TRANSLATOR

diumenge, 1 de maig de 2022

Poblat a Sentmenat II/Caldes de Montbui

Avui farem una petita excursió amb els nens i, per a començar la ruta, ens dirigim al polígon de Mas d'en Cisa, a Sentmenat. A peu, caminem pel carrer que queda més proper al terme de Caldes de Montbui, el carrer Gato Pérez, que seguirem direcció nord. Poc després d'uns  contenidors, prenem un carrer a la dreta, que també es diu Gato Pérez, i que, al poc d'anar per ell, es bifurca amb un camí sorrenc que surt a la dreta de l'asfaltat i que també rep el mateix nom. Seguirem per aquest 1.8 quilòmetres, lloc on trobarem un encreuament de camins fent cantonada amb un camp d'oliveres. A partir d'aquí, està senyalitzat, però bé, millor seguir tot rectes el bon camí de la nostra esquerra tal i com hem arribat uns 1100 metres fins a trobar un camí que ens sortirà a l'esquerra al vèrtex d'una corba a la dreta, i, que en poc més d'un centenar de metres, ens durà a les restes de l'antic poblat.

També hi ha una altra forma de pujar, que és per on vam anar nosaltres. Al final, l'explicaré, ja que en gran part és idèntica a aquesta, però té un tram de no arriba a 400 metres de corriol costerut pel mig del bosc.

És un petit poblat iber, bé, petit, he llegit que podria ocupar uns 15000 metres², dels que hi ha excavats 240. Aquest excavat ens permet observar un poblat que va perdurar en el temps, ja que segons la documentació que hem recuperat, a les seves excavacions s'han trobat prou atuells típics ibers, com romans, com medievals (de fet, hi ha una necròpoli d'aquesta era), com restes més antigues, pertanyents a l'edat del Ferro inicial o el Bronze final. Tot i això, el poblat està catalogat com a un poblat iber dels Laietans del segle VI a.n.e. cap a l'any 750 a.n.e.

Com hem dit abans, és un poblat que va perdurar en el temps i, per a que sigui més fàcil de veure, el millor és inserir una planimetria de l'espai excavat extreta de l'estudi de Fides, recerca i difusió històrica, estudi elaborat per Albert Fortó, Xavier Maese, Borja Pelegero, Jordi Pisa i Àlex Vidal.

Amb aquesta planimetria, podem veure les parts identificades del jaciment fins l'any 2004. Començarem pel més modern, ja que no va entrelligat amb cap altra de les capes arqueològiques, es tracta de la zona ombrejada on es llegeix necròpolis.

Aquest espai va ser excavat entre el 1984 i el 1992 per Llogari Sala i Sala, temps en què es van recuperar 14 tombes de lloses d'era medieval, on eren enterrats de 15 a 20 individus dels dos sexes i de diferents edats. Cap d'elles contenia cap tipus d'aixovar funerari, pel que seria el cementiri d'un hàbitat medieval que avui dia encara no s'ha localitzat.

Les altres dues clares etapes d'utilització van ser documentades a les excavacions de 2005 i 2007 i aquestes són les prehistòriques: una primera, ibera, i una segona, ibera ja romanitzada, tot i que, com també hem dit abans, han aparegut vestigis anteriors. Molt possiblement aquests eren pertanyents a hàbitats aïllats de l'Edat del Ferro o del Bronze, perquè, de fet, aquestes cases aïllades encara es documenten al segle V o VI a.n.e., just abans de la urbanització de l'espai en estil típic iber.

La segona etapa és a raó d'una clara reestructuració del poblat vers el segle I a.n.e. Aquesta queda detallada a la planimetria amb els dos tons de negre (no es veu gaire bé, però bàsicament es tracta d'una romanització evident de les llars), amb patis comuns a diferents estances.

D'altra banda, a la campanya d'excavacions de l'any 2007 es va poder certificar la importància comercial que tenia aquest indret a era romana, ja que els estudis numismàtics que s'han efectuat a les troballes li atorguen una datació d'entre el 54 i el 48 a.n.e. La importància comercial del poblat devia de ser deguda a l'artesania del ferro, ja que s'han trobat fragments de forns. També s'insinua el seu creixement durant els últims segles a.n.e., per la construcció de clavegueram, es va localitzar una nova estança amb 4 dolies al seu interior, pel que suposadament estem parlant d'un magatzem de gra.

També es van localitzar dos enterraments perinatals al sòl de les habitacions, una llar de foc, dues sitges excavades a la roca i un molí de rotació pel gra. A més, cal dir que les fotografies que hem vist del carrer principal del poblat són força espectaculars, enllosat de primera.

Per acabar amb la visita, ens fixem en la torre, que clarament no és prehistòrica. D'aquesta hi ha dos pensaments evolutius. Un que és una torre romana a la banda exterior, reomplerta amb una torre de l'alta edat mitjana, i l'altre és que les dues torres són de l'era alt medieval, afegint la interior per consolidar-la globalment. El que sí que queda clar és que per a la seva construcció es van utilitzar alguns rocs del proper poblat iber.

I amb això, ens acomiadem del poblat i tornem pel camí indicat del començament, preferim no baixar per on hem pujat!

L'altra forma de pujar és a uns 100 metres d'emprendre el camí des del camp d'oliveres, marxem d'ell per un camí prou més atrotinat que surt a l'esquerra amb fort pendent i, al poc, quan es fa planer veurem un corriol que s'endinsa al bosc a una corba a l'esquerra, aquest el seguirem, i en uns 370 preciosos metres, tot anant pel mig del bosc, sortirem als peus de la torre alt medieval.


Coordenades UTM(ETRS89):

Torre Roja o Puig Castellar31T 428572 4609451

dissabte, 5 de febrer de 2022

Dòlmens i inscultures a Port de la Selva V

Nova ruta a Port de la Selva, és la cinquena que fem a aquest terme municipal alt empordanès. Val a dir, que tot i que no és gaire difícil, tampoc no és d'anar passejant amb les mans a la butxaca, té força desnivell, creues una riera i sovint trepitges obres tumulars o saltes petits murs de feixa, tant de baixada com de pujada. Cal dir també, que la ruta és circular des de l'antic mas de la Mata.

Comencem la ruta tot anat amb el cotxe per la GIP-6041, aturant el cotxe a l'entrada d'un camí que ens sortirà a mà esquerra, uns 700 metres després de deixar a la dreta l'entrada del dolmen de Vinyes Mortes. A peu continuem pel ampli camí 1.1 quilòmetres, arribant al Mas de la Mata. A partir d'aquí comença la ruta circular, nosaltres, però la farem al revés de com estar recomanada, però bé que es pot fer prou bé... anàvem amb l'Ànnia i l'Arnau, que estan avesats a muntanya, però tenen 5 anys. Per començar amb la ruta baixem pel camí que surt direcció oest del mas de la mata i als 170 metres emprenem per ampli i planer (ara) corriol que surt a mà dreta.

Al cap d'uns 500 metres, tot just després de travessar un mur de pedra en sec, trobarem a la dreta enfilant-nos al marge dret del corriol, el roc amb gravats de Riera Pujolar II.

Aquest roc magníficament esculpit fou descobert el 31 de Gener de 1987, per Enric Carreras i Miquel Dídac Piñero, membres del GESEART, que li donaren el nom actual, degut a la proximitat del sepulcre de Riera Pujolar II, que es troba a uns 15 metres.

El conjunt de gravats ocupa tota la cara del allargat roc, fent un panell d'uns 160 centímetres de costat. Aquest panell, segons Tarrús, consta de 25 cassoletes aïllades, 2 que formen un halteriforme, 4 amb restes de reguerons rectilinis o corbats, 2 cruciformes i 3 grans motius complexos amb esteliformes i cruciformes.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

La seva cronologia, és per l'estil, contemporània als gravats dels menhirs i dòlmens de la zona, és a dir entre el Neolític mitja i el Calcolític.

Baixem de la antiga feixa de vinya on es troba el roc, i seguim pel corriol, com hem esmentat abans, a uns 15 metres de camí trobarem just al voral dret d'aquest el sepulcre de Riera Pujolar II. Que cal dir que fou descobert, el mateix dia que els gravats, òbviament també per Enric Carreras i Miquel Dídac Piñero.

Es tracta, segons Tarrús, d'un sepulcre de corredor fet amb esquist. Amb unes dimensions de la cambra sepulcral de 2.2 metres de llargada, 75 centímetres d'amplada i 50 centímetres d'alçada conservada. També s'esmenta dues lloses a la dreta de la cambra que molt possiblement serien la llosa de coberta ("g, h" a la planimetria que presenta en Josep Tarrús i Galter).

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Pel que fa al túmul, no se'n conserva cap resta, tot i que Tarrús no nega que si s'excavés la plana es poguessin trobar restes d'aquest. Ell l'estima circular i d'uns 7/8 metres de diàmetre.

Com acabem de dir, el sepulcre no ha estat mai excavat, però se li pot atorgar una datació segons el seu estil arquitectònic de vers la segona meitat del IV mil·lenni a.n.e. (3500-3000 a.n.e.) a plena era neolítica.

Seguim amb la ruta, i a partir d'aquí comença la baixada més contundent, ja que el següent dolmen, el de Riera Pujolar I, es troba creuant la riera Pujolar (no cal patir es creua fàcilment), trobarem el dolmen que ja haurem vist de baixada, al creuar, a una plana a l'esquerra.

Aquest sepulcre es conegut des de 1912, on Manuel Cazurro li dona el nom de Roca Miralles, o no, per que segons Tarrús al peu de la planta que en dibuixa hi posa clarament Riera Pujolar. És un dòlmens més visitats per arqueòlegs al llarg de la historia: Cazurro, Pericot, Bosch i Gimpera, Macau, etc.

Igual que el seu germà, es tracta d'un sepulcre de corredor fet en esquist, la cambra d'aquest fa de 2 metres de llarg per 70 centímetres d'amplada i una alçada de 1.53 metres. De nou, segons Tarrús, el corredor d'accés era de pedra en sec, i per les evidències que a trobat li estima una llargada de 2 metres, per un mínim de 50 centímetres d'amplada i esmenta que el més provable és que la seva alçada fos entre el 90 centímetres i 1 metre.

Extret del llibre poblats, dòlmens i menhirs

Pel que fa a l'obra tumular en resten minses restes evidents a la banda nord del megàlit i s'estima entre els 7/8 metres de diàmetre.

I ja per acabar amb la fisonomia, ens fixem en la llosa de coberta on veiem clarament dues cassoletes prou grans, una de 6 i l'altre de 8 centímetres de diàmetre. Parlant de gravats, he llegit que algun dels arqueòlegs que van estudiar el sepulcre, documentaven dues cassoletes més en un aflorament rocós prop de l dolmen.

Es documenten del sepulcre dues excavacions, una al 1912, per Manuel Cazurro, amb resultats negatius i un altre al 1923, per Lluís Pericot amb en Pere Bosch i Gimpera amb idèntic resultat.

Per la seva fisonomia, ja que no hi ha restes associades a l'antiga tomba, el datarem vers el 3500-3000 a.n.e.

Dinem i seguim el caminoi que continua just al costat del sepulcre, aquest torna a creuar la riera i ascendeix  per la muntanya que hem baixat per un nou corriol. Aquest ens portarà directament al bonic megàlit de Roca Miralles en uns 190 metres de forta pujada, notarem clarament que ens trobem al dolmen ja que trepitjarem la claríssima obra tumular, la cambra sepulcral la veurem a la dreta, a tocar del camí.

Fou descobert per Joan Garriga al 1950, que és el que li posa el nom de Roca Miralles, deixant el de Riera Pujolar pel vist anteriorment, que òbviament li és molt més adient.

Es tracta d'un nou sepulcre de corredor, aquest però amb la cambra prou més gran que els seus immediats companys i construït amb gneis. En quant al corredor d'accés no és visible, però segurament es trobaria quelcom si s'excavés, ja que aquesta zona no ha estat mai desenterrada, ara el que si que es veu i és realment impressionant és la coberta ("g", a la planimetria de Josep Tarrús i Galter), aquesta amida 315 centímetres de llargada per 265 d'amplada i 20 centímetres de gruix, en total consta d'un pes de 4.2 tones.

Extret del llibre poblats, dòlmens i menhirs

L'obra tumular, és prou evident, aquest amb forma circular de 9/10 metres de diàmetre i bastit amb rocs de gneis, esquist i quars. El seu anell de contenció es conserva a la banda nord, on es poden observar grans rocs ajaguts, que serien la base d'un mur de pedra en sec.

De gravats no en vam veure, tot i que la llosa de coberta en feia molta pinta, tot i això en Josep Tarrús documenta una cassoleta de 5 centímetres de diàmetre per 2 de fondària al immediat costat sud-est del megàlit.

Les excavacions sofertes al dolmen es limiten a una, feta per Joan Garriga quan el va descobrir, feta a l'interior de la cambra sepulcral, i en documenta nombrosos fragments de ceràmica (creiem que campaniforme), quantitat d'ossos humans, moltes corresponents a individus molt joves. Aquestes restes només s'han trobat documentades, es desconeix la seva ubicació actual.

I ja per acabar, podem dir que aquest sepulcre, té una datació idèntica a la dels seus propers companys, segons la seva morfologia, vers el 3500-3000 a.n.e.

Tornem a emprendre el caminoi que a moments es fa més planer i a uns 360-380 metres ens trobarem a sobre el túmul del Mas de la Mata, la caixa sepulcral es localitza a l'esquerra del caminoi.

Sembla ser que el descobridor del megàlit fou Isidre Macau, cap al 1934, dic sembla per que no en va fer cap fotografia, ni li posa cap nom, tot i que el descriu. Al 1942 August Panyella i Miquel Taradell el retroben, i en dibuixen la primera planta, considerant-lo una galeria coberta.

Josep Tarrús i Galter documenta de la cambra unes dimensions internes de 2 metres de llargada per 1.5 d'amplada i 1.3 metres d'alçada. Ell presenta aquesta planimetria. 

Extret del llibre poblats, dòlmens i menhirs

També segons ell, bé, i que es veu, el corredor d'accés és format per lloses cavalcades entre elles, i fa 3.20 metres longitudinalment, per 1.20 d'amplada. L'arqueòleg, li estima una alçada d'entre els 90 centímetres i el metre.

Pel que fa a l'obra tumular, és molt evident, amb un diàmetre de 10/11 metres i amb un anell de contenció idèntic, al del megàlit de Roca Miralles.

El dolmen fou excavat per Panyella i Taradell, que en feren dues petites cales a l'interior de la cambra, sense resultats positius, que en documenten restes clares d'una antiga cala il·legal. Tot i això, posteriorment el tornen a excavar a la zona del corredor, publicant-ne els resultats d'aquesta última entre el 1945 i el 1946. La documentació recuperada diu que a 30 centímetres de fondària van sorgir un conjunt d'ossos humans molt esmicolats i ceràmica pertanyent a sis vasos; 4 de ceràmica llisa a mà i 2 de Campaniforme d'estil pirinenc. Aquestes restes es dipositaren al Museu Arqueològic de Barcelona, actualment es troben desaparegudes.

Per l'estil constructiu, sepulcre de corredor amb cambra rectangular curta i corredor estret cavalcat, es podria datar el monument vers el 3000 a.n.e. Tot i que les restes són pertanyents al Calcolític, que serien producte d'una reutilització de la tomba.

Seguim pel corriol i uns 120 metres més tard creuarem amb el primer sender que hem agafat al fer la ruta circular, aquell fàcil amb mantell de gespa, si girem vers la nostra dreta anirem al caminoi amb prou pendent que hem fet al inici, que surt del davant del mas de la Mata, i si seguim per l'esquerra anirem al mateix camí principal, passant a tocar del mas.

Des de l'antiga casa, de la que han rehabilitat una part, refem el camí de tornada, tot arribant al cotxe per dinar un entrepà i anar a fer el cafè a Vilajuïga.


Coordenades UTM(ETRS89):

Inscultures de Riera Pujolar II: 31T 511711 4687391
Riera Pujolar II: 31T 511726 4687398
Riera Pujolar I: 31T 511619 4687546
Roca Miralles: 31T 511324 4687511
Mas de la Mata: 31T 511616 4687354

diumenge, 30 de gener de 2022

Poblat a L'Ametlla del Vallès/Figaró-Montmany/Bigues i Riells

Entrada de blog prop de casa, ja que es data del juny de 2020, just quan començàvem a poder sortir després del confinament forçós i teníem mobilitat reduïda a la comarca.

Ens dirigim a un punt estratègic situat a la franja lineal limítrof de L'Ametlla del Vallès, el Figaró-Montmany i Bigues i Riells, déu n'hi do tu!!! I ara qui diu que aquest antic poblat li pertany per localització.

El camí per arribar-hi té moltes possibilitats, nosaltres com bons coneixedors de la zona anem per pistes secundàries, molt més maques que, per exemple, la C-17. Però bé, al final és arribar a L'Ametlla del Vallès i sortir del nucli direcció nord per la carretera de Puiggraciós, que voreja la urbanització del Serrat de L'Ametlla, tot anant direcció el Santuari de que li dona nom a la carretera. Aparquem just davant les escales de l'edificació religiosa, i ens preparem per a l'excursió.

Val a dir que les vistes des d'aquí són prou impressionants, no m'estranya que construïssin el poblat a aquesta muntanya, control visual de la contrada total, i més si pensem que el poblat es troba al cim de la serra que hi ha a darrera de la moderna edificació.

A peu, seguim el camí que continua en el mateix sentit de la pista sorrenca per la que hem arribat, i encara sent al costat del Santuari veiem una torre (no prehistòrica), que a simple vista sembla prou interessant.

Es tracta d'una torre de telegrafia òptica que formava part de la línia militar Barcelona-Vic construïda vers l'any 1845. És de planta quadrada i consta de tres pisos. Com a bona torre de telègraf òptica disposa d'un clar control visual de la zona.

Aquesta, la Torre de Puiggraciós, és pertanyent al terme municipal del Figaró-Montmany, i fou declarada BCIN l'any 1949.

Però nosaltres el què hem vingut a veure és el poblat de Puiggraciós o d'El Pollancre (nom de l'antic mas proper al jaciment), pel que seguim el camí, vorejant el Santuari i passant pel costat d'una font, plena d'abelles per cert. Seguim tot rectes arribant a una àmplia zona on normalment hi ha algun cotxe aparcat i, a uns 50 metres de deixar aquesta zona a l'esquena, prenem un caminoi que surt a l'esquerra endinsant-se al bosc. Aquest és el que ens portarà fins al poblat.

Quan ja comences a cansar-te de l'ascensió, ja ets al poblat. Al començament no el vam ni veure, però quan creues el desboscat de la línia elèctrica, ja es veuen, a mà dreta del camí, restes de l'antic poblat.

De fet, a aquesta zona i voltants és on veiem en superfície diverses restes ceràmiques de clares àmfores iberes, i més fragments ceràmics ibers a mà, ceràmica campaniana, grisa de la costa catalana i alguns rocs treballats que no hem sabut identificar pel que fa a la seva funcionalitat, tot i que es veu molt evident que són humanament creats. Amb aquestes restes, pensem que podríem no ser davant d'un poblat iber, sinó de l'Edat del Ferro, que va perdurar en el temps, i amb un cert comerç.

El poblat fou descobert l'any 1940 per Salvador Llobet i Reverter, doctor en geografia i professor d'aquest departament de la Universitat de Barcelona. Però no fou fins a 10 anys més tard quan el jaciment es va començar a investigar per part de Leandre Villaronga i Garriga, investigador numismàtic i estudiós de la moneda antiga. Cal dir que quasi el total dels materials recuperats es troben desats al Museu de Granollers.

Nosaltres, però, crèiem que el poblat era al cim, pel que seguim amb l'ascensió sense mirar res de res fins a arribar a aquest punt, on junt a una torre de vigia que hi ha ens trobem amb això.

Una gran plataforma, pensant en temps ibers, que amida 10 metres de llargada per 7 d'amplada amb un murs de pedra en sec de 1.70 metres de gruix i que segons diu el departament de cultura de la Generalitat, a l'octubre del 1992 conservava una alçada màxima de 50 centímetres. També, segons pagesos i excursionistes de la contrada, aquí s'erigia una torre, la qual ha desaparegut "amb el pas dels anys".

Comencem la baixada i llavors sí que ens comencem a fixar en les evidents restes del poblat que es veuen al voral, ara esquerra, del camí, fins i tot passes per sobre de murs tot anant pel mateix camí.

Hi ha oficialitzades excavacions fins la dècada del 2010, on es documenten sobretot, murs de pedra seca, situats en un perímetre de 42 metres d'amplada màxima i 240 metres de llargada que defineix el poblat.

El poblat en sí és format per habitacions d'uns 2.5 o 3 metres de llarg, per un ample similar, que es troben a la part alta de la muntanya. Segons la Generalitat, hi ha una concentració d'aquestes habitacions al ras del que creiem que seria una torre defensiva del poblat.

S'ha de dir que a la zona de poblat, en el transcurs de la baixada, hem vist de tot, des de cales furtives, restes prehistòriques, com hem dit en superfície, i fins i tot possibles escales d'accés a habitatges.

I també, una zona on potser en el seu dia hi havia una segona torre defensiva.

La Generalitat li atorga una cronologia que va des del 650 a.n.e., fins al 50 a.n.e. Suposem que les datacions facilitades per la Generalitat van acord amb les restes que han pogut trobar en superfície, ja que segons ells no s'ha excavat sistemàticament.

Nosaltres, però, sí que hem trobat informació d'excavacions fins el 2010 i de la seva represa més recentment. Concretament, l'any 2019, en Marc Guàrdia i Llorens va excavar la muralla nord del poblat. També sabem que el mateix arqueòleg ha iniciat unes segones campanyes d'excavació el setembre del 2020 amb el suport econòmic del Museu de Granollers i amb col·laboració de l'Ajuntament de Bigues i Riells, i que ha delimitat el perímetre del poble: 250 metres de llargada per 110 d'amplada, fent un total de 1.5 hectàrees.

Sabent això, a dia 30 de gener del 2022, tornem al poblat i ens el trobem molt més net i excavat. Inserim algunes fotografies d'aquesta segona visita.

Aquesta és l'entrada al poblat, on l'excavació ha reduït el camí cap el cim en haver-se trobat restes de mur sota seu.

Des d'aquest punt, trobem restes d'habitacions a mà dreta...

i una muralla defensiva que davalla cap a l'esquerra i que sembla que conté una torra que nosaltres no vam saber identificar.

De camí al cim, veiem les estructures que trobàvem a mà dreta força més definides i amb murs més estrets a 90º respecte el mur principal formant habitacions.

I al cim, trobem el recinte molt més net i definit.

Bonica l'excursió d'avui, com a mínim tant als nens com a nosaltres ens ha agradat molt la visita. A més, a la banda de baix, a l'esquerra del camí, hi ha una zona on han fet una plana, ben bé no sé per a què, però hi ha uns grans blocs de pedra, on els nens s'ho han passat de conya pujant i baixant d'ells.


Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat de Puiggraciós o d'El Pollancre: 31T, 436872, 4617068

divendres, 7 de gener de 2022

Dòlmens a Vilanova de Meià II

El primer que direm d'aquesta entrada és que, si es vol fer la ruta completa, el més adient és barrejar-la amb la de Megàlits a Vilanova de Meià I. Amb la informació d'amdues, es pot fer una ruta megalítica prou brutal, més ben dit unes, ja que és bastant difícil poder-los veure tots en un dia, i encara ens en falta algun.

El primer sepulcre que veurem avui és el del Cogulló, al què hi arribarem tot partint des de Vilanova de Meià per la L-913 direcció Tremp. A uns 4.6 quilòmetres de deixar el nucli i poc després de la corba següent a la Font de la Figuera (una zona d'esbarjo amb taules i bancs de pedra), emprenem amb el cotxe per un camí sorrenc que surt a la dreta. A uns 870 metres de camí, veurem un altre que comença tot recte mentre el camí pel que veníem gira a l'esquerra. No recordo si en el nostre cas vam deixar el cotxe aquí i vam seguir a peu, o vam seguir un tros més amb el cotxe, però bé, si vas amb un 4x4, inclús un 4x2 alt, el camí em va semblar transitable.

Des d'aquest punt, seguirem el camí recte, no puc donar una referència exacta de fins on, però, com a molt, pots caminar uns 2 quilòmetres. Aquí s'acaba la pista i vam agafar un corriol desdibuixat, ple de pedregam, que puja per la muntanya de l'esquerra. El seguim fins a la plana que hi ha al cim, on virarem a la nostra esquerra i, a partir d'aquí, cal sí o sí, dur GPS, tot i que hi ha un corriol molt i molt desdibuixat, que t'hi porta directe.

El megàlit del Cogulló es coneixia de temps ençà per la gent de la contrada, però fou el pastor de Cal Nari, el senyor Joan Llach, qui va informar de la troballa. L'única excavació que hem trobat documentada és del 1981-1982 per part de Josep Ignasi Rodríguez Duque i Joan Ramon González i Pérez, membres del Servei d'Arqueologia de l'I.E.I.

Segons els citats arqueòlegs, es tracta d'una cambra pirinenca d'1.8 metres de llarg per una amplada de 80 centímetres, que es troba dins una obra tumular ovalada de 5.5 per 7 metres, feta amb pedra i terra. Del cròmlec peristàltic, es documenta que es conserven algunes clares mostres.

Inserim una planimetria que té en Francesc Baldrís al seu web, feta pels arqueòlegs que van estudiar el megàlit.

Extret del web sigmascorpii

A aquesta cambra pirinenca, se li atorga una datació de l'Edat del Bronze, d'entre el 1500 a.n.e. i el 1200 a.n.e., reafirmada pel tros de ceràmica a mà que van trobar els arqueòlegs a la seva excavació.

Per acabar amb el megàlit, direm que, a la seva llosa lateral, consta d'un gravat amb forma de creu. Nosaltres tot i que ja ho sabíem a l'hora de visitar-lo no el vam veure, potser degut al sol que feia junt amb la desconeixença del lloc exacte. Ara ens queda clar veient el dibuix de sigmascorpii.

Tornem al cotxe i ens dirigim direcció Vilanova de Meià. A 1.5 quilòmetres, girarem a la dreta, pel camí on vam començar la ruta de Megàlits a Vilanova de Meià I. Si volem fer tots els sepulcres d'una tacada, recomano anar primer al Cogulló i després, a partir d'aquest moment, seguir la ruta I per ordre de localització dels megàlits d'est a oest, i, quan l'acabem, vindran els dos megàlits que inserirem ara.

El primer, el de Reguer, que trobarem tot prenent el cotxe després de visitar els megàlits de la Lloella del Llop, continuant pel camí de Rúbies 7.2 quilòmetres. En aquest punt, aturem el cotxe al voral del camí i, a peu, ens endinsem per la plana de l'esquerra uns 30 metres tal i com hem arribat. Aquí trobarem sense dificultat el dolmen de Reguer, amb un boix de considerables dimensions a la zona d'influència del sepulcre.

Tot i el mal estat en el que es troba, podem assegurar que és una tomba, i que es tracta d'una cambra pirinenca de mides indeterminades, ja que el boix impedeix mesurar-lo bé. No ha estat mai excavat i tampoc s'ha trobat cap material a superfície. 

El que sí que es veu clarament és el seu túmul, aquest d'uns 8.5 metres de diàmetre, i  sembla que originalment les pedres d'ell estarien col·locades a consciència, fent cercles a la tomba.

Tornem al cotxe i anem a visitar el segon i últim (fins ara) sepulcre de la ruta de Rúbies, que trobarem tot seguint pel camí d'aquest nucli abandonat. A uns 200 metres, la pista davalla un xic a una bifurcació anant, també un xic, cap la nostra dreta. 1.7 quilòmetres més tard, el camí passa just al costat d'un petit bosquet que ens quedarà a mà esquerra, i al seu interior veurem la tomba de Rúbies.

La fotografia no és que sigui boníssima, però és el que toca quan fa un sol brutal i et trobes dins un petit bosc, el contrallum és inevitable.

Fou descobert pel senyor Jaume Pujades l'hivern de 1997. Per la seva localització, creiem que ja es devia conèixer, però no s'havia informat de la seva descoberta. Tot i això, encara no ha rebut cap excavació oficial.

Dimensionalment parlant, la tomba fa 2.2 metres de llarg i també 2.2 metres d'amplada màxima a l'entrada de la cambra i 1.73 a la capçalera, dir també que dins de la cambra hi una llosa que podria haver format part de la coberta.

Inserim una planimetria d'un estudi de Jaume Camats de l'Associació Cultural la Roureda.

Extret de "Sepulcres Megalítics del Montsec"

El túmul és molt visible, tot i que no es pot mesurar el seu diàmetre degut al treball agrícola del camp del costat i la dispersió i escampat per l'altre lateral.

A falta d'excavació científica, per la seva estructura, es pot datar el sepulcre dins l'ampli ventall de l'edat del Bronze, des del 1800 a.n.e. fins al 650 a.n.e.

Ara sí, donem per acabada (pel moment), la ruta.


Coordenades UTM(ETRS89):

Cogulló31T 337804 4651535
Reguer31T 329778 4653245
Rúbies o del Tossal de les Torretes31T 328255 4653693

dilluns, 27 de desembre de 2021

Balma sepulcral a Olius II i dòlmens a Riner II

Per a explicar aquesta nova ruta a terres del Solsonès, a la que visitarem una cova sepulcral i tres dòlmens, partim de la seva capital, Solsona. Sortim d'ella per la seva banda sud-oest, prenent la C-75 direcció Guissona i Cervera (C-451). Als 3 quilòmetres, la carretera creua una rotonda i nosaltres farem el gir a aquesta tot creuant la C-75. Just fer-ho, emprendrem per una pista asfaltada vers la nostra esquerra. Uns 350 metres més tard, surt un camí sorrenc que porta a una zona d'emmagatzematge al descobert de bombones de butà en uns 150 metres. Allà deixem el cotxe.

A peu, ens endinsem per un corriol que voreja el filat, a la dreta de la porta d'accés d'aquest, i el seguim creuant un petit desboscat, fent una davallada abrupta cap a la vall quan el corriol es torna a apropar al filat. A partir d'aquí, seguirem un corriol desdibuixat que surt a la nostra esquerra i que encara davalla més. S'ha de dir que la cova sepulcral d'Aigües Vives no es troba lluny, a uns 40 metres de l'abrupta baixada, entre el camí sorrenc que hi ha més a baix i la zona d'emmagatzematge, a escassos 7 metres d'aquesta última, tot i que no és visible des d'ella, ja que queda sota.

Aquí teniu la balma sepulcral d'Aigües Vives.

Com diu l'Albert Fàbregas, es tracta molt probablement de la balma sepulcral prehistòrica més estudiada i esmentada de tota la literatura megalítica (hem trobat 20 mencions d'autors diferents, a banda de la del descobridor, i sense cercar gaire). Fou descoberta per Joan Serra i Vilaró l'any 1917, i ell mateix va excavar-la el mateix any, datant-la segons les quantioses restes recuperades vers el Calcolític i l'Edat de Bronze inicial. Quan es varen publicar els resultats de l'excavació l'any 1923, en Serra i Vilaró esmenta que, quan van descobrir la cova, aquesta encara conservava una de les lloses del sepulcre paradolmènic.

L'arqueòloga Mireia Pedro Pascual esmenta que, a la prospecció efectuada l'any 2002, les terres de l'interior de la cavitat encara conservaven estelles i fragments ossis humans. També segons ella, la cavitat té una llargada màxima de 5 metres, per 3 metres d'amplada i conserva 1 metre d'alçada. Aquestes mides varien prou de les que va donar en Serra i Vilaró en el seu dia, degut clarament al reompliment de la cavitat.

Ja per a acabar amb aquest sepulcre, tot i que ens podríem estendre d'allò més, farem un llistat de les restes recuperades documentades:

  • Vasos Campaniformes i un bol amb incisions.
  • 1 colador.
  • Diversos fragments ceràmics amb incisions.
  • Vasos ceràmics reconstruïts sense decoració.
  • Dues puntes de sageta en sílex amb aletes i peduncle.
  • Fragments de ganivets i ascles del mateix material.
  • Fragment de punxó en os.
  • 41 botons d'os de diverses tipologies.
  • 2090 denes de petxina.
  • 116 penjolls de càrdium.
  • 11 cranis de llop perforats.
  • 1 dena de pedra negra.
  • 1 dena de vertebra de peix.
  • 3 punxons metàl·lics.
  • 2 puntes de sageta metàl·liques.
  • 1 punyal metàl·lic.
  • 1 anell de plata.
  • Restes d'ovicaprí, conill i ocell.
  • Restes humanes d'un centenar d'individus (32 cranis conservats).
Els cranis humans estudiats són majoritàriament homes, de diverses edats, tot i que també hi ha dones i individus infantils. Totes les restes recuperades resten dipositades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

Ara, anem a veure dòlmens, visitarem la necròpoli de cistes del Solar, formada per 6 cistes, de les que només 3 en resten dempeus. La número I, que vam visitar en realitat el 24 de gener de l'any 2015, es troba en un estat regular; la II, a la que en Serra i Vilaró va veure només dues lloses, però no va trobar resta alguna a l'interior; la III, que va ser restaurada fa uns anys; la IV es conserva in-situ tot i que he llegit a algun lloc que està restaurada; la V està desapareguda, per no dir derruïda, tot i que Serra i Vilaró la va estudiar i sí que hi va trobar quelcom; i de la VI es diu que era de tipus paradolmen amb una balma que hi ha prop del mas, i que en Serra i Vilaró l'excavà amb resultats positius quan ja era derruïda.

Per arribar-hi, tornem a la C-75 seguint-la direcció Guissona i, al poc, ens desviem a l'esquerra per la LV-3002. A l'estona, ens desviem a l'esquerra, tot anant cap a El Miracle. El passem i, quan s'acaba el nucli, prenem una pista asfaltada que surt a la nostra esquerra. A poca distància, trobem un encreuament en el que girarem bruscament a la dreta. Seguim uns dos quilòmetres fins a arribar a la masia del Villaró, que creuarem pel mig, acompanyats per la cridòria dels gossos, i seguim pel camí uns 1500 metres més, llavors trobarem una bifurcació a la dreta que, en 500 metres, ens portarà a la masia del Solar (també amb gossos). Seguim uns 600 metres més i em sembla recordar que vam aparcar a la dreta de la carretera, aprofitant un espai existent.

Ja a peu, pugem al camp per conrear que hi ha just a sobre la carretera, el creuem tirant un xic a la nostra dreta i travessem el camp a través tot seguint corriols desdibuixats, sense pujar gaire, ja que el dolmen es troba a no massa distància del camp per llaurar. Buscarem fins a trobar un mur de pedra seca, a uns 15 metres del camp. El dolmen es troba entre el camp i el mur, enganxat a aquest últim.

La cista solsoniana del Solar I té una llargada de 1.60 metres, una amplada màxima de 1.03 i conserva 0.80 metres d'alçada, formant una planta rectangular. Dir també que el que Serra i Vilaró va pensar que era la coberta no pot ser, ja que les dimensions documentades de la llosa serien més petites que la coberta que necessitaria el megàlit. L'arqueòleg Josep Castany i Llussà, a l'igual que nosaltres, creu que podria ser una estela-menhir, si ens basem en la seva morfologia i dimensions.

Inserim planimetries dels sepulcres extretes de la tesi doctoral d'en Josep Castany i Llussà.

Extret d'Els megàlits neolítics del "Solsonià" de Josep Castany i Llussà

Les troballes obtingudes per Serra i Vilaró, tot i que el sepulcre fou excavat amb anterioritat pels pagesos de la zona, es troben al Museu Diocesà de Solsona, amb un gruix de restes òssies, set peces triangulars de sílex i un fragment de punxó d'os.

Extret d'Els megàlits neolítics del "Solsonià" de Josep Castany i Llussà

Pels materials recuperats i a falta de proves de C-14, podem datar aquest sepulcre a l'era neolítica, que va del 6000 al 2500 a.n.e.

Tornem al cotxe, i anem fins a la Masia del Solar, la creuem i, als 150 metres d'ella, veiem un camí sorrenc que seguim 950 metres fins a trobar una bifurcació on aturarem el cotxe. A peu, refem el camí pocs metres veient un caminoi que surt a la nostra esquerra. El caminoi empitjora als metres tornant-se un corriol desdibuixat i és molt desdibuixat  a la part final, pel que és molt recomanable l'ús de GPS i bastant intuïció dolmènica, però bé a la fi arribarem a la cista d'El Solà III o El Solar III. 

Com els seus germans fou descobert pel Mossèn Serra i Vilaró, que segons descriu, en aquell moment ja estava prou malmès degut al xaragall que passa just pel costat, que amb el desgast de l'aigua havia fet caure les lloses. El sepulcre va ser reconstruït a finals de la dècada dels 90 inicis del nou mil·lenni. Les dimensions que podem donar després d'aquesta acció són d'una llargada de 1.80 metres, 1.00 d'amplada i una alçada de 1.05 metres.

Extret d'"Els megàlits neolítics del "Solsonià" de Josep Castany i Llussà

Pel que fa a les restes arqueològiques recuperades al megàlit, Serra i Vilaró documenta un sol individu d'uns 50 anys. Però després, al moment de la seva neteja, van aparèixer fragments de dos cranis, restes d'extremitats superiors i inferiors i diverses peces dentàries. Segons Lluís Guerrero, aquestes restes són pertanyents a una dona d'entre 30 i 35 anys, un home de 20-30 i un infant d'entre els 10 i els 13 anys.

A banda, es va poder recuperar com a aixovar dels enterraments 1 collaret format per 9 denes de cal·laïta i dos semi-ullals de senglar, 1 petxina de càrdium perforada, 1 fulla de sílex, 2 fragments de punxó en os i 3 fragments d'ullal de senglar

Extret d'Els megàlits neolítics del "Solsonià" de Josep Castany i Llussà

El següent megàlit el trobarem a només 12 metres metres en direcció nord, un pèl a l'est de l'anterior sepulcre. Veurem clarament la cista solsoniana d'El Solar IV a la part superior del túmul, just abans del  rierol.

Creiem que el megàlit es troba exactament igual que quan el visità en Serra i Vilaró, ja que en el seu estudi dibuixa una planta exacta a la que es presenta avui dia. També deia que estintolades al costat de la cista hi ha tres lloses que serien la coberta, tot i que, segons Josep Castany i Llussà, en queden dues (a la fotografia, se'n veu una a l'immediat costat esquerre del sepulcre). També en Josep Castany, documenta un rebaix típic de picapedrer a una de les lloses, per aixecar una de les de coberta fent palanca.

Les dimensions atorgades a aquest megàlit són una llargada de 1.74 metres, una amplada de 1.00 i una fondària de 90 centímetres.

Extret d'Els megàlits neolítics del "Solsonià" de Josep Castany i Llussà

Pel que fa a les restes antropològiques recuperades del seu interior, en Serra i Vilaró només va guardar un crani, tot i que se sap que hi havien més restes òssies que ni tant sols es van documentar. Aquest crani es troba dipositat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, i va ser estudiat per el Dr. Lluís Guerrero i Sala, expert en antropologia, que diu que es tractaria d'un home de 20 a 30 anys.

També es va recuperar divers aixovar funerari dins la tomba.

Extret d'Els megàlits neolítics del "Solsonià" de Josep Castany i Llussà

Del parament funerari, en destaquem 1 collaret de 14 denes  de cal·laïta, 1 cargol marí amb perforació, 3 geomètrics de sílex, 4 fulles del mateix material i 2 fragments de ceràmica negrosa corresponents a diferents vasos.

Amb aquest últim sepulcre, donem la ruta per acabada, tornem al cotxe i, tot i que un pèl tard, anem a dinar a Solsona.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cova sepulcral d'Aigües Vives: 31T 376718 4647049
El Solar I o El Solà I: 31T 381204 4643320
El Solar III o El Solà III: 31T 379644 4642495
El Solar IV o El Solà IV: 31T 379648 4642506

dissabte, 18 de desembre de 2021

Dòlmens a Pyrénées Orientales XI

Avui visitem el bonic dolmen de La Siureda, La Sureda en català. No és difícil comprendre el perquè d'aquest nom: quan veus on es troba, queda claríssim.

El posem a banda d'altres sepulcres de la zona perquè, curiosament en aquestes muntanyes de l'esquerra d'El Pertús, que disposen de gran quantitat d'afloraments rocosos i són prou riques en consumibles humans, només s'hi ha trobat aquest (és estrany), just al costat del camí... la resta són boscos completament verges.

També curiosament, tant a la costa, com un xic més a l'interior i entrant a Catalunya, hi ha gran quantitat de tombes, però en aquestes muntanyes només es documenta aquesta.

Aquest sepulcre és situat al terme municipal de Maureillas las Illas, tot i que de fet, està més a prop d'una urbanització que es diu Les Hauts de Céret... per arribar al dolmen, hi has de passar. Aquesta urbanització es troba entre Céret / Ceret (català) i Maureillas las Illas / Morellàs i les Illes (català), tot anant cap al sud.

Des de Les Hauts de Céret, hem d'emprendre una pista asfaltada en direcció l'hotel Mas Pauline, desviant-nos a la dreta des del carrer d'Allée de Pallagourdi. 1.5 quilòmetres més tard, tot seguint les indicacions cap a l'hotel i després d'un revolt a la dreta, veurem des del mateix camí el dolmen de la Siureda, en una elevació natural a la nostra esquerra.

Aquesta cambra pirinenca fou descoberta pel ceretà Gilles Borat, que el va ensenyar a l'arqueòloga Françoise Claustre el setembre de 1985.

Aquesta última l'excavà entre l'any següent i el 1988, documentant-lo en un llibret monogràfic. GESEART també el documenta l'any 1988, i Josep Tarrús i Júlia Chinchilla, l'any 1992. Jean Abélanet també ho fa en el seu llibre "Itinéraries mégalithiques".

Però, tot i això, nosaltres ens basarem principalment en el què descriu en Tarrús en la seva tesi doctoral.

Començarem per la seva descripció físico-arquitectònica: Consta d'una cambra rectangular amb porta-finestra d'accés a l'espai sepulcral, que segons Tarrús, fa 2 metres de longitud per 1.7 metres d'amplada i d'una alçada d'1.5 metres...

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

... situat com hem dit abans en una elevació natural, tot i que amb clares restes de túmul, al que se li atorga un diàmetre d'uns 9-10 metres, envoltat tot ell per restes d'un anell peristàltic, que, segons Tarrús, podria ser la base d'un mur de pedra en sec.

Extret del llibre poblats, dòlmens i menhirs

A l'excavació efectuada per Claustre i Patrícia Pons, es va localitzar, en els nivells superiors, gran quantitat de restes ceràmiques de vasos, una d'elles a torn, una fusaiola circular de terracota, una anella de bronze i un fragment de pedra de molí. Aquest nivell d'excavació va ser datat al Bronze final, vers el 1100-700 a.n.e.

Als nivells inferiors, més propis de l'era de construcció i primer ús del dolmen, es van localitzar una dena de variscita circular i alguns fragments de ceràmica a mà llisa. Aquestes restes, trobades al nivell inicial del sepulcre, el col·loquen temporalment vers el Calcolític o principis de l'edat del Bronze, cap el 2500-2000 a.n.e.

També en aquest primer nivell de terres del dolmen, Claustre i Pons hi van trobar petits trossos de restes òssies humanes.

Les restes recuperades resten dipositades al Museu Arqueològic de Céret.

A dia 18 de desembre del 2021 tornem a la zona i visitarem un nou sepulcre, el de Sant Pere de Llaners, Canors o Puig de les Saleres, que es troba al terme municipal de Les Cluses, molt proper al dolmen anterior, però a una altra zona de muntanya. Per arribar a la tomba des del sepulcre de La Siureda, desfem el camí fins a Maureillas las Illas i, cap el centre del poble sense deixar la carretera D618, trobarem la intersecció amb la D13 i seguirem pel mig, direcció a Les Cluses seguint l'Avenue des Albères. Una vegada arribats al Mas d'en Forcade, que ja pertany a Les Cluses, el travessem i arribem a la carretera D900, on girem a la dreta en direcció a Le Perthus. Després de recórrer 300 metres, més girem a l'esquerra i agafem la carretera local D71B. Poc després, amb l'alt pont de l'autopista al davant, trobem una cruïlla i prenem el camí asfaltat de l'esquerra cap a Mas Calcine. Sense deixar la pista asfaltada, deixarem un camí a mà esquerra i trobarem una nova cruïlla sota el pont de l'autopista, on tirarem a la dreta cap al Mas-Vieux. Avancem poc més de 2 quilòmetres i ja podem buscar lloc on deixar el cotxe, ja que aquesta pista mor a la propietat privada del Mas Calcine i és millor deixar-lo fora per a no molestar.

Ja a peu, passem entre les construccions del mas seguint la pista i anem fins a l'església de Sant Pere de Llaners, girant a l'esquerra just passar les construccions. La mal conservada església ens quedarà a la part alta del turonet a la nostra esquerra, però seguirem l'ample camí que surt de la seva porta d'accés. Per a trobar el dolmen, el millor és emprendre un corriol desdibuixat que surt del camí principal de l'església, que davalla cap a la vall (és molt més senzill i més directe). Uns 350 metres més endavant, el camí es bifurca i hem de tornar a prendre la banda esquerra. En poc menys de 200 metres, trobem una nova bifurcació, on anem a l'esquerra de nou. En uns 100 metres més, haurem de buscar a la dreta un corriol que s'enfila muntanya amunt per a trobar el dolmen de Sant Pere de Llaners, gairebé al punt més alt, després de recórrer uns 30 metres en línia recta.

El megàlit fou descobert oficialment l'11 de setembre de l'any 2001 per Joan Tocabents, del Pertús, i Andrée Basso, familiar dels propietaris de la finca on es troba. L'11 de febrer de l'any següent, a l'última visita que va fer el GESEART, en la que el van estudiar i dibuixar, va aparèixer a la part de darrere de la cambra i a superfície, un fragment de vora de vas d'estil campaniforme pirinenc amb incisions, i, el 2004 en una prospecció francesa, va sorgir un nou fragment ceràmic informe.

Segons Josep Tarrús i Enric Carreras, es tracta d'un sepulcre de corredor que consta d'un túmul d'uns 8 metres de diàmetre, només visible a la dreta de la cambra, degut al seu atrinxerament per la banda esquerra i la part del darrere. Pel que fa a la cambra, es documenten unes mides internes d'1.00 metre de longitud, 0.90 metres d'amplada i 75 centímetres d'alçada. En Jean Abélanet, però, el descriu com un dolmen simple.

Inserim la planimetria del sepulcre, corresponent a l'estudi fet per Carreras i Tarrús.

Extret de "Nous monuments megalítics a l'Alt Empordà i el Rosselló entre 1999 i 2015"

El molló de pedra seca que es veu sobre seu, pel que hem pogut saber, va ser erigit l'any 1935 per l'oncle de l'actual propietària de les terres. Sabem que aquesta construcció no és l'única a terres franceses sobre dòlmens.

Tot i que el fragment campaniforme pirinenc ens indicaria una utilització a l'era calcolítica, el seu estil arquitectònic ens encaixaria al Neolític de la zona, vers el 3500 a.n.e. Per tant, aquest fragment ceràmic seria pertanyent a una reutilització del sepulcre.


Coordenades UTM(ETRS89):

La Siureda: 31T 482856 4701226
Sant Pere de Llaners, Canors o Puig de les Saleres: 31T 486953 4704878