Megàlits als districtes de Limoux II i Narbonne III

Seguint amb les vacances de Setmana Santa per la Catalunya Nord, decidim acostar-nos a veure uns pobles del departament veí d'Aude i, de pas, algun megàlit.

Sortim del càmping on érem allotjats a Caudiès de Fenouillèdes i seguim per la carretera D117 en direcció a Foix. Sense deixar aquesta carretera i poc després de Saint Martin Lys, arribem a les gorges de Pierre Lys que forma el riu Aude. Hi ha alguna zona d'aparcament on es poden contemplar aquestes gorges i la carretera, tot i que té les corbes típiques de les diverses carreteres de la zona que segueixen gorges, és prou espectacular.

Més endavant, arribem a Quillan, on, gairebé a la sortida del poble i sense adonar-nos, agafem la D118... dic sense adonar-nos perquè la D117 fa un gir pronunciat a l'esquerra i seguint rectes comença la D118. Després de 11.5 quilòmetres, dins del poble de Couiza, girem a la dreta a l'alçada de l'oficina de turisme agafant la D613 en direcció Serres i un munt de pobles més. 8.3 quilòmetres més tard, havent passat Serres, surt un camí de sorra a l'esquerra i aquí deixem el cotxe, ja que no sabem com és aquest camí i el menhir que busquem només es troba a uns 300 metres seguint el camí. Recorreguda aquesta distància, veurem, a la nostra dreta, el menhir de Peiro lébado o Peyro dreyto, també conegut com a Peyrolles, que és el nom del nucli on es troba.

Aquest roc calcari de 2.50-2.80 metres d'alçada i 0.60 de gruix té un gravat a la seva part superior. No es descriu enlloc l'estil morfològic, de fet l'únic que hem pogut trobat oficialment parlant, és a la web de Plateforme Ouverte du Patrimoine del Ministeri de Cultura francès, que només diu que és Neolític, sense especificar cap datació.

Tornem al cotxe i ens dirigim de nou a Serres, on fem parada tècnica amb els nens per a que juguin al maco parc que es troba al costat del riu i del seu pont de pedra del segle XVII.

Com qui no vol la cosa, se'ns fa l'hora de dinar (francesa, és clar) i de nou, al cotxe, avancem per la D613 fins desviar-nos a l'esquerra per la D14 cap a Rennes les Bains i Bugarach. Després de 13 quilòmetres, ens aturem a aquesta darrera població per dinar.

Un cop dinats, anem a veure el dolmen de Trillol. Avancem per la D14 21 quilòmetres més i, just abans d'arribar a Rouffiac  des Corbières, prenen una estreta pista asfaltada (la D8009) que surt a l'esquerra. 5.6 quilòmetres més endavant, just després d'un mur de pedra per evitar caure al rierol que trobem a mà esquerra, podem aturar el cotxe, millor a la banda esquerra. Ja a peu, enfilem muntanya amunt els 120 metres que ens separen del megàlit i que, evidentment, seran més de 120 degut a les ziga-zagues típiques dels camins de muntanya. Cal dir, que no ens podem perdre perquè el camí cap el dolmen es troba indicat.

També conegut com a Cabane des Maures o dolmen de la Falière, el dolmen de Trillol va ser excavat el juliol del 1922 per Germain Sicard i Marie Landriq, descobrint restes de dos esquelets.

Es tracta d'un dolmen simple, amb una imponent coberta d'unes 8.5 tones de pes, que mesura uns 2.75 metres de longitud, per 2.30 d'amplada i 0.60 de gruix. La cambra mesura 1.84 per 1.01 metres i té una alçada propera a 1.75 metres. El seu túmul és ovalat i fa uns 10.00 per 8.50 metres.

El megàlit en sí va ser espoliat abans del seu estudi, pel que no s'ha pogut recuperar cap resta arqueològica que permeti donar una aproximació a la seva cronologia, però, per l'estil i la localització, ens inclinem a assegurar que és del Neolític final - Calcolític inicial, vers el 3300-2600 a.n.e.

Visitat aquest sepulcre, vam decidir fer mitja volta i visitar un últim dolmen a Rouffiac ja de tornada a l'allotjament. No recordo perquè vam fer això sense avançar els 4 quilòmetres que ens faltaven per a arribar al dolmen de Gouma, molt proper a la D-8009... feia mal temps i els nens ja feia massa estona que eren al cotxe, etc... però està clar que per la zona hem de tornar-hi igualment, així que ja el veurem en alguna altra ocasió. I aquesta ocasió va ser un cap de setmana de finals de primavera de 2026. 

Bé, per a arribar al dolmen de Gouma des del de Trillol, agafem el cotxe i seguim avançant per la mateixa pista asfaltada durant 3.9 quilòmetres. A aquest punt, surt a la nostra dreta una pista sorrenca i aquí podem deixar el cotxe. A peu, recorrem uns 40 metres i arribem a una cruïlla amb una casa a la nostra dreta. Anirem per la pista del mig menys de 15 metres per a girar a l'esquerra a la bifurcació i avançarem uns 35 metres més per la nova pista. A aquest punt a la nostra esquerra, veurem una clariana amb un bidó metàl·lic cremat i entrarem a ella. Seguint un corriol desdibuixat uns 40 metres més, trobarem el dolmen de Gouma sense cap dificultat.

Es tracta d'un megàlit poc estudiat. Tot i això, hem aconseguit trobar una fitxa de Georges-Edouard Pous que diu que es tracta d'un sepulcre de corredor d'estil llenguadocià. Segons ell, la cambra sepulcral mesura 2 metres de llargada per 0.90 metres d'amplada, però no en documenta l'alçada. Sí diu que el corredor és curt i estret, i fa 3.75 metres de llarg per 0.50 d'ample.

La imponent llosa de coberta mesura 1.85 per 1.67 metres, cobrint tota la cambra sepulcral, mentre que l'obra tumular amida 8.80 metres de longitud màxima, per una amplada màxima de 7.70 metres.

L'excavació de G. E. Pous va donar a llum: diversos fragments de ceràmica grollera, 7 anelles de coure, 1 punxó quadrangular de 5.6 centímetres de llargada, 1 anella-penjoll de roca negra, 1 botó d'os amb perforació en "V", grans d'enfilall i diversos penjolls.

L'aixovar que va recuperar a la seva excavació, segons diu en Pous, permet atribuir el sepulcre al Calcolític - Bronze antic. Nosaltres pensem que, per l'estil arquitectònic, fou bastit un xic més enrere, vers el Neolític final, cap el 3000-2700 a.n.e., i pensem que els materials que ell indica, sobretot els pertanyents a l'Edat del Bronze, són fruits de reutilitzacions.

Desfem el camí passant de nou pel dolmen de Trillol fins a trobar novament la D14 i ara girem a l'esquerra. En uns 250 metres, arribem a una cruïlla amb la D804 a l'alçada d'un prat amb cavalls, el cementiri de Rouffiac a tocar i el castell de Peyrepertuse com a teló de fons. 20 metres després, surt un camí asfaltat a la dreta cap a Allé Couverte. Aquesta pista passa a ser de sorra més endavant i, després de 1.3 quilòmetres de prendre-la, arribem a un lloc més ample on es recomana no seguir en cotxe. Deixem aquí el cotxe i agafem un corriol a la dreta muntanya amunt per a arribar al dolmen de La Roudouniero o Paza III en uns 100 metres en línia recta.

Tot i que els habitants de la zona el coneixien de sobres, Germain Sicard indica el 1920 que existeix un tercer dolmen de Paza, però no el va arribar a veure. Nosaltres ens preguntem quins i on són els altres dos. Doncs bé, hem trobat que Paza I va ser pràcticament destruït quan es va trobar i excavar, mentre que Paza II va ser destruït totalment a finals del segle XIX.

Tornant a Paza III, el 1924, Marie Landriq, gairebé quan anava a abandonar la zona després d'haver-ne estudiat diversos megàlits, va sentir parlar d'ell i el va buscar. Va publicar una breu nota sobre La Roudouniero a la Societé d'Études Scientifiques de l'Aude el mes de juny d'aquell any, documentant 7 botons d'os perforats en V, 2 perles òssies i 1 calcària, 1 penjoll de càrdium format per 7 denes, 1 anell de coure, fragments d'un vas de ceràmica campaniforme, 1 làmina de sílex i restes humanes.

Per nosaltres és un nou dolmen simple, ja que no hem trobat definit l'estil a cap lloc, i in situ no hi ha cap llosa de corredor. Pel que fa a les seves dimensions, mesura 2 metres de llarg per 1.50 d'ample, i conserva una alçada aproximada d'1 metre. Es troba contingut a un túmul, prou visible encara, de 7 per 9 metres.

Per la morfologia i les restes recuperades ens inclinem a col·locar-lo vers el Neolític final (cap el 3300 a.n.e.) i utilitzat fins al Calcolític, vers el 2500-2200 a.n.e., degut a la troballa dels fragments del vas campaniforme.

La tarda comença a caure i ens dirigim a l'allotjament passant de nou pels peus de l'imponent castell càtar de Peyrepertuse.

Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir de Peiro lébado o Peyro dreyto o Peyrolles: 31T 446675 4755493

Trillol o Cabane des Maures o la Falière: 31T 465286 4750302

Gouma: 31T 468181 4750621

Paza III o Roudouniero: 31T 461875 4746733

Dòlmens al districte de Carcassonne II

Aquest cop sí. Diria que és la tercera vegada que venim a cercar tots els sepulcres de la necròpoli de La Clape, al terme municipal de Laroque de Fa, i tot seguit, a peu, anirem a visitar un dolmen del terme veí de Davejean i un altre a Dernacueillette. No us alarmeu, la caminada és curta, ja que els sepulcres es troben bastant propers a les línies que separen els municipis.

Aquest cop, nosaltres érem allotjats al petit nucli de Massac, un llogaret que, segons la propietària del lloc on dormíem, té censats 30 habitants. Bé, per arribar a la necròpoli, hem d'emprendre per la carretera D1610 de Massac al poble un pèl més gran de Laroque de Fa. Com a uns 700 metres d'arribar al poble, girarem a mà dreta per una sorrenca pista apta per a cotxe que seguirem uns 1.4 quilòmetres (fins aquí, més tard empitjora). Deixem el cotxe mig ocupant una part de la plana que hi ha a l'esquerra i, ja a peu, ens dirigim, tot creuant aquesta, a buscar el primer dels sepulcres de La Clape. Aquesta necròpoli va ser descoberta vers l'any 1965, i va ser estudiada i excavada a finals d'aquesta dècada i els inicis de la següent per un equip d'investigadors especialitzats, dirigits per Jean Guilaine.

Només començar a caminar, mantenint-nos el més a l'esquerra possible de la plana, veurem un corriol més o menys ample que, seguint-lo, ens portaria de nou a la pista que acabem de fer uns metres més abaix. No l'agafem i continuem per la mencionada plana tot trobant un altre corriol, aquest més desdibuixat, i el seguim. Al poc i just a sobre d'ell, al bell mig d'un tarter, trobarem el sepulcre de La Clape H o VIII.

Segons hem pogut saber, ens trobem davant d'un sepulcre sense estil arquitectònic definit. És del tot peculiar, ja que té una cambra sepulcral arrodonida i sense un corredor definit, estil, segons hem pogut saber, amb alguna mostra al Pirineu francès. Com es pot veure, el túmul és clar, tot i que resta prou degradat, essent aquest de forma circular i construït a raó de pedra calcària local.

De l'excavació, es documenten diverses puntes de fletxa del Neolític final, datades a aquesta època ja que també van sorgir vasos campaniformes a nivells superiors, un bol umbilicat, botons prismàtics, perles de collaret i diverses petxines tallades. Amb aquestes restes, es poden assegurar reutilitzacions al Calcolític i a l'Edat del Bronze antic. Tot i això, a l'obra tumular també s'hi van trobar diverses restes pertanyents a l'Edat del Bronze mitjà i final.

També segons unes monografies de la necròpoli, en les que coincideixen la morfologia, l'estat, la datació i la localització, es van recuperar 11 dents humanes, un fragment de crani, una vèrtebra i algunes falanges, que eren pertanyents a un adult i un infant. Aquestes restes humanes eren acompanyades per un únic ganivet de sílex.

Amb tot això, podríem assegurar que el seu bastiment fou vers el Neolític final, entre el 3000 i el 2700 a.n.e.

Seguim rectes fins que ens trobem que el desdibuixat camí que seguíem desapareix, a uns 180 metres de l'H. Aquí variem el rumb i girem a la nostra esquerra per sobre d'un tarter, lloc on trobarem a la nostra dreta el que vam anomenar com a possible sepulcre I.

No l'hem trobat inventariat, però per nosaltres és bastant probable que sigui una antiga tomba, s'hauria d'excavar per concretar.

Seguint uns 65 metres en aquesta direcció i davallant abruptament pel tarter, trobarem els germans F i G, també anomenats VI i VII. Nosaltres comencem pel de La Clape G o VII, ja que és el que es veu més clarament.

Segons hem pogut saber, es tracta d'un sepulcre de corredor amb un passadís estret bastit a raó de pedra calcària local en sec. A la seva excavació, va aparèixer gran quantitat de restes prehistòriques, sobretot ceràmica d'un estil particular de la zona. Aquest permet documentar el jaciment cap al Neolític final, vers el 2700 a.n.e. 

Es documenta també gran quantitat de restes òssies, d'entre elles restes dentals que van permetre assegurar que havia un mínim de 24 individus a la cambra. Segons aquestes restes dentals recuperades, 9 d'ells tenien menys de 10 anys. A la informació a la que hem pogut accedir, a més de dents, destaca la gran quantitat de cranis i ossos pertanyents a individus infantils i joves.

Al mateix túmul hi ha La Clape F o VI, que, tot i que, com ja es diu a l'estudi, resta molt malmès, encara conserva restes evidents com per a identificar el jaciment. A la informació que hem pogut accedir, no es documenta quin estil de tomba és, per nosaltres amb les restes que veiem ens inclinem a pensar que podria ser un sepulcre de corredor.

A l'excavació de la malmesa tomba, varen sorgir restes d'aixovar que es van considerar minses comparades amb els seus germans. Es documenten: 1 punta de sageta en sílex, una vora de vas, uns quants fragments de ceràmica a mà corresponents a diversos vasos, 5 fragments a torn corresponents a un mateix vas de color vermell, altres fragments ceràmics més a torn. Amb aquestes restes, es podria documentar que el sepulcre fou utilitzat vers el Neolític final, cap el 3000-2700 a.n.e.

Tot seguit, refem el camí tornant a la plana que hi ha entre l'H i el camí. Aquí, entre el corriol pel que venim i la pista per a cotxes, baixarem per un corriol que mena, ara a la nostra dreta. Compte aquí perquè hi ha un corriol més ampli que desemboca al camí que fas amb el cotxe i aquest no és, és un altre que hi ha un metres abans tal i com veníem, com a uns 25 metres de la pista. Dit això, podem ajudar-nos d'un GPS.

Seguint aquest corriol uns 40 metres, trobem un tarter a la nostra dreta que ens permetrà descobrir els megàlits restants de La Clape. Endinsant-nos en ell uns 10 metres, veurem fàcilment La Clape A o I (1).

Es tracta d'un sepulcre de corredor de cambra rectangular i passadís estret i baix, que resta relativament en bon estat i que es conserva dins el seu túmul originalment circular.

De la seva excavació, en diuen que es va recuperar "una petita col·lecció de restes arqueològiques", entre les que destaquen 2 ganivets, 1 columbel·la i les restes antropològiques, entre elles 94 peces dentals, corresponents a un mínim de 15 individus.

Pel que fa a la seva datació, no se'n diu res de res, però, per la tipologia del sepulcre, localització i aixovar recuperat, segurament fou bastit vers el Neolític final, cap el 3000-2700 a.n.e.

Seguim la visita de la necròpoli aturant-nos a observar el sepulcre de la Clape D o IV, que es troba a uns 30 metres del A, tot seguint direcció nord per sobre del tarter.

Es tracta del que el francesos denominen com a "fosse de passage", fossa de corredor. A l'excavació van sorgir només 10 fragments ceràmics. Cronològicament, el podem posicionar vers el Neolític final - Calcolític inicial (3000-2500 a.n.e.).

Just al costat orientats com a la fotografia del D, veiem una acumulació de pedres que ens crida l'atenció, però, tranquils, que ens fa pinta de ser natural, no com el possible I, que sí que ens fa la sensació de que s'hauria d'excavar.

Seguim uns 20 metres en la mateixa direcció, per a trobar l'E o V de La Clape, i veure el C o III. Comencem per La Clape E.

Resta documentat com un nou sepulcre de fossa de corredor, que ha rebut algun tipus de restauració, ja que es documenta que antigament les lloses restaven caigudes i estintolades al túmul calcari.

D'aquest, sobta la gran quantitat de restes que es van trobar a la seva excavació. Es documenten restes òssies d'uns 24 individus, totes pertanyents a individus joves, menys un sol home adult, que anaven acompanyades del pertinent aixovar. A anomenar: 1 fulla i un ganivet en sílex marró, 1 punta de fletxa de sílex blanc, 2 fragments de base de bols ceràmics, 1 botó d'os en "V", 1 penjoll de petxina, 1 petxina de gasteròpode perforada, 3 valves perforades, 10 petxines de dentàliums (2 d'ells encara en la seva posició original), una perla de petxina rodona i plana, i 1 tija d'os treballada amb solc circular incís. A banda, també s'hi ha recuperat divers material, ja històric, com anells o material fèrric.

Per l'estil, les restes recuperades i pel fet de trobar-se on es troba, podem col·locar la construcció i ús de la tomba vers el Neolític final - Calcolític antic, cap el 3300-2500 a.n.e.

A escassos 8 metres, al que sembla ser el mateix túmul, veiem el C o III de La Clape.

Es tracta d'una clara cista megalítica de forma rectangular, a la que es documenta que molt material arqueològic es pot haver perdut muntanya avall per la seva ubicació. Tot i això, a la seva excavació van sorgir restes antropològiques de dos individus, un adult d'entre 20-30 anys i un nen d'uns 6-7. Aquestes restes són 11 dents, un fragment de crani, un fragment de columna vertebral i diverses falanges. Acompanyant aquests individus, només s'hi va trobar un ganivet de sílex.

A falta de Carboni 14, podem datar la tomba pel seu estil arquitectònic i el seu aixovar vers el Neolític final, cap el 3500-3000 a.n.e.

Continuem amb l'últim sepulcre de la necròpoli, el de La Clape B o II, que es troba avançant 10 metres més a la següent clariana.

Es tracta d'una cista que molt possiblement fou construïda vers el Neolític, cap el 3500-3000 a.n.e., i que va ser reutilitzada com a mínim durant l'Edat del Bronze, com ho indiquen les restes d'un gerro ceràmic d'aquesta era, que es van trobar al seu interior. 

Contents per l'èxit amb la Clape, continuem la diada megalítica sortint d'ella tot anant al sepulcre de Coume Jonquière, també conegut com a Les Pintades o Pintados, que encara que es trobi al terme municipal veí, es pot arribar fàcilment a peu. Es troba més o menys a 1 quilòmetre en línia recta i s'hi arriba per una àmplia pista fàcil de seguir.

Seguim el camí tal i com hem arribat a la necròpoli i, al poc, trobem que hem de decidir si esquerra o dreta. Bé, doncs seguim a l'esquerra i, tot fent camí, veiem que aquest es va difuminant a trossos, però nosaltres el seguim fins a topar amb una porta elèctrica d'aquestes pel bestiar. L'obrim i seguim uns 90 metres pel camí, just on veurem un arbre sol a la vora esquerra. En aquest punt, ens endinsem al camp de també l'esquerra uns 30 metres i ja veurem el destruït sepulcre de Coume Jonquière.

El sepulcre resta inventariat per Jean Guilaine, que el va publicar el 1972, i que, segons hem pogut saber, va estudiar junt amb la necròpoli de La Clape. Tot i això, sembla que només l'esmenta i en fa un estudi arquitectònic, però sembla ser que mai ha estat excavat. Igualment, en Guilaine en va fer un petit llibre al qual no podem accedir, ja que mai ha estat digitalitzat i físicament no hi podem accedir.

Però bé, tot i això, en sabem que es tracta d'un dolmen simple, bastit per comparativa arquitectònica local durant el Neolític final i el Calcolític inicial, vers el 3300-2600 a.n.e.

Refem el camí com si volguéssim tornar a La Clape o al cotxe, i allà on hem hagut de decidir fa una estona si dreta o esquerra, emprenem com si volguéssim anar a la dreta (que ara és la nostra esquerra). Just quan s'acaba la corba inicial, veurem un camí més atrotinat que s'endinsa al bosc que ens quedarà a l'esquerra , doncs bé, el seguim anat direcció sud. Uns 800 metres més tard sortim a un més ampli i definit, que seguim cap a l'esquerra i, a uns 280 metres més, veurem una moderna edificació a mà esquerra. Ara mateix el dolmen de Lacamp es troba a uns 210 metres a l'est i s'hi pot arribar tant creuant el camp de davant de les estructures, que es totalment caminable, o bé seguint pel camí i arribant al dolmen fent la volta al camp. Recomanable anar amb un GPS, tot i que resta només a uns 10 metres del camí.

De l'última tomba d'avui, hi ha ben poca informació; de fet, la informació que aportarem majoritàriament no és oficial, a no ser que ho especifiquem abans.

El dolmen va ser possiblement documentat per en Guilaine el 1972, ja que no apareix a les bases de dades antigues, pel que pensem que ja era conegut per la gent del poble, però mai havia estat documentat, i quan l'arqueòleg va anar a estudiar La Clape, va documentar els altres dos que hem vist avui, ja que es troben molt propers entre ells.

Pel que fa a l'estil arquitectònic, no ens atrevim a classificar-lo. Més que res per la falta de la coberta: si fos molt grossa, ens inclinaríem per un dolmen  simple; si fos petita, per tant menys pesada, el més probable és que fos una cista megalítica. Faria falta que s'excavés i se'n definís l'estil, aportant mides i troballes, tot i que segur que ha estat espoliat d'antic.

Com a última dada d'aquest sepulcre, de nou, no oficial, creiem que deuria ser bastit contemporàniament als seus propers germans de La Clape i Coume Jonquière, vers el 3300-2600 a.n.e. 

Amb aquesta visita completada, tornem a l'allotjament a dinar i descansar, que a la tarda volem fem turisme de pobles.

Coordenades UTM(ETRS89):

La Clape H o VIII: 31T 465350 4755202

Possible La Clape I: 31T 465285 4755343

La Clape G o VII: 31T 465231 4755375

La Clape F o VI: 31T 465231 4755375

La Clape A o I: 31T 465293 4755161

La Clape D o IV: 31T 465280 4755185

La Clape E o V: 31T 465285 4755204

La Clape C o III: 31T 465280 4755209

La Clape B o II: 31T 465282 4755219

Coume Jonquière o Les Pintados: 31T 466179 4755746

Lacamp: 31T 466097 4754220

Dòlmens i menhirs a Cardona I

Avui, anem d'excursió al Bages, a la zona propera a Cardona. L'excursió promet bastant encara que ja sabem que, per aquí, els dòlmens són bastant antics i la majoria no s'han conservat gaire bé, ja sigui per la destrucció per part de l'home o per l'abandonament i la falta de cura del nostre patrimoni. No vam poder trobar tot el què portàvem, però és el que té, potser en una altra època de l'any n'haguéssim trobat algun més, no ho sabem.

Comencem pel menhir de la Roqueta, que és el primer que vam visitar. Es troba tot anant per la carretera C-55 cap a Solsona i, poc després de passar Cardona, agafem el desviament cap a Bergús (a l'alçada del quilòmetre 63). Seguim la pista asfaltada sense agafar cap trencall fins que veiem anunciats els masos de Palà de Coma i La Roqueta a la nostra dreta. Ens dirigim cap a ells i passem el primer. Si no vigileu, anireu a petar de ple al centre del terreny ocupat pels diferents edificis de La Roqueta, com ens va passar a nosaltres... Vam tenir la sort que allà vam trobar al propietari del mas, que molt amablement ens va indicar on es trobava el menhir. Vam aparcar una mica més abaix i en arribar a la zona on es troba el menhir, vam retrobar al propietari, que ens va acabar de dir on era, ja que el tapa un gran llorer i no és visible des del camí.  

El menhir de la Roqueta és d'estil antropomorf, amb una escotadura a la part superior, i conserva una alçada de 1.50 metres, per una base de 0.60 d'ample i 0.50 metres de gruix. Segons hem pogut, saber es trobava molt proper a dues cistes neolítiques que van ser excavades pel museu d'arqueologia de Barcelona l'any 1957, excavació que va finalitzar amb resultats positius: diverses restes òssies humanes, d'entre elles un crani, i dues làmines de sílex, una d'elles retocada.

En Carreras i en Tarrús opinen que tot i que possiblement es trobava fent de marcador de les cistes neolítiques solsonianes (pertanyents al Neolític ple), aquest monòlit va ser aixecat a posteriori, vers el Neolític final i el Calcolític inicial, cap el 3400-2700 a.n.e.

Com el propietari del mas sembla que hi entén, aprofitem per a petar la xerrada una estona amb ell i ens indica alguns detalls de com arribar als següents megàlits que tenim apuntats. Ens diu, però, que no ens molestem gaire en buscar les dues cistes de la Roqueta, ja que es trobaven on ara hi ha els camps llaurats del costat de la finca i que les dues de Palà de Coma  estan força arrasades.

De nou al cotxe, arribem fins el petit nucli de Bergús i aparquem davant de l'església de Sant Joan de Bergús. Des d'aquí, comencem a caminar cap a la muntanya. Dels dos camins que surten de Bergús, prenem el de l'esquerra i, a la cruïlla que trobem poc després, seguim pel del mig. Després d'una curta pujada, arribem a una zona relativament plana després d'una pronunicada corba a la dreta. Trobem un encreuament triple al que prendrem la branca de més a la dreta. Poc després, arribem a un altre, aquest doble, que forma una "V" amb un prat i tornem a prendre el de la dreta. Uns 100 metres després, arribem a una tercera bifurcació on tornem a tirar cap a la dreta. Ara hem d'anar amb compte per a no passar-nos!! 550 metres després d'aquesta última bifurcació, deixant uns prats a l'esquerra, veurem al marge esquerre del camí un conjunt de pedres amuntegades amb una gran llosa tombada i una de més petita sobresortint (l'opció d'ús de gps és de bona ajuda).

El possible dolmen de la Torre de la Roqueta presenta un aspecte del tot ruïnós. A més, si comparem la nostra foto amb la de l'article "Nous megàlits al Bages" de l'Albert Fàbrega (revista Dovella, primavera 2000) i la descripció que en fa l'autor, ens genera dubtes de si realment aquestes restes pertanyen a aquest megàlit, ja que parla d'una llosa dempeus i de formar part d'una cabana de paret seca... Però, d'altra banda, hi ha més fotos a internet que coincideixen amb la nostra, entre d'altres, les de la fitxa de l'inventari de la Generalitat. A més, la descripció que se'n fa a l'inventari de la Generalitat és bastant acord amb el què vam veure. Consta d'una llosa lateral caiguda dins la cambra d'uns 2 metres de longitud i podria tractar-se d'un dolmen simple.

Per a acabar-ho d'adobar, l'Ajuntament de Cardona el té catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local (BCIL), mentre que en Carreras i en Tarrús el desclassifiquen al seu compendi sobre el Megalitisme a Catalunya. Com sempre, sense una excavació (i encara gràcies) és impossible certificar l'autenticitat de determinats jaciments.

Avancem una miqueta més pel mateix camí aviam si tenim la sort de trobar les dues cistes de Palà de Coma. Amb les coordenades que portàvem, vam acabar a una zona enfangada, pel que vam pensar que les dues cistes podien haver quedat sepultades sota dels sediments arrossegats per l'aigua, o bé, havien desaparegut per acció de l'home.

Però uns anys més tard, en concret el dia 18 d'abril de l'any 2026, després d'una exhaustiva recerca biliogràfica, trobem una informació amb fotografies relativament actuals sobre una de les cistes de Palà de Coma. La informació indica que Palà de Coma II encara és visible, però que només queda el negatiu de Palà de Coma I. Anem doncs a cercar-les.

Des del dolmen de la Torre de la Roqueta, seguim endavant 1 quilòmetre i agafem un camí ample a l'esquerra que davalla cap a la riera, pel que avancem uns 520 metres. Si ens hi fixem, veurem la senyalització de la cista a l'altra banda del camp conreat, però més val seguir pel camí per a no malmetre els conreus. Feta la distància indicada, prenem un caminoi a la dreta que va per dins d'un bosquet fins a la cista. No té pèrdua i haurem recorregut només uns 150 metres. Tenint presents les planimetries de les dues cistes, no triguem en identificar la troballa com a Palà de Coma II.

Aquesta cista rectangular de tipus solsonià mesura 1.71 metres de llarg per 1.62 metres d'amplada i conserva una alçada de 0.61 metres. Li manca la llosa de coberta i el costat de ponent d'antic, ja que mossèn Serra Vilaró la descriu també d'aquesta manera al seu compendi de civilització megalítica de Catalunya de 1927.

La necròpoli de Palà de Coma fou localitzada i excavada pel mateix mossèn el 1923. A la tomba supervivent, va desenterrar dos esquelets arronsats, els cranis dels quals eren contra la paret de llevant i no mantenien la connexió anatòmica, pel que afirmava que el sepulcre havia estat violat, possiblement per a robar els collarets de variscita del coll dels difunts. Els estudis indiquen que un dels inhumats era un adult masculí d'edat compresa entre els 20 i els 30 anys. Pel que fa a les troballes de l'aixovar, hi havia dues peces cilíndriques de calaïta, dues puntes de sageta i tres ganivets de sílex, una sageta de triangular (no s'indica material), dos ullals de senglar i dues denes de collaret. Durant molts anys, aquest sepulcre va quedar ocult i no es va retrobar fins després dels incendis de 1998. Aquell mateix any i el següent, Alfons Fíguls va tornar a excavar i netejar el sepulcre, trobant indicis d'un possible cròmlec al voltant del sepulcre.

Extret de la "Memòria dels treballs arqueològics ala necròpolis neolítica de Palà de Coma (Cardona, Bages)", d'Alfons Fíguls

Pel que fa a la datació, i segons la tipologia de sepulcre, el col·locarem temporalment vers el Neolític Mitjà-Ple 3900 - 3400 a.n.e.

En acabar amb la cista visible, vam buscar la germana, però no la vam trobar. La vegetació està força alta, les coordenades disponibles eren poc fiables i les informacions sobre la distància entre elles diferia entre les fonts (entre 10 o 30 metres hi ha distància...).

Com va sent l'hora de dinar, decidim anar a trobar un últim megàlit. Desfem el camí fins a Bergús i tornem al cotxe. Tirem rectes fins la carretera BV-3001, on girem a l'esquerra en direcció Cardona. Passat el quilòmetre 4, prenem el primer trencall que surt a la dreta. Seguint aquesta pista, agafem el segon trencall a la dreta, just després d'una corba pronunciada a l'esquerra. Aquest camí mor a Cal Llauner, però nosaltres hem d'agafar una desviació que surt a l'esquerra poc abans de la casa (més val que deixem el cotxe a l'inici del camí). Ja a peu, trobarem l'hemidolmen de Cardona o el menhir de la Vinya del Giralt després d'uns 100 metres, ajagut, fent de límit entre el camp i el camí.

Aquest gran roc té unes dimensions aproximades de 3.28 metres de longitud (bé, alçada si es conservés a la seva ubicació original), per 1.16 d'amplada i 0.60 de gruix. Alguns autors el consideren "hemidolmen" i, per tant, hauria estat la coberta d'un dolmen actualment desaparegut. Nosaltres que pensem com d'altres arqueòlegs, i no creiem en això dels hemidolmens, pensem que per la seva morfologia pot ser una estela, del Neolític ple, o bé un menhir estel·liforme, del Neolític final, Calcolític.

De fet en Carreras i en Tarrús pensen el mateix i fan esment que, al lloc on es va trobar el monòlit, hi havia un sepulcre de fossa proper (uns 200 metres), tipus d'enterrament del Neolític ple i que va ser excavat amb resultats positius. Lamentablement, aquest sepulcre es troba destruït.

El novembre de l'any 2018 es va comunicar que el menhir s'inclouria dins el projecte Gegants Immortals, però finalment no el van incloure dins del conjunt de monòlits que van ser traslladats al santuari del Miracle, a Riner, per a ser estudiats, restaurats i que finalment es va decidir que tornessin al seu emplaçament original.

Després de menjar un bon entrepà allà mateix aprofitant el bon dia, comencem la tornada cap a Cardona. Com anem amb temps per al partit del Barça i m'ha quedat un regust amarg, convenço al Marc per a veure un sepulcre proper a Cardona del que sí portem bona informació.

A la sortida de Cardona, agafem la carretera B-420 i, poc després del quilòmetre 1, girem per la pista asfaltada que surt a mà esquerra. La seguim sense prendre cap trencall fins que mor a una altra pista asfaltada, on girem a la dreta, passant pel pont que travessa l'Aigua d'Ora i, de nou a la dreta, arribem a l'ermita de Sant Salvador. Seguim el camí fins que després d'una corba pronunciada a la dreta trobem un petit trencall a l'esquerra que acaba a una petita esplanada. Des d'aquí, ens endinsem un pèl al bosc i trobem la cista de Sant Salvador, també coneguda com a sepulcre de la Vinya del Joncar.

Aquest, segons Carreras i Tarrús, dolmen simple té unes dimensions internes de la cambra sepulcral de 2.60 metres de llargada, per 1.60 d'amplada màxima i 1.10 d'alçada. Té una obra tumular de 10/11 metres de diàmetre, que conserva restes d'un mur de contenció.

Va ser excavat entre el 1915 - 1920 pel Mossèn Joan Serra i Vilaró, que va recuperar restes que a dia d'avui es localitzen al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, a nombrar: diversos fragments de ceràmica a mà, també diversos fragments i esquerdells de làmines de sílex i tres denes.

Amb totes aquestes dades, en Carreras i en Tarrús el col·loquen a la línia temporal vers el Calcolític inicial i l'Edat del Bronze antic, cap el 2700-1800 a.n.e.

Després d'aquesta troballa, ja comencem la tornada amb una millor impressió de la jornada. Però, està clar, hem de tornar a aquesta zona, ens queda molt per descobrir! Mostra d'això, són les dues rutes que vam fer posteriorment pels volts de Cardona: Megàlits a Pinós III i Cardona II i Dòlmens i inscultures a Montmajor II, l'Espunyola i Cardona III

Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir de la Roqueta: 31T 386304 4640514

Torre de la Roqueta: 31T 385463 4639953

Palà de Coma II: 31T 386182 4641036

Menhir de Vinya Giralt: 31T 388612 4639550

Vinya del Joncar: 31T 390309 4644342

Dòlmens al districte de Montpellier IV i poblat al de Béziers II

Toca tornada a casa des del departament francès d'Hérault i aprofitem el camí per a visitar alguns jaciments que ens queden un xic apartats dels llocs que tenim controlats a dia d'avui. És per això que ens apropem a la costa, al sud-oest de Montpellier, en concret al terme municipal de Villeveyrac, tot anant per la D2 des de Canet i Plaissan. De fet a uns 5.1 quilòmetres de sortir d'aquest últim poble, trobarem a la nostra dreta un desviament sorrenc, que mena cap a una "Table d'orientation". Just entrar per ell, aturarem el cotxe davant d'un camp de plaques solars.

A peu, seguim pel camí sorrenc vorejant el camp, fins trobar l'anomenada taula d'orientació. A aquesta alçada, entrarem tot rectes al bosc baix que hi ha, donant l'esquena al camp de plaques. Hi ha un corriol que et porta al megàlit de Cantegal o Table des Romains, que es troba a uns 180 metres de la taula, però resta prou desdibuixat, pel que el millor és anar amb coordenades.

És clarament un sepulcre de corredor evolucionat en "P", d'estil llenguadocià o galeria catalana.

Va ser "excavat" per Achille Munier, Charles Clot i el Jaques Audibert. Ara bé, posem l'excavat entre cometes perquè cap d'elles va ser una excavació arqueològica ben feta, van ser més aviat neteges del monument, prospeccions superficials, etc, i no es documenta cap troballa al sepulcre.

Podem dir que, per la seva morfologia, a falta de troballes arqueològiques, el podem col·locar cronològicament vers el Neolític final i el Calcolític inicial vers el 3300-2500 a.n.e.

Pel que fa a les dimensions, tampoc hi ha referència alguna documentada. Per últim, pel que fa a l'obra tumular, es veuen in situ restes molt degradades.

D'aquí, anem a visitar un altre sepulcre, el de La Coste, al terme municipal de Frontignan, al que arribarem seguint la D2 fins topar amb una illeta a la que girarem a l'esquerra, sortint per la tercera i última sortida. Al poc, aquesta carretera ens deixa davant d'una nova illeta a la que de nou tornem a sortir per la tercera i última escapatòria, tot anant de nou per la D2 fins a Gigean. Just a la primera rotonda després del cartell de benvinguda al nucli, virarem a la dreta per la primera escapatòria emprenent la D613 direcció Mèze, Sète i Bèziers i seguirem rectes fins a veure el desviament a Frontignan, entre d'altres, per la D600. Uns 4 quilòmetres més tard, ens sortim de la carretera per la D129 emprenent cap a Balaruc les Bains. En sortir, donem la volta a la illeta, fent-la sencera, com si volguéssim tornar a la carretera per la que hem arribat, però no la tornarem a agafar, la creuarem per sota i seguirem rectes fins a arribar a Frontignan.

Un cop arribats al nucli, ja haurem de tirar de coordenades. El millor per arribar-hi és buscar la Rue Maurice Clavel, que surt del nucli de cases pel seu vessant nord-oest, i seguir-la fins a veure una casa a l'esquerra de la ja pista sorrenca. Aquesta té just davant un camí que la voreja, el seguim, i quan ens trobem al vèrtex superior d'aquesta, just quan el camí gira a l'esquerra, i enfila recte a una nova casa, aturem el cotxe. Ja a peu, anem com si anéssim a aquesta última, i, vorejant-la per l'esquerra, creuem unes vinyes per un corriol desdibuixat, que ens portarà al dolmen de La Coste, a uns 150 metres del cotxe.

Es tracta d'un sepulcre de corredor evolucionat, com una galeria catalana. Aquest consta d'un corredor de 4 metres de llarg per 0.60 metres d'amplada, i una cambra sepulcral formada per 8 lloses (dues per costat), quasi quadrada, de la que no hem pogut trobar les dimensions internes detallades, però, llegint diversos estudis, podem extrapolar que faria uns 2 metres de llargada per 1.60/1.65 metres d'amplada. També conserva una certa obra tumular, que resta molt degradada, d'uns 8-10 metres de diàmetre.

Dir també que hem trobat documentades dues excavacions, de nou, la primera per l'erudit Achille Munier i la segona per part dels també arqueòlegs Charles Clot i Jaques Audibert. A aquestes es documenten troballes neolítiques, tant com d'una reutilització a l'Edat del Ferro. S'ha de dir que el nombre de troballes és força quantiós, pel que resumint podem dir que s'hi va trobar: indústria lítica (puntes, làmines i raspadors), penjolls i denes de calcita, esteatita i calcària, i les restes de diversos individus, inclosos infants.

Per la morfologia i les restes recuperades, podem assegurar que la tomba fou bastida vers el 3300-2500 a.n.e., entre el Neolític final i el Calcolític antic, i va ser reutilitzada a l'Edat del Ferro, vers el segle VII a.n.e.

Un cop visitat el sepulcre, seguim el camí cap a casa, i des d'aquí passarem prou propers a un poblat al que la Cris li tenia unes especials ganes: té una especial retenció per recordar alguns jaciments especials, i val a dir que aquest ho és, i molt. Parlem del mal anomenat poblat celta d'Ensérune.

Aquest espectacular jaciment Ibero-ligur (els celtes no van arribar fins al segle III a.n.e.) es troba al terme municipal de Nissan lez Ensérune, ja, no és que estigui al costat, però bé, com ho vam fer de tornada a casa, l'hora que teníem de cotxe l'havíem de fer igualment. Per arribar, tornarem enrere emprenent l'A9 direcció Catalunya, fins la sortida 36, direcció Castres i Mazamet, entre d'altres, són uns 47.8 quilòmetres. Després de pagar el peatge, a l' illa que hi ha, emprenem la primera sortida, per la D645 direcció Mazamet entre d'altres. Al poc, toparem amb la sortida cap a la D609, indicacions cap a Narbonne i Nissan lez Ensérune. Aquí ja seguirem indicacions cap al nucli i, als 6.7 quilòmetres, ja a tocar del poble, virem a la dreta per una carretera que indica l'oppidum, al que arribarem en uns tres quilòmetres.

L'oppidum d'Ensérune és un dels jaciments protohistòrics més importants del sud de França. Situat sobre un turó d'uns 100 metres d'altura que domina la plana del Llenguadoc, entre Béziers i Narbonne, va estar ocupat gairebé sense interrupció des de mitjans segle VI a.n.e. fins al segle I de la nostra era. La seva posició privilegiada li permetia controlar una important ruta comercial que connectava el món ibèric amb el Mediterrani central i les zones mineres de la Muntanya Negra, riques en coure i plata.

El jaciment ocupa aproximadament unes 30 hectàrees i constitueix un exemple excepcional de contacte entre diverses cultures mediterrànies i continentals. Al llarg de la seva història, hi van conviure influències ibèriques, gregues, cèltiques i romanes, fet que explica la gran diversitat de materials arqueològics recuperats. És per això que es fa força complex explicar breument el jaciment, pel que hem decidit explicar-lo tot seguint la vessant cultural vers el pas del temps.

Tot veient les restes arquitectòniques del segle V a.n.e., arribem al museu, que la veritat és absolutament increïble, sobretot degut a la gran quantitat i varietat de restes arqueològiques que alberga (hi ha plats i bols prehistòrics sencers, apilats com si de vaixelles del S. XXI es tractessin), hi ha de tot, des de ceràmiques a mà, fins a l'estil més refinat, passant per totes les aportacions comercials d'intercanvi amb altres cultures, moltíssimes gerres amb inscripcions iberes, àmfores de diversos estils, ganivets, estris de camp, i diverses troballes més, de totes elles ens va fer gràcia un joc (el parxís de l'època).

I també diverses reconstruccions d'enterraments protohistòrics, que resten en un gran estat de conservació (suposem que deuen haver rebut alguna petita restauració abans de la seva exposició).

Pel que fa al poblat, en sabem que les primeres ocupacions van ser vers el 575-450 a.n.e., corresponen probablement al poble dels Elísics, una comunitat indígena del Llenguadoc molt vinculada al món ibèric. De fet, alguns autors l'anomenen Ibero-ligurs, que destaquen bàsicament per ser una barreja cultural dels Ibers i els antics pobladors de l'Edat del Bronze del lloc. En aquesta fase inicial, l'hàbitat era encara modest i dispers, sense una organització urbana clara. Les construccions ocupaven principalment la part superior del turó i estaven formades per habitatges senzills associats a sitges excavades a la roca destinades a l'emmagatzematge de cereals.

D'aquest període procedeixen ceràmiques locals fetes a mà, però també les primeres importacions mediterrànies, especialment recipients grecs i etruscs, que evidencien l'existència de contactes comercials molt primerencs.

Fins avui, no s'ha identificat cap necròpoli atribuïble amb certesa a aquesta primera fase d'ocupació. Les evidències funeràries conegudes són més tardanes.

A partir de la segona meitat del segle V, entre el 450-300 a.n.e. Ensérune experimenta un creixement espectacular. Les cases es construeixen en pedra, apareixen carrers més regulars i es desenvolupen barris diferenciats, especialment als sectors sud i central del turó. És també el moment en què es multipliquen les sitges d'emmagatzematge, testimoni d'una agricultura cerealista molt desenvolupada.

Els materials arqueològics recuperats mostren una forta influència ibèrica provinent de Catalunya: ceràmiques pintades, objectes de metall, monedes i, sobretot, un conjunt excepcional d'inscripcions ibèriques, considerat únic a França. Aquestes troballes demostren que Ensérune formava part de l'àrea cultural ibèrica malgrat trobar-se al territori de l'actual Llenguadoc.

És precisament durant aquesta etapa quan es crea la gran necròpoli coneguda d'Ensérune. Situada als vessants del turó, ha proporcionat prop de 500 tombes d'incineració datades entre la segona meitat del segle V i finals del segle III a.n.e. Tots els difunts eren cremats i les seves restes dipositades dins urnes o recipients ceràmics acompanyats d'aixovars funeraris, però hem de dir que, per desgràcia, aquesta part del jaciment no és visitable, ja que es troben al camp que es veu a la part exterior del filat que limita la zona visitable. Sabem que parlem d'un espai d'uns 40 metres d'amplada per uns 150 metres de llargada.

Entre el 300 i el 125 a.n.e., el territori passa a estar dominat pels Volques Tectòsages, un poble celta esmentat per les fonts antigues. Malgrat això, la cultura ibèrica no desapareix, ans al contrari, es produeix una fusió cultural molt característica.

Les excavacions han recuperat abundants armes de ferro, espases, llances, escuts, fíbules i ornaments personals que reflecteixen l'aparició d'una aristocràcia guerrera celta. Paral·lelament, continuen arribant productes mediterranis procedents del comerç amb grecs i els pobles de l'actual Itàlia.

La necròpoli segueix utilitzant-se durant aquest període. Les tombes dels guerrers constitueixen una de les troballes més espectaculars del jaciment. Descobertes el 1916, contenien armament de gran qualitat, joies i objectes de prestigi que van donar fama internacional a Ensérune.

Després de la conquesta romana de la Gàl·lia meridional, Ensérune s'integra progressivament dins l'esfera romana. Les cases es transformen, apareixen nous sistemes d'emmagatzematge i es generalitzen les importacions itàliques. Les excavacions han recuperat ceràmiques campanianes, monedes romanes i altres materials característics de la cultura romana.

Durant aquesta etapa, el paper regional de l'oppidum disminueix progressivament davant el desenvolupament de nous centres urbans de la plana i de la Via Domícia. Finalment, durant el segle I de la nostra era, el poblat és abandonat. És en aquesta era on es documenta una vila romana que deuria durar ben poc en utilitat.

Tornem cap al cotxe fent el barri nord, on podem veure clarament restes al més pur estil iber de cases de dues plantes, que van ser erigides vers el segle V a.n.e.

Com abans hem esmentat el que fa realment singular Ensérune és que permet observar, en un mateix lloc, l'evolució d'una comunitat durant més de sis segles. Pocs jaciments del Mediterrani occidental mostren amb tanta claredat la convivència i fusió entre els mons ibèric, celta, grec i romà. Les gairebé 500 tombes de la seva necròpoli, les inscripcions ibèriques, les armes dels guerrers celtes i les importacions mediterrànies converteixen aquest oppidum en una peça clau per entendre la protohistòria del sud de França. Oppidum del que la major part dels especialistes consideren que durant diversos segles la influència ibèrica fou tan intensa que alguns sectors del jaciment podrien interpretar-se gairebé com una ciutat ibèrica situada fora de la Península Ibèrica. Les inscripcions recuperades són la millor prova d'aquesta realitat cultural híbrida.

No podem marxar del jaciment sense fer menció de la plana que hi ha just al costat de la carretera tal i com arribem al poblat, on es pot observar un camp de sitges excavat entre el 1966 i el 1972, i es documenten un total de 72 sitges, del total de més o menys 300 del poblat.

Amb això, donem el dia per acabat, arqueològicament parlant, que val a dir que hem estirat i aprofitat la tornada.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cantegal o Table des Romains: 31T 546238 4819116

La Coste: 31T 559966 4811938

Oppidum d'Ensérune: 31T 509314 4795259

Menhir al districte de Bezières I

Segon dia de vacances de Setmana Santa a l'Hérault francès. Avui teníem previst veure un menhir de camí a diverses necròpolis, però se'ns va anar la idea a norris quan després de veure el monòlit, en apropar-nos a la zona on hi ha les necròpolis (com a mínim en són tres), després d'haver caminat una estona, ens vam trobar els camins que donen accés a aquests jaciments barrats al pas per un bon nombre d'arbres caiguts a causa de la tramuntana de dies abans. Si hagués estat només un arbre, doncs el voreges, o el vas saltant i llestos, però és que era un rere l'altre fins on et donava la vista per tots els camins que vam provar.

Així que vam decidir anar a fer unes altres visites, que hem inclòs a la ruta del primer dia, ja que realment encaixava prou bé per distància i per temps emprat. El menhir, però, el deixarem tot sol i ja acabarem la ruta completa quan tornem a la zona.

Arribem al prehistòric monòlit partint amb el cotxe del nucli de Sant Gervais sur Mare, al que hem arribat per la D922, i en el què, ara just entrar al nucli anant en direcció oest, emprenem una nova carretera que surt a la nostra esquerra, la D922E1 direcció el centre del poble i altres direccions. Uns 650 metres més tard, ja dins el poble, emprenem per la Rue de la Marieanne, que és la D13, i al poc haurem de decidir si esquerra o dreta, nosaltres anem per la esquerra tot seguint per la mateixa carretera. Als 260 metres d'anar per ella, ja sortint del petit poble, ens desviem a la dreta per la D22, que seguirem uns 3.7 quilòmetres fins al Col de Pierre Plantée. Bé, no cal dir res més, ja que a pocs metres d'arribar al cim del coll veurem a la dreta de la carretera el bonic menhir

Es tracta d'un estel·liforme monòlit bastit en micaesquist, del que resten visibles 1.32 metres de llargada, 0.98 metres d'ample i 0.15 metres de gruix. Es poden veure clarament, a les dues cares, tot de creus modernes, en un intent de cristianització del menhir, que fou aixecat originalment vers el 3000 a.n.e., a finals de l'era neolítica.

Ara, com hem dit abans, volíem anar a visitar unes necròpolis que havíem trobat inventariades, prop del encara més petit nucli de Madale, que es troba a un quants quilòmetres al sud-oest. Però, com també hem dit, després d'endinsar-nos als boscos vam haver de fer mitja volta... ja l'acabarem.

Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir de Pierre Plantée: 31T 503174 4830883