Ciutat i dolmen a Els Prats de Rei

Publicació "mig" nova la d'avui; diem mig perquè s'ha descobert recentment un sepulcre megalític a Els Prats de Rei, i hem decidit extreure un jaciment que havíem vist l'any 2023, la ciutat ibera de Sikarra, de la seva antiga publicació i unir-lo a aquest nou, ja que es troba al mateix terme municipal. Així doncs, posem rumb a Els Prats de Rei.

Un cop al bonic poble d'Els Prats de Rei, del que cal dir que el casc antic del poble és espectacular, cercarem el Santuari de la Mare de Déu del Portal i, just davant, veurem uns cercles envidrats a la seva part superior que són per a poder veure les restes de la coneguda com a Ciutat perduda de Sikarra o Sigarra, restes iberes que queden sepultades sota el sòl actual.

D'aquesta ciutat fortificada, hem trobat documentat un estudi sobre els murs localitzats, suposem per georadar. Aquest estudi diu que les primeres muralles que va haver en aquest poble són datables a l'Edat del Ferro, vers els segles VI a.n.e., que són les que es poden veure a la placeta que hi ha davant del Santuari. La veritat és que no hi ha gaire a fotografiar... bé, sí que hi ha, però entre el sol i els vidres, és del tot impossible fer quelcom mig decent. Així que inserirem fotografies de quan es va excavar l'any 2013.

Segons es documenta, aquest mur té una llargada de 10 metres per 5 metres d'amplada i 4 metres d'alçada, amb una inclinació de 40 graus.

Imatge de https://www.festacatalunya.cat/

Es tracta d'un tram de mur defensiu amb un fossat no molt profund amb forma de "V".

Extret de: https://www.elpuntavui.cat

També en sabem que es va proposar una restitució de tota la muralla ibera identificada, però que la Generalitat va argumentar la manca de diners i cito textualment: "la falta d'entitat del jaciment". Però el veïnat i diverses associacions reclamen una intervenció al jaciment per tal d'explotar-lo culturalment i turística. Val a dir que al 2023, quan hi vam anar (per segon cop), no vam veure res de res, suposem que el fet de que part del traçat d'aquesta muralla resti sota el poble actual fa difícil una actuació a gran escala.

Extret de https://patrimonicultural.diba.cat

Cal dir que tampoc ens vam moure gaire de l'entorn immediat i que podria ser que hagin fet alguna cosa als camps que hi ha tocant el poble. Amb la vista amb satèl·lit no ens acaba de quedar clar si han fet quelcom. També al plànol inserit podem veure els llocs on s'hi han trobat restes d'edat iberoromana dels segles III-I a.n.e. i també podem veure unes tombes medievals tot seguint el carrer del mur, que és just el de sota de la església, fent cantonada amb la Parròquia de Santa Maria, a uns 65 metres de carrer, dins d'un petit jardinet.

Però ara, a dia 14 de desembre de l'any 2025, quedem per anar a veure el nou jaciment, amb el que els nostres fills anomenen com a tercers avis, el Manolo i la Fina. Ho vam fer coincidir amb una visita guiada al jaciment, al poble i la seva història, i, per acabar, al museu, certament molt interessant.

Per tant tenim fotografies dels murs.

Suposo que per les dimensions dels murs, s'anomena com a Ciutat perduda de Sikarra o Sigarra, que segons es creu és el topònim més antic de la Segarra, que fou citada per Ptolomeu com a capital ibera de la Segarra, i de la que s'han recuperat només tres monedes encunyades, una al Museu de Cervera i dues que resten en mans particulars.

Imatge de la Diputació de Barcelona

Un cop vist el poble, l'iber jaciment, les tombes medievals, el casc antic, també medieval, el museu, etc., anem a visitar el dolmen de Boladeres o Boladeras, del que encara no hi ha publicat res, però que fent tasca d'investigació i recerca el vam mig localitzar, i tirant de contactes vam acabar de saber on es trobava exactament... gràcies!

Del sepulcre, hi ha molt poca informació actualment. A mode personal, ens encaixa prou amb l'estil dolmènic d'alguns sepulcres de la zona, podria ser un dolmen simple amb accés per corredor o vestíbul, que deuria ser bastit vers el 2200-1800 a.n.e., a finals del Calcolític - Edat del Bronze antic, o també podria ser una cista megalítica.

A l'excavació produïda a mans de joves arqueòlegs de la Universitat Autònoma de Barcelona, sota la direcció de Xavier Clop, es van recuperar diverses ceràmiques pertanyents a l'Edat del Bronze, segons es documenta, d'entre el 1800 i el 1300 a.n.e., que ja ens encaixa amb la data de bastiment que li havíem atorgat nosaltres.

Coordenades UTM(ETRS89):

Ciutat ibera de Sikarra o Sigarra: 31T 378669 4618038

Boladeras o Boladeres: 31T 383152 4617530

Inscultures i dòlmens a El Port de la Selva IV

Antiga ruta a l'Alt Empordà, aquesta al terme municipal d'El Port de la Selva, que actualitzem i ampliem amb nous jaciments a dia 15 de novembre de 2025, ja que fem una excursió amb en Manolo i la Fina per a visitar nous monuments de la contrada.

Per arribar al primer lloc prehistòric, emprenem la pista asfaltada que va cap a la Perafita i que hi ha just abans d'una rotonda a la GI-613 venint d'El Port, quan aquesta interacciona amb la GI-614. La seguim tot rectes creuant la urbanització i deixem el cotxe a la seva fi, encara a la zona asfaltada. A peu, baixem pel carrer que queda a la nostra esquerra tal i com hem arribat, que, al poc, fa un pronunciat gir, on queda una construcció a la seva part exterior, no recordem de què era, si una torre elèctrica o un dipòsit. Nosaltres seguim pel carrer, que es va atrotinant, i a uns 100 metres n'emprenem un altre a la nostra dreta, que encara el recordem més atrotinat. Per aquest, en un centenar de metres com a molt, trobarem un pas als boscos de l'esquerra i, en entrar a la zona, buscarem un corriol que ens portarà directament a les inscultures de Pedra de la Perafita I i II.

Trobarem la primera, que també rep el nom de Perafita dels Bufadors, a 75 metres en línia recta del pas de l'atrotinat carrer al bosc (s'ha de pujar vers la nostra dreta, per salvar una depressió que hi ha, i tornar a baixar tot vorejant-la), el millor com és habitual, anar amb coordenades.

Aquesta meravella va ser descoberta el desembre de l'any 1984 per Genís Pinard, veí d'El Port de la Selva, i dos membres del Geseart, l'Enric Carreras i en Miquel Dídac Piñero.

Segons en Tarrús a la seva tesi doctoral, es tracta d'un conjunt d'uns 90 centímetres de llarg per 65 centímetres d'amplada, amb 17 cassoletes d'entre 9 i 3 centímetres de diàmetre i una profunditat d'entre 0.5 i 1 centímetre, unides per reguerons formant un reticulat, i una cassoleta aïllada (diria que en vaig comptar 4 o 5 d'aïllades).

Inserim el calc que presenta en Josep Tarrús a la seva tesi.

Extret del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

Ara seguim el desdibuixat corriol fins que veiem les runes d'una cabana. Darrere d'aquestes, a uns 8 metres i seguint en la mateixa direcció, trobarem la pedra insculturada II de Perafita, que es troba a uns 205 metres en línia recta de la companya I.

Aquest roc gravat no l'hem trobat documentat enlloc, però sí referenciat sense cap tipus d'informació arqueològica associada, pel que podem dir que ens trobem davant d'un panell amb unes 8-10 cassoletes a la part superior, una de molt gran a la banda inferior de la nostra dreta, i a l'esquerra d'aquesta una altra de possible.

Tornem fins al cotxe i ens posem a caminar per la carretera que en aquest punt desapareix tornant-se camí. 1 quilòmetre més tard, a un revolt a la dreta en el sentit de la marxa, veiem a mà esquerra un caminoi que s'endinsa a un dels turons aplanats típics de la zona. Seguint el corriol uns 400 metres, trobem el sepulcre de La Cendrera.

Aquest dolmen fou descobert a finals del segle XIX per Romuald Alfaràs, que no el va publicar mai. Sí que ho feu, el 1894, Lluís María Vidal.

Es tracta d'un sepulcre de corredor amb cambra trapezoidal bastit en pissarra, que consta d'una cambra sepulcral de 1.48 metres de llarg, 1 metre d'ample i 1.10 metres d'alçada. Tot ell restava a l'interior d'una obra tumular de la que encara hi ha restes del mur de pedra en sec que feia de peristàlit, i que deixa entreveure un diàmetre tumular d'entre 6 i 7 metres.

Cal dir, però, que una de les lloses que hi havia al davant de l'entrada ha desaparegut, igual que l'obra tumular i el corredor que devia tenir. Òbviament, la seva localització no ha ajudat gaire a la conservació estructural del megàlit. De fet, en Josep Tarrús i Galter, a la seva tesi doctoral, Poblats, dòlmens i menhirs, afirma que, al moment de la visita del sepulcre (15-6-1998), restava igual que el va dibuixar Joan Garriga el 1948, amb la llosa de coberta trencada, molt possiblement a causa d'una antiga violació.

Extret del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

No consta cap excavació oficial de l'antiga tomba, tot i que el més probable és que el mateix Alfaràs l'excavés. És per això que, a falta d'excavacions arqueològiques documentades, podem datar el sepulcre, per la seva localització i el seu estil arquitectònic, cap la segona meitat del IV mil·lenni a.n.e., concretament vers el 3400-3200 a.n.e.

Tornem al camí principal i el seguim en la direcció que portàvem 850 metres més, havent deixat un desviament a la nostra dreta, i just en acabar un mur de pedra seca, típic de la zona, també a la nostra dreta, veurem de nou a la dreta el que sembla un antic camp de conreu. A pocs metres del camp a la seva cantonada nord-est i a uns 60 metres del camí, veurem el que sembla una cabana de pastor prou gran i ben elaborada, i a l'interior d'aquesta ens trobem amb això.

Com es pot veure, prehistòricament es van col·locar un seguit de lloses clavades per a tancar la balma natural i aprofitar el lloc com a tomba alternativa. Milers d'anys més tard, va tornar a ser utilitzada pels pagesos de la zona, que van modificar la seva estructura. Segons sembla, van treure les lloses del fons de la sepultura per a fer-hi una porta més gran i la van cobrir de pedra seca per tot arreu. L'obertura que es veu a la fotografia seria l'entrada original de la cambra.

De la poca informació publicada sobre ell, hem pogut saber que fou identificat per Isaac i Joaquim Cervera Cané el 1905, que no van donar la informació a ningú. Més d'un segle després, el 2021, un besnet del primer, el Pere Toro Cervera, va retrobar el paradolmen llegint les informacions que els seus avantpassats li havien deixat. El 2022, el Pere va comentar la troballa amb el Vicenç Armangué, estudiós de la zona i autor d'un llibre de megalitisme de la zona, a la vegada que líder de Megalítica.cat, qui, curiosament, havia ja visitat el paradolmen el 2014. En paral·lel, el 2020, el Jordi Joan Saiz (Montagut a Wikiloc) el va col·locar a una de les seves rutes per la zona com a possible paradolmen. I finalment, el 2023, va ser estudiat i excavat pel departament de cultura de la Generalitat de Catalunya, a càrrec d'un equip comandat per Rafael Rosillo.

Durant les dues setmanes que va durar l'excavació, varen sorgir diferents restes d'era neolítica final, com fragments ceràmics, una dena de collaret, un làmina de sílex i un molí barquiforme.

Amb la informació que tenim de l'excavació i el seu estil arquitectònic, podem posicionar temporalment la seva construcció i ús vers el 2700 a.n.e. Segons l'excavació i les troballes obtingudes no sembla pas que fos reutilitzat a era prehistòrica, tenint un ús més aviat curt, fet que sobta tenint present el següent jaciment.

Just al davant del sepulcre, mirant el què denominàvem abans com a "antic camp de conreu" al seu extrem dret, podem veure les inscultures que reben el mateix nom que el paradolmen, les inscultures dels Bufadors.

Es tracta de dos suports amb gran quantitat de cassoletes, algunes unides per reguerons. Normalment ens acostaríem a posicionar-les temporalment vers el Neolític mig i el Calcolític/Edat del Bronze antic, entre el 3500 i el 1800 a.n.e., però amb la proximitat del sepulcre de Mas Bufadors, podríem dir que el més probable és que es feren com a ritual de la tomba, pel que podríem posicionar-les vers el Neolític final, vers el 2700 a.n.e.

Ara anem a visitar un altre dolmen "típic", el sepulcre de Mas Godó. Des del camp on es troben el paradolmen i els gravats, desfem un tros de pista fins trobar el camí que abans hem passat de llarg, que ara ens surt a l'esquerra i deixa sobre seu les restes enrunades d'un mas, el Mas Bufadors. A uns 350 metres des de que hem pres aquest camí, emprenem un corriol que surt a mà esquerra i el seguim uns 370 metres més, punt on trobem un nou corriol, aquest a mà dreta i fent un xic més de baixada, que et deixa al sepulcre en uns 30 metres.

Conegut des de 1944, quan Joan Garriga i August Panyella el van descobrir. Ells mateixos l'excavaren, localitzant una moneda d'Isabel II i fragments de ceràmica moderna. El sepulcre megalític va caure en l'oblit, i va ser redescobert per Manuel Flores Entrena el 23 de setembre de l'any 1990.

Es tracta, com el seu company, d'un sepulcre de corredor, també construït amb pissarra i d'unes dimensions internes de 1.60 metres de longitud, 1.55 metres d'amplada i una alçada de 0.90 metres. Tant el corredor com el túmul han desaparegut; de l'últim, Tarrús documenta que devia de tenir un contrafort a la vessant frontal-lateral dreta del sepulcre. Segons ell, deuria de tenir un diàmetre d'uns 7 o 8 metres, amb un cròmlec peristàltic bastit en un mur de pedra en sec.

Extret del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

Podem posicionar temporalment el sepulcre igual que el visitat avui de la Cendrera, ja que ens trobem en el mateix cas, no hi ha cap resta documentada que ens permeti atorgar-li un època d'aixecament o d'ús. Per la morfologia, ha de ser del Neolític, entre el 3400 i el 3200 a.n.e. 

Tarrús el documenta igual que a l'any 1944, i, segons el que vam veure nosaltres, també ens sembla que es conserva exactament igual que el que dibuixa Tarrús a la seva tesi, amb la llosa de capçalera cedida cap a l'interior del sepulcre, cosa que ha fet que la coberta es trobi en posició inclinada vers la seva posició original.

Amb aquest megàlit, deixem la zona per avui. No incorporem el dolmen de Taballera a aquesta entrada, ja que el vam visitar anys més tard anant des d'un altre punt, ja que ens quedava bastant fins a ell si anàvem des del Mas Godó i els nens eren encara petits.

Coordenades UTM(ETRS89):

Inscultures de la Pedra de la Perafita I o Perafita dels Bufadors: 31T 519310 4683099

Inscultures de la Pedra Perafita II: 31T 519154 4683229

La Cendrera: 31T 519025 4683868

Paradolmen de Mas Bufadors: 31T 519191 4684207

Inscultures de Mas Bufadors: 31T 519173 4684221

Mas Godó: 31T 519859 4684300

Possibles sepulcres a Santa Cristina d'Aro IV i i inscultures a Castell - Platja d'Aro II

Nova ruta al terme de Santa Cristina d'Aro, de nou al nucli de Romanyà de la Selva.

Comencem visitant una cosa que, sincerament i a primera vista, no sabem que és; el lloc és conegut com la Banyera dels senglars. Hi arribarem tot pujant fins a la part més alta de la urbanització de Mas Bousarenys. Just quan s'acaba aquesta urbanització tot anant pel carrer del Puig Brull, arribem a la carretera que va fins el nucli de Romanyà. A l'altra banda de la carretera, veurem un camí sorrenc i aquí aturem el cotxe (hi ha un espai per encabir uns quants). És el camí que duu al dolmen de Can Reparat, però és aconsellable anar amb GPS, ja que hi ha múltiples camins. Bé, entrem pel camí i el seguim uns 850 metres, mantenint-nos sempre a la nostra dreta. Veurem primer, a la nostra dreta, una zona neta de bosc, no sabem si a causa d'un antic camí, i avançarem un pèl més, fent baixada, per a trobar, a la dreta, un corriol que ens durà a la mencionada "banyera" en pocs metres.

Segons hem pogut saber, és un gorg de creació natural. Pel que es veu, era una petita gorga formada pels torrents de la zona a temporades de pluja, que ha estat modificada per la mà humana, com es pot veure clarament amb les lloses col·locades als volts de l'encaix que en el seu dia va ser natural i que, a dia d'avui, ha rebut ampliacions i modificacions humanes.

Seguint el corriol, ara un xic més desdibuixat, direcció nord, i també a escassos metres, veurem un apilament rocós, on, a la part superior, hi ha una cavitat que ha estat batejada amb el nom de paradolmen de la Banyera dels senglars per alguns excursionistes.

Personalment, no ens va semblar pas un paradolmen, tot i que sí que es podria haver utilitzat com a aixopluc durant la prehistòria.

Tornem al camí i, com hem comentat, podem arribar al dolmen de Les Ginesteres o Can Reparat en uns 150-160 metres, a la dreta del camí. Nosaltres el que vam visitar el febrer de l'any 2017 i, a la publicació d'aquest megàlit, també hi ha diversos monuments megalítics de la immediata zona. Així doncs, tornem al cotxe per anar a visitar el més que probable paradolmen de l'Abric d'en Cama.

Per trobar-lo, emprenem en cotxe la carretera direcció nord-oest, arribant al nucli de Romanyà i sortint a la carretera GIV-6612 cap a la dreta, en direcció al preciós sepulcre de la Cova d'en Daina. Uns 650 metres més tard, ens aturem a la zona habilitada per a deixar els cotxes dels visitants d'aquest dolmen. A peu, prenem el sentit contrari del què hem arribat, agafant un corriol ben  marcat i definit que surt d'aquesta zona i que en pocs metres ens duu a un sorrenc camí pel que seguim vers la nostra dreta. A uns 210 metres, trobem un tallafoc i, poc abans d'ell, emprenem per un corriol desdibuixat, que surt a la nostra esquerra, saltant el filat que hi ha a la vora del camí. Aquest ens porta al paradolmen en uns 25 metres, sota d'un gran bloc granític, a la vora del tallafoc esmentat.

Amb una fotografia més propera de la zona marcada a la imatge anterior, es pot afirmar l'aixecament d'uns rocs a la nostra esquerra per tancar una cavitat, fet que denota una certa intencionalitat humana.

Intencionalitat encara més accentuada quan, dins la cavitat, veiem quantitat de rocs, que en el seu dia deurien haver format part d'un mur de tancament per al forat de l'altre extrem del que seria una cambra sepulcral.

Tot i que el jaciment no ha estat excavat ni es documenta cap troballa en superfície, aquestes obres de construcció humana són típiques dels paradòlmens excavats i documentats a la contrada. Per això, dèiem abans que, per nosaltres, era un més que probable paradolmen. En Xevi (Xavier Niell i Ciurana), arqueòleg de la zona, pensa com nosaltres i el posiciona a la prehistòria, dins d'un ampli ventall que va des del Neolític fins a l'Edat del Bronze. A més, diu que la cavitat fa 4.10 metres de llargada, 2.05 d'amplada, i entre 0.80 i 0.90 metres d'alçada.

Però aquí no s'acaba tot pel que fa a aquest gran roc, anem a la seva part del darrere i ens trobem amb dues cavitats ben identificades; una és la que acabem de documentar, i l'altra que, segons en Xevi, mesura 2.70 metres de llargada, per 1.20 metres d'amplada i 0.80 metres d'alçada, i que també té restes de mur a la seva entrada.

Havent vist les dues més que probables tombes, tornem al cotxe i ens dirigim a cercar la Pedra de Puig Romaní, que es troba a la part més baixa de la urbanització on acaba la carretera que va de Romanyà a Platja d'Aro passant pel golf (la carretera on hem deixat el cotxe per anar a la Banyera dels senglars). Concretament, els gravats es localitzen al carrer que els hi dona nom amagades dins de la zona lliure de cases entre aquest carrer i la C-31, gairebé al final del carrer, que, a mode personal, ens va semblar que els veïns la tenen "enjardinada"(cuidada entre l'assilvestrat del bosc).

Aquesta espectacular pedra amb gravats va ser descoberta amb motiu de les obres de desdoblament de la propera carretera C-31, obres que van començar l'any 2009 i van acabar l'any 2011.

Es tracta d'un conjunt de cassoletes unides per reguerons gravades en un plafó d'1.40 metres de llarg per 0.80 metres d'ample. En total, es compten 12 cassoletes, 5 de les quals són unides per reguerons, 4 aïllades i 3 més que van associades a un petit rebaix amb un bec vessador en direcció est.

Inserim una imatge extreta de l'informe pertinent per part de l'empresa d'arqueologia Estrats, que va ser l'encarregada de prospectar tota la zona afectada per les obres abans esmentades.

Extret de: Intervenció arqueològica a les obres de desdoblament de la carretera C-31 (Pablo Martínez Rodríguez, Mireia Pedro Pascual i Marcel Olivé Taché)

A dia d'avui, no s'ha efectuat cap tipus d'excavació arqueològica, però, per l'estil, els podríem datar vers el Neolític mitjà i el Calcolític, vers el 4000-2200 a.n.e.

Amb aquest últim jaciment, donem per acabat el dia, perquè, a banda del descrit, vam tornar a visitar altres jaciments que no hem inserit a la ruta d'avui... la zona de Romanyà és plena de monuments megalítics i alguns són molt i molt macos, com l'esmentada Cova d'en Daina, just al costat d'on hem aparcat el cotxe a la visita dels paradòlmens.

Coordenades UTM(ETRS89):

Possibles paradòlmens de l'Abric d'en Cama: 31T 499012 4634110

Inscultures de la Pedra de Puig Romaní: 31T 504509 463000

Dolmen a Sant Aniol de Finestres III

Ja acabades les vacances del 2025 i aprofitant que els nens eren amb els avis, fem una ruta al terme de Sant Aniol de Finestres, aquesta per a visitar l'últim dolmen documentat que ens falta a dia d'avui al terme municipal, que segur que n'hi ha més. Amb la de bosc espès inexplorat que hi ha, és el més provable.

Per arribar al sepulcre, aturem i aparquem el cotxe davant de l'església del poble de Sant Aniol, en una zona d'aparcament/parc infantil, a peu encetem el camí quitranat que hi ha just a sota i que s'endinsa al bosc. Durant 1/1.5 quilòmetres anirem trobant-nos cases a la nostra esquerra, fins a topar amb l'última, que té un cartell de camí privat. A la cinquantena de metres d'anar pel camí i ja mig veient la casa, surt a ma dreta una pista, que al poc es torna corriol. Per arribar al dolmen haurem de seguir aquest corriol, que va carenant els cims d'allà. 

Cal dir que tot i que el camí està mig senyalitzat, el millor és anar amb GPS i amb una ruta de wikiloc inserida. A moments és fàcil agafar un altre camí, tant d'anada com de tornada.

Advertència: No és de fàcil caminar ja que hi ha força pedra solta, a trams has de grimpar per a fer els 400 metres de desnivell, en els 4.3 quilòmetres de distància que hi ha entre l'església i el sepulcre. A banda recomanem anar vestits de llarg per travessar el boscos, no fer la ruta a ple estiu, portar molta aigua, i no anar amb canalla, no per que no puguin pujar (els meus la pujarien), sinó per que a dal vas tocant la cinglera sense protecció, i també hi ha algun tram més o menys perillós on la protecció que hi ha és insuficient per a nens.

A la ruta passarem per diversos llocs bonics com pot ser un lloc al que mal anomenen, pel meu gust, "La Finestrica", no li podrien dir La Finestreta? Un parell de miradors a la serra de Finestres, i una plana amb vistes, tocant la cinglera anomenada les tres creus (evidentment hi ha tres creus). Quan les veiem ja som a punt d'arribar al dolmen, que es troba a la part alta del cim, a pocs metres a la dreta del corriol definit i amb un amuntegament de pedres senyalitzant-lo.

El dolmen es troba clarament espoliat, les lloses resten estintolades als costats per poder excavar furtivament l'interior, quan ets allà ho veus encara més clarament que a la fotografia, de fet hi ha una de les lloses que resta a la bora del corriol pel que hem vingut, i també n'hi ha una a l'altre banda del turó, tot seguint el corriol que hi ha.

D'aquest sepulcre en sabem que fou descobert per Francesc Valentí l'any 1964, i segons Carreras i Tarrús és una possible galeria catalana bastida en gres, amb una cambra sepulcral de 1.80 metres de llargada, 1.80 metres d'amplada i una alçada conservada de 0.70 metres. El corredor faria 1.80 metres de llarg per 1.50 d'amplada i una alçada màxima de 0.50 metres. D'altra banda, al  jaciment es veuen clarament les restes de l'obra tumular que sustentava el megàlit, aquesta és de 8/9 metres de diàmetre, amb un cròmlec peristàlit construït a raó d'un mur de pedra en sec.

El sepulcre fou excavat per Francesc Riuró, Miquel Oliva i Joan Sanz, els anys 1964 i 1972, on van sorgir nombroses restes ceràmiques a mà del Neolític final, Calcolític o Bronze inicial, just al costat d'altres del bronze final, pel que podem dir que aquest sepulcre fou utilitzat durant molts anys. També van sorgir tres fragments de làmina de sílex, 1 fragment de botó separador perforat en "V" i decorat amb incisions, i 20 botons prismàtics, també amb perforació en "V".

Antropològicament parlant, l'excavació, també va tenir resultats positius, es documenten fragments de crani i mandíbula, i bastantes dents. Amb aquestes restes, surten un total de nou individus: 7 adults, 1 jove i 1 infant. Mostrant dos dels adults clares mostres de cremació post-mortem. Aquestes restes es troben dipositades al MAC seu de Girona.

Per acabar amb el sepulcre, direm que, com sempre, segons Enric Carreras i Josep Tarrús el sepulcre fou bastit al Neolític final, vers el 3000-2700 a.n.e.

A Sant Aniol de finestres hi ha més jaciments prehistòrics documentats i visitats (Dolmen a Sant Aniol de Finestres i Hàbitat, sepulcres i talaia a Sant Aniol de Finestres II i Mieres), però val a dir, que com a molt podem visitar el roc de la Melca abans de sortir cap al Puig del Moro, la resta queden molt lluny.

Coordenades UTM(ETRS89):

Puig del Moro: 31T 463718 4659719

Dolmen al districte de Cahors VIII

Últim dia de vacances d'estiu a la zona francesa de Lot. Avui, anem a visitar la seva capital, Cahors (Caors en occità), i un cop visitada aquesta bonica ciutat ens dirigim ja cap a casa. Però abans d'emprendre la llarga estona d'autopista, anem a visitar, ara sí, l'últim dolmen de les vacances, el bonic sepulcre de Jasses o Peyrelevade, que es troba al terme municipal de Labastide-Marnhac.

Com podem veure a la fotografia inferior, es troba just al costat de la carretera, o sigui, que és fàcil de trobar. Per arribar-hi, sortim de Cahors pel sud, creuant el riu Lot/Òlt, i continuant per la D620 cap al sud pels polígons industrials que hi ha. En acabar aquests a la illeta que hi ha, sortirem per la segona escapatòria direcció Labastide-Marnhac i Agen, entre d'altres, per la D653. Als 900 metres, girem a l'esquerra per la D7, que seguim 8 quilòmetres. Aquí trobarem una carretera a la nostra dreta que porta al petit nucli de Poudans, que seguirem 650 metres, lloc on girarem de nou a la dreta pel carrer de Peyrelevade. Aquest, en 280 metres, ens deixa davant del sepulcre.

De nou, hem de dir que ens basarem en la informació que dona Jean Clottes a l'inventari de Lot.

Gallia préhistoire. Suppléments, supplément 1-5, 1977. Inventaire des mégalithes de la France. 5 — Lot;
https://www.persee.fr/doc/galip_0072-0100_1977_sup_1_5

D'aquesta bonica tomba, hi ha bastant informació, tant de la seva morfologia, com de restes prehistòriques recuperades a ell. Com sempre, nosaltres començarem per la seva morfologia.

Es tracta, com és típic de Lot, d'un dolmen simple que, per dimensions, podria haver estat un sepulcre de corredor (no hi ha informació), però el que veiem a dia d'avui té molta pinta d'un simple, i trobant-se on es troba, que tots són del mateix estil, deixa poc a dubtar.

Segons Clottes, la llosa de coberta mesura 1.50 metres de llargada, per 2.50 metres d'amplada i 0.50 metres de gruix. Com podem veure a la planimetria de baix, la llosa de coberta resta trencada. Es troba en aquest estat des del 1973, quan el conductor d'un bulldozer la va abatre i mig destruir. D'altra banda, el suport dret fa 1.80 metres de llarg per 1.10 d'amplada, i un gruix de 0.35 metres; l'esquerre fa 2.90 metres de llarg per 1.10 metres d'ample i un gruix de 0.40 metres, mentre que la llosa de capçalera amida 1.15 per 1.10 metres i té un gruix de 0.35 metres.

Extret de l'"Inventaire des mégalithes de la France. 5 — Lot"

Segons en Jean, la cambra mesura 1.30 metres, que, com ja hem dit altres vegades, no sabem a quina dimensió es refereix. I també segons ell, hi ha minses traces de l'obra tumular.

Es documenten un mínim de dues excavacions, el 1869 i el 1887, i tenint present com eren d'acurades les excavacions arqueològiques en aquell temps, deu n'hi do el que es va recuperar. Hem trobat documentat de l'excavació de 1869: 4 grans de collaret, que per la descripció podrien ser de variscita o cal·laïta, 2 fulles de sílex i 1 punta de llança i 1 de sageta del mateix material, i 3 puntes de sageta més, amb aletes i peduncle, que van ser trobades a les terres extretes a l'excavació. I de la del 1887, que tampoc no és que s'excavés gaire, de nou només es van revisar les terres extretes el 1869, i van trobar 2 puntes de sageta més, també amb aletes i peduncle, 2 ascles de sílex, 10 denes d'esteatita i 1 dena anular.

Extret de l'"Inventaire des mégalithes de la France. 5 — Lot"

I amb aquest últim, però molt interessant sepulcre, tornem al cotxe, que no resta gaire lluny i cap a casa, que sincerament ja tenim ganes d'arribar.

Coordenades UTM(ETRS89):

Jasses o Peyrelevade: 31T 369435 4915179

Dòlmens i menhir al districte de Cahors VII

Setena ruta, i penúltim dia de vacances a Lot, a la que visitarem 4 dòlmens, 1 menhir i 1 dolmen modern que van erigir a Limogne en Quercy, seguint les pautes de construcció prehistòrica d'aquestes tombes, bé, el què es creu.

Comencem el dia per un sepulcre que té diversos noms, el de Varaire o Mas de Gobi o Mas de Côte o Bourel, al que arribarem sortint per la banda sud de Limogne en Quercy i emprenent la D19 durant 5.5 quilòmetres, fins a trobar la D55, que surt a l'esquerra. Doncs bé, aturem el cotxe a uns 200 metres d'anar per ella, a un camí sorrenc a la nostra dreta que voreja el camp. Aquí, al vèrtex amb la D55, trobarem un accés al camp on es troba el sepulcre.

Ens trobem novament davant d'un dolmen simple, aquest de grans dimensions, segons l'inventari en el què ens basem per totes les publicacions de Lot, a baix referenciat. Consta d'una llosa de coberta que resta trencada en dos mantenint les dues lloses in situ, que mesura en total 4.70 metres de llarg per 3.20 metres d'amplada i 0.35 de gruix mig; una llosa com a suport dret que amida 4.40 metres de llarg per 1.45 metres d'amplada i un gruix de 0.25 metres, mentre que la llosa esquerra fa 4.85 de llarg per també 1.45 metres d'amplada, i 0.20 metres de gruix. Pel que fa a la llosa de capçalera, mesura 1.05 metres de llargada per 0.95 metres d'amplada i 0.15 de gruix.

Per a fer-nos una millor idea del jaciment, inserim el calc extret de l'inventari de megàlits de Lot, per Jean Clottes, l'any 1977 (que potser és un pèl antic, però conté suficient informació per a nosaltres, a banda que la informació que hi ha dels megàlits francesos, a dia d'avui, o bé és bastant minsa, o és privada.

Gallia préhistoire. Suppléments, supplément 1-5, 1977. Inventaire des mégalithes de la France. 5 — Lot;

https://www.persee.fr/doc/galip_0072-0100_1977_sup_1_5

Extret de l'"Inventaire des mégalithes de la France. 5 — Lot"

Segons en Jean Clottes, la cambra mesura 1.20 metres, que de nou advertim que no sabem exactament a què es refereix, si a l'amplada o a la llargada (podria ser en aquest cas l'amplada d'aquesta), i també fa referència a restes d'un antic túmul, malmès per la creació del camp i el conreu de la vinya.

També fa referència a la troballa, l'any 1967 (pel que hem interpretat al reduït i no gaire ben estructurat text), d'unes tombes (com a mínim dos) individuals, i sense túmul, possiblement visigòtiques, que probablement es van erigir aprofitant el túmul del sepulcre prehistòric. No es documenta la troballa de cap resta prehistòrica associada a aquesta tomba (sí es documenta una moneda romana), ni cap excavació, pel que es fa difícil adjudicar-li una datació en particular, pel que nosaltres el col·locarem vers el Neolític, entre el 3500 i el 3000 a.n.e., com la resta de dòlmens simples a Lot.

Un cop visitat el majestuós sepulcre, anem a visitar l'únic menhir que vam veure en tots aquests dies de vacances, molt malmès i violat per l'església, però bé, no hi ha dubte de que antigament era un monòlit prehistòric.

Per arribar-hi, emprenem el cotxe i tornem a la D19, seguint en la mateixa direcció que hem arribat abans, i girem a l'esquerra als 230 metres per la D52, direcció Saillac i Caylus. 4.7 quilòmetres més tard, girem a la dreta per la D53 en direcció Saillac i, als 650 metres, ja veurem a la nostra dreta el menhir trencat i cristianitzat de Saillac a una illeta entre l'asfalt.

No és que hi hagi gaire informació del monòlit perquè no l'hem trobat a l'inventari de Clottes, tot i que, encara que sigui pel fet de ser únic a la contrada, bé es mereixeria una menció. Sí hem trobat una minsa menció en diversos webs actuals que el defineixen tal i com hem dit nosaltres, trencat, cristianitzat i que segurament fou treballat i aixecat vers el Neolític, entre el 6000-5500 a.n.e. i el 3000-2700 a.n.e., esmentant també que el treball de la part superior deuria de ser del moment de la seva cristianització. 

Ara anem a "visitar" un altre dolmen, l'anomenat com a Pech Bayssou, al que arribarem tot tornant per la D53 fins la D52, i emprenent per aquesta en direcció nord-oest, rodant per on acabem de passar per anar a visitar el menhir des del dolmen de Mas de Gobi. Seguim aquesta 2.9 quilòmetres, aturant el cotxe a aquesta distància en un camí sorrenc que entra al bosc vers la nostra dreta. Per aquest camí, ens posem a caminar i, en uns 400 metres, girem a l'esquerra a un encreuament de camins i avancem tot rectes uns 600 metres més, trobant a aquesta distància un corriol desdibuixat que surt a la dreta vorejant les edificacions modernes que hi ha. Anant per aquest corriol i en uns 90 metres, veurem un filat a l'esquerra: el sepulcre es troba tocant aquest a la seva part interior, just al vèrtex del terreny filat.

Anava jo sol, la Cris i els nens es van quedar al cotxe, i no vaig poder creuar la tanca... ni que m'estigués colant a la NASA, hi havia filferros amb punxes arreu. Potser la Cris sí que hauria pogut entrar, i també, potser si segueixes el camí entrant a les edificacions tens un accés fàcil.

La fotografia és de la coberta i, sí, em va fer ràbia no poder-lo fotografiar decentment, però bé, he vist fotos d'ell, i l'interior del sepulcre resta colgat de sorra, o sigui que tampoc no m'he perdut res de l'altre món.

Tampoc l'hem trobat documentat per Clottes, potser el té identificat amb un altre nom, i mirant les planimetries que dibuixa no en traiem l'aigua clara, pel que el donem com a inèdit per a ell. 

No hem trobat informes d'excavació, tot i que sí hem pogut trobar una certa datació, que, com era d'esperar, és d'entre el 3500-3000 a.n.e. a l'era neolítica.

Torno al cotxe i anem a visitar un dolmen que, personalment, em va agradar molt, el de Vayssières, també conegut avui dia com a Dirau III, que és tan fàcil d'accedir com seguir per la D52 tal i com hem arribat durant 1.3 quilòmetres, punt on veiem un camí sorrenc a la nostra esquerra que va en direcció contrària a la que portem. Entrem a aquest camí i aparquem al seu inici per a seguir a peu pel voral de la D52 tal i com veníem amb el cotxe. En uns 95-100 metres, trobem a la nostra esquerra un difuminat corriol, amb un filat que ens barra el pas, que és fàcilment sortejable per un humà; seguint-lo i emprenent un nou corriol a l'esquerra, ens duu al dolmen en uns 120-140 metres.

Amb aquesta tomba ens ha passat igual que amb el de Pech Bayssou, no sabem si en Clottes la va arribar a veure, a molts llocs web moderns l'anomenen també com a Dirau III, però la planimetria i la definició que dona Clottes de Dirau III no s'assemblen en res al que hi ha in situ. Ell dibuixa les restes d'un megàlit del que només en queden dues lloses, una més gran de forma rectangular, que creiem que es podria tractar d'una coberta, i una més petita que queda estintolada a sota d'aquesta a un dels seus extrems, pel que clarament no ens trobem davant el que ell va anomenar Dirau III, i no podem dir gaire del megàlit.

A mode personal, podem assegurar que es tracta d'un dolmen simple, que conserva en gran part la cambra funerària i el túmul, construït a raó de pedres i terra, i diríem que la llosa que hi ha estintolada a l'esquerra del sepulcre podria ser la coberta de la part davantera de l'antiga tomba. La capçalera és construïda amb un mur de pedra en sec.

Com és lògic, no tenim coneixement de cap resta arqueològica recuperada ni al megàlit, ni a les seves immediacions, però, com tots els dòlmens simples de Lot, va ser erigit vers el 3500-3000 a.n.e., dins l'era neolítica.

Tornem al cotxe, però no l'agafem, i seguim caminant pel camí sorrenc uns 90-100 metres, trobant un camí que surt a la dreta i que va vorejant un camp a la nostra esquerra, que deu ser, o ha estat, conreable. Al mig del camp, veurem el megàlit de Sanguinades o Dirau II sense cap dificultat.

Es tracta d'un dolmen simple, amb una llosa de coberta que amida 2.90 metres de llargada per 2.70 metres d'amplada màxima, amb un gruix de 0.35 metres, que ha cedit vers la part davantera del sepulcre. Pel que fa a la llosa de la dreta, fa 2.15 metres de llargada per 1.20 d'amplada, i un gruix mig de 0.25 metres. Per últim, el suport esquerre fa 1.40 metres de llargada per 1.30 metre d'alçada i un gruix de 0.40 metres. Diem "per últim perquè la part de capçalera del megàlit resta construïda a raó d'un mur de pedra en sec. 

Extret de l'"Inventaire des mégalithes de la France. 5 — Lot"

No es documenta cap resta de l'obra tumular, ni hem trobat documentada cap excavació del megàlit, tot i que es probable que s'hi hagi fet alguna acció i que no estigui documentada públicament, ja que aquest resta catalogat i protegit com a monument històric francès.

Per tant, l'únic que podem fer per a donar-li una antiguitat, és basar-nos en l'estil arquitectònic i la zona on es troba, el que ens dona un aixecament d'entre el 3500-3000 a.n.e., a plena era neolítica.

Per avui ja n'hi ha prou de megàlits, tornem al càmping a fer maletes, que demà ja marxem i preferim tenir tot embastat per aprofitar l'últim dia al màxim.

Abans de sopar, però, com els dies són llargs i hem enllestit la recollida, fem una caminada fins el camp de futbol i la zona industrial de Rigounenque per a visitar la construcció experimental d'un dolmen que l'Association Découverte et Sauvegarde du Patrimoine de Limogne va fer entre el 2003 i el 2008.

I amb això, sí tanquem ja les visites per Limogne en Quercy i rodalies.

Coordenades UTM(ETRS89):

Varaire o Mas de Gobi o Mas de Côte o Bourel: 31T 398966 4912499

Menhir de Saillac: 31T 400925 4909478

Pech Bayssou: 31T 401351 4910924

Vayssières o Dirau III: 31T 399446 4910622

Sanguinades o Dirau II: 31T 399651 4910602

Cova i dolmen al districte de Cahors VI

Avui comencem la jornada fent una visita guiada a unes antigues mines de fosfat, en desús actualment, ubicades molt a prop del nostre allotjament. Sortim del càmping de Limogne en Quercy cap a la dreta i girem de nou a la dreta en arribar a la D19, que indica Varaire i les Phosphatières du Cloup d'Aural. Sense deixar aquesta carretera, arribem a l'aparcament de les esmentades "Phosphatières" en poc més de 9 quilòmetres.

La visita, conduïda per un guia en francès i amb cartells explicatius, fa un recorregut molt curt i interessant per les antigues mines, actualment plenes d'exuberant vegetació.

Les Phosphatières du Cloup d’Aural són una esquerda càrstica que es va formar fa desenes de milions d’anys i s'ha anat omplint naturalment amb sediments rics en fosfats. Per aquest motiu, va ser explotada com a mina d'aquest mineral entre finals del segle XIX i inicis del XX, activitat que va permetre descobrir-ne el gran interès científic des del punt de vista paleontològic.

El jaciment conserva una seqüència excepcional del Paleogen (fa entre 66 i 23 milions d’anys), amb abundants restes d’animals prehistòrics, com primats primitius, carnívors, ungulats i rèptils. En destaquen el Cadurcotherium i el Bachitherium, mamífer herbívor autòcton del municipi de Bach, on es troba el jaciment. Concretament, és un artiodàctil primitiu (parent llunyà de cérvols i camèlids), que va viure durant l’Oligocè, aproximadament fa 30–25 milions d’anys. Tant durant el recorregut com al museu, es poden observar ossos d'aquests animals.

En molt menor quantitat, també s’hi han identificat indicis d’ocupació humana prehistòrica, probablement relacionats amb l’ús ocasional d’espais càrstics.

En finalitzar la visita, pots marxar, visitar el museu o bé fer un parell d'activitats lliures per a nens. Evidentment, nosaltres vam estar buscant els animals prehistòrics ocults al bosc i un joc de pistes amb recompensa final. Una vegada fets, visitem el museu del recinte i tornem al càmping a dinar. Després de fer sobretaula i deixar baixar el sol, decidim anar a visitar un altre megàlit de la zona, aquesta vegada al veí poble de Lugagnac. Sortim de nou del càmping a la dreta i girem a l'esquerra per la D911 cap al poble de Limogne. Uns 260 metres més endavant, trobem una primera cruïlla on prenem cap a l'esquerra cap a Lugagnac per la D40 i, just després, arribem a una segon cruïlla on tornem a girar a l'esquerra seguint les mateixes indicacions. Poc abans de fer 2 quilòmetres per aquesta carretera, ens desviem a la dreta cap a Céneviéres. Avancem per aquesta carretera secundària uns 1900 metres i trobem una cruïlla amb la zona de contenidors de brossa a la nostra dret. Nosaltres vam deixar aquí el cotxe, però es podria seguir en cotxe per una pista sorrenca fins a tocar el dolmen. En ambdós casos, hem de prendre la pista de la nostra esquerra i caminar 400 metres. Girem llavors a l'esquerra per un camí una mica més estret i caminem 100 metres més. A aquest punt, ja veurem el dolmen de Mas Rastouillet o Grèzo de Pouèto al bosc de la nostra dreta.

Es tracta d'un megàlit imponent amb la mateixa fesomia típica dels dòlmens simples de la zona situat a un túmul ovalat d'uns 16 per 14 metres encara força visible. La cambra mesura 2.70 metres de longitud, 1.05 metres d'amplada i 1.00 metre d'alçada, i està coberta per una gran llosa de 3.05 per 2.10 metres, amb un gruix de 0.45 metres. Com a curiositat, comentar que s'observen tres llosetes d'un possible cròmlec que envoltava el dolmen.

Extret de l'"Inventaire des mégalithes de la France. 5 — Lot"

Seguint amb la informació extreta de l'inventari de Lot d'en Jean Clottes que estem utilitzant per a fer les entrades d'aquesta zona, podem datar el megàlit al Neolític, vers el 3500 - 3000 a.n.e.

Acabada la breu visita, retornem a l'allotjament a sopar, relaxar-nos i preparar la jornada de demà.

Coordenades UTM(ETRS89):

Phosphatières du Cloup d'Aural: 31T 395651 4911729

Mas Rastouillet o Grèzo de Pouèto: 31T 399544 4919587