreco. El més òptim per a fer la ruta d'avui és que tot anant per la N-623 direcció nord, ens desviem per la BU-514 direcció Sedano. Aquest desviament el trobarem entre els pobles de Tubilla del Agua i San Felices de Rudrón, a mà dreta. Als 5.6 quilòmetres, arribem a Sedano i, just entrar al poble, ens desviem a l'esquerra pel carrer Pomar, que poc després és la BU-V-5032 i, on als 7.8 quilòmetres, trobarem el desviament a l'esquerra que porta a Huidobro i al dolmen del Moreco, en 1.4 quilòmetres. Aquest ens quedarà a mà dreta, dins d'un tancat, que després veurem que és molt típic als dòlmens restaurats de la contrada.

El sepulcre fou descobert pel capellà Esteban Robledo el 16 d'agost de 1954, i, el 1957, Luciano Huidobro, que havia intervingut a les excavacions i estudis del megàlit, el publicava donant unes dimensions espectaculars dient que era el sepulcre de corredor més gran de la zona burgalesa. Les dimensions, bé, alguna d'elles, són d'un diàmetre tumular de 75 metres i un diàmetre de la cambra funerària de 16 metres.

A dia d'avui, sabem que El Moreco consta d'un túmul de 27 metres de diàmetre per 2 d'alçada conservada i una cambra funerària de 4 metres de diàmetre, amb un corredor d'accés de 10.5 metres.

Del sepulcre, podem dir que, de la cambra funerària, en resten només cinc lloses originals. A dues d'elles, apareixen pintures esquemàtiques humanes en color vermell, que avui en dia no es veuen a simple vista, i també es pot veure una amb dues cassoletes insculpides. També consta la desaparició de restes òssies i gran part de l'aixovar funerari, del que en queden micròlits geomètrics, fulles de sílex  i puntes de sageta.

Amb aquestes restes, i segons els autors del llibre Territorio megalítico, el sepulcre va estar en ús, segons les datacions de C-14 a les restes òssies recuperades, vers la primera meitat del IV mil·lenni, vers el 3500-3000 a.n.e., i que va utilitzar-se durant mil anys. Tot i la immensitat del sepulcre i degut als continuats saquejos, només s'han pogut identificar 6 cossos humans, de diferents edats i sexes.

Ja per acabar amb el sepulcre, direm que segons Germán Delibes de Castro, l'estructura del túmul és prou complexa amb un seguit de cercles peristàltics, corones i cuirasses quasi superficials.

Tot seguit, tornem al cotxe i ens dirigim a visitar una cista, la de la Nava Alta o Villaescusa, només cal tornar cap a la BU-V-5032, agafant el desviament que va cap a la nostra esquerra i, just arribar a la citada carretera, seguir-la durant 1.8 quilòmetres. En aquest punt, a la banda esquerra de la carretera, veurem les restes d'aquesta gran cista.

No hem trobat les dimensions d'aquesta tomba ben identificades, però, segons Territorio megalítico, les lloses amiden longitudinalment dos metres, i sabem que la cambra sepulcral té una superfície de 4 metres². També es documenta un túmul de tendència circular, avui en dia quasi desaparegut.

Una simple cista al mig de tant sepulcre de corredor queda com si fos un sepulcre de segona, però, quan l'estudies, te n'adones que és just al contrari. A ell, es va recuperar gran quantitat de restes arqueològiques en un estat de conservació excepcional.

Hi destaquen la gran quantitat de restes òssies infantils en comparació amb els altres sepulcres de la zona, però també diuen que potser és degut a la gran conservació del conjunt, de nou comparant amb la resta de sepulcres. D'altra banda, l'aixovar funerari recuperat és ampli; destaquen d'ell, una quantitat ingent de denes de collaret de diversos materials i formes, micròlits, puntes de sageta i ganivets de sílex, i també bastants destrals de pedra polida.

La cronologia donada a aquest sepulcre després del corresponent estudi és de finals del IV mil·lenni vers el 3200 - 3000 a.n.e.

D'aquí, ens dirigirem a visitar el primer menhir de Burgos. De fet, va ser el primer dels dos que vam veure a Burgos, i els dos els vam veure aquest dia. Bé, agafem de nou el cotxe i continuem la carretera per la que anàvem uns 600 metres; en aquest punt, hi ha una corba que trenca la línia recta que portava la carretera des del desviament al dolmen, crec que també tenia un pèl d'elevació, però bé, fàcil de veure. En arribar a ella, aparquem al voral de la carretera i ens endinsem al bosc de la nostra dreta, i aquí, a uns 55 metres de la carretera trobarem el caigut menhir de la Curva.

En no ser gaire gran i trobar-se estintolat a terra, recomano l'ús d'un GPS per a la seva localització, tot i que amb paciència es troba.

Com molts jaciments de la zona, resta sense excavació oficial, pel que no hi ha cap tipus d'informació, amb prou feines hem pogut saber de la seva existència. La localització, l'hem trobat gràcies a la tesi de l'arqueòleg Miguel Ángel Moreno Gallo, també membre de Territorio Megalítico.

Ara visitarem el túmul al que aquest menhir li faria de senyalitzador, que, la veritat costa d'identificar, tot i que només es troba a 12 metres del monòlit caigut. Com a referència, podem agafar aquests dos arbres. A la foto, es veu una petita elevació; en persona, es veu quelcom més.

Com el seu monòlit senyalitzador, no ha estat excavat i no se'n sap res de res.

De nou, tornem al cotxe i enfilem al segon i últim menhir de Burgos, el de Dobro. Per arribar-hi seguim la carretera uns 5 quilòmetres fins a la seva fi, on girarem a l'esquerra per la CL-629 i la seguirem uns 4 quilòmetres fins a trobar el desviament a mà esquerra cap a Dobro, el dolmen de la Cotorrita i Pesquera de Ebro. Aturem el cotxe als pocs metres d'agafar el desviament i, a peu, tornem cap a la CL-629, on, al camp que ens queda entre les dues carreteres, veurem fàcilment el monòlit de Dobro o Cruce.

Aquest encara es manté dempeus, però tampoc en aquest cas hi ha informació, tot i que ja s'esmenta com a possible menhir el 1969 per Basilio Osaba. De nou, Miguel Ángel Moreno Gallo ho confirma i el cataloga com a menhir prehistòric.

Ja hem dit que no hi ha res d'informació d'aquests últims jaciments, però, per la proximitat als sepulcres visitats i per les reduïdes dimensions del túmul, ens inclinem per datar els monuments com la cista de Nava Alta, a l'era Neolítica, vers el 3200 - 3000 a.n.e.

I per acabar, ens dirigirem a l'acabat d'anunciar dolmen de La Cotorrita. Hi arribem seguint la carretera on hem aturat el cotxe uns 5 quilòmetres, passant per davant de Dobro, i que ens porta al camí sorrenc, senyalitzat, vers l'esquerra de la carretera, que duu al megàlit. Allà deixem el cotxe i ens posem en marxa. Als 300 metres, agafarem un desviament que queda a mà dreta, que, uns 130 metres més tard, empitjora un pèl, però segueix sent caminable i, uns 100 metres més tard, enfilem per un camí que surt a l'esquerra i que ens portarà al megàlit en uns 200 metres.

Un nou sepulcre de corredor, com els diversos de la zona, estudiat i restaurat per Territorio Megalítico. Aquest fou el primer de tots ells en ser excavat, vers l'any 1969 i, segons Territorio Megalítico, té un túmul circular amb un eix màxim de 22.4 metres de diàmetre amb una alçada conservada de 2.5 metres i un corredor d'accés a la cambra funerària de 7.5 metres.

De la seva excavació, es documenta que, després d'anys de saquejos continuats, es van recuperar del corredor restes d'un mínim de 8 esquelets, quasi tots adults. Pel que fa a l'aixovar dels enterraments, s'han recuperat, al mateix corredor, diverses fulles i geomètrics de sílex, 1 punxó en os, 2 destrals i 1 morter de pedra. A banda d'aquests, també va sorgir un altre enterrament a la part exterior de la cambra, tocant el corredor, i amb un aixovar d'un vas ceràmic a mà, pel que creiem que deu ser de l'edat del Bronze. No hem trobat gaire referència d'ell, només que les restes no són d'era megalítica.

Ni al llibre de Territorio megalítico ni al de Tumbas de Gigantes, que són els llibres de megalitisme dels que disposem de la zona, no el posicionen temporalment, és estrany, però oficialment se li atorga una antiguitat de vers el 3500 a.n.e., segons hem pogut veure cercant per Internet.


Coordenades UTM(ETRS89):

El Morueco o El Moreco: 30T 443283 4733697
Cista de Nava Alta o Villaescusa: 30T 445867 4733854
Menhir de La Curva: 30T 446437 4734035
Túmul de La Curva: 30T 446439 4734047
Menhir de Dobro o Cruce: 30T 449503 4738642
La Cotorrita: 30T 445407 4739095

diumenge, 18 de juliol de 2021

Dolmen a Reinoso

Ara sí, a la fi entrem a Burgos. El primer dolmen burgalès és el d'El Pendón, un magnífic megàlit que es troba al terme municipal de Reinoso, a la comarca de La Bureba. Havent dinat a Briviesca, emprenem la N-1 direcció sud seguint-la poc més de 10 quilòmetres, i, just al quilòmetre 269, ens desviem direcció Quintanavides i Revillagodos. A la illeta superior, sortirem pel primer desviament, que al poc creua l'AP-1. Just creuar-la, girem a la dreta per la carretera que hi ha i, als 2.8 quilòmetres ens desviem a la dreta per una pista sorrenca que en 600 metres ens porta davant del caminoi que duu al dolmen en 80 metres, aquí deixem el cotxe i enfilem pel camí que surt a la banda esquerra del camí tal i com hem arribat.

Es tracta d'un sepulcre construït al Neolític, segons l'equip de Manuel Rojo Guerra, de vers el 4000 a.n.e., i reutilitzat i modificat vers el Calcolític antic, que en aquesta zona és vers el 2500 a.n.e. Segons ells, a aquesta última etapa, la tomba fou tancada i va passar a tenir un ús més cerimonial.

Vam anar a aquest dolmen, com sempre, tota la família, però els nens estaven un xic neguitosos, i la Cris se'ls va endur de nou al cotxe als segons d'arribar, mentre jo em mirava el cartell informatiu. Tot seguit, em vaig decidir a inspeccionar el megàlit i, sincerament, em vaig quedar al·lucinat, estava en plena excavació.

La fotografia, com a poc a mi, em sembla impressionant... quin túmul més rar, estrany, diferent, però bonic i interessant, que tenim davant. Segons els arqueòlegs les dimensions originals de la tomba eren d'un diàmetre de 25 metres i uns 3 metres d'alçada, essent un dolmen de corredor dels més grans de tota la província. El que es veu ara és com va quedar després de, tal i com hem dit abans, la seva clausura i modificació per a usos cerimonials. Ara mateix consta d'un diàmetre de 8.5 metres per una alçada d'1.5.

Però el que més em va flipar va ser veure això:

Segons hem pogut saber, es tracta de la VI campanya d'excavació al sepulcre, i que durant aquest mes de juliol també es farien visites guiades al jaciment. Tot i això, la informació que hem pogut recuperar d'ell no és gaire “científica”.

Pel que hem trobat, fins ara s'han exhumat més de 100 individus, amb unes 12000 restes òssies, de les quals mes de 50 són cranis.

El que sobta als arqueòlegs d'aquestes restes és que, dels individus recuperats, hi ha un 30% d'infants menors de 12 anys, cosa estranya als sepulcres de la zona, i també que es denota certa violència entre les restes. Segons ells, han descobert diverses puntes de sageta i alguns dels cranis recuperats havien patit traumatismes perimortem. Amb aquests factors, opinem que podria haver estat el resultat d'una batalla.

Tot i això, també hi ha restes on sembla que els individus hagin mort en algun tipus d'operació “quirúrgica” de diverses patologies. Com és el cas d'una dona d'uns 50 anys, que sembla que hauria estat intervinguda d'otitis a l'oïda mitjana.

Degut al gran estat de conservació, els arqueòlegs han pogut recuperar restes esquelètiques que, per norma, no es conserven (i si ho estan, es troben en molt mal estat), com ossos hioides, cartílags, tiroides ossificades i ossos de l'oïda, com el martell, l'enclusa o l'estrep.

Visitat el preciós megàlit, del que seguirem els avenços amb interès, vaig a fer canvi de guarda a la Cris, per a que vegi el sepulcre... li agraden els ossos.


Coordenades UTM(ETRS89):

El Pendón: 30T 468873 4706159

Dòlmens i poblat a Añanako II

Segon dia de vacances i ens apropem a la zona d'Añanako, a Araba, Euskadi, abans d'entrar definitivament a Burgos.

Visitarem dos dòlmens de típic estil de la contrada, però sense restaurar, tot i que un d'ells té el seu cartell i el tenen prou net; per aquest comencem, el dolmen de La Lastra.

Es troba entre els nuclis de Salcedo i Leziñana, tots dos del terme municipal de Lantarón. Per arribar-hi, el millor és dur un GPS, tot i que val a dir que tampoc no és molt difícil de trobar. Ho farem tot conduint direcció oest per la carretera A-4321 i desviant-nos a la dreta a uns 400 metres d'arribar al nucli de Salcedo, que tot i mantenir el nom de la carretera, és sorrenca. La seguim tot creuant la Reloj Kalea, una pista que surt de Salcedo i que va direcció nord. Aturem el cotxe a uns 150 metres de l'encreuament, on hi ha una zona habilitada per deixar els cotxes. A peu, tornem enrere per la pista 50 metres, i prenem per un clar corriol que s'endinsa als horts que queden a mà esquerra. Seguint-lo en no arriba a 50 metres, ja veurem les restes del gran sepulcre amb el seu plafó informatiu. 

Amb la datació d'aquest sepulcre, hi ha controvèrsia: alguns autors el col·loquen a l'era calcolítica, i d'altres al Neolític. Fou descobert l'any 1942 pel mestre de Caicedo L. Arbaizar (o Arbaiza, no ho sabem segur) i Domingo Fernández Medrano. En aquells moments, el sepulcre tenia alguna llosa més de la seva cambra.

Va ser excavat superficialment l'agost del 1943 per Domingo Fernández Medrano i el Marqués de Loriana, que, al setembre del 1951, l'excavaren en la seva totalitat. D'aquestes actuacions es documenten 3 fragments ossis humans (un d'ells cranial), 1 barreta de ferro, 12 fragments ceràmics i 5 esclats de sílex, 1 raspador i una làmina del mateix material.

Pel que fa al túmul, resta molt deteriorat, sobretot per les feines agrícoles fetes als camps de conreu que l'envolten.

Un cop visitat el bonic sepulcre, volem veure el de La Mina, que es troba a només 800 metres en línia recta del què acabem de veure. Per arribar-nos-hi, tornem a peu a la Reloj Kalea i, girant a la nostra esquerra la seguim direcció nord. A uns 500 metres, el camí gira a l'esquerra, torna a girar a la dreta, segueix recte uns metres, i fa el mateix en posició inversa, primer a la dreta i després a l'esquerra. Al fer aquest últim gir i després de fer una pujada, ens endinsem al primer camp de conreu de la nostra esquerra. Al bell mig d'ell, veurem una aglomeració de matolls, que és on es troba el megàlit.

El sepulcre fou descobert per Amancio Landaburu l'any 1927. Igual que el seu proper company, va ser excavat el 1943 pels mateixos arqueòlegs, junt amb el mestre L. Arbaizar i un alumne de Leciñana, un tal L. Vallejo.

De l'excavació, es documenten diverses restes arqueològiques:

  • Material lític: 1 percutor, 4 grans làmines de sílex sense cap retoc, 1 raspador, 3 denticulats, 9 làmines amb retoc, 4 puntes de sageta amb peduncle i aletes, més 3 fragments més d'altres puntes de sageta. A banda, també s'hi va trobar diversos esclats i petites làmines del mateix material.
  • Ornamenta personal: Diverses denes discoïdals i de secció biconvexa en pedres verdes i blaves, i una en os.
  • Industria òssia: A banda del què acabem de dir de la peça d'ornamenta personal, també van veure la llum dos útils de l'època.

A banda, també s'hi van trobar 140 fragments ceràmics i un punxó i una làmina de metall.

Extret de "Revisión del dolmen de La Mina..." per Natividad Navarte Sanz 

Gràcies a aquestes restes ceràmiques, es pot datar el sepulcre vers el 3000 a.n.e. i reutilitzat fins a l'edat del Bronze.

Sabem que les autoritats volen comprar el terreny, tal i com deuen d'haver fet amb el de La Lastra, per tal de consolidar i museïtzar el monument.

Ara ja tornem al cotxe i ens dirigim de nou a l'A-4321, girant a l'esquerra i emprenent direcció nord per l'asfaltat. A 1.7 quilòmetres, girem a la dreta, emprenent una carretera asfaltada que duu a Villabezana. Un cop creuat el poble, sempre seguint per la carretera principal, aquesta torna a ser l'A-4321. Als 4.5 quilòmetres, entrem al nucli de Miranda de Ebro, on agafem la N-I girant a la nostra esquerra. A la segona illeta, ens desviem per la segona escapatòria per l'A-3312, direcció el polígon industrial Bayas. De nou a la segona illeta, ens sortim a la segona i seguim tot rectes sortint del polígon. Seguim rectes per ella fins a trobar una nova illeta, on ens desviem a la dreta i cerquem aparcament a la zona de cases que hi ha.

A peu, tornem a la illeta i la creuem, donant-li l'esquena a les modernes edificacions, i, just a l'altre costat d'aquesta, ens trobarem amb un pont fet per salvar el jaciment del poblat de Deóbriga.

Un poblat que, tot i estar documentat vers l'edat del Ferro, segle IV-III a.n.e., hem pogut saber que era habitat se'ns dubte pels autrigons, segons les troballes realitzades. Els autrigons són una tribu celta col·locada temporalment al Bronze final atlàntic (1300-700 a.n.e.), prou anterior a la cultura celtíbera.

Aquest poblat perdurà en el temps, transformant-se en romà. De fet, la següent estructura que veurem delimitada entre pals està documentada d'aquesta vers l'edat del Ferro, mentre que les que hi ha al seu voltant són totes d'era romana. A banda que el murs que es veuen, així com els fossats defensius, són d'era prerromana.

A sota el pont, veiem clarament la mà romana, amb aquest carrer, el d'entrada al poblat totalment empedrat. Darrere d'aquesta, es veu la base d'una torre defensiva de secció circular i, si ens hi fixem, podrem veure alguna base més.

Fossars defensius i murs també són visibles, "aixafats" pel pont. Els hem trobat documentats perquè, amb el pont aquest que li han posat, se li ha de posar imaginació, tot i que es veuen clarament si et fas una idea mental del poblat.

La veritat és que qui ha ideat la conservació i museïtzació del jaciment és per donar-li un premi, dubto que es pugui fer pitjor, però bé, ja sabem que molts ajuntaments, inclús molts governs autonòmics, no donen un duro pel seu patrimoni. És prou penós.

Havent criticat la mala gestió del jaciment, direm que gran majoria del poblat resta ensorrat, fent un total de 26 hectàrees, aquestes entre els rius Ebre i Zadorra, les cases de la urbanització i una gran fàbrica paperera per l'altra banda, i que s'estenia per la plana direcció nord ocupant uns 120.000 metres². S'estima que la demografia del poblat a era romana era d'unes 6500 persones.

La necròpoli associada al jaciment es localitza a l'altra banda del riu Ebre. No sabem si es veu quelcom, no la vam visitar... ja que no ho sabíem.


Coordenades UTM(ETRS89):

La Lastra: 30T 502248 4732018
La Mina: 30T 502080 4732802
Poblat del Ferro de Deóbriga: 30T 507628 4725092