TRANSLATOR

diumenge, 21 d’abril de 2019

Dolmen a Pyrénées Orientales IX

Avui, acomiadant-nos dels Pyrénées Orientales per aquesta vegada, ens dirigim a veure un dolmen que queda lluny de les altres zones on en tenim de pendents, però ubicat dins de la zona megalítica del centre d'aquest departament que ja tenim gairebé liquidada. A més, el temps no acompanya i no podem aventurar-nos a la muntanya. Dit tot això, ens dirigim al municipi de Trévillach. Si hi arribem venint des d'Ille-sur-Tèt i Montalba-le-Château per la D2, poc després de sortir de Trévillach, al Col des Auzines, trobem un desviament a l'esquerra cap a Tarerach i Vinça per la D13. 400 metres més enllà, agafem una pista asfaltada que surt a la dreta i la seguim durant 2 quilòmetres. A aquest punt, prenem el camí de l'esquerra, en forma de pista sorrenca d'estat irregular, que ens duu fins l'inici del bosc municipal de Campoussy després de fer 1.6 quilòmetres més, on hem de deixar el cotxe (si hi anem amb un cotxe normal, és millor deixar el cotxe abans perquè el camí té trams complicats). El dolmen que busquem es troba a uns 20 metres de la pista a una zona força embardissada (recomanable dur GPS) i amb altres rocams propers.



El sepulcre de l'Eygassier o la Mort de l'Éguassier és força llarg, però estret, i no conserva la llosa de coberta a lloc, tot i que es pot veure caiguda un extrem de la cambra. Aquesta mesura uns 2.60 metres de longitud per 0.90 d'amplada, i conserva una alçada màxima de 0.64 metres. Té aparença de ser una cambra simple i es pot veure el túmul de pedruscall entre les bardisses.

La primera vegada que s'esmenta la seva existència va ser el 1950 quan el va publicar en Lluís Pericot, tot i que l'alcalde de Sournia, Lucien Piéchon, i Pierre Ponsich, ja n'havien donat referències anteriorment. Quan va ser visitat el 1964 per Jean Abélanet, es va constatar que havia estat espoliat i no es va excavar. No tenim constància de posteriors actuacions.

Per la morfologia de cista megalítica, el podríem datar al Neolític mitjà o final, però no podem assegurar res.

Acabada la visita i amb uns núvols molt foscos sobre nostre, emprenen la tornada cap a casa.



Coordenades:

L'Eygassier o Mort de l'Éguassier: (ETRS89):31T, 457715, 4727008

dilluns, 18 de març de 2019

Dòlmens a Coll de Nargó II

Nova ruta a Coll de Nargó. Avui, tal i com vam fer ahir, emprenem la carretera L-511, fins a trobar a l'esquerra el desviament cap a Gavarra, que agafem. Als 3.2 quilòmetres, veiem a la dreta un camí sorrenc que surt a la dreta; allà, deixem el cotxe ben arraconat a la carreteraA peu, continuem pel camí que baixa vers la vall vorejant un nou turó. Al poc, veiem unes runes d'un corral o quelcom així al costat del camí i, pocs metres després d'ell, trobem la cista del Corral del Bossa.


D'aquesta cista no en podem dir gaire, ja que ha estat recentment trobada per en Jordi Pasques, creiem que a principis del 2012. Només podem dir el que visualment veiem, que es tracta d'una cista que conserva bona part del seu túmul i que resten al seu lloc original els dos laterals de la cambra mortuòria. Desconeixem si ja ha rebut alguna intervenció; segurament, si l'ha rebut, aparegui descrita a la següent edició de l'Interpontes.

Tornem al cotxe i continuem amb la mateixa direcció i, a poc més d'1 quilòmetre, veiem una nova entrada sorrenca a la nostra dreta, que ens torna a deixar al cim aplanat del turonet adjacent  a la carretera. A peu, ens endinsem al bosc que ens queda més al sud, cercant i trobant la cista del Coll de Conseu.


Novament parlem d'un nou megàlit a l'Alt Urgell, del qual no hem trobat informació, només una petita descripció, la qual diu; que les dues lloses que resten de l'antic sepulcre, una lateral i la capçalera, són de roca calcària local.

El dolmen, descobert per Jordi Pasques l'any 2007, és de tipus cista i conserva una obra tumular de 8 metres de diàmetre.

De nou al cotxe, ens dirigim a visitar l'últim sepulcre del dia, però n'hi ha més...ja anirem actualitzant.

Emprenem la carretera en la mateixa direcció uns 600 metres, fins a veure les runes d'un nou corral pocs metres a la dreta de la carretera. Aquesta edificació està bastida en part de l'obra tumular del següent sepulcre. Es troba, mirant-lo des de l'asfaltat, a la part esquerra posterior de la moderna edificació.


D'aquesta cista sí que es tenia constància d'antic, tot i que no ha rebut cap treball arqueològic "oficial", però, sí que ha estat objecte de furtives excavacions. La Generalitat el col•loca temporalment vers el Neolític final, i utilitzat fins a l'edat del Bronze, del 2500 a.n.e. fins al 650 a.n.e..

Del sepulcre, només en resten quatre petites lloses laterals, tot i que com els mateixos arqueòlegs de la Generalitat diuen, la baixa, però densa vegetació no deixa visualitzar gaire més. Del túmul, no es documenten mides, tot i que s'esmenta, com jo vaig veure, que és diametralment petit, tot i que la impressió que jo vaig tenir en visitar-lo és que a la contra sí que em va semblar prou elevat, pel poc diàmetre que té. S'hi hauria de fer una neteja i cata per a saber més d'aquest sepulcre.

Bé, acabem la ruta aquí, però l'allargarem de seguida que puguem, ja que sabem de l'existència de més cistes de l'estil tot anat cap a Gavarra, i perquè no, podem trobar-ne de noves, tot i que amb els nens, és prou improbable. Cal recordar que aquesta zona no està del tot estudiada, i hi ha molta muntanya.


Coordenades:

Corral del BossaUTM(ETRS89): 31T, 351564, 4666988
Cista del Coll de ConseuUTM(ETRS89): 31T, 351728, 4665889
Fossa del Corral del Coll de GavarraUTM(ETRS89): 31T, 351701, 4665440

diumenge, 17 de març de 2019

Megàlits a Montferrer i Castellbò III i Valls d'Aguilar

Avui, dia que, en principi, no havia de ser megalític, però nosaltres aprofitem allà on anem... vam veure un dolmen del qual només quedava el túmul, i un menhir trencat i simbòlicament reaixecat. Comencem pel monòlit.

El menhir del Cantó, situat al coll que li dona nom, es troba a uns 80 metres a l'esquerra de la N-260 anant de La Seu d'Urgell a Sort, just on hi ha un ampli camí que es pot fer amb cotxe; de fet, nosaltres vam aparcar a la plana que dona accés a aquest pista. A peu, seguim pel camí i veiem fàcilment la rèplica aixecada fa un parell d'anys... que en realitat no s'assembla gaire al monòlit prehistòric, tot i que té unes dimensions molt similars. Uns metres a la seva dreta, en la direcció en la què hi arribem, veiem el que queda del monòlit original, amb una estaca que possiblement fou senyalitzadora temps ençà.



Però segons hem pogut saber, també sembla que ha estat modificat dins el seu enclavament original, ja que, segons les fotos preses fa anys, l'orientació del monòlit era diferent.

Així doncs, del monòlit que documenta Lluís Marià Vidal, de 2 metres de llargada per un gruix de 0.20 metres, i fet en pedra calcària, en resten només 43 centímetres de llargada, per 13 centímetres de gruix, amb una amplada de 30 centímetres.

Una fotografia del 1914, l'última que es va trobar del menhir, és la que es va utilitzar per escollir la localització del prehistòric roc. Tot fa pensar que el menhir original marcava un punt de pas i de pastures entre les dos comarques. Aquesta és la fotografia.


Fotografia de l'arxiu Mas
Sabem que aquest menhir era anomenat popularment amb els noms de l'home de gel, l'home encantat o l'home de pedra. Es tractava d'un roc antropomorf amb diverses inscultures, segons es documenta, entre elles diverses cassoletes i una creu de data posterior en un intent de cristianització del monument, a la seva base (es pot veure a la fotografia).

Pel que fa a la datació del monòlit, va ser construït molt segurament a finals del Neolític o inicis del Calcolític, el que li atorga una antiguitat aproximada de més de 4000 anys. Però, com hem dit, va desaparèixer, sembla que durant les obres de construcció de la carretera N-260, a meitat del segle XX en ser dinbamitat, fet que a dia d'avui no permet ni la cerca ni la troballa de cap element relacionat.

Seguint el camí que puja vers el cim del turó on es troba el menhir, topem amb les restes del dolmen del Turó del Gosset, conegut com a Túmul del Turó del Gosset. De fet, només en resta el túmul i el negatiu de la cambra sepulcral.



Va ser descobert l'abril del 2010 per Gerard Remolins Zamora, director de l'empresa ReGiraRocs, estudiós de megàlits de la zona i empresa reconstructora de diversos megàlits, com el de Nuncarga i el de la Llosa de Bescaran. Ell mateix documenta un túmul d'un diàmetre de 10 metres, amb una depressió a la part central que és el negatiu de la cambra sepulcral. A simple vista, no s'observa cap de les lloses de l'esmentada cambra, ni del cromlech peristàlit que encerclava i aguantava les pedres i sorra de l'obra tumular.

Finalitzada aquesta breu visita al Port del Cantó, retornem a La Seu, on tenim un dinar familiar. 


Coordenades:

Menhir del CantóUTM(ETRS89): 31T, 354766, 4692302
Túmul del Turó del GossetUTM(ETRS89): 31T, 354755, 4692191

dissabte, 16 de març de 2019

Dòlmens a Coll de Nargó I

Ruta dolmènica molt fàcil a Coll de Nargó, on podrem veure tres megàlits de tipus cista megalítica.

Per arribar-hi, és ben fàcil: hem de sortir de Coll de Nargó per la carretera d'Isona, la L-511, i seguir-la uns 13.8 quilòmetres, on trobarem una pista que surt a mà dreta, just després d'un cartell senyalitzador a Valldarques a l'esquerra... curiós nom, almenys per a nosaltres. La pista és prou assequible per qualsevol cotxe... nosaltres anem amb un Peugeot 308 i vam arribar a peu de sepulcre. El primer dels dos que veurem, la Cista del Coll de Fau II o Cal Colau o Fossa de la Serra Freda es troba tot seguint la pista uns 850 metres. Aquí trobem un escampat a mà dreta i, a la fi de l'escampat i a uns 30 metres de la pista, trobem, entre els arbres existents, la citada sepultura.


Fou bastit vers el Neolític final, cap el 2500 a.n.e., i es tracta d'una cista megalítica que consta d'un túmul de 10 metres de diàmetre, avui en dia prou aplanat i malmès a causa dels pins i les plantes arbustives que hi ha envoltant el megàlit, tot i que encara es pot veure.

El 1927, mossèn Serra Vilaró l'excavà i el dibuixà en planta, fet que ens ha ajudat a poder determinar quin era el Coll de Fau I i quin el II (perquè quina tela tu!!). La coberta resta desapareguda d'antic.

D'aquesta excavació, es documenten diversos trossos informes de ceràmica a mà, un fragment d'un ganivet de sílex blanc, un braçalet de bronze (fet que determina la seva reutilització en aquesta edat) i una dena de collaret. Aquest material resta dipositat al Museu Diocesà de Solsona.

Dibuix extret de la revista Ampurias
El 1950, el que el va estudiar fou en Lluís Pericot, incloent-lo a la seva Tesis Doctoral, i, el 1988, Albert Villaró i Xavier Campillo l'inclouen com el seu germà "de Fau", a l'inventari dels megàlits de l'Alt Urgell... que al final no es va publicar.

Tornem al cotxe i seguim la pista uns 360 metres, fins on, tot fent una corba a la nostra esquerra, veiem un túmul molt ben conservat, just al seu vèrtex.


Aquí teniu la Cista del Coll de Fau I o Serrat del Guixó.


Aquest fou bastit, com el seu germà, cap el Neolític final, vers el 2500 a.n.e., i utilitzat fins a l'edat del Bronze, cap el 650 a.n.e.

És una cista de forma rectangular de 2 metres de longitud per 1.80 d'amplada, que conserva una alçada de fins a 1.05 metres, però a la que li manca la coberta. Consta d'un
 túmul d'uns onze metres de diàmetre, i és orientada, com molts megàlits, en direcció est-oest.


No hem trobat cap excavació associada al megàlit, pel que pot ser molt bé que no s'hagi excavat mai. Més que res, perquè els documents als que hem pogut accedir parlen dels dos sepulcres de Coll de Fau, però només es documenten resultats d'excavació del número II.


Tornem a la carretera i la seguim vers la nostra dreta, avançant 6.3 quilòmetres, fins a trobar un desviament a mà dreta direcció Els Prats, Montanissell i Sallent. 770 metres més tard, topem amb una bifurcació per la que anirem a la nostra dreta, seguint-la poc més de 500 metres fins a trobar una altra pista que surt a la nostra esquerra i que va quasi en paral·lel a la que estàvem fent. Seguint-la uns 270 metres, aturem el cotxe en una entrada d'un camp conreat que hi ha.


A peu, en dirigim a uns arbres que hi ha al cim del turó, per dir-ho d'alguna manera, que queda uns 25 metres al nord, entre ells cerquem i trobem el dolmen de Setcomelles.


Aquest megàlit és inèdit, o gairebé... existeix un document del mossèn J. Serra Vilaró de l'any 1927 que diu que hi ha un megàlit per aquelles terres. A l'actualitat, no se'n coneix cap més per aquella contrada exacta, tot i que per què no, n'hi pot haver més a la zona, encara no trobats (no m'estranyaria gens). Tot i això, el mossèn no hi va anar.

El varen retrobar  Núria Armentano, Josep Gallart, Xavier Jordana, Joan López i Assumpció Malgosa l'any 2004. No ha estat encara excavat, tot i que denota un clar espoli del sepulcre, ja d'antic. La coberta i algunes lloses del megàlit o són soterrades o bé han desaparegut, però és evident la falta d'algunes pedres.

El que sí que podem dir és que, segons Gerard Remolins Zamora, Albert Fàbrega Enfedaque i Jordi Pasques Canut, es tracta d'un dolmen simple, tipus cista, pel que el podríem datar, com als seus companys de Fau, segons la seva morfologia.

Per avui, ja n'hi ha prou, però tornarem, hi ha tanta muntanya inexplorada! Aviam si acabem com els amics Manolo Lara i la seva dona, la Fina Ranchal, que en van trobar un, no fa gaire, per la contrada... l'anomenat Bony de les Bigues.


Coordenades:

Coll de Fau II o Cal ColauUTM(ETRS89): 31T, 353293, 4669069
Coll de Fau I o Serrat del GuixóUTM(ETRS89): 31T, 353527, 4668909
SetcomellesUTM(ETRS89): 31T, 351005, 4672540

dissabte, 2 de febrer de 2019

Poblat a Lloret de Mar

Amb el nens, no ens podem endinsar gaire per la muntanya; és per això que últimament anem de visita a poblats... la majoria són més accessibles. I aquest dia no fallem i anem cap a Lloret de Mar, a visitar el poblat fortificat iber de Turó Rodó.

Per arribar-hi, entrem a Lloret i anem vers la GI-682 en direcció Tossa de Mar: Per ella, girem a la dreta per l'Avinguda Pau Casals, on a la fi d'aquest carrer trobem un aparcament al que deixem el cotxe. A peu, anem pel passeig marítim com si volguéssim anar a Tossa, i caminem fins a trobar una caleta, anomenada Sa Caleta Lloret. Ja a ella, ens enfilem per un camí costerut amb uns lavabos públics a l'esquerra i una zona d'estacionament de barques. Al final d'aquest "aparcament mariner", seguim unes escales que s'enfilen per la muntanya i, al seu final, a la dreta, trobem sense cap dificultat l'entrada del poblat... entrarem a ell, previ pagament de tres euros a la garita que hi ha.

Comencem la visita del poblat del Turó Rodó, on just entrar a la dreta hi ha un plafó informatiu amb detalls del poblat, i a la nostra esquerra veiem unes parets de pedra en sec construïdes guanyant el desnivell de la muntanya. I a dalt de tot del turó, una reconstrucció teòrica d'una casa ibera.


El poblat es troba en un petit turó, a forma de península, d'uns 40 metres d'alçada, pel que la localització del poblat va ser estratègicament seleccionada, o només parlant en tema defensiu i de visibilitat del territori proper, sinó perquè també la immediata cala de Sa Caleta devia de ser, com és ara, un lloc privilegiat per deixar les embarcacions que s'utilitzaven a diari.


Podem datar aquest poblat vers el segle II a.C, ja a plena romanització, quan el territori estava pacificat i altres assentaments s’estaven despoblant, com el proper Puig de Castellet (també a Lloret, que encara no hem visitat perquè només està obert a l'estiu). De fet, una de les possibles hipòtesis del seu origen és que el petit nucli de Turó Rodó fou creat per individus procedents de Puig de Castellet cercant una zona més ben comunicada i més propera al mar. Cal dir que segons les troballes obtingudes, aquest poblat fou utilitzat fins l’any 60 a.C.


Fou decobert l’any 1925 per Enric Botet i Sisó, farmacèutic de Lloret, que va localitzar les restes obrint un camí, fou excavat de l'any 2000 al 2003. Segons aquestes excavacions, el poblat es divideix en quatre zones: El sistema defensiu i l’accés al recinte, l’àrea oberta central, les set cases adossades a la part de dins de la muralla nord i les petites estances de la banda sud.


Pugem per les escales que es veuen a l'esquerra en la fotografia anterior, i arribem a la part alta del poblat, que és també on hi ha el passadís d'accés a l'interior de l'antic nucli.



A aquesta fotografia, es poden veure les restes del mur defensiu (just darrera del plafó), que té set de les deu estances del poblat adossades a ell. També s'observa una nova paret de pedra en sec d'una casa.

Caminem uns metres més i veiem el passadís d'accés a la nostra dreta.


També, clarament fortificat i de fàcil defensa. Emmurallat des del nord, est i oest, aquest té una amplada de 3 metres per 11 de llarg.

La zona de més fàcil accés del poblat és la banda nord, que era 
defensada per la muralla de pedres amb fang i amb una amplada d’entre 1.10 i 1.30 metres, i una alçada que en alguns punts arribava a gairebé els 2 metres; tot això, per una longitud de més de 40 metres.

Des d'on vam fer la foto del passadís i tot entrant a la "plaça" central del petit poble, topem amb una sitja.



Continuem tot rectes, com si anéssim a la reconstrucció i ens fixem que a l'altre banda, tocant el penya segat, hi ha zones planes, i una d'elles en excavació... segons un dels plafons, en aquesta zona es documenten les tres estances que ens mancaven per arribar a les deu que té el nucli.


Segons hem pogut saber, aquestes estances van ser construïdes amb posterioritat a la creació del poblat, totes elles es troben en molt mal estat de conservació degut a la degradació natural del lloc on es troben. Segons es descriu per la seva situació i morfologia, devien ser uns magatzems.

Un cop al petit mirador que hi ha just el davant de la casa reconstruïda (creada exactament igual a l'arquitectura ibera, i amb els mateixos materials), podem admirar millor les restes que hem vist només entrar al poblat.


Aquestes set estances, que podem assegurar que eren vivendes, segueixen el mateix estil constructiu. Són de forma rectangular, amb dues cambres, la principal de l'habitatge enganxada a la muralla i una petita avantsala a la qual s'accedia des de la plaça central. Les dimensions són prou grans d'entre 8.60 i 9 metres de llargada total i una amplada que varia dels 4 als 4.40 metres.

Del poblat de Turó Rodó podem assegurar que, econòmicament parlant, es dedicava bàsicament a l’agricultura (com fa pensar la sitja existent i els més que probables magatzems), la ramaderia (ja que a les excavacions s'hi han trobat restes de fauna ovina, bovina i porcina) i molt especialment en la pesca (ja que aparegueren una seixantena de pedres planes foradades utilitzades com a pesos per les xarxes). Bàsicament, era producció per a satisfer les necessitats del petit nucli, tot i que molt possiblement una part era comercialitzada.

Ja baixant per agafar el cotxe, ens desviem per un camí a la dreta que porta a una zona de descans amb una taula i hi trobem això.


No sabem si és una rèplica, si és fals, o si és original... però si ho és... quina feinada tu!!!


Coordenades:

Turó Rodó: UTM(ETRS89): 31T, 488348, 4616435
Cassoletes del Turó Rodó: UTM(ETRS89): 31T, 488358, 4616450

diumenge, 27 de gener de 2019

Poblat a Llinars del Vallès

Ruta de caminar ben poc i molt propera a casa, en concret, al terme municipal de Llinars del Vallès. Fent camí cap al Santuari del Corredor, on la pista encara és asfaltada, i a uns 1160 metres de prendre el desviament des de la B-510, veurem una zona per deixar el cotxe a la dreta de la carretera (poc després hi ha un camí que surt a l'esquerra amb dos pilars que el marquen). Allà deixem el cotxe i ens enfilem per un corriol ara molt marcat, ja que acaben de netejar les restes del poblat i el seu accés.

D'aquest poblat, que ha rebut diversos noms: Turó del Vent, Turó de Llinars, El Far, Turó d'en Rossell o Turó de la Majordoma, en sabem que tenia una barriada a una 300 metres, on actualment es troba el Castell vell de Llinars, i que tot ell pertanyia a la tribu ibera dels Laietans.

Centrant-nos amb el tros que vam veure nosaltres, sabem que els arqueòlegs de l'excavació del 1984 el van dividir en dues zones, la que es troba a la banda esquerra de la carretera tot pujant al Santuari del Corredor, que seria la principal (nosaltres ja vam pensar això mateix), i la de la dreta, que queda més al sud, ja més a la falda del turó.

Comencem per la segona part, que és la que han netejat recentment. El primer en el que ens fixem és en les restes estructurals d'estances rectangulars, i unes estructures més petites de forma quadrangular.


Iniciem la visita per la part baixa del jaciment, on de bones a primeres veiem les restes d'una sitja.


Just després, un xic més endavant i mirant a la dreta, veiem dues tombes d'era medieval.



En aquesta zona, i segons l'excavació del 1984, es va localitzar el sistema defensiu d'entrada al poblat. Jo vaig veure com un mur amb les estances adosades a ell, però no vaig endevinar res més.

Fotografia d'un altre dia
Comencem l'ascensió del llogaret i ens trobem amb una altra sitja.


I a la pedra que hi ha just darrera podem veure una cassoleta.

Fotografia d'un altre dia
Seguim pujant cap a la part més planera que hi ha i ens trobem amb una altra tomba, aquesta encara més petita que les anteriors, de la que no vam fer fotografia (l'un per l'altre ens la vam deixar). Però com ens queda prop de casa, hi tornem, cap problema...


Com hem dit abans, només arribar ja ens va semblar que "això no quadra", ja que les restes no es troben al cim del turó, des d'on es controla millor la zona. Així que ens disposem a entrar per aquell camí franquejat per dos pilars que dèiem abans. Als pocs metres d'entrar, veiem a la dreta del camí una cosa que ens fa sospitar...


No sabem si es tracta d'un mur de contenció modern... no té gaire aspecte d'això, vam pensar que potser era un tros de mur iber, i, cercant informació del poblat, hem trobat documentat un tros de mur de 0.5 metres d'alçada... ara, no sabem si és això. Seguim pujant al turó i entre uns arbres a la dreta del corriol, vam trobar el que podria ser una sitja, de més grans dimensions que les altres, o bé la cisterna que també es documenta a les excavacions... vam fer fotografia però amb les últimes pluges que han caigut, el sot ha quedat mig sepultat per les bardisses. Just davant de la sitja/cisterna, veiem un desboscat amb uns rocs arrenglerats, que ens van semblar prou curiosos, té pinta de paret d'una vivenda o quelcom així, té bona pinta.


També es descriuen en aquesta zona, ara boscosa, moltes més sitges i una torre defensiva., que, per al nostre parer, no és això.


Seguim el camí, que baixa del turó i et deixa a peu de carretera asfaltada, i tornant cap el cotxe, veiem en la menjada que li ha fet la maquinària al turó per encabir-hi la carretera, una imatge que ens dona més que pensar.


La part de l'esquerra del mur visible a la fotografia és clarament modern per evitar la caiguda del turó vers la carretera; ara la part de la nostra dreta podria haver estat un mur en el seu dia, trencat per la meitat per la maquinària de construcció de carreteres.

Tot baixant, fent camí cap a casa, entrem per un desviament que hi ha a l'esquerra als pocs metres d'empendre la B-510 a la nostra dreta. Per ella entrem i ens aturem a Can Bordoi (s'ha de deixar el cotxe a l'aparcament habilitat que hi ha tot seguint la pista que passa pel mig de la casa), una majestuosa i gegantesca vivenda d'era noucentista, que hi ha als pocs metres de l'ermita que li dona nom. Originàriament, era un mas datat ja el segle XIII que va ser ampliat a principis del segle XX.

En aquesta impressionant casa d'accés lliure, tenen un petit museu, al que molt amablement us donaran accés els masovers de la finca... això sí, amb cita prèvia. El museu en si és sobre el Castell Vell de Llinars i les seves excavacions, que ja hem dit abans que està situat damunt d'una barriada annexa al poblat del turó del Vent, que es troba a uns 300 metres del nucli de l'antic poble, i on ara hi ha una casa de colònies. Això fa que les restes que s'hi poden admirar siguin de diverses èpoques, inclosa la que més ens interessa, la ibera.

Pesos de teler

Raspadors de sílex
Ceràmica àtica del S.V a.n.e.
Hem inserit aquestes fotos, però hi ha més restes exposades... el museu, com hem dit abans, és referenciat únicament al Castell Vell de Llinars, pel que les restes iberes exposades, han de ser de la barriada del poblat, que hem comentat que hi havia. Les restes d'aquesta era es van localitzar al fossar de l'antic castell, això és degut al sòl rocós del cim que no ha pogut retenir cap resta, precipitant-se a l'elaborat sistema defensiu d'era medieval.


De l'excavació del 1984, hem trobat molta informació, amb diverses restes documentades, la qual cosa ens ajuda a fer una hipotètica datació.

Als estrats superiors de l'excavació, es van localitzar restes d'àmfora púnica i ceràmica campaniana, que ens permeten datar l'ús del poblat a la primera meitat del segle II a.n.e.

Als estrats inferiors, es trobaren ceràmiques de la primera meitat del segle IV. Tot i això, el departament de cultura de la Generalitat el data al Ferro-Iber Antic fins al Ferro-Iber Final, vers el 550 a.n.e. fins al 100 a.n.e. Els materials recuperats resten dipositats al Museu Municipal de Llinars del Vallès.


Coordenades:

Turó del Vent o El Far: UTM(ETRS89): 31T, 451341, 4608628

diumenge, 30 de desembre de 2018

Poblat a Sant Julià de Ramis

Avui, com últimament, anem a fer una ruta apta per a nens: visitarem un poblat iber a Sant Julià de Ramis. Per arribar, prenem l'AP7 fins la sortida 6, que es troba just després de passar un pont per sota, i va en direcció Girona nord, Banyoles, Olot. Al poc de sortir i com a moltes de les autopistes catalanes topem amb el peatge... després del peatge anem per la primera sortida a la dreta que hi ha, a ben pocs metres d'aquest, tot fent via per la C-66, direcció Girona, Figueres, Palamós.

Poc després, just creuar per dalt l'autopista "de pagament", sortim a la dreta cap a la N-IIa, direcció Girona, Figueres, Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis. Al poc d'empendre aquesta nova carretera, virem a l'esquerra direcció Figueres. Passem de llarg el nucli de Sant Julià de Ramis, que ens quedarà a la dreta, i després del quilòmetre 723 de la carretera, virem a la dreta per una sortida amb canvi de paviment a la dreta direcció Fortalesa de Sant Julià de Ramis. Seguim rectes per ella direcció Veïnat dels Sants Metges, aturant el cotxe al final de la pista asfaltada, davant l'església dels Sants Metges. A peu, seguim l'ample camí que, en uns 250 metres, t'apropa al ploblat de Kerunta.


Poblat peculiar, no només per la seva creació ibera i el posterior aprofitament romà, sinó perquè les cases són construïdes aprofitant el desnivell de la muntanya, degut al seu creixement... i no havent-hi prou amb això, i tenint en compte que l'ample camí et duu a la torre defensiva del poble i que pots veure diverses restes de cases tot sent a l'església dels Sants Metges si mires cap a la davallada de la muntanya, el poblat era realment grandiós. Les restes més visibles són d'era medieval, però sota es conserven les restes prehistòriques.

També allà, just sota de l'església hi ha diverses tombes antropomorfes, datables a l'era medieval.


La construcció del poblat es remunta al segle VI a.C., quan, segons es documenta una colla d'ibers es van instal·lar en aquest cim. La ubicació de l'assentament no és casual, ja que des d'allà tenen una gran vigia de l'entorn.


Personalment, per la morfologia del poblat, em recorda prou a la ciutat ibera del Castellet de Banyoles.

La part superior del turó té forma d'espigó allargassat, i l'hàbitat a ell adossat queda naturalment protegit per tres costats, només deixant la banda oest com a més accessible. La part més aplanada on es començar a construir el poblat queda a 150 metres per sobre la plana.

Cal dir que des del torreó de vigia fins a les restes iberes que hi ha al costat de l'esglèsia hi ha 315 metres en línia recta, i es documenta una amplada d'entre 60 i 80 metres. No sabem si és la fi del poblat, o aquest continua, podria ser tranquil·lament que s'allargués uns metres més fins al següent turó; de fet, seria més lògic defensivament parlant.

Imatge creada a partir de google maps
En color gris, de la part excavada a les restes de sota l'església... en vermell, fins on nosaltres creiem que podria ser.

Segons hem pogut saber, la presència humana al poblat va anar augmentant amb el pas del temps, tal i com es demostra amb el descobriment de tres muralles defensives fetes amb motiu d'ampliació. A banda d'aquestes muralles, també s'han trobat diverses i variades ceràmiques, corresponents a diferents èpoques.

El poblat fou abandonat, iberament parlant, vers l'any 550 a.C., però fou rehabitat pels romans des del 218 a.C. i fins el 50 a.C. Amb aquest rehabitatge la ciutat de Kerunta va patir un gran canvi, transformant-se en un dels nuclis romans més poderosos.

S'ha d'explicar que el nom de Kerunta és donat pels arqueòlegs, devien de trobar algun tipus d'inscripció, i també dir que l'actual Girona és coneguda en llengua ibera amb el nom de nova Kerunta... té una certa explicació, ja que l'emperador romà Pompeu va disoldre la ciutat de Kerunta, creant la nova ciutat de Gerunda, i, òbviament, portant tot el poder allà.

És bé cultural d'interès nacional des del 10 juliol de 2012.

Visitada la ciutat, tornem a les zones baixes, que fa força vent i no és agradable estar a la intempèrie. Realment, el mirador col·locat sobre el baluard és maco perquè permet veure les diferents muntanyes de la zona, però no fa dia d'estar veient paisatges...


Coordenades:

Ciutat de Kerunta: UTM(ETRS89): 31T, 487664, 4653083