TRANSLATOR

dissabte, 25 de juliol de 2020

Dolmen a Sos del Rey Católico

Comencem les vacances d'estiu d'aquest 2020 que està sent molt estrany i estressant degut al COVID 19! De fet, la idea era sortir un dia més tard, però hem decidit marxar abans per a no quedar-nos confinats a casa, que sonaven campanes de nou.

Bé, aquesta vegada, deixant a banda els plans inicials d'anar al Benelux, tornem a decidir-nos per passar uns dies a Nafarroa i Euskadi. De camí, com són massa hores amb els nens, ens toca dinar sortint d'Aragó i decidim anar a Sos del Rey Católico, poble amb un interessant nucli medieval i que conserva l'únic dolmen conegut a la província de Saragossa. Dinem al poble i després, amb una calorassa inhumana, busquem el dolmen. Tornem a la carretera que porta a Sangüesa, Javier i el pantà de Yesa (A-127) i girem a l'esquerra per una pista sorrenca 100 metres abans del desviament cap a Navardún. Seguim aquesta pista (autopista) durant uns 2700 metres i aturem el cotxe, ja que a l'esquerra del camí, davant nostre i una mica elevat sobre un petit puig, podem trobar el dolmen d'Añués (nucli despoblat i castell proper), també conegut com a dolmen d'Arás.

Descobert el 2008 per Mariano Zarzuelo quan investigava sobre la propera calçada romana (el camí per on hem arribat), es tracta d'un dolmen simple o de passadís curt, i no ha estat mai excavat.

Croquis extret de la fitxa de Luis Millán(c) (HILARRIAK)

Es troba afectat per les feines agrícoles limítrofes, tot i que conserva part del cròmlec peristàltit i la cambra en bon estat. Aquesta cambra té 6 lloses i la coberta caiguda entre elles. Es troba contingut en un túmul de 15 metres de diàmetre i 2,40 metres d'alçada màxima.

Vist el megàlit, el temps ens convida a resguardar-nos de la calor, així que seguim camí cap al nostre allotjament a Nafarroa.


Coordenades:

Añués o Arás: UTM(ETRS89): 30T, 644291, 4708019

dissabte, 22 de febrer de 2020

Megàlits a Fitor V

Avui, dia amb ganes d'anar a fer muntanya amb els nens, i amb els pocs dòlmens fàcils que ens queden a Catalunya, ens dirigim a Fitor, al terme de Forallac, per intentar visitar el sepulcre de Vinya Gran. Ja havíem provat de veure'l amb els nens i tot, però aquell intent va acabar amb mal tràngol, ja que una grua 4x4 ens va haver de treure d'un toll d'aquells que semblen un mar, i que ens vam trobar tot just passar una elevació d'aquestes que fan perquè surti l'aigua de la pista... és a dir, que no el vam ni veure venir.

Aquest cop, anant per una ruta alternativa a la que vam fer temps ençà, ens dirigim a Llofriu tot seguint l'AP-7. Sortim d'ella per la sortida 9A - 9B en direcció Port/Palamós i emprenem la C-35. Seguim aquesta 16.9 quilòmetres, punt on la carretera vira a la dreta empalmant amb la C-65. Uns 6 quilòmetres més tard, a l'alçada de Santa Cristina d'Aro, la carretera passa a ser la C-31. La seguim uns 23 quilòmetres fins a trobar una rotonda, on la C-31 es desvia més cap a la costa, direcció Palafrugell d'entre altres. Nosaltres, però, sortim per la següent sortida de la circumferència en direcció La Bisbal, Torroella i Girona per la C-66. Sense deixar aquesta carretera, arribem a una rotonda on has de triar entre Pals i Torroella, o La Bisbal, i anem cap a aquesta segona opció seguint la C-66. 2.9 quilòmetres més endavant, girem a l'esquerra cap a Sant Climent de Peralta pel camí de la Carbonera. Avancem 2 quilòmetres per la pista asfaltada i, a una corba tancada a la dreta, trobem dues pistes de sorra davant nostre. Agafem la de la dreta, que es dirigeix cap a Fitor i el Coll de Tramuntana, on arribem després de 2.8 quilòmetres de bona pista de sorra. (Podríem haver arribat aquí des de Llofriu seguint el carrer Ramal i després Ter -va ser on ens vam quedar tirats- o bé Ramal i després Puig Montoriol, però com és una mica empinat i no coneixíem l'estat d'aquesta pista, vam preferir el camí més llarg, però segur, que hem explicat-).

Tornant a la ruta... al Coll de Tramuntana, hi trobem un cartell indicatiu del lloc on ens trobem i aquí deixem el cotxe. Ara sí, a peu, ens endinsem per la pista més ampla de l'esquerra, que encara que sembli mentida és un carrer... el carrer Ter. El seguim uns 360 metres, on veiem un nou camí que surt vers la nostra esquerra, que tot i que clarament és un nou camí, segueix sent el carrer Ter. Uns 305 metres més tard, ens endinsem per un corriolet que ens quedarà a mà esquerra, i veiem a pocs metres el possible menhir de Fitor.



Aquest possible menhir rep diversos noms: menhir de Fitor, de Maria José o menhir del descarregador de Raïms.

És una llosa de pissara, no gaire gran, megalíticament parlant, tot i que sembla trencada. La llosa en qüestió amida 0.90 metres d'alçada, per 0.50 d'amplada... el possible megàlit és envoltat per un túmul, també de pissarra. En Xevi Niell i en Pau Roig l'esmenten al seu llibre Dòlmens, menhirs i coves: monuments megalítics del Baix Empordà, el Gironès i la Selva, però no descriuen el seu diàmetre. Tot i això, és força evident, pel que no cal una gran referència arqueòloga per veure'l.

Seguim el camí per visitar el que realment hem vingut a veure, el dolmen de Vinya Gran. Tornem al camí i el seguim uns metres més en la mateixa direcció tot fent un revolt pronunciat a la dreta. Als pocs metres, ens trobarem a mà dreta un caminoi que se separa del camí principal tot seguint la mateixa direcció. Aquest té una indicació del megàlit que pot passar desapercebuda.

Aquest caminoi, en pocs metres passa a ser un corriol, i, anant per ell uns 100 metres més, veurem a la nostra esquerra un amuntegament de pedres, que per qui es dedica a visitar dòlmens ja l'hi és familiar. Val a dir que també hi ha una indicació de dolmen com la del camí, però encara més camuflada que l'anterior.


Seguim pel corriol que marca aquest amuntegament i, en uns 40 metres més, toparem  amb el sepulcre de Vinya Gran.


El megàlit fou excavat per Maties Pallarès el 1919. Ell mateix el documenta l'any 1923, denominant-lo com a cista... esmenta que en aquells temps era utilitzat com a cabana. Lluís Esteva i Cruañes l'excava i el documenta el 1970, considerant-lo un dolmen de "finestra" dubtosa.

Xavier Niell i Ciurana el va excavar i estudiar recentment, documentant-lo al seu llibre Dòlmens, coves i menhirs.

Ell diu que aquest megàlit és provablement d'una galeria coberta en U estreta. El sepulcre en si, amida 1.50 metres de llarg, 0.60 d'ample i conserva una alçada màxima d'1 metre.

Es documenten 5 lloses de la cambra... la de capçalera, la de la banda esquerra, 2 de la banda dreta i la llosa de coberta, també es documenta la llosa transversal que hi ha a l'entrada, dient que la seva posició és dubtosa, ja que no fa gaire, era caiguda i podria haver format part del corredor d'accés a la cambra sepulcral.

El que sí que s'afirma al seu estudi és l'existència d'una cassoleta d'uns 3 centímetres de diàmetre per 1 de fondària a la carta interna de la segona llosa lateral dreta, a la seva part inferior, desmentint com a humanament creat, les altres dues cassoletes naturals que té el  megàlit.

Del túmul, es conserven restes visibles i, entre els 3 i 5 metres, s'observen dos grans blocs, que podrien haver format part d'un cromlech peristàlit, tal com indica en Xevi (com es fa dir, i tal i com es va presentar quan el vam conèixer).

D'altra banda, en la excavació, es varen trobar diverses restes: 1 penjoll de pissarra, 10 fragments de ceràmica de color rogenc, 1 ascla de sílex i 1 còdol.

En Xevi el situa temporalment entre el 3000 i el 2500 a.n.e., pel que estem parlant d'una tomba neolítica.

Tot i que tenim constància de roques amb gravatas i d'altres possibles sepulcres, ho deixem per avui. Com sempre, tenim l'excusa per tornar.


Coordenades:

Possible menhir de Fitor: UTM(ETRS89):31T, 509522, 4640593
Vinya Gran: UTM(ETRS89):31T, 509851, 4640652

dilluns, 30 de desembre de 2019

Dolmen a Rabós III

De tornada d'una merescuda escapada nadalenca a França, anem al terme municipal de Rabós, tot tornant de la Catalunya Nord, per la carretera del Col de Banyuls, a la que seguim 1.8 quilòmetres des del punt on entres a "la Terra". En aquest lloc, enmig de les muntanyes, trobem una masia mig enrunada a mà dreta, el Mas Pils, i una pista forestal per la que hem de seguir a l'esquerra. Aquesta, que ja es veu atrotinada a primera vista... després empitjora i a més creua dos recs amb prou aigua, almenys quan hi vam anar. No és apta per cotxes 4x2, però sí que ho és per a 4x4.

Nosaltres, que malgrat la muntanya que arribem a fer encara no tenim 4x4, aturem el cotxe davant del mas a l'entrada de la pista i, a peu, enfilem pel camí amb els dos "trastos" de la casa, que van gaudir d'allò més creuant els recs i llançant pedres a l'aigua, per molt que jo els digués que no la molestessin.

A uns 800 metres d'emprendre el camí, just abans de creuar el segon rec, aquest amb menys intensitat de volum d'aigua, veurem un corriol molt desdibuixat, tot i que senyalitzat, que s'enfila per la muntanya de la nostra esquerra amb el sentit de la marxa que portem. Segons el rètol, la tomba és a 400 metres, tot i que ho he mesurat utilitzant el Google Maps i es troba a 190 metres en línia recta... evidentment, el corriol no va en línia recta, però tampoc no ens van semblar 400 metres...

Aquí tenim el sepulcre de corredor de Comes Llobes de Pils, prou monumental, la veritat. Es pot entreveure tot anant pel mateix camí pel que hem anat continuant un xic més i mirant cap a la muntanya.

Aquest sepulcre és conegut des de finals del segle XIX, com a mínim. En aquesta era, el menciona Josep Antoni de Nouvilas. Però aquest no és l'únic que el documenta, de fet hi ha molts autors que ho fan... Joaquim Botet i Sisó el 1911, Manuel Cazurro el 1912, Pere Bosch i Gimpera el 1919, Lluís Pericot el 1925 i Isidre Macau el 1934.

Tot i les moltes mencions, només va rebre dues excavacions documentades, una de Pericot i una altra de Macau, les quals no van donar a llum cap resta arqueològica, però Josep Castells, Josep Tarrús, Júlia Chinchilla i Roser Vilardell el van estudiar i excavar de l'11 al 18 d'agost de 1979, on sí que aparegueren restes arqueològiques al corredor de la tomba. Aquestes troballes resten dipositades al Museu d'Arqueològic de Catalunya a la seva seu de Girona. Aquest estudi, publicat com a memòria d'excavació arqueològica de "Els dòlmens de Comes Llobes de Pils i de Solar d'en Gibert", ha servit com a base d'aquesta entrada. 

A banda, es documenten, a la tesi d'en Tarrús, 28 fragments de ceràmica a mà, 1 punta de sageta triangular amb peduncle, 5 peces de collaret d'esteatita, 1 peça de collaret de calaïta, 4 peces de collaret d'os, 2 tubulars de calaïta, 2 fragments de vas campaniforme pirinenc, 2 vores de bol i 1 de gobelet de ceràmica a mà, i 3 fragments a mà decorats amb cordons.

Extret de "Els dòlmens de Comes Llobes de Pils i de Solar d'en Gibert"
Com es veu a la següent imatge que inserim (de la mateixa memòria que l'enterior), gairebé tots ells es van trobar al corredor.

Extret de "Els dòlmens de Comes Llobes de Pils i de Solar d'en Gibert"
Comparant el primer dibuix i el que inserim tot seguit, veurem que les restes d'època inicial del sepulcre, el Neolític, van quedar amagades per l'ensorrament o abatiment intencionat de la llosa d'accés a la cambra sepulcral, i els d'era posterior a la seva creació, es van trobar, també al passadís d'accés, a no gaire profunditat. Té pinta d'excavació furtiva.

Extret de "Els dòlmens de Comes Llobes de Pils i de Solar d'en Gibert"
Però segons Macau, la cambra ja havia estat excavada per un pastor de mas Pils, fins a uns 50 centímetres de profunditat, trobant-hi un "ansat trencat" i un ganivet de sílex de "pam i mig" de llarg. Aquestes troballes resten desaparegudes avui en dia. Tot i això, Macau va garbellar les terres extretes pel pastor trobant petits fragments de ceràmica a mà.

Entrem en l'arquitectura del sepulcre i dins de la gran quantitat de dibuixos en planta que hi ha de la tomba, nosaltres ens quedem amb el de Tarrús, que a la seva tesi dibuixa aquesta planta del que seria la cambra sepulcral.

Extret del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs"
Segons el mateix llibre, fa 1.65 metres de longitud, 1.15 d'amplada i 1.70 metres d'alçada. El seu corredor seria bastit amb dos murs de pedra en sec creant un passadís de 2.20 metres de longitud i una amplada de 85/90 centímetres. L'alçada màxima conservada a dia d'excavació era de 55 centímetres, tot i que devia ser, com a mínim, de 1.2 metres, que és la longitud de la pedra que dona accés al sepulcre.

Esmentem a banda la coberta, en la que trobem 38 cassoletes a la seva cara superior, mentre que la cara inferior és desbastada amb les cantoneres repicades.

Tarrús no troba restes d'enllosat, però documenta un mur d'uns 50 centímetres de pedra en sec que impedia l'accés. Ell mateix diu que "serviria com a estructura de condemnació", pel que estaríem parlant d'un sepulcre d'un sol ús. Tot i això, les restes arqueològiques documentades atorguen reutilitzacions al Calcolític i l'Edat del Bronze.

Del túmul, en podem dir que devia de tenir uns 7-8 metres de diàmetre creat a partir de pedres i terra (a dia d'avui conserva una alçada màxima de 75 centímetres). Tot ell era envoltat per un cromlech peristàlit de pedra en sec amb una base de grans rocs ajaguts.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs
La dimensió total del sepulcre, longitudinalment parlant, és de 3.85 metres, i cal destacar, parlant de mides, la llosa de coberta, que fa 2.18 per 1.75 per 0.30 metres de gruix, i un pes aproximat de 2.8 tones.

Aquest imponent sepulcre fou reconstruït per diversos membres del GESEART l'octubre de 1997, tasca complicada tenint present la seva ubicació.

Com a última dada, direm que podem col·locar el megàlit, pel seu estil arquitectònic, a la segona fase dels sepulcres de corredor de l'Alt Empordà-Rosselló, vers el 3500 al 3000 a.n.e.

Cal dir que aquest sepulcre no es troba aïllat tot i que nosaltres només vam visitar aquest... Molt proper, però en terres franceses, es troba el dolmen del Coll de Brau, i seguint la mateix pista, però muntanya amunt, hi ha el dolmen del Solar d'en Gibert. No són dòlmens del tot complicats per a arribar, però amb el nostre cotxe i els petitons amb gana, se'ns hauria complicat molt el tema... així que seguim el camí cap a casa i els deixem pendents per a una altra ocasió.


Cordenades

Comes Llobes de Pils: UTM (ETRS89): 31T, 504179, 4698059

diumenge, 29 de desembre de 2019

Megàlits a Pyrénées Orientales X

Aprofitant una escapada per les terres del sud de França, ens acostem a fer part dels megàlits que hi ha a la zona de muntanya entre Banyuls i Cerbère. Sortim de l'allotjament que teníem a Portvendres i ens dirigim cap a Banyuls per la carretera de la costa (D-914). Un cop passat aquest nucli, agafem la pista asfaltada que va per les muntanyes amb vistes a tot el litoral Mediterrani i que surt a mà dreta just després de la zona urbanitzada de Castel Béar. Després de 3.4 quilòmetres per aquesta pista agafem una pista sense asfaltar que surt a mà dreta i que s'enfila per la muntanya. En 950 metres, a un revolt tancat, deixem el cotxe i avancem 120 metres més, d'on surt el corriol que ens duu al Dolmen de la Coma Estapera en pocs metres (menys de 150).


Esmentat per primera vegada per Ludovic Martinet cap el 1883 com a dolmen del Coll de Cerverol, fou declarat monument històric francès el 1889. Gairebé 100 anys més tard,  apareix a la bibliografia un altre megàlit amb el nom de Coll del Pinyer. Després de diversos estudis per part de Geseart, aquest grup arriba a la conclusió que el dolmen del Coll del Pinyer i Coma Estapera són el mateix... només havien existit dos temporalment per un canvi de nom fet per Jean Abélanet.

Història a banda, ens trobem davant d'un sepulcre de corredor amb cambra trapezoïdal curta, formada per cinc lloses i una coberta força imponent, i passadís estret fet de pedra seca o pedres, però que no és visible actualment. Aquests rocs donen lloc a una cambra de 1.80 metres de llarg per 1.40 d'amplada i 0.90 metres d'alçada interior. Pel que fa al túmul, deuria fer unes 8 - 9 metres de diàmetre.

A la imatge inferior, podem veure la planta i alçat publicats pel Josep Tarrús a la seva tesi.

Croquis extret de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

El context espacial i la seva tipologia donen lloc a una datació relativa a la segona part del IV mil·lenni a.n.e., dins la segona fase dels sepulcres de corredor de la zona.

Un cop visitat el dolmen, seguim per la mateixa pista a peu, ja que no està practicable pel nostre cotxe, fins que trobem un fort revolt amb una torre d'alta tensió a sobre. Sense arribar a la torre, a aquest punt, prenem un corriol força costerut que surt a la dreta i ens enfilem muntanya amunt per agafar la cresta de la muntanya. Davallant aquesta cresta i en uns 220 metres, trobem a mà dreta el dolmen del Col de la Creu, també anomenat dolmen de Gratallops o de Puig Joan.


Esmentat per primer cop per Jean Abélanet el 1970, que ja l'havia visitat el 1963 després que li fos comunicada la seva existència per part d'un capellà de Banyuls cap l'any 1950, es tracta d'un sepulcre de corredor amb cambra trapezoïdal curta i passadís estret no gaire ben conservat i, actualment, mig tapat per la vegetació. El 1970, va ser excavat per Jean Abélanet i, el 1998, va ser estudiat i netejat per diversos membres del GESEART. L'esquema inferior mostra la disposició de les lloses, no visibles totes elles a dia d'avui.

Croquis extret de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús
La cambra mesura internament 2.10 metres de longitud, per 1.15 d'amplada i 1.30 d'alçada. El corredor és de pedra seca i fa uns 3.10 metres de longitud per 0.70 d'amplada. Segons Josep Tarrús a la seva tesi, és dels més ben conservats d'aquest estil... està clar que ara no es veu el mateix que si el tornéssim a netejar... Tampoc no es veu la seva coberta des del camí, però es pot veure parcialment des de la part posterior, sota els matolls que queden a mà dreta (a l'esquerra si mirem la foto). Pel que fa al túmul, devia de ser circular, d'uns 8 - 9 metres de diàmetre.

A la següent imatge, podem veure la reconstrucció teòrica del sepulcre amb totes les lloses trobades.

Croquis extret de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

Les úniques troballes documentades són fragments de vasos campaniformes i d'altres del Bronze mitjà.

Per la seva tipologia, es pot datar dins la segona meitat del IV mil·lenni a.n.e., a la segona fase dels sepulcres de corredor de la zona.

A continuació, desfem el camí fins la pista asfaltada i seguim endavant en direcció a Cerbère, on volem visitar un menhir. La pista asfaltada mor a la D-914 abans de Cerbère, però la pedra dreta es troba al nucli de Perafita, així que girem a l'esquerra i avancem 1.5 quilòmetres. A la rotonda que trobem, prenem la primera sortida cap al camí de ronda i Perafita. Uns 230 metres més endavant passant per sobre de la via del tren i girem a la dreta cap un descampat des del qual ja es veu el menhir. Es pot deixar aquí el cotxe i anar a peu.


Tot i la seva situació sobre un tros de terra ridícul entre la via del tren i la carretera, sembla que aquesta és la seva ubicació original.

El menhir de Pedrafita o Pedra Dreta de Cervera és citat ja el 981, però la primera informació arqueològica va ser donada per Jean Bernard Alart el 1868. El 1901, va ser excavat per Henri Sabarthez, qui documenta terres negres al forat d'implantació del menhir, però no va trobar cap material arqueològic.

Com es pot veure a l'esquema següent, actualment, es veure 2.10 metres de menhir fal·liforme de secció rectangular, tot i que el 1922 se'n veien 2.80 metres dels 3.90 metres que mesura realment. Aquesta diferència es deu a que, abans del 1981, va ser reomplert amb una capa de pedres de 0.70, possiblement per enfortir l'estructura.

Croquis extret de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

En no haver trobat materials associats al menhir, no es pot datar amb gaire detall, però sí emmarcar-lo entre el IV i III mil·lenni a.n.e.

La idea era visitar tots els dòlmens de la zona, però els dies són curts i el nostre cotxe no és una gran meravella per agafar depèn de quina pista, així que retornem cap a la zona on tenim l'allotjament, i ens anem a fer una visita i sopar a Cotlliure.


Coordenades:

Coma Estapera: UTM(ETRS89): 31T, 511793, 4699950
Col de la Creu o Gratallops: UTM(ETRS89): 31T, 511214, 4700680
Menhir de Peyrefite: UTM(ETRS89): 31T, 513094, 4700422

dissabte, 28 de desembre de 2019

Dolmen a Maureillas las Illas/Morellàs i les Illes

Avui visitem el bonic dolmen de La Siureda, La Sureda en català. No és difícil comprendre el perquè d'aquest nom: quan veus on es troba, queda claríssim. El posem a banda d'altres sepulcres de la zona perquè, curiosament en aquestes muntanyes, que disposen de gran quantitat d'afloraments rocosos i són prou riques en consumibles humans, només s'hi ha trobat aquest, just al costat del camí... la resta són boscos completament verges.

També curiosament, tant a la costa, com un xic més a l'interior i entrant a Catalunya, hi ha gran quantitat de tombes, però en aquestes muntanyes només es documenta aquesta.

Aquest sepulcre és situat al terme municipal de Maureillas las Illas, tot i que de fet, està més a prop d'una urbanització que es diu Les Hauts de Céret... per arribar al dolmen, hi has de passar. Aquesta urbanització es troba entre Céret / Ceret (català) i Maureillas las Illas / Morellàs i les Illes (català), tot anant cap al sud.

Des de Les Hauts de Céret, hem d'emprendre una pista asfaltada en direcció l'hotel Mas Pauline, desviant-nos a la dreta des del carrer d'Allée de Pallagourdi. 1.5 quilòmetres més tard, tot seguint les indicacions cap a l'hotel i després d'un revolt a la dreta, veurem des del mateix camí el dolmen de la Siureda, en una elevació natural a la nostra esquerra.


Aquesta cambra pirinenca, fou descoberta pel ceretà Gilles Borat, que el va ensenyar a l'arqueòlega Françoise Claustre el setembre de 1985.

Aquesta última l'excavà entre l'any següent i el 1988, documentant-lo en un llibret monogràfic. Geseart també el documenta l'any 1988, i Josep Tarrús i Júlia Chinchilla, l'any 1992. Jean Abélanet també ho fa en el seu llibre Itinéraries mégalithiques.

Però, tot i això, nosaltres ens basarem principalment en el què descriu Tarrús en la seva tesi doctoral.

Començarem per la seva descripció fisico-arquitectònica: Consta d'una cambra rectangular amb porta-finestra d'accés a l'espai sepulcral, que segons Tarrús, fa 2 metres de longitud per 1.7 metres d'amplada i d'una alçada d'1.5 metres...

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

... situat com hem dit abans en una elevació natural, tot i que amb clares restes de túmul, al que se li atorga un diàmetre d'uns 9-10 metres, envoltat tot ell per restes d'un anell peristàlit, que, segons Tarrús, podria ser la base d'un mur de pedra en sec.

Extret del llibre poblats, dolmens i menhirs

A l'excavació efectuada per Claustre i Patrícia Pons, es va localitzar, en els nivells superiors, gran quantitat de restes ceràmiques de vasos, una d'elles a torn, una fusaiola circular de terracota, una anella de bronze i un fragment de pedra de molí. Aquest nivell d'excavació va ser datat al Bronze final, vers el 1100-700 a.n.e.

Als nivells inferiors, més propis de l'era de construcció i primer ús del dolmen, es van localitzar una dena de variscita circular i alguns fragments de ceràmica a mà llisa. Aquestes restes, trobades al nivell inicial del sepulcre, el col·loquen temporalment vers el Calcolític o principis de l'edat del Bronze, cap el 2500-2000 a.n.e.

També en aquest primer nivell de terres del dolmen, Claustre i Pons hi van trobar petits trossos de restes òssies humanes.

Les restes recuperades resten dipositades al Museu Arqueològic de Céret.

Amb aquesta visita ens dirigim a l'apartament que havíem agafat per a descansar un xic després de tants quilòmetres de cotxe, que demà més dòlmens!!


Coordenades:

La Siureda: UTM(ETRS89): 31T, 482856, 4701226

diumenge, 17 de novembre de 2019

Dòlmens a Arabako Lautada (Euskadi)

Ja anem de tornada de l'escapada a terres basques (on teníem un casori). Aprofitant el desplaçament, el dia anterior al d'avui havíem dormit a Gasteiz per anar a visitar a un amic que ha viscut uns quants anys a Catalunya, a Granollers concretament. Per això, tornem pel que es coneix com "La Llanada Alavesa", i aprofitem per a veure dos megàlits bastant curiosos i macos... i molt coneguts.

El primer, el de Sorginetxe, localitzat al terme munipal d'Agurain, molt proper al petit poble d'Arrizala; de fet, vam passar per ell per arribar al dolmen, no sé si hi pots arribar d'una altra manera. Al megàlit, hi vam arribar seguint la Sorginetxe Kalea i girant per la segona a l'esquerra, la primera és l'accés a una casa. Tot girant per aquesta i uns 150 metres més tard, ens trobarem dins d'un aparcament, en el qual farem el que s'ha de fer i deixarem el cotxe. A peu, enfilem el camí definit que hi ha tot pujant unes escales i que ens apropa al sepulcre en escassos 80 metres.

La Fina i el Manolo li van regalar una samarreta, no sé si a l'Arnau o a l'Ànnia, amb aquest preciós megàlit pintat a mà, per ella mateixa... amb coses d'aquestes, no té la mà trencada... la té amputada... quin crack!!!


Aquest sepulcre fou descobert l'any 1833 i excavat per Julián Apraiz el 1890. Segons els estudis realitzats, era un sepulcre neolític de corredor, però, a dia d'avui, aquest últim ha desaparegut.

Com hem dit abans, Apraiz el va excavar, donant a llum gran quantitat de restes òssies i divers material de l'era, del que en destaquen diverses puntes de sílex i coure, una d'elles una punta de sageta amb peduncle i aletes.

El megàlit en sí, consta d'una cambra poligonal de 2.30 per 1.90 metres i té una alçada 2.35 metres; com es pot veure, del túmul, igual que del corredor que devia de tenir, no en queda res de res. El que sí conserva, i no és comú, és la llosa que separava la cambra del corredor.

Un cop visitat aquest magnífic megàlit, ens disposem a visitar, al proper poblet d'Egilaz, al terme municipal de Donemiliaga, el dolmen d'Aizkomendi.

Per arribar-hi, emprenem amb el cotxe de nou cap a Arrizala i agafem l'A-4112 en direcció contrària a la que nosaltres havíem arribat; llavors, emprenem l'A-2128, direcció Agurain / Salvatierra, i la seguim 1.7 quilòmetres, lloc on ens desvíem a la dreta per l'A-3138, que seguim 4.4 quilòmetres. En aquest punt, a mà esquerra, hi ha un pas subterrani que dona accés directe al carrer on trobaríem el megàlit, però nosaltres el vam trobar inundat, pel que vam seguir tot rectes uns 460 metres més, on es troba una nova escapatòria a l'esquerra que passa per sobre l'A-1 i ens deixa al petit nucli. Per ell, busquem la Megalondo Kalea, on veurem un aparcament del que surt el camí, que ens duu en escassos 80 metres al megàlit.


Aquesta tomba, de forma quasi rectangular, mesura avui en dia 3.83 metres per 2.70 metres, amb una alçada de 2.44 metres. Cal dir que fou la primera reconeguda a Euskadi i fou descoberta per casualitat vers l'any 1831 pel propietari de la finca, Ángel López de Muniain, el qual, i segons es descriu, en retirar la llosa amb la qual va topar, va trobar gran quantitat d'ossos, calaveres i ceràmiques.

Segons l'alcalde d'Agurain-Salvatierra d'ençà, Pedro Andrés de Zabala, en un informe dirigit a la "Real Academia de San Fernando", a l'interior de la tomba col·lectiva, s'hi van trobar gran quantitat de restes humanes, però només d'homes, ni nens, ni dones i cito textualment "colocadas las cabezas en la parte de Oriente y los pies en la de poniente". A banda, a l'escrit també s'indiquen les dimensions del sepulcre i del túmul, així com l'ossam existent, sense especificar quants ossos de cada hi havia.

La "Comisión de Monumentos" deia, vers l'any 1845, que les armes que hi havien al seu interior es reduïen a "una especie de lanzasmunas de filo de piedra, otras de cobre y unos cuchillos corvos con uno o más agujeros en la parte opuesta a la punta". També documenten diferents objectes de material molt dur perforats, amb forma de cor i el perímetre dentat. També documenten una foguera a l'entrada del sepulcre.

Malaudarament, el 1965 fou excavat per José Miguel de Barandiarán... i diem malauradament perquè era un gran estudiós de la matèria dolmènica, però, potser per encàrrec de la Diputació d'Àlaba, fou el que va desmuntar parcialment el túmul per a que el sepulcre fos visible des de la carretera, actualment l'autopista A1... quina aberració!!

Segons Alberto Muro, al seu llibre "Dólmenes, cromlechs y menhires", el túmul feia uns 60 metres de diàmetre i 4 metres d'alçada i cobria la cambra funerària, que consta d'una llosa de coberta de 10 tones de pes. El corredor que donava accés a aquesta cambra resta desaparegut de temps ençà (possiblement des del seu descobriment, quan es documenta que mesurava 6 metres de longitud). Muro documenta un mínim de 70 calaveres i esmenta que s'ompliren cinc carros amb ossam. També documenta destrals de coure, ganivets en corba i dents serrades en sílex.

Les troballes de l'excavació van emprendre diferents camins, unes quantes han estat recuperades recentment a la "Real Academia de Bellas Artes de San Fernando" i d'altres empreneren camí a Madrid.

Tots dos sepulcres són datats del Neolític final, si més no, a cap estudi dels que hem pogut  accedir deixa clara una certa datació de cap dels sepulcres. L'únic que sí que és documenta, i ens va fer certa gràcia, és que, en el sepulcre d'Aizkomendi, s'hi va distingir clarament l'últim enterrament... un soldat d'era napoleònica.

Ara sí, visitats els sepulcres, seguim el camí amb destinació els tranquils carrers de Cardedeu, ja tinc ganes d'arribar.


Coordenades:

Sorginetxe: UTM(ETRS89): 30T, 550821, 4742076
Aizkomendi: UTM(ETRS89): 30T, 554288, 4745840

dijous, 14 de novembre de 2019

Dòlmens a Añanako (Euskadi)

Venint de La Rioja, i anant a Getxo, fem parada obligada al terme municipal de Kuartango, prop del poblet d'Anda, on resten tan sols una veintena de veïns, que mantenen i gaudeixen de la seva tranquil·litat. En aquest trosset de la vall de Kuartango, hi ha quatre sepulcres d'aquests rex com dic jo. Per localitzar-los, és facilíssim, són tots quatre junts i amb caminet d'accés i tot... els estan arreglant per les visites i es troben delimimitats per una tanca amb porta d'accés.

El primer que veiem és el de Gurpide Sur, que clarament és trencat per la meitat, i consta d'un claríssim túmul a la part conservada.


Aquest més que imponent megàlit fou descobert per Ricardo Becerro de Bengoa i Sotero Manteli l'any 1870.

Es van dur a terme diverses campanyes d'excavació, en les que es van trobar restes òssies i variat i divers aixovar funerari. Es documenta gran quantitat de restes humanes, un punxó de coure, quantitat de fragments ceràmics, denes de collaret d'atzabeja, diverses ascles, raspadors, puntes de segeta, penjolls a base d'ullals de porc senglar, etc.

Es tracta d'una tomba col·lectiva de cambra rectangular i avantcambra. La primera mesura, interiorment, 3.20 metres de longitud, 2.75 d'amplada i 2.10 d'alçada. L'avantcambra té una amplada de 0.85 metres, una alçada de 1.23 metres i una llargada de 1.50 metres. El túmul, per la seva banda, mesura uns 21.70 metres de diàmetre per més de 2 metres d'alt.

Ara, anem a visitar el germà, tot tornant al camí, i uns metres més amunt, a l'altre costat d'aquest, veiem una nova porta d'accés. Aquesta ens obre pas al dolmen de Gurpide Norte. Unes restes prou peculiars, ja que s'observa la part diametral del túmul, però no en queda res d'ell a la zona interior.


D'aquest derruït megàlit tenim informació que atorga la seva troballa a José Miguel de Barandiarán l'any 1955, tot i que no fou excavat fins l'any 1963, concretament del 26 al 31 d'agost, per Juan María Apellániz, sota la direcció de Barandiarán. En aquesta, varen trobar fragments ceràmics i un aixovar funerari en os dels més importants d'Euskal Herria: un picador-compressor de banya, un anell d'os i, el més rar, un objecte en os fet amb la segona falange d'un animal, a dia d'avui encara sense determinar.

Dibuix extret de l'article "La falange labrada del dolmen de Gurpide Norte", de Juan María Apellániz
Hem trobat que, per les dimensions de l'objecte, podria ser d'un lleó de l'era actual, però que bé, poca cosa vol dir.

L'objecte, com s'observa a la imatge, no contge cap gravat per incisió, però sí que ha estat rebaixat i polit amb intencionalitat. Com a curiositat, podem dir que no hi ha una clara funció de l'estri, però que és prou semblant a objectes trobats a la part sud peninsular i a Portugal. Aquestes eines són depositades al "Museo Arqueológico Nacional".

Tornant a la tomba, com es pot veure a la fotografia anterior, el dolmen resta en un estat de conservació precari, sobretot degut a les feines agrícoles. El túmul, gairebé circular i de 17.30 metres al seu diàmetre més llarg, es troba pràcticament arrassat comparat amb el del veí, tot i que és molt evident, i de lloses tan sols se'n visualitzen tres... una de més gran amb forma de menhir, de 3.10 per 1.18 metres i un gruix de 0.25 metres, i dues clavades verticalment al terra.

Seguim caminant un xic més i a l'esquerra del camí veurem una nova porta d'accés, aquesta a un camp per al bestiar, el creuem en direcció al petit turonet existent, que té una altra porta d'accés. Un cop creuar la porta, ens adonem que no és cap turó, és el túmul del megàlit de San Sebastián Sur o II.

 

Dolmen conegut amb el sobrenom d'"El Montecillo" degut a, com hem dit abans, el seu gran túmul, d'uns 4 metres d'alçada i una longitud màxima diametral de 32 metres. Consta d'una cambra poligonal amb 8 lloses i un corredor compartimentat.

Els seus descobridors, Ricardo Becerro de Bengoa i Sotero Manteli, l'excavaren parcialment l'any 1870, excavació de la qual no tenim dades del tot fiables. Però anys més tard, va patir una excavació a càrrec de Julián Apraiz, de la qual es documenten al voltant de 130 esquelets, i un crani amb trepanació.

Segons hem pogut saber, entre les excavacions sofertes, es documenten una punta de sageta de coure, diversos objectes de sílex i diversos fragments ceràmics.

Com es pot comprovar a la imatge, es troba en procés de restauració, ja que es trobava amb les lloses inclinades cap a l'interior, sepultades pel pes del túmul i parcialment trencades algunes d'elles. L'haurem de tornar a visitar quan l'acabin de condicionar.

Tornem al camí i un xic més endavant, aquest cop a mà dreta i endintsant-nos per un ample corriol desdibuixat, tot i que molt clar, trobarem el dolmen de San Sebastián Norte o I.


Sepulcre simple de cambra poligonal construïda amb sis lloses clarament visibles, tot i que falta la coberta de l'antiga tomba. La cambra mesura 2.30 metres per 1.40 i té una alçada de 1.38  metres. Pel que fa al túmul, aquest és allargat i mesura 22.30 metres pel seu eix més llarg.

Fou descobert per Ricardo Becerro de Bengoa i Sotero Monteli el mateix any que el seu germà, el 1870. Tot i això, es documenta molt superficialment una excavació produïda per Ladislao de Velasco, en la que afirma haver trobat algunes restes òssies humanes al seu interior.

Finalitzada la mini-ruta, tornem al cotxe i ens dirigim a l'allotjament prop de Bilbao on dormirem.


Coordenades:

Gurpide Sur: UTM(ETRS89): 30T, 508574, 4750683
Gurpide Norte: UTM(ETRS89): 30T, 508516, 4750736
San Sebastian Sur: UTM(ETRS89): 30T, 508392, 4750936
San Sebastian Norte: UTM(ETRS89): 30T, 508498, 4751141