TRANSLATOR

dissabte, 2 de gener de 2021

Forns ibers a Cànoves i Samalús

Amb tot això de la COVID 19, no podem fer gaires coses, però actualment el confinament és comarcal i aprofitem per anar a veure coses prop de casa. Avui cauran dos forns ibers, que al nostre parer, van molt relacionats amb la ciutat perduda de Lauro, sobretot un d'ells, que es troba a la falda del mateix turó, a la seva part baixa.

Des de Cardedeu, agafem el cotxe i sortim direcció nord per la Bv-5108, fins a topar amb una rotonda on emprenem direcció Cànoves i Samalús per la Bv-5107, i, pocs metres després del cartell de fi de Cànoves Residencial, enfilem amb el cotxe per una pista sorrenca que surt a mà dreta. Aquesta no és que es trobi en un estat boníssim, però bé, tan sols fem uns 20 metres perquè llavors passa a ser particular i deixem el cotxe a la dreta de la pista, a una corba a l'esquerra, aprofitant el camp de conreu que hi ha.

A peu, seguim pel camí i, a pocs metres, n'agafem un de nou que surt a la dreta amb un fort pendent. Seguirem aquest una cinquantena de metres veient a un nivell superior a l'esquerra el Forn de la Servera, o mal anomenat Forn de Pega.

Es tracta d'un forn ceràmic idèntic als de Rubí i Sant Cugat, i, igual que per ells, hi ha una gran varietat d'opinions en la seva datació. Nosaltres creiem que deu ser del començament de l'època ibera, segle VI a.n.e. Com a mínim, les restes que vam veure escampades al seu voltant ens podrien enclavar en aquest punt temporal. Parlem de ceràmica grisa de la costa catalana.

Aquestes obertures donen accés a la cambra de combustió que, en aquest cas, és rectangular, de 2.40 metres de llargada per 1.95 metres d'amplada. Al bell mig, disposa d'un pilar de forma circular amb un diàmetre d'uns 50 centímetres que suporta el foradat sostre, que realment és el que fa que aquests forns siguin espectaculars a simple vista.


Es conserven gran part de la graella i de la cambra de combustió, mancant de l'antic forn el corredor d'accés a la cambra, així com la volta superior, que tancaria la zona de cocció del material ceràmic.

La graella que podem veure té forma rectangular, de 2.07 metres de llarg per 1.30 metres d'ample i un gruix de 62 centímetres. En aquest espai, s'hi encabeixen 14 fumeroles (2 d'elles trencades), que no mantenen una igualtat dimensional ni de fisonomia.

El departament de cultura de la Generalitat li atorga una cronologia des del 650 al 50 a.n.e.

Vist el primer forn de la ruta (que ja dic que no vam caminar gens), tornem al cotxe, i seguim per la Bv-5107, i la seguim en la mateixa direcció dos quilòmetres (apropant-nos a la zona de Lauro), lloc on deixem el cotxe a una zona habilitada per encabir contenidors, just després de la Casa Pericas. A peu, desfem un xic de camí tot anant pel voral de la carretera, entre aquesta i la casa. Als metres de deixar l'habitatge a l'esquena, agafem un corriol que surt a la nostra dreta i que, al ben poc, ens dona accés a un altre que va paral·lel a la carretera, però a un nivell inferior, i ens apropa a la casa. El seguim, però no arribarem a la casa, ja que, quan som a uns metres d'ella, podem veure a l'esquerra i amagat per la vegetació el forn iber de Can Pericas.

La primera referència que hem trobat d'ell és la d'Antoni Gallardo, esmentant que el seu fill el va trobar vers l'any 1938.

És tracta d'un forn iber de petites dimensions, que singularment no disposa de columna central (possiblement degut a les seves dimensions) com la del proper forn, acabat de visitar. És gairebé quadrat, fent 2 metres de llargada per 1.80 metres d'amplada.

També, com el seu proper germà, i fet prou típic als forns d'aquesta era, li manquen el corredor d'accés, si és que en va tenir, i la coberta de l'enreixat... o sigui de la cambra de cocció ceràmica.

De la graella superior, en podem dir que consta de 34 fumeroles rectangulars, faltant-ne tant sols 1 del que deuria ser el seu estat original. Aquestes es troben posicionades formant una quadrícula de 5 fileres on cada una d'elles consta de 7 fumeroles.

Segons el departament de cultura de la Generalitat, és datable, igual que el seu proper germà, vers el 650 fins al 50 a.n.e.

Aquests jaciments tenen la particularitat de ser molt propers a torrents, necessaris per a les tasques de ceramista. Però aquest en qüestió, a banda, consta d'una diferència que ens pot ajudar a la seva datació, la proximitat a la Ciutat ibera de Lauro. Aquesta es troba a només uns 500 metres en línia recta, pel que la ciutat va estretament relacionada amb el forn, sota el nostre parer; és més, pensem que el Forn de la Servera també hi està relacionat.

Ja per últim, esmentar que a la prospecció que es va fer al jaciment durant el 2010 i el 2011, van sorgir fragments ceràmics corresponents a l'època ibera de la zona.

Amb aquesta visita, ja tornem a casa, esperant que mantinguessin el confinament comarcal i almenys poder visitar restes iberes o cercar de més antigues... no va ser així.  


Coordenades UTM(ETRS89):

Forn Iber de la Servera31T, 445497, 4616360
Forn Iber de Can Pericas: 31T, 444134, 4615768

dimarts, 8 de desembre de 2020

Forns ibers i estela a Sant Cugat i Rubí

Avui, dia fàcil, tot i que de molt recorregut amb cotxe, ja que vam visitar un altre jaciment a la província de Tarragona. Però hem fet entrades separades per la distància en la seva localització i, ja posats, afegirem d'altres jaciments idèntics que hi ha a la contrada i que vam visitar dies més tard.

Així doncs, comencem la visita al Forn iber de Sant Cugat.

Trobem el prehistòric forn tot anant per la BV-1415 de Cerdanyola del Vallès al barri d'Horta de la ciutat de Barcelona. Just al punt quilomètric 3, ens desviem per un camí sorrenc, però en molt bon estat, cap a la masia restaurant Can Borrell. Al restaurant, hi arribem tot deixant el cotxe als grans aparcaments que hi ha. Ja a peu, pugem una forta rampa asfaltada que hi ha davant del restaurant, virem a l'esquerra i, als pocs metres, tornem a baixar vorejant la terrassa del massificat, aquell dia, establiment, seguint l'ample camí de Can Jané, ara ja donant-li l'esquena a la masia. Per ell, seguim fins que veiem un corriol, clarament molt caminat, que creua la riera de Sant Medir i ens apropa, en direcció contrària a la que hem portat i en pocs metres, a l'ermita de Sant Adjutori, tot sigui dit, no gaire maca per nosaltres. Seguint el corriol uns 70 metres més, arribem al bonic forn iber, que rep diversos noms... Forn Iber de Sant Adjutori, Forn Iber de Sant Cugat, Forn Iber de Collserola, etc...

Aquest jaciment, que segons la meva opinió va abastir dues civilitzacions, la ibera i la romana, fou descobert vers l'any 1962, i va ser completament reformat l'any 2003. La cavitat on es produïa la combustió és de forma rectangular amb un pilar al bell mig, i, segons el que hem entès sobre el seu funcionament, les peces es coïen a la part superior, al voltant de les fumeroles.

Pel que tenim entès, en aquests tipus de forns, a l'interior de les fumeroles, hi havia una espècie de creus de ceràmica, que quadriculaven el forat per on sortia l'escalfor.

A la pedra cobertora de la cavitat on es feia la combustió, just davant de la llosa amb les fumeroles, es veu, segons el meu criteri, un clar acanalat per a la recollida de suposat material de rebuig de la cocció.

Aquest acabava sortint del forn pels laterals de la porta d'introducció de llenya.

Amb aquest tipus de jaciments, hi ha una gran controvèrsia amb la seva datació, ja que hi ha qui en diu que són ibers, n'hi ha que diu que són romans, ibero-romans alt-medievals, baix-medievals i, fins i tot, algun que diu que són moderns.

Nosaltres amb aquest forn en qüestió i cercant informació, creiem que es tracta d'un forn iber, reutilitzat a l'era romana, però "amb molts dubtes". Ens basem en restes trobades a les seves rodalies pertanyents a les dues èpoques.

També, Albert Fàbrega, reconegut professor de matemàtiques i gran arqueòleg d'època antiga, tot dient que és complicat de datar aquest tipus de jaciments, assegura, com nosaltres, que, pels materials recuperats al seu voltant, seria datable temporalment a l'era ibero-romana.

Dies més tard, en concret el dia 8 de desembre del 2020, anem a Rubí, que queda just a l'altra banda de la plana, on a dia d'avui es troben Sant Cugat, Valldoreix i Rubí, limitat lateralment per Cerdanyola del Vallès i Castellbisbal, a visitar el forn iber de Rubí o del poblat de Can Fatjó. Per arribar-hi, hem de dirigir-nos a la Plaça de la Font de la Via, ubicada poc després del Castell de Rubí, on també s'hi van trobar vestigis ibers. L'esmentada plaça es troba a tocar de la via del tren al carrer de la Font de la Via. El forn es troba a una caseta protectora més tancada que la de Sant Cugat, així que inserim una foto extreta d'internet perquè, amb el tancat, no es veu gaire bé.

Fotografia extreta del web de l'Ajuntament de Rubí

Just al turó de davant del forn és on es trobava el poblat de Can Fatjó, que, segons la fitxa produïda per la secció d'arqueologia de la Generalitat de Catalunya, és datable des del 450 a.n.e., i, el Roger Riera Vargas, al seu estudi "Estelas ibéricas con lanzas y tropas auxiliares en el nordeste peninsular", ubica el poblat a l'edat plena ibera. A banda, a la zona també s'hi han recuperat unes sitges utilitzades vers el segle III a.n.eAmb tot això, podríem datar el forn a l'era ibera per la seva proximitat als jaciments. Però segons l'Ajuntament de Rubí, les restes de terrissa recuperades al forn quan es va localitzar vers l'any 1925 eren de mitjans del segle II a.n.e. - inicis del I a.n.e.

Tornem al que dèiem abans: iber, ibero-romà o romà? Aquest últim distintiu, el de romà, pot ser pels pèls, tenint en compte que l'era de romanització a Catalunya acaba vers el 50 a.n.e. Ens tornem a quedar amb el període ibero-romà, nosaltres, per a la utilització sense acabar de datar la seva construcció.

A banda, segons els estudis, l'any 1968, s'hi van trobar diversos murs, material ceràmic i una peça especial de la què parlarem en breu. El 1969, es va localitzar una torre circular propera a unes muralles i un conjunt de dòlies (atuells de ceràmica de la Roma antiga).

La peça especial que dèiem abans, la vam veure, per segon cop, fa un dies al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seu de Barcelona, a l'exposició "Art Primer". Es tracta de l'estela de Can Fatjó.

Aquest treballat roc va ser recuperat, com hem dit, l'any 1968, a una prospecció del terreny per a una posterior urbanització. Va ser l'arqueòleg Francesc Margenat qui va trobar la coneguda Estela Ibera de Can Fatjó.

Es tracta d'un monòlit de pedra sorrenca d'1.5 metres d'alçada, amb un total de 18 gravats, la major part d'ells en forma de llança, amb punta amb forma de fulla de llorer, distribuïdes per tota la llargada del megàlit.

Extret de l'estudi de Roger Riera Vargas

El mateix Museu d'Arqueologia de Catalunya no ho dubta i la cataloga com a ibera, sobretot per la similitud amb altres 30 exemplars, la majoria amb els mateixos gravats, trobats a l'Aragó i que són datats vers el segle II a.n.e. Pel que hem trobat, però, l'Aragó ja era romanitzat a aquesta era. Pel que fa a Catalunya, també s'han trobat altres esteles d'aquest tipus, però moltes menys.

Ho deixem per ara, però seguirem fent visites a nous forns de datació incerta.


Coordenades UTM(ETRS89):

Forn Iber de Sant Cugat o de Sant Adjutori31T, 426041, 4589789
Forn Iber de Rubí o de Can Fatjó31T, 418799, 4593521
Estela Ibera de Can Fatjó o de Rubí: Museu d'Arqueologia de Catalunya, seu de BCN

dissabte, 17 d’octubre de 2020

Poblat, possible cista i possible jaciment a Folgueroles

Com ja s'acosta la castanyada, ens decidim a fer una excursioneta al bosc a collir-ne unes quantes. Ens dirigim als boscos de Les Guilleries i, quan ja tenim el cistell ple, decidim fer una visita cultural a la fortificació ibera del Casol de Puigcastellet.

Així doncs, prenem l'Eix i anem cap a Folgueroles, per a començar la ruta des de la Font Trobada, que es troba tot creuant Folgueroles i emprenent la N-141d direcció embassament de Sau. Just abans d'arribar al quilòmetre 6, veiem una pista sorrenca que ens duu en pocs metres a la zona habilitada com a aparcament que hi ha a la font.

Ens posem a caminar seguint la mateixa pista i girem a l'esquerra per la primera pista que trobem a pocs metres de l'aparcament. Per ella, seguim tot rectes creuant camps conreats de blat de moro, fins que arribem a mig veure una casa, en aquest punt entrem en un petit bosquet i al poc surt a una ampla pista, transitable en cotxe, per la que girem a la dreta. Uns 100 metres més tard, girem a l'esquerra per un costerut camí, just al costat d'una nova casa. Al fer el costerut tram, sortim a una nova pista en la que girem de nou a la dreta, i la seguim rectes, fins trobar una bifurcació a la que seguim per la nostra esquerra. Poc després, veiem una zona més ampla del mateix camí, que es deu utilitzar com a aparcament. A aquest espai, veiem un corriol que s'enfila a la nostra esquerra tot endinsant-se al bosc. Seguint aquest, anirem directes a la fortificació.

Això és el que veus quan arribes a la fortificació. D'entrada, no sembla gaire interessant, però comences a investigar i déu n'hi do. La conclusió al final de la jornada és al contrari del pensat en aquesta primera fotografia.

Ens trobem davant del poblat del Casol de Puigcastellet, habitat entre l'últim terç del segle III fins a inicis del segle II a.n.e. (uns 40-60 anys, segons les restes recuperades). Consta d'una curiosa fisonomia, la de fortificació en barrera, que hem vist poques vegades, de fet, només en recordo tres, la Fortificació ibera del Turó de Montgròs, la del Poblat d'Olèrdola, i, a mi, em recorda un xic al Poblat de Bolvir de Cerdanya, tot i que a aquest últim poblat, com ja diem a la seva pertinent entrada, el mur davanter, no era construït com a sistema defensiu, era per demostrar visualment el seu gran poder. Els altres dos jaciments sí que els veig clarament amb la mateixa estructura, aprofitant la seva geolocalització, al costat de cingleres abruptes... òbviament, els altres dos amb molts més habitants.

Aquest jaciment fou descobert a la dècada dels 60 per un grup d'arqueòlegs aficionats, com nosaltres, relacionats amb el Museu Episcopal de Vic, sota la direcció del Dr, Eduard Junyent i Martí Castany, van excavar les estances 5, 6, 7 i 8, i van treure tota la sorra de davant del mur amb maquinària pesada, cosa que ha impedit un posterior estudi. D'aquestes excavacions, es conserven dos cranis, dels quals no en sabem la datació temporal.

Extret del web de la ruta dels Ibers: www.rutadelsibers.cat

Segons la Ruta dels Ibers, a banda i banda del mur visible a dia d'avui, hi deuria d'haver dos braços de pedra que arribarien fins a la cinglera. En aquests braços, hi hauria les portes d'accés a la fortificació, protegides pel cos de guàrdia.

Partint d'aquesta base, el mur faria uns 64.9 metres de llargada per 2.5 metres d'amplada, i conserva una alçada de 1.82 metres (es creu que devia de ser molt més alt). És construït totalment en sec i amb les lloses visibles treballades, no sent així les de l'interior del gruixut mur.

Sí, la foto no és gaire bona, l'hem editat, perquè aquell dia feia tant de sol que algunes fotos han quedat bastant malament.

D'altra banda, defensivament parlant, no ens podem oblidar de la torre, completament massissa, i de 12.2 metres de llarg per 6.3 d'ample. Al ser completament massissa, es creu que devien d'utilitzar unes escales mòbils o quelcom així, per pujar-hi.

A l'altre costat de l'edificació, ens trobem amb deu estances tot aprofitant els contraforts del mur, totes elles enganxades a aquest. Tenen entre 4.5 i 6.0 metres d'amplada, i entre 3.0 i 4.5 metres de llargada.

Planimetria general de la fortalesa del Casol de Puigcastellet. (Dibuix Elisabet Huntingford)

Davant de les estances 1, 2 i 3, s'hi documenta un patí descobert i empedrat, delimitat perimetralment per tres petits murs, que ara no es veuen. El sòl d'aquest pati està construït a base de pedres allisades i terra compactada, fins arribar davant de la estança número tres, on apareix la mateixa roca mare, que també formava part del patí.

Tot i això, els murs de les estances són visiblement més prims que la muralla i estan col·locats en una posició que no encaixa amb el gruixut mur, pel que els arqueòlegs opinen que molt possiblement es construïren amb posterioritat. De fet, les estructures de les estances 2, 5, 7, 8 i 9, es troben sobre l'estrat III, que és el més antic, i contemporani a l'edificació de la gran muralla, mentre que l'1, el 3, el 4 i el 10 s'assenten a l'estrat I, que és l'última fase d'ocupació de la fortificació. A banda d'aquest tema, no s'ha trobat cap negatiu de pal per a la subjecció del sostre, pel que es creu que aquest era recolzat directament sobre la muralla.

Estança I

Segons sembla, les estances 1, 2 i 3 serien més dedicades a habitatges, tot i que de la 3 no es té del tot clar. Sobre les altres estances, tampoc no queda clara la seva funcionalitat, però podrien ser, magatzems o establies, degut a la important quantitat de restes òssies animals trobades al jaciment, pertanyents a 17 vaques, 16 porcs, 13 ovelles, 6 cavalls, 5 cabres i 5 galls, que són animals que podrien romandre amb estables. A banda, també s'hi han trobat restes de 5 cérvols, 2 conills de camp, 2 gossos domèstics, 2 guineus i 1 ase. L'escassa presència de restes d'animals marins indica el seu aïllament del món iber degut a la seva localització.

Possibles estances de ús de magatzem o estable

Com ja hem dit, a les excavacions fetes al jaciment, va aparèixer molta resta faunística... doncs només era el 9% de les troballes recuperades, pel que imagineu la quantitat de restes ceràmiques, lítiques, etc. que hi devia d'haver. Els arqueòlegs en destaquen sobretot la ceràmica.

Aquesta, segons Mònica Gallach i Ot Ordeig que foren els arqueòlegs que en un re-estudi del jaciment a l'any 2015 documenten que, de les restes trobades al jaciment, un 90% són ceràmiques, d'elles, un 75% informes. La predominant és la modelada a torn comuna ibera en un 60 % del total, i a torn de vernís negre amb un 2% del total, aquestes considerades articles de luxe, algunes d'elles provinents de Roses. També va sorgir divers material d'ús domèstic amb ceràmica reduïda a mà.


La imatge inserida ha estat extreta de l'estudi que va rebre el Casol de Puigcastellet l'any 1988 per part del Patronat d'Estudis Ausonencs, en un estudi anomenat la Fortalesa Ibèrica del Casol de Puigcastellet, a càrrec de Maria Dolors Molas i Font, Montserrat de Rocafiguera i Espona i Imma Mestres i Santacreu.

Llegint aquest estudi, ens crida l'atenció la manca, a diferència d'altres enclavaments ibers, de ceràmica d'importació d'altres cultures... una nova mostra del seu aïllament.

Donem per visitat el poblat i, just darrere seu, tot seguint el camí, a la nostra dreta i amagat pel bosc, trobem una claríssima pedrera que no sabíem que existia.

Aquesta va ser explotada durant el segle XVII, però no hem trobat res d'informació sobre aquesta acció... si va ser una re-explotació, o si el sòl estava intacte, que és el més probable. Ara, penso jo, quin tros d'esplanada de pedra que tenien davant la fortificació, millor visibilitat impossible, sense arbres, ni matolls, ni res, només pedra.

Un cop vista la maca i curiosa pedrera, ens dirigim a visitar una possible cista, tot seguint el camí que surt a l'esquerra després del poblat, just davant de la pedrera. En acabar el primer tram de baixada, veiem que el camí més definit vira cap a la nostra esquerra, tot seguint la baixada; nosaltres, però, seguim rectes, veient com comença a atrotinar-se la pista amb força pendent a trams. 

A mig camí de la cista, vam veure quelcom estrany... al nostre parer, no és res prehistòric, però potser sí medieval o amb reaprofitament en aquesta era (no ho sabem tu!!), una excavació ens trauria els dubtes.

Potser no és cap de les dues coses, però el fet que des de la pista fins al punt exacte del possible jaciment estigui clarament desbrossat i veiéssim el clar amuntegament de petits rocs a l'inici del caminoi, col·locats per l'home modern, ens fa pensar en diverses possibilitats.

Investigant l'hem trobat referenciat com a dolmen del Camell, per aficionats a la muntanya... ja dic, no estaria de més una excavació.

Tornem al camí i seguim tot rectes pel pendent. En pocs metres, arribem a una corba a la dreta i, després d'un tros planer, ja que crec que som a la part alta del turó, fem una corba a l'esquerra. Als pocs metres, veiem ,també a l'esquerra del camí, la possible cista. D'aquesta, no teníem informació, però la vam veure publicada al blog dels companys Balenyà, en Manel i la Pilar, que ja l'havien visitat el 24 de juny del 2016, és la possible cista del Pla del Bronze.

Aquí la teniu, val a dir que algú li ha estintolat a sobre aquesta gran llosa blanquinosa, així que millor que inserim una imatge feta pels Balenyà el 2016, que es veu el "possible" del nom que li hem donat, tant en Manel i la Pilar, com nosaltres.

Imatge extreta de Dòlmens i menhirs Pilar

Fixant-me en la fotografia del companys Balenyà, sembla que aquesta llosa blanca és la que es mig veu al costat d'una de les lloses clavades a terra. No ho sabem tu!! Però, per poder, podria ser, fa la mateixa pinta que moltes que sí que han estat excavades i confirmades. La seva localització és bona i, encara que no sigui quelcom definitiu, la seva orientació també ho és.

Ara sí que ja donem la visita per acabada i baixem per l'altra banda del turó, que els nens n'hi s'han queixat encara, però cal recordar que hem accedit a la fortificació per un corriol habilitat, al bell mig d'una cinglera, que no era difícil, però sí que puja, i que a més ja portaven quilòmetres a les cames. PD: Vam arribar justets justets!!


Coordenades UTM(ETRS89):

Fortificació del Casol de Puigcastellet31T, 445332, 4642666
Construcció megalítica del Pla del Bronze: 31T, 445717, 4642675
Possible cista del Pla del Bronze31T, 445742, 4642561

dissabte, 3 d’octubre de 2020

Dòlmens a El Port de la Selva IV

Nova ruta a l'Alt Empordà, aquesta al terme municipal d'El Port de la Selva. 

Per arribar al primer dolmen, emprenem la pista asfaltada que va cap a la Perafita i que hi ha just abans d'una rotonda a la GI-613 venint d'El Port, quan aquesta interacciona amb la GI-614. La seguim tot rectes creuant una urbanització i, a la seva fi, la pista deixa de ser asfaltada, essent ara sorrenca. Aquí deixem el cotxe i ens posem a caminar per ella. 1 quilòmetre més tard, veiem a mà esquerra un caminoi que s'endinsa a un dels turons aplanats típics de la zona. Seguint el camí, trobem el sepulcre de La Cendrera.

Aquest dolmen fou descobert vers el 1896 - 1897 per Romuald Alfaràs, que no el va publicar mai. Sí que ho feu, el 1898, Lluís María Vidal. No ens consta cap excavació oficial, tot i que el més probable és que el mateix Alfaràs l'excavés.

Josep Tarrús i Galter, a la seva tesi doctoral, Poblats, dòlmens i menhirs, afirma que, al moment de la visita del sepulcre (15-6-1998), restava igual que el va dibuixar Joan Garriga el 1948, amb la llosa de coberta trencada, molt possiblement a causa d'una antiga violació.

Es tracta d'un sepulcre de corredor bastit en pissarra. Aquest té unes dimensions internes de 1.48 metres de longitud, 1.00 metre d'amplada i 1.10 metres d'alçada.

Imatge extreta de la tesi de Josep Tarrús

Una de les lloses que hi havia al davant de l'entrada ha desaparegut, igual que el túmul estimat a uns 6 o 7 metres de diàmetre. Evidentment, la seva localització no deu haver ajudat gaire a la conservació del túmul. Tot i això, Tarrús documenta part del seu anell peristàltic.

A falta d'excavacions arqueològiques documentades, podem mig datar el sepulcre, per la seva localització i el seu estil arquitectònic, vers la segona meitat del IV mil·lenni a.n.e., vers el 3500 - 3000 a.n.e. 

Ara anem a pel segon, el sepulcre de Mas Godó, que es troba tot seguint la mateixa pista sorrenca per la que hem vingut. A uns 600 metres, trobem un encreuament, pel que virem a la dreta seguint per ell uns 370 metres, tot deixant a sobre del camí les restes enrunades d'un mas, el Mas Bufadors. Feta aquesta distància, emprenem un corriol que surt a mà esquerra, i, seguint-lo uns 370 metres més, trobem un nou corriol, aquest a mà dreta i fent un xic més de baixada. En 30 metres, et deixa al sepulcre.

Conegut des de 1944, quan Joan Garriga i August Panyella el van descobrir. Ells mateixos l'excavaren, localitzant una moneda d'Isabel II i fragments de ceràmica moderna.

Tarrús el documenta igual que a l'any 1944, i, segons el que vam veure nosaltres, també ens sembla que es conserva exactament igual que el que dibuixa Tarrús, amb la llosa de capçalera cedida cap l'interior del sepulcre, cosa que ha fet que la coberta es trobi en posició inclinada vers la seva posició original.

Imatge extreta de la tesi de Josep Tarrús

Es tracta, com el seu company, d'un sepulcre de corredor, també construït amb pissarra i d'unes dimensions internes de 1.60 metres de longitud i 1.55 metres d'amplada.

Tant el corredor com el túmul han desaparegut; de l'últim, Tarrús documenta que devia de tenir un contrafort a la vessant frontal-lateral dreta del sepulcre. Segons ell, deuria de tenir un diàmetre d'uns 7 - 8 metres, amb un cròmlec peristàltic bastit en un mur de pedra en sec.

De la zona, ens faltarà el dolmen de Taballera, que ja visitarem en una altra ocasió, ja que ens quedava bastant fins a ell i amb els nens ja se sap... També ens faltaran les inscultures de La Perafita, de les que no ens havíem dut informació per a aquesta excursió. Com sempre, hi tornarem! 


Coordenades:

La Cendrera: UTM(ETRS89): 31T, 519025, 4683868
Mas Godó: UTM(ETRS89): 31T, 519859, 4684300


dissabte, 19 de setembre de 2020

Ciutat perduda de Les Masies de Sant Miquel

Avui, hem d'anar a la província de Tarragona, i, ja que hi som, decidim a passar a visitar el poblat de Santa Anna, a Castellvell del Camp, però el vam trobar tancat per COVID. Ja de tornada, parem a dinar a un parc del poble de Banyeres del Penedès. No va ser casual parar-nos a dinar aquí, ja que, tot seguit, anem a visitar la recent descoberta ciutat ibera de Les Masies de Sant Miquel.

Des del nucli de Banyeres, emprenem direcció sud-oest vorejant la urbanització de Casa Roja. Poc després, topem amb dues naus industrials a la nostra esquerra. La carretera les voreja tot fent un gir de 90 graus de nou a l'esquerra i a uns 30 metres de girar, virem de nou, ara a la dreta, i seguim tot rectes passant per davant d'una empresa de transports escortada per banderes. Al poc de passar-la, arribem al nucli de Les Masies de San Miquel, topant amb una rotonda.

Aparquem a aquesta primera zona, a on puguem, i a peu emprenem el camí que surt del poble donant l'esquena a l'esmentada rotonda. Seguint-lo uns 225 metres, trobem un encreuament de camins, on seguim a la nostra esquerra vorejant un camp d'oliveres fins a arribar a la ciutat ibera.

Hem trobat aquesta planta general del poblat a l'estudi "Pla director del jaciment arqueològic de Masies de Sant Miquel".

Planta publicada de la intervenció de delimitació de l’any 1993

Ens disposem a visitar la ciutat perduda de Les Masies de Sant Miquel, a Banyeres del Penedès, Tarragona, zona on ja es creia que hi devia d'haver la "capital" de la contrada, degut a a unes troballes que es van fer a la dècada dels 80 per part de Joan Santacana i Joan Sanmartí a un terreny proper al jaciment actual. Segons es documenta, van trobar en superfície gran quantitat de restes ceràmiques iberes i fenícies. També hem trobat referenciades unes investigacions del 1963 de la necròpolis associada, molt propera a la rotonda per la què hem arribat.

L'any 1987, es va fer una excavació d'urgència degut a la trobada de restes durant les obres de construcció d'una canalització a una finca privada. El 1998, la construcció d'una bassa sense permís a la mateia finca, va treure a la llum els primers murs de la ciutat. Un sondeig amb georadar per part de la Universitat de Barcelona va determinar llavors 2.5 hectàrees de jaciment. L'any 2000, en una nova prospecció resseguint els murs defensius trobats poc abans, es va definir una superfície d'unes 3.5 - 4 hectàrees. Finalment, una altra prospecció amb georadar l'any 2018 va permetre definir el seu urbanisme, dividit partint de tres carrers centrals i d'altres que els creuen transversalment, a banda de certs murs extramurs. Segons hem pogut saber, a l'època de màxima esplendor seria habitada per unes 5000 persones. A partir del 2018, aprofitant tots aquests resultats, es van iniciar les excavacions.

A l'actualitat, l'arqueòleg Jordi Morer, assegura que aquest assentament podria haver estat habitat des del segle VII a.n.e., i fins el segle II a.n.e., quan la ciutat va quedar abandonada pacíficament amb l'inici de la Segona Guerra Púnica i posteriors revoltes indígenes. En total, s'han constatat 4 etapes d'utilització. El que més sobta de la ciutat és que, tot i les seves dimensions, no ha estat reutilitzada pels romans ni per a cap civilització posterior, fet que la fa extremadament interessant arqueològicament parlant. 

Aquesta és la imatge que publica TV3 al seu web de la prospecció per georadar del jaciment. També es pot veure un vídeo complet dels resultats d'aquest georadar a Youtube, on es mostra la més que possible extensió del poblat cap l'esquerra del què ja s'ha excavat, segons mirem el jaciment tal i com hem arribat, i que quedaria sota cases, camps de conreu i, fins i tot, l'ermita de Sant Miquel i el parc infantil annex. Això suposaria una ampliació al doble de la seva superfície documentada actualment. 

Imatge extreta del web de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

Aclarim que aquesta entrada del blog no té cap informació definitiva arqueològicament parlant, ja que, a dia d'avui, no s'ha excavat, ni de bon tros, tot el jaciment (i costarà, ja que hi ha edificacions modernes construïdes a sobre). A la imatge superior, trobo a faltar murs de tancament, però, en canvi, es veuen estructures a l'exterior del centre neuràlgic del poblat. Tot i això, sí es veu el que jo penso que és el carrer d'accés al poblat definit com "A", que segons crec devia ser flanquejat a banda i banda.

El primer pas per al seu estudi, el va fer l'Ajuntament de Banyeres comprant el terreny on es troba el jaciment. I per això, per fi, es va poder començar a excavar fa un parell d'anys.


L'estudi del jaciment, com ja s'havia fet abans, va a càrrec de la Universitat de Barcelona, sota la direcció dels professors Joan Sanmartí, Jaume Noguera i Maria Carme Belarte, i la prospecció geofísica és produïda per l'empresa SOT. A dia d'avui, amb el georadar, s'han identificat unes 200 estances, places, edificis singulars, muralles, torres i un gran fossat.

Aquesta ciutat seria habitada pels Cessetans, i, tot i les seves grans dimensions i segons alguns autors, no seria la capital de la Cessetània oriental; aquest pes cauria sobre Kesse, ciutat de la que s'han trobat monedes amb la seva llegenda, però no s'ha trobat el lloc exacte de producció d'elles. Segons aquests autors, seria a l'actual TarragonaTot i això, es documenten dos possibles noms per a aquesta ara gran ciutat de Tarragona: Kesse i Tarakon... Nosaltres, com molts, ens inclinem per la segona possibilitat, ni que sigui per la seva etimologia. Fins i tot, aquests autors que dèiem defensen aquest pensament basant-se en fets històrics documentats, pel que llavors la població de Kesse restaria sense una ubicació.

Amb aquest pensament, no volem dir res, però creient que Tarakon, al nostre parer, és l'actual Tarragona, podria ser que ens trobéssim davant la ciutat de Kesse... ja dic que és a criteri personal. Tot i això, destaquem que ens trobem a una ciutat ibera de segon ordre, ja que el jaciment existent sota els edificis de Tarragona, abastiria perimetralment unes 9 hectàrees, davant de les 4.5 de les Masies de Sant Miquel. 

Deixant el nom de banda, la ciutat de les Masies de Sant Miquel, es creu que sí tindria un cert control polític i econòmic d'aquesta zona de la Cessetània, on, per norma, els assentaments són prou més petits.

Plànol de la Cessetània extret del Pla director del jaciment arqueològic de Masies de Sant Miquel

Com és lògic, encara no hi ha informació escrita sobre les excavacions. De fet, l'únic estudi una mica complet que hem pogut trobar d'aquest jaciment és del 2017, estudi que documenta les petites excavacions produïdes a l'assentament, així com la troballa l'any 1963, a l'immediat turó que hi ha al nord, de la necròpoli de Can Canyís. Aquest cementiri fou majoritàriament destruït per les feines agrícoles, però s'hi va recuperar divers material de l'època ibera antiga i, l'any següent, es va excavar una tomba sencera que restava enterrada, l'anomenada tomba del guerrer de la necròpoli de Can Canyís.

Extret del Pla director del jaciment arqueològic de Masies de Sant Miquel

Tots els materials recuperats resten al Museu del Vendrell.

A les excavacions realitzades fins al moment a la zona, es documenten 5 nivells estratigràfics, corresponents a un mínim de 5 fases d'ocupació de l'assentament.

  • La anomenada fase 1 és pertanyent al segon i tercer quart del segle VI a.n.e. i fins a inicis del V a.n.e. segons les troballes recuperades, i fou localitzada l'any 1987. És el nivell estratigràfic que va relacionat temporalment a la necròpolis de Can Canyís. A aquesta fase, l'assentament devia ser prou rellevant comercialment parlant, ja que es documenten ceràmiques gregues, etrusques i fenícies.

  • La fase 2 aniria temporalment parlant entre mitjans del segle V a.n.e i el final del segle IV, i també fou localitzada a la campanya del 1987.

  • La fase 3 abastiria des de finals del segle III fins a principis del II a.n.e., i fou localitzada l'any 1998. Aquesta és la etapa on la ciutat de les Masies de Sant Miquel va anar desapareixent degut al gran conflicte extern amb l'inici de la Segona Guerra Púnica.

La gran ciutat ibera va quedar abandonada totalment cap el 200 a.n.e. segons les restes localitzades sobre un contundent nivell de cendres i carbons, indicant una incineració de l'espai excavat, i on es recuperaren majoritàriament fragments ceràmics d'importació itàlica del tipus campaniana A, però també produccions del taller de Roses i del de Petites estampetes.

Extret del Pla director del jaciment arqueològic de Masies de Sant Miquel

  • La fase 4 abastiria el segle II a.n.e., documentada arqueològicament parlant al 1987 a raó de l'exhumació de part d'un recinte datat vers el segle II, del que no s'ha pogut estimar fins a quan va ser utilitzat, degut a la destrucció patida per arrasaments moderns. Segons els arqueòlegs, aquesta ocupació seria de caràcter residual.

  • I la fase 5, que segons es documenta va durar un segle, ja a la immediata història, descoberta per Santmartí i Santacana l'any 1986. Sembla ser que s'hi va construir un establiment rural, una vil·la o un santuari rural, existent a l'alt imperi romà.
Tenint molt present que Jordi Morer afirma que ja era habitat durant el segle VII a.n.e., veient l'explicació que es dona de la fase 1 a l'estudi en el que ens hem basat, i amb el poc percentatge del total del jaciment excavat, nosaltres també pensem que ja era habitat a l'edat del Ferro, fent comparativa amb altres jaciments.

Seguirem de prop els avanços al jaciment, ja que creiem que en no gaire temps es publicaran resultats de les excavacions, ja que ja ha estat declarat BCIN i es tenia previst obrir les visites al públic cap a febrer de 2021.


Coordenades UTM(ETRS89):

Ciutat ibera de Les Masies de Sant Miquel31T, 379300, 4569587

diumenge, 13 de setembre de 2020

Ciutat perduda de Lauro

Dia de sorpreses, com a poc, per a mi... en teoria, anàvem a veure un poblat a Cànoves i Samalús, el poblat de Puigcastell, però el que vam veure no va ser el que crèiem que seria un poblat iber normal i corrent...

Sortim de casa i ens dirigim al terme de Cànoves i Samalús, tot prenent la BP-5107 i creuant Cànoves. Entre el quilòmetre 38 i el 39 de la carretera i ja arribant a Samalús, veurem les indicacions al poblat i un centre cívic a la dreta. Nosaltres vam aparcar a aquest últim i a peu vam tornar per on havíem vingut en arribar. Gairebé arribant de nou a la carretera, emprenem un camí sorrenc a l'esquerra. A partir d'aquí, no hi ha pèrdua, el camí fins al poblat està senyalitzat tota l'estona, inclús hi ha unes escales de fusta de tant en tant per a fer-lo més accessible (que al final no ho acaba sent del tot). Cal dir, que és un dels últims vestigis incorporats a la Ruta dels Ibers i d'aquí que l'accés estigui força condicionat.

Després d'una forteta pujada i escalada pels petitons, ens trobem una plana, amb això...

Encara no sabíem res d'això de Lauro i, mòbil en mà, a buscar quelcom (potser és l'únic bo dels mòbils d'avui en dia). Vam veure ràpidament que èrem davant d'un dels hàbitats ibers més importants de Catalunya, tota una ciutat ibera.

Cercant informació, hem sabut que era la denominada "ciutat perduda de Lauro". Els arqueòlegs i estudiosos ja sabien que havia de ser per aquí, però la buscaven més a la plana, ja que Lauro és la correlació toponímica de Llerona, població que es troba a uns 5 quilòmetres.

De fet, el "poblat iber de Puig del Castell" es coneixia des de l'any 1955, i no va ser fins al 2011 quan, amb noves excavacions, es van poder veure les seves grans dimensions.

Imatge extreta del diari El País

L'arqueòleg director de les excavacions del jaciment, Marc Guàrdia i Llorens, afirma que ens trobem davant de la “Ciutat perduda de Lauro”. No dubta gens ni mica en dir-ho, ja que, per les seves característiques estructurals i dimensions, no pot tractar-se d'un poblat. Només delimitant la seva muralla, a base de cates, es pot veure el tamany del recinte (unes 4 hectàrees), mur del que s'ha estudiat bastant menys del 50%, i on s'han descobert fins a set torres defensives. Segons Guàrdia, i cito textualment, “no n'hi ha un d'igual a tota Catalunya”... a banda del sistema defensiu, queda palesa la seva importància amb la gran quantitat i qualitat de restes aparegudes, i més si tenim en compte que només s'ha excavat un 1% del jaciment, pel que jo també m'aventuro a dir que devia de ser la capital de la tribu dels laietans.

Parlem d'una ciutat bastida habitada vers el 450 a.n.e. i fins al 50 a.n.e., tot i que molt possiblement ja era zona habitada durant la primera part del Ferro, ja que l'altra muralla identificada és anterior, encara que no se sap de quan és exactament, ja que no s'ha pogut aprofundir tant a les excavacions com per a poder trobar restes més antigues.

Aquesta és una de les dues entrades fortificades descobertes fins ara. De les seves torres defensives, en podem dir que no sóns com es creia en principis massisses, sinó que són buides per dins creant una estança que a posteriori fou dividida.

D'aquesta era ibera, sí que hi ha diverses restes, però de totes elles, la més destacable és la de les seves monedes, encunyades a Lauro entre el 150 i el 90 a.n.e.

Guàrdia ha revisat les 117 monedes recuperades encunyades a la ciutat de Lauro (algunes porten gravada la llegenda). Ha pogut comprovar que el gruix d'elles s'ha trobat al Vallès, segons documenta, un 76% del total s'ha trobat a menys de 30 quilòmetres a la rodona. 

A més, també hi ha el conegut tresor de Cànoves, localitat situada només a tres quilòmetres del jaciment i que consta de 41 monedes més, 21 d'elles amb l'inscripció de Lauro.

Imatge extreta del diari El País

S'ha pogut corroborar aquest fet fent la revisió i comparativa de les llegendes inscrites a les monedes vers les de les àmfores que transportaven el preuat vi que es produïa a aquesta ciutat.

No podem dir res més d'aquest jaciment, ja que no ha estat excavat a consciència, encara que es coneixia de temps ençà. Ara amb les noves prospeccions fetes a partir del 2011 i la introducció a la Ruta dels Ibers per part del Museu d'Arqueologia de Catalunya, creiem que hi haurà un bon estudi d'ell, tot i que tenen molta feina!!

Anirem seguint i actualitzant la informació sobre aquesta ciutat.


Coordenades:

Ciutat de Lauro: UTM(ETRS89): 
31T, 443887, 4616262

dissabte, 22 d’agost de 2020

Megàlits a Palau-Sator i Madremanya

Nova ruta megalítica a Catalunya. Aquest cop, anem cap a Girona, a les comarques del Gironès i el Baix Empordà. Comencem tot anant a visitar els megàlits de Bevià, però, per vegada enèsima, ens vam trobar caçadors al lloc, pel que vam decidir anar un xic més amunt, al Baix Empordà, on també teníem identificades diverses coses que volíem veure.

Així doncs, anem al terme municipal de Palau-Sator, al Baix Empordà, i visitem el menhir "fals" del Garrigar, que no és més que un bloc erràtic que per "A" o per "B" es troba en aquesta posició. A la fotografia, pot semblar un veritable monòlit prehistòric, però vist in situ, ja dic que no ho és pas.

De fet, els arqueòlegs catalans que hi ha a la zona, que en són bastants, ni l'esmenten als seus estudis, i si trobes d'ell alguna referència, és per a dir que és fals.

El primer megàlit confirmat que visitem és el "proper" dolmen del Garrigar, també al terme municipal de Palau-Sator. Un megàlit prou destrossat, però que clarament és un sepulcre megalític... més clar encara vist in situ. Posem el proper entre cometes, perquè per apropar-nos amb el cotxe vam haver de fer una volta que no vegis... que tampoc vam guanyar tant, però bé ja ens va agradar la idea, ens deixava a tocar, de tornada, de la bonica pedrera pre-romana dels Clots de Sant Julià i el possible dolmen de Mas Puigsec.

El dolmen es troba als boscos que hi ha entre Peratallada i Torrent, pel que el millor és tot anant per la C-66, aturar el cotxe a l'inici d'una pista que surt a mà dreta tot venint, com veníem nosaltres, de Torrent, a més o menys 1.4 quilòmetres de la rotonda en la que agafes aquesta carretera.

A partir d'aquí, enfilem a peu, per un camí apte per a 4x4. La veritat, és complicat d'explicar com arribar, ja que hi ha molts camins, sobretot a la part final... el millor és inserir les coordenades que portem al Maps, o bé anar amb un GPS.

Aquest megàlit va ser descobert a inicis del 2017, segons documenta Xavier Niell Ciurana al seu llibre "Dòlmens, coves i menhirs". Segons en Xevi, es tracta d'una possible galeria coberta, amb un túmul de 7 o 8 metres de diàmetre, a dia d'avui molt degradat, però del que en podria restar una llosa del cròmlec peristàltic. Tot i això, al voltant del més que possible megàlit, s'hi pot veure gran quantitat de rocs i lloses que, de ben segur, haurien format part del sepulcre.

L'estructura visible amida 1.75 metres de llargada per 1.10 d'amplada, i conserva una alçada d'1 metre. No podem dir res més perquè encara no ha estat excavat.

Tornem al cotxe i anem a visitar el possible dolmen i la pedrera dels Clots de Sant Julià, que, per cert, a ella, hi ha moltes coses, haurem de tornar.

Des del cotxe, seguim en la mateixa direcció que portàvem 2.3 quilòmetres, lloc on girem a la dreta per un desviament asfaltat que va a l'hotel Mas Rabiol. Just passar el complex, on s'acaba la carretera per on anem, girem a l'esquerra. Uns 350 metres més tard, a una corba a l'esquerra, ens desviem pel camí que surt al seu vèrtex i el seguim passant de llarg la pedrera. Uns 170 metres més enllà, veiem un camp de conreu al davant i una casa d'aquestes xules a la seva dreta: Allà aturem el cotxe.

Ja a peu, enfilem per un camí que voreja la casa passant per davant de la seva porta. A uns 50-70 metres, emprenem un ample corriol que surt a la dreta, i que ens porta en direcció cap on hem aparcat. Aquest ens deixa a una cinquantena de metres al costat del possible sepulcre, que roman a la dreta del camí.

No sóc arqueòleg, però, per l'estil arquitectònic, per a mi, això no és prehistòric, jo el dataria a l'era medieval o així, on excavaven a la roca per a fer, per exemple, les tombes antropomorfes, però també n'he vist de tipus cista individual.

Un cop dita la nostra opinió sense ser arqueòlegs, resumim el que hem trobat d'ella. Fou descoberta l'any 1943 per part de Lluís Pericot i Miquel Oliva Prat. D'aquesta troballa no hem trobat informes d'excavació. De fet, l'únic que podem dir d'ella és que per la majoria dels autors que l'han estudiat diuen que ens trobem davant d'una tomba alt medieval, tot i que algun també diu que podria ser una cista prehistòrica reaprofitada.

Tornem al cotxe i ens dirigim a la pedrera, tot tornant enrere pel mateix camí. Aturem el cotxe en veure el cartell informatiu, i a peu ens endinsem per la clariana... com volíem anar a visitar més megàlits no ens vam quedar gaire estona, però és un lloc com per estar-hi mig matí, té moltes coses dignes de veure... ja hi tornarem!!! I molt segurament, li dedicarem una entrada a banda, que potser s'ampliarà en el seu moment per les Pedreres de la Muntanya d'en Torró, a Forallac, ja que en Xevi, per exemple, les considera una extensió d'Els Clots de Sant Julià.

Inserim aquesta fotografia a mode de tastet. A ella, es poden veure dos grans blocs de pedra, a la banda inferior dreta de la imatge, preparats per a utilitzar en quelcom necessari.

D'aquesta pedrera, no en podem dir gaire, tan sols que la documenten temporalment a l'era pre-romana, sense donar una datació exacta. L'únic assegurat és que és prehistòrica. Ja podrien fer-hi una excavació, almenys per a datar-la!

Nosaltres, amb la quantitat de restes megalítiques que hi ha a les rodalies i el fet que dins del complex hi ha una cova artificial, que fou datada per Josep Tarrús i Júlia Chinchilla, cap el 2700-2200 a.n.e. vers el Neolític final, inicis del Calcolític, creiem que aquesta pedrera pot haver estat en ús des de bastant abans del que es creu oficialment. Ara, també hi ha moltes restes medievals properes.

I tal com nosaltres, també ho creuen diversos autors, que li atorguen un primer ús per a la producció d'objectes lítics i un segon, a partir del segle IV a.n.e., per a la construcció. Segons ells, s'hauria extret de la pedrera, no menys de 35000 metres cúbics.

Tornem al cotxe, i anem cap al Gironès, a la zona de Madremanya, on a la fi, al quart intent, podem visitar el sepulcre de Bevià... una clara cista, prou ampla per cert.

Per arribar, tornem a la C-66 creuant La Bisbal d'Empordà i la seguim fins a Corçà. Al poc d'entrar al poble, girem a l'esquerra per la GIV-6701 i avancem durant 7.7 quilòmetres, fins a trobar el desviament a l'esquerra a Bevià. Seguim el camí uns metres, tot passant una seca riera, i deixant el cotxe just després a la dreta del camí principal.

Ja a peu, ens endinsem per un caminoi amb bastant vegetació que surt al costat de la riera. El seguim tot rectes fins a trobar-nos amb un camp de conreu, que voregem vers la nostra dreta, tot entrant als pocs metres a un altre camp, aquest de planter d'arbres o quelcom així,. Creuem el camp en diagonal arribant just a la seva cantonada superior dreta. D'ella, surt un camí de tractor que dona accés a la plana superior, i just entrar a aquesta plana, veurem a la nostra esquerra un corriol prou amagat per la vegetació que ens durà a la Cista de Bevià.

Tal i com el dolmen de Garrigar , la cista de Bevià fou descoberta a inicis de l'any 2017. Segons en Xevi, es podria tractar d'una cista neolítica amb túmul, que amida interiorment 2 metres de llargada per 1.03 d'amplada i consta d'una alçada conservada de 63 centímetres.

Proper al sepulcre, es poden veure 5 tombes alt medievals, que vam buscar i no trobar, i això que segons m'han dit són allà mateix (està clar, no es pot anar amb presses).

Seguim el camí i, a uns 160 metres, trobem la línia divisòria entre els dos termes, Madremanya i Sant Martí Vell. Aquesta línia és feta amb monòlits, però de tots ells n'hi ha un, que és totalment diferent, de color, de forma, de posició...


Aquí podem veure la línia termenal, queda clar el què abans hem dit, no?


Té l'aspecte total d'un menhir. A més, antigament se solien prendre els monòlits existents com a fites de terme. Com no ha rebut cap excavació, no es pot assegurar amb totalitat la seva datació prehistòrica, inclús encara que es fes podria ser molt bé que no es trobés cap resta associada a la seva excavació. Per nosaltres, com per Tarrús, Niell i d'altres, és un possible menhir.

Acabades les visites, tornem a casa, que se'ns comença a fer tard amb els petitons.


Coordenades:

Garrigar : UTM(ETRS89): 31T, 508863, 4645550
Pedrera de Clots de Sant Julià: UTM(ETRS89): 31T, 506153, 4645853
Cista de Bevià: UTM(ETRS89): 31T, 495019, 4649972
Menhir de Bevià : UTM(ETRS89): 31T, 495074, 4650122