Dolmen, menhir i inscultures a Rabós II

Dia següent de les inscultures d'Espolla, i, ja que anàvem d'inscultures, aprofitem que érem a la zona per anar a veure les de Rabós, després de visitar un menhir i un dolmen.

Comencem per un menhir dubtós que ens anava mig de pas per anar a visitar el dolmen de Coma de Felis. De fet, érem allotjats a una casa rural a la mateixa pista del coll de Belitres, a uns 400 metres d'iniciar-se aquesta. Per a ubicar-nos, abans d'entrar a Rabós venint de Delfià, surt una pista asfaltada a la dreta que puja al Coll de Banyuls passant per Sant Quirze de Colera.  Seguint-la 1 quilòmetre, surt a l'esquerra el camí a peu per anar al Coll de Belitres i al dolmen de Coma de Felis. Avançant per aquesta pista uns 1600 metres, tindrem el dubtós menhir caigut i trencat a la nostra esquerra. El nom del possible menhir és l'Orlina, fent referència a la riera que hi ha just al costat. 

En cas de ser un megàlit prehistòric, la datació d'aquest tros de roc seria molt extensa, ja que no hi ha restes associades i, per la seva morfologia, podria haver estat erigit entre el Neolític i el Bronze antic, entre el 3500 i el 1800 a.n.e.

Aquest suposat menhir, dic suposat perquè no té una forma del tot convencional al món dels menhirs (tot i que n'hem vist de tots colors, i aquest, com a poc, es veu treballat), amida 2.50 metres de llarg per 1.10 d'amplada, i té d'un gruix de 60 centímetres. El que ens fa pensar que té bona pinta per a catalogar-lo com a menhir és la seva ubicació, ja que es troba al cim d'un promontori, just al costat del camí, amb quantitat de pedres al seu voltant. Tot i això, s'ha de dir que no hi hem trobat cap tipus d'estudi oficial d'ell. Només altres webs que l'apunten com a possible, i un estudi d'en Carreras i en Tarrús on diuen que no es tracta d'un monòlit prehistòric.

Tornem al cotxe i tirem enrere pel camí del coll de Belitres 680 metres fins a arribar a una corba a la dreta just abans de passar el rec del Sitjar, punt on surt el caminoi que ens portarà sense pèrdua al dolmen de Coma de Felis. Seguirem el camí fins a trobar un pendent pronunciat al que deu ser un petit rec, baixem a ell i en tornar a pujar per l'altre costat trobarem el dolmen a l'esquerra, enganxat al corriol que seguim, de fet passes per sobre el túmul.

Aquest sepulcre de corredor antic fou descobert l'any 1912 per Manuel Cazurro. Segons la seva morfologia, seria datat vers el IV mil·lenni a.n.e, entre el 3400 i el 3200 a.n.e.

Tot i la seva antiga coneixença, la primera excavació amb èxit efectuada al sepulcre va ser el 1979, quan Josep Castells, Júlia Chinchilla, Josep Tarrús i Roser Vilardell el van excavar acuradament, trobant l'enllosat de la cambra, que ja havia descrit Pericot el 1931. Realment, el més significatiu d'aquesta excavació va ser el poder afirmar el corredor del sepulcre, que també era totalment enllosat.

Sobre les restes arqueològiques, Tarrús esmenta que dins la cambra sepulcral no es va trobar res, tot al contrari que al corredor, on aparegueren diverses restes ceràmiques corresponents a un vas i 2 bols d'estil campaniforme pirinenc, un altre fragment ceràmic del mateix estil, un fragment d'una làmina de sílex, una dena d'esteatita i un penjoll de cal·laïta. Aquestes restes foren dipositades al MAC seu de Girona.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs", de Josep Tarrús i Galter

Aquesta tomba resta bastida al centre d'una obra tumular de 8-9 metres de diàmetre, amb restes d'un anell de contenció bastit a raó d'un mur de pedra en sec. A banda, dir que el  sepulcre mesura interiorment 2 metres de llarg, 1.45 d'amplada i té una alçada conservada de 1.20 metres pel que fa a la cambra sepulcral, i 2.85 metres de llargada, 90 centímetres d'amplada i 95 centímetres d'alçada conservada pel corredor d'accés. Inserim la planimetria del megàlit.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs", de Josep Tarrús i Galter

Ara, refent el camí, tornem al cotxe i ens dirigim al nucli de Rabós, on prenem la GI-603 direcció Garriguella. En uns 2.3 km aproximadament, ja sent a Delfià, que és una barriada de Rabós, veurem una pista sorrenca a l'esquerra de la carretera que ens portarà en 1.5 quilòmetres aproximadament al pla d'Elena. A partir d'aquí, no vam ser capaços de trobar les inscultures, però anys més tard, el 2023, en Josep Tarrús ens va enviar un correu electrònic amb la ubicació exacta i, el dia 25/08/2023, vam decidir anar a buscar-les de nou. I ara sí les vam trobar amb la nova localització d'en Josep (Moltes gràcies!). Ens va comentar que clar que no les havíem trobat, ja que les coordenades que membres del GESEART van aportar en el seu dia eren a uns 500 metres d'on es troben en realitat... ja se sap, això va evolucionant i no és el mateix un G.P.S. actual que un de fa anys. Simplement hem de seguir per la pista que anàvem, passar el pla d'Elena i aturar-nos 200 més endavant, deixant el cotxe a un camí que surt de la pista a mà esquerra. A peu i seguint en la mateixa direcció uns metres, trobarem un corriol que s'endinsa al bosc de la dreta, que bàsicament són garrics, i, seguint-lo uns 40 metres, ens enfilem a la banda superior d'un petit turonet on a la seva part més alta cobert per un arbre veiem un clar aflorament. De fet, ara que ja sabíem on era, podem dir que es veu clarament des de la pista... l'aflorament, no pas els gravats...

L'aflorament rocós del pla d'Elena fou descobert el 26 d'abril de 1983 per Enric Carreras i Miquel Dídac Piñero. Es tracta d'un panell insculpit de 240 centímetres de longitud per 100 centímetres d'amplada, amb gravats que, segons Tarrús, són de la mateixa morfologia que els produïts als dòlmens i menhirs de l'Albera, Serra de Rodes i Cap de Creus, pel que els posiciona temporalment vers el Neolític mitjà i el Calcolític, al IV-III mil·lenni a.n.e.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs", de Josep Tarrús i Galter

Tot i que els gravats han estat resseguits i molt possiblement modificats a era cristiana, vers els segles XVI-XVII, es poden veure al roc principal 3 antropomorfs en forma de creu llatina, formats per reguerons que lliguen 4 cassoletes, i 1 en forma de tau grega, amb dues cassoletes, una a cada costat del regueró; també hi ha un halteriforme i 2 cassoletes aïllades, que van ser repicats i que no es veuen a la nostra fotografia, ja que queden un xic més a l'esquerra tal i com hem fet la foto. A la pedra de l'altre costat, entre l'arbrat del sota bosc, podrem veure una creu grega i una de llatina.

Havent visitat l'espectacular roc, tornem al cotxe i anem a visitar unes noves inscultures, que també es veuen molt clarament, i sense haver estat repicades a posteriori, inclús en vam veure una altra, que no estava marcada. L'hem anomenat rec de les Clavegueres IV, ja que es troba just al costat dels rocs coneguts amb aquest nom.

Per arribar-hi, tornem a Rabós (és millor veure aquestes inscultures i després anar al Pla d'Elena, però, bé, nosaltres ho vam fer així). Cerquem el carrer de Cotlliure o el carrer de la Plaça i els seguim fins que es transformen en pista. Seguim per ella fins a trobar un camí que ve per la dreta i, just després, un altre que surt a l'esquerra a uns 350 metres del poble, i aturem el cotxe uns 130 metres més tard. Ara, ja ens endinsem a l'emboscat de planta baixa que hi ha a la nostra esquerra i, a uns 45 metres, trobarem les inscultures del Rec de les Clavegueres, crec recordar que al límit de la plana.

Comencem pel Rec de les Clavegueres I, que fou descoberta, com les seves companyes, el 28 de novembre del 2009, per membres de Via Pirena. La separem en dues fotos, per a que es vegin millor els gravats, la primera és de la part superior del roc.

Aquesta és la part inferior.

D'aquesta obra d'art del Neolític mitjà - Calcolític, de vers el IV-III mil·lennis a.n.e., podem dir que és un panell d'1.50 per 1.10 metres, que conté un total de 42 cassoletes aïllades, 2 reguerons unint cassoletes, 2 cassoletes amb regueró i un estrany signe format per diverses cassoletes unides per reguerons. Realment impressionant aquest roc!

Just al costat, veurem el Rec de les Clavegueres II, també datada com la seva companya al Neolític - Calcolític. Al panell de 1.10 per 70 centímetres, conté una figura halteriforme, una cassoleta amb regueró i una cassoleta prou gran aïllada.

I un xic més enllà, veurem el Rec de les Clavegueres III.

La número III conté 5 cassoletes en un panell de 1.50 per 1.10 metres.

Molt a prop d'aquesta, vam veure un roc en el què ens va semblar veure una cassoleta... ara em miro la fotografia i no la trobo... són coses del directe, però insereixo una fotografia del roc del suposat gravat a continuació per si algú vol intentar trobar-la.

L'hem anomenat Rec de les Clavegueres IV.

Ara sí, nosaltres donem per acabada la ruta, sempre podreu variar-la amb els jaciments propers de Dolmen, menhir i inscultures a Rabós I i Dòlmens a Rabós III i Banyuls de la Marenda (Pyrénées Orientales).

Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir de l'Orlina: 31T 502310 4693419
Coma de Felis: 31T 502818 4694237
Inscultures de Pla d'Elena: 31T 503645 4691257

Inscultures del Rec de les Clavegueres I: 31T 502058 4692544

Inscultures del Rec de les Clavegueres II: 31T 502057 4692543

Inscultures del Rec de les Clavegueres III: 31T 502057 4692539

Inscultures del Rec de les Clavegueres IV: 31T 502058 4692538

Dòlmens a Forallac II

Aprofitant el cap de setmana llarg de Sant Joan, anem cap a les Gavarres a passar la revetlla amb uns amics. De pas, aprofitem per a visitar els dòlmens de la Serra d'en Cals, al terme municipal de Forallac.

Ens acostem amb el cotxe fins a l'església de Santa Coloma de Fitor i, a partir d'aquí, seguim les marques grogues i blanques de la ruta dels dòlmens de la Serra d'en Cals. Des de l'església, ens dirigim a l'est cap a Can Marines. Aproximadament 1.3 quilòmetres després, arribem al pou de glaç del Mas Cals, originari possiblement dels segle XIII o XIV.

Passat el pou, continuem pel mateix camí i comencem l'ascens a la Serra d'en Cals. Passades les carboneres (no vam fer foto), arribem al sepulcre del Doctor Pericot.

Fou descobert l'any 1975 per Joan Garriga i Sitjar i Joan Botey i Serra, i es tracta d'una probable galeria catalana amb el sòl enllosat, que seria datada entre el 3000 i el 2700 a.n.e.

Aquesta tomba consta d'una obra tumular d'uns 6/7 metres de diàmetre i, pel que fa a la cambra sepulcral, es documenten unes dimensions internes de 80 centímetres de llarg per 70 centímetres d'ample i 1.05 metres d'alçada.

A l'excavació feta per en Lluís Esteva i en Josep Tarrús l'any 1978, va sorgir un ganivet de sílex marró al túmul, i un disc de quars dins la cambra. Aquestes restes foren dipositades al Museu Municipal de Sant Feliu de Guíxols.

Seguint la caminada només 400 metres més, trobem la Cista del Clot del Llorer o Cim del Clot del Llorer.

Descoberta per Josep Botey i Riera l'any 1965, es tracta d'una cista neolítica amb túmul i és datada, pel seu estil arquitectònic, d'entre el 3400-3000 a.n.e.

Aquesta antiga tomba conserva les minses restes d'un túmul de terra, amb cròmlec peristàltic, de 5/6 metres de diàmetre, i una cambra funerària de 1.70 metres de llargada, 60 centímetres d'amplada i 65 centímetres d'alçada.

Fou excavat per Luís Esteva l'any 1965, però d'aquesta acció no es documenta cap tipus de troballa.

Seguint les marques, arribem després d'uns 600 metres al poblat d'en Cals, situat sobre el Cim de Cals i pertanyent a l'època medieval.

Després d'una breu visita, ja que el poblat no és gaire gran, continuem per la part alta de la serra. Uns 400 metres més endavant, veiem a la dreta del camí el primer dels tres megàlits més coneguts de la ruta.

El dolmen dels Tres Peus o dolmen Gran de Fitor, també conegut com a dolmen Gran o dolmen de Fitor, el que indica que és el dolmen més important de la zona, va ser descobert per Vicenç Piera Tossetti i Miquel Torroella Plaja l'any 1881. Per la seva morfologia, una galeria catalana, deuria ser construït cap el 3000-2700 a.n.e., vers el Neolític final i el Calcolític recent.

Segons en Carreras i en Tarrús, consta d'un túmul circular amb restes d'anell de contenció, d'un diàmetre de 8/9 metres. Pel que fa a la cambra sepulcral, amida internament 2.40 metres de longitud, 1.40 metres d'amplada i 1.28 d'alçada màxima conservada, sent així la cambra més gran de la contrada.

Tot i que no s'ha excavat, en superfície s'hi van trobar un fragment de vas carenat i un altre de ceràmica a mà, fet que dona suport a la seva datació.

Tornant al camí, recorrem només 100 metres per a trobar, a l'esquerra del camí, el dolmen de la Serra d'en Cals.

Aquest petit megàlit, un pèl caigut, fou descobert per Manuel Cazurro l'any 1912. Es tracta d'una galeria catalana erigida entre el Neolític final i el Calcolític inicial, vers el 3000-2700 a.n.e. Consta d'una obra tumular de 7/8 metres de diàmetre, de forma circular i amb restes d'un anell de contenció, i, al seu centre, una cambra sepulcral amb unes dimensions internes de 1.70 metres de llarg, 80 centímetres d'ample i 1.10 metres d'alçada màxima.

Va ser excavat per en Lluís Esteva l'any 1965 i, malauradament, aquesta va acabar sense cap tipus de troballa arqueològica a documentar.

Recorrem uns 100 metres més de camí per a trobar, a la dreta, la següent estació del nostre recorregut.

El dolmen dels Tres Caires, que va ser descobert, igual que l'anterior, per Manuel Cazurro l'any 1912, es tracta novament d'una galeria catalana, que, com totes les d'aquest estil arquitectònic es de l'era neolítica final - calcolítica inicial, entre el 3000-2700 a.n.e. 

Consta d'una obra tumular de tendència circular amb restes d'anell de contenció de 8/9 metres de diàmetre, i una cambra sepulcral que mesura internament 1.90 metres de longitud, 80 centímetres d'amplada i 1 metre d'alçada. Pel que fa al que queda de corredor, es documenten 70 centímetres de llargada conservada, 80 centímetres d'amplada i 70 d'alçada.

També fou excavat per Lluís Esteva l'any 1965, també en aquest cas, sense cap troballa arqueològica a documentar.

Tornem de nou al camí i caminem una miqueta més, no pas gaire, uns 300 metres, per a trobar el següent megàlit, aquest a mà esquerra del camí i més difícil de trobar, car que els matolls existents tapen part de les minses restes del dolmen.

El sepulcre de les Maries, anomenat així perquè hi havia dues Maries a l'equip que el va excavar, és el més modern de tota la ruta pel que fa a la seva descoberta, ja que no es té cap notícia d'ell fins l'any 2011.

Les poques restes que en queden no permeten veure fàcilment la seva tipologia, però es veu que tenia corredor i que devia ser de dimensions considerables, ja que les restes visibles fan 5.20 metres de llargada, 2.00 metres d'amplada i 78 centímetres d'alçada. Podria tractar-se d'una galeria coberta o catalana.

Tot i això, en Josep Tarrús i l'Enric Carreras no l'inclouen al recull dolmènic català de l'any 2022. Nosaltres creiem que documentant-se una amplada, ben bé es podria tractar d'un  corredor d'accés, pel que sí que el deixem al nostre blog, encara que a l'excavació no es va trobar res, fet pel qual no es pot datar amb exactitud, però per la probable tipologia del megàlit, podria ubicar-se cap el 3000-2700 a.n.e.

Per enèsima vegada, retornem a la pista i aquest cop haurem de recòrrer quilòmetre i mig abans de trobar el següent sepulcre. No deixarem les marques blanques i grogues, però hem d'anar amb compte, ja que hem de deixar la pista que seguíem i agafar un corriol. Si no perdem de vista les marques, no té pèrdua.

Maties Pallarés, l'any 1923, fou qui descobrí la galeria catalana de Serra Mitjana o Portell de Sant Jaume, que també està datat, segons el seu estil, entre el Neolític final - Calcolític inicial, vers el 3000-2700 a.n.e. El corredor és prou visible, tot i que quan hi vam anar era molt emboscat i vam fer les fotos com vam poder, a banda que llavors la visita de megàlits no era com és ara per a nosaltres, que ja en tenim més experiència i un pèl més de nocions megalítiques.

El túmul que suporta el sepulcre és de 7/8 metres de diàmetre amb restes de l'anell de contenció. La cambra sepulcral amida 1.30 metres de llarg, 90 centímetres d'ample i 1.20 metres d'alçada. El que queda del corredor d'accés mesura 80 centímetres de llargada, 90 centímetres d'amplada i 70 d'alçada conservada.

Va ser excavat per Maties Pallarés el mateix any del seu descobriment recuperant-hi fragments ceràmics a mà. Esteva, el 1965, també ho va fer, obtenint els mateixos resultats pel que fa a les troballes arqueològiques.

Un mig quilòmetre endavant, ens trobem amb l'últim dels megàlits de la ruta d'avui, el que rep el nom de la Roca de l'Aglà o Roca de la Gla, d'entre altres, que el vam tornar a visitar a dia 03/08/2023, pel que aprofitem per actualitzar l'entrada i, ja de pas, inserir diverses inscultures que vam veure aquest dia.

Fou Manuel Cazurro el qui el va descobrir l'any 1912 i es tracta, com la majoria dels seus companys, d'una galeria catalana, arquitectura que indica que la seva època de construcció fou el període del Neolític final al Calcolític recent, cap el 3000-2700 a.n.e.

Té una obra tumular de 8/9 metres de diàmetre amb senyals de l'anell de contenció extern, i la cambra sepulcral que suporta fa 1.20 metres de longitud per 70 centímetres d'amplada i 1.05 metres d'alçada màxima. Del corredor, que cal dir que han desaparegut lloses d'aquest entre l'any 1983 i el 2013, se'n documenten unes dimensions de 1.80 metres de llarg, 70 centímetres d'ample i 80 centímetres d'alçada conservada.

Fou excavat l'any 1965 per Esteva, recuperant-hi un fragment de ceràmica a mà, i, a la visita del GESEART el dia 05/05/1989, es van recollir tres fragments més de ceràmica a mà sobre el túmul.

Aquí és on vam fer una de les parades principals el dia 03/08/2023, ja que es documenten nombrosos gravats a 190 metres a la rodona i, sent així, ens vam dedicar una estona a buscar-ne alguns (molt divertit pels nens).

El primer que veiem és una petita cassoleta just al bloc rocós del darrera, l'assenyalo amb la punta del peu. Com es pot veure, la part superior de la cassoleta ha desaparegut degut al trencament de la superfície rocosa. Nosaltres l'anomenarem Inscultures de la Roca de l'Aglà III, grup II, tot i que només vam saber veure aquesta, clar que tampoc vam escalar el gran roc (és possible, i bastant típic que a la part superior n'hi hagi més).

Per nosaltres, no hi ha cap tipus de dubte de la seva autenticitat, creiem que la degradació que ha patit superficialment el roc fa que tingui aquest aspecte amb els angles superiors tant rectes. Es poden veure a la fotografia diversos esclats de la roca.

Un cop a casa, hem trobat gran quantitat de gravats documentats (molts més dels que vam veure), al llibre "Dòlmens, Coves i Menhirs", d'en Pau Roig i en Xavier Niell, gran expert de la zona. El primer és una cassoleta, que la situa 7 metres del sepulcre, i que podria ser aquesta, però quan encara restava menys deteriorada, tot i que ja esmenta que en aquell moment ja patia una forta degradació.

Tot seguit, ens criden els nens, que es trobaven en un gran bloc rocós uns metres dins el bosc, perquè havien trobat això (ja saben el que han de buscar, ja).

Podem veure clarament tres maquíssimes cassoletes, dins un panell inclinat. Les anomenem gravats de la Roca de l'Aglà IV, del grup III. Dins el mateix gran bloc, el "nanus" troben els gravats V, del grup III.

En aquest tram de roc, es presenten dues cassoletes, prou grans i profundes.

Tornem al camí principal i l'emprenem com quan anàvem abans, cap a l'església de Fitor, i, als pocs metres, veurem a la dreta un plafó informatiu indicant el lloc del que nosaltres bategem com a inscultures de la Roca de l'Aglà, grup I, on hi ha dos conjunts de cassoletes que es veuen a simple vista... si busques bé, pot ser que n'hi hagi més.

El primer conjunt, que hem anomenat com a inscultures de la Roca de l'Aglà I, es troba a la part superior d'un roc a tocar de la pista.

Com a mínim, n'hi ha 3 de clares, i diverses de dubtoses, aquestes últimes podrien haver estat ben clares i s'han anat erosionant amb el temps, o bé que fossin més petites o incipients.

I just darrere seu, en un bloc estintolat a terra, veiem la clara cassoleta de la Roca Aglà II.

Aquí se'n veu una de prou grossa i ben definida, que també ens sembla que surt esmentada per en Xevi i en Pau, però bé, com he dit abans, ell documenta inscultures a uns 190 metres a la rodona del megàlit, i parla d'un total de 9 conjunts.

Creiem que totes aquestes inscultures han de ser coetànies al sepulcre de la Roca de l'Aglà, pel que els col·loquem temporalment a finals del Neolític - inicis del Calcolític, vers el 3000-2700 a.n.e., tot i que en Xavier Niell i el Pau Roig esmenten que, pel tipus de gravat, ha de ser del 3000 al 2200 a.n.e., encara que no descarta la idea que es fessin al Bronze inicial, vers el 2200-1800 a.n.e.

Continuem el camí que ens portarà de nou fins a l'església de Santa Coloma de Fitor, on tenim el cotxe. Malgrat que encara hi ha algun indret més que podríem visitar, ha aparegut una pluja tímida i ens toca fer els dos últims quilòmetres més ràpid del que voldríem, no fos cas que apretés!!

El 24/10/2015, vam tornar a passar per aquella zona, aquesta vegada com a boletaires, i vam aprofitar per a visitar un possible sepulcre que ens havíem deixat, les minses restes del dolmen de les Tres Finques o Pedra Dreta de les Tres Finques, situat just a l'altra banda del camí on trobem el dolmen de Tres Caires. Actualment, es tenen dubtes de si és un menhir o un dolmen.

Del tros de roc, no se'n sap gaire, però, per la seva morfologia, se li pot suposar que hauria estat la llosa de capçalera d'un malmès dolmen o, com hem dit abans, tractar-se d'un menhir. Les dimensions que es documenten són de 1.70 metres d'alçada, 1.54 d'amplada i té un gruix de 0,50 metres.

En Carreras i en Tarrús no el col·loquen al seu inventari dolmènic del 2022, ja que el veuen molt dubtós i fan referència a una fita moderna piramidal, segons Vidal el 1850.

Per si teniu ganes de més, ben proper a tots aquests megàlits es poden trobar un gran nombre de sepulcres tot seguint les rutes de Forallac: Dòlmens a Forallac I, Dòlmens a Sant Pol de la Bisbal i Forallac III i Dòlmens, menhirs, inscultures i l'alineament, a Forallac IV, Vall-Llobrega i voltants.

Coordenades UTM(ETRS89):

Doctor Pericot: 31T 506048 4641207

Cista del Clot del Llorer: 31T 506334 4641133

Tres Peus: 31T 506852 4640759

Serra d'en Cals: 31T 506928 4640784

Tres Caires: 31T 506999 4640740

De les Maries: 31T 507148 4640677

Serra Mitjana o Portell de Sant Jaume: 31T 507819 4640820

Roca de l'Aglà o Roca de la Gla: 31T 508106 4640531

Inscultures de la Roca de l'Aglà I: 31T 508090 4640483

Inscultures de la Roca de l'Aglà II: 31 T 508090 4640482

Inscultures de la Roca de l'Aglà III: 31T 508098 4640526

Inscultures de la Roca de l'Aglà IV: 31T 508076 4640543

Inscultures de la Roca de l'Aglà V: 31T 508073 4640538

Pedra Dreta de les Tres Finques: 31T 507024 4640797

Dòlmens a Forallac I

Primera ruta a Forallac, en la que vam enganxar un gran dia, ni fred, ni calor, s'estava la mar de bé caminant per la muntanya. I ser a les Gavarres i no aprofitar per visitar algun sepulcre amb la quantitat que hi ha per aquesta zona seria tot un sacrilegi.

Així doncs, comencem la ruta deixant el cotxe a l'aparcament que hi ha a l'església de Santa Coloma de Fitor. L'església és romànica i té el seu encant, però per mi està un pèl massa restaurada... a dia 03/08/2023, que actualitzem l'entrada, hi ha un restaurant al que devia de ser la rectoria.

Bé, comencem la ruta pel dolmen del Llobinar, que es troba fàcilment seguint les indicacions que hi ha davant de l'església, és un caminoi senyalitzat, que surt a tocar de la seva porta.

Aquest megàlit és un sepulcre de corredor, que es troba al centre d'una obra tumular de 7/8 metres de diàmetre, amb restes de l'anell de contenció extern. La cambra té unes dimensions de 2.12 metres de llargada, 85 centímetres d'amplada i 95 centímetres d'alçada màxima conservada. Antigament, també conservava visible el passadís d'entrada, que, com la cambra, era enllosat.

Segons en Xavier Niell Ciurana, el megàlit fou saquejat contínuament vers la dècada del 1930, i els arqueòlegs no van saber de la seva existència fins el 1950, tot i que hem trobat documentat que el seus descobridors foren en Esteve Pericay i en Josep Botey i Riera l'any 1955.

Tot i això, no fou excavat fins l'any 1965 pel Lluís Esteva. A aquesta excavació, es va trobar divers material, del que cal destacar 2 fragments ossis, 2 ganivets de sílex, 8 denes discoïdals de pedra, de color gris clar i 21 fragments de ceràmica a mà, que part d'ells correspondrien a 2 olletes del Neolític final.

Tant en Xevi, com en Carreras i en Tarrús, el daten vers el Neolític d'entre el 3400-3200 a.n.e., crec que segons les datacions aportades pels trossos d'os recuperats.

També segons en Xevi, a 10 metres al nord-est, hi ha 2 blocs amb 5 cassoletes insculpides, que no vam veure... per la propera excursió a la zona.

El que sí vam veure, a uns 50 metres del megàlit, tornant pel caminoi pel que hem vingut (també es pot arribar a l'inrevés), dins un aflorament, també a tocar d'aquest, diverses cassoletes, reguerons, formant una gran T i una gran concavitat de 50 centímetres de circumferència i 20 de fondària, amb una cassoleta amb regueró al fons sortint del roc, al més pur estil pedra de sacrificis.

Aquest roc, conegut com a Inscultures de Llobinar, Roc del Llobinar o Pedra de sacrificis, va ser descobert per l'Enric Carreras i en Dídac Piñero l'abril del 1989. Ha estat estudiat, com tots els de la zona, per en Xevi, que ens aporta gran quantitat d'informació al seu llibre Dòlmens, Coves i Menhirs, escrit juntament amb en Pau Roig. 

Segons ells, l'aflorament mesura 1.30 metres de llargada per 1 metre d'amplada i presenta un total de 13 cassoletes i 2 reguerons llargs units, formant la T que dèiem abans. Per aportar més llum a aquest insculpit roc, inserim aquest calc, extret de l'article "Aportacions al coneixement dels gravats prehistòrics dels massissos de les Gavarres i de Begur (Girona)", d'Enric Carreras i Josep Tarrús, com a membres del GESEART, i Carles Roqué i Lluís Pallí de la Universitat de Girona.

Ara, anem a veure un altre sepulcre, per nosaltres un dels més espectaculars de la contrada, el dolmen de Mas Estanyet. És complicat explicar com arribar, però la masia de Mas Estanyet sí que està senyalitzada, pel que anem en aquesta direcció.

Però a mig camí, quan veiem un camí que surt a la dreta amb pal senyalitzador de Fitor, Fonteta i Mas Cabré aturem el cotxe a un eixamplament de la pista que hi ha a mà esquerra. A peu, continuem uns metres pel bosc, pujant al petit turó, que hi ha just al costat de la pista tal i com veníem, tot trobant les minses restes del sepulcre del Saplà de ses Bruixes (l'indret és diu plaça de les bruixes) o Pla del Descàrrec.

Fou descobert fa poc, no sabem pas quan exactament, però el que sí sabem és que Albert Segués Sais, el seu descobridor, l'ensenyà a l'arqueòleg Daniel Punsetí l'octubre del 2005.

En Xavier Niell, en documenta una llosa clavada a 5 metres de distància d'aquestes que formen l'angle, a banda de documentar també el bloc granític que es veu a la dreta. Pel que fa a en Carreras i en Tarrús, dubten sobre la tipologia: entre galeria catalana i cista. Segons ells, la cambra sepulcral amida 1.40 metres de llargada, 1.10 d'amplada i resten 25 centímetres d'alçada; òbviament, excepte l'alçada, les mides no són les que es veuen, no sabem si és que van gratar el terra tot reseguint-les o és que fa uns pocs anys es veia millor.

En referència als dubtes d'en Carreras i en Tarrús, nosaltres, que no som arqueòlegs, pensem que la llosa clavada a 5 metres, deuria de ser part d'un corredor, pel que no estaríem parlant d'una cista.

Ara sí, seguim el camí cap a Mas Estanyet, avançant tot rectes per la pista i, poc abans d'arribar a la moderna edificació, on el camí fa una corba a l'esquerra i tot seguit una a la dreta, surt al seu inici un camí que t'apropa al megàlit, en 1.4 quilòmetres tot seguint la bifurcació que hi ha a mig camí, cap a l'esquerra. Aquí deixem el cotxe, al voral del camí a una corba també a l'esquerra, corba on també arriba un altre caminoi, per la seva dreta. A peu, emprenem el camí per on hem vingut i a menys de 10 metres del cotxe veurem un camí que surt, ara a la nostra dreta, aquest és el que et duu al megàlit en 100 planers metres.

Fou descobert l'any 1969 per Joan Botey i Serra i el seu fill, que van informar a Lluís Esteva, que el va excavar i restaurar. És realment preciós, ja que l'estat de conservació permet veure perfectament totes les parts d'una galeria coberta. Conserva també bona part del cròmlec de contenció i del túmul d'uns 7/8 metres de diàmetre, sent aquest prou peculiar, ja que té radials intercalades, molt clares, sobretot 2 de la part posterior del sepulcre.

El megàlit en sí és bastant llarg si el comparem amb la seva alçada, fa 4.60 metres de llargada, 85 centímetres d'ample i 70 centímetres d'alçada conservada. A la llosa de coberta, en Xavier Niell documenta dues cassoletes, a banda de la gran quantitat de gravats que nosaltres desconeixíem pels voltants (documentats per Tarrús, Carreras, Roqué i Pallí, i anteriorment d'altres per Lluís Esteva), i que visitarem quan ens sigui possible. En Xevi data el megàlit entre el 3000 i el 2500 a.n.e., mentre que en Carreras i en Tarrús ho fan del 3000 al 2700, de fet, el posicionen igual, uns utilitzant l'antiga datació de l'etapa neolítica i altres amb la nova. 

A l'excavació d'Esteva, sorgiren bastants restes, entre les que destaquen restes òssies humanes, una corona de queixal, 70 fragments ceràmics de l'era i un tros de molí manual de granit.

A 150 metres a la rodona del sepulcre, es poden observar gran quantitat de cassoletes insculpides, de les que en vam veure unes poques.

Aquestes són visibles des del mateix camí que et duu al dolmen, uns metres abans d'ell. El primer roc té una cassoleta de 12 centímetres de diàmetre i 5 de profunditat, i a l'altre n'hi ha dues, d'entre 6 i 8 centímetres de diàmetre i uns 3 centímetres de fondària, en aquest roc mateix, ja vam veure petites marques d'inicialització d'una cassoleta, i hem de dir que en Xevi en documenta 3 més de dubtoses en aquest petit roc. Igual que un dels rocs tumulars on la Cris va trobar indicis d'una futura cassoleta.

Ara, anem a cercar unes de segures, que havíem llegit i vist en un llibre... no recordo quin, però sabíem que era tot seguint el camí en la mateixa direcció uns metres més, quan aquest fa una lleugera pujada, i, a uns 85 metres de camí des del dolmen, ens endinsem al voral esquerre del camí, baixant a un roc repenjat al mateix voral en el que veiem diverses petites cassoletes, que no són pas les que ja havíem vist a alguna fotografia.

Pugem de nou al camí principal per a seguir la cerca de la desitjada roca, i la trobarem a uns 20 metres en la mateixa direcció que veníem, i, de nou, a l'esquerra del camí, a uns 5 metres d'aquest.

Segons en Xevi, aquest conjunt és el que ja esmentava Esteva antigament, ja que val a dir que, tot i que resta molt degradat, devia de ser espectacular als seus inicis.

Es documenta d'aquest aflorament de 2.10 metres de llargada per 1.30 metres d'amplada, un total de 62 cassoletes de petites dimensions i, immediats a aquest conjunt, se'n documenten, insculpides en 7 blocs, 12 més de segures i 11 de dubtoses.

Aquests gravats podrien ser datats vers el Neolític - Calcolític, entre el 3000-2200, tot i que, com diu en Xevi, també es podrien haver fet a inicis de l'Edat del Bronze, entre el 2200 i el 1800 a.n.e.

Ja acabem la caminadeta, aquest amb pressa per tornar al cotxe, que se'ns feia tard per anar a dinar. Recordo un fort pendent de baixada per arribar-hi. És el dolmen d'en Botey, força proper al del Mas Estanyet. De fet, hem de seguir endavant per la pista principal i, quan aquesta ja davalla, trobarem a mà esquerra un corriol amb la indicació de dolmen que ens hi acostarà. 

El sepulcre fou retrobat l'any 1969 per en Joan Botey, d'aquí el seu nom. L'any següent, en Lluís Esteva, l'excavà i el catalogà com a cista megalítica. Avui en dia, i quasi cinquanta anys més tard, Xavier Niell Ciurana i Pau Roig Ros afirmen que és una probable galeria coberta (nosaltres pensem que és una probable galeria catalana), potser per la proximitat amb Mas Estanyet.

Amida 1.50 metres de llargada, 1 metre d'amplada i 85 centímetres d'alçada màxima conservada. Pel que fa al cròmlec, ja no és visible, i del túmul hi ha molt pocs vestigis conservats. Això sí, a la llosa de capçalera, en Xevi documenta dues cassoletes de 7.5 i 8.0 centímetres de diàmetre, per 2 i 3 centímetres de profunditat, que són molt clares i visibles a la fotografia de dalt.

L'excavació efectuada no va aportar cap material arqueològic d'interès. Tot i això, per l'estil arquitectònic, en Xevi el posiciona temporalment al Neolític final - Calcolític inicial 3000-2700 a.n.e.

Nosaltres en tenim prou per avui, però per si en teniu ganes de més o voleu fer una ruta nova barrejant diverses de les nostres, aquí teniu les rutes properes: Dòlmens a Forallac II, Dòlmens a Sant Pol de la Bisbal i Forallac III i Dòlmens, menhirs, inscultures i l'alineament, a Forallac IV, Vall-Llobrega i voltants.

 Coordenades UTM(ETRS89):

Llobinar: 31T 506995 4639149

Inscultures del Llobinar: 31T 507022 4639078

Saplà de ses Bruixes o Pla del Descàrrec: 31T 507959 4638377

Mas Estanyet: 31T 509806 4638948

Inscultures de Mas Estanyet I: 31T 509810 4638918

Inscultures de Mas Estanyet II: 31T 509809 4639033 

Inscultures de Mas Estanyet III: 31T 509808 4639049

D'en Botey: 31T 510156 4639117

Dòlmens a Montferrer i Castellbò I

Avui ens dirigim a les terres de Lleida, concretament a un poblet de l'Alt Urgell separat en diversos nuclis anomenat Montferrer i Castellbò.

Per arribar-hi, es pot anar de diverses maneres, anant fins a La Seu d'Urgell i girant a l'esquerra per la N-260 o bé per la C-14, que empalma amb la mateixa N-260. El més important és recordar el nom La Borda, un restaurant ubicat a la N-260, just al davant del qual, creuant la nacional, surt una carretera que hem de seguir fins a arribar a Castellbò. Per arribar al primer megàlit, seguirem la carretera principal, per la que hem vingut tot fent pujada i prenent cap a Turbiàs a la bifurcació que trobarem. Poc després d'aquest nucli, trobarem una zona d'esbarjo a l'esquerra de la carretera amb força aparcament. Allà aturem el cotxe i a peu seguim per la carretera uns metres tot fent corba, fins a trobar a mà esquerra un camí que puja pronunciadament; aquest costerut i malmès camí ens portarà en 100 metres a la plana on hi ha el dolmen, situada a l'esquerra del camí.

Aquest és el dolmen de Turbiàs, nom donat en relació al proper riu i nucli de Turbiàs. De tipologia cambra pirinenca, construïda vers el Neolític final, consta d'una cambra amb unes dimensions de 1.70 metres de longitud interna per 1.15 metres d'amplada i 1.13 metres d'alçada, i un túmul prou visible d'uns 10 metres de diàmetre. La coberta és realment bonica, ja que té dotze cassoletes a la seva part superior. Segons es documenta, les lloses laterals són dins del recobriment de pedra seca que se li va fer després de 1923 en convertir el megàlit en cabana.

Havent estat descobert per Lluís Maria Vidal el 1911, Colominas el va visitar i excavar el 1920, excavació de la qual es detallen troballes com fragments de terrissa a mà, quatre ganivets de sílex i dues puntes de sageta del mateix material en blanc.

Podem datar el sepulcre al Calcolític recent - Bronze antic, vers el 2700 - 1800 a.n.e.

Tornem al cotxe i ens dirigim al següent megàlit que volíem visitar: el de la Collada d'Orri o Coll de Pou. Per fer-ho, tornem amb el cotxe per la mateixa carretera i ens desviem per la primera pista que hi ha a mà dreta amb un fort pendent, aquesta pista travessa les muntanyes i creua amb la pista que ens portarà pròxims al dolmen, tot girant a la dreta en trobar-nos-la. Més o menys als 1.3 quilòmetres en una corba a mà dreta, veurem un caminoi ample cap a l'esquerra, amb un fort pendent, sembla que sigui per desbrossar o quelcom així. Per ell pugem a peu deixant el cotxe enganxat a un lateral del camí principal i en uns 300 metres ens endinsem uns 25 metres més al bosc de l'esquerra del caminoi pel què anem, trobant el dolmen de la Collada d'Orri o Coll de Pou.

Aquest dolmen simple d'estil cambra pirinenca amb accés per llosa rebaixada consta, com el megálit anterior, d'un túmul de semblants dimensions, 9-10 metres de diàmetre. La cambra feia una longitud interna d'uns 1.25 metres, 1 metre d'amplada i 1.14 d'alçada. Cal dir que totes les lloses del megàlit encara són allà mateix, inclús la de coberta que és trencada en tres trossos.

També fou excavat per Colominas el 1920, any en què ell mateix el va descobrir. De l'excavació, es documenten troballes com fragments de terrissa a mà, dos ganivets de sílex negre i un fragment de sílex blanc. 

Seguint els paral·lelismes amb el de Turbiàs, també podem datar-lo al Calcolític recent - Bronze antic (2700 - 1800 a.n.e.).

Continuem la nostra ruta cercant i trobant el sepulcre del Cortal o del Bosc d'en Gascó. Per arribar-hi, continuem per la pista amb el cotxe i en pocs metres trobarem un desviament a la nostra dreta, doncs, per ell baixem ja a peu, i cap als 1.4 quilòmetres ens endinsarem al bosc d'en Gascó a la nostra dreta.

Per acabar de trobar-lo, el millor és anar per coordenades amb un bon GPS, ja que es troba mig mimetitzat per la flora local.

Aquest sepulcre de corredor o petita galeria catalana del Calcolític recent - Bronze antic (2700 - 1800 a.n.e.) té un túmul visible de, també, uns 10 metres de diàmetre. La cambra fa 1.80 metres de longitud, 0.90 d'amplada i 1.25 metres d'alçada, mentre el corredor fa un metre. Totes les lloses segueixen al seu lloc, tot i que la de coberta, segons dades d'Enric Carreras, Albert Fàbrega i Josep Tarrús, està trencada en tres trossos, un dins del sepulcre, un altre a la seva dreta i una última part al seu lloc. Aquesta coberta consta de sis cassoletes a la seva superfície. Segons la fitxa del megàlit feta l'any 2000 pel Patrimoni Arqueològic, el sepulcre acabava de ser furtivament excavat, desplaçant la llosa de coberta que fins aquell moment es trobava al lloc original.

Amb un dolmen més a la nostra llista, ens dirigim al següent megàlit, el dolmen de Coll de Jou. Per arribar al sepulcre, només cal tornar al cotxe i desfer el camí fet, passant de llarg la bifurcació per la que hem arribat del dolmen de Turbiàs. Des d'aquest punt, calculem uns 2.8 quilòmetres, on trobarem a mà esquerra del camí, un altre que baixa amb bon pendent, seguint el caient de la muntanya, i per ell baixem, ja a peu. A la seva dreta ens endinsarem al bosc de pins existent, cercant i trobant el sepulcre de Coll de Jou o Plantat de Vilamitjana. Com a dada auxiliar per a trobar el dolmen, podem dir que aquest es troba a 70 metres en línia recta del camí on hem deixat el cotxe. El dolmen es fàcil de trobar, ja que el bosc es troba prou net.

Aquesta galeria catalana amb porta foradada, també del Calcolític recent - Bronze antic (2700 - 1800 a.n.e.), té un túmul circular d'uns 10-11 metres de diàmetre, visible sobretot a la seva part posterior. De la cambra, podem dir que mesura 1.70 metres de longitud, 1 metre d'amplada i 1.10 metres d'alçada, i que conserva les dues lloses laterals, de fet l'únic que ha desaparegut, és el tros dret de la porta d'accés i la coberta, de la que Enric Carreras, Albert Fàbrega i Josep Tarrús diuen que hi ha un possible fragment d'ella a la part nord del túmul.

Descobert per mossèn Serra Vilaró el 1919, qui l'excavà el maig del mateix any, acció que no donà cap resultat arqueològic; tot i això, arquitectònicament parlant, sembla que el dolmen no ha sofert grans canvis de com era en aquells temps, llevat que ara només s'observa una de les dues lloses de la porta, mentre que el 1919 se'n veien les dues.

A continuació, podríem haver anat a la Cabana dels Moros de l'Avellanet, però el temps inestable (ens va caure pedra i tot) i l'avançat embaràs de la Cris en aquesta primera visita a la zona (4 de juny del 2016) ens van fer desestimar la visita. Tot i això, gairebé 7 anys després i ja amb els nens (16 d'abril del 2023), hi vam anar tota la família. Per a arribar-hi, tornem a la pista i ara pugem per la pineda de l'altra banda fins a la part més alta del turó. Una vegada allà, anirem cap a l'esquerra sense un camí definit, però trobarem sense problemes el sepulcre buscat en arribar a una clariana amb vistes meravelloses.

El dolmen simple de la Cabana dels Moros de l'Avellanet o Vilamitjana del Cantó va ser descobert per Lluís Maria Vidal el 1911, que no el va excavar, però sí hi va trobar una destral de basalt a l'exterior. Posteriorment, el 1919, fou excavat per Mossèn Serra i Vilaró sense resultats. En Xavier Campillo i l'Albert Villaró, al seu inventari municipal del 1988, indiquen que el sepulcre fou excavat i desmuntat pels veïns de Vilamitjana, tot i que després van tenir el detall de tornar-lo a muntar amb l'ajut d'un tractor.

Pel que fa a les seves dimensions, és força gran, ja que mesura 2.50 metres de longitud per 1.15 d'amplada i 1.30 d'alt, estant dins d'un túmul de 15 - 16 metres de diàmetre. D'aquest túmul, format per pedres i terra, es poden observar restes del mur de pedra seca que feia de contenció.

Podem esmentar també que hi ha una gran cassoleta a la coberta del megàlit, així com d'altres a rocs propers. La seva datació, com la de tota la resta, és del Calcolític recent al Bronze antic (entre el 2700 i el 1800 a.n.e.).

Després de les fotos de rigor i passar una bona estona gaudint de l'entorn, tornem al cotxe passant per la pineda que estava sent desbrossada. Més o menys als dos terços de la baixada, vam divisar unes lloses amb una disposició sospitosa, però que ens fan dubtar degut a que ara són molt visibles i ningú no les esmenta, i també perquè les lloses són molt primes i no hi ha res de túmul... Hi deixem una foto i que cadascú valori. Hem de comentar que hem enviat la informació al Gerard Remolins (de Regirarocs) i al Josep Tarrús i cap dels dos es mulla només amb les fotos.

Seguim endavant per la pista dirigint-nos a un altre megàlit abans d'anar a l'allotjament, ubicat a Sant Andreu de Castellbò. 2.3 quilòmetres més endavant, però, la conductora Cristina veu una cabana de pastor sospitosa a mà esquerra, atura el cotxe i baixa a mirar-se-la sota una fina capa de pluja. Al fons de la cabana, hi ha una gran llosa i una de més petita a sobre que podien haver estat part d'un dolmen temps ençà. Vam fer unes fotos i, un cop a casa, vam buscar informació i, vam trobar que es tractava d'un possible dolmen anomenat la Cabana de lo Sell.

Dia 4 de setembre del 2019, tornem a la zona i ara, ja amb més informació i millor dia, fem fotos amb calma.

Al llibre Interpontes V, apareix a un article publicat pel Gerard Remolins, l'Albert Fàbrega i el Jordi Pasques. En ell, s'explica que l'agent forestal Manel Trepat va donar notícies de la seva existència el 2014. Posteriorment, els autors de l'article el van visitar i van determinar que es podia tractar d'un possible dolmen reaprofitat com a cabana de pastor, tot i que no s'hi observen restes de túmul o més lloses al voltant de la cabana.

Pel que fa a les dimensions, la llosa que podria haver estat part d'una cambra funerària mesura 1.20 metres d'alçada per 0.80 d'alt i 0.25 de gruix.

Ara ja anem a per l'últim sepulcre del dia. Tornem al cotxe, i seguim la pista en la mateixa direcció i girem a la dreta per una pista en força bon estat i que ens duu a la carretera de Turbiàs a Carmeniu, on girem a la dreta. Deixem aquest nucli enrere i, poc abans d'arribar a Castellbò, girem a l'esquerra per la pista asfaltada que va a Albet. Abans d'arribar al nucli, en una pronunciada corba a l'esquerra, veurem un camí que surt a la dreta al seu vèrtex. El prenem i, en 700 metres, deixem el cotxe aparcat a la vora del camí i pugem al monticle d'uns 10 metres que hi ha a la dreta d'aquest. A la part alta, al bell mig d'un senderó desdibuixat que hi ha (és l'antic camí de Castellbò), trobarem les restes del dolmen de Castellbò o Cabana del Moro d'Aubet.

No hi ha gaire informació del megàlit, només queden d'ell tres lloses tombades, no hi ha vestigis d'un antic túmul, ni de cap cròmlech de contenció, el que ens fa dubtar si realment algun dia fou muntat i utilitzat... ens recorda bastant a Ca l'Arenes II, al Parc del Corredor, i a les Lloses de Sant Roc, a Senterada, que es creu que mai foren muntats. Cal dir que, segons la fitxa que els del Patrimoni Arqueològic del Departament de Cultura de la Generalitat van fer l'any 2000, el dolmen ha estat saquejat diverses vegades, però ignorem si disposen d'informació que constati l'aixecament del monument.

Ara, actualitzant l'entrada després de les últimes visites i amb la síntesi de Carreras i Tarrús del megalitisme de Catalunya a la mà, podem indicar que la primera vegada que s'esmenta el megàlit, el 1894 per Lluís Maria Vidal, aquest es trobava exactament igual que ara. No es tenen notícies d'excavacions, tot i que té pinta d'haver-ne patit alguna d'espoliadora... Si aquest sepulcre estigués muntat, les seves dimensions serien d'una longitud interna d'uns 1.90 metres i una alçada de 1.20 metres.

Per la seva possible tipologia de dolmen simple i el seu entorn, es podria datar, com la resta, dins del Calcolític recent - Bronze antic (2700 - 1800 a.n.e.).

Ara sí, ja podem dir que hem explorat força bé la zona i ho deixem per avui. No volem deixar de comentar que la ruta lògica per a visitar els megàlits situats a la part alta de la carena (això vol dir, deixant de banda Turbiàs i Castellbò) és: Cabana del Moro d'Avellanet, Coll de Jou, Cabana de Lo Sell, Collada d'Orri i Bosc d'en Gascó o a la inversa, en funció de per on s'accedeixi a la carena. Nosaltres vam fer la ruta completament desordenada per culpa del temps i això que, a la primera parada, la del dolmen de Turbiàs, ens feia un sol espectacular... És el que té la muntanya, de cop, se't planta el núvol i et cau una bona tromba d'aigua o calamarsa fins i tot!!

Si no n'heu tingut prou i voleu completar la ruta, podeu visitar els megàlits més recentment trobats al municipi de Montferrer i Castellbò (Dòlmens i túmul a Montferrer i Castellbò IV) o bé un dolmen més solitari a mig camí entre els megàlits d'aquesta ruta i els de nova trobada (Dolmen a Montferrer i Castellbò III).

Coordenades UTM(ETRS89):

Turbiàs: 31T 362232 4693768

Collada d'Orri o Coll de Pou: 31T 359843 4692656

Cortal o Bosc d'en Gascó: 31T 360637 4693914

Coll de Jou o Plantat de Vilamitjana: 31T 363312 4690501

Cabana dels Moros d'Avellanet o Vilamitjana del Cantó: 31T 363244 4689907

Possible dolmen de la Cabana de Lo Sell: 31T 361325 4691179

Castellbò o Cabana del Moro d'Aubet: 31T 363073 4694744