Dòlmens a Sant Climent Sescebes V

Aquesta, la d'avui, una publicació complicada, ja que es troba a terreny militar, on, val a dir, ja hi havíem entrat en alguna ocasió, però era quan l'accés no estava vetat com ara, i els monuments que vàrem visitar eren a tocar de cotxe o a pocs metres de distància, i a la banda més exterior de la base (si la base no es trobés on es troba, en podríem veure un bon grapat en un sol dia). Un dels que visitarem avui es localitza relativament proper a les dependències del campament, mentre que el segon es troba més a l'interior i cal recórrer força terreny militar. Cap dels dos té camí definit fins el megàlit i cal anar amb les coordenades. Per anar tranquils i més encara anant amb canalla, s'ha de demanar autorització d'entrada al recinte a les "fuerzas armadas" i que aquestes et confirmin que hi pots entrar i quan, ja que no es permet l'accés si hi ha maniobres. Com a últim comentari, nosaltres vam trigar més d'un any en tenir autorització... així que paciència.

Com dèiem abans, visitarem dos sepulcres, començant pel dolmen de les Closes. Seguint les instruccions dels militars, vam accedir a la zona per Vilartolí, vam passar pel menhir del mateix nom i vam seguir les pistes fins a quedar el més propers possibles al dolmen.  Ens vam emboscar ben emboscats per trobar-lo i vam atravessar un rec sec a dia d'avui amb la sequera, tot i que potser queda algun petit corriol quan és temporada de menys vegetació. El dolmen queda sobre un petit pujol una mica amagat per la vegetació.

La possible galeria catalana o dolmen simple (no sembla que hi hagi espai per encabir un corredor) de les Closes va ser documentat per primer cop el dia 17 de febrer de 1979, quan Jaume Boix, veí de Sant Climent Sescebes, que el coneixia de temps ençà, el va ensenyar a Josep Castells, Júlia Chinchilla, Rosó Vilardell i Josep Tarrús. Tot i això, actualment no es documenta cap tipus de prospecció arqueològica.

La bonica tomba, sobretot si la reconstruïm mentalment (la coberta i una de les lloses laterals, resten trencades en tres trossos cada una), té unes dimensions de 2 metres de llarg per 1.40 metres d'amplada i 1.03 d'alçada conservada. Aquesta es troba a l'interior d'un túmul de 7/8 metres de diàmetre que conserva restes d'un mur de contenció, bastit a raó de pedra en sec.

Per a fer-nos una idea, inserim la planta i l'alçat que presenta Josep Tarrús a la seva tesi doctoral, "Poblats, dòlmens i menhirs".

Extret de la tesi de Josep Tarrús

També cal dir de la llosa de coberta que presenta un gravat força complex format per tres cruciformes units per un regueró. Igual que hem fet amb la planimetria del sepulcre, inserim un calc, també de Josep Tarrús.

Extret de la tesi de Josep Tarrús

Segons en Tarrús i en Carreras, la cronologia del megàlit seria corresponent al final del Neolític i fins a finals del Calcolític, vers el 3000-2200, suposem que per la seva tipologia, ja que, com hem dit abans, el sepulcre no ha estat mai excavat.

Ara anem a veure un altre dolmen, que ja dic que si l'anterior em semblava bonic, aquest és espectacular. Parlem del sepulcre de la Portadella d'en Massot. Si anem en cotxe des de Les Closes, dedicarem més de mitja hora per a recórrer un munt de pistes, travessant gairebé tota l'extensió del campament militar. Ens acostarem al màxim en cotxe, que nosaltres vam deixar a l'inici del camí que s'ha de fer a peu i des del qual, de nou sense corriol definit, arribes a la Portadella d'en Massot. Veient com és actualment l'accés, ens fem a la idea de perquè no fa tant que es va descobrir en comparació amb els seus veïns.

És per això també que es va trobar en aquest estat tan excepcional, és preciós! Bé, com dèiem, fou descobert l'any 1995-1996 per Andrés López i Manuel Ricart mentre recollien suro a la zona. El 2005, en Manuel Ricart va ensenyar el possible megàlit a un altre veí de Sant Climent, en Josep Reig, qui va informar al GESEART a principis de novembre del 2010. Pocs dies després, fou visitat per aquest grup, confirmant la troballa d'un nou dolmen.

Es tracta d'un dolmen simple estil vestíbul/pou, en el que la cambra sepulcral mesura internament 1.90 metres de llarg, per 1.20 d'ample i 85 centímetres d'alçada. D'altra banda, del vestíbul, es documenten unes dimensions de 80 centímetres de llarg per 90 d'ample i una alçada màxima conservada de 20 centímetres.

Es troba dins un túmul circular de 9/10 metres de diàmetre, del que no es conserva, si és que en va tenir, resta alguna de cròmlec peristàltic, tot i que es veu claríssimament un anell de contenció interior, que, segons Carreras i Tarrús, és d'uns 1.5/2 metres de diàmetre (personalment diria que és més gran), utilitzant lloses clavades.

Inserim una planta i un alçat del Josep Tarrús i l'Enric Carreras del seu article sobre noves troballes megalítiques a l'Alt Empordà i el Rosselló (1999-2015). 

Extret de l'article "Nous monuments megalítics a l'Alt Empordà i el Rosselló entre 1999-2015", d'Enric Carreras i Josep Tarrús

Per acabar amb el megàlit, en direm que segons els autors acabats d'esmentar, la cronologia relativa d'aquesta tomba seria corresponent a l'era calcolítica, d'entre el 2700 i el 2200 a.n.e.

Per si voleu fer més extensa la visita megalítica d'avui, es poden visitar diversos jaciments, alguns molt propers a les tombes vistes avui, tant dins com fora de la base. Us  deixem aquí els enllaços a les diverses rutes que hem fet per la zona: Dolmen a Espolla I, Dòlmens a Espolla II i Sant Climent Sescebes I, Dòlmens a La Jonquera IV, Cantallops II i menhir a Sant Climent Sescebes II, Megàlits i inscultures a Sant Climent Sescebes III i Espolla V i Dolmen i menhir a Sant Climent Sescebes IV

Nosaltres, pleguem per avui i seguim cap a Cantallops fent una nova visita als dòlmens del Coll de Madàs.

Com a informació addicional, quan contacteu amb els militars, heu de donar les coordenades dels llocs on voleu anar, matrícules dels cotxes que accediran (millor 4x4 o suv en sequera, alguns són de difícil aproximació), així com els noms complets i els DNIs de tots els visitants.

Coordenades UTM(ETRS89):

Les Closes: 31T 496212 4691934

Portadella d'en Massot: 31T 496686 4697472 

Inscultures, balmes sepulcrals a la Noguera i estela-menhir-dolmen de Seró

Actualització... bé, de fet, són dues rutes que les unim, i afegim 3 jaciments prehistòrics més.  Aquesta és en gran part a la Noguera, només l'últim jaciment és a l'Urgell. Pel que com podeu pensar la ruta va de nord a sud.

Així doncs, comencem la ruta per les inscultures de Mas de n'Olives, al terme municipal de Ponts. Avui comencem la ruta des d'Artesa de Segre i d'aquest nucli sortim per la L-512 direcció nord. A uns 4.5 quilòmetres, girem a la dreta agafant la LV-5122, per la que seguirem uns 5.4 quilòmetres, on deixarem el cotxe al mateix camí sorrenc que ens durà als gravats, i que surt a mà dreta de la carretera, al costat d'un camp de conreu i una granja porcina.

A peu, seguim el camí tot recte uns 870 metres i, a aquesta distància, ja veurem a la nostra esquerra una estructura d'aquestes per a protegir els jaciments del desgast meteorològic, i un estret corriol que ens hi apropa.

El jaciment fou descobert el 15 d'abril de l'any 1981, per Josep Lluís Peña Monné, de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, quan l'amo del mas n'Olives, que era parent seu, li va dir que hi havia una roca amb unes ratlles gravades al marge del riu Segre. Van anar-hi per netejar el roc i van descobrir els gravats, que bàsicament són dos conjunts de gravats, més una zona intermèdia prou deteriorada i un altre amb reguerons i cassoletes a la banda inferior. A mode personal, crec que n'hi devien d'haver més dels que es veuen actualment. També, cal dir que es documenta que n'hi havia més en altres lloses que van quedar destruïdes en ser dinamitades i, a la riuada de l'any 1982, els trossos dels esclatats rocs van ser arrossegats pel riu.

Aquest suport, que mesura 9 metres de llargada per 7.20 metres d'amplada màxima, consta, com hem dit, de diferents espais treballats.

Extret del web Serradelmontsec.com

Segons documentació, al gran suport, s'identifiquen fins a 81 figures que resten agrupades escenificant escenes, que s'han separat en dos grups segons la seva antiguitat, morfologia i tècnica de gravat. Tots dos són esquemàtics, però només el més modern és figuratiu i representa figures humanes. Segons Lluís Díez-Coronel Montull, les figures més desgastades són d'entre el 2200 i el 1800 a.n.e. tot i que utilitza l'antiga datació temporal i els col·loca vers el Calcolític i l'edat del Bronze antic, que amb la nova cronologia serien de l'edat del Bronze, a mode personal diria que el gravats esquemàtics que hi ha darrere dels homes han de ser més antics, corresponents a la nova datació calcolítica, que va del 2700 al 2200 a.n.e.

I pel que fa a l'altre grup, seria corresponent al 1800-650 a.n.e., el que anomenen com a Bronze final, que a dia d'avui seria Bronze-Ferro.

Aquests són els gravats de la part superior del suport, en el que es compten 27 figures, de les que 10 són humanes senceres, i 7 d'inacabades, diverses cassoletes, dibuixos esquemàtics, i repicats informes.

La banda inferior dreta de la llosa tampoc es queda curta en gravats, s'hi documenten 23 figures humanes complertes, 1 figura esquemàtica i 3 cassoletes.

També, com podem observar al calc que hem inserit, a la zona central, baixa i perifèrica del suport, hi ha quantitat de gravats (reguerons, cassoletes, inicis de gravats que semblen amb finalitat humanoide, etc.).

De fet, les representacions humanes també li atorguen el pseudònim d'"Els homes orant de mans de n'Olives", dels que hi ha diverses interpretacions metafòriques.

Del bonic gravat, anem a visitar un sepulcre alternatiu, a la balma sepulcral dels Bancals de la Força. Arribem a aquesta tomba alternativa tot tornant per la L-512 fins a Artesa de Segre, i és aquí on emprenem la C-14 direcció Ponts (crec que ara hi ha un desviament i no cal arribar al poble). Per aquesta, continuem 12.3 quilòmetres, on veurem un senyalització cap a La Força. Seguim pel camí, que al començament és asfaltat, i, a 3 quilòmetres, aturem el cotxe, a poca distància d'unes edificacions. Aquí surt un camí, clarament fet per tractor, que dona accés als bancals. A un d'ells, hi ha uns 200 metres en línia recta de la pista per on hem arribat, trobarem la balma sepulcral dels Bancals de La Torre.

Aquesta balma sepulcral, l'hem trobat documentada a l'inventari de patrimoni de la Generalitat, com a quasi inèdita, ja que només consta una menció històrica d'ella. Segons ells, es tracta d'una tomba del Calcolític de cap el 2200-1800 a.n.e. (antiga datació). Com està datat segons la seva morfologia i les restes recuperades a l'excavació del 2003, es podria dir, que actualment la podríem recol·locar vers el 2700-2200 a.n.e. (nova datació calcolítica). Ara si poguéssim trobar alguna datació radio-carbònica, si que sortiríem de dubtes.

Mesura longitudinalment 7.40 metres i ha estat construïda buidant les argiles de sota el marge i deixant com a coberta una gran llosa de gres. Com es pot veure, la balma va ser dividida en dues cambres funeràries deixant la part central com a suport de la coberta, que hem trobat documentat que aquesta part central era recoberta per dues lloses. 

Aquest "pilar" central amida 1.15 metres, i com acabem de dir, era sostingut per dues lloses, una a a cada cambra, nosaltres només en vam veure una.

La tomba que encara té la llosa mesura, segons els informes d'excavació, 3.20 metres de llarg, i es poden veure al seu interior, a l'extrem oposat de la llosa gran, petites lloses de tancament de la cambra sepulcral.

A l'excavació, es van recuperar diversos cranis i paquets d'ossos llargs. Al seu estudi antropològic, es diu que s'hi van poder dur a terme dues datacions absolutes, però es limiten a dir que són corresponents al III mil·lenni a.n.e., sense especificar la datació resultant.

L'altra cambra amida 2.80 metres de longitud i, segons es documenta, a l'excavació varen veure clares marques de buidat de la balma, pel que la recuperació de materials arqueològics va ser més aviat minsa.

Per acabar amb aquesta, balma direm que no podem afegir res sobre les restes en teoria recuperades, ja que no es troba cap tipus de documentació sobre elles, ni se sap on es troben físicament les troballes.

Visitada la balma sepulcral, ens dirigim a Seró, un poble petit d'aquells que m'agraden, que pertany a Artesa de Segre. Hi arribem tot tornant a la C-14 i girant a mà dreta per ella, com si anéssim cap a Artesa de Segre i seguint 2.8 quilòmetres, lloc on girem a la dreta per la LV-3021 direcció Seró, poble al que arribarem en 1 quilòmetre. Just a l'entrada del poble i a mà dreta, trobarem L'Espai Transmissor, que és on es troba aquest espectacular conjunt megalític. És (com a mínim, per a mi) del més impressionant que he vist a Catalunya. 

La disposició de les lloses té una certa explicació. Explicaré la mateixa història que ens van explicar a nosaltres...

Tot va començar quan iniciaren les obres per a la construcció del canal Segarra - Garrigues, que havia de portar aigua del Segre. Fent una rasa, a 2.5 metres de profunditat, va aparèixer mig sepulcre, l'altra meitat se l'havia endut la màquina pel davant (però no se'l va carregar). Pararen les obres i excavaren el lloc, veient que totes les lloses eren gravades, centímetre a centímetre, per davant, per darrere, els costats... a la fi, tot!!! Estaven davant d'una cosa molt i molt estranya, diferent, única, un sepulcre amb totes les seves cares completament gravades. Aquesta tomba tenia unes dimensions de 2.20 metres de llargada per 1.80 d'amplada i 1.60 d'alçada a la capçalera, i a l'excavació, es va trobar divers aixovar: ceràmiques, botons d'os de diferents formes, més de 400 denes de collarets, nuclis i puntes de sílex, etc. Tot això, acompanyant a diverses restes òssies humanes.

Afegim que es tractava d'un dolmen simple i que es trobava al centre d'una obra tumular de pedres i terra, amb cròmlec peristàltic de lloses clavades (algunes d'elles corresponents a trossos de les esteles) de 9/10 metres de diàmetre. De les restes òssies recuperades, que eren pertanyents a un mínim de dos individus, s'ha pogut datar la seva utilització com a tomba d'entre el 2750 i el 2650 a.n.e. a finals del Neolític inicis del Calcolític.

Van desmuntar el megàlit i documentar i examinar totes les lloses, veient que realment aquestes lloses eren, juntes, dues gegantines esteles i una altra de més petita. La primera faria uns 7 metres d'alçada, la segona mesuraria 2.6 metres, mentre que la petita, que es conserva íntegra, fa 1.10 metres. L'estela més gran del conjunt està catalogada com l'estela més gran d'Europa.

Ara, i sabent la datació del megàlit quan era una tomba, podem dir que aquestes esteles són Neolítiques, de fet en Josep Tarrús i l'Enric Carreras les posicionen en algun moment del Neolític final del 3400 al 2700 a.n.e.

Pel grup de prehistòria de la Universitat de Lleida

Se suposa que en algun moment, es van destruir les esteles i van fer amb elles el sepulcre. Té tota la pinta d'una guerra entre tribus, però també podria ser un canvi religiós o quelcom així. No és l'únic lloc al món on trobem aquesta situació. A Sion, també hi ha megàlits construïts amb esteles reutilitzades.

Totes les visites són de pagament i guiades, per tant, si el voleu visitar,  millor mireu el web: http://www.seroespaitransmissor.cat. Nosaltres us recomanem la visita, tant perquè els megàlits són espectaculars, com també perquè el recinte ha rebut premis per la seva arquitectura i disseny innovador.

Visitat l'impressionant megàlit, ens dirigim a veure una nova balma sepulcral, aquesta anomenada de Renant o de la Sargantana, pel que tornem al cotxe i ens dirigim al terme de Oliola. Per a fer-ho, creuem el poble de Seró i continuem rectes per la LV-3021 durant 5.6 quilòmetres. A aquesta distància, petarem amb la C-14, a la que girarem vers la nostra dreta i seguirem durant 8.6 quilòmetres, entrant al nucli d'Agramunt. Al ben poc d'entrar-hi, a uns 200 metres de creuar el canal d'Urgell, ens desviem a l'esquerra per la Ronda dels Comptes d'Urgell, seguim el carrer uns 500 metres, i aquí, girarem de nou la nostra esquerra, per la carretera de Puelles, que seguim 3 quilòmetres, allunyant-nos del nucli i arribant a Les Puelles, nucli al que no entrarem, ja que just abans d'entrar ens desviarem a la dreta direcció Coscó. Quan som a mitges de vorejar el nucli, girem a la dreta 90º per una pista sorrenca en bon estat. Aquesta, es bifurca a 500 metres, nosaltres anem cap a l'esquerra, i seguim aquesta última pista durant 1.4 quilòmetres. Aquí hi ha una entrada als camps, amb un dipòsits o quelcom així, i aquí deixem el cotxe.

Ja a peu, creuem el camp de conreu direcció sud-est uns 240 metres, fins a una llengua de bosc que entra dins el prat conreat. Voregem aquesta llengua de bosc tot seguint un difuminat camí de tractor, el seguim fent-se aquest més clar i creuant el bosc per accedir al camp de conreu següent. En aquest punt, a la part esquerra del bosc i a uns 20 metres del desdibuixat camí, trobarem la balma de Renant o de la Sargantana.

Fou excavada per primer cop el setembre de l'any 1979, i s'ha de dir que es trobava intacte, menys un profund forat d'uns 80 centímetres de diàmetre, d'una clandestina excavació. També sabem que es va excavar el jaciment durant el 1982 i el 1983 i que foren els arqueòlegs els que li posaren el sobrenom de balma de la Sargantana.

Es tracta clarament d'una balma, exactament igual a la de la Torre, aquesta de poc més de 3 metres de longitud. Com podem veure, s'hi van afegir lloses per adequar la balma com a tomba paradolmènica. De fet, segons hem pogut llegir als informes de les excavacions, la cambra era dividida en dos subcambres, aquestes totalment tancades per lloses verticals (avui en dia desaparegudes) repenjades a la gran balma de gres i amb sòl enllosat. Segons es documenta, la llosa que feia la divisió de cambres va caure, però, tot i això, es va seguir utilitzant el sepulcre com a tomba comunitària. Inserim una planimetria extreta de l'estudi "Prospecció dels conjunts paradolmènics de Catalunya: Comarques de la Noguera i Segarra", de Mireia Pedro.

Extret de l'estudi de Mireia Pedro Pascual

A aquest sepulcre alternatiu, s'hi van trobar tres nivells de sedimentació, el primer d'ells, com és normal, estèril de restes arqueològiques, un segon amb més de 50 inhumacions amb els seus aixovars, i un tercer nivell amb gran quantitat d'ossos fragmentats, que són mostres d'un gran ossari anterior a les més de 50 inhumacions.

Documentem de l'aixovar: 1 bol ceràmic fet a mà, 5 puntes de sageta de sílex, fragments o ganivets sencers, també de sílex, corresponents a un total de 8, 1 raspador de sílex, 1 gratador del mateix material, 3 làmines d'aquest material sense retocar, 1 fragment de punxó i 2 espàtules d'os, 18 dentàliums, 4 ullals de senglar polits, 6 denes discoïdals de calcària, 1 centenar de denes discoïdals d'1.5 mil·límetres i 1 punxó de coure.

Extret de l'estudi de Mireia Pedro Pascual

També podem dir que les restes humanes del segon nivell eren pertanyents a 29 homes, 19 dones i n'hi ha 4 d'indeterminats, la gran majoria entre els 21 i els 60 anys, fent una mitjana d'edat de 35 anys. Segons es documenta, dos dels cranis recuperats eren trepanats, i tots dos van sobreviure a aquesta acció.

Per acabar amb la balma, la posicionarem a l'era neolítica final - calcolítica inicial, vers la primera meitat del III mil·lenni, entre el 3000 i el 2500 a.n.e.

Ara sí, veurem l'últim megàlit del dia. Després d'haver dinat a Agramunt, prenem la carretera L-303 (C-352) cap a Puigverd d'Agramunt i Cervera. Poc després del quilòmetre 19, agafem la pista que surt a la nostra dreta i la seguim uns 400 metres. Ja a peu, travessem el prat que queda a l'esquerra en direcció a una petita illa d'arbres, on trobarem les minses restes del que fins fa ben poc, es coneixia com el possible dolmen del Tossal.

Fins ara, es considerava que, tot i ser difícil determinar la seva estructura, dimensions i  tipologia, podria tractar-se d'un sepulcre de corredor força malmès de l'edat del Bronze o la del Ferro.

Es documentaven dos estudis del possible dolmen, un de l'any 1964 i un altre del 2004, evidenciant una gran degradació entre ambdós. A l'estudi inicial, es parla d'un corredor de 10,85 metres de longitud i 0,60 d'amplada mitjana, amb unes lloses que sobresurten del terra entre 50 i 70 centímetres. En canvi, en Josep Oriol Font comenta al seu informe de prospecció del 2004 que sembla endevinar-se un corredor amb quatre lloses d'una banda i una a l'altra entre la vegetació. Pel que fa a les mides de la cambra, el segon estudi indica una longitud de 3,10 metres per 0,85 d'amplada, amb dues lloses a la capçalera i tres més a cada banda, conservant-se només a la seva posició original les tres del costat nord. Respecte a la coberta, tot i que l'estudi del 1964 cita tres lloses de grans dimensions, només resta un tros dins de la cambra que podria ser part d'una de les tres lloses.

Per acabar, s'han documentat diverses troballes: fragments de ceràmica decorada de l'edat del Bronze i ibèrica, abundants restes de sílex i alguns fragments de destrals de pedra polida.

Actualment, i segons Enric Carreras i Josep Tarrús, aquest jaciment ha quedat descatalogat com a sepulcre prehistòric, documentant la semblança a les estructures megalítiques que hi ha a la comarca del costat i que han estat catalogades com d'època medieval. I de fet, ja diuen que les destrals de pedra polida, que és l'únic element trobat, que és clarament prehistòric, són de procedència desconeguda.

Coordenades UTM(ETRS89):

Inscultures de Mas de n'Olives: 31T 345789 4642244

Balma dels Bancals de La Torre: 31T 345144 4639964

Reguers de Seró: 31T 343089 4637659

Balma de Renant o de la Sargantana: 31T 346371 4628431

Pintures a Peramola

Ens disposem a fer una ruta fàcil per a veure unes pintures rupestres a una zona on no són habituals per ara, tot i que és una àrea on hi ha molts megàlits i, per tant, una zona amb alta densitat de població a la prehistòria. A més, sí es documenta gran quantitat de pintures a la veïna comarca de la Noguera.

Ens dirigim a Castell-llebre, un nucli de Peramola, des d'Oliana. Entrant a aquesta població per la C-14 en direcció a La Seu, ens desviem a l'esquerra seguint la indicació cap a l'oficina de turisme i ens dirigim cap el Segre sense deixar aquest carrer. A l'alçada de la depuradora, prenem la pista asfaltada de l'esquerra i, de nou, girem a l'esquerra a la bifurcació que trobem. Just després, seguim les indicacions cap a Tragó que ens faran travessar el Segre per un pont penjant. Acabat el pont, girem a la dreta i avancem fins que la pista mor a la carretera LV-5118, punt on girem a l'esquerra. En 800 metres a la dreta, trobem el desviament cap a Castell-llebre i el seguirem fins l'hotel Can Boix. Just al costat de l'accés a l'hotel, a mà dreta, surt una pista de grava on podem deixar el cotxe al costat del cartell informatiu de Santa Maria de Castell-llebre i arribar-nos fins el Roc de Rumbau a peu. Val a dir que també s'hi pot arribar fins al peu del roc en cotxe, però nosaltres preferim caminar.

Fent un agradable passeig de 1400 metres, arribem a un eixamplament del camí amb un cartell informatiu de l'àrea d'escalada del Roc de Rumbau. Allà, ens haurem d'enfilar per la muntanya per tal d'arribar al punt d'escalada i les pintures, que es troben tancades i tenen panell informatiu, no té pèrdua!

Ens trobem davant de les pintures del Roc de Rumbau o Roca dels Moros (tan originals com sempre amb els noms...) i, per a veure-les, cal mirar un pèl amunt, per sobre de la tanca, ja que es troben a 6 metres d'alçada. Per a facilitar la recerca, cal mirar dins un petit abric natural format a la roca, d'aproximadament 3 per 2 metres.

Són una representació de l'art esquemàtic llevantí, tot i trobar-se força lluny de la costa, i són dins del llistat del patrimoni mundial de la humanitat.

El conjunt consta de 6 figures que costen de diferenciar:

1. Cercles concatenats
2. Indeterminada
3. Traç
4. Elements anellats i taques de pigment
5. Digitacions
6. Barra

No hem estat capaços de trobar el calc digital, encara que ens consta que n'existeix un al fons del Museu d'Arqueologia de Catalunya, així que adjuntem la mateixa foto anterior (que és la millor que vam poder fer tenint en compte que el sol hi tocava de ple) amb uns petits retocs per a fer més clares les pintures i afegim algun comentari... sense estar 100% segurs de que les nostres identificacions coincideixin amb el llistat anterior.

Aquestes pintures foren descobertes el 1969 per Francesc Riart Jou, Miquel Bach Porredón i J. Bach Vila, vilatans de Peramola, que van informar a l'arqueòleg Luis Díez-Coronel, qui publicà la troballa dos anys després.

Ens consta una menció d'un suposat paradolmen a l'indret, però no hi ha informació clara de si realment ho és. Si un dia l'arribéssim a veure, ja actualitzaríem l'entrada. Dit això, i per si voleu fer més completa la diada, podeu visitar les properes tombes reubicades degut a la construcció de l'embassament de Rialb: Dolmen de Perotillo, Caixa del moro del Coll del Pauet i Dolmen del Pla de Nuncarga.

Coordenades UTM(ETRS89):

Pintures del Roc de Rumbau: 31T 358267 4659804

Dolmen i icnites a Abella de la Conca

Avui, aprofitant que som a l'alberg de Tremp de vacances en família, ens acostem a un dolmen que havia restat inèdit fins que Josep Tarrús i Enric Carreras l'han publicat al seu últim llibre, "El megalitisme a Catalunya: Una visió actualitzada". Concretament, anem a veure el malmès dolmen de Matacoix, a Abella de la Conca, i, de camí, farem una breu parada a un jaciment peculiar de "dinosaures".

Per a arribar-hi, ens dirigim a Isona i allà agafem la carretera L-511 cap a Coll de Nargó. Als 3.2 quilòmetres, ens desviem a la dreta en direcció a l'Ermita de la Posa, el jaciment paleontològic del mateix nom i el búnquer. Seguint 1.1 quilòmetres, deixem el cotxe a la bifurcació que trobem i, a peu, prenem la pista de la dreta per a desviar-nos de nou a la dreta poc després. Trobarem el jaciment de la Posa a només a 60 metres.

Les marques que podem intuir a la fotografia anterior corresponen a dos tipus d'animals diferents. Hi ha marques de caus de crustacis (camins subterranis verticals i ramificats) i uns altres forats més arrodonits que inicialment es van identificar com a petjades de dinosaures, però que realment són marques de rajades. 

Aquests animals marins, que encara perduren actualment, vivien aquí quan aquesta zona era mar i, tal com fan ara, enfonsaven part del seu cos al sòl marítim per a buscar menjar, donant lloc a aquest curiós sòl foradat que veiem avui dia amb la retirada del mar i el pas del temps.

Es calcula que l'antiguitat d'ambdues restes és d'uns 72- 70 milions d'anys, el que correspon al període del Campanià superior - Maastrichtià inferior.

Tornem a la L-511 i girem a la dreta. En arribar al poblet de Bóixols després de 13.3 quilòmetres de revirada carretera amb maques vistes, fem un gir pronunciat a l'esquerra un pèl abans d'arribar a l'església. 

Seguint 2.1 quilòmetres, primer per pista asfaltada i després per pista de sorra, topem amb una trifurcació i prenem la pista de més a la dreta. 550 metres més endavant, obviem el camí de la dreta i avancem 1.4 quilòmetres més, punt on podem deixar el cotxe just al costat del dolmen de Matacoix, a tocar del marge esquerre de la pista. Sí, haurem fet força pista de muntanya i haurem invertit una mitja hora des d'Isona, però les vistes són espectaculars i el sepulcre no té pèrdua.

Descobert per Jordi Pasques el 2009 i sense haver-se realitzat cap intervenció arqueològica, sembla tractar-se d'un dolmen simple amb accés frontal per llosa rebaixada.

Com es pot observar a la imatge anterior, només conserva dues lloses de la cambra i restes d'una tercera que podria ser part de la coberta. Tenint en compte això, la seva cambra fa actualment 1.70 metres de longitud per 1.00 d'amplada i conserva 55 centímetres d'alçada. Es troba al bell mig d'un gran túmul d'entre 11 i 12 metres de diàmetre, sense evidències d'anell peristàltic.

Acabem amb el sepulcre dient, que segons Tarrús i Carreras, seria construït vers el Calcolític inicial i el bronze antic, vers el 2700 i el 1800 a.n.e.

Després de respirar aire pur amb vistes a la serra de Carreu - Sant Corneli, tornem a Isona a gaudir de Boletus, la seva fira del bolet, que no tot són sepulcres i jaciments en general.

Coordenades UTM(ETRS89):

Jaciment d'icnites de la Posa: 31T 341044 466559

Matacoix: 31T 346204 4672114

Hàbitat rural a Llinars del Vallès II

Avui, fem una inesperada visita prop de casa, gràcies a Nicolas Colomban, seguidor del nostre blog. Aquest home resident a Mataró, però nascut a França, ens va passar un plànol que havia elaborat amb el pas dels anys vivint a la zona del Maresme, més que res és que el bon home tornava a la seva terra (tot i que pel correctíssim català que tenia, ja devia de portar anys a Catalunya), i ens va passar la seva feina per si ens servia de quelcom per divulgar el patrimoni que tenim.

Així doncs, ens llevem, esmorzem, i tranquil·lament ens dirigim, a peu des de casa, al terme municipal de Llinars del Vallès. Si venim en cotxe com des de Barcelona, arribarem fàcilment tot anant per l'AP-7 i ens sortint a la sortida de Cardedeu, que també és la del centre comercial de La Roca. A la rotonda, sortirem per la tercera escapatòria direcció Cardedeu sud, Sant Celoni i Girona, tot seguint la C-35. Als 1.4 quilòmetres, ens sortim de la carretera per la sortida de Dosrius i Cardedeu i, a la rotonda que accedim, ens desviem per la primera, que va direcció Dosrius, i tot seguit emprenem pel primer carrer que veiem a la dreta, l'anomenat carrer Oriol. A uns 220 metres on es bifurca, deixem el cotxe.

A peu, seguim pel carrer Oriol, que al poc es torna una pista sorrenca que creua el riu Mogent. Al ben poc, just creuar-lo, seguim vers el camí de la nostra dreta i, uns 180 metres després, trobem un espai d'on surten diversos camins, nosaltres emprenem el que va més paral·lel, a la via del tren d'alta velocitat a la nostra esquerra. Uns 70 metres després, a la nostra dreta veurem un petit bosc prou brut de sotabosc, i un estret corriol que s'hi endinsa; seguint aquest, creuarem les vies de l'AVE. Quan sortim a l'altre costat i després d'un fort pendent en corba d'escassos 5 metres, el més senzill és seguir el filat que tanca la zona del tren d'alta velocitat. A l'estona de seguir-lo, el filat fa un gir de 90 graus a l'esquerra i, seguint uns 10 metres més, trobarem una porta al filat que dona accés al jaciment.

Es tracta de la granja o, com diuen els estudis del jaciment, l'assentament rural de Can Suari. Degut al reduït espai que hi ha per a fer una foto de tot el jaciment, creiem que és oportú penjar un retall extret del google maps, que, per cert, feia no tant de temps que havia estat excavada i s'observaven millor les estructures que no pas a dia d'avui, on la vegetació ha fet acte de presència.

El camí que s'observa  a la banda inferior dreta del retall dona accés a una altre porta del poblat, prou obstruïda per la vegetació i no se des d'on s'agafa, sembla que acabi a les vies... millor seguir les indicacions que hem donat.

Començant amb el jaciment, en podem dir que es tracta d'un assentament rural prou gran, segons es documenta 800 m², que presenta estructures de diverses fases constructives. El jaciment està dividit en tres sectors; la zona d'hàbitat, el camp de sitges i una zona lliure d'estructures delimitada per un mur.

Extret de l'estudi de Can Suari, per Marta Zabala García 

El sector A, com es veu a la imatge superior, és la zona on es localitzen totes les estructures d'hàbitat, sector B, el camp d'urnes i sector C, l'espai lliure delimitat.

Comencem per l'A on, com acabem de dir, es troben les estructures i unes quantes sitges, aquestes, tant dins com a fora dels hàbitats, tot i que les exteriors, encara i que són clarament creades per la mà del home, ja que són excavades ala roca natural, no s'hi ha trobat, a l'excavació cap resta associada a cap de les sis fases d'ocupació del  jaciment.

Aquestes són les estances que hi ha just per on entres, però, com hem pogut veure a la planimetria anterior hi ha documentades estructures, també, als laterals d'aquesta bateria . 

Totes les estances delimitades donen accés a el pati central, on s'ha pogut observar modificacions posteriors de lspai.

També a l'extrem més allunyat de l'entrada, es pot observar un recinte circular, ja fora de les estructures rectangulars, del que no s'ha pogut documentar el seu ús, ja que tot i l'excavació, no s'ha observat res que permeti documentar quelcom.

L'altre lateral resta molt més brut d'arbrat i sotabosc, però és fàcil endevinar murs i estances, tot i que segons m'ha semblat entendre tot llegint l'estudi, en una de les reformes, potser l'última, l'accés al recinte es va crear per aquesta bateria d'estances, pel que s'hauria enderrocat el seu mur més exterior.

No vam visitar el sector del camp d'urnes, ja que a dia d'avui es troba al bell mig del bosc i pensem que no es deu veure res, igual que el sector "C", el del espai emmurallat, del que no vam buscar res, ho desconeixíem.

Segons l'estudi, aquest jaciment va ser utilitzat en 5 etapes diferents vers els segles II-I a.n.e., convertint-se en granja ibera romanitzada. Aquesta dada es dedueix deles restes recuperades en els paleocanals del jaciment, que eren utilitzats com a abocadors en les diverses èpoques d'ús, entre elles, des de ceràmiques iberes, fins a tègules romanes.

 Finalitzada la visita, retornem a Cardedeu, que demà tornem a la rutina.

Coordenades UTM(ETRS89):

Assentament rural de Can Suari o bosc de Can Suari: 31T 448073 4608255

Hàbitat, sepulcre i talaia a Sant Aniol de Finestres i Mieres

Tornem a Sant Aniol de Finestres, dic tornem perquè, de temps ençà, hem anat a aquest petit poble a fer dinars amb la família i amb amics, diguéssim que és un clàssic nostre.

Per arribar com des de Cardedeu, emprenem l'AP7 direcció Girona i ens sortim d'ella pel desviament 6B, que va en direcció Girona oest. I de fet ja està, a la rotonda que trobem, és agafar la carretera GI-531 cap a Sant Gregori i seguir durant 24.8 quilòmetres, on, a ben poc d'arribar al poble, ens desviem a la dreta pel camí de Can Tura. Uns 300 metres més endavant, aturem el cotxe a l'encreuar amb un altre camí, que és el que porta a Mieres, on hi ha zona per a aparcar a l'esquerra.

A peu, seguim el camí cap a la dreta i, al ben poc, ja veurem el cartell senyalitzador del Roc de la Melca, que per cert, és erroni, posa que és un poblat Neolític i realment és un hàbitat del Paleolític final.

Es tracta d'un gran bloc de pedra sorrenca utilitzat al 20.900 ± 400 a.n.e., segons les datacions de C14 produïdes pel Centre Scientifique de Monaco, per tant, es tracta d'un jaciment utilitzat vers el Paleolític "final". Ho poso entre cometes ja que encara faltarien uns 15.000 anys fins l'inici del Neolític, però tenint present quan va començar el Paleolític, semblen pocs anys.

El jaciment va ser descobert per Francesc Riuró l'any 1969. Ell, en Miquel Oliva i alguns col·laboradors van recollir divers material arqueològic, avui en dia dipositat al Servei d'Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Girona i al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seu de Girona. Però val a dir que de restes amb suficient material com per poder datar el jaciment només va sorgir un punxó d'os, de secció circular.

Pel que hem pogut saber, és el jaciment més antic, documentat, del Paleolític, a la banda nord de la Catalunya actual.

De les excavacions, es documenta la poca quantitat de peces retocades dins el material lític, només són 190, de les 2083 que s'hi van recuperar, i d'aquestes, només el 56% són en sílex, però destaca el gran percentatge de burins, un 13% del total acumulat. Cal dir que totes les restes recuperades es van trobar en un sol estrat, fet que indica que la utilització del roc va ser curta.

De Narcís Soler i Masferrer, al seu estudi del Roc

A la banda superior del gran roc, hi ha grans buidats a la roca, d'uns 50 centímetres o més de diàmetre. També s'hi observen reguerons i alguna cassoleta, fet prou típic a la prehistòria del país.

Acabem amb l'hàbitat paleolític dient que s'hi han trobat restes faunístiques sobretot de conill, però també de cavall, cabra, senglar i cérvol.

Seguim pel camí sorrenc, però prou transitable per qualsevol estil de cotxe, vers la nostra esquerra tal i com hem arribat, tot per apropar-nos a la Cista del Camí del Raspat, però de fet, no ens hi apropem gaire, ja que aturem el cotxe uns 550 metres més tard a l'entrada d'un camí de muntanya que surt a la dreta, poc després de passar l'entrada d'una casa a l'esquerra. A peu, ens endinsem pel camí, que al ben poc s'embosca, fent-se difícil de veure, poc després es torna a obrir el pas sent de més fàcil caminar. Aquest camí el seguirem, prop d'un quilòmetre fins a trobar el sepulcre al bell mig del camí. Cal dir que en línia recta el sepulcre es troba a 500 metres d'on hem deixat el cotxe, però, clar, el camí va vorejant el desnivell.

Aquesta cista fou descoberta l'any 1971 per Miquel Oliva i Lluís Esteva, i va ser excavada el 1973 pel mateix Miquel Oliva, juntament amb Francesc Riuró i Narcís Puigdevall, que hi trobaren petits fragments ceràmics que no van determinar.

Segons Josep Tarrús i Enric Carreras, es tracta d'una cista neolítica amb túmul, amb unes mides internes de la cambra de 1.50 metres de llarg, 90 centímetres d'ample i 64 centímetres d'alçada conservada. D'altra banda, l'obra tumular no consta de restes d'anell de contenció i té un diàmetre de 6-7 metres.

També segons Tarrús i Carreras, el sepulcre fou bastit entre el Neolític mig i el final, vers el 3500 i el 3000 a.n.e.

Ara tornem a la pista i seguim en la mateixa direcció 5.8 quilòmetres, pujant al cim de la Palomera i començant a baixar-la, allà a mà esquerra del camí veurem el monument de la Dona de la Garrotxa, dedicat a l'arqueòleg Miquel Oliva, i la Talaia del Puig de la Palomera.

Segons hem pogut saber, és el que quedaria d'un antic poblat iber, del que no s'han trobat restes de habitacions, pel que els arqueòlegs pensen que ens trobaríem davant d'un poblat bastit a raó de materials peribles. Igualment, el tancat bosc en el que es troba l'estructura tampoc permet una investigació molt acurada.

Fou descobert pel Dr. Miquel Verdaguer a l'obrir el camí de Mieres a Sant Aniol de Finestres, tot i que, segons el departament de cultura, Francesc Riuró ja en tenia coneixement al 1965.

Com es pot veure, l'edificació ha estat rehabilitada (any 2007) i aquesta és bastida a raó de petites pedres totalment irregulars. Al moment de dur a terme aquesta acció, no va sorgir cap tipus de resta arqueològica associada al monument.

Les intervencions al poblat s'iniciaren l'any 1972 i perduraren discontínuament fins el 1975. Aquestes aportaren una informació suficient com per a catalogar l'espai com a jaciment arqueològic iber.

Es van fer tres cales, d'entre 50 i 100 centímetres, que van aportar material iber, que es va localitzar just a sobre de roca mare; entre ells fusaioles, ceràmica a mà, a torn, ceràmica grisa emporitana, fragments d'àmfores de boca plana de la costa catalana i també escòria de ferro, fet que fa pensar en què es treballava el material a aquest poblat. Això permet datar l'ús del "poblat" vers la segona meitat del segle III a.n.e., mentre que la mateixa Generalitat estima l'edificació del poblat vers el 400 a.n.e.

També direm que a uns 200 metres en direcció Santa Maria de Finestres, diversos autors parlen de les restes d'una possible torre, però, segons alguns d'ells, seria d'era Medieval i no del sistema defensiu del "poblat" iber.

Seguim la pista endavant fins arribar a Mieres, on dinarem, i seguirem després a fer una volta pels volcans.

Coordenades UTM(ETRS89):

Habitat del Roc de la Melca: 31T 466190 4660046

Cista del Camí del Raspat: 31T 466291 4660676

Talaia del Puig de la Palomera: 31T 467460 4661989

Dòlmens als Pyrénées Atlantiques III

Avui, ens dirigim a Sare, el primer poble dels Pyrénées Atlantiques des d'Urdazubi (Urdax), on som allotjats, per a repetir viatge al tren cremallera de La Rhune (o Larrun), ja que quan hi vam pujar fa dos anys ens va fer molt mal temps, amb pluja inclosa, i no vam gaudir de les vistes ni del recorregut ni des del cim. A més, com els nens sí van gaudir d'allò més amb el trajecte, repetim sense dubte a l'espera de temps millor... i tenim sort! Hi ha núvols, però podem veure tant muntanya com Mar Cantàbric des del cim.

Un cop finalitzada la visita, que està limitada a 80 minuts al cim i poc es pot fer, ens acostem al següent poble, Ascain, per a visitar una petita necròpoli. Des de l'aparcament de l'estació del tren, girem a l'esquerra per la D4 i arribem a Ascain en uns 3 quilòmetres. Just després de passar el cartell informatiu d'entrada al poble, girem a l'esquerra pel Chemin des Carrières i seguim fins trobar una bifurcació 400 metres més endavant. Prenem la branca de l'esquerra (Chemin de Mixelenea) i avancem 1.1 quilòmetres. A aquest punt, trobem una nova bifurcació i ara hem d'anar a la dreta per l'empinat Chemin de Basatrumil. 150 metres després, trobem un aparcament. Des d'aquí, ja a peu, prenem el camí de sorra de més a la dreta dels tres disponibles i, caminant 120 metres, arribem a una tanca que delimita un prat i que podrem obrir fàcilment.

Per a trobar el primer sepulcre de la necròpoli, hem d'obrir una altra porteta que ens queda a la dreta, al costat d'una caseta d'eines. El veurem fàcilment si mirem a l'arbre que hi ha al costat de la tanca que limita aquest prat.

Argibele 1, també anomenat Arguibele Nord, fou descobert per Jacques Blot el 1970.

Quatre lloses de gres blanc delimiten una cambra trapezoïdal de 2 per 1 metre. L'alçada màxima conservada és de 0.30 metres i no es conserven restes de túmul.

Tornem a la porteta que hem passat i anem al castanyer que es troba just a l'altra banda de la tanca on s'ubica el primer megàlit per a trobar el número 2 de la necròpoli.

Argibele 2 o Sud també fou descobert per Jacques Blot el 1970.

Les tres lloses que es conserven de la cambra donen lloc a una habitació de 1.5 per 0.5 metres, mentre que l'alçada màxima conservada és de 0.54 metres. Es conserven minses restes del túmul.

Anem ara a la part descoberta del prat, on trobarem els tres germans restants de la necròpoli. El primer que ens crida l'atenció és un clar túmul amb pedruscall vora la tanca que delimita el prat.

Argibele 3 fou descobert el 1973 per Jacques Blot segons ell mateix i per Alfonso Martínez el 1999 segons el web Euskal-Herria.org. Qui té la raó? Nosaltres, no ens mullarem.

Segons Blot, mesura 7 metres de diàmetre i s'aixeca 1.5 metres respecte el sòl. No es veuen lloses delimitant una cambra, però sí el seu negatiu.

Si ara mirem cap al dolmen 2 des d'aquest túmul, lleugerament davant a la nostra dreta ens cridarà l'atenció una gran llosa que es troba sobre un lleuger monticle. Es tracta d'Argibele 4.

De nou, aquest megàlit comporta controvèrsia, ja que Jacques Blot esmenta haver-lo trobat el 1973, mentre que Euskal-Herria.org indica que fou descobert per Hilarriak el 1999.

El doctor Blot descriu el sepulcre com a un túmul mixte pedra-sorra de 6 metres de diàmetre i 0.30 metres d'alçada, que conté una cambra de 1.80 de llarg per 0.55 d'ample i 0.40 metres d'alt.

Per a localitzar l'últim túmul, ens col·loquem de nou sobre Argibele 3 mirant cap al 2 i ara desviem la mirada lleugerament a l'esquerra.

Com els dos precedents, Blot afirma haver-lo trobat el 1973 i Euskal-Herria.org atorga el descobriment a Hilarriak el 2003.

Jacques Blot indica que Argibele 5 és un altre túmul de pedra d'uns 10 metres de diàmetre i 0.70 metres d'alçada, al que es conserven dues lloses de la seva cambra.

Cap dels sepulcres ha estat excavat, però per les dades disponibles de la zona i la tipologia de sepulcres, podem datar-los entre el Neolític final de la zona i el Bronze antic.

Tot i que Ascain i voltants són molt rics en megàlits, s'està posant força núvol, així que ens dirigim de nou a Navarra per a agafar forces i seguir la recerca a la tarda.
 

Coordenades UTM(ETRS89):

Argibele I: 30T 611805 4798630

Argibele II: 30T 611804 4798636

Argibele III: 30T 611769 4798640

Argibele IV: 30T 611782 4798634

Argibele V: 30T 611777 4798644