TRANSLATOR

diumenge, 17 de març de 2019

Megàlits a Montferrer i Castellbó III i Valls d'Aguilar

Avui, dia que, en principi, no havia de ser megalític, però nosaltres aprofitem allà on anem... vam veure un dolmen del qual només quedava el túmul, i un menhir trencat i simbòlicament reaixecat. Comencem pel monòlit.

El menhir del Cantó, situat al coll que li dona nom, es troba a uns 80 metres a l'esquerra de la N-260 anant de La Seu d'Urgell a Sort, just on hi ha un ampli camí que es pot fer amb cotxe; de fet, nosaltres vam aparcar a la plana que dona accés a aquest pista. A peu, seguim pel camí i veiem fàcilment la rèplica aixecada fa un parell d'anys... que en realitat no s'assembla gaire al monòlit prehistòric, tot i que té unes dimensions molt similars. Uns metres a la seva dreta, en la direcció en la què hi arribem, veiem el que queda del monòlit original, amb una estaca que possiblement fou senyalitzadora temps ençà.


Però segons hem pogut saber, també sembla que ha estat modificat dins el seu enclavament original, ja que, segons les fotos preses fa anys, l'orientació del monòlit era diferent.

Així doncs, del monòlit que documenta Lluís Marià Vidal, de 2 metres de llargada per un gruix de 0.20 metres, i fet en pedra calcària, en resten només 43 centímetres de llargada, per 13 centímetres de gruix, amb una amplada de 30 centímetres.

Una fotografia del 1914, l'última que es va trobar del menhir, és la que es va utilitzar per escollir la localització del prehistòric roc. Tot fa pensar que el menhir original marcava un punt de pas i de pastures entre les dos comarques. Aquesta és la fotografia.

Fotografia del arxiu Mas
Sabem que aquest menhir era anomenat popularment amb els noms de l'home de gel, l'home encantat o l'home de pedra. Es tractava d'un roc antropomorf amb diverses inscultures, segons es documenta, entre elles diverses cassoletes i una creu de data posterior en un intent de cristianització del monument, a la seva base (es pot veure a la fotografia).

Pel que fa a la datació del monòlit, va ser construït molt segurament a finals del Neolític o inicis del Calcolític, el que li atorga una antiguitat aproximada de més de 4000 anys. Però, com hem dit, va desaparèixer, sembla que durant les obres de construcció de la carretera N-260, a meitat del segle XX en ser dinbamitat, fet que a dia d'avui no permet ni la cerca ni la troballa de cap element relacionat.

Seguint el camí que puja vers el cim del turó on es troba el menhir, topem amb les restes del dolmen del Turó del Gosset, conegut com a Túmul del Turó del Gosset. De fet, només en resta el túmul i el negatiu de la cambra sepulcral.


Va ser descobert l'abril del 2010 per Gerard Remolins Zamora, director de l'empresa ReGiraRocs, estudiós de megàlits de la zona i empresa reconstructora de diversos megàlits, com el de Nuncarga i el de la Llosa de Bescaran. Ell mateix documenta un túmul d'un diàmetre de 10 metres, amb una depressió a la part central que és el negatiu de la cambra sepulcral. A simple vista, no s'observa cap de les lloses de l'esmentada cambra, ni del cromlech peristàlit que encerclava i aguantava les pedres i sorra de l'obra tumular.

Finalitzada aquesta breu visita al Port del Cantó, retornem a La Seu, on tenim un dinar familiar. 


Coordenades:

Menhir del CantóUTM(ETRS89): 31T, 354766, 4692302
Túmul del Turó del GossetUTM(ETRS89): 31T, 354755, 4692191

diumenge, 30 de desembre de 2018

Poblat a Sant Julià de Ramis

Avui, com últimament, anem a fer una ruta apta per a nens: visitarem un poblat iber a Sant Julià de Ramis. Per arribar, prenem l'AP7 fins la sortida 6, que es troba just després de passar un pont per sota, i va en direcció Girona nord, Banyoles, Olot. Al poc de sortir i com a moltes de les autopistes catalanes topem amb el peatge... després del peatge anem per la primera sortida a la dreta que hi ha, a ben pocs metres d'aquest, tot fent via per la C-66, direcció Girona, Figueres, Palamós.

Poc després, just creuar per dalt l'autopista "de pagament", sortim a la dreta cap a la N-IIa, direcció Girona, Figueres, Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis. Al poc d'empendre aquesta nova carretera, virem a l'esquerra direcció Figueres. Passem de llarg el nucli de Sant Julià de Ramis, que ens quedarà a la dreta, i després del quilòmetre 723 de la carretera, virem a la dreta per una sortida amb canvi de paviment a la dreta direcció Fortalesa de Sant Julià de Ramis. Seguim rectes per ella direcció Veïnat dels Sants Metges, aturant el cotxe al final de la pista asfaltada, davant l'església dels Sants Metges. A peu, seguim l'ample camí que, en uns 250 metres, t'apropa al ploblat de Kerunta.


Poblat peculiar, no només per la seva creació ibera i el posterior aprofitament romà, sinó perquè les cases són construïdes aprofitant el desnivell de la muntanya, degut al seu creixement... i no havent-hi prou amb això, i tenint en compte que l'ample camí et duu a la torre defensiva del poble i que pots veure diverses restes de cases tot sent a l'església dels Sants Metges si mires cap a la davallada de la muntanya, el poblat era realment grandiós. Les restes més visibles són d'era medieval, però sota es conserven les restes prehistòriques.

També allà, just sota de l'església hi ha diverses tombes antropomorfes, datables a l'era medieval.


La construcció del poblat es remunta al segle VI a.C., quan, segons es documenta una colla d'ibers es van instal·lar en aquest cim. La ubicació de l'assentament no és casual, ja que des d'allà tenen una gran vigia de l'entorn.


Personalment, per la morfologia del poblat, em recorda prou a la ciutat ibera del Castellet de Banyoles.

La part superior del turó té forma d'espigó allargassat, i l'hàbitat a ell adossat queda naturalment protegit per tres costats, només deixant la banda oest com a més accessible. La part més aplanada on es començar a construir el poblat queda a 150 metres per sobre la plana.

Cal dir que des del torreó de vigia fins a les restes iberes que hi ha al costat de l'esglèsia hi ha 315 metres en línia recta, i es documenta una amplada d'entre 60 i 80 metres. No sabem si és la fi del poblat, o aquest continua, podria ser tranquil·lament que s'allargués uns metres més fins al següent turó; de fet, seria més lògic defensivament parlant.

Imatge creada a partir de google maps
En color gris, de la part excavada a les restes de sota l'església... en vermell, fins on nosaltres creiem que podria ser.

Segons hem pogut saber, la presència humana al poblat va anar augmentant amb el pas del temps, tal i com es demostra amb el descobriment de tres muralles defensives fetes amb motiu d'ampliació. A banda d'aquestes muralles, també s'han trobat diverses i variades ceràmiques, corresponents a diferents èpoques.

El poblat fou abandonat, iberament parlant, vers l'any 550 a.C., però fou rehabitat pels romans des del 218 a.C. i fins el 50 a.C. Amb aquest rehabitatge la ciutat de Kerunta va patir un gran canvi, transformant-se en un dels nuclis romans més poderosos.

S'ha d'explicar que el nom de Kerunta és donat pels arqueòlegs, devien de trobar algun tipus d'inscripció, i també dir que l'actual Girona és coneguda en llengua ibera amb el nom de nova Kerunta... té una certa explicació, ja que l'emperador romà Pompeu va disoldre la ciutat de Kerunta, creant la nova ciutat de Gerunda, i, òbviament, portant tot el poder allà.

És bé cultural d'interès nacional des del 10 juliol de 2012.

Visitada la ciutat, tornem a les zones baixes, que fa força vent i no és agradable estar a la intempèrie. Realment, el mirador col·locat sobre el baluard és maco perquè permet veure les diferents muntanyes de la zona, però no fa dia d'estar veient paisatges...


Coordenades:

Ciutat de Kerunta: UTM(ETRS89): 31T, 487664, 4653083

dijous, 2 d’agost de 2018

Inscultures i sepulcre a Vaud IV

Nova ruta pel cantó suís de Vaud. El primer que vam anar a veure van ser unes inscultures que es troben al jardí de l'església del poble de Rances. No teníem ni idea de com eren, ni d'exactament on eren, però són prou evidents.


Just a la dreta d'aquest roc en veiem un altre amb gravats bastant més desgastats.


Aquestes dues pedres es van dipositar en aquest lloc l'any 1945, quan les van trobar en les obres de construcció d'una carretera.

Ara anem a veure un possible paradolmen, que havent-lo vist confirmo, al meu parer, la seva autenticitat.

Des del poble de Rances, prenem la carretera secundària de Le Noux en direcció L'Abergement, La Mathoulaz i Le Souchet. La seguim fins a la seva fi, on girem a l'esquerra direcció L'Abergement. Uns 900 metres més tard topem amb el desviament cap aquesta població a la dreta i allà aturem el cotxe.

A peu, tornem enrere uns 100 metres tot resseguint la  carretera per un bonic prat que hi ha, a la fi del qual veiem un ample camí a la nostra esquerra que s'endinsa al bosc. Als pocs metres d'anar per ell, veurem a la dreta un corriol desdibuixat que porta directe a un imponent aflorament rocós en pocs metres. Just davant d'aquest, veiem això...


Seguim mirant-nos el roc i ens adonem de que es troba completament treballat, ple de cassoletes i cavitats a la roca no naturals.


Donant-li la volta al megalític roc, veiem el que els experts de la zona cataloguen com a més que possible paradolmen, el paradolmen de Bon Château. En té molta pinta, sobretot per la gran quantitat de gravats que hi ha a la seva coberta, i si, imaginàriament, col·loques un parell de lloses treballades queda una cambra sepulcral perfecta.


Un cop a casa, hem pogut confirmar la nostra opinió amb la bibliografia, ja que l'arqueòleg Victor-Henri Bourgeois indica que es tracta d'un paradolmen al seu llibre del 1926 "Les monuments mégalithiques le long du Jura suisse". A més, comptabilitza les cassoletes en un total de 38 cassoletes.


Coordenades:

Cúpules RancesUTM(ETRS89): 32T, 311436, 5181574
Possible paradolmen Bon châteauUTM(ETRS89): 32T, 308966, 5181514

dimecres, 1 d’agost de 2018

Megàlits a Vaud III

Avui, ruta de monòlits suïssos, el primer l'estela de Lutry... que vam trobar sense saber ni que existia.

Per trobar-la ens dirigim al nucli de Lutry, un poble de la perifèria de Lausanne. Nosaltres la vam trobar de casualitat... érem fent un mos al port del poble, que s'obre al llac Leman, i tot tornant cap on era aparcat el cotxe, al costat del conegut alineament d'aquesta localitat, vam trobar l'estela en un carreró d'aquests amb vivendes a sobre. Em sembla recordar que era pujant per la Rue du Bourg, que és la continuació de la Rue du Port, fins a trobar un passatge anomenat du Simplon  a mà esquerra.


Formava part del conegut alineament que hi ha a uns dels aparcaments del poble. Els estudiosos d'aquest conjunt megalític la cataloguen com el menhir número 14 de l'alineament. Té la curiositat de que ha estat gravat en dos moments: el primer era un gravat de forma femenina, amb dos cercles en forma de pit femení, i gravats simulant flocs de cabell; i un segon gravat amb forma masculina, amb els ulls, un cinturó d'espatlla en forma de X, un ganivet i tres cercles a mitja alçada. El menhir original es conserva al museu cantonal d'història i arqueologia de Lausanne, i el que veiem és una rèplica... segons hem pogut saber.

Ara anem a veure l'alineament de Lutry, tot tornant a l'aparcament de la Possession, on hem deixat el cotxe, nom també donat al magnífic alineament. L'aparcament es troba al costat dret de la Rue des Terreaux, sortint a ella des de la Route de Lavaux.


Fou descobert l'estiu del 1984 amb motiu de la construció de l'aparcament, tot i que a uns 30 metres a l'oest de la ubicació actual. Els monòlits foren desplantats per fer l'obra i, ja que hi eren, van ser més fàcilment estudiats. Aquests megàlits es replantaren tal com els veiem ara l'any 1986 amb l'orientació original, oest-est.

Està format per un conjunt d'esteles alineades, tocant-se lateralment, durant uns 20 metres. Segons els experts, el menhir central, el número 6, de més de 4 metres originalment, és del que parteix la resta de la morfologia de l'estructura. I també podem dir que el número 24 no es va localitzar, només varen trobar el negatiu, però que molt probablement sigui el menhir de "du Voisinand",  que fou descobert el 2014 a 100 metres al nord-est.

Tots els menhirs d'aquest bonic conjunt són tirant a antropomorfs, menys el número 14 que és el dels gravats, que hem vist amb anterioritat. El monument en si és datat segons els experts en el tema vers el 2450 a.C. (a finals de l'era neolítica local), però s'ha de tenir en compte que el primer dels gravats del menhir 14 són encara més antics... el monument és sovintejat fins al 1550 a.C. a mitjants de l'edat del Bronze local.

Donant per visitat l'alineament, anem a veure un tros de menhir, el d'Essertes-Auboranges. Hi ha diferents camins per arribar al gran menhir; de tots ells, el que creiem que és més fàcil, tot i que trigues uns 5 minuts més que els altres, és anant-hi per la carretera 9, la que trobarem tot creuant la Route de Lavaux, i seguint tot rectes per la Route de la Coversion. Al creuar les vies de tren, a la rotonda, prendrem la tercera sortida seguint per la mateixa Route, que va paral·lela a les vies.

Seguim rectes per ella, passant-se a dir Route du Landar, en la que trobarem un desviament a la dreta cap a la carretera 9. Seguirem aquesta fins la sortida 13 i, en arribar a l'encreument de la següent carretera, el seguirem a la nostra esquerra, tot creuant la 9 que acabem de deixar. Seguim aquesta carretera tot rectes uns quilòmetres direcció Forel (Lavaux), poble que creuarem sortint per la Route de Moudon, fins a topar amb un encreuament al petit nucli de Servion, on girarem a la dreta. A uns 600 metres, girem de nou a la dreta prenent la chemin du Clos-Joli, que als 100 metres es bifurca... nosaltres anem per l'esquerra.

En 300 metres virem a la dreta per la chemin de la Montagne i, al ben poc, veurem que ens trobem al mig de camps llaurats. Bé, sense deixar la carretera, girarem a l'esquerra en quant podem, creuant al poc un rierol. En fer-ho, la primera a l'esquerra i uns metrtes més enllà de nou la primera a l'esquerra... l'asfalt et duu fins al monument del Menhir d'Essertes o Pierre du dos à l'âne.


El monument és datat, com és natural en els menhirs i segons els especialistes, dins d'un ampli espai temporal. Ells el daten vers el 4.500 al 1.500 a.C., i té una alçada de 5,60 metres, amb un pes pròxim a les 25 tones. Aquest monòlit era ensorrat parcialment d'antic i es considerava un vulgar bloc erràtic fins a la dècada dels 90, que va ser estudiat i col·locat a la ubicació actual.

Cal dir que ens trobem davant del menhir més famós de Suïssa, i que està situat just a la frontera entre els cantons de Vaud i Friburg.

Donant per vist el monòlit, anem a veure el "menhir" de la Roche, que es troba al municipi del mateix nom. No donem més indicacions perquè, segons nosaltres, és un grandíssim bloc erràtic sense cap tipus de treball humà prehistòric. Ens basem en la seva localització, la seva morfologia, les dimensions i la informació que hem trobat d'ell.


Com ja hem dit, creiem que no és un menhir, però si el voleu visitar, teniu les coordenades més abaix. Si més no, és un bloc erràtic ben curiós ubicat a un maco emplaçament. Una vegada allà, un pensa: I d'on ha vingut aquest enorme roc?


Coordenades:

Estela de Lutry: UTM(ETRS89): 32T, 322444, 5152506
Alineament de Lutry o de la Possession: UTM(ETRS89): 32T, 322375, 5152571
Menhir d'Essertes-Auboranges o Pierre du dos à l'âne: UTM(ETRS89): 32T, 331032, 5160343
"Menhir" La Roche: UTM(ETRS89): 32T, 356514, 5172688

dimarts, 31 de juliol de 2018

Megàlits a Vaud II i Neuchâtel

Primer dia totalment a Suïssa, on visitarem menhirs, dòlmens, roques amb gravats i una espècie de quadrilàter format per quatre menhirs.

Comencem la ruta pel cantó de Vaud al terme municipal de Grandson. El trobarem tot anant per la carretera 5 i desviant-nos per la sortida 3 amb indicacions a Grandson, Concise, Champagne. A la rotonda que trobem just sortir d'aquesta carretera, virem a la nostra dreta per la primera, emprenent camí per la Rue du Moulin, la que en 170 metres ens durà a una nova rotonda, en la que de nou prenem la primera sortida, agafant la ruta 5, en sentit totalment oposat al que hem arribat per la carretera, en direcció Lausanne, Yverdon i Grandson. Per ella, seguirem 900 metres, on girarem un cop més a la dreta per la Route de Fiez. Seguirem aquesta 450 metres més, tot passant per sobre la carretera 5, i trobant un camí a la nostra dreta, on aturem el cotxe, i a peu ens endinsem pel camí uns 50 metres, lloc on veurem el menhir de Les Echatelards o de La Vernette a la dreta.


Aquest monòlit està catalogat com a menhir, tot i que segons es documenta, consta d'una línia gravada horitzontalment a la cara sud del megàlit, pel que es podria interpretar com un cinturó i, per tant, seria una estàtua-menhir. Aquest gran roc de granit, de la varietat gneiss, fou descobert l'any 1997 durant les obres del proper ferrocarril, i fou traslladat i redreçat uns 700 metres fins la ubicació actual l'any 2005. Morfològicament parlant, podem dir que mesura 3 metres d'alçada, i que només resta treballada la part superior. La part que s'endinsa al sòl és de forma rectangular, fent 1.20 metres de longitud per 0.60 d'ample.

Pel que fa a la seva datació, com la de quasi tots els menhirs, no és gaire exacta degut a la falta d'elements associats, tot i que el fet de ser una estàtua-menhir el fa col·locar en el temps a partir del Neolític final de la zona.

Seguim de visites prehistòriques amb un nou monòlit, el proper menhir de Bonvillars, que, com el seu nom indica, es troba en aquest terme municipal.

Per arribar-hi, tornem a la Route 5 i l'emprenem cap a on hem vingut 3.1 quilòmetres, passant la rotonda per la que ens hem desviat abans a la dreta i per la que ara seguirem tot rectes tot continuant per la Route. Al poc, ens trobarem una nova rotonda, en la que farem el mateix que l'anterior, i a la tercera que ens trobem girarem a l'esquerra, prenent la tercera sortida. Continuarem durant 300 metres, passant de nou per sobre de la carretera 5 i aquí girarem de nou a l'esquerra per la Route d'Onnens. En 350 metres virarem a la dreta per la Rue de Fontaines, la que seguirem 200 metres més, i virarem a l'esquerra per la Rue de Laiterie. Seguint per aquesta i en 120 metres més, girarem de nou a l'esquerra per la Route de la Cour. A uns 250 metres, aturarem el cotxe i ens endinsarem a les vinyes de l'esquerra, on dins els seu ordre i a uns 50 metres de la Route trobarem el bonic megàlit de Bonvillars.


L'únic que hem pogut trobar d'aquest menhir són les dimensions documentades, no hem trobat data de trasllat, ni re-aixecament, pel que suposem que es troba al lloc original... no és pas un lloc idíl·lic per a col·locar l'immens roc, que amida 3.50 metres d'alçada i consta d'una base rectangular com l'anterior, d'1.40 metres longitudinalment per 1 metre d'amplada.

Ara ens dirigim al primer dolmen suís que veurem a les vacances, el més que restaurat dolmen de Praz Berthoud. 

Per arribar-hi, desfem el camí fins la Route 5 i la seguim direcció Neuchâtel i Concise, tot creuant el proper poble d'Onnens. A uns 90 metres de sortir del poble, topem amb una rotonda, per la que virem a l'esquerra per la tercera sortida, per la que seguim uns 630 metres, tot creuant la carretera 5. Al final de la recta, al poc de creuar la carretera, virem a l'esquerra per una carretera encara més estreta. Seguint aquesta 400 metres ens portarà directament al sepulcre de Praz Berthoud.


Monument prehistòric descobert l'any 2000, durant les feines d'excavació de la propera autopista. A l'excavació sorgiren 3 lloses i 5 pous en forma d'"U"que ocupaven un espai de 3.5 metres de llargada per 3 d'amplada. Aquest espai és el que es va delimitar com a cambra sepulcral a la seva reconstrucció, ja que s'hi van exhumar ossos humans. L'estudi dels fragments ceràmics i l'anàlisi per C-14 dels ossos donà una datació aproximada de la tomba de voltants del 2300 a.C.

El monument fou restaurat l'any 2010 a pocs metres de la seva ubicació original amb les lloses trobades al lloc i tres de modernes tallades en granit Tarn.

Seguim per la zona visitant el curiós agrupament de menhirs de Corcelles o Stand desfent els metres fins a arribar a on hem girat a l'esquerra, i ara emprenem com si anéssim a la dreta a la fi de la recta, i en no arriba a mig quilòmetre, trobarem un encreuament de carreteres. Nosaltres seguirem per la primera a la nostra dreta, que torna a crear la carretera 5 per un pont; en uns 320 metres d'anar per aquesta carretera, aturem el cotxe, ja que el "cròmlec", per dir-ho d'alguna manera, de Corcelles o Stand, es troba just a l'esquerra d'aquesta estreta carretera.

Coneguts de temps ençà, no fou fins al 1843 quan Monsieur De Meuron va restaurar el monument i va col·locar un quart menhir, modern, a la ubicació exacta del menhir desaparegut durant el segle XVIII.

Tot i això, el conjunt megalític no va ser excavat fins al 1994, on trobaren una tomba d'era medieval situada a l'oest del menhirs del sud. Aquesta tomba, contenia al seu interior un roc megalític treballat tallat a la meitat, que se suposa que seria el quart menhir original.


Els quatre menhirs de Corcelles  o Stand formen un quadrilàter rectangular. El primer, el del sud-est, fa 1.80 metres, per una base rectangular d'1.20 metres per 0.80 metres. El segon, el del nord-est, té una alçada de 2 metres i una base d'1.80 per 1 metre. El tercer, el de més al nord-oest, fa 3 metres d'alçada i 1.50 per 1 metre de base. El quart menhir, el més gran, és el del sud-oest, que té una alçada de 3.50 metres, per una amplada màxima d'1.95 i una base quadrada de 1.07 metres de costat, fet que li dona un pes aproximat de 7 tones. A banda de ser el més gran i pesat, consta d'una plana al seu cim, amb 15 cassoletes.

Segons l'excavació de l'any 1994, aquest monument és datable vers el 4200 a.C. a plena era neolítica, amb una clara reutilització vers el 2300 a.C. a l'era campaniforme.

De nou en ruta, visitem un possible menhir que vam trobar quan volíem visitar uns gravats que al final no vam localitzar perquè el camí d'accés estava tancat per la tanca d'una finca particular. El vam anomenar menhir de La Raisse, que és el nom de la urbanització on es troba. Per arribar-hi, el més fàcil és prendre la primera intersecció a l'esquerra des d'on ens trobem i en uns 500 metres, girar per la intersecció existent a mà dreta. Seguim fins al seu final, creuant el nucli de Corcelles. Ara girem a l'esquerra prenent la Route 5 i la seguim fins que en una rotonda trobem anunciada aquesta urbanització (és la primera sortida). En 200 metres girem a la dreta i aturem el cotxe al segon carrer que surt novament a la nostra dreta. El possible menhir es troba a uns 10 metres de la intersecció, al jardí de la casa que hem vorejat.



No hem trobat cap informació sobre aquest possible monument prehistòric, sembla estrany sobretot per la proximitat que té al carrer, però si realment és un monòlit prehistòric és inèdit a les bases de dades megalítiques de Suïssa.

De nou en marxa, anem a pel segon sepulcre suís i el primer del cantó de Neuchâtel, el dolmen de Trou des Âmes, més ben dit el que en queda d'ell, ja que només es conserva una de les lloses. Es troba al proper nucli de Fresens, i per arribar-hi tornem a la carretera per la que hem arribat i la seguim en la mateixa direcció, passant novament per sobre de la carretera 5 i sempre agafant els trencants a la dreta fins arribar a Vaumarcus, poble del que sortim per la Route del seu nom. A uns 320 metres, veurem un camí asfaltat que surt a l'esquerra prou estret (2.4 metres) i per ell seguim uns 200 metres, tot fent una corba a la dreta. Al poc d'acabar-la, veiem un nou camí a l'esquerra, que seguim fins que hem de decidir si dreta o esquerra... girarem a la dreta i continuem fins que el camí s'acabi, lloc on girem a l'esquerra per la Route de Fresens. En arribar al poble, cal creuar-lo fins trobar, a la seva part més alta, un cartell que indica Montalchez per la Vy d'Etra. Les restes del megàlit es troben davant d'aquest cartell, però a l'altra banda de la carretera.

La llosa existent dona a entendre un sepulcre de dimensions prou grans, ja que el forat que es veu al seu extrem devia d'anar al centre del roc que faria de porta (segons l'arquitectura local), tot i que hem vist sepulcres d'aquest tipus a altres països i la llosa foradada és la de capçalera i, en moltes ocasions, el forat no és al centre.


La identificació del monument es va fer a la Segona Guerra Mundial durant un cens de monuments megalítics de la regió. Les lloses més petites del sepulcre es varen utilitzar per fer les tanques de les cases de la barriada.

La llosa d'entrada del malmès sepulcre amida 1.3 metres d'alçada per 1.3 metres d'amplada, donant-li una forma gairebé quadrada, i consta d'un forat ovalat que perfora totalment el seu gruix amb un diàmetre de 40 centímetres en l'eix més llarg i 26 en el seu eix més curt.

El dolmen és catalogat dins la categoria de dòlmens simples amb llosa perforada de Schwördstadt, que es construïren vers el final del Neolític, cap a finals del quart, principis del tercer mil·lenni a.C.

Ara anem cap un Museu arqueològic, el de Laténium, que consta d'un espai exterior amb diversos monuments prehistòrics... l'Espace Paul Vouga. El trobarem tot seguint la carretera cap a Montalchez fins que aquesta s'acabi, llavors girem a la dreta, i continuem tot rectes per ella 2.5 quilòmetres passant per sota la carretera 5, i incorporant-nos aquesta. La seguim 20.3 quilòmetres direcció Neuchâtel fins la sortida 14, que surt a la Route 5. Per aquesta continuem fins que gairebé creuem per sota les vies del tren, i girem a la dreta per la Chemin des Roseaux. Seguim aquest carrer i al final de la recta ens desviem a la nostra esquerra, entrant a l'aparcament del Museu, i a peu ens dirigim cap el llac i a aquest espai, que es troba seguint rectes uns 50 metres per l'asfaltat que hi ha allà on ens hem desviat per entrar a l'aparcament.

El primer que veiem és el menhir de Bevaix I.



Aquest monòlit de granit fou descobert a Treytel-A Sugiez, a Beavaix, dins del cantó de Neuchâtel durant les obres de construcció de l'autovia, segons el que hem pogut saber formava part d'un alineament de tres menhirs erigit fa més de 6000 anys. Aquest roc en qüestió pesa més de 4.5 tones i una de les seves cares té diverses cassoletes.

El següent que vam visitar és el dolmen d'Auvernier... totalment reconstruït (sota el meu criteri i sense conèixer a nivell estructural els dòlmens suïssos) amb poca gràcia. Es troba uns metres més enllà a l'altra banda del passeig.


 

L'"Allée couverte de Auvernier" fou descoberta l'any 1976 a la frontera entre Auvernier i Colombier. Té una planta d'uns 5 metres de llarg i és catalogada com a estil dolmènic d'Aillevans o dolmen d'antena, un estil rar a Suïssa. Segons hem pogut saber, aquests sepulcres són de cambra sepulcral rectangular i tenen un gran roc en forma d'antena a la seva part anterior o lateral. El túmul, tant pot ser el més normalitzat (rodó o ovalat amb pedruscall i terra) com de pedra en sec amb una forma trapezoïdal. Aquestes tombes són datables vers el 3000 a.C., en plena era neolítica. Aquest, però, fou reutilitzat vers el 1600 a.C., a l'edat del Bronze.

A la seva excavació sorgiren les restes de 20 individus, perfectament conservades, gràcies al sol de pissarra de la tomba. Cal dir que fou desmuntat, i col·locat a diferents llocs... fins a tres vegades, ara resta al parc de Laténium des del 2004.

Just davant del sepulcre, ens fixem que tenen quantitat de rocs exposats, tots ells amb gravats d'era prehistòrica.

I com no, ens els mirem un per un. Començant per aquest, que a falta d'informació el vam batejar amb el nom de Laténium I.



No hem trobat informació de cap dels rocs, si en trobéssim ja actualitzaríem l'entrada.

El segon roc...



I un tercer que vam veure i fotografiar, però hem perdut les fotos, potser no vam apretar del tot el botó disparador de la càmera... teníem un moment de caos amb els nens.

Per acabar amb el Museu, visitem un "tros" de l'hàbitat de Monruz, un hàbitat trobat l'any 1991 a les excavacions de l'autopista. No s'ha pogut datar la fi de l'ús d'aquest espai, ja que ha estat abandonat en diverses ocasions, però tornat a utilitzar en poc espai de temps. El que sí hem pogut saber és que l'hàbitat té una datació inicial de voltants del 13000 a.C., vers l'era paleolítica del Magdaleniense.


A l'excavació de l'hàbitat, va sorprendre localització, al Sector 1, d'un espai d'uns 300 m2, una quarantena de fogars, amb abundant material lític i ossi.

Però la troballa més preuada fou una petita venus; un cos de dona esquematitzat, amb una alçada de 16 mil·límetres, d'atzabeja, datada cap al 13000 a.C.

Extreta de Viquipèdia
Tot el que ens vam deixar possiblement ho veurem algun any... ens va fer ràbia saber tot el que tenen allà i no veure-ho tot, ni del passeig ni del Museu en si, és un cop baix per nosaltres... realment val la pena fer una visita. La idea és tornar-hi quan els nens siguin més grans i visitar també el museu, on hi tenen menhirs, gravats i de més material. A l'exterior, ens vam deixar per veure les reconstruccions d'un hàbitat lacustre de finals de l'edat del Bronze (aproximadament 1000 abans de Crist), tres cabanes del poblat neolític de Champréveyres reconstruïdes a la seva ubicació original, un túmul del Bronze Mitjà, una part del pont celta de Cornaux i un jardí romà. 

Deixem el museu i, com anàvem bé de temps, ens dirigim a l'últim megàlit del dia, el menhir de Georgier, que trobarem tornant cap a l'allotjament per la carretera 5 direcció Pontarlier, La Chaux de Fonds, Lausanne, Neuchâtel. Recorrerem 20.1 quilòmetres fins a arribar a la sortida 5, direcció Saint Aubin. Ara continuarem per la carretera 1.2 quilòmetres direcció Provence, Fresens, Montalchez. A aquesta distància, trobarem una altra carretera que surt a la nostra dreta i, en 210 metres més, trobarem una bifurcació, on emprendrem el camí de l'esquerra. Aquest ens durà a la carretera que ens aproparà al megàlit girant a la dreta després de recórrer 350 metres. Seguirem per la carretera uns 750 metres, lloc on aturarem el cotxe al voral del camí i, a peu, farem via per un corriol que surt a la nostra dreta i que ens portarà directes al monument.


El menhir de Gorgier consisteix en un bloc de granit que mesura 3 metres d'alçada i 1.40 metres d'ample. Fou excavat cap el 1860 pel doctor Gustave Clément, veí de Saint-Aubin. Al llarg d'aquestes excavacions, va descobrir una llosa de granit vermell, fragments ceràmics i restes de carbó vegetal, pel que es podria datar el megàlit mitjançant C-14, però no hem trobat els resultats d'aquesta acció si és que s'ha dut a terme. Totes les fonts consultades indiquen que pertany al Neolític o edat de Bronze.

Amb el gran monòlit, donem per acabada la ruta i tornem a l'allotjament, demà més.


Coordenades:

Menhir de Les Echatelards o La Vernette: UTM(ETRS89): 32T, 320517, 5187498
Menhir de Bonvillars: UTM(ETRS89): 32T, 322185, 5189660
Praz Berthoud: UTM(ETRS89): 32T, 323922, 5190835
Menhirs de Corcelles o Stand: UTM(ETRS89): 32T, 324819, 5191074
Menhir de La Raisse: UTM(ETRS89): 32T, 328557, 5192571
Trou des Âmes: UTM(ETRS89): 32T, 328167, 5195405
Menhir Bevaix I: UTM(ETRS89): 32T, 345905, 5208024
Auvernier: UTM(ETRS89): 32T, 345860, 5208008
Cassoletes del museu arqueològic Laténium I: UTM(ETRS89): 32T, 345868, 5207999
Cassoletes del museu arqueològic Laténium II: UTM(ETRS89): 32T, 345870, 5208006
Cassoletes del museu arqueològic Laténium III: UTM(ETRS89): 32T, 345868, 5208000
Hàbitat de Neuchâtel-Monruz: UTM(ETRS89): 32T, 345849, 5207952
Menhir de Gorgier (Béroche): UTM(ETRS89): 32T, 330022, 5197355

dilluns, 30 de juliol de 2018

Dolmen a Haute-Savoie I i alineament a Vaud I

Seguim a França de camí a Suïssa i aquest cop parem a l'Alta Savoia per dinar. I què millor que fer-ho junt a un imponent sepulcre, a tocar el petit nucli de Les Rocailles, que pertany al poble de Reignier, ja a pocs quilòmetres de Suïssa. El trobarem tot anant per la carretera que va de Les Rocailles a Saint Ange, a mà esquerra d'ella, tot i que no cal especificar gaire perquè es veu perfectament. Té un aparcament i una zona d'esbarjo just davant d'ell, a l'altra banda de la carretera.

El sepulcre de la Pierre aux Fées formava part d'un grup de set alineats en no gaire espai, dels quals només queden ell i la "Cave des Fées" de Saint-Cergues, que visitarem quan tornem de Suïssa. Els companys de necròpoli van ser destruïts durant el segle XIX.


El que queda en peu del gran sepulcre,és gran part de la cambra funerària, en la que cal destacar la llosa de coberta, que amida 4.90 metres de longitud per 4.50 metres d'ample i 1 metre de gruix... Pel que se li estima un pes d'unes 80 tones. Internament, aquesta cambra amida 1.80 metres d'alçada i conserva un habitacle quadrat de 3 metres de costat.

Els blocs allisats a mig aixecar o mig caure que hi ha a l'entrada del sepulcre fan pensar en una possible construcció inacabada d'una galeria coberta,  a la que els arqueòlegs proposen un corredor d'un mínim de 8 metres, amb una amplada que podria haver arribat als sis metres, segons la disposició de les roques existents. 

D'altra banda, cal dir que tots els rocs utilitzats per a la construcció del megàlit no són de la "Plaine des Rocailles", ja que no s'ha trobat aquest material rocós en tota aquesta extensió. Per tant, és de suposar que aquests van ser tallats i transportats des d'algun lloc llunyà pels habitants de la contrada... i segons he pogut trobar, es tractaria de rocam granític provinent del Mont Blanc, un tipus anomenat "protoginegons".

El monument es por datar a grans trets entre el 3000 i el 2000 a.C. Dic a grans trets perquè a l'excavació produïda el 1834 no va sorgir cap tipus de resta amb la que poder datar la gran tomba. Prop d'ell, això sí, varen trobar abundants elements de bronze; diversos eixos i una paella del segle III d.C. Per tant aquestes troballes són d'era romana i no tenen cap connexió amb el dolmen més que el possible buidat del sepulcre per part d'individus d'aquesta societat.

El megàlit fou clasificat com a monument històric 10 de juny del 1910.

Ara ja emprenem camí directe a Suïssa, tot tornant a Les Rocailles. En mig quilòmetre i quasi bé creuat el poble, virem a la dreta per la D19-A o Route de Findrol. Seguim aquesta 1.5 quilòmetres, on s'acaba a l'encreuament amb la D903. Aquí, girem a l'esquerra, creuant el riu Arve, i al poc l'A-40, autopista per la que anirem seguint indicacions cap a París, Genève i Annemasse. Per ella continuem fins veure el desviament a l'A-41, que quedarà a la nostra dreta, direcció Lausanne i Genève. Al poc d'anar per ella, toparem amb la frontera franco-suïssa, lloc on la carretera passa a dir-se 1. Per aquesta farem 100 quilòmetres, fins la sortida 25, la d'Yverdon Sud.

(Aquí ens vam "deixar" un grapat de coses de trajecte perquè vam pensar que era millor fer camí cap a on ens havíem d'allotjar. Ja visitarem les restes prehistòriques un altre dia.)

Bé, en entrar a Yverdon les Bains, seguim la ruta 5 seguint rectes a 3 rotondes i, poc abans d'arribar a la quarta, girem a la dreta per l'Avenue des 4 Marronniers. Per ella seguim tot rectes creuant les vies del tren, lloc on canvia el nom i passa a dir-se Rue de Clendy. Als pocs metres, trobarem una rotonda per la que sortirem a la tercera, anant a l'esquerra en el sentit en què veníem. Per ella i en 120 metres, toparem amb un parc, que és on es troba el bonic alineament.

Aquest alineament, tot i que he inserit una foto prou idílica, és bastant estrany, ja que els alineaments que no són paral·lels entre ells. A primer cop d'ull, sembla com si hi hagués un menhir inicial compartit pels dos alineaments, que es van desviant progressivament.


Aquest rar alineament fou descobert cap el 1878, quan el nivell d'aigua del Lac de Neuchâtel va baixar 2.7 metres per la correcció d'aigües del Jura. Fou llavors quan eren a la vista que un estudiós els catalogà temporalment vers l'era neolítica. Avui en dia, i segons E. Burri Wyser i el seu llibre editat l'any 2015, "Chronique Archéologie Vaudoise", sabem que els alineaments són de diferents èpoques: L'alineament del nord es va construïr el III mil·leni a.C. i el central vers el V mil·leni a.C.

El que no es té clar, encara a dia d'avui, és el perquè d'aquesta orientació, ja que aquesta última dada fa trontollar la idea de què els alineaments eren col·locats assenyalant punts religiosos o una orientació astronòmica.

Segons hem pogut saber, aquests alineaments consten de 45 rocs treballats (no els vam contar) i les més grans arriben als 4.5 metres d'alçada i pesen unes 5 tones. A simple vista, es que algunes pedres són falses, són còpies modernes; les originals es troben al Museu d'Yverdon. No hem trobat quan es van endur les originals i van col·locar les rèpliques, però podria ser que ho fessin quan van reconstruir l'alineament, l'any 1986.

Finalitzades les visites, ens dirigim sense perdre més temps cap a l'allotjament, situat a les muntanyes, i unes precioses vistes sobre el llac d'Yverdon.


Coordenades:

Pierre aux Fées: UTM(ETRS89): 32T, 290785, 5112018
Alineament de Clendy: UTM(ETRS89): 32T, 321095 5183437