Si dèiem a l'entrada anterior que fèiem excursió prop de casa, en aquest cas encara és més real... de fet, vam fer la ruta caminant des de casa! La ruta comença poc abans d'arribar a Santa Maria de Martorelles, agafant el camí de Can Girona amb direcció a la Font de la Mercè. Just després de passar la font, no s'ha de'agafar el camí de la dreta. Ho diem per experiència pròpia, que el vam seguir i vam fer una pujada amb molt pendent que poc després vam tornar a baixar en adonar-nos que ens havíem equivocat. Quan anàvem de pujada, vam creuar-nos amb un grup d'excursionistes que les estaven passant magres per baixar ja que relliscava molt i vam pensar "mira que baixar per aquí, jejejeje, nosaltres ho estem fent millor"... si és que no es pot riure dels altres...
Desfent el camí cap a la bifurcació i agafant l'altre camí, sense deixar-lo i pujant l'altra vessant de la muntanya, ja al terme municipal de Vallromanes, s'arriba al dolmen de Can Gurri, indicat al camí amb un cartell de la Diputació de Barcelona.
Es tracta d'una galeria catalana en V d'uns 5 metres de longitud a la que li falta la coberta, però continua sent molt interessant. Penso que realment pertany a Vallromanes, però bé, es troba just al límit. Està datat cap al Neolític final, vers el 2500 a.n.e.
Desfent el camí cap a la bifurcació i agafant l'altre camí, sense deixar-lo i pujant l'altra vessant de la muntanya, ja al terme municipal de Vallromanes, s'arriba al dolmen de Can Gurri, indicat al camí amb un cartell de la Diputació de Barcelona.
Es tracta d'una galeria catalana en V d'uns 5 metres de longitud a la que li falta la coberta, però continua sent molt interessant. Penso que realment pertany a Vallromanes, però bé, es troba just al límit. Està datat cap al Neolític final, vers el 2500 a.n.e.
 |
| Fotografia del 05-06-2020. |
Segons la monografia 13 del SERP (Dòlmens i menhirs entre la Tordera i el Besòs. El grup megalític del Maresme i el Baix Vallés), fou descobert per Antoni Guilleumes l'any 1952. A l'estudi, el primer que es diu és que la llosa de coberta sembla que va ser calcinada i destruïda; ho dic perquè els que coneixem el sepulcre de fa temps, hem vist una llosa recolzada a la cantonada dreta de la part posterior, en posició prou inestable però ferma. A dia 1 de Febrer del 2015, en una visita que vam fer amb en Manolo i la Fina, la llosa era a l'interior del dolmen i així continua a la nostra visita del 5 de Juny de 2020.
En referència a l'anterior paràgraf hem trobat, que segons Cuyàs, el bosc va patir un incendi que va calcinar la treballada pedra de coberta i que posteriorment va ser destruïda.
Al sepulcre, li atorguen unes dimensions de 3.7 metres de llarg, una amplada màxima de la cambra de 1.3 metres, amb una alçada de 95 centímetres; i pel que fa al corredor, se li estima una amplada màxima, del que queda d'ell, de 90 centímetres.
A la cambra del sepulcre, s'hi va trobar el sòl pavimentat, segons hem pogut saber, amb un enllosat de tres capes, i sobre d'ell diverses restes ceràmiques, a l'excavació soferta a inicis de la dècada del 1950, va donar a llum a 2 puntes de fletxa amb aletes i peduncle de sílex, fragments i ascles d'aquest material, 1 punyal de coure o bronze, un parell de fragments de jaspi i gran quantitat de ceràmica a mà algunes d'elles amb decoració acanalada. Aquesta última troballa demostra la seva reutilització com a mínim fins al Bronze final/Ferro inicial, a inicis/mitjans del primer mil·lenni.
Totes les restes recuperades resten dipositades al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seva seu de Barcelona.
En referència a l'anterior paràgraf hem trobat, que segons Cuyàs, el bosc va patir un incendi que va calcinar la treballada pedra de coberta i que posteriorment va ser destruïda.
Al sepulcre, li atorguen unes dimensions de 3.7 metres de llarg, una amplada màxima de la cambra de 1.3 metres, amb una alçada de 95 centímetres; i pel que fa al corredor, se li estima una amplada màxima, del que queda d'ell, de 90 centímetres.
A la cambra del sepulcre, s'hi va trobar el sòl pavimentat, segons hem pogut saber, amb un enllosat de tres capes, i sobre d'ell diverses restes ceràmiques, a l'excavació soferta a inicis de la dècada del 1950, va donar a llum a 2 puntes de fletxa amb aletes i peduncle de sílex, fragments i ascles d'aquest material, 1 punyal de coure o bronze, un parell de fragments de jaspi i gran quantitat de ceràmica a mà algunes d'elles amb decoració acanalada. Aquesta última troballa demostra la seva reutilització com a mínim fins al Bronze final/Ferro inicial, a inicis/mitjans del primer mil·lenni.
Totes les restes recuperades resten dipositades al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seva seu de Barcelona.
 |
| Fotografia feta el 05-06-2020. |
L'any 2003, s'inicià una prospecció a diversos megàlits de Catalunya, on Can Gurri era un d'ells. En ell reafirmen el seu estil de galeria catalana en V, aportant unes diferències d'alçada entre el corredor i la cambra sepulcral de 30 centímetres.
Pels voltants, es documenten lloses que podrien pertànyer al sepulcre, tant de la cambra com del túmul. Aquest últim quasi no es veu, tot i que sí que hi ha identificats diversos arcs de pedra a 3.5 metres del sepulcre, pertanyents al cromlech peristàltic.
 |
| Extret del llibre Monografies 13 (SERP) |
Un cop visitat Can Gurri, fem mitja volta i desfem un tros de camí, fins trobar el camí que surt a l'esquerra cap a la font de Can Gurri i el turó de Castellruf.
Després d'uns dos quilòmetres, just abans d'arribar al poblat ibèric de Castellruf, trobem a mà esquerra la indicació del dolmen del mateix nom, Castellruf. Amida 1,60 de longitud per 1,50 metres d'amplada i data aproximadament del 3000 a.n.e.
Fou descobert entre el 1952 i el 1955 per Jaume Fàbregas, professor del Seminari Menor de la Conreria, i ell mateix l'excavà a posteriori.
La cambra d'aquest sepulcre d'estil dubtós fa 1.6 metres de longitud màxima, 1.4 metres d'amplada i 0.9 d'alçada màxima conservada. Pel que fa a l'estil arquitectònic, podria tractar-se d'un dolmen simple o bé d'una galeria catalana. Diversos autors el cataloguen, per la proximitat a altres dòlmens de l'estil, i la llunyania amb l'altre, com a galeria catalana. Nosaltres, que no som titulats, però sí que n'hem vist molts, podem assegurar que el més maco que té Catalunya és la varietat i la barreja de diferents estils de sepulcres en poc espai geogràfic.
Pel que fa a l'obra tumular, es deia en estudis anteriors que aquest havia desaparegut, però el Seminari d'Estudis i Recerques Prehistòriques (SERP) en documenta restes visibles i li atorga un diàmetre de 7/8 metres, essent bastit de terra i pedres.
 |
| Extret del llibre Monografies 13 (SERP) |
A les excavacions que es van efectuar poc després del seu descobriment va aparèixer una "aixada", fet que demostra l'antiga violació del sepulcre. Tot i això, es documenta algun fragment de ceràmica a mà a l'excavació de cap al 1950. La del 2011 va concloure sense cap resta associada.
El seu estat és molt similar al que ja tenia quan el va estudiar Fàbregas... creiem que deurien sospesar el fer una obra de restauració del megàlit, i de pas esclarir on nassos van les lloses que hi ha desplaçades al oest, perquè si fos una galeria catalana, el corredor hauria d'anar cap aquesta direcció.
Coordenades:
Can Gurri: UTM(ETRS89): 31T, 0439972, 4596362
Castellruf: UTM(ETRS89): 31T, 438832, 4595982
