Segon dia de vacances a Bretanya ja a lloc, i anem a veure emplaçaments ja visitats per nosaltres fa molts anys per a satisfer als nens, però, tot i això, visitarem coses noves. De fet, la meva idea era inserir cada nou jaciment a la publicació corresponent segons la seva geo-localització, però la Cris no ho veia clar... i un cop m'hi he posat a fer-ho, jo tampoc. És bastant complicat encabir els nous jaciments sense haver d'acabar modificant la ruta sencera, ja que l'afegit et porta a canviar el següent, i aquest a l'altre, i l'altre, etc. Per tant, només posarem els nous amb pinzellades dels antics, pinzellades només per a acabar de localitzar els nous megàlits sense l'ús d'un GPS, i, tot i així, alguns cops aquesta eina és inevitablement necessària.
Comencem pel menhir de Ménec B, que el trobarem fàcilment creuant l'alineament per on hi ha les cases i el cròmlec del mateix nom i dirigint-nos cap els alineaments d'aquest nom. A uns metres de vorejar el gran jaciment de Ménec pel carril habilitat més al nord, trobarem a l'esquerra un camí que s'endinsa uns metres a la zona boscosa, deixant l'alineament a la nostra esquena. Seguint aquest camí uns 50 metres, arribarem al menhir de Ménec B. Val a dir que des del corriol estant no es veu, has de anar per darrere.
D'aquest menhir no hem trobat informació oficial específica, però extraoficialment podem dir que deuria de ser erigit vers el Neolític, presumiblement com l'alineament que té a escassos metres. Però tot i que és un menhir aïllat, per la proximitat amb l'alineament, ens inclinem a pensar que tenen una certa relació. I l'alineament resta documentat que fou erigit vers el 4800-3500 a.n.e., a plena era neolítica.
Ja, és un ventall d'anys molt ampli, però queda clar que aquest ha de tenir una certa relació amb l'alineament, que es va anar construint durant milers d'anys, tot i que acostumen a col·locar-los vers el 4000 a.n.e. de forma genèrica.
Morfològicament, podem dir que és un menhir estel·liforme amb tendència antropomorfa. No hem trobat les dimensions documentades, però ben bé farà uns 1.80-2.00 metres visibles.
Tot seguit, ens dirigim a visitar, ben visitat, l'alineament. Els nens no havien vist mai una cosa així, i van al·lucinar. Després vam anar al túmul de Saint Michel, i clar, també van flipar, i bé durant tot el matí va estar plovent intermitentment, cosa que fa que les visites s'allarguin, i vam acabar anant a dinar a La Trinité Sur Mer per sortir de l'ambient carregat de Carnac, on hi havia mercat setmanal. Ara, a la tarda, ja va aguantar més el dia i vam exprimir molt més les hores.
Comencem per l'alineament dels Menhirs de Kerdual, que els trobarem sortint de Carnac/Karnag poble per la D781 direcció est, cap a La Trinité Sur Mer o al mateix túmul que acabem de visitar amb els fills, el de Saint Michel. A 750 metres de la illeta de Carnac, virem vers la nostra dreta emprenent indicacions cap a les platges, complexos esportius, entre moltes altres, just després de passar un desviament a l'esquerra vers Kervinio. Doncs bé, a uns 185 metres, al bosc brut i tancat que queda a la nostra esquerra, hi ha un alineament, els anomenats Menhirs de Kerdual.
Es tracta de les restes d'un alineament no gaire conegut. A nosaltres, ens va semblar que es conservaven les restes de dues fileres, amb algun del rocs insculpits amb cassoletes, i ara, ja a casa cercant informació, hem trobat que aquest alineament s'allarga fins al mar, on hi ha documentades restes d'ell, junt amb un túmul, a la platja i amb marea baixa, pel que podem extrapolar que aquest jaciment, com a poc, faria 1.2 quilòmetres de llarg, i que deuria de ser bastit vers el Neolític, amb una datació aproximada de vers el 4000 a.n.e.
D'aquí, anem a visitar l'alineament de Petit Ménec de nou, més que res per a que el veiessin els nens, ja que, personalment, és un dels jaciments que guardava a la meva retina des de l'any 2015, que vam ser a Bretanya, ja que em va semblar espectacular i, com a pare, volia que veiessin el lloc. Hem de dir però, que aquest cop no va ser tant impressionant, de fet, jo el vaig reconèixer pels megàlits, però la sequera que porta colpejant Europa ja tres anys feia que el jaciment es veiés diferent: Encara verd a les vores del traçat del jaciment i en alguns punts on la gent no trepitja, però és que abans era una selva realment espectacular.
Ara ens dirigirem a visitar uns menhirs que en el seu dia tampoc vam visitar i mira que vam passar pel davant infinitat de vegades, és el que té la falta d'experiència. Parlem dels menhirs de Kermario B, que són 4, i que es pot veure clarament que anaven camí a ser col·locats als alineaments de Kermario, com a poc fa tota la pinta. Per a localitzar-los, aturem el cotxe al pàrquing habilitat que hi ha a l'inici dels alineaments de Kermario (aquest jaciment va direcció est), tot anant per la D196 o Route de Kerlescan. I tot anant cap a un net bosc que hi ha donant l'esquena a l'alineament, just al nord de l'aparcament, trobarem a uns 50 metres, els monòlits estintolats a terra.
Podem observar quatre monòlits que tenen tota la pinta de que anaven a ser col·locats a l'alineament, com a poc la seva morfologia, localització i disposició, ens ho fan pensar. Per tant podem dir que aquestes treballades lloses porten 6000-5300 anys estintolades en aquest camp.
Tornem al cotxe i emprenem per la D196 seguint-la 1.6 quilòmetres, passant per davant del dolmen i l'alineament de Kermario. En aquest punt, veurem a la nostra esquerra una zona d'aparcament on deixarem el cotxe i, seguint el clar camí que surt d'aquest pàrquing, anirem a visitar els jaciments ja vistos, i no vistos, de Kerlescan.
El següent jaciment, dels que encara no hem vist, és un cròmlec, el de Kerlescan Nord, que trobarem fàcilment seguint el caminoi definit que et porta a diversos dels jaciments. Ara, millor anar amb les coordenades, ja que hi ha tanta cosa que el camí no para de desviar-se vers diversos llocs d'interès arqueològic.
Tornant al camí més principal i seguint-lo cap al sud, veurem, a la vora esquerra del camí, el que vam trobar identificat com a l'alineament de Kerlescan B, tot i que, val a dir, que després no l'hem tornat a trobat identificat a cap lloc més.
Uns metres més endavant, tot anant pel camí, fem una nova fotografia, perdoneu-me per qui hagi dit que això és un altre alineament, però per nosaltres, l'agrupament i disposició de lloses aquest, es típic d'un altre estil de monument megalític, això té pinta del quadrilàter del que feia esment la família Thoms.
I encara seguint tot rectes pel camí, poc abans d'arribar a l'alineament de Kerlescan, veurem a l'esquerra un camí que s'endinsa al bosc amb un clar menhir i uns metres més enllà un altre estintolat a terra. Aquest primer menhir està treballat i col·locat amb una orientació específica, no és pas el típic monòlit d'alineament, i encara que ho fos no seria pas del B, que vam trobar identificat, ja que estaria orientat a 90 graus dels de la fotografia anterior.
Inserim una imatge frontal, per apreciar el clar treball i col·locació intencionada de la llosa.
Tenint en compte el que acabem d'explicar, vist amb totes aquestes fotografies i tenint present el que documentaven els Thoms, nosaltres pensem que l'alineament de "Kerlescan B" és realment un immens quadrilàter, "cròmlec aplanat" com deien, de 240 per 200 metres. A més, a que no sabeu quina distància hi ha del menhir acabat de fotografiar en l'orientació a la que resta col·locat a 90 graus de "l'alineament B" fins al dolmen de Kerlescan?... sí, 250 metres, just acabaria allà, com a poc curiós, no?
Bé, a la fi, tot encaixa per nosaltres, no hi ha cap alineament B, és part d'un quadrilàter, potser inacabat o semidestruït d'antic. La seva cronologia exacta és relativa, ja que, a tot l'entorn de Kerlescan, hi ha documentades restes inicials del 4600-4300 a.n.e., a inicis del Neolític mitjà, passant per tota aquesta era fent-hi modificacions i ampliacions als jaciments, i també creant de nous, fins l'època de les últimes modificacions cap el 3300 a.n.e., al final de l'etapa mitjana del Neolític local.
Ara sí, arribem al gran alineament i, de fet, just arribem, que el camí fa un gir de 90 graus a la dreta, i aquí veurem el gran menhir de Kerlescan, també conegut com a Er-Roh.
A la foto anterior, darrere seu podem observar el túmul amb tot d'arbres que han crescut a la seva superfície. Realment és molt visible i inclús s'observen algunes lloses que surten d'ell, que a nosaltres ens semblen d'un hipotètic cròmlec peristàltic, tot i que el més probable és que, en els seus inicis, aquest túmul fos molt més gran, i que potser es tractés d'un cròmlec intratumular.
D'aquesta obra tumular en podem dir que segons Burl, fa 98 metres de llargada, 15 metres d'amplada, i 2 metres d'alçada. El gran menhir que hem documentat just abans li fa de senyalitzador. A la seva excavació varen sorgir diverses cistes, de les que en queden les lloses que hem comentat abans. D'aquestes tombes es van extreure destrals de fibrolita i alguns fragments ceràmics pertanyents al Neolític mitjà local, del 4000-3500 a.n.e. Al nivell superior, van aparèixer ceràmica campaniforme i una destral plana de coure, fruit de reutilitzacions vers el 2500-2200 a.n.e.
Cal dir que alguns monòlits de l'alineament envaeixen el túmul, pel que clarament aquest és de cronologia posterior.
La Cris va fer una fotografia, que ara mirant-la des de casa em sembla personalment, genial.
En primer pla tenim el menhir a la nostra dreta, el túmul a l'esquerra, i davant, part del quadrilàter de Kerlescan, i més cap a l'esquerra, entre els jaciments, es troba l'alineament de Kerlescan. De fet, pensant-ho bé, tornarem a inserir la planimetria d'Aubrey Burl que ja vam utilitzar fa 11 anys per a posicionar millor aquests jaciments.
Ara decidim tornar a Karnag o Carnac per anar a prendre quelcom, descansar de megàlits i refrescar-nos, tot i que calor-calor no era que en fes gaire, típic clima atlàntic... però tot anant de camí, vam fer una nova aturada, aquesta a l'alineament de Manio. Més que res perquè quan el vam visitar, ja fa anys, no vam veure el túmul que hi ha al bell mig del jaciment. El conegut com a Tertre du Manio.
El trobarem quasi acabant l'alineament de Manio, i cal dir que ens trobem davant d'un túmul allargat, de 35 metres de llargada per 16 metres d'amplada per només 0.90 d'alçada, que tenia un peristàlit sub-rectangular, construït a raó de petites pedres. Va ser excavat l'any 1922 i s'hi van descobrir més de 30 petites cistes a l'interior i d'altres més a l'exterior de l'obra tumular.
El menhir senyalitzador que es veu darrere la cista que han preservat amida 4.5 metres d'alçada, i, segons hem trobat documentat, conté cinc gravats lineals serpentiformes a la seva base, i creiem que quatre destrals al costat.
També segons Burl, al costat oest hi havia una fossa amb una gran llosa de coberta de 3.4 metres de longitud per 1.8 metres d'ample i un gruix de 0.90 metres, que contenia gravada una destral, amb el seu mànec i tot. A l'interior es van recuperar diversos fragments de ceràmica Chassey, ceràmica que pertany al Neolític mitjà local, fet que ens pot donar una certa cronologia, junt amb el fet de que les línies de l'alineament passen per sobre el túmul, pel que podem saber que aquest és anterior a l'alineament. Per tot això i basant-nos en l'estil ceràmic, podem dir que aquesta fossa fou utilitzada vers el 4500-3500 a.n.e.
I just al costat, el dolmen que rep el mateix nom, tot i que també se'l coneix amb el nom de Kerallan, que de fet és el llogaret on es trobava fins el 1924, quan va ser traslladat aquí.
Segons els estudis d'Aubrey Burl, es tractava d'un sepulcre de corredor que es localitzava a 1 quilòmetre al sud del llogaret de Kerallan. Segons ell, és una tomba molt petita que destacava pel gravat d'una destral emmanegada, molt visible. Documenta que ja llavors el sepulcre estava del tot enrunat, i que la llosa decorada va ser retirada per protegir-la.
A l'excavació de l'antiga tomba, es van poder recuperar alguns objectes del Neolític, com fragments de ceràmica campaniforme, dues denes tubulars i un braçalet d'arquer, que segons els arqueòlegs, semblen fruit de reutilitzacions, ja que hem trobat estimat un moment d'aixecament de la tomba de vers el 4500 a.n.e. a inicis del Neolític mig local. Aquesta datación es dona potser degut a la seva morfologia, no ho sabem.
Sortim del poble per la Rue du Carnac (D781), i ens dirigim al nucli veí de Plouharnel, que resta a uns 2.5 quilòmetres de distància, i bé, ja el veurem, just passar els cartells d'arribada al nucli, a mà dreta, just al costat de la carretera.
Ens trobem davant d'un sepulcre de corredor amb una cambra sepulcral d'1.80 metres d'amplada per 1.20 metres de llargada. També sabem que la llosa de coberta fa 4 per 3 metres. D'altra banda, el corredor ha desaparegut, en part, segons es documenta, per l'ampliació de la carretera que hi ha just al costat, i l'impacte d'un obús a la Segona Guerra Mundial.
Ha estat excavat en dues ocasions, el 1867 per Lukis, i deu anys més tard per Chaplain-Duparc. Cal dir que a l'excavació de Lukis, va sorgir una de les troballes més destacades al jaciment, un vas de forma caliciforme d'estil campaniforme (conservat al British Museum), que pertany a una reutilització del sepulcre vers el 2500-2000 a.n.e.
Per la morfologia del megàlit, podem assegurar que aquest fou bastit durant el Neolític mig local, vers el 4000-3500 a.n.e
Tornem al cotxe i seguim per la D781 entrant a Plouharnel, fins a topar amb una illeta de la que agafarem la primera escapatòria tot anant cap a Auray per la D768. A uns 3.7 quilòmetres de seguir aquesta carretera, i havent creuat un nova illeta, girem a la dreta, prenent una carretera que no té cap senyalització específica, i, seguint-la uns 400 metres, trobarem just a la dreta de la carretera l'espai de Crucuny.
El primer que veurem, i de fet el pujarem, és el túmul. Aquesta fotografia és feta des de l'altra banda del túmul, la banda de la carretera és encara més abrupta. És un bonic i definit túmul.
Segons hem pogut saber, aquest monticle és de tendència ovoide, fent 55 metres de diàmetre en un dels seus eixos, diria que el que va d'est a oest, i 23 per l'altre, i es documenta una alçada màxima de 13 metres.
Va ser excavat l'any 1922 i va donar llum a quantitat de cistes i diversos menhirs en els complexos estrats del túmul. També sorgiren tres esquelets complerts, un d'ells col·locat en una posició típica dels enterraments de l'Edat del Bronze inicial, acompanyats de destrals de pedra polida i de sílex, objectes de coure, fragments ceràmics i una estatueta gal·loromana de Venus.
La documentació oficial que hem trobat sobre ell, diu que és de l'Edat del Bronze local, però amb l'esquelet al que hem fet menció abans, nosaltres ens inclinem a pensar que molt probablement aquest túmul es va erigir vers el Neolític mig/final.
I dèiem "i pujarem", perquè, com es veu a la fotografia anterior, a la part superior de l'obra tumular, trobarem el menhir de Crucuny.
Aquest treballat menhir amida 2.8 metres d'alçada, i, segons hem pogut saber, té un conjunt de destrals emmanegades gravades a la seva base.
Ara tenim un pèl d'encreuament de cronologies, ja que no hem trobat aquesta dada del monòlit, i potser és la més interesant del conjunt, ja que tot i estar treballat amb una certa complexitat que ens podria fer pensar que és un monòlit erigit a la prehistòria més recent, els gravats que hem trobat també documentats, ens fan opinar que probablement sigui Neolític. Per tant, o bé el menhir és Neolític i l'han reutilitzat com a senyalitzador del túmul si és que realment és de l'Edat del Bronze, o el túmul ja era aixecat al Neolític, quan van construir el menhir, com hem dit abans.
I tornant al cotxe i seguint tot rectes per la carretera en la mateixa direcció uns 350 metres més, i creuant el petit nucli de cases, trobarem just a l'esquerra de la carretera el cròmlec de Crucuny, també conegut com a Champ de la Croix, amb rocs a la vora esquerra de la carretera.
Bonic i imponent cròmlec, que cal dir que va ser restaurat entre l'any 1926 i el 1927, bé el que queda d'ell, uns 45 metres del seu arc occidental, on s'hi poden comptar 30 monòlits, 3 d'ells amb gravats.
Segons les fonts consultades, aquest jaciment pertany a l'etapa neolítica de la zona.
I bé, per avui ja està. No cal dir que si voleu fer una ruta per aquests monuments megalítics, l'heu de compaginar amb la que ja vam fer fa 11 anys, la de Megàlits al districte de Lorient IIA, clar que també la podríem ajuntar amb la de Megàlits al districte de Lorient IIB. Però siguem sincers, hi ha tant per veure a la zona que més val prendre-s'ho amb calma, el que no puguis veure avui ho deixem per demà.






