Traductor

dilluns, 30 de juliol de 2018

Dolmen a Haute-Savoie I i alineament a Vaud I

Seguim a França de camí a Suïssa i aquest cop parem a l'Alta Savoia per dinar. I què millor que fer-ho junt a un imponent sepulcre, a tocar el petit nucli de Les Rocailles, que pertany al poble de Reignier, ja a pocs quilòmetres de Suïssa. El trobarem tot anant per la carretera que va de Les Rocailles a Saint Ange, a mà esquerra d'ella, tot i que no cal especificar gaire perquè es veu perfectament. Té un aparcament i una zona d'esbarjo just davant d'ell, a l'altra banda de la carretera.

El sepulcre de la Pierre aux Fées formava part d'un grup de set alineats en no gaire espai, dels quals només queden ell i la "Cave des Fées" de Saint-Cergues, que visitarem quan tornem de Suïssa. Els companys de necròpoli van ser destruïts durant el segle XIX.


El que queda en peu del gran sepulcre,és gran part de la cambra funerària, en la que cal destacar la llosa de coberta, que amida 4.90 metres de longitud per 4.50 metres d'ample i 1 metre de gruix... Pel que se li estima un pes d'unes 80 tones. Internament, aquesta cambra amida 1.80 metres d'alçada i conserva un habitacle quadrat de 3 metres de costat.

Els blocs allisats a mig aixecar o mig caure que hi ha a l'entrada del sepulcre fan pensar en una possible construcció inacabada d'una galeria coberta,  a la que els arqueòlegs proposen un corredor d'un mínim de 8 metres, amb una amplada que podria haver arribat als sis metres, segons la disposició de les roques existents. 

D'altra banda, cal dir que tots els rocs utilitzats per a la construcció del megàlit no són de la "Plaine des Rocailles", ja que no s'ha trobat aquest material rocós en tota aquesta extensió. Per tant, és de suposar que aquests van ser tallats i transportats des d'algun lloc llunyà pels habitants de la contrada... i segons he pogut trobar, es tractaria de rocam granític provinent del Mont Blanc, un tipus anomenat "protoginegons".

El monument es por datar a grans trets entre el 3000 i el 2000 a.C. Dic a grans trets perquè a l'excavació produïda el 1834 no va sorgir cap tipus de resta amb la que poder datar la gran tomba. Prop d'ell, això sí, varen trobar abundants elements de bronze; diversos eixos i una paella del segle III d.C. Per tant aquestes troballes són d'era romana i no tenen cap connexió amb el dolmen més que el possible buidat del sepulcre per part d'individus d'aquesta societat.

El megàlit fou clasificat com a monument històric 10 de juny del 1910.

Ara ja emprenem camí directe a Suïssa, tot tornant a Les Rocailles. En mig quilòmetre i quasi bé creuat el poble, virem a la dreta per la D19-A o Route de Findrol. Seguim aquesta 1.5 quilòmetres, on s'acaba a l'encreuament amb la D903. Aquí, girem a l'esquerra, creuant el riu Arve, i al poc l'A-40, autopista per la que anirem seguint indicacions cap a París, Genève i Annemasse. Per ella continuem fins veure el desviament a l'A-41, que quedarà a la nostra dreta, direcció Lausanne i Genève. Al poc d'anar per ella, toparem amb la frontera franco-suïssa, lloc on la carretera passa a dir-se 1. Per aquesta farem 100 quilòmetres, fins la sortida 25, la d'Yverdon Sud.

(Aquí ens vam "deixar" un grapat de coses de trajecte perquè vam pensar que era millor fer camí cap a on ens havíem d'allotjar. Ja visitarem les restes prehistòriques un altre dia.)

Bé, en entrar a Yverdon les Bains, seguim la ruta 5 seguint rectes a 3 rotondes i, poc abans d'arribar a la quarta, girem a la dreta per l'Avenue des 4 Marronniers. Per ella seguim tot rectes creuant les vies del tren, lloc on canvia el nom i passa a dir-se Rue de Clendy. Als pocs metres, trobarem una rotonda per la que sortirem a la tercera, anant a l'esquerra en el sentit en què veníem. Per ella i en 120 metres, toparem amb un parc, que és on es troba el bonic alineament.

Aquest alineament, tot i que he inserit una foto prou idílica, és bastant estrany, ja que els alineaments que no són paral·lels entre ells. A primer cop d'ull, sembla com si hi hagués un menhir inicial compartit pels dos alineaments, que es van desviant progressivament.


Aquest rar alineament fou descobert cap el 1878, quan el nivell d'aigua del Lac de Neuchâtel va baixar 2.7 metres per la correcció d'aigües del Jura. Fou llavors quan eren a la vista que un estudiós els catalogà temporalment vers l'era neolítica. Avui en dia, i segons E. Burri Wyser i el seu llibre editat l'any 2015, "Chronique Archéologie Vaudoise", sabem que els alineaments són de diferents èpoques: L'alineament del nord es va construïr el III mil·leni a.C. i el central vers el V mil·leni a.C.

El que no es té clar, encara a dia d'avui, és el perquè d'aquesta orientació, ja que aquesta última dada fa trontollar la idea de què els alineaments eren col·locats assenyalant punts religiosos o una orientació astronòmica.

Segons hem pogut saber, aquests alineaments consten de 45 rocs treballats (no els vam contar) i les més grans arriben als 4.5 metres d'alçada i pesen unes 5 tones. A simple vista, es que algunes pedres són falses, són còpies modernes; les originals es troben al Museu d'Yverdon. No hem trobat quan es van endur les originals i van col·locar les rèpliques, però podria ser que ho fessin quan van reconstruir l'alineament, l'any 1986.

Finalitzades les visites, ens dirigim sense perdre més temps cap a l'allotjament, situat a les muntanyes, i unes precioses vistes sobre el llac d'Yverdon.


Coordenades:

Pierre aux Fées: UTM(ETRS89): 32T, 290785, 5112018
Alineament de Clendy: UTM(ETRS89): 32T, 321095 5183437

diumenge, 29 de juliol de 2018

Megàlits a Ardèche I

Primer dia de vacances: aquest any anem a Suïssa. Com amb els nens no podem fer un gran desplaçament de cop, agafem un allotjament a França, a la zona d'Ardèche... I ja que hi érem, visitem alguns megàlits de la zona.

Comencem pel gran sepulcre de Champ Vermeil, situat a terres del nucli de Bidon. Arribes gairebé amb el cotxe fins a ell, tot anant per la D201 des de Saint Marcel d'Ardèche a Bidon. A l'estona, deixarem el desviament a Bourg Saint Andéol a l'esquerra i continuarem. Passant un camí sorrenc que creua la carretera, a uns 780 metres del desviament, veurem una zona per aparcar el cotxe a la dreta del camí, just davant del rètol que es troba a l'esquerra de la pista asfaltada i que que indica el camí cap al dolmen.

A partir d'aquí, ens apropem a peu. Som, com diu el rètol, a uns 100 metres seguint el corriol desdibuixat, amb desnivell molt suau de pujada, però amb el sòl rocós, que pot causar alguna caiguda si no vas amb compte.

La tomba de Champ Vermeil consta d'unes dimensions exteriors prou espectaculars: la llosa del costat dret té una longitud de 3.55 metres, les dues del costat esquerre fan 2.35 metres, i la llosa de capçalera amida 1.75 metres longitudinalment. A banda, la grandiosa llosa de coberta fa 3.60 metres per 3.50 metres, i té un pes aproximat de 10 tones. Amb aquestes mesures, el sepulcre és un dels més grans del departament.

Cal dir també que és un dels més ben conservats de l'Ardèche, departament que té la distinció de segona zona megalítica més poblada de França, amb més de 800 dòlmens... Igualar a Bretanya és difícil.


Segons algunes fonts, aquesta tomba pertany a una necròpoli, coneguda com “le Bois des géantes”, la Fusta dels gegants, sent el més gran de tots ells, tot i que la majoria d'autors no la consideren dins d'aquest conjunt.

La cambra sepulcral és trapezoïdal amb una longitud d'uns 2 metres; la seva amplada va augmentant des de l'entrada del sepulcre (1.20 metres) a la seva capçalera (1.80 metres), i consta d'una alçada de 60 centímetres a l'entrada i 1,75 metres a la part final (segons informació). Com a dada addicional, podem dir que la llosa de coberta té un gravat en forma de creu d'era cristiana. 

El megàlit ha estat restaurat, i fou classificat com a monument històric el 21 de març de 1910.

No hem pogut trobar cap informe d'excavació, però el podríem datar a finals de l'era neolítica, vers el 2500 a.n.e.

Tornem al cotxe i seguim tot rectes per la carretera D201 uns 4.8 quilòmetres, on trobarem el desviament a l'Aven de Marzal a la nostra esquerra per la D590. En no arriba a 200 metres, veurem a la dreta l'entrada a un zoològic, i, just endinsar-nos-hi, veurem el dolmen a la nostra esquerra, protegit per un tancat de fusta.


El dolmen d'Aven de Marzal es troba en bon estat. La seva ubicació dins un recinte tancat dona certa protecció davant les degradacions causades per l'home.

A banda d'això, no podem dir res més, ja que no hem localitzat cap tipus d'informació sobre ell.

El següent sepulcre que vam visitar fou el dolmen de Forêt de Malbosc. Per arribar-hi, vam rempendre camí per la D590, tal i com veníem, seguint per la carretera 3.9 qilòmetres. A aquesta distància, aturem el cotxe al voral de la carretera i ens endinsem pel bosc de la dreta uns 40 metres, cercant i trobant el megàlit en una petita clariana del bosc creada pel mateix pedruscall del túmul.


Hem pogut saber que aquest sepulcre datat d'era neolítica no és l'únic dolmen d'aquest bosc, però, que la distància entre ells determina que no estem parlant d'una necròpoli, si no de diverses tombes aïllades. Aquest en qüestió és el que es troba més proper a la carretera, els altres són perduts pel bosc. Tots ells són catalogats com a monuments històrics des del 27 de desembre del 1889.

Però d'informació arqueològica d'ells, res de res.

Ara anem a visitar l'únic menhir del dia; de fet, segons informació, només es documenten 9 monòlits a l'Ardèche, pel que és una visita del tot recomanada, degut als pocs monuments d'aquesta tipologia a aquesta zona.

Seguim tot rectes per la D590 fins a petar a la D219, la que seguirem vers la nostra esquerra, direcció Saint Martin d'Ardèche. Als 8.5 quilòmetres, trobarem una pista asfaltada que surt a l'esquerra i, als 750 metres d'anar per aquesta, virarem a la dreta per una pista sorrenca per la que conduirem uns 800 metres, lloc on trobarem un camí d'iguals dimensions que surt a l'esquerra.

Nosaltres, per desconeixement, vam deixar el cotxe aquí i em vaig endinsar pel bosc tancat com és, destrossant-me les cames amb els esbarzers... Però pots arribar amb el cotxe fins al davant del megàlit, ja que seguint aquest últim camí a l'esquerra uns 50 metres et deixa just davant.

Aquí veiem el menhir de la Grosse Pierre.


Segons informació, és un monòlit de pedra calcària que té una alçada de 3.60 metres i passa de les 5 tones de pes. Es creu que fou erigit vers el 2600 - 1800 a.n.e.

Tot i això, ha rebut actualitzacions a era posterior, concretament a la cristiana, com indica la creu de Sant Andreu que hi ha gravada a la part superior de la cara nord. Aquest monument fou redreçat als anys 30.

A uns 400 metres, es troba el dolmen de Colombier, però el deixem per a una altra ocasió que la pista és pitjor a partir d'aquest punt i es complica l'arribada fins a ell.

El proper megàlit en ser visitat és el proper dolmen Des Pradèches. Per arribar-hi, tornem a la pista asfaltada i la seguim vers la nostra dreta quasi 4 quilòmetres, on acaba a la D201. Uns 30 metres abans de sortir a aquesta carretera, veurem un camp obert a la nostra dreta; doncs bé, per ell entrem i aparquem el cotxe. A peu, continuem en direcció Sud - Sudest, creuant el camp i, a uns uns 90 metres de la carretera per la que hem arribat, trobarem el dolmen de Des Pradèches o Pradinas.


Dolmen restaurat parcialment, conserva les quatre lloses principals. A remarcar la llosa de capçalera, que té un forat circular a la part inferior esquerra.

La cambra que es forma amb aquestes roques megalítiques allisades és de 1.50 metres de llargada, 1.20 metres d'ample i una alçada que també ronda els 1.20 metres, essent l'entrada a la cambra sepulcral d'aparença quadrangular.

A l'excavació, sorgiren 9 penjolls de pecten, 1 perla i 1 penjoll de calcita, i 1 perla de coure.

Acabem per avui, encara que ens quedem amb les ganes de visitar alguns megàlits més, que són molt propers i l'esmentada necròpoli de Bois des géantes, però fa massa calor per caminar amb els nens i ja hem fet prou cosa. Demà, per fi entrem a Suïssa.


Coordenades:

Champ Vermeil: UTM(ETRS89): 31T, 623861, 4913314
Aven de Marzal: UTM(ETRS89): 31T, 620449, 4913969
Forêt de Malbosc: UTM(ETRS89): 31T, 618089, 4911646
Menhir de la Grosse Pierre: UTM(ETRS89): 31T, 623370, 4910170
Des Pradèches o Pradinas: UTM(ETRS89): 31T, 625177, 4912079

diumenge, 24 de juny de 2018

Dolmen a La Vansa i Fórnols II

Avui, per acabar les visites de l'Alt Urgell i ja de tornada a casa, ens dirigim al nucli d'Ossera, dins de la població de La Vansa i Fórnols.

Per arribar-hi, des d'Estamariu baixem fins a la N-260 i la prenem en direcció a la Seu d'Urgell. Abans d'arribar-hi, agafem el desviament cap a Alàs per la LV-4051 i seguim aquesta carretera fins que empalma amb la C-462 poc després d'Alàs. Girem a l'esquerra per aquesta nova carretera i fem 18 quilòmetres recorrent un camí maco amb bones vistes i algun mirador, fins que arribem al desviament cap a Ossera. El curiós nucli es troba a 15 quilòmetres més, però nosaltres ens quedem a un camí que surt a mà dreta al vèrtex d'una corba quan hem recorregut 11.9 quilòmetres.

A peu, seguim el camí sorrenc que duu a Cal Pauet i, just després de passar la pista que t'apropa al mas, girem a la dreta cap el camp conreable (des d'on hem deixat el cotxe, hem fet 160 metres). Voregem l'estrany túmul de pedres de la nostra dreta i de longitud propera als 90 metres i quasi a la seva fí pugem a ell per un corriol marcat. Al cim i per un nou corriol desdibuixat a la nostra dreta, trobem camuflat, en pocs metres, el dolmen de l'Espluga de la Bruixa o Casa de la Bruixa.


El túmul és un xic estrany segurament ha estat alimentat posteriorment a la construcció del megàlit amb els rocs dels camps existents al seu costat. Aquest cúmul de pedruscall com a mínim fa uns 8 metres de llarg, tot i que en Marc és del parer que tot el puig sembla un gran túmul, tallat pel camí a l'antiga casa i el camp conreat, estil túmul bretó. De fet, tot vorejant-lo vam veure diverses "rierades de pedres" com si caiguessin de la part superior del monticle, denotant una recol·locació humana. Tot i que, com ja hem dit, podrien ser pedres del camp conreat.

Tractant-se d'una cista ben conservada, mesura interiorment 1.60 metres de longitud, per 1.00 d'amplada i 1.00 d'alçada.

És curiós que aquest sepulcre sigui poc conegut, ja que fou descobert fa molt de temps, concretament el 1860 per Josep Parramon i Vilanova i el seu pare, propietaris de les terres on es troba. En aquella època fou buidat per a fer-lo servir com a lloc on aixoplugar-se en cas de pluja i sembla ser que es van extreure dos esquelets complets. El 1917, fou excavat per mossèn Serra Vilaró, que va trobar restes òssies, 8 denes de collaret fetes de petxina, 16 fragments de ceràmica, i fragments de 3 dentàliums. Aquestes restes es troben al Museu Diocesà de Solsona, com la major part de troballes de l'esmentat mossèn.

Pel que fa a la datació, s'estableix a finals del Neolític amb possible reutilització fins l'edat del Bronze.

Finalitzada la visita, continuem la tornada cap a casa pels macos paratges de l'Alt Urgell i Solsonès.


Coordenades:

L'Espluga de la Bruixa: UTM(ETRS89): 31T, 374923, 4675334

dissabte, 23 de juny de 2018

Dòlmens a Valls de Valira II

De nou per l'Alt Urgell, ens allotjarem aquest cap de setmana a un preciós i petit poblet que es diu Estamariu, a uns 10 quilòmetres de La Seu d'Urgell. L'estada en aquest poble no va ser casual, ens interessava per la proximitat al poble de Bescaran que es troba un xic més al nord, nucli que consta de, com a mínim i que nosaltres sapiguem, de tres sepulcres.

El primer que vam visitar, el dolmen de La Cabana del Moro del Coll Jovell (tot i que la Generalitat el té inventariat com a Juvell), que és el que es troba més allunyat direcció nord. Per arribar-hi, sortim d'Estamariu per la carretera direcció Bescaran, que es troba a uns 5 quilòmetres, però no entrem al nucli. La carretera el voreja passant primer per un maco salt d'aigua, del que no hem trobat el nom, que quedarà a la nostra esquerra, i el preciós campanar de Sant Martí de Bescaran, al poc a la nostra dreta. A uns 250 metres de seguir per la carretera asfaltada, tenint com a punt de referència el campanar i després d'un revolt a l'esquerra, veurem una pista sorrenca en bon estat que surt tot fent un gir prou pronuciat a la nostra dreta. La prenem, tot seguint-la 1.9 quilòmetres, on ens trobarem un desviament a l'esquerra. Per aquí, seguim 3.2 quilòmetres, punt on trobarem un camí no permès per a vehicles (que no siguin "els forestals") a la nostra dreta, amb una àmplia zona per a aparcar el cotxe.

A peu, ens endinsem pel preciós camí, tot creuant boscos i prats, fent pujada. El seguirem, i prop de 1.7 quilòmetres, toparem amb un prat pel bestiar amb un abeurador a la dreta del camí, que segueix tot recte. Aquí deixem la bonica pista i ens enfilem al turó de la dreta, que és de fàcil caminar tot i que al principi és prou costerut. A la seva part alta i facilment visible, trobarem la cambra pirinenca de la Cabana del Moro del Coll Jovell.



És, com molts megàlits de la zona, de tipologia cambra pirinenca, una cambra sepulcral sense passadís d'accés, on  s'hi encabien els difunts a través d'una obertura en un dels seus costats tot movent una llosa, que, un cop "llençat" el cos sense vida, era reposicionada tancant completament el sepulcre. Es conserven clares restes de túmul, d'uns deu metres de diàmetre. Com es veu a la fotografia, la llosa de coberta resta trencada i desplaçada del seu lloc original.

Del dolmen, tot i que és de fàcil accés, no hem pogut trobar gaire informació, només ens consta l'excavació efectuada per la mestra de Bescaran, en la que sembla ser que aparegueren restes òssies i lítiques.

Tot i que creiem que resta sense excavació oficial, la Generalitat el cataloga com a cista i el col·loca dins l'espai temporal de finals del Neolític, vers el 2500. Nosaltres creiem en la possibilitat de que sigui Calcolític, cap el 2200, més que res per la tipologia del sepulcre, que al nostre parer és una cambra pirinenca, però bé, en aquestes eres de transició entre una edat i l'altra... Mai se sap. S'aclariran els dubtes quan algun arqueòleg l'excavi i el passi per C14, si és que queda quelcom conservat.

El següent que visitarem és el dolmen de La Llosa. Aquest és ben fàcil de trobar, tot agafant el cotxe i refent el camí que hem pres abans uns 2 quilòmetres, on hi ha una pista a l'esquerra, de nou amb una tanca. A peu seguim per ella fins a trobar una casa, que ens va semblar abandonada, i al seu costat, al lateral d'un camp per a conrear, veurem a distància el reconstruït sepulcre de La Llosa.



Del megàlit, hi ha molta  informació ja que ha estat excavat i reconstruït en tres etapes, sota la direcció de Gerard Remolins i Sara Ubach, sent l'última excavació i reconstrucció final l'any 2017.

Es tracta d'un estrany megàlit de les terres pirinenques, ja que a l'excavació del 2016 varen trobar restes evidents d'un corredor d'accés a la cambra funerària, fet del tot inusual als Pirineus. De fet, és l'únic que es coneix amb aquesta estructura a la zona. Segons Gerard Remolins, el corredor d'accés a la cambra funerària devia de ser baix i curt, només podent accedir a ella de genolls.

A banda del corredor, també s'hi varen localitzar diverses restes arqueològiques: Nombrosos estris ceràmics i de bronze, anells, anelles, arrecades i altres estris d'ornamenta personal de finals del Calcolític. Aquestes troballes atorgan una nova datació al sepulcre, que inicialment es creia Neolític (2500 a.C.), posicionant-lo vers el 1800 a.C., a finals de l'era Calcolítica - principis de l'edat del Bronze.

I l'últim que vam veure, fou el de la Cabana del Moro de Bescaran, al que arribarem fàcilment i amb el cotxe, tot seguint la pista fins a arribar on fa estona hem girat a l'esquerra per anar a veure el primer megàlit del dia. Ara, però, seguim la pista vers la part que no hem fet, tot girant de nou a l'esquerra, per aquí seguirem 1.8 quilòmetres, on trobarem una pista un xic més atrotinada, però amb un estat suficientment bo com per anar amb el cotxe. Prop dels 1.2 quilòmetres, petarem a un prat de reduïdes dimensions, on, a la seva part final a la dreta de la pista, veurem el rètol indicatiu del sepulcre.



És força maca aquesta cambra pirinenca, resta en un bon estat encara ensorrada en el seu túmul d'11 metres de diàmetre i una alçada conservada prou significativa, és més que evident. El cròmlec és encara visible en algunes zones. 

De la cambra, no es documenten dimensions, però in situ, em va semblar que la llosa de coberta havia cedit un pel cap enrere.



La primera menció del sepulcre fou l'any 1893 per Lluís Maria Vidal, però desconeixem les accions efectuades pel bon home. Anys més tard, concretament el 1916, Serra Vilaró l'excavà, tot i que segons es documenta, l'excavació va ser molt lleugera, ja que el megàlit havia estat remogut pels capellans de la contrada. De fet, segons el mossèn, a l'exterior de la cambra i en superfície, es va trobar un seguit d'ossos i testos.

Tot i això, en Serra Vilaró va recuperar diversitat de restes arqueològiques (diposatiades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona). Entre elles: nombrosos fragments ceràmics de 12 vasos amb formes carenades, 2 d'ells amb nansa d'apèndix de botó de la terrera, 3 làmines de sílex, 3 anelles de bronze de secció circular, 2 de secció quadrada, també de bronze, 43 denes discoïdals d'esteatita, 1 lloseta d'esquist, fragments d'os polimentat i restes craneals de 4 individus.

La troballa de les restes dels dos vasos d'apèndix de botó, junt amb les anelles de bronze ens afirmen l'ús del sepulcre a l'Edat del Bronze, amb reutilització de la cambra funerària fins a inicis de l'Edat del Ferro (1800- 800 a.C.), tot i que l'era constructiva d'aquest estil de tomba podria ser datada al Calcolític, entre el 2200 i el 1800 a.C. A falta de C14, tot són hipòtesis.

D'altra banda, Carlos Garrido al seu llibre "Arqueología de Cataluña y Baleares" documenta unes dimensions tumulars d'un màxim de 13.5 metres, sent l'obra el·líptica. També dona dimensions aproximades de la cambra i les seves lloses, de les que destaca la coberta, que segons ell amida 3.5 metres de longitud màxima, i abarca uns 8 m². La cambra funerària amida interiorment uns 5 m², estança tancada per unes lloses que oscil·len entre els 0.30 i els 0.50 metres de gruix.

Com a troballes, descriu el trobat per Serra Vilaró i afegeix més de 200 peces dentàries, 14 de les quals infantils.

Carlos Garrido no ho dubta i el col·loca temporalment a l'era calcolítica, sent el seu ús més freqüent a l'edat del Bronze.

Comencem la tornada, amb la intenció d'anar a La Seu a visitar el meu cosí... Pla que no va sortir bé, ja que quan érem gairebé arribant a la N-260 vam punxar i es va truncar el que quedava de dia.



Coordenades:

Cabana del Moro del Coll Jovell: UTM(ETRS89): 31T, 381746, 4695703
La Llosa: UTM(ETRS89): 31T, 381177, 4694877
Cabana del Moro de Bescaran: UTM(ETRS89): 31T, 381409, 4693083

dilluns, 21 de maig de 2018

Dolmens a Ribera d'Urgellet II, Peramola i Clariana de Cardener II

Últim dia del cap de setmana llarg per l'Alt Urgell. Avui acabarem de visitar alguns sepulcres que ens mancaven de la zona de Montan de Tost i emprendrem la tornada cap el Vallès.

Fem el mateix camí, que vam seguir per a fer la ruta d'abans d'ahir, tot pujant a la plana del massís, on avui veurem tres sepulcres. El primer, el trobarem tot seguint la LV-4001 i girant a l'esquerra direcció Espalagueró, poc abans d'arribar a Montan de Tost. Just on hi ha una bàscula de gran pesatge, per aquesta carretera asfaltada, que després del nucli deixa de ser-ho, seguirem quasi 1.9 quilòmetres per ella arribant a una zona desboscada on hi ha un camí sorrenc que creua pel que anem. Aquí aturarem el cotxe, i a peu anirem vers el camí que creua a la banda esquerra, tal i com hem arribat. El seguirem uns 60 metres evitant trepitjar el camp conreat que hi ha. Aquí, quan s'acaba el camp conreat de la nostra esquerra, ens endinsarem al bosc, trobant a uns 17 metres del camí i sobre d'un evident túmul, el dolmen de la Roca Foradada del Serrat de Trutxeu.



La secció d'arqueologia de la Generalitat de Catalunya, basant-se als estudis de Serra Vilaró del 1927, Rosó Vilardell del 1982, i J.Campillo i A. Villaró del 1992, documenta una cambra pirinenca amb restes d'un túmul de 8 metres de diàmetre, essent aquest totalment circular.

També documenta que, no sé quin dels arqueòlegs citats o potser més d'un, van trobar a la seva excavació 4 fragments ceràmics de vora de vas, 3 peces òssies ornamentals perforades, 2 canutets de bronze, 1 plaqueta del mateix material i 3 punxons de bronze de secció quadrada. A falta de C-14 i segons les troballes documentades, la Generalitat li atorga un ampli ventall datatiu, que va des del Neolític final a l'edat del Bronze, vers el 2500 i el 650 a.C.

Després de la visita i estar xerrant una estona amb un habitant de la contrada, anem a pel segon del dia, amb un tarter més que evident, visitem el sepulcre del Tarter del Serrat dels Quadrats.

Per arribar-hi, seguirem 900 metres per la pista sorrenca per la que hem vingut en la mateixa direcció. Allà toparem amb un camí que creua on deixem el cotxe, i a peu emprendrem la marxa vers la nostra dreta uns 270 metres. Si ens hi fixem, quan anem pel caminoi ja veurem el tarter, un xic a la dreta de la pista.


El nom de tarter del Serrat dels Quadrats li va que ni pintat... A la foto no es veu (per la impossibilitat de fer una foto decent de tota l'estructura), però el túmul és molt però molt evident, de fet, de lluny, és l'únic que veus, el megàlit queda gairebé ensorrat.

Clarament, es tracta d'una cista megalítica a la que li manca la coberta. Segons la Generalitat, el dibuix que en el seu dia va fer Rosó Vilardell és diferent a l'estat actual, concretament a la seva llosa transversal de més al sud. Conserva un túmul de 10 metres de diàmetre, sent aquest prou circular.

El servei d'arqueologia de la Generalitat documenta a les seves excavacions efectuades a les campanyes que hem citat abans, fragments ceràmics, alguns d'ells amb decoració campaniforme, 1 punta de sageta en sílex blanc, 1 cristall piramidal de quars, 1 cristall de selenita, 1  fragment de braçalet o anella de bronze, diverses denes de serpentina, esteatita i calcària, i 1 columbel·la.

De nou en marxa i a peu, anem a visitar les restes d'una altra cista, la del Serrat del Vent. Tot seguint el camí, a uns 470 metres girem a l'esquerra endinsant-nos al bosc per una clariana que hi ha. Aquesta dona accés a un espai sense arbrat de grans dimensions, pel que buscarem la cista del Tarter del Serrat del Vent, a uns 65 metres de la desdibuixada pista.

Crec, i com dic sempre, sense ser arqueòleg, que les pedres de l'obra tumular les han aprofitat per a fer la separació... No sé si de propietats, de camps conreables o del que fos, però em sembla prou clar. La zona en la que aniria la pròpiament dita cambra funerària resta enclotada, típica escena de sepultures violades o enrunades.


Cista de la qual només es conserven dues lloses i, com jo he dit abans, el servei d'arqueologia de la Generalitat ho confirma. Les pedres de l'obra tumular van ser utilitzades per a fer aquest mur per separar... No sé ben be qué, tot i això quan ells el van visitar encara restaven restes de l'obra, de la qual es documenta un radi d'entre 2.0 i 3.5 metres. Quan el visità Serra Vilaró, encara restava tota l'obra tumular.

Tornem al cotxe i emprenem el retorn a casa tot anant per la C-14 i a l'àrea de descans on es troba La Caixa del moro del Coll del Pauet, girem a la dreta a la "rotonda" que hi ha, travessant l'embassament per sobre un pont, tot seguint les indicacions cap a Nuncarga, Aguilar i la Clua. Poc després de creuar el pont, a més o menys a 1.1 quilòmetres de la rotonda per la que hem girat, girem a la dreta per una carretera que desemboca a la que anem; per aquesta fem uns 700 metres, trobant una pista sorrenca que surt a la dreta. Per ella, seguim uns 150 metres, fins trobar un entaulat per a assecar la palla. Allà deixem el cotxe i a peu seguim el camí, que gira pronunciadament a l'esquerra... A uns 150 metres s'acaba el caminoi, en un bosquet molt brut de sotabosc i pendent pronunciada i un camp conreat a l'esquerra. Bé, doncs el dolmen del Pla de la Nuncarga es troba uns metres més enllà, com si seguíssim el caminoi en línia recta.


Segons documenta en Josep Castany i Llussà a la seva tesi doctoral, aquest sepulcre fou localitzat a les terres conreades avui dia que hi ha just al darrere del megàlit pel seu propietari, el sr. Miquel Bach Porredon, l'any 1991 quan llaurava el camp amb el tractor. N'informà a Francesc Riart (responsable del museu arqueològic local), que va documentar-lo gràficament i fotogràfica, i es va desmuntar i van guardar les lloses a un lloc adequat per a la seva conservació, amb vistes d'una reconstrucció posterior.

Aquesta reconstrucció va ser efectuada el 21 d'abril del 2018 per l’empresa ReGiraRocs, especialitzada en la recerca, conservació i difusió del patrimoni cultural i natural dels Pirineus, dirigida per Gerard Remolins. L'estructura del megàlit va ser construïda com era originalment, tot seguint els arxius gràfics i fotogràfics que es van fer abans del seu desmuntatge el 1991. 

La cista megalítica és un sepulcre d'era neolítica. A aquesta en qüestió, la col·loquen a l'era dels sepulcres de fossa, a finals del V mil·leni a.C., ja que segons documentació de ReGiraRocs, el sepulcre en qüestió era excavat a terra i acollia les restes de diversos inhumats (dos homes de 25-30 anys i una dona de 18-23), amb els seus aixovars, útils de sílex i restes de fauna. D'aquí, i segons ells, la seva datació tan antiga. Ja que després d'aquesta era, varen construir-se per ús individual (doble o triple molt puntualment), i ja no s'excavava una fossa amb anterioritat. A falta de confirmació per C-14, ells aposten per aquesta conclusió. Es documenta una llargada de la cambra de 1.64 metres, per 1.20 metres d'amplada.

Segons el servei d'arqueologia de la Generalitat, que també es basa a l'estudi de Josep Castany, documenta un sepulcre rectangular, tipus cista, en el que manca la llosa de coberta. Amb unes dimensions de 1.60 metres de llarg, 1.08  d'ample i 1.08 metres de profunditat.

Segons ells, es van recuperar restes òssies de tres individus, 1 petit bol de ceràmica sencer, 2 fragments de ceràmica a mà informes, 1 burí de sílex i 5 denes discoïdals de petxina. Pel que fa a la datació, ells el col·loquen vers el 3500 a.C. Per tant, com a mínim, 500 anys després de la datació atorgada per ReGiraRocs.

Vist el reconstruït sepulcre, tornem a la C-14 i continuem fent camí per ella 1.4 quilòmetres, on girem a la nostra dreta prenent la C-26 direcció Solsona. Travessem aquest nucli i, als afores, la carretera passa a dir-se C-55. Poc després del quilòmetre 74 de la carretera, veiem un desviament a la dreta direcció Solé de Joval, Colilles i General. Per aquí anirem sense desviar-nos per cap sortida (és l'antiga carretera abans de que construïssin el túnel, després surts de nou a la C-55). Als 1.1 quiòmetres d'anar per aquesta antiga carretera, veiem un camí sorrenc a la dreta, aquí aturem el cotxe. A peu, ens endinsem pel camí i el seguim uns 210 metres, on veiem a la nostra dreta el dolmen de La Guàrdia.


Clar sepulcre amb un túmul prou contundent i amb fort pendent, integrat a la natura, però fàcilment reconeixible in situ, amb tres lloses, clarament treballades, tot i que la de més a l'esquerra no n'estic tan segur, podria ser un aflorament rocós natural, tot i que la cara vista resta prou aplanada. No vaig estar-m'hi gaire estona, que la Cristina i els nens m'esperaven, i m'havia embolicat pel mig del bosc per anar... Per tornar, vaig fer-ho pel camí, autoinsultant-me.

Del megàlit no tenim informació, però ja estem movent fils per trobar quelcom si és que n'hi ha. Si localitzem alguna cosa, ja actualitzarem l'entrada.

I ja tenim informació, a dia 12-7-2018 sabem que, segons Serra Vilaró, el túmul fa 8 metres de diàmetre, tot i que l'estat és bastant precari (ja en aquella època, 1923). De la cambra mortuòria documenta les dimensions de les tres lloses existents, que ronden els 1.50 metres d'alçada. A algun lloc hem trobat que el cataloguen com a cista megalítica.

Quan ell el va visitar, encara restaven dues lloses en peu i l'altra que documenta havia estat recentment arrencada, veient-se amb facilitat el negatiu.

Pel que fa a la seva excavació, diu que excavaren 25-30 centímetres apareguen tot un seguit de troballes, tals i com: 1 anell de bronze, 1 botó de coure, diversos fragments de vasos ceràmics rogencs, i restes molt esmicolades d'ossos humans.


Coordenades:

Roca Foradada del Serrat de Trutxeu: UTM(ETRS89): 31T, 366736, 4678215
Tarter del Serrat dels Quadrats: UTM(ETRS89): 31T, 366311, 4679098
Cista del Tarter del Serrat del Vent: UTM(ETRS89): 31T, 365901, 4679264
Pla de Nuncarga del Salvestró: UTM(ETRS89): 31T, 358763, 4655774
La Guàrdia: UTM(ETRS89): 31T, 383772, 4645516

dissabte, 19 de maig de 2018

Dòlmens a La Vansa i Fórnols I, i Ribera d'Urgellet I

Cap de setmana llarg a terres alt urgellenques, on aprofitem el casori del meu cosí per anar a visitar dòlmens i gaudir de la natura tant abrupta a aquesta zona de Catalunya.

La primera visita megalítica, de fet, totes les d'avui, les farem vers els voltants de Montan de Tost o Montant de Tost... Ho hem trobat escrit de les dues maneres. Per arribar-hi, partim de La Seu, a la rotonda que hi ha, en la que et pots desviar cap a Andorra per la N-145. De fet, nosaltres érem allotjats a Anserall, un petit nucli que hi ha tirant cap al país dels Pirineus, a tres quilòmetres de La Seu.

D'aquesta rotonda, virem a la nostra dreta venint d'Anserall, prenent la N-260 fins a Adrall. Just passat el nucli, trobarem una rotonda en la que sortirem per la segona, fent camí per la C-14 tot passant Hostalets de Tost i seguint tot rectes per la carretera fins veure el desviament a l'esquerra cap la LV-4001, direcció Montan de Tost, Sorribes i Ossera, a 17 quilòmetres justos de la rotonda de La Seu.

Per aquí ens desviem, seguint la carretera que, a poca distància, comença a fer un seguit de ziga-zagues i que ens portarà a la part alta del massís, on passarem el dia. Aquí es troba el nucli de Montan de Tost, que deixarem a la nostra dreta i seguirem tot rectes per la LV-4001. Hi ha un punt on la carretera es torna pista en molt bon estat durant 5 quilòmetres, els farem, i, poc abans de tornar a ser asfaltada, aturarem el cotxe i pujarem a peu al turó de la nostra dreta tal i com veníem. Tot caminant per l'emboscat i al cim del turó, toparem amb un corriol que seguint-lo vers la nostra esquerra ens portarà al sepulcre.

També s'hi pot anar, i molt més ràpid, segons el "maps", per Castellar de Tost, però desconeixem l'estat del camí... Preferim donar la volta i anar per asfaltat.

Aquí tenim el dolmen de Coll d'Arnat.



Cambra pirinenca prou espectacular amb un túmul definit de 9.5 metres de diàmetre. Les grans lloses, per dir-ho d'alguna manera, que es veuen arrepenjades sobre la clara paret lateral de la cambra funerària són les de capçalera. Els rocs de l'altre costat ja es documenten desapareguts d'antic. Segons un dibuix de Rosó Vilardell i Pascual, conservava la capçalera que exercia de tancament al Nord de la cambra, avui en dia, aquesta també resta desapareguda.

Serra i Vilaró l'excavà l'any 1917, donant a llum 5 fragments ceràmics, 1 dena de collaret en pedra, 1 punta de sageta amb aletes i peduncle de sílex, i un punxó de bronze de secció quadrada. Tot i això, sembla ser que la cambra mortuòria encara no ha estat totalment excavada.

Segons l'inventari arqueològic de la Generalitat, aquest megàlit fou bastit vers el Neolític Final i reutilitzat fins al Bronze, entre el 2500 i el 650 a.C.

De nou en marxa, ens dirigim al Tarter de Cataplà. Per arribar a aquest és ben fàcil: Només hem de tornar pel camí fet 3.4 quilòmetres; allà veurem un camí que surt vers la nostra dreta, que emprendrem tot fent uns 670 metres, on toparem amb un extens camp de conreu just davant. Aquí aturem el cotxe, i a peu, emprenem una pista que surt desdibuixada en direcció contrària a la pista per la que anem, la seguirem uns 90 metres passant un desviament a la dreta. Just quan la desdibuixada pista vira vers la nostra dreta, per tornar a la pista més automobilitzada que hem fet, veurem les restes del megàlit a escassos 4 metres.


Cista megalítica amb túmul de 6.5 metres de diàmetre, de la que només queda una llosa. A destacar que quan Serra Vilaró el va visitar i estudiar, les parets de la cambra restaven in situ, mancant només la llosa de coberta.

Segons el servei d'arqueologia de la Generalitat, Serra Vilaró, va trobar a l'excavació del 1917: Un vas carenat d'apèndix de botó, diversos fragments de vasos decorats, 2 denes de collaret de càrdium i 1 punxó de bronze, també de secció quadrada i base truncada. Aquest servei el data, igual que l'anterior sepulcre, entre el 2500 i el 650 a.C.

Rosó Vilardell l'excavà de nou el 1979, acció de la qual no tenim els resultats.

De nou en marxa, ens dirigim a l'estructura funerària del Cucut. No sé si és un dolmen o exactament qué és, l'únic que sí sé és que d'antic va patir modificacions estructurals per encabir-hi una cabana.

Per arribar-hi, prenem de nou el cotxe i seguim per la pista vora els 350 metres, lloc on es bifurca el camí i deixem el cotxe. Seguirem a peu pel camí de l'esquerra, seguint-lo uns 270 metres (a la part final el camí està molt més desdibuixat). Trobarem l'estructura funerària al costat d'un arbre.



D'aquest no hem trobat gaire informació, només que el daten vers el Neolític final, amb reutilització fins al bronze. Degut a la manca d'informació sobre la possible estructura funerària, creiem que no ha estat mai excavada, o bé, que si que ho ha estat, amb resultats negatius, cosa probable degut al seu reutilitzament com a cabana.

Anem a per un altre... A aquesta zona n'hi ha uns quants, nosaltres no els veurem tots... Anant amb els nens és complicat. Ens dirigim al sepulcre del Tarter del Clot de les Basses I o del Coll de la Bernadella I.

Per arribar-hi, desfem el camí i tornem a la LV-4001. En arribar a ella, l'emprenem a la nostra dreta seguint-la 3.4 quilòmetres, lloc on veurem una edificació a l'esquerra de la carretera. Allà aturem el cotxe.

A peu, voregem la casa pel camí que hi ha i continuem uns 460 metres, on trobem una nova pista que s'enfila a la nostra dreta. Seguim per aquesta uns 60 metres més i veurem el sepulcre a 4 metres a l'esquerra d'aquesta última pista.



Es tracta d'una cista que conserva un túmul de 7.4 metres de diàmetre, amb una cambra funerària en la que manca la llosa de coberta. Tenim constància de que fou excavada per primer cop el 1978, pel que creiem que possiblement fou Rosó Vilardell. Segons la Generalitat, a la seva excavació no es va recuperar cap resta.

Pel que fa a la seva datació, és idèntica a la dels seus companys, d'entre el 2500 i el 650 a.C.

Per acabar el dia anem a visitar el proper sepulcre del Clot de les Basses II o Coll de la Bernadella II, aquest es troba a uns 90 metres del seu company. No es pot explicar com anar, es troba al bell mig del bosc... L'únic que podem dir és que el trobarem fent la distància indicada, tot anat pel mig del bosc en paral·lel a la pista per la que hem vingut, en direcció al cotxe.



Fotogènic megàlit que consta d'un túmul, no sabem si artificial, de 6 metres, i just davant seu hi ha, com es veu a la foto, un aflorament rocós. Sepulcre un xic diferent a la resta de la zona, excepte el de Coll d'Arnat. Es tracta, com el seu citat company, d'una cambra pirinenca... veiem a simple vista la manca de treball en el que serien les parets de la cambra mortuòria, però amb un lleuger aplanament. A la seva excavació no es va recuperar cap resta arqueològica.

Tot i la manca de troballes, el servei d'arqueologia de la Generalitat no dubta en datar-lo temporalment entre el Neolític final i l'edat del Bronze (2500 i el 650 a.C.).

Deixem la resta de sepulcres per a un altre dia, que tenim el casament d'aquí a una estona. A més, just després de visitar aquests megàlits, vam saber que aquests dos últims tenen un altre germà, que ja visitarem quan tinguem més informació de la seva ubicació.



Coordenades:

Coll d'Arnat: UTM(ETRS89): 31T, 368491, 4678984
Tarter del Cataplà: UTM(ETRS89): 31T, 368173, 4677419
El Cucut: UTM(ETRS89): 31T, 367820, 4677635
Tarter del Clot de les Basses I: UTM(ETRS89): 31T, 365873, 4677220
Tarter del Clot de les Basses II: UTM(ETRS89): 31T, 365830, 4677302

diumenge, 25 de febrer de 2018

Megàlits i inscultures al Bages

Nova entrada pel Bages; l'hem titulada així perquè vam ser a diversos pobles de la contrada: a Súria, Aguilar de Segarra i Sant Mateu de Bages. De fet, hi vam anar dos caps de setmana, però el primer no va ser tot fructífer al que estem avesats últimament, i vam decidir tornar el cap de setmana següent per a poder fer una entrada amb un xic de cara i ulls.

Arribem a Súria per la C-55 i desviant-nos per la C-1410z entrarem al nucli. Després de passar la plaça Sant Joan i l'estació d'autobusos, girem a l'esquerra pel pont que creua el Cardener. Al creuar-lo virem a l'esquerra per l'avinguda Cardener, i per ella seguirem fins trobar una nova rotonda, la que farem quasi sencera, sortint pel carrer de Pompeu Fabra, aquest amb cases a cada costat. Just prendre'l, veiem una bifurcació a la nostra dreta amb un fort pendent, per aquí ens endinsem Al poc, el carrer es torna pista, i passem un desviament que ens quedarà a la nostra dreta, que duu a les ruïnes de la torre de Salipota. Deixant de banda aquest desviament, seguim per la pista uns 2 quilòmetres des de l'inici.

Nosaltres vam aparcar en una corba a l'esquerra, on hi ha un ampli espai al costat de la pista. A partir d'aquí, a peu, no us puc dir res exacte perquè hi va pujar la Cris (m'acabaven d'operar), però és tot pujant a la dreta d'on vam aparcat, em va semblar veure algun corriol desdibuixat... La dona em diu que des de la corba anterior surt un camí ben definit i ample, que t'hi porta; es troba a poca distància d'on hem aparcat, a uns 50 metres, en línia recta. Ara, millor anar pel camí definit, es veu al google maps i tot, i on veurem fàcilment a l'esquerra d'ell, el paradolmen de la Font del Nasiet.


Tot i que a mi primera vista a mi em sembla un dolmen, la Cristina m'ha dit que en viu no és així, i cercant informació, he trobat que diversos autors el cataloguen com a balma sepulcral... o sigui paradolmen.

Fou descobert per Paulí López el 6 de Novembre de l'any 2009. El roc que li otorga la qualificació paradolmènica és el que veiem a la foto que faria de coberta del sepulcre. Les lloses laterals i davantera són afegides humanament. Segons hem pogut saber, li otorguen una cronologia calcolítica, vers el 1800 a.C.

La manca d'informació sobre el megàlit ens fa pensar que a dia d'avui no s'ha excavat.

Ara visitarem les maques inscultures dels Tres Tossals. Per a fer-ho prenem la C-1410z i creuem Súria en la mateixa direcció a la que hem arribat. Seguirem per aquesta carretera fins a trobar una rotonda, en la que sortirem per la primera, tot passant per sota de la C-55. Al poc de creuar-la, trobarem una nova rotonda per la que sortirem per la segona i última sortida, pel carrer de la masia de Can Sivila. Seguirem tot rectes, fins veure un camí que surt a la nostra dreta. Allà aturarem el cotxe al voral esquerra del "carrer".

A peu, emprenem la caminada que ens portarà a les inscultures tot seguint un corriol un xic costerut que ens quedarà a l'esquerra, just al costat del cotxe. A l'estona, veurem a mà esquerra un costerut corriol més petit que és el que ens durà directament a les inscultures, just abans d'un penya-segat. Com sempre dic, a la muntanya s'hi ha d'anar per coordenades... Allò del tercer abre a la dreta no funciona.


Segons diu la Cristina, és complicat fer-li una foto on es vegi l'extensió de la inscultura amb les seves diferents parts, i a sobre el sol no acompanyava. Hem decidit posar una foto de lluny del roc i afegir un esquema del gravat.

Calc fet per GESEART

El gravat fou descobert per Josep Rodríguez, veí de Súria, l'any 1982. Però no fou fins el 5 de gener de l'any 2000 que el GESEART va fer un calc de les inscultures per poder admirar en dues dimensions l'obra d'art prehistòrica. Aquest calc té unes dimensions de 2.80 metres de llarg per 1.40 metres d'ample.

Segons la Generalitat, el gravat dels Tres Tossals consta d'un garbuix de línies que uneixen tres cassoletes (una d'elles de secció més aviat rectangular) i que acaba en una espècie de gravat en forma d'espina de peix.


La cronologia que li donen és des del Neolític final al Bronze inicial.

Bé, seguim la ruta fixada tot anant a la roca foradada de Cal Damià, element indubtablement prehistòric, encara que ben bé  no se sap la funcionalitat... És exacta a la roca forada de Can Gol, a la Roca del Vallès, i la del Turó del Tàbac, a Vallromanes.

Per arribar a aquesta magnífica roca foradada, tornem a la C-55 direcció Manresa, i just passar Sant Joan de Vilatorrada, trobem una rotonda en la que sortim per la primera, prenent la C-25. De l'Eix, sortim per la sortida 110, que ens pocs metres desemboca a la N-141b, la que prenem a la nostra esquerra, direcció Sant Pere Sallavinera, passant per sota la C-25. Als 50 metres, girem, aquest cop a la dreta, tot prenent la BV-1033, i als 260 metres i abans d'entrar al nucli, girem a la dreta de nou... Seguim la carretera, que es torna en una boníssima pista, fins que als 1.5 quilòmetres veiem un camí a la nostra esquerra, que prenem fent un molt pronunciat gir. Als 190 metres, aturem el cotxe al voral del camí. El roc foradat es troba a la dreta d'aquest tal i com hem arribat, just sota d'ell.


Molts autors determinen aquestes coves com a sepulcrals, reutilitzades a diverses èpoques fins a dia d'avui. Per això l'incloem al blog.

Aquesta és coneguda popularment com "la roca del forn", pel que ja se li estima una utilització d'aquest estil, de fet, la gent de la zona assegura que els "moros" la feien servir per coure el pa.

El roc en si mesura uns 4 metres d'alçada, i l'entrada a la cavitat es troba a 2 metres del sòl (massa alçada per la porta d'accés a un forn, no?). La cavitat, que jo crec que al seu inici devia ser un sepulcre, mesura 0.60 metres d'alçada, 1.30 metres d'ample i 1.20 de fondària.

Continuem la ruta visitant un nou paradolmen, el del Cau de la Guineu. Per arribar-nos-hi, tornem a la N-141b per la BV-1033, tal i com hem arribat, però aquest cop seguim la nacional vers la dreta. Passem per sota la C-25 un parell de vegades, i seguim rectes fins a topar amb una rotonda en la que prenem la segona sortida, direcció Aguilar de Segarra i Fonollosa, que passa de nou per sota l'Eix. Just passar-lo, ens trobem davant d'una nova rotonda en la que sortim per la primera, prenent la BV-3008 en direcció als pobles citats anteriorment.

Carretera a la que, als pocs metres, es pot veure el menhir de cal Giralt a l'esquerra, al bell mig d'un espai conreat.

Bé, seguim tot rectes durant 4.4 quilòmetres, on ens trobem a la nostra esquerra una carretera, marcada com a camí rural de Cal Pallarès. Per ella anem 550 metres fins que a la sortida d'una corba a dretes veiem un camí que s'enfila vers la muntanya. El seguim gairebé 1 quilòmetre, fins a trobar-nos amb un dipòsit d'aigua, des d'on surt un camí des del vertex interior de la corba que fa la pista per la que anem, i per la que seguirem 130 metres més, on hi ha un espai molt gran per a aparcar a la nostra dreta. Allà deixem el cotxe.

A peu, emprenem la marxa per la pista en la mateixa direcció uns 70 metres, on hi ha una petita ondulació del camí, i ens enfilem per la muntanya uns 18 metres en línia recta per a trobar el paradolmen del Cau de la Guineu. És molt recomanable anar amb GPS perquè el trajecte fins el sepulcre no és del tot fàcil de fer.

Conegut des del 1932 pels pagesos de la zona, el sepulcre és considerat, segons l'informe de l'excavació, com a para-cista. Tot i que segons es diu al web de l'Ajuntament de Sant Mateu de Bages, la balma fou dinamitada pels pagessos, i segons afirmen va arrancar un tros de la coberta del que seria el sepulcre, i per la qual van sorgir diversos ossos humans i nombroses destrals. Pel que a partir d'aquell moment, va esdevenir quelcom més important.


Es documenta que l'any 1980, la tomba fou saquejada. I en l'intent de preservar el patrimoni s'encarregà una excavació d'urgència a Lluís Guerrero i Sala i Josep Castany Llussà, que amb els seus arqueòlegs varen fer el 1981. Segons ells, la cambra sepulcral amida 2 metres de llarg per 1.40 d'ample i consta d'una alçada de 0.45 metres d'alt. L'estança era enllosada, un 70 % d'ella amb un gran roc allissat previament, amb uns acanalats paral·lels, i l'altre 30 % és format per un conjunt de petites llossetes, encaixades entre si.

Pel que fa a restes trobades, es documenten diversos cranis humans i restes òssies, corresponents a 50 individus, i a la banda dreta del sepulcre aparegueren minses restes de l'aixovar funerari, un fragment ceràmic a mà, una làmina de sílex, un dentàlium i un botó amb perforació en V. Segons les troballes i les restes associades, es dona una cronologia calcolítica d'entre el 2000 i el 1800 a.C. Tot i que actualment, amb l'avanç del C14, se li estima una antiguetat del 2090 ± 110 a.C. A banda el botó (d'estil Durfort) es relaciona a l'era neolítica final.

Tornem al cotxe i comencem la tornada, però quan arribem al dipòsit d'aigua, aturem el cotxe i a peu emprenem el camí del vértex que he citat abans. A uns 170 - 180 metres, agafem un altre camí que surt a la nostra esquerra, aquest el seguirem fins a petar a un PR, pel que girem de nou a l'esquerra. A uns 80 metres i abans d'una corba amb diversos camins que surten de d'ella, veiem a l'esquerra del PR les restes del dolmen de Les Esmoladores.


Del megàlit, o més ben dit de les restes del megàlit, en direm ben poc, ja que no tenim constància de cap estudi ni prospecció. L'únic que hem pogut saber és que va ser descobert per Albert Fàbrega el 17 de desembre de l'any 2011.

Ell mateix descriu un túmul ovalat de 8 per 7 metres. La llosa fa 1.80 metres de longitud per 80 centímetres d'alçada, i consta d'un gruix màxim de 20 centímetres. Nosaltres, com l'Albert, no dubtem a l'hora de dir que són les restes d'una estructura dolmènica, l'experiència és un grau... Aquí donem la ruta per acabada i tornem cap a casa.


Coordenades:

Paradolmen de la Font del Nasiet: UTM(ETRS89): 31T, 395291, 4631253
Inscultures dels Tres Tossals: UTM(ETRS89): 31T, 394638, 4633013
Roca foradada de Cal Damià: UTM(ETRS89): 31T, 382286, 4621303
Paradolmen del Cau de la Guineu: UTM(ETRS89): 31T, 384645, 4625053
Les Esmoladores: UTM(ETRS89): 31T, 384871, 4625579