Dòlmens al districte de Céret VII

Nova ruta a França, en una escapada de les nostres de cap de setmana llarg. Val a dir que les dues rutes que vam fer durant el camp de setmana van ser prou descafeïnades, ja que el vent era força intens, i ja se sap que és millor no fer gaire el beneit amb la Tramuntana.

Començarem pel dolmen de La Caseta. Per arribar-hi, el més pràctic és acostar-nos a Cortsaví en català (Corsavy en francès), que es troba tot anant per la D43 des d'Arles (Arles sur Tech en francès), un poble que es troba a uns quants quilòmetres a l'oest d'El Voló/Le Boulou anant per la D115.

De fet, arribar al megàlit és més fàcil del que sembla, només cal seguir la D43 des del seu inici a Arles, durant 12.8 quilòmetres, creuant el nucli de Cortsaví, i deixant a aquesta distància el cotxe a una entrada als camps de la dreta de la carretera, construïda per a tractors i maquinària agrícola.

A peu, creuem la carretera i enfilem pels camps amb el desnivell que hi ha (recomanem anar a l'època de menys creixement de plantes, ja que hem vist fotografies amb els camps plens de falgueres, camps que eren nets quan hi vam anar). Nosaltres el que vam fer va ser pujar rectes fins a uns arbres que hi ha i després girar 90 graus a l'esquerra, canviant de camp, vorejant un sortint d'aigua que hi ha poc abans d'arribar als arbres. Seguint tot rectes, paral·lels a la carretera, trobarem el dolmen de La Caseta, en uns 45 metres, just a la fi del nou camp.

Es tracta d'una possible galeria catalana, que va ser documentada per primer cop per Jean Abélanet el 2011, tot i que, òbviament, ja era conegut de temps ençà pels habitants del mas que hi ha just a sota i que li dona nom al megàlit.

D'aquest sepulcre, cal fer esment de la imponent llosa de coberta, que mesura de 0.50 metres de gruix a l'entrada de la cambra a 0.35 metres a la seva capçalera. En fem una menció particular ja que, degut al pes d'aquesta, la llosa lateral de més a l'oest es va trencar en dues parts (1.40 i 0.80 metres), pel que la llosa al seu inici faria 2.20 metres de longitud per un gruix de 0.30 metres. I com es pot veure a la fotografia i posteriorment al croquis que inserim de Jean Abélanet, aquesta s'ha desplaçat cap al nord-est, sobresortint del que seria la cambra funerària quasi un metre per ambdós costats.

Extret d'"Itinéraries Mégalithiques" de Jean Abélanet

D'altra banda, in-situ es pot observar que la llosa C de la planimetria d'en Jean és més petita i prima que la resta, fet que pot haver estat el detonant del moviment que ha patit la llosa de coberta, ja que tota aquesta banda de l'obra tumular resta plena de fragments de llosa trencats que, de ben segur, formarien part d'aquest lateral de la cambra sepulcral.

L'obra tumular es documenta circular d'uns 8/9 metres de diàmetre, que ha anat lliscant muntanya avall, cosa que fa que avui en dia es vegi amb forma ovalada, perquè hem de dir que, in-situ, es veu, i molt.

Per últim, podem dir que, per la seva morfologia (galeria catalana, segons en Josep Tarrús), el sepulcre fou bastit al Neolític, vers el 3000-2700 a.n.e. De fet, no podem documentar la seva antiguitat d'altra manera, ja que no sembla pas que hi hagi hagut cap intervenció arqueològica al megàlit, que, com hem dit, es documenta des de fa ben poc i no hem trobat referenciada cap troballa prehistòrica.

Un cop fotografiat, tornem al cotxe i anem a visitar un proper sepulcre, el del Pla del Castellà A o Cova d'en Rotllan I. És l'I de la Cova, ja que es documenta una segona tomba al mateix túmul, que nosaltres no vam saber veure. Per arribar-hi, seguim la D43 en la mateixa direcció 1 quilòmetre, emprenent a aquesta distància un camí sorrenc que surt a la nostra dreta cap el Mas Vilalte. Per ell, seguim mantenint-nos a l'esquerra a la primera bifurcació, i després seguint rectes uns 500 metres, entrant a una comuna hippie. A aquesta distància, quan el camí va direcció sud, aquest es creua amb un altre, i just darrere seu hi ha una maca esplanada verda. Aquí deixem el cotxe i, a peu, tornem al camí que acabem de fer. Just en arribar a la primera de les cases, ja veurem un cartell de fusta on posa dolmen, amb un corriol que han habilitat els habitants de la comuna.

Ens trobem davant d'un dolmen simple, descobert el 1957, crec que pel mateix Abélanet, amb un túmul prou ben conservat, tot i que no és gaire visible degut a l'exuberant vegetació que hi creix, però el desnivell que fas a pocs metres de la cambra sepulcral és molt clar.

Havent llegit l'estudi del megàlit, no ens queda clar quina és la seva entrada i quina la seva capçalera, ja que, per orientació i per morfologia, diríem que l'entrada al sepulcre seria la llosa rebaixada des d'on hem fet la fotografia (llosa A). Però a l'estudi d'Abélanet, i com es pot veure a la planimetria inserida tot seguit, a l'altre costat hi ha unes petites lloses (E i D), de només 5 centímetres de gruix, que semblen mòbils i una més gran (F), que sembla feta a mida i implantada per a clausurar la tomba. Ara, s'ha de dir que també fa esment a la porta finestra de la llosa A, dient que la finestra resultant és de 0.30 metres, que és el típic accés als dòlmens simples de gran part de Catalunya i sud de França actual.

Extret d'"Itinéraries Mégalithiques" de Jean Abélanet

D'altra banda, en Jean documenta una cambra que fa més o menys 1.30 metres de profunditat per uns 2 metres de llargada, per una amplada de 1.40 metres al sòl de la cambra i 0.85 a la coberta.

El túmul, com hem dit, és prou evident in situ; de fet, n'Abélanet diu que a l'any 1970 es veia perfectament, perquè estava net, i que es veia completament circular i de 12 metres de diàmetre, a dia d'avui retallat probablement per l'eixamplament del camí.

Extret d'"Itinéraries Mégalithiques" de Jean Abélanet

Pel que fa a excavacions, la primera es va fer vers el 1958, a mans Pierre Ponsich, acompanyat pel mateix Abélanet, que van confirmar que havia patit diverses violacions. Però tot i això, van haver-hi troballes prehistòriques: només a la capa superficial, ja van sorgir ceràmica a torn (no sabem si prehistòrica), una moneda d'era medieval i un fragment de làmina de sílex amb retocs de 23 mil·límetres; a l'immediat estrat, van aparèixer una punta de fletxa en sílex gris de 43 mil·límetres, diversos cristalls de quars, fragments ceràmics corresponents a dues urnes, amb decoració típica del Bronze antic, un fragment d'anell de bronze, una làmina del mateix material, un gratador en sílex i diverses restes òssies, entre elles un tros de maxil·lar que conservava tres dents.

Podem dir que aquesta antiga tomba fou erigida, segons el seu estil arquitectònic, a final del Neolític/Calcolític vers el 2700-2200 a.n.e. i que, veient les restes recuperades, va ser reutilitzada, com a mínim, fins a l'Edat del Bronze antic, cap el 1800 a.n.e.

Per acabar amb la recerca dolmènica d'avui, intentarem trobar el seu germà que segons la informació que tenim es troba a pocs metres del Roland I, inclús algunes informacions ens advertien que era al mateix túmul, d'altres a una vintena de metres, etc... total, que vam buscar les minses restes que vam trobar documentades i que n'Abélanet dibuixa, sota la dissimulada vigilància d'alguns hippies, però no les vam trobar. Ja a casa, hem vist a diversos webs que donen el megàlit II d'en Rotllan com a desaparegut.

Extret d'"Itinéraries Mégalithiques" de Jean Abélanet

D'aquí, anem a dinar tornant a la carretera asfaltada i girant a la dreta, seguint la direcció que portàvem fins el Col de la Descarga, on amb les neus i el vent que havia fet ens vam trobar l'accés tallat, però bé, ja n'hi va haver prou, els nens van xalar d'allò més amb la neu que hi havia allà.

Coordenades UTM(ETRS89):

La Caseta: 31T 463435 4703913

Pla del Castellà A o Cova d'en Rotllan I: 31T 464457 4704367

Dòlmens i túmuls a Sagàs, L'Espunyola i Capolat

Avui publiquem una nova ruta que vam fer pel Berguedà, en la què ens aturarem a tres pobles; per tant, farem les aproximacions en cotxe. Començarem al terme municipal de Sagàs, on visitarem el possible sepulcre de Salvans Vell.

Per arribar-hi, sortim del nucli de Prats del Lluçanès per la C-62 direcció nord-oest i la seguim 5.2 quilòmetres, on girem a la nostra esquerra per la C-62z direcció l'ajuntament de Sagàs. 1.9 quilòmetres més tard, tornem a desviar-nos a l'esquerra direcció Salvans entre d'altres. 2.1 quilòmetres més endavant, ens aturem a una zona neta de bosc que hi ha la dreta de la carretera. A peu, voregem el camp de conreu que hi ha, tot seguint el camí desdibuixat, però clar. Tot i això, el millor és anar amb GPS, ja que hi ha un moment que deixes el camí per seguir fent-li la volta al camp i trobar el dolmen, però no és difícil de localitzar ni de caminar, hi ha diversos corriols, i el bosc és d'aquells força nets.

Segons l'inventari de patrimoni de la Generalitat, es tracta d'una cista megalítica bastida al Neolític, vers el 3500 a.n.e. Això ho diuen per la seva morfologia, que, com hem dit, pensen que és una cista megalítica, perquè de restes no se n'ha recuperat cap, ja que no consta cap intervenció arqueològica.

El jaciment en si és un pel atípic, ja que de lloses sí que n'hi ha una in-situ, i clavada, mentre que la de l'altre costat és un aflorament rocós natural, a l'estil paradolmènic. Tot i això, creiem que sí podria haver estat un antic sepulcre: ens ho fan pensar, a banda de la llosa clavada, un altra estintolada a l'interior del que seria la cambra, que podria ser la llosa de coberta o la de capçalera tal i com mirem la tomba a la fotografia, i també la gran quantitat de fragments de llosa que hi ha al lloc, com si hagués patit un intent de destrucció total. També ens fa bona pinta, la part dreta de la tomba, tal i com la veiem a la fotografia, que ens sembla que podria conservar obra tumular, però bé, s'hauria de netejar per estar segurs i acabar de confirmar o refusar amb una excavació.

Desfem el camí, tornant al cotxe i iniciant la marxa direcció el malmès dolmen del Bosc de Correà. Tornem per la carretera que hem vingut fins a trobar la C-62, que ens durà al poble de l'Ametlla de Casserres. A aquest, emprenem per l'autopista C-16 i la deixem a la propera sortida 88. A la illeta que ens trobem, emprenem per la segona direcció Casserres, per la BV-4132.

En arribar a l'entrada del nucli, just a la illeta que dona la benvinguda al nucli esmentat, emprenem per la primera escapatòria, direcció L'Espunyola entre d'altres. Poc més tard, sortim a una altra illeta, a la que, de nou, tornem a emprendre la primera escapatòria, ara per la BV-4131, de nou cap a L'Espunyola. Uns 31 quilòmetres més tard, topem amb la C-26, en la que girem a l'esquerra direcció Solsona entre d'altres, i seguint-la 4.1 quilòmetres trobarem a l'esquerra el desviament cap a Comarmada. Per ell entrem el cotxe una cinquantena de metres, i a peu ens dirigim al bosc que hi ha entre la carretera i el lateral del camp conreat, on podrem veure les restes del dolmen del Bosc de Correà.

Sepulcre descobert i excavat per Joan Serra i Vilaró l'any 1918, del que a dia d'avui no es pot saber de quina tipologia de sepulcre es tracta pel seu estat, totalment ruïnós. Segons Josep Tarrús i Enric Carreras, però, es tractava d'un dolmen simple amb passadís curt o amb vestíbul pou. Els citats autors utilitzen per a poder donar-li una tipologia un dibuix en planta del sepulcre, fet en el seu dia per en Serra i Vilaró. Aquí teniu el dibuix.

Extret de "El megalitisme a Catalunya" de Tarrús i Carreras

També ells aporten dades que en el seu dia va aportar en Serra i Vilaró, començant per les dimensions de la cambra sepulcral, que segons ells feia interiorment 1.40 metres de llargada per 1.65 metres d'amplada, i aproximadament 1.38 metres d'alçada.

Segons l'esmentat mossèn, a la seva intervenció, es van recuperar fragments de ceràmica decorada (alguns d’estil campaniforme i d’altres del Bronze antic-mitjà), incloent tasses amb apèndixs i decoracions diverses. També s’hi van trobar eines i materials com sílex, així com nombrosos elements d’ornamentació (petxines perforades, un centenar de dentàliums, 3 denes de petxina i 20 d’ambre). A banda, es van recuperar diversos objectes de bronze com 1 braçalet, i restes d'altres, 2 anelles, 1 punxó, 1 rebló i una petita destral. Finalment, hi havia restes humanes, principalment dents i fragments d’ossos, corresponents a uns 8 individus. Aquests materials resten dipositats al Museu Comarcal i Diocesà de Solsona.

Ja per acabar amb el megàlit, direm que el seu aixecament fa pensar, segons les restes recuperades i el seu estil arquitectònic, que seria pertanyent al Calcolític, vers el 2700-2200 a.n.e., potser més cap el 2700 que cap el 2200 a.n.e.

D'aquí, anem a veure un sepulcre assegurat, que el van tornar a tapar per preservar-lo, al costat de tres clars túmuls, i de dos més que vam identificar i un altre de possible, ben propers. De fet, tots es troben a uns quants metres a la rodona i, com a poc, el nom del lloc és molt curiós, el Serrat de les Tombes.

Per arribar-hi tornem, a la C-26, i l'emprenem a la dreta per on hem arribat fa un moment, la seguim 2.5 quilòmetres, i aquí girem a l'esquerra pel Camí del Pantà, pel que seguim tot rectes 3.5 quilòmetres, sempre mantenint-nos a la dreta, lloc on creuem amb un nou camí, pel que emprendrem cap la nostra dreta, fent un abrupte gir, i, a uns 400 metres, surt un nou caminoi a la nostra dreta i, uns 50 metres més endavant, deixem el cotxe al costat del camí.

A partir d'aquí més val anar per coordenades, però bé, a peu seguim caminant pel camí. Nosaltres, però, recordo que vam anar pel bell mig del bosc, paral·lels al camí per on hem arribat, a uns 10-15 metres de distància d'aquest, i ens trobem amb això.

Com es pot veure, és un petit túmul artificial, que certament és idèntic (in-situ es veu més clar), pel que fa a les dimensions, al que ja va ser excavat, confirmat com a tomba i tornant a ser colgat. Potser, amb les fotos que inserim a la seva fitxa, es veu més clar. L'hem anomenat túmul IV, ja que el I, el II i el III queden reservats per uns altres que hi ha a uns 500 metres en línia recta, que ja van ser catalogats per la Diputació de Barcelona.

Just al costat veiem un altre túmul, per nosaltres el V del Serrat de les Tombes.

No sabem de quina edat deuen ser, però, com hem dit abans, podrien ser com el proper sepulcre excavat i tornat a tapat del Serrat de les Tombes, de tipus cista solsoniana, morfologia sepulcral que es documenta utilitzada vers el 4100-3400 a.n.e., a plena era Neolítica.

Tornem al camí i el seguim en la mateixa direcció, sortint del bosc, i als 40-45 metres de sortir d'ell, girem a l'esquerra, entrant en el que en el seu dia va ser un també atapeït bosc, avui en dia prou desforestat (millor anar amb GPS). A uns 30 metres de la pista trobarem, el túmul, aquest clarament modern, que cobreix el dolmen del Serrat de les Tombes.

Segons Josep Castany i Llussà, arqueòleg especialista de l'anomenada zona dels "megàlits del solsonià", es tracta d'una cista neolítica soterrada, que mesura 1.10 metres de llargada per 1.45 metres d'amplada i una fondària de 0.90 metres.

A la seva excavació, van sorgir les restes de dos individus en posició fetal, acompanyats d'un aixovar típic del Neolític mig, a enumerar: dues denes de calaita, dos punxons d'os, una làmina de sílex blanc, tres puntes de sageta, diversos fragments ceràmics i una olla.

Fotografia de la tesi de Josep Castany i Llussà

Aquesta tomba, es pot datar pel seu estil arquitectònic a l'època neolítica, vers el 4000-3500 a.n.e.

Ara anem, a visitar els túmuls que teníem controlats, que són els que té referenciats la Diputació de Barcelona. Per arribar al primer i més gran, tornem al camí i el seguim uns 200 metres seguint la mateixa direcció que la que hem arribat. A aquesta distància, trobarem que el camí fa un gir cap a la nostra dreta i, uns 50 metres més tard, ja veurem, també a la nostra dreta, el tros d'obra tumular I del Serrat de les Tombes, que té forma el·líptica i comença a escassos metres del camí.

Com hem dit, la informació aportada per la Diputació sobre els túmuls és nul·la, com a mínim la que és pública: no aporta dimensions, ni cap dada morfològica, ni possible datació.

Creiem que, per les dimensions tumulars, aquest podria contenir més d'una cista neolítica, o bé que fos un sepulcre d'una altra morfologia... veiem aquesta segona opció amb menys probabilitat.

A escassos metres al nord-oest, podem veure fàcilment el segon, de mida més estàndard per a una cista neolítica semi-enterrada del solsonià, com la que es va trobar al camp del costat.

I en la mateixa direcció, uns metres més enllà, trobem el tercer túmul, també molt clar, i construït, com els altres, a raó de pedra i terra.

Tot i que, com hem dit, la Diputació els té catalogats, no s'hi ha dut a terme cap excavació oficial, es limiten a dir que són "algunes" de les obres tumulars que hi ha al Serrat de les Tombes.

Extret de la pàgina web de la Diputació de Barcelona

Cercant i cercant més informació, hem trobat un estudi que en dona les dimensions dels tres túmuls: 12 metres de longitud per 8.5 d'amplada per al primer; el segon, de 5.70 metres de llargada per 4.20 metres d'amplada; i el tercer i més petit, de 4.30 metres de llargada per 3 metres d'amplada. Pel que fa a la seva cronologia, l'estudi argumenta que sense cap excavació, és impossible de determinar.

Si nosaltres ens posem a opinar, creiem que realment són tombes prehistòriques per la morfologia visible i per la proximitat al dolmen del Serrat de les Tombes. Serien cistes semi-enterrades del Neolític, per tant, serien obres del Neolític, d'entre el 4000 i el 3500 a.n.e.

Ara ja, tornem cap el cotxe, seguint el camí, però ens vam tornar a emboscar i vam veure un parell de possibles túmuls més, un d'ells a tocar dels primers que hem vist, i l'altre seguint un camí cap a l'est, però no vam prendre coordenades. Recomanem fer una volta per la zona, segur que n'hi ha més, nosaltres ja anàvem justos de temps.

Coordenades UTM(ETRS89):

Possible sepulcre de Salvans Vell: 31T 413069 4652955

Bosc de Correà: 31T 395528 4655308

Túmul IV: 31T 398455 4658920

Túmul V: 31T 398459 4658920

Serrat de les Tombes: 31T 398517 4658598

Túmul I: 31T 398330 4658456

Túmul II: 31T 398319 4658459

Túmul III: 31T 398287 4658463

Ciutat i dolmen a Els Prats de Rei

Publicació "mig" nova la d'avui; diem mig perquè s'ha descobert recentment un sepulcre megalític a Els Prats de Rei, i hem decidit extreure un jaciment que havíem vist l'any 2023, la ciutat ibera de Sikarra, de la seva antiga publicació i unir-lo a aquest nou, ja que es troba al mateix terme municipal. Així doncs, posem rumb a Els Prats de Rei.

Un cop al bonic poble d'Els Prats de Rei, del que cal dir que el casc antic del poble és espectacular, cercarem el Santuari de la Mare de Déu del Portal i, just davant, veurem uns cercles envidrats a la seva part superior que són per a poder veure les restes de la coneguda com a Ciutat perduda de Sikarra o Sigarra, restes iberes que queden sepultades sota el sòl actual.

D'aquesta ciutat fortificada, hem trobat documentat un estudi sobre els murs localitzats, suposem per georadar. Aquest estudi diu que les primeres muralles que va haver en aquest poble són datables a l'Edat del Ferro, vers els segles VI a.n.e., que són les que es poden veure a la placeta que hi ha davant del Santuari. La veritat és que no hi ha gaire a fotografiar... bé, sí que hi ha, però entre el sol i els vidres, és del tot impossible fer quelcom mig decent. Així que inserirem fotografies de quan es va excavar l'any 2013.

Segons es documenta, aquest mur té una llargada de 10 metres per 5 metres d'amplada i 4 metres d'alçada, amb una inclinació de 40 graus.

Imatge de https://www.festacatalunya.cat/

Es tracta d'un tram de mur defensiu amb un fossat no molt profund amb forma de "V".

Extret de: https://www.elpuntavui.cat

També en sabem que es va proposar una restitució de tota la muralla ibera identificada, però que la Generalitat va argumentar la manca de diners i cito textualment: "la falta d'entitat del jaciment". Però el veïnat i diverses associacions reclamen una intervenció al jaciment per tal d'explotar-lo culturalment i turística. Val a dir que al 2023, quan hi vam anar (per segon cop), no vam veure res de res, suposem que el fet de que part del traçat d'aquesta muralla resti sota el poble actual fa difícil una actuació a gran escala.

Extret de https://patrimonicultural.diba.cat

Cal dir que tampoc ens vam moure gaire de l'entorn immediat i que podria ser que hagin fet alguna cosa als camps que hi ha tocant el poble. Amb la vista amb satèl·lit no ens acaba de quedar clar si han fet quelcom. També al plànol inserit podem veure els llocs on s'hi han trobat restes d'edat iberoromana dels segles III-I a.n.e. i també podem veure unes tombes medievals tot seguint el carrer del mur, que és just el de sota de la església, fent cantonada amb la Parròquia de Santa Maria, a uns 65 metres de carrer, dins d'un petit jardinet.

Però ara, a dia 14 de desembre de l'any 2025, quedem per anar a veure el nou jaciment, amb el que els nostres fills anomenen com a tercers avis, el Manolo i la Fina. Ho vam fer coincidir amb una visita guiada al jaciment, al poble i la seva història, i, per acabar, al museu, certament molt interessant.

Per tant tenim fotografies dels murs.

Suposo que per les dimensions dels murs, s'anomena com a Ciutat perduda de Sikarra o Sigarra, que segons es creu és el topònim més antic de la Segarra, que fou citada per Ptolomeu com a capital ibera de la Segarra, i de la que s'han recuperat només tres monedes encunyades, una al Museu de Cervera i dues que resten en mans particulars.

Imatge de la Diputació de Barcelona

Un cop vist el poble, l'iber jaciment, les tombes medievals, el casc antic, també medieval, el museu, etc., anem a visitar el dolmen de Boladeres o Boladeras, del que encara no hi ha publicat res, però que fent tasca d'investigació i recerca el vam mig localitzar, i tirant de contactes vam acabar de saber on es trobava exactament... gràcies!

Del sepulcre, hi ha molt poca informació actualment. A mode personal, ens encaixa prou amb l'estil dolmènic d'alguns sepulcres de la zona, podria ser un dolmen simple amb accés per corredor o vestíbul, que deuria ser bastit vers el 2200-1800 a.n.e., a finals del Calcolític - Edat del Bronze antic, o també podria ser una cista megalítica.

A l'excavació produïda a mans de joves arqueòlegs de la Universitat Autònoma de Barcelona, sota la direcció de Xavier Clop, es van recuperar diverses ceràmiques pertanyents a l'Edat del Bronze, segons es documenta, d'entre el 1800 i el 1300 a.n.e., que ja ens encaixa amb la data de bastiment que li havíem atorgat nosaltres.

Coordenades UTM(ETRS89):

Ciutat ibera de Sikarra o Sigarra: 31T 378669 4618038

Boladeras o Boladeres: 31T 383152 4617530

Inscultures i dòlmens a El Port de la Selva IV

Antiga ruta a l'Alt Empordà, aquesta al terme municipal d'El Port de la Selva, que actualitzem i ampliem amb nous jaciments a dia 15 de novembre de 2025, ja que fem una excursió amb en Manolo i la Fina per a visitar nous monuments de la contrada.

Per arribar al primer lloc prehistòric, emprenem la pista asfaltada que va cap a la Perafita i que hi ha just abans d'una rotonda a la GI-613 venint d'El Port, quan aquesta interacciona amb la GI-614. La seguim tot rectes creuant la urbanització i deixem el cotxe a la seva fi, encara a la zona asfaltada. A peu, baixem pel carrer que queda a la nostra esquerra tal i com hem arribat, que, al poc, fa un pronunciat gir, on queda una construcció a la seva part exterior, no recordem de què era, si una torre elèctrica o un dipòsit. Nosaltres seguim pel carrer, que es va atrotinant, i a uns 100 metres n'emprenem un altre a la nostra dreta, que encara el recordem més atrotinat. Per aquest, en un centenar de metres com a molt, trobarem un pas als boscos de l'esquerra i, en entrar a la zona, buscarem un corriol que ens portarà directament a les inscultures de Pedra de la Perafita I i II.

Trobarem la primera, que també rep el nom de Perafita dels Bufadors, a 75 metres en línia recta del pas de l'atrotinat carrer al bosc (s'ha de pujar vers la nostra dreta, per salvar una depressió que hi ha, i tornar a baixar tot vorejant-la), el millor com és habitual, anar amb coordenades.

Aquesta meravella va ser descoberta el desembre de l'any 1984 per Genís Pinard, veí d'El Port de la Selva, i dos membres del Geseart, l'Enric Carreras i en Miquel Dídac Piñero.

Segons en Tarrús a la seva tesi doctoral, es tracta d'un conjunt d'uns 90 centímetres de llarg per 65 centímetres d'amplada, amb 17 cassoletes d'entre 9 i 3 centímetres de diàmetre i una profunditat d'entre 0.5 i 1 centímetre, unides per reguerons formant un reticulat, i una cassoleta aïllada (diria que en vaig comptar 4 o 5 d'aïllades).

Inserim el calc que presenta en Josep Tarrús a la seva tesi.

Extret del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

Ara seguim el desdibuixat corriol fins que veiem les runes d'una cabana. Darrere d'aquestes, a uns 8 metres i seguint en la mateixa direcció, trobarem la pedra insculturada II de Perafita, que es troba a uns 205 metres en línia recta de la companya I.

Aquest roc gravat no l'hem trobat documentat enlloc, però sí referenciat sense cap tipus d'informació arqueològica associada, pel que podem dir que ens trobem davant d'un panell amb unes 8-10 cassoletes a la part superior, una de molt gran a la banda inferior de la nostra dreta, i a l'esquerra d'aquesta una altra de possible.

Tornem fins al cotxe i ens posem a caminar per la carretera que en aquest punt desapareix tornant-se camí. 1 quilòmetre més tard, a un revolt a la dreta en el sentit de la marxa, veiem a mà esquerra un caminoi que s'endinsa a un dels turons aplanats típics de la zona. Seguint el corriol uns 400 metres, trobem el sepulcre de La Cendrera.

Aquest dolmen fou descobert a finals del segle XIX per Romuald Alfaràs, que no el va publicar mai. Sí que ho feu, el 1894, Lluís María Vidal.

Es tracta d'un sepulcre de corredor amb cambra trapezoidal bastit en pissarra, que consta d'una cambra sepulcral de 1.48 metres de llarg, 1 metre d'ample i 1.10 metres d'alçada. Tot ell restava a l'interior d'una obra tumular de la que encara hi ha restes del mur de pedra en sec que feia de peristàlit, i que deixa entreveure un diàmetre tumular d'entre 6 i 7 metres.

Cal dir, però, que una de les lloses que hi havia al davant de l'entrada ha desaparegut, igual que l'obra tumular i el corredor que devia tenir. Òbviament, la seva localització no ha ajudat gaire a la conservació estructural del megàlit. De fet, en Josep Tarrús i Galter, a la seva tesi doctoral, Poblats, dòlmens i menhirs, afirma que, al moment de la visita del sepulcre (15-6-1998), restava igual que el va dibuixar Joan Garriga el 1948, amb la llosa de coberta trencada, molt possiblement a causa d'una antiga violació.

Extret del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

No consta cap excavació oficial de l'antiga tomba, tot i que el més probable és que el mateix Alfaràs l'excavés. És per això que, a falta d'excavacions arqueològiques documentades, podem datar el sepulcre, per la seva localització i el seu estil arquitectònic, cap la segona meitat del IV mil·lenni a.n.e., concretament vers el 3400-3200 a.n.e.

Tornem al camí principal i el seguim en la direcció que portàvem 850 metres més, havent deixat un desviament a la nostra dreta, i just en acabar un mur de pedra seca, típic de la zona, també a la nostra dreta, veurem de nou a la dreta el que sembla un antic camp de conreu. A pocs metres del camp a la seva cantonada nord-est i a uns 60 metres del camí, veurem el que sembla una cabana de pastor prou gran i ben elaborada, i a l'interior d'aquesta ens trobem amb això.

Com es pot veure, prehistòricament es van col·locar un seguit de lloses clavades per a tancar la balma natural i aprofitar el lloc com a tomba alternativa. Milers d'anys més tard, va tornar a ser utilitzada pels pagesos de la zona, que van modificar la seva estructura. Segons sembla, van treure les lloses del fons de la sepultura per a fer-hi una porta més gran i la van cobrir de pedra seca per tot arreu. L'obertura que es veu a la fotografia seria l'entrada original de la cambra.

De la poca informació publicada sobre ell, hem pogut saber que fou identificat per Isaac i Joaquim Cervera Cané el 1905, que no van donar la informació a ningú. Més d'un segle després, el 2021, un besnet del primer, el Pere Toro Cervera, va retrobar el paradolmen llegint les informacions que els seus avantpassats li havien deixat. El 2022, el Pere va comentar la troballa amb el Vicenç Armangué, estudiós de la zona i autor d'un llibre de megalitisme de la zona, a la vegada que líder de Megalítica.cat, qui, curiosament, havia ja visitat el paradolmen el 2014. En paral·lel, el 2020, el Jordi Joan Saiz (Montagut a Wikiloc) el va col·locar a una de les seves rutes per la zona com a possible paradolmen. I finalment, el 2023, va ser estudiat i excavat pel departament de cultura de la Generalitat de Catalunya, a càrrec d'un equip comandat per Rafael Rosillo.

Durant les dues setmanes que va durar l'excavació, varen sorgir diferents restes d'era neolítica final, com fragments ceràmics, una dena de collaret, un làmina de sílex i un molí barquiforme.

Amb la informació que tenim de l'excavació i el seu estil arquitectònic, podem posicionar temporalment la seva construcció i ús vers el 2700 a.n.e. Segons l'excavació i les troballes obtingudes no sembla pas que fos reutilitzat a era prehistòrica, tenint un ús més aviat curt, fet que sobta tenint present el següent jaciment.

Just al davant del sepulcre, mirant el què denominàvem abans com a "antic camp de conreu" al seu extrem dret, podem veure les inscultures que reben el mateix nom que el paradolmen, les inscultures dels Bufadors.

Es tracta de dos suports amb gran quantitat de cassoletes, algunes unides per reguerons. Normalment ens acostaríem a posicionar-les temporalment vers el Neolític mig i el Calcolític/Edat del Bronze antic, entre el 3500 i el 1800 a.n.e., però amb la proximitat del sepulcre de Mas Bufadors, podríem dir que el més probable és que es feren com a ritual de la tomba, pel que podríem posicionar-les vers el Neolític final, vers el 2700 a.n.e.

Ara anem a visitar un altre dolmen "típic", el sepulcre de Mas Godó. Des del camp on es troben el paradolmen i els gravats, desfem un tros de pista fins trobar el camí que abans hem passat de llarg, que ara ens surt a l'esquerra i deixa sobre seu les restes enrunades d'un mas, el Mas Bufadors. A uns 350 metres des de que hem pres aquest camí, emprenem un corriol que surt a mà esquerra i el seguim uns 370 metres més, punt on trobem un nou corriol, aquest a mà dreta i fent un xic més de baixada, que et deixa al sepulcre en uns 30 metres.

Conegut des de 1944, quan Joan Garriga i August Panyella el van descobrir. Ells mateixos l'excavaren, localitzant una moneda d'Isabel II i fragments de ceràmica moderna. El sepulcre megalític va caure en l'oblit, i va ser redescobert per Manuel Flores Entrena el 23 de setembre de l'any 1990.

Es tracta, com el seu company, d'un sepulcre de corredor, també construït amb pissarra i d'unes dimensions internes de 1.60 metres de longitud, 1.55 metres d'amplada i una alçada de 0.90 metres. Tant el corredor com el túmul han desaparegut; de l'últim, Tarrús documenta que devia de tenir un contrafort a la vessant frontal-lateral dreta del sepulcre. Segons ell, deuria de tenir un diàmetre d'uns 7 o 8 metres, amb un cròmlec peristàltic bastit en un mur de pedra en sec.

Extret del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

Podem posicionar temporalment el sepulcre igual que el visitat avui de la Cendrera, ja que ens trobem en el mateix cas, no hi ha cap resta documentada que ens permeti atorgar-li un època d'aixecament o d'ús. Per la morfologia, ha de ser del Neolític, entre el 3400 i el 3200 a.n.e. 

Tarrús el documenta igual que a l'any 1944, i, segons el que vam veure nosaltres, també ens sembla que es conserva exactament igual que el que dibuixa Tarrús a la seva tesi, amb la llosa de capçalera cedida cap a l'interior del sepulcre, cosa que ha fet que la coberta es trobi en posició inclinada vers la seva posició original.

Amb aquest megàlit, deixem la zona per avui. No incorporem el dolmen de Taballera a aquesta entrada, ja que el vam visitar anys més tard anant des d'un altre punt, ja que ens quedava bastant fins a ell si anàvem des del Mas Godó i els nens eren encara petits.

Coordenades UTM(ETRS89):

Inscultures de la Pedra de la Perafita I o Perafita dels Bufadors: 31T 519310 4683099

Inscultures de la Pedra Perafita II: 31T 519154 4683229

La Cendrera: 31T 519025 4683868

Paradolmen de Mas Bufadors: 31T 519191 4684207

Inscultures de Mas Bufadors: 31T 519173 4684221

Mas Godó: 31T 519859 4684300

Possibles sepulcres a Santa Cristina d'Aro IV i i inscultures a Castell - Platja d'Aro II

Nova ruta al terme de Santa Cristina d'Aro, de nou al nucli de Romanyà de la Selva.

Comencem visitant una cosa que, sincerament i a primera vista, no sabem que és; el lloc és conegut com la Banyera dels senglars. Hi arribarem tot pujant fins a la part més alta de la urbanització de Mas Bousarenys. Just quan s'acaba aquesta urbanització tot anant pel carrer del Puig Brull, arribem a la carretera que va fins el nucli de Romanyà. A l'altra banda de la carretera, veurem un camí sorrenc i aquí aturem el cotxe (hi ha un espai per encabir uns quants). És el camí que duu al dolmen de Can Reparat, però és aconsellable anar amb GPS, ja que hi ha múltiples camins. Bé, entrem pel camí i el seguim uns 850 metres, mantenint-nos sempre a la nostra dreta. Veurem primer, a la nostra dreta, una zona neta de bosc, no sabem si a causa d'un antic camí, i avançarem un pèl més, fent baixada, per a trobar, a la dreta, un corriol que ens durà a la mencionada "banyera" en pocs metres.

Segons hem pogut saber, és un gorg de creació natural. Pel que es veu, era una petita gorga formada pels torrents de la zona a temporades de pluja, que ha estat modificada per la mà humana, com es pot veure clarament amb les lloses col·locades als volts de l'encaix que en el seu dia va ser natural i que, a dia d'avui, ha rebut ampliacions i modificacions humanes.

Seguint el corriol, ara un xic més desdibuixat, direcció nord, i també a escassos metres, veurem un apilament rocós, on, a la part superior, hi ha una cavitat que ha estat batejada amb el nom de paradolmen de la Banyera dels senglars per alguns excursionistes.

Personalment, no ens va semblar pas un paradolmen, tot i que sí que es podria haver utilitzat com a aixopluc durant la prehistòria.

Tornem al camí i, com hem comentat, podem arribar al dolmen de Les Ginesteres o Can Reparat en uns 150-160 metres, a la dreta del camí. Nosaltres el que vam visitar el febrer de l'any 2017 i, a la publicació d'aquest megàlit, també hi ha diversos monuments megalítics de la immediata zona. Així doncs, tornem al cotxe per anar a visitar el més que probable paradolmen de l'Abric d'en Cama.

Per trobar-lo, emprenem en cotxe la carretera direcció nord-oest, arribant al nucli de Romanyà i sortint a la carretera GIV-6612 cap a la dreta, en direcció al preciós sepulcre de la Cova d'en Daina. Uns 650 metres més tard, ens aturem a la zona habilitada per a deixar els cotxes dels visitants d'aquest dolmen. A peu, prenem el sentit contrari del què hem arribat, agafant un corriol ben  marcat i definit que surt d'aquesta zona i que en pocs metres ens duu a un sorrenc camí pel que seguim vers la nostra dreta. A uns 210 metres, trobem un tallafoc i, poc abans d'ell, emprenem per un corriol desdibuixat, que surt a la nostra esquerra, saltant el filat que hi ha a la vora del camí. Aquest ens porta al paradolmen en uns 25 metres, sota d'un gran bloc granític, a la vora del tallafoc esmentat.

Amb una fotografia més propera de la zona marcada a la imatge anterior, es pot afirmar l'aixecament d'uns rocs a la nostra esquerra per tancar una cavitat, fet que denota una certa intencionalitat humana.

Intencionalitat encara més accentuada quan, dins la cavitat, veiem quantitat de rocs, que en el seu dia deurien haver format part d'un mur de tancament per al forat de l'altre extrem del que seria una cambra sepulcral.

Tot i que el jaciment no ha estat excavat ni es documenta cap troballa en superfície, aquestes obres de construcció humana són típiques dels paradòlmens excavats i documentats a la contrada. Per això, dèiem abans que, per nosaltres, era un més que probable paradolmen. En Xevi (Xavier Niell i Ciurana), arqueòleg de la zona, pensa com nosaltres i el posiciona a la prehistòria, dins d'un ampli ventall que va des del Neolític fins a l'Edat del Bronze. A més, diu que la cavitat fa 4.10 metres de llargada, 2.05 d'amplada, i entre 0.80 i 0.90 metres d'alçada.

Però aquí no s'acaba tot pel que fa a aquest gran roc, anem a la seva part del darrere i ens trobem amb dues cavitats ben identificades; una és la que acabem de documentar, i l'altra que, segons en Xevi, mesura 2.70 metres de llargada, per 1.20 metres d'amplada i 0.80 metres d'alçada, i que també té restes de mur a la seva entrada.

Havent vist les dues més que probables tombes, tornem al cotxe i ens dirigim a cercar la Pedra de Puig Romaní, que es troba a la part més baixa de la urbanització on acaba la carretera que va de Romanyà a Platja d'Aro passant pel golf (la carretera on hem deixat el cotxe per anar a la Banyera dels senglars). Concretament, els gravats es localitzen al carrer que els hi dona nom amagades dins de la zona lliure de cases entre aquest carrer i la C-31, gairebé al final del carrer, que, a mode personal, ens va semblar que els veïns la tenen "enjardinada"(cuidada entre l'assilvestrat del bosc).

Aquesta espectacular pedra amb gravats va ser descoberta amb motiu de les obres de desdoblament de la propera carretera C-31, obres que van començar l'any 2009 i van acabar l'any 2011.

Es tracta d'un conjunt de cassoletes unides per reguerons gravades en un plafó d'1.40 metres de llarg per 0.80 metres d'ample. En total, es compten 12 cassoletes, 5 de les quals són unides per reguerons, 4 aïllades i 3 més que van associades a un petit rebaix amb un bec vessador en direcció est.

Inserim una imatge extreta de l'informe pertinent per part de l'empresa d'arqueologia Estrats, que va ser l'encarregada de prospectar tota la zona afectada per les obres abans esmentades.

Extret de: Intervenció arqueològica a les obres de desdoblament de la carretera C-31 (Pablo Martínez Rodríguez, Mireia Pedro Pascual i Marcel Olivé Taché)

A dia d'avui, no s'ha efectuat cap tipus d'excavació arqueològica, però, per l'estil, els podríem datar vers el Neolític mitjà i el Calcolític, vers el 4000-2200 a.n.e.

Amb aquest últim jaciment, donem per acabat el dia, perquè, a banda del descrit, vam tornar a visitar altres jaciments que no hem inserit a la ruta d'avui... la zona de Romanyà és plena de monuments megalítics i alguns són molt i molt macos, com l'esmentada Cova d'en Daina, just al costat d'on hem aparcat el cotxe a la visita dels paradòlmens.

Coordenades UTM(ETRS89):

Possibles paradòlmens de l'Abric d'en Cama: 31T 499012 4634110

Inscultures de la Pedra de Puig Romaní: 31T 504509 463000

Dolmen a Sant Aniol de Finestres III

Ja acabades les vacances del 2025 i aprofitant que els nens eren amb els avis, fem una ruta al terme de Sant Aniol de Finestres, aquesta per a visitar l'últim dolmen documentat que ens falta a dia d'avui al terme municipal, que segur que n'hi ha més. Amb la de bosc espès inexplorat que hi ha, és el més provable.

Per arribar al sepulcre, aturem i aparquem el cotxe davant de l'església del poble de Sant Aniol, en una zona d'aparcament/parc infantil, a peu encetem el camí quitranat que hi ha just a sota i que s'endinsa al bosc. Durant 1/1.5 quilòmetres anirem trobant-nos cases a la nostra esquerra, fins a topar amb l'última, que té un cartell de camí privat. A la cinquantena de metres d'anar pel camí i ja mig veient la casa, surt a ma dreta una pista, que al poc es torna corriol. Per arribar al dolmen haurem de seguir aquest corriol, que va carenant els cims d'allà. 

Cal dir que tot i que el camí està mig senyalitzat, el millor és anar amb GPS i amb una ruta de wikiloc inserida. A moments és fàcil agafar un altre camí, tant d'anada com de tornada.

Advertència: No és de fàcil caminar ja que hi ha força pedra solta, a trams has de grimpar per a fer els 400 metres de desnivell, en els 4.3 quilòmetres de distància que hi ha entre l'església i el sepulcre. A banda recomanem anar vestits de llarg per travessar el boscos, no fer la ruta a ple estiu, portar molta aigua, i no anar amb canalla, no per que no puguin pujar (els meus la pujarien), sinó per que a dal vas tocant la cinglera sense protecció, i també hi ha algun tram més o menys perillós on la protecció que hi ha és insuficient per a nens.

A la ruta passarem per diversos llocs bonics com pot ser un lloc al que mal anomenen, pel meu gust, "La Finestrica", no li podrien dir La Finestreta? Un parell de miradors a la serra de Finestres, i una plana amb vistes, tocant la cinglera anomenada les tres creus (evidentment hi ha tres creus). Quan les veiem ja som a punt d'arribar al dolmen, que es troba a la part alta del cim, a pocs metres a la dreta del corriol definit i amb un amuntegament de pedres senyalitzant-lo.

El dolmen es troba clarament espoliat, les lloses resten estintolades als costats per poder excavar furtivament l'interior, quan ets allà ho veus encara més clarament que a la fotografia, de fet hi ha una de les lloses que resta a la bora del corriol pel que hem vingut, i també n'hi ha una a l'altre banda del turó, tot seguint el corriol que hi ha.

D'aquest sepulcre en sabem que fou descobert per Francesc Valentí l'any 1964, i segons Carreras i Tarrús és una possible galeria catalana bastida en gres, amb una cambra sepulcral de 1.80 metres de llargada, 1.80 metres d'amplada i una alçada conservada de 0.70 metres. El corredor faria 1.80 metres de llarg per 1.50 d'amplada i una alçada màxima de 0.50 metres. D'altra banda, al  jaciment es veuen clarament les restes de l'obra tumular que sustentava el megàlit, aquesta és de 8/9 metres de diàmetre, amb un cròmlec peristàlit construït a raó d'un mur de pedra en sec.

El sepulcre fou excavat per Francesc Riuró, Miquel Oliva i Joan Sanz, els anys 1964 i 1972, on van sorgir nombroses restes ceràmiques a mà del Neolític final, Calcolític o Bronze inicial, just al costat d'altres del bronze final, pel que podem dir que aquest sepulcre fou utilitzat durant molts anys. També van sorgir tres fragments de làmina de sílex, 1 fragment de botó separador perforat en "V" i decorat amb incisions, i 20 botons prismàtics, també amb perforació en "V".

Antropològicament parlant, l'excavació, també va tenir resultats positius, es documenten fragments de crani i mandíbula, i bastantes dents. Amb aquestes restes, surten un total de nou individus: 7 adults, 1 jove i 1 infant. Mostrant dos dels adults clares mostres de cremació post-mortem. Aquestes restes es troben dipositades al MAC seu de Girona.

Per acabar amb el sepulcre, direm que, com sempre, segons Enric Carreras i Josep Tarrús el sepulcre fou bastit al Neolític final, vers el 3000-2700 a.n.e.

A Sant Aniol de finestres hi ha més jaciments prehistòrics documentats i visitats (Dolmen a Sant Aniol de Finestres i Hàbitat, sepulcres i talaia a Sant Aniol de Finestres II i Mieres), però val a dir, que com a molt podem visitar el roc de la Melca abans de sortir cap al Puig del Moro, la resta queden molt lluny.

Coordenades UTM(ETRS89):

Puig del Moro: 31T 463718 4659719