TRANSLATOR

dilluns, 30 de desembre de 2019

Dolmen a Rabós III

De tornada d'una merescuda escapada nadalenca a França, anem al terme municipal de Rabós, tot tornant de la Catalunya Nord, per la carretera del Col de Banyuls, a la que seguim 1.8 quilòmetres des del punt on entres a "la Terra". En aquest lloc, enmig de les muntanyes, trobem una masia mig enrunada a mà dreta, el Mas Pils, i una pista forestal per la que hem de seguir a l'esquerra. Aquesta, que ja es veu atrotinada a primera vista... després empitjora i a més creua dos recs amb prou aigua, almenys quan hi vam anar. No és apta per cotxes 4x2, però sí que ho és per a 4x4.

Nosaltres, que malgrat la muntanya que arribem a fer encara no tenim 4x4, aturem el cotxe davant del mas a l'entrada de la pista i, a peu, enfilem pel camí amb els dos "trastos" de la casa, que van gaudir d'allò més creuant els recs i llançant pedres a l'aigua, per molt que jo els digués que no la molestessin.

A uns 800 metres d'emprendre el camí, just abans de creuar el segon rec, aquest amb menys intensitat de volum d'aigua, veurem un corriol molt desdibuixat, tot i que senyalitzat, que s'enfila per la muntanya de la nostra esquerra amb el sentit de la marxa que portem. Segons el rètol, la tomba és a 400 metres, tot i que ho he mesurat utilitzant el Google Maps i es troba a 190 metres en línia recta... evidentment, el corriol no va en línia recta, però tampoc no ens van semblar 400 metres...

Aquí tenim el sepulcre de corredor de Comes Llobes de Pils, prou monumental, la veritat. Es pot entreveure tot anant pel mateix camí pel que hem anat continuant un xic més i mirant cap a la muntanya.

Aquest sepulcre és conegut des de finals del segle XIX, com a mínim. En aquesta era, el menciona Josep Antoni de Nouvilas. Però aquest no és l'únic que el documenta, de fet hi ha molts autors que ho fan... Joaquim Botet i Sisó el 1911, Manuel Cazurro el 1912, Pere Bosch i Gimpera el 1919, Lluís Pericot el 1925 i Isidre Macau el 1934.

Tot i les moltes mencions, només va rebre dues excavacions documentades, una de Pericot i una altra de Macau, les quals no van donar a llum cap resta arqueològica, però Josep Castells, Josep Tarrús, Júlia Chinchilla i Roser Vilardell el van estudiar i excavar de l'11 al 18 d'agost de 1979, on sí que aparegueren restes arqueològiques al corredor de la tomba. Aquestes troballes resten dipositades al Museu d'Arqueològic de Catalunya a la seva seu de Girona. Aquest estudi, publicat com a memòria d'excavació arqueològica de "Els dòlmens de Comes Llobes de Pils i de Solar d'en Gibert", ha servit com a base d'aquesta entrada. 

A banda, es documenten, a la tesi d'en Tarrús, 28 fragments de ceràmica a mà, 1 punta de sageta triangular amb peduncle, 5 peces de collaret d'esteatita, 1 peça de collaret de calaïta, 4 peces de collaret d'os, 2 tubulars de calaïta, 2 fragments de vas campaniforme pirinenc, 2 vores de bol i 1 de gobelet de ceràmica a mà, i 3 fragments a mà decorats amb cordons.

Extret de "Els dòlmens de Comes Llobes de Pils i de Solar d'en Gibert"
Com es veu a la següent imatge que inserim (de la mateixa memòria que l'enterior), gairebé tots ells es van trobar al corredor.

Extret de "Els dòlmens de Comes Llobes de Pils i de Solar d'en Gibert"
Comparant el primer dibuix i el que inserim tot seguit, veurem que les restes d'època inicial del sepulcre, el Neolític, van quedar amagades per l'ensorrament o abatiment intencionat de la llosa d'accés a la cambra sepulcral, i els d'era posterior a la seva creació, es van trobar, també al passadís d'accés, a no gaire profunditat. Té pinta d'excavació furtiva.

Extret de "Els dòlmens de Comes Llobes de Pils i de Solar d'en Gibert"
Però segons Macau, la cambra ja havia estat excavada per un pastor de mas Pils, fins a uns 50 centímetres de profunditat, trobant-hi un "ansat trencat" i un ganivet de sílex de "pam i mig" de llarg. Aquestes troballes resten desaparegudes avui en dia. Tot i això, Macau va garbellar les terres extretes pel pastor trobant petits fragments de ceràmica a mà.

Entrem en l'arquitectura del sepulcre i dins de la gran quantitat de dibuixos en planta que hi ha de la tomba, nosaltres ens quedem amb el de Tarrús, que a la seva tesi dibuixa aquesta planta del que seria la cambra sepulcral.

Extret del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs"
Segons el mateix llibre, fa 1.65 metres de longitud, 1.15 d'amplada i 1.70 metres d'alçada. El seu corredor seria bastit amb dos murs de pedra en sec creant un passadís de 2.20 metres de longitud i una amplada de 85/90 centímetres. L'alçada màxima conservada a dia d'excavació era de 55 centímetres, tot i que devia ser, com a mínim, de 1.2 metres, que és la longitud de la pedra que dona accés al sepulcre.

Esmentem a banda la coberta, en la que trobem 38 cassoletes a la seva cara superior, mentre que la cara inferior és desbastada amb les cantoneres repicades.

Tarrús no troba restes d'enllosat, però documenta un mur d'uns 50 centímetres de pedra en sec que impedia l'accés. Ell mateix diu que "serviria com a estructura de condemnació", pel que estaríem parlant d'un sepulcre d'un sol ús. Tot i això, les restes arqueològiques documentades atorguen reutilitzacions al Calcolític i l'Edat del Bronze.

Del túmul, en podem dir que devia de tenir uns 7-8 metres de diàmetre creat a partir de pedres i terra (a dia d'avui conserva una alçada màxima de 75 centímetres). Tot ell era envoltat per un cromlech peristàlit de pedra en sec amb una base de grans rocs ajaguts.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs
La dimensió total del sepulcre, longitudinalment parlant, és de 3.85 metres, i cal destacar, parlant de mides, la llosa de coberta, que fa 2.18 per 1.75 per 0.30 metres de gruix, i un pes aproximat de 2.8 tones.

Aquest imponent sepulcre fou reconstruït per diversos membres del GESEART l'octubre de 1997, tasca complicada tenint present la seva ubicació.

Com a última dada, direm que podem col·locar el megàlit, pel seu estil arquitectònic, a la segona fase dels sepulcres de corredor de l'Alt Empordà-Rosselló, vers el 3500 al 3000 a.n.e.

Cal dir que aquest sepulcre no es troba aïllat tot i que nosaltres només vam visitar aquest... Molt proper, però en terres franceses, es troba el dolmen del Coll de Brau, i seguint la mateix pista, però muntanya amunt, hi ha el dolmen del Solar d'en Gibert. No són dòlmens del tot complicats per a arribar, però amb el nostre cotxe i els petitons amb gana, se'ns hauria complicat molt el tema... així que seguim el camí cap a casa i els deixem pendents per a una altra ocasió.


Cordenades

Comes Llobes de Pils: UTM (ETRS89): 31T, 504179, 4698059

dissabte, 28 de desembre de 2019

Dolmen a Maureillas las Illas/Morellàs i les Illes

Avui visitem el bonic dolmen de La Siureda, La Sureda en català. No és difícil comprendre el perquè d'aquest nom: quan veus on es troba, queda claríssim. El posem a banda d'altres sepulcres de la zona perquè, curiosament en aquestes muntanyes, que disposen de gran quantitat d'afloraments rocosos i són prou riques en consumibles humans, només s'hi ha trobat aquest, just al costat del camí... la resta són boscos completament verges.

També curiosament, tant a la costa, com un xic més a l'interior i entrant a Catalunya, hi ha gran quantitat de tombes, però en aquestes muntanyes només es documenta aquesta.

Aquest sepulcre és situat al terme municipal de Maureillas las Illas, tot i que de fet, està més a prop d'una urbanització que es diu Les Hauts de Céret... per arribar al dolmen, hi has de passar. Aquesta urbanització es troba entre Céret / Ceret (català) i Maureillas las Illas / Morellàs i les Illes (català), tot anant cap al sud.

Des de Les Hauts de Céret, hem d'emprendre una pista asfaltada en direcció l'hotel Mas Pauline, desviant-nos a la dreta des del carrer d'Allée de Pallagourdi. 1.5 quilòmetres més tard, tot seguint les indicacions cap a l'hotel i després d'un revolt a la dreta, veurem des del mateix camí el dolmen de la Siureda, en una elevació natural a la nostra esquerra.


Aquesta cambra pirinenca, fou descoberta pel ceretà Gilles Borat, que el va ensenyar a l'arqueòlega Françoise Claustre el setembre de 1985.

Aquesta última l'excavà entre l'any següent i el 1988, documentant-lo en un llibret monogràfic. Geseart també el documenta l'any 1988, i Josep Tarrús i Júlia Chinchilla, l'any 1992. Jean Abélanet també ho fa en el seu llibre Itinéraries mégalithiques.

Però, tot i això, nosaltres ens basarem principalment en el què descriu Tarrús en la seva tesi doctoral.

Començarem per la seva descripció fisico-arquitectònica: Consta d'una cambra rectangular amb porta-finestra d'accés a l'espai sepulcral, que segons Tarrús, fa 2 metres de longitud per 1.7 metres d'amplada i d'una alçada d'1.5 metres...

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

... situat com hem dit abans en una elevació natural, tot i que amb clares restes de túmul, al que se li atorga un diàmetre d'uns 9-10 metres, envoltat tot ell per restes d'un anell peristàlit, que, segons Tarrús, podria ser la base d'un mur de pedra en sec.

Extret del llibre poblats, dolmens i menhirs

A l'excavació efectuada per Claustre i Patrícia Pons, es va localitzar, en els nivells superiors, gran quantitat de restes ceràmiques de vasos, una d'elles a torn, una fusaiola circular de terracota, una anella de bronze i un fragment de pedra de molí. Aquest nivell d'excavació va ser datat al Bronze final, vers el 1100-700 a.n.e.

Als nivells inferiors, més propis de l'era de construcció i primer ús del dolmen, es van localitzar una dena de variscita circular i alguns fragments de ceràmica a mà llisa. Aquestes restes, trobades al nivell inicial del sepulcre, el col·loquen temporalment vers el Calcolític o principis de l'edat del Bronze, cap el 2500-2000 a.n.e.

També en aquest primer nivell de terres del dolmen, Claustre i Pons hi van trobar petits trossos de restes òssies humanes.

Les restes recuperades resten dipositades al Museu Arqueològic de Céret.

Amb aquesta visita ens dirigim a l'apartament que havíem agafat per a descansar un xic després de tants quilòmetres de cotxe, que demà més dòlmens!!


Coordenades:

La Siureda: UTM(ETRS89): 31T, 482856, 4701226

diumenge, 17 de novembre de 2019

Dòlmens a Arabako Lautada (Euskadi)

Ja anem de tornada de l'escapada a terres basques (on teníem un casori). Aprofitant el desplaçament, el dia anterior al d'avui havíem dormit a Gasteiz per anar a visitar a un amic que ha viscut uns quants anys a Catalunya, a Granollers concretament. Per això, tornem pel que es coneix com "La Llanada Alavesa", i aprofitem per a veure dos megàlits bastant curiosos i macos... i molt coneguts.

El primer, el de Sorginetxe, localitzat al terme munipal d'Agurain, molt proper al petit poble d'Arrizala; de fet, vam passar per ell per arribar al dolmen, no sé si hi pots arribar d'una altra manera. Al megàlit, hi vam arribar seguint la Sorginetxe Kalea i girant per la segona a l'esquerra, la primera és l'accés a una casa. Tot girant per aquesta i uns 150 metres més tard, ens trobarem dins d'un aparcament, en el qual farem el que s'ha de fer i deixarem el cotxe. A peu, enfilem el camí definit que hi ha tot pujant unes escales i que ens apropa al sepulcre en escassos 80 metres.

La Fina i el Manolo li van regalar una samarreta, no sé si a l'Arnau o a l'Ànnia, amb aquest preciós megàlit pintat a mà, per ella mateixa... amb coses d'aquestes, no té la mà trencada... la té amputada... quin crack!!!


Aquest sepulcre fou descobert l'any 1833 i excavat per Julián Apraiz el 1890. Segons els estudis realitzats, era un sepulcre neolític de corredor, però, a dia d'avui, aquest últim ha desaparegut.

Com hem dit abans, Apraiz el va excavar, donant a llum gran quantitat de restes òssies i divers material de l'era, del que en destaquen diverses puntes de sílex i coure, una d'elles una punta de sageta amb peduncle i aletes.

El megàlit en sí, consta d'una cambra poligonal de 2.30 per 1.90 metres i té una alçada 2.35 metres; com es pot veure, del túmul, igual que del corredor que devia de tenir, no en queda res de res. El que sí conserva, i no és comú, és la llosa que separava la cambra del corredor.

Un cop visitat aquest magnífic megàlit, ens disposem a visitar, al proper poblet d'Egilaz, al terme municipal de Donemiliaga, el dolmen d'Aizkomendi.

Per arribar-hi, emprenem amb el cotxe de nou cap a Arrizala i agafem l'A-4112 en direcció contrària a la que nosaltres havíem arribat; llavors, emprenem l'A-2128, direcció Agurain / Salvatierra, i la seguim 1.7 quilòmetres, lloc on ens desvíem a la dreta per l'A-3138, que seguim 4.4 quilòmetres. En aquest punt, a mà esquerra, hi ha un pas subterrani que dona accés directe al carrer on trobaríem el megàlit, però nosaltres el vam trobar inundat, pel que vam seguir tot rectes uns 460 metres més, on es troba una nova escapatòria a l'esquerra que passa per sobre l'A-1 i ens deixa al petit nucli. Per ell, busquem la Megalondo Kalea, on veurem un aparcament del que surt el camí, que ens duu en escassos 80 metres al megàlit.


Aquesta tomba, de forma quasi rectangular, mesura avui en dia 3.83 metres per 2.70 metres, amb una alçada de 2.44 metres. Cal dir que fou la primera reconeguda a Euskadi i fou descoberta per casualitat vers l'any 1831 pel propietari de la finca, Ángel López de Muniain, el qual, i segons es descriu, en retirar la llosa amb la qual va topar, va trobar gran quantitat d'ossos, calaveres i ceràmiques.

Segons l'alcalde d'Agurain-Salvatierra d'ençà, Pedro Andrés de Zabala, en un informe dirigit a la "Real Academia de San Fernando", a l'interior de la tomba col·lectiva, s'hi van trobar gran quantitat de restes humanes, però només d'homes, ni nens, ni dones i cito textualment "colocadas las cabezas en la parte de Oriente y los pies en la de poniente". A banda, a l'escrit també s'indiquen les dimensions del sepulcre i del túmul, així com l'ossam existent, sense especificar quants ossos de cada hi havia.

La "Comisión de Monumentos" deia, vers l'any 1845, que les armes que hi havien al seu interior es reduïen a "una especie de lanzasmunas de filo de piedra, otras de cobre y unos cuchillos corvos con uno o más agujeros en la parte opuesta a la punta". També documenten diferents objectes de material molt dur perforats, amb forma de cor i el perímetre dentat. També documenten una foguera a l'entrada del sepulcre.

Malaudarament, el 1965 fou excavat per José Miguel de Barandiarán... i diem malauradament perquè era un gran estudiós de la matèria dolmènica, però, potser per encàrrec de la Diputació d'Àlaba, fou el que va desmuntar parcialment el túmul per a que el sepulcre fos visible des de la carretera, actualment l'autopista A1... quina aberració!!

Segons Alberto Muro, al seu llibre "Dólmenes, cromlechs y menhires", el túmul feia uns 60 metres de diàmetre i 4 metres d'alçada i cobria la cambra funerària, que consta d'una llosa de coberta de 10 tones de pes. El corredor que donava accés a aquesta cambra resta desaparegut de temps ençà (possiblement des del seu descobriment, quan es documenta que mesurava 6 metres de longitud). Muro documenta un mínim de 70 calaveres i esmenta que s'ompliren cinc carros amb ossam. També documenta destrals de coure, ganivets en corba i dents serrades en sílex.

Les troballes de l'excavació van emprendre diferents camins, unes quantes han estat recuperades recentment a la "Real Academia de Bellas Artes de San Fernando" i d'altres empreneren camí a Madrid.

Tots dos sepulcres són datats del Neolític final, si més no, a cap estudi dels que hem pogut  accedir deixa clara una certa datació de cap dels sepulcres. L'únic que sí que és documenta, i ens va fer certa gràcia, és que, en el sepulcre d'Aizkomendi, s'hi va distingir clarament l'últim enterrament... un soldat d'era napoleònica.

Ara sí, visitats els sepulcres, seguim el camí amb destinació els tranquils carrers de Cardedeu, ja tinc ganes d'arribar.


Coordenades:

Sorginetxe: UTM(ETRS89): 30T, 550821, 4742076
Aizkomendi: UTM(ETRS89): 30T, 554288, 4745840

dijous, 14 de novembre de 2019

Dòlmens a Añanako (Euskadi)

Venint de La Rioja, i anant a Getxo, fem parada obligada al terme municipal de Kuartango, prop del poblet d'Anda, on resten tan sols una veintena de veïns, que mantenen i gaudeixen de la seva tranquil·litat. En aquest trosset de la vall de Kuartango, hi ha quatre sepulcres d'aquests rex com dic jo. Per localitzar-los, és facilíssim, són tots quatre junts i amb caminet d'accés i tot... els estan arreglant per les visites i es troben delimimitats per una tanca amb porta d'accés.

El primer que veiem és el de Gurpide Sur, que clarament és trencat per la meitat, i consta d'un claríssim túmul a la part conservada.


Aquest més que imponent megàlit fou descobert per Ricardo Becerro de Bengoa i Sotero Manteli l'any 1870.

Es van dur a terme diverses campanyes d'excavació, en les que es van trobar restes òssies i variat i divers aixovar funerari. Es documenta gran quantitat de restes humanes, un punxó de coure, quantitat de fragments ceràmics, denes de collaret d'atzabeja, diverses ascles, raspadors, puntes de segeta, penjolls a base d'ullals de porc senglar, etc.

Es tracta d'una tomba col·lectiva de cambra rectangular i avantcambra. La primera mesura, interiorment, 3.20 metres de longitud, 2.75 d'amplada i 2.10 d'alçada. L'avantcambra té una amplada de 0.85 metres, una alçada de 1.23 metres i una llargada de 1.50 metres. El túmul, per la seva banda, mesura uns 21.70 metres de diàmetre per més de 2 metres d'alt.

Ara, anem a visitar el germà, tot tornant al camí, i uns metres més amunt, a l'altre costat d'aquest, veiem una nova porta d'accés. Aquesta ens obre pas al dolmen de Gurpide Norte. Unes restes prou peculiars, ja que s'observa la part diametral del túmul, però no en queda res d'ell a la zona interior.


D'aquest derruït megàlit tenim informació que atorga la seva troballa a José Miguel de Barandiarán l'any 1955, tot i que no fou excavat fins l'any 1963, concretament del 26 al 31 d'agost, per Juan María Apellániz, sota la direcció de Barandiarán. En aquesta, varen trobar fragments ceràmics i un aixovar funerari en os dels més importants d'Euskal Herria: un picador-compressor de banya, un anell d'os i, el més rar, un objecte en os fet amb la segona falange d'un animal, a dia d'avui encara sense determinar.

Dibuix extret de l'article "La falange labrada del dolmen de Gurpide Norte", de Juan María Apellániz
Hem trobat que, per les dimensions de l'objecte, podria ser d'un lleó de l'era actual, però que bé, poca cosa vol dir.

L'objecte, com s'observa a la imatge, no contge cap gravat per incisió, però sí que ha estat rebaixat i polit amb intencionalitat. Com a curiositat, podem dir que no hi ha una clara funció de l'estri, però que és prou semblant a objectes trobats a la part sud peninsular i a Portugal. Aquestes eines són depositades al "Museo Arqueológico Nacional".

Tornant a la tomba, com es pot veure a la fotografia anterior, el dolmen resta en un estat de conservació precari, sobretot degut a les feines agrícoles. El túmul, gairebé circular i de 17.30 metres al seu diàmetre més llarg, es troba pràcticament arrassat comparat amb el del veí, tot i que és molt evident, i de lloses tan sols se'n visualitzen tres... una de més gran amb forma de menhir, de 3.10 per 1.18 metres i un gruix de 0.25 metres, i dues clavades verticalment al terra.

Seguim caminant un xic més i a l'esquerra del camí veurem una nova porta d'accés, aquesta a un camp per al bestiar, el creuem en direcció al petit turonet existent, que té una altra porta d'accés. Un cop creuar la porta, ens adonem que no és cap turó, és el túmul del megàlit de San Sebastián Sur o II.

 

Dolmen conegut amb el sobrenom d'"El Montecillo" degut a, com hem dit abans, el seu gran túmul, d'uns 4 metres d'alçada i una longitud màxima diametral de 32 metres. Consta d'una cambra poligonal amb 8 lloses i un corredor compartimentat.

Els seus descobridors, Ricardo Becerro de Bengoa i Sotero Manteli, l'excavaren parcialment l'any 1870, excavació de la qual no tenim dades del tot fiables. Però anys més tard, va patir una excavació a càrrec de Julián Apraiz, de la qual es documenten al voltant de 130 esquelets, i un crani amb trepanació.

Segons hem pogut saber, entre les excavacions sofertes, es documenten una punta de sageta de coure, diversos objectes de sílex i diversos fragments ceràmics.

Com es pot comprovar a la imatge, es troba en procés de restauració, ja que es trobava amb les lloses inclinades cap a l'interior, sepultades pel pes del túmul i parcialment trencades algunes d'elles. L'haurem de tornar a visitar quan l'acabin de condicionar.

Tornem al camí i un xic més endavant, aquest cop a mà dreta i endintsant-nos per un ample corriol desdibuixat, tot i que molt clar, trobarem el dolmen de San Sebastián Norte o I.


Sepulcre simple de cambra poligonal construïda amb sis lloses clarament visibles, tot i que falta la coberta de l'antiga tomba. La cambra mesura 2.30 metres per 1.40 i té una alçada de 1.38  metres. Pel que fa al túmul, aquest és allargat i mesura 22.30 metres pel seu eix més llarg.

Fou descobert per Ricardo Becerro de Bengoa i Sotero Monteli el mateix any que el seu germà, el 1870. Tot i això, es documenta molt superficialment una excavació produïda per Ladislao de Velasco, en la que afirma haver trobat algunes restes òssies humanes al seu interior.

Finalitzada la mini-ruta, tornem al cotxe i ens dirigim a l'allotjament prop de Bilbao on dormirem.


Coordenades:

Gurpide Sur: UTM(ETRS89): 30T, 508574, 4750683
Gurpide Norte: UTM(ETRS89): 30T, 508516, 4750736
San Sebastian Sur: UTM(ETRS89): 30T, 508392, 4750936
San Sebastian Norte: UTM(ETRS89): 30T, 508498, 4751141

dissabte, 19 d’octubre de 2019

Pintures a Sant Fruitós de Bages

Avui, hem quedat amb en Manolo, la Fina, el Javier i la Glòria, per anar a visitar unes pintures al Bages, concretament a Sant Fruitós. Per veure aquesta meravella és ben fàcil, i de ben poc caminar... com a molt cinc minuts i per camí ample.

En principi i sortint de Cardedeu, prenem el cotxe tot anat per la C-17, fins a arribar a l'alçada de Vic on prenem la C-25 en direcció Lleida i fem uns 35 quilòmetres... lloc on ens trobarem amb una elevació de la carretera per creuar la C-16. En aquest punt ens sortirem de la C-25 per la sortida 141B, i, en poc més de 3 quilòmetres, ens tornem a desviar, aquest cop per la sortida 54, i emprenem la carretera de Vic (N-141C) direcció Sant Fruitós.

Ja dins el poble, ens desviem a l'esquerra per la carretera de Les Brucardes, que al poc creua la C-16. Un cop travessada, topem amb una gran urbanització, de nom, evidentment, Les Brucardes, per la que farem via vers el seu extrem més sud-oest. Gairebé tocant el riu Llobregat, al carrer Riu d'Or trobem una zona habilitada per a aturar el cotxe i amb un cartell indicatiu a les pintures de Les Brucardes.

Deixem el cotxe i ens posem a caminar per l'ample camí que fa un xic de pendent, al final d'aquest camí, que no arriba a 200 metres, virem a l'esquerra. En aquest punt no emprenem pel camí més principal, sinó que baixem com si volguéssim anar a la llera del riu per un altre ample camí a la dreta d'aquest. Aquest camí ens duu, directament i en només 90 metres, a les pintures.

Aquest és el roc que conté les pintures des de darrere de la tanca que hi han fet. Es tracta d'una balma de 6 metres de llargada per 2 metres d'alçada.



I aquestes són les pintures, on hem encerclat les figures per a facilitar-ne la identificació:



Les va descobrir un escalador, el març de l'any 2016, que ràpidament va informar a l'Ajuntament de Sant Fruitós. Avui en dia, són declarades per la Generalitat com a BCIN, emmarcant-les dins de les pintures d'art esquemàtic existents a Catalunya. A més, tot i que es van descobrir posteriorment a la proclamació de les pintures rupestres de Catalunya com a Patrimoni Mundial de la Humanitat de la UNESCO, s'han incorporat a aquesta llista.

Segons el planell informatiu existent al costat de la tanca, hi ha 11 figures, de les que vam distingir clarament unes quantes.

La primera que vam veure clarament va ser un espectacular estel·liforme de 11.60 centímetres d'amplada per 14.10 d'alçada.

Després, just a sota seu a la part dreta, un quadrúpede de classe gairebé impossible de determinar, que segons el rètol fa 14.90 centímetres de llargada per 5.10 d'alçada a l'abdomen d'un suposat cèrvid.

Al seu costat, tot desviant la mirada poc més a la dreta, veiem clarament un altre animaló, en el que es distingeixen clarament les banyes. Segons el rètol, és un caprí de 8.50 centímetres de llargada.

Llavors, vam veure el munt de barres que hi ha pels voltants d'aquestes figures, per sobre, per sota i encara més a la seva dreta.

Les 11 que hi ha no les vam trobar, però val a dir que érem darrere de la tanca... segur que si ens haguéssim pogut apropar més, les hauríem vist.

Aquestes pintures són datables, segons la Generalitat, entre el Neolític i l'Edat del Bronze, vers el 2500 - 1500 a.n.e.

Després, tot tornant a la C25 i sortint cap al nucli de Fals (sortida 123), al terme municipal de Fonollosa, per visitar l'ermita romànica amb vestigis prerromànics de Santa Maria del Grau, on a els boscos del voltant vam trobar gran quantitat de restes d'era medieval: La primera un plat de molí.


Després, em vaig fixar des d'on estava fent la foto, i, sorpresa, traient la fullaraca, vaig trobar un forat prou profund i ben arrodonit... penso que per encabir-hi un tronc o quelcom així, que seria "part de la maquinària" del plat i al seu costat un rebaix en angle de 90º, que no sabem per a què es deuria d'utilitzar. I seguint pel caminoi, pocs metres més i endinsant-nos al bosc de l'esquerra, vam veure altres rebaixos en angle recte prou més profunds que el primer.

També al bosc que hi ha just al costat de la capella, vam veure un possible menhir caigut, que al poc el vam catalogar com a antiga fita de terme quan vam veure a pocs metres la fita moderna.


Finalitzada aquesta interessant visita i amb els nens k.o. al cotxe, tornem cap a casa, que els dies comencen a ser molt curts.


Coordenades:

Pintures de les Brucardes: UTM(ETRS89): 31T, 406927, 4620767 

diumenge, 21 d’abril de 2019

Dolmen a Trévillach

Avui, acomiadant-nos dels Pyrénées Orientales per aquesta vegada, ens dirigim a veure un dolmen que queda lluny de les altres zones on en tenim de pendents, però ubicat dins de la zona megalítica del centre d'aquest departament que ja tenim gairebé liquidada. A més, el temps no acompanya i no podem aventurar-nos a la muntanya. Dit tot això, ens dirigim al municipi de Trévillach. Si hi arribem venint des d'Ille-sur-Tèt i Montalba-le-Château per la D2, poc després de sortir de Trévillach, al Col des Auzines, trobem un desviament a l'esquerra cap a Tarerach i Vinça per la D13. 400 metres més enllà, agafem una pista asfaltada que surt a la dreta i la seguim durant 2 quilòmetres. A aquest punt, prenem el camí de l'esquerra, en forma de pista sorrenca d'estat irregular, que ens duu fins l'inici del bosc municipal de Campoussy després de fer 1.6 quilòmetres més, on hem de deixar el cotxe (si hi anem amb un cotxe normal, és millor deixar el cotxe abans perquè el camí té trams complicats). El dolmen que busquem es troba a uns 20 metres de la pista a una zona força embardissada (recomanable dur GPS) i amb altres rocams propers.



El sepulcre de l'Eygassier o la Mort de l'Éguassier és força llarg, però estret, i no conserva la llosa de coberta a lloc, tot i que es pot veure caiguda un extrem de la cambra. Aquesta mesura uns 2.60 metres de longitud per 0.90 d'amplada, i conserva una alçada màxima de 0.64 metres. Té aparença de ser una cambra simple i es pot veure el túmul de pedruscall entre les bardisses.

La primera vegada que s'esmenta la seva existència va ser el 1950 quan el va publicar en Lluís Pericot, tot i que l'alcalde de Sournia, Lucien Piéchon, i Pierre Ponsich, ja n'havien donat referències anteriorment. Quan va ser visitat el 1964 per Jean Abélanet, es va constatar que havia estat espoliat i no es va excavar. No tenim constància de posteriors actuacions.

Per la morfologia de cista megalítica, el podríem datar al Neolític mitjà o final, però no podem assegurar res.

Acabada la visita i amb uns núvols molt foscos sobre nostre, emprenen la tornada cap a casa.



Coordenades:

L'Eygassier o Mort de l'Éguassier: UTM(ETRS89): 31T, 457715, 4727008

dissabte, 13 d’abril de 2019

Dòlmens a Castellfollit del Boix III

Avui, completem la primera sortida que vam fer a Castellfollit del Boix visitant dos túmuls molt propers al primer dolmen que vam visitar aquell dia, ara ja fa gairebé 6 anys i mig, el de Cal Marquet de Grevalosa.

Per ubicar-nos, ens acostem fins la finca on es troba aquest megàlit: des de l'Eix Transversal (C-25) venint des de Manresa, prenem la sortida 120 cap a Castellar i agafem la primera sortida cap a la N-141g a la rotonda que trobem poc després. Un cop a Castellar, girem a l'esquerra cap a la masia de Cal Marquet. Seguim la carretera asfaltada fins que, després d'uns 2500 metres, trobem la pista de sorra  que duu a aquest mas. 900 metres més endavant, la pista es bifurca i prenem la branca de l'esquerra. Seguim 850 metres més per a trobar l'entrada al mas, però seguim la pista endavant per la dreta d'aquesta. Nosaltres vam deixar el cotxe 1300 metres més endavant i vam agafar un camí (més aviat corriol) a la dreta que puja cap a la Serra de Clarena, que es troba just a sobre, però pensem que es pot seguir endavant amb el cotxe i arribar fins els túmuls. Una vegada a la pista de sorra del replà superior, avancem uns 60 metres cap a la nostra dreta. A aquest punt, uns 10 metres a la nostra esquerra, quedarà el túmul I de la Serra de Clarena.



Aquest túmul és de forma allargada, amb 9.60 metres a la part més llarga per 6 - 6.50 metres a la part més estreta. Conté dues estructures diferenciades, una de circular feta amb mur de pedra seca i situada gairebé al centre del túmul, i una altra d'inhumació col·lectiva. La cambra circular mesura 1.80 metres de diàmetre màxim i té una alçada de 85 centímetres. Part del mur del costat nord d'aquest cercle es troba derruït, comunicant així l'estructura circular amb la zona d'inhumació col·lectiva, que es troba parcialment delimitada per 4 lloses inclinades cap a l'interior. Aquesta zona ocupa una extensió de 2 per 1 metre i va ser on es van trobar les restes òssies de 5 adults i 1 nen. 

Com a troballes de tipus ceràmic, es van obtenir fragments de 10 vasos de diferents mides i decoracions, mentre que es va trobar força més material ornamental, com 357 denes de collaret de càrdium (totes trobades a la zona d'inhumació), un penjoll de pecten polit de 29 mm de longitud i un fragment de punxó de coure de 48 mm de longitud. Per últim, sobre el túmul, es va trobar un nucli de sílex rosat.

Les restes humanes van permetre datar el monument pel mètode de C14, donant lloc a una temporalitat dins del Bronze antic, concretament vers el 1750 a.C. (amb un error de 100 anys amunt o avall).

El que no va ser tan fàcil de documentar va ser la seva tipologia, ja que es tracta d'una estructura complexa. L'estudi detallat de les restes i la seva ubicació dins del túmul porten als arqueòlegs que el van estudiar (Josep Castells, Jordi Enrich i Juan Enrich) a creure que va ser una cista o cambra pirinenca posteriorment modificada amb la creació de la cambra central de pedra seca.

Tornem a la pista per a seguir endavant uns 400 - 420 metres més. De nou a l'esquerra, però ara a uns 30 metres de la pista, trobem el Túmul II de la Serra de Clarena.


Aquest segon túmul, més modest que el seu germà, conté una cista a la que s'hi va trobar una urna funerària de perfil bitroncocònic amb digitacions impreses tapada per una llosa petita. Al costat d'aquesta urna, va aparèixer un vas trencat que devia contenir, temps ençà, l'aixovar funerari.

Podem datar aquesta estructura dins del Bronze Final III, vers el 900 - 650 a.C.

Els dos túmuls van ser descoberts el 1981 per membres de la secció d'arqueologia del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, que van fer una prospecció per la zona després d'un incendi ocorregut l'octubre del 1980. Aquestes feines van permetre descobrir altres estructures del mateix estil a municipis propers.

Visitats els dos túmuls, tornem cap a casa passant a visitar de nou Cal Marquet per a posar noves fotos a l'entrada.



Coordenades:

Túmul I de la Serra de Clarena: UTM(ETRS89): 31T, 386393, 4617199
Túmul II de la Serra de Clarena: UTM(ETRS89): 31T, 386368, 4617597