TRANSLATOR

dissabte, 17 d’octubre de 2020

Poblat, possible cista i possible jaciment a Folgueroles

Com ja s'acosta la castanyada, ens decidim a fer una excursioneta al bosc a collir-ne unes quantes. Ens dirigim als boscos de Les Guilleries i, quan ja tenim el cistell ple, decidim fer una visita cultural a la fortificació ibera del Casol de Puigcastellet.

Així doncs, prenem l'Eix i anem cap a Folgueroles, per a començar la ruta des de la Font Trobada, que es troba tot creuant Folgueroles i emprenent la N-141d direcció embassament de Sau. Just abans d'arribar al quilòmetre 6, veiem una pista sorrenca que ens duu en pocs metres a la zona habilitada com a aparcament que hi ha a la font.

Ens posem a caminar seguint la mateixa pista i girem a l'esquerra per la primera pista que trobem a pocs metres de l'aparcament. Per ella, seguim tot rectes creuant camps conreats de blat de moro, fins que arribem a mig veure una casa, en aquest punt entrem en un petit bosquet i al poc surt a una ampla pista, transitable en cotxe, per la que girem a la dreta. Uns 100 metres més tard, girem a l'esquerra per un costerut camí, just al costat d'una nova casa. Al fer el costerut tram, sortim a una nova pista en la que girem de nou a la dreta, i la seguim rectes, fins trobar una bifurcació a la que seguim per la nostra esquerra. Poc després, veiem una zona més ampla del mateix camí, que es deu utilitzar com a aparcament. A aquest espai, veiem un corriol que s'enfila a la nostra esquerra tot endinsant-se al bosc. Seguint aquest, anirem directes a la fortificació.

Això és el que veus quan arribes a la fortificació. D'entrada, no sembla gaire interessant, però comences a investigar i déu n'hi do. La conclusió al final de la jornada és al contrari del pensat en aquesta primera fotografia.

Ens trobem davant del poblat del Casol de Puigcastellet, habitat entre l'últim terç del segle III fins a inicis del segle II a.n.e. (uns 40-60 anys, segons les restes recuperades). Consta d'una curiosa fisonomia, la de fortificació en barrera, que hem vist poques vegades, de fet, només en recordo tres, la Fortificació ibera del Turó de Montgròs, la del Poblat d'Olèrdola, i, a mi, em recorda un xic al Poblat de Bolvir de Cerdanya, tot i que a aquest últim poblat, com ja diem a la seva pertinent entrada, el mur davanter, no era construït com a sistema defensiu, era per demostrar visualment el seu gran poder. Els altres dos jaciments sí que els veig clarament amb la mateixa estructura, aprofitant la seva geolocalització, al costat de cingleres abruptes... òbviament, els altres dos amb molts més habitants.

Aquest jaciment fou descobert a la dècada dels 60 per un grup d'arqueòlegs aficionats, com nosaltres, relacionats amb el Museu Episcopal de Vic, sota la direcció del Dr, Eduard Junyent i Martí Castany, van excavar les estances 5, 6, 7 i 8, i van treure tota la sorra de davant del mur amb maquinària pesada, cosa que ha impedit un posterior estudi. D'aquestes excavacions, es conserven dos cranis, dels quals no en sabem la datació temporal.

Extret del web de la ruta dels Ibers: www.rutadelsibers.cat

Segons la Ruta dels Ibers, a banda i banda del mur visible a dia d'avui, hi deuria d'haver dos braços de pedra que arribarien fins a la cinglera. En aquests braços, hi hauria les portes d'accés a la fortificació, protegides pel cos de guàrdia.

Partint d'aquesta base, el mur faria uns 64.9 metres de llargada per 2.5 metres d'amplada, i conserva una alçada de 1.82 metres (es creu que devia de ser molt més alt). És construït totalment en sec i amb les lloses visibles treballades, no sent així les de l'interior del gruixut mur.

Sí, la foto no és gaire bona, l'hem editat, perquè aquell dia feia tant de sol que algunes fotos han quedat bastant malament.

D'altra banda, defensivament parlant, no ens podem oblidar de la torre, completament massissa, i de 12.2 metres de llarg per 6.3 d'ample. Al ser completament massissa, es creu que devien d'utilitzar unes escales mòbils o quelcom així, per pujar-hi.

A l'altre costat de l'edificació, ens trobem amb deu estances tot aprofitant els contraforts del mur, totes elles enganxades a aquest. Tenen entre 4.5 i 6.0 metres d'amplada, i entre 3.0 i 4.5 metres de llargada.

Planimetria general de la fortalesa del Casol de Puigcastellet. (Dibuix Elisabet Huntingford)

Davant de les estances 1, 2 i 3, s'hi documenta un patí descobert i empedrat, delimitat perimetralment per tres petits murs, que ara no es veuen. El sòl d'aquest pati està construït a base de pedres allisades i terra compactada, fins arribar davant de la estança número tres, on apareix la mateixa roca mare, que també formava part del patí.

Tot i això, els murs de les estances són visiblement més prims que la muralla i estan col·locats en una posició que no encaixa amb el gruixut mur, pel que els arqueòlegs opinen que molt possiblement es construïren amb posterioritat. De fet, les estructures de les estances 2, 5, 7, 8 i 9, es troben sobre l'estrat III, que és el més antic, i contemporani a l'edificació de la gran muralla, mentre que l'1, el 3, el 4 i el 10 s'assenten a l'estrat I, que és l'última fase d'ocupació de la fortificació. A banda d'aquest tema, no s'ha trobat cap negatiu de pal per a la subjecció del sostre, pel que es creu que aquest era recolzat directament sobre la muralla.

Estança I

Segons sembla, les estances 1, 2 i 3 serien més dedicades a habitatges, tot i que de la 3 no es té del tot clar. Sobre les altres estances, tampoc no queda clara la seva funcionalitat, però podrien ser, magatzems o establies, degut a la important quantitat de restes òssies animals trobades al jaciment, pertanyents a 17 vaques, 16 porcs, 13 ovelles, 6 cavalls, 5 cabres i 5 galls, que són animals que podrien romandre amb estables. A banda, també s'hi han trobat restes de 5 cérvols, 2 conills de camp, 2 gossos domèstics, 2 guineus i 1 ase. L'escassa presència de restes d'animals marins indica el seu aïllament del món iber degut a la seva localització.

Possibles estances de ús de magatzem o estable

Com ja hem dit, a les excavacions fetes al jaciment, va aparèixer molta resta faunística... doncs només era el 9% de les troballes recuperades, pel que imagineu la quantitat de restes ceràmiques, lítiques, etc. que hi devia d'haver. Els arqueòlegs en destaquen sobretot la ceràmica.

Aquesta, segons Mònica Gallach i Ot Ordeig que foren els arqueòlegs que en un re-estudi del jaciment a l'any 2015 documenten que, de les restes trobades al jaciment, un 90% són ceràmiques, d'elles, un 75% informes. La predominant és la modelada a torn comuna ibera en un 60 % del total, i a torn de vernís negre amb un 2% del total, aquestes considerades articles de luxe, algunes d'elles provinents de Roses. També va sorgir divers material d'ús domèstic amb ceràmica reduïda a mà.


La imatge inserida ha estat extreta de l'estudi que va rebre el Casol de Puigcastellet l'any 1988 per part del Patronat d'Estudis Ausonencs, en un estudi anomenat la Fortalesa Ibèrica del Casol de Puigcastellet, a càrrec de Maria Dolors Molas i Font, Montserrat de Rocafiguera i Espona i Imma Mestres i Santacreu.

Llegint aquest estudi, ens crida l'atenció la manca, a diferència d'altres enclavaments ibers, de ceràmica d'importació d'altres cultures... una nova mostra del seu aïllament.

Donem per visitat el poblat i, just darrere seu, tot seguint el camí, a la nostra dreta i amagat pel bosc, trobem una claríssima pedrera que no sabíem que existia.

Aquesta va ser explotada durant el segle XVII, però no hem trobat res d'informació sobre aquesta acció... si va ser una re-explotació, o si el sòl estava intacte, que és el més probable. Ara, penso jo, quin tros d'esplanada de pedra que tenien davant la fortificació, millor visibilitat impossible, sense arbres, ni matolls, ni res, només pedra.

Un cop vista la maca i curiosa pedrera, ens dirigim a visitar una possible cista, tot seguint el camí que surt a l'esquerra després del poblat, just davant de la pedrera. En acabar el primer tram de baixada, veiem que el camí més definit vira cap a la nostra esquerra, tot seguint la baixada; nosaltres, però, seguim rectes, veient com comença a atrotinar-se la pista amb força pendent a trams. 

A mig camí de la cista, vam veure quelcom estrany... al nostre parer, no és res prehistòric, però potser sí medieval o amb reaprofitament en aquesta era (no ho sabem tu!!), una excavació ens trauria els dubtes.

Potser no és cap de les dues coses, però el fet que des de la pista fins al punt exacte del possible jaciment estigui clarament desbrossat i veiéssim el clar amuntegament de petits rocs a l'inici del caminoi, col·locats per l'home modern, ens fa pensar en diverses possibilitats.

Investigant l'hem trobat referenciat com a dolmen del Camell, per aficionats a la muntanya... ja dic, no estaria de més una excavació.

Tornem al camí i seguim tot rectes pel pendent. En pocs metres, arribem a una corba a la dreta i, després d'un tros planer, ja que crec que som a la part alta del turó, fem una corba a l'esquerra. Als pocs metres, veiem ,també a l'esquerra del camí, la possible cista. D'aquesta, no teníem informació, però la vam veure publicada al blog dels companys Balenyà, en Manel i la Pilar, que ja l'havien visitat el 24 de juny del 2016, és la possible cista del Pla del Bronze.

Aquí la teniu, val a dir que algú li ha estintolat a sobre aquesta gran llosa blanquinosa, així que millor que inserim una imatge feta pels Balenyà el 2016, que es veu el "possible" del nom que li hem donat, tant en Manel i la Pilar, com nosaltres.

Imatge extreta de Dòlmens i menhirs Pilar

Fixant-me en la fotografia del companys Balenyà, sembla que aquesta llosa blanca és la que es mig veu al costat d'una de les lloses clavades a terra. No ho sabem tu!! Però, per poder, podria ser, fa la mateixa pinta que moltes que sí que han estat excavades i confirmades. La seva localització és bona i, encara que no sigui quelcom definitiu, la seva orientació també ho és.

Ara sí que ja donem la visita per acabada i baixem per l'altra banda del turó, que els nens n'hi s'han queixat encara, però cal recordar que hem accedit a la fortificació per un corriol habilitat, al bell mig d'una cinglera, que no era difícil, però sí que puja, i que a més ja portaven quilòmetres a les cames. PD: Vam arribar justets justets!!


Coordenades:

Fortificació del Casol de Puigcastellet: UTM(ETRS89): 31T, 445332, 4642666
Construcció megalítica del Pla del Bronze: UTM(ETRS89): 31T, 445717, 4642675
Possible cista del Pla del Bronze: UTM(ETRS89): 31T, 445742, 4642561

dissabte, 3 d’octubre de 2020

Dòlmens a El Port de la Selva

Nova ruta a l'Alt Empordà, aquesta al terme municipal d'El Port de la Selva. 

Per arribar al primer dolmen, emprenem la pista asfaltada que va cap a la Perafita i que hi ha just abans d'una rotonda a la GI-613 venint d'El Port, quan aquesta interacciona amb la GI-614. La seguim tot rectes creuant una urbanització i, a la seva fi, la pista deixa de ser asfaltada, essent ara sorrenca. Aquí deixem el cotxe i ens posem a caminar per ella. 1 quilòmetre més tard, veiem a mà esquerra un caminoi que s'endinsa a un dels turons aplanats típics de la zona. Seguint el camí, trobem el sepulcre de La Cendrera.

Aquest dolmen fou descobert vers el 1896 - 1897 per Romuald Alfaràs, que no el va publicar mai. Sí que ho feu, el 1898, Lluís María Vidal. No ens consta cap excavació oficial, tot i que el més probable és que el mateix Alfaràs l'excavés.

Josep Tarrús i Galter, a la seva tesi doctoral, Poblats, dòlmens i menhirs, afirma que, al moment de la visita del sepulcre (15-6-1998), restava igual que el va dibuixar Joan Garriga el 1948, amb la llosa de coberta trencada, molt possiblement a causa d'una antiga violació.

Es tracta d'un sepulcre de corredor bastit en pissarra. Aquest té unes dimensions internes de 1.48 metres de longitud, 1.00 metre d'amplada i 1.10 metres d'alçada.

Imatge extreta de la tesi de Josep Tarrús

Una de les lloses que hi havia al davant de l'entrada ha desaparegut, igual que el túmul estimat a uns 6 o 7 metres de diàmetre. Evidentment, la seva localització no deu haver ajudat gaire a la conservació del túmul. Tot i això, Tarrús documenta part del seu anell peristàltic.

A falta d'excavacions arqueològiques documentades, podem mig datar el sepulcre, per la seva localització i el seu estil arquitectònic, vers la segona meitat del IV mil·lenni a.n.e., vers el 3500 - 3000 a.n.e. 

Ara anem a pel segon, el sepulcre de Mas Godó, que es troba tot seguint la mateixa pista sorrenca per la que hem vingut. A uns 600 metres, trobem un encreuament, pel que virem a la dreta seguint per ell uns 370 metres, tot deixant a sobre del camí les restes enrunades d'un mas, el Mas Bufadors. Feta aquesta distància, emprenem un corriol que surt a mà esquerra, i, seguint-lo uns 370 metres més, trobem un nou corriol, aquest a mà dreta i fent un xic més de baixada. En 30 metres, et deixa al sepulcre.

Conegut des de 1944, quan Joan Garriga i August Panyella el van descobrir. Ells mateixos l'excavaren, localitzant una moneda d'Isabel II i fragments de ceràmica moderna.

Tarrús el documenta igual que a l'any 1944, i, segons el que vam veure nosaltres, també ens sembla que es conserva exactament igual que el que dibuixa Tarrús, amb la llosa de capçalera cedida cap l'interior del sepulcre, cosa que ha fet que la coberta es trobi en posició inclinada vers la seva posició original.

Imatge extreta de la tesi de Josep Tarrús

Es tracta, com el seu company, d'un sepulcre de corredor, també construït amb pissarra i d'unes dimensions internes de 1.60 metres de longitud i 1.55 metres d'amplada.

Tant el corredor com el túmul han desaparegut; de l'últim, Tarrús documenta que devia de tenir un contrafort a la vessant frontal-lateral dreta del sepulcre. Segons ell, deuria de tenir un diàmetre d'uns 7 - 8 metres, amb un cròmlec peristàltic bastit en un mur de pedra en sec.

De la zona, ens faltarà el dolmen de Taballera, que ja visitarem en una altra ocasió, ja que ens quedava bastant fins a ell i amb els nens ja se sap... També ens faltaran les inscultures de La Perafita, de les que no ens havíem dut informació per a aquesta excursió. Com sempre, hi tornarem! 


Coordenades:

La Cendrera: UTM(ETRS89): 31T, 519025, 4683868
Mas Godó: UTM(ETRS89): 31T, 519859, 4684300


diumenge, 13 de setembre de 2020

Ciutat perduda de Lauro

Dia de sorpreses, com a poc, per a mi... en teoria, anàvem a veure un poblat a Cànoves i Samalús, el poblat de Puigcastell, però el que vam veure no va ser el que crèiem que seria un poblat iber normal i corrent...

Sortim de casa i ens dirigim al terme de Cànoves i Samalús, tot prenent la BP-5107 i creuant Cànoves. Entre el quilòmetre 38 i el 39 de la carretera i ja arribant a Samalús, veurem les indicacions al poblat i un centre cívic a la dreta. Nosaltres vam aparcar a aquest últim i a peu vam tornar per on havíem vingut en arribar. Gairebé arribant de nou a la carretera, emprenem un camí sorrenc a l'esquerra. A partir d'aquí, no hi ha pèrdua, el camí fins al poblat està senyalitzat tota l'estona, inclús hi ha unes escales de fusta de tant en tant per a fer-lo més accessible (que al final no ho acaba sent del tot). Cal dir, que és un dels últims vestigis incorporats a la Ruta dels Ibers i d'aquí que l'accés estigui força condicionat.

Després d'una forteta pujada i escalada pels petitons, ens trobem una plana, amb això...

Encara no sabíem res d'això de Lauro i, mòbil en mà, a buscar quelcom (potser és l'únic bo dels mòbils d'avui en dia). Vam veure ràpidament que èrem davant d'un dels hàbitats ibers més importants de Catalunya, tota una ciutat ibera.

Cercant informació, hem sabut que era la denominada "ciutat perduda de Lauro". Els arqueòlegs i estudiosos ja sabien que havia de ser per aquí, però la buscaven més a la plana, ja que Lauro és la correlació toponímica de Llerona, població que es troba a uns 5 quilòmetres.

De fet, el "poblat iber de Puig del Castell" es coneixia des de l'any 1955, i no va ser fins al 2011 quan, amb noves excavacions, es van poder veure les seves grans dimensions.

Imatge extreta del diari El País

L'arqueòleg director de les excavacions del jaciment, Marc Guàrdia i Llorens, afirma que ens trobem davant de la “Ciutat perduda de Lauro”. No dubta gens ni mica en dir-ho, ja que, per les seves característiques estructurals i dimensions, no pot tractar-se d'un poblat. Només delimitant la seva muralla, a base de cates, es pot veure el tamany del recinte (unes 4 hectàrees), mur del que s'ha estudiat bastant menys del 50%, i on s'han descobert fins a set torres defensives. Segons Guàrdia, i cito textualment, “no n'hi ha un d'igual a tota Catalunya”... a banda del sistema defensiu, queda palesa la seva importància amb la gran quantitat i qualitat de restes aparegudes, i més si tenim en compte que només s'ha excavat un 1% del jaciment, pel que jo també m'aventuro a dir que devia de ser la capital de la tribu dels laietans.

Parlem d'una ciutat bastida habitada vers el 450 a.n.e. i fins al 50 a.n.e., tot i que molt possiblement ja era zona habitada durant la primera part del Ferro, ja que l'altra muralla identificada és anterior, encara que no se sap de quan és exactament, ja que no s'ha pogut aprofundir tant a les excavacions com per a poder trobar restes més antigues.

Aquesta és una de les dues entrades fortificades descobertes fins ara. De les seves torres defensives, en podem dir que no sóns com es creia en principis massisses, sinó que són buides per dins creant una estança que a posteriori fou dividida.

D'aquesta era ibera, sí que hi ha diverses restes, però de totes elles, la més destacable és la de les seves monedes, encunyades a Lauro entre el 150 i el 90 a.n.e.

Guàrdia ha revisat les 117 monedes recuperades encunyades a la ciutat de Lauro (algunes porten gravada la llegenda). Ha pogut comprovar que el gruix d'elles s'ha trobat al Vallès, segons documenta, un 76% del total s'ha trobat a menys de 30 quilòmetres a la rodona. 

A més, també hi ha el conegut tresor de Cànoves, localitat situada només a tres quilòmetres del jaciment i que consta de 41 monedes més, 21 d'elles amb l'inscripció de Lauro.

Imatge extreta del diari El País

S'ha pogut corroborar aquest fet fent la revisió i comparativa de les llegendes inscrites a les monedes vers les de les àmfores que transportaven el preuat vi que es produïa a aquesta ciutat.

No podem dir res més d'aquest jaciment, ja que no ha estat excavat a consciència, encara que es coneixia de temps ençà. Ara amb les noves prospeccions fetes a partir del 2011 i la introducció a la Ruta dels Ibers per part del Museu d'Arqueologia de Catalunya, creiem que hi haurà un bon estudi d'ell, tot i que tenen molta feina!!

Anirem seguint i actualitzant la informació sobre aquesta ciutat.


Coordenades:

Ciutat de Lauro: UTM(ETRS89): 
31T, 443887, 4616262

dissabte, 22 d’agost de 2020

Megàlits a Palau-Sator i Madremanya

Nova ruta megalítica a Catalunya. Aquest cop, anem cap a Girona, a les comarques del Gironès i el Baix Empordà. Comencem tot anant a visitar els megàlits de Bevià, però, per vegada enèsima, ens vam trobar caçadors al lloc, pel que vam decidir anar un xic més amunt, al Baix Empordà, on també teníem identificades diverses coses que volíem veure.

Així doncs, anem al terme municipal de Palau-Sator, al Baix Empordà, i visitem el menhir "fals" del Garrigar, que no és més que un bloc erràtic que per "A" o per "B" es troba en aquesta posició. A la fotografia, pot semblar un veritable monòlit prehistòric, però vist in situ, ja dic que no ho és pas.

De fet, els arqueòlegs catalans que hi ha a la zona, que en són bastants, ni l'esmenten als seus estudis, i si trobes d'ell alguna referència, és per a dir que és fals.

El primer megàlit confirmat que visitem és el "proper" dolmen del Garrigar, també al terme municipal de Palau-Sator. Un megàlit prou destrossat, però que clarament és un sepulcre megalític... més clar encara vist in situ. Posem el proper entre cometes, perquè per apropar-nos amb el cotxe vam haver de fer una volta que no vegis... que tampoc vam guanyar tant, però bé ja ens va agradar la idea, ens deixava a tocar, de tornada, de la bonica pedrera pre-romana dels Clots de Sant Julià i el possible dolmen de Mas Puigsec.

El dolmen es troba als boscos que hi ha entre Peratallada i Torrent, pel que el millor és tot anant per la C-66, aturar el cotxe a l'inici d'una pista que surt a mà dreta tot venint, com veníem nosaltres, de Torrent, a més o menys 1.4 quilòmetres de la rotonda en la que agafes aquesta carretera.

A partir d'aquí, enfilem a peu, per un camí apte per a 4x4. La veritat, és complicat d'explicar com arribar, ja que hi ha molts camins, sobretot a la part final... el millor és inserir les coordenades que portem al Maps, o bé anar amb un GPS.

Aquest megàlit va ser descobert a inicis del 2017, segons documenta Xavier Niell Ciurana al seu llibre "Dòlmens, coves i menhirs". Segons en Xevi, es tracta d'una possible galeria coberta, amb un túmul de 7 o 8 metres de diàmetre, a dia d'avui molt degradat, però del que en podria restar una llosa del cròmlec peristàltic. Tot i això, al voltant del més que possible megàlit, s'hi pot veure gran quantitat de rocs i lloses que, de ben segur, haurien format part del sepulcre.

L'estructura visible amida 1.75 metres de llargada per 1.10 d'amplada, i conserva una alçada d'1 metre. No podem dir res més perquè encara no ha estat excavat.

Tornem al cotxe i anem a visitar el possible dolmen i la pedrera dels Clots de Sant Julià, que, per cert, a ella, hi ha moltes coses, haurem de tornar.

Des del cotxe, seguim en la mateixa direcció que portàvem 2.3 quilòmetres, lloc on girem a la dreta per un desviament asfaltat que va a l'hotel Mas Rabiol. Just passar el complex, on s'acaba la carretera per on anem, girem a l'esquerra. Uns 350 metres més tard, a una corba a l'esquerra, ens desviem pel camí que surt al seu vèrtex i el seguim passant de llarg la pedrera. Uns 170 metres més enllà, veiem un camp de conreu al davant i una casa d'aquestes xules a la seva dreta: Allà aturem el cotxe.

Ja a peu, enfilem per un camí que voreja la casa passant per davant de la seva porta. A uns 50-70 metres, emprenem un ample corriol que surt a la dreta, i que ens porta en direcció cap on hem aparcat. Aquest ens deixa a una cinquantena de metres al costat del possible sepulcre, que roman a la dreta del camí.

No sóc arqueòleg, però, per l'estil arquitectònic, per a mi, això no és prehistòric, jo el dataria a l'era medieval o així, on excavaven a la roca per a fer, per exemple, les tombes antropomorfes, però també n'he vist de tipus cista individual.

Un cop dita la nostra opinió sense ser arqueòlegs, resumim el que hem trobat d'ella. Fou descoberta l'any 1943 per part de Lluís Pericot i Miquel Oliva Prat. D'aquesta troballa no hem trobat informes d'excavació. De fet, l'únic que podem dir d'ella és que per la majoria dels autors que l'han estudiat diuen que ens trobem davant d'una tomba alt medieval, tot i que algun també diu que podria ser una cista prehistòrica reaprofitada.

Tornem al cotxe i ens dirigim a la pedrera, tot tornant enrere pel mateix camí. Aturem el cotxe en veure el cartell informatiu, i a peu ens endinsem per la clariana... com volíem anar a visitar més megàlits no ens vam quedar gaire estona, però és un lloc com per estar-hi mig matí, té moltes coses dignes de veure... ja hi tornarem!!! I molt segurament, li dedicarem una entrada a banda, que potser s'ampliarà en el seu moment per les Pedreres de la Muntanya d'en Torró, a Forallac, ja que en Xevi, per exemple, les considera una extensió d'Els Clots de Sant Julià.

Inserim aquesta fotografia a mode de tastet. A ella, es poden veure dos grans blocs de pedra, a la banda inferior dreta de la imatge, preparats per a utilitzar en quelcom necessari.

D'aquesta pedrera, no en podem dir gaire, tan sols que la documenten temporalment a l'era pre-romana, sense donar una datació exacta. L'únic assegurat és que és prehistòrica. Ja podrien fer-hi una excavació, almenys per a datar-la!

Nosaltres, amb la quantitat de restes megalítiques que hi ha a les rodalies i el fet que dins del complex hi ha una cova artificial, que fou datada per Josep Tarrús i Júlia Chinchilla, cap el 2700-2200 a.n.e. vers el Neolític final, inicis del Calcolític, creiem que aquesta pedrera pot haver estat en ús des de bastant abans del que es creu oficialment. Ara, també hi ha moltes restes medievals properes.

I tal com nosaltres, també ho creuen diversos autors, que li atorguen un primer ús per a la producció d'objectes lítics i un segon, a partir del segle IV a.n.e., per a la construcció. Segons ells, s'hauria extret de la pedrera, no menys de 35000 metres cúbics.

Tornem al cotxe, i anem cap al Gironès, a la zona de Madremanya, on a la fi, al quart intent, podem visitar el sepulcre de Bevià... una clara cista, prou ampla per cert.

Per arribar, tornem a la C-66 creuant La Bisbal d'Empordà i la seguim fins a Corçà. Al poc d'entrar al poble, girem a l'esquerra per la GIV-6701 i avancem durant 7.7 quilòmetres, fins a trobar el desviament a l'esquerra a Bevià. Seguim el camí uns metres, tot passant una seca riera, i deixant el cotxe just després a la dreta del camí principal.

Ja a peu, ens endinsem per un caminoi amb bastant vegetació que surt al costat de la riera. El seguim tot rectes fins a trobar-nos amb un camp de conreu, que voregem vers la nostra dreta, tot entrant als pocs metres a un altre camp, aquest de planter d'arbres o quelcom així,. Creuem el camp en diagonal arribant just a la seva cantonada superior dreta. D'ella, surt un camí de tractor que dona accés a la plana superior, i just entrar a aquesta plana, veurem a la nostra esquerra un corriol prou amagat per la vegetació que ens durà a la Cista de Bevià.

Tal i com el dolmen de Garrigar , la cista de Bevià fou descoberta a inicis de l'any 2017. Segons en Xevi, es podria tractar d'una cista neolítica amb túmul, que amida interiorment 2 metres de llargada per 1.03 d'amplada i consta d'una alçada conservada de 63 centímetres.

Proper al sepulcre, es poden veure 5 tombes alt medievals, que vam buscar i no trobar, i això que segons m'han dit són allà mateix (està clar, no es pot anar amb presses).

Seguim el camí i, a uns 160 metres, trobem la línia divisòria entre els dos termes, Madremanya i Sant Martí Vell. Aquesta línia és feta amb monòlits, però de tots ells n'hi ha un, que és totalment diferent, de color, de forma, de posició...


Aquí podem veure la línia termenal, queda clar el què abans hem dit, no?


Té l'aspecte total d'un menhir. A més, antigament se solien prendre els monòlits existents com a fites de terme. Com no ha rebut cap excavació, no es pot assegurar amb totalitat la seva datació prehistòrica, inclús encara que es fes podria ser molt bé que no es trobés cap resta associada a la seva excavació. Per nosaltres, com per Tarrús, Niell i d'altres, és un possible menhir.

Acabades les visites, tornem a casa, que se'ns comença a fer tard amb els petitons.


Coordenades:

Garrigar : UTM(ETRS89): 31T, 508863, 4645550
Pedrera de Clots de Sant Julià: UTM(ETRS89): 31T, 506153, 4645853
Cista de Bevià: UTM(ETRS89): 31T, 495019, 4649972
Menhir de Bevià : UTM(ETRS89): 31T, 495074, 4650122

dijous, 6 d’agost de 2020

Dòlmens a Villanúa

Segona ruta d'aquestes vacances a Osca (Huesca), aquesta vegada al terme municipal de Villanúa. Visitarem dos sepulcres i passarem per davant d'unes coves, que ja visitarem en una altra ocasió.

El primer en rebre la nostra visita és el dolmen de Letranz, i per arribar creuem el poble de Villanúa, tot anant cap al seu costat més nord-est, fins trobar-nos ben a prop de la cova de las Güixas, tot creuant el riu Aragó. Tot i això, no anem direcció la cova, la deixem per més tard, i seguim amb el cotxe per l'Avinguda de la Selva, primer asfaltada i després de sorra. La seguim 2.8 quilòmetres, deixant el cotxe marge de la pista, i, a peu, ens enfilem pel prat de l'esquerra, per un clar corriol que ens durà al sepulcre en 35 metres.

Es tracta d'un sepulcre megalític d'estil dolmen simple, del que no hem trobat les dimensions de la seva cambra sepulcral, tot i que es troben les tres lloses que conformen la cambra in situ. Tan sols, tenim referències de les dimensions de la de coberta, que fa 1.75 metres de longitud, 1.50 metres d'amplada i un gruix de 30 centímetres.

Com podem veure, no queda rastre del seu anell de contenció, ni del túmul, tot i que el més segur és que les pedres que el formaven siguin part del mur al què es troba encabida l'antiga tomba.

Fou descobert l'any 1974 per Vicente Baldellou Martínez, que l'excavà el mateix any donant a llum diverses ascles de sílex i una dena discoïdal de collaret. Amb aquestes restes recuperades, es tractaria d'un sepulcre utilitzat vers el III mil·lenni a.n.e., cap al final del Neolític o inicis del Calcolític.

Tornem al cotxe i ens disposem a visitar el dolmen de las Güixas, que, com se sospita pel seu nom, es troba ben a prop de la cova. Així doncs, tornem al cotxe i ens dirigim al començament de l'avinguda de la Selva, i, just abans de creuar el riu, emprenem a peu un corriol pedregós habilitat per la visita de la cova, que deixarem enrere i seguirem pel camí. Com a uns 500 metres del seu inici i poc després d'una bifurcació, en la que seguirem per la dreta, veurem un corriol que s'enfila als camps novament de la dreta. Seguint-lo, trobarem el dolmen amagat dins d'un petit nucli d'arbres al bell mig del prat a uns 50 metres del corriol habilitat.

Ens trobem davant d'una tomba del mateix estil i contemporània al pròxim dolmen de Letranz, com hem dit, vers el III mil·lenni a.n.e. El seu estat de conservació és prou bo, ja que conserva tota la seva estructura, més el túmul, tot i que no ens va semblar veure restes de l'anell peristàltic a simple vista.

També fou descobert per Vicente Baldellou Martínez, aquesta vegada amb Maria Teresa Andrés Rupérez, l'any 1976. Va ser excavat per ells mateixos aquell any, però l'excavació no va ser gaire fructífera, ja que no va aparèixer res de res al seu interior.

Ja de baixada, vam parar un moment davant de la profunda cova, que no vam visitar, però profunda ha de ser perquè sortia molt fred per la seva entrada. Ja la visitarem quan els nens siguin més grans.

Es tracta d'una cavitat d'origen càrstic de fa uns 25000 - 30000 anys, on l'aigua ha anat erosionant passadissos i galeries subterrànies. Es documenten infinitat de galeries, una d'elles de 16 metres d'alçada. Realment, ha de ser tota una meravella poder veure això.., grans sales creades per l'erosió, rius i salts d'aigua interns, etc. a més quan passàvem pel davant de la porta, entrava un grup a fer la visita de la cova, i vam sentir que la guia comentava, que hi viuen 9 espècies de rat-penats... allà no els molesta ningú. Igual que els seus primers habitants humans que, segons es documenta per les restes recuperades, seria a l'era neolítica, vers el 3000 a.n.e.

A més de la cova, deixem el tercer dolmen de Villanúa, el de Diez Campanas, per a una altra ocasió. Comença a fer calor i els nens prefereixen fer la seva a no seguir buscant dòlmens.


Coordenades UTM(ETRS89):

Dolmen de Letranz: 30T 703138 4729038
Dolmen de Las Güixas: 30T 702473 4728930

dimecres, 5 d’agost de 2020

Dòlmens a Biescas

Ja de tornada a Catalunya, tot venint d'Euskadi, parem a l'Alto Gállego aragonès, a la província d'Osca, on teníem allotjament per no fer tota la tornada seguida, més que res per als nens. Però ja que hi érem, aprofitem per visitar, tots quatre, com sempre, els dòlmens de Biescas.

Per arribar és molt i molt fàcil, es troben els dos junts i arribes amb el cotxe a peu de megàlit. Des de Biescas, sortim del poble direcció nord per la A-136 i, a uns 3.7 quilòmetres, ens desviem cap a la dreta, per una carretera amb un cartell indicador cap al dolmen de Santa Elena. Seguim tot rectes per la pista deixant un trencall a l'esquerra i, just abans d'arribar a la plana on es troben els dos sepulcres, n'hi ha un trencall a la dreta. Aparquem el cotxe veient els dos megàlits.

El primer en rebre la nostra inspecció va ser, per deferència de troballa, el de Santa Elena I, també conegut com La Pellera.

Aquest dolmen simple fou descobert pel Doctor Roque Herraiz Tierra l'any 1931 - 1932, sent considerat com el primer dolmen aragonès. L'any següent fou excavat per Martín Almagro, amb l'ajut del mateix Herraiz.

Segons els informes d'excavació d'Herraiz, les dimensions "originals" del megàlit serien de 1.70 de llarg per 40 centímetres de ample i 1.20 d'alt. Aquestes mides es diferencien prou amb diversos estudis fets el mateix any per altres arqueòlegs oficials, on li arriben a donar una amplada del sepulcre de 72 centímetres a la porta i 65 a la banda de capçalera (aquestes són les dades en les que més coincideixen els altres autors). Pel que fa a l'alçada i la llargada, va oscil·lant entre el 1.80 i el 1.50 metres d'alçada, i el 1.45 i el 1.95 metres de llargada.

Presentem la planta del dolmen publicada per Ramón Ezquerra Abadía l'any 1934.

A aquesta excavació, sorgiren diverses restes, com un penjoll de dent de cèrvol de 53 mil·límetres de llarg tot ell polimentat, diverses restes òssies del mateix animal, una dent de linx, un botó romboide també d'os i moltes restes òssies humanes, aquestes sense determinar. A banda, van sorgir un fragment ceràmic molt polit, una dena de collaret d'atzabeja, diverses puntes de sageta en sílex i fragments de ganivet del mateix material.

Inserim dibuix del aixovar fet per Martín Almagro Basch.

Cal dir que a dia d'avui no conserva cap resta del túmul, però sí que en tenia abans de la seva destrucció a la Guerra Civil. N'hem trobat la prova a una antiga fotografia de José Galiay Sarañana, director del Museo de Zaragoza.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Com ja hem dit, el megàlit fou destruït durant la Guerra Civil i va ser reconstruït vers l'any 1975, a càrrec del Museo Provincial de Huesca.

Oscar Buil, com la majoria dels autors que l'han estudiat des que es va descobrir, el col·loca temporalment a finals del tercer mil·lenni a.n.e., vers finals del Neolític principis del Calcolític. Algun autor li atorga una reutilització fins a l'Edat del Bronze degut a la perforació en V del botó en os i per l'estil del fragment ceràmic.

Just al costat, a la part posterior de l'ermita de Santa Elena, veiem el company, el dolmen simple de Santa Elena II, o del Zoque o de La Capilla. La separació entre ells ens fa pensar en una petita necròpoli.

Fou localitzat per Herraiz Tierra vers l'any 1934, i excavat aquell estiu per Martín Almagro Basch i el mateix Herraiz.

Sí, el descobridor oficial és Roque Herraiz Tierra, però el dolmen va quedar en l'oblit amb la Guerra Civil, quan van començar a posar runa sobre ell. El fet que just darrere seu hi hagi una antiga pedrera no va afavorir el seu record... en poc temps, va ser colgat de restes de pedruscall, terra i deixalles en general.

Fotografia de Almagro Basch del 1935, extret de les fitxes de Millán

Després d'algun intent fallit de trobar Santa Elena II, el 2011, es va reconstruir el "zoque" (capella) de Santa Engracia, situat a pocs metres del dolmen supervivent, i algunes persones de Biescas hi van participar per a donar-li l'aspecte més fidedigne possible a l'antiga capella. Fou llavors quan una d'aquestes persones, Fernando Balatech, va indicar on es trobava el dolmen perdut. Amb aquesta informació, Antonio Lalaguna, treballador de l'Ajuntament de Biescas i president de l'associació cultural Erata, va iniciar una intensa recerca d'informació oral i gràfica sobre el segon dolmen. Va trobar unes fotografies de José Galiay, com la que hem inserit una mica més amunt, on es veien la capella i el dolmen. Amb aquesta informació, va sol·licitar a l'ajuntament de Biescas una excavació particular i, el desembre de 2018, l'excavadora va trobar les restes del segon megàlit de Santa Elena on s'havia indicat i en el mateix estat que quan havia estat estudiat 85 anys abans.

Fotografia d'Alfonso Martínez Manteca, extret de les fitxes de Luis Millán

No es documenten enlloc les seves mides originals, però sembla que seria prop de 1.70 metres de llarg, per 60 centímetres d'ample i 1.50 metres d'alçada, que és el que s'extrapola segons les dimensions de les seves lloses, tot i que, com diuen en diversos estudis, es troben trencades.  No sembla que hagi patit alguna reconstrucció perquè es conserva bastant igual que a les fotografies dels anys 1930 que hem pogut veure. 

El que sí sabem és que la coberta de la cambra no està col·locada al seu lloc, però es trobava soterrada a l'entrada del sepulcre amb una de les lloses laterals impedint que és pogués extreure. A l'esquema següent, és la línia que es veu sota la llosa de l'esquerra. No sabem si l'han pogut treure, però a la vista no hi és.

Planta segons Martín Almagro, extret de les fitxes de Luis Millán

Com es veu a la següent fotografia, el túmul original no deu ser fàcil de mesurar, com a mínim no hem trobat cap referència diametral d'ell.

Fotografia d'Alfonso Martínez Manteca, extret de les fitxes de Luis Millán

Tot i que el megàlit es documenta violat repetidament d'antic,  fora de la cambra funerària s'hi va trobar una dena de collaret de pedra de color blanc, una dent que sembla ser de linx i que seria un amulet, dos fragments de ganivet de sílex i una punta de sageta del mateix material de 25 mil·límetres, segons documentació, espectacular i intacta en el moment del seu descobriment, a posteriori es va trencar la punta. També garbellant les terres barrejades del dolmen, van sorgir 2 trossos de banya de cérvol amb les puntes arrodonides i parts d'ells amb incisions, que segons Herraiz podrien ser mànecs o punxons.

Fotografia de Martín Almagro Basch, extret de les fitxes de Luis Millán

Les restes òssies humanes localitzades pertanyen a dos individus, un adult i un nen d'uns 6 - 8 anys, de les que no tenim resultats de carboni 14 que permetin datar-les.

Com hem dit abans amb Santa Elena I, tot i que les troballes recuperades a aquesta petita necròpoli datarien els sepulcres vers inicis del Calcolític, cap a finals del III mil·lenni a.n.e. i segons algun autor de l'Edat del Bronze en el cas del I. Però quasi tots ells asseguren que aquestes restes són de reutilitzacions, fins i tot, Laura Zamboraín afirma contundament que el megàlit de Santa Elena II és un sepulcre del Neolític.

Agrair, de nou, a Luis Millán l'ús i utilització de les seves fitxes, sense les quals, moltes d'aquestes entrades del blog serien prou més bàsiques.


Coordenades:

Santa Elena I o La Pellera: UTM(ETRS89): 30T, 719784, 4726471
Santa Elena II, del Zoque o de La Capilla: UTM(ETRS89): 30T, 719752, 4726491

dissabte, 1 d’agost de 2020

Menhir a Zestoa (Estació megalítica d'Izarraitz)

Quan es viatja pel nord de la Península amb nens, és essencial preparar plans B per si fa mal temps. I un d'aquests plans el vam utilitzar un dissabte plujós i fred de les nostres vacances. Des del nostre allotjament a Aduna, ens desplacem per l'A8 cap a Azpeitia, on es troba l'Euskotren Museoa, o museu del ferrocarril, per a fer la visita al museu i un viatget en tren de vapor.

El museu té una àmplia col·lecció de trens, locomotores, tramvies, i algun autobús i camió. Tant per nens com per adults, està prou bé.

Però pels nens, el plat fort va ser el viatge en un autèntic tren amb vagons de fusta i locomotora de vapor. El recorregut, d'uns 5 quilòmetres, és paral·lel al riu Urola fins a l'estació de Lasao. I aquí, canvi de costat de la màquina i retorn al museu.

Després de tanta activitat i un bon dinar, el temps encara és pitjor, així que ens acostem a veure el menhir d'Arluze al proper poble de Zestoa, ja que s'hi pot arribar en cotxe. Curiosament, és l'únic vestigi megalític de la zona, tot i que som al poble de les famoses coves d'Ekain, que guarden les millors pintures rupestres del litoral basc. Nosaltres, però, amb els nens, ens guardem aquesta visita per a una altra ocasió.

Per a arribar al menhir, una vegada a Zestoa, ens dirigim cap a les coves, però, just després de passar per sota de la via del tren, ens desviem per la dreta a la bifurcació per Endoiabidea. Sense deixar aquesta carretera, en 2.5 quilòmetres, trobarem a la dreta el menhir d'Arluze. Com a ajuda per a trobar-lo, perquè ja sabem que la vegetació creix molt a aquesta zona, just davant hi ha un ampli camí que dona accés a un "caserío", i allà es pot deixar còmodament el cotxe. Aquest roc serveix actualment de fita de delimitació entre Zestoa i Deba.

Descobert el 1982 per J. Zabala, no ha estat mai excavat, pel que no és possible assignar-li una època d'aixecament.

Les seves dimensions són de 1.35 metres d'alçada visible, i amplada variable de 1.75 metres a la base a 0.20 a la part alta. El seu gruix és de 0.30 metres.

Diu la llegenda que aquesta roca fou llançada per Samsó des del pic d'Izarraitz en direcció al mar, però la seva força no fou l'adient i el roc va caure on el veiem ara.

Com hem dit abans, aquest menhir sembla isolat, però se'l considera membre de l'estació megalítica del mateix nom que el pic, Izarraitz, a la que també pertanyen un parell de túmuls, situats a més de 5 quilòmetres de distància en línia recta. Però com el temps no millora i no volem que els nens s'avorreixin de cotxe, desfem el camí fins a Zestoa i tornem cap a Aduna a que juguin una mica. I nosaltres, a preparar un altre pla B, que anuncien pluges també per demà.


Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir d'Arluze30T 558844 4787870