Dòlmens i menhirs a Cardona I

Avui, anem d'excursió al Bages, a la zona propera a Cardona. L'excursió promet bastant encara que ja sabem que, per aquí, els dòlmens són bastant antics i la majoria no s'han conservat gaire bé, ja sigui per la destrucció per part de l'home o per l'abandonament i la falta de cura del nostre patrimoni. No vam poder trobar tot el què portàvem, però és el que té, potser en una altra època de l'any n'haguéssim trobat algun més, no ho sabem.

Comencem pel menhir de la Roqueta, que és el primer que vam visitar. Es troba tot anant per la carretera C-55 cap a Solsona i, poc després de passar Cardona, agafem el desviament cap a Bergús (a l'alçada del quilòmetre 63). Seguim la pista asfaltada sense agafar cap trencall fins que veiem anunciats els masos de Palà de Coma i La Roqueta a la nostra dreta. Ens dirigim cap a ells i passem el primer. Si no vigileu, anireu a petar de ple al centre del terreny ocupat pels diferents edificis de La Roqueta, com ens va passar a nosaltres... Vam tenir la sort que allà vam trobar al propietari del mas, que molt amablement ens va indicar on es trobava el menhir. Vam aparcar una mica més abaix i en arribar a la zona on es troba el menhir, vam retrobar al propietari, que ens va acabar de dir on era, ja que el tapa un gran llorer i no és visible des del camí.  

El menhir de la Roqueta és d'estil antropomorf, amb una escotadura a la part superior, i conserva una alçada de 1.50 metres, per una base de 0.60 d'ample i 0.50 metres de gruix. Segons hem pogut, saber es trobava molt proper a dues cistes neolítiques que van ser excavades pel museu d'arqueologia de Barcelona l'any 1957, excavació que va finalitzar amb resultats positius: diverses restes òssies humanes, d'entre elles un crani, i dues làmines de sílex, una d'elles retocada.

En Carreras i en Tarrús opinen que tot i que possiblement es trobava fent de marcador de les cistes neolítiques solsonianes (pertanyents al Neolític ple), aquest monòlit va ser aixecat a posteriori, vers el Neolític final i el Calcolític inicial, cap el 3400-2700 a.n.e.

Com el propietari del mas sembla que hi entén, aprofitem per a petar la xerrada una estona amb ell i ens indica alguns detalls de com arribar als següents megàlits que tenim apuntats. Ens diu, però, que no ens molestem gaire en buscar les dues cistes de la Roqueta, ja que es trobaven on ara hi ha els camps llaurats del costat de la finca i que les dues de Palà de Coma  estan força arrasades.

De nou al cotxe, arribem fins el petit nucli de Bergús i aparquem davant de l'església de Sant Joan de Bergús. Des d'aquí, comencem a caminar cap a la muntanya. Dels dos camins que surten de Bergús, prenem el de l'esquerra i, a la cruïlla que trobem poc després, seguim pel del mig. Després d'una curta pujada, arribem a una zona relativament plana després d'una pronunicada corba a la dreta. Trobem un encreuament triple al que prendrem la branca de més a la dreta. Poc després, arribem a un altre, aquest doble, que forma una "V" amb un prat i tornem a prendre el de la dreta. Uns 100 metres després, arribem a una tercera bifurcació on tornem a tirar cap a la dreta. Ara hem d'anar amb compte per a no passar-nos!! 550 metres després d'aquesta última bifurcació, deixant uns prats a l'esquerra, veurem al marge esquerre del camí un conjunt de pedres amuntegades amb una gran llosa tombada i una de més petita sobresortint (l'opció d'ús de gps és de bona ajuda).

El possible dolmen de la Torre de la Roqueta presenta un aspecte del tot ruïnós. A més, si comparem la nostra foto amb la de l'article "Nous megàlits al Bages" de l'Albert Fàbrega (revista Dovella, primavera 2000) i la descripció que en fa l'autor, ens genera dubtes de si realment aquestes restes pertanyen a aquest megàlit, ja que parla d'una llosa dempeus i de formar part d'una cabana de paret seca... Però, d'altra banda, hi ha més fotos a internet que coincideixen amb la nostra, entre d'altres, les de la fitxa de l'inventari de la Generalitat. A més, la descripció que se'n fa a l'inventari de la Generalitat és bastant acord amb el què vam veure. Consta d'una llosa lateral caiguda dins la cambra d'uns 2 metres de longitud i podria tractar-se d'un dolmen simple.

Per a acabar-ho d'adobar, l'Ajuntament de Cardona el té catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local (BCIL), mentre que en Carreras i en Tarrús el desclassifiquen al seu compendi sobre el Megalitisme a Catalunya. Com sempre, sense una excavació (i encara gràcies) és impossible certificar l'autenticitat de determinats jaciments.

Avancem una miqueta més pel mateix camí aviam si tenim la sort de trobar les dues cistes de Palà de Coma. Amb les coordenades que portàvem, vam acabar a una zona enfangada, pel que vam pensar que les dues cistes podien haver quedat sepultades sota dels sediments arrossegats per l'aigua, o bé, havien desaparegut per acció de l'home.

Però uns anys més tard, en concret el dia 18 d'abril de l'any 2026, després d'una exhaustiva recerca biliogràfica, trobem una informació amb fotografies relativament actuals sobre una de les cistes de Palà de Coma. La informació indica que Palà de Coma II encara és visible, però que només queda el negatiu de Palà de Coma I. Anem doncs a cercar-les.

Des del dolmen de la Torre de la Roqueta, seguim endavant 1 quilòmetre i agafem un camí ample a l'esquerra que davalla cap a la riera, pel que avancem uns 520 metres. Si ens hi fixem, veurem la senyalització de la cista a l'altra banda del camp conreat, però més val seguir pel camí per a no malmetre els conreus. Feta la distància indicada, prenem un caminoi a la dreta que va per dins d'un bosquet fins a la cista. No té pèrdua i haurem recorregut només uns 150 metres. Tenint presents les planimetries de les dues cistes, no triguem en identificar la troballa com a Palà de Coma II.

Aquesta cista rectangular de tipus solsonià mesura 1.71 metres de llarg per 1.62 metres d'amplada i conserva una alçada de 0.61 metres. Li manca la llosa de coberta i el costat de ponent d'antic, ja que mossèn Serra Vilaró la descriu també d'aquesta manera al seu compendi de civilització megalítica de Catalunya de 1927.

La necròpoli de Palà de Coma fou localitzada i excavada pel mateix mossèn el 1923. A la tomba supervivent, va desenterrar dos esquelets arronsats, els cranis dels quals eren contra la paret de llevant i no mantenien la connexió anatòmica, pel que afirmava que el sepulcre havia estat violat, possiblement per a robar els collarets de variscita del coll dels difunts. Els estudis indiquen que un dels inhumats era un adult masculí d'edat compresa entre els 20 i els 30 anys. Pel que fa a les troballes de l'aixovar, hi havia dues peces cilíndriques de calaïta, dues puntes de sageta i tres ganivets de sílex, una sageta de triangular (no s'indica material), dos ullals de senglar i dues denes de collaret. Durant molts anys, aquest sepulcre va quedar ocult i no es va retrobar fins després dels incendis de 1998. Aquell mateix any i el següent, Alfons Fíguls va tornar a excavar i netejar el sepulcre, trobant indicis d'un possible cròmlec al voltant del sepulcre.

Extret de la "Memòria dels treballs arqueològics ala necròpolis neolítica de Palà de Coma (Cardona, Bages)", d'Alfons Fíguls

Pel que fa a la datació, i segons la tipologia de sepulcre, el col·locarem temporalment vers el Neolític Mitjà-Ple 3900 - 3400 a.n.e.

En acabar amb la cista visible, vam buscar la germana, però no la vam trobar. La vegetació està força alta, les coordenades disponibles eren poc fiables i les informacions sobre la distància entre elles diferia entre les fonts (entre 10 o 30 metres hi ha distància...).

Com va sent l'hora de dinar, decidim anar a trobar un últim megàlit. Desfem el camí fins a Bergús i tornem al cotxe. Tirem rectes fins la carretera BV-3001, on girem a l'esquerra en direcció Cardona. Passat el quilòmetre 4, prenem el primer trencall que surt a la dreta. Seguint aquesta pista, agafem el segon trencall a la dreta, just després d'una corba pronunciada a l'esquerra. Aquest camí mor a Cal Llauner, però nosaltres hem d'agafar una desviació que surt a l'esquerra poc abans de la casa (més val que deixem el cotxe a l'inici del camí). Ja a peu, trobarem l'hemidolmen de Cardona o el menhir de la Vinya del Giralt després d'uns 100 metres, ajagut, fent de límit entre el camp i el camí.

Aquest gran roc té unes dimensions aproximades de 3.28 metres de longitud (bé, alçada si es conservés a la seva ubicació original), per 1.16 d'amplada i 0.60 de gruix. Alguns autors el consideren "hemidolmen" i, per tant, hauria estat la coberta d'un dolmen actualment desaparegut. Nosaltres que pensem com d'altres arqueòlegs, i no creiem en això dels hemidolmens, pensem que per la seva morfologia pot ser una estela, del Neolític ple, o bé un menhir estel·liforme, del Neolític final, Calcolític.

De fet en Carreras i en Tarrús pensen el mateix i fan esment que, al lloc on es va trobar el monòlit, hi havia un sepulcre de fossa proper (uns 200 metres), tipus d'enterrament del Neolític ple i que va ser excavat amb resultats positius. Lamentablement, aquest sepulcre es troba destruït.

El novembre de l'any 2018 es va comunicar que el menhir s'inclouria dins el projecte Gegants Immortals, però finalment no el van incloure dins del conjunt de monòlits que van ser traslladats al santuari del Miracle, a Riner, per a ser estudiats, restaurats i que finalment es va decidir que tornessin al seu emplaçament original.

Després de menjar un bon entrepà allà mateix aprofitant el bon dia, comencem la tornada cap a Cardona. Com anem amb temps per al partit del Barça i m'ha quedat un regust amarg, convenço al Marc per a veure un sepulcre proper a Cardona del que sí portem bona informació.

A la sortida de Cardona, agafem la carretera B-420 i, poc després del quilòmetre 1, girem per la pista asfaltada que surt a mà esquerra. La seguim sense prendre cap trencall fins que mor a una altra pista asfaltada, on girem a la dreta, passant pel pont que travessa l'Aigua d'Ora i, de nou a la dreta, arribem a l'ermita de Sant Salvador. Seguim el camí fins que després d'una corba pronunciada a la dreta trobem un petit trencall a l'esquerra que acaba a una petita esplanada. Des d'aquí, ens endinsem un pèl al bosc i trobem la cista de Sant Salvador, també coneguda com a sepulcre de la Vinya del Joncar.

Aquest, segons Carreras i Tarrús, dolmen simple té unes dimensions internes de la cambra sepulcral de 2.60 metres de llargada, per 1.60 d'amplada màxima i 1.10 d'alçada. Té una obra tumular de 10/11 metres de diàmetre, que conserva restes d'un mur de contenció.

Va ser excavat entre el 1915 - 1920 pel Mossèn Joan Serra i Vilaró, que va recuperar restes que a dia d'avui es localitzen al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, a nombrar: diversos fragments de ceràmica a mà, també diversos fragments i esquerdells de làmines de sílex i tres denes.

Amb totes aquestes dades, en Carreras i en Tarrús el col·loquen a la línia temporal vers el Calcolític inicial i l'Edat del Bronze antic, cap el 2700-1800 a.n.e.

Després d'aquesta troballa, ja comencem la tornada amb una millor impressió de la jornada. Però, està clar, hem de tornar a aquesta zona, ens queda molt per descobrir! Mostra d'això, són les dues rutes que vam fer posteriorment pels volts de Cardona: Megàlits a Pinós III i Cardona II i Dòlmens i inscultures a Montmajor II, l'Espunyola i Cardona III

Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir de la Roqueta: 31T 386304 4640514

Torre de la Roqueta: 31T 385463 4639953

Palà de Coma II: 31T 386182 4641036

Menhir de Vinya Giralt: 31T 388612 4639550

Vinya del Joncar: 31T 390309 4644342

Dòlmens i menhirs al districte de Lodève VIII

Avui anem primer al terme municipal d'Octon, a Lodève, a l'Hérault francès. Anirem a visitar la coneguda necròpoli de Toucou, on vam veure 8 dòlmens, 1 probable túmul prehistòric, i dos menhirs. Tot i això, ens vam deixar un parell de menhirs més, i hem trobat documentats fins a 11 sepulcres a la necròpoli, part dels quals no vam saber trobar. En acabar la visita de la necròpoli, canviarem de poble tot anant al proper terme municipal de Le Puech, per visitar un nou megàlit, totalment espectacular, i després cap a Lavalette, on en veurem dos més, un d'ells en perfecte estat de conservació.

Bé, ens arribem al nucli d'Octon i deixem el cotxe a un aparcament que hi ha a poc d'arribar al centre històric del poble. A peu, anem caminant direcció nord, fins a sortir del poble en direcció nord-est per le chemin de Toucou. A la poca estona, veurem un camí cap a l'esquerra que mena cap al castell de Lauziéres, però nosaltres seguim rectes 2.4 quilòmetres, creuant l'antic nucli de Toucou. Aquí, a la part alta de la muntanya, emprendrem un nou caminoi cap a l'esquerra, i el primer dels sepulcres que veurem es troba a 210 metres d'aquest punt, al bell mig del camp de conreu que hi ha a la dreta del camí, a uns 30 metres d'aquest, és fàcil de trobar, sobretot si no està conreat.

Abans de començar a descriure la necròpoli, que per cert també l'hem trobat anomenada com Lacade, hem de dir que els numerarem tal i com els vam veure, ja que cercant informació o simplement la ubicació, ens hem trobat els noms duplicats, a banda de que, com hem dit, la quantitat de sepulcres de la necròpoli varia segons la font. Per això, els posarem tal i com els vam veure, i els que vam poder trobar.

Segons la poca informació a la que hem pogut accedir, aquesta va ser descoberta cap a l'any 1950 pels alumnes de l'escola d'Octon i el seu mestre, i es tracta d'una necròpoli del tot peculiar a la zona, per l'orientació del megàlits i per la seva morfologia. Cal dir que fou bastida a finals del Neolític, vers el 3000-2700 a.n.e., i reutilitzada a l'Edat del Bronze mig i final, entre el 1500 i el 1200 a.n.e.

La peculiaritat estructural, pel que es diu, és deguda al material constructiu, ja que està feta a raó de basalt, a diferència dels sepulcres de corredor veïns, que són de gres. En ser d'aquest material, l'estructura de les tombes varia, ja que aquest material es fragmenta en peces més petites. Tot i això, per les troballes recuperades, els dos estils arquitectònics van conviure en el temps.

A banda, també hem de dir, que a l'estudi que hem trobat, en un principi fa referència a una necròpoli de sepulcres de corredor d'estil Llenguadocià (galeria catalana), però també esmenta que l'accés a les cambres no s'ha pogut estudiar a fons, a manca d'una excavació exhaustiva.

Dit això, comencem pel que vam anomenar Toucou o Lacade I.

Aquest és un sepulcre protegit, segons la Base Mérimée, com a monument històric des del 12 de desembre del 1956. A la petita fitxa de protecció, diu que va ser bastit vers el Neolític local, no documentant-se l'estil arquitectònic, ni cap tipus de mida de la tomba, ni cap excavació. Podem dir que el túmul del sepulcre resta prou ben conservat i amida, més o menys, 11/12 metres de diàmetre, essent de forma ovalada.

A la mateixa alçada, uns 25 metres a l'oest, al límit del bosquet que hi ha, vam trobar una cosa que ens va semblar un pèl estranya, es tracta com d'una obra tumular sense cap llosa a l'interior, però amb un sot al centre de la seva superfície, i, mirant-ho a vista d'ocell, és perfectament rodó. Podrien ser pedres tretes del camp, però per nosaltres hi ha massa "casualitats", com la seva morfologia, que just al costat, al bosquet, no hi ha ni una sola pedra, el solc a la superfície tumular, per què han decidit fer el camp conreable just fins aquí? Bé, per nosaltres, és una obra tumular prehistòrica, que, per cert, també té un forat, al bell mig de l'obra que podria ser una reutilització de l'Edat del Bronze, o una cala.

No hem trobat informació de cap tipus, d'aquesta, per nosaltres, obra tumular.

Just al costat, seguint en la mateixa direcció i anant cap el camí, veurem el que anomenem com a dolmen II de Toucou o Lacade, a escassos 10 metres de l'obra tumular anterior.

És clarament un dolmen, bé, les restes d'un dolmen, que, clar, amb el que en queda, no podem dir la nostra pel que fa a la morfologia. In situ, es poden veure la llosa lateral i un tros de l'accés, que resta a l'esquerra de la fotografia, tocant la lateral i mig coberta per la vegetació que podríem haver eliminat abans de fer la fotografia. Dir que resta protegit i declarat com a monument històric des del 12/12/1956.

Seguim cap a l'oest i, a uns 10 metres, gairebé tocant el camí, trobarem el que anomenem com a Toucou o Lacade III.

Sortim al camí i el continuem tot rectes en la mateixa direcció uns 200 metres fins a trobar un caminoi que surt cap a la dreta, i per ell seguim. Als 40 metres, a la dreta del camí, trobarem el destrossat dolmen de Toucou o Lacade IV. Resta molt malmès, però podem veure alguna llosa d'entre els rocs de l'obra tumular.

Actualment el sepulcre està en estat precari, no sabem si a causa de la pista per la que hem arribat, o perquè, però hem vist fotografies anteriors on es veia en molt millor estat de conservació.

Ara visitarem els menhirs, que es troben un al costat de l'altre, són els menhirs de Lacade. Per arribar-hi, el millor és sortir al camp de conreu tot seguint el camí. Just entrar-hi, girem a la dreta i continuem rectes per la vora del bosc uns 40 metres, on ens endinsem al bosc i, obrint-nos pas entre les plantes i arbres, trobarem els dos menhirs de Lacade en 15 metres.

Es tracta d'un menhir central i un altre més petit que li fa de satèl·lit, estil als de la Pedra Gentil o Pedra de la Murtra, a Sant Climent Sescebes, jaciment que tenia més menhirs satèl·lit en el passat, potser aquí era igual. El menhir central mesura 1.22 metres d'alçada per 0.63 d'amplada i 0.33 de gruix, mentre que el satèl·lit té una alçada aproximada d'1 metre. El conjunt fou descobert el 1953 i, a la notícia del seu descobriment, es descriu com un menhir amb satèl·lit col·locats sobre un petit túmul de pedres d'1.60 metres de diàmetre.

Seguim la ruta que portàvem planificada, anant a visitar els sepulcres V i VI de la necròpoli de Toucou o Lacade, pel que tornem al camp i el creuem direcció nord, fins que aquest s'estreny donant accés a un altre camp. Just allà ens endinsem al bosc que queda a la nostra esquerra i, bé, a partir d'aquí no us podem dir res, s'ha d'arribar seguint les coordenades, ja que no hi ha cap camí, has d'anar pel mig del bosc uns 50 metres en direcció nord-est fins a trobar el dolmen V de Toucou.

D'aquest clar sepulcre, en podem dir que conserva dues lloses, la de capçalera, i una lateral que, segons fonts franceses, amida 1.20 metres de llargada, per 0.80 metres d'alçada, tot i que nosaltres potser la fèiem més llarga.

Vist el V, anem a cercar el dolmen de Toucou VI, que trobarem uns 30 metres més enllà en la mateixa direcció.

Es tracta, de nou segons fonts franceses, d'un antic sepulcre del que en resten tres lloses, una d'elles trencada per la meitat, una altra estintolada i la de capçalera. Nosaltres us diem el que vam veure, perquè ja no sabem si es refereixen a aquest dolmen. Vam veure clarament les tres lloses que formarien la cambra sepulcral, que resten més o menys al seu lloc original. Tenint present la capçalera, al costat dret de l'entrada, al que seria la cambra mortuòria, resta una llosa clavada, que es veu a primer pla a la fotografia, que podria ser una d'un hipotètic corredor (nosaltres la veiem massa gran per l'estil Llenguadocià). També podria ser part de la coberta, fent una interpretació de fotos antigues, on ens sembla que és aquesta llosa la que resta estintolada a terra i repenjada sobre la llosa lateral.

Pugem al camp i tornem a l'inici d'ell, allà on hem girat a l'esquerra des del camí que ens ha portat des d'Octon, just després seguint en la mateixa direcció, trobem un camí que mena cap l'esquerra pel mig d'un camp, seguint-lo i, a uns 200 metres en línia recta des del camí, trobarem el sepulcre de Toucou VII.

Una nova cambra sepulcral, d'estil dolmènic indefinit, però bé, no hi ha dubtes que era una tomba prehistòrica. In situ es pot veure el que ens sembla clarament que era la capçalera, i el que resta d'una llosa lateral, amb clares restes de l'obra tumular que en el seu dia sostenia el megàlit.

A uns 80 metres a l'est, veiem el que vam trobar identificat com a dolmen de Toucou VIII. Sincerament, a nosaltres no ens va fer gaire aspecte de sepulcre, però quelcom és, les lloses es troben clavades i clarament col·locades amb intencionalitat, a banda del que podrien ser restes de l'obra tumular.

A nosaltres, aquest ens va sobtar.Com es pot veure, les pedres són el que queda d'un estret i llarg corredor que duia a una hipotètica cambra sepulcral, avui en dia destruïda, tot i que es poden veure clarament restes de l'obra tumular. Amb aquesta interpretació, sí podem dir que aquest és un sepulcre de corredor Llenguadocià.

L’aixovar recuperat a la necròpoli és prou residual i es compon principalment d’indústria lítica en sílex, com puntes de fletxa, i diverses làmines del mateix material, perles de variscita, (provinents sens dubte de Gavà) i alguns fragments ceràmics corresponents a vasos hemisfèrics, associats al Neolític final.

Inserim una imatge extreta de: Noisette Bec Drelon, Maxime Remicourt, Johanna Recchia, Eric Thirault, Jean Vaquer. Le mégalithisme du Languedoc central : le dolmen des Isserts dans le bassin de la Lergue. in G. Bagan, St. Mauné, G. Beugnon (dir.), Recherches archéologiques et historiques récentes en Languedoc central, Actes de la table ronde de Vailhan, Apr 2019, Vailhan, France. pp.37-58. ⟨hal-03887775⟩

Per acabar amb la peculiar necròpoli de Toucou, podem dir que, segons els estudis als que hem pogut accedir, aquesta va ser modificada a l'era protohistòrica, i n'esmenta uns túmuls d'aquesta etapa, que, com la gran majoria dels sepulcres prehistòrics, no s'han excavat.

Ara sí, tornem al camí principal i l'emprenem direcció en la que hem arribat fins a Octon. Però val a dir que quan ja érem a l'alçada de l'antic nucli de Toucou ens en vam adonar que ens havíem deixat un menhir a no gaire distància del dolmen VIII, i que si segueixes el camí principal cap a l'altre costat (est), en veus un altre (els dos dels que havíem fet menció abans).

Emprenem el cotxe i tornem per on hem vingut tot seguint la D148, i uns 6.3 quilòmetres més tard fem un pronunciat gir a l'esquerra seguint per la D148, en direcció Le Puech. Aquesta la seguim 2.2 quilòmetres, arribant ara a un petit nucli de cases. Aquí deixem la D148 i emprenem a l'esquerra per la D148E3, direcció Mas Delon (on es va trobar un fragment d'estàtua-menhir). Seguim creuant Mas Delon fins que, al poc, haurem de decidir si esquerra o dreta per le Chemin de Frigoulet; bé, doncs cap a la dreta. Uns 600 metres més tard, just en entrar al nucli de Le Puech, girem bruscament a l'esquerra emprenent la D157E5 sortint de l'anomenat poble en pocs metres. A 400 metres de fer el gir, ens trobarem a l'esquerra de la carretera una zona per a deixar el cotxe i així ho fem.

A peu, tornem pel voral de la carretera fins a la corba que hem fet a la dreta, com a uns 120 metres de la zona d'aparcament. Del vèrtex d'aquesta corba, surt un corriol que enfila vers la muntanya i que, en una bona estona, quan arribem al cim d'aquesta ens fa passar just pel costat del bonic dolmen de Lodevois, també anomenat Fourille o Cayroux. En no poder seguir el corriol amb el plànol que hi ha a internet, no podem dir quanta distància hi ha, però en línia recta hi ha 1.15 quilòmetres, seguint el corriol deu haver 1.5 - 2 quilòmetres.

Aquí tenim el sepulcre de corredor (estil llenguadocià).

Tomba construïda en basalt local, com els de Toucou, i bé, de fet oficialment no sabem res, ja que no hi ha res documentat, o no ho hem trobat. Sabem que la coberta era estintolada al terra, i que va ser recol·locada pel G.A.L. entre el 1980-1990.

Per l'estil arquitectònic, podem dir que va ser erigit vers el 3000-2700 a.n.e., a finals de l'era neolítica.

Tornem al cotxe i seguim la carretera tal i com anàvem fins a topar amb la D157, a la que girem a l'esquerra direcció Lavalette. 1 .2 quilòmetres més tard, girem de nou a la dreta per la D157E4 cap el mencionat poble, i uns 5 quilòmetres més endavant trobarem a l'esquerra una entrada al prat on es troben els sepulcres de Mas Trinquier. Entrant per aquí camí, tirarem enrere a uns 100 metres per a trobar el sepulcre B. No cal dir que és recomanable l'ús de GPS.

Es tracta d'un nou sepulcre de corredor curt, en forma de "P", que es troba bastit en una obra tumular que també es va utilitzar per a construir el seu germà. De fet, aquesta obra tumular es troba a un pronunciat pendent, fet pel que, a banda de tenir dues tombes, li atorga una certa complexitat constructiva.

De nou, col·locarem temporalment la tomba al Neolític final, vers el 3000-2700 a.n.e.

Tot seguit, anirem a visitar son germà A, que es conserva en pitjor estat, i que es troba a no arriba a set metres direcció sud-oest; com hem dit, comparteixen túmul.

Un megàlit, que només veure'l ja ens va generar dubtes pel que fa a la seva morfologia, un paradolmen? Segons hem pogut esbrinar, els francesos diuen que és un bloc caigut del penya-segat, i que va destruir l'antiga tomba. Personalment, ho dubtem molt, però bé, no serem nosaltres els que els hi portem la contrària. Per nosaltres, és un paradolmen aprofitant el bloc, pel que deuria ser bastit a la creació de l'obra tumular i el seu company.

I amb això, donem el dia per acabat. La veritat, ha estat intens, 11 dòlmens, 2 menhirs, un túmul i bastants quilòmetres, sobretot es va notar a les cames entre la visita a Toucou i la de Lodevois. Però cal dir que dona temps a fer-ho bé, si és que ens decidim a fer-ho un dia d'estiu, quan el dia es fa més llarg.

Coordenades UTM(ETRS89):

Toucou o Lacade I: 31T 524155 4835490

Possible túmul de Toucou o Lacade: 31T 524125 4835507

Toucou o Lacade II : 31T 524106 4835494

Toucou o Lacade III : 31T 524088 4835494

Toucou o Lacade IV: 31T 523969 4835511

Menhirs de Lacade: 31T 524011 4835504

Toucou o Lacade V: 31T 523963 4835651

Toucou o Lacade VI: 31T 523947 4835679

Toucou o Lacade VII: 31T 524403 4835558

Toucou o Lacade VIII: 31T 524478 4835533

Lodevois o Fourille o Cayroux: 31T 524692 4836720

Mas Trinquier B: 31T 521254 4838049

Mas Trinquier A: 31T 521250 4838043

Dolmen al districte de Céret VIII

Nova ruta a França, el dia següent de visitar els dòlmens de Cortsaví, a la que no vam acabar de veure tots els que volíem pel vent, per això avui anem fins a una zona, on, en teoria i segons els webs meteorològics francesos, avui ha de fer menys vent. Ens dirigim al nucli de Tellet, Taillet en Francès, també del districte de Céret, als Pyrénées Orientales.

Per arribar-hi, nosaltres que veníem d'Els Banys d'Arles i Palaldà (Amélie-les-Bains-Palalda en francès), que era on érem allotjats, emprenem la D115 creuant el nucli d'El Pont (Le Pont en francès). Just en sortir d'ell, veurem a mà esquerra un desviament per la D15 amb indicacions a Taillet entre d'altres, que creua el riu Tec per un pont. A l'altre costat d'aquest, hi ha una illeta, en la que seguim rectes emprenent la segona escapatòria. A més o menys 500 metres, girem a la dreta seguint ara la D63 cap a Oms i Taillet, i d'aquí continuem 10.3 quilòmetres tot rectes, fins que a aquesta distància emprenem per una pista sorrenca en perfecte estat. Bàsicament, és seguir per ella tot recte 730 metres, lloc on veurem a la nostra dreta una pista, que sembla tancada a l'inici per un amuntegament de sorra, i a l'esquerra un lloc habilitat per aparcar i allà deixem el cotxe.

A peu, ens posem a caminar per la pista a la que acabem de fer menció, que al poc millora moltíssim (potser normalment es pot transitar amb el cotxe). Bé, la seguim uns 700 metres, lloc on el camí fa un pronunciat gir cap a la dreta. En aquest punt i a la nostra esquerra, veurem un corriol que segueix en la direcció que portàvem, i, a escassos 5 metres, un altre que s'endinsa al bosc. Just treure el cap per aquest últim, ja veurem el sepulcre de la Caixa de l'Obra o El Serrat de Coll d'Arques.

Es tracta, segons en Jean Abélanet d'un dolmen simple, que va descobrir ell mateix el 3 de febrer de 1964. Com es pot veure, resta en un estat precari. Segons explica, és degut a que aquest bosc va ser camp de conreu durant molt de temps, fet pel que el sepulcre es va anar malmetent degut a les tasques agrícoles.

Segons la seva informació, la llosa de capçalera (llosa A al dibuix inferior) amida 1.81 metres d'amplada i aixeca 0.80 metres del nivell del sòl, amb un gruix que varia entre 0.10/0.20 metres als extrems a 0.40 metres a la part central. A la banda més al nord, les dues lloses C i D són el que es conserva del lateral del sepulcre, que fan 0.40 i 0.47 metres de longitud respectivament, mentre que el seu gruix és molt similar, pel que podria ser que antigament fossin una sola llosa, trencada temps ençà. La llosa B, que és l'altre lateral, resta trencada a una alçada del terra similar a les companyes, entre 0.30 i 0.35 metres. També cal fer menció a la inclinació vers l'interior del que en el seu dia va ser una cambra funerària.

Extret d'"Itinéraries Mégalithiques" de Jean Abélanet

Vista la planimetria de n'Abélanet, hem de parlar de les lloses E i F, la primera sobre l'obra tumular i la segona pocs metres més enllà. L'arqueòleg opina que es tracten totes dues de la llosa de coberta del megàlit: sumant les dimensions dels rocs, la coberta faria 1.95 metres de llarg per una amplada de 1.30 metres.

Cal dir que el sepulcre no ha estat mai excavat, però sí que va rebre un petit sondeig a tocar de la llosa de capçalera, del que van sorgir diversos fragments, molt esmicolats, de ceràmica modelada prehistòrica. A falta d'informació sobre l'estil d'aquesta ceràmica i tenint present que tot i que la tinguéssim més detallada també podria ser fruit d'una reutilització, nosaltres dataríem el megàlit per la seva morfologia de dolmen simple, pel que seria erigit vers el final del Neolític/Calcolític, cap el 2700-2200 a.n.e.

Com a última aportació, que nosaltres desconeixíem fins que ho hem trobat buscat informació de l'antiga tomba, als volts d'aquesta, hi ha un mínim de tres agrupacions de cassoletes. Tenint en compte el topònim del lloc i segon nom de la tomba, Coll d'Arques, podríem pensar també que aquesta tomba no era isolada.

Coordenades UTM(ETRS89):

Caixa de l'Obra o El Serrat de Coll d'Arques: 31T 472468 4708715

Dòlmens al districte de Céret VII

Nova ruta a França, en una escapada de les nostres de cap de setmana llarg. Val a dir que les dues rutes que vam fer durant el camp de setmana van ser prou descafeïnades, ja que el vent era força intens, i ja se sap que és millor no fer gaire el beneit amb la Tramuntana.

Començarem pel dolmen de La Caseta. Per arribar-hi, el més pràctic és acostar-nos a Cortsaví en català (Corsavy en francès), que es troba tot anant per la D43 des d'Arles (Arles sur Tech en francès), un poble que es troba a uns quants quilòmetres a l'oest d'El Voló/Le Boulou anant per la D115.

De fet, arribar al megàlit és més fàcil del que sembla, només cal seguir la D43 des del seu inici a Arles, durant 12.8 quilòmetres, creuant el nucli de Cortsaví, i deixant a aquesta distància el cotxe a una entrada als camps de la dreta de la carretera, construïda per a tractors i maquinària agrícola.

A peu, creuem la carretera i enfilem pels camps amb el desnivell que hi ha (recomanem anar a l'època de menys creixement de plantes, ja que hem vist fotografies amb els camps plens de falgueres, camps que eren nets quan hi vam anar). Nosaltres el que vam fer va ser pujar rectes fins a uns arbres que hi ha i després girar 90 graus a l'esquerra, canviant de camp, vorejant un sortint d'aigua que hi ha poc abans d'arribar als arbres. Seguint tot rectes, paral·lels a la carretera, trobarem el dolmen de La Caseta, en uns 45 metres, just a la fi del nou camp.

Es tracta d'una possible galeria catalana, que va ser documentada per primer cop per Jean Abélanet el 2011, tot i que, òbviament, ja era conegut de temps ençà pels habitants del mas que hi ha just a sota i que li dona nom al megàlit.

D'aquest sepulcre, cal fer esment de la imponent llosa de coberta, que mesura de 0.50 metres de gruix a l'entrada de la cambra a 0.35 metres a la seva capçalera. En fem una menció particular ja que, degut al pes d'aquesta, la llosa lateral de més a l'oest es va trencar en dues parts (1.40 i 0.80 metres), pel que la llosa al seu inici faria 2.20 metres de longitud per un gruix de 0.30 metres. I com es pot veure a la fotografia i posteriorment al croquis que inserim de Jean Abélanet, aquesta s'ha desplaçat cap al nord-est, sobresortint del que seria la cambra funerària quasi un metre per ambdós costats.

Extret d'"Itinéraries Mégalithiques" de Jean Abélanet

D'altra banda, in-situ es pot observar que la llosa C de la planimetria d'en Jean és més petita i prima que la resta, fet que pot haver estat el detonant del moviment que ha patit la llosa de coberta, ja que tota aquesta banda de l'obra tumular resta plena de fragments de llosa trencats que, de ben segur, formarien part d'aquest lateral de la cambra sepulcral.

L'obra tumular es documenta circular d'uns 8/9 metres de diàmetre, que ha anat lliscant muntanya avall, cosa que fa que avui en dia es vegi amb forma ovalada, perquè hem de dir que, in-situ, es veu, i molt.

Per últim, podem dir que, per la seva morfologia (galeria catalana, segons en Josep Tarrús), el sepulcre fou bastit al Neolític, vers el 3000-2700 a.n.e. De fet, no podem documentar la seva antiguitat d'altra manera, ja que no sembla pas que hi hagi hagut cap intervenció arqueològica al megàlit, que, com hem dit, es documenta des de fa ben poc i no hem trobat referenciada cap troballa prehistòrica.

Un cop fotografiat, tornem al cotxe i anem a visitar un proper sepulcre, el del Pla del Castellà A o Cova d'en Rotllan I. És l'I de la Cova, ja que es documenta una segona tomba al mateix túmul, que nosaltres no vam saber veure. Per arribar-hi, seguim la D43 en la mateixa direcció 1 quilòmetre, emprenent a aquesta distància un camí sorrenc que surt a la nostra dreta cap el Mas Vilalte. Per ell, seguim mantenint-nos a l'esquerra a la primera bifurcació, i després seguint rectes uns 500 metres, entrant a una comuna hippie. A aquesta distància, quan el camí va direcció sud, aquest es creua amb un altre, i just darrere seu hi ha una maca esplanada verda. Aquí deixem el cotxe i, a peu, tornem al camí que acabem de fer. Just en arribar a la primera de les cases, ja veurem un cartell de fusta on posa dolmen, amb un corriol que han habilitat els habitants de la comuna.

Ens trobem davant d'un dolmen simple, descobert el 1957, crec que pel mateix Abélanet, amb un túmul prou ben conservat, tot i que no és gaire visible degut a l'exuberant vegetació que hi creix, però el desnivell que fas a pocs metres de la cambra sepulcral és molt clar.

Havent llegit l'estudi del megàlit, no ens queda clar quina és la seva entrada i quina la seva capçalera, ja que, per orientació i per morfologia, diríem que l'entrada al sepulcre seria la llosa rebaixada des d'on hem fet la fotografia (llosa A). Però a l'estudi d'Abélanet, i com es pot veure a la planimetria inserida tot seguit, a l'altre costat hi ha unes petites lloses (E i D), de només 5 centímetres de gruix, que semblen mòbils i una més gran (F), que sembla feta a mida i implantada per a clausurar la tomba. Ara, s'ha de dir que també fa esment a la porta finestra de la llosa A, dient que la finestra resultant és de 0.30 metres, que és el típic accés als dòlmens simples de gran part de Catalunya i sud de França actual.

Extret d'"Itinéraries Mégalithiques" de Jean Abélanet

D'altra banda, en Jean documenta una cambra que fa més o menys 1.30 metres de profunditat per uns 2 metres de llargada, per una amplada de 1.40 metres al sòl de la cambra i 0.85 a la coberta.

El túmul, com hem dit, és prou evident in situ; de fet, n'Abélanet diu que a l'any 1970 es veia perfectament, perquè estava net, i que es veia completament circular i de 12 metres de diàmetre, a dia d'avui retallat probablement per l'eixamplament del camí.

Extret d'"Itinéraries Mégalithiques" de Jean Abélanet

Pel que fa a excavacions, la primera es va fer vers el 1958, a mans Pierre Ponsich, acompanyat pel mateix Abélanet, que van confirmar que havia patit diverses violacions. Però tot i això, van haver-hi troballes prehistòriques: només a la capa superficial, ja van sorgir ceràmica a torn (no sabem si prehistòrica), una moneda d'era medieval i un fragment de làmina de sílex amb retocs de 23 mil·límetres; a l'immediat estrat, van aparèixer una punta de fletxa en sílex gris de 43 mil·límetres, diversos cristalls de quars, fragments ceràmics corresponents a dues urnes, amb decoració típica del Bronze antic, un fragment d'anell de bronze, una làmina del mateix material, un gratador en sílex i diverses restes òssies, entre elles un tros de maxil·lar que conservava tres dents.

Podem dir que aquesta antiga tomba fou erigida, segons el seu estil arquitectònic, a final del Neolític/Calcolític vers el 2700-2200 a.n.e. i que, veient les restes recuperades, va ser reutilitzada, com a mínim, fins a l'Edat del Bronze antic, cap el 1800 a.n.e.

Per acabar amb la recerca dolmènica d'avui, intentarem trobar el seu germà que segons la informació que tenim es troba a pocs metres del Roland I, inclús algunes informacions ens advertien que era al mateix túmul, d'altres a una vintena de metres, etc... total, que vam buscar les minses restes que vam trobar documentades i que n'Abélanet dibuixa, sota la dissimulada vigilància d'alguns hippies, però no les vam trobar. Ja a casa, hem vist a diversos webs que donen el megàlit II d'en Rotllan com a desaparegut.

Extret d'"Itinéraries Mégalithiques" de Jean Abélanet

D'aquí, anem a dinar tornant a la carretera asfaltada i girant a la dreta, seguint la direcció que portàvem fins el Col de la Descarga, on amb les neus i el vent que havia fet ens vam trobar l'accés tallat, però bé, ja n'hi va haver prou, els nens van xalar d'allò més amb la neu que hi havia allà.

Coordenades UTM(ETRS89):

La Caseta: 31T 463435 4703913

Pla del Castellà A o Cova d'en Rotllan I: 31T 464457 4704367

Dòlmens i túmuls a Sagàs, L'Espunyola i Capolat

Avui publiquem una nova ruta que vam fer pel Berguedà, en la què ens aturarem a tres pobles; per tant, farem les aproximacions en cotxe. Començarem al terme municipal de Sagàs, on visitarem el possible sepulcre de Salvans Vell.

Per arribar-hi, sortim del nucli de Prats del Lluçanès per la C-62 direcció nord-oest i la seguim 5.2 quilòmetres, on girem a la nostra esquerra per la C-62z direcció l'ajuntament de Sagàs. 1.9 quilòmetres més tard, tornem a desviar-nos a l'esquerra direcció Salvans entre d'altres. 2.1 quilòmetres més endavant, ens aturem a una zona neta de bosc que hi ha la dreta de la carretera. A peu, voregem el camp de conreu que hi ha, tot seguint el camí desdibuixat, però clar. Tot i això, el millor és anar amb GPS, ja que hi ha un moment que deixes el camí per seguir fent-li la volta al camp i trobar el dolmen, però no és difícil de localitzar ni de caminar, hi ha diversos corriols, i el bosc és d'aquells força nets.

Segons l'inventari de patrimoni de la Generalitat, es tracta d'una cista megalítica bastida al Neolític, vers el 3500 a.n.e. Això ho diuen per la seva morfologia, que, com hem dit, pensen que és una cista megalítica, perquè de restes no se n'ha recuperat cap, ja que no consta cap intervenció arqueològica.

El jaciment en si és un pel atípic, ja que de lloses sí que n'hi ha una in-situ, i clavada, mentre que la de l'altre costat és un aflorament rocós natural, a l'estil paradolmènic. Tot i això, creiem que sí podria haver estat un antic sepulcre: ens ho fan pensar, a banda de la llosa clavada, un altra estintolada a l'interior del que seria la cambra, que podria ser la llosa de coberta o la de capçalera tal i com mirem la tomba a la fotografia, i també la gran quantitat de fragments de llosa que hi ha al lloc, com si hagués patit un intent de destrucció total. També ens fa bona pinta, la part dreta de la tomba, tal i com la veiem a la fotografia, que ens sembla que podria conservar obra tumular, però bé, s'hauria de netejar per estar segurs i acabar de confirmar o refusar amb una excavació.

Desfem el camí, tornant al cotxe i iniciant la marxa direcció el malmès dolmen del Bosc de Correà. Tornem per la carretera que hem vingut fins a trobar la C-62, que ens durà al poble de l'Ametlla de Casserres. A aquest, emprenem per l'autopista C-16 i la deixem a la propera sortida 88. A la illeta que ens trobem, emprenem per la segona direcció Casserres, per la BV-4132.

En arribar a l'entrada del nucli, just a la illeta que dona la benvinguda al nucli esmentat, emprenem per la primera escapatòria, direcció L'Espunyola entre d'altres. Poc més tard, sortim a una altra illeta, a la que, de nou, tornem a emprendre la primera escapatòria, ara per la BV-4131, de nou cap a L'Espunyola. Uns 31 quilòmetres més tard, topem amb la C-26, en la que girem a l'esquerra direcció Solsona entre d'altres, i seguint-la 4.1 quilòmetres trobarem a l'esquerra el desviament cap a Comarmada. Per ell entrem el cotxe una cinquantena de metres, i a peu ens dirigim al bosc que hi ha entre la carretera i el lateral del camp conreat, on podrem veure les restes del dolmen del Bosc de Correà.

Sepulcre descobert i excavat per Joan Serra i Vilaró l'any 1918, del que a dia d'avui no es pot saber de quina tipologia de sepulcre es tracta pel seu estat, totalment ruïnós. Segons Josep Tarrús i Enric Carreras, però, es tractava d'un dolmen simple amb passadís curt o amb vestíbul pou. Els citats autors utilitzen per a poder donar-li una tipologia un dibuix en planta del sepulcre, fet en el seu dia per en Serra i Vilaró. Aquí teniu el dibuix.

Extret de "El megalitisme a Catalunya" de Tarrús i Carreras

També ells aporten dades que en el seu dia va aportar en Serra i Vilaró, començant per les dimensions de la cambra sepulcral, que segons ells feia interiorment 1.40 metres de llargada per 1.65 metres d'amplada, i aproximadament 1.38 metres d'alçada.

Segons l'esmentat mossèn, a la seva intervenció, es van recuperar fragments de ceràmica decorada (alguns d’estil campaniforme i d’altres del Bronze antic-mitjà), incloent tasses amb apèndixs i decoracions diverses. També s’hi van trobar eines i materials com sílex, així com nombrosos elements d’ornamentació (petxines perforades, un centenar de dentàliums, 3 denes de petxina i 20 d’ambre). A banda, es van recuperar diversos objectes de bronze com 1 braçalet, i restes d'altres, 2 anelles, 1 punxó, 1 rebló i una petita destral. Finalment, hi havia restes humanes, principalment dents i fragments d’ossos, corresponents a uns 8 individus. Aquests materials resten dipositats al Museu Comarcal i Diocesà de Solsona.

Ja per acabar amb el megàlit, direm que el seu aixecament fa pensar, segons les restes recuperades i el seu estil arquitectònic, que seria pertanyent al Calcolític, vers el 2700-2200 a.n.e., potser més cap el 2700 que cap el 2200 a.n.e.

D'aquí, anem a veure un sepulcre assegurat, que el van tornar a tapar per preservar-lo, al costat de tres clars túmuls, i de dos més que vam identificar i un altre de possible, ben propers. De fet, tots es troben a uns quants metres a la rodona i, com a poc, el nom del lloc és molt curiós, el Serrat de les Tombes.

Per arribar-hi tornem, a la C-26, i l'emprenem a la dreta per on hem arribat fa un moment, la seguim 2.5 quilòmetres, i aquí girem a l'esquerra pel Camí del Pantà, pel que seguim tot rectes 3.5 quilòmetres, sempre mantenint-nos a la dreta, lloc on creuem amb un nou camí, pel que emprendrem cap la nostra dreta, fent un abrupte gir, i, a uns 400 metres, surt un nou caminoi a la nostra dreta i, uns 50 metres més endavant, deixem el cotxe al costat del camí.

A partir d'aquí més val anar per coordenades, però bé, a peu seguim caminant pel camí. Nosaltres, però, recordo que vam anar pel bell mig del bosc, paral·lels al camí per on hem arribat, a uns 10-15 metres de distància d'aquest, i ens trobem amb això.

Com es pot veure, és un petit túmul artificial, que certament és idèntic (in-situ es veu més clar), pel que fa a les dimensions, al que ja va ser excavat, confirmat com a tomba i tornant a ser colgat. Potser, amb les fotos que inserim a la seva fitxa, es veu més clar. L'hem anomenat túmul IV, ja que el I, el II i el III queden reservats per uns altres que hi ha a uns 500 metres en línia recta, que ja van ser catalogats per la Diputació de Barcelona.

Just al costat veiem un altre túmul, per nosaltres el V del Serrat de les Tombes.

No sabem de quina edat deuen ser, però, com hem dit abans, podrien ser com el proper sepulcre excavat i tornat a tapat del Serrat de les Tombes, de tipus cista solsoniana, morfologia sepulcral que es documenta utilitzada vers el 4100-3400 a.n.e., a plena era Neolítica.

Tornem al camí i el seguim en la mateixa direcció, sortint del bosc, i als 40-45 metres de sortir d'ell, girem a l'esquerra, entrant en el que en el seu dia va ser un també atapeït bosc, avui en dia prou desforestat (millor anar amb GPS). A uns 30 metres de la pista trobarem, el túmul, aquest clarament modern, que cobreix el dolmen del Serrat de les Tombes.

Segons Josep Castany i Llussà, arqueòleg especialista de l'anomenada zona dels "megàlits del solsonià", es tracta d'una cista neolítica soterrada, que mesura 1.10 metres de llargada per 1.45 metres d'amplada i una fondària de 0.90 metres.

A la seva excavació, van sorgir les restes de dos individus en posició fetal, acompanyats d'un aixovar típic del Neolític mig, a enumerar: dues denes de calaita, dos punxons d'os, una làmina de sílex blanc, tres puntes de sageta, diversos fragments ceràmics i una olla.

Fotografia de la tesi de Josep Castany i Llussà

Aquesta tomba, es pot datar pel seu estil arquitectònic a l'època neolítica, vers el 4000-3500 a.n.e.

Ara anem, a visitar els túmuls que teníem controlats, que són els que té referenciats la Diputació de Barcelona. Per arribar al primer i més gran, tornem al camí i el seguim uns 200 metres seguint la mateixa direcció que la que hem arribat. A aquesta distància, trobarem que el camí fa un gir cap a la nostra dreta i, uns 50 metres més tard, ja veurem, també a la nostra dreta, el tros d'obra tumular I del Serrat de les Tombes, que té forma el·líptica i comença a escassos metres del camí.

Com hem dit, la informació aportada per la Diputació sobre els túmuls és nul·la, com a mínim la que és pública: no aporta dimensions, ni cap dada morfològica, ni possible datació.

Creiem que, per les dimensions tumulars, aquest podria contenir més d'una cista neolítica, o bé que fos un sepulcre d'una altra morfologia... veiem aquesta segona opció amb menys probabilitat.

A escassos metres al nord-oest, podem veure fàcilment el segon, de mida més estàndard per a una cista neolítica semi-enterrada del solsonià, com la que es va trobar al camp del costat.

I en la mateixa direcció, uns metres més enllà, trobem el tercer túmul, també molt clar, i construït, com els altres, a raó de pedra i terra.

Tot i que, com hem dit, la Diputació els té catalogats, no s'hi ha dut a terme cap excavació oficial, es limiten a dir que són "algunes" de les obres tumulars que hi ha al Serrat de les Tombes.

Extret de la pàgina web de la Diputació de Barcelona

Cercant i cercant més informació, hem trobat un estudi que en dona les dimensions dels tres túmuls: 12 metres de longitud per 8.5 d'amplada per al primer; el segon, de 5.70 metres de llargada per 4.20 metres d'amplada; i el tercer i més petit, de 4.30 metres de llargada per 3 metres d'amplada. Pel que fa a la seva cronologia, l'estudi argumenta que sense cap excavació, és impossible de determinar.

Si nosaltres ens posem a opinar, creiem que realment són tombes prehistòriques per la morfologia visible i per la proximitat al dolmen del Serrat de les Tombes. Serien cistes semi-enterrades del Neolític, per tant, serien obres del Neolític, d'entre el 4000 i el 3500 a.n.e.

Ara ja, tornem cap el cotxe, seguint el camí, però ens vam tornar a emboscar i vam veure un parell de possibles túmuls més, un d'ells a tocar dels primers que hem vist, i l'altre seguint un camí cap a l'est, però no vam prendre coordenades. Recomanem fer una volta per la zona, segur que n'hi ha més, nosaltres ja anàvem justos de temps.

Coordenades UTM(ETRS89):

Possible sepulcre de Salvans Vell: 31T 413069 4652955

Bosc de Correà: 31T 395528 4655308

Túmul IV: 31T 398455 4658920

Túmul V: 31T 398459 4658920

Serrat de les Tombes: 31T 398517 4658598

Túmul I: 31T 398330 4658456

Túmul II: 31T 398319 4658459

Túmul III: 31T 398287 4658463