Poblat Iber, i poblat i necròpoli del Ferro a L'Urgell

Com segur que heu sentit algun cop, no tenim temps material per a poder actualitzar el blog amb tots els jaciments visitats, i avui farem una publicació d'uns jaciments que vam veure fa tres anys: es tracta de dos "poblats" prehistòrics a l'Urgell, Lleida, als termes de Tornabous i Castellserà respectivament. Hem posat poblat entre cometes perquè el primer que veiem no és un poblat, poblat. Es tracta de la ciutat ibera d'Atanagrum, també coneguda com la del Molí de l'Espígol.

Per arribar-hi, hem d'anar direcció Tàrrega o Anglesola. S'arriba a Tornabous seguint la C-53 que voreja aquest últim nucli tot anant direcció nord-oest seguint una recta de 4.3 quilòmetres. Un cop al poble, sortim d'ell per la banda més al nord-est, emprenent la LV-3231, i, als 60 metres de sortir del nucli, girem vers la nostra dreta per una carretera asfaltada que duu al poblat seguint-la tot recte 1.6 quilòmetres. Comentar que és un dels jaciments més importants d'aquesta era que hi ha i, després de diversos canvis en la seva gestió, ha acabat en mans de la Generalitat, pel que cal apuntar-se i pagar la visita el dia concertat... i no en fan gaires, o sigui que quan t'hi toca anar acostuma a estar ben atapeït de gent.

Just entrar al jaciment, a mà dreta i encara dins el cotxe, comencem a veure murs, que el primer que ens fan pensar és que possiblement la carretera s'ha menjat part del poblat i que, al camp adjacent, també podria haver-hi restes. Però bé, ja veurem.

Dir que totes les fotografies d'aquesta petita però imponent i important ciutat, com les del poblat del Tossal del Moro que visitarem després, són d'en Manuel Lara. Vam fer visita tots sis, però nosaltres hem perdut les fotografies. Sort del bo d'en Manolo.

Aquestes primeres restes són les d'una ciutat de la tribu dels Ilergets, que fou bastida inicialment vers finals del segle VIII inicis del VII a.n.e., a la primera edat del Ferro, i que es va anar modificant i ampliant fins cap a l'any 200 a.n.e., quan es va abandonar a conseqüència de la Segona Guerra Púnica. Però fou un abandó puntual, ja que es documenta una reocupació vers el 100 a.n.e., sent definitivament abandonat uns 50 anys més tard.

Tot seguit, vam anar al centre d'interpretació i ens van explicar la història de la ciutat, el seu urbanisme i el seu sistema defensiu. Segons ens van dir, es tracta d'una petita ciutat que era envoltada per una imponent muralla de 2.10 metres de gruix i 5 metres d'alçada. També disposava de mínim 2 torres de vigilància i diverses fortificacions defensives, a banda també, hem de valorar l'existència d'un fossat, òbviament també de caràcter defensiu.

Aquesta és la idealització de la ciutat ibera pel Museu de Història de Catalunya.

Extret del web del Museu d'història de Catalunya

Comencem la visita tot anant del centre d'interpretació vers la nostra dreta mirant la porta d'accés al jaciment, i veiem una bateria d'estances de la capital ilergeta.

Pel que fa al seu urbanisme, en podem dir que el nucli era organitzat a raó de carrers enllosats, que conduïen a places, cases de diferents dimensions i tipologia, estructures per al control d'aigua, un camp de sitges, i també es documenta una barriada de producció (un polígon industrial), i recordo haver vist un sistema de desaiguat. 

Passant les primeres estances, com hem dit totes arrenglerades, ens trobem de cop anant per un dels amplis carrers del poble (diria que és el que té els carrers més amples que he vist), que no és que abans no hi anéssim, però és que ara és claríssim, amb cases perfectament identificables a costat i costat, i terra clarament enllosat.

Però, el que personalment em va "flipar" més, tot i que el que havia vist fins ara ja era espectacular, va ser a la cantonada d'aquest carrer, amb un altre encara més ample, si gires cap a la dreta per aquest nou carrer, pots veure el desaiguat protohistòric i el fossar, i cap a l'esquerra el carrer que conserva de manera espectacular l'enllosat i algunes cases que podrien ser aristocràtiques, ja que tenen graons a l'entrada, donant-li un toc més senyorial, a més de que són quadrades, a diferència de les típiques rectangulars en bateria, i força més grans que aquestes.

I algunes escales que sembla que donessin accés a un carrer d'un nivell superior, aquest un xic més estret. Com podem veure l'urbanisme d'aquesta petita ciutat era molt i molt complex en comparativa als hàbitats d'aquesta era, clar que al seu inici no era així, ja que, com hem dit, va perdurar fins a inicis del segle II, sent inaugurat vers l'edat del Ferro.

Seguint carrer amunt, trobem una espècie de plaça amb diverses estances adossades a ella, i bé, el millor és donar una volta tranquil·la pel jaciment, ja que el poblat arriba just fins la carretera, i la veritat és impressionant i totalment recomanable una visita.

D'aquí, anem a visitar la necròpoli de l'Edat del Ferro/Iber d'Almenara, tot i que nosaltres hi vam anar dos anys abans per primer cop, però ens va bé per a fer la ruta d'avui, ja que se situa al terme municipal d'Agramunt com el segon poblat. Per a arribar-hi, tornem al poble de Tornabous, però no hi entrem, allà on hem girat a la sortida del poble per anar a Atanagrum o el Molí de l'Espígol, seguim la LV3231, donant l'esquena al nucli, i seguim rectes durant 4.5 quilòmetres, creuant al poc el petit nucli de La Guàrdia. A aquesta distància, travessem el canal d'Urgell i, just travessar-lo, emprenem a la nostra esquerra per una pista que curiosament té el nom de carretera d'Almenara Alta i que va seguint la canalització. Uns 750 metres endavant, aturem el cotxe a un espai que hi ha a la dreta, i enfilem uns metres per la muntanya amb poc desnivell que hi ha, i ja començarem a veure els típics cercles d'obres tumulars planes, aquests totalment restaurats.

La primera intervenció científica duta a terme a la necròpoli és documentada l'any 1973 (tot i que havia estat produïda el 1968) per en Joan Maluquer de Motes, que documenta vuit túmuls sense gaires restes arqueològiques (només dos perfils reconstruïts). Amb tan poca cosa, la necròpoli d'incineració tumular va caure en l'oblit, tot i que nosaltres som del parer que, amb el tipus de necròpoli de la que estem parlant i l'orografia del terreny, diguem-ne que dona per molt. Inserim una planimetria d'una de les obres tumulars.

Planimetria extreta de l'estudi de Josep M. Puche i Fontanilles, i Elisabet Sorribes i Freixes

S'ha de dir que, caminant per la zona, en podem veure més túmuls que encara no han estat ni excavats ni restaurats. Però són clarament més obres del mateix estil. Com hem dit abans, aquest estil de tombes és típic de l'Edat del Bronze final - Edat de Ferro/Iber, i, de fet, aquestes són d'era ibera, vers el segle VIII a.n.e. segons les troballes obtingudes del seu interior. 

Com es veu a la primera fotografia els túmuls han estat reconstruïts, va ser a partir del 31 d'Agost del 2015 i sota demanda de l'ajuntament d'Agramunt, que va voler tornar a treure a la llum aquelles obres tumulars que havia excavat en Maluquer, i condicionar el jaciment per a explotar-lo turísticament parlant.

Cercant ara informació, hem trobat documentada una nova excavació al 2023/24 (en algun lloc hem llegit que és la novena intervenció, és a dir, porten excavant cada any des del 2015), en la que es documenta de nou el jaciment, aportant noves conclusions d'ell, començant per les troballes de més obres tumulars, que, sumades a les anteriors, ronden la cinquantena de túmuls, dels que uns 40 han estat excavats i estudiats. I amb aquestes noves obres trobades i el seu estudi, l'antiguitat del jaciment es recol·loca vers el segle IX a.n.e., a l'Edat del Ferro.

Com no teníem constància d'això, demà mateix anem fer-li una visita, i la primera fotografia que inserim és molt i molt semblant a l'anterior, però amb diverses obres tumulars noves, estudiades i restaurades.

I mirant cap a l'altre costat, tot un seguit més, algunes d'elles a mitges d'excavar i vàries més que ni tan sols s'hi ha començat a fer res.

No sabem fins on volen excavar, però diríem que per la tipologia del jaciment (necròpolis d'incineració tumular plana) i el terreny on es troba, l'extensió d'aquesta pot ser bastant gran.

Anem a pel següent jaciment del dia, el poblat iber del Tossal del Moro. Per a arribar-hi, seguim la "carretera" per la que hem arribat a la necròpoli en la mateixa direcció. 900 metres més tard, ens trobarem amb un pontet que creua el canal, una pista que surt a la nostra dreta, i el camí pel que anem que segueix recte, tots tres porten al protohistòric poblat, però nosaltres, havent mirat abans l'estat dels camins (Google), creuem el pont i tornem a girar a la dreta. Seguim el canal uns 1.5 quilòmetres arribant a un altre pont sobre la canalització d'aigua, el tornem a creuar, i seguim la pista que ens sortirà a mà esquerra. A uns 100 metres, emprenem una nova pista per la que seguim 450 metres més. Aquí trobarem un desviament vers l'esquerra que, en uns 70 metres, ens deixa a una espècie de pàrquing, on deixem el vehicle. A peu, seguim el caminoi que surt a la nostra dreta tal i com hem arribat amb el cotxe; aquí, a la part alta del turó, trobarem les restes del poblat del Tossal del Moro, ja al terme municipal de Castellserà.

Aquest poblat va començar a excavar-se vers l'any 2006, i aquestes excavacions van confirmar que es tracta d'un poblat iber de vers els segles V-II a.n.e., que va ser reutilitzat a l'era visigoda, cap a meitat del segle VII inicis del VIII.

El primer que ens trobem després de la pujada final és un mur defensiu, que segons hem pogut saber, una part d'ell no és l'original ibèric, ja que va ser modificat a la reutilització del poblat.

Aquest mur consta d'un pas estret amb un pedrís per a donar accés al poblat... accés molt simple per a ser iber, deu ser fruit també de la reocupació visigoda.

La part interior resta molt bruta i deixada. Tot i això, es poden veure diversos murs repenjats al que seria la muralla, que creiem que deurien de ser les bases d'estances d'abans de la nostra era, tot i que els murs tenen pinta de reconstruïts.

Pel que hem pogut saber de la seva última ocupació, en destaca una gran casa amb 6 estances connectades per un passadís, 3 magatzems i una gran sala.

I també vam veure algunes coses que no vam saber identificar i que ara, havent vist que va ser reocupat, ja entenem. Amb això no diem que no siguin iberes, però que bé, no sabem que són.

A parer personal, creiem que si la necròpoli de l'Almenara ha estat datada com a preibera, o sigui de l'Edat del Ferro, aquest poblat podria ser també d'aquesta era. També es documenta un altre poblat, el del Tossal de Santa Llúcia, es diu que avui en dia desaparegut, que és datat a l'Edat del Bronze, que estaria a tocar de la necròpoli, i també el del Tossal de l'Àliga on crec que hi van trobar uns fons de cabana.

Extret de l'estudi de Josep M. Puche i Fontanilles Elisabet Sorribes i Freixes

Havent inserit aquesta dibuix-planimetria de la zona, veiem oportú dir que la ciutat d'Atanagrum o del Molí de l'Espígol, es troba just a 5 quilòmetres de Santa Llúcia, igual que el Tossal Redó.

Amb aquest poblat, nosaltres ens donem per satisfets amb la jornada d'avui. Tot i que, com indiquem, es documenten molts jaciments propers, el seu estat de conservació no és bo i no són visitables, així que no us fem recomanacions aquesta vegada.

Coordenades UTM(ETRS89):

Ciutat del Ferro/Iber d'Atanagrum o del Molí de l'Espígol: 31T 339548 4619297

Necròpoli del Ferro d'Almenara: 31T 337609 4623182

Poblat Iber del Tossal del Moro: 31T 335869 4624408

Dòlmens a Monistrol de Calders, Calders i Moià IV

Aprofitant la bonança del mes de juny, agafem el cotxe i ens dirigim a Monistrol de Calders. Arribats allà, aparquem i prenem el GR-177, que, sense deixar-lo, després d'uns 5 quilòmetres, ens porta al dolmen del Pla del Trullàs. L'any 2003 es va voler restaurar, però no es va poder dur a terme a causa del gran incendi que va afectar tota la zona aquell estiu. Finalment, es va restaurar entre els anys 2003 i 2005.

Amb l'actualització feta a l'agost del 2022 en sabem prou més que 9 anys abans. Sabem del megàlit que les seves dimensions internes són d'una llargada de 2.25 metres, 1.70 d'ample i 1.90 metres d'alçada. A dia d'avui, les mides han variat ja que el que ara fa de llosa lateral esquerra era, a la seva construcció, la llosa de coberta. D'altra banda, el túmul és de tendència circular de 11-12 metres de diàmetre, sense restes de peristàlit.

També podem dir que fou excavat pel Centre Excursionista de Vic l'any 1961, i que van recuperar-hi diverses restes. Entre elles, un fragment de vas campaniforme pirinenc, diverses ceràmiques més, 41 dents humanes d'adult i un fragment de mandíbula. Aquestes restes es trobem dipositades al Museu Episcopal de Vic.

Com a última dada, direm que segons Carreras i Tarrús, i segons les restes recuperades, aquest sepulcre és datat vers el Calcolític, cap el 2700-2200 a.n.e.

A dia 04/05/2024, tornem a la zona per a visitar un megàlit que no trobàvem i que diverses fonts donen per desaparegut, el dolmen del Trompa.

Per a arribar-hi, tornem enrere des del dolmen del Pla de Trullàs, i prenent com a referència el punt on emprenem el GR-177, seguim uns 175 metres, passant a la nostra esquerra el que sembla una petita pedrera a nivell de terra. Al poc, veurem un camí que s'endinsa també a l'esquerra, i travessa aquesta possible pedrera. Agafem aquest camí i seguim rectes fins la seva fi. Aquí comença el més divertit: seguirem rectes, camp a través ple de garrics, per la cresta de la muntanya, uns 300 metres, on al final hi ha trossos amb fort desnivell... recomanable anar amb coordenades, tot i que no té pèrdua. Si en teniu intenció, aprofiteu per a anar-hi aviat, que l'amic Manolo es va fer un bon fart de netejar-lo amb una petita ajuda de la Cris.

Aquest dubtós sepulcre, que a nosaltres ens va fer bona pinta, va ser descobert per Ricard Batista l'any 1961, que ja deia que es trobava destruït. Segons Carreras i Tarrús, es podria tractar d'un dolmen simple amb accés frontal.

Com hem dit, a nosaltres ens fa bona pinta, tot i que no en resta cap tipus de túmul visible (hi ha un amuntegament de pedres modern), ni s'hi ha trobat cap resta en superfície que ens permeti afirmar el nostre parer. El que sí ens va semblar és que hi havia tres possibles cassoletes al roc que queda a sobre de les altres. Sense cap resta associada, ens limitem a datar-lo cronològicament, segons el seu probable estil arquitectònic, pel que deuria ser erigit cap el Calcolític - Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

Un cop visitat els dòlmens, donat el sol espatarrant que feia i el camí sense ni un sol arbre, decidim tornar al cotxe per on hem vingut enlloc d'acabar la ruta circular marcada que passa per diverses cabanes de pedra seca.

Ara, anem cap a Calders i, poc abans d'arribar al quilòmetre 38, just abans del pont de Sant Amanç, trobarem a mà dreta una pista asfaltada que puja cap a la muntanya vers la masia de Sant Amanç. Aproximadament 1100 metres després, agafem un trencall a l'esquerra i el seguim 150 metres. Allà hi ha un cartell indicatiu del sepulcre, que es troba a uns 70 metres endinsant-nos al bosc.

Aquesta cista, d'evident nom Sant Amanç (però també coneguda com el Serrat de la Rovira), amida interiorment 1.70 metres de longitud per 0.55 d'amplada i 0.80 metres d'alçada. Està datada al Neolític mig - inicis del Calcolític (3500 - 2500 a.n.e.).

A l'excavació, sorgiren tres trossos de ceràmica llisa sense decoració, un fragment de crani i diverses peces dentàries humanes d'adult.

Passem Calders i ens dirigim cap a Moià. Abans d'arribar-hi, a mà dreta, trobem una pista asfaltada que porta al camp de golf, Montbrú i Serramitja seguint el GR-177. La prendrem durant 3 quilòmetres (després del golf, la pista deixa de ser asfaltada). El dolmen es troba a mà dreta de la pista, al punt més alt, a uns 500 metres de l'ermita que li dóna nom.

El dolmen de Santa Magdalena amidava interiorment uns 2.50 metres de llarg, tenia una amplada de poc més d'1 metre i una alçada de també 1 metre. Tot això, segons l'opinió de Tarrús, i tenint en compte les dimensions i morfologia de la llosa de coberta, i la llosa que queda en peu. Pel tipus de megàlit i les restes recuperades per Ricard Batista l'any 1957 (2 denes discoïdals de petxina, 11 dents humanes i un tros d'esquelet postcranial), col·loquem el sepulcre vers el Calcolític recent - Bronze antic (2700 - 1800 a.n.e.).

Com es pot veure, el dolmen simple conserva dues lloses dretes, una d'elles amb gravats medievals (una creu amb tres xiprers per banda).

Amb això, donem la visita per completada. En cas de voler-la ampliar, us podeu acostar al dolmen de Vilaclara, als afores de Moià, on també es pot veure una malmesa necròpoli medieval, o bé a les restes del dolmen de la Clusella, al dispers terme de Castellcir.

Coordenades UTM(ETRS89):

Pla del Trullàs: 31T 419734 4621897

Trompa: 31T 419232 4621434

Sant Amanç o el Serrat de la Rovira: 31T 417994 4626877

Santa Magdalena: 31T 421948 4627372

Inscultures i dòlmens al districte de Prades XVIII

Última publicació de l'any, aquesta també l'última de l'estada nadalenca a les terres franceses del districte de Prades. Avui ens dirigim al terme municipal de Serdinyà, just a les muntanyes del costat de la ruta de Prades XVII. Avui sí, farem la ruta a peu, i només de matí, que, quan acabem, anirem tornant cap a Cardedeu.

Iniciarem la caminada des de la coneguda zona d'esbarjo del Col de Fins, però aquest cop emprenem un corriol que surt del costat esquerre, tal hi com arribem, de la zona d'aparcament, tot fent baixada. Deixem aquest "site", com diuen a França, a la nostra esquena i emprenem per un bonic i ben definit corriol, que va virant cap la nostra dreta, emprenent direcció nord/nord-est i que ens fa petar en uns 550 metres a un camí més ampli, per a que els cotxes puguin accedir com a una centraleta, no sé si elèctrica o de què, que hi ha uns metres més endavant.

Deixant la centraleta a l'esquena, seguim la baixada agafant de nou un corriol en bon estat i, de nou, al poc petem a un camí més ampli que seguirem a la nostra dreta. El seguirem (si el plànol no m'enganya) 1.8 quilòmetres mantenint-nos sempre a la dreta i en aquest punt entrarem al bosc de la nostra esquerra, que fa un xic de pujada, i buscarem un antiga edificació, el Cortal d'en Polit. Bé, a partir d'aquí coordenades, que la senyalització és poc útil, però les dues cistes són a tocar. També es poden trobar fàcilment sabent que són companyes de túmul o de dos túmuls contigus, i que es troben a la part més alta del petit turó, a uns 35 metres del cortal direcció nord. Però abans d'arribar a les tombes, trepitjarem, sí o sí, ja que és l'únic accés no emboscat, les inscultures de Pla de Tarters.

Realment impressionant aquest gravat, es tracta d'un aflorament rocós amb un gran conjunt de cassoletes, reguerons i cassoletes ovalades, conegut des de l'any 1967. 

Es documenta gran quantitat de cassoletes simples, algunes d'elles amb regueró, i d'altres de forma ovalada, la més gran d'aquestes de 35 centímetres de llargada, 14 d'amplada i 5 centímetres de profunditat; la resta, segons en Jean Abélanet, és d'entre 3 i 6 centímetres.

Planimetria de Jean Abélanet

Com hem dit abans, aquest aflorament granític es troba al començament de l'elevació tumular, de les cistes i podem dir que la primera d'elles es localitza a escassos metres de distància, tot accedint a la part alta del túmul. I aquí la teniu, es tracta d'una cista (pels francesos cofre) de la que només es conserven tres lloses, i davant d'elles hi ha un conjunt de rocs disposats en semicercle, que semblen moguts modernament.

Segons Jean Abélanet, les lloses laterals amiden 50 i 45 centímetres respectivament. No diu res de la llosa de capçalera, però deu fer també uns 50 centímetres de llargada; de fet, inserim la planimetria que presenta al seu llibre "Itinéraires Mégalithiques". Creiem que la pedra que es veu dibuixada en gris més lleu és la vista fa un moment espectacular pedra amb cassoletes.

Planimetria de Jean Abélanet

Uns 8.5 metres més al nord, per la part superior del túmul, hi ha la cista número II, que per cert, quan hi vam anar, hi havia un arbre mort estintolat sobre el túmul que esperem que treguin breument, era massa gran per a moure'l nosaltres. Aquí hi veiem el segon sepulcre de Pla de Tarters.

El primer que veiem és la llosa que faria de coberta estintolada a terra, que segons n'Abélanet és més o menys quadrada de 80x80 centímetres i consta d'un gruix de 25 centímetres. També, segons ell, bé, si més no el que dibuixa a la planimetria, sembla que aquesta llosa tindria dos rebaixos artificials que nosaltres no vam veure, ja que aquí em vaig trencar el menisc i vam anar per feina per a sortir ràpid de la inestable obra tumular.

Per acabar amb la petita necròpoli de Pla de Tarters, direm que, segons Abélanet, deuria ser bastida a finals del Neolític local, vers el 2500 a.n.e.

Planimetria de Jean Abélanet

També segons ell, la llosa reposa sobre de tres lloses, del tot inaccessibles, i creiem que la quarta, que faria el tancament de la cista, és la que es pot veure dibuixada al croquis sobre el túmul, descartant una altra que dibuixa al cròmlec peristàltic. Però bé, que tampoc la vam veure.

Baixant de l'obra tumular per on hem vingut, ens apropem al Cortal d'en Polit per a visitar el que diuen que és un possible dolmen. Just quan ets davant de la porta del cortal i has de pujar un xic de nivell per a visitar les lloses, veiem aquest aflorament amb, com a mínim, dues cassoletes assegurades i una tercera de molt probable.

Aquest aflorament no el teníem controlat, no l'esmenten ni als estudis que tenim, i val a dir que no ho entenem gaire, ja que com amb l'anterior conjunt de Pla de Tarters, hi has de passar per sobre per anar a un conjunt rocós del que en el seu dia es va dir que era un dolmen. Ara, veient el croquis d'Abélanet, podria ser la pedra grisa que dibuixa a l'esquerra de les lloses del possible megàlit. Un cop descoberta, per a nosaltres la bonica roca, fem els escassos dos metres que hi ha, ja en pla i veiem les suposades restes megalítiques.

Per a nosaltres no hi ha dubtes, no es tracta de cap monument megalític, són uns afloraments rocosos amb una forma molt peculiar que surten de terra i queden repenjats-inserits a la paret del cortal.

Aquí inserim la planimetria del lloc, segons Jean Abélanet. Com podem veure, són unes quantes lloses que, in-situ, no es veuen treballades. Com a molt, es podrien haver aprofitat com a paradolmen, fet del que també en tenim molts dubtes.

Planimetria de Jean Abélanet

Hi ha un espai que ho sembla més, però en aquest podem veure com, al sòl interior del què seria la suposada cambra, també erigeixen afloraments del mateix estil, en versió reduïda. Pel que, per nosaltres, no és res de res.

Un cop acabada la ruta, tornem ràpidament cap a Cardedeu, a sopar, a dormir, i al dia següent a urgències de l'hospital de Granollers a que em mirin el menisc.

Si en voleu més, sempre podeu fer la molt propera visita que vam fer un parell de dies abans de Dòlmens i inscultures al districte de Prades XVII, i també podem visitar el dolmen de Corbatorat o Coberturat, accessible a peu o en cotxe fins i tot.

Coordenades UTM(ETRS89):

Inscultures del Pla de Tarters: 31T 444985 4712155

Pla de Tarters I: 31T 444978 4712161

Pla de Tarters II: 31T 444974 4712168

Inscultures del Cortal d'en Polit: 31T 444980 4712121

Possible jaciment del Cortal d'en Polit: 31T 444979 4712124

Dòlmens i inscultures al districte de Prades XVII

Avui ens apropem des d'Olette, on érem allotjats, al terme municipal de Serdinyà, en concret a un petit nucli anomenat Joncet, que és des d'on surt la carretera D27. Aquesta és la que seguirem fent-nos arribar a una zona d'esbarjo que hi ha a la part alta del Col du Fins, i aquí és on iniciarem la ruta d'avui... i la de demà (ho volíem visitar tot el mateix dia, per això vam fer les aproximacions amb cotxe, però vam tenir un imprevist i no es va poder fer).

Avui, però, farem més cotxe per les pistes que comencen aquí, tot i que primer farem una visita a peu. Anirem a veure les inscultures de Col de Fins. Per a arribar-hi, emprenem la pista que surt de la zona d'esbarjo direcció nord-est i, a uns 45 metres, aquesta es bifurca, seguint la més principal tot recte i un altre camí rodat a la nostra dreta. Seguim per aquest últim caminant poc més de 100 metres fins que trobem una nova bifurcació: tot recte vas a una casa i cap a la nostra dreta surt un camí, que agafem fins a trobar un filat per al bestiar. El creuem i, a pocs metres a la nostra esquerra, veurem un prominent aflorament rocós. Els gravats es troben a la seva part posterior.

Es tracta d'un conjunt de cassoletes prehistòriques insculpides a la roca. Amb el sol que feia, la fotografia feta des de sobre seu no quedava gens bé i la vam fer de lateral, però inserim una planimetria de Jean Abélanet extreta del web francès Site Rando 66.

Calc de Jean Abélanet

Un cop vistos els gravats, tornem al cotxe i ara sí l'emprenem per la pista més general, deixant a la dreta la que hem fet a peu, i, a uns  350 metres de deixar-la, aturem el cotxe al voral i pugem vers la muntanya per a buscar el dolmen, que es troba a la part alta, a uns 75 metres de la pista. Ara, quan érem allà, vam veure que just on acaba el túmul pel seu vessant més oest hi ha un atrotinat camí, però camí, que amb el google maps hem vist que surt des de la pista principal 150 metres abans d'on hem deixat el cotxe, és a dir, a 200 metres des de la bifurcació, a mà esquerra, que s'enfila al coll i planeja per la seva part superior.

Bé, aneu com hi aneu, aquest megàlit, el de Pla d'Arques I, no us el podeu pas saltar, és amb diferència el més bonic i ben conservat que hi ha a la ruta, personalment un dels més bonics que he vist a França... que sí, li manca la coberta, però les parts del monument es veuen claríssimament: la cambra, el túmul i el cròmlec que aguanta a aquest.

Es tracta d'un dolmen simple amb accés per llosa rebaixada, que pel que ens ha semblat que proposen l'Enric Carreras i en Josep Tarrús al seu estudi "ANNALS 181 anys de recerca, dòlmens de la Catalunya Nord", i seria erigit durant el Neolític, vers el 3600-3200 a.n.e.

D'altra banda, Jean Abélanet diu que, segons un croquis que han fet a raó del seu estudi, la cambra és quasi rectangular, i mesura 1.83 metres de llargada màxima per 1.20 metres d'amplada màxima. Aquest és el croquis que ell presenta al seu llibre "Itinéraires Mégalithiques".

Planimetria de Jean Abélanet

També en diu que es troba dins una obra tumular erigida a raó de pedres i terra d'11.5 metres de diàmetre i, com no, fa esment al clar cròmlec que disposa, construït amb grans blocs que encara es troben al seu lloc original.

A l'excavació produïda vers els anys 1965-1966, Abélanet va trobar gran quantitat de restes d'àmfora romana barrejades amb altres fragments ceràmics prehistòrics a la cambra. Però segons ell, el més interessant va ser l'excavació del túmul, sobretot a la zona de davant l'entrada, on, a banda de diverses restes romanes, van sorgir diversos fragments de ceràmica prehistòrica, diversos esclats de sílex i d'altres de jaspi d'origen local, que era el que utilitzaven el nadius a falta de sílex. També van recollir una plaqueta de gneis treballada i una tapa de gerro indeterminable, però que, segons Jean, és més comú a jaciments prehistòrics que a romans.

Tot seguit, anirem visitar el seu germà, el malmès Puig d'Arques II, al que arribarem emprenent el cotxe i seguint tot rectes uns 240 metres fins a veure a mà dreta un accés als camps del bestiar, novament amb un filat, que l'Arnau va obrir i l'Ànnia tancar, per a accedir als anomenats camps. A la fi d'aquests, a uns 220 metres des de l'accés veurem a la dreta l'obra tumular del sepulcre, que val a dir que al principi costa prou de distingir, però que caminant l'elevació, la veus clarament, i inclús distingeixes restes de l'antic sepulcre.

A l'estudi esmentat abans d'en Carreras i en Tarrús, se'l dona per desaparegut i no fan cap referència a quin tipus de sepulcre deuria de ser. Nosaltres, per la distància entre ells i la pinta que fa el túmul, ens inclinem a pensar que, molt probablement, es tractés d'un nou dolmen simple, pel que el podríem datar vers el 3600-3200 a.n.e. segons aquesta morfologia.

Abélanet esmenta que, quan el va visitar per primer cop, al desembre de l'any 1965, el dolmen ja havia desaparegut, tot i que va identificar les parts que composen la tomba disperses per la zona, igual que nosaltres. I inclou que va trobar a superfície diversos fragments ceràmics prehistòrics i un esclat de jaspi amb treball per percussió. 

Ens acostem ara a veure el suposat dolmen de l'Argelagosa, descobert per Gilbert Nief i que esmenta en Jean Abélanet al seu llibre d'itineraris megalítics sense haver-lo visitat. Per a fer-ho, retornem al cotxe, avancem 900 metres i aparquem. A aquest punt, agafem un marcat camí que surt a l'esquerra i que ens duu, en uns 600 metres, al que per nosaltres és un aflorament rocós sense cap tipus d'evidència prehistòrica. Cal dir, però, que el camí per arribar-hi va resultar ser bonic.

Desfem el camí i continuem a pel tercer megàlit, que es troba un xic emboscat, tot i està just al costat de la sorrenca pista; de fet, a ella estant, es veu una llosa que podria ser part de la cambra o part del cròmlec, ja que el túmul arriba fins allà. Anem a pams, però. Tornem al cotxe i seguim fent camí en la mateixa direcció sense desviar-nos 2.1 quilòmetres i, allà a la nostra dreta, davant d'una esborrada pista a l'esquerra, trobarem la cista de la Serra de Sta. Eulalie I o Serrat de les Garbères II.

Segons Abélanet, les lloses laterals que es poden veure actualment fan 1.13 metres de llargada i 80 centímetres corresponentment. També esmenta que, sobre el molt visible túmul, hi ha diverses lloses que podrien haver format part d'aquesta cambra. Documenta que el túmul és de forma ovalada d'eixos de 8.50 i 6.50 metres.

Planimetria de Jean Abélanet

Per nosaltres, té pinta de cista neolítica amb túmul, però no hem trobat cap estudi que ens permeti assegurar la seva morfologia i cronologia. En Carreras i en Tarrús l'esmenten de passada i en Jean Abélanet diu que és un cofre en el que, a l'excavació del 1966, van sorgir diversos fragments ceràmics que podrien correspondre a una urna del Bronze final o del Ferro. Personalment, creiem que, si realment es tractessin de ceràmiques de l' Edat del Bronze o de la del Ferro, serien fruit d'una reutilització de la cista o petit dolmen simple amb accés per llosa rebaixada, ja que no és el lloc habitual per a les tombes d'aquestes èpoques i els immediats companys són tots datats a l'era neolítica.

Seguim a per l'últim sepulcre del dia, el de Serra de Sta. Eulalie II o Serrat de les Garbères I, que, només pel nom, ja podem imaginar que està ben a prop. Es troba tot seguint la pista de tota l'estona uns 300 metres i, a l'esquerra, just en acabar una petita pujada, trobem la tomba.

Es tracta, per a nosaltres, d'un sepulcre exactament igual a l'anterior. Aquest, però, conserva un xic millor la seva cambra sepulcral. No podem dir el mateix del seu túmul, que va ser parcialment arrasat per la maquinària en fer la pista.

Les lloses que resten d'aquesta cambra ens permeten afirmar una cavitat sepulcral de mínim 1.20 metres de llarg per 54 centímetres d'amplada. El túmul era perfectament circular i aprofitava uns afloraments rocosos, que es poden veure entre el camí i el sepulcre.

Planimetria de Jean Abélanet

Els resultats de l'excavació d'urgència que es va fer van resultar negatius pel que fa a la cambra, no sent així al que va quedar d'obra tumular, en el que es documenten petits fragments ceràmics prehistòrics, un fragment de quars amb treball per percussió i un nucli del mateix material.

Si voleu fer la ruta a peu, seria tot seguint el camí que hem dit que ens portava al primer dolmen a uns 200 metres de la bifurcació i, seguint-lo tot recte, ja que després va al segon tal i per on hem entrat nosaltres a peu, i segueix recte fins a acabar al camí principal veient el tercer i el quart, però no sabem com està. Ara puc dir que si haguéssim tingut una bola per a veure el futur, l'hauríem fet a peu, ja que aquí vam punxar i vam perdre el que ens restava de dia esperant la grua, quan volíem haver aprofitat aquest temps per a fer l'altra ruta que surt des del Col de Fins.

Si vosaltres teniu més temps i en teniu ganes de més, en breu publicarem l'esmentada ruta des del Col de Fins. També queda proper el dolmen de Corbatorat, que es troba just a la serra de l'altre costat de Fullà i al que es pot arribar en cotxe si no volem caminar gaire.

CoordenadesUTM(ETRS89):

Inscultures du Col de Fins: 31T 445964 4710034

Pla d'Arques I: 31T 445793 4710235

Pla d'Arques II: 31T 446089 4710647

Suposat dolmen de l'Argelagosa: 31T 446046 4711931

Serra de Sta. Eulalie I o Serrat de les Garbères II: 31T 446377 4712799

Serra de Sta. Eulalie II o Serrat de les Garbères I: 31T 446365 4713093

Possibles jaciments, jaciment paleontològic i Poblat Iber a Subirats

Dia de trobada amb els amics dolmènics, com diem nosaltres, juntament amb un company de la Carme, el Joan, que ens va portar a visitar els possibles dòlmens dels Casots.

Per començar la ruta, vam quedar a l'aparcament del restaurant Mirador de les caves, al barri dels Casots, Subirats, i, partint des d'ell, creuem la BP-2427 i enfilem a peu pel carrer de sota Casots, que, per cert, té unes vistes espectaculars, i passa a dir-se, al poc, Camí del Castell. A 500 metres de la carretera, topem amb una casa que ens quedarà a mà esquerra, coneguda com a masia Souchet, i en aquest punt a mà dreta, emprenem un camí de tractor, al començament prou desdibuixat, que et porta als camps que hi ha al nivell inferior. A partir d'aquí GPS, cames cobertes, eina per desbrossar, i amb calma. Voregem els camps per la nostra esquerra i baixem per l'altre costat tot fent una pronunciada baixada, que et duu a un riera, que en èpoques de no sequera, segur que porta aigua. I a partir d'aquí, és una mica a l'aventura... de fet, hi vam arribar perquè el bo d'en Joan porta temps dedicant-se a anar obrint el corriol, però és una feina que en poques setmanes queda sepultada per la vegetació. Cal dir que, bàsicament, el que vam fer va ser pujar uns metres per l'altra banda de la riera i anar "planejant" direcció sud.

El primer que vam veure va ser els Casots I que, sincerament per a nosaltres i com per a alguns arqueòlegs que havia portat en Joan, no és res de res, com a molt es podria haver aprofitat l'aflorament rocós per algun estil de sepultura alternativa, estil paradolmen o així.

I el segon, és més del mateix, no li veiem cap treball humà, associat a la creació d'una tomba. Inserirem una fotografia d'en Manolo, perquè surt el nostre fill més mogut, donant-li voltes al gran roc a totes les fotos que vam fer nosaltres.

Hem decidit incloure'ls a la ruta tot i que no li farem cap fitxa, ni creiem que sigui cap jaciment prehistòric perquè apareixen documentats a algun web amb diverses fotografies antigues.

Fotografia de Manuel Lara

Val a dir que sí que és una curiosa formació i podem afirmar que aquestes terres foren habitades com a mínim a la protohistòria, ja que el poblat del Puig del Cocodril o Pujol d'en Figueres és a tocar, és més, ens podem aventurar a dir que podria haver-hi un forn ceràmic a tocar de la riera, ja que la Cris va trobar a superfície, fragments ceràmics d'aspecte iber mentre anàvem al segon possible jaciment.

Bé, un cop haver patit a les nostres pells quantitat de rascades, anem per un molt més còmode camí a visitar el poblat iber. Per a això, tornem fins a la casa del camí del castell i emprenem pel camí que surt a tocar del mas Souchet, deixant el del Castell, que segueix recte, tot fent baixada. A uns 500 metres d'anar per ell seguint rectes direcció nord, ens trobem amb el jaciment paleontològic dels Casots.

D'aquest jaciment, hi ha molta informació, tot i que nosaltres l'explicarem molt bàsicament. Es tracta, com hem dit d'un jaciment paleontològic, descobert l'any 1989 per Toni Adell, veí de Sant Sadurní d'Anoia. Poc s'imaginava en Toni que avui en dia estaria catalogat com un dels jaciments de referència a nivell europeu del Miocè inferior.

Segons hem pogut saber, el jaciment va ser creat, com hem dit, al Miocè, sent l'espai un petit llac on amb el temps es van anar dipositant sediments que van permetre la fossilització de vertebrats i restes vegetals.

No és només el lloc on es troben estudiant actualment els geòlegs, ja que, de fet, les primeres investigacions es van fer a uns 200 metres i només a nivell de sòl actual. Pel que sabem entre les excavacions i investigacions en superfície sofertes, s'hi han recuperat uns 1500 fòssils pertanyents a micro-vertebrats i macro-vertebrats. Destaquen, pel que fa a la quantitat, les restes de rinoceronts, diversos cèrvids, cocodrils i diferents aus, de fa 16 milions d'anys. També cal destacar la gran quantitat de fauna fossilitzada recuperada, on hi ha a l'estudi quantitat de noms d'aquells impronunciables per a nosaltres.

Seguim la ruta tot seguint el camí que surt just abans d'arribar al jaciment a la nostra esquerra ara, a la dreta tal i com veníem abans. Seguint-lo, ens portarà en pocs metres al poblat del Puig del Cocodril o Pujol d'en Figueres.

Que consta d'una imponent muralla, amb la que ràpidament vam pensar que la fortificació havia estat retocada i reaprofitada en una era posterior, sobretot en veure el punt rodó que hi ha al vèrtex pel qual arribes, i, sí, segons el departament de cultura de la Generalitat de Catalunya, aquest poblat va ser habitat vers el 450 a.n.e., a plena era ibera i va ser reutilitzat sobretot des de l'era medieval fins a la moderna, del 400 al 1789. Tot i això, els arqueòlegs creuen que molt possiblement aquest poblat ja existia i era habitat al segle VII a.n.e. segons restes recuperades i segons documenta la cooperativa de recerca arqueològica, conservació i difusió de patrimoni, ArqueoVitis.

Lamentablement, des de l'any 1899, aquest jaciment és conegut com a "fortalesa romana", fet que ha promogut que gran quantitat de gent anés a fer les seves investigacions extraoficials, en busca de "tresors". Es poden veure quantitat de cales i restes d'excavacions furtives a tot el cim, inclús a dins del bosc, on també s'hi han trobat restes. Tot i això, s'han pogut trobar documents acreditant excavacions a les dècades del 1930 i 1960, amb tant que eren de científiques que arribaven a ser durant aquests anys, on s'hi diu bàsicament que es tracta d'un fortificació-poblat de l'iber ple. A banda, es té constància de més excavacions mig oficials a posteriori, però se'n desconeixen els resultats i troballes realitzades.

El que vam veure clar, és la imponent muralla, en la que nosaltres vam identificar com a mínim dues o tres torres, a simple vista, una o dues al vèrtex per on hem arribat, i l'altra a mig tram de mur que queda també a l'esquerra en arribar al poblat.

Segons l'estudi d'ArqueoVitis de la prospecció actual del jaciment, es pot assegurar que aquest poblat d'uns 3500 metres² tenia un fossat defensiu, muralla i una barriada de cases, que segons hem pogut saber es troben al voltant d'un espai sense edificar, que dona accés a grans edificis amb diverses compartimentacions.

Segons documenten els citats autors, les restes ceràmiques recuperades són iberes majoritàriament, tant a mà com a torn, però també s'hi han trobat de ceràmiques d'importació, com fenícies, púniques-eivissenques, gregues o itàliques; de fet, algunes d'elles fan pensar en la utilització de l'hàbitat durant l'Edat del Ferro. A més, també han sorgit molins de mà, rotatoris, fragments de sílex, tègules, 4 monedes romanes d'argent, 1 moneda ibera de Kesse, 1 de Macedònia del segle II a.n.e. i gran quantitat de ceràmica medieval.

Hem trobat ben poc de l'era medieval del jaciment, només el que dèiem abans, estudis documentant gran quantitat de ceràmica. Pel que la nostra hipòtesi és que aquest moment d'habitatge medieval podria ser degut a la utilització de l'antic poblat com a sistema defensiu annexat al castell de Subirats. No creiem que fos un assentament puntual, no modifiques una cantonera d'un mur iber, per a fer-la rodona si és un assentament esporàdic (clar que també podria ser posterior). I junt amb la gran quantitat de restes ceràmiques que hi han trobat, ens fa pensar en un petit bastió defensiu.

Si voleu visitar alguna cosa més per la zona, hi ha el poblat de la Font de la Canya a només 10 quilòmetres, però amb horaris de visita molt restrictius, només primer dissabte de mes, d'aquí que nosaltres no l'haguem visitat encara.

Coordenades UTM(ETRS89):

Possible jaciment d'Els Casots I: 31T 400802 4584829

Possible jaciment d'Els Casots II: 400800 4584859

Jaciment paleontològic d'Els Casots: 31T 400717 4585618

Poblat Iber del Puig del Cocodril o Pujol d'en Figueres: 31T 400799 4585672