Ciutat i dolmen a Els Prats de Rei

Publicació "mig" nova la d'avui; diem mig perquè s'ha descobert recentment un sepulcre megalític a Els Prats de Rei, i hem decidit extreure un jaciment que havíem vist l'any 2023, la ciutat ibera de Sikarra, de la seva antiga publicació i unir-lo a aquest nou, ja que es troba al mateix terme municipal. Així doncs, posem rumb a Els Prats de Rei.

Un cop al bonic poble d'Els Prats de Rei, del que cal dir que el casc antic del poble és espectacular, cercarem el Santuari de la Mare de Déu del Portal i, just davant, veurem uns cercles envidrats a la seva part superior que són per a poder veure les restes de la coneguda com a Ciutat perduda de Sikarra o Sigarra, restes iberes que queden sepultades sota el sòl actual.

D'aquesta ciutat fortificada, hem trobat documentat un estudi sobre els murs localitzats, suposem per georadar. Aquest estudi diu que les primeres muralles que va haver en aquest poble són datables a l'Edat del Ferro, vers els segles VI a.n.e., que són les que es poden veure a la placeta que hi ha davant del Santuari. La veritat és que no hi ha gaire a fotografiar... bé, sí que hi ha, però entre el sol i els vidres, és del tot impossible fer quelcom mig decent. Així que inserirem fotografies de quan es va excavar l'any 2013.

Segons es documenta, aquest mur té una llargada de 10 metres per 5 metres d'amplada i 4 metres d'alçada, amb una inclinació de 40 graus.

Imatge de https://www.festacatalunya.cat/

Es tracta d'un tram de mur defensiu amb un fossat no molt profund amb forma de "V".

Extret de: https://www.elpuntavui.cat

També en sabem que es va proposar una restitució de tota la muralla ibera identificada, però que la Generalitat va argumentar la manca de diners i cito textualment: "la falta d'entitat del jaciment". Però el veïnat i diverses associacions reclamen una intervenció al jaciment per tal d'explotar-lo culturalment i turística. Val a dir que al 2023, quan hi vam anar (per segon cop), no vam veure res de res, suposem que el fet de que part del traçat d'aquesta muralla resti sota el poble actual fa difícil una actuació a gran escala.

Extret de https://patrimonicultural.diba.cat

Cal dir que tampoc ens vam moure gaire de l'entorn immediat i que podria ser que hagin fet alguna cosa als camps que hi ha tocant el poble. Amb la vista amb satèl·lit no ens acaba de quedar clar si han fet quelcom. També al plànol inserit podem veure els llocs on s'hi han trobat restes d'edat iberoromana dels segles III-I a.n.e. i també podem veure unes tombes medievals tot seguint el carrer del mur, que és just el de sota de la església, fent cantonada amb la Parròquia de Santa Maria, a uns 65 metres de carrer, dins d'un petit jardinet.

Però ara, a dia 14 de desembre de l'any 2025, quedem per anar a veure el nou jaciment, amb el que els nostres fills anomenen com a tercers avis, el Manolo i la Fina. Ho vam fer coincidir amb una visita guiada al jaciment, al poble i la seva història, i, per acabar, al museu, certament molt interessant.

Per tant tenim fotografies dels murs.

Suposo que per les dimensions dels murs, s'anomena com a Ciutat perduda de Sikarra o Sigarra, que segons es creu és el topònim més antic de la Segarra, que fou citada per Ptolomeu com a capital ibera de la Segarra, i de la que s'han recuperat només tres monedes encunyades, una al Museu de Cervera i dues que resten en mans particulars.

Imatge de la Diputació de Barcelona

Un cop vist el poble, l'iber jaciment, les tombes medievals, el casc antic, també medieval, el museu, etc., anem a visitar el dolmen de Boladeres o Boladeras, del que encara no hi ha publicat res, però que fent tasca d'investigació i recerca el vam mig localitzar, i tirant de contactes vam acabar de saber on es trobava exactament... gràcies!

Del sepulcre, hi ha molt poca informació actualment. A mode personal, ens encaixa prou amb l'estil dolmènic d'alguns sepulcres de la zona, podria ser un dolmen simple amb accés per corredor o vestíbul, que deuria ser bastit vers el 2200-1800 a.n.e., a finals del Calcolític - Edat del Bronze antic, o també podria ser una cista megalítica.

A l'excavació produïda a mans de joves arqueòlegs de la Universitat Autònoma de Barcelona, sota la direcció de Xavier Clop, es van recuperar diverses ceràmiques pertanyents a l'Edat del Bronze, segons es documenta, d'entre el 1800 i el 1300 a.n.e., que ja ens encaixa amb la data de bastiment que li havíem atorgat nosaltres.

Coordenades UTM(ETRS89):

Ciutat ibera de Sikarra o Sigarra: 31T 378669 4618038

Boladeras o Boladeres: 31T 383152 4617530

Cista a Castellolí

A dia 20/10/2024, fem una trobada entre alguns amics "dolmènics". A la ruta que vam preparar, visitàvem 7 o 8 jaciments, però, de fet, l'únic del què parlarem a aquesta publicació és el que teníem marcat com a primer objectiu: la cerca i retrobament de la cista de Can Muset. Això sí, al final d'aquesta entrada, inserirem els enllaços als jaciments ja vistos per nosaltres que vam tornar a visitar.

Per arribar a Can Muset, anem fins a Castellolí per l'A-2 i ens apropem a les piscines del poble. D'elles, surt el camí del cementiri i, al poc d'emprendre'l, surt una nova pista asfaltada a la nostra esquerra, tot fent un abrupte gir, que porta fins la Masia de Cal Jaume. Aquesta la deixem a la nostra dreta seguint el camí fins a la fi de l'asfalt, on veurem a la nostra dreta l'aparcament habilitat per a les visites del Castell de Castellolí, que s'hi arriba per la primera pista sorrenca que hem vist a la nostra esquerra en arribar a l'aparcament, i que, per norma, resta tancada al trànsit rodat. Nosaltres, havent deixat el cotxe a l'aparcament, enfilem caminant pel segon camí sorrenc, que ens portarà, en uns 200 metres, al mas que li dona nom al sepulcre. La casa de Can Muset és, com a poc, curiosa, ja que té una part modernista i una altra de típica masia de cap al 1800.

Just davant de la masia (part 1800), veurem un gran prat, que no estava conreat quan hi vam anar, però que té tota la pinta d'haver-ho estat. La cista es troba en aquest prat, just a la seva fi, on maquinària pesada va fer més extens aquest camp temps ençà.

I aquí teniu el que queda del megàlit, que clarament ens deixa veure la seva tipologia.

Quan vam arribar no estava així. Com es pot veure, la part dreta de la coberta resta caiguda davant del sepulcre. Hem marcat el negatiu de la llosa en requadre vermell i, als peus de la tomba, la part de la llosa de coberta.

També s'ha de dir que, que de les lloses laterals que es veuen només mirar el sepulcre, la de la banda de la nostra dreta també havia cedit. En Manolo i la Cris la van intentar recol·locar, clavant-la de nou dins el negatiu encara existent, que si ens mirem detingudament la fotografia, sembla que només era una llosa lateral, que va ser trencada i que ha anat cedint vers la nostra dreta amb el pas del temps.

En Josep Castany i Llussà documenta el sepulcre de Can Muset a la seva tesi, però, com gairebé totes les pàgines que hem trobat, el dona per desaparegut.

En Castany indica que la cambra sepulcral era de 1.20 metres de llargada, 50 centímetres d'amplada i 90 centímetres de fondària, i, segons Colomines, tenia un petit túmul de pedres.

Extret de la tesi de Josep Castany i Llussà

Segons la informació que hem pogut extreure, es varen recuperar ossos d'un individu, 3 denes de variscita, 1 vas ceràmic a mà, 1 nucli de sílex, 2 fragments d'una fulla de sílex marró i dues destrals d'amfibolita. Aquestes troballes resten dipositades a la seu de Barcelona del Museu d'Arqueologia de Catalunya i al Museu de la Pell d'Igualada i Comarcal de l'Anoia.

Per la tipologia de les restes, estaríem davant d'una tomba del Neolític mig - final, entre el 3500 i el 2700 a.n.e.

Extret de la tesi de Josep Castany i Llussà

Sabíem que devia ser a les proximitats del mas i vam trobar el megàlit gràcies a una fotografia de l'antiga tomba del febrer de l'any 1985. La veritat és que no pensàvem trobar-la, ja que, com hem dit, Castany la documenta com a desapareguda a la seva tesi, publicada el 12 de desembre del 2008, i, com també hem dit, els altres llocs web també la donen per desapareguda amb anterioritat.

Però bé, el dia va ser molt profitós, un nou megàlit retrobat, i la visita a tots aquests jaciments que no queden pas lluny: el primer, el túmul de la Serra de Rubió; tot seguit, vam anar a les tres cistes de Cal Pessetero; i, per finalitzar, vam veure els túmuls de la Serra de Clarena i, des d'ells, una maca vista del dolmen de Cal Marquet de Grevalosa.

 Coordenades UTM(ETRS89):

Can Muset: 31T 393048 4604611

Dòlmens a Rubió i Santa Coloma de Queralt

Remodelem una de les nostres rutes més antigues, ja que hem visitat diversos jaciments nous i, de fet, pel que començàvem, l'hem mogut a una altra ruta.

Comentat això, iniciem la ruta d'avui pel Túmul de la Serra de Rubió, al que arribarem tot seguint l'A2 fins a Igualada, on sortirem per la sortida 554, seguint per la BV-1031 direcció Prats de Rei i Calaf. Per ella, conduïm uns 8.6 quilòmetres, on ens desviem vers la nostra dreta direcció Sant Martí de Maçana. 1 quilòmetre després, la pista, que ara és sorrenca, es bifurca i nosaltres seguim per l'esquerra. 850 metres més tard, aturem el cotxe a la vora esquerra del camí. Ja a peu, seguim la carretera uns metres més passant un d'aquests gegants eòlics i ens enfilem al turó que comença després d'ell. A la plana de dalt, trobarem el conegut com a Túmul de la Serra de Rubió.

Aquest, al nostre parer, clar sepulcre, i més veient les restes tumulars que hi ha al seu voltant, amida 6 metres de diàmetre segons el web de patrimoni cultural de la Diputació. No ha estat mai excavat, tot i que de veu a veu, per la contrada, s'havia dit que hi havien trobat ceràmica incisa de l'Edat del Bronze.

De nou al cotxe, tornem a la BV-1031 i avancem 1.5 quilòmetres. A la dreta de la carretera, una mica abans del quilòmetre 8, ens trobem amb el dolmen de les Maioles.

La cambra d'aquesta galeria catalana, segons Carreras i Tarrús un dolmen simple amb corredor-vestíbul, té unes dimensions de 1.95 metres de llargada per 1.10 d'amplada i 1.65 d'alçada màxima conservada. El seu corredor mesura 1.40 metres de llarg per 1.14 d'ample i 60 centímetres d'alçada. Resta erigit dins un túmul amb restes d'un mur de contenció de 9/10 metres de diàmetre i cal dir que s'estima que fou erigit durant l'Edat del Bronze, vers el 2200-1800 a.n.e.

Fou excavat i consolidat per Xavier Clop i Josep Miquel Faura el març de 1995, i val a dir que l'excavació va ser prou profitosa, ja que es documenten 15 vasos de ceràmica a mà, 2 percussors de granit, 1 punta de sageta amb peduncle, nuclis, ascles i fragments de làmines de sílex, 1 punxó de coure, 10 denes d'esteatita i 5 dentàliums. Tot aquest aixovar acompanyava les restes de 15 individus, 12 d'ells adults, 2 juvenils i 1 infant. Aquestes restes han estat assajades per la Universitat Autònoma de Barcelona mitjançant carboni 14, donant uns resultats de vers més o menys el 1900-1800 a.n.e.

Agafem de nou el cotxe i poc després, a l'alçada del quilòmetre 5 i també a la dreta, trobem la cista megalítica dels Tres Reis, tot i que Enric Carreras i Josep Tarrús cataloguen la tomba com a dolmen simple.

Les dimensions internes d'aquest sepulcre són de 2.20 metres de llarg, 1.30 d'ample i 1.03 d'alçada, i consta d'un clar túmul de 8/9 metres de diàmetre, amb un mur de contenció bastit a raó de grans blocs.

A la seva excavació, per part de Ricard Batista Noguera al gener del 1964, es van recuperar un total de 230 fragments ceràmics a mà propis d'estris del Calcolític final - Edat del Bronze inicial, i també s'hi van trobar 7 peces dentàries d'adult. Totes les restes recuperades resten dipositades al M.A.C. seu de Barcelona. Amb tot això, es podria datar l'aixecament de l'antiga tomba vers el 2700-1800 a.n.e., durant el Calcolític o el Bronze antic.

Tornem al cotxe i seguim per la carretera en la mateixa direcció tan sols 500 metres, on agafem una pista que surt a l'esquerra i la seguim 170 metres més. Aquí podem deixar el cotxe còmodament i prenem un corriol prou marcat que surt a la nostra esquerra tal i com veníem, poc abans de començar els camps de conreu. Caminant poc més de 150 metres, veurem a la dreta una petita caseta de maons i, davant seu, un forat camuflat entre la vegetació que és el que resta del Túmul de Pedrafita o dolmen d'Avellanets.

Es tracta, segons el web de patrimoni de la Diputació d'una obra tumular de 8.7 per 7 metres i una alçada conservada que oscil·la entre 65 centímetres i 1.25 metres. Tot i que a dia d'avui no és visible cap tipus d'estructura funerària, es documenta una inhumació per incineració pertanyent a l'Edat del Bronze.

Quan el túmul fou descobert el 1982 per la secció d'arqueologia del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, l'avi de la propera masia de Cal Barrusca els va indicar que la zona havia estat remoguda per un grup de francesos feia molts anys. Durant l'excavació del 1983 realitzada per Josep Castells i Jordi Enrich, es van recuperar fragments ceràmics del Bronze final que haurien contingut les restes cremades. També es van trobar esclats de sílex.

Per últim, ens dirigim al nucli d'Els Prats de Rei, on vam visitar les minses restes visibles de la ciutat ibera de Sikarra, que ara, tres anys després de la visita, li dediquem una nova publicació, ja que han descobert recentment un sepulcre megalític al mateix terme i preferim posar-los junts. Aquí teniu l'enllaç a la nova entrada: Ciutat i dolmen a Els Prats de Rei.

Després d'aquest matí tan ben aprofitat, ens acostem fins a Argençola per a agafar forces abans d'anar a cercar l'últim dolmen, aquest ja a Tarragona, per ben poc, al terme municipal de Santa Coloma de Queralt, al nucli de La Pobla de Carivenys. De vegades, aquesta última tomba és ubicada a Argençola, ja que es troba prop del límit entre municipis i rep el nom d'un mas d'aquesta població de l'Anoia. La tomba es troba ubicada a l'esquerra de la carretera C-241e, que va de Santa Coloma de Queralt a Igualada, concretament al quilòmetre 14.2.

Es tracta de la cista megalítica o dolmen simple, segons l'arqueòleg dels Plans d'en Ferran, que va ser descoberta vers el 1971, per una família d'Igualada (Dalmases-Martí).

Consta d'una cambra sepulcral amb unes dimensions de 1.30 metres de llargada, per 1 metre d'amplada i 75 centímetres d'alçada conservada i d'obra tumular visible d'uns 8/9 metres de diàmetre, no sent així amb el seu peristàlit, que ha estat arrasat pels camps de conreu. Dir també que la coberta conté un mínim de 5 creus i algunes cassoletes aïllades.

Fou excavat per Ricard Batista, Maria Àngels Petit, Araceli Martín i Domènec Campillo l'any 1973. Es recuperaren les restes de, com a mínim, 14 individus (10 adults i 4 infants), amb un aixovar a raó de ceràmica a mà, estris del Calcolític o Bronze inicial, 1 botó piramidal en petxina perforat en V, collarets i 2 anelles de bronze. Aquest material es troba al M.A.C. seu de Barcelona, però també es documenta més material dipositat al Museu de la Pell d'Igualada i Comarcal de l'Anoia, aquest de furtives excavacions.

Segons Josep Tarrús i Enric Carreras, la construcció d'aquesta tomba és datada al Calcolític, vers el 2700-2200 a.n.e.

Dia complet el d'avui amb megàlits ben accessibles i interessants. Si en voleu més, tot i que la ruta ja és prou llarga, sempre us podeu apropar a la ruta dels Túmuls de Clarena i Can Marquet, o apropar-nos a algun jaciment de la ruta de Megàlits i inscultures al Bages.

 Coordenades UTM(ETRS89):

Túmul de la Serra de Rubió: 31T 384416 4613519

Les Maioles: 31T 382979 4613732

Els Tres Reis: 31T 381806 4615747

Túmul de Pedrafita o dolmen d'Avellanets: 31T 381429 4616043

Plans d'en Ferran: 31T 371071 4603105

Jaciment a Capellades (Abric Romaní) i menhir a Vilanova d'Espoia

Fa uns dies que sortim poc... s'acumulen els aniversaris familiars a aquesta franja de l'any; però com avui tenim lliure, anem a fer una de les visites que teníem pendents des de gairebé el principi de començar a empapar-nos de temes prehistòrics... l'abric Romaní.

Així doncs, ens dirigim a Capellades, tot anant per l'AP-7 fins a Martorell i després la B-224 fins a Capellades. Un cop allà, busquem l'abric... és fàcil de localitzar. Es troba a l'extrem del poble (Ronda del Capelló), just on comença el que seria l'antic saltant d'aigua de més d'un quilòmetre de llarg. La cinglera del Capelló, anomenada així perquè el salt d'aigua que hi havia, fruit de les aigües freàtiques que hi ha sota Capellades, anava transformant els sediments calcaris, fent tota una teulada de travertí, avui en dia encara visible. Agraïments a la Diana i en Pep, companys del web ambotes per la foto que inserim a continuació. L'abric Romaní es troba a aquesta cinglera i és un hàbitat estacional, utilitzat al Paleolític, aprofitant aquesta teulada natural.

Fotografia d'Ambotes (Pep i Diana)

Ens disposem a entrar al món del Paleolític. Jo ja m'estic imaginant tot ple de plantes i arbres a arreu (sense cotxes, ni carreteres) i un salt d'aigua amb força intensitat, al llarg dels mil cinc metres de llargada que té la cinglera... comencem.

L'abric fou descobert per Amador Romaní Guerra el 9 d'Agost del 1909, i es tracta d'un jaciment de 17 metres de potència i 27 nivells arqueològics. Ell mateix, amb el suport de l'Institut d'Estudis Catalans, començà l'excavació, dirigida per Norbert Font i Sagué i Lluís Maria Vidal. L'excavació fou aturada el 1930 amb la mort d'Amador Romaní, documentant altres jaciments de la cinglera i el que llavors ja seria l'hàbitat més antic de Catalunya (Paleolític superior, fa uns 39000)... i acabava de començar!

Els anys 50 i 60, Eduard Ripoll, amb la col·laboració de George Laplace i Henry de Lumley, el seguiren excavant.

L'excavació actual s'està duent a terme des de l'any 1983 sota la direcció d'Eudald Carbonell, i es troba a un nivell de 20 metres sota el sòl actual, on s'hi estima una cronologia de fa 70.000 anys, en ple Paleolític mitjà, per tant, Homo Neanderthalensis. S'han recuperat diverses restes òssies de diferents animals; cavalls, cèrvols, rinoceronts, cabres, senglars, lleons, etc. També varietat d'estris de pedra tallada, de sílex, negatius d'arbres, i moltes altres coses. 

Però el més important són els més de 200 fogars que s'hi han trobat ja que a través dels seus carbons i, mitjançant el C-14, s'ha pogut datar qualsevol alçada de l'excavació. I encara més remarcable, la descoberta del 25 d'agost del 2022, quan es van recuperar els primers fragments ossis humans, al nivell arqueològic "R": part d'un crani de Neandertal de fa 60000 anys.

A la fotografia podem veure en primer pla un negatiu d'arbre, del que es documenta una datació de 55000 anys i, més al fons, a les portes de la cova que han fet els mateixos arqueòlegs, s'hi poden veure les restes de diversos fogars.

Esperem haver d'actualitzar l'entrada, ja que queden uns 30 metres per excavar, i té molt bona pinta!!

Tornem al cotxe després de fer un parell d'activitats que entren amb el preu de l'entrada i anem cap a Vilanova d'Espoia, al terme municipal de La Torre de Claramunt.

Un cop arribats a Vilanova, ens dirigim cap a l'església de Sant Salvador i, al parc del costat, veiem el gran menhir de la Pedra Dreta, també conegut amb el nom de Pedra de Cabrera o Pedra dreta de la Casa Blanca.

El monòlit de la Pedra de Cabrera va ser descobert l'any 1922 pel mossèn Pere Bosch i Ferran. L'any 1929, Amador Romaní va afirmar que es tractava d'un menhir, tot i que jo, particularment, el veig com a prou dubtós, però bé, ell era l'expert. No es trobava on és actualment, era a un bosc prop del castell.

Al suposat menhir se li va perdre la pista, fins que el 1976, un altre mossèn, en Batlle i Mauerer, el va retrobar i el va plantar al costat de l'església per a embellir l'entorn del renovat temple.

Tot i que, com ja hem dit, el veiem com a molt dubtós, s'ha de reconèixer que la morfologia sembla ser, com a mínim, peculiar, i, al moment de la troballa l'any 1922, va ser fotografiat, i estava dempeus... com a poc curiós, no? Es va excavar la zona on era plantat inicialment sense obtenir cap resultat, res anormal tractant-se d'un menhir.

Ara, segons l'Enric Carreras i en Josep Tarrús, sabem que amida 2.20 metres de longitud, 1.20 metres d'ample i 50 centímetres de gruix. Ells també opinen que és dubtós, però que si realment es tractés d'un menhir deuria ser erigit vers el Neolític final - Calcolític inicial, vers el 3400-2700 a.n.e.

Si voleu visitar més jaciments que queden prop dels de la ruta d'avui, recomanem visitar el camp de sitges del Pla del Camaró, també al terme municipal de La Torre de Claramunt.

Coordenades UTM(ETRS89):

Abric Romaní: 31T 390568 4598737

Menhir de la Pedra Dreta o Pedra de Cabrera: 31T 387715 4596917

Dolmen a La Llacuna

És diumenge i demà és festa, últimament ha plogut molt i teníem ganes de fer alguna ruta de les que nosaltres anomenem "d'aigua". Així doncs, avui ens dirigirem cap al Saltant de la Fou, a Sant Martí de Tous.

Deixem el cotxe a la carretera BV-2202, entre les cases del poble i ens posem a caminar rectes per a ell fins on fa un petit gir a la dreta, agafarem el carrer que surt a mà esquerra i en uns 20 metres el carrer es bifurca, on agafarem el de la dreta, que en uns metres més ens durà a la masia de Ca l'Abel, la que deixarem a la nostra esquerra, tot seguint per l'asfaltat en baixada. Al poc, arribarem a un pont, el travessem, agafant després a mà dreta, el camí de terra que puja vers la muntanya. És tot recte per aquest camí (una bona estona), fins passar per davant de la masia de Cal Peretó. Als pocs metres de passar-la, toparem amb un camí en el que girarem a la dreta. Tornem a seguir el camí tot recte fins que petem a un altre en el que haguem de decidir si dreta o esquerra, nosaltres anem cap l'esquerra, i, ara sí, tot rectes fins el mirador del Saltant de la Fou. Allà ens endinsarem pel bosquet que hi ha al costat en el sentit que veníem i, ens pocs metres, travessarem la riera (pel camí és més complicat creuar-la si baixa aigua).

Realment, la ruta està marcada, però li caldria una pintadeta. Per això he fotut el rotllo aquest!!! Després ja no té pèrdua, tot recte pel camí i tornarem a Sant Martí de Tous.

Però nosaltres vam fer un altre itinerari, el de la ruta de Wikiloc 1320911 i en travessar la riera tot es va complicar. Hi havia massa aigua i si vols arribar a la part de sota del saltant el camí s'estreny, i has de creuar la riera dos cops més... amb una vegada de creuar-la en vaig tenir prou per a mullar-me els dos peus amb botes incloses fins a mitja tíbia (vam oblidar els escarpins), i acabarem pujant al Saltant de la Fou per una trialera... sort que era fàcil!!! Que difícil no era, però és que baixava molta aigua!!

Ja que m'havia mullat, com a mínim veure el salt. Aquesta foto és des del mirador.

El Saltant de la Fou fa 20 metres i lògicament sent una riera només baixa aigua en èpoques de pluges, s'hi sol fer escalada en èpoques no plujoses.

Feta la volta per veure el Saltant de la Fou, tornem al cotxe amb els peus mullats (jo) i ens dirigim a La Llacuna. Agafarem la carretera BV-2136, sortint de La Llacuna direcció Sant Joan de Mediona. Just abans del punt quilomètric 11, veurem un petit bosquet a l'esquerra, a tocar de la carretera. Allà deixem el cotxe i a peu la creuem, endinsant-nos per un camí desdibuixat que va pels horts i que porta al bosc que hi ha al darrere. Al poc d'entrar al bosc seguint el camí, veurem el dolmen de Comallagosa a la nostra dreta, en un petit monticle.

El dolmen es troba cronològicament situat entre el final del Neolític i el Calcolític, cap al 2500 - 2000 a.C. Pel que fa a la tipologia, no es pot saber amb claredat quin tipus de sepulcre era degut al trencament i desaparició de diverses lloses del dolmen. L'any 2003 va ser excavat i el 2006 va ser consolidat i restaurat. Si us hi fixeu, veureu el ciment a la seva base i a la llosa del que seria el lateral, es veu el seu trencament i posterior reenganxament.

Coordenades:

Comallagosa: UTM(ETRS89): 31T, 379692, 4593940